"Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat".
Thomas Jefferson, text extret de la Declaració d'Independència dels Estats Units.
Un cop has decidit anar de viatge als Estats Units et trobes amb el dilema de com aprofitar els dies que disposes.
El país és enorme, el volum d'informació aclaparador, la diversitat de llocs i paisatges et fa dubtar sobre quina és la millor elecció.
Cal fer-se una primera pregunta: Costa Est o Costa Oest? Molts viatges fan una o l'altre però a nosaltres ens atrauen les dues.
Són vint-i-tres dies suficients per fer les dues? Creiem que sí. Sabem que només farem un tastet però preferim això abans de resignar-nos a un sol costat. Decidit això, fem una tria curosa de destinacions, costa renunciar a més d'una i a més de dues, però s'ha d'escollir, els dies són els que són i poc a poc anem conformant una ruta que ens sembla prou atractiva.
I mentre preparem el viatge, repassem tots les imatges i clixés que tenim dels Estats Units, doncs aquest país ha estat el model del món durant el segle XX i el que portem del XXI. Cerquem alguna cosa en comú, alguna senyal d'identitat que defineixi el conjunt d'estats.
Les paraules que redactà Thomas Jefferson per a la Declaració d'Independència ens semblen un bon punt on iniciar la recerca: el dret...a la recerca de la Felicitat perquè això és el somni americà, el somni que ha atret, des del segle XVI, milions i milions de persones cap aquesta Terra d'oportunitats i d'abundància però què és el somni americà?
El 1931, James Truslow Adams el va definir com la igualtat d'oportunitats i llibertat que permet que tots els habitants dels Estats Units aconsegueixin els seus objectius a la vida únicament amb l'esforç i la determinació. Per a alguns, és l'oportunitat d'aconseguir més riquesa de la que podrien tenir en els seus països d'origen, per a altres, és l'oportunitat per als seus fills que creixin amb una bona educació i grans oportunitats; finalment, hi ha qui ho veu com l'oportunitat per ser un individu sense restriccions imposades per motiu de raça, sexe, classe, religió, etc.
Hem trobat nosaltres en aquest viatge el somni americà? Certament, l'hem cercat, hem vist llocs diferents i hem conegut persones i formes diverses de viure el somni o, potser, el malson americà. El nostre periple ens ha permès observar i viure diverses cares d'aquest país, ens ha fet sentir sovint com personatges d'una road movie, aquest gènere que constitueix una tradició en la literatura i en el cinema nord-americà.
El nostre ha estat un llarg camí que ha tingut més de Viatges amb Charley, de J. Steinbeck, que no pas de A la carretera de J.Kerouac. En tot cas, i per sort, el nostre viatge no ha tingut el malaurat final de Thelma i Louise després de la seva recerca de la llibertat que les portava fugint des d'Arkansas fins a Utah, tot travessant el paisatge de l'Amèrica més inhòspita i profunda.
Del 6 al 28 d'agost de 2011.
Dia 1: Barcelona - Madrid - Filadèlfia - Lancaster, PA
Dia 2: Lancaster, PA - Charlottesville, VA
Dia 3: Charlottesville, VA - Washington DC
Dia 4: Washington DC - Phoenix - Flagstaff, AZ
Dia 5: Flagstaff, AZ - Grand Canyon NP, AZ
Dia 6: Grand Canyon NP, AZ - Monument Valley, AZ
Dia 7: Monument Valley, AZ - Goosenecks SP, UT - Arches NP, UT
Dia 8: Arches NP, UT - Canyonlands NP, UT - Dead Horse Point SP, UT - Page, AZ
Dia 9: Page, AZ - Antelope Canyon, AZ - Lake Powell, UT - Flagstaff, AZ
Dia 10: Flagstaff, AZ - Las Vegas, NV
Dia 11: Las Vegas, NV - San Francisco, CA - Santa Cruz, CA
Dia 12: Santa Cruz, CA - Monterey, CA - Pacific Grove, CA
Dia 13: Pacific Grove, CA - Big Sur - Morro Bay, CA
Dia 14: Morro Bay, CA - Salinas, CA - San Francisco, CA
Dia 15: San Francisco, CA - Vol nocturn a Boston
Dia 16: Boston, MA
Dia 17: Boston, MA - Cape Cod, MA
Dia 18: Cape Cod, MA - Newport, RI - Mamaroneck, NY
Dia 19: Mamaroneck, NY - Nova York, NY
Dia 20: Nova York, NY
Dia 21: Nova York, NY - Filadèlfia, PA
Dia 22: Filadèlfia, PA - vol nocturn de tornada
Dia 23: arribada a Barcelona
+ 1.010,46 € (vol Barcelona - Filadèlfia - Barcelona)
+ 460,96 € (altres vols)
+ 612,19 € (lloguer cotxes i autocaravana; tren)
+ 665,26 € (hotels i càmpings)
+ 797,10 € (altres)
= 3.545,97 € (total per persona)
Avió. Han estat en total 5 trajectes i 7 avions per a cobrir un total de 13.070 milles. L'anada i tornada l'hem fet amb US Airways, que té vol directe entre Barcelona i Filadèlfia. Anada amb escala a Madrid, doncs el vol directe estava ja ple. Preu: 1.010,46 €/persona.
De Washington a Flagstaff hem volat també amb US Airways, doncs és la única en fer el trajecte. Fa escala a Phoenix (Arizona), on s'agafa un petit avió d'hèlice de la companyia Mesa Air. Preu per persona: 204,75 Eur.
De Las Vegas a San Francisco hem anat amb Virgin America. És una low cost que ens ha agradat força. Preu per persona 73,35 Eur.
I finalment, de San Francisco a Boston hem pres el vol nocturn de Virgin America: 129,40 Eur per persona. Seients una mica incomodes, però internet i ordinador a disposició dels passatgers.
Dir també que a tots els vols interiors dels Estats Units es paga 25 USD per maleta facturada. El pagament es fa al mateix aeroport i l'import és el mateix a totes les companyies. Els controls de seguretat són molt estrictes inclosa la inspecció de maletes (en ocasions ens l'han fet obrir) en el moment de facturar-les.
Cotxe de lloguer. En total n'hem llogat quatre, tres d'ells agafant-los en una ciutat i deixant-los en una altra, doncs tot i el càrrec one way (50-75 USD), ens permetia guanyar temps i diners al fer molts menys quilòmetres. Dir també que habitualment el lloguer inclou l'assegurança a tot risc i, en ocasions, un dipòsit de benzina ple o conductors addicionals.
De Filadèlfia (aeroport) a Washington (centre ciutat) han estat 2 dies i 470 milles, amb un cotxe llogat a Hertz. Un cotxe gran, un Chrysler Sebring, doncs som quatre, cadascú amb la seva maleta. Preu 173,40 Eur.
De Flagstaff a Las Vegas hem llogat el cotxe per un dia i hem fet 300 milles. Un Chevrolet HHR llogat a Avis i el cost ha estat de 120,93 Eur.
A San Francisco, hem agafat un Ford Mustang descapotable per 3 dies. Hem recorregut 555 milles i l'hem trobat a traves del cercador AutoEurope per 239,84 Eur, incloent-hi el dipòsit de benzina ple. L'agència que ens l'ha llogat és Dollar.
De Boston a Nova York també l'hem trobat a través d'AutoEurope, qui ens ha portat a Avis. Un Toyota Avensis per 2 dies i 462 milles que ens ha costat 176,81 Eur.
Autocaravana. L'hem llogada per 5 dies a Flagstaff (Arizona) i ho hem fet amb Cruise America perquè és la companyia que dona més flexibilitat en el número de dies i l'única amb base a Flagstaff, fet que farà que ens estalviem uns quants quilòmetres en el nostre circuit pels parcs. Tot i així, en 5 dies hem fet 1.049 milles. El lloguer ens ha costat 1.590 USD.
Segurament ens hauria sortit més barat llogar un cotxe i anar d'hotel, però l'autocaravana ens ha permès dormir dins del parcs, en paratges magnífics com en l'Arches NP, o dinar amb vistes, com a Goosenecks SP, o trobar-te com a casa en acabar una excursió o caminada i això ens ha resultat molt satisfactori.
Tren. Hem anat en tren de Nova York a Filadèlfia. La companyia és Amtrak i surten de Penn Station, al costat del Madison Square Garden. Hi ha trens amb molta freqüència, cada 10 o 20 minuts i el trajecte dura entre 1 hora i 1 hora 20 minuts. El preu està entre els 50 i els 70 USD. En el nostre cas, però, vam pagar 120 USD, doncs vam haver de comprar bitllet preferent perquè els trens anaven plens degut a l'arribada de l'huracà Irene que provocava que la gent fugís de la ciutat.
Els hotels nord-americans tenen un gran avantatge per a qui viatja en família: habitualment les habitacions tenen dos llits grans i es permet allotjar fins a 4 adults en una mateixa habitació. També s'ha de dir que acostuma a haver-hi cafè i gel gratuïts a disposició dels hostes i per contra els esmorzars acostumen a ser bastant escassos: en algun lloc només hem trobat un cafè i alguna galeta.
Hem estat a hotels de carretera, els motels de les pel·lícules, el seu nivell i el seu preu pot variar molt: des dels Qualitty Inn i alguns independents força bons, fins algun digne del film Psicosi, com el Vincent's de Mamaroneck, NY; passant pels correctes de les cadenes Motel 6 o Super 8.
A les ciutats hem estat en hotels de cadena cercats per Booking.com, tots ells molt bé: Meridien a Boston, Comfort Inn a San Francisco o Crowne Plaza a Filadèlfia. Menció especial per al Capitol Skyline a Washington DC, on vam agrair la seva piscina.
A Las Vegas vam triar el Mirage. És el que un espera a Las Vegas: casino, espectacles, luxe, jardins...
A Nova York, la nostra opció va ser llogar un apartament a un particular. Si s'estan uns quants dies és una bona opció.
Amb l'autocaravana vam dormir en càmpings. En tots ells la parcel·la incloïa una taula i una barbacoa. Reservant a traves de la pàgina web dels Parcs Nacionals es pot dormir dins del parc, encara que els campaments són petits i a vegades cal reservar amb certa antelació. Va ser magnífic el Devil's Garden Campground dins de l'Arches NP.
Tot i la mala fama que tenen els Estats Units per les seves nombroses cadenes de fast food o pels menjars hipercalòrics que veiem al cinema, hem de dir que es pot menjar força bé si mires on et poses i què demanes. Les racions acostumen a ser força grans i moltes vegades hem passat amb un sol plat.
Guardem un bon record dels àpats que vam fer a:
• Uno Chicago Grill, a Manassas, VA. És una cadena amb una carta amplíssima: pasta. peix, carn, amanides...
• Bun Huggers, al 901 S Milton Rd de Flagstaff, AZ. Hamburgueses autèntiques nord-americanes amb acompanyament self-service per a personalitzar-les.
• Sea Harvest, al 598 Foam St de Monterey, CA (Cannery Row). Una peixateria on hom escull el peix que li fa més patxoca i es fa al moment. Excel·lent!.
• Legal Seafood, a Boston, MA. És una cadena amb estupendes llagostes (lobster). La seva sopa de cloïsses (clowder cham) és famosa i es serveix en les nominacions dels presidents.
• Arnold's, a Cape Cod, MA. Un fast food de llagostes, ostres, cloïsses i peix en general. A les hores punta acostuma a haver-hi cua, però per sort nostre s'hi pot anar a qualsevol moment del dia.
• Junior's. N'hi ha quatre a Nova York. Nosaltres hem estat al de Grand Central Station. Per molts, el millor cheesecake de la ciutat.
• Shake Shack. També n'hi ha més d'un a Nova York. El més conegut és el de Madison Square Park, a la cruïlla de la 23 amb Broadway. Segons molts novaiorquesos, les millors hamburgueses. Les taules son a l'aire lliure però nosaltres podem testimoniar que la gent hi va encara que sigui amb paraigües.
• Hot dogs de Nova York. Pràcticament a qualsevol cantonada de Manhattan hi trobes la paradeta per anar fent. Preus segons el lloc: de 0,50 a 2 USD.
En un país de la mida d'un continent hi caben tota mena de climes. En el nostre cas, i a les zones on hem estat, hem de dir que:
A Washington i Virginia, a l'estiu, fa una temperatura alta, acompanyada d'un bon grau d'humitat. És a dir, es pot parlar de xafogor que pot resultar una mica incòmode.
Al nord d'Arizona, sud de Utah i de Nevada fa una calor extrema, amb el termòmetre fregant sovint els 40º. L'excepció són les riberes del Gran Canyó del Colorado, situades per damunt dels 2.000 metres sobre el nivell del mar, on la temperatura pot ser uns 10 graus més baixa. Els rangers recomanen que quan es fan excursions per parcs, com Arches o Canyonlands, portar un mínim de 4 litres d'aigua per persona per a evitar patir deshidratacions.
A San Francisco i la costa del Big Sur et trobes amb una sorprenent boira a l'estiu que desapareix quan marxes uns pocs quilometres cap a l'interior. La temperatura es bastant més fresca i el problema pot estar en el fet de no veure el sol alguns dies.
Al sector de la costa est entre Boston i Filadèlfia, passant per Nova York, el clima és semblant al que podem tenir a casa nostra per les mateixes dates.
Sortim de Barcelona a les 8:35 en un vol d'US Airways i després de fer escala a Madrid, arribem a Filadèlfia a les 15:15.
Tan bon punt arribem, recollim el cotxe de lloguer i ens dirigim fins a Lancaster County, també anomenat Dutch Country, comtat de Pennsilvània més conegut per ser el lloc on viu la segona comunitat més gran d'amish dels Estats Units.
Es pot visitar alguna granja habilitada com a museu, encara que no semblen massa reals. També es poden comprar alguns records: pastissos extremadament dolços o teixits de patchwork artesanals, per exemple. Nosaltres optem per recórrer, entre la darrera hora del vespre i el matí següent, les carreteres secundàries, on trobem un munt de fotografies: els petits carruatges negres estirats per un cavall, nens i adults vestits tradicionalment, granges amb acollidors porxos amb balancins, camps perfectament conreats...
Protagonistes del somni americà: Els amish, que s'anomenen a si mateixos gent senzilla, després de ser perseguits a Europa van aconseguir ser acceptats amb el seu peculiar estil de vida en aquest Nou Món.
Per a conèixer més sobre la forma de viure dels amish:
Una pel·lícula: Único testigo (1985), amb Harrison Ford, fou el film que va donar a conèixer aquesta societat.
Una cançó: For the good times, de Kris Kristofferson, interpretada per Kenny Rogers. Perquè el paisatge, les granges, els camps... ens porten la nostàlgia dels vells temps feliços.
Ens llevem aviat, encara afectats pel jet lag i comencem a recórrer els paisatges del Lancaster County. És diumenge i les esglésies, tant amish com mennonites, estan concorregudes i els seus pàrquings plens de carros les primeres i de cotxes les segones.
Cap al migdia, ens dirigim a Charlottesville, Virginia. Hem triat aquesta destinació per ser la ciutat on va viure Thomas Jefferson i on va dissenyar la seva casa: Monticello, a més de fundar la Universitat de Virginia, ambdós llocs declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Passem la tarda al campus de la Universitat: les residències d'estudiants i professors i sobretot la la Rotonda, on hi ha la Biblioteca, inspirada en l'obra renaixentista de Palladio. El conjunt és tot una mostra d'arquitectura neoclàssica que transmet sensació de serenitat i equilibri. En els seus jardins, ens trobarem amb més d'un esquirol saltant d'arbre en arbre, imatge que es farà habitual al llarg del viatge i en nombrosos indrets.
Protagonista del somni americà: Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units i principal redactor de la Declaració d'Indepen- dència. Personatge d'amplis coneixements: arquitecte, traductor o inventor, a més d'estadista, destacà per les seves idees, hereves de la Il·lustració. Ens agrada la seva declaració del dret de tots els homes a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Només discrepem en una cosa: la seva defensa de l'esclavitud basada en la seva creença que els negres eren inferiors als blancs, tant en cos com en esperit.
Una pel·lícula: El Patriota (2000), amb Mel Gibson. Una bona ambientació dels anys de la Guerra d'Independència nord-americana.
Una cançó: Easy living, interpretada per Dinah Washington. Perquè Virginia és l'únic estat del Sud que visitarem i ens agrada el bon jazz cantat per una veu de color.
Aprofitem el matí per a veure Monticello, la residència de Thomas Jefferson, dissenyada per ell mateix en estil neoclàssic i inspirada també en el Tractat d'Arquitectura de Palladio. A l'igual que la Universitat, és la mena d'arquitectura que també s'ha qualificat com a colonial: maons vermells trencats pel blanc de la pintura i volums geomètrics i nets.
Després de la visita, agafem el cotxe i marxem cap a Washington DC, on hem de tornar-lo.
Ens refresquem a la piscina de l'hotel i comencem la visita de la ciutat pel Mall, aquest ampli espai que algú ha comparat amb la Plaça Major dels Estats Units, el lloc de les grans concentracions en defensa dels Drets Civils o en contra de les guerres de Vietnam o de l'Iraq.
Les distàncies a Washington són llargues, de fet la ciutat va ser dissenyada per ser la capital d'una gran nació amb llargues avingudes, edificis enormes per l'Administració i espai suficient per monuments i memorials que enalteixin el patriotisme.
La calor, o més ben dit la xafogor, és intensa a l'estiu o sigui que val la pena prendre's les coses amb temps.
El primer lloc on anem és el Lincoln Memorial, per seguir pels memorials de les guerres de Vietnam, Corea i 2ª Guerra Mundial, fins al Monument a Washington. Des d'aquí, la Casa Blanca resta ben a prop encara que per raons de seguretat no t'hi pots acostar massa.
Els memorials dels veterans de les diferents guerres són força recents: el de Vietnam per netejar la imatge d'una guerra impopular, els altres dos per llençar un missatge patriòtic que acosti la societat amb el govern de la nació.
Protagonista del somni americà: Martin Luther King. Des de les escalinates del Lincoln Memorial ens va fer saber que havia tingut un somni: I have a dream; i que finalment els ciutadans negres tenien els mateixos drets que els blancs. Les paraules de Thomas Jefferson: tots els homes són creats iguals, prenien amb Luther King un nou significat.
Una pel·lícula: Forrest Gump (1994), amb Tom Hanks. Un recorregut amb una visió alternativa dels darrers 40 anys d'història dels Estats Units. Amb ell vam saber que la vida és com una caixa de bombons on mai saps quin et tocarà.
Cançons: Blowin' in the wind (Escolta-ho en el vent) i The times they are changing (Els temps estan canviant), ambdues de Bob Dylan. Perquè sempre l'associarem a ell i a Joan Baez amb les grans protestes dels anys seixanta.
Dediquem el matí a veure més coses de Washington DC. Pugem al turonet on hi ha el Capitoli i visitem la Biblioteca del Congrés, impressionant!. Fundada l'any 1800 pel segon president, John Adams, en el seu moment era la més gran del món i construïda amb el propòsit de demostrar a tothom el nivell cultural de la nova nació tot just independitzada.
Des d'aquí, tornem al barri de la Casa Blanca i la veiem per darrera, lloc on topem amb una petita protesta contra la guerra: una dotzena de manifestants amb pancarta i megàfon. La policia ens fa marxar i acabem anant a l'Hotel Willard Intercontinental Washington (1401 Av. Pennsylvania), on no cal allotjar-se per pujar al bar que hi ha a la teulada i des d'on es pot gaudir d'una bona vista del Mall així com de la mateixa Casa Blanca (crec que va ser Antoni Bassas qui va dir que era el lloc on els ciutadans de Washington portaven als visitants que volien conèixer la ciutat).
Ja per la tarda, prenem l'avió cap a l'Oest. A les 17:15 sortim de l'aeroport Ronald Reagan (tancat durant uns anys per por d'atemptats terroristes doncs està molt proper a l'edifici del Pentàgon) amb el vol de US Airways amb destinació a Phoenix, AZ, on fem escala per agafar, amb l'únic retard que hem patit durant el viatge, un petit avió de Mesa Air que ens portarà fins a Flagstaff, també a Arizona, on arribem prop de les 12 de la nit.
Protagonista del somni americà (o potser no): Richard Nixon.Després de ser vicepresident amb Eisenhower i ser derrotat dos cops en la cursa presidencial davant Kennedy i Johnson, Richard Nixon arribà a la presidència l'any 1969. S'havia acomplert el seu somni. Cinc anys més tard, va tenir el dubtós honor de ser l'únic president obligat a dimitir. El motiu fou l'escàndol Watergate i la seva falta, haver mentit. Paradoxalment, Nixon va ser quàquer en la seva joventut, i els membres d'aquesta creença estan eximits per la Constitució nord-americana de prestar jurament, doncs sempre diuen la veritat.
Una pel·lícula: Tots els homes del president (1976), amb Robert Redford i Dustin Hoffman. La pel·lícula basada en la investigació del cas Watergate pels periodistes del Washington Post Bernstein i Woodward.
Una cançó: The Gambler, de Kenny Rogers. Perquè... anem a l'Oest.
Matí una mica avorrit. Passegem per Flagstaff, ciutat que aviat està vista i on només trobem remarcables algunes referències a la Ruta 66 que passa per aquí. Hi ha també l'observatori astronòmic Lowell, però la visita és nocturna.
Hem d'esperar al migdia, ja que és l'hora marcada per a recollir l'autocaravana amb la que farem un recorregut de cinc dies pels parcs de l'Oest.
Des de Flagstaff, ja amb l'autocaravana ens dirigim al Gran Canyó del Colorado. És el primer parc que visitarem. Per sort, les carreteres són àmplies i bastant rectes, doncs ens hem d'acostumar a portar l'autocaravana.
Arribem al Gran Canyó just per veure'l amb la darrera llum del dia. Haurem d'esperar a l'endemà per veure'l en tota la seva grandesa.
Protagonistes del somni americà: Els que van fer possible la cursa espacial. Entre ells, els membres de l'Observatori Lowell que van cartografiar la Lluna, permetent l'arribada de la nau Apol·lo l'any 1969. Tot un símbol d'un país capaç d'aconseguir qualsevol objectiu.
Una pel·lícula: A propòsit d'Schmidt (2002), amb Jack Nicholson. La vida en una autocaravana.
Una cançó: Islands in the stream, de Kenny Rogers i Dolly Parton. Perquè... què millor que música country a la ràdio mentre passen milles i milles de carretera.
Dia dedicat al Gran Canyó. Pel matí, caminem pel Trailview Overlook, cap a l'àrea de Hermits. En aquest sector el trànsit de cotxes està prohibit i uns autobusos gratuïts et porten d'un costat a l'altre. Val la pena combinar l'autobús amb caminar, sempre tenint en compte que el bus fa diferents aturades si hom va en una o altra direcció i per tant s'ha de planificar bé el recorregut.
Al llarg del camí ens aturem a diferents llocs (o points): Maricopa, Hopi, Pima, Powell, Monument Creek. Les vistes són espectaculars des de qualsevol d'ells i la sensació de petitesa davant les grans dimensions de la natura et colpeix a cada aturada.
Per la tarda, prenem la carretera cap a l'est, direcció Desert View i aprofitem per fer alguna parada més. Sortim del parc a mitja tarda, doncs volem fer nit a Monument Valley i tenim un bon recorregut per davant.
Protagonistes del somni americà: Els pioners de l'Oest. Milions i milions de persones que perseguint una vida millor, i vinguts d'arreu el món, envaïren durant el segle XIX els amplis espais fins llavors habitats pels indis.
Una pel·lícula: Els germans Marx a l'Oest. Perquè som uns admiradors d'aquests genials còmics i el seu crit de Más madera, esto es la guerra! ja forma part de nosaltres.
Una cançó: What'd I say, de Ray Charles. Perquè és un clàssic que havia de sortir en aquest viatge. Ideal per a fer carretera.
La visita de Monument Valley, aquest torturat paisatge que coneixem de tantes pel·lícules de l'Oest, es pot fer de dues maneres: amb el propi cotxe seguint un camí de terra de 17 milles en no gaire bon estat, o bé en un tot terreny amb guia.
Com que nosaltres portem una autocaravana i no volem quedar-nos tirats en el camí, optem per l'excursió guiada que contractem al Goulding's Campground, el lloc on hem passat la nit i que ens l'ofereix a un preu molt més baix que els guies que hi ha a l'entrada del parc.
Comencem a les 9 del matí intentant esquivar la calor, al migdia es freguen els 40ºC i acabem passades les 12, quan el sol ja és alt. A part de l'Scenic Drive hem visitat alguns altres llocs reservats a les excursions guiades, inclòs algun lloc considerat sagrat pels indis, on el nostre guia ha cantat una oració. Esperem que hagi allunyat els mals esperits del nostre camí.
El paisatge de Monument Valley, amb les seves meses i agulles creades per l'erosió, és molt especial. Va ser als anys 30 quan el propietari de Goulding's, aleshores un petit comerç amb els indis, va anar fins a Hollywood amb fotografies del lloc i el director de cinema John Ford les va veure i en restà fascinat i d'aquesta forma va esdevenir escenari de tantes i tantes pel·lícules.
Dinem a Goosenecks SP, ja a l'estat d'Utah. Els apartats meandres del riu Sant Joan són una bona excusa per apartar-se de la ruta principal i recórrer aquestes carreteres solitàries enmig del no-res.
I ja amb la darrera llum del dia arribem a Arches NP, on farem nit dins del parc. Hi ha lluna plena i això és una bona excusa per poder fer una excursió nocturna pels voltants del Devil's Garden Campground. El parc està obert les 24 hores, o sigui que encara que dormis a Moab, pots visitar-lo de nit i podem assegurar que val la pena quan hi ha lluna plena.
Protagonista del somni americà: John Wayne. El popular actor de westerns va tenir una infantesa dura abans de guanyar l'Oscar. En els seus papers encarnà un estereotip de mascle dur i conservador.
Una pel·lícula: Centaures del desert (1956), amb John Wayne. Rodada a Monument Valley, tot un clàssic del western.
Una cançó: Banda sonora de El Bueno, el feo y el malo, perquè encara que sigui un espagueti western filmat a Almeria, sempre l'associem amb aquests paisatges ressecs.
Ens llevem aviat. Volem fer moltes coses i cal aprofitar el temps. A primera hora recorrem llocs de l'Arches NP: Delicate Arch, el sector de Windows, amb el Double Arch, on ens aturem amb l'autocaravana i fem petites passejades.
Des d'aquí, ens dirigim a l'altre gran parc de la zona: Canyonlands NP. Aquest, és un parc enorme i cal escollir el que volem veure. Ens decidim per la zona nord: Island in the Sky. Arribem fins on acaba la carretera, al Grand View Point, tot fent aturades pel camí: els miradors de Buck Canyon o Shafer Canyon. És un paisatge inquietant, torturat, i aquesta sensació encara augmenta més per la forta calor del migdia.
En sortir de Canyonlands prenem la desviació que ens duu fins a Dead Horse Point SP. És un parc molt més petit, com tots els State Park (SP), conegut per ser l'escenari final de la pel·lícula Thelma i Louise. S'ha de dir que té una bona i fotogènica panoràmica sobre el riu Colorado.
I després de dinar, carretera. Volem dormir a Page, al costat del Llac Powell i això implica fer una bona tirada de quilometres. Concretament, aquest dia haurem fet 409 milles, la tirada més llarga de tot el viatge.
Protagonistes del somni americà: Thelma i Louise. Dues dones en recerca de la seva llibertat a qualsevol preu, encara que això els hi costi un dramàtic final.
Una pel·lícula: Thelma i Louise (1991), amb Susan Sarandon i Geena Davis. Com no, havia de ser aquesta, rodada en bona part en aquests paratges.
Una cançó: Even in the quietest moment de Supertramp. Una cançó ideal per una posta o una sortida de sol en plena natura.
Page és una ciutat nova, aixecada l'any 1957, arran de la construcció de la presa de Glen Canyon, que possibilità la formació de l'enorme reserva d'aigua que és el llac Powell, al riu Colorado.
Hem volgut anar a Page per a visitar l'Antelope Canyon. Aquest estret canyó excavat per l'aigua de la pluja, el vent i el sol en la terra sorrenca té un munt de formes i colors ben capriciosos. Situat en territori de la reserva dels indis navaho, està explotat per aquests.
Es pot visitar contractant una excursió en alguna agència de Page o anant directament a l'entrada, on donen hora per el proper grup que tingui places lliures. Ens trobem que a Page ens diuen que és impossible la visita doncs està tot ple, però en canvi a l'anar-hi directament no tenim cap problema per entrar (esperant prop d'una hora, això sí). Tot i que hi ha molts visitants per un espai força reduït, gaudim de la visita, doncs l'espectacle geològic s'ho val.
Després d'això anem cap al llac Powell i entrem al Glen Canyon NR i dins d'aquest àrea anem a la Lone Rock Beach doncs ens fa gràcia anar a la platja envoltats d'un desert com el que hi ha al nord d'Arizona. És diumenge i el lloc està concorregut: enormes autocaravanes (per no dir autobusos) i tot-terrenys s'acosten fins ben bé al costat de l'aigua, una imatge molt americana.
I a mitja tarda, quan comença la tempesta d'estiu, marxem cap a Flagstaff ja que demà hem de tornar l'autocaravana.
Protagonistes del malson americà: Els indis navaho. Aquests, igual que els altres indis del país, viuen el revers de la moneda: atur crònic d'un 50%; salari mitjà de 1,6 USD/hora; alcoholisme; taxes altes de delinqüència i de suïcidis... En fi, en el seu cas més que el somni, els hi ha tocat el malson americà.
Una pel·lícula: L'or de MacKenna (1969), amb Gregory Peck i Omar Sharif. Un western clàssic on un estret congost, com l'Antelope Canyon, hi juga un paper important.
Una cançó: Banda sonora de Paris, Texas. Perquè és una música inquietant com el paisatge que ens envolta.
Canviem l'autocaravana per un cotxe que hem llogat per un dia i que deixarem l'endemà a Las Vegas.
Sortim de Flagstaff per la Interestatal 40, l'autopista que arriba a Los Angeles, però al cap d'una estona i veient pel mapa que passem pel costat de l'antiga Ruta 66, decidim sortir de l'autopista i prendre aquesta última.
Val la pena fer-ho: rectes que es perden en un paisatge infinit; núvols blancs retallats en un cel immensament blau; garatges o motels abandonats (alguns d'ells reciclats per a servir de parada als turistes i nostàlgics que encara hi passem) i, de tant en tant, una bandada de Harley's o algun descapotable.
Parem a dinar a Kingman, és el lloc on deixem la 66 per agafar la 93, l'autovia que duu a Las Vegas. Kingman és un poble típic d'una altra època: tot té un aire passat de moda, de quan servia de parada als viatgers abans que s'hi construís l'autopista.
I ja per la tarda arribem a Las Vegas, aquesta mena d'oasi d'esplendor i de bogeria enmig del no-res. Piscina de l'hotel per mirar de suportar els més de 40º de temperatura i per la nit, sortir a veure les llums, sopar, l'ambient frenètic i, perquè no, fer alguna juguesca a les màquines escura-butxaques.
Protagonista del somni americà: Jack Kerouac. L'escriptor que va inspirar la generació beat amb el seu llibre "A la carretera", tot posant cap per avall els convencionalismes del seu temps. Els grans espais, el descobriment d'un nou món, tan exterior com interior o les filosofies orientals són part del bagatge que deixà.
Una pel·lícula: Easy rider (1969), amb Peter Fonda i Dennis Hopper. Una road movie dalt d'una motocicleta.
Una cançó: Volunteers of America, de Jefferson Airplane. Perquè als anys 60 podies recórrer la Ruta 66 en moto i creure en la revolució i el canvi.
Després d'una nit moguda, un matí descansat. Llevar-se tard, una mica de sol a la gandula de la piscina i, inevitablement, alguna juguesca. Perquè a Las Vegas, el casino i l'hotel estan integrats, això vol dir que quan vas a l'habitació, a la piscina o al carrer, has de passar sempre per enmig de les màquines, una estratègia per aconseguir que la gent jugui més.
Al migdia, anem cap a l'aeroport per agafar l'avió de Virgin Amèrica a les 15:25 fins a San Francisco. Dinem al McDonald's mentre esperem per embarcar i observem aquells jugadors compulsius que, encara en aquest darrer moment abans de marxar, fan les seves últimes jugades a les màquines que hi ha repartides per tot l'aeroport.
A l'aeroport de San Francisco, a les 16:55, recollim el cotxe de lloguer que hem reservat per a tres dies i amb el que volem fer un recorregut per la costa californiana. És un caprici que ens permetem perquè el preu que tenen els cotxes a Estats Units ho fa possible: un Ford Mustang descapotable per 80 Eur/dia amb assegurança a tot risc i un dipòsit de benzina inclòs en el preu.
Ens arribem a la ciutat de San Francisco per deixar part de l'equipatge a l'hotel que tenim reservat per dins de 3 dies, el maleter del cotxe no és massa gran i optem per portar només l'imprescindible. I comencem la ruta veient el Golden Gate, és un dir perquè hi ha molta boira, i baixant per la costa fins a Santa Cruz on farem nit.
Protagonista del somni americà: Frank Sinatra. Qui millor per relacionar-lo amb Las Vegas?. La Veu, a més de les seves innegables qualitats com a cantant, va ser un personatge polièdric: relacionat amb la Màfia, col·laborador en les campanyes presidencials de Roosevelt, Kennedy (demòcrates) o Reagan (republicà), una vida amorosa tortuosa, cap dels Rat Packs (ell, Dean Martin, Sammy Davis Jr, etc) coneguts per les seves festes... En fi, un somni americà a la seva manera.
Una pel·lícula: La cuadrilla dels 11 (1960), amb Frank Sinatra i tota la colla. Argument: com fer el robatori perfecte a quatre casinos de Las Vegas. Hi ha una versió més moderna i potser més coneguda: Ocean's Eleven (2001), amb George Clooney. I per veure l'altre cara de la ciutat: Leaving Las Vegas (1995), amb Nicholas Cage, on un alcohòlic empedreït decideix acabar els seus dies a la ciutat del pecat.
Una cançó: My way, interpretada, com no, per Frank Sinatra. Perquè a Las Vegas cadascú fa les coses a la seva manera.
Seguim cap al sud. Per avui volem conèixer l'àrea de la badia de Monterey. Tenim hotel a Pacific Grove i després de deixar l'equipatge anem al centre del poble on hi ha una fira de cotxes antics. En veurem molts, també als carrers de Monterey com l'endemà a l'Highway 1, la carretera del Big Sur.
Tan Pacific Grove com Monterey ens semblen llocs agradables encara que no espectaculars. Bons llocs per a passejar, relaxar-se... allò que els italians en diuen Dolce far niente.
Després de dinar ens apuntem a un albirament de balenes. Hi ha unes quantes empreses que ho ofereixen al port de Fisherman's Warf. La mar està moguda i quasi bé tothom acabarà amb un bon mareig. S'ha de dir, però, que arribem a veure alguna balena i que això compensà el mal tràngol.
Ja de cara al vespre fem un volt per Cannery Row, una bona zona d'oci on soparem.
Protagonistes del somni americà: Els surfers. Al voltant del surfing, tan habitual a la costa californiana i en espera de l'onada perfecte, s'ha creat tota una cultura, un estil de vida amb una estètica pròpia, barreja de despreocupació i de contacte amb la natura.
Una pel·lícula: El graduado (1967), amb Dustin Hoffman. Tot una reflexió sobre la hipocresia d'una societat pròspera aparentment feliç.
Una cançó: Surfin' USA, de The Beach Boys. Perquè, qui millor que ells per a reflectir l'ambient de les platges californianes.
I seguim cap al Sud. Tot just passar Carmel, ens aturem al Point Lobos SP, un tram de costa amb petites cales i penya-segats on té refugi una nodrida colònia de lleons marins. Els camins estan ben senyalitzats i tot i que no et pots apropar molt als animals aquests es veuen perfectament.
Seguim la Highway 1, en el tram conegut com a Big Sur. La carretera voreja la costa de penya-segats i petites cales. Les vistes son impressionants mentre entrem i sortim constantment de la boira típica en aquesta època de l'any. Hi ha força miradors i àrees on poder aturar-se i és el que fem tan per fotografiar i gaudir del paisatge com per veure passar tot un exèrcit de cotxes antics que avui omplen la ruta.
Es ja passada l'hora de dinar, i quan el sol sembla esquinçar definitivament la boira, que arribem a un altre refugi de fauna: Piedras Blancas SP, una platja al costat mateix de la carretera, habitada per un grup d'elefants marins. En aquest cas, el mirador està molt a prop dels enormes animals que mandregen estirats a la sorra calenta de la platja.
Molt a prop d'aquí, ens desviem una miqueta cap a l'interior per a visitar el Hears't Castle, la residència que es va fer construir el magnat de la premsa Randolph Hearst. Es tracta d'un palau fantasiós, digne de l'època daurada de Hollywood, molt concorregut de visitants, doncs val la pena de veure.
I acabem el dia, dormint uns quilometres més al sud, a Morro Bay, un d'aquests petits pobles d'ambient surfer.
Protagonista del somni americà: W.R. Hearst. El magnat de la comunicació que, darrera la seva noció de I make news (Jo faig la notícia), va convertir la premsa en un quart poder capaç d'influir decisivament en la política dels Estats Units: el cas més flagrant és el de l'entrada en guerra contra Espanya al 1898.
Una pel·lícula: Ciutadà Kane (1941), amb Orson Welles. L'obra mestra del cinema basada en la vida de Hearst.
Una cançó: Hotel Califòrnia, de The Eagles. Perquè estem a Califòrnia i el Big Sur té alguna cosa d'oníric.
Iniciem el retorn cap al nord. En lloc de tornar per la costa, anem a buscar l'autopista 1, la que va de Los Angeles a San Francisco i que passa a l'altre costat de les muntanyes de Santa Lucía.
Només separar-nos uns quilometres de la costa i la boira resta enrere i el sol esdevé radiant. Fem via, doncs hem d'estar a San Francisco a primera hora de la tarda i volem fer una petita aturada a mig camí, concretament a Salinas, la ciutat on va néixer John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura al 1962, i on hi ha un centre, que visitem, dedicat a recordar la seva obra.
L'autopista ressegueix tota la vall de Salinas, d'ús intensament agrícola, travessant camps i més camps de verdures on veiem treballar molts hispanos en condicions força precàries. Per la ràdio del cotxe captem contínuament emissores en castellà adreçades a aquest públic.
A primera hora de la tarda arribem a San Francisco i tornem el cotxe, deixem les maletes a l'hotel i fem la primera visita de San Francisco: la zona comercial de Market St. I és que a vegades també està bé anar de compres.
Protagonistes del malson americà: Els espaldas mojadas. Milions i milions d'immigrants il·legals procedents de Llatinoamèrica arribats als Estats Units en recerca d'una millor vida i que en molts casos es mouen en la marginalitat i acceptant les feines més dures i pitjor remunerades, com per exemple les explotacions agràries de Califòrnia.
Una pel·lícula: Els raïms de la ira (1940), amb Henry Fonda. Basada en la novel·la de John Steinbeck. Una dura pel·lícula sobre aquells grangers del Mitjà Oest que van perdre les seves possessions en la Gran Depressió i es van veure obligats a treballar de jornalers a Califòrnia.
Una cançó: Who by fire, de Leonard Cohen. Perquè l'obra de Steinbeck ens fa reflexionar sobre la natura humana i aquesta és una bona música de fons per a fer-ho.
Dia mogut per conèixer San Francisco. Pel matí, i seguint la recomanació d'un estudiant català que hem conegut en un troleibús, lloguem una bicicleta a Blazing Saddles, al carrer Hyde St, entre Beach i North Point, a la zona dels Piers. Amb la bicicleta fem tot el recorregut fins a Sausalito, travessant el Golden Gate Bridge i tornem amb el ferry que travessa la badia oferint vistes a l'illa d'Alcatraz. No cal tenir una gran forma física per gaudir d'aquest magnífic recorregut de 13 quilòmetres, però això sí, l'hem trobat una mica car: 39 USD cadascú per 4 hores de bicicleta i el bitllet del ferry.
Per la tarda, i tot caminant, anem cap al centre. Seguim Columbus Av. tot veient els tramvies que s'enfilen per pendents impossibles cap als turons, els carrers empinats es succeeixen, entre ells Lombard Street on la línia recta dóna pas a les ziga-zagues.
Ens aturem a City Light Books, la mítica llibreria de l'època hippy, amb els seus cartells demanat la substitució de les bombs, bombes, pels books, llibres. Travessem Chinatown, mercats, botigues, restaurants, farmàcies... més que un barri, tot una ciutat xinesa dins la ciutat americana i arribem fins a Market St. Des d'allà, amb el troley, anem a Alamo Park per a veure les Painted Ladies, les elegants cases d'estil victorià que s'enfilen pels turons de la ciutat.
I acabem cercant, però sense trobar-lo, el barri de Japantown. Se'ns fa tard i ho deixem estar. Hem de recollir les maletes i anar fins a l'aeroport, doncs per la nit volarem fins a Boston, a on arribarem l'endemà a primera hora.
Protagonistes del somni americà: Els hippies. Aquest moviment contracultural, hereu de la generació beatnik, va tenir a San Francisco el seu centre. Vida en comunes, rock psicodèlic, revolució sexual, ús de drogues per arribar a estats alterats de la consciència... van ser les eines per buscar la consecució del seu somni.
Una pel·lícula: N'hi ha moltes de San Francisco. De tipus durs, com Harry el Brut (1971), amb Clint Eastwood, i les seves seqüeles posteriors. D'acció, com Fuga d'Alcatraz (1979), amb el mateix Clint Eastwood. O si preferim el suspens del mestre del gènere, Alfred Hitchcock, Vértigo (1958), amb James Stewart i Kim Novak.
Una cançó: San Francisco, d'Scott McKenzie. Perquè tal com diu la cançó... Si vas a San Francisco, t'has d'assegurar de portar flors al teu cabell. La cançó icona del moviment hippie i també de la Primavera de Praga.
A les 7:20 l'avió arriba puntual a l'aeroport de Boston. Comença la nostra darrera setmana a la costa Est i estem rebentats, doncs el vol no ha estat massa còmode per dormir, així que un cop a l'hotel optem per descansar una estona.
És a mig matí quan visitem la ciutat. Boston és, juntament amb Filadèlfia, el bressol de la independència i existeix per tant tot una ruta senyalitzada pels llocs emblemàtics d'aquells anys: la Freedom Trail. Són un conjunt d'edificis del segle XVIII, ofegats entre els gratacels del centre de la ciutat. Ens han agradat especialment l'State House, l'Old State House, l'Old North Church i finalment un vaixell: l'USS Constitution, un veler de combat perfectament conservat al port de Boston.
El recorregut és perfectament factible de fer caminant, són un 3,5 quilòmetres i permet veure a més dels monuments el pols de la ciutat. És diumenge i mentre caminem ens barregem amb la gent que passeja pel port o ens perdem una estona pel barri italià, el North End, on s'hi celebra una festa que inclou una desfilada de la Banda de Música de la Policia. De tornada cap al centre, on hi ha el Boston Common, es pot travessar el barri de Beacon Hill, un barri elegant de cases colonials i així tancar el cercle.
Protagonistes del somni americà: Els Kennedy. La família d'origen irlandès i establerta a Boston, els membres de la qual han ocupat diversos llocs prominents en la història nord-americana del segle XX. En especial, J. F. Kennedy, l'únic president catòlic, icona d'un canvi que no es va produir i l'assassinat del qual van commocionar els Estats Units i el món.
Una pel·lícula: La xarxa social (2010), amb Jesse Eisenberg, la història de com va néixer el fenomen Facebook a la universitat de Harvard. I per conèixer l'ambient irish de la ciutat amb més pubs irlandesos a l'oest de Dublin: Mystic river (2003), amb Sean Penn.
Una cançó: Born in the USA, de Bruce Springsteen. Perquè el seu és un rock urbà que associem amb les ciutats de l'Est.
Aprofitant que el nostre hotel està a Cambridge més que a Boston, i fem una volta per la universitat de Harvard. Tot i ser el mes d'agost hi ha força ambient d'estudiants que sembla que preparen l'inici del proper curs. El campus, format per diversos edificis d'estil colonial, és agradable, recordant l'ambient de les universitats angleses.
Entre el volt per Harvard i la compra d'un ordinador (els preus als Estats Units són un 20-30% més barats que a Europa) se'ns passa el matí i encara volem anar fins a Cape Cod, on volem passar la nit, així que agafem el nou cotxe de lloguer que tornarem a Nova York i ens posem en camí.
El Cape Cod està en plena temporada alta de vacances (fins i tot el mateix president Obama hi és) i està tot ple. Ens costa força trobar hotel, el tràfic a les petites carreteres i als pobles està col·lapsat i perdem una bona estona fins trobar lloc. Ho aconseguim finalment al petit poble de Orleans, des d'on ens arribem a la platja de Skaket on veiem una meravellosa posta de sol que ens compensa de la tarda perduda.
Protagonistes del somni americà: Moby Dick i el seu perseguidor, el capità Ahab. Obsessionat per aconseguir donar cacera a l'esmunyedissa balena blanca, Ahab, balener de l'illa de Nantucket, és la representació perfecte de tots aquells que viuen només per obtenir el seu somni.
Una pel·lícula: JFK (1991), amb Kevin Costner. Qui va assassinar a John F. Kennedy?. Es sabrà algun cop?. En tot cas, amb aquesta pel·lícula en vam saber alguna cosa més sobre la mort d'aquest il·lustre estiuejant de Cape Cod.
Una cançó: The shoop shoop song. De la pel·lícula Sirenes, cantada per Cher. Perquè és una música que s'enganxa en passar per aquests pobles de cases de fusta i per aquestes platges amagades darrera les dunes.
Després d'haver provat la bicicleta a San Francisco, repetim també a Cape Cod. El lloc és perfecte per a fer-ho: camins especials, nosaltres prenem el Cape Cod Rail Trail, paisatge molt planer, temperatura ideal, ombra dels arbres... Son nombroses les persones que ho fan per descobrir tots aquests raconets que anem trobant: platges, estanys, dunes... i casetes de fusta amb la bandera de les barres i les estrelles, doncs la nord-americana és una societat molt patriòtica i ho demostra amb aquests detalls.
I com fan ells, anem una estona a la platja. Triem la Marconi Beach, batejada així en honor a Marconi que des d'aquesta platja va fer, l'any 1903, els primers assajos de radio que aconseguiren comunicar Amèrica amb Europa. El sol és maco, però l'aigua és freda per al que estem acostumats nosaltres i la brisa que ve del mar refresca força.
Dinem tard, però quan ho fem no ens estem de res: Lobster (llagosta) i Clam chowder (sopa de cloïsses). Ens penediríem d'anar al Cape Cod i no fer-ho amb calamars, anelles de ceba i patates fregides. Un fast food típic del lloc.
Per la tarda, i ja de camí cap a Nova York, ens aturem a Newport. Situada a la costa de Rhode Island, és un d'aquests llocs elegants freqüentat per les classes altes de Nova York o Boston, com Provincetown o les illes de Nantucket o Martha's Vineyard.
A Newport es succeeixen les grans mansions associades amb els grans cognoms: Vanderbilt, Astor etc. Nosaltres ens aturem al 548 de Bellevue Avenue, la mansió Rosecliff. Aquí concretament es va filmar la pel·lícula El gran Gatsby: la sala de ball i el jardí al costat del mar van ser l'escenari perfecte per recrear aquesta novel·la que F. Scott Fitzgerald havia ambientat a Long Island.
Protagonista del somni americà: El Gran Gatsby. Ningú sap com Gatsby va aconseguir la seva fortuna, el cas és que ho va fer per tal que Daisy, el seu amor de sempre, és fixés en ell. Només ho va aconseguir de forma fugissera, però el que no se li pot negar és la seva lluita per obtenir el seu particular somni americà.
Una pel·lícula: El Gran Gatsby (1974), amb Robert Redford. Quina sinó?. I és que amb ella vam aprendre que no som ningú per emetre judicis sobre els demés.
Una cançó: Charleston. Perquè els bojos anys 20 van ser l'època daurada de Newport i de ben segur que aquesta era una de les músiques que sonava a les sensacionals festes que oferia en Jay Gatsby.
I arribem a Nova York, La Gran Poma. Tenim un apartament a ple Manhattan i moltes ganes d'aprofitar els tres dies que estarem a la ciutat.
Comencem per Central Park. Està a prop de l'apartament i podem anar-hi caminant. No seguim una ruta predeterminada, anem d'un costat a l'altre trobant-nos amb els diferents llocs emblemàtics del parc: el Mall, ampli passeig flanquejat d'arbres que acaba a la Bethesda Fountain; el llac amb les seves barques de rem; els prats de Sheep Meadow i Strawberry Fields, el racó dedicat a John Lennon, qui visqué i fou assassinat a l'edifici Dakota, tot just a l'altre costat del carrer.
Quan ens cansem de Central Park prenem la Cinquena Avinguda, en aquesta alçada plena de botigues de luxe: Cartier, Tiffany's etc. Com que volem aprofitar bé el temps, dinem un típic hot dog en una de les paradetes que trobes a totes les cantonades i seguim carrer avall tot veient el Rockefeller Center, la catedral de Sant Patrici, la Biblioteca. etc. fins desviar-nos per anar a Times Square, on ens aturem per descansar una mica, tot veient l'eixam de gent passar amunt i avall.
Seguim per la zona: Central Station, Chrysler Building i per acabar el dia, pugem a l'Empire State Building. La cua és llarga (aproximadament 1 hora), tot i que ens diuen que hi ha dies pitjors. Arribem a dalt que ja es fa fosc. Veure la catifa de llums de la gran ciutat: és una bona manera d'acabar el dia.
Protagonistes del somni americà: Els gratacels. A tot el món hi ha gratacels, però Nova York és la ciutat a on més els associem. En un temps van ser mostra del puixant poder econòmic i motiu de rivalitat per veure qui aconseguia fer l'edifici més alt. Imatges com la de King Kong enfilat a l'Empire State o la coneguda foto d'uns obrers asseguts en una biga amb els peus damunt el buit formen part del nostre imaginari col·lectiu.
Una pel·lícula: Nova York és com un immens plató de pel·lícules. Com que hem estat a la part alta de Manhattan ens quedem amb dues: Esmorzar amb diamants (1961), amb Audrey Hepburn, i perquè tal com deia la protagonista: "res de dolent pot passar dins de Tiffany's". I Cowboy de mitjanit (1969), amb Dustin Hoffman i Jon Voight, un dur retrat d'una ciutat gens acollidora amb aquests dos somiadors en recerca del seu somni.
Una cançó: Imagine, de John Lennon. Perquè volem retre homenatge a aquest veí de Central Park.
Matí plujós a Nova York. Podríem anar de museus, n'hi ha molts i de gran qualitat, però nosaltres optem per una altra activitat: el shopping per la zona de Times Square, tot és qüestió de deixar que escampi la pluja.
I quan arriba aquest moment, caminem fins a Madison Square Park, a la cruïlla entre la Cinquena Avinguda i Broadway, on hi ha el Flatiron Building, erròniament considerat el primer gratacels de la ciutat, un edifici que en el seu dia va aixecar polèmica sobre si seria capaç de resistir els forts vents. Com a anècdota podem dir que sí que els ha resistit, a més de provocar un efecte túnel en aquests mateixos vents que feia que als anys 20 la seva vorera fos concorreguda per aquells que esperaven veure's aixecar les faldilles de les dones que hi passaven.
I d'aquí, un salt en Metro i cap a Brooklyn i el seu pont, una de les imatges més conegudes de Nova York. Qui no recorda el pont en primer terme i l'skyline al fons?.
I com que Nova York és una ciutat de tòpics, seguim el recorregut per Chinatown i anem a sopar pizza, pasta i un bon gelat a Little Italy. El barri actual no s'assembla gaire al que veiem en el cinema: avui en dia les taules de les pizzeries ocupen les voreres i els cambrers criden als visitants per atreure'ls al seu establiment, però tot i així té el seu encant.
I després de sopar, a veure les llums de Times Square i de Broadway. És la nostra darrera nit a Nova York i abans d'anar a descansar volem constatar, com diu la cançó, que sempre hi ha alguna cosa a fer a la ciutat. I com a mostra, la botiga d'Apple, propera a l'apartament i oberta les 24 hores i és que, què millor que anar a comprar un ordinador en pijama?.
Protagonistes del somni americà: La Màfia, i és que aquesta organització criminal, arribada als Estats Units amb les onades d'emigrants italians de principis del segle XX, va fer la seva pròpia interpretació del somni americà, un fi que justificava els mitjans emprats.
Una pel·lícula: El Padrí (1972), amb Marlon Brandon, la millor per conèixer la Cosa Nostra. O també Taxi Driver (1976), amb Robert de Niro, per a veure la cara fosca de la ciutat i dels veterans de la guerra de Vietnam.
Una cançò: New York, New York, cantada per Frank Sinatra. Perquè reflecteix l'esperit de la ciutat que no dorm mai.
Darrer dia a Nova York. Fa sol i res fa pensar en la propera arribada de l'huracà Irene.
Anem a l'extrem sud de Manhattan. Una petita passejada pels carrers més antics de la ciutat. Passem per Wall Street, que ens sorprèn, igual que en el seu moment la Casa Blanca, per la seva petita mida (hom sempre pensa que aquests llocs importants han de ser enormes) i sense adonar-nos-en anem a parar al solar que ocupaven les Torres Bessones, actualment en obres.
Tot i haver passat deu anys de l'atemptat, aquest segueix força present en la vida de la ciutat: des d'homenatges a les víctimes fins a programes d'assistència per aquells que presenten seqüeles, sobretot de tipus psicològic. Tot plegat, amb una bona dosi de patriotisme, fet habitual en aquest país.
I arribem a l'extrem: els molls de Battery Park, d'on surten els vaixells fins a l'Estàtua de la Llibertat i l'illa d'Ellis. Nosaltres, ja que no anem sobrats de temps, ens conformem amb el que fa el trajecte fins aquests dos llocs, a més del pont de Brooklyn, sense aturar-se. Està bé per les vistes que t'ofereix, entre d'altres la del famós skyline de la ciutat.
I ja només ens queda dinar, recollir l'equipatge i agafar el tren fins a Filadèlfia, la nostra darrera etapa. A Penn Station, l'ambient frega el pànic; la gent està nerviosa per marxar de la ciutat i és que les mesures en previsió de l'arribada de l'huracà Irene fan pensar en la possibilitat d'una catàstrofe: a partir de mitjanit es tancaran els aeroports i el transport públic, en especial el Metro, per por d'inundacions. La paradoxa és que nosaltres, igual que molta gent, marxem cap a una altra zona per on està previst que també passi l'huracà i, tot i així, sembla que ens allunyem del perill.
Protagonistes del somni americà: L'Estàtua de la Llibertat i l'illa d'Ellis. A l'entrada del port de Nova York, l'estàtua de la Llibertat era la primera imatge que rebien els milions d'immigrants que arribaven creuant l'oceà Atlàntic tot cercant el seu somni. Tot seguit, a l'illa d'Ellis passaven els controls legals i sanitaris per poder entrar al seu particular paradís.
Pel·lícules: No ens podia faltar en aquest recull Woody Allen que ha immortalitzat Nova York en tantes de les seves pel·lícules. Des de Annie Hall (1977) fins a Bales sobre Broadway (1994), passant per Manhattan (1979), Broadway Danny Rose (1984), Hannah i les seves germanes (1986) o Misteriós assassinat a Manhattan (1993), entre d'altres. Acompanyat de les seves ex-parelles Diane Keaton o Mia Farrow, Woody Allen és tot un cronista de la vida a la Gran Poma.
Una cançó: The sound of Silence, de Simon i Garfunkel. Perquè els intèrprets són de Nova York i fa uns mesos en Paul Simon la tornà a cantar dedicant-la a les víctimes de l'11-S en el seu desè aniversari.
L'huracà Irene comença a arribar a Filadèlfia. Plou a estones i de tant en tant hi ha fortes ràfegues de vent.
De totes formes, i com que és el darrer dia, sortim igualment. No volem deixar de veure alguna cosa d'aquesta ciutat. Caminem des de l'hotel cap a la propera Logan Square i des d'allà, seguim Benjamin Franklin Parkway fins el Museu d'Art de Filadèlfia.
Pugem les escales corrents, no som els únics a fer-ho, i és que aquesta escalinata ja coneguda com a Rocky Steps és un destí imprescindible per a tots els admiradors de la saga de Rocky, alguns d'ells fan corrent tot el recorregut que feia Sylvester Stallone a la pel·lícula, nosaltres en tenim prou amb les escales i amb fotografiar-nos a l'escultura que hi ha a la dreta de la seva base dedicada al boxejador de ficció.
I d'aquí, cap al centre. A JFK Plaza, gaudim de la perspectiva de la Benjamin Franklin Parkway vista des de l'escultura de Love que ens recorda que la paraula Filadèlfia significa Ciutat de l'amor fraternal.
I més enllà, el lloc més emblemàtic de la ciutat: l'Independence Hall, l'edifici on l'any 1776 es declarà la independència dels Estats Units i on posteriorment es redactà la Constitució. Molt visitat pels nord-americans que el reverencien i no gaire per els viatgers estrangers. La visita és guiada, gestionada pel servei de Parcs Nacionals, i s'ha de reservar amb antelació, cosa que no hem fet amb tot l'enrenou de l'huracà, així que ens conformem amb l'exposició que hi ha el costat, on es pot veure la Liberty Bell o campana de la Llibertat, la mateixa que convocà als ciutadans per escoltar la lectura de la Declaració d'Independència entre altres esdeveniments.
I amb tot això se'ns acaba el temps. L'huracà està cada cop més actiu: pluja i vent són cada cop més forts i nosaltres no les tenim totes quan anem cap a l'aeroport. Molts vols nacionals estan suspesos, però els vols cap a Europa segueixen programats tot i que la ruta habitual es substituïda per un altre més al nord, vorejant la frontera amb el Canadà, que esquiva el mal temps i per tant no tenim excusa per no tornar...
Protagonista del somni americà: Podrien ser-ho William Penn, fundador de la ciutat, o els quàquers, Premi Nobel de la Pau 1947, però nosaltres preferim Rocky Balboa. Aquest personatge de ficció és l'estereotip d'aquest somni. Sorgit d'un ambient fregant la marginalitat, Rocky aconsegueix arribar al cim del món de la boxa. Les seves eines: la voluntat i l'esforç que li permeten aprofitar les oportunitats que et dóna la vida.
Una pel·lícula: Rocky (1976), amb Sylvester Stallone. La primera de la saga i és que, quina altre podia ser?. Un final feliç a l'estil de Hollywood per premiar l'esforç i la honestedat del protagonista que ens ensenyà que "al combat de la vida no guanya qui més cops dóna, sinó aquell que sap encaixar-ne més sense donar-se per vençut".
Una cançó: Gonna Fly Now. Perquè és la banda sonora de la pel·lícula que tots coneixem.
A les 8:25 l'avió arriba a l'aeroport del Prat. El vol de tornada ha estat directe des de Filadèlfia. Enrere queda no només l'huracà Irene, sinó totes les vivències d'aquests 23 dies de viatge.
Estem cansats, ja ho tenen això els vols nocturns i els llargs viatges, i mentre esperem l'equipatge una darrera cançó ressona a les nostres oïdes: Everybody's talking, de Harry Nilsson, perquè... és la que millor resumeix la varietat de somnis que hem conegut.