Diari de viatge als parcs nacionals de l'oest d'Estats Units i Hawaiï

Ens hem llevat a les 5 del matí i ho hem acabat de recollir tot. A les 7 puntuals arribàvem a l'aeroport i després de 45 minuts de cua embarquem l'equipatge. Són les 8:35 del matí i aviat embarcarem al vol JKK425 amb destinació Madrid amb connexió THA 7133 i USA 8612. Un cop a Madrid aviat veiem un control de la US Airways on una senyora comprova els nostres documents, els llocs on hem estat, qui, quan i on ha fet les bosses, si portem aparells elèctrics dins les bosses embarcades i si els hem portat a arreglar, si algú els ha tingut abans, si hem comprat fora de les botigues... uff!!

Pugem a l'avió pintat tot de negre després de donar la documentació abans d'embarcar. Estem mirant una revista amb productes increïbles: aire condicionat de clatell, escalfa salsitxes, casino flotant per la piscina, busca coses... tot al més pur estil americà. A les 19:35 encara ens falta una hora i mitja per arribar a Philadelphia. Omplim un formulari I-94W (verd) traduït al castellà on ens pregunten entre d'altres coses: si tenim malalties contagioses, si hem estat arrestats o condemnats per delicte de depravació moral o tràfic d'estupefaents, si hem fet actes d'espionatges o sabotatges entre 1933 i 1945, si hem intentat obtenir un visat per mitjans fraudulents. També omplim una declaració per l'aduana per si portem fruita, llavors, carns, cargols, conreus cel·lulars, si hem visitat una granja d'animals fa poc, si portem més de 10.000 $ o mercaderia comercial... Què pesats!!

Un cop a terra hem passat el control de migració amb la Graham, una funcionària amb molt mala baba que ens ha fet la foto, ens ha pres les empremtes... i ens ha obligat a apuntar un hotel (que ens hem inventat!). Les bosses han sortit per la cinta nº 5, tard i fetes pols. Falta la motxilla. Ens hem esperat molta estona. Havíem arribat abans d'hora i fins les cinc de la tarda no ens han dit que les bosses ja no vindrien. S'ha acumulat molta gent i hem fet cua per donar un paper, per embarcar les maletes escanejades per enèsima vegada i perquè ens registrin de dalt a baix amb crits i contundència. Hem trobat la porta B5 que és on hem d'embarcar i ens han dit que la reclamació de la bossa s'ha de fer a San Francisco que és la destinació final.

Estem asseguts a la Zona 7 (es prenen molt seriosament l'ordre d'entrada a l'avió, dividit en zones). Estem esgotats i una mica desmotivats. La comunicació és difícil i el tracte dolent. Són les 00:20 a casa i les 18:20 aquí. Dormim tot el camí restant i en arribar podem veure una fabulosa posta de sol molt ataronjada que mai s'acaba. Són les nou de la nit a San Francisco i les sis del matí a casa. Gairebé 24 hores de viatge.

Finalment només recuperem una bossa, així que les pèrdues són una motxilla i la tenda de campanya. Quan veiem que aturen la cinta anem a reclamar una mica espantats (per sort hi ha algú que xampurreja l'espanyol). Ens dirigim al lloguer de cotxes que tenim contractat, però ens perdem una mica pels garatges de l'aeroport buscant la companyia de lloguer de cotxes. Hem fet la reserva des de casa al National Car Rental del 30 de juliol al 20 d'agost a 189'95 $ la setmana. A la companyia de lloguer hi hem d'anar amb l'Air Train, línia blava. Després dels tràmits triem un cotxe del pàrquing sense que ningú ens demani cap explicació (ep, que són de canvi automàtic!) i emprenem camí cap a Oakland ja que ens sembla que serà una zona on trobar allotjament serà més fàcil. Pel camí ens trobem una mica perduts i no veiem bé el mapa que tenim, així que parem al costat de la carretera en una zona tranquil·la per poder accedir al maleter del cotxe que és on està el lot. De sobte, i encara no sabem d'on, apareix un policia dalt d'una moto i ens diu amb l'altaveu que tornem a entrar al cotxe. De l'ensurt li fem cas al moment i no ens atrevim a bellugar-nos més en tot el trajecte.

Preguntem en una benzinera on venen cerveses i comprem menjar sota la mirada dels hispans que hi ha comprant. Preguntem, però no saben castellà i ningú ens ajuda. Ens fan por els carrers sense llum i solitaris. Donem voltes pels carrers foscos sense trobar res. Parem en una altra benzinera on el senyor no ens obre ni la porta ni gairebé el sentim quan ens parla a través del vidre. Girem com ens ha dit i trobem dos motels propers. Passem per sota els llums d'Oaks i aparquem el cotxe davant de l'habitació. El noi que ens atén no surt de darrera el vidre i ens rebaixa el preu a 50 $ la nit. Mengem una mica a l'habitació que té nevera i microones. En obrir la motxilla trobem una Notification of Inspection on ens comuniquen que, per la nostra seguretat, ens ho han remenat tot. Quina acollida!. Ens adormim de seguida a la una de la matinada, esgotats sense gairebé ni assaborir que ja hem arribat al país de les oportunitats.

Ens hem llevat a les 8 del matí. Hem canviat d'hotel recorrent el mateix camí d'ahir que avui ens ha semblat diferent i ens ha sorprès. Fa molt bon dia. Ens hem instal·lat a un Motel 6 a 75 $ la nit, on hem donat l'avís de les maletes a l'aeroport.

Després hem anat a San Francisco disposats a recórrer la ruta 49 Scenic Drive que ens ha portat pel moll on es realitza la marató, el Chinatown amb les botigues de menjar i compres (amb funeral xinès inclòs), el centre de negocis, el Golden Gate, el Fisherman Wharf on hem menjat calamari fried i crab sandwich amb vistes a Alcatraz. Hem seguit voltant, hem comprat al súper i per la tarda hem fet una caminada entre boires juganeres per la zona del Golden Gate, el zoo, les platges, els grans parcs, els famosos carrers costeruts, el típic tramvia, el Lombard street, les zones residencials amb golfs públics, les platges amb surfistes i Twin Peaks amb boira i fresqueta...

Tornem a l'hotel a les 7 de la tarda, després de 150 km molt distrets i una visió general de San Francisco.

A les 8 hem trucat a l'aeroport i les bosses ja estaven localitzades. Hem trobat un supermercat a la perifèria de la zona d'hotels, propera a l'aeroport on estem allotjats, el Gran Avenue del South San Francisco. En un súper mexicà tipus llatí i molt marxós (la Panaderia Fernández) hem comprat pastes per esmorzar.

Hem tornat a l'hotel per esmorzar amb tranquil·litat i després de 2 hores de fer la primera trucada a l'aeroport ho hem tornat a intentar, però ara ens diuen que no en saben res. Decidim anar-hi. Aparquem a la zona A/B 5 que casualment ens porta a on vàrem arribar. Anem al mateix mostrador on veiem la motxilla a terra, però una senyora que xampurreja castellà no sap res de l'iglú. Els expliquem el nostre pla de viatge i a canvi de no pagar-nos l'hotel de totes les vacances ens expliquen on hi ha un Big 5 (un magatzem de material d'esports) per comprar una tenda nova. Ens fan un taló de 75 $ per l'hotel de la nit i decidim marxar cap a Yosemite tal i com teníem previst. Parem en una benzinera, amb un centre comercial proper on hi ha un Big 5 i moltes botigues més. Comprem, després de mirar molt, una tenda suïssa, càmping gas i un fogonet.

Fa molta calor i hem de posar l'aire condicionat del cotxe, un Chevrolet Cavalier. Veiem molta policia i molins de vent als turons rostits del desert de San Joaquín. Després d'anar per la carretera 580 agafem la 120 direcció Manteca. Tots els cotxes són absolutament exagerats: Buick blanc, Lincoln, Limusina 4x4, Chevrolet Blaiser... i un espectacle en si mateix.

Abans d'arribar al parc de Yosemite travessem el Stanislaus National Forest on també es poden fer caminades i que al mateix temps esdevé una protecció a la zona de Yosemite. Arribem a Yosemite National Park sense reserva per allotjar-nos, però tot i això ens endinsem a la zona més buscada i famosa. A l'entrada adquirim el National Pass (per 50 $ ens permetrà l'entrada a tots els parcs). Ens impressiona la llum del sol de la tarda al Capitan i les cascades, paisatges, pins, llacs... del voltant del parc que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat al 1984. Quan arribem al centre de reserves el trobem tancat amb cartells d'ocupació màxima a tots els càmpings de la zona. Haurem de desfer el camí, i són més de 100 km!. Per sort, un senyor que va en bicicleta ens sent i ens pregunta si busquem allotjament. Li expliquem la situació i ens convida a compartir la seva parcel·la aquesta nit (hi poden anar 2 tendes, 2 cotxes i fins a 6 persones). Parem la tenda en una parcel·la àmplia. El senyor se'n va a sopar amb la família a base de barbacoa, però xerrem una mica mentre preparem el nostre primer sopar amb fogonet a Estats Units. De seguida hem vist les caixes per óssos i hem posat tot el que fa olor, com ens indiquen, a dins. Estem dormint al cor del parc nacional de Yosemite!.

Ens llevem d'hora i desmuntem. A les 7 ja estem esperant a la central de reserves, que no obre fins les 8, per intentar aconseguir una plaça per passar la nit. Hi ha 2 nois dormint a l'entrada per ser els primers, una colla de joves juga a pilota al davant. Al final resulta que anem al darrera de 6 persones. S'acaben les places davant nostre, però ens apunten a la llista i a les tres de la tarda hem de tornar per veure si tenim sort (gairebé ens asseguren plaça per dormir-hi un dia).

Només entrar al parc ens varen donar el diari Yosemite Today amb tota la informació necessària (recorregut del shuttle bus, activitats, serveis...) i un mapa molt detallat (aquesta informació ens la donen a cada parc nacional). Al Visitor Center aconseguim la guia oficial del parc i un fulletó amb més informació específica sobre les caminades que van de easy a strenuous passant per moderate i difficult. Veiem el documental Spirit of Yosemite que, tot i no entendre pràcticament res, ens agrada molt per les imatges i la transformació del parc en la successió de les estacions. Fem la caminada a la Vernal i la Nevada Falls on Yosemite ens comença a mostrar els seus fantàstics paisatges alpins. Dinem al costat de l'aigua i passem un matí fantàstic entre esquirols. Anem a la zona de Happy Isles amb el shuttle (autobús gratuït que recorre l'interior del parc per on no poden passar cotxes) on fem una petita caminada fins el Mirror Lake on aprofitem per remullar els peus.

A les 3 de la tarda estem davant el centre de reserves on ens adjudiquen una plaça per una nit a la zona d'acampada d'Upper Pines. És fantàstica, molt a prop del rierol i amb tot el bosc verge al costat. Com totes les places, és amplíssima i tranquil·la, amb barbacoa i taula. Fa un dia radiant i continuem les nostres visites amb el cotxe cap al Glacier Point. Pel camí parem en un mirador on es poden veure els cims il·luminats pel sol de la tarda. La carretera és més alpina amb algunes corbes i triguem 1 hora en arribar a alguns miradors amb vistes de la vall increïbles. Arribem just a la posta de sol, on un rànger va fent explicacions de la que diu que és una de les millors postes de sol del país ja que aquest es reflexa a la paret vertical del Half Dome. Des de dalt podem veure tota l'estructura de la vall, les cascades i el recorregut de les caminades que hem fet durant el dia.

Sopem amb el lot perquè hem desfet el camí mig de nit. Mengem salsitxes i amanida i caiem esgotats.

Torna a fer un dia fabulós i clar. Ens llevem més tard que el dia anterior i desmuntem, ja que aquesta ha estat la nostra última nit al parc. Esmorzem com els americans amb ous i tomàquets. Estem observant molta estona des de la tenda un niu d'esquirolets que també esmorza.

A les 9:15 arribem al peu de la caminada a la Yosemite Falls i en Jordi es fica de peus a l'aigua. Decidim no pujar dalt de tot ja que ens portaria mig dia. Continuem el camí cap a Bridevail Falls, però parem per ficar els peus dins l'aigua una altra vegada en un rierol molt tranquil on es reflecteixen les muntanyes i caminem fins el Capitan on veiem escaladors penjats de les parets que semblen formiguetes. A la cascada hi ha molta gent (americans que no es mouen de la base) i hi estem poc perquè al matí es veu a contrallum.

Sortim de la vall i emprenem el camí cap a Toulumne Meadows (2.621 m.) i dinem al Tenaya Lake on en Jordi es banya. Pel camí hi ha moltes caminades indicades. El paisatge és molt diferent amb vistes de roques granítiques llises (efecte ceba pels canvis de temperatura). Hi ha molts prats verds amb marmotes i caminades a llacs (tots a alçada i cap de menys de 2 hores).

El paisatge és molt diferent i el verd contrasta amb el gris de les pedres. La temperatura és més baixa, hi ha menys gent i es veu més tranquil. Aquí estem a 21ºC i a la vall a 34ºC. Sortim del parc a les 15:30.

A la sortida trobem una sèrie de muntanyes de dos colors amb neu a les puntes i un gran llac on pesquen, és l'Ellery Lake (2.907 m). Arribem al poble de Lone Pine a les 6 de la tarda entre paisatges sublims sempre amb les muntanyes a l'esquerra i el White com a pic més alt. Lone Pine és un poblat típic de l'oest amb tavernes de cowboys moderns i pràcticament un únic carrer. Tot és desert al voltant, però molt bonic. Ens hem quedat en aquest poblet proper al Death Valley National Park perquè ens ha fet por la calor que fa a l'interior del parc. Hem intentat preguntar en el centre d'informació que hi ha a la cruïlla del camí cap al parc, després de passar el poble, però ja és tancada sobre les 4 de la tarda. Posem benzina i busquem una zona d'acampada molt senzilla al costat del llac Diaz, on no hi ha gairebé ningú.

Després d'acampar tornem a comprar menjar al súper i llenya a la benzinera per coure uns bons entrecots. Provarem de fer una barbacoa amb la cervesa dins la bossa de paper inclosa. Abans d'encendre el foc localitzem les dutxes (molt precàries i plenes de mosquits!) i fem una mica de foc. El cel està molt estrellat i anem a dormir entre una cosa i l'altra a les 22:00.

A les 7 del matí sortim de la zona d'acampada després d'una dutxa infernal entre formigues amb ales i altres insectes dins la caseta (hagués estat millor tirar-se al llac!).

A les 7:45 travessem el cartell del Death Valley National Park i comencem el recorregut per aquest museu geològic sota la calor cada vegada més present. A l'entrada ens han donat el diari A visitor's guide to death valley national park, un mapa i uns fulletons amb consells que repeteixen el consell Heat kills. Don't become a death valley victim. Pel camí veiem tots els senyals d'avís sobre el què cal portar i fer. Aconsellen parar l'aire condicionat del cotxe i vigilar-ne molt la temperatura del radiador tot i que hi ha dipòsits d'aigua pel radiador estratègics durant tot el recorregut. També cal portar un galó d'aigua per persona i dia.

En arribar al parc el paisatge desèrtic compensa totes les molèsties encara que arriba un punt on la deshidratació, la calor i el cansament ja pot amb nosaltres i les sortides del cotxe cada vegada són més curtes.

Visitem el Golden Canyon on fem una curta caminada d'una hora, el Devils Golf Course, molt recomanable i amb espectaculars formacions de sal, el Natural Bridge, amb unes vistes increïbles de la vall, i el famós Badwater, el punt més baix d'Amèrica del Nord, que esgota ja les nostres fluixes forces (aquí es pot arribar als 50ºC). Abans de sortir del parc visitem el Zabriskie point. Tot i que zones com les Pinrose Terrace estan tancades no ens decep gens la visita malgrat que el fet de no trobar americans volia dir des del començament incomoditats: calor, cap fast food a prop i esforç físic.

Emprenem el camí cap a Las Vegas que apareix enmig del desert. L'Streap és espectacular i no cap en la imaginació. Cal veure-ho amb els propis ulls i gaudir per uns moments de la màgia de la ciutat de l'extravagància. Hem arribat força tard i ja estaven totes les ofertes d'hotels plenes, però ens hem allotjat en un motel molt a prop del carrer principal i durant moltes hores hem recorregut els carrers il·luminats, els interiors dels hotels exuberants i els casinos plens de joc. Com protagonistes d'una pel·lícula!!

A les 10 del matí busquem lloc per aparcar a l'hotel Luxor i visitar-lo. Ens desplacem al Venetian caminant pels carrers, ara ja gairebé deserts i calorosos. Quedem meravellats pel canal interior, els gondolers cantant i la decoració. Ens mengem un gelat i juguem al casino unes monedes que ens queden i en guanyem 15 de 25 centaus. Iupi!

Seguim caminant per l'Streap fins l'hotel de l'Illa del tresor i el Wild. No hi ha ningú als carrers, que tenen aspersors per refrescar l'ambient. La gent està en les diferents excursions que s'oferien la nit anterior. Nosaltres varem intentar esbrinar si hi havia possibilitat de contractar un sobrevol des del propi Grand Canyon, però no ens varen facilitar la informació ja que les companyies ubicades a Las Vegas els interessa vendre les excursions de dia sencer des d'aquesta ciutat. Estem cansats i ens acomiadem de Las Vegas posant benzina.

Ens espera un llarg viatge fins el Grand Canyon National Park. El paisatge és totalment desert i a Kingman agafem la Flocks canyon road. Pel camí comencem a dibuixar les matrícules que tant ens agraden dels diferents estats i que al final acabarem fotografiant. El Grand Canyon va ser declarat parc nacional el 1919 pel seu significat geològic, ecològic, cultural i la bellesa dels seus paisatges i Patrimoni de la Humanitat al 1979. Rep una mitjana de 5 milions de visitants a l'any (la majoria fan la visita al South Rim a 2.100 metres d'alçada). El North Rim (2.400 m) es troba a 5 hores de cotxe d'aquest. Hi ha moltes possibilitats d'aventures: passeig en mules, cavalls, descens del riu Colorado... El diari del parc The Guide té una versió en espanyol. Hi ha una xarxa d'autobusos gratuïts que ajuden a preservar l'entorn i que segueixen 3 rutes amb parades indicades:

- Hermist Village Route: des d'una hora abans de la sortida del sol cada 30 o 15 minuts fins una hora després de la posta. Pel circuit sencer d'anada i tornada cal calcular 75 minuts sense baixar de l'autobús.
- Kaibab Trail Route: funcionen cada 30 o 15 minuts a partir de les 6:30 del matí. Calcular 20 minuts pel recorregut sense baixar.
- Village Route: cobreix la zona de serveis. Cal calcular 60 minuts per cobrir el recorregut sencer.

Acabem el dia amb 1.209 milles ja fetes i contemplant la posta del sol al Grand Canyon. Al càmping Mather, dins el parc, no hi ha lloc (cal fer la reserva amb temps) i desfem el camí fins Tusayan (a 3 km) on hi ha un càmping privat de la companyia Ten-X enmig del bosc. Hi ha grans focs i l'ambient és d'humitat i boira barrejada amb fum. Sopem unes verdures, salsitxes i ous. Per la nit es veuen infinitat d'estels.

El despertador sona a les 4:30, però ens llevem 20 minuts després. Hi ha molta humitat i fa fresca. Veiem la sortida del sol sobre el Grand Canyon al Yapaponi Point i ens quedem una bona estona per mirar com es va il·luminant. Hi ha un autobús de japonesos que no hi estan ni 5 minuts més del compte i després ens deixen en la soledat del paisatge.

Són les 7 del matí i agafem el shuttle bus per fer la Kaibab Trail Route i arribem fins el South Kaibab Trailhead, on fem uns metres de descens i comprovem que es baixa molt ràpidament i costa pujar. En aquesta zona hi ha la història de la corredora de marató de Boston que va morir deshidratada com a advertiment als qui es plantegen fer el camí en un sol dia. Cal tenir en compte que hi ha un augment de temperatura conforme es baixa al canó (mentre a dalt es manté entre 24 i 28ºC al fons arriba als 39ºC). Per fer les caminades s'aconsella planificar la ruta, portar roba còmode, aigua i menjar suficient, evitar les hores més caloroses i calcular un terç del temps per baixar i dos terços per pujar, vigilant especialment els símptomes per esgotament, calor, insolació, hipotèrmia... Caminem fins el Yaki Point i descobrim paisatges molt bonics totalment sols. Hi ha vistes realment fabuloses. No hi ha cap protecció enlloc i la possibilitat de fer fotografies és incomptable. Tornem amb l'autobús i canviem de zona per fer l'Hermist Rest Route (autobús vermell). Un cop aparcat el cotxe truquem a la companyia de reserves de vols amb helicòpter des d'una cabina i ens decidim pel vol de les 12:30 (parlen espanyol i és fàcil entendre-s'hi).

Correm perquè veiem com arriba l'autobús i comencem la ruta sabent el temps del que disposem. Baixem a Hopi Point, Pime Point i Hermist Rest. Hi ha parades en les que només para de retorn. Veiem esquirols, còndors, cérvols... Tornem de la visita a les 11:00 i anem a Tusayan a desmuntar la tenda. Entrem al súper i agafem gel i algunes compres abans de fer el sobrevol. Arribem a l'aeroport i en un moment ens pesen i veiem el vídeo de seguretat. Ens assignen els seients segons el pes de la gent que pujarem i seiem al darrera. Volem en helicòpter durant 30 minuts espectaculars, primer sobre la plataforma verda anterior a la baixada en picat del gran canó. Des de l'helicòpter tenim unes fantàstiques vistes en vertical del riu Colorado i les parets del canó.

Després del vol tornem a entrar al parc (és la tercera vegada!) i comencem a recórrer la Desert View Drive on hi ha molts miradors i parades amb taules per menjar. Parem al Grandview Point, Moran Point, Lipan Point, Desert View... Sobre les 16:00 entrem al territori Navajo tot resseguint la plana del Colorado i el Little Canyon. Parem a Tuba quan comença a ploure ressaltant les múltiples formes del paisatge vermell. Les formacions del Monument Valley comencem a entreveure's i destaquen en la posta de sol avançant el que ens trobarem l'endemà amb la visita al territori indi.

Després de 1.418 milles creuem la frontera de l'estat d'Utah i canviem d'hora (s'ha d'avançar una hora el rellotge). Ara són les 20:30 i hem acampat al Gouldinsg's Camp. En el lodge del mateix nom s'hi van allotjar els protagonistes de moltes pel·lícules que es van rodar en aquest famós territori i es poden trobar fotografies, llogar les pel·lícules de vídeo... En el mateix càmping s'ofereixen excursions de diferent durada a partir de 40 $ per persona. No estem sols en aquest petit càmping amb vistes al desert i de sorra vermellenca, on podem gaudir d'una bona dutxa i minipiscina coberta.

A les 8:00 sortim del càmping Goulding's vermell foc per dirigir-nos al Monument Valley. Tenim el primer contacte amb els indis de la zona quan paguem l'entrada (no serveix el National Pass ja que administren el seu territori). Visitem la zona d'informació, però tot i que l'exposició és interessant és pobra comparada amb els centres d'informació de la resta de parcs. Estem pràcticament sols i ens donen una fotocòpia per orientar-nos en el recorregut. El paisatge és increïble i el recorregut que fas amb el teu propi cotxe és de pel·lícula recordant Fort Apache, Río Grande, La diligència.... És una fantàstica visita empolsinada!!.

Acabem a les 11:00 després d'haver vist formacions gegantines i espectaculars que reben noms curiosos. Es poden veure molts tons de vermells amb verds i grocs formant composicions pictòriques capritxoses.

Quan sortim del parc sorpresos i acalorats comencen la visita molts grups de turistes amb els 4x4 que ofereixen els nadius i on també munten visites a zones més inaccessibles. Durant el camí la presència d'indis és escassa i bàsicament orientada al negoci (grups de gent a la carretera venent diferents objectes). Pel camí parem als Goosenecks per admirar les corbes del canó del riu San Juan en un paisatge curiós on destaca el negre de les roques i el marró del riu.

A les 14:30 estem a 26ºC travessant Cortez en direcció al Mesa Verde National Park on per arribar-hi s'han de recórrer 32 km i es fan totes les corbes que no s'han fet en tota Amèrica entre arbres cremats. Anem a comprar el tiquets al Visitor Center on hi ha una exposició de la cultura dels indis Anasazi. Hem de triar quin nucli de cases penjades en les baules del canó volem visitar en aquest parc declarat Patrimoni de la Humanitat al 1978. Mengem al pàrquing abans de posar-nos les botes per la caminada.

Ens desplacem on comença la caminada i ens preparem per l'excursió very strenuosus. Visitem la Balcony House i el recorregut no és gens cansat. La rànger ens acaba donant poques explicacions perquè el grup no participa massa, però podem apreciar l'organització que tenien aquests indis que van canviar la vida nòmada per la sedentària trobant en aquests nius de falcó un lloc ideal per desenvolupar la seva cultura i societat. Veiem llamps i trons al fons mentre fem la visita. L'strenuosus és degut a que cal pujar per diferents escales i passar per un túnel estret. Quan tornem a passar per Cortez la temperatura és de 18ºC i ha plogut molt. Finalment ens enganxa la pluja de camí a Moab.

Després de mirar-nos les diferents possibilitats de la zona ens desviem cap a Canyonlands National Park per l'entrada sud. El camí després de la pluja i amb el sol baix és d'una bellesa esfereïdora, amb els vermells de les muntanyes contrastat amb el blau del cel. No podem evitar fer més d'una parada a la carretera deserta. Veiem una posta de sol fabulosa un cop hem arribat al càmping on només hi ha una parella. A les 19:45 ja hem acampat i ens hem instal·lat fora de la protecció d'una muntanya propera amb el desert al davant i encarats a la sortida de sol. Aviat ens en penedim quan comença a bufar un vent sense previ avís que se'ns emporta la tenda clavada amb tot el que tenim a dins. Hem de córrer en la foscor per recuperar-la i amb penes i treballs posar-ho tot dins el cotxe. No veiem cap possibilitat de tornar-la a muntar. Ho provem sota uns arbres propers, però el vent no afluixa i els llamps són constants rere la muntanya. Esgotats decidim acomodar-nos com podem dins el cotxe i dormir.

A les 8:30 sortim del càmping. Hem pagat amb un sobre perquè no hi havia ningú ni a l'entrada ni a la sortida (és un sistema força habitual). Aviat arribem al Visitor Center on comprem unes postals i ens informem de les caminades del Canyonlands National Park. No hi ha ningú a la vista i ens creuem amb molt poca gent. Ens endinsem al parc i decidim fer el recorregut de l'Elephant Hill de 10 km. Tornem molt acalorats a les 13:00, però ens ha fascinat el recorregut, l'experiència, les vistes, el paisatge... diferent a tot el que havíem vist fins ara.

Fem una altra petita caminada per observar els Potholes (basses estacionals). Ja podem començar a veure la formació de la tempesta de la tarda darrera les formacions blanques i vermelles. Els llamps i la combinació de colors són magnetitzants. Anem al mirador del final de la carretera i marxem del parc fins la Newspaper Rock amb molts petroglifs pintats pels indis Anasazi. Mengem a prop del petroglifs, en una taula al costat del riu, un bacon amb formatge que se'ns acudeix deliciós. En Jordi fa una becaineta mentre jo endreço la meva col·lecció de sorres, els rodets... La idea és arribar a Moab i visitar la part nord del parc.

Quan sortim a la carretera general hem de recórrer 64 km fins a Moab. Pel camí es poden veure blocs de pedra taronjada enmig dels camps. Veiem el nostre primer arc: Wilson Arch al que es pot pujar a peu.

Acampem a l'Archnew. La laundry està ocupada quan ens decidim a rentar així que aprofitem per anar a visitar el Death Horse Canyon. És un Scenic Parc i cal deixar 7 $ en un sobre en concepte d'entrada. Les vistes són espectaculars sobre el riu Colorado. Hi ha una distància de 35 km des de la carretera principal, però val la pena anar-hi. Tornem al càmping que fosqueja (és un càmping al costat de la benzinera amb poc encant, però ben situat i amb serveis com dutxa, rentadora...). Fem les rentadores i assecadores que ens convenen i sopem amanida, salsitxes especiades i iogurt. Estem una bona estona mirant els mapes i a les 22:30 caiem rendits.

A les 8:00 ja estem de camí cap al parc d'Arches havent desmuntat la tenda. És el nostre primer dia núvol al matí, però no amenaça pluja. El parc ofereix moltes possibilitats de fer caminades amb dificultat diversa per accedir als diferents arcs.

Comencem el dia amb la caminada al Delicate Arch que és fabulós (és un strenouos trail de 4,8 km amb 146 metres de desnivell en un terreny en el que si ha plogut és fàcil relliscar). És tan increïble el voltant de l'arc i les vistes com el propi arc, de dimensions fora del comú. Ens estem molta estona pels voltants d'aquest arc. Entendre el mecanisme de formació dels arcs es fàcil en aquest concorregut parc, amb més de 2.000 arcs que van dels 0,9 m. d'amplada el més petit fins als 93 m. el més gran.

Seguim la nostra visita als arcs fent una caminada fins el Landscape Arch (el més gran), el Pine Tree i el Tunnel Arch. Fa molta calor i estem esgotats. Ens costa arribar al Sand Dune Arch perquè cal caminar un tros sobre sorra (és com un arc enmig del Sahara), però ens animem fins el Broken Arch on gaudim d'una estona d'ombra per poder dinar acompanyats d'esquirols diminuts. Anem a The Windows Section, però veiem la zona del Double Arch des del mirador. També és destacable la Balanced Rock on ens acomiadem d'aquest fabulós parc.

Ens endinsem una altra vegada a Canyonlands per la zona nord a l'anomenada Island in the sky a les tres del migdia. Segellem el passaport a la zona de visitants. Arribem al Upheavel Dome Trail on dinem amanida amb formatge i tonyina i veiem una lluita de formigues ferotges. A les 16:00 comencem a caminar fins el Mesa Arch que resulta una de les millors visions del dia. La vista és encisadora i molt espectacular. És un arc de dimensions considerables penjat de la paret del penya-segat amb el canó del riu al fons. Ens deixa sense paraules!.

Ens desplacem fins el mirador del Green River. Comencem la caminada al Grand View Point per veure com s'ajunten els rius Green i Colorado. El sol ja no és tan intens i podem fer la caminada amb total tranquil·litat gaudint de vistes espectaculars vora els penya-segats. La llum és fabulosa i ens ho passem molt bé en total llibertat i solitud dalt d'aquesta illa que veritablement sembla que floti en el cel situada entre dos canons. Hi ha una impressionant vista de 360º. Molt recomanable!!. Sortim del parc i ens dirigim cap al Green River. Arribem a les 20:00 i allà trobem una zona d'acampada àmplia i molt ben condicionada prop d'un camp de golf (bé, sembla un camp de golf) on passem la nit.

Ha plogut una mica durant la nit i hem trobat la tenda una mica molla. Ens hem llevat una hora més tard del previst, però portem ja uns dies de ruta i necessitem una mica més de descans. Com que està molla també hem esperat una mica per no haver de plegar-la tan humida. Sortim del càmping i ens dirigim a Loa, on arribem a les dotze del migdia després de passar per paisatges verds amb prats, conreus i típics poblets americans. Anem al Far West Bank per intentar canviar el xec de la companyia aèria. És curiós veure als treballadors amb les fotos de família al mostrador... No aconseguim que ens donin els diners perquè no tenim compte (clar, no som del país!!) i no podem obrir-lo sinó som residents. Sembla que ens prenguin el pèl!.

Comprem al súper i seguim cap a Capitol Reef National Park. Un cop allà se'ns espatlla la finestra de la porta del conductor just quan comença a ploure. Fem un curt recorregut pel parc que té la fama de les muntanyes més vermelles de la zona. Decidim aprofitar que som dins el parc per fer l'Scenic Route que ens descobreix combinacions liles, grises i vermelles. No podem fer cap caminada, però no hi ha gaire gent. Al poble, a 10 minuts, no trobem res per menjar i parem pel camí.

Anem per una carretera amb unes vistes fantàstiques. En un moment hem canviat de paisatge i ara travessem boscos verds enmig de roques immenses d'un gris intens. Als miradors es veu la zona dels canons al fons i decidim fer una becaineta en el mirador més alt (a 2.835 m). Quan ens despertem continuem el camí i comencem a descendir per entrar a la zona de l'Escalante National Park, on es passa de veure el canó des de dalt a anar descendint i introduint-se a dins d'ell. El paisatge és preciós i fem més d'una parada per poder gaudir-ne. Canviem una altra vegada de paisatge amb planúries i cims rodons plens d'arbres que encara pertanyen al Dixie National Forest.

Arribem abans de les 7 al Bryce National Park. A l'entrada ens donen l'habitual mapa del parc i el diari The Hoodoo amb la informació sobre els shuttle gratuïts i possibles visites depenent del temps disponible. Abans d'acampar veiem l'espectacle dels pinacles taronges il·luminats per la posta de sol. És molt diferent a tot el que hem vist anteriorment i ens sorprèn molt gratament. Aquí hi ha algun turista i sentim a parlar per primera vegada el català (ja era hora!!). Acampem al Sunset Campground (una de les 4 opcions que ofereix el parc). Sopem tipus banquet amb bistecs, amanida... i anem a dormir a les 21:30.

Sona el despertador a les 6 del matí i a les 6:30 sortim del campground cap al Sunrise Point i arribem just quan surt el sol, ui!! Preciosa il·luminació en un dia fred i amb algun núvol. Tornem al cotxe i anem a desmuntar. Pel camí veiem molts cérvols amb cries que també esmorzen. Tornem a la zona de l'amfiteatre, ara ja més núvol, per començar el Queen Garden Trail. A les 8 ja estem de camí i decidim seguir caminant fins la zona anomenada Wall Street perquè ens agrada molt aquesta sensació d'estar al fons del canó i també perquè el dia es presenta una mica núvol i no fa tanta calor. Acabem el recorregut a les 9:45 i fem la pujada per tornar a la part alta del canó quan la gent comença a baixar. Anem a comprar gel i cerveses (ens demanen el carnet com sempre). Sobre les 10:00 marxem per visitar els altres miradors. A les 11:30 ja estem al Rainbow Point havent parat a tots els miradors del camí.

Anem fins a Page i com que ens bé de gust banyar-nos decidim localitzar un punt anomenat Antilope Point. En el camí ens trobem una central tèrmica enmig del no res i dubtem del recorregut. Fa una calor asfixiant i al fons comencen a aixecar-se els núvols de tempesta. Dinem tard i dins el cotxe perquè fora no hi ha una sola ombra: amanida de tonyina i formatge i fruita. Fem una bona banyada sense platja ni bon accés, però amb l'al·licient d'estar banyant-nos en un canó inundat d'aigua per una presa. De seguida que ens fiquem a l'aigua baixa en picat i és una zona molt apreciada pels locals ja que hi van a passejar-se amb les motos aquàtiques. En un moment ens envaeix una sensació estranya ja que veiem els llamps acostant-se cada vegada més i cortines de pluja que transformen el paisatge mentre som a dins l'aigua sobre l'abisme de les roques rogenques... així és l'oest americà!

Ens desplacem fins al Paria River ja que tenim la intenció de fer una caminada pel canó. Arribem a Lee Ferries que és on comença l'espectacular recorregut i veiem com s'ajunten i formen ràpids els rius Colorado i Paria (els dos rius són de colors diferents). Els paisatges són extravermells. En el campground hi ha molts trossos de tendes abandonades i s'acosta una tempesta a les que ja estem acostumats. Recordem la nostra experiència a Canyonlands i decidim no acampar perquè veiem que no podrem fer la caminada pel canó ja que les pluges han fet que el riu vagi alt. Pel camí veiem canons amb sorres de múltiples colors. La carretera que va cap a Jacob Lake la fem sols enmig d'una tempesta que ens ve a buscar quan vol. La pluja és torrencial a estones i els llamps no tenen descans. El cel sembla vermell pel reflex del paisatge. Arribem a les 9:15 al càmping de Kanab molt cansats.

Ens llevem tard, a les 7:30, quan ja ens toca el sol. Ens dutxem i desmuntem amb tranquil·litat. Sortint del poble anem al banc per intentar canviar el famós xec que ens van donar a començament del viatge. Ens informen que a través del banc no ens ho faran perquè no tenim compte corrent i que potser ho podem aconseguir a través d'un store o un post office. Aprofitem per fer benzina i continuem el camí.

La carretera d'entrada al Zion National Park ja ens mostra les particularitats del parc enclavat en una vall amb el riu Virgin com a eix central i grans muntanyes amb roques grisenques que tenen unes marques que les caracteritza. Com que arribem abans de les onze muntem al Watchman campground, on cal reservar, però al ser dels primers del dia tenim lloc a la parcel·la 21. Aparquem el cotxe al Visitor Center i després de visitar-lo agafem el shuttle gratuït per començar a visitar el parc. Aquest autobús és operatiu de les 6:00 a les 23:00 hores (passa cada 6 minuts).

Fem una petita caminada fins la Weeping Rock que ens serveix d'escalfament i presentació del parc amb un recorregut de 0,8 km i 30 metres de desnivell (aigua, bosc, humitat, alçada...). Després fem la Riverside Walk que és tranquil·la i molt fàcil al costat del riu Virgin marronós i enferotgit per les plogudes de dies anteriors. El recorregut de 3,2 km condueix a la porta per accedir a la zona dels Narrows, impracticables i perillosos aquests dies segons ens informen els ràngers. Dinem al costat del riu evitant els esquirols que es mostren una mica agressius quan ens neguem a compartir el dinar amb ells tal com indiquen els consell del parc. Veiem com la gent s'endinsa uns metres a través del riu i com pateix per tornar sense el calçat adequat (es recomana sabata forta que es pugui mullar i no accedir-hi quan el riu està crescut).

Fem la caminada al Middle Emerald Pool. Abans de començar ens prenem un cafè i un refresc i estem a punt de caure en la temptació d'estirar-nos a la gespa, però ens decidim i pugem al llac superior. La caminada no és dura però resulta una mica decebedora, tot i que val la pena dedicar uns minuts a contemplar les grans parets verticals del llac superior. Poca aigua dins el llac i força gent en un recorregut de poc més de 3,2 km amb 46 metres de desnivell. Ens decidim per l'última caminada del dia. Una strenuosus maximus preciosa però molt cansada. Tot és pujada des que es deixa el riu Virgin per accedir a l'Angel's Landing. El paisatge que es rep de recompensa és superb i només a vista d'àngel es pot entendre la majestuositat de Zion. L'esforç val la pena, però no és apte per a vertiginosos (com la majoria de caminades del viatge) ni porucs. Plou just quan arribem a la parada de l'autobús després del descens de 453 metres de desnivell en un recorregut de 8 km.

Plou i fa vent al càmping. Assegurem la tenda i sopem una crema de formatge i amanida de pollastre a l'aixopluc de la tenda mentre plou. A les 9:30 ens rendim. La nit és ventosa i plena de llamps, trons i pluja.

El despertador sona a les 6 del matí, però fins les 7 no hem sigut capaços de moure'ns. Les muntanyes de Zion ja estan il·luminades en un dia que també es presenta solejat, net i clar i els caminadors comencen les seves rutes. Sortim del parc abans de les 9 amb 2.796'8 milles ja recorregudes. A Cedar City parem a l'Smith's a comprar i a les 10:30 recuperem el camí. Posem benzina un cop passat Salt Lake City, on al final no parem perquè ens interessa poder arribar a Grand Teton avui.

Dinem a les 3 de la tarda davant d'un camp de beisbol infantil d'una població que no sabem ni anomenar. Aviat arribarem a Odgen. Passem Jackson Hole a les 8 del vespre amb una temperatura de 20ºC. Veiem la posta de sol entrant al parc de Grand Teton. A les 9 de la nit arribem al càmping Gros Ventre on sopem i parem la tenda a les fosques (pollastre a l'estil del sud-oest i més pollastre). Tot una mica tètric. Tornem a estar en territori d'óssos, a més d'altres bestioles i cal tenir molta precaució tot i que veient les barbacoes que fan els nostres veïns creiem que no vindran a buscar el nostre pollastre.

Ha estat un dia de molt recorregut en cotxe que ens ha permès canviar els paisatges de deserts del Colorado i Utah per la vegetació de l'estat de Wyoming.

Rècord del viatge. Marxem del càmping a les 10 del matí! Portem 3.410'7 milles a l'esquena. Això sí, amb conversa amb els veïns megaamericans i barbacoa matutina amb bacon i ous. Fa un dia radiant encara que la nit ha estat molt freda. Sortint del bosc on hi ha la zona d'acampada ja veiem els primers bisons del viatge amb les grans muntanyes que donen nom al parc de fons. Uau!!

Anem al Visitor Center on descobrim algunes de les característiques d'aquesta gran vall flanquejada per les Rocky Mountains de més de 3.500 metres d'alçada i d'altres informacions facilitades pel Teewinot, el diari del parc. Comencem la ruta agafant el vaixell que travessa el Jenny Lake per després d'1,6 km de recorregut i 45 metres de desnivell visitar les Hidden Falls. No en tenim prou i decidim donar tota la volta al Jenny Lake caminant en un recorregut de més de 10 km. La passejada és esgotadora. De tant en tant veiem els pics que donen nom al parc entre els arbres cremats. Anem a parar a la conjunció amb el Leigh Lake i hi veiem alguns castors. Hi dediquem tot el matí.

Dinem força tard al costat de la presa que uneix els dos llacs i aprofitem per dutxar-nos (de pagament i fora del càmping) i veure una exposició d'objectes indis molt interessant. Ens n'anem a Jackson Hole on l'esperit cowboy està per tot arreu i passegem pel poble tot veient la gent (devem ser els únics sense barret i mira que hi ha botigues per comprar-ne!!) i les Harley Davidson lluint-se. En aquest poble hi ha un famós parc que té com portes d'entrada les banyes que cada any perden els cérvols de la zona.

Acabem menjant uns fantàstics spare ribs amb molta salsa barbacoa al Bubba's BBQ. Com que no ens els acabem i veiem que la gent demana capses per emportar-s'ho nosaltres també ens ho acabem emportant. L'aigua amb molt glaç és gratuïta als restaurants, però cal vigilar perquè la cuina tanca a les 22:00. A les 23:00 ja som a dormir.

A les 8 del matí ja estem de conversa amb el del costat mentre prepara la barbacoa. Marxem del càmping a les 9 en direcció Yellowstone National Park i arribem al Grant Village Campground, un dels 12 espais d'acampada que hi ha dins el parc, a les 12 del migdia. Després d'instal·lar-nos en aquesta gran zona d'acampada decidim visitar alguna zona termal. Molt proper hi ha l'anomenat West Thum Geyser Basin que ens deixa glaçats per la seva bellesa. Aviat descobrim que a Yellowstone poques coses et deixen indiferent. És la primera zona termal que visitem dins el parc i ens meravellen els colors: les piscines blau turquesa, les terrasses taronjades, els guèisers dins el llac... Al fons el llac i les muntanyes completen unes vistes sensacionals. Fa una tarda fabulosa i tot brilla amb intensitat sota el sol.

Ens animem i anem a trobar la zona del Mud Volcano i la Sulphur Caldron. Són molt diferents entre sí, però també tenen la màgia dels fenòmens hidrotermals. Enmig d'una passejada d'1 km podem trobar bassals i guèisers de fang i aigua bullint amb noms com el Black Dragon's Caldron, el Sour Lake, la Sizzling Basin o la Grizzly Fumarole.

Ens decidim a fer la nostra primera caminada des d'Indian Point per l'Storm Point. Més que una caminada és una passejada d'un parell d'hores on veiem un castor i tastem la sensació de caminar en terra d'óssos (hem hagut de sortir del camí per esquivar un bisó i una guineu). Portem un picarol molt gran i ens han recomanat no quedar en silenci per no sorprendre als óssos en cas que es trobessin vora el camí. Podem dir que els que estem sorpresos tot el camí som nosaltres!. Hem vist manades de bisons creuant la carretera. Ens recomanen no sortir del cotxe quan et trobes animals ja que són imprevisibles, però tot i això es formen llargues cues per poder-los admirar i la gent acaba sortint del cotxe. Els bisons mascles bufen, corren, pixen, es graten al terra... Són immensos amb caps enormes i molt ràpids. No passa res aparentment perceptible i de cop i volta tots estan corrent. També hem vist muledeers menjant enmig del bosc.

A cada un dels cinc Visitor Center del parc hi ha una exposició sobre diferents temàtiques: els efectes del foc, animals del parc, fenòmens termals... val la pena visitar-los i informar-se bé per gaudir millor del parc. Hi ha uns fulls informatius amb consells i caminades per les diferents zones del parc (day hikes amb distància, temps estimat, descripció de la ruta i dificultat) de les següents zones: In the Grant Village and West Thumb Areas, In the Fishing Bridge and Lake Areas, In the Canyon Area, In the Tower Area, In the Mammoth Area i In the Old Faithful Area. També es poden adquirir uns díptics amb les explicacions que hi ha dins de cada àrea termal (només en anglès) per 50 cèntims cada un: West Thumb Geyser BasinTrail Guide, Mammoth Hot Springs Trail Guide, Norris Geyser Basin Trail Guide, Fountain Paint Pot Trail Guide, Mud Volcano Trail Guide i Canyon Area Trail Guide.

Hi ha 564 km de camins i carreteres dins el parc i en cotxe no es pot superar les 45mph (72km/h) tenint especial precaució amb els animals i evitant conduir de nit. Si es veu algun ós cal informar als guardes del parc que en fan un seguiment i alerten a d'altres visitants. És il·legal acostar-se a menys de 91 metres dels ossos així com a 23 metres d'altres animals. En el diari Yellowstone Today hi ha molta informació relativa a les característiques, facilitats i normativa del parc i en el diari Ranger Programs tot sobre activitats dels ràngers. El fulletó Wildlife Checklist and identification game indica les espècies més comuns i en quines zones poder-les veure. També hi ha disponible un fulletó editat en castellà amb els aspectes més importants a tenir en compte.

Per la nit anem a una activitat programada pels ràngers a l'amfiteatre de Shoshone on s'explica la vida dels indis de la zona. Aprofitem per fer un parell de rentadores i planificar el dia següent.

Encara no ens acabem de creure que estem al bell mig de la gran caldera de Yellowstone que conserva una de les activitats geotèrmiques més actives del món. Nosaltres, i prop de 3 milions més de visitants que rep a l'any, tenim el privilegi de passejar-nos pel més antic dels parcs d'Estats Units, creat en el 1872, i declarat Patrimoni de la Humanitat el 1978.

Avui visitarem la zona de l'Old Faithful. Hi ha algun núvol i fa més fresca que el dia anterior. Són les 10 del matí quan comencem la visita de més de 9,6 km. Visitem l'Old Failthful que puntualment fa la seva erupció que arriba als 55 metres d'alçada i els voltants on hi ha una de les concentracions de guèisers més gran del món, més de 200!! Veiem la fantàstica Morning Glory Pool, el Riverside Geyser... Hem vist un vídeo informatiu al centre d'informació i també hi ha unes taules amb horaris aproximats d'erupcions de diferent guèisers del parc. Trobem alguns guèisers erupcionant en la nostra caminada. La zona és impressionant. Fem tot el recorregut complet i fins i tot repetim alguna visita.

Després ens dirigim a la zona del Black Sand Basin on després de menjar alguna cosa gaudim dels fenòmens d'aquesta zona i la vista de la Emerald Pool i el Sunset Lake i la zona de la Biscuit Basin amb la Musard Spring i el Jewel Geyser. Estem esgotats, però arribem a la famosa Prismatic Spring que està amagada entre fumaroles. Cauen gotes d'algun núvol fugisser quan, per finalitzar la tarda, visitem la Lower Geyser Basin amb el gegant Great Fountain Geyser i la Fountain Paint Pot Area amb una gran zona de guèisers. Tornem al càmping a les 19:00 cansadíssims. Ens planifiquem el dia següent i la ruta i a les 8 comencem a fer el sopar recordant els animals que hem vist i les experiències viscudes.

Ens llevem a les 7 i després de desmuntar, esmorzar i dutxar-nos marxem passades les 9 del matí en direcció al Grand Canyon de Yellowstone. Fem el recorregut parant en tots els miradors (hi ha dues cascades dins el canó) fins arribar a l'Inspiration Point on podem admirar tot el canó amb les roques groguenques que van donar nom al parc. Està molt núvol i fa fred i ens abriguem amb el polar i la jaqueta.

Acabem de dinar a les 15:00 a les cascades Virginia: amanida amb tomàquet, salmó i un cafè horrorós. Després de visitar Norris Geyser Bassin amb la Porcelain Terrace i el Steamboat Geyser entre d'altres, ens dirigim a Mamouth Hot Springs. Aquesta zona de terrasses esglaonades on el blanc més pur es barreja amb diferents colors és un dels llocs on es pot apreciar el canvi constant ja que per on passa l'aigua té un color brillant i per on no té aspecte apagat. Ens agrada molt encara que la visitem entre núvols i sol.

Veiem un ramat de muledeers i en Jordi fa moltes fotos de matrícules que li falten. Ens persegueix un cicló, però decidim seguir la carretera fins a Indian Creek on parem la tenda plovent. En Jordi fa un recorregut pel senzill càmping... i encara fa més fotos de matrícules sota el somriure dels americans que se'l miren com una cosa rara. Quan hem acabat d'instal·lar-nos deixa de ploure i llueix un arc de Sant Martí fabulós entre els pins. Sopem drets i glaçats sopa de xampinyons i beef amb guarnició. Són les vuit del vespre i ja ens estem organitzant per l'endemà. Veiem ocells, esquirols... i un tipus de mostela petita. Ep!! Que en el nostre recorregut d'avui hem vist dos óssos grizzlis menjant-se un bisó al costat del riu. Hem estat molta estona mirant i els ràngers també hi eren deixant els binocles a tothom que ho necessités. Ha sigut molt emocionant!.

A les 9 del matí sortim del càmping en direcció nord. Ha plogut tota la nit i també plovineja quan desmuntem. Recorrem la carretera amb molts prats verds fins a Raos. Després desfem el camí per visitar el fantàstic Norris Basin i el museu. Trobem alguns cérvols pel camí. És molt bonic i hi ha molta varietat de paisatges.

A les dues del migdia i sortim del West Yell i comencem a travessar el Gallatin National Forest. Ja no plou encara que està núvol. Trobem un patch que ens falta en una botiga d'una població propera on trobem imans de tots els estats (inclòs Hawaiï que és on anirem aviat!).

Dinem amanida amb salsa i formatge en un parc públic on hi ha bancs, taules, aigua i molta gespa. Aprofitem per eixugar el tendal de la tenda estirat sobre la gespa. Continuem el camí llegint història americana i menjant Nacho's amb salsa... Som a l'estat d'Idaho i hem passat també pel de Montana.

Acabem d'entrar a l'estat de Nevada on tenen una hora menys, així que ara són les 7 de la tarda i acabem el dia amb 4.259 milles fetes i dormint en un motel a Jackpot on hem pogut aparcar el cotxe a l'entrada de l'habitació i eixugar la resta de la tenda ja que l'habitació és enorme.

A les 9:30 sortim del motel de Jackpot, que al ser la primera ciutat de l'estat de Nevada, on sí es permet el joc, està plena de casinos enmig del no res. Estem al fus horari de la Pacific Time. Ens ho hem agafat molt bé i hem aprofitat per fer neteja ja que aviat deixarem el cotxe i haurem d'organitzar-nos per volar fins Hawaiï.

A les dues del migdia parem per dinar en una àrea de la carretera a Winnemusa on seguim contemplant camions enormes i macrocaravanes arrossegant tot terrenys que arrosseguen barques... exagerats!!.

A les cinc de la tarda som a Reno i continuem cap el llac Tahoe on arribem al capvespre. Acampem a la badia Esmeralda on hi ha unes boniques vistes del llac en caure el dia. Fem foc i mengem torrades, salsitxes, mongetes amb xili... Estem buidant la despensa! Quedem ben fumats amb la barbacoa i coneixem uns austríacs que acaben de començar el seu recorregut i amb els que fem una bona xerrada.

Sortim del càmping Bayview a les 9 del matí després d'acomiadar-nos dels austríacs i de la mestressa que va mobilitzar tota la seva família per portar-nos llenya el dia anterior. El camí transcorre tranquil i a mitja tarda ja estem instal·lats en un hotel de San Francisco i hem descarregat totes les coses del cotxe. A les 6 de la tarda tornem el cotxe a l'aeroport en un recorregut que ja ens sabem de memòria.

Un cop a l'aeroport anem al servei de maletes de la United Arlines on trobem la tenda que havíem perdut el primer dia. Ens la guarden una setmana més sense cobrar-nos res i ens fan un altre xec pel valor de la tenda que hem comprat. Els expliquem que no podem cobrar els xecs i ens proposen intentar-ho alguna vegada més i sinó avisar quan tornem perquè ens tinguin els diners en efectiu.

Tornem a l'hotel amb el shuttle gratuït i sopem a l'habitació la resta de provisions: sopa i arròs amb pollastre i fruita. En el continent hem recorregut un total de 7.995 km.

Avui marxem cap a Hawaiï! Ens llevem a les 5:20 i després de dutxar-nos i esmorzar al motel (inclòs en el preu) esperem el shuttle que passa regularment i ens portarà a l'aeroport. Donem els llumins i l'ampolla de gas al recepcionista per si algú que comença la seva ruta la necessita. Encintem la nevera que va plena i agafem el shuttle a les 7:40. Check in automàtic i self-service a l'hora d'embarcar. Embarquem a la porta 83.

Sortim de San Francisco a les 11:45 amb un Boeing 747 de la companyia United Airlines i en les 5 hores i 27 minuts de trajecte no ens donen res per menjar. La ciutat de San Francisco està mostly cloudy a 25ºC.

Aloha Hawaiï! Arribem a les 14:30 a l'illa de Kauai, la més antiga de les illes de Hawaiï i on el perfil de l'antic volcà que li va donar vida ja gairebé és inexistent. La major part de l'interior de l'illa no és fàcilment accessible i conserva una vegetació salvatge amb muntanyes que arriben als 1.500 metres.

Ha arribat tot l'equipatge, tot i que una de les bosses ha estat l'última en sortir. Ens quedem els últims agafant fulletons que hi ha al senzill aeroport de Lihue. Hi ha una senyora simpàtica al punt d'informació i li demanem per una zona d'acampada propera. Els de seguretat ens han revisat l'iglú i una bossa on hi hem trobat un paper a dins que explica el què han fet. Un cop a la companyia de lloguer agafem un cotxe igual que el que hem tingut tots els dies, però de color blau i una mica més atrotinat. Ens perdem una mica per arribar al lloc on havíem mirat de fer el vol amb helicòpter i quedem per a l'endemà a les 8 del matí perquè no han rebut la petició de reserva per internet correctament.

Un cop fetes les gestions comencem el recorregut en direcció nord fent algunes parades per la bellesa del paisatge. Seguim perdent-nos perquè hi ha carreteres tallades i poques indicacions. Dinem formatge i palets. Acampem davant del mar en una zona on veiem altres tendes. És diumenge i no hi ha ningú que ho controli, però de seguida els locals ens vénen a dir coses engrescant-nos perquè ens quedem i ens conviden a anar amb ells... els agraden els nostres pantalons!.

Sortim a preguntar per participar en una festa del Luahu, però no es farà fins l'endemà així que aprofitem per fer el nostre primer bany a l'oceà Pacífic calentó. Agafem el cotxe i fem un recorregut cap el nord, a la costa de Na Pali, amb una llum fantàstica. Fem parades pel camí per admirar el paisatge. Ens creuem amb poca gent però tothom saluda amb un Aloha! i des del cotxe amb el símbol que ha popularitzat en Ronaldinho amb la mà. En arribar ens banyem a la platja de Kêê Beach just con comença la caminada i veiem l'ambient de la zona. Hi ha moltíssims cartells amb diferents advertències pels banyistes (mai no n'havíem vist tants de junts i variats!).

Una parella que torna del Kalalau Trail, que després de 18 km arriba al Kalalau Valley, ens recomanen recórrer algun tram d'aquest camí que passa per la costa encara que admeten que és força dur. En fem un trosset on tot és pujada i el camí travessa una vegetació espessa. Se'ns dubte és molt recomanable si es disposa de temps (hi ha la possibilitat d'acampar demanant un permís). Anem a veure la posta de sol al far amb la costa de Na Pali al fons i les palmeres a la platja. Sopem al Bubba's de Kapaai des d'on contemplem el cel estrellat i clar. Al fons hi ha un incendi llunyà que resplendeix amb força en la negror de la primera nit a Hawaiï.

A les 7 del matí marxem de l'Anahola Beach on estem acampats després d'una banyada matutina i de veure el sortir el sol mentre comencen a estendre les primeres xarxes per pescar a la platja. Anem al centre de Lihue on cal reservar llocs per dormir, però encara és tancat. Així doncs, ens acostem a la companyia de vols Jack Harter, on fem un vol amb l'helicòpter absolutament espectacular sobre l'illa d'una hora de durada. Recorrem la totalitat de l'illa amb uns paisatges increïbles de cascades, canons, platges coral·lines, terres verges... amb un muntatge de música de fons fabulós. Descobrir desenes de cascades de caiguda vertical entremig de la vegetació, entrar dins el Waimea Canyon resseguint les seves formes, veure les grans muntanyes recobertes d'un tapís de verd intens amb el mar de fons, entrar en les verdes i escarpades valls de la costa de Na Pali i contemplar-ne els coralls i platges des de l'aire ens va produir una sensació difícil de descriure i ens va proporcionar una visió única de l'illa de Kauai. És l'única manera de veure bé l'interior de l'illa ja que el 70% no és accessible per terra.

Després del sobrevol, i encara sense els peus a terra, ens n'anem a treure el permís per poder dormir al càmping. Quan trobem l'oficina hi ha un senyor gran que xampurreja espanyol i que ajuda al funcionari que no té ganes de xerrar ni de donar cap informació. Fem la reserva per la nit que ens queda en aquesta illa i per l'estada a la Big Island. Estem més d'una hora per aconseguir el permís. Funcionari i a Hawaiï, això és vida!!. Per passar aquesta nit només ens queda l'opció de Salt Pond County Beach Park, ja que la zona del càmping d'Anini està completa i la resta estan tancades ja que és el seu dia de descans. Ens conformem i ens adaptem al nou canvi. Hi ha diferents zones d'acampades a les que s'ha d'afegir les àrees de càmping dels State Park (com la cosa de Na Pali) i les zones de càmping dins de grans recorreguts (com el Waimea Canyon). En tots els espais hi ha restriccions de dies i persones per mantenir-los en bones condicions.

Comprem el dinar i emprenem la carretera per visitar el Waimea Canyon. Visitem el canó més gran que hi ha en una illa que poc abans ja hem vist des de l'aire. Les dues visions es complementen. Hi ha la possibilitat de fer caminades de diferents longituds com el Kukui Trail, l'Alaki Swamp Trail o el Pihea Trail, sempre endinsant-se dins el canó. Una de les més espectaculars és la que travessa el Waimea Canyon, podent utilitzar les quatre zones d'acampada del recorregut (Wiliwili, Kaluahaulu, Hipalau i Lonomea). Per a més informació d'aquesta i altres caminades espectaculars es pot consultar el web Hawaii Trail.

Un cop arribem a la zona d'acampada de Salt Pond descobrim que és una gran espai de gespa i cocoters davant el mar. Muntem la tenda lligada als arbres i al banc perquè fa molt vent. Ens banyem amb un onatge enfurit tot i que està retingut per la barrera de corall. Té zones de barbacoa alçades i tots els serveis com els dels centre d'Estats Units encara que l'ambient i la gent és molt diferent. A les 16:30 ens n'anem al festival Luahu organitzat per l'Smith Family. Fem una passejada pels jardins dels Smith's, propers al riu Wailua, abans que comenci l'espectacle. La passejada és molt agradable entre tots els tipus de plantes tropicals que s'hi troben i amb la llum de la tarda. Quan comença la cerimònia Imu, en la que es desenterra el porc, expliquen el sistema de cocció tradicional: s'enterra la carn de l'animal que es cou amb l'escalfor de les pedres volcàniques tot embolicat amb fulles de plataner. Estem una estona asseguts bevent cocktails com el Mai Tai i parlant amb els del davant que són americans (en aquest festival tots són americans i està pensat perquè els agradi) que expliquen que han visitat varies illes i que aquesta és la millor. La senyora del costat fa dos anys que va venir a viure a l'illa i l'han visitada els seus pares i els porta a aquest festival perquè és el millor... això pinta bé! El sopar és boníssim amb el porc fumat i al punt, peix Mahe Mahe agredolç... També tastem diferents menjars típics que no ens acaben de convèncer, entre d'ells el taro. Després fan un espectacle complet amb diferents danses de Hawaiï i illes del voltant acompanyades d'efectes i música en directe.

A les 8 ja hem desmuntat. Fa hores que els galls de l'illa (animal molt apreciat i que hi ha per tota arreu) fan competició de cant. Anem de camí direcció nord per aprofitar el matí a la platja. Ens banyem a la platja d'Anini amb els coralls de fons i ens estirem a la gespa al costat del mar (propera a on comença la zona d'acampada) on estem sols fins l'hora de marxar.

Tornem el cotxe a l'empresa de lloguer a les 13:00, després d'haver posat benzina. Agafem el shuttle que és gratuït des del pàrquing de la companyia fins a l'aeroport que està molt proper. Ens esperem fins les 16:00 que pugem a l'avió acabat d'arribar de Honolulú (el primer que entra tria seient). Tenim el seient 19A i B després de l'ala, però amb finestreta. Aloha Honolulú i mahalo Kauai!!.

Sortim puntuals i arribem a les 16:30 a Oahu, on fem escala. Veiem Pearl Harbour des de l'aire, moltes carreteres, grans urbanitzacions, indústria que rodeja el famós port... molt diferent de l'illa d'on venim. Sortint trobem la porta 51 i tornem a embarcar a les 17:00 sense haver sortit de l'aeroport. A les 17:45 arribem a Big Island i després d'agafar el cotxe (el mateix model, color blanc) ens dirigim quan fosqueja a Spencer Bay Camp, on acampem davant el mar. Pel camí podem veure, mentre el sol s'amaga, la lava lluent que ens acompanyarà la resta del viatge. Més informació sobre l'illa gran a Hawaii's Tourism.

L'endemà contemplem el lloc fantàstic on ens trobem, amb la platja a tocar de la tenda. Estem dormint en la costa de Kohala, al nord de Kona. Comencem la visita a l'illa, que el dia anterior ja ens va mostrar el seu costat més agresta amb km inacabables de lava negre, en direcció nord. Parem a Luapahoekoe Harbour, Kole Kole Beach Park... veient el gegant Mauna Kea a la nostra dreta (la muntanya més alta del planeta si es compta des de la seva base) amb els potents telescopis al seu cim. Més al sud fem una caminadeta fins les Akaka i les Kahupa Falls, ja en la zona de la costa de Hamakua. La vegetació és molt exuberant i hi ha plantes tropicals per tots els gustos. El verd és molt intens i es poden fer rutes com la Hawaiï Tropical Botanical Garden Scenic Route, en la que es té la sensació d'estar en un paradís.

Acabem el matí fent un fantàstic sobrevol amb helicòpter sobre el Kilauea i les laves del parc nacional. Sortim del poble d'Hilo per travessar la zona habitada i les plantacions de nous de macadàmia per endinsar-nos dins el Parc Nacional dels Volcans i en poca estona estar sobrevolant el cràter del volcà Pu'u 'Ô'ô amb les seves xemeneies fumejant i la lava desplaçant-se per túnels subterranis que es deixen entreveure oferint un espectacle únic de contrast entre el negre i el vermell foc. Després sobrevolem el camp de lava per dirigir-nos a la gran columna de vapor que produeix el contacte de la lava, que flueix sense parar d'aquest volcà, amb l'aigua del mar i en podem veure el xoc en el que constantment s'està afegint extensió a l'illa. Fem diverses passades sobre la fumera de vapor i l'espectacle de la lava precipitant-se sobre el mar ens deixa meravellats, sense poder-ne apartar la mirada per apreciar-ne tots els matisos. De tornada podem veure la vegetació exuberant i la gran quantitat de cascades que esquitxen l'interior de l'illa.

Un cop a Hilo dinem en una hamburgueseria i fem una passejada pel mercat local. Per la tarda i de camí a la zona d'acampada visitem en solitari el Lava Tree State Park, que ens provoca sentiments d'admiració i temor. Es tracta d'una agradable passejada en la que es van descobrint els motllos dels arbres que varen quedar després que un torrent de lava va passar per on hi havia aquest bosc en l'any 1790. En el recorregut se'n poden veure moltíssims amb tot luxe de detall. Hi ha força humitat i els mosquits ataquen sense compassió pel que cal portar repel·lent.

Continuant la carretera ens acostem al Kumukahi lighthouse que miraculosament, i com si es trobés en una illa imaginària, va sobreviure a una colada de lava que s'ho va emportar tot al seu pas. Ens arribem a l'Isaac Hole Beach on veiem al surfistes gaudint de les onades i algunes platges amb zones de manglars. Al capvespre acampem al McKenzie State Park, solitari, humit, fosc i tètric on finalment ens atrevim a dormir. Trobem grans tubs de lava enfonsats prop de la zona d'acampada, sembla un escenari de pel·lícula de por. El penya-segat és increïble amb colors i combinacions de lava variades. Sopem a la tenda perquè hi ha molts mosquits. Són les 8 del vespre i mirem el mapa per organitzar el dia següent. La nit és sorollosa i somniem que les onades se'ns emporten ja que sentim els esquitxos de l'aigua quan supera el penya-segat.

Sortim d'aquest camp tan sols com hem entrat. A la nit hi ha hagut pluja i moltes onades. L'estreta carretera és molt espectacular amb la seva vegetació. Ens dirigim al final de la carretera on hi havia la ciutat de Kalapana i la platja de Kaimu que van quedar sepultades per la lava en el 1990. Fem la nostra primera caminada per la lava negre que comença a ser colonitzada per les primeres plantes en les seves esquerdes. Caminem un tros amb la vista a la columna de vapor fins que uns cartells ens indiquen la perillositat de seguir i ens quedem hipnotitzats pel paisatge. Hem fet la nostra primera caminada sobre el mar de lava!.

Abans de les 10:30 comencem la visita al Hawai'i Volcanoes National Park. Visitem el Vulcano Visitor Center on hi ha una projecció de les erupcions del Kilauea i l'explicació dels fenòmens volcànics i l'origen de les illes a través dels anomenats punts calents i el desplaçament de les plaques. Preguntem per les zones d'acampada i ens expliquen que podem dormir a la lava sempre i quan avisem de la nostra situació als ràngers perquè ens puguin avisar si canvia la direcció dels rius de lava. A aquests efectes hi ha zones d'acampada com la Kulanaokuaiki i d'altres més senzilles com a Ka'aha, Pepeiao, Halapê o Keauhou, amb accés a aigua de pluja que cal purificar i Âpua i Kâne Nui o Hamo sense accés a aigua. Totes elles estan situades en punts estratègics de caminades per aquesta zona volcànica com la Ka'û Desert Trail, Ka'aha Trail, Hilina Pali Trail, Mauna Iki Trail, Keauhou Trail... El càmping proper, encara que als límits del parc, de Nâmakani Paio és gratuït i la clau per les dutxes es pot recollir a la Volcano House per 3 $/persona.

Comencem la visita al parc resseguint la Crater Rim Drive, un recorregut de 17,7 km que dóna la volta al cràter del Kîlauea i al Kîlauea Iki. En el trajecte hi ha diversos miradors indicats que permeten tenir una visió àmplia de la gran caldera i des d'on es poden veure fumaroles, llacs de lava solidificada... És molt interessant visitar el museu Jaggar en honor al vulcanòleg Thomas A. Jaggar (1871-1953) que va fundar l'observatori del Kîlauea i va estudiar aquest volcà promovent que aquesta zona fos declarada parc nacional. Dins el museu hi trobarem molta informació referent a tots els aspectes geològics i vulcanològics de la zona, així com sismògrafs en funcionament que registren, en temps real, l'activitat constant dels volcans de la zona. Des del mirador del Halema'uma'u podrem veure el cràter enfonsat dins la caldera del Kîlauea amb laves del 1974. Aquesta zona és considerada la casa de la deesa Pele i els locals hi porten ofrenes. Més endavant trobem la caminada pel Devastation Trail que ens permet fer una passejada entre les cendres que va expulsar el Kîlauea Iki el 1959. Des del Pu'u Pua'i es pot admirar l'interior de la caldera del Kîlauea Iki amb un llac de lava lluent format en el 1959. Es pot descendir a l'interior de la caldera resseguint el Kîlauea Iki Trail que el travessa en un recorregut de 4 km. Per l'interior de la caldera del Kîlauea també hi passen altres recorreguts com el Halema'uma'u Trail o el Byron Ledge Trail de diversa longitud.

Continuem el nostre camí parant en el Thurston Lava Tube, on flanquejat per falgueres arribem a l'interior d'un gran tub de lava on podrem veure alguna de les marques que deixava la lava al desplaçar-se pel seu interior.

Comencem el recorregut per la Chain Crater Road que ens deixa impressionats. En el camí es poden fer diferents parades per poder veure l'espectacle de les antigues colades de lava de diferents èpoques i cràters també diferenciades per les seves tonalitats. El recorregut transcorre per les vessants dels cràters on el mar és sempre el destí final de les colades de lava. En arribar a la caseta dels ràngers trobem informació sobre on es pot veure la lava de dia i de nit, l'hora de la posta de sol, distàncies... Comencem la caminada per l'antiga carretera que va quedar tallada per una colada de lava recent i aviat ens endinsem sobre la lava fins el punt més llunyà al que es pot arribar. La major part dels turistes es queden als punts més propers. Ens endinsem més de 2 hores dins el mar de lava verge dipositada a partir del 2003. És una lava molt vidriosa que cruix i es trenca sota cada petjada. És una sensació increïble amb la vista fixa a les fumaroles que s'eleven sobre el mar. Veiem petites platges de laves, formacions rugoses increïbles, forats, muntanyes... ens sentim expedicionaris trepitjant aquesta lava única de Hawaiï, la pahoehoe. Des de l'índret més proper a la lava veiem la desembocadura de la lava al mar i la creació constant de nova terra. Trobem un rànger que fa la ronda per la frontera. No podem passar una mica més enllà?- li preguntem amb la mirada fixa on la lava coneix al mar. Quan fosqueja ho entenem, perquè comencen a aparèixer punts vermells per tot arreu. A les zones amb més desnivell el torrent de lava flueix a la superfície. Els ràngers disposen de binocles potents per poder fer millor les observacions. És un espectacle únic al món!!.

Tornem de fosc (és imprescindible portar lot i bon calçat) i ens n'anem a dormir en plena nit, però amb un cel totalment il·luminat pels estels i un terra calent.

Desmuntem la tenda i veiem el càmping amb eucaliptus, gespa... Les dutxes estan al càmping, però cal anar a buscar la clau, i pagar, al Vulcano House. També hi ha unes petites casetes per dormir dins el càmping.

Visitem Punalu'u Blacksand Beach on trobem alguna tortuga marina parant el sol sobre la sorra negre. Travessem la ciutat més meridional d'EUA, Maatehu, i posem benzina a Wai'ohimu.

Visitem el Pu'uhonua O Hônaunau National Historical Park, on en el segle XI, quan la societat de Hawaiï estava dominada pel sistema de kapu o tabú, aquesta zona de temples era un lloc de refugi on s'aconseguia l'absolució del càstig a tot aquell que fos capaç d'arribar-hi. En el 1819 va deixar de funcionar el sistema kapu. La zona és molt bonica, amb el mar que ens acompanya en tot el recorregut, i ens permet descobrir la part més espiritual de la població originària de Hawaiï. Els heiau (temples), hâlau (cabanes) i Ki'i (imatges de Déus) estan reproduïdes en aquest complex. Comencem la visita veient el Papamû o taulell de pedra gravada on es jugava el joc del kônane. Després passem pel Keone'ele Cove on arribaven les embarcacions reials i on ara descansen tranquil·lament les tortugues marines. Resseguint la costa podem veure tortugues i peixos de colors des de la costa en una de les millors zones per fer busseig de superfície. Arribem al Hale O Keawe Heiau on residia el poder espiritual i es conservava el mana o poder dels grans caps. En aquesta zona hi ha figures de fusta representant Ki'i absolutament fantàstics mirant al mar. Es continua el recorregut per la zona on hi havia un gran temple, sempre mirant les roques de lava que sorgeixen del mar enferotgit. Podem veure treballar a algun artesà tallant Ki'i de fusta basats en dibuixos dels originals a la sortida del recinte. Ens agrada molt tot el que veiem i és una forma fantàstica d'acomiadar aquestes illes plenes d'encant i misteri.

A les 20:00 ja estem asseguts a l'aeroport menjant unes patates fregides i comprant bulbs de plantes de l'illa i plumèries en un intent d'allargar la sensació un cop arribem a casa. A les 21:00 entrem a l'avió als seients 31E i F. Ja tenim molta son i preparem els coixins. A les 21:30 sortim de Kona i arribem a San Francisco a les 6 del matí. La ciutat està emboirada, igual que el dia que la vam deixar, i estan a 16ºC.

Arribem a San Francisco i agafem la llançadora (aquest aeroport ja sembla casa nostra!) per canviar de la terminal 3 a la 1. Anem a buscar la tenda de campanya, però és tancat ja que és molt d'hora. Pugem a la terminal i preguntem a quina hora obren (ens havien assegurat que obrien a les 6 del matí). Al final després d'insistir ens diuen que aviat obriran i en Jordi aprofita per fer un cafè americà horrorós on s'hi posa moltes coses perquè tingui més bon gust. Ens obren l'oficina per pesats. Agafem la tenda, que s'ha passat un mes sota una cadira i tampoc ens paguen els xecs que hem passejat durant tot el viatge i que finalment cobrarem a casa. Lliguem les dues tendes amb la cinta per embarcar-les. Embarquem i marxem a les 11:15 (hora de San Francisco i 8:15 a Hawaiï). San Francisco està cobert a trossos per la boira i hi ha molt trànsit aeri, fet que endarrereix el nostre vol. Veiem la pel·lícula A lot like love, llegim, dormim i aguantem els del darrera. En el primer tram el desert i després planúries quadriculades immenses de conreus (amb circumferències de reg incloses). Fem moltes voltes abans d'aterrar a Philadelphia a les 19:15 (16:15 a San Francisco i 13:15 a Hawaiï).

El vol de connexió a Madrid estava previst per a les 20:15, però s'endarrereix a les 10. Ens fem un megasopar de pizza a l'aeroport de Philadelphia. Aprofitem per escriure postals i les enviem amb segells de 80 cèntims. Marxem definitivament de les terres americanes a les 22:45 (16:45 a Hawaiï).

Durant el vol, en un A330, veiem un parell de series després de sopar. Dormim fins l'hora d'esmorzar i arribem a Madrid a les 11:45 (a Philadelphia són les 5:45 i a Hawaiï les 23:45) i amb una temperatura de 26ºC. Ens perden totes les maletes a Madrid i arribem amb les mans buides a Barcelona, encara que ho anem recuperant tot poc a poc.

El recorregut pels parcs ens ha permès descobrir una forma diferent de veure el país gaudint de meravelles naturals i el contacte directe amb la natura. A les illes Hawaiï hem descobert una forma diferent de visitar-les, fora dels estereotips. Recomanacions:

- No tenir pressa en els trasllats. Les distàncies són grans, però cal respectar la velocitat límit que varia en cada estat.
- Aprofitar l'oportunitat de tenir contacte amb la natura i gaudir de l'acampada. Portar claus resistents per les nits de tempesta.
- Conèixer les limitacions de cadascú. Si es té vertigen ser prudent en els canons i algunes caminades ja que no hi ha proteccions.
- Ser prudents i respectuosos amb la flora i la fauna. Seguir tots els consells dels ràngers i portar un picarol per no sorprendre als animals en les nostres caminades.
- Comprar una nevera portàtil a l'arribada per mantenir els aliments conservats i la beguda sempre fresca.
- Comprar el National Pass en el primer parc visitat.
- Aprofitar els bons de descompte de les diferents publicacions turístiques si es vol dormir en hotel (sobretot a Las Vegas).
- Fer caminades per gaudir de la natura i fugir de les massificacions. Les rutes estan indicades i hi ha informació fiable als Visitor Center.
- Acostumar-se a anar a ritme de la llum del dia. Veure les sortides de sol i anar a dormir d'hora aprofitant al màxim la llum solar. Al migdia pot fer molta calor en les zones desèrtiques dels canons.
- Portar música emblemàtica dels espais que visitem per fer les estones de trajecte més distretes i interessants.
- Fer segellar el passaport a cada Parc Nacional. És un souvenir gratuït que ens portarà molt bons records.
- Portar alguna peça d'abric ja que en els parcs més muntanyencs a la nit refresca. Prendre les precaucions adients pel sol i la deshidratació.
- Portar el paper higiènic (que pot tenir diferents utilitats) ja que no n'hi ha als lavabos.
- Conèixer el nostre pes en lliures per no espantar-nos en els sobrevols en helicòpter.
- Viure-ho tot com una aventura... o millor, com la nostra pel·lícula particular.