La guia inèdita de Nova York, barri a barri

El mot Manhattan prové dels antics indis Manahattas. És el borough (l'equivalent als nostres districtes) més petit i representatiu de la ciutat, éssent una illa envoltada pel riu Harlem, l'East River i el Hudson. Té una població oficial d'1.700.000 habitants aproximadament. Podriem dir que la imatge corporativa de la ciutat, si s'ha de buscar a algun lloc, és a Manhattan.

És allí on hi ha els millors edificis, les millors botigues, els millors museus, o els consulats. És en aquesta illa on neixen o desenvolupen moviments com el Pop-Art, el rap, els graffiti, el break-dance, el Punk, la Contracultura, el Hard-Rock, el còmic, la moda juvenil, els nous models de diversió i lleure i un llarg i continu etcètera.

La sensació de viure un dejà vu és una constant arreu de la ciutat, i en aquesta part, encara més. El cinema, la televisió, la premsa, la economia...són els petits detalls els que ens poden sorprendre. A nivell general, tot pot resultar un xic previsible. És la capital del món i som a l'era de les comunicacions.

No hi ha una cosa més fàcil, a diferència dels altres boroughs, que ubicar-se a Manhattan. Tenint com a referència l'Empire State, no podem obviar que entre els carrers 135 i 14 tot és com un enorme Eixample, on Broadway seria l'homòleg de la Diagonal de Barcelona.

Seria injust creure que Manhattan és una massa de blocs impersonals i sense cap segell, tampoc és així. No oblidem que hi ha barris que també poden tenir el seu tarannà propi i a aquests em referiré.

HARLEM

El barri de Harlem, juntament amb el Bronx, seria la part del viatge que inclou la incursió al Costat Obscur. No suposa cap decepció. L'escenari és del tot excitant, com es veia a Die Hard with a Vengeance (La Jungla III). Gairebé tan brut com Chinatown, Harlem acull carrers espaiosos, éssent els seus límits el Carre 135, Central Park, l'Avinguda 8ª i Lexington Avenue.

Hi ha noms d'avingudes i carrers que al seu pas per Harlem canvien el seu nom. Aquí adopten noms d'activistes negres pels drets humans com Frederick Douglass, Malcom X, Martin Luther King Jr o un ex-cap de districte blanc, de nom Adam Clayton Jr. El jamaicà Marcus Garvey hi té un parc. Són molts els playgrounds que hi ha a Harlem, on el beisbol i el bàsquet hi tenen molta presència. Tot un plaer passejar-hi.

No era massa tard quan vaig creuar Harlem, però era palesa la seguretat i implicació de les autoritats per mantenir aquest status quo. Borratxos, pidolaires, captaires i sonats. Alguna corredissa policial cap a una casa o un petit tiroteig del que em vaig assabentar en arribar a l'hotel, són prou indicis com per pensar que les coses han canviat, però que dificilment arribaran a fer-ho tant com al barri de Hell's Kitchen, a Manhattan.

La part Est de Harlem rep el nom de El Barrio per la gran quantitat de portorriquenys, dominicans i d'altres ciutadans originaris de països llatino-americans. És un important nucli comercial, però que deu part del seu encant a aspectes menys prosaics com les nombroses esglésies que ocupen cada racó del districte, culminant diumenge en reunions multitudinàries que manifesten la seva devota fe, vestits amb les millors robes tot cantant a ritme de Gospel. Aquest és un atractiu que sovint esdevé massa mercantilitzat. Perquè no són poques les companyies que es dediquen a contractar visites turístiques a aquests petits temples. Opció còmoda, però no imprescindible per gaudir d'un diumenge espiritual a l'encisador Harlem. Les cases tipus brownie constitueixen també una gran atracció.

UPPER EAST SIDE

Des del Pont de Manhattan fins al que uneix Harlem amb el Bronx, trobem una carretera (la FDR), fàbriques i un seguit d'impersonals blocs de pisos que miren cap a l'East i el Harlem River.

Del carrer 40 fins a Harlem em va semblar molt atractiu el conjunt de vivendes Tudor City, un edifici d'apartaments amb més de 150 anys d'història i que forma part del grup d'edificis amb més encant de la ciutat. Un cop allí s'escau una visita a l'edifici de l'ONU. Després d'aquest bany de diplomàcia i fraternitat, creuar el Pont de Queens, caminant o amb el funicular, no té desperdici.

Els carrers 1, 2 i 3 encara podrien competir quant a senzillesa amb el West Side. En direcció al Central Park, Lexington, Park, Madison i la 5ª rivalitzen en exclusivitat entre carrers arbrats, edificis luxosos, porters vestits de vint-i-un botó, cotxes d'èl·lit, seus diplomàtiques i museus. En definitiva, no em va sorprendre saber que grans artistes i personalitats com Woody Allen, Robert Redford, Paul Newman, Elia Kazan, Kerenski, Dassiel Hammet, Henry Miller, el jove Bogart o en Charlie Parker hi viuen o hi han viscut. Els luxosos magatzems Bloomingsdale's són per allí, però res a veure amb Harrods.

L'Upper East Side pot considerar-se com una mena de zona alta, que també compta amb espais destinats a satisfer diverses inquietuds com ara el Metropolitan, el Guggenheim, el Museu dels Jueus o el Museu de la Ciutat. Tot plegat, a la vora del Central Park, on s'hi pot accedir des de diversos carrers.

UPPER WEST SIDE

El passeig per aquesta zona podria començar al sud-oest de Central Park, a un monument de dubtós interès de nom Columbus Circle, davant del qual s'hi trobar un supermercat de menjar prou interessant, de nom Whole Food. Tota una alternativa al fast-food. El recorregut a escollir, pot ser a través de l'Avinguda 8 a la vora de Central Park, on s'hi pot accedir des d'alguns carrers com el 66,72,86 o 103. És el 72 el que potser em va colpir més. D'una banda el racó de culte a John Lennon dins del parc i d'altra el maleït Dakota Building. Cap al final del carrer 74l trobem els monumentals apartaments San Remo.

Si s'enfila la 9º Avinguda l'inici no pot ser més prometedor amb la vista d'aquest gran temple de la música i la dansa que és el Lincoln Center. Meravellós. Continuant per Broadway Street, la disposició del carrer, amb els seus restaurants, teatres i una autòctona activitat comercial -inclosa una botiga d'Apple força menys concorreguda que la de la 5ª avinguda- li dóna un tarannà que m'ha arribat a recordar a avingudes barcelonines. La 10ª Avinguda té un aire més senzill, però alhora també popular. Amb comerços més funcionals i variats. Ja des de Hell's Kitchen destaquen els nombrosos pisos amb escales exteriors que formen part de la caràtula del film West Side Story (Robert Wise, 1961). Arreu es poden trobar llocs per dormir prou barats pel que és Nova York. I per als qui pensin que la Catedral de Sant Patrici és el summum quant a temples catòlics, una visita a Saint John's Devine pot sembrar certs dubtes.

Més consens genera l'encant que desprèn la prestigiosa Columbia University. Fundada l'any 1754, és la universitat més antiga de l'estat i la cinquena de tot el país. La seva imatge és molt més solemne que la de la UNY. Passejant pel campus i per la biblioteca, amb una motxilla i sense afaitar, em feia recordar els meus dies de joventut a la UAB. Jo que venia d'una universitat jove en un país vell, ara caminava per una universitat vella en un país jove. Tot plegat per comprovar com són de semblants els estudiants d'arreu del món.

MIDTOWN

L'extensió i l'interès d'aquesta part de la ciutat obliguen a dedicar-li força temps. És fàcil, amb l'ajut de qualsevol guia o fòrum, el reconèixer els llocs més característics d'aquest entorn urbà, que per ells mateixos ja podrien justificar una visita a Nova York.

Edificis com l'Empire State, el Rockefeller Center, el Chrysler Building, el Seagram, el Sony, o el MetLife són les grans talaies d'una gran ciutat, l'skyline de la qual es pot apreciar amb gran detall des de llocs com el pont de Brooklyn, la sucrera de Williamsburg o el costat de New Jersey tot creuant el Lincoln Tunnel.

A la llista s'hi podrien afegir el simpàtic Flatiron, el Times Square, el Paramount, el Madison Square Garden, el Carnegie Hall, el NYTimes Building, l'AT&T, la Biblioteca Pública, els Jutjats o la Grand Central Station, entre una immensa llista.

Efectivament, res del que ningú no n'hagi sentit parlar abans de ser-hi. I, per a molts, tot el que cal veure a NYC un cop s'hi és. Jo afegiria un oasi de calma en ple Carrer 42, que és l'acollidor Bryant Park. Tot l'any, però especialment durant les caluroses nits d'estiu. Un racó curiós també és el Museu de l'Aeronàutica, al carrer 46.

El tràfic, la tensió, l'activitat... tot sembla augmentar d'intensitat en aquesta part de la ciutat. El ritme de les construccions, de l'oferta de cultura i oci, del trasport i de la cocció d'aliments per a la destinació immediata cap a l'estómac de l'atrafegat treballador novaiorquès, ens anuncia allò que Giancarlo Esposito advertia a Armin Mueller-Stahl en la pel·lícula A Night on The Earth: "This is New York, Man !".

Podeu obtenir més dades, descripcions, punts de vista o consells respecte de Nova York, i principalment del Midtown, en altres guies i relats de Nova York publicats en aquest mateix web.

LA 5ª AVINGUDA

Si hi ha un lloc que em va seduir malgrat totes les meves reticències, és aquest símbol del shopping, walking, building... la Fiftth Avenue (la 5ª Avinguda), no té desperdici. Des del Central Park fins al Carrer 34, a l'Empire State Building, hom es troba amb un continu de sensacions difícilment digeribles en tan poc espai.

L'espectacle comença amb el meravellós Plaza Hotel, que no és un decorat creat per en Hitchcock, sinó un edifici real del mateix arquitecte que el Dakota, Henry J.Hardenberg. Darrera l'Apple Store hi ha la botiga de joguines FAO Schwartz, que té en el piano del film BIG la seva gran atracció.

A continuació hi ha la Trump Tower, monumental vaixell insígnia del milionari i filàntrop Donald Trump. El seu interior és un lloc ideal per comprovar que no sempre riquesa i bon gust són sinònims.

Donant una ullada a la joieria Tiffanny potser sí que ho són. La imatge d'Audrey Hepburn i la música de Henry Mancini hi contribueixen. Altres comerços, com la NBA Store, la NY Yankees, la de la Walt Disney o les de tecnologia i souvenirs són una part de les botigues d'aquest carrer que s'exhibeix amb nombroses botigues de moda, algunes de les quals tan familiars com Prada, Zara o Desigual.

Una de les estrelles és el Rockefeller Center, més modern i còmode que l'Empire State Building, el qual aporta una bona vista del Central Park i, molt important, menys massificació que l'Empire.

Darrera hi ha el Radio City Hall, amb el seu colossal auditori. A la vora hi ha el MoMa.

Creuant el carrer hi ha la neo-gòtica església de Sant Patrici. Tot un temple creat tot just fa un segle i mig. Tampoc no desmereix Saint Thomas Church.

Hotels de luxe, com el The Penninsula, són una altra característica d'una 5ª Avinguda que al Carrer 34 (interessant carrer comercial on hi ha roba i calçat molt assequible, i els magatzems Macy's...), sembla disoldre's per moments davant del protagonisme de l'edifici preferit d'en King Kong, de l'ambient teatral de Broadway i del simpàtic Flatiron.

L'Empire State Building ofereix una interessant visió de Queens, Brooklyn, New Jersey i el Lower Manhattan. Sempre he pensat que el millor és anar-hi amb l'entrada adquirida i de nit, però les cues poden ser realment esgotadores. L'experiència en aquest sentit al Rockefeller Center fou millor.

CHELSEA, SOHO, GREENWICH VILLAGE

Chelsea

Una zona amb un encant especial són els arbrats carrers de Chelsea. No és tan tranquil i distingit com el seu homònim londinenc, però ha estat un dels barris de moda a la ciutat i ara, lluny d'estar en decadència, és la llar de joves artistes i professionals liberals.

Quan es fa fosc aquest barri, i altres com l'East Village, s'omplen de parelles de nois que treuen a passaejar els seus petits gossets. Chelsea és un barri conegut per acollir a les seves casetes brownie una nombrosa comunitat gai, interessants restaurants, o el Chelsea Market, que malauradament no vaig poder visitar.

També hi ha els Piers del Hudson i el Chelsea Hotel, mític per la presència d'alguns hostes il.lustres (com Kerouac; Arthur Miller, Robert Mapplethorpe o Frida Kahlo) i tràgic per la d'altres (com Sid Vicious i Nancy Spungen).

Però Greenwich Village-Soho i el West Village són potser els meus racons preferits. Si s'hagués de trobar una comparació amb algun barri barceloní, jo els definiria com una barreja entre els barris del Born i el de Gràcia.

Soho

El Soho fou un barri que als 80 va viure un gran auge pel mateix motiu que els demés: artistes i yuppies,. Un film que detallaba prou bé l'efervescència que vivia aquell barri era After Hours, de Martin Scorsese, i posteriorment Life Lessons, del mateix director. Encara avui hi ha estudis i galeries d'art, així com llibreries, perruqueries i botigues de moda, restaurants i cafès.

Greenwich Village

Greenwich Village és un barri excitant. La seva plaça Washington i la University of NY són testimoni de revoltes i moviments d'estudiants i joves tan notables com Susan Sontag, Robert Mapplethorpe, Phillip Glass o Lou Reed. Ben a prop, el Washington Mews, un carreró que crida l'atenció en contrast amb l'entorn. Una gran quantitat de restaurants (uns quants d'espanyols), una mítica pista de bàsquet a la 4th Street amb Av. of Americas o l'atractiu Jefferson Courthouse, són algunes de les atraccions d'aquest barri, que m'atreviria a qualificar dels més europeus. Bons restaurants i comerços de queviures de qualitat, interessants botigues per un ambient jove i acollidor que viatja en bicicleta i es reuneix a llocs tan atractius com la Pizzeria John's, al veí carrer de Bleecker. Fan tan bé les pizzes que fins i tot la cervesa amb que les regues sembla que estigui bona...

LITTLE ITALY, CHINATOWN, LOWER EAST SIDE

Little Italy

L'actual Little Italy, conegut arreu del món, escenari de nombroses escenes cinematogràfiques (i reals) com els Godfather (I i II) ha quedat pràcticament reduït a Mulberry Street i a un parell de cantonades més.

Restaurants, cafès, un parell d'adroguers amb productes típics italians i para de comptar... en un entorn on el cafè i els gelats constitueixen un important al·licient, com el seguit de locals que a l'hora de sopar, satisfan a la seva habitual clientel·la autòctona. El servei, hispà, sembla adaptar-se amb facilitat en un ambient presidit per imatges tan italianes com els retrats de Bargnani, Belinelli, Gallinari, la Juve, el Milan, els Papes o Mastroianni. O d'altres més locals com Sinatra, Stallone, Dean Martin, Tony Meola, Mario Andretti o Franky Avalon.

És, en definitiva, un minúscul parc temàtic on l'artifici ha ocupat part dels senyals identitaris que el pas del temps i la fugida a llocs com Brooklyn, el Bronx o altres racons de Manhattan han deixat lliures.

Chinatown

El Chinatown, als anys 80, podria ser vist com un barri exòtic, amb els seus comerços, la seva retolació, la seva febril activitat laboral, els seus costums asiàtics...tot plegat, avui en dia ja no resulta tan impactant. Especialment si es coneixen parts de la ciutat de Barcelona com la que va de la Plaça Urquinaona a l'Estació del Nord.

No deixa de tenir el seu què veure franquícies tan globals com Burger King o Starbucks retolats en mandarí. Els dominis d'aquest barri es podrien ubicar envoltats de la 4ª Avinguda, Houston Street, Allen Street i el Pont de Manhattan.

Aquesta flexibilitat ens diu que som davant d'una comunitat en expansió, determinada a engolir el Lower East Side, com ha fet amb el Little Italy. La simpatia, cedeix el seu protagonisme al treball, a la precarietat. A una clandestinitat i endogàmia que es mostra al turista sense complexes. Amb la mateixa indiferència que cada matí els més veterans fan Tai-txí al mig d'un parc públic del barri. Potser a la ciutat de Nova York hom es pot sentir estranger els primers dies. Al Chinatown o a Williamsburg s'és dues vegades estranger.

"Please, don't ask questions, we are working". Aquesta era la frase que hi havia a un rètol que penjava d'un magatzem de llegums secs, gestionat per xinesos i amb operaris llatins, a la cantonada d'Allen Street amb Delancey. La simpatia, la neteja dels carrers o l'acurada traçabilitat dels productes congelats no serien les caracteristiques que defineixen un barri del qual es comenta que bona part dels seus 250.000 xinesos -alguns d'ells clandestins- tenen molt pocs coneixements d'anglès. Tot plegat és un lloc que val la pena visitar.

Hi ha moltes falsificacions prou versemblants; hotels i restaurants assequibles o diverses companyies de transport que, a preus tan irrisoris com la higiene dels seus autocars, et porten a Boston, Washington o Filadèlfia.

Lower East Side

El Lower East Side, és el barri jueu per excel·lència a Manhattan, tant per la seva població, com per les nombroses mostres externes que, en forma d'escoles, associacions, sinagogues o cementiris. Al nord es troba l'efervescent, autèntic i juvenil East Village. Un barri bohemi i anomat, bastant menys sofisticat que els seus veïns de l'Oest.

El Lower East Side sembla disposat a vendre molt més cara la retirada del seu territori en front de l'amenaça xinesa. Encara queden 20.000 jueus que conviuen amb altres grups com els coreans o els llatinoamericans en un entorn en el qual l'art i la religió cohabiten amb més aparent harmonia que a l'altra banda del pont de Williamsburg. Creuar el pont ens ofereix unes vistes de la ciutat encantadores. Malgrat això, no té la reputació dels altres ponts que uneixen, sobre l'East River, Manhattan amb Queens i Brooklyn..

Una gran activitat comercial als voltants del pont, pot resultar tan atractiva com menjar-se al Katz (a Ludlow St) un pastrami, una mena de carn de vedella semi-curada i marinada, amb mostassa, formatge i cogombre i en entrepà. El local, molt estimat pels americans i farcit de fotos de celebrities, va esdevenir famós arreu del món gràcies a la seqüència de l'orgasme fingit per Meg Ryan a When Harry met Sally. Val la pena visitar aquest lloc tan yanqui, encara que s'ho cobrin sobradament...

LOWER MANHATTAN

Si he de ser sincer, aquesta part de la ciutat era la que menys interès em despertava. Més enllà de saber on són els meus calers, l'anomenat Financial District no em semblava a priori una altra cosa que un seguit de grans edificis que representaven el poder financer dels EUA.

No puc dir que estigués del tot equivocat, perquè malgrat l'interès que puguin tenir la Trinity Church, la Reserva Federal, el City Hall o l'Stock Exchange (la Borsa), en comparació amb altres indrets de la ciutat, sols l'alçada dels edificis de la zona motiven la meva admiració.

La resta és com ja m'imaginava. Ben mirat, però, la sensació més curiosa era el contrast d'aquestes grans construccions amb antics carrers, com l'Stone, el William o el Hannover, que ens recorden que, abans de ser el centre neuràlgic del capitalisme, aquesta part de la ciutat va ser testimoni de moments històrics, ja que l'actual Nova York va començar allí i es va anar expandint cap al nord. És allí on hi ha el ha el famós Battery Park i el Castle Clinton i el Museu de l'Herència Jueva. La zona comercial del Pier 17 o Bowling Green, que és el ferry cap a Staten Island, són altres punts de visita habituals.

Després d'armar-se de paciència al ferry de Battery Park, la visita a l'Ellis Island i el seu museu és interessant per conèixer com els fenòmens migratoris dels segles XIX i XX han fet dels EUA la mena de lloc que és ara.

La veïna Illa de la Llibertat, és l'unic espai de Nova York considerat Patrimoni de la Humanitat. Allà es troba l'Estàtua de la Llibertat, un del símbols de la ciutat, del país, de la llibertat. El famós obsequi que la República Francesa va fer a Amèrica, inaugurat l'any 1886, ideat per Auguste Bartholdi i sustentada per una estructura de Gustave Eiffel, fa 46 metres d'alt i vora 47 metres més els que sumen el pedestal i el sòcol. Considerat un parc natural, les precioses vistes de Manhattan i de Nova Jersey poden compensar tota mena de possibles incomoditats ocasionades pels continus controls que hi tenen lloc des de l'11-S. Agradi o no, això és un símbol. Com ho és l'actual Zona Zero. Un enorme forat que, en l'actualitat, és una mena de monument a la morbositat, a la guerra, a la pau, a la unió...a tantes coses com peregrins que s'apleguen al voltant del perímetre on al seu moment s'alçaven les Twin Towers.

Res a veure amb tot això és Tribeca, el barri que comença més amunt d'aquest World Trade Center, fins a Canal Street (d'aquí l'acrònim TRIangle BElow CAnal). L'evident contrast en l'alçada de les construccions ja ens marca les diferències d'un barri que arran l'augment del nivell de vida del SoHo va esdevenir als anys 70 un racó discret i acollidor a l'hora, on restaurants, galeries, botigues de roba vintage, escoles i productores de cinema (com l'homònima de Robert De Niro) o agències de publicitat em porten a lamentar que aquest barri mereixia molta més atenció de la que li vaig poder dispensar.

No és cap disbarat considerar el districte de Brooklyn, el nom dels qual és una degeneració de la veu neerlandesa breukelen, com el que més identitat pròpia té de tots.

Antiga ciutat independent, amb 2,5 milions d'habitants, Brooklyn mereix ser més ben considerat del que, malauradament, conceben molts turistes. És a dir, un lloc que hi ha a l'altra banda dels dos ponts, l'interès del qual rau en la perspectiva fotogràfica que ofereix d'aquests i de l'Skyline.

Malgrat les limitacions en arquitectura antiga i moderna que té qualsevol indret de la majoria de països del Nou Món, aquest borough sol podria competir perfectament amb moltes ciutats europees que, degut a la II Guerra Mundial i al comunisme, presenten una arquitectura sovint molt més freda, poc atractiva i impersonal.

L'únic problema és que aquest borough viu sotmès a la incontestable ombra de Manhattan. Perquè si no fos així té tots els arguments per ser considerada una gran ciutat: té el seu centre financer tot just creuar el pont; el seu ajuntament al Downtown, el seu focus artístic (Dumbo o Williamsburg), el seu triangle comercial amb Flatbush-Lafayette-Fulton, les seves zones verdes al Prospect i al Park Slope; les seves zones exclusives (jo destacaria Brooklyn Heights o les mansions dels voltants de Prospect Park); els seus museus (el Children's, el d'art o el Transit) i una llarguíssima llista de fills il·lustres, dels que destacaria Danny Kaye, Woody Allen, Barbra Streisand, Audie Norris, Carmelo Anthony, Spike Lee, Paul Auster, George Gershwin o J.M Basquiat.

Un dels aspectes a millorar de Brooklyn és l'esport d'èlit; un cop consumat el trasllat de l'equip de béisbol dels Dodgers a Los Angeles als anys 50. Si Manhattan té els Liberty i els Knicks, Queens els Mets, el Bronx els Yankees o New Jersey els Giants o els Red Bulls, ara com ara Brooklyn espera el seu moment, que arribarà la temporada 2011-2012 amb l'arribada de la franquícia de l'NBA dels Nets, provinents de l'estat veí.

BARRIS DE BROOKLYN

Nova York és la capital del món i el motor de les noves tendències d'occident. Això provoca que indrets, costums i conceptes que hem vist en algun moment a la televisió o al cinema, un cop visitem la ciutat; o bé ja ens resulten familiars, o bé ja no existeixen. Brooklyn compleix la primera condició i és, en part, el meu borough favorit de Nova York, perquè no solament va superar les meves expectatives, sinó que -en aquest sentit- em va ajudar a superar algunes decepcions que vaig patir envers Manhattan. Heus aquí els meus barris preferits d'aquest comtat de Kings:

Bay Ridge

Uns amples carrers i avingudes que culminen amb la intersecció de la 4th Avenue i la 86th street, van deixant pas a carrerons amb casetes petites, playgrounds i els dos grans símbols del barri: l'activa caserna militar de Ford Hamilton i l'impressionant pont de Verranzano-Narrows, ambdós prop de l'Owls Head Park. Tots ells són testimonis del tornado del 2007 que va castigar especialment aquella part de Brooklyn.

Malgrat que hi ha un important moll un cap de gran importància per a la pesca i la navegació, és l'omnipresent pont (a l'alçada d'altres homònims com el Vasco da Gama, el Golden Gate, l'Ataturk o el de Pontevedra) a qui el film Saturday Night Fever o la marató de Nova York han elevat a la categoria de mite. La llàstima és que -com en altres ponts d'aquestes característiques- no és possible de creuar caminant i caldrà conformar-se amb les espectaculars vistes panoràmiques que es poden contemplar des del bus S79.

Bensonhurst

Una altra estada interessant és la que ofereix creuar l'avinguda 20 i les paral·leles i anar a parar a l'emblemàtic Carrer 86. Un dels llocs que m'ha agradat més visitar. Vito Genovese, Frankie Abbandando o Carlo Gambino, són alguns dels més cèlebres mafiosos de Nova York i que, a més a més, van néixer i créixer a un Bensonhurst, que poc a poc va perdent arguments com per seguir sent considerat el Little Italy de Brooklyn.

Òbviament, els comerços, la decoració de les cases o l'aparició d'un ancià amb una samarreta d'en Frank Sinatra que saluda expressivament el seu veí, ens evoquen imatges de films d'en Michael Scorsese o Abel Ferrara, és a dir, més pròpies del passat que d'un present rendit a la massiva presència de llatinoamericans. També alguns rètols en ciríl·lic anuncien que hi ha russos, alguns d'ells jueus. Una porta de l'Avinduda 20 s'obre accidentalment deixant al descobert desenes de persones brodant roba mig a les fosques. sí: també hi ha molts xinesos...

El carrer 86 va ser escenari el divertit trajecte on en Tony Manero (John Travolta) es passejava sota el metro a l'inici de la pel·lícula Saturday Night Fever. Allà trobareu Lennys, que és la pizzeria on s'atura a fer un mos i no gaire lluny d'allí trobareu encara la ferreteria on ell hi treballava...

Tot és, encara que no per molt temps, força italià. Per últim, també destacaria com a fills famosos de Bensonhurst a Elliot Gould, Iggy Pop o l'astrònom Carl Sagan.

Bedford-Stuyvesant

«- Excuse me: Can you help me?
- No English.
- ¿Puede ayudarme?
- Only French.
- La gare de métro la plus près?
- Ne sais pas, je suis Haitien...»

És fàcil d'imaginar la cara que se'm va quedar davant d'aquesta situació tan absurda. Sí, això és Bedford-Stuyvesant. Un barri que des de mitjans del segle XX va passar a convertir-se lentament en el barri de negres més populós de tot Nova York. En aquesta darrera dècada, molts d'aquests afroamericans procedeixen del Carib.

L'índex de delinqüència és sensiblement superior al de barris veïns. Tanmateix, com a la resta de la ciutat, és un exemple més del fenòmen yuppie que ha vist en aquest barri un racó interessant per habitar i que està dotat d'una notable activitat comercial, fet que suposa l'èxode de les classe més desafavorides.

Bed-Stuy, lloc de naixement del gran boxador Floyd Paterson, és un indret amb força identitat i equipaments. Els seus habitants es mostren orgullosos de la pertinença a aquest barri i com a nucli de majoria negra, les seves misses dominicals i els seus excel·lents tabernacles de gospel són una de les joies de la corona. Amen.

Crown Heights

També anomenat Crow Heights (crow és corb), aquest barri situat al sud-est de Bedford Stuyvesant poseeix una colònia de caribenys notablement nombrosa. Tot poblat d'edificacions no excessivament altes i de petites casetes amb jardinet, té com a un dels elements diferencials la presència d'un sector ocupat pels Lubavitch, que són una branca ortodoxa de la religió jueva i que hi tenen la seu central al 770 de l'Eastern Parkaway. Aquest col·lectiu destaca per la seva manera e vestir i és fàcilment identificable.

Hi ha una part del barri on convergeixen negres i jueus amb una certa harmonia. Es tracta d'un playground on infants d'ambdós col·lectius juguen amb una evident heterogeneïtat. És qüestió de desconfiança, de tensió o simplement d'afinitat, però tot plegat no fa sinó recordar l'anomenada Revolta de Crown Heights, que va tenir lloc l'agost de 1991 quan un rabí hasedita va atropellar a dos infants originaris de la Guaiana. Un va morir i l'altre va patir serioses ferides.

Aquest tràgic succés va precedir nombrosos aldarulls que van comportar una enorme trascendència política, donades les denúncies de discriminació cap a certes institucions sanitaries pel fet que la víctima no fos jueva. La represàlia no es va fer esperar i un noi jueu fou assinat. Fins i tot, un comercial italià que per motius laborals travessava la zona, fou eliminat en ser confós per un jueu. Els aldarulls es van succeir, fent necessari un important desplegament policial, i el conflicte racial va arribar a uns límits tals que el reverend Jesse Jackson i el rabí Israel Shemtov van haver d'escenificar diverses iniciatives de cooperació i germanor entre negres i jueus l'any 1993.

La lluita per l'alcaldia també dedicà la seva atenció a aquest conflicte. En aquest cas, la posició de Giuliani va ser més valorada que la de Dinkins per la totalitat de veïns de Crown Heights.

Brighton Beach

Brighton Beach és un lloc ideal per satisfer tres tipus de turisme alhora: el de platja,el cultural i el de diversió.

Sí, aquest barri, nomenat també Little Odessa, es caracteritza per la presència de la seva bonica platja, els seus llocs de descans, una tranquil·la zona residencial, el veïnatge amb el decadent Astroland Amusement Park i l'aquari i, sobretot, la nombrosíssima colònia ucraïnesa i russa que des de fa força dècades omple els rètols de la majoria de comerços amb el seu singular alfabte ciríl·lic.

Resulta sorprenent en passejar pels carrers del barri, que després d'una llarga i tensa Guerra Freda entre els EUA i la Unió Soviètica, s'hagi pogut preservar, després de tantes dècades, amb tanta fidelitat la identitat d'aquests eslaus que mantenen la fesomia, les tradicions i l'accent rús dels seus avantpassats. És facil pensar que la CIA va estar sempre prou ben informada com per no considerar mai Brighton Beach una amenaça real. Potser, posats a fer suposicions, perquè bona part d'aquests Ruskies són d'origen jueu, col·lectiu no gaire estimat pel règim comunista. El cantant d'èxit als 60 Neil Sedaka és un dels seus fills predilectes.

Creuant pacientment l'Ocean Parkaway sota la línia groga de Metro es troba la curiosa estació de Coney Isand, que ens anuncia la presència de dos llocs encantadors, per bé que decadents.

D'una banda el Nathan's, que és la casa de menjars on suposadament es van crear per primer cop els saborosos Hot Dogs; i d'altra banda el parc d'atraccions de Coney Island, que roman tancat i que durant generacions va ser un estimat lloc d'esbarjo per a molts famílies i nens novaiorquesos. S'obre puntualment i cada any amenaça amb tancar definitivament.

De manera més o menys permanent no hi ha més que un parell de terrasses on té lloc alguna petita actuació musical, a la vora de la divertida atracció Shot the Freak. La resta de la instal·lació està tancada gairebé sempre. Tot plegat enmig d'un lent contenciós veïnal que tem que l'especulació immobiliària s'apoderi d'aquest monument a la infantesa.

Malgrat tot, ja sigui per l'encant de la platja i el passeig marítim o bé per la nostàlgia, els ciutadans no han abandonat l'hàbit de venir a passejar-hi.

Dumbo

El nom d'aquesta zona de Nova York prové de l'acrònim Down Under Manhattan Bridge Overpass, la qual cosa, segons més d'un, indica la presència dels yuppies, sempre tan originals a l'hora de batejar els llocs dels que s'enamoren: TriBeCa, NoLiTa i els que vindran.

Part del seu encant es podria resumir en un parc al peu del pont de Brooklyn que cada diumenge acull un mercat de productes biològics damunt d'unes centenàries llambordes, un moll, la ineludible vista de part de l'skyline i del pont de Manhattan al film Once Upon in America o el contrast entre racons exclusius i undergrounds; o entre els artístics i els industrials. Tota una constant arreu de la ciutat.

Un lloc autèntic com pocs és el Gleason's Gym, un gimnàs de referència per a tots els amants de la boxa i, en conseqüència, del cinema negre.que des de l'any 1937 ha endurit els punys de grans campions com Jake LaMotta, Mike Tyson o Mohammed Ali. Atractiu escenari dominat per les olors de suor i liniment, però que exigia un preu massa elevat (14 US$) per fer fotos més enllà de la porta.

Williamsburg

El barri de Williamsburg és, sens dubte, el de moda a Brooklyn i un dels més interessants de tota la ciutat. Fou un municipi que s'annexionà a la ciutat de Bushwick abans de ser part de Brooklyn i de New York. El pont homònim uneix Manhattan amb Brooklyn per aquella part de la ciutat. Pont dels Jueus és un altre dels noms que rep el Williamsburg Bridge pel fet que uneix els dos barris jueus per excel·lència: aquest i el Lower East Side. Per tant, les vistes de l'altra banda de l'East River són força atractives.

Ben aviat es pot trobar allò que tothom diu que caracteritza aquest barri: important presència llatinoamericana, un entorn post-industrial dominat por joves artistes i bohemis, i els jueus Lubavitch, una facció ortodoxa del judaïsme que s'instal·là cap als any 40 fugint de l'holocaust nazi al barri que deu el seu nom al militar i topògraf John Williams. De manera que, si ja resulta sorprenent observar d'aprop aquest col·lectiu per a qui ve d'una part del món on la presència jueva és insiginificant, la situació esdevé apassionant quan hom s'endinsa en aquest curiós unvers.

Els homes llueixen sabates, barret, americana i pantalons negres, camisa blanca, la faixa i el seu petit i característic capell. Tanmateix, molts d'ells presenten una part del front afaitat, barba i un parell de rínxols que els cauen dels costats. De la seva banda, les dones vesteixen mitges blanques o opaques, sabates planes, faldilla llarga, una brusa i jaquetes i abrics llargs. Al cap hi poden portar un barret típic de l'Europa de primers del segle XX i un uniforme tall de cabell de mitja melena que en el seu defecte pot ser substituït per una perruca.

En aquesta mena de Little Jerusalem els habitants tenen al seu abast tota mena de comerços: des de ferreteries, tallers de calçat o articles de la llar, fins a d'altres més exclusius com sabateries, sastres, llibreries o botigues d'alimetació Kosher, sovint amb mà d'obra llatinoamericana. Enmig d'aquesta atmosfera anacrònica, sorprèn com les dones utilitzen moderns telèfons cel·lulars de manera indiscriminada, mentre que els homes condueixen moderns monovolums amb la mateixa impaciència que amb la que caminen.

Tot plegat, fent servir com a llengua el Yiddish, que és una curiosa barreja d'alemany antic i hebreu. Entre divendres al vespre i dissabte a la tarda, té lloc el Sàbat, de manera que l'activitat al barri es paralitza gairebé fins a diumenge, quan els infants tornen a l'escola fins a mitja tarda, quan omplen carrers com Lee Avenue per jugar-hi sorollosament. Petits i grans coincideixen a mirar amb ulls de desconfiança a tot aquell qui creua els seus carrers amb aparença de foraster i turista. Aquesta recança canvia radicalment si el turista contracta l'interessant recorregut que ofereix un rabí a través de New York City Jewish Chassidic Walking Tours.

Per acabar, Williamsburg fou el lloc de naixament d'Al Capone, els rockers Peter Criss o Jerry Nolan o l'inqualificable Barry Manilow.

Situat al costat de Long Island, Queens és el districte més gran de tots. Tot i que la seva carta de presentació és la multiètnia, la seva capacitat de sorprendre el viatger és inesgotable. Des dels genuïns barris industrials de la vora de l'East River a Long Island, City, als museus de cinema, art contemporani, de ciència; a la casa d'en Louis Armstrong o els estudis Kauffman.

Les immenses platges de Rockaway Beach han esdevingut la sorpresa més agradable de molts viatgers. Situat entre els dos grans aeroports de la ciutat (La Guardia i JFK), les dues maneres més divertides d'accedir a Queens des de Manhattan són creuant el Queensboro Bridge o des de l'imprescindible funicular de Roosvelt Island.

És força interessant Astoria, on la seva varietat multiètnica guarda un petit racó per a la cultura celtíbera representada per la Casa Galícia o La Rioja, Són però els grecs els qui donen el tret característic d'aquest barri amb la seva llengua, el seu alfabet, expressivitat i gastronomia.

Ha estat a Queens on he viscut un dels moments més memorables del viatge, fent un bon dinar a un lloc tan ianqui i autèntic com el Jackson Hole Diner, prop de l'aeroport, a la banda de Ditmars i Astoria Bvd. Allà on Ray Liotta (Henry Hill) prepara al film Good Fellas el seu primer cop com a mafiós. Tota una immersió a l'univers d'Scorsese.

Per bé que la sensació no és tan exagerada com al Chinatown de Manhattan, Astoria és un dels llocs on hom s'adona que per establir-se a New York no és, ni de bon tros, indispensable el domini de la llengua d'en Shakespeare... o d'en Whitman: indonesis, cubans, mexicans, centreuropeus, colombians, equatorians, indis, coreans, libanesos, argentins... és sens dubte creuant l'Avinguda de Roosvelt fins a Flushing on hom pot fer-se una idea d'allò que fa de Queens el paradigma de la multiculturalitat.

Caminant sempre sota la descoberta línia 7 del metro, passant Jackson Heights, Elmhurst, Corona i Flushing, podrem percebre aquest crisol internacional que ens porta al City Stadium de l'equip de beisbol dels New York Mets, i que continua per les emblemàtiques instal·lacions de Flushing Meadows, coneguda principalment per ser el lloc on s'hi apleguen els millors tennistes del món a l'Open USA. Aquest trajecte embriagador, culmina al Chinatown de Queens, un barri xinès més net, espaiós i integrador que al veí Manhattan. El mandarí és la llengua emergent a Flushing i als nous assentaments xinesos de la ciutat, a diferència del cantonès, que és la llengua xinesa pionera als EUA i que, presents a Manhattan, perd terreny de manera inexorable..

Els seus habitants, mostren un tarannà més occidentalitzat i es percep més el fenòmen de reagrupament familiar, per bé que hi ha aspectes comuns com les olors, la inesgotable capacitat pel treball, els constants oferiments de massatges o la venda de productes falsos. Curiosament, del veí barri de Jackson Heights és l'actriu Lucy Liu..

Tot això, que no és poc, és solament la punta de l'iceberg al voltant d'aquest immens districte que ha vist créixer els Ramones, els Kiss o en Martin Scorsese i que té prou extensió com per acollir milions de talents més.

No és cap secret que hom s'acosta a aquest districte amb una certa dosi de morbositat atorgada per pel·lícules, llegendes urbanes i, per què no dir-ho, fets reals.

Malgrat que tingui un inconfusible aire deprimit i sigui fàcil per al viatger veure's engolit per una atmosfera no precisament creada per a ell; aquesta poca artificiositat i la senzillesa dels seus residents, fan d'aquest indret, antigament farcit de granges, un lloc molt autèntic. L'activitat laboral és molt intensa i, per bé que aquesta es dóna en altres sectors, respon als mateixos criteris competitius i de qualitat que a la resta de la ciutat.

Si hom no busca vestits de Dior o Versace, a nivell de compres es pot trobar el mateix que a la resta de la ciutat. De fet la millor pizza la vaig tastar a un poc glamurós menjador de Westchester Avenue (sí, al Bronx). Com no pot ser d'una altra manera, les botigues i supermercats ofereixen uns preus notablement inferiors als Delis i Pharmacies de Manhattan.

Dit això, convé recordar que anar al Bronx és quelcom més que capbussar-se en la marginalitat i la capital del crim organitzat. Els universals New York Yankees tenen la seva seu al al sud-est del Bronx, per bé que les seves millors botigues són al 42 i al 34 de Manhattan.

El zoo de la ciutat o el valuós Jardí Botànic (n'hi ha un altre a Brooklyn) també són allí; com la casa d'Edgar Alan Poe.

La meva debilitat, però, és Arthur Avenue i el seu Little Italy, molt més autèntic i poblat que el de Manhattan. Bressol de grans artistes com Chazz Palminteri, els Anthrax o els meravellosos Dion and the Belmonts (nom d'un dels carrers de la zona) i escenari en un dels seus restaurants de l'exitosa sèrie The Soprano.

A diferència de Mulberry, les manifestacions d'italianitat aquí van més enllà de l'aspecte comercial. Culturalment, la petjada de l'immigració transalpina encara és palesa: és força habitual sentir-hi parlar la llengua d'en Dante Alligheri.

No obstant això, aquesta empremta està quedant difuminada a tota la ciutat. Algunes causes són el pas del temps, la creixent integració d'aquesta comunitat o l'expansió d'altres col·lectius de nouvinguts com els asiàtics o els llatinoamericans.

Tot i que ningú no ho diria, Billy Joel i un dels noms de referència en la moda, com Ralph Lauren, són nascuts al Bronx. L'entranyable alcalde Fiorello Laguardia també era d'allí.

A continuació, altres aspectes destacables del viatge són les percepcions al voltant de temes com:

ESPORTS

La concepció que tenim els europeus de l'esport és totalment diferent. Tampoc és que la tensió de la competició als EUA sigui menor, però les connotacions polítiques o de problemes d'ordre públic donen pas a l'espectacle com a aspecte primordial. Un entreteniment per a tota la família que s'acompanya de crispetes, hotdogs i un refresc de cola. Els equips són franquícies que poden canviar de ciutat i no perden mai la categoria.

Per bé que hi ha categories esportives menors, el pas formatiu previ acostuma a ser la universitat. La victòria no és un aspecte del tot secundari. Tant és així que encara els resulta sorprenent que un partit de futbol pugui acabar sense vencedors ni vençuts. Com per a un servidor, que ha viscut a Sarrià i al Camp Nou més d'un derbi Barça-Espanyol, veure com en un Mets-Yankees ambdues aficions entren plegades enmig d'un dispositiu policial que a casa nostra es qualificaria d'irrisori.

L'estadi dels Yankees també és nou i, com a Gran Bretanya, qualsevol mostra de modernitat va precedida d'un record i respecte omnipresent a la història i als benefectors d'uns colors.

Donada la poca afinitat que hi ha a casa nostra pel fútbol americà (a NYC hi ha l'equip dels Giants) va ser en un partit de bàsquet al mític (i actual) Madison Square Garden on vaig poder comprovar el veritable sentit de show business a l'esport. Durant el partit, als temps morts i a la mitja part, les sugestions amb les que el públic és animat fan que cap partit resulti avorrit. És cert que al Palau Blaugrana o a l'Olímpic de Badalona segueixen un patró similar, que cada cop som més a prop, però no és ben bé el mateix.

RELIGIÓ

Resulta força desconcertant comprovar com en una ciutat i un país tan caracteritzat pel seu pragmatisme i sentit pràctic hi pugui haver un espai tan ampli per a la fe, ja que són nombrosíssimes les manifestacions de culte religiós i aquestes venen dels indrets més insospitats del món. És, però, el cristianisme protestant en totes les seves manifestacions i variants, hereu de la Reforma del s. XVI, l'opció més nombrosa: Evangelistes, Anglicans, Anabaptistes, Presbiterians, Adventistes, Metodistes, Pentecostals, etc. la litúrgia dels quals, adquireix un caire singular de la mà de la població afroamericana (també en molts casos llatinoamericana) mitjançant el Gospel.

El catolicisme ha tingut com a grans valedors la immigració italiana i irlandesa o la d'altres indrets com Polònia o Croàcia. També, històricament i en l'actualitat, els països situats al sud dels EUA. Fou un moment important en el catolicisme nord-americà l'elecció de John Fitzerald Kennedy com a president del país. El fet de ser el primer governant catòlic del país va suposar una expectativa més davant d'aquell canvi. El gran temple del catolicisme a Nova York és la Catedral de Sant Patrici, a la 5ª Avinguda. No podem oblidar Saint John's Devine, a l'Upper West Side. En l'àmbit italià podem destacar San Genaro i ben a prop San Salvatore.

Seria dificil de concebre aquesta ciutat i aquest país sense la presència i el llegat dels jueus.

Vinguts en etapes clarament diferenciades: a l'inici de la colonització, al s. XIX i als anys 40. Dotats d'hospitals, escoles, comerços i sinagogues arreu de la ciutat, es poden distingir les faccions més ortodoxes a Crown Heights, Williamsburg, Coney Island o el Lower East Side, i d'altres més liberals distribuïdes per tots els boroughs de la ciutat (sovint sense cap distintiu extern) o al mateix Lower Esat Side.

Tot i que molts membres de la comunitat jueva no han deixat mai de mirar cap a Israel, molts d'ells han contribuït a que la cultura americana, sempre tan receptiva, s'hagi vist enriquida al llarg de la història per l'aportació de ciutadans jueus, que en una extensíssima llista podriem esmentar exemples com:

• Cineastes: Sam Raimi, Steven Spielberg, Billy Wilder.
• Actors: Harvey Keitel, Paul Newman, Barbra Streisand, Ben Stiller, Harrison Ford o els Germans Marx.
• Intel·lectuals: Noam Chomsky, Daniel Kahnemann, Herbert Simon.
• Esportistes: Mark Spitz, Larry Brown o Hank Greenberg.
• Polítics: l'actual alcalde Bloomberg, Henry Kissinger o Caspar Weinberger.
• Musics: Stan Getz, els Gershwin, els Bernstein o Bob Dylan.
• Gestors o Empresaris: Bill Gates, David Stern o la nissaga Rotschild.

Altres opcions religioses són l'església Grega Ortodoxa o l'església Russa Ortodoxa, amb gran seguiment a Astoria i Brighton Beach respectivament.

Indis i xinesos tampoc no estan deixats de la mà de Déu. però una altra opció que, vagament inspirada en l'hinduïsme, fou fundada l'any 1966 als EUA són els Hare Krisna. Creada per Bhaktivedanta Swami Prabhupada, visqué als anys 80 la seva època d'esplendor. El seu càntic es va fer un lloc en forma d'enganxadís himne hippie pels boscos de Central Park a la cinta Hair (Milos Forman, 1979).

No es pot obviar la presència de l'Islam als Estats Units. Al marge dels corrents migratoris de països com Indonèsia, Pakistan, Líban, o de l'Àfrica subsharaiana , hi ha també un moviment musulmà endèmic que prové d'un fenomen anomenat Nation Of Islam, que va ser creat als anys 30 per Wallace Ford Muhammad amb el clar objecte de lluitar per la igualtat i refermar la identitat dels negres. Curiosa paradoxa si tenim en compte que al continent africà, l'islamisme és tan o més forani que el cristianisme.

D'aquesta manera, a la meitat dels 60, en plena Contracultura, el moviment negre estava dividit en diferents vessants: un de cristià encapçalat per Martin Luther King o Jesse Jackson, un de Marxista escenificat pel Black Power i les Panteres Negres i aquest Nation of Islam, que tenia com a membres més destacats Elijah Muhammad, Warith Deen Mohammed, Malcom X o en Louis Farrakan, que posteriorment esdevingué col·laborador d'un emergent candidat de nom Barak Obama.

De tot això, entendrem la presència de nombroses personalitats públiques, principalment al món de l'esport i la música com ara: Jermaine Jackson, Ahmad Jamal, T-Pain, Mc Ren, Q-Tip o esportistes com Kareem Abdul-Jabbar, Muhammed Alí, Shaquille O'Neal, Abdul Rauf o Rasheed Wallace.

Tot i que la llista pot ser interminable i, com es pot veure, Nova York no té massa a envejar a Roma en quantitat d'esglésies, no m'agradaria deixar de fer una referència a la Watchtower.

Part d'un antic teatre convertit en un immens edifici que es distingeix com el símbol dels Jehovah Witnesses (Testimonis de Jehovà), una associació religiosa -per a molts una secta en el sentit més pejoratiu de la paraula- que compta amb més de set milions de seguidors a tot el món i que és una de les impremtes més poderoses del planeta, amb la publicació de diversos llibres i de les seves dues principals revistes.

La seu central és just creuant el Brooklyn Bridge. Les seves publicacions Watchtower i Wake up! poden ser llegides en infinitat de llengües. Hom pot considerar-ho o no com un deshonor, però el cas és que el català no és una d'elles...

El malaurat Michael Jackson ha estat el Testimoni més famós. Però la revelació més gran que he tingut al voltant d'aquest tema ha estat conèixer que -fins a la seva pubertat- Patty Smith també en formà part...

ECONOMIA

No cal arribar al centre de Nova York, ja sigui per carretera, tren o per un dels tres aeroports de la ciutat, per poder comprovar la gran riquesa que existeix en l'entorn. Envoltada d'indústria, nombroses centrals energètiques i un flux de transport d'acord amb els vuit milions i mig d'habitants de l'àrea, en la que podríem afegir New Jersey , té en el veí estat de Connecticut un dels racons més valorats per fugir de la pressió metropolitana.

Per bé que l'Eixample barceloní és un conjunt urbanístic singular i valorat arreu del món, la presència a Nova York d'innumerables edificis dissenyats per arquitectes tan prestigiosos com Lloyd-Wright, Janeway Handengergh, Daniel Burnham, Mies Van der Rohe, Gehry, Van Alen o Shreve, Lamb i Harmon col·loquen a aquesta ciutat, no solament com a referència en arquitectura, sinó també en la gran potència mundial que mostra la precocitat de moltes de les seves modernes edificacions, en comparació amb la majoria de països del món. Molts dels quals, com el nostre, encara immersos, aleshores, en un lent i desigual procés de revolució industrial.

El liberalisme econòmic portat al límit podria tenir en el Somni Americà la seva màxima expressió i en la indigència el Malson Americà. Perquè encara que siguin habituals els dissuasoris rètols de No Loitering, no ho són menys la presència de captaires que embruteixen la imatge edulcorada que sovint tenim d'aquest país i ciutat.

Trepitjar el districte financer i Wall Street són una simple mostra del poder que acull aquesta ciutat. Capital financera del món i d'un país que, a més a més, és productor de petroli i ven el gasoil a 70 cèntims d'Euro al canvi. De manera que per menys de 15 dòlars es pot anar i tornar de Nova York a Filadèlfia (a 200 km). Gairebé tant com anar de l'Aeroport de Newark fins a Manhattan: desconcertant.

Potser també ho és pels europeus aquesta presència tan testimonial que té el sector públic davant d'aquest allau de privatització que, francament, m'ha provocat una certa sensació de desemparament. És potser per això, davant la precarietat del sistema de salut públic, que la publicitat destinada a mútues de salut privades és tan omnipresent.

En una ciutat on els negocis, la construcció o els diners tenen un paper tan important, crida l'atenció que pugui viure tan d'esquenes al mar i no hagi creat una xarxa immobiliària tan important com a casa nostra, al voltant de platges tan atractives -i turísticament tan poc aprofitades- com Brighton Beach o Rockaway Beach. Més encara si tenim en compte que, de manera periòdica, acaba sent el barri de moda de la ciutat un que, degut a tenir uns preus de lloguer més baixos, és ocupat per joves artistes que amb iniciativa i dinàmica acaben per convertir un lloc deprimit en un espai interessant i atractiu de viure-hi. Tot plegat fins al moment en que aquesta atracció equipara els preus del barri emergent amb els més cars. D'aquesta manera, l'alternança continuarà tan aviat com yuppies i bohemis fixin el seu interès en un altre lloc.

CULTURA

Tot i considerar Nova York com una ciutat molt europea, l'omnipresència de la bandera americana és molt habitual. Com ho són altres mostres de patriotisme com cantar l'Star Spangled Banner i, si s'escau, el God Bless America abans dels esdeveniments esportius.

Hi ha, en aquest sentit, múltiples mostres de patriotisme que tampoc no són equiparables amb els arquetipus de nacionalisme europeus. Els Marines passagen per al ciutat poc menys que aclamats. La seguretat nacional és un aspecte indiscutible a la societat americana. L'atracció de la iconografia i litúrgia de l'exèrcit es manifesta en la devoció que professen els novaiorquesos per la botiga Kaufman's al Carrer 42 amb la 8ª Avinguda.

No obstant, els trets comuns són majoritaris. Nosaltres som més similars a un coetani nostre a Nova York que als nostres pares. Per tant, s'esdevé cada cop més complicat trobar elements divergents en els nostres hàbits. Si que hi ha un museu indi, però l'oferta cultural es basa en tetares, música, cinema o literatura en la mateixa línia que a Europa. Els Iphone, Ipad, Blackberry, les Nike, el menjar ràpid, l'esport, Walt Disney, Dora The Explorer, Sex In The City o Lost, són aspectes externs que minimitzen el possible xoc cultural que suposa viatjar tan lluny de casa.

No podem oblidar que fa més de 50 anys que Nova York, posteriorment Londres i potser ara també Berlin han esta referents en la cultura mundial. Principalment la juvenil. De manera que a nivell de moda, tecnologia, pintura o música són gairebé comunes. Estem immersos enmig de la globalitat. Així, cada cop és més dificil sentir la frase: «Si vas a NYC porta'm tal cosa que porto anys buscant». Ara és més habitual dir: «Si vas a NYC porta'm tal cosa, que allí és més barata o que aquí encara no arriba fins d'aquí a dos mesos...». Per tant, el xoc cultutal és cada cop menor.

CURIOSITATS

Sempre hi ha lloc per a sorpreses i troballes impactants que difereixen molt de la nostra realitat. Nova York és una ciutat que canvia constantment i mentre aquesta tendència no és importada per cap cool hunter (caçador de tendències), el viatger la contempla amb curiositat. Algunes d'aquestes curiositats...

• La nodrida presència de Nails, comerços dedicats a la cura i bellesa de les ungles.
• Circular per la ciutat en cotxe és car, hi ha múltiples peatges i una hora d'aparcament pot costar fins a 24 USD. Així molts pàrquings a l'aire lliure aprofiten l'espai amuntegant cotxes damunt d'estructures de ferro.
• El reciclatge és una tasca remunerada que diverses màquines al carrer incentiven. Encara que, aparentment, els seus usuaris ho fan amb més afany pecuniari que ecològic.
• La qualitat de la televisió és sorprenent, tot i que ja no hi ha la diferència en quantitat d'abans. Però el ritme de les retransmissions esportives, dels informatius i dels concursos mantenen viu l'atractiu per un mitjà que als EUA encara no ha perdut presència entre les seves famílies. Destacaria la gràcia i qualitat del late night que presenta un genial Jay Leno. A un servidor Buenafuente no li desagrada gens, però després de veure aquest gran comunicador americà, no puc sinó dubtar de la originalitat del reusenc. Les càmeres, de fotos o televisió, no tenen en la població l'efecte inhibidor que hi ha a l'Europa continental. D'aquesta manera és fàcil fotografiar transeünts civils i policies (com a Londres) sense cap problema i amb una certa dosi de col·laboració. De fet la gent va bastant a la seva i no s'escandalitza massa per la vestimenta i la conducta de qui té al costat.
• Dues gran opcions per volar a Nova York des d'Europa són fent escala a Lisboa o Porto i Dublin. Una de les causes és per trobar alternatives a aquell qui vulgui fer algun regal a un ésser estimat i descobreixi com són de kitsch els souvenirs newyorkers.
• No podem oblidar que un dels grans valedors d'aquesta ciutat és el cinema i són nombroses les pel·lícules que han atret a viatgers a la recerca de mitomania, de records o de consecució de somnis, que és una sensació que Hollywood sap vendre. Per tant, no deixa de ser una experiència contemplar els dipòsits d'aigua que hi ha al damunt dels pisos mentre es passeja sota la ferralla del Metro enlairat, especialment a Brooklyn. És indiscutible que la indústria del cinema va marxar a la Costa Oest, però mai no s'oblidà de Nova York.
• Per acabar, no voldria deixar de parlar de l'amor que senten a aquesta ciutat per les mascotes, a les quals dediquen tota mena d'atencions, serveis i activitats.

CATALUNYA I NOVA YORK

Els novaiorquesos que estan més introduïts en algun vessant cultural, professional o artístic concret poden conèixer alguns personatges destacats del nostre país, però fora dels Dalí, Gaudí o Pau Casals, la cosa es redueix al Barça a la seu de l'ONU i al carrer (especialment per part de la població sudamericana o provinent d'altres països de tradició més futbolística), els Jocs Olímpics de 1992 i algun aspecte de la nostra gastronomia, sovint massa difuminat entre la gran família mediterrània.

Interessant la presència del restaurant català Mercat Negre a Williamburg, a la vora de la refineria de sucre. Pel que sembla sols serveix esmorzars i brunches. També hi ha un altre restaurant català que és el Gustavino's, al que més endavant ens referirem.

La presència de catalans notables a Nova York és una constant. Així, nosaltres vam coincidir o creuar-nos amb artistes i intel·lectuals com Quim Monzó, Manuel Forcano, Jordi Savall, Benet Casablancas o Antoni Parera. No és cap fet aïllat si tenim en compte que és allí on hi viu la comunitat catalana més nombrosa dels Estats Units.

Hi ha diverses institucions vinculades al país com The Catalan Center, prop de la University of New York; l'Institut Ramon Llull, al Rockefeller Center; o la Penya Barcelonista al Nevada Smith (East Village). També hi ha a la Universitat de Columbia unes trobades setmanals on els viatgers catalans poden ajudar a millorar el nivell de conversa dels estudiants de filologia, tot prenent un cafè.

Ha estat, però, la Volta Catalana la manifestació menys perible de totes les que he pogut veure a Nova York, de la mà de l'arquitecte valencià format a Catalunya Rafael Gustavino Moreno (1842-1908). La podem trobar en indrets com la bòveda del Museu de la Immigració d'Ellis Island, en el restaurant Oyster a la Grand Central Station, en la cúpula de la Saint John's Devine Cathedral, en l'estació del metro City Hall o en els baixos de Queensborough Bridge, convertits avui en el l'esmentat restaurant Gustavino's. La bellesa i efectivitat de la Volta Catalana feren fortuna i suposaven, a més a més, un avantatge afegit per la presència de les rajoles i el maó, en front de la fusta i el ferro colat, tan habituals aleshores com propensos als incendis.

LLEGENDES URBANES SOBRE NOVA YORK

Hi ha molta inseguretat

Crec que és la ciutat més segura que he visitat mai. Aquest és un dels grans llegats de l'ex-alcalde republicà Rudolph Giuliani. Hi ha policia per tot arreu i convé deixar de banda antigues guies turístiques on encara podem llegir que s'ha d'anar amb compte per la zona de Times Square. Ara com ara, això fa riure. Perquè són diversos els seus cossos d'ordre, tots ells amb una placa al pit i amb el seu cognom. Un fet que ajuda a determinar, si s'escau, l'idioma inicial d'una conversa

Tot i així, no podem deixar de tenir les mateixes precaucions que tindríem a qualsevol ciutat, on, a més, el tràfic no és més caòtic que a d'altres ciutats del món menys populoses. Per últim, el que difereix de la resta de llocs és l'omnipresència de l'heroic cos de bombers i els seus espectaculars vehicles. Un element característic més de la ciutat.

Els seus habitants són obesos i sedentaris

Aquest és un problema, no solament a Nova York, sinó en tot el país. De fet, qualsevol consumidor ha d'estar informat de les calories d'allò que ingereix, ja sigui una hamburguesa o un Dunkin Donut. Sí que és cert que hi ha gent obesa, principalment dones de raça negra o llatina de més de 30 anys i amb hàbits de menjar ràpid i -molt important- de begudes dolces de soda. Però no podem perdre de vista que a Nova York es desplacen diàriament vora mig milió de bicicletes i molts milers de vianants que, a tota velocitat, creuen els nombrosos carrers, parcs i ponts de La Gran Poma.

Harlem és un barri on hi viuen la majoria dels negres

Aquesta frase no és del tot certa, ja que des de fa un temps aquest privilegi l'ostenta el barri de Bedford-Stuyvesant, a Brooklyn. Bed-Stuy per als amics, és el bressol de gent com Michael Jordan, Spike Lee o Mike Tyson. D'altra banda, l'Est de Harlem s'està convertint en un indret habitat en la seva majoria per portorriquenys i demés nacionalitats de Llatinoamèrica i que, familiarment, bategen el lloc amb el nom d'El Barrio. De mica en mica, aquest Harlem està adquirint la condició d'exclusiu en algunes zones on les seves cases brownie, estan cridant l'atenció de joves artistes o liberals amb més poder adquisitiu que la població autòctona. Bona part de la qual, es veurà obligada a marxar.

El trasport públic funciona molt bé, però el metro no l'entén ni sa mare

L'autobús funciona bé i amb el mateix model que qualsevol altra ciutat del món. Ara bé, el metro és una altra història. Dotat d'una infraestructura molt antiga i, en molts casos, fregant la ruïna, funciona, però de manera eficient.

Hi ha, malgrat tot, diversos aspectes que fan que el metro de Nova York sovint tregui de pollaguera als seus usuaris: 1) Per una mateixa via poden passar més de tres línies diferents; 2) Hi ha sobtats canvis d'itinerari i inhabilitacions d'estacions degut a constants reparacions que són anunciades per megafonia i per fulls enganxats arreu; 3) Hi ha estacions que al mapa són principals i altres secundàries. Això provoca que, de manera gairebé aleatòria, sovint l'usuari es trobi dins d'un tren on no sap si s'aturarà sols a les estacions de punt blanc (Express) o a la totalitat de parades de l'itinerari (Regular).

Però això no ha de significar cap problema. Funciona les 24 hores del dia i té la particularitat de que bona part del seu recorregut té lloc a l'aire lliure.

Per altra banda les estacions de tren més importants serien l'espectacular Grand Central Terminal, al carrer 42, i la Penn Station, al carrer 34. Amtrack n'és la companyia ferroviària estrella. La Port Authority Bus Terminal és una estació d'autocars, al carrer 42 amb l'avinguda 8ª, on s'efectuen nombreses entrades i sortides de rutes nacionals.

La seqüència del metro a la pel·lícula Ghost es va rodar al sud de Manhattan, però tampoc no hagués mancat un aire fantasmagòric si s'hagués rodat a Brooklyn.

Els carrers del Bronx són molt perillosos

He d'admetre que no vaig tenir ocasió de passejar pels carrers d'aquest borough quan era fosc. Sí que es comenta que la part sud-est és la més perillosa, però jo puc dir que no vaig veure una altra cosa que un barri humil, treballador, força més brut que tots els altres i amb molta presència de ciutadans que parlen castellà. Tinc la sospita que pot arribar a formar part de la llegenda el fet d'engrandir la seva perillositat. Tant és així que hi ha companyies que organitzen visites guiades pel barri en autocars amb un blindatge més propi d'un safari que de turisme urbà.

A Nova York es menja molt car i malament

Si pretenem menjar en un restaurant on ens serveixin primer, segon plat, postres i vi, sí que notarem que els preus són notablement superiors. Però si ens plantegem que hi ha moltes coses a veure i que entaular-se ens suposa un llast, descobrirem que hi ha una gran varietat de menjars que ens poden ocupar poc temps i pressupost. Des de les hamburgueses, els hotdogs o les pizzes, a altres opcions com la fruita, els kebabs, els xinesos, el pastrami, las quesadillas, els vegetals, la pasta, les wings o les ribbs. No deixeu de tastar la carn, l'steak en diferents variants. Jo em decanto pel T-Bone o el Sirloin.

Tampoc és rebutjable l'opció donuts, bagels o pretzels. Del tema de la pastisseria, per als més llaminers, Nova York pot ser una gran troballa. Al marge dels gelats (els de carrer, els Baskin Robins o els Ben and Jerrys), trobem els muffin, els brownies, els cheese cake, els croissants kosher de Williamsburg o la rebosteria de Little Odessa. La varietat de dolços és tan gran que no hi ha lloc a l'enyorança.

Les racions de menjar són molt generoses.

Així és. Els plats acostumen a servir-se en unes quantitats importants. Fins i tot les pizzes es tendeixen a servir en porcions anomenades slides que sovint són prou grans com per satisfer la fam. En el Lenny's de Bensonhust, per exemple, vam poder comprovar com la pasta superava amb escreix la llegenda de la pizza.

El pa és dolent

Podriem dir que la gràcia dels entrepans es troba més en el tall que en el pa. Podem trobar alguna coseta força decent al West Village, a Williamsburg o a Greenwich Village, però, en general, Barcelona -i Europa en general- guanya per golejada.

La cervesa és molt dolenta

Estats Units no es caracteritza per ser el bressol de la cervesa i la seva qualitat no és -ni de lluny- equiparable a la que es pren a Txèquia, Bèlgica o Alemanya. Malgrat tot, podem trobar algunes cosetes interessants com la versió Lager de la Budweiser. Les marques Cors o Lite tenen variants i també destacariem algunes varietats de la Brooklyn, Sierra Morena o Yuengling. I tot això al marge de conegudes marques internacionals, com Sapporo, Heineken, Peroni, Moretti, Guiness, San Miguel, Modelo o Coronita. Les versions light de les principals marques estan molt exteses i el format de venda més habitual és d'uns 400 ml.

En qualsevol cas no és fàcil acompanyar els àpats amb cervesa perquè les llicències d'alcohol són molt cares i solament acostumen a ofertar begudes 0% com la desconcertant Root Beer.

El cafè és molt dolent

Fals, és pitjor. Una mena d'aigua bruta bullent és allò que ells anomenen cafè. En el millor dels casos un Starbucks pot ajudar a sortir del pas. Tant és així que als Starbucks de Manhattan tenen el costum de preguntar el nom i d'anotar-lo al got abans de lliurar-lo, davant l'allau de clients que demanden cafè decent.

És un senyal de qualitat el servir cafè en condicions per part dels, malauradament, pocs establiments que s'hi dediquen. Per tant, sí: té lògica el consell de portar cafè soluble al damunt.

L'allotjament és car i dolent

Sí!. L'allotjament a Nova York és més car que a països com Itàlia i Anglaterra, on també tothom que hi va sap que bona part del pressupost es perdrà en aquest capítol. A la quantitat mostrada, cal afegir-hi taxes i impostos municipals (com a França) de manera que qui sigui capaç de pagar un total d'entre 100 i 125 USD es pot considerar afortunat. Sempre i quan no es tracti d'un hotel a 20 km del centre, amb bany compartit i/o amb habitacions comunitàries.

Si tot això no és un impediment, es poden trobar allotjaments a preus decents a Chinatown, a Bedford Stuyvesant, vora l'aeroport de La Guardia, al sud de Chelsea, entre la Universitat de Columbia i Harlem o als YMCA d'arreu de la ciutat. Una darrera opció és el lloguer de pisos a través de Roomorama o mitjançant referències a propietaris del barri de Williamsburg, a Brooklyn.

Hi ha plagues de xinxes i paneroles

És Amèrica un continent més salvatge i amb una presència d'aglomeracions urbanes molt posterior a Europa o Àsia. Així, la plaga de xinxes és la que més trascendeix (n'hi ha d'altres) en l'activitat dels turistes. No són pocs els hotels (especialment els barats) que en són arrendadors...

Amb el castellà te'n pots sortir perfectament

En més del 60% de les ocasions sí. Per exemple a bona part del Bronx, l'est de Harlem o a l'Avinguda Roosvelt de Queens és la llengua més habitual. En àmbits com la restauració, el castellà guanya. No hem d'oblidar que a la premsa, ràdio i televisió aquesta llengua té un paper molt important. En el transport, dominat pels afroamericans, o els hotels la cosa és més dispersa. A molts indrets de Manhattan, Brooklyn, Queens i, sobretot, Staten Island, unes nocions d'anglès són del tot indispensables.

Però tampoc no és un tema com per capficar-s'hi. El viatger podrà comprovar com a molts racons parlen un anglès no gaire millor que el nostre.

La gent de Nova York va amb molta pressa i és molt antipàtica

Fals, fals i fals!. Seria fàcil pensar que en una metròpoli com aquesta, amb un nivell de competència tan gran, l'estrés i l'acomiadament lliure i els homeless planant pel damunt dels new yorkers, hi ha molta hostilitat envers el turista. Evidentment a cap treballador que creua el carrer 42 en hora punta, mort de son i just de temps, li vé de gust creuar-se amb un turista que ocupa tot el carrer amb el mapa obert i pronunciant mots inintel·ligibles.

Francament, m'ha sorprès l'estoicisme, atenció i paciència que mostren i que no he vist a massa ciutats. Temo que creuant Les Rambles de Barcelona no sóc tan atent amb els que sovint anomenem guiris, oblidant que són, ara com ara, una de les nostres principals fonts d'ingressos.

Tenen una ciutat que mai no dorm

Sí, totalment cert. Però no espereu trobar sempre en Donald Trump sortint d'un esdeveniment al Lincoln Center, ni a la Sarah-Jessica Parker practicant Sex in The City, ni tan sols a la Patty Smith cantant-li a la nit pels carrers de Greenwich Village.

Més enllà de l'oci i les certes activitats de Times Square o de les festes alternatives, Nova York és la ciutat que -com deia el vell Frankie (Frank Sinatra a la cançó New York New York)- mai no dorm, perquè igual que s'hi disfruta, també s'hi penca molt. El metro funciona les 24 hores, els comerços allarguen fins on poden el moment de tancament i la construcció està sovint dotada de potents focus per tal de no perdre punt quan es fa fosc. Cal tenir en compte que, a més a més, no tenen ni de bon tros la quantitat de dies de vacances que tenim nosaltres.

A Nova York les propines són obligatòries

Si ens referim a l'hostaleria els preus venen amb els impostos afegits i, a l'abast del públic, acostuma a haver-hi una guardiola on el client introdueix de manera voluntària i discrecional la propina. La qual no és una obligatòria, però que esdevé un element indispensable per al servei -caracteritzat per una eficiència i atenció impecable que a Barcelona i Madrid s'està perdent per moments- que té un salari base força bai.

Staten Island és un borough que no té res

Em costaria molt dir el contrari. De fet, aquestes són les úniques línies que li penso dedicar a aquesta illa , al Comtat de Richmond, que ha estat l'escenari d'un enorme abocador i que actualment es caracteritza per la gran massa forestal, les indústries, la seva menor densitat demogràfica o la inseguretat de la que es queixen molts dels veïns d'un borough que molts desconeixen que també pertany a Nova York.

No és que no tingui res, però sí que té menys que qualsevol dels altres quatre barris (Manhattan, Brooklyn, Bronx i Queens). Es tracta d'una zona mig residencial i mig industrial sense massa substància.

Malgrat tot, no deixaria escapar l'ocasió d'agafar a Bayridge el bus S79 que creua el Pont de Verranzano i et porta a Staten Island des de Brooklyn. Després a Grassmere pots agafar el tren que et deixa al moll de Sant George, on es troba un ferry gratuït que us portarà a Manhattan..De fet aquest recorregut, i no l'invers, t'assegura poder pujar abans el ferry i contemplar la vista de Manhattan des del Narrows. El trajecte des de Bowling Green no permet sortir de l'estació. La gent que ve de Manhattan baixa a Staten Island i enfila corrents el ferry de tornada. Absurd.

Pels fans de Joan Baez, val a dir que aquesta cantautora nasqué a Staten Island.

A Nova York no hi ha platja

Greu errada creure's-ho. Enmig de tan d'arxipèlag i península, és impensable que no hi puguin haver platges en condicions. Jo recomano Brighton Beach (a Coney Island, Brooklyn) i més enllà la mítica Rockaway Beach, sí, la de la cançó dels Ramones.

Com a tots els Estats Units a Nova York són molt conservadors

És molt difícil establir analogies en la conducta política d'un americà i d'un europeu. Està clar que, per raons diverses, hi ha un cert consens pel que fa a aspectes com la seguretat o la consciència nacional. En qualsevol cas, si hi ha una societat conservadora als EUA aquesta no està representada per la ciutat de Nova York, on el seu alcalde, Michael Bloomberg, és independent, amb passat republicà.

Estem parlant d'un dels nuclis de l'alliberament gai (aquí nasqueren activistes com Harvey Milk), de la igualtat femenina o dels drets dels treballadors. El model liberal destaca per damunt de tot que la més gran divisa és el dòlar, per damunt de la raça, la llengua i la religió. Aquest curiós equilibri entre patriotisme i practicitat pot resultar impactant per a nosaltres. Malgrat tot, el món religiós o l'universitari manifesten sovint actituds conservadores o progressistes que sí que ens poden resultar més familiars.

És palpable una realitat que, amb connotacions diferents, també coneixem nosaltres. Com hi ha dues Espanyes, tabé hi ha dos EUA. I, en general, queda força clar a quin bàndol es troba New York.

Suposo que pot quedar bastant clar que he arribat a moltes conclusions. Jo ho resumiria amb que ara em puc fer la idea de perquè tot el món parla tant d'aquest país i d'aquesta ciutat, perquè pot ser tan preuat un passaport americà, perquè és la capital del món, referència i capdavantera en molts aspectes, perquè poden sentir-se'n orgullosos i, sobretot, perquè segueixen endavant i al capdavant.

També destacaria que, malgrat el meu obsessiu afany per explicar qui és nadiu de Nova York i qui no, he pogut comprovar en aquesta ciutat una característica en la que l'analogia més propera la trobem a Madrid, ja que The Big Apple és una ciutat que veu constantment com milers dels seus ciutadans hi són per motius polítics, socials, econòmics, professionals, diplomàtics, etc...i el més sorprenent és que molts d'aquests forasters acaben formant part activa i sovint n'esdevenen un símbol, com Fay Wray, Bruce Willis, Pat Ewing, Marilyn Monroe, Annie Leibobitz, Lee Strasberg, Leonard Bernstein o Joseph Pulitzer entre molts altres.

Una certa frustració envaeix al viatger quan torna i comprova com a certa i amb un gran pesar una advertència que envolta a aquesta ciutat i a moltes altres: «Nova York? Uff, Nova York no te l'acabes». És cert, es tracta d'un lloc que cal viure'l amb la màxima intensitat, que no et dóna treva i que com més el coneixes més descobreixes el poc que en sabies d'ell.

Hi ha tants arguments com per fer-hi un viatge amb pretextos tan diversos com les compres, l'idioma, els museus, l'arquitectura, l'antropologia, Broadway (i els off-off-off...), la mitomania... que en definitiva podríem experimentar la confirmació d'un altre consell que molts hem escoltat més d'un cop: «Nova York? Uff, Nova York és la capital del món. S'hi ha d'anar com a mínim un cop a la vida».

Vull afegir que si partim de la base que les càmeres digitals conviden a perpetrar fotografies de manera indiscriminada, aquesta embriaguesa visual s'eleva a la màxima potència quan hom es troba a Nova York. De manera que, amb una certa facilitat, un servidor va tornar del viatge amb més de 1.500 imatges, però amb la sensació que encara en són poques.