"El vaixell solca l'aigua entre infinites illes cobertes de boscos fins arribar a tocar el mar. És un esclat d'arbres que ocupen tota la superfície de les illes fins arribar a l'aigua. El vaixell passa entre les illes per canals estrets i el mar està en calma, com en un llac. És l'Inner Passage. Un munt de muntanyes nevades amb glaceres que arriben quasi al mar fan encara més imponent el paisatge. Remolcadors de troncs i de cases ens acompanyes de quan en quan, juntament amb els dofins, peixos voladors, balenes i fins i tot óssos caminant per la vora de les illes".
Això és el que escrivia en el meu diari de viatge l'agost del 1990, fa ja uns quants anys (aquest relat ha estat escrit a finals de 2011). Em referia a les sensacions que vaig tenir els dies que creuàvem per les més de 1.000 illes que formen l'Alexander Archipelago, que és com s'anomena en anglès al conjunt d'illes de la costa nord del Pacífic que s'endinsen en l'estat d'Alaska per la franja costa-nera del nord de la regió de British Columbia, al Canada.
Pocs relats i/o esments he trobat sobre aquest lloc. Possiblement la seva llunyania, i sobre tot el trobar-se al bell mig de dos llocs més turístics, com són Vancouver i l'Alaska peninsular el fan estar silenciat. Potser millor. Tanmateix, per molts canadencs i americans si és un lloc turístic. Pels pescadors sobre tot. Nosaltres vam arribar-hi a mitjans d'agost i la temporada s'estava esgotant.
Com dic, Vancouver, la ciutat, l'illa i en general la British Columbia s'enduen els turistes i la fama merescuda. Al nord les rutes interiors cap a Dawson Creek, Whitehorse, Fairbanks, Anchorange, Klondike, la península de Valdez, el parc com el de Denali, etc. s'emporten la resta. Així que aquesta zona a la que no es pot arribar per carretera queda aïllada del turisme més massiu (massiu pel que són aquestes zones, que no són Lloret precisament).
I és que a l'arxipèlag Alexander no hi ha altre remei que arribar-hi en vaixell. Cap carretera arriba des del continent, ni tan sols a Juneau que és la capital administrativa d'Alaska, i l'única dels Estats Units (amb Honolulú que és a una illa) a la que no es pot arribar en cotxe.
Això fa, és clar, que preus, accessos i estades hagin d'estar ben mesurades.
Val a dir que no va ser el nostre cas, ja que vam arribar-hi quasi per casualitat. Havíem arribat a Prince Rupert, un poble de la costa del Pacífic del Canadà, al nord de Vancouver (uns 600 quilòmetres en línia recta, no pas per carretera que en són molts més).
De fet, nosaltres vam arribar fins aquí venint de les Muntanyes Rocalloses via Jasper, Prince George i Terrace després d'una esbojarrada i cansada travessa d'uns 5.000 quilòmetres des de Toronto a base d'autobusos de línia.
Prince Rupert té una població d'uns 15.000 habitants, envoltats de mar, boscos, rius i óssos. Aquest bitxos envolten el poble (i dins del poble es dediquen a remenar les escombraries que hi ha a la vista).
De fet, durant la nostra estada al Canadà i després en aquest arxipèlag dels Estats Units, només feien que donar-nos fulletons amb informació de que calia fer si ens trobàvem amb un ós!!. Mai no vam haver de posar en pràctica aquestes instruccions. Per sort, ja que en última instància el que s'havia de fer era estar-se al terra, posar les mans al cap i no moure's. Facilíssim!!.
A Prince Rupert també hi ha el port dels vaixells de l'Alaska Marine Highway System i d'AlaskaFerry.com que van cap a Alaska o bé cap a Vancouver seguint l'anomenat Alaska Marine Hihgway System, el qual fa de substitut d'una carretera d'accés a tot l'arxipèlag, passant pels escassos i poc poblats indrets de les diferents illes, com per exemple Ketchikan, Wrangell, Petersburg i Sitka, fins arribar a Juneau i Haines.
Nosaltres vam decidir anar cap al nord (però també haguéssim pogut decidir anar cap al sud, cap a Vancouver). En aquella època, al 1990, hi havia la sort de no tenir internet, per la qual cosa si tampoc portaves una guia d'Alaska, com era el nostre cas, tot era més divertit i sorprenent que ara.
L'arxipèlag és ple d'illes, boscos i muntanyes que dominen la costa trencada i escapçada durant més de 500 quilòmetres lineals, però amb més de 29.000 quilòmetres de costa, 10.000 estuaris i milers de rius.
Aquí és on es troba el Tongass National Forest, el parc boscós més gran dels Estats Units, ple d'óssos bruns i negres, salmons i àligues marines de cap blanc. Però el més rellevant són els seus boscos de coníferes, una part dels quals encara són considerats un bosc primari.
Veníem de travessar el Canada, així que ja ens havíem passat dies sencers travessant boscos i més boscos. També havíem estat a les Rocalloses, en la zona de Jasper i el Maling Lake. Però el bosc de Tongass era diferent. Un bosc plujós, humit i molt, molt dens. Cobreix el turons de les illes i de la franja costanera que s'alça ràpidament per la carena que la separa de la plana continental de la British Columbia. On no hi havia neu o gel o aigua hi havia bosc. Únicament els petits pobles esmentats o les factories de peix i/o de fusta humanitzaven el paisatge.
El vaixell travessava els canals entre les illes i/o el continent i quan la tripulació albirava alguna balena ho anunciaven pels altaveus. Uns croquis penjats a la parets mostraven fotografiades les aletes de les balenes per tal de diferenciar-les. I és que aquestes costes són un dels passos preferits de migració de les balenes. En el següent web podeu trobar informació sobre el pas de les balenes per Alaska.
Quan el cel estava clar i lluïa el sol ens ajèiem a les hamaques tot contemplant el paisatge. I com que el que avisa no és traïdor us adverteixo que en aquesta zona plou més de 225 dies a l'any de mitjana, prou ben repartits al llarg de tots els mesos. El que menys plou és el mes de juny, amb menys de 19 dies de pluja. En altres mesos la mitjana de dies arriba a més de 22!!. Si tenim en compte els dies de boira o núvols, tenir un dia de cel blau i amb sol és una loteria. No us ha de fer desistir, però si cal tenir-ho en compte, doncs la natura és la raó per visitar aquest lloc. Nosaltres en vam tenir-ne un!!. Xerrant amb alguna gent que ens vàrem trobar ens envejaven pel fet de venir del Mediterrani (del sol...). Al final tothom vol el que no té. Quant a les temperatures: a l'estiu oscil·laven entre els 10 i els 15ºC. Si feia vent o núvol la sensació era bastant més freda. Si voleu sol i platges aquest no és el vostre lloc.
Com que nosaltres no havíem planificat absolutament res i havíem de travessar novament el Canadà per tornar a Nova York (des d'on teníem el vol de tornada a Europa) no vàrem poder estar gaire temps en aquest arxipèlag. Als webs que us he donat anteriorment, sobre tot en els dels ferris, podreu comprovar els horaris del transport per la zona.
A part d'estades en cabanes a les illes, caminades pel bosc i pescar, el que podeu fer aquí és arribar-vos fins a Haines i d'allà es pot enllaçar per carretera o tren fins a Skagway i les carreteres que porten ja a la península d'Alaska.
Nosaltres ens vam quedar a Juneau, que té poc més de 30.000 habitants i és la capital administrativa d'Alaska. Està situada en un canal, el Canal Gastineau, que separa la costa continental i l'illa de Douglas i que es pot creuar per un pont. Un taxi us pot portar a bells miradors sobre Junaeu i la costa.
La petita ciutat de Juneau es troba en un petit pla que dóna al mar, als peus d'unes muntanyes escarpades de més de 1.000 metres d'alçada. La ciutat en sí té poc per a veure, però resulta curiosa. A l'igual que el poble de Sitka, on hi ha una catedral ortodoxa russa, ja que tot aquesta regió, encara que fou explorada en el segle XVIII pels espanyols, va formar part de l'Imperi Rus fins que va ser venuda al Estats Units (amb una falta de visió de futur enorme) en el 1867.
Una de les vistes ineludibles és a 20 quilòmetres de Juneau: el Mendelhall Glaciar, una glacera de 19 quilòmetres de longitud i que acaba en el Mendenhall Lake. Aquesta, com tota la resta de glaceres d'Alaska, està en retrocés. Hi ha senyalitzacions i camins pels boscos que l'envolten.
A l'entrada hi ha el Centre d'Acolliment del Tongass National Forest. Uns boscos humits plens de molsa. De fet mai he tornat a veure tanta molsa com en aquells boscos!!!. Els arbres, el terra, les pedres,... tot era recobert de molsa. No cal que us digui el que significa... plou molt!!. Si hi ha sort podeu veure cabres blanques (no va ser el nostre cas). Però a l'estiu el que si trobareu són salmons. Els salmons pujaven per tots el rierols. Salmons enormes ja en la darrera etapa de la vida. De fet en els seus darrers dies i hores. Els podeu veure morir. A milers, molts els podies agafar amb la mà. Era fins i tot patètic veure'ls exhaurir el seu darrer alè volent pujar riu a munt, contra el corrent completament esgotats.
Per falta de temps i diners no vam poder anar a visitar l'altra joia de la zona: el Glaciar Bay National Park, on les glaceres arriben fins el mar, trencant-se en mil bocins. Des de Juneau hi ha diverses opcions.
Per acabar aquesta ullada sobre l'arxipèlag Alexander només aconsellar-vos fer la ruta de l'Inner Passage fins a Juneau, ja sigui des de Vancouver o des de Prince Rupert. Si teniu sort i trobeu dies bons podeu estar a la coberta del vaixell bocabadats mirant el paisatge que us envolta.
Veureu en les pàgines web indicades que hi ha la possibilitat d'escollir itineraris que van de forma més o menys directe fins a Juneau. D'allà no deixeu de visitar el Mendenhall Glacier i el Glaciar Bay National Park i després continueu fins a Haines i Skagway.
Fer tot això no és gens barat. Es una successió de vaixells i creuers que requereix dies i dies. A més, el temps atmosfèric no és per anar amb tenda, així que us toca allotjar-vos en motels o hotels. El nostre estalvi de dormir a coberta del vaixell, o a la cabina en una cadira, va ser molt dur i els bocates van ser el nostre menú. Era el que ens tocava en aquella època!!!.
En els diferents webs que us he anat posant i en el portal Travel Alaska podeu trobar un munt d'informació sobre tots aquests indrets.