Relat d'un viatge a Alaska, Seattle i Vancouver

Primer dia de viatge: vol de British Airways entre Barcelona i Seattle amb escala a Londres. Comencem malament, el primer tram surt amb quatre hores de retard per algun problema amb la tripulació i perdem l'enllaç en l'aeroport londinenc de Heathrow.

Certament en aquest aeroport de Londres ens proporcionen un hotel a la pròpia terminal, amb els vals per al sopar i l'esmorzar de l'endemà. Ens diuen que ens posaran en un vol a Los Ángeles i des d'allà un vol amb Sky West, una filial d'American Airlines, cap a Seattle.

Vam presentar via web la corresponent reclamació i al cap d’unes setmanes ens van donar una indemnització de 600 € a cadascun.

Al mal temps bona cara. Com que el següent vol no era fins l'endemà, vam agafar el metro i vam aprofitar per fer una volta pel centre de Londres que ja feia temps que no hi estàvem.

A la meva dona li havien recomanat alguna vegada un local de moda anomenat Sketch, a prop de Regent St i vam anar a veure'l. Com a mínim, s’ha que dir que és curiós de veure, però no ens hi vam quedar: no anàvem vestits per a l'ocasió, no era barat precisament i teníem altres coses al cap.

Com que ens havíem aixecat molt d'hora, estàvem cansats i vam tornar al «nostre hotel de Heathrow».

L'endemà, de bon matí, vam anar a l'aeroport a buscar les targetes d'embarcament. Allà ens van dir que per al primer tram, fins a Los Angeles, ens les donaven, però que per al segon tram, en tractar-se d'una companyia regional dels EUA, les hauríem de demanar allà mateix en arribar, al taulell d'Sky West en la terminal de vols domèstics, només indicant el localitzador.

L'avió va sortir amb retard, gairebé una hora, i tampoc tindríem gaire temps a Los Angeles per a fer les gestions que teníem pendents. En fi, vam pujar a l'avió i vam passar tot el dia volant.

Com era previsible, vam arribar a Los Angeles amb retard i l'avió a cap Seattle sortia en una hora. Almenys la recollida de maletes no ens afectava perquè viatjàvem amb maletes de cabina, però de seguida vam veure que la cua d'immigració era espantosa i trigaríem una bona estona en arribar a l'oficial i formalitzar l'entrada al país.

Doncs res, vam haver d'anar avançant tota la cua preguntant persona a persona si ens permetia colar-nos perquè teníem un enllaç que perdríem i en poc temps vam liquidar una cua interminable.

Però clar, la terminal nacional i la terminal internacional no comparteixen edifici i vam haver de córrer com a llebres per arribar a la terminal de vols domèstics. Un cop allà, sí que vam trobar ràpidament el taulell en qüestió, però pel que sembla algun nom al passaport no coincidia del tot amb les seves dades i havien de corregir-ho telefònicament, perquè si no la màquina no donava les targetes d'embarcament.

I el temps corrent... Per sort, l'empleat de la companyia, que era d’origen hispà, ens va consolar: «No es preocupin, si no poden volar avui, perquè aquest és el darrer vol a Seattle, els posem demà al primer del matí» (Que graciós, vaig pensar). Finalment va sortir la targeta i a córrer una altra vegada cap a la porta d'embarcament.

És clar, hagués estat massa fàcil que la porta estigués allà mateix. Doncs no, calia anar a una sub-terminal a la que s'arribava amb un autobús que passava cada 10 minuts.

Evidentment els nervis ens consumien, primer esperant que arribés l'autobús i especialment després perquè la conductora circulava per les pistes a un ritme, entenc que per seguretat, molt lent. Vam arribar a la sub-terminal amb l'avís de megafonia «Last call» i vam embarcar els últims. Van tancar la porta al darrera nostre i, encara que sembli increïble, vam arribar a Seattle només amb 30 hores de retard.

L'aeroport de Seattle no és, ni de bon tros, tan gran com el de Londres-Heathrow o el de Los Angeles i trobar direccions és relativament fàcil. La manera més convenient d'anar a la ciutat és amb el tren lleuger.

Vam arribar al centre de Seattle cap a les 19:30 hores. Havíem perdut un dia sencer de la nostra visita a aquesta ciutat. L'hotel era el Best Western Plus Pioneer Square, al centre. Vam sopar (és difícil sopar a les vuit de la nit a Seattle: un restaurant hindú i gràcies!) i a dormir. Només teníem el dia següent per a visitar la ciutat.

Seattle és una ciutat acollidora, el centre no és excessivament gran i es pot recórrer a peu sense problemes. L'hotel era a poca distància de la parada del tren lleuger (Pioneer Sq) i les principals visites de la ciutat tampoc no eren gaire lluny.

En aquesta ciutat els llocs que vam visitar són:

• el Needle. És la torre de comunicacions de la ciutat. Es pot pujar a dalt de tot... pagant és clar. És la icona de la ciutat, imprescindible per als fans de la sèrie Anatomia de Grey.
• la Biblioteca de Seattle, amb el seu disseny peculiar.
• el museu de Seattle.
• les oficines principals d’Amazon. Ara Amazon ha canviat de lloc la seva seu central, però inicialment eren a Seattle.
• el primer Starbucks de la cadena, al 1912 de Pike Place, just davant del Pike Market. Aquí va començar tot...

El mercat Pike Place Market de Seattle (Washington, EUA)
• i, sobretot, el Pike Place Market, un mercat molt bonic, on es pot omplir tota la cistella de la compra, comprar algun record de la ciutat i menjar a restaurants de peix o del que desitgis.

Vam aprofitar el matí a Seattle per a passejar pel Waterfront i després vam tornar a anar al Pike Market. I per fi vam anar a buscar les maletes i cap a la parada de l'autobús Quick Shuttle que va cap a Vancouver, al Canadà.

Hi ha diverses companyies d'autobusos que fan aquest trajecte. Els punts de sortida i arribada, tant a Seattle com a Vancouver, són diferents entre elles i per això, en funció dels objectius de cadascú, convé triar quina és millor.

Nosaltres vam anar de Seattle a Vancouver amb Quick Shuttle perquè tenia una parada relativament a prop del nostre hotel a Seattle, a Pike St / Seattle State Convention Center, i ens deixava a prop de la parada de metro Holiday Inn Downtown, al centre de Vancouver.

El trajecte entre ambdues ciutats dura unes 4 hores i 30 minuts, degut en part a l’hora que es perd a la frontera entre els EUA i el Canadà: cua de vehicles i la duana i control de passaports.

Tots els passatgers han de baixar de l'autocar amb el seu equipatge i entrar a l'edifici de control de passaports i duanes del Canadà, on es comproven els visats. De fet, amb passaport europeu no cal visat, només cal una eTA (l'autorització electrònica de viatge canadenca) que es tramita d’una manera similar a l’ESTA dels Estats Units. L’any 2022, a més, era obligatori omplir el formulari ArriveCAN relatiu al Covid-19, però intueixo que actualment ja no és necessari.

Totes les maletes passen per l'escàner, a més de gossos a la recerca de «substàncies no autoritzades». D'altra banda, no hi ha control de sortida dels EUA

S'han de comprar els bitllets en línia amb antelació, perquè l'autocar va ple. Si vols posar l'equipatge a la bodega pots pagar allà mateix. Nosaltres, com que vam fer tot el viatge amb una maleta de cabina cadascú llavors la vam poder pujar a l’autobús.

Vam arribar a Vancouver que era fosc. Vam caminar fins a la parada de metro més propera, Yaletown - Rounhouse i vam agafar la Canada Line fins a la parada City Halll - Broadway. Aquí vam sortir i vam anar a l'hotel Windsor Guest House, en el 325 de l'Av 11th, prop de l'ajuntament.

El metro de Vancouver no té cap dificultat. Hi ha màquines dispensadores de bitllets, es pot pagar en efectiu i amb targeta. Hi ha tres zones amb diferents preus, però normalment estaríem per la zona 1, al centre de la ciutat.

Les atraccions de Vancouver que vam visitar estan al centre de la ciutat, o sigui que en el nostre cas agafàvem el metro a Broadway - City Hall fins a Yaletown o Waterfront.

Què vam fer a Vancouver?

• Capilano Bridge Park. És una mena de parc temàtic dins d'un bosc, amb ponts i camins elevats que segur que encantarien a un nen de qualsevol edat- Inclou el pont penjant Capilano, de 137 metres de longitud, que està molt bé. A més, et porten gratis fins al parc, anada i tornada. No és al centre, però l'autobús de la companyia que et porta surt des de davant de l'oficina de turisme, al costat del Canada Place.

Els ponts penjants del Capilano Bridge Park de Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà)
• Canada Place. És el lloc des d’on surten els creuers que van cap a Alaska. Els dies que hi vam estar només vam veure un creuer amarrat, que més endavant tornaríem a veure a Alaska.
• Gastown. És el centre històric de Vancouver, on es pot passejar i comprar records. Hi ha un rellotge, l'Steam Clock, no gaire usual de trobar en un carrer, perquè, a més, funciona amb vapor d’aigua.

El rellotge que funciona amb vapor d'aigua, en el centre històric de Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà)
• Chinatown. A les guies es parla molt bé d'aquest barri, però al nostre parer està molt abandonat i ple de persones «sense sostre». És sorprenent que països, com els EUA o el Canadà que estan molt avançats en molts aspectes tinguin una sensibilitat tan limitada sobre aquest tema.

Avui tocava tornar als EUA, però abans ens vam acostar a la platja. Passejant per Davie St, el carrer gai de la ciutat, vam arribar a l'English Beach, i a més aquell dia feia molt bon temps, tant per estar-hi passant l'estona com per a banyar-se.

L'escultura de bronze A-maze-ing Laughter en el parc Morton de Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà)

Una cosa que ens va sorprendre agradablement és la naturalitat amb que al Canadà es dóna el bilingüisme «oficial». Certament, a Vancouver no crec que molta gent parli francès, però tots els documents oficials estan per una cara en anglès i per l'altra en francès. Els terminals TPV el primer que et pregunten és l'idioma, si anglès o francès, les taquilles del metro et pregunten l'idioma i, fins i tot, al lloc fronterer de Peace Arch..., o sigui exactament igual que a España.

Per entrar als EUA per terra cal omplir, en el termini màxim d'una setmana abans de l'entrada al país, el formulari I-94 o I-94W, independentment del visat o de l'ESTA. De fet, jo ja el tenia preparat des d'abans d'anar a Vancouver.

El lloc fronterer de Peace Arch entre el Canadà i els Estats Units d'Amèrica

El procés és el mateix que per a entrar al Canadà, però a l’inrevés. No hi ha control de sortida del país, però sí que hi ha duana i control de passaports al costat EUA. També cal descarregar les maletes i passar-les per l'escàner.

Per tornar als EUA vam agafar un autobús de FlixBus. Era una opció que ens convenia, perquè la intenció no era tornar a Seattle, sinó parar a mig camí, a Bellingham, des d'on surten els ferris de l'Alaska Marine Highway System (AMHS), que fa el recorregut des d'aquesta ciutat fins a infinitat de ports d'Alaska.

Totes les companyies d'autobusos passen per Bellingham de camí cap a Seattle, però algunes paren a l'aeroport i no passen pel centre. Les companyies Geyhound i FlixBus sí que tenen una parada just al costat del moll del ferri.

Partint de Bellingham en el ferri cap a Alaska i al fons el Mount Baker (Washington, EUA)

Els dimecres a les 18:00 surt el ferri des d'una de les terminals marítimes de Bellingham (una terminal diferent i allunyada dels altres vaixells). El nostre vaixell era el MV Matanuska.

Passem tot el dia navegant. Ens feia il·lusió arribar a Alaska amb vaixell, certament no en un creuer, però en un ferri sí.

No tenim gaire experiència en creuers per comparar-lo amb un ferri. El cert és que el servei d'aquest ferri és auster, però molt correcte. El vaixell està molt ben cuidat i molt net.

El passatge i la cabina es compren per separat. Si es compra cabina, aquesta pot ser exterior o interior, òbviament amb preus diferents, però en qualsevol cas amb bany complet. Quan es compra la cabina, es compra sencera, per a dues persones… o amb dos llits almenys, encara que se n’ocupi només un.

Hi ha gent que només compra el passatge. En aquest cas es pot dormir en butaques a sales tancades o bé en butaques a l'aire lliure amb calefacció, com a les terrasses dels bars de per aquí a l'hivern. Fins i tot hi ha viatgers que munten la tenda de campanya a la coberta, en llocs destinats a l’efecte.

Tendes de campanya en la coberta del ferri Mv Matanuska

Hi ha un restaurant d'auto-servei on se serveix esmorzar, dinar i sopar, i un bar per a prendre begudes alcohòliques. L'experiència no està malament i el servei a bord és bo (et fan el llit cada dia per exemple).

El més bonic, al nostre entendre, són les fantàstiques vistes de la costa canadenca, amb uns boscos interminables que arriben al mar i la pau i el silenci que es percep.

Navegant a bord del ferri Mv Matanuska entre Bellingham i Ketchikan

No hi ha internet a bord. Nosaltres portàvem una targeta de dades americana, però la navegació majoritàriament és en aigües canadenques i la targeta no va servir la major part del trajecte.

El ferri no anava ple. Els passatgers, diria jo, que eren tots del país. Alguns tornarien a casa amb el cotxe a la bodega, altres anirien a conèixer Alaska.

Aquest ferri fa el recorregut següent, d'anada i de tornada, trigant una mica més de tres dies en fer l'anada o la tornada. És a dir, que li dóna temps de complir el seu itinerari setmanalment.

Bellingham - Ketchikan - Wrangell - Petersburg - Sitka - Juneau - Haines - Skagway.

El nostre objectiu era arribar a Ketchikan, la part més llarga de l'itinerari. Ens baixaríem del vaixell el dia següent, després de 37 hores de navegació. Utilitzar el ferri com a creuer no té gaire sentit perquè no està pensat per això i el temps que està amarrat no arriba per a fer res a les ciutats on s'atura (entre una i tres hores).

A primera hora del matí vam arribar a Ketchikan, la primera ciutat d'Alaska que vèiem, i també la primera ciutat on s'amunteguen els grans creuers que recorren la costa. Ketchikan és una ciutat encaixada entre el mar i la muntanya, per la qual cosa s'estén longitudinalment al llarg de la costa.

Arribant a Ketchikan, amb creuers més alts que los edificis (Alaska, EUA)

L'oferta hotelera a la franja sud d'Alaska no és gaire àmplia i els allotjaments tendeixen a ser força cars, probablement perquè la majoria de visitants van en un creuer i molt pocs ho fan pels seus mitjans. Pel que vam poder veure, els clients dels hotels són en la seva immensa majoria nord-americans que hi són per feina i no per turisme.

Vam triar el més econòmic que tingués habitació amb bany i ens vam allotjar al Super 8 by Wyndham, un hotel que, efectivament, és francament millorable, però que almenys està raonablement ben situat, a mig camí entre la terminal de l'AMHS i l'aeroport. I la ciutat, vaja... caminant és un passeig, o en tot cas, és l'última parada de l'autobús verd (més endavant) i està enclavat en una zona comercial amb restaurants i supermercats.

Tot el comerç de la ciutat està orientat al turista de creuer. Mmirant des de la mar cap a la ciutat: les botigues, la muntanya, els arbres… realment recordava certs carrers d'Andorra.

Per moure's per Ketchikan, l'autobús va molt bé. Hi ha tres línies. En les línies nord i sud, que ja s'entén quines zones cobreixen, qualsevol trajecte costa 2 $ i cal portar l'import exacte perquè el conductor no té canvi. També hi ha la línia verda que recorre la part més cèntrica i, a més, és gratuït.

Les dues primeres línies tenen una freqüència de pas de 1 hora, és a dir, que és millor no perdre l'autobús per no haver d'esperar el següent. En canvi, la línia verda passa cada 20 minuts.

A l'oficina de turisme hi ha uns stands amb tota l'oferta d'excursions per a viatgers i turistes. L'excursió més recomanada, però que no vam fer, és als Misty Fjords. Es pot fer en un catamarà, però havíem d'haver reservat amb antelació perquè ja no hi havia places. També es pot fer en avioneta. De tota manera, de fiords ja n'havíem vist altres vegades i no crec que aquest els superés.

Hi ha altres coses interessants per fer a Ketchikan:

• Centre històric de Ketchikan. En el carrer Creek St hi ha unes construccions de fusta que realment recorden un carrer del far west.

En el carrer Creek St i el centre històric de Ketchikan (Alaska, EUA)
• Saxman Totem Park. A uns 3 km al sud hi ha una zona plena de tòtems, més o menys antics. S'hi pot arribar a peu o amb la línia sud de l'autobús.

Tòtems en el Saxman Totem Park de Ketchikan (Alaska, EUA)
• Blueberry Arts Festival. Casualment aquells dies coincidia amb la celebració d'aquest festival bianual i hi havia activitats com en qualsevol festa major de per aquí. Hi vam participar com si fossin les del nostre poble.

Havia llegit que una excursió amb un trekking interessant era la Deer Mountain Trail. Així que, com caminar ens agrada i tot i que el temps era insegur, després de l'esmorzar a l'habitació vam anar cap a la muntanya en qüestió, la qual està al costat de la ciutat.

Al principi el pendent és fort, però després se suavitza. Vam aguantar tres hores de pujada i ho vam deixar estar per dues raons. La primera és que es va posar a ploure i la segona, és evident, la idea d’arribar al cim era tenir una bona vista de la ciutat, però estant el cel cobert no es veia res. Sens dubte no era el millor dia per pujar.

Així que mitja volta i cap a l'hotel, a canviar-se de roba, descansar una estona i cap a la ciutat un altre cop.

Obra de l'artista Roy Troll en la seva botiga de Creek St (Alaska, EUA)

Alaska també és un refugi per a professionals i artistes estatunidencs. Un dels artistes que té més èxit ara mateix resideix a Ketchikan i té una botiga a Creek St: es tracta de Ray Troll, un pintor que igual et ven una samarreta, pòsters, gorres o el que sigui.

Rierol de Creek St a Ketchikan (Alaska, EUA)

En aquest rierol que passa per Creek St. ja es poden veure salmons per tot arreu. Com aquell que diu, els salmons es poden agafar amb les mans!.

El nostre següent destí era Wrangell. Les ciutats de la costa sud d'Alaska NO estan comunicades per carretera i només hi ha dues maneres d'entrar i sortir: amb vaixell o amb avió. La diferència de preu entre el vaixell i l'avió no és tan alta i en canvi la durada del trajecte amb vaixell o amb avió és molt diferent. El vaixell en aquests trajectes té més sentit si es pretén traslladar el vehicle.

La companyia aèria Alaska Airlines té el vol nº 65, també anomenat «Milk Run», que surt de Seattle i té parades a Ketchikan, Wrangell, Petersburg i Juneau, acabant a Anchorage. Nosaltres vam agafar el tram Ketchikan-Wrangell.

Curiosament l'aeroport de Ketchikan és en una altra illa, al nord de la ciutat, i a on s'arriba únicament amb un ferri local.

L’hotel més convenient de Wrangell és l'Stikine Inn. No s’anuncia a Booking perquè no li fa falta: té la millor localització i a més et recullen i et porten a l’aeroport de franc. Té el millor restaurant del poble, està al centre i al costat del port.

En la platja dels petroglifs de Wrangell (Alaska, EUA)

L'objectiu de la visita a Wrangell era visitar l'endemà el santuari d'óssos d'Anan.

Wrangell és una ciutat petita i sense gaires atractius turístics. Té dos molls per a creuers i per al ferri, però en tot el temps que vam estar no en vam veure cap. Després d'allotjar-nos a l'hotel vam fer una passejada fins a la platja dels petroglifs, on es poden trobar roques amb gravats en baix relleu de fa uns 1.000 anys. Allí vam coincidir amb una parella de Chicago amb els quals l'endemà aniríem cap a Anan.

L'Anan Wildlife Observatory era el plat fort de la visita a Wrangell. A les 7:30 del matí estàvem al costat de l'hotel, a l'embarcador, en un petit vaixell. En total érem quatre passatgers: nosaltres dos i una parella de Chicago.

Vam marxar cap a Anan Creek, un rierol que està al continent, a pocs quilòmetres de l'illa de Wrangell. Pel camí vam poder veure les zones desforestades per la indústria de la fusta, a la què es va forçar a tancar a finals del segle passat.

Vista de l'estuari d'Anan (Alaska, EUA)

Anar a Anan no és barat i, a més, cal reservar amb mesos d'antelació ja que es permeten només 60 visitants al dia. En contrapartida, és impossible que hi hagi aglomeracions i es pot gaudir de la zona gairebé en exclusivitat. També és cert que els óssos (bruns i negres) corren per aquí, no com a casa seva, sinó que són a casa seva, i un excés de visitants provocaria sens dubte algun accident. Vam anar a Anan amb l’empresa Alaska Charter and Adventures.

El que té Anan i que no veureu a tot arreu, és un petit salt d'aigua que els salmons han de superar en el recorregut de tornada al lloc on van néixer i on, òbviament, els óssos els estan esperant.

L’observatori de vida salvatge d’Anan (Alaska, EUA)

A més, en aquest lloc conviuen óssos negres i óssos bruns, i cadascun sap quina és la seva posició de poder. Quan un ós negre veu un ós bru s'allunya ràpidament i si no ho fa l'ós bru ja se’n encarrega de recordar-li.

Aquesta activitat dura pràcticament tot el dia, tenint en compte que per arribar a Anan cal més d'una hora de vaixell i que es permet estar a l'observatori unes 4 o 5 hores.

Alguns vídeos nostres d’óssos «pescant» i en família:

Wrangell té dos vols diaris: el vol nº 65 cap al nord al matí i a la tarda cap al sud. Després de dues nits a Wrangell, avui tocava canvi de ciutat i vam anar cap a Juneau en el vol 65 del matí.

De Juneau havia llegit que era imprescindible veure la glacera Mendenhall. Així que, mirant el mapa de la zona, amb la situació de l'aeroport, la de la glacera, la de la ciutat i els preus dels hotels, vaig optar per un hotel a l'aeroport.

A punt d’agafar el vol 65 de la ruta «Milk Run» en l’aeroport de Wrangell (Alaska, EUA)

I una altra vegada vam triar un hotel de la cadena Super 8 by Wyndham, però aquesta vegada estava en millors condicions que el de Ketchikan. L'aeroport és a mig camí entre la glacera i la ciutat.

En aquest cas, només arribar a l'aeroport ja estàvem molt a prop de l'hotel i a la sortida de l'edifici vaig aprofitar per informar-me sobre els horaris dels autobusos urbans. Curiosament, la freqüència de pas també és de 1 hora, el preu per a qualsevol trajecte és de 2 $ i el conductor tampoc té canvi.

L'activitat de la resta del dia seria la glacera Mendenhall. Entre el que havia llegit i el que vaig observar, sembla que per accedir a la glacera s'ha de pagar una entrada a l'ombra. Així els transports públics que hi arriben cobren inclòs en el preu del trajecte una quota d'entrada al lloc ia ixò inclou l'autobús, destinat primordialment als creueristes, i els taxis regulars (grocs) que arriben al peu de la glacera.

Altres transports públics que no arriben, o que no se'ls permet arribar a la glacera, no cobren aquesta taxa. Com per exemple l'autobús urbà que et deixa més lluny de glacera i una altra opció és un taxi que no sigui dels grocs.

Ens vam acostar a la parada de taxis de l'aeroport i vam poder comprovar que de llatinoamericans als EUA n'hi ha fins i tot a Alaska. En aquest cas eren conductors mexicans dels taxis 'verds' i ens van explicar que aquests taxis no estan autoritzats per anar fins al peu de la glacera, però que en canvi ens podien acostar fins a una distància prudencial i que després, nosaltres, fent una passejada d'uns 30 minuts podíem arribar fins a la glacera Mendenhall, tal com ho faria un local, sense haver de pagar l'entrada. I, a més, ens recollirien a la tornada, com així va ser.

El taxi entre dos no era tan car, ni de bon tros. Per si algú vol estalviar-se el «tiquet virtual» de Mendenhall li ha de dir al taxista que el deixi a Gladstone St (i que el vingui a recollir allà mateix). Des d'allà hi ha un camí de terra molt fàcil de seguir que et porta a la glacera, o sinó seguint la carretera.

Davant de la glacera Mendenhall (Juneau, Alaska, EUA)

Un cop a l'entrada de la glacera Mendenhall, on no s’ha de pagar res (en tot cas ja o hauries pagat abans) hi ha dos senders per aproximar-se una mica més: un camí més llarg i costerut que permet tenir una vista més alta de la massa de gel i un altre de més senzill que s'acosta fins al peu d'una petita cascada.

L’únic inconvenient que li vaig trobar a aquesta glacera és que està molt concorreguda. I això passa perquè una de les excursions fixes dels creuers és a aquesta glacera. i es nota. Sens dubte l'únic lloc de tot el viatge on vaig tenir la sensació que hi havia molta gent, era allà.

A banda de veure la glacera Mendenhall i visitar la capital d'Alaska, l'objectiu de la visita a Juneau era veure un «tidewater glacier», vaja, glaceres que desemboquen al mar i on se’n poden veure dos.

Per això ens vam desplaçar fins a la petita població de Gustavus amb avioneta (d'Alaska Seaplanes, però també hi ha vols d’Alaska Airways) per a visitar el Glacier Bay National Park. A la península de Kenai, al sud d'Anchorage, també es poden veure aquest tipus de glaceres, però no entrava en el nostre itinerari.

L’hidroavió de flotadors que ens portà fins a Gustavus (Juneau, Alaska, EUA)

Des de Gustavus, al Glacier Bay National Park, surt un vaixell que va cap a les glaceres. En el trajecte es poden veure tota mena d'animals marins, incloent balenes, per descomptat. Un naturalista va comentant al llarg del trajecte els diferents animals que es veuen.

La vista de la glacera és impressionant. L'única cosa dolenta que té aquesta excursió amb el vaixell és que des del punt de partida, Gustavus, fins a les glaceres hi ha uns 100 km de navegació i si el temps no acompanya llavors el trajecte es fa molt llarg. Tal com es veu a les fotos el temps va ser força dolent, amb ratxes de pluja que van deslluir l'activitat.

En tornar de l'excursió amb vaixell i fins a l'hora que tornava l'avioneta vam aprofitar per caminar pel bosc a Gustavus i sopar al lodge de parc.

Estant al lodge del parc vam tenir temps també per llegir algun dels panells informatius i saber que quan els primers exportadors van arribar a la zona, a mitjans del segle XVIII, la glacera arribava fins al que avui dia és Gustavus..., o sigui, que llavors la galcera era uns 100 km més llarga que actualment. El desglaç sembla que ve de lluny.

Últim dia a Juneau, la capital de l'estat- Són només 35.000 habitants, però la capital igualment.

Teníem fins a la tarda per fer un tomb i des de l'aeroport vam agafar l'autobús urbà, el que passa cada hora. Juneau, tal com jo ho veig, és com Ketchikan, però una mica més gran: creuers, botigues per als creueristes i poca cosa més.

Hi ha una església ortodoxa russa, l'església de Saint Nicholas, que era bonica de veure. També es podia pujar el Mount Roberts a peu o amb telefèric. A peu ho vam descartar perquè, igual que el dia anterior, el temps era dolent dolent. I en telefèric tampoc, perquè talment sembla fet a posta per a carregar creueristes a preu fet i no és el nostre pla de viatge.

L’església ortodoxa russa de Saint Nicholas (Juneau, Alaska, EUA)

I finalment vam agafar l'avió per a desplaçar-nos a Anchorage, la nostra última etapa a Alaska i l'últim tram del Milk Run. L'aeroport d'Anchorage és, sens dubte, l'aeroport més gran d'Alaska, amb connexions internacionals i a moltes ciutats dels EUA, encara que per golejada la majoria dels vols són a Seattle.

La idea era passar dos dies a Anchorage, la ciutat més gran de l'estat, i per això vaig llogar prèviament un cotxe a un preu també molt car, però és que no hi havia alternativa i sense cotxe a Anchorage no es pot fer res.

Vaig triar un hotel senzill, el Qupqugiaq Inn, però que tenia estacionament inclòs en el preu.

Anchorage és una ciutat de nova planta, amb grans avingudes i carrers on tot és molt gran. El cotxe és imprescindible per a desplaçar-se, ja que hi ha un servei d'autobusos, però al meu entendre no arriba per a gran cosa.

Si el temps a Juneau era dolent, a Anchorage va resultar ser igual o pitjor: va ploure cada dia una estoneta, prou per a desanimar a qualsevol.

Al matí vam visitar el Potter Marsh, una llacuna artificial creada en construir la via del tren cap a la península de Kenai i que ha esdevingut un santuari d'aus. Mitjançant unes passarel·les de fusta permet veure una gran varietat d'aus.

Un dels miradors sobre els aiguamolls de Potter Marsh (Anchorage, Alaska, EUA)

Després ens vam apropar a Girdwood, uns 60 km al sud-est d'Anchorage, per a visitar l'Alyeska Ski Area, el lloc on a l'hivern esquien els locals i a l'estiu és un punt interessant per a fer senderisme.

Ens hi vam apuntar de seguida i vam triar una ruta fàcil, el sender Winner Creek Trail. L'atracció més divertida d'aquesta caminada és creuar un torrent amb un petit telefèric manual cap al final del recorregut, però estava llavors «tancat per obres de manteniment» (sembla que encara no funciona!). De totes maneres l'excussió va valer la pena.

De tornada a Anchorage vam parar en un senzill bar de carretera, el Brown Bear Saloon, que es cita en la guia Lonely Planet i que realment té el seu encant.

Li vaig proposar a la meva dona anar a la glacera Exit, en la península de Kenai, 132 milles al sud d'Anchorage. Una bona pallissa de cotxe. La carretera està en bon estat, però només és una carretera i a més aniríem justets de temps.

Vam arribar cap al migdia. Aquesta glacera, degut a la seva disposició, permet accedir a la part més elevada per una ruta lateral, el Harding Icefield Trail, però el recorregut és molt exigent i si el temps no acompanya potser no sigui una bona idea anar fins a dalt. Nosaltres vam fer només un tram d'aquest camí, fins a Marmot Meadows, cosa que ens va proporcionar una bona vista de la glacera.

La glacera Exit vista des de Marmot Meadows (península de Kenai, Alaska, EUA)

El dia tampoc era assolellat precisament, quelcom que és força freqüent a Alaska (que no sigui un dia assolellat). I penso que vam prendre la decisió adequada. A més, i per motius de seguretat, no es recomana portar menjar a l'ascensió ni als voltants, inclòs el centre de visitants, on no es ven res que pugui agradar als óssos. En altres paraules, no es ven menjar.

Des del centre de visitants fins a la glacera hi ha unes marques que van indicant la reculada que ha experimentat la glacera des de principis del segle XIX fins a l'actualitat, realment impressionant.

Ens quedaven un parell de coses per fer a la ciutat d'Anclorage abans d'agafar el vol a Newark (Nova York) el mateix dia a la nit:

• Museu d'Anchorage. En aquest museu hi ha una gran varietat de pintures, així com la història de la ciutat i un apartat per a nens molt interessant. Va valer la pena anar-hi.

  En el museu hi havia també una reproducció del xec pel qual els EUA van comprar Alaska a Rússia l'any 1867, pagant la quantitat de 7,2 milions de dòlars de l'època.

  

  Reproducció del xec que es va usar per a la compra d’Alaska (Anchorage Museum, Alaska, EUA)
• Anchorage Native Heritage Centre. Aquest centre cultural està situat uns 12 km a l'est del centre d'Anchorage i mostra una recreació de com era la vida al país abans de l'arribada de l'home blanc.

A prop del Museu d'Anchorage vam dinar en un restaurant molt xulo, el Glacier Brewhouse, on a més produeixen la seva pròpia cervesa. Totalment recomanable.

I poca cosa més. Tot el dia va estar plovent i no convidava a fer res en especial, més enllà de recordar els dies passats i pensar en els tres dies que encara ens esperaven a Nova York... però això ja ho explicarem un altre dia... o no !!.