Viatge d'11 dies a l'oest americà: de Las Vegas a San Francisco

Durant molt de temps havíem somiat fer un viatge per EE.UU., tipus road movie, agafar un cotxe i fer un costa a costa o veure tots els parcs nacionals de l'oest americà. Per a fer-ho és ideal tenir com a mínim un mes i és aquí on apareixia el nostre primer problema, només teníem 10 dies de vacances...

Així i tot això no ens va desanimar i ens vam ficar a buscar una manera d'acomplir el nostre somni, ni que fos en part. Així que durant 10 dies vam recórrer molts quilòmetres, però vam veure paisatges i ciutats impressionants.

El relat d'aquest viatge intenta ajudar a altres viatgers amb grans aspiracions però poc de temps i animar-los, perquè encara que fer aquest viatge en tan poc temps no és ideal, si que és possible i sobretot, espectacular.

A les 5:53 agafem el tren a Granollers que ens portarà fins l'aeroport de Barcelona. Facturem l'equipatge en el vol d'American Airlines directament fins a Las Vegas. Comença l'aventura!!.

El vol de Barcelona a Nova York passa sense cap incidència, però quan arribem a Nova York ens comenten que el nostre vol cap a Las Vegas ha estat endarrerit 3 hores per tempestes a Nevada (però si deu ploure 4 dies l'any!!!).

Finalment arribem a Las Vegas a les 23:00 hora local (a Barcelona son les 7 del matí i gairebé no hem dormit durant els vols).

Estem cansats i anem directament cap a l'hotel que hem reservat per a les properes 4 nits (hem trobat una oferta 3x4 i hem reservat des de Barcelona). Anem al Riviera Hotel and Casino que és un hotel-casino de Las Vegas que devia tenir la seva època daurada als anys 60 i 70 però que ara és més aviat decadent, però està net i en un dels extrems de l'Strip, el carrer principal de Las Vegas, on es troben tots els hotels dignes de ser visitats, així que no necessitem més.

Tot i que estem rebentats, la ciutat del pecat ens contagia i no podem evitar deixar les maletes a l'habitació i sortir a donar un volt ràpid al voltant de l'hotel. Al davant tenim el mític Circus Circus, ens hi acostem i ens meravellem amb la seva carpa-casino. Des de la llunyania també veiem l'Stratosphere i localitzem un 7Eleven i un restaurant 7/24 on serveixen menjar a qualsevol hora, que ens seran útils. És hora d'anar a dormir.

Ens llevem cap a les 8:00, el jetlag ens té una mica marejats i esmorzem un bon cafè i donuts al 7Eleven de davant de l'hotel. Tenim tot el dia per veure Las Vegas, passejar pels hotels i veure el Downtown. Inicialment anàvem a comprar un bitllet d'autobús per un dia, però ens n'adonem que l'Strip en realitat només té uns 6 km de llargada, res que no puguem fer amb un bon calçat... Per anar fins al Downtown si que anirem en autobús, però comprarem un bitllet senzill.

La visita als hotels de Las Vegas es pot allargar tant com es vulgui, però per nosaltres un dia va ser més que suficient... És l'ostentació i l'horterisme portats a l'extrem, tot és artificial, ni els núvols són reals en aquesta ciutat...

A dins els hotels hi ha molt o molt poc per veure, segons com es miri. Hi ha botigues, restaurants i sobretot, molts decorats de cartró-pedra. Potser els més destacats són el Venetian, el Paris Las Vegas amb la seva Torre Eiffel en miniatura, el New York New York i sobretot el Bellagio, que és espectacular i totalment hiperbòlic, com passejar-se com a extra a la pel·lícula Ocean's Eleven.

Al vespre agafem el Deuce i ens dirigim al Downtown, la part més antiga de Las Vegas, on cada hora es pot gaudir de la Fremont Street Experience, on fan espectacles de llum i colors en una espècie de pantalla-sostre. Arribem justos per a veure l'espectacle de les 19:00 que dura un quart d'hora. Ens fa mal el clatell de tant mirar amunt però val la pena.

Acabem de passejar pels casinos d'aquesta zona, aquí l'ambient és més decadent, menys pompós, però possiblement més autèntic, si és que encara queda alguna cosa autèntica a Las Vegas.

Sopem d'hora perquè demà toca matinar per anar cap al Grand Canyon.

Des de Barcelona nosaltres ja teníem reservada una excursió amb l'empresa Papillon des de Las Vegas fins al Grand Canyon National Park, però es pot reservar directament a Las Vegas el dia abans. Hi ha un munt d'empreses que organitzen excursions d'un dia des de Las Vegas, però com que anàvem justos de temps vam preferir tenir-ho lligat des de casa. El dia abans cal trucar per confirmar l'hora exacte que et venen a buscar i després només deixar-te portar.

Ens llevem a les 3 del matí i anem a esmorzar al restaurant sempre obert de prop de l'hotel. A les 4:15 hores ens venen a recollir a la porta de l'hotel i, després de recollir altra gent en algun altre hotel, ens porten fins a l'aeroport de Boulder City, des d'on sortirà l'avioneta que ens portarà al Grand Canyon.

Vista aèria del Grand Canyon

Sortim cap a les 6 del matí i ja comencem a notar que el dia no és molt assolellat. L'avioneta ens porta per sobre de la Hoover Dam, una de les preses més grans del món, el Desert de Mohave i finalment per sobre de l'espectacular Grand Canyon.

Quan baixem de l'avioneta ens recull un autocar que ens portarà a diferents miradors per observar el Canyon i finalment ens donaran una capseta per esmorzar abans de tornar cap a l'hotel al migdia.

Al Grand Canyon plou una mitjana de 3 dies l'any i hem sigut tan afortunats que nosaltres hem viscut un d'aquests dies. Just quan arribem al primer mirador, el Mather Point Amphitheater, comença a pujar una espècie de boira des del fons del Canyon i en uns minuts està diluviant...

També és un espectacle veure com tant els turistes com els esquirols corren a l'hora per aixoplugar-se de la pluja. Nosaltres ho fem veient un documental sobre la formació del Canyon al punt d'informació. No és la idea que teníem de l'excursió al Grand Canyon, però no es pot lluitar contra els elements.

En els següents miradors el temps escampa una mica, però fa un fred que pela i la boira no acaba de marxar, així que, com a mínim des del terra, no hem vist gaire del Grand Canyon National Park, ho haurem de deixar per un altre viatge.

El clima es solidaritza amb nosaltres a la tornada en avioneta i ens regala vistes espectaculars del Grand Canyon i el riu Colorado, només per veure-les ja ha valgut la pena contractar l'excursió.

Arribem a Las Vegas cap a les 2 del migdia, comprem uns entrepans que ens mengem a l'habitació de l'hotel i fem una migdiada, necessitem recuperar una mica de son abans de seguir visitant Las Vegas.

La tarda la invertim en anar de compres a un outlet. El més proper a l'hotel és Las Vegas Premium Outlet i per arribar-hi agafem el Downtown Express. Passem la tarda xafardejant les botigues, comprant (bambes i material esportiu sobretot) i de cafeteria en cafeteria.

A l'hora de sopar parem a una hamburgueseria i anem a dormir, demà anem cap a Utah.

Ens llevem d'hora i anem a la zona de l'aeroport de Las Vegas on hi ha la recollida de cotxes de lloguer (vigileu perquè està bastant allunyada de les terminals de l'aeroport, si aneu a l'aeroport pròpiament dit no ho trobareu). Recollim el cotxe de lloguer (teníem reservat un bàsic i al final pel mateix preu ens han donat un súper tot terreny, un Ford Escape) i comencem la ruta.

La nostra idea és intentar visitar els nacionals de Bryce Canyon i Zion, encara que, com que no tenim gaire temps, comencem pel primer que ens atrau més.

Per arribar fins al Bryce NP anem fins a la ciutat de St. George i des d'allà fins a Parowan, on agafarem l'Scenic Byway 143 o Utah's Patchwork Parkway que travessa el Dixie National Forest, una estació de muntanya preciosa i molt tranquil·la a finals de l'estiu.

Bryce Canyon - Sunset point

Veiem també el Panguitch Lake, on ens aturem a fer un mos envoltats de natura i arribem a Panguitch, on s'agafa la mítica Scenic Byway 12, que recorre els parcs nacionals més importants de Utah, i passa pel Red Canyon, per anar obrint boca del que ens trobarem al Bryce Canyon National Park, a on arribem unes 3 hores després de sortir de Las Vegas.

La veritat és que hi ha maneres més ràpides d'arribar des de Las Vegas al Bryce (estalviant-se la Byway 143), però som del parer que el camí és igual o més important que el destí, així que hem preferit gaudir del paisatge que fer tot el camí per una autopista sense ànima. Hem creuat poblets realment autèntics i paisatges preciosos, així que no ens importa haver perdut una hora.

A l'arribada al parc nacional comprem el passi anual pels parcs nacionals que costa 80 $ i que surt a compte si tens intenció de visitar 4 parcs nacionals o més, ja que cada entrada individual costa uns 25 $ per cotxe.

El parc nacional de Bryce és espectacular, com estar en un altre planeta. És impressionant el que pot fer l'erosió, la visió dels paisatges és realment inspiradora i ens hi quedem una bona estona. El parc és pot recórrer en cotxe o en un shuttle, però també hi ha rutes de trekking i la possibilitat de fer rutes a cavall. Realment val la pena passar-hi un o dos dies però no tenim tant de temps, així que hi passem el matí, dinem els entrepans i les amanides que havíem comprat a Las Vegas el dia abans i després d'una agradable sobretaula fem camí cap a Zion.

Posta de sol al Zion National Park

Des de Bryce s'arriba al Zion National Park seguint la Zion Scenic Byway en unes 2 hores. El parc només es pot visitar en el shuttle i quan arribem a prop de les 18:00 ja han sortit els últims, així que ens quedem sense visitar el parc pròpiament dit, però ens deixen entrar amb el cotxe (pagant entrada amb el passi), seguir la Byway que el travessa fins a Springdale i que passa per algun dels miradors del parc.

Lògicament hem fet tard per veure el parc en la seva totalitat, però ja hi comptàvem que no ens donaria temps de veure els dos parcs en un dia, i d'aquesta manera podem gaudir d'una preciosa posta de sol sobre les muntanyes i rierols de Zion. Realment recomanable.

Se'ns fa fosc gaudint del tastet de Zion que hem pogut esgarrapar i ja és hora de tornar cap a Las Vegas. Ha estat un dia llarg, però molt intens.

Per a la propera vegada apuntem visitar aquests parcs amb molta més calma. Utah és un estat que es mereix un viatge per ell sol.

Per tornar cap a Las Vegas agafem l'autopista i arribem cap a les 11 de la nit, fem un sopar ràpid i anem al llit que demà iniciarem el camí cap a Califòrnia.

Avui ens tornem a llevar d'hora per deixar definitivament la ciutat del pecat i encarar el camí cap a Califòrnia creuant el Death Valley. Hi ha diferents rutes per creuar la Vall de la Mort, nosaltres optem per sortir de Las Vegas per la Hwy 160 i després agafar la 190 que ens porta directament fins el centre de visitants del parc, a Furnace Creek.

Un cop agafem la Hwy 190 per anar cap al centre de visitants, estarem seguint la Death Valley Scenic Byway, que permet veure els punts més importants del parc nacional.

Al centre de visitants del Death Valley NP ens informen de la importància de portar molta aigua i no allunyar-se de la carretera encara que el cotxe s'espatlli: sembla ser que cada any desapareixen o moren uns quants turistes per la calor i la deshidratació. La veritat és que no ens estranya, el termòmetre del cotxe marca 45 graus i sembla ser que avui és un dia fresquet.

Death Valley - Zabriske Point

Seguint la Byway anem parant en els diferents miradors. Veiem el Twenty Mule Canyon, fem quatre fotos al Zabriske Point i ens traslladem a un trosset del desert del Sàhara a les Mesquite Flat Sand Dunes. La veritat és que la calor és molt intensa i només sortim del cotxe per fer quatre fotos i meravellar-nos que les rates del desert i algunes plantes puguin viure en aquest clima. Descartem dinar al parc perquè, tot i que hi ha llocs de picnic habilitats, no tenen ni una ombra i realment fa moltíssima calor.

També es pot seguir una ruta que creua els pobles fantasmes deixats després de la febre de l'or, però tenim intenció de visitar Bodie de camí cap a Yosemite, així que seguim fins al poble de Lone Pine, que es troba a uns 50 minuts des de la sortida del parc per la Hwy 190 i que és una petita ciutat poc turística, però on es van rodar gran part dels westerns dels anys 50 i 60, i on trobem un parc ple d'ombres i tauletes on fem un descans per dinar i ficar benzina.

Des de Lone Pine agafem la Hwy 395 que cada cop s'enfila més cap a la Sierra Nevada i que ens portarà fins a Mammoth Lakes on passarem la nit. De camí cap a Mammoth Lakes parem a berenar al Mono Lake, un dels llacs més antics de Nord Amèrica amb unes curioses sedimentacions calcàries que s'eleven des de l'aigua. Realment el canvi de temperatura des del Death Valley és increïble, hem passat dels 45 als 12 graus en menys de 100 milles, i nosaltres amb pantalonets curts i samarreta de tirants...

Abans d'arribar a Mammoth Lakes ens desviem de la Hwy 395 per anar al poble fantasma de Bodie però, tot i que a la guia posa que tanquen l'entrada a les 19:00, són les 18:00 i ja està tancat així que ens hi passarem demà a primera hora.

Un cop a Mammoth Lakes, un poblet de muntanya entranyable i ple d'hotelets amb entrades de fusta i llars de foc, busquem l'hotel que tenim reservat, el Sierra Nevada Lodge, que acaba convertint-se en l'hotel on millor hem estat durant el viatge. L'habitació és molt acollidora, amb 2 llits queen size, un bany més que correcte, microones i escalfador d'aigua a l'habitació i, sorpresa, inclou esmorzar al bar del costat.

Sortim a buscar un lloc per sopar, però no hi ha gaire varietat, només pizzeries i hamburgueseries no massa barates, així que optem per comprar menjar precuinat del que s'escalfa al microones en un súper, i la veritat és que, en això, els americans també són els amos, hi ha una varietat de plats impressionant. Al final optem per una sopa de noodles, una pasta amb verdures i un pollastre amb puré de patates, tot força bo, la veritat.

El dia s'acaba, ja som a Califòrnia i tenim moltíssimes ganes de continuar amb el viatge, a dormir.

En llevar-nos recollim els trastos, esmorzem i fem via cap al poble fantasma de Bodie (a la carretera 270, a 13 milles de la Hwy-395 en direcció al Lake Tahoe, els darrers 5 km no estan aSan Franciscoaltats, però són fàcilment transitables). El passi anual dels parcs no és vàlid, però l'entrada al poble costa 7 $.

Vista de Bodie

Bodie va ser un dels principals pobles miners de la febre de l'or californiana: va existir des de 1859 fins el 1942 i als anys 60 es va convertir en parc estatal. Sembla ser que només queda el 10% de les cases que hi havia, però encara s'hi pot respirar l'esperit del passat, sembla que et trobis en una Peli del Oeste.

A més, com hi anem a primera hora, estem pràcticament sols i la sensació és encara més impressionant. Venir aquí ens està robant temps de Yosemite, però realment ha pagat la pena, és una visita molt recomanable.

Des d'allà tornem a la carretera i enfilem cap al Yosemite National Park. L'entrada al parc per l'est es fa a través del Tioga Pass i la Tioga Road que també s'anomena Big Oak Flat Road i és una Scenic Byway.

A l'entrada del parc tornem a amortitzar el passi anual i ens donen guies i indicacions bàsiques per no tenir cap ensurt amb els ossos (és imprescindible no deixar menjar a la vista o dins dels cotxes).

L'Scenic Byway de Tioga Road ens porta cap al centre del parc. El més recomanable i sostenible es aparcar el cotxe al pàrking de Yosemite Village i des d'allà anar enllaçant els diversos shuttle buses per anar a les diverses localitzacions del Yosemite Valley.

Passem la resta del dia donant voltes pel parc, és espectacular, des dels llacs alpins de la zona de Tuolumne Meadows fins a les muntanyes i les cascades del centre de la vall. Dinem a prop d'un rierol observant les vistes de El Capitán i el Half Dome, icones de l'escalada i les dues muntanyes que ressegueixen el cel des de qualsevol punt de la Vall de Yosemite.

Vista del Half Dome, al Yosemite National Park

Per sort no ens creuem amb cap ós, però si que tenim un ensurt amb un cabirol que se'ns creua al mig de la carretera, i ens fem amics de força esquirols i altres animalets.

A mitja tarda tornem a agafar el cotxe per anar a la zona de les sequoies gegants del parc, Wawona i Mariposa Grove que és troba aproximadament a 1 hora des de Yosemite Village. Tot i que la carretera que arriba a aquesta zona mareja una mica, val la pena el viatge si no teniu temps o la intenció de visitar els altres parcs nacionals de sequoies de Califòrnia. Els arbres gegants són impressionants, et fan sentir realment petit i insignificant i et fan reflexionar sobre com la natura fa tan bé les coses sense nosaltres i com podem arribar a espatllar-ho tot amb la nostra ignorància.

Ja s'està començant a fer fosc i ens dirigim al poble de El Portal, encara que dir-ne poble és ser bastant optimista, més aviat és una agrupació de 2-3 hotels i un supermercat a l'entrada oest del parc. És una opció per dormir si no es troba lloc a dins del parc (que s'ha de reservar amb molta antelació), però saben que tenen una ubicació privilegiada i s'aprofiten en els preus.

Nosaltres finalment optem pel Cedar Lodge, que no deixa de ser un motel de carretera amb pretensions i sense res a destacar, però l'habitació té un bon llit i un bany gegant, així que no necessitem més.

Yosemite ens ha impressionat, emocionat, encantat i en ocasions atabalat, perquè sense adonar-nos l'hem visitat en diumenge i el turisme interior feia que hi haguessin cues a les entrades i per les carreteres de la vall, però és sens dubte el parc que més ens ha agradat i desitjaríem poder passar-hi una setmana sencera, però no tenim tant temps, així que a dormir que demà ja anem cap a San Francisco.

Sortim d'hora d'El Portal per intentar arribar a San Francisco a una hora prudent. Són 3 hores 45 minuts de camí, però no es fan pesades.

La nostra idea inicial era acostar-nos fins a la zona de Napa i Sonoma abans d'entrar a San Francisco i passar un temps entre les vinyes californianes, però se'ns ha tirat el temps a sobre i volem gaudir de la ciutat de San Francisco, així que ens limitem a creuar el Golden Gate, gaudir de les vistes des del seu mirador i llavors enfilem cap al Golden Gate Recreational Area que també té molt bones vistes de la costa (sobretot abans del migdia quan arriba la boira).

Hi ha diferents miradors i t'hi podries passar el dia sencer, però nosaltres ens aturem al d'Stinson Beach que ens regala unes vistes espectaculars. Dinem uns entrepans al mateix poble i d'allà anem cap a Sausalito.

Als anys 60 Sausalito devia ser un poble de hippies, però la veritat és que ara sorprèn la quantitat de xalets i mansions amb vistes a la badia que hi ha. Tot i així és un poble maco i val la pena passar-hi ni que siguin unes horetes.

Des d'allà ens dirigim a San Francisco, on tornarem el cotxe a l'oficina d'Alamo i començarem la nostra visita a aquesta gran ciutat.

Abans passem a deixar les maletes a l'Hotel Metropolis, que és força cèntric i ofereix esmorzar (cosa estranyíssima als EE.UU), però és a tocar del barri de Tenderloin (no és un barri massa apte per a turistes) i de tant en quant et trobes algun personatge diguem que curiós.

Comencem la nostra visita a San Francisco agafant el mític Cable Car de Powell-Hyde a Union Square que ens porta fins al Victoria Park, la zona més tranquil·la de Fisherman's Warf. Des d'allà comencem a visitar els edificis d'aquest gran parc d'atraccions en que han convertit els Piers de San Francisco. Passem per la Ghirardelli Square, on al segle XIX s'hi va instal·lar la fàbrica de xocolata de la família Ghirardelli i on avui en dia hi ha unes galeries comercials amb botigues de dolços i xocolata.

En aquesta mateixa zona s'hi troben dues embarcacions històriques que es poden visitar: l'USS Pampanito, submarí de la 2ª guerra mundial, i el SS Jeremiah O'Brian Liberty Ship, que va participar en el desembarcament de Normandia. Nosaltres no hi vam entrar, però asseure's al parc que hi ha davant i contemplar-los és agradable.

Seguim baixant per Embarcadero mentre es fa fosc i anem a parar al mític Pier 39, on hi ha la famosa colònia de lleons marins que s'hi ha instal·lat a viure. El Pier en sí no té massa gràcia, és un altre centre comercial amb botigues de souvenirs, però hem arribat fins aquí amb un objectiu: anar a sopar al Bubba Gump Shrimp Co.

Aquest restaurant és friki, ho sabem, però ens ha fet gràcia sopar en un restaurant temàtic dedicat al gran Forrest Gump i, a més, tot i que no és el lloc més barat on hem sopat, el menjar és molt bo i el tracte del personal excel·lent.

Tornem a l'hotel amb l'F Historic Streetcar que ens deixa a tres minuts caminant de l'hotel.

Ens llevem i anem directament anirem cap al Pier 33 des d'on, a les 9:00 surten els ferris que van cap a la illa d'Alcatraz. Des de casa vam reservar una visita audioguiada que dura aproximadament 2 hores i la veritat és que és molt millor, perquè hi ha unes cues impressionants per aconseguir entrada.

La visita a Alcatraz és, si més no, curiosa. L'audioguia explica històries de gàngsters i reclusos famosos, es fa amena i dóna una visió general de com es vivia a la presó. Des de l'illa, a més, hi ha unes vistes espectaculars de la ciutat de San Francisco, cosa que encara fa que valgui més la pena la visita.

Quan el ferri ens torna a deixar al continent ens disposem a visitar la ciutat a fons. Comencem pel Downtown i el Financial District. Des de Union Square pugem pels carrers del districte financer per deixar-nos el clatell amb els altíssims edificis de la zona. Veiem el Merchants Exchange Building (La Borsa) i l'omnipresent Transamerica Pyramid que és visible des de pràcticament qualsevol punt de San Francisco.

Enllacem amb la visita a Chinatown. Passem per la Dragon Gate, la mítica entrada a Chinatown, i ens perdem pels carrerons on les botigues i, sobretot, els comerciants, són d'allò més autèntics. No hi ha ni un cartell en anglés i dubtem que massa gent el parli en aquest barri. Perduda com un oasi catòlic entre tant xinés ens trobem l'Old St Mary's Church i si seguim pujant per Stockton St trobem el Temple Kong Chow i el Waverly Place on hi ha el primer temple budista de San Francisco. Dinem al restaurant City View, on serveixen dim sum en uns carrets i et pots anar servint el que vulguis, és bo i força barat.

Ben dinat continuem cap a North Beach, on a la confluència entre Grant, Broadway i Columbus, trobem la llibreria City Lights Books on es trobaven els autors de la generació beat i on encara es respira l'ambient dels anys cinquanta.

Just abans d'arribar a aquesta confluència hi ha el Jack Kerouak Alley, carreró peatonal dedicat a aquest autor que té uns murals molt bonics. Passem per davant de la Iglesia de San Francisco de Asis i la St Peter and Paul Church i descansem una estona al parc que hi ha davant, un lloc realment agradable.

Des d'allà girem per Washington Sq cap a l'oest (esquerre) i arribem, amb molt d'esforç, a Russian Hill on hi ha la Lombard St amb els seus viratges perquè els cotxes puguin salvar els 27º de desnivell del carrer. Potser podríem haver agafat el cable car per arribar-hi, però no haguéssim sentit la mateixa satisfacció.

Des de dalt de Lombard Street es veu la Telegrah Hill i la Coit Tower i allà ens dirigim, de nou amb molt esforç per les pujadetes. Però la recompensa són unes vistes perfectes de la badia i baixar fins a Embarcadero per les Filbert Steps, una zona residencial realment bucòlica que et fa oblidar que et trobes en una gran ciutat. Arribem a la Levi's Plaza, que porta el nom de la famosa fàbrica de texans, i de nou a Embarcadero i els Piers, on també vam acabar el dia ahir.

Avui acabem de visitar els barris més perifèrics, però no menys interessants, de San Francisco.

Baixant per Market St en Muni arribem al Civic Centre i la United Nations Plaza, on ens trobem un agradable Farmer's Market que es fa tots els dimecres i els diumenges. Caminant cap al Civic Centre per la zona peatonal veiem diverses estàtues i edificis imponents, com la Main Library, el City Hall i l'Asian Art Museum, encara que no entrem a cap.

Alamo Square - Painted Ladies i vista de SF

Des d'allà agafem l'autobús per anar cap a Japantown (molt més petit i tranquil que Chinatown) i passegem al voltant de la Peace Pagoda i les Ruth Asawa Fountains. En un dels súpers de la zona decidim comprar una mica de sushi per dinar al Golden Gate Park o a Presidio.

Des de Japantown pugem cap a Alamo Square, on hi ha les hiperfotografiades Painted Ladies i des d'allà seguim cap a Haight, el barri hippie dels anys 70 amb la mítica casa dels Grateful Dead.

Seguint el carrer Haight anem a parar al Golden Gate Park, realment un oasi al mig de San Francisco. Veiem per fora el Conservatory of Flowers i el Dalhia Dell, jardí dedicat a la dàlia, la flor de San Francisco. També ens aturem a l'AIDS Memorial Grove, dedicat a les víctimes de la Sida i finalment arribem al Japanese Tea Garden que ens fa molta il·lusió visitar. És petit però acollidor i la veritat és que val la pena, tot i que l'entrada no és massa barata.

Des d'allà agafem el bus de nou (avui amortitzem el passi de transport de 3 dies que vam comprar el dia que vam arribar) i anem fins al parc de Presidio, que és gegant i dóna per a un dia sencer de visita, però nosaltres ens quedem a la zona de Crissy Field on ens mengem el sushi que haviem comprat en unes tauletes amb vistes a la badia. La veritat és que el dia és ventós i fa fresca, així que ens hi quedem menys estona del que ens agradaria.

Tornem a la civilització i agafem un altre bus que ens porta fins al barri de Mission, on es va assentar la primera colònia espanyola de San Francisco. És un barri residencial molt tranquil amb parcs i grans esglèsies, com la Misión Dolores, l'assentament més antic de la ciutat. Passejant pels carrers, plens de noms espanyols (Valencia, Granada, Sánchez, ...), trobem The Women's Building, on hi ha una associació cultural i social per a dones i que té una façana de murals que és la millor mostra d'art de carrer de Mission.

Des de Mission seguim cap a Castro, el barri gai de la ciutat, on la comunitat homosexual és més lliure que a cap altre lloc de la ciutat i a on Harvey Milk és un ídol que té la seva pròpia plaça, la Harvey Milk Plaza i on també es troba el mític Castro Museum.

Se'ns fa fosc en aquest barri així que sopem una mica i tornem a l'hotel.

El darrer dia a San Francisco ens llevem d'hora per anar cap a l'aeroport, ens esperen un munt d'hores de viatge.

Aquest viatge ha sigut una experiència curta però intensa, hem fet un petit tastet dels parcs nacionals de l'oest americà i ens quedem amb un munt de coses encara per veure, però el que hem vist ho hem viscut al màxim.