Relat d'un viatge de 22 dies per Bolívia, nord de Xile i el Perú

Després d'unes quantes hores de vol i cansament acumulat, ens llevem el diumenge a La Paz, la capital boliviana, amb un fred gèlid i tots els turons (cerros) de la ciutat ben nevats.

Ens havien recomanat agafar-nos aquests dos primers dies amb tranquil·litat per anar-nos aclimatant als 3.660 metres d'alçada als que es troba aquesta ciutat i així ho fem.

Ens dediquem a anar passejant pels mercats de la ciutat. Recomanem especialment el de mercat de la hechicería, que es troba darrera la catedral.

A La Paz tot són carrerons que pugen i baixen, ben costeruts, amb botiguetes que ofereixen totes el mateix: tèxtils d'alpaca, articles de pell, cuir i de muntanya i moltíssimes agències que t'ofereixen tot tipus de tours i activitats d'aventura (com, per exemple, el descens en btt per l'anomenada carretera de la muerte).

Ens acostem també al mirador Laikakota, el qual ofereix un panorama de tota la ciutat de La Paz, els seus cerros i el cim de l'Illimani, de 6.400 metres d'alçada, que veurem en tot moment.

Recorrem el casc antic de La Paz per la calle Jaén, on es poden contemplar antigues cases colonials, algunes molt ben remodelades i alguns museus interessants. I també ens deixem perdre pel barris de Sopocachi i el Prado.

El que no acabem visitant són les runes de Tiwanaku, situades al voltant de La Paz, perquè creiem que quan anem al llac Titicaca, en els propers dies, ja ens submergirem en la cultura inca. Deixem també per a una altra ocasió el Valle de la Luna.

Pel que fa al tema de l'allotjament a La Paz, recomanem l'Hostal Naira, situat ben bé al centre (ens costa 340 bs l'habitació), molt millor que l'Hostel Onkel Inn a on vam anar a parar.

Per anar el dia següent cap a Copacabana vam fer la gestió a través d'una agència Diana Tours, la qual té un servei de bus directe des del teu hotel fins a la ciutat de Copacabana (preu anar i tornar: 70 Bs). Aquest és molt més segur i còmode que un busito colectivo (transport públic).

Ens recullen a l'hotel a les 7:30 i en tres hores i mitja arribem a la ciutat de Copacabana, que es troba a la riba del llac Titicaca. Durant tot el camí la Cordillera Real nevada ens acompanya i comencem a descobrir la Bolívia més rural.

Aimares a Copacabana

El llac Tititacaca és el més gran i de més altura del món (3.808 metres) i tanta immensitat desprèn una energia molt positiva.

De fet els inques creien que l'origen de la seva civilització venia d'aquí.

A Copacabana havíem decidit allotjar-nos en un lodge a les afores del poble, l'Ecolodge. El lloc és idíl·lic, però només recomanable a l'estiu austral i amb una mica més d'ambient del que hi vam trobar nosaltres, perquè estava molt desolat i hi feia molt de fred!!!.

Aquella tarda vam contractar un taxi-guia que ens va portar a descobrir els llocs de Sampaya, Yampupata i Sicuani, passant per diferents cerros a 4.000 metres d'alçada.

Des de Sampaya es tenen unes vistes espectaculars de la Cordillera Real, de la Isla de la Luna, de la Isla del Sol, i del propi llac Titicaca, que ho banya tot amb la seva immensitat.

Avui marxem cap a la Isla del Sol, molt recomanable per recórrer-la a peu d'una punta a l'altra, la qual cosa es fa tranquil·lament en 4 horetes i val la pena fer-hi una nit per acabar d'assaborir la pau d'aquest lloc i per deixar-se perdre per la multitud de caminets que hi ha per tot arreu, descobrint les comunitats rurals que hi viuen.

Agafem la llanxa a l'amarrador d'Amazonia Tours a les 8:30 que ens porta des de Copacabana cap a la Isla del Sol (50 Bs).

El recorregut fins el nostre destí final, el port del nord de l'Isla del Sol, són 2,5 hores, així que cap a les 11:00 comencem a caminar des de Cha'llapampa cap a les runes de Chincana i pugem fins al Templo del Inca.

Les vistes panoràmiques del llac des d'aquí són espectaculars. Continuem caminant pel camí, pujant fins als 4.000 metres d'alçada, i passant per tot de vestigis antics. Al cap d'unes 4 hores de caminar ja som a Yumani, on passarem la nit al Hostel Inka Pacha, molt senzill, però suficient.

Després de descansar una estona, ens acostem fins al Palacio del Inca (Pilko Kaina), que són unes runes amb unes vistes de l'Illampu impressionants. Val la pena acostar-se fins allà i gaudir de la tranquil·litat i la pau que s'hi respira.

L'entrada al poble de Yumani pel port té les famoses Escaleras del Inca, que val més fer-les de baixada. Mentre ens hi passegem ens anem trobant tot de paradetes amb tèxtils, senyores que tornen a casa amb el ramat i curiosament, no veiem gaires nens.

Aquella nit acaba siguent una de les més fredes de tot el viatge... i la recordarem.

Ens aixequem amb tota l'illa ben nevada i, tot i que teníem previst fer una altra nit a Copacabana, canviem de plans i decidim marxar ja directament cap a Sucre un cop arribem a La Paz.

El llac Titicaca des de la Isla del Sol

Sortim de l'illa amb la llanxa i un cop arribem a Copacabana, tornem a anar a l'oficina de Diana Tours (molt recomanables per la seva eficàcia i amabilitat). Agafem el seu bus cap a La Paz al migdia.

Arribem a mitja tarda a La Paz i ens esperem fins a les 19:00 a l'estació central d'autobusos per agafar el bus nocturn que ens portarà cap a Sucre. En principi el trajecte de La Paz a Sucre és d'unes 14 hores, però aquí comença la nostra peripècia...

La carretera que connecta La Paz i Sucre estava molt nevada des de feia una setmana i quan passem pel port d'Oruro, cap a les 3 de la matinada ens quedem atrapats per la neu dins de l'autobús a uns 5.000 metres d'alçada!!!.

Els bolivians ni s'immuten, diuen que quan surti el sol el gel es fondrà i podrem reprendre la marxa. Però la nostra ment europea no ho veu tant clar i al·lucinem que no hi hagi mitjans per netejar les carreteres i abastir els pobles que han quedat incomunicats des de fa dies.

Cap a les 10 del matí, el nostre bus i els centenars de cotxes, camions i altres autobusos que estaven tirats a la carretera, reprenem la marxa i superem el coll que estava tallat.

Arribem a Sucre després de més de 20 hores de viatge i la ciutat ens rep amb molt bon temps (podem posar-nos màniga curta fins i tot?).

Ens allotgem al Hostel La Dolce Vita, 100% recomanable. Està portat per una família francesa molt amable, que ens dóna tots els detalls del que podem fer aquests dies per la ciutat.

Sucre és una ciutat colonial, declarada monument Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Realment, les cases colonials blanques, els patis enjardinats i la quantitat d'esglésies contrasten amb el que hem vist fins ara.

Sucre és una ciutat perfecte per descobrir a peu. Aquí passem un cap de setmana de relax, amb sol, caminant i gaudint de la ciutat i del bon temps!!!

Imatge del centre colonial de Sucre

De Sucre recomanem molt especialment anar al mercat central a beure sucs de fruites naturals i a menjar les seves típiques salteñas, com les de Santa Clara i no podeu marxar tampoc sense provar el formatge de la Sierra, amb els pans que també venen al mercat i estan fets al forn.

No us podeu perdre tampoc anar a una choricería (atenció perquè només estan obertes fins a mitja tarda).

Al bar Joy's, tot i que és guirilàndia, el menjar és molt bo i solen passar documentals molt interessants en un teatret que tenen a l'altell. Nosaltres vam veure un documental de les mines de Potosí que ens va introduir a la vida dels miners de la ciutat que aviat coneixeríem.

A les guies també recomanen anar a un dels mercats de les comunitats dels voltants de la ciutat per comprar tèxtils, el de mercat Tarabuco. Però nosaltres no hi vam poder anar perquè el primer diumenge del mes de setembre és el dia nacional sense cotxes i durant 12 hores, de les 6:00 a les 18:00 NO circula cap tipus de transport, ni públic ni privat.

Així que ens vam haver de conformar amb visitar el Museu del Arte Indígena, que està molt ben documentat i realment val la pena per fer-se una idea de la riquesa tèxtil de les comunitats veïnes.

Després del cap de setmana genial que hem passat a Sucre ens fa una mica de mandra abandonar aquesta ciutat, però continuem amb la planificació establerta i agafem un taxi compartit a l'estació d'autobusos de Sucre per anar cap a Potosí (50 Bs) perquè és més ràpid que anar-hi amb el bus públic.

Potosí és la ciutat més elevada del món, ja que es troba a una alçada de 4.070 metres i evidentment és famosa per les seves mines de plata al Cerro Rico. Val la pena fer una visita a les mines, però també descobrir el seu passat colonial que demostra la riquesa d'una ciutat que un dia va ser gloriosa, però que ha anat decaient amb el pas del temps.

A Potosí ens allotgem a l'hotel La Casona, que no recomanem en absolut per la seva mala relació qualitat-preu.

A la tarda anem amb transport públic cap a les aigües termals de Tarapaya, que tenen el seu origen en l'època inca i el vestigi més important és el llac del Ojo del Inca (uns 30 minuts). Per arribar-hi cal agafar un dels busos en direcció Rosario i avisar al conductor que et deixi al trencant del camí que puja cap a la llacuna. Després d'una caminadeta d'uns 20 minuts arribem a unes llacunes d'aigua termal.

La llacuna del Ojo del Inca és el cràter d'un volcà d'uns 100 metres de diàmetre i la temperatura de l'aigua és d'uns 35ºC. Val la pena seure's a la seva riba una estona, descansar i contemplar les vistes mentre remullem els peus. També està permès el bany. Al voltant hi ha diferents piscinetes amb aigua termal a més o menys temperatura.

Tornem a Potosí i acabem la tarda passejant pels carrers costeruts i colonials de la ciutat més alta del món i sopant al Café de La Plata, un bon lloc.

Contractem el tour a les mines de plata de Cerro Rico amb Koala Tours (100 Bs). Més o menys totes les agències ofereixen el mateix servei, però nosaltres vam llegir bones recomanacions d'aquesta agència i per això hi vam anar.

Mines de plata de Cerro Rico (Potosí)

La visita és interessant perquè et permet entrar dins la mina i veure realment com treballen els miners i en quines condicions deplorables ho fan.

No obstant això, tot un matí vestits de miners i comprant ofrenes per al tio no deixa de ser una turistada més i un xic arriscada, perquè els miners continuen treballant i fent voladures al teu voltant.

Tenint en compte que a aquestes mines els queda com a molt uns 50 anys útils de vida d'extracció, l'oferta turística acabarà essent l'única opció de vida d'aquesta població.

A les 18:00 agafem un bus que hem contractat també amb Diana Tours i que ens porta en 4 hores a Uyuni, el nostre destí més esperat del viatge.

Arribem quan ja és molt fosc a Uyuni i ens allotgem al hostel Piedra Blanca Backpackers (super bàsic, però amb l'oferta general que hi ha al poble és suficient per passar el tràmit d'una nit).

Finalment arribem a la part més esperada d'aquest viatge: el salar de Uyuni !!!.

Per anar-hi nosaltres dues fem un tour privat amb l'agència Ruta Verde que incloïa el transport en un 4x4, allotjament, àpats, sacs de dormir, entrades, i el trànsfer a San Pedro de Atacama).

Des de que vam planificar el viatge, teníem molt clar que la ruta Salar de Uyuni - Reserva Nacional Eduardo Alvaroa - San Pedro de Atacama era la perla del viatge.

Per aquest motiu vam fer molta recerca prèvia de comentaris d'altres viatgers alhora de trobar la millor agència possible per gaudir al màxim d'aquests dies i no patir riscos innecessaris i que també ens oferís la possibilitat de deixar-nos a la frontera amb Xile per anar cap a San Pedro de Atacama, fet que també encaria més el tour. I la veritat és que ho vam aconseguir, tot i pagar un preu molt més elevat que si haguéssim fet un tour compartit amb 4 persones més.

Cactus a l'illa Incahuasi (Salar de Uyuni)

El circuit triat passa per uns paisatges realment espectaculars i difícils de descriure, per a nosaltres dels més impressionants que hem vist mai: del del Salar de Uyuni (el més gran del món, a 3.653 metres d'alçada) a tota la sèrie de volcans i més volcans amb llacunes als seus peus i una fauna andina rica i salvatge.

La ruta del primer dia comença al cementiri de trens de Uyuni, passa per l'illa Incahuasi (plena de cactus gegants i envoltada d'un mar de sal) i acaba a San Juan de Rosario, on ens allotgem a la Cabana de Sal.

El segon dia creuem un altre salar i anem tot el dia meravellant-nos amb les vistes espectaculars de volcans i llacunes.

Passem per l'actiu volcà d'Olagüe i pel camí anem trobant vicunyes i vizcachas.

Veiem també la llacuna Cañapa i la llacuna Hedionda amb tota una comunitat de flamencs i ànecs andins impressionants. Creuem el Desierto de Silolie (alçada: 4.700 metres), on veiem el Árbol de Piedra, i entrem a la Reserva Eduardo Alvaroa, amb el Desierto de Dalí, la Laguna Verde, la Laguna Colorada, el volcà Licancabur, etc.

Imatges dels termes de Polques

Finalitzem el dia en un grup de cases, on totes es dediquen a l'allotjament de turistes, perduts en el no res.

Els allotjaments són molt i molt bàsics i no hi ha electricitat. Fet important que s'ha de tenir en compte prèviament per tenir les bateries de les càmeres ben carregades. Perquè en aquests dies, la gent que li agrada la fotografia trobarà aquí el seu paradís.

A la nit, en aquest racó de món, el cel és impressionant i es poden contemplar les estrelles nítidament.

El tercer dia comença molt d'hora, a les 5 del matí, per poder veure la sortida del sol des del guèisers del Sol de Mañana, a 5.000 metres d'alçada. És una de les sortides de sol més maques i diferents que hem vist al llarg dels nostres viatges. Un lloc realment espectacular.

El matí d'aquest tercer dia transcorre podent-nos banyar a les termes de Polques, veient la fotografiada Laguna Verde (alçada: 4.400 metres) als peus del volcà Licancabur i la laguna Blanca.

Arribem a les 9:30 del matí a la frontera amb Xile. Aquí ens acomiadem del nostre guia, en Juan, i fem els tràmits duaners, per agafar el trànsfer amb Cordillera Travelers, cap a San Pedro de Atacama.

Quan vam planificar el viatge també teníem molt clar que des d'Uyuni volíem creuar cap a Xile i arribar a San Pedro de Atacama, la porta d'entrada al desert més àrid del món, el d'Atacama.

Des d'aquí les vistes als Andes són realment espectaculars i les opcions per descobrir els voltants en bici, fer trekkings, anar a les termes, etc. no te les acabes en una setmana.

Valle de la Luna

Arribem al migdia a San Pedro de Atacama, i ja teníem contractat un tour des del hostel per anar al Valle de la Luna (10.000 Pesos per persona).

Si hom està una mica en forma aquesta ruta es pot fer en bicicleta, però nosaltres optem per la manera més còmode, ja que per anar a veure la posta de sol amb la Cordillera dels Andes al fons s'ha de pujar força.

Estem dos dies allotjades en l'Hostal Mamatierra, el qual no es troba al centre del poble, però està bé.

Acabem el vespre en un lloc que ens recomana la guia del tour que es diu Las Delicias, al Carrer Calama.

Quan arribes a Xile, en especial a San Pedro de Atacama, des de Bolívia, els preus pugen moltíssim, sobretot pel que fa al tema des allotjaments i el menjar.

Avui volem estirar les cames, passem de tours i lloguem unes bicis davant del nostre hostel (3000 P per 6 hores de lloguer) i anem a Laguna Cejar.

El camí d'anada a Laguna Cejar és d'un 22 km, tot planer, que transcorre pel desert i el Salar d'Atacama. En un parell d'horetes ja som allà.

Imatge de la laguna Cejar

En realitat hi ha tres llacunes, però només en una t'hi pots banyar. La gràcia és que la seva aigua té un 70% de sal i s'hi flota.

Sobretot cal portar molt protector solar, ja que nosaltres no ens en vam possar i vam agafar una bona rostida, i això que el cel estava mig ennuvolat...

Acabem de passar el dia entre el hostel i el poble.

Al vespre agafem un bus nocturn en direcció a Arica, amb la companyia Tur Bus (19.000 P).

El trajecte és d'unes 10 hores i tot ell transcorre pel desert. L'autobús és molt còmode i ens despertem de matinada a Arica.

A Arica hi anem bàsicament per poder pujar cap al Parc Nacional del Lauca, el qual fa frontera amb el Parc Nacional Sajama, ja en territori de Bolívia.

Per allotjar-se a Arica recomanem l'hostal El Jardin del Sol (al carrer Sotomayor, al centre d'Arica). En un principi havíem reservat el l'alberg Hi Hostelling, però apart d'estar molt lluny del centre, estava molt brut i amb puces.

Aquest hotel, en canvi, era petitonet, cèntric, amb un senyor molt amable que ens va ajudar amb tot. A més té una terrasseta amb unes hamaques molt còmodes, una cuina molt ben equipada per poder-te fer tu mateix el menjar, sala amb TV, i ordinadors...

Després de dutxar-nos i descansar de la nit i moguda de l'altre alberg, decidim passejar per la ciutat.

Pugem fins al Morro, que ofereix unes vistes panoràmiques de tota la ciutat i del port de mercaderies als nostres peus i després fem un bon dinar en un dels restaurants del passeig marítim i passegem per les diferents platges de surfers, on aprofitem la bona tarda que fa fent una migdiada a la sorra, amb vistes al Pacífic.

Quan vam planificar el viatge, una de les coses que volíem veure era el Parc Nacional del Sajama, on hi ha el cim més alt de Bolívia, el Sajama.

Vam estar mirant les diferents combinacions i vam decidir fer-lo des d'Arica. Quan miràvem les aproximacions, vèiem que si ho fèiem amb transport públic perdíem força temps, i llegint alguns blogs vam descobrir que al costat del Sajama hi havia el Parc Nacional del Lauca, en territori xilè.

Així que després de mirar com el visitaríem, vam decidir que la millor manera era fer-ho amb un tour. En aquest cas nosaltres vam contractar un taxi privat.

Vista del volcà Parinacota i la llacuna Chungará

Després d'haver-ho fet, la nostra experiència ens porta a recomanar que si algú hi vol anar el millor és llogar un cotxe a Arica.

I aquesta és la millor opció per diferents raons: la carretera CH-11 que uneix Arica amb La Paz (Bolívia) es fa molt bé i passa pel bell mig del parc nacional Lauca. A més, les termes que es poden anar a visitar també estan indicades al llarg de la carretera, a l'igual que els miradors panoràmics a Putre i els diferents poblets, com Parinacota.

Si contractes un tour privat surt molt més car que llogar un cotxe, però, tot i així, a nosaltres el tour ens va encantar.

Vam pujar fins al llac Chungará, a 4.500 metres d'alçada, sobre la mateixa frontera boliviana, i les vistes són espectaculars.

El recorregut pels poblets de Putre i Parinacota val molt la pena, pel paisatge i per tota la fauna que et trobes pel camí (està ple d'alpaques, vicunyes, ànecs, etc..).

Aquesta excursió és una bona recomanació per estar un dia més a Arica.

Aprofitem el matí que ens queda per Arica per llogar bicis (5.000 P).

En un principi la nostra intenció era anar al Valle del Llanta, on hi ha restes arqueològiques. Però després d'estar pedalant per la carretera Panamericana i endinsar-nos per les barriades d'Arica, veiem les primeres restes i ens deceben. Així que decidim anar amb bici pel passeig marítim de la ciutat.

Al migdia comencem el trànsfer cap a Tacna, ja en territori peruà. Agafem un colectivo (3.000 P) que ens va passant pels diferents controls fronterers dels dos països. Es triga quasi 2 hores en arribar a Tacna des d'Arica.

Ja a Tacna ens deixen a l'estació d'autobusos i hem d'anar al davant que hi ha l'estació de busos internacionals, que ens portarà cap a Arequipa. En trobem un amb seient llit (30 S/ cadascuna). El trajecte total entre Arica i Arequipa és de 6 hores, travessant només desert. Tot i que a temps de rellotge són només 4 hores degut al canvi horari entre Xile i el Perú.

Després d'uns quants dies per Xile, ara ja som al Perú, concretament a la ciutat d'Arequipa. Aquí ens allotgem a l'hotel Los Balcones de Santa Catalina (135 S/ l'habitació)

Arequipa és famosa, entre d'altres motius, per ser la base des de la qual es visita el Valle del Colca i perquè la gent passa per aquí en el seu viatge d'anada o tornada al Machu Pichu.

Però com que el Machu Pichu ja el coneixem i anar al Valle del Colca no ens ve molt de gust després de tants de dies d'anar amunt i avall, aprofitem aquests tres dies per passejar per aquesta ciutat, declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat.

Al matí canviem a l'hostal Casablanca, al costat de la Plaza de Armas, un lloc molt recomanable per la seva hospitalitat, per l'esmorzar i per l'edifici en sí.

Avui és Onze de Setembre i un any més ens toca viure la Diada des de la llunyania. Per sort, podem anar seguint la Via Catalana via Facebook, Whatsapp i Twitter, mentre descobrim el centre històric d'Arequipa: la Catedral, la Plaza de Armas, les cases colonials i els tambos (cases antigues reconstruïdes pel govern local), raconets molt macos de la ciutat.

Anem caminant fins al mirador de Yanahurta, del s. XIX, passant pel pont de Bolognesi i des d'on es veu el volcà Misti. La passejada per tot aquest barri de carrers empedrats i cases colonials és molt interessant.

A la tarda, mentre buscàvem un lloc per anar a prendre alguna cosa, vam descobrir el complex d'edificis de la Companyia dels Jesuïtes, que està al costat de la Plaza de Armas.

Aquí hi ha un local, portat per un francès, ideal per a prendre un pisco o algun vinet de la zona. L'edifici és molt xulo, amb patis interiors i muralles amb vistes a la ciutat fetes de pedra volcànica i d'estil barroc.

Dia de relax. Marxem amb un colectivo cap a les termes de Yura, a uns 30 km d'Arequipa. Aquestes termes tenen piscines amb aigües termals que curen diferents afeccions. La llàstima és que és hivern (austral) i estan en fase de manteniment i, per tant, no està tot el complex obert.

De tornada a Arequipa ens quedem al barri de Yanatura i anem a dinar a una de les picanteries que ens han recomanat a l'hotel: La Nueva Palomino, un lloc molt concorregut, on serveixen uns plats impressionats de la gastronomia típica de la zona.

A la tarda-vespre anem finalment al Convent de Santa Catalina. Aquest complex religiós és com una mini ciutat, plena d'estances de les monges que hi vivien, placetes, cuines, jardinets molt ben arreglats i edificis de diferents colors.

Realment és un lloc molt interessant per visitar. Les visites poden ser al llarg de tot el dia i si sou amants de la fotografia us hi perdreu els seus racons. Nosaltres hi vam anar a la nit i també tenia el seu encant, amb les espelmes i llar de focs enceses que donaven un aire més misteriós al lloc.

Comencem la tornada a casa. A les 9 matí, en l'aeroport d'Arequipa agafem el vol cap a Lima.

Quan arribem a Lima, com que ja coneixem la ciutat, anem al centre històric a fer un volt. I a mitja tarda tornem a l'aeroport per agafar el vol que ens portarà de nou cap a Barcelona, a on arribarem a l'endemà.