Viatge a l'illa de Pasqua. Diari dels mars del sud (1ª part)

L'illa de Pasqua (o Rapa Nui en la llengua local) és una illa d'origen volcànic situada a 3.700 Km de Santiago de Xile i a 4.050 Km de Tahití, o sigui, enmig del no res. El seus 166 Km² en forma de triangle (24-18-16 km cada costat) estan plens de volcans camuflats (més de seixanta) que atorguen una orografia ondulada a l'illa. Els més destacables són el Poike (370 metres), el Rano Kau (324 metres) i el Maunga Terevaka (511 metres) situats a cada vèrtex del triangle. L'origen de l'illa fa que podem gaudir d'una natura salvatge que ens ofereix tubs de lava, nombroses coves i un perfil accidentat ple de penya-segats que s'aboquen directament al mar (exceptuant en dos punts: la platja d'Ovahe i la d'Anakena).

L'origen del seu nom polinesi, Rapa Nui (la gran Rapa), prové de la semblança que mariners tahitians al segle XIX varen trobar amb la petita illa de Rapa situada a les illes Australs de la Polinèsia francesa (per l'orografia i la continua presència del vent). Els habitants de l'illa l'anomenen carinyosament Te Pito o Te Henua que significa el melic del món i els occidentals mantenen el nom d'Illa de Pasqua que li va donar el navegant Jacob Roggeveen després del seu descobriment el dia de Pasqua de 1722.

Una mateixa illa, tres noms. Aquest fet ja ens ha de donar peu a entendre l'excepcionalitat d'aquest territori amb una història recent cruel però amb un passat misteriós i màgic que aconsegueix apoderar-se de tot aquell qui la visita. El testimoni de la seva cultura a través de les construccions i sobretot a través dels moai obre interrogants i fa volar la imaginació. Però més enllà de tot això transmet una força i una màgia com en cap altre lloc hem sentit. Senzillament Rapa Nui és especial.

Història

La seva He haka ara apii o història propera ens descriu una sèrie de fets i infortunis malgrat els quals la població i el seu territori (després d'haver estat conquerida, esclavitzada, utilitzada com a zona de pastures, expoliada del seu patrimoni...) encara mantenen la cultura i el culte als seus avantpassats. Fem un petit resum dels fets més recents:

- 1864 Descobriment de les taules Rongo Rongo (forma d'escriptura pròpia).
- 1877 Queden 110 habitants a l'illa dels més de 9.000.
- 1888 Xile va annexionar el territori.
- 1953 És declarada Parc Nacional.
- 1967 S'instaura el servei aeri comercial.
- 1974 Es restaura el centre cerimonial d'Orongo.
- 1978 Restauració de l'ahu Nau Nau d'Anakena.
- 1992 Restauració de l'ahu Tongariki.
- 1995 És declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat.

Els moai

A l'illa de Pasqua hi ha més de 900 moai. Aquests eren tallats amb toki (pedres de basalt) a la pedrera del volcà Rano Raraku. Quan estaven a punt es transportaven verticalment fent servir cordes i fustes a mode de rodets fins a l'ahu (plataforma cerimonial) que li pertanyia (hi havia quatre rutes establertes). Un cop allà se'ls donava "vida" i tot el seu poder amb la col·locació dels ulls de corall. El pukao o barret extret de la pedrera de Puna Pau s'havia col·locat abans d'aixecar-los. El moai tenia símbols distintius que permetien identificar-lo amb l'ancestre que representava i era ubicat d'esquena al mar perquè protegís al poblat amb el seu poder o mana. També és possible que tingués funcions astronòmiques ja que n'hi ha que marquen la posició del sol en diferents solsticis.

En el descobriment de l'illa els moai es trobaven en peu, el 1722, i després de 50 anys la societat havia col·lapsat el sistema i estaven tots a terra. Això es pot explicar segons diverses teories que s'inclinen per una sèrie de lluites entre els dos clans principals de l'illa els Ko Tu'u Aro en la meitat nord-est i el Ko Tu'u Hotu Iki en la meitat sud-est. Es creu que el motiu de les lluites va ser un col·lapsament del sistema per superpoblació i desforestació que va desembocar en una lluita tribal centrada en la destrucció dels seus símbols protectors i de poder ancestral, els moai.

Després de la caiguda de les estàtues, i per tant sense el mana que els protegia, la societat de l'illa de Pasqua es va tornar a organitzar entorn al culte del déu creador Make Make. Cada any s'escollia al sacerdot del Make Make (guia espiritual i guerrer) a través del ritual de l'home ocell o Tangata Manu. Un representant de cada aspirant havia d'arribar nedant al Motu Nui proper a Orongo per recollir el primer ou de manutara i portar-lo sencer. Així cada any es renovava el poder del Tangata Manu que vivia aïllat de la resta però que tenia poder per prendre decisions polítiques i estratègiques. Tot i aquest nou sistema la societat de l'illa de Pasqua no va tornar a trobar l'equilibri per la convivència.

Avui en dia hi ha una barreja de religiositat catòlica juntament amb la cultura dels ancestres. La missa que s'oficia a l'església de Hanga Roa és un festival que uneix les dues creences.

Gent

La gent està formada per una barreja de població originària i gent del "conti", com denominen ells als provinents de Xile. Comencen a ser conscients i a recuperar les seves arrels i tenen les seves teories pròpies sobre la cultura Rapa Nui, que no sempre coincideixen amb les dels investigadors.

El turisme és la major font d'ingressos de l'illa i per tant gairebé tothom, d'una forma o altre, en depèn. Estan acostumats al turisme de pas i gaudeixen amb aquells que tenen temps per parlar tranquil·lament, ja que tenen moltes ganes de poder intercanviar informació amb gent nova donat el seu aïllament.

D'altra banda són una societat força tancada, que els costa acceptar a la gent nova que s'hi instal·la definitivament, gelosos de les seves tradicions i poc propensos a canvis. Pel que ens varen explicar gent que hi viu, per a poder entrar dins la seva societat, aprendre la seva llengua i participar dels seu ritus cal tenir el recolzament d'algun membre destacat de la comunitat (en la que es té un especial respecte als ancians).

Celebracions

A l'illa de Pasqua destaca el festival Tapata Rapa Nui que, amb l'esperit allunyat de ser un festival turístic, recorda a través de la competició entre dos equips diferents tradicions de la cultura Rapa Nui. Es treballa durant tot l'any per l'elaboració dels vestits tradicionals i la preparació física per competir en aquest festival que es fa en el mes de febrer i en el que es decideix anualment qui serà la reina de Rapa Nui.

Idiomes

A Xile i a l'illa de Pasqua s'utilitza l'espanyol i per tant la comunicació és més fluida. Els agrada compartir històries, llegendes i menjar amb la gent que no té pressa. L'idioma de l'illa de Pasqua és el Rapa Nui que no porta accents ni "s" finals. Exemples de paraules:

Ahu: altar cerimonial.
Aku aku: petit esperit que cuida de cada persona.
Ana: cova natural, tub de lava.
Henua: país, terra, pàtria.
Hotu Matu'a: segons la llegenda el primer colonitzador de l'illa de Pasqua. Va arribar de l'illa de Mangareva entre el 400 i el 600 dC.
Make Make: Déu central del panteó en el període tardà.
Mana: poder, esperit, força que viu en els moai.
Ma'ohi: polinèsic.
Mata: ull.
Mauna: muntanya.
Moai: estàtua o estatueta en fusta o pedra.
Motu: petita illa o illot.
Pukao: barret de pedra vermella que podrem veure a sobre d'alguns moai.
Rongo Rongo: objectes sobre fusta sobre els quals es tallaven símbols.
Tangata Manu: el governant de l'illa durant un any.
Vaka: grans piragües dobles.

Ens hem llevat d'hora. En Jordi ha anat a treballar i jo he ultimat detalls durant el matí. Ahir al vespre vàrem deixar mig enllestides les motxilles que, com sempre, pesen i ocupen més del desitjat encara que hem comprovat que el problema no és la roba sinó la tenda, el sac, el matalasset, les aletes, els estris de cuina...

Sobre les deu del matí he escoltat per la ràdio del cotxe el testimoni d'un senyor que trucava al programa de l'Antoni Basses a Catalunya Ràdio per informar de les irregularitats de l'aeroport de Barcelona. S'ha produït una vaga "il·legal" dels treballadors de terra que ha desembocat en l'aturada de tota activitat ja que els treballadors s'han plantat a la pista i no deixaven moure cap avió ni passatger. Una "cabronada" diu en Jordi quan el truco per explicar-li la situació.

No hem trobat més solució que anar com puguem a Madrid. He trucat en Jordi a la feina i al final ha hagut de plegar a la una del migdia per dutxar-se, menjar i descobrir que no queden bitllets vacants d'autobús, tren o avió cap a Madrid. Al final ens hem hagut de decidir per agafar el nostre propi cotxe i intentar arribar a Madrid a temps.

Hem fet 625 quilòmetres en sis hores i mitja arribant al pàrquing de llarga estada de l'aeroport de Barajas sense gaires dificultats a les 21:20 per descobrir que estava ple i que no ens podien acceptar el cotxe. No tenim gaires opcions més així que deixem el cotxe prop de l'estació del metro de Barajas i agafem un autobús que surt de la mateixa estació que ens porta directes a la Terminal 4 en poc més de deu minuts.

Aquí ha començat la segona aventura ja que sense temps d'assimilar que som a Madrid i que hem deixat el cotxe aparcat al carrer sense saber com estarà a la tornada, d'aquí trenta dies, ens posem a la cua del mostrador d'Iberia i quina és la nostra sorpresa quan ens envien a un altre mostrador perquè hi ha overbooking en el nostre vol. Tot i tenir els bitllets des del mes de març ens hem quedat fora. Els expliquem que hem d'agafar el vol perquè tenim connexions amb altres vols i no hi ha places pels propers dies...

L'espera es fa angoixant i el temps passa... Ens tracten amb molt mala educació. El nostre és el primer avió que surt i després d'una espera agònica i indignant en compte enrere de la sortida de l'avió per fi han cridat els nostres noms i agafant les targetes d'embarcament hem sortit corrent a buscar la porta on estava l'avió. Per fi seiem a l'avió i a les 00:45 ens posen el vídeo de seguretat. La durada del vol, ens informen, serà de 12 hores aproximadament.

A la pantalla hi ha la imatge que ofereix una càmera situada a la cua de l'avió (ens encanta!!) en la que es veu tot el procés d'enlairament amb els llums de Madrid (volem això de dia i a Bora Bora!!).

Hem dormit fins les 10:30 del matí (en això no hi ha qui ens guanyi!!). A fora és de nit i no hi ha més informació a la pantalla. Són les onze i suposem que ens queden unes tres hores de vol i encara no ens hem posat a mirar cap document del viatge. Arribem a les 7:15 del matí a Santiago de Xile. La temperatura exterior és d'un grau i ens afanyem a recuperar els jerseis abans de sortir.

Passem els controls fronterers sense problemes i amb força agilitat, recuperem les bosses que ja estan fora de la cinta i canviem moneda abans de sortir de l'aeroport. A la sortida localitzem els autobusos que van al centre (1200 pesos) i baixem a la parada del metro de Los Pajaritos, on de seguida pugem a un altre autobús en direcció a Valparaiso (2800 pesos).

Baixem a la terminal d'autobusos de Valparaiso i busquem allotjament molt a prop. Truquem en un dels pisos a pocs metres de la terminal que lloguen habitacions i pugem unes escales estretes que porten a una entrada àmplia amb un mural d'un escena de toros (comencem malament), però ens atenen bé i el preu no és excessiu (16.000 pesos dues nits) després de veure l'habitació amb terra de fusta i vistes al carrer. El bany és compartit amb la família que també viu al pis i no hi ha calefacció. Quin fred!. El lloc es diu Residencial Congreso perquè l'edifici del davant és el Congreso de Valparaiso i la regenta en Rodrigo.

Deixem les bosses i sortim a caminar. A pocs metres de la terminal veiem una fira d'antiguitats a la plaça O'Higgins, amb llibres d'enginyeria. Després hi ha el mercat de fruita i verdura que es fa el dissabte i el Mercat Central, una mica més allunyat i on hem acabat contemplant les estibes de verdures i menjant a la segona planta per 1.500 pesos cadascú (un consomé, un vasito i lluç fregit amb agregado).

Ens hem dirigit al centre després que en Jordi fes un fabulós i ja enyorat cafè al Marco Polo i hem caminat molt pujant amb els elevadors al Cerro Concepción, al Peral i l'Artilleria... sempre baixant a peu. Hem anat al moll a veure el moviment de barques en aquest poble que va ser un punt estratègic del mercat marítim de Xile. Hem arribat a l'hostal rebentats a les set de la tarda, quan ja era fosc i el fred començava a apretar de valent.

Hem dormit amb el jersei i els mitjons posats. Durant la nit han picat el timbre del residencial un parell de vegades i el trànsit davant el Congreso no ha parat, però tot i això hem pogut descansar força bé.

Després de mandrejar una estona ens hem llevat a les 8:30 i ens hem ficat al bany, on l'aigua calenta es negava a funcionar. En Jordi ha baixat al carrer per picar el timbre ja que és la única forma que tenim d'avisar en Rodrigo que ens ha engegat la caldera i ens ha donat paper de vàter. Tenint en compte que és diumenge no ha estat gaire content. La dutxa se'ns ha desmuntat i el fred ens ha fet córrer d'allò més, però al final ens hem pogut rentar. Un cop a l'habitació hem obert la gran finestra mentre esmorzem i hem descobert que tenim una colla de sis gossos dormint a la gespa de la vorera del davant.

Hem agafat el metro (primera correguda matinal perquè marxava!, 460 pesos) i hem baixat a l'estació de Vinya. Després de caminar una mica pels carrers deserts en direcció al mar hem entrat al Museu Fonk (que acabava d'obrir, 1500 pesos) i hem fet una visita llarga i molt interessant. Hi ha una sala dedicada a l'illa de Pasqua que ens ajuda a preparar la nostra propera visita a l'illa. Ens emociona tot el que hi trobem!

Ens ha agradat molt la visita i hem deixat una nota al llibre de visita que hi ha a l'entrada, on un grup de xilens es queixen que s'hagi de pagar entrada en un museu on es mostra els seus orígens.

Hem seguit la nostra ruta i ens hem dirigit cap el mar en un dia fabulós i hem estat una estona en un parc mirant una parella com balla el tango amb la platja Acapulco i el moll Vergara al fons.

Hi ha molt ambient, amb famílies passejant i nens jugant. Sota el moll destarotat hi ha grups de joves amb banderes de protesta sota la mirada atenta dels carabineros que van en bicicleta. Algunes paradetes al passeig acaben d'animar el matí de diumenge. A la platja hi ha joves fent escultures de sorra. Ens asseiem a la platja i dinem els entrepans de formatge i plàtan.

Tornem passejant per la platja i parem a fer un gelat i un cafè a l'Enjoy Cafè. Seguim caminant passant per davant la platja Caleta Blanca i el rellotge de flors, sense oblidar-nos de visitar en el camí el castell Wuff i el castell Ross.

Anem a buscar l'autobús fins Valparaiso (375 pesos) i hi arribem per una carretera ràpida a contrarellotge. Un cap allà agafem un altre autobús (300 pesos) que s'enfila a través de corbes fins a La Sebastiana, la casa de Pablo Neruda (2500 pesos). Dins la casa, d'organització caòtica, hi ha objectes de tot tipus que l'escriptor va anar guardant i la seva combinació resulta molt curiosa. Una fantàstica vista de Valparaiso és el que es veu des de tots els racons de la casa, que s'enfila de forma vertical a la ja vertical ubicació. Ens sorprèn gratament algun dels seus poemes i els llegim en els exemplars que estan repartits en les diferents habitacions.

Tornem a agafar l'autobús que baixa com un coet vertiginosament fins l'avinguda Colon i Argentina. Per el carrer Simpson entrem al túnel de l'ascensor Polanco (100 pesos) que ens puja dalt la torre amb vistes sobre una de les barriades més degradades quan ja cau el capvespre. Decidim baixar a peu tot i l'aspecte dels carrers i el sol que ja s'amaga. Anem directament al mercat, on a les set de la tarda ja ens hem menjat en el Rincón de Pancho una enorme paila marina i un chupe de marisco que ens deixa encara més esgotats (3250 pesos). Quan sortim ja és ben fosc, però tot i ser diumenge els supermercats són oberts. Com que tot és molt proper d'on dormim a les vuit del vespre ja som a l'habitació.

Ens llevem a les 8:30 del matí. Avui ja hi ha més trànsit. No hi ha ningú a la pensió, així que deixem les claus sobre la taula i marxem (vàrem pagar les dues nits a l'arribada).

La terminal d'autobusos està al costat i comprem uns bitllets a la companyia TurBus (3200 pesos). Sortim a les 9:40 cap a Santiago. Hem demanat baixar a Alameda perquè ens sembla que és la parada més propera al centre. Pel camí tornem a recórrer els boscos amb eucaliptus i palmes de Valparaiso (o sigui xilenes). Pel televisor ens passen la informació del temps: sol a tot el país, Valparaiso 5ºC/17ºC, Torres del Paine -1ºC/2ºC...

Tardem una hora i mitja en arribar a Santiago de Xile, a la terminal d'Alameda, on agafem el metro en direcció Escuela Militar i fem transbord a Baquedano fins a la Plaza de Armas (380 pesos). El metro és ampli, net i les rodes dels vehicles són neumàtiques.

Caminem amb les bosses cinc minuts fins trobar l'edifici que tenim de referència, on un porter, que no sabem dir si és home o dona, ens diu que la senyora que busquem no hi és i puja ell a mirar-ho. Tot plegat fa una mica de por i la senyora que baixa està atabalada i fa veure davant el porter que som parents. Pugem per l'ascensor dels pisos imparells ben apretats fins un pis ampli, però vell, i ens instal·lem en una habitació sorollosa amb tres llits de matrimoni (20.000 pesos). El terra és de fusta i el tancament de les finestres molt senzill. Estem al setè pis però se sent tot el trànsit de l'estret carrer. Quedem amb la Nancy que tornarem tard (perquè no ens deixa les claus) i ens n'anem al punt d'informació de la Plaza de Armas passant per la plaça de la Constitució i el palau de la Moneda. Pugem al cerro Santa Lucia amb bones vistes i ens acostem en metro al mercat central, que està a punt de tancar. Anem al supermercat Bandera Azul per comprar algunes provisions pel viatge a illa de Pasqua i fem els àpats del dia al Patio de Comidas (1200 pesos).

Quan arribem al pis la Nancy ens espera amb la seva germana gran, la Betsy, per fer la xerrada i quan sopen ens adormim. No hi ha calefacció i fa força fred però ens deixen mantes.

Ens hem llevat passades les cinc del matí per anar a l'aeroport. Quan sortim de l'habitació per anar al lavabo ens trobem a la germana gran asseguda en silenci al sofà. Ens està esperant perquè creu que és perillós anar a buscar l'autobús a peu i a aquesta hora no passa ningú pel carrer i ens serà difícil trobar un taxi. Així doncs agafem el llistí telefònic i truquem a l'empresa Taxi al Minuto que ens diuen que trigaran deu minuts en venir (1500 pesos).

Quan ho tenim tot llest decidim baixar per esperar el taxi al carrer i ens acompanya la senyora perquè ens ha d'obrir la porta de l'edifici per poder sortir. Quan arriba el taxi en cinc minuts ens porta fins a la zona entre San Martín i Moneda, que és on comença el recorregut de l'autobús que va a l'aeroport. En arribar veiem que marxa un autobús, però a les 6 en punt en surt un altre (1300 pesos). Passades les 6:30 ja som a l'aeroport i ens posem a la cua de la LanChile on ens ofereixen classe preferent per 175$ més.

Ens esperem a la porta 25 i estem embarcats a les 8:40. L'hostessa ens informa que estem en una sortida d'emergència i que cal que ens llegim les condicions específiques del lloc que ens ha tocat. Estem molt amples però ben bé a sobre l'ala. En els requisits que ens llegim incrèduls el fet d'utilitzar el seient de la sortida implica:

- Obeir senyals i instruccions de la tripulació.
- Avaluar les condicions exteriors i estimar si obrir la porta augmentarà els perills.
- Moure obstruccions, manipular la porta i ajudar als altres passatgers a sortir de l'avió. Vaja, què nosaltres els últims!

El vol en el B-767/300 té una durada de 5 hores i 40 minuts. Arribem a l'illa de Pasqua a les 14:25 (dues hores menys hora local i amb quinze minuts de retard per viatjar amb el vent en contra).

No ens espera ningú a l'aeroport de Mataveri i al final acabem preguntant en un dels mostradors. Finalment ens acompanya el Gonzalo (amb el que havíem contactat per internet) amb tres turistes més. Primer fem un volt pel carrer principal per conèixer el poble, els supermercats, llocs on menjar... Finalment ens porta al residencial Ranu Kao (200$ quatre nits).

Després de deixar les coses sortim a les dues de la tarda per anar al centre d'informació, on ens confirmen que no es pot acampar a partir d'aquest any i recorrem tota la costa seguint una ruta de fites històriques fins més enllà de Punta Baquedano. Pel camí veiem un dels dos càmpings de l'illa, sense ni una ombra i totalment exposats al vent directe del mar i decidim quedar-nos al residencial.

Ens hem menjat un sàndvitx en un petit local davant el port (8000 pesos!!). Hem parlat amb la noia mentre ens servia els entrepans de tonyina fresca i ens ha informat de la vida nocturna de l'illa i els grups folklòrics:

- Els Topatangi actuen el dijous, divendres i dissabtes i ofereixen música tradicional en viu.
- Els Kari Kari actuen a l'hotel Hanga Roa els dimarts, dijous i dissabtes.
- Els Mana Rongo Rongo actuen al restaurant Aringa Ora els divendres.
- Els Haio amb un repertori de la polinèsia al restaurant Kopacabana, dimarts i divendres. Al mateix restaurant fan un Curanto els divendres per 18.000 pesos a partir de les 18:30.

A mitja tarda hem tornat a l'hostal després de comprar a l'únic súper (car, caòtic i desendreçat) i hem tornat a sortir passant pel cementiri d'Hanga Roa en el moment de la posta de sol, on els cavalls mengen herba al costat del mar i els ahu.

Continuem la caminada fins a Punta Baquedano on les onades impressionants no aconsegueixen fer desdir als joves que pesquen. Pel camí visitem la cova Ana Kai Tangata (significa cova dels caníbals i la visita és curiosa, ja que es poden observar algunes pintures al sostre, i el paisatge amb els penya-segats als peus és espectacular) i arribem fins l'oficina de la Conaf on comença la pujada al volcà Rano Kau. Hem pogut veure algunes construccions i els manavai, construccions clàssiques que protegeixen a la vegetació del vent, com per exemple als arbres de toromiro, autòctons de l'illa.

Anem a veure la posta de sol a l'ahu Tahai i estem pràcticament sols. Tornem al poble quan és fosc i anem a comprar al súper Kau Nene. Ens fem el sopar a la cuina del residencial i anem a dormir a les nou del vespre molt cansats.

Abans que soni el despertador tots els galls de l'illa es posen d'acord per cantar al mateix temps. Fem una mica el mandra, però a les 8:30 ja estem esmorzant (després d'una dutxa calenta).

Demanem el lloguer de les bicis al mateix Gonzalo, però tot i que fan bona fila són molt grans i ens n'anem al poble on lloguem dues Oxford vermelles al E'repa (6000 pesos). Resulten molt pesades, però sense desanimar-nos comencem la nostra ruta per la costa. Primer fem una parada per visitar el Museu Antropològic Sebastián Englert, el museu de l'illa, senzill però molt interessant (2000 pesos).

Després hem passat per l'Ahu Tahai, on el dia abans havíem anat a veure la posta de sol i des d'on podem veure unes onades impressionats. Continuant pel camí de la costa, que no està en molt bones condicions, veiem els prats verds amb cavalls pasturant. De fet el cavall és el mitjà de transport més popular a l'illa i tota ella n'està plena, fins el punt que fan perillar la conservació dels moai ja que els trepitgen i s'hi graten.

Arribem a l'Ahu Tepeu, que no està restaurat, però que ens permet fer un descans. Després de la visita ens hem endinsat cap a l'interior en un camí en més bon estat i hem parat a l'Ana Te Pahu, un túnel de lava amb plataners a dins (de plàtans!).

Continuant uns quilòmetres més arribem a l'Ahu Akivi, on veiem els set moai de la llegenda mirant al mar i fem uns entrepans de tonyina que ens senten d'allò més bé. El vent comença a bufar fort i ens fa fora de l'indret.

Pensant que tornem a Hanga Roa hem anat a parar a Puna Pau, la pedrera d'on s'extreia la pedra vermella per fer els pukao o barrets dels moai. No tots els moai tenen pukao i es creu que els fixaven al cap abans d'aixecar-los. Al costat tenim el Maunga Tangaroa. Per arribar fins aquí hem hagut de superar uns grans bassals d'aigua marró. Fem la visita només amb la presència de l'estudiós Fernando León que fa uns càlculs amb cinta mètrica. Quan arriba un petit grup de visitants nosaltres marxem amb les nostres bicicletes en direcció a Hanga Roa.

Abans d'arribar ens hem animat i hem arribat a l'oficina del Conaf a la base del Ranu Kau. Hem deixat les bicicletes i hem pujat durant quaranta minuts seguint la ruta tradicional fins arribar al cim. A dalt hem pogut vorejar el cràter d'aquesta muntanya que acull un llac ple de totora.

Hem visitat la ciutat reconstruida d'Orongo interpretant cada indret amb l'ajut dels díptics informatius que et donen un cop pagada l'entrada al parc nacional que serveix per visitar tota l'illa (5000 pesos). Aquest és l'indret on es situa la llegenda del l'home ocell que havia d'arribar fins el Motu Nui per aconseguir el primer ou de Manutara (està representada a la pel·lícula Rapa Nui). Senzillament increïble!.

A les sis de la tarda comencem el descens, que dura vint-i-tres minuts i tornem gairebé de fosc amb les bicicletes fins a Hanga Roa. Tornem les bicicletes a les set de la tarda i anem a comprar al súper, on coincidim amb el rànger d'Orongo (aquí tothom es coneix) i ens fem el sopar de pasta, ou i iogurt a la cuina del residencial.

La pujada del Ranu Kau (Te Ara o Te Ao) és de cinc quilòmetres als que s'ha d'afegir els 28 quilòmetres en bicicleta. Quin mal al cul!.

Ens hem llevat amb els galls matiners de la ciutat. Hem anat fins el poble per mirar el lloguer d'un cotxe i n'hem llogat un per tres dies (un Suzuki Grand Vitara blanc per 80.000 pesos) i hem començat el recorregut per la costa sud de l'illa en un dia que es presenta radiant i amb poc vent.

Ens entretenim en els diferents Ahu tombats: Hanga Poukura, Hanga Tee, Akahanga, ... fins arribar al migdia al Rano Raraku, on ens hi quedem cinc hores recorrent les canteres interior i exterior i pugem al cim tot i el vent.

Primer recorrem els moai semienterrats que es troben a la falda del cràter. La passejada la fem en solitari observant les formes dels diferents moai que varen quedar abandonats sense arribar a la seva destinació. No en tenim prou i després de dinar entrem dins del cràter, on hi ha una petita llacuna d'aigües blaves plenes de totora i on, com punts petits sota la lluna que es dibuixa al cel, hi ha moai dels quals sobresurten els caps entre les herbes seques de l'interior del cràter. La passejada és de conte, ens sentim exploradors i descobridors i ens embruixen les mirades i els detalls d'aquestes fantàstiques figures aturades en l'eternitat.

A l'exterior del cràter hem pogut veure moai inacabats, tombats en el seu procés de creació esperant el cop de l'artista que els acabés de donar la vida i el poder que contenen. A l'interior del cràter també podem trobar figures esperant el final del seu procés, amb vistes al mar i amb el vent com a companyia.

Decidim pujar dalt de tot de la muntanya, on la vista és fabulosa i una mica vertiginosa. Ens costa marxar d'aquest indret ple de màgia, de creació... Per nosaltres és el punt vital de l'illa.

Després fem una visita en solitari a l'Ahu Tongariki amb el sol ponent-se i el Poike al fons. L'ahu Tongariki és un dels més importants de l'illa. Després de la seva destrucció inicial un maremot el va acabar de destruir en el 1960. Aquest va ser restaurat entre el 1994 i 1995 per Claudio Cristino amb el patrocini d'una empresa de grues japonesa. En els treballs es varen poder trobar les restes de tres ahu superposats i 17 antics moai així com 140 esquelets humans. Les 15 imponents estàtues de l'ahu miren al proper volcà Ranu Raraku i és considerat el monument més gran del Pacífic sud.

La zona d'Akahanga està composta de dos ahu espectaculars, encara que amb tots els moai a terra. L'ahu Ura Uranga Te Mahina té cinc grans moai i l'ahu Akahanga setze. Én aquest lloc et pots imaginar la constitució d'un poble típic amb coves, cases-vaixell... Es creu que en aquest lloc hi ha la tomba de Hotu Matu'a.

Tornem a veure la posta de sol a l'Ahu Tahai i sopem al hostelling.

Visitem el sector Vinapu amb el cotxe. Comencem per l'Ahu Tahira, que consta de dos ahu principals amb moai tombats, però una paret d'encaixos perfectes i una altra feta amb pedra vermella i també alguns barrets. Seguim més endavant i preguntem una indicació a uns nois amb aspecte megaautèntic que ens diuen que s'estan fumant un porro i ens conviden.

Recorrem el camí de la costa una altra vegada i tornem a parar a l'Ahu Tongariki que està fabulós amb tot de cavalls pasturant i el Ranu Raraku i el Poike al fons. Seguim la carretera de la costa i trobem ahu abandonats al peu del Poike amb l'única companyia dels cavalls.

En direcció a Anakena parem a l'Ahu Te Pito Kura (el més alt, encara que tombat) i trobem, després de buscar bastant, el Te Pito o Te Henua, la pedra que representa el melic del món i que té poders energètics. Es creu que aquesta pedra rodona, situada al costat de l'ahu Kura (on hi ha el moai més gros que va ser aixecat, 74 tones) desprèn mana i proporciona energia. Després de demanar un desig amb les mans sobre la pedra continuem fins a Ovahe, una platja d'aigües clares on un grup d'èlit es prepara per gaudir d'una barbacoa de luxe.

Continuem la carretera que acaba a la platja d'Anakena on hi fa molt vent i la bellesa és salvatge. La sorra blanca s'aixeca i passa per sobre l'Ahu Nau Nau amb els moais perfectes d'orelles foradades, els gravats a l'esquena i pukaos sobre els caps. Hi ha grans onades i en Jordi es banya en una aigua freda i clara.

Aquest ahu està ubicat a la platja d'Anakena, als peus de la muntanya Mauga Hau Epa, on segons la llegenda hauria desembarcat el rei Hotu Matu'a, possiblement entre el 400 i 600 dC després de tenir un somni que li permetria a la seva gent trobar una nova terra i enviar set exploradors per trobar-la. La restauració es va fer entre el 1978 i 1980 (Thor Heyerdahl i Sergio Rapu). Va ser important perquè per primer cop es va trobar un tros de corall blanc que coincidia amb la forma de l'ull i per tant es va determinar que als moai se'ls col·locaven els ulls un cop instal·lats (amb pupil·les fetes d'obsidiana).

Tornem a veure la posta de sol a tres quarts de set a l'Ahu Akivi, encara que hi ha molts núvols.

Hem marxat més tard del previst perquè durant el menjar hem estat parlant amb els italians, Lorenzo i Lorena, que marxen avui. Ens han explicat que ahir varen caure dins una bassa amb l'escúter de lloguer. Han hagut de rentar tota la roba i per sort no s'han fet mal. Hem estat parlant de vacances, aficions i viatges i ens hem adonat que fa tres anys que coincidim en destinació a les vacances de l'estiu. Els hem desitjat molt bon viatge pel nord de Xile.

Així doncs, comencem el dia tornant a visitar el Ranu Kao (aquesta vegada amb cotxe) i la vila d'Orongo i els petroglífics fabulosos en un dia molt assolellat.

Tornem al migdia al poble i visitem el mercat, on una senyora, la Teresa, ens dóna alvocats. Ens deixa triar petxines entre totes les que té, algunes de la Polinèsia. Li hem d'enviar un parell de fotos que ens hem fet amb ella. Seguim visitant el mercat que a aquesta hora està mig buit esperant la nova onada de turistes i provisions que arribaran amb l'avió i em faig enganxar plomes de gall en una petxina. Ens ho fa la Natalia, una venedora molt trempada que té molta mà esquerra en les composicions de collarets.

Després ens n'anem a dinar a l'Ahu Akivi on dinem un entrepà de mortadel·la i mandarines i pugem al Terevaka (un tros en cotxe) on trobem la parella de valencians que han pujat amb el cotxe (està prohibit!). Estem xerrant una estona amb un vent que se'ns emporta i ens expliquen que ja pràcticament ho han fet tot i que cada vegada veuen que anem amb transports més simples, je,je,je.

Des de dalt el cim rodó i ventós es poden veure les dues seccions de l'illa que ens falten per completar el triangle. Baixant entre l'herba alta trobem una parella que ens pregunta quan falta per arribar a dalt i els donem les indicacions, encara que estan força desanimats perquè costa caminar amb el vent en contra i la pujada és constant.

Un cop arribem a Hanga Roae ens n'anem a la caleta de pescadors, on trobem una colla xerrant. Els preguntem per les barques de pescadors i ens indiquen que falta una barca per arribar així que sense voler ens quedem una estona amb ells. Cada dia es reuneixen per fer petar la xerrada, preguntar per la família i beure força, que els agrada molt. A l'aigua del petit port hi ha caps d'un peix que anomenen sierra i poc a poc es van acostant peixos àngel, trompeta, globus... que picotegen les restes que han llençat els pescadors en netejar les preses. Ens diuen que amb la pujada de la marea també entren tortugues i peixos més grans. No passa gaire estona que en Jordi ja està xerrant amb en Tepea sobre les seves aventures en la travessa del Pacífic amb construccions típiques fetes de totora. Diu estar casat amb una catalana i conèixer personalitats... ell sí que és un personatge!.

Al final l'he de rescatar de tanta història i veiem una de les postes de sol més boniques de tots els dies d'estada a l'illa. Quan marxem trobem que arriba una barca amb alguns exemplars de tonyina per a consum propi i com en preparen una altra amb pedres que els faran d'àncora (si es trenca han d'esperar que es faci de dia per tornar). Ja fosqueja i aprofitem els últims rajos de sol per fer alguna fotografia amb el mar de fons, com no.

Omplim el dipòsit a l'única benzinera de l'illa (10.200 pesos) i anem a preguntar per l'actuació dels ballets tradicionals (avui és dissabte i actua el Karo Karo per 10.000 pesos cada un). Sopem ous ferrats, sopa i Manjarate i quan acabem ja són dos quarts de nou. Estem molt cansats i ens hem acabat tot el vi Casillero del Diablo que ens han regalat els italians, així que dins les nostres facultats valorem que no estem en condicions de gaudir de l'espectacle i quedem ben adormits a les nou del vespre.

Avui és l'últim dia a l'illa. Ens hem llevat puntuals a les vuit del matí i hem esmorzat de pressa per no arribar tard a missa de nou. És tot un esdeveniment que no ens volem perdre. El mossèn saluda a tothom a l'entrada i els habitants llueixen les millors gales. Els dos carabineros de l'illa vigilen el trànsit i els incidents. Entrem a l'església, força gran, i ens asseiem en un dels laterals, on podem veure les figures tallades amb patró polinesi i les inscripcions dels càntics i oracions en Rapa Nui.

L'església és plena a vessar i la gent està dreta al fons. Comença amb una llarga llista de gent malalta i difunts (suposem i esperem que siguin els acumulats de l'any) on el cognom Pakarati, Pakomio... són els més repetits. La missa és molt bonica, ja que es fa pràcticament tota cantada en Rapa Nui i també hi ha alguna lectura en castellà. El mossèn fa sis mesos que hi és i després de parlar amb ell en destaca el caràcter dels illencs i la dificultat per fer-se un lloc entre ells. Ens assabentem que l'anterior hi va ser set anys, parlava Rapa Nui i es va integrar a la comunitat amb molta facilitat.

Tornem a l'hostelling a fer les bosses. Abans hem anat a tornar el cotxe, però ens l'hem tornat a quedar tot el dia per 20.000 pesos. Hem passat pel súper Dasani (l'únic obert avui diumenge), on hem comprat aigua i unes empanades de carn excel·lents.

Tornem a recórrer la costa fins l'Ahu Tongariki on estem més de dues hores xerrant amb en Lucas Pakarati i la seva dona, la Guga, sobre el significat dels moais, els inicis de la creació, la simbologia de l'ou, les tradicions, la gent, el festival del febrer, la pel·lícula de Rapa Nui, la pesca, la societat... Compro unes arracades de vèrtebra de tauró (2.500 pesos) i tastem el licor de guaiaba que destil·len ells mateixos i que tan èxit té entre els habitants de l'illa. La Guga és nascuda al continent, on hi té dues filles i ara va a les classes d'arqueologia que fan investigadors a l'illa. El Lucas és considerat un savi amb ascendents molt respectats i no vol anar a les classes. Ella diu que la unió entre continent i Rapa Nui és bona perquè ells són pràctics i elles aporten les idees. La llengua també és difícil perquè una paraula té molts significats i no l'ensenyen (només té 17 lletres). També ens expliquen el número de moais que hi ha d'haver en un ahu per simbologia (1, 2, 7, 9 o 21), que a l'illa hi ha 114 volcans...

Parlem de la pel·lícula Rapa Nui, on Lucas tenia un paper destacat i que ens explica que es van fer reproduccions dels escenaris naturals, va donar molta feina a les dones del poble que feien el vestuari, gairebé tothom hi va participar... però que es van guardar les millors escenes per una segona part que mai ha arribat. Parlem del mar que també va sobtar molt a Guga quan va arribar i ens expliquen que quan hom estrena una barca ha de regalar la pesca a la família durant un mes. La Guga ens diu que estar amb Lucas li ha obert la porta a una societat que és tancada i a la que costa accedir-hi.

Passem per la platja d'Ovahe que està molt moguda el contrari que Anakena on no hi bufa gens de vent i on hi ha diverses barbacoes enceses que couen kumara. Estem una estona llegint i en Jordi es banya.

A les vuit del vespre ens portaran a l'aeroport, així que tenim temps de veure la posta de sol a l'Ahu Tahai per última vegada i comprem més empanades de carn (3.900 pesos).

Quan falten deu minuts per les vuit ens porten a l'aeroport, on fem el check-in, però de seguida ens adonem que el vol sortirà amb retard i està previst per les deu i cinquanta de la nit ja que arriba més tard de Santiago de Xile. A l'aeroport mirem samarretes (5000 p), Cd's (12000 p) i plumalls (2000 p), però només consumim un cafè amb llet i una xocolata calenta ja que tenim molt fred (5$). Ens intentem organitzar una ruta mirant vaixells, vols... i veiem que tenim dubtes que ens caldrà resoldre quan arribem a Tahití.

Xerrem amb en Ramon, el noi valencià, que agafa el mateix vol que nosaltres ja que continua el seu viatge cap a la Polinèsia. Ens comenta el pes de l'equipatge que porta ja que és fotògraf de fauna submarina. Tenen el recorregut molt ben pautat. Visitaran un parell d'illes de la Polinèsia després agafaran un vaixell tres dies i volaran cap a les Cook.

Nosaltres en som l'antítesi ja que no sabem ni on anirem a dormir en el moment d'arribar a l'aeroport passades les dotze de la nit. El vol surt puntual quan falten deu minuts per les onze de la nit. És un modern B767/300 amb pantalla individual i comandament a distància. La previsió és arribar a la una de la matinada, després de cinc hores i quaranta minuts de vol. El cel (fosc) està parcialment ennuvolat i la temperatura és de 25 graus. Però això ja forma part d'una altra aventura...