ARGENTINA / XILE
Un viatge en cotxe pel nord d'Argentina i Atacama
Data viatge: 
Introducció
Dins del web Viatgeaddictes trobareu moltes explicacions i vivències sobre gran part dels llocs que mencionaré en aquest relat. Fins i tot amb moltes més explicacions.
El que jo us ofereixo de diferent aquí és un itinerari de 26 dies, no del tot lògic, entre els diferents llocs esmentats en diversos altres relats, i sobre tot té la particularitat de fer-lo amb un cotxe (de lloguer).
En total var ser uns 6.000 quilòmetres (com un Barcelona-Cap Nord només anada) per unes immenses planures (la pampa i el Chaco), uns altiplans, colls altíssims (fins a 4.860 metres) travessant els Andes, i uns espectaculars paisatges i pobles sorrencs.
La primera intenció va ser fer els salts en avió, però som 4 persones: dos adults i dues nenes que ja paguen com adults (tenen 12 i 13 anys). Si heu llegits altres relats nostres al llarg dels anys ja sabreu que abans podíem agafar avions perquè el cost era molt més barat.
En fi, el que volíem era veure llocs poc habituals, fins i tot per als argentins, i la gràcia de fer de rodamóns per les carreteres ens va acabar decidint per fer aquest itinerari en cotxe.
A tenir en compte
Data del viatge
Del 14 de juliol al 8 d'agost de 2012.
Itinerari
Nosaltres vam fer un itinerari total d'uns 6.000 quilòmetres.
Vam sortir de Buenos Aires cap al nord, per anar a Puerto Iguazú seguint la RN9 fins agafar la RN12. Després la RN14, que va vorejant el riu Uruguai i fa frontera amb aquest país, i després amb Brasil. Ja al estat de Misiones vam agafar la RN105 per acabar a la RN12 i seguir fins Puerto Iguazú. No vam utilitzar el cotxe per passar al costat brasiler de les cataractes.
De Puerto Iguazú vam tornar al sud per la RN12, passant per la zona de les ruïnes de missions jesuítiques, frontera amb Paraguai, fins arribar a Posadas. La RN12 continua cap a l'oest seguint el Paranà fins arribar a Corrientes. Allà vam creuar el riu Paranà (impressionant!) per travessar el desolat Chaco per la RN16 (bàsicament una recta de molts quilòmetres pràcticament buits). Aquesta carretera travessa la capital de l'estat, Presidència Roque Saenz Peña, pràcticament l'únic lloc per dormir, menjar i posar benzina.
La RN16 arriba a la RN9, ja a l'estat de Salta. Aquesta carretera ja no es deixa fins arribar a Salta, San Salvador de Jujuy i tots els pobles de la Quebrada de Humahuaca. A Pumamarca vam agafar la RN52 que puja per la Cuesta de Lipan (!!), Salinas Grandes i Susques (tot entre els 3.500 i 4.200 metres d'alçada).
A Susques, la RN27, fins la frontera amb Xile pel Paso de Jama, a 4.200 metres. I ja a Xile la carretera torna a pujar fins els 4.800 metres !!! fins baixar a San Pedro de Atacama, a 2.400 metres d'alçada.
Per tornar vam fer la mateixa ruta fins arribar a Purmamarca i cap al sud fins Salta, un altre cop per la RN9. De Salta vam agafar la RN68 per anar a Cafayate, passant per la Quebrada de las Conchas. Després, la RN per anar a Amaicha del Valle i El Infiernillo (3.050 m. d'alçada) fins la RN38, la RN64 i la RN157 fins arribar a Córdoba. Finalment la RN9 fins Buenos Aires.
Diners
A la suma de l'angoixa i el mal viure per la punyetera crisi, s'ha d'afegir el mals que t'agafen de veure com l'euro cau o diuen que desapareix, i no sabent mai si era millor canviar a dòlars i no anar amb euros. Al final el canvi no va ser el que hi havia el gener del 2012, quan vam comprar els bitllets d'avió, però fou menys dolent del que al final ens imaginàvem.
A Argentina vam poder canviar des de 1 € = 6 pesos argentins a 1 € = 5,4 pesos argentins. A Salta un diumenge, tot tancat, vam acudir al mercat negre amb un canvi boníssim (6,5 pesos per euro). Però a mi això del mercat negre no m'acaba de fer el pes mai.
A Xile el canvi obtingut va ser d'uns 540 CLP (pesos xilens) per euro.
La qüestió de les targetes de crèdit a Argentina és horrorós. O directament ja no les accepten o et fan un recàrrec enorme (de més del 5% per utilitzar-les i fins i tot he vist un 14%). En aquest aspecte aneu molt en compte. Malauradament s'ha d'anar amb moneda per molts llocs (a excepció d'alguns hotels i restaurants, a on també acceptàvem targetes de dèbit). Les gasolineres només en metàllic !!. Per cert, els caixers estaven sempre pleníssims de gent.
Quan vam anar nosaltres (juliol/agost 2012) no deixaven comprar dòlars i euros als argentins (deien que per evitar fuga de divises), així que no podien sortir de vacances fora i tenien fam de dòlars o euros, de manera que a certs hotels, i fins i tot a l'empresa de lloguer de cotxes, es podia pagar directament en dòlars.
En alguns hotels quan vaig fer la reserva per internet només es podia pagar en destí. Posaven el preu en dòlars i quan pagaves ho feies en pesos, en funció del canvi del moment.
A Xile (al menys en la zona de San Pedro d'Atacama, on vam estar) les targetes són d'ús habitual i sense recàrrec.
A Brasil només vam estar en la part del Parc Nacional do Iguaçu i es podia pagar amb targeta tot, menys l'entrada. I en el tram que vam fer per Bolívia, una zona àrida i de gran alçada, no vàrem pagar res perquè no hi havia res, com ja us podeu imaginar.
Transport
Avió. Nosaltres viatjàvem a Buenos Aires via Madrid. Vam volar amb Air Europa per 795 €/persona. Com això dels preus dels vols sempre té molta variabilitat, doncs a cercar als webs!!.
Hi ha vols interns per anar a Salta, Puerto Iguazu, San Pedro de Atacama (Buenos Aires-Puerto Iguazu; Puerto Iguazu-Salta; Salta-Calama; o per Santiago de Xile), però totes les combinacions per a 4 persones eren massa cares per a nosaltres. Al final vam llogar el cotxe i el viatge va agafar un altra caire.
Per carretera.Ens va sorprendre de l'Argentina que, apart de les carreteres principals que són asfaltades, tinguessin tantes carreteres secundàries sense pavimentar. En tot cas, les rutes nacionals (les RN) estan en prou bon estat per circular-hi sense problemes. Evidentment, tota l'estona estem parlant de les carreteres per on vam conduir nosaltres, pel nord de l'Argentina.
Apart de la conurbació de Buenos Aires, la resta té poc tràfic comparat amb el trànsit de les carreteres principals europees, en general. Excepte algun tram dels Andes, la resta de carreteres per on vam circular eren rectes immenses. Tornant a Buenos Aires, des del nord, es travessa part de la Pampa (o més al nord del Chaco) on no hi ha ni una corba!!!. En tot cas, no aconsello que conduïu de nit. Un dels motius de llogar un cotxe es poder anar parant on vulguis per admirar el paisatge. Els trams dels nord-oest són quasi imprescindibles: la Quebrada de Humahuaca, el tram de Salta a San Pedro pel Paso del Jama, és per estar tota l'estona bocabadat.
Molts trams de carretera són de peatge, però són barats en comparació amb els d'aquí. Això sí, és carretera normal, sense necessitat de dos carrils per sentit o autopista.
Alerta amb les gasolineres, de vegades hi ha trams de molts quilòmetres sense, i no avisen. Així que si voleu fer com nosaltres i llogueu un cotxe, quan en veieu una ompliu el dipòsit. La benzina estava a 1,15 € al canvi, a pegar en metàl·lic. Quan vam anar, al juliol/agost 2012, no hi havia problemes de subministrament (malgrat tota la història d'YPF!). Però cal informar-se per si el tema canvia.
La conducció que ens vam trobar a les carreteres no era dolenta en general. Hi ha circulant una proporció de camions més alta que de cotxes, però amb les rectes enormes sempre hi ha lloc per avançar
Una molt bona pàgina per a consultar és Ruta 0, un excel·lent cercador de rutes argentí que dóna distàncies, consum de benzina, informació de la ruta, tipus de carretera (asfaltada, ripio...), clima, etc. Molt útil si heu de confeccionar la ruta en cotxe.
Autobús. No els vam utilitzar, però vàrem veure diverses empreses que operaven llargues i mitges distàncies.
Ferrocarril. Pel que sabem els trens en aquesta zona són pocs i dolents.
Allotjament
Hotels en els que vam allotjar-nos en aquest viatge:
• A Buenos Aires l'Hotel Mundial, molt ben situat, en plena calle de Mayo. Autobusos, metros, restaurants, ... tot a prop. En ple barri espanyol, al costat dels llocs on va estar Garcia Lorca. Un esmorzar bufet molt ampli. La pega és que el carrer és sorollós. L'edifici sembla de l'eixample de Barcelona. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 88 €.
• A Paso de los Libres un lloc en ruta (¿¿¿???). L'hotel que vàrem trobar al costat de la carretera era car i poc recomanable.
• A Puerto Iguazú el Passaros Suite Hotel. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 117 €. Molt tranquil. Penseu que estareu tot el dia a les cataractes, sigui a la part Argentina o a la brasilera. Molt bona atenció a la recepció. Prop de restaurants i d'una bugaderia.
• A Posadas la Misión Posadas. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 82 €. Situat a les afores de Posadas. Imprescindible cotxe. Nou i modern.
• A Roque Saenz Peña l'Hotel Internacional. Com diu el lema del mateix hotel: "sólo es internacional para algunos". Com tot el que hi ha al Chaco... podem dir que és habitable i prou. Habitació per a 4 persones, amb esmorzar, per 71 €.
• A Salta Le Petit Hotel. El centre de Salta és a 15 minuts caminant tranquil·lament. Bon servei, molt amables, però l'esmorzar és una mica just. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 104 €. Les habitacions estan al voltant d'un pati interior amb una petita piscina. Llàstima que fos hivern.
• A Tilcara l'Hostería La Morada. Una habitació per a 4 persones ens va costar 60 €. Bona relació qualitat/preu. Sense esmorzar inclòs, però tens una petita cuina i una taula per a menjar. El problema és trobar què comprar i a on.
• A San Pedro de Atacama la Casa Don Esteban. Lluny del centre (dels 2 carrers del centre) i si no vas en cotxe és una mica lluny. Tranquil ho és molt!!!. Ens va costar moltíssim trobar l'hotel. Per més que preguntaven ningú sabia on era. Era una espècie de casa de camp, al camp. El vam trobar car: 112 € les 4 persones, amb esmorzar. Però l'allotjament a San Pedro és car si no és en pla motxiller. A més, totes les activitats en la zona són molt d'hora i no pots esmorzar. Aquí, en concret, no te'l descomptaven i et donaven una colación ridícula. També s'ha de dir que els dies que vam esmorzar, aquest va estar molt bé.
• A Cafayate La Morada Hostal. A les afores de Cafayate. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 80 €. Era verdaderament una morada. L'habitació era molt petita, però les persones que el regentaven eren molt amables.
• A Jesús María, molt a prop de Córdoba, La Cabaña del Tío Juan, un hostal de carretera molt net, amb amplies habitacions. Es pot pagar amb targeta (de dèbit) i té un restaurant si vols sopar. Un bon lloc per a descansar després de fer quilòmetres per les infinites rectes de la Pampa. Preu: 110 € l'habitació per a 4 persones, amb esmorzar.
• A Córdoba el Savannah Córdoba Hotel. Ben situat, a prop del centre. Com a tot el centre de la ciutat, aquí és impossible aparcar. L'hotel té un acord amb una playa (pàrquing), situat just al costat. Una habitació per a 4 persones, amb esmorzar, ens va costar 78 €.
Menjar
Aquesta zona no és un lloc per a vegetarians!!. Se'ns va quedar cara de vaca. No som especialment carnívors, ningú de la família, però s'ha de reconèixer que la carn és boníssima. La pampa està plena de vaques pastant, gens estressades, i això s'ha de notar en el gust de la carn. Bifé de Chorizo, Bifé de Lomo, Vacío, Milanesa, Napolitana... només dir-vos que el pollastre era més car que la vaca!!!.
A més de la carn, l'altre plat estrella és la pasta: pizzes de tota mena (primes i gruixudes) i empanades boníssimes (de formatge, pernil, pollastre, carn ..). Papas i amanides per acompanyar.
A la part andina el plat típic era el Locro (no apte per a gent amb tendència a la flatulència).
I tot això, en general, gairebé a la meitat de preu que a Barcelona, sobretot la carn.
Climatologia
Juliol i agost és el seu hivern, l'hivern austral. És la millor època per anar al nord i la pitjor per anar a la Patagònia.
A Buenos Aires feia una temperatura semblant a la del mes de gener a Barcelona, si tot és normal. Però hi ha onades de fred que, com va ser el nostres cas, fan que les temperatures baixin a zero o per sota de zero.
A la zona d'Iguaçú també aquesta és la millor època: no és temporada de pluges i les temperatures no superen les 20ºC.
A la zona del Chaco, Salta, Jujuy i, en general, tot el nord-oest argentí, al seu estiu la calor és insuportable, segons ens van dir. Nosaltres vam trobar temperatures força contrastades. De nit, entre 5 i 10ºC; i de dia es pujava per sobre dels 20ºC. Cels clars, com més al nord. Evidentment quan més altura, més fred i més contrast dia/nit.
Si visiteu la zona alta de la puna (tant de Xile com d'Argentina i Bolívia), per sobre dels 4.000 metres, les temperatures són per sota de zero graus fins que no surt el sol. Al Tatío (Xile), a 4.200 metres d'alçada, vam estar a -11ºC.
NORD D'ARGENTINA I ATACAMA (XILE)
Rutes panoràmiques pel nord d'Argentina i Xile
A continuació us descric unes quantes rutes destacades per a fer en cotxe i poder apreciar el paisatge i aturar-vos allà on vulgueu:
Purmamarca - San Pedro de Atacama
Uns impressionants 450 quilòmetres de carretera, una ruta per fer en cotxe i aturar-se a fer fotos i contemplar el paisatge. Torno a repetir, és realment impressionant !!!.
Se surt de Purmamarca, a 2.420 metres d'alçada, i tot seguit s'arriba a La Cuesta de Lipan. S'anomena així al tram de la RN50 que en només 17 quilòmetres de carretera puja fins l'Abra de Potrerillos, a 4.120 metres d'alçada. Un tram de corbes que no vam repetir en cap altre lloc en tota la nostra ruta.
Des d'aquest punt la carretera baixa ja suaument per un altiplà que et deixa a Salinas Grandes, a 3.450 metres d'alçada.
Salinas Grandes és una atracció turística per sí mateixa. De fet, en algunes agències de Salta i Jujuy veureu ofertes d'un circuit fins aquí. No us penseu que són com el Salar de Uyuni, ni molt menys (fan 212 Km2 versus els 12.000 Km2 de les primeres), però tant per elles mateixes com pel paisatge que les envolta, és un lloc imprescindible de visitar si aneu al nord-oest argentí.
Després de que la carretera travessi Salinas Grandes aquesta es torna a enfilar per la puna fins arribra a Susques, a 3.850 metres d'alçada.
Susques és el principal (i únic) poble que trobareu en aquesta ruta. És una cruïlla de camins i l'únic lloc en que podreu fer nit si no voleu arribar a San Pedro de Atacama, ja en el costat xilè. Teòricament és també l'únic lloc de la ruta on podeu posar benzina (però no vam trobar cap lloc que no fos dièsel: per sort portàvem el dipòsit ple). El poble té una bonica església que la pols ens va tapar, com tota la resta del poble. Si penseu en un poble que sembli que estigui a la fi del món aquest és un dels candidats.
La carretera continua pujant fins el Cordón del Taire a uns 4.000 metres d'alçada, i torna a baixar als 3.800 metres, i un altre cop puja, fins arribar al Paso de Jama, pas fronterer de Xile amb Argentina, situat a 4.200 metres d'alçada. No són colls de muntanya, sinó pujades i baixades a través de la puna amb paisatges oberts immensos, envoltats de cim arrodonits (molts d'origen volcànic) de més de 5.000 metres d'alçada. Hi trobareu alpaques pastant per l'herba seca que hi ha a l'hivern.
Després dels tràmits duaners argentins (aquí trobareu una benzinera) la carretera continua pujant. Hom pensaria que la frontera estaria a l'eix dels Andes, però no és ben be així. Dins de Xile la carretera encara fa alguns tobogans fins alçar-se a l'Abra de Pacana, a 4.850 metres d'alçada!!!. Increïble. Malauradament no hi ha cap rètol amb l'alçada, però és un pas per creuar el Andes força alt (diuen que és uns dels passos fronterers asfaltats més alts del món). En fi, un lloc fantàstic.
A partir d'aquí, una baixada increïble fins arribar a San Pedro de Atacama, a 2.400 metres d'alçada (el que significa uns 2.400 metres de baixada... o de pujada si es ve de San Pedro). I no pel típic lloc de corbes i colls, ben al contrari, es quasi una recta de 120 km!!. El paisatge, la Puna d'Atacama als peus, i els cims del Licancabur, Sereincabur, Cerro Toco..., al costat. Què més es pot demanar!!. La frontera xilena està a San Pedro de Atacama.
Puerto Iguazu - Posadas (Misiones)
Els 295 quilòmetres que van de Puerto Iguazú a Posadas van vorejant el riu Paranà (a l'estat de Misiones), per les verdes lleres que el riu deixa al seu pas. Una ruta que ens duu a veure les runes de les que van ser les missions jesuítiques més importants de la zona... i de les que parlen a la pel·lícula La Misión.
Les ruïnes més impotents les trobareu a San Ignacio, les de San Ignacio Mini. Són les més ben conservades i on et pot donar compte de la grandària i del poder que van aconseguir els jesuïtes en aquesta zona. I de com van caure en desgracia. Molt interessant és estar per aquesta zona amb un llibre de la seva història!!.
N'hi ha d'altres, com les ruïnes de Santa Ana (s'hi arriba per una pista). O les de Nuestra Señora del Loreto, on el bosc s'ha menjat literalment les runes. I si voleu creuar al Paraguai (nosaltres no ho vam fer) hi trobareu les ruïnes de Trinidad i Jesus.
Nosaltres vam arribar a Posadas un diumenge a les 5 de la tarda. No podíem creuar la frontera amb el nostre cotxe de lloguer. Però de totes formes ens van desaconsellar anar-hi perquè tothom estava allà comprant i ens van dir que hi havia cues de 3 i 4 hores a la frontera. I això passa perquè el Paraguai és una espècie d'Andorra on el preu dels aparelles elèctrics és molt barat.
Aquesta ruta s'acaba a la ciutat de Posadas, una tranquil·la ciutat sense res a veure, a excepció de la bella panoràmica que hi ha del riu Paranà per l'Avinguda Costanera (amb platges de sorra que donen al riu).
San Salvador de Jujuy a la Quiaca (la Quebrada de Humahuaca)
Poc menys de 300 quilòmetres conformen una de les rutes més turístiques del nord-oest argentí: la Quebrada de Humahuaca.
Una quebrada és un congost i, en aquest cas, és per on passa el Río Grande. Però no us imagineu pas el típic congost estret, ja que el terme quebrada s'aplica a una gran vall fluvial per on discorre el riu.
Aquest lloc fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2003. Els seus punts d'interès són variats.
Un és el cultural, per la curiositat i la bellesa dels seus pobles. Un altre n'és el paisatgístic, per les seves curioses formacions rocoses i geològiques, com el Cerro de los Siete Colores. I per últim, l'interès històric, ja que va ser l'entrada de diverses cultures pre-incaiques, els inques, la invasió colonial espanyola, i l'escenari de diverses batalles de la guerra de la seva independència.
Al contrari de la ruta anterior, aquí podreu trobar llocs per allotjar-vos en tota la vall, solcada de petits pobles amb molt d'encant: Tumbaya, Purmamarca, Tilcara, Humahuaca, La Quiaca, Yavi, o Iruya.
Nosaltres vam dormir a Tilcara, un lloc tranquil al mig de la quebrada i on, a més, es troba la Pucara de Tilcara (unes runes pre-incaiques força ben reconstruïdes pels habitants de la vall). Tots els poblets tenen unes encisadores esglésies i les típiques cases d'adob.
Quebrada de las Conchas
Es troba al llarg d'un tram de la carretera RN68 entre les poblacions de Salta i Cafayate, d'uns 70 quilòmetres.
El seu atractiu són els paisatges que formen les roques i les muntanyes. En alguns trams aquestes ofereixen formes que han donat lloc a noms variats com El Sapo o Los Castillos. Es tracta d'anar aturant-se i observar el paisatge.
A l'hivern, quan vam anar nosaltres, el riu passava quasi sec, però ja es veu l'amplada que pot tenir en època de pluges.
Gran part del recorregut d'aquesta ruta és de roques sedimentaries de color vermell. La gran fita on parar obligatòriament és en el que es coneix com El Anfiteatro, una gorja que s'endinsa en la roca fins una paret que cau a pic.
Amaicha del Valle - Tafí del Valle - Acheral
Abandonant Amaicha del Valle, amb el seu interessant Museu de la Pachamama (!), es van deixant enrere els Valles Calchaquies. Molt interessants són les reproduccions en ceràmiques i altres bases artístiques de les seves pintures rupestres.
Trobem valls secs amb cels blaus fins arribar a l'Abra del Infiernillo, a 3.050 metres d'altura, entre cardones (cactus) . A l'altre costat de la vall, la boira ens envolta de forma increïble i amb ella la humitat, que ens torna a la pell després de molts dies de sequedat. Es el contrast que la ventosa Abra del Infiernillo ens depara.
Després de 56 quilòmetres arribem a Tafi del Valle. Després trobem un altra sorpresa, la RN307 que va fins Acheral i passa per la Quebrada de los Sosa, travessant la part meridional de la yunga (una nimbosilva, un bosc cobert de boira).
En els darrers 67 km de la ruta passem des dels 2.000 metres d'alçada als 400 metres d'Acheral. Aquí comencen les planures que no abandonarem fins arribar a Buenos Aires.
El Chaco (Resistencia - Salta
De Resistència a Salta hi ha un total de 811 quilòmetres, dels quals gran part es fan travessant el Chaco per la RN16.
El Chaco és una extensa regió natural que s'estén per Paraguai, Bolívia i Argentina. Aquí va tenir lloc una guerra absurda (com totes les guerres), l'anomenada Guerra del Chaco, on van morir desenes de milers de persones per a no res.
La província argentina del Chaco és la més pobre del país. Nosaltres la vam travessar durant dos dies, sense trobar quasi cap poble, sense quasi vegetació i sense quasi res. Tampoc hi havia benzineres!!.
És un lloc molt poc poblat i habitat des de fa poc temps. La capital del Chaco argentí, Presidencia Roque Saenz Peña, té només 100 anys.
Córdoba - Buenos Aires (la Pampa)
De Córdoba a Buenos Aires hi ha una distància de 709 quilòmetres en els que es travessa la regió pampeana.
Aquesta regió (no la confoneu amb la província del mateix nom al sud de Córdoba) és un dels llocs més plans del món, sense interrupció. En molts casos no es noten ni les ondulacions del terreny.
És una immensa sabana (a l'hivern seca) d'escassa vegetació on pasturen vaques i més vaques. És la seu dels terrenys agrícoles més pròspers el país. Si voleu fer alguna foto on es vegi la immensitat del lloc, porteu una escala!!!!!.
San Pedro de Atacama al Valle de la Luna
El Valle de la Luna només està a 7 km a l'oest de San Pedro Atacama, en territori xilè. És un lloc impressionant. En pocs quilòmetres podreu contemplar un paratges increïbles: desert, dunes, llacs secs salats, formacions de roques sorprenents.
L'erosió fluvial i eòlica han tallat el seu sòl al llarg de mil·lennis donant lloc a formes i colors que li donen aquesta aparença lunar tan característica.
Malgrat que totes les agències de San Pedro t'hi porten, podeu anar-hi pel vostre compte sense cap mena de problema. La carretera és asfaltada, excepte en alguns trams molt bons de pista.
Hi ha un aparcament on deixar el cotxe i per a visitar la vall uns camins per a fer a peu i dels que no es pot sortir.
El capvespre és l'hora aconsellada per anar-hi. Veureu posar-se el sol des de damunt d'una duna, amb la puna al fons i amb els volcans Licancabur i Sereincabur fonent-se a l'horitzó. Realment fantàstic!!.
San Pedro de Atacama a Laguna Chaxa (Salar de Atacama)
La ruta a Salar de Atacama y Laguna Chaxa és un altre lloc a on podeu anar pel vostre compte sense problemes. Es troba a uns 70 quilòmetres de San Pedro. En aquesta ruta podeu visitar el poblet de Toconao, un petit poblet amb una bella església blanca.
Al costat podeu trobar un congost, la Quebrada de Jerez, al bell mig de la plana, que trenca el desert. Ja entrant al Salar de Atacama trobareu la Laguna Chaxa, on podreu veure flamencs!!.
El Salar de Atacama, amb una superfície de 3.000 km2 i situat a 2.400 metres d'alçada, és el cinquè dipòsit salí més gran del món. El Salar és rocallós i molt diferent dels que havíem vist en altres llocs. Uns camins indicats permeten passejar-hi entre les roques salades.
San Pedro de Atacama a Uyuni (Bolívia)
Per a la ruta de San Pedro de Atacama a Uyuni, en el cas que pugueu llogar un 4x4 podreu fer aquest itinerari pel vostre compte... tota una aventura!!!. El més normal, però, és contractar-lo des de les nombroses agències de San Pedro de Atacama.
Nosaltres ja fa uns anys vam estar a Uyuni (podeu llegir el relat Viatge de 4 setmanes amb nens a Bolívia en aquest mateix web) i ara només vam fer un trajecte d'un sol dia.
Un dia de ruta en altura, on estàs per sobre dels 4.000 metres d'alçada i arribant fins el 4.850 metres (més que el cim del Mont Blanc, el més alt de l'Europa occidental).
En aquest fantàstic itinerari podreu veure increïbles paisatges de l'altiplà amb cims arrodonits d'origen volcànic que s'alcen a més de 5.500 metres. Un paratge desolador, ventat, fred, però encisador.
El lloc fronterer amb Bolívia, situat a 50 quilòmetres de San Pedro de Atacama i a 4.450 metres d'alçada, és el pas Hito Cajón (o Portezuelo Cajón). Una caseta on, depenent de l'hora a la que arribis, has de despertar a la policia fronterera de Bolívia. El de Xile, en canvi, el trobareu a la mateixa sortida de San Pedro de Atacama.
A partir d'aquí els atractius principals d'aquesta ruta són:
• Laguna Blanca, situada a 4.350 metres d'alçada.
• Laguna Verde, situada just al costat de l'anterior i unida a ella per un rierol. El color verd es deu al magnesi de les seves aigües, que són tòxiques. Al costat mateix hi ha uns petits banys termals a l'exterior. Val la pena banyar-se al mig de l'altiplà, a 4.300 metres d'alçada, a una temperatura de l'aigua de poc més de 30ºC. A l'hivern fora de l'aigua feia bastant fred. No hi ha lloc per a canviar-se.
• Laguna Colorada. Situada a 4.560 metres d'alçada, és, per a mí, la més impressionant de totes. Es difícil imaginar-se un llac vermell!!. El color es deu a unes algues i a sediments dipositats al cap del temps. El dia era molt ventós i les ones encara feien del llac un lloc més inhòspit. Realment increïble.
• Géiser Sol de Mañana. És el camp de guèisers més alt del món, situat a 4.850 metres d'alçada. Els guèisers no surten amb molta força, però n'hi ha bastants, al bell mig d'un terreny desproveït de vegetació, i ventat.
Llocs a veure en la zona visitada
A qualsevol guia de viatges (i en relats de viatge d'aquest mateix web Viatgeaddictes) us poden descriure detalladament els llocs d'interès d'aquesta zona millor que jo. Així que us comento les impressions i sensacions que vam tenir dels llocs més representatius que vam veure (i no esmentats en l'anterior apartat de rutes panoràmiques).
Cascades de l'Iguaçú
Les Cascades de l'Iguaçú són un lloc que no us podeu perdre per res del món.. Un dels espectacles naturals més impressionants del món.
No em posaré a comparar si són millors o no que les cascades Victòria (podeu veure una descripció de quan vam visitar-les, ara fa uns anys, en el relat De càmping amb nens per Namíbia i Botswana), situades en la frontera entre Zàmbia i Zimbabwe. En tot cas, ambdues són molt superiors a les del Niàgara.
Tal com llegireu a tot arreu és altament recomanable fer un dia a la part argentina i un altre dia a la part brasilera. Gaudireu dels diferents salts de l'aigua i del preciós entorn tropical des de perspectives diferents. Des del costat argentí no deixeu d'anar en les llanxes que et fan un passeig fins sota d'un dels salts d'aigua. Quedareu mullats totalment, però l'adrenalina que deixareu pegarà la pena.
No em vull estendre més: són fascinants!!!.
Guèisers del Tatio
El guèiser del Tatio és el camp de guèisers més gran de l'hemisferi sud i el tercer de tot el món (darrera de Yellowstone, als Estats Units, i de Dolina Giezerov a Rússia).
Aquest és un altre dels llocs espectaculars que podeu trobar als votants de San Pedro de Atacama, situat a uns 80 quilòmetres d'ella.
La visita als guèisers s'ha de fer d'hora, quan el sol està sortint, perquè l'espectacle del vapor d'aigua s'aprecia millor.
A 4.250 metres d'alçada, i més a l'hivern, sol fer força fred: en arribar nosaltres la temperatura era de només -12ºC!!. Per sort, al poc de sortir el sol la temperatura va pujar ràpidament per sobre del zero graus.
Tanmateix, el lloc en sí és tan fascinant que el fred serà el de menys.
Buenos Aires
Una ciutat tan enorme com Buenos Aires no es veu en un parell de dies. Malgrat això, nosaltres vam estar-ne quatre i tampoc vàrem tenir temps de veure-ho tot. No us deixeu espantar per les seves dimensions i població.
La ciutat en si, la dels barris històrics o la dels barris no residencials o suburbis, s'estén per molts quilòmetres de planura. Es pot visitar tranquil·lament amb transport públic, i fins i tot a peu. Són el Microcentro, Palermo, Recoleta, Montserrat, San Telmo, Puerto Madero, o La Boca (aquest està més lluny, però és on hi ha el Caminito i l'estadi del Boca Juniors).
Tampoc deixeu d'anar al Río de la Plata. Quedareu bocabadats. No veure mai més cap altre riu amb els mateixos ulls. A Buenos Aires cada barri té una personalitat pròpia, fortament acusada.
No vam anar a cap de les anomenades villas miseria. Si veniu del nord veureu la més gran d'elles, just sota els pilars de l'autopista. No té res a envejar, per desgràcia, a les que us podeu trobar a la ciutat índia de Mumbai, per exemple. En tot cas, en els barris esmentats no hi ha cap sensació de perill i nosaltres vam estar passejant sense cap mena de problema.
El metro (una mica cutre) no porta a tot arreu, però preguntant (la gest és molt amable) podeu arribar en autobús a tots els llocs. Els taxis, si els compartiu, també valen la pena.
En molts casos Buenos Aires sembla l'Eixample de Barcelona. Sobretot en la zona de l'Avenida de Mayo.
Buenos Aires és una ciutat que no s'ha veure amb els ulls d'altres ciutats de Sud-amèrica (com Lima, Quito, La Paz, etc). Té una innegable ànima europea, però també un aire de tristesa (potser era per l'hivern). Potser sigui la crisi que no la deixa acabar d'aixecar-se. En fi, va ser una sensació.
Córdoba
La ciutat de Córdoba defineix el que passa a Argentina (o el que ha passat). La segona ciutat argentina deixa la sensació a qui la visita de que estem davant un país maltractat. Els carrers i les cases, els barris que conformen una ciutat que vol ser pròspera, però que es veu deixada. D'una ciutat que vol ser viva, però que es veu tancada un dissabte a la tarda, fins i tot abans de fer-se fosc.
Tanmateix Córdoba acull un bon patrimoni d'edificis jesuítics (la Manzana Jesuítica), al costat de la Catedral i el Cabildo.
Salta
La regió de Salta no sembla el que hom imagina d'Argentina. Conjuntament amb la província de Jujuy formen el ple nord-oest argentí.
Salta, la capital de la regió, és una ciutat colonial. Té la típica Plaza de Armas que podeu trobar en ciutats de Perú, Bolívia, Equador, i la resta de països colonitzats pels espanyols. La ciutat va ser fundada al segle XVI, i té un gran població mestissa i/o indígena que és molt difícil trobar fora d'aquestes províncies. La ciutat és molt maca (l'anomenen Salta la linda).
Us aconsello visitar els seus edificis històrics de dia i de nit, ja que resten bellament il·luminats.
Els dimarts, dijous i dissabte hi ha un canvi de guàrdia davant del Cabildo que paga la pena veure (els policies van a cavall, vestits amb la vestimenta dels gautxos de la regió. Hi hi ha banda de música i et permeten tocar els cavalls). Intenteu estar-hi un dels dies esmentats!!.
Salta pot ser el punt de partida i/o d'estada per anar cap a San Salvador de Jujuy i la Quebrada de Humahuaca al nord, cap a los Valles Calchaquies al sud, el Chaco a l'est, i cap a Xile a l'oest, tots ells ja esmentats en aquest relat.