Relat d'un viatge al nord-oest d'Argentina i nord de Xile

Un cop arribem a l'aeorport de Salta en vol des de Buenos Aires, anem a la ciutat en un remís (ve a ser com un taxi, però amb tarifes fixes segons les distàncies) que ens cobra 26 AR$. Pels que viatgeu sols, surt més a compte agafar el microbus que val 13 AR$/persona. Agafar remises en aquesta zona és molt segur, però no ho és tant a les ciutats grans com Buenos Aires.

Els primers dies a Salta ens allotgem al Residencial Elena (100 AR$ la doble amb bany), que ens sembla correcte i cèntric. Per la segona vegada que venim preferim un allotjament més proper a l'estació d'omnibusos que s'anomena Travellers (també 100 pesos la doble amb bany). Per qui vulgui tranquil·litat recomano el primer i per qui vulgui buena onda, com diuen allà, el segon.

Per dinar es pot anar al Mercat Central (carrers Urquiza amb Florida). És millor anar al pis de dalt, on les empanades valen un peso i es pot observar la vida del mercat. També es poden menjar Humitas i Tamales.

Visitem el Museu d'Arqueologia d'Alta Muntanya (a Mitre, 77), que resulta molt interessant. Són 35 AR$ per persona. És impressionant que trobessin mòmies de nens de l'època incaica en un volcà, a 6.000 metres d'alçada (eren ofrenes als déus), però no deixa de ser un fet polèmic que les tinguin exposades al museu (cal dir que en excel·lent estat de conservació). També trobem interessant visitar la carniceria d'un supermercat. És espectacular veure la quantitat de carn que surt cada 10 minuts. L'oficina de turisme (c/ Buenos Aires, 93) ens és molt útil. Allà ens proveïm de mapes i ens informem molt bé de què podem visitar.

Per llogar el cotxe ens decidim per la companyia Dollar (Buenos Aires, 97). Agafem un Chevrolet Corsa amb A/C i R/C, limitat a 300 km al dia per 207 AR$ al dia + 50 d'assegurança. Durant aquells dies hi ha una promoció (per 4 dies només se'n paguen 3), de manera que en total són 771 AR$. Al final ens passem de quilometratge, però ens surt a compte pagar el que ens demanen, més que haver agafat quilometratge il·limitat. Respecte a les característiques del cotxe: l'aire condicionat no és indispensable i per la ràdio, tingueu en compte que es passa per moltes zones on no s'agafa res i hauríeu de dur CDs per poder-la aprofitar (nosaltres en vam gravar algun a partir de la música de l'mp3 en un locutori).

La benzina (allà en diuen nafta) val uns 3,2 AR$ al litre.

Abans de marxar comprem una mica de menjar per al camí, sobretot aigua, fruita i galetes. Seguint les indicacions que ens donen a l'agencia de lloguer de cotxes, sortim de la ciutat i emprenem el camí cap a Jujuy. Just abans d'arribar ens trobem l'autopista tallada per protestes. Hem de fer mitja volta i buscar una ruta alternativa per arribar a Jujuy i d'allà agafar la carretera que va a Humahuaca. La gent de la zona ens indica molt bé i finalment anem per una carretera que passa pobles que es diuen Perico i Carmen. Passem Jujuy i enfilem la carretera de la Quebrada de Humahuaca.

Pel camí anem parant a molts llocs. Recordo especialment un mirador des d'on es veu el Río Grande, que és la causa de que existeixi la quebrada. Les muntanyes del costat i costat de la carretera no deixen de sorprendre't a cada corba.

Parem a Tilcara, dinem al restaurant La Carmela (a la plaça) i fem una volta pel mercat d'artesanies de la plaça. Visitem l'església i coincidim amb la sortida dels nens de l'escola, tots amb bata blanca.

Reemprenem la carretera i arribem a Humahuaca. Allà ens allotjem a l'hostal La Salteña (70 AR$/doble amb bany), que és correcte. Sopem al K'allapurca, al c/ Buenos Aires, a prop de la cruïlla amb el c/ Salta (uns 25 AR$ per persona), us recomano el risotto de quinoa. Al davant hi ha la casa de cultura i aquell dia estaven assajant unes danses. També us recomano les amanides de tots els restaurants en general, el tomàquet és boníssim!!.

He de dir que la intenció inicial d'aquest dia era arribar al poble d'Iruya, però les molèsties gastrointestinals del meu company no ens ho van permetre. A Humahuaca vam esmorzar al restaurant El Portillo, que val 8 AR$ per persona. És una mica car, però voliem admirar el local: les taules són de fusta de cardó (un cactus enorme que per allà abunda) i hi ha bancs folrats amb pell de llama (animal també endèmic de la zona). És bonic de veure.

Després de posar benzina seguim la carretera cap al nord, en direcció a Tres Cruces. A mig camí trobem un desviament a mà dreta que indica Iturbe, Iruya. És un camí de sorra, però anem bé (30-40 km/h). Parem poc abans d'arribar a Iturbe, quan ja veiem el poble, per disfrutar de les vistes de la vall. Preguntem i de seguida trobem el camí que va a Iruya. Ens parem a fer fotos en una cabanya de pastor feta de pedres i canyes. Per allà n'hi ha moltes. El camí se'ns va fent molt pesat i decidim tornar perquè encara falten 40 km, que al ritme que anem serà massa estona.

Tornem a Iturbe i dinem allà, a dónde Doña Olga, seguint les indicacions d'un nen molt espavilat. El menú val 8 AR$ i no es pot triar, però està molt bo. Allà ens expliquen que el camí cap a Iruya és molt dolent al principi, però que després millora i no hagués estat tanta estona. No deixen de repetir-nos Iruya es muy bonito. Una opció és deixar el cotxe a Iturbe (Doña Olga us el pot vigilar, m'imagino que pagant alguna cosa) i agafar l'autobús, que va més ràpid que un cotxe. El que no sé són els horaris dels autobusos, però em temo que només n'hi ha un al dia i que es fa necessari dormir a Iruya.

Nosaltres, però, tornem a la carretera en direcció a Humahuaca. Pel camí, recollim a dues professores i 3 nens que fan autostop. Allà això és molt habitual. Recordo que abans d'arribar a Humahuaca (quan es ve del nord), a mà dreta hi ha unes muntanyes molt boniques. És molt bonic poder veure la Quebrada des de diferents punts i també a diferents hores del dia, perquè les coloracions van canviant. Parem a Maimara a fer un te i admirar la forma de les muntanyes. Reemprenem el camí fins a Purmamarca, allà on hi ha el Cerro de los Siete Colores. Ens allotjem a El Rincón de Claudia Vilte, al c / Libertad (100 AR$ la doble amb bany i esmorzar). És un restaurant on tenen 4 habitacions (una d'elles amb lliteres per unes 6 persones, crec). És molt acollidor. Purmamarca és bastant turístic i és més car.

Al matí fem el Paseo de los Colorados, ens hi estem aproximadament una hora. És al·lucinant, no deixeu de fer-lo. Aquest dia també veiem les nostres intencions frustrades. Volíem anar de Purmamarca a les Salines Grandes, d'allà a San Antonio de los Cobres i tornar a Salta. Per sort, anem a preguntar a l'oficina de turisme per l'estat de les carreteres i ens informem que la cuesta del Lipán (carretera que va a les Salines) estarà tallada tot el dia per obres. Hem de trobar una alternativa i finalment decidim tornar a Salta, parant-nos en poblets.

Agafem la ruta 9, que és molt estreta. Passem a prop d'un pantà que es diu La Ciénaga i ens desviem per un camí que duu al Dique de Madera. Al cap d'una bona estona trobem un senyor que ens informa de que més endavant hi ha un restaurant. Allà menjem peix, l'únic peix que es pot trobar per aquella zona: el pejerrey. Ens estranya que tan perdut per les muntanyes que separen Jujuy de Salta hi hagi aquest restaurant tan xulo, però després veiem que en realitat no està entre les muntanyes, sinó al costat del poble de Carmen. Nosaltres hem fet una volta molt gran per arribar des de l'altre costat. Seguim doncs per Carmen, Perico i arribem a Salta. Allà ens allotjarem aquesta vegada a l'hostal Travellers (100 AR$ la doble amb bany i un alfajor per esmorzar). Aquest hostal té una cuina que tothom pot utilitzar i els qui ho porten comparteixen àpats amb els clients. Aquell dia fem un asado amb ells, compartint despeses.

Aquesta ruta és bastant llarga. Es pot fer en un dia, però cansa. Cal pensar no només en les hores, sinó en l'alçada: en aquest cas es passen dos ports de 4.000 metres. Trobem molt reconfortant fer servir fulles de coca, que es poden adquirir a qualsevol botiga de Salta on venguin tabac, no us faci res preguntar per coca y bica. Cal posar-se unes tres fulles de coca dins la boca, a la galta. Un cop humitejades, agafeu una mica de bica (bicarbonat) amb la punta del dit i l'escampeu per la cara interior de la galta, perquè es vagi barrejant amb les fulles. Jo era bastant reticent, però he d'admetre que em va anar bé i no em va produir cap altre efecte que no fos treure'm el mareig. No obstant, ens aconsellen que en cas de voler fer algun trekking que suposi un gran esforç físic ens abstinguem de mastegar fulla de coca, doncs sumada al sobreesforç físic, pot provocar una mica de taquicàrdia.

Agafem la carretera cap a San Antonio de los Cobres, però abans posem benzina. Atenció, a moltes benzineres no es pot pagar amb targeta (en aquestes us diran que a totes s'ha de pagar amb efectiu, però no és veritat). Si teniu necessitat de pagar amb targeta no tingueu por de deixar enrere la benzinera i passar a la següent. Ens pensàvem que veuríem tot el recorregut del Tren a las Nubes, però només veiem un pont en tot el trajecte. La part que més m'agrada és després de passar el port Abra Blanca, de 4.080 metres (abra vol dir coll), quan veus una enorme extensió altiplànica. Allà veiem llames. No correu per fer fotos, perquè no són porugues i elles es queden allà, sense moure's.

En total triguem unes 3 hores en arribar a San Antonio de los Cobres. Allà passegem i xarrem amb la gent. Fa fred. Ens indiquen un restaurant que val 25 AR$ per persona (una mica car), però que està molt bé. Demanem 2 menús per 3 persones, perquè no tenim massa gana (a més, s'agonsella no fer grans àpats per tal d'evitar els problemes del mal d'altura). Preguntem també per la carretera per anar a les Salines, i no només ens indiquen, sinó que ens dibuixen un plànol!. Allà tothom mastega coca, fins i tot els nens. A Argentina està legalment prohibida, però a la zona andina és tolerada.

Per anar a les Salines, seguim les indicacions, són 108 km fins l'entrada convencional i poc menys de 90 km per l'entrada no convencional. Us explico com arribar a l'entrada no convencional, que és on vam anar nosaltres i la que està menys indicada. Vam trigar unes 2 hores. Si veniu de San Antonio de los Cobres, a uns 90 km us trobareu una roda de pneumàtic que posa Mahoma en una zona on hi ha cases abandonades d'adob. Seguiu la fletxa i aneu tirant sense por. Sembla que no es pugui passar, però sí que es pot. Podeu entrar al salar sense por, el cotxe ho aguantarà perfectament. En poc temps us trobareu enmig de les Salinas Grandes, un dels paisatges més espectaculars que haureu vist mai. Si veniu de Purmamarca, trobareu aquesta entrada agafant el desviament cap a San Antonio de los Cobres, abans de l'entrada convencional cap a les Salines. Heu de deixar enrere el poble de Tres Morros. A Tres Morros nosaltres ens parem un cop hem visitat les Salines. Són 4 cases comptades i una petita església. Quan estigueu per allà dalt, veureu que el terreny és sorrenc (sembla sorra del desert), de manera que el cotxe pot patinar. És important intentar no frenar bruscament i mantenir una velocitat moderada.

Seguim la carretera cap a Purmamarca, on ens parem. Coincidim amb la processó de Santa Rosa de Lima (és 29 d'agost). Arribem molt cansats a Salta, on deixem el cotxe, sopem i anem a dormir somniant amb les Salines.

Aquest dia decidim quedar-nos a Salta, paint la ruta que havíem fet el dia anterior. No sé si és l'alçada el que fa pujar l'adrenalina, també podrien ser els immensos paisatges. La percepció arriba a ser emocional i necessites descansar la ment, sobretot per deixar que les imatges es converteixin en records.

Passegem pel poble, gaudim de les places i dels carrers, observem els edificis i la gent. Salta és molt bonic i mai penses que tingui 800.000 habitants. Aprofitem també per rentar la roba en una bugaderia per 15 AR$/rentadora.

L'autobús surt a les 06:30 (per això voliem que l'hostal estigués a prop de l'estació d'omnibusos!) i és puntual. Com he dit, els autobusos són molt còmodes. Hi ha dues empreses que fan aquest trajecte: Pullman i Géminis, però entre les dues només viatgen els dimarts, els dijous i els diumenges, cosa que pot condicionar molt els plans de viatge. El preu és el mateix: 170 AR$. Els bitllets s'han de comprar a la terminal d'omnibusos. Nosaltres ens decidim per Géminis, perquè el senyor ens cau més bé.

El trajecte dura 9 hores i els paisatges són espectaculars. Malhauradament, al no ser un tour, no podem parar per fer fotografies. A Jama es passa la frontera Argentina, on et fan omplir el full de sortida i revisen el passaport. Un cop a San Pedro de Atacama, ja a Xile, uns agents es prenen tot el temps que fa falta per revisar els equipatges i comprovar que els passatgers no duguin ni llavors ni productes d'origen animal ni vegetal. Cal declarar fins i tot els objectes de fusta. Nosaltres patim perquè duem, entre d'altres, una nina feta de llavors i una llangonissa amb la que volem obsequiar als familiars que visitarem a Santiago de Chile. Decidim no declarar-ho, obrir la motxilla només per dalt i creuar els dits, mentre comentem "señor agente, ¿le ayudo en algo? ¿Es necesario que abra la cremallera de los bolsillos?". No troben res. Sobretot, si heu comprat coca, no intenteu passar-la. A Chile no tenen el mateix grau de tolerància que a Argentina. No crec que et posin a la presó per unes fulles, però és millor no temptar la sort.

L'autobús mateix ens acompanya fins al poble. Allà, un senyor ens ofereix un hostal que decidim anar a veure, tot i estar una mica lluny. Ens encanta i la distància no resulta cap problema en absolut. Es diu Cabañas Candelaria, val 14.000 X$ (doble, bany a fora, sense esmorzar), i té una cuina comunitària i un pati amb hamaques i moltes plantes. És molt acollidor i en Mario ens dóna moltes explicacions i consells de què fer a la zona.

Nosaltres tenim poca estona per visitar San Pedro de Atacama, però tampoc té molt a veure. És interessant observar el sostre de l'església, que està fet de fusta de cardó, passejar pels carrers i seure a la plaça a observar. Sabem que és un poble molt turístic, però, malgrat veure'n molts, no ens sentim per res del món formant part del turisme de masses.

En aquesta zona el més típic és fer excursions organitzades o llogar una bicicleta per recórrer l'entorn. Nosaltres no tenim temps per llogar bicis, però per si ho feu, es recomana dur aigua a sobre i alguna llanterna per si es torna tard. Teniu en compte que durant el dia fa molta calor, però quan s'amaga el sol, fa falta roba d'abric (anorak).

Hi ha moltes agencies que fan excursions i jo les dividiria en dos grups: les de microbus (20 persones, oferides per totes les agencies) i les de 4x4 (5 persones). Les excursions de microbús tenen el mateix preu, us els anoto a continuació (el preu de les entrades és per accedir a les zones visitades i va directament a les comunitats que hi viuen):

- Salar d'Atacama (Llacuna Chaxa amb flamencs) + Llacunes altiplàniques: 45.000 X$ + 4.000 X$ entrades, tot el dia.
- Posta de sol al Valle de la Luna: 15.000 X$ + 2.000 X$ entrades, surt a les 15h (es fa una ruta per la Cordillera de la Sal).
- Guèisers el Tatio: 15.000 X$ + 2.000 X$ entrades.

Nosaltres vam fer una excursió amb 4x4 al Salar, les llacunes i la vall de la Lluna (amb un microbús no ho haguéssim pogut fer tot en un dia), i una excursió amb microbús als guèisers i totes dues ens van agradar per un igual. Jo personalment em vaig quedar amb les ganes d'anar a fer un passeig en bicicleta per la vall de la Lluna i tranquil·lament, veure com cau la tarda i es pon el sol. Visitar els guèisers és molt recomanable: penseu que és el tercer camp de guèisers més gran del món. Heu de dur roba d'abric (quan s'arriba la temperatura és d'uns -15ºC!).

L'excursió del 4x4 la vam fer amb l'agencia Cosmo Andino, a la cantonada de Caracoles amb Tocopila, i la de microbús amb Layana, al carrer Tocopila nº 418. Allà és important saber quina agència escollim, perquè hi ha moltes agencies i ens han explicat casos de persones que es van quedar sense ser recollides a les 4 de la matinada i males experiències. Aquestes dues agencies ens les va recomanar en Mario, de l'hostal on estàvem, i ens van tractar molt bé.