Relat de viatge a Argentina: d'Iguazú a la fi del món

Com passa amb totes les destinacions llunyanes, el primer dia de viatge és un inacabable trajecte, en aquest cas de Barcelona a Rio de Janeiro fent una breu escala a Roma.

Al dia següent arribem de bon matí a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro. El cel està pràcticament cobert, fet que trenca amb la imatge que sempre hem tingut d'aquesta ciutat.

Donat que disposem de poc temps per visitar-la, deixem l'equipatge a la Pousada i ens llencem a recórrer els tòpics imprescindibles per a qualsevol que hi viatgi: el Pao de Açúcar, Ipanema, Copacabana, el Corcovado... i l'estadi de Maracanà.

Utilitzem transport públic ja que no existeix cap bus turístic que ens pugui donar una pinzellada general de la ciutat.

De bon matí ens acostem al barri de Lapa per conèixer el centre històric de la ciutat de Rio de Janeiro, Los Arcos, el Teatro Municipal, la Biblioteca i també la nova però espectacular Catedral de San Pablo.

Per la tarda agafem un vol de l'aeroport de Rio fins a Buenos Aires, aquest cop amb la companyia Aerolíneas Argentinas. A Buenos Aires ens allotgem en un cèntric hostel.

Al dia següent pretenem fer una ràpida visita a la ciutat per copsar l'esperit bonaerense; el pintoresc barri de Caminito, el nou Puerto Madero, la tristament coneguda Plaza de Mayo, La Boca i el seu mundialment famós estadi...

Per la nit no podem deixar d'assistir a una milonga, no volem una turistada i per això en busquem una de les moltes on va la gent de la ciutat a ballar el que possiblement és, el ball més famós del món.

Per fi arriba el dia esperat, prenem possessió del cotxe que ens permetrà creuar el país. Sentim que finalment comença el viatge.

Donat que la nostra primera destinació és Puerto Pirámides, a Península Valdés, i ens hi separen 1.300 km, ens posem en marxa a través de la Ruta 3, recorrent 600 km fins a Bahia Blanca.

Aviat ens adonem d'una sensació que ens acompanyarà durant el trajecte fins al sud, i que en cap cas haguéssim pogut imaginar encara que ens ho haguessin explicat. Donada la inexistència de muntanyes, el terreny té tan sols unes suaus oscil·lacions que, unit a la seva despoblació, fa que durant cents i cents de quilòmetres, la visió sigui general i absoluta, miris on miris.

Així, a mesura que anem avançant, podem veure tot un espectacle a l'horitzó, que més que un horitzó, és un gegantesc amfiteatre. I així, simultàniament, podem admirar les cortines d'aigua produïdes per les tempestes a l'est, mentre un sol radiant brilla a l'oest; en mig, immensos arcs de Sant Martí. A mesura que el dia avançava, a la dreta admiràvem la posta de sol, al mateix temps la lluna s'enfilava.

Impressionats per tanta grandesa, vam arribar a Bahia Blanca, amb ganes d'anar a dormir per poder sortir aviat el dia següent.

Novament en marxa, tenim ganes d'arribar a Península Valdés. Ens sorprèn el fet de que, malgrat les grans distàncies a recórrer, els trajectes no ens estan resultant gens pesats; la principal raó és que les rutes argentines que voregen la costa atlàntica tenen unes rectes inacabables que ens permeten devorar quilòmetres fàcilment i a l'hora, poder admirar el paisatge.

A mesura que ens allunyem del nord, les províncies es van tornant més despoblades. Cosa inaudita per la mentalitat europea, passem hores sense veure ni un sol lloc habitat, ja no parlem de pobles. Com ja veníem preparats per a tal eventualitat, portem menjar i aigua i sobretot, tenim la previsió de posar benzina sempre que podem. No tan sols hi ha poques benzineres, si no que en moltes d'elles, quan finalment en trobem alguna, no hi ha benzina.

Per la tarda arribem a Península Valdés. Com a tots els parcs naturals, els adults hem de pagar entrada. Anem directament cap a Puerto Pirámides, un petit i acollidor poble de pescadors que en els darrers anys ha conegut el filó turístic sense perdre el seu encant.

El principal atractiu de Península Valdés és el seu ecosistema. Unida al continent per l'istme Carlos Ameghino, és la reserva faunística més gran d'Argentina; la balena austral, els pingüins, les orques i els llops marins són els principals atractius de la zona. Però no són els únics.

De bon matí ens vam posar en marxa disposats a recórrer la península. Des de Punta Norte a Punta Delgada, és d'aspecte desèrtic, una àrea natural protegida on és fàcil creuar-se amb manades de guanacos, guineus, choicas, a més a més dels ramats que pertanyen a les estàncies rurals i campen lliurament per aquelles contrades.

Qualsevol desnivell del terreny és bo per fer una parada i observar la immensitat de l'oceà tot cercant les orques apropant-se a la platja per caçar foques o lleons marins. I per suposat, per albirar l'estrella; la gran balena austral. Patrimoni Natural de l'Argentina.

Després de gaudir de la zona per terra, avui ens disposem a fer-ho des del mar. Tant per dins com per fora. Donat que les balenes són el principal atractiu de la zona, tant pel sol fet de poder veure un animal tan espectacular com per la gran quantitat que n'hi ha en aquesta època a la península, volem fer-ho no tan sols per sobre de l'aigua, mètode habitual d'albirament de les balenes, en embarcacions, si no també per sota.

Poder conviure, ni que sigui per una estona, en el propi hàbitat d'aquests gegants marins, és una de les fites d'aquest viatge. Aquesta idea ens acompanya des de Mèxic després de l'experiència amb el tauró balena i, encara que ja sabem que, tant la immersió com l'esnòrquel amb balenes està prohibit, el que no va en contra de la llei és fer immersió a la badia on, en aquesta època de l'any n'hi ha comptabilitzades 1.600, entre femelles i cries.

La seva presència en aquesta época de l'any a Península Valdés és precisament la d'enfortir les cries i preparar-les per l'imminent viatge a l'Antàrtida, on ja han arribat els mascles. Per tant, la badia bull de vida i possiblement mai tornarem a tenir una oportunitat com aquesta per poder bussejar amb elles.

Aquell matí s'ha despertat gris i amb l'habitual vent que caracteritza la Patagònia, ara entenem perquè l'encarregat del centre de busseig ens ha citat a quarts d'onze. Necessitem que el sol ens escalfi, ja que l'aigua està a 11 graus. Em preocupa el Gabriel, amb tan sols 11 anys ha demostrat un admirable control a sota l'aigua, però no està acostumat a la temperatura d'aquesta. En qualsevol cas, a l'igual que a nosaltres, li pot el desig i la inquietud pel què ens podem trobar. I així, equipats en un simple semi sec, donat que aquí no disposen d'altra cosa, ens llencem a l'aigua. De seguida em dono compte que allò no serà fàcil. Està simplement gelada. I baixem. Acostumats a latituds totalment diferents, el fons marí ens sorprèn per la diferència de vegetació, encara que no es caracteritza per un l'excés de vida propi d'aigües càlides.

Aviat, però, el gargoteig de les bombolles dels nostres reguladors queda momentàniament esmorteït per un soroll estrident. Tots sabem el que significa; una balena austral esta a prop. A mesura que seguim guanyant profunditat en la direcció dels sons que ens arriben, la temperatura segueix baixant i, a cada moviment, l'aigua que se'ns filtra ens va fent perdre temperatura.

De sobte la poca llum d'aquelles aigües disminueix. Darrera nostre, dues ombres; ens apropem... i allà estan!. Una mare i una cria. Per damunt dels nostres caps, neden lentament una al costat de l'altre. En aquell moment el temps s'atura. I se'ns oblida el fred. I pràcticament se'ns oblida respirar.

Mentre observem la magnificència dels seus moviments, tranquils els de la femella, enjogassats els de la cria, sentim que qualsevol esforç que ens hagi costat arribar fins aquí, a 20 metres sota les fredes aigües de la Patagònia, ha valgut la pena. Després d'una estona observant-les, s'allunyen cap a l'entrada de la badia.

Per altra banda, la nostra temperatura corporal, que ha seguit baixant, ens obliga a finalitzar la immersió. Malauradament hem de sortir, però no ens sap greu ja que ha estat una experiència a l'abast de pocs mortals.

Sortim, doncs, però encara no ha acabat el nostre flirteig amb les balenes. La manera habitual d'albirar-les a Península Valdés es endinsar-se a la badia en llanxa. Així doncs, en una semi-rígida sortim novament a gaudir d'elles. Després d'aproximadament 15 minuts de navegació, els motors s'aturen i... comença l'espectacle: primer un llom, seguidament una cua, ara un cap a tocar de la barca, el so de l'espiracle quan expulsa l'aigua... miris on miris, en una perspectiva de 360º, balenes arreu... L'espectacle és corprenedor.

Un cop acabat l'albirament des del mar, ens preparem per posar-nos en marxa l'endemà de bon matí.

Avui fem 800 km en direcció sud, de camí cap a El Calafate. Cada cop hi ha menys població, en aquest tram pràcticament tota està concentrada a la població de Comodoro Rivadavia. Ha estat un encert portar menjar i beguda. Al vespre arribem a San Julián.

Al dia següent, malgrat que tothom ens aconsella seguir per la Ruta 3 fins a Río Gallegos (600 km fins a la destinació), nosaltres optem per agafar la drecera de la Ruta 9. Aviat entenem perquè els argentins l'anomenen la cortada i, sobretot, perquè a l'entrada hi ha un cartell que posa "Carretera intransitable". No és per tossuderia, ni tan sols pels 300 km que ens estalviem, pensem que travessar de l'Atlàntic a la serralada andina per la carretera de rípio més salvatge d'Argentina ha de tenir forces al·licients. I realment, així és.

Aviat ens comencen a creuar per la ruta les manades de guanacos, que ens acompanyaran tot el trajecte. Les vistes són espectaculars, més encara quan comencen a veure les muntanyes andines davant nostre. Però evidentment també paguem el preu del nostre atreviment; la primera roda punxada.

Encara ens queden 200 km de rípio i, evidentment no hi ha cap gomeria on arreglar-la. Creuem els dits... Els paisatge es va fent cada cop més muntanyenc i es transforma en un radicalment oposat del que ens ha acompanyat des de Buenos Aires.

Finalment apareixen les primeres cases d'El Calafate... moment en que ens adonem de que tenim una altra roda punxada...

No volem perdre temps i sortim de bon matí cap el Perito Moreno, d'on encara ens separen 80 km.

El camí fins a la glacera, vorejant el Lago Argentino és tan bonic que sembla irreal. Aviat apareixen les primeres llenques (témpanos) despresos de les glaceres surant pel llac, un llac d'un blau, que més que blau és turquesa, degut al que anomenen agua lechada, o sigui, l'aigua procedent del desgel. Tan sols queden ja un parell de corbes per a poder veure el Perito Moreno. Ens costa mantenir l'emoció. Tan de temps esperant!.

Però precisament pel temps que portem desitjant veure'l, volem retardar-ho per donar-li un punt de solemnitat a aquest moment. Així doncs, deixem el cotxe i comencem a trepar una muntanya propera per intentar veure'l. Mitja hora després, tot arrossegant la Queralt (que pobreta, tan sols té 6 anys) i esgarrinxats per la vegetació, obtenim la recompensa: l'anomenat vel de núvia d'una de les glaceres més famoses del món s'estén davant nostra. I se'ns omplen els ulls de quilòmetres de gel blavós que ha format part d'aquest paisatge al llarg dels darrers 18.000 anys.

Aquest primer impacte és, definitivament, el més emotiu. Quan una estona després seguim fins a les passarel·les que et porten per tot el frontal del Perito, podem gaudir llarga i tranquil·lament de la seva majestuositat. Dels blaus intensos fruit dels jocs de llum filtrant-se entre el gel. De l'imponent cruixit que omple l'espai en cada esquerda i en cada despreniment...

Però aquella primera visió des de dalt de la muntanya, formarà part per sempre del nostre patrimoni personal. Moments que perduren.

Al dia següent fem un recorregut en vaixell que s'anomena "Navegación entre glaciares". És l'única manera d'arribar a les glaceres d'Upsala i Spegazzini. Aquesta darrera glacera és la que té les parets més altes de totes les del Parque Nacional de los Glaciares: 136 metres d'alçada. Imponent. Però més imponent va ser el despreniment amb que ens va obsequiar en el mateix moment que ens vam situar davant d'ella. Encara ressonava el tro per l'aire a mesura que les ones aixecades per l'impacte del gel bellugava el vaixell com si es tractés d'un petit tsunami.

El trajecte entre El Calafate i El Chaltén és de 200 km, sempre amb les muntanyes dels Andes a l'esquerra i vorejant el llac Argentino i el llac Viedma. Poc abans d'arribar a destí es veuen les llengües de dues noves glaceres vessant gel al llac, els còndors sobrevolen damunt nostre...

El Chaltén és una petita vila fundada en mig del Parque Natural de Los Glaciares, al peu del Fitz Roy, el pic més conegut i principal reclam de la zona per part dels afeccionats als esports de muntanya.

Per desgràcia, quan arribem el Fitz Roy està totalment cobert pels núvols. Amb l'esperança de que s'obri i puguem admirar-lo, ni que sigui des de la seva base, ens dediquem a recórrer el Parc Natural. Entre els diferents atractius naturals de la zona trobem el Cerro Torre, el Campo de Hielo Patagónico, Glaciar Piedras Blancas, Glaciar Viedma i per suposat, el Lago del Desierto. Tota la ruta transcorre resseguint el curs del serpentejant riu de las Vueltas.

Encara que és la destinació somiada per amants dels trekkings i l'escalada, l'entorn del parc per sí sol té al·licients suficients per a qui, com nosaltres, tan sols volem gaudir del seu encant natural.

Avui farem el darrer tram de rípio per la mítica Ruta 40. I com no podia ser d'altra manera, ens hem d'acomiadar de manera sonada.

Sortim de El Chaltén amb poca benzina, ja que a l'única benzinera del poble no hi ha nafta, com allà en diuen de la bezina. Ens comenten que a Tres Lagos, a 120 km, en trobarem, però un cop allà tan sols ens serveixen 100 pesos ja que en tenen poca i la resta la reserven per a la municipalidad.

No arriba al mig dipòsit i comencem a preocupar-nos, ja que en endavant no tenim notícies de que se'n pugui trobar abans de 300 km. Uns 200 km més endavant, i donat que aquestes rutes no es caracteritzen per la quantitat de cartells indicadors, ens creuem amb un camioner que ens comenta que si ens desviem 20 km trobarem una estancia on tenen benzina.

Caixa o faixa, si ens desviem ja no tenim possibilitat de tornar enrere, però és tanta la seguretat que mostra el nostre informador que decidim fer-li cas. I arribem a l'estància. I sí, hi ha benzina, però en un bidó tancat en un armari. Ni un ànima en quilòmetres a la rodona i un cartell que posa "Vuelvo en unos días". Davant de la disjuntiva d'asseure'ns a esperar, seguir el viatge a peu o intentar agafar la benzina, ens decidim per aquest darrer. Forçant una mica la porta de l'armari, aconseguim treure el bidó. Posem la benzina i deixem els diners equivalents, esperant que quan torni l'amo es faci a l'idea de que ha estat un cas desesperat.

Sense més entrebancs arribem a Los Antiguos, un bonic poble al peu d'un altre llac, el Buenos Aires, just en la frontera amb Xile.

Seguim paral·lels al Andes, travessant un mosaic de llacs que ens acompanyaran fins al nord del país.

Després de 800 km per la Ruta 40, ara ja asfaltada, arribem a Esquel, una tranquil·la ciutat turística punt de partida de les rutes d'autobusos que van a Península Valdés, El Calafate, Bariloche...

A l'igual que totes les petites ciutats argentines, no hi ha cap edifici de més d'un pis d'alçada. El terreny no és problema pels argentins i per tant són poblacions que s'escampen en horitzontal i no en vertical, on els carrers són amples, rectes i de fàcil orientació. Ens instal·lem i aprofitem per a decidir el pla del dia següent.

Al matí següent vam voler tenir una vista general dels voltants d'Esquel des del tren Viejo Expreso Patagónico o també conegut com La Trochita, una autèntica relíquia a vapor que antigament travessava la província de Chubut i que actualment fa el recorregut entre Esquel i Nahuel Pan, poblat dels originaris pobladors d'aquestes terres, els Mapuches. Paga la pena, no tan sols pel recorregut en si, sino perquè el tren, tant per dins com per fora, és de principis del segle passat.

Per la tarda vam decidir fer una cavalcada per les rodalies i vam poder admirar la zona des d'un dels cerros que rodegen la ciutat. Tot i que no ens dóna temps, hi ha la possibilitat de fer rutes a cavall de tot el dia, en aquest cas, cadascú dels genets porta una part del que serà un xurrasco per dinar. En el més pur estil gaucho.

Per desgràcia, la següent destinació, Bariloche i el famós Cerro Tronador, van haver de ser posposats per a una propera ocasió. Les cendres del volcà xilé Puyehue omplien un radi de més de 200 km, fent la zona poc aconsellable (i pràcticament invisible), especialment per als nens. Així doncs, vam haver de passar-hi de llarg sense ni parar-hi.

Al dia següent, abans de continuar el viatge en direcció a Buenos Aires, ens delectem amb la visió del llac artificial més gran d'Argentina. Aquest emplaçament va ser construït amb la finalitat de ser el portal de la Patagònia als llacs del sud. Se'ns fa curiós observar com en un llac la platja està plena d'ombrel·les més pròpies del Carib que d'aquestes latituds i que un dels esports en moda, el kite-surf.

Continuem travessant La Pampa, ara ja més verda, hem deixat enrere les àrides terres de la Patagònia i gaudim a banda i banda d'una carretera de verds prats que es perden en l'horitzó, tan sols les arbredes que delimiten la llera del riu ens impedeixen veure més enllà.

Finalment arribem a la nostra destinació, Guaminí, capital del peix pejerrey. Ens trobem en una zona de llacunes enllaçades, on la pesca del pejerrey és l'esport de la zona. En les ribes de la llacuna tornem a sentir-nos com si estiguéssim davant del mar.

Avui fem l'últim tram del trajecte amb cotxe. És curiós com després de donar-li la volta a l'Argentina sud i central, i estant a punt de tancar el cercle, les vistes ens segueixen impressionant.

No sé si per la tristesa de que el viatge arriba a la seva fi, però àdhuc veient els mateixos paisatges que ens van enlluernar en la nostra arribada, vam seguir dient: "mira allí", "has vist aquest cel?", "fixa't quina visió"... És impressionant tanta grandesa.

Al dia següent, ja a Buenos Aires, cal assimilar tot allò vist i viscut, i també cal acabar el viatge amb una destinació que estigui a l'alçada. Per això hem triat Iguazú.

He de reconèixer que, malgrat ser considerades unes de les 7 meravelles naturals del món, em sentia poc inclinada a anar-hi, donat que aquests llocs eminentment turístics sempre em desperten inquietuds. Però en aquest cas no va ser així.

En el mateix moment en que vam baixar de l'avió ja vam sentir a la pell que estàvem al tròpic. L'intensitat de la llum, l'humitat de l'ambient, l'exuberància de la vegetació, els sons dels ocells ... El dia era esplèndid i ens vam adreçar cap a Puerto Iguazú, a la part Argentina. Aquest és un poble de terra més que rogenca, purament vermella i que, evidentment, viu exclusivament del turisme. Malgrat tot, potser degut a l'època, no teníem la sensació de turistada. Ens situem, estudiem possibilitats i decidim el pla a seguir durant els propers 2 dies.

A primera hora agafem l'autobús cap al Parc Nacional d'Iguazú. En mitja hora de camí hi arribem, paguem l'obligada entrada pels adults i comencem el recorregut.

Hi ha dues possibilitats de recórrer el parc: a peu pels senders o bé en un tren que fa el recorregut interior. També pots combinar les dues opcions. Aquest dia no fa sol i és força agradable caminar, però hem de reconèixer que en ple estiu deu ser d'agrair tenir un transport que et porti d'un indret a altre ja que el parc és molt extens. De fet, cal dedicar-li tot el dia.

La nostre primera destinació dins del parc és la Garganta del Diablo, el salt estrella per excel·lència. I un cop més ens hem de rendir a l'evidència: és magnífic. La perspectiva és única; situats al mateix nivell d'on comença el salt, la idea que em ve al cap és l'antiga creença dels navegants i els abismes doncs la terra s'obre literalment davant nostre i el riu Iguazú, sencer, es desploma 82 metres més avall.

Se't talla l'alè i et falten ulls per a poder apreciar tanta bellesa. I penses que ja no pots veure res millor i que tan sols per aquest espectacle ha pagat la pena venir fins aquest recòndit indret de la regió de Misiones. Però aviat et dónes compte que la resta de salts, 274 en total, des de cadascuna de les perspectives, mereixen la consideració de Patrimoni Natural de la Humanitat.

Però això no és tot. Totes les notícies prèvies a la nostra visita a aquesta zona apuntaven a que el costat brasiler era menys interessant. Més panoràmica, però amb una visió més llunyana. De fet, hi ha molta gent que tan sols visita el parc natural argentí. Quin gran error!. I quina grata sorpresa vam tenir quan vam arribar a aquest parc.

Malgrat que tot el dia va estar plovent com tan sols sap fer-ho al tròpic, ens vam quedar una vegada més embadalits per l'espectacle. Però no tal sols el paisatge ens va deixar impressionats. Aquí, els brasilers ens van obsequiar amb un constant passeig per passarel·les que portàven directament a sobre dels salts; Literalment et situes a sobre d'ells !!.

Així, no tan sols la natura fa de l'indret un espectacle irrepetible, la mà de l'home s'encarrega de fer-t'ho viure des d'una perspectiva no apte per a qui pateixi vertigen.

Així doncs, hem encertat venint a Iguazú, ja que ha estat el fermall d'or per a un viatge tan llargament esperat.

Del tròpic a la fi del món, travessant les regions de La Pampa, Rio Negro, Chubut, Santa Cruz... De la fi del món a Iguazú, cercant balenes, navegant entre llenques, llacs i glaceres...

Tres anys imaginant-ho, vint-i-tres dies per a viure-ho i la resta de les nostres vides per a recordar-ho.