Ruta pel nord-oest d'Argentina

Sortim de l'Aeroparque Jorge Newberry, en el vol de Buenos Aires a Salta de 2 h 15' de durada.

A l'aeroport de Salta recollim el cotxe llogat per internet. Sortim de la ciutat i anem a San Lorenzo (10 km) a l'Estancia Eaton Place, tot un luxe de mansió gregoriana, on ens rep el Sr. Iturrieta amb el seu exquisit tracte (150 $). És el lloc idoni per reposar dels 3 vols i 15 hores d'avió que portem seguits a sobre. Sopem al proper restaurant Don Sanca (24 $), caret però bo.

Dia dedicat a la visita de la ciutat de Salta.

Visita del Cabildo (2 $) a la Plaza de Armas. Pujada al Cerro de San Bernardo, per a contemplar la vista de la vall de Lerma. Museo Arqueologico de Alta Montaña (10 $), molt modern, amb detalls de la troballa al 1999 de 3 mòmies de nens al cim del volcà Llullaillaco (6.700m). Catedral de Salta. Convent de San Bernardo, i la seva porta de 1762 de fusta de garrofer. Església de San Francisco, amb monjos i el seu esvelt campanar.

Comprem fruita al Mercat Popular per a tenir autonomia en els propers dies. Per a la ruta que volem seguir a partir d'avui, fem una consulta a Parques Nacionales, on ens diuen que els accessos al P.N. Baritú, a la frontera amb Bolívia, estan impracticables. Ens preguntem com poden estar malament ara que estem en època seca. Que passarà quan plogui?. Com és que no ens han contestat als mails que els enviàvem demanant informació des del nostre país?. Tenen molt a millorar. Canviarem els plans que teníem, anant al P.N. Calilegua, que ens queda a prop.

Sopem al restaurant de l'Hotel Plaza (26 $). Segona nit a Eaton Place.

Sortim directament de San Lorenzo per la Ruta de Cornisa, amb corbes entretingudes i millor paisatge que la ruta general 9. Per la ruta 34 ens creuem amb multitud de grans camions que anomenen cañeros, que porten canya de sucre al ingenio (fàbrica on la processen). Seguim fins a Libertador General San Martín. Just passat el poble i un pont, hi ha a l'esquerra el desviament a la ruta 83 de ripio al P.N. Calilegua.

A l'oficina del parc ens informen que el bosc es troba molt sec a les zones baixes. Ja que hi som, continuem. Passem el Abra de las Cañas, a 1.700m, on el paisatge es va transformant en abrupte. Al cims que ens envolten hi ha trams nevats recentment. Arribem fins el llogarret de San Francisco (1.400m), enclotat entre muntanyes, on ens acullen en un alberg municipal molt bàsic (10 $). Ja amb sol ponent, fem una volta al poble per a estirar les cames i comprovem que tothom ens saluda i té puntual noticia de la nostra arribada. Sopem al casolà menjador de la Tia Carola de Lucy i Freddy (12 $), amb agradable conversa de sobretaula.

Després d'un bon esmorzar i que el sol surti a les 9 per damunt les muntanyes, marxem de retorn. A la vora del pont de fusta sobre el riu Jordan recollim a un home que ha trencat la creueta de la seva vella furgoneta Ford. Mentre el baixem a Libertador, ens explica que una vegada va arribar a Purmamarca, evidentment a peu, a buscar sal i no ha estat mai més tant lluny.

A San Salvador de Jujuy, fem una breu volta per la plaça Belgrano i enfilem la ruta cap el nord. Des de Jujuy anem pujant lentament a la immensa Quebrada de Humahuaca, excavada pel Rio Grande de Jujuy, que ens recorda com són les veritables dimensions de mida americana. El sol de tarda ens permet veure ben il·luminada la Paleta de Pintor, un llarg estrat de colors sobre el costat est de la quebrada prop de Tumbaya. A partir dels 2.000 m. d'alçada comencem a veure grans cactus (cardones) als pendents de les muntanyes.

Parem a dormir a Purmamarca, (2.100m). Es un poble molt agradable per a descansar del viatge, encara sense els inconvenients de les grans alçades. A nosaltres ens recorda l'aspecte de San Pedro de Atacama, a Xile. Ens instal·lem a l'Hostal del Viejo Algarrobo (37 $), davant mateix del veritable garrofer de 800 anys d'història, sota el que segons la tradició, el general Belgrano acampava durant les seves batudes. Sopem a la Posta de Purmamarca, que té molta fama però ens decep (20 $).

A la plaça arbrada, visitem l'església de Sta. Rosa de Lima, del 1648. Arriba un autocar amb escolars de Jujuy i li sentim dir ufanosament al mestre que els hi fa de guia, que el garrofer té 2.000 anys i l'església (d'evident estil colonial) és d'estil romànic espanyol. Esverats, anem a fer la volta per la pista de darrera el poble per a veure el Cerro de los Siete Colores a primera hora del matí, en que el sol es el favorable. Es el plegament més espectacular de la regió, encara mes colorit que el de Tumbaya.

Marxem en direcció nord a visitar el Pucarà de Tilcara (2.400m). Es tracta d'un poblat omaguaca ocupat del s.XI al XIV. El seu abandonament coincideix amb la conquesta incaica. No es exactament una fortalesa, com el seu nom en quítxua indicaria, però està construït sobre un turó i ho sembla. Les cases reconstruïdes que es visiten son de parets rectes de pedra en sec, sostres de fang i palla, i fermes bigues de fusta de cardón. Al costat hi ha un senzill jardí botànic d'alçada. Costa 3 $/persona + 1 $/cotxe.

A la plaça de Tilcara visitem el Museo Arqueologico Eduardo Casanova (l'entrada va inclosa en la del Pucarà). Es un dels museus arqueològics mes complerts del nord d'Argentina. Una de les parades del petit mercat de la plaça es diu Arte Nativo i té uns fullets informatius en català de les seves artesanies.

A uns 40 km hi ha Humahuaca (2.900m). L'oficina de turisme que hi ha a peu de la carretera general està tancada, però un xicot situat al mig de l'asfalt fa de guia improvisat i cal dir que ens indica correctament. Tot i les seves bones orientacions, ens costa trobar l'hotel de Turismo (22 $), de tant gran i modern com és. Un cop dins, resulta estar buit i net, però en fatals condicions de conservació. La calefacció fa temps que no funciona, però ens posen una estufa elèctrica. Ens expliquen que és un hotel que va fer fallida i se l'ha quedat la municipalitat, que només el fa servir per a usos oficials. De fet, tant sols compartim l'hotel amb uns mestres que venen de pobles de la regió per reunions de feina. Visitem l'església de Nuestra Señora de la Candelaria i veiem el monument a Los Héroes de la Independencia, amb l'aspecte de majestuositat dels monuments dels països de l'est europeu, sense cap interès. Sopem aviat, per a protegir-nos de l'aire gelat que bufa acanalat pels carrers, al menjador de l'Hotel Portillo (17 $) amb ambient agradable i una bona estufa. Aquesta nit comencem a notar els símptomes inicials de la puna, que combatrem amb mates de coca a dojo.

Aquesta nit ha glaçat i ho farà en les següents. Seguim en direcció nord per l'amplia ruta 9 i la deixem per agafar la dura i lenta pista a Iruya. Passem per Iturbe, un poble que resta fantasmagòric amb la seva estació de tren abandonada. La pista creua a gual un petit torrent per onze vegades, el que vol dir greus problemes per passar per aquí en èpoques de pluja. Passem a tocar d'algunes cases aïllades, d'on surten nens corrents a veure'ns. En passar un petit canvi de rasant, ens trobem de cara amb un grup d'unes 10 persones que van a peu, cantant i resant. Porten dalt de bastons imatges i senyeres de sants. Son pelegrins que venen de Nazareno i van a Salta per a la celebració del Señor y la Virgen de Los Milagros el dia 15 de setembre a la Catedral (avui és dia 7, porten molts kilòmetres caminant, han passat un coll de quasi 4.000 m. i els hi queden 7 dies més). Aquests sants són els patrons de la capital des del 1692, quan es diu que la van salvar dels terratrèmols. Ens quedem astorats de la seva fe.

Parem al Abra del Cóndor (3.900 m). A dalt hi ha dues apachetas, enormes piles de pedres, ampolles i restes de menjar que els caminants ofrenen tradicionalment en honor a la mare terra Pachamama en creuar els grans colls. El paisatge cap l'est canvia bruscament. La pista baixa el pendent amb espectaculars llaços de banda a banda, que nosaltres ens permetem el luxe d'escurçar per una drecera que baixa directament (per això portem un 4x4). L'espectacular vista de l'església protegida per un esperó rocós que ofereix l'arribada a Iruya (2.800 m.) ens compensa del cansament i les dues hores llargues de pista per a fer 50 km. Caminem pels drets carrers amb llambordes del poble buscant allotjament, sense èxit perquè hem coincidit amb una convenció ministerial que ha omplert totes les places disponibles. Dinem a un menjador molt bàsic (6 $) i fem el camí de retorn a la carretera general asfaltada. Un cop de nou a la ruta 9 en direcció nord, prop de Tres Cruces, es veu a la dreta de la ruta un altre plegament de colors. Ens demana ajuda un xicot d'una furgoneta amb una roda rebentada. El portem a Abra Pampa (3.400 m.), on nosaltres ens quedarem a dormir. A l'oficina de Parques Nacionales fem una consulta per saber l'estat de la Laguna de Pozuelos, de la que tenim coneixement de que conté una colònia de 50.000 flamencs. Els conservadors ens expliquen el que ens havíen d'haver contestat per mail: que en aquest moment quasi no hi queden animals, així que ho deixem córrer.

Els allotjaments del poble son molt senzills. Ens quedem a la Residencial Coyita (15 $), molt ben atesos i on també soparem (8 $). La mestressa de la casa ens dona a beure infusió de pupusa, que diu va encara millor que la coca per a la puna o mal d'alçada. El vent gèlid que corre entre les cases del poble no convida gens a passejar.

Prenem la ruta 11, ja sense asfaltar en direcció oest i desprès sud i a 20 km visitem la Estación Zootécnica del INTA. Ens expliquen els estudis experimentals amb llames, alpaques i vicunyes que hi fan i el suport que donen als ramaders que vulguin criar vicuñas pel valor de la seva llana, la més preuada dels camèlids sud-americans, esquilant sense sacrificar l'animal. Com que per ara som els únics visitants, els biòlegs ens conviden a te al seu laboratori i tenim ocasió de xerrar llargament amb ells.

Seguim per la ruta a Casabindo (3.900m), on veiem l'església i la plaça on el 15 d'agost fan el Toreo de la Vincha, sense sacrifici, on els toreros han d'agafar una moneda d'argent que penja de les banyes del brau. Continuem hores per la solitària i plana pista, a tocar de la Laguna de Guayatayoc, ara de color groc, de tant seca.

Quan de lluny s'intueix la blancor de les salines, creuem amb certa dificultat unes franges de sorra que el vent ha acumulat i ens n'adonem que tenim una roda punxada. El desagradable vent ens dificulta la feina, entrant sorra al cotxe cada cop que obrim una porta. Posem el cric per canviar-la i descobrim que la clau de rodes està deformada i no permet descollar cap cargol. Des d'Abra Pampa no ens hem creuat ni un sol vehicle en tot el dia, així que no queda altra solució que un de nosaltres vagi a peu fins creuar la ruta 52 asfaltada que comunica Purmamarca amb Susques i Xile, on segur passarà algú. Acabem tenint molta sort, i tant sols quedaven 2 o 3 kilòmetres. Prop de l'encreuament hi ha una providencial casa, on un bon home ens deixa una clau de rodes, que li podem tornar aviat, desprès de canviar la roda. Com que ara ja no portem roda de recanvi ni clau per canviar-la hem de refer els plans que teníem d'anar a San Antonio de los Cobres. Entre anar a Susques o Purmamarca, escollim aquest darrer poble, on es més probable poder reparar la roda punxada i alhora, aconseguir una altra clau de rodes, sense la qual no podem seguir.

Quan estem creuant los Salares Grandes (3.400m) en direcció est, recollim a una noia que va a peu per la vorera. Resulta ser una mestra que va extraviada cercant l'escola a la que l'han enviada a fer unes substitucions. L'acompanyem, sent conscients de que ens estem buscant problemes sortint de nou de la carretera general i anant per pistes sense possibilitat d'arreglar una altre punxada ni rebre cap ajuda. Al tercer intent a banda i banda de la ruta 52 trobem les quatre cases i l'escola on va destinada la mestra. En deixar-la diu que ens ho agrairà tota la vida. Potser no n'hi ha per tant!.

Pugem sense novetat a l'Abra del Quemado (4.200m) i baixem el llarguíssim pendent de la Cuesta de Lipán fins Purmamarca (2.100m) de nit. Ens allotgem a unes casetes noves de la Posta de Purmamarca (45 $) i sopem com uns senyors al restaurant Los Morteros (19 $), excel·lent.

Dia dedicat a fer manteniment i reposar. El gomero Córdobes, molt competent, ens repara la roda (7 $) i ens ven una clau usada (25 $). Entrem a un cibercafè, fem compres d'artesania al mercat de la plaça, anem a Tilcara a omplir de benzina i a aspirar la sorra acumulada dins el cotxe, enviar postals, etc. Repetim nit a La Posta i sopar a Los Morteros (18 $).

De bon matí fem la Cuesta de Lipán, ara de pujada. El panorama és espectacular. A l'Abra del Quemado (4.200m) hi ha gel a les cunetes. També la perspectiva que hi ha vers los Salares Grandes (3.400m) es immensa. Avui tenim temps per a visitar les salines. Al ser època seca, es pot circular en cotxe directament sobre la sal endurida. Aquesta extraordinària experiència tant sols es podria comparar amb la sensació de circular sobre un mar gelat. No ens cansaríem de contemplar el contrast entre el blanc de la sal, el marró de les muntanyes i el blau perfecte del cel. Seguim per la solitària ruta 40 cap el sud. Sobre un turó, el cementiri de Tres Morros es molt representatiu dels de la regió. Desprès de vorejar les salines, la pista té trams de roderes fondes, però sense dificultat. No ens trobem cap cotxe fins a tocar San Antonio de los Cobres (3.800m). El color de les cases, tan igual al de les muntanyes que l'envolten, fa que no es distingeixin a distància. Es un poble miner d'origen molt antic. Passem de llarg el polsegós poble per anar al Viaducto de la Polvorilla (4.200m), a uns 15 km en direcció a Xile. No es que estigui indicat, però com anem 4 o 5 vehicles seguits, donem per fet que anem bé. El que passa es que no estem acostumats a tant de trànsit. A sota mateix del viaducte hi ha una llama per fer-se fotos i uns venedors disposats a assaltar pacíficament als turistes, que es queden en aquest punt. Observem que a l'altre costat del viaducte no hi ha ningú i la perspectiva es molt bona i a favor del sol. Arrecerats del vent de la puna, ens quedem una bona estona a dinar i observar. El turístic Tren de las Nubes, que puja de Salta fins al viaducte, fa uns mesos que no funciona. Sembla que el govern l'ha interromput per les irregularitats de la companyia que explota el servei. Oficialment és per avaria i es pensa reprendre aviat, sense detalls.

Continuem uns km més per la ruta 51, a trossos molt dolenta, fins arribar a l'Abra de Chorrillos (4.560m), ja de nou en pista totalment solitària. Com que estem cansats de pols i pista que portem des de Purmamarca, descansem uns minuts dins el cotxe, però no aconseguim dormir, segurament per efecte de l'alçada.

Al poble de San Antonio de los Cobres tenim reservat allotjament a la nova Hostería de las Nubes (30 $). Els vehicles de les agències de turisme pugen de Salta i fan l'excursió en el dia, dinant a l'Hosteria i tornant a Salta i per això a la nit estem sols. També per ser els únics clients no engeguen la calefacció fins les 11 de la nit. Sopem en solitari (22 $) molt bé.

Al matí, el riuet que passa pel mig del poble està tot glaçat. Desprès d'omplir de gasolina per precaució, sortim aviat inicialment per la ruta 51 en direcció a Salta, la deixem a 11km i prenem la ruta 40, directe al sud. La soledat d'aquesta carretera és total. No trobarem cap vehicle fins Payogasta, ja a prop de Cachi d'aquí a 106 km de port. Ja des del principi es divisa el cim del Nevado Acay (5.950m) i al seu costat dret s'insinua el coll pel que passarem. Veiem grups de vicunyes salvatges i també de burrets.

L'Abra de Acay (4.895 m) és el coll de carretera més alt d'Argentina (els argentins diuen que és el més alt del món en carretera general). Aquesta és la Ruta 40 de 5.121 km de longitud que uneix La Quiaca (a la frontera amb Bolívia) i Ushuaia, a l'extrem sud de la Patagònia. La vista des del coll és immensa, especialment cap el nord, amb el Nevado Chañi (6.200m) i el Quewar (6.129m). Són clarament visibles a 100 km en línia recta els omnipresents Salares Grandes de Jujuy. Deixem una pedra a una de les dues apachetas. El fortíssim vent ens dificulta fer fotos i filmar. La pista de baixada cap el sud ens ofereix tota la gama imaginable de colors de roques, grocs, verds, vermells i negres. La yareta és una curiosa mena de molsa de color verd intens que tapissa roques. Parant i fent fotos, la baixada ens sembla eterna fins Payogasta, on trobem uns 10km de carretera asfaltada fins a Cachi (2.280m), on ens allotgem a la Hostería Sol de Valle (55 $). Com a socis del Racc de Catalunya ens apliquen la tarifa de soci de l'Automóvil Club Argentino. També hi sopem (20 $).

Dia d'estada a Cachi. Visitem la Iglesia Parroquial, del segle XVIII. Construïda en tova sobre còdols de riu, té sostre de fusta de cardón i espadanya de tres campanes. Passegem pels tranquils i estrets carrers amb llambordes. Visitem el Museo Arqueológico Pio Pablo Diaz,(2 $), molt interessant, amb moltes peces del proper jaciment de Las Pailas, visitable a 16km. Pugem a la part superior del poble on hi ha una pista d'aterratge amb una magnífica vista del Nevado del Cachi (6.380m). Es un lloc perfecte per dinar i prendre el sol. Fem un recorregut circular per la zona agrícola de Cachi Adentro. Està arribant una onada de vent gelat del sud. Com que el parabrises del nostre cotxe porta una fissura d'uns quants centímetres (que la nit de San Antonio de Los Cobres va créixer algun cm i aquesta nit es presenta molt freda), mentre cerquem un garatge per a protegir-lo, passa un cotxe de la policia local. Es llarg d'explicar, però el nostre cotxe passa la nit gratis al garatge policial, sense estar detingut. Repetim nit a l'Hosteria Sol del Valle i també sopar (15 $).

En ruta cap el sud, parem a visitar Molinos. L'església de San Pedro Nolasco és d'obligada visita. És de finals del XVIII, construïda pel darrer governador espanyol de Salta, Don Nicolás Severo de Isasi Isasmendi y Echalar. És l'església amb arquitectura més notable de la regió, similar i millor encara que la de Cachi. Darrera una làpida jau el cos momificat de qui es va destacar en la repressió contra la rebel·lió indígena de Tupac Amaru de 1781. Al davant mateix cal visitar el preciós pati de la seva casa, actualment hosteria.

La sinuosa pista de terra travessa l'espectacular zona coneguda com la Quebrada de Las Flechas. És una zona on la ruta passa entre agulles i plegaments d'arenisques de colors. A San Carlos, retrobem l'asfaltat. Passem de llarg Cafayate i seguim fins les ruïnes de Quilmes (2 $).

Un guia ens dona detallades explicacions del que s'ha excavat fins ara, que és tant sols una part de l'enorme extensió original. Sorprèn la grandiositat del conjunt estrictament planificat a partir d'una olla natural baixant en direcció a la plana que forma la quebrada. Visitem els recintes urbans amb basaments de fins 2 m. d'ample formats per dos paraments de pedres planes, interior i exterior, reomplerts de terra. Ens imaginem el que seria aquesta ciutat en activitat. També és molt remarcable el disseny del sistema d'abastament d'aigua al conjunt. El recinte va estar ocupat de manera irregular des del S.IX. El s.XV hi arribaren els inques. Al 1665 el governador espanyol de Tucuman, fart de la resistència dels indígenes quilmes, va fer desterrar les 270 famílies que restaven en una marxa a peu de més de 1.000 km a la vora de Buenos Aires, amb la mortaldat conseqüent. Es visita un petit museu. Al mateix nucli de les runes hi ha el Parador Provincial, la decoració i l'arquitectura semi-subterrània del qual ens recorda la casa de Jorge Manrique a Lanzarote. Tenim una reserva feta per a dormir aquí, però no ens plau gens la rebuda que ens fan i canviem d'idea per a marxar a dormir a Cafayate. Ens allotgem a la Vieja Posada (25 $), un lloc agradable actualment portat per una parella de joves porteños. Sopem al menjador de la Mamma (10 $), senzill, amb música en directe encara més senzilla.

És el nostre dia de retorn a la capital. Fruïm del paisatge durant els 30 km de la Quebrada de las Conchas, on l'erosió ha donat formes capritxoses a les roques arenisques, que arriben a la seva màxima expressió a El Anfiteatro i La Garganta del Diablo, que són dos engorjats de dimensions espectaculars. A Alemanía (amb accent) hi ha una bona perspectiva de l'abandonada estació de tren.

A mida que ens anem apropant a Salta anem trobant pelegrins que arriben a peu a la capital, de la mateixa manera que ho feien el grup de gent que ens vàrem trobar fa dies prop d'Iruya. Arriben a ser tanta gent, que ocupen tota la vorera i la meitat dreta de la carretera general. Arribem de tornada a la ciutat, que està saturada de pelegrins i visitants. Afortunadament, havíem reservat anticipadament allotjament a l'Hotel del Antiguo Convento (45 $), a tocar del convent de San Bernardo. Sortim a passejar per la Plaza de Armas i entrem a la Catedral amb dificultats, enmig de la munió de pelegrins. Sopem a Terraza Posta (España 456,entre Zuviria i Dean Funes) un magnífic bife de chorizo (17 $), per a celebrar el nostre retorn.

El darrer dia un xofer de la casa de lloguer ens porta a l'aeroport, per a continuar el nostre viatge per Argentina.