Relat d'una ruta solidària al Perú

Quan arribem a Lima tot està gris en boira, no veiem el sol en cap moment, és molt normal a l'hivern entre juny i setembre. Aquí hi viu la tercera part de població de Perú amb vuit milions d'habitants. Durant el trajecte m'he deixat impregnar per tot el que anava veient. Les parets estaven plenes de cartells amb frases com haz deporte y no te drogues que perjudica la salud, Cristo vive ahora y siempre. A la platja es veien els surfistes amb el vestit de neoprè ja que l'aigua estava gelada. Altres des de la muntanya es llençaven en parapent. En el malecón hi ha el parc de l'Amor on es veu una escultura d'una parella amb actitud amorosa i frases de diferents autors sobre l'amor. És una ciutat sorollosa, els clàxons no paren de sonar.

Lima va ser fundada al 1573 a la riba del riu Rimac per Francisco Pizarro. L'any 1821 el general San Martin va proclamar la independència. Cap el 1850 quan van marxar els negres van arribar els xinesos. Lima ha passat temporades difícils entre el terratrèmol de 1974 i les agressions del Sendero Luminoso i Tupac Amaru. Però a partir de l'any 1990 hi ha més tranquil·litat perquè capturen els seus líders i llavors va augmentant el turisme, una font principal d'economia junt amb la mineria pesca i agricultura. Visitem tres esglésies de les tantes que hi ha, ja que el 80% de la població és catòlica i la resta adventistes i jueus.

Projecte San Juan de Lurigancho

Ens anem acostant als barris perifèrics on els carrers són de terra i cada vegada hi ha més escombraries tirades sense que ningú les reculli. Arribem per fi a San Juan amb la Teresa que és la noia que ens acompanya a la Asociación Programa de Educación Infantil. Allà hem conegut unes dones molt lluitadores, la majoria soles sense marit, que cuiden als nens i nenes d'altres dones que treballen i haurien de deixar els fills i filles al carrer. Els donen menjar, els ensenyen hàbits i coneixements bàsics. Hem visitat diferents centres i finalment hem compartit el dinar conversant i explicant experiències. He quedat impressionada de tot el treball que fan, m'han encomanat la seva força i energia.

Projectes Villa Salvador

El dia següent anem a conèixer Villa Salvador, ciutat propera a Lima, nascuda l'any 1971 com a resultat de l'ocupació de terres per part dels immigrants. Li han donat el premi Príncep d'Astúries. Ha estat molt interessant veure l'organització i desenvolupament aconseguit per la comunitat. Hem anat a veure un projecte que es diu Red del Adulto Mayor, on ens han explicat com s'organitzen per treballar i recollir diners per a sobreviure, doncs no tenen ajuda del govern. Han muntat un hort, criaran cuyes i faran menjar per a vendre. També organitzen viatges, cursos de tai-txí i natació. Hem compartit el dinar amb uns dels responsables. Ens han parlat de la madre coraje, una lider que quan era consellera de l'Ajuntament de Villa Salvador la van amenaçar, els de Sendero Luminoso, fins que la van matar fent explotar dinamita en el seu cos. Fins i tot després d'enterrar-la van dinamitar la seva tomba. Tots aquests fets van provocar que la gent pobre, en comptes d'acovardir-se, lluités més que mai. Els de Villa Salvador són els que més van resistir als terroristes de Sendero Luminoso.

Nueva Italia

Hem preparat una motxilla per tres dies i cap a l'estació de bus. Allà hi ha un formiguer de gent carregant paquets fins i tot uns porten un llit. El viatge ha durat tota la nit. Ha estat llarg i pesat, ja que m'he anat despertant sovint. Crec que en algun moment he agafat mal d'alçada, perquè hem passat del nivell del mar fins a 4.800 m. per després baixar 800 m. al poble de San Ramón. Un cop allà ens ha vingut a rebre l'Aldo que junt amb la Teresa ens acompanyaran aquests dies. Hem pujat en dos 4x4 que anaven molt plens!. Durant el trajecte el paisatge cada vegada era més frondós i verd. He quedat encantada contemplant aquells arbres tan ben alineats i diferents als nostres. Hi havia gran quantitat d'aigua dels rius i cascades, quina grandesa de natura!. Quan anàvem arribant a Nueva Italia, han anat apareixent a saludar-nos els habitants de les diferents cabanes escampades per la muntanya. Ens han explicat tot contents que els havia tocat dos carneros perquè havien guanyat el partit de futbol. Ens el farien per dinar cuinat amb pachamanca, que consisteix en un foc fet en un forat a terra i posant fulles tapant la carn, yuca, patates, tot enterrat per mantenir l'escalfor. Havien canviat els plans però en aquesta ruta ja és normal, ja que era la quarta vegada que canviàvem. Estem aprenent a viure l'ara i l'aquí!.

Hem arribat al lloc que dormirem, que són casetes fetes de palla i fusta. Hem agafat quatre coses bàsiques i ens hem posat a caminar en direcció al Cedro del Abuelo, un arbre centenari enmig de la reserva de la Pampa Hermosa. Ha estat una excursió cansada ja que portàvem hores sense dormir. Ens ha compensat el fet de passar per uns llocs paradisíacs, on jo m'hi quedaria i faria una cabana. Uns quants ens hem tirat per una liana, jo mentrestant em deixava anar, he fet un crit que he quedat ben descansada!. Estic contenta perquè finalment he aconseguit arribar-hi i m'he abraçat a l'arbre centenari per aconseguir energia. He anat caminant molta estona sola darrera el guia, un noi de disset anys que es movia amb molta agilitat. Mentre esperàvem als altres, ell em feia observar animals i plantes que mai havia vist. Els dos en silenci escoltàvem els sons de la selva. Uns moments que no oblidaré mai!.

Quan hem arribat de l'excursió ja ens tenien preparat el pachamanca. Tot dinant hem parlat amb el Toni, un català que fa una experiència de voluntariat fent de mestre de l'escola unitària. No cobra res però va a dinar cada dia a una casa diferent i el sopar li paga l'ONG Tunki que porten l'Aldo i la Teresa. Viu molt senzillament sense corrent elèctrica, ni lavabos, ell diu que ja en té prou. Ens ha ensenyat una exposició que ha muntat amb material dels nens i els comuneros. També ha fet una recopilació de fotografies històriques sobre Nueva Italia. L'hem felicitat per tot el treball que està fent i per la valentia que té per tirar aquest projecte ell sol. Quan tornàvem a les cabanes, ens ha recollit l'única furgoneta que hi ha al poble. Anàvem tots setze com sardines. Quèiem uns sobre els altres i ens ha agafat un atac de riure. A l'arribar jo m'he assegut al porxo i m'he posat a escriure tot veient com es ponia el sol. En aquest moment he connectat amb els meus sentiments i emocions, que déu n'hi do els que he tingut durant el dia!. Estic sola i només se senten els animals de la selva, és un moment en que sento molta pau i harmonia amb la natura. Quina felicitat tan gran!!.

Ninabamba

L'endemà ens llevem a les cinc del matí per marxar cap a Ninabamba. Hem començat a carregar les motxilles als burros i amb marxa i empenta ens posem a caminar. Observem que la vegetació és diferent de Catalunya, però trobem cascades i rius com el nostres Pirineus. Algunes persones del grup hem passat moments de crisi i semblava que no podríem seguir. Hem fet parades bevent aigua, menjant fruits secs, caramels de llimona i fins i tot hem mastegat coca i begut canya de sucre. Tot sigui per poder aconseguir arribar al final de la ruta!!

Hem pujat molta estona. He intentat anar agafant el ritme tranquil de respiració fins que hem arribat a la porta de Ninabamba. Allà al veure aquella bellesa de paisatge amb les casetes enmig del prat, els chanchos, els bens i vaques pasturant m'ha fet oblidar de tot el cansament. M'he omplert de satisfacció per l'esforç realitzat després de set hores de caminada difícil, veure l'acollida de la gent del poble que ens ha rebut amb els braços oberts.

A la tarda hem anat a veure la mestra i ens ha explicat que treballa tres setmanes i en té una de festa. Les famílies fan torns per acompanyar-la. Marxa a les quatre del matí per poder agafar el cotxe que va a San Ramon i d'allà encara li queden set hores de viatge. És dura la vida aquí!. Ens ha dit que fa dos torns: al matí té set nens de primer a tercer i a la tarda quinze nens de quart a sisè. Hem acabat intercanviant cançons i danses. Els hem regalat dòminos i els hem ensenyat a jugar. Al sortir alguns de nosaltres hem jugat a voleibol.

Començava a fer-se fosc i hem entrat tots a dins la posta mèdica que és on dormirem. Allà hem fet una reunió d'intercanvi on ens han explicat com s'organitzen els comuneros. Després cada família, de les disset que són, ha vingut a buscar a un de nosaltres. Jo he anat amb la Vicenta, hem tingut un sopar molt íntim sota la llum de l'espelma i la brasa del foc. Mentre menjàvem patates fregides i ou ferrat, m'ha explicat que és mare de vuit fills, però que viu sola des de que el seu marit es va quedar paralític. A San Ramon hi viu el fill que cuida el pare i va a l'escola de primària. Els altres estan casats i viuen fora. Em diu que se sent sola i trista. Es queixa que té mal d'esquena i m'ofereixo per fer-li Reiki que li ha anat bé. M'ha donat una manta i un pellejo per dormir i hem anat cap al foc de camp. Ens hem assegut tots al voltant del foc fent la xerradeta. Quan la majoria ha marxat, ha sortit la lluna d'una manera molt diferent de com la veiem a Catalunya, girada de cara amunt com si fos un cistell. Mentre uns nois del poble ens explicaven la llegenda del abuelo se'ns han fet les tantes de la nit. S'estava tan bé, que recordaré sempre aquest moment tan entranyable.

L'endemà ens hem llevat cansats ja que la nit ha estat dura perquè hem dormit a terra i hem passat fred. He anat a esmorzar a casa la Vicenta, li he donat uns soles per pagar el viatge per anar a portar menjar als seu marit i fill. A la plaça ens hem acomiadat de tots amb pena, però agraïts de la seva acollida. No ens oblidarem mai del que hem compartit plegats.

La tornada no ens ha costat tant, ja que hem parat per banyar-nos i refrescar-nos al riu. Llavors hem continuat fins a San Damián on ens esperaven els comuneros amb menjar preparat. Uns quants hem anat a banyar-nos a la cascada. Per arribar-hi hem hagut de passar per sobre d'uns d'arbres que havien tirat feia uns dies uns individus per poder treure profit turístic i poder construir. Estaven molt indignats i volien denunciar-los. El bany a la cascada ens ha retornat, notava com les gotes d'aigua anaven relliscant pel meu cos era una sensació molt agradable. Després de dinar hem anat a veure els Tunkis o gallito de roca, que és l'au nacional. Es troben cada dia a les cinc i els hem reconegut pel seu color vermell enmig dels arbres. Quan ja era fosc hem anat a l'escola i hem muntant uns prestatges, però hem necessitat el focus del cotxe per veure'ns, ja que era fosc i no hi havia llum. Ens hem acomiadat i hem anat cap a La Merced. El viatge ha estat pesat ja que hi havia moltes pedres pel camí. Al final del dia ens feia mal tot.

Comunitat nativa dels Achaninkas

Ens hem llevat de bon humor i descansats i hem anat a conèixer als Achaninkas que ens han rebut amb danses i masatu beguda cerimonial feta amb el suc de yuca mastegada. Ens hem posat les seves túniques, collarets i plomes. El curaca responsable de la comunitat ens ha explicat que han hagut de lluitar molt per conservar les seves costums i tenir un terreny propi. Han rebut persecució per part dels colonitzadors i els terroristes. Ara finalment el govern els ha desplaçat al costat de l'abocador d'escombraries i de la carretera. Tot això els perjudica per poder seguir les seves tradicions, però ell diu que lluitaran fins al final. Se'l veu un home amb molta força i valentia. Ens ha explicat que:

• Les dones porten el mocador vermell símbol de la sang vessada.

• Són polígams i que les dones no poden anar amb un altre home. El càstig d'adulteri consisteix en lligar-les en un arbre formiguer durant vint minuts.

• Hi ha una escola primària, la resta d'estudis es fa a fora. Les qüestions mèdiques si poden les ressolen amb el xaman.

Quan marxem agraïm la seva acollida i comprem alguns objectes artesanals. Després d'un bany refrescant a les cascades ens anem a dinar. L'Aldo i la Teresa ens expliquen com va començar l'ONG Tunki. És una associació sense ànim de lucre constituïda al 2002 per un grup de persones interessades per la preservació del medi. L'objectiu és crear consciència sobre la importància de gestionar adequadament els recursos naturals. Ells han lluitat perquè la Pampa Hermosa sigui una reserva i proposen un projecte d'ecoturisme que porti beneficis sense destruir l'entorn natural.

Quan hem arribat a La Merced hem pujat al mirador a contemplar la vista de la ciutat i hem baixat amb mototaxi, formant una filera de llumetes que feia goig de veure.

Mal d'alçada

Hem tornat a fer el viatge de nit de la Merced a Lima. Durant el trajecte, m'han agafat punxades a la panxa i quasi no he dormit en tota la nit, he suposat que era pels canvis d'alçada. Al arribar a Lima hem fet una ruta amb bus pel barri de Barrancos i Callao. Hem anat a l'aeroport per agafar el vol que anava a Juliaca, amb parada tècnica a Cusco. Durant el vol hem sobrevolat els Andes i he vist el llac Titicaca. Per uns moments m'he sentit molt a prop del cel. No hi ha paraules que ho puguin explicar!!

Quan he baixat a l'aeroport de Juliaca a 3.824 m d'alçada, notava el cap tèrbol i l'estomac remogut. M'he agafat a un carro, ja que em donava la sensació que havia de caure. La Teresa que és metge em fa seure en una cadira amb les cames enlaire. Llavors ve la infermera de l'aeroport que em pren la pressió i diu que la tinc alta. Als turmells noto com si tingués un pes a sobre, quan me'ls toca diu que tinc edemes, llavors la Teresa em fa massatges i em baixa l'inflor. Han avisat perquè em posin oxigen, però està ocupat per una japonesa que està pitjor que jo. Em miren la pressió i sembla que ha baixat, em vaig trobant més bé. Dono les gràcies pel que m'he sentit cuidada, en aquests moments difícils i lluny de casa. M'aixeco i a poc a poc vaig a l'autocar on m'estiro a darrera amb les cames enlaire. Durant el recorregut cap a Puno i a Chucuito vaig gaudint del paisatge i intentant oblidar la mala estona que he passat.

Chucuito

Fa un fred que pela però tenim una acollida càlida de les dones teixidores que ens abracen i ens posen guinardes de qantuta, la flor nacional del Perú. Ens han preparat unes danses típiques al pati de la casa. Llavors anem a descansar al llit i prenem mate de coca, em refaig del fred i del mal d'alçada prenent sopa de quinua i pasta amb patates. Més tard ens expliquen el procés del teixit amb l'alpaca i llana d'ovella. Hi ha una dona que fa mitja amb una rapidesa increïble. Ens fan un foc al pati per escalfar-nos i llavors directa a l'habitació, m'estiro al llit i m'adormo en un moment.

Puno

Després d'un emocionant comiat de les dones teixidores ens anem a Puno, on ens presenten el Luís que és el que ens acompanyarà a l'illa de Taquile. Anem cap al vaixell i allà ens explica que el llac Titicaca és el llac més alt del mon. Titi -vol dir puma ja que l'illa té forma de puma i caca- pedra que ve de cerimònia ritual. Des del port veiem les barques i les illes fetes amb la planta de totora. Ens embarquem i anem en direcció a Chumi.

Chumi

Quan arribem a Chumi els seus habitants ens reben i expliquen que la planta de totora quan és tendra es pot menjar i quan s'asseca fan les cases i barques. Cada dos mesos revisen la totora de l'illa i cada 25 anys canvien d'illa. També ens diuen que tenen una torre de control i es comuniquen per signes i amb miralls. Els nens van a escola a un altra illa. Viuen de la pesca i artesania. Ens acomiadem d'ells i continuem la ruta.

Taquile

El Luís, per a preparar-nos per l'arribada a l'illa de Taquile, ens ensenya una ceremonia que fan els Taquilens sempre que viatgen. Ens dona tres fulles de coca per cadascú, les hem d'agafar per la tija donant el nostre alè, pensant un desig i després tirar-les al llac. Llavors ens en ha donat unes quantes perquè les masteguéssim. El viatge enmig del llac Titicaca s'ha fet curt, de tan bé que ho he passat!

Hem arribat a Taquile per una platja solitària. Hem caminat una hora i mitja. Notava que em faltava l'aire i em cansava de seguida. Estem a molta alçada. Quan per fi hem arribat a la comunitat de Huayano, al sud de l'illa, ja ens esperaven per dinar amb la taula parada a fora. Havent dinat l'associació d'artesans ens han fet una demostració del procés del teixit i d'interpretació de la simbologia taquilena:

• El chullo és el barret que porten els homes. Si el porten cap a un costat són solters i si el porten darrera són casats. Els cinturons estan marcats amb els mesos de l'any.

• La chuspa és la bossa que porten els homes amb fulles de coca i quan es troben per fer treball comunitari o minca s'intercanvien la coca.

• Viuen de teixir i de l'agricultura. Cada família té tres suyos o terrenys que treballen, mentre els altres tres estan de barbecho i els utilitzen per pasturar els animals.

La posta de sol al llac ha estat un moment que no hi ha paraules per explicar. Quan s'ha fet fosc ens hem reunit a la cabana per prendre una tassa de munya, unes herbes que van bé pel mal de panxa. Ens expliquen que els taquilens són pacífics, silenciosos i que no tenen cap mena de política ni armes. Després de sopar han fet un foc de camp amb danses tradicionals on hem acabat ballant tots plegats. L'atmosfera és molt neta, es veu la via lactea com un riu que va a parar al mar.

El dia següent, per esmorzar he près un pankeke, una pasta plana feta amb farina, i una pastilla de soroche pills per al mal d'alçada. Emprenem la marxa en direcció a les runes, on el Luís ens explica les llegendes de la creació del món i del llac Titicaca.

Els Pukara van ser dels primers pobladors, concretament la família K'jari. Quan van arrribar els espanyols els taquilens van ser els servidors dels amos de les terres. A 1930, en l'època republicana, va ser enviat com a presoner polític Sanchez Serro, que era jove i amb idees de recuperar la terra. Va fer que els taquilens tinguessin il·lusió per recuperar el que era seu. A 1940 Sanchez Serro va pujar al poder per un cop d'estat, llavors els seus sis amics taquilens van parlar amb ell i els va aconsellar que compressin la terra de l'hisenda i la repartissin. Aquells van ser els sis líders que van aconseguir que la terra fos propietat dels comuneros i es dividís segons la descendència.

Quan hem anat a la plaça del poble, hem visitat l'exposició de fotografies fetes per gent de Taquile que han estat preparats per l'ONG danesa Axis-Ibis i la universitat del altiplano. Després hem anat a dinar al menjador comunal on cada setmana se'n cuida una família. A la botiga artesanal, porten els seus objectes amb els noms i preus i cadascú en treu el seu benefici. Més tard hem anat en direcció al port baixant moltes escales. Allà hem agafat el vaixell cap a Puno. Durant el viatge el Luís, que és com un llibre obert, m'ha explicat històries i llegendes que explico més avall. Quan he pujat a la part de dalt del vaixell, al costat tenia l'Isidoro, un taquilè que no parava de fer mitja i que m'ha acabat d'aclarir algun dubte que tenia.

A Puno hi havia molt d'ambient i hem anat a una pizzeria a sopar amb el Calixto, un taquilè que era la primera vegada que menjava una pizza i bevia pisco sauer, una beguda feta amb ou, llimona i pisco que es pren molt al Perú. Era emocionant observar la cara del Calixto amb aquells ullets de sorpresa i admiració, com un nen petit. Dels taquilens m'emporto la innocència de la seva mirada.

Camí cap a Cusco :runes de Parakas i Raqchi

Hem marxat amb bus cap a Cusco. Primer hem recorregut Puno i no ens ha agradat gaire, ja que la majoria de cases no tenen teulada, tenen uns ferros que surten per continuar construint altres pisos. Després hem passat per Juliaca que hi havia un caos circulatori molt gran, amb carros-bici carregats de persones i paquets. Les furgonetes anaven plenes de gent a vessar. Hem estat molta estona travessant la ciutat. Hem parat a visitar les runes de Parakas, una de les civilitzacions més antigues (200 anys abans de Crist fins a 400 anys després de Crist). Per la carretera hem vist moltes creus i ens han dit que eren llocs on havien passat accidents de cotxe. Constantment se'ns creuaven gossos i el conductor havia de tocar el clàxon per no atropellar-los. Com que era diumenge els pobles que passaven hi havia reunions i partits de futbol. Més tard hem visitat les runes de Raqchi (terra dels Inques) on hem visitat el temple de Wiracocha. Era un temple molt important de l'imperi Tahvatwsuyo, lloc on milers de peregrins van a realitzar el culte al déu Wiracocha. Ens han parlat de la trilogia de la cosmovisió andina:

• Món de dalt - Condor -Intel·ligència.

• Món d'aquí - Puma - Força.

• Món de dins - Serp - Naturalesa.

Hem vist les qolcas que servien per a guardar quantitats grans de productes d'agricultura com: papa, quinua, amb plantes deshidratants com la muña. Raqchi era el magatzem de productes de tota la regió. Hem arribat fins al Usno, el lloc on realitzaven els sacrificis d'animals per a la Pachamama o Mare Terra.

L'arribada a Cusco ha estat espectacular, sobretot quan hem entrat a la plaça d'Armes tota il·luminada. A tots ens ha sortit de cop una exclamació de sorpresa i admiració. Realment era molt bonic!!.

Chincheros

Ha vingut l'Olguer, que serà el nostre acompanyant durant aquests últims dies. Ens ha dit que preparéssim una motxilla per a fer ruta.

Hem anat cap a Chincheros, on les cases són de tova. Hem vist que les teulades tenen una creu, símbol del cristianisme, i una vaca i un toro que representen la dualitat masculí-femení. Hem visitat les teixidores que ens han ensenyat com fan els tints, bullint diferents plantes i hem pogut veure com teixien. Totes anaven vestides igual, amb unes trenes molt llargues. En el mercat de Chincheros es practica el trueque amb la gent que baixa de la muntanya.

Moray

És un laboratori Inca agrícola que consisteix en una construcció de terra cap avall on van treure quantitats extraordinàries de roca i pedres fent servir milers de treballadors durant generacions per donar forma a diversos agrupaments d'andanes circulars quasi penjades. He sentit que havia de baixar fins al centre. No ha estat gens fàcil, només hem arribat quatre del grup. Allà he notat un energia molt gran, és un lloc molt especial!

Després de passar per una carretera amb molts precipicis hem arribat a les Salines de Maras, on fins i tot feia mal als ulls tanta blancor. Durant el trajecte anava observant els camps i les muntanyes. Era impressionant la barreja de colors ocre, marró, groc. La terra és molt fèrtil en aquesta vall Sagrada i les pedres sembla que parlin.

Ollantaytambo

Tot anant cap a Ollantaytambo hem parat a un lloc que donaven chicha (blat de moro fermentat). Ens han explicat que quan hi ha una bandera vermella vol dir que et conviden a beure chicha. Ens han ensenyat els kipus, un cordill amb nusos que utilitzaven els inques per a comptar el cens, les edats i els tributs.

Quan hem arribat a Ollantaytambo hem vist a la plaça una escultura d'Ollanta un heroi dels inques, que te una llegenda molt bonica. Hem fet un vol pels carrers no tan turístics on ens hem trobat uns nens que cantaven la vaca lecherai hem acabat dansant i cantant tots plegats a la plaça del poble. Han anat apareixent nens i nenes de per tots els carrerons i s'ha organitzat una gran festa catalana-peruana. A les runes de Ollantay ens han explicat que al solstici d'hivern (el dia 21) el sol il·lumina la muntanya en un punt determinat.

Pisac

Hem anat a veure les runes de Pisac. Ens hem fet un tip de caminar. Ens han explicat el sentit Inca d'una creu: la vertical significa la relació amb les estrelles, la lluna i el sol, mentre que l'horitzontal significa la relació amb la mare terra.

Hem passejat pel mercat de Pisac, allà he conegut un músic molt interessant. M'ha ensenyat uns ossos de condor i de llama que estaven foradats i el so que sortia al bufar servia per allunyar als mals esperits. M'ha parlat de l'amor a la terra, a les pedres i als arbres. S'ha creat una bona connexió i empatia amb aquest home. Llàstima que ja havíem de marxar.

Hem anat a dinar a la comunitat de Cachicata, una vall molt bonica on al fons es veia el Nevado de Laguna Sagrada o Verònica. Hem anat a dormir ja que demà hem de matinar per anar al Machu Picchu.

El viatge en tren ha estat molt agradable. Ens han servit esmorzar i hem gaudit plenament del paisatge mirant per la finestra. Al arribar a Aguas Calientes hem agafat un bus. Estava tot emboirat, quasi no es veia res. Quan hem arribat a dalt tot era com un conte de fades, semblava encantat, ja que la boira no ens deixava veure res. L'Olguer ens ha començat a explicar que Machu Picchu vol dir pedra vella i de cop han desaparegut les boires, apareixent davant nostre la gran muntanya de Wayna Picchu o pedra jove. Tots hem quedat bocabadats observant les runes enmig d'un paratge tan màgic. Hem visitat el temple del Sol i ens ha dit que per una finestra hi entra el sol en el solstici d'hivern i a l'altre pel solstici d'estiu. Ens hem passejat per les diferents construccions: cases per guardar el gra, temples, vivendes. Ens ha explicat que tallaven les pedres amb d'altres més dures i que utilitzaven uns pals per aixecar-les.

A la tarda hem anat fins a la porta del sol pel camí Inca. La vista era bonica perquè ho veies des d'una altra perspectiva. A la tornada, la majoria han marxat cap a Aguas Calientes, però la Dolors, la Teresa i jo ens hem quedat a meditar. Ha estat una estona molt íntima, en la que cadascú ha fet el que li venia de gust. He sentit que és un lloc molt especial que em dona molta pau i energia. Hem acabat el dia amb un bany reparador a Aguas Calientes.

Ens llevem de matinada, quatre del grup, per pujar el Wayna Picchu. Plou a bots i barrals. Primer m'he desanimat, però penso que potser no hi tornaré més i ara és l'oportunitat. Hem caminat una estona, però no parava de ploure i ens hem refugiat sota unes roques, mentrestant l'Olguer ens explicava la llegenda del Machu Picchu i de Pisac. Quan escoltava amb aquella boira semblava que estés en un altre món. Ell deia que les boires es reuneixen a baix a la vall, es distribueixen la feina i cada una va cap al seu lloc i llavors el dia s'aclareix.

Malgrat el mal temps hem anat a apuntar-nos per pujar al Wayna Picchu, doncs porten un control de la gent que hi puja, perquè hi ha un número màxim, per protegir la muntanya. Quan tornes has de signar per comprovar que tothom ha tornat sa i estalvi. El terra estava molt enfangat, just començava a pujar he relliscat, això m'ha fet decidir junt amb la Dolors que tenia mal al peu, a pujar l'Uña Wayna Picchu o muntanya jove petita. Hem marxat soles, però al cap d'una estona ha vingut l'Olguer per acompanyar-nos i li hem agraït que ens hagi ajudat, ja que hi havia moments en que trobaves que t'havies d'agafar d'una corda, hi havia precipicis a banda i banda! Finalment hem arribat al mirador, on hem passat una bona estona parlant amb ell. Ens ha explicat que ell fa molt temps que col·labora i que ha tingut intercanvis amb persones de molts països diferents degut a que Machu Picchu és patrimoni mundial de l'Unesco. Jo he estat una bona estona en silenci observant la muntanya de Machu Picchu quan la boira me la deixava veure. M'he deixat impregnar per la pau i serenor que em portava aquest lloc tan energètic. Quan hem baixat hem anat al museu Inca, on hem acabat d'entendre més la història d'aquesta cultura, tan interessant.

Altre cop a Cusco hem anat a fer un city tour. Hem visitat el convent dels Dominics que està construït sobre el Qorikancha o temple del sol, que tenia els murs recoberts amb làmines en el temps dels Inques. Allà ens fixem amb la pintura cuzqueña on es veu molt el sincretisme religiós. En un quadre de la passió de Jesús, el romà és representat per Pizarro i les dones són peruanes. A la catedral hem vist la mare de Déu en forma de triangle, que representava la muntanya inca i la corona a un sol. Hi ha l'altar del Crist de los tembloresque el veneren molt perquè el van treure a la plaça en un terratrèmol i va parar en sec. Cada any el treuen en processó per setmana Santa. S'ha tornat de color negre degut a les espelmes que posaven. Últimament ho han prohibit. Les faldilles que porta són com les dels inques. La gent soltera té devoció a Sant Antoni i li tiren un boquet de núvia per trobar parella. La processó més important és la de Corpus, on treuen varis Sants. A les cadires del cor veiem unes dones molt ben treballades en fusta que representen la fertilitat. El Sant Sopar està representat amb els apòstols menjant cuyes i bevent chicha. Judes té la cara de Pizarro.

Runes de Saqsaywaman, Q'enqo i Puca Pucara

Saqsaywaman és la casa del sol, però els espanyols l'anomenaven la fortalesa per la forma de zig-zag. És impressionant veure les pedres tan grans i tan ben posades. Aquí hi celebren festes recordant l'època Inca. El temple de Q'enqo és un laberint de pedres llaurades a la roca, canals cerimonials i una sala subterrània. Puca-Pucara és el fort vermell, un lloc de control del camí inca.

Amb els Xamans Castaneda i Ascencio Jerillo hem anat en direcció al temple de la lluna a fer una cerimònia per la mare terra. Ens hem assegut a terra i han encès un petit foc en una perola amb palo santo. Han seguit diferents passos:

• Han passat pels nostres xacres una pedra de meteorit i quan hi havia un bloqueig es quedaven una estona allà.

• Hem triat tres fulles de coca cadascú, les hem agafat ajuntant-les per la tija i les entregàvem al xaman demanant un desig.

• Ens ha passat un bastó on hi havia esculpits la serp, el puma i el condor, que formen la trilogia andina.

• Hem agafat dues fulles de coca i les hem entregat al xaman dient el nom d'una muntanya. Ell les recollia i les posava enmig dels pètals de clavells i els donava alè tot fent una oració.

• Un cop hem passat tots el xaman ha fet un ritual d'anar tirant a sobre les fulles de coca, les flors, les llavors, sal, sucre, caramels que representaven la dualitat entre home i dona. Tot això era per fer un homenatge a la mare terra anomenada Pachamama. Llavors ha tirat vi, chicha i aigua perfumada. D'aquesta aigua ens ha donat a cadascú perquè ens refresquéssim.

• Ha tret un feto d'alpaca i l'ha envoltat amb llana d'ovella i després ho ha embolicat tot amb paper de colors.

• Fent una comitiva hem anat més amunt, on hi havia unes roques en les que hem fet foc i han posat el paquet perquè es cremés.

• Hem passat un a un tirant vi i chicha a sobre.

Un cop cremat hem anat cap a la cova del temple de la lluna (s'anomena així perquè, quan hi ha lluna plena, per un forat entra la llum i il·lumina els tres esglaons que representen el condor, el puma i la serp). Així ha acabat la cerimònia. Mentrestant s'anava apagant la llum del dia, regalant-nos la posta de sol, per completar la gran experiència que havíem viscut amb contacte amb la mare terra. El xaman m'ha interpretat les fulles de coca que portava anunciant-me un bon any per a la meva llar. Ens hem acomiadat prenent mate de coca tots plegats.

És un projecte de mares adolescents i nens i nenes. Ens ha rebut la Raquel que és la responsable juntament amb el seu marit. Tenen dues filles i viuen allà mateix. El marit és el responsable del taller on fan necessers i bosses. Els he portat medicaments i joguines i han estat contents. És d'admirar el treball que fan. Hem fet una ruta pel centre mentrestant la Raquel ens explicava el funcionament.

• Fa sis anys que funciona la casa d'acollida de mares adolescents amb nou noies d'onze a disset anys amb els fills corresponents.

• Quan ja tenen divuit anys van a viure en pisos, la majoria s'ajunten en grups per fer-se costat. És com si formessin un segon projecte. Els de Mantay acullen als nens i nenes en servei de guarderia mentrestant les mares treballen. A canvi elles han de cuinar un cop al mes i donar un deu per cent del sou. La majoria treballa en servei domèstic.

• Les col·laboradores són noies que ja han acabat i tenen l'experiència i poden ajudar a les altres amb el seu testimoni.

• Està tot molt organitzat, ple de cartells amb les activitats que toca a cadascú. Amb frases per orientar amb hàbits de neteja i frases afirmatives sobre l'autoestima i valors humans.

• Tenen una petita biblioteca amb llibres sobre sexualitat, doncs moltes no en tenen coneixement. N'hi ha que no s'han adonat que estaven embarassades fins als cinc mesos.

• Les lleis abans eren laxes, ja que deien que fins als 14 anys era violació, però a partit de 15 anys era seducció. Els violadors a la presó podien comprar la llibertat treballant. Últimament ha canviat i es considera violació fins als 18 anys i els presos ja no poden pagar la llibertat.

Les nenes i els nens ens anaven seguint en el recorregut. Es veia que necessitaven afecte, ja que ens agafaven les mans i ens abraçaven. Hem estat una estona al menjador amb ells i després hem visitat el taller i hem comprat algunes coses per col·laborar amb ells. Estaven molt ben fets.

Ens han explicat que la coca és un símbol de la cultura andina. La cocaïna és molt diferent, perquè és la barreja de coca amb productes químics i això si que crea addició i fa mal. Ells han elaborat productes diferents amb coca: caramels, galetes i bombons. Ens han explicat que ho volen exportar a d'altres països. Hem acabat amb un mate de coca amb llimona i sucre moreno molt bo.

Més tard hem anat al centre cultural a veure danses típiques de Perú, per emportar-nos un record de la cultura andina. Hem menjat una sopa criolla i hem fet un brindis per acomiadar-nos de Cusco. Marxem amb recança d'aquesta ciutat, de la que no et pots desenganxar. Hi ha alguna cosa especial que et reté aquí.

He quedat impactada de conèixer més a fons la cultura inca. No tenien llengua escrita, però transmetien la seva història per mitjà de les seves llegendes, que es passaven de veu en veu. Jo he recopilat varies llegendes que les trobareu al final d'aquest relat.

M'emporto la maleta plena de vivències i experiències:

• M'emporto l'admiració de la cultura inca, pel coneixement que tenien de la natura i com treballaven les pedres.

• M'emporto gravada a la mirada aquell cel tan blau, l'atmosfera tan neta, els núvols que feien bonics dibuixos al cel.

• M'emporto energia de les muntanyes del Machu Picchu. Aquell paratge tan espectacular i canviant enmig de la boira. Hi ha moments que sembla que estiguis en un conte de fades.

• M'emporto un bon record de les dones lluitadores que portaven els projectes.

• M'emporto la mirada d'innocència del Calixto. Aquell taquilè que s'emocionava com un nen per tot el que veia per primera vegada.

• M'emporto el record del Luís que m'encomanava la passió en que explicava històries i llegendes del Titicaca.

• M'emporto el record dels habitants de les illes de totora, senzills i gens complicats.

• M'emporto el record de la cerimònia xamànica, amb el respecte en que la vam viure tots.

Mai oblidaré tot el que he viscut durant aquests dies al Perú. De tot el que he après de la seva cultura, de la relació intercultural que hi hagut entre nosaltres. Ha estat un regal poder viure l'experiència d'aquest viatge. Us animo a que hi aneu.

Llegenda del principi de la creació

Un príncep es va enamorar d'una princesa molt bella, però ella el va rebutjar perquè era orgullosa. Un dia mentre ella estava dormint sota un arbre, el príncep es va convertir en colibrí, va picar una fruita, la va posar a la boca de la princesa i al cap d'un temps li va nàixer un fill. Quan el fill es va fer gran ella va voler saber qui era el pare. Va convocar a tots els pretendents i li va dir al nen que senyalés qui era el seu pare. El nen va senyalar un vagabund que era el príncep disfressat. La princesa quan el va veure el va rebutjar i va marxar corrents amb el seu fill. El princep la va voler seguir, però li va perdre la pista. Va preguntar a un condor i li va contestar que l'havia vist a la platja. Ell agraït li va dir que a partir d'ara seria el rei del cel i va crear altres ocells. Després va trobar una serp, quan encara tenien potes, que no el va ajudar. Li va dir que a partir d'ara s'arrossegaria per terra. Totes les plantes i animals que el van ajudar els va fer créixer com el condor i els que no el van voler escoltar els va castigar com la serp. Quan va arribar al costat del mar va veure dues illes que eren la princesa i el seu fill que havien quedat petrificats.

Llegenda del llac Titicaca

Un grup d'homes que feien camí van trobar una dona amb un àmfora que preparava unes coses per al déu Wiracocha. Ells li van preguntar que feia, ella va contestar que no tenien perquè saber-ho. Però la seva curiositat els va dominar i a la nit d'amagat van anar a veure que passava. Van quedar bocabadats al observar que començava a sortir aigua de dins de l'àmfora sense parar fins que es va formar el llac Titicaca.

Llegenda de Pisac

Un home de classe treballadora es va enamorar de la filla del alcalde de Pisac. Per poder-la aconseguir li van posar com a condició que havia de construir un pont en una nit. Ell es va encomanar als déus i li van dir que l'ajudarien amb la condició que la noia pugés a la muntanya, però no podia donar la volta. Quan la noia estava quasi a dalt va tenir la temptació de mirar a l'altre banda per veure com estava el pont. Al no complir la promesa es va quedar petrificada a l'instant. Ell, del disgust, va caure del pont i es va matar.

Llegenda d'Ollantay

Ollantay era un general de l'Inka Pachacutec que es va enamorar de Cusi Coyllur, la filla de l'Inka. Quan Ollantay va anar a demanar a l'Inka per casar-se amb la seva filla, ell li va dir que no perquè no era de la seva classe social i el va expulsar. Llavors Ollantay es va revelar i es va emportar la filla. Pachacutec va fer que busquessin a la seva filla. Quan la van trobar la va fer tancar a la presó per estimar a una persona de classe més baixa.

Al cap de quinze anys va morir Pachacutec i el va succeir Tupac Yupanki. Aquest va descobrir que la seva germana desapareguda, havia estat tancada a la presó i que havia tingut una filla, que ara ja tenia quinze anys, Ima Sumac. Tupac les va treure de la presó i li va demanar a Ollantay que cuidés de la seva germana i neboda. Ollanyay va contestar que les protegiria i li va agrair que hagués esborrat la desgracia i els omplís de felicitat.

El Picaflor de Machu Picchu

Els patriarques de les comunitats camperoles de les parts altes d'Urubamba, conten que l'Inka Pachacutec va manar construir el Machu Picchu perquè els déus dels temps poguessin tenir les seves reunions. Els treballadors no podien pujar les enormes pedres de les canteres que estaven al costat del riu Sagrat. El sacerdot va anar al temple del sol a Cusco per demanar al déu que li donés una solució. Una nit va somiar que apareixia l'ocell Picaflor amb dos herbes prodigioses: una serviria per a convertir la pedra en sorra perquè es pogués portar a la muntanya vella del Machu Picchu. L'altre, la dolça koka, serviria per donar més ànim als homes per renovar les seves energies. Així es va construir el santuari on tenen les reunions els déus de l'Univers.

Els fundadors de Cusco

Chinchero és un poble molt antic. Estava situat a una gran alçada i per això feia molt fred, hi creixien papes i quinua. En aquell temps no existia el sol i el mon estava il·luminat només per la llum de la lluna. Un dia va arribar una dona jove que es deia Mama Qolla i va demanar que la deixessin quedar. La gent era bona i la van acollir. Ella va tenir un fill a qui li va posar el nom de Manko Qhapaq, va dir que havia estat elegit perquè fundés una ciutat Sagrada, el Cusco. Els déus li donaren una vara d'or i on es clavés fundaria la ciutat de Cusco. Manko va treballar molt per a secar els pantans, construir els seus primers edificis i ensenyar als seus habitants a cultivar la terra. Quan va acabar d'un salt es va col·locar al cel per convertir-se en sol per il·luminar la Terra.