Taquile, la màgia del llac Titicaca

El camí fins a ella és llarg, però un cop s'hi és -a part de fer-se feixuc abandonar-la, la imatge que d'ella i del seu marc es rep, serà ben segur inoblidable. Pertany administrativament al Perú, encara que per la seva situació geogràfica, en el llac Titicaca, i el peculiar tarannà dels seus habitants, aquest aspecte es pugui considerar com completament marginal.

Puno, capital andina per excel·lència, serà un bon punt de partida per descobrir-la. Davant de la ciutat s'obre majestuós el llac navegable més alt del món, gràcies als seus 3.812 metres sobre el nivell del mar, amb una superfície lleugerament superior a la de la província de Barcelona (6.900 Km²). Una de les illes que el puntegen és Taquile.

De bon matí, una barca a motor serà el vehicle idoni per arribar-hi, cobrint les dinou milles nàutiques que la separen de la costa. Durant el trajecte, de vora tres hores, i a mesura que ens apropem que el dia es vagi aixecant, les aigües del Titicaca aniran adquirint tonalitats diverses. Ara en contrast, ara en harmonia amb les muntanyes que l'envolten. La força i la lluentor d'un sol que només és patrimoni de terres tan elevades, serà el complement perfecte per gaudir d'un paisatge encisador.

Abans, tot just quan es surt del port de Puno, aviat es pot veure a la superfícies de l'aigua d'una canya -la totora-, que creix sobretot a aquesta banda del llac i és un element fonamental per entendre la cultura andino-aquàtica que es construí segles enrere en aquests paratges, i que tot i que força deteriorada, encara perviu avui dia.

Aquesta canya convenientment treballada esdevindrà barca, cabana o bé illa on hi viuran els descendents dels uros; antiga ètnia índia que féu d'aquest peculiar habitat el seu tret diferenciador fonamental. Avui d'aquella ètnia només resta el nom de les illes i els seus descendents, ben barrejats amb altres ètnies.

Els Uros, ja a l'arribada dels castellans, tenien adquirit aquest tipus de cultura aquàtica. Els inques els havien intentat integrar a les viles costaneres del seu imperi, però aviat foren expulsats i confinats de nou a les seves illes. Al llarg dels segles va aparèixer el mestissatge amb els seus veïns aimares, i van perdre progressivament la llengua però no els costums, que seran adquirits per aquest grup majoritari que acabarà per substituir als uros en el seu habitat quan aquests desapareguin com a grup ètnic diferenciat, a les darreries del segle passat.

Aquests aimares són avui dia els umahake (homes d'aigua) o kota-hake (homes del llac) en la seva llengua que en ple segle XX segueixen vivint en els totorals, a l'igual que els seus avantpassats. La barca feta de totora és el seu medi de transport més habitual, tant per anar a pescar com perquè els infants vagin a l'escola. De tres a sis dies són necessaris per a construir-ne els seus tres cossos. La seva vida mai serà superior a l'any, ja que abans el cos central s'haurà podrit.

Igual succeeix amb les illes on hi viuen, caldrà començar la construcció d'una altra quan l'espessa superfície es comenci a humitejar. Malgrat els ingressos generats per les visites dels turistes a aquests darrers reductes d'una cultura que sembla no voler sortir del passat, els aimares segueixen resistint-se a abandonar les seves illes -les illes dels uros. La recent construcció d'una escola a la més gran d'elles n'és un exemple.

Endinsant-nos en el llac Titicaca a la coberta de la barca, sentint la gelor de l'aire andí i la llum d'un sol de vora quatre mil metres, ens apropem a la sortida de la badia de Puno. El paisatge és màgic. Tot és esplendorós, exagerat inclús, per a uns ulls humans completament desbordats per tot el que l'envolta: els Andes, els sempre presents Andes, i el llac; immens lluminós, on els blaus esdevenen suau vellut sobre el qual llisca la barca.

Així, no ens ha d'estranyar que la mitologia inca situés els orígens de la seva civilització en aquests indrets, concretament a la no gaire llunyana illa del Sol; on segons la llegenda el Déu Viracocha creà a un home i a una dona amb la missió de civilitzar els homes. Dotats d'un bastó sagrat caminaren en la recerca d'un lloc adient on iniciar la seva tasca. I finalment van arribar al peu d'una muntanya anomenada Huanacuari: era el lloc escollit, era el Cuzco.

Tot intentant trobar el lloc on la divinitat inca va crear a Manco Capac i la seva companya, arribem a Taquile. S'ha deixat enrere la badia de Puno, estem a llac obert. En aquesta illa habita una comunitat inferior als 700 habitants, d'activitat agrícola i artesanal, que conserva un caràcter i unes tradicions molt particulars; per sobre de qualsevol altre aspecte, de Taquile destaca la seva privilegiada situació geogràfica. Per gaudir-ne, el visitant -mai l'autòcton- haurà de passar una dura prova en forma d'un camí abrupte i costerut.

La pressió atmosfèrica derivada de l'altitud sobre el nivell del mar on es troba l'illa, converteix l'apropament al poble en una dura prova física, que caldrà prendre's amb paciència. El soroche o mal d'alçada pot aparèixer, sinó ho ha fet pujant a la sierra, la zona on ens trobem, des de les altres dues zones geogràfiques en les que està dividida Perú: la costa i la selva. Els autòctons, tal com ho posen de manifestes les seves galtes vermelloses, gaudeixen d'una constitució física adequada a aquestes alçades amb una capacitat toràcica i un muscle cardíac de condicions molt superiors a les normals.

Un cop s'arriba al cim del turó que domina l'illa, l'embarcador on hem tocat terra queda llunyà, empetitit als nostres peus, mentre la illa es va obrint al nostre pas i mentre anem recuperant lentament un ritme cardíac més baix. La primera sorpresa ha estat comprovar la facilitat amb la que els seus habitants pugen i baixen per ella sense importar gaire ni el desnivell ni l'edat. Un home d'edat indesxifrable però segurament ben avançada, ha passat com un veritable llamp al meu costat, mentre jo descansava recolzat en una roca amb la sensació de que el cor m'havia de sortir per la boca d'un moment a altre.

Un segon aspecte que aviat ens crida l'atenció és la colorista indumentària que duen els autòctons, una vestimenta que per una vegada no serà un reclam turístic sinó l'expressió del manteniment d'unes tradicions i de l'existència d'una viva tradició artesana en l'àmbit dels teixits, curiosament a partir d'un treball exclusivament masculí.

Les panoràmiques que ofereix Taquile al visitant són impressionants. La porta d'un probable recinte emmurallat en runes emmarca un quadre d'excepció format pel Titicaca en primer terme i els nevats andes bolivians al fons. Impossible comptabilitzar totes les tonalitats del blau que el llac ens ofereix des d'aquesta privilegiada posició. Els illencs segueixen immutables amb les seves tasques quotidianes, només els ulls d'algun infant apunten curiosos i tímids des de darrere d'algun racó.

El pas de les seves activitats es suau, com el paisatge i clima, al trobar-nos al migdia, sota la plena contundència de l'astre sol. Un clima, que malgrat experimentar unes fortes diferències tèrmiques, permetrà als habitants de l'illa recollir entre dues i tres collites per any. Aquí és evident que ni la presa, ni la major part dels conceptes que configuren la quotidianitat a la nostra societat tenen lloc. Per això es respira pau i harmonia, per això es pot sentir la crida de tot allò que es veu i es sent en un anhel impossible de comunió perfecte.

Sense cap mena de dubte, Taquile és un punt àlgid del paisatge andí, amb el Titicaca als seus peus, arreu, ....on totes les tonalitats del blau són possibles. El visitant, molest per la brevetat d'un temps que perd valor davant la majestuositat de l'indret, només li resta el consol de que al capvespre, retornats a terra ferma, se li ofereixi un altre majestuós espectacle com a digne colofó d'una jornada que no es podrà oblidar: una posta de sol sobre la badia de Puno.

I no serà estrany que en aquest punt dels Andes, el sol també ret homenatge a la bellesa del paratge, a l'igual que ho va fer el Déu Viracocha, plegant-se lentament davant Puno. Com sinó fos el final d'un jorn, sinó l'inici de molts d'altres.