Guia i relat d'un viatge per lliure a Xile i Rapa Nui

Dia 1: Barcelona - Madrid - AEROPORT DE SANTIAGO - SANTIAGO DE XILE

El nostre vol d'Iberia, en codi compartit amb LATAM Airlines, es va enlairar de l'aeroport Barcelona / El Prat a les 9:55 i va aterrar en l'aeroport de Madrid / Barajas a les 10:45, en un vol efectiu de 50 minuts.

Després d'una escala de tres hores en aquest aeroport, el nostre següent vol, en un Airbus A350 també de la companyia Iberia, s'enlairà a les 13:42. Llarg trajecte de 10.830 km fins arribar a la nostra destinació final, Santiago de Xile.

Vam aterrar en l'aeroport internacional de Santiago a les 20:08 (-6 hores respecte de Barcelona), després de 12,5 hores de vol. Vam fer una llarga cua per passar el control d'immigració.

Fora de la terminal ens vam trobar amb el Rubén, el taxista que havíem acordat amb l'hotel Providencia B&B. El preu pactat per aquest trajecte d'uns 30 km des de l'aeroport fins a l'hotel fou de 25.000 $. En el trajecte des de l'aeroport fins a l'allotjament vam travessar el centre de Santiago de Xile i aquesta fou la nostra primera presa de contacte, encara que fos de nit, amb aquesta ciutat sudamericana.

Dia 2: SANTIAGO DE XILE

Després d'esmorzar vam sortir de l'hotel i vam anar, en primer lloc, a un supermercat Líder proper per a poder obtenir pesos xilens d'un caixer automàtic del Banco del Estado que hi ha al costat de les caixes.

Tot seguit vam fer caminant els 2,1 km, a través del districte de Providencia, fins arribar a l'espectacular gratacel de vidre Gran Torre Costanera, el més alt de tot Sudamèrica amb els seus 300 metres d'alçària.

El nostre objectiu principal aquí era trobar una botiga Entel on comprar un parell de SIM d'aquesta companyia de telefonia xilena per als nostres mòbils (veure l'apartat Telefonia i Internet). En les plantes inferiors d'aquest gratacel hi ha un enorme centre comercial que està obert tots els dies de la setmana, de 10:00 a 20:30 hores.

Entre les nombroses botigues d'aquest centre comercial n'hi havia una d'Entel a la planta baixa, així com d'altres operadors de telefonia. També hi havia un lloc de canvi de divises Afex que oferia un bon canvi d'euros a pesos xilens.

Un cop assolit l'objectiu de tenir els nostres mòbils operatius per a trucades locals i navegació per Internet, ens vam plantejar el pujar fins al mirador Sky Costanera que es troba en les plantes 61 i 62 de la torre. L'entrada que dóna accés a l'ascensor que hi puja està en la planta 5 i el tiquet d'accés costava 18.000 $/adult.

En dies clars ofereix una vista de 360º sobre Santiago i voltants que pot arribar fins als 50 km, però en el moment de la nostra visita la visibilitat era força limitada a causa de la boirina i la posició del sol del matí.

Finalment vam decidir que no ens valia la pena pagar l'entrada. De fet, creïem que és molt millor pujar-hi a la tarda, qual el sol està cap a l'oest I il·lumina la cara occidental de la serralada dels Andes.

A la sortida de la Gran Torre Costanera vam demanar un taxi Uber amb l'app per anar fins al centre històric. El trajecte fins davant del Palacio de la Moneda ens costà 4.500 $.

El Palacio de la Moneda, vist des de la Plaza de la Constitución (Santiago de Xile)

El Palacio de La Moneda és la seu presidencial xilena i està flanquejat per dues boniques places, al nord per la Plaza de la Constitución i al sud per la Plaza de la Ciudadanía. El vam veure per fora. En el carrer Morandé, en el costat oriental del palau, hi trobareu la simbòlica Puerta Morandé 80, per on van sortir les restes del president Salvador Allende després de ser assassinat durant el cop d'estat militar de l'11 de setembre de 1973.

L'any 2023, en la commemoració del 50è aniversari del cop d'estat, es va inaugurar davant d'aquesta porta un memorial en record de les 37 persones que es trobaven a l'interior d'aquesta seu quan va ser bombardejada l'11 de setembre de 1973 i que posteriorment van ser detingudes, executades o desaparegudes.

Després de voltar per la bonica Plaza de la Constitución vam seguir pel carrer Moneda fins arribar al Paseo Ahumada, un carrer de vianants i amb molt ambient que arriba fins a la Plaza de Armas. Pel camí vam tenir l'oportunitat de veure nombrosos edificis històrics.

Les lletres de Santiago en la Plaza de Armas (Santiago de Xile)

Al voltant de la preciosa Plaza de Armas hi ha uns quants edificis singulars, com la Catedral Metropolitana de Santiago de Chile, el Museo Histórico Nacional o la Municipalidad de Santiago. En aquest darrer hi ha una Oficina de Turisme on poder aconseguir mapes i/o informació turística de la ciutat.

Acabada la visita a aquesta plaça, el cor del centre històric de Santiago, fem un interessant circuit a peu pel centre històric que ve en la guia Lonely Planet. Aquest circuit comença en la Plaza de Armas i acaba en la Plaza de la Constitución, passant pel Comedor Central, el Museo Chileno de Arte Precolombino, el Palacio de los Tribunales de Justicia o el Palacio Pereira, entre altres llocs històrics.

Des de la Plaza de la Constitución i seguint pel carrer Moneda durant 1 km vam arribar fins als peus de la Fuente Neptuno, l'entrada al Cerro Santa Lucía, un bonic parc urbà que ocupa un turó que no arriba als 70 metres d'alçària.

Seguint els diversos camins que recorren aquest parc vam trobar edificis històrics, com la Puerta Española o el Castillo Hidalgo. També hi ha escultures, jardins i terraces amb unes vistes meravelloses sobre la ciutat i voltants, incloent els Andes nevats. En el punt més alt del turó, unes escales pugen fins dalt d'un petit mirador amb vistes de 360º.

La font de Neptuno als peus del Cerro de Santa Lucía (Santiago de Xile)

Finalitzada la visita al Cerro Santa Lucía vam fer a peu el camí de 3,4 km de tornada cap a l'hotel. Seguint l'Av Libertador Bernardo O'Higgins vam començar trobant el monument Carta de Pedro de Valdivia. Poc més enllà vam entrar en el Boulevard Alameda 333, unes petites gal·leries comercials on hi havia una botiga d'anime i fandom K-pop que va fer molt feliç a la nostra filla. I uns metres més enllà es troba el Centro Cultural Gabriela Mistral (GAM), un enorme complex cultural que ocupa dos edificis.

Vistes sobre la ciutat de Santiago i els Andes des del Cerro de Santa Lucía (Santiago de Xile)

Vam arribar a la Plaza Baquedano i vam seguir pel Parque Balmaceda fins a trobar el carrer Eliodoro Yáñez, el qual vam agafar a la dreta durant una estona fins arribar al nostre allotjament. Quan hi vam arribar ja s'havia fet de nit una mica abans, sobre les 18:45 hores.

I aquí va finalitzar la nostra visita a la capital (només al final del viatge vam destinar-li unes poques hores més, visitant el seu Parque Metroplitano). Som conscients de que Santiago dóna bastant més de sí, sobretot en llocs culturals, però vam preferir dedicar els dies disponnibles a altres destinacions d'aquest viatge.

Dia 3: SANTIAGO DE XILE - AEROPORT DE SANTIAGO - HANGA ROA (illa Rapa Nui)

Havia arribat l'esperat dia en que volàvem cap a l'illa Rapa Nui. Des de feia molt anys aquesta remota illa havia passat a ser un d'aquells llocs que volíem visitar perquè despertava en nosaltres una gran fascinació.

En la portada d'un dels primers discs de vinil que vaig tenir en la meva primera adolescència (d'en Toni), l'àlbum de 1978 «Pieces of Eight», del grup de rock estaunidenc Styx, apareixien unes figures de fons i en les arrecades que llavors eren del tot misterioses per a mí. Investigant una mica vaig trobar que aquelles figures existien de veritat i eren l'obra d'una cultura antiga que havien viscut en un lloc remotíssim del Pacífic.

Figures de moais en les portades exterior (esquerra) i interior (dreta) de l'àlbum «Pieces of Eight» d'Styx

I llavors Rapa Nui va passar a la meva categoria de llocs mítics que algun dia hauria de visitar, essent com era ja algú que somiava amb els atles i recorria amb el dit llocs exòtics sobre la superfície d'una bola del món que tenia.

Hi ha possiblement dues raons principals per les que l'illa Rapa Nui exerceix aquesta fascinació sobre qualsevol persona amb un mínim de curiositat:

• En l'imaginari col·lectiu aquesta illa sempre ha estat envoltada de llegendes i misteri, sobretot en allò que fa referència als moais, unes enormes figures monolítiques fetes de tuf i d'aparença humanoide que van ser construïdes, traslladades i erigides pel poble rapa nui fa més de 500 anys.
• La segona raó, no podia ser una altra, és la seva posició geogràfica, tan increïblement allunyada de tot. L'illa és un minúscul bocí de terra envoltat de milers de quilòmetres d'aigua en totes les direccions. Si viatjar és anar d'un lloc a un altre, llavors l'illa Rapa Nui representa una de les experiències màximes que pot experimentar un viatger.

Tornant al nostre dia a dia, vam començar la jornada anant amb un taxi fins a la terminal de vols nacionals de l'aeroport de Santiago, a on vam arribar a les 7:05, pagant 25.000 $ pel trajecte.

En només 10 minuts ja teníem l'equiptage facturat i les tragetes d'embarcament a la mà. La companyia LATAM Airlines ens va sorprendre molt agradablement perquè sembla tenir-ho molt ben organitzat. Per als vols cap a Rapa Nui hi ha una sèrie de particularitats que podreu trobar explicades en l'apartat Requisits de viatge a Rapa Nui.

El nostre vol de LATAM s'enlairà de l'aeroport de Santiago a les 9:25. L'avió era un Boeing 787-9 Dreamliner que semblava acabat d'estrenar. Les finestretes tenen una cortineta electrònica per a aclarir o enfosquir el pas de la llum a voluntat. Segons el mapa del sistema d'entreteniment de l'avió el trajecte era de 3.746 km sobre l'oceà Pacífic Sud.

En la part inicial del trajecte vam sobrevolar l'arxipèlag Juan Fernández. I a les 11:55 hora local (-2 hores respecte Santiago de Xile) vam aterrar en l'aeroport internacional Mataveri de l'illa Rapa Nui després de quatre hores i 30 minuts de vol efectiu.

Aquest aeroport és el més remot del món, ja que el més proper a ell està a 2.603 km i és l'aeroport que hi ha a l'illa Mangareva, pertanyent a la Polinèsia Francesa.

La terminal de l'aeroport Mataveri és petita, però la seva pista d'aterratge té una longitud de 3,4 km, molt llarga tractant-se d'un aeroport d'aquesta categoria. I això es deu a que a finals dels anys 80 del segle passat el govern dels EE.UU. va sufragar les despeses d'ampliació i de modernització de l'aeroport que hi havia a canvi de que pugués ser utilitzat com a alternativa d'emergència per a l'aterratge dels transbordadors espacials de la NASA quan aquests encara funcionaven.

Rètol de benvinguda (i comiat) en llengua rapa nui (aeroport Mataveri, Rapa Nui, Xile)

L'aeroport Mataveri està enganxat a Hanga Roa, l'única població de l'illa i on viuen pràcticament tots els seus habitants. L'illa de Rapa Nui té actualment uns 8.000 habitants i la superfície de l'illa és de 163,5 km².

El desembarcament de l'avió el vam fer per una escala a peu de pista i després caminant fins a la petita teminal. Abans d'entrar a la terminal ens rep un gran rètol amb la paraula «Iorana» (salutació en llengua rapa nui que tant vol dir «Hola» com «Adéu»). Des del primer moment la sensació d'estar en una illa de la Polinèsia és total.

Tal com havíem acordat prèviament, el propietari de l'allotjament que havíem reservat prèviament a l'illa ens va recollir en l'aeroport i ens va portar fins al lloc on es troba la casa. El servei de trasllat a/de l'aeroport era gratuït.

Després de deixar l'equipatge a la casa vam anar caminant fins al centre de Hanga Roa i vam dinar en el bar-restaurant Kuki Varua (al final del carrer Te Pito o Te Henua, davant del camp de futbol), on hi havia un menú tancat de 10.000 $ (no inclou beguda) que era una bona alternativa.

Després de dinar vam anar a passejar pel front marítim de Hanga Roa per a tenir una impressió del lloc. En el petit port de Hanga Roa sol haver-hi unes quantes tortugues a l'aigua que són una veritable atracció. I aquí vam veure els primers moais de l'illa, el que hi ha sobre una base en la Plaza Hotumatua i 50 metres més al sud el d'Ahu Hotake.

El moai Ahu Hotake en el front marítim de Hanga Roa (illa Rapa Nui)

Aprofitem per entrar a l'oficina d'informació turística de Sernatur, ubicada en front del Pea RestoBar, per a informar-nos de tot el necessari per a organitzar els següents dies a l'illa. A continuació vam demanar preus en unes quantes oficines de lloguer de cotxe (veure l'apartat Llogar un cotxe a Rapa Nui).

Tot seguit vam anar fins a l'oficina del Parc Nacional Rapa Nui, ubicat darrera del Mercado Artesanal. Aquí vam comprar les entrades per a visitar els llocs arqueològics que formen part del parc nacional. Cada entrada per a un adult estranger costava 72.000 $.

Bonica i original forma de posar els noms de carrer (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

Passades es 19:00 hores vam anar a diferents supermercats a comprar coses per als àpats dels propers dies a la cabanya. A Hanga Roa hi ha diversos supermercats, però en general tots són força petits i l'oferta del que tenen és molt limitada. A més, tots els productes són caríssims, cosa comprensible per la insularitat extrema de Rapa Nui. I en la majoria de casos no tenen ni el preu marcat i això obliga a preguntar el preu de tot en la caixa.

Per últim, vam trucar al Marco (+56 972003114), un taxista del qual teníem el contacte, i ens recollí en el centre del poble per a dur-nos a nosaltres i al que havíem comprat fins al nostre allotjament. El preu del trajecte fou de 5.000 $.

Dia 4: HANGA ROA I L' ILLA RAPA NUI

El dia s'aixecà plujós a l'illa, però cap a les 10:30 va deixar de ploure i vam anar caminant cap al centre de Hanga Roa.

Primer de tot vam anar als dos únics caixers de l'illa per a treure pesos xilens, ja que havíem de pagar l'allotjament en efectiu. Un dels caixers és del Banco del Estado i l'altre és del Banco Santander. En aquest darrer la comissió per extracció és 3.000 $ superior a l'altre.

Després vam fer un llarg passeig vorejant el mar, veient diferents escultures situades sobre la línia de costa. També passem davant del moai Ahu Mata Ote Vaikava. I arribem fins al Mirador de las Olas, amb unes vistes molt boniques sobre les roques volcàniques de la costa i les grans onades de l'oceà trencant sobre elles.

Cap de moai en el «Mirador de las Olas» (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

Des d'aquí vam pujar pel carrer Pont en direcció cap al centre i vam decidir anar a dinar als Aloha Food Trucks, en el carrer Atamu Tekena. Es tracta d'un lloc on hi ha diferents parades on comprar el menjar i unes taules per poder menjar allà mateix. No és gens barat, però s'hi menja bé.

Sobre les 14:15 començà a ploure de nou i ja no va parar en tota la tarda. Per sort ens havia donat una treva al matí i migdia per a poder voltar per Hanga Roa.

A les 14:30 el Marcelo, la persona amb la qual havíem acordat el lloguer d'un cotxe (veure l'apartat Llogar un cotxe a Rapa Nui), ens portà el vehicle fins allà on estàvem. Allà mateix vam acabar de «formalitzar» l'entrega del cotxe, un Suzuki Grand Nomade, de tipus SUV, i que estava força bé.

Ja amb el cotxe, vam sortir de Hanga Roa per la carretera que voreja el costat nord de la pista de l'aeroport fins a desembocar en la carretera que ressegueix la costa oriental de l'illa.

En arribar al lloc on es troba l'impressionant Ahu Tongariki ens vam aturar per a veure'l des de fora de la tanca que barra el pas al recinte, ja que és un dels llocs on és necessari anar acompanyats d'un guia. Però, en qualsevol cas, des de fora es pot veure bastant bé i paga la pena aturar-s'hi.

Vam continuar la ruta vorejant pel seu costat oest la península que forma el volcà Poike, el segon més alt de l'illa. I tot seguit vam continuar per la carretera que ressegueix la costa nord fins arribar a la meravellosa platja d'Anakena.

Conduint per la carretera Vaitea Anakena, amb uns cavalls al mig de la via (illa Rapa Nui)

Anakena és una platja de corall i sorra blanca, ubicada en la costa nord de l'illa i dins dels límits del Parc Nacional Rapa Nui. És una de las dues úniques platges naturals que trobareu a Rapa Nui i n'és la més gran.

Segons les tradicions orals del poble rapanui, Anakena fou el lloc on, cap al segle IV, s'hi establí Hotu Matu'a, el colonitzador y primer ariki o rei de Rapa Nui.

​Aquesta platja és realment maquíssima, de postal. Te moltes palmeres, herba verda, sorra blanca, dunes i dos conjunts de moais: Ahu Nau Nau i Ahu Ature Huki. Vam fer una ràpida exploració per la zona, perquè ja començava a ser tard i no volíem travessar de nit l'illa fins arribar a Hanga Roa.

Tindrem altres dies per a veure Anakena amb més temps, perquè aquí s'hi pot anar sense la necessitat d'un guia.

Dia 5: HANGA ROA I L' ILLA RAPA NUI

Vam començar el dia pujant amb el cotxe fins al lloc on es troba el mirador sobre el cràter del volcà Rano Kau, però a mesura que anàvem pujant la visibilitat s'anava reduint a causa de la boira. De fet, en el camí de pujada ens vam aturar en l'anomenat Mirador de Hanga Roa, però a penes aconseguíem veure la ciutat.

I quan vam arribar al Mirador de Rano Kau amb prou feines es veia el cràter en tota la seva extensió a causa de la boira que anava i venia. Ens hagués agradat fer la caminada que recorre la vora del cràter, però amb el temps que feia i el terra relliscós vam considerar que era millor no fer-la.

De tornada cap a Hanga Roa vam anar a la botiga d'Entel que hi ha en el centre per a recarregar les targetes SIM que havíem comprat dies enrere, (veure Telefonia i Internet a Xile) ja que només venia d'origen amb 1 Gb. Vam recarregar-la amb un paquet que costava 8.000 $ per cada SIM i que incloïa 20 Gb de dades i trucades nacionals il·limitades. Amb això vam tenir de sobres per a tota la resta del viatge.

L'església de la Santa Cruz (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

Sortint d'aquí anem a peu fins a la propera i bonica església de la Santa Cruz. Ocupa un edifici d'estil eclèctic que destaca per la seva decoració i pels preciosos jardins que l'envolten. Paga la pena d'entrar-hi i fixar-se en les imatges religioses de fusta que hi ha, les quals mesclen motius religiosos catòlics amb elements nadius.

El conjunt de moais d'Ahu Tahai (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

Tot seguit vam anar amb el cotxe fins al complex arqueològic d'Ahu Tahai, situat en l'extrem nord d'Hanga Roa, un altre lloc increïble de Rapa Nui. Aquest conjunt està format per tres grups de moais: dos d'ells solitaris i el tercer format per cinc figures humanoides. Aquest darrer s'anomena Ahu Tahai. A més, si hi sumem com a teló de fons el blau de l'oceà i la costa de roques volcàniques, negres com el carbó, llavors el conjunt és realment impressionant.

I des d'aquí vam fer a peu els 400 metres que hi ha fins al cementiri catòlic de Rapa Nui, curiós de veure per la decoració de moltes de les seves tombes, amb una barreja de religió catòlica i de costums locals. És molt colorit i permet fer-se una idea de la idiosincràsia de la cultura de l'illa.

En el cementiri catòlic de Rapa Nui (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

A continuació vam anar a dinar al restaurant Ohi Sushi, a només 100 metres del cementiri. Hi vam dinar molt bé en una terrassa exterior amb vistes a l'oceà.

De tornada al cotxe vam posar rumb novament cap a la platja d'Anakena. Avui sí vam poder veure de prop els dos conjunts de moais que hi ha, situats en un lloc tan preciós com aquest. I després d'una bona estona gaudint d'un lloc tan especial vam començar a tornar cap a Hanga Roa perquè ja eren quasi les sis de la tarda.

En el camí de tornada ens vam desviar uns 300 metres de la carretera Vaitea Anakena que travessa l'illa per l'interior per anar fins a l'Ahu Huri A Urenga, una plataforma amb un únic moai que té la particularitat de que té tallades quatre mans. I es troba ubicat en una zona rural i allunyada de la costa. Per a visitar aquest lloc tampoc cal anar amb cap guia.

El moai solitari d'Ahu Huri a Urenga (illa Rapa Nui)

En qualsevol cas, quan visiteu qualsevol dels llocs arqueològics de l'illa, bé sigui acompanyats d'una guia o per lliure, si us plau, feu cas sempre de les indicacions i respecteu els límits indicats per no acostar-se més del compte a un moai. I lògicament està completament prohibit tocar-los o pujar a la plataforma de pedra per a fer-se una foto.

No són solament pedres, són llocs sagrats per al poble rapanui, el qual vetlla gelosament per la conservació del seu patrimoni històric i cultural.

Encara que sembli increïble, malgrat totes les indicacions, vam veure una dona que es va saltar el límit per abraçar un moai mentre el seu acompanyant li feia una foto. Afortunadament, un nadiu que la va veure de lluny s'hi atansà i li clavà una «bronca» contundent... i més que merescuda.

Dia 6: HANGA ROA I L' ILLA RAPA NUI

Vam començar aquesta jornada anant amb el cotxe fins a Toki Rapa Nui, en l'extrem nord de Hanga Roa.

En el trajecte ens vam aturar en el Mirador Hanga Kio'e, un lloc arqueològic d'accés públic que està al costat del mar i que està format per dos ahu (plataforma cerimonial) amb un moai cadascuna: Ahu Akapu i Ahu Hanga Kio’e. També hi ha una plaça, un hare moa (galliner) i restes de hare paenga (cases amb forma de vaixell) que formaven part del centro cerimonial. Tot aquest conjunt va ser restaurant l'any 1972 per l'arqueòleg estatunidenc William Mulloy.

Aquest lloc no sol figurar en els circuits turístics i és molt poc visitat. Si hi aneu és molt probable que pugueu gaudir d'aquest lloc en solitari, tal com ens va passar a nosaltres. Per aquesta mateixa raó és un bon lloc per a veure la posta de sol sense la gentada que sol haver-hi en el veí Ahu Tahai, si bé no és tan espectacular com aquell.

Des d'aquí vam continuar 1,1 km per camins locals fins arribar a Toki Rapa Nui. Es tracta d'una escola de música que forma part del projecte d'una ONG que té com a objectiu preservar la cultura i el medi ambient de l'illa Rapa Nui. S'hi fan classes gratuïtes a nens i joves que reben formació en disciplines musicals clàssiques i de la tradició rapanui.

L'escola de música Toki Rapa Nui en un edifici de disseny bioclimàtic (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

L'escola ocupa un edifici de disseny bioclimàtic, autosuficient i ecològic. En la seva construcció es van reutilitzar 10 tones de cartrons i 6 de pellet, 1.500 neumàtics, 30.000 llaunes d'alumini i 20.000 ampolles de vidre.

Quan vam arribar a Toki Rapa Nui vam trobar que no hi havia ningú perquè l'escola de música estava de gira pel continent. Tot i així vam poder veure l'edifici per fora i una mica per dins. Val la pena acostar-s'hi.

Des d'aquí vam decidir anar un altra vegada fins a la platja d'Anakena, aquesta vegada amb la idea de banyar-nos en aquell tros de paradís. Anant per camins rurals vam connectar amb la carretera principal i vam posar rumb cap al nord.

Però en arribar a Anakena ens vam trobar amb la sorpresa de que un rètol advertia de la prohibició del bany per la presència de molts exemplars de caravel·la portuguesa, una espècie amb aparença de medusa i que pot ser perillosa per la seva picada urticant.

Vista de la preciosa platja d'Anakena (illa Rapa Nui)

Com que no ens vam poder banyar llavors ens vam dedicar a passejar i fer fotos per la platja i els seus voltants, incloent els seus dos conjunts de moais. Sigui com sigui es tracta d'un lloc excepcional que no importa de veure'l una vegada i una altra. És un lloc senzillament fascinant, plogui o faci sol.

Passat el migdia vam marxar d'Anakena en direcció cap a Hanga Roa, però abans de marxar de la zona ens vam desviar una mica per anar a la propera platja d'Ovahe, l'altra única platja natural de sorra de l'illa.

Per arribar a Ovahe vam haver de passar per un tram de pista d'uns 500 metres que estava molt enfangat a causa de la pluja dels darrers dies, però per sort el nostre cotxe era alt i amb una mica d'habilitat vam poder arribar fins al final de la pista. Aquí vam deixar el cotxe i vam iniciar el camí a peu, el qual no és fàcil perquè el camí no és planer i s'ha de passar per unes quantes roques. Per aquest motiu és poc freqüentada.

Els moais de l'Ahu Nau Nau en la platja d'Anakena (illa Rapa Nui)

De fet, Ovahe és una petita cala, envoltada de penya-segats d'origen volcànic de color vermellós. La sorra de la platja és de color rosat, però cada cop en té menys a causa de l'oratge. Però el lloc i el paisatge circumdants són extraordinaris. En el camí es pot veure sobre unes roques un antic crematori cerimonial del poble rapanui.

De tornada a Hanga Roa vam anar a dinar al restaurant Aringa Ora, en la cantonada dels carrers Hotu Matu'a i Atamu Tekena. No és gens barat, però les quantitats són més que generoses i el menjar molt bo. Val la pena.

Mentre estàvem dinant va començar a ploure a bots i barrals. Així que vam anar a fer un cafè al Polinesian Coffee & Bar, situat davant de l'Ahu Mamara Nui, per a fer temps i esperar a que parés de ploure.

Passades les cinc de la tarda va parar de ploure i vam anar fins al Mercado Artesanal per a fer un volt pel seu interior i veure les parades que encara restaven obertes.

Posta de sol sobre Ahu Tahai (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

I vam finalitzar les visites de dia anant fins a Ahu Tahai per a veure la posta de sol, ja que havia acabat sortint el sol després de la pluja. Des d'aquí vam poder gaudir d'uns colors de cel molt bonics.

Ja del tot fosc, sobre les 18:57, vam marxar de Tahai i vam tornar a passar pel costat del cementiri catòlic, un festival de llum a causa de la peculiar il·luminació de moltes de les seves tombes i que funcionen amb bateries solars.

Dia 7: HANGA ROA I L' ILLA RAPA NUI

Avui era el primer dia dels dos que havíem acordat amb la guia Elena Delgado (veure Requisits de viatge a Rapa Nui) per a fer les visites als llocs arqueològics dins del parc nacional Rapa Nui.

A les 9 del matí passem pel centre de Hanga Roa a recollir a la guia amb el nostre cotxe. Després de les presentacions va pujar al seient de darrera del cotxe. D'entrada ens va proposar, encertadament, de fer les visites en l'ordre contrari al que solen seguir els tours per tal de coincidir amb ells el mínim possible.

La primera visita va ser a Ahu Akivi, on vam estrenar l'entrada al parc nacional que havíem comprat dies enrere. Ahu Akivi consta d'una plataforma que sosté set moais i és el primer que es va reconstruir a l'illa, l'any 1950. Aquests moais tenen la particularitat de que miren cap al mar i no estan d'esquenes a ell, com sol ser habitual.

El conjunt de moais d'Ahu Akivi (illa Rapa Nui)

Des d'aquí posem rumb amb el cotxe cap al nord de l'illa fins arribar a Ahu Te Pito Kura, ubicat en un lloc fantàstic al costat del mar. Només hi havia un moai en l'ahu, el moai Paro, però amb una altura de 9,54 metres fou el moai més gran mai aixecat amb èxit sobre la seva plataforma (es calcula que el seu pes és de 80 tones). Actualment el veureu tombat a terra i seccionat en tres parts.

A Te Pito Kura també hi ha una curiosa pedra esfèrica coneguda amb el nom de «El melic del món» i que té propietats magnètiques que fan que estigui envoltada de llegendes. Però la realitat és que conté magnetita.

Acabada aquesta visita vam continuar per la carretera que ressegueix la costa nord cap a l'est i voreja el volcà Poike fins arribar a Ahu Tongariki, l'ahu més gran de tota l'illa, amb 15 moais alineats sobre la plataforma. Per aquest motiu és, potser, la icona turística més important de Rapa Nui.

Paisatge de Rapa Nui: cràters, cavalls i molta verdor (illa Rapa Nui)

Aquest conjunt de moais es troba molt proper a Rano Raraku, la principal pedrera dels moais, i donen l'esquena a l'oceà Pacífic. Un dels quinze moai del conjunt té pukao (barret o monyo) i un altre d'ells és el més pesant que s'ha erigit en tota l'illa, amb un pes de 85 tones.

Foren construïts en l'època d'esplendor de la cultura rapanui, però després del període de crisi de la societat rapanui, aquest van ser tirats a terra. Molt posteriorment, l'any 1960 van ser arrossegats i fets malbé pel potent tsunami que va causar el mega-terratrèmol de Valdivia. En la dècada dels anys 1990, es va dur a terme una important tasca arqueològica per a reconstruir la plataforma cerimonial.

Uns pocs metres a l'esquerra de l'accés al recinte d'Ahu Tongariki hi ha un moai solitari que no té res a veure amb els de la plataforma principal. Es tracta del moai A Vere o «moai viatger», anomenat així perquè l'any 1982 va ser embarcat rumb al Japó per participar en una exposició a la ciutat d'Osaka i a la tornada els illencs el van batejar així i amb aquest nom s'ha quedat.

Un moai tombat davant del grup principal d'Ahu Tongariki (illa Rapa Nui)

Ahu Tongariki és un lloc magnífic, que deixa sense paraules. També és el millor lloc de l'illa per a veure la sortida del sol, amb l'avantatja de que no cal entrar en el recinte (amb guia i entrada), sinó que es pot veure des de darrera del petit mur de pedra que hi ha al costat de la carretera.

I des d'aquí vam continuar amb les visites del dia desplaçant-nos fins a Rano Raraku, un cràter volcànic que té una enorme transcendència cultural i arqueològica perquè fou la pedrera on es tallaven els moais.

És un lloc realment increïble i extraordinari, que s'ha de veure sí o sí, perquè també és dels més emblemàtics de l'illa. La veritat és aquest lloc arqueològic va superar amb escreix totes les nostres expectatives prèvies i ens vam quedar sense paraules a causa de la màgia i misteri d'aquesta meravella.

Alguns dels enigmàtics moais que encara hi ha a Rano Raraku (illa Rapa Nui)

Passada l'entrada al recinte comença un camí d'1,5 km que puja fins al lloc d'on es treien els grans blocs de pedra amb els que es tallaven els moais. Però pel camí tindreu l'oportunitat de veure molts moais que no van arribar a sortir de la pedrera i que es poden veure caiguts o semi-enterrats.

Abans d'iniciar el camí de sortida de la pedrera vam anar a veure l'enigmàtic moai Tukuturi, el qual té la particularitat de que té el cos complet, el cap arrodonit i es mostra agenollat, amb les cames doblegades cap enrere. Fa 3,70 metres d'alt i pesa unes 10 tones. A més, té una cara de semblant més humà que la resta i és l'únic que mira cap al cràter Rano Raraku, ja que la resta de moais de la pedrera li donen l'esquena.

El moai Tukuturi i, al fons, el conjunt Ahu Tongariki (Rano Raraku, illa Rapa Nui)

Des del punt on es troba aquest moai hi ha vistes privilegiades sobre l'Ahu Tongariki i la seva badia, així com sobre el volcà Poike. Finalment, a Rano Raraku ens hi vam estar més d'una hora, però ens podíem haver passat tot el dia.

Acabada aquesta visita vam tornar al cotxe i vam continuar resseguint la costa cap al sud fins arribar a Ahu Akahanga, on vam veure un ahu de 18 metres de longitud amb les restes de set moais que estan tombats i alguns pukao escampats pel terra. També hi ha les restes del poblat que hi va haver en aquest punt, incloent-hi cases (Hare Paenga) i fogons per a cuinar (Umu Pae). Ahu Akahanga està ubicat en un lloc costaner molt bonic.

Restes d'alguns «pukao» i de l'«ahu» i moais que formaven Ahu Akahanga (illa Rapa Nui)

I des d'aquí vam anar al darrer lloc previst per a la jornada d'avui: Vaihu. En aquest lloc hi va haver un poblat i el que es pot veure avui dia són les restes de l'Ahu Hanga Te'e, un enorme ahu de 86 metres i que tenia vuit moai. Com que no ha estat mai restaurat el podreu veure tal com va quedar després de la guerra civil entre els clans de l'illa.

Davant de l'ahu hi ha un gran cercle de roques que s'utilitzava per a grans cerimònies i commemoracions. I a Vaihu també hi veureu la reconstrucció d'un poblat rapanui, amb les seves cases de forma el·líptica i els seus jardins de pedra.

I en aquest punt vam donar per finalitzades les visites en el dia d'avui, després de set hores amunt i avall. Eren les quatre de la tarda I encara no havíem dinat, només havíem picat algunes coses que portàvem.

De tornada a Hanga Roa vam deixar a l'Elena, la nostra guia, on ens indicà. Vam buscar un restaurant que encara tingués la cuina oberta i vam trobar el restaurant Te Moana. Hi vam dinar molt bé, però com en tots els restaurants de l'illa, no espereu preus barats.

En els restaurants de Rapa Nui, en general, els plats principals costen entre 15 i 20 mil pesos xilens, tot I que amb un plat és més que suficient perquè les quantitats són molt generoses. Una cervesa costa entre 3.500 i 5.500 $, però només hi ha una cervesa local i que és artesanal, la cervesa Mahina, la qual costa entre 5 i 6 mil $ depenent del lloc. Per altra banda una Coca-Cola o una ampolla d'aigua costa 3.000 $ (uns 3 euros).

Tal com havíem fet el dia anterior, al capvespre vam anar fins a Ahu Tahai per a veure la posta de sol. Aquesta és la millor forma possible, o una d eles millors, de tancar el dia a l'illa Rapa Nui.

Dia 8: HANGA ROA I L' ILLA RAPA NUI

Segon dia de visites en el Parc Nacional Rapa Nui. Amb el cotxe vam passar a recollir a la nostra guia a les nou del matí pel centre de Hanga Roa i vam posar rumb cap a Orongo, la primera visita d'avui.

El conjunt arqueològic d'Orongo es troba ubicat en el costat sud-oest del cim del cràter del volcà Rano Kau, en l'extrem sud de l'illa. Ocupa una estreta franja entre la vora del cràter i el penya-segat que baixa quasi perpendicularment fins al mar, davant dels illots Motu Nui, Motu Iti i Motu Kao Kao.

Orongo fou un poblat cerimonial de gran transcendència a l'illa, ja cap al final de l'època de decadència de les tribus rapanui. Era habitat de manera estacional pels caps i personatges principals de les antigues tribus durant una celebració d'origen religiós que podia durar setmanes i que tenia lloc en els mesos de primavera, en honor del déu creador Make Make. Aquesta celebració assolia el seu clímax amb la competició del Tangata Manu o «home ocell».

Vista sobre l'oceà i els illots de Motu Nui, Motu Iti i Motu Kao Kao (Orongo, illa Rapa Nui)

Les primeres cases de pedra a Orongo semblen haver-se construït sobre l'any 1400 d.C. i amb el temps s'hi van construir 54 cases alineades en la vora del cràter. A l'interior d'algunes de les cases s'han trobat interessants pintures relacionades amb la cerimònia del home ocell, però la major part d'aquestes pintures s'ha perdut a causa dels saquejos de successives expedicions. I les que han quedat la humitat del lloc les fa malbé.

En aquest poblat es va trobar un moai excepcional, el Hoa Hakananai’a, fet de basalt i amb una altura de 2,5 metres, el qual creava una connexió entre l'antic culte als ancestres i el nou culte a l'home ocell.

Aquest moai estava semi-enterrat a l'interior d'una de les cases d'Orongo, però fou robat i traslladat a Londres l'any 1868 per la tripulació d'un vaixell anglès. Des de llavors està exposat en el Museu Britànic. És un més del conjunt de moais que hi ha escampats per diversos llocs del món i que el poble rapanui reclama que siguin tornats a l'illa.

Per altra banda, les roques al voltant del poblat estan cobertes amb més de 1.700 petroglifs, però hi ha un lloc, anomenat Mata Ngarau, que es troba en l'extrem del poblat i on destaquen dos conjunts naturals de roques cobertes quasi del tot amb gravats, tot i alguns molt borrats pel pas del temps.

Alguns dels petròglifs que es troben a Orongo (illa Rapa Nui)

Els illots de Motu Nui, Motu Iti i Motu Kao Kao que es veuen davant d'Orongo no estan habitats, però són de gran importància en la història i cultura dels rapanui. En la competició del Tangata Manu per a triar el nou rei de l'illa guanyava el primer dels competidors que tornava a Orongo amb un ou d'au manutara que niava en l'illot de Motu Nui.

Des de diversos miradors vam poder veure l'interior del cràter del volcà Rano Kau des del costat sud. Impressionant amb les seves Illes de tutora flotant sobre el llac que ocupa actualment el cràter.

I abans de marxar d'Orongo vam veure els interessants panells explicatius que hi ha a l'entrada del recinte. En resum, es tracta d'una visita molt interessant i complementada per les magnífiques vistes que hi ha des del poblat.

Vista del cràter del volcà Rano Kau des del mirador (illa Rapa Nui)

Amb el cotxe vam desfer 1 km el camí que ens havia portat fins a Orongo i ens vam aturar en el Mirador de Rano Kau. Ja hi havíem estat dies enrere, però la boira i la pluja no ens l'havien deixat veure bé. Afortunadament avui feia sol i no hi havia res que restés visibilitat. Vam pujar fins al lloc més elevat en la vora del cràter per a tenir-ne una nova perspectiva.

De tornada al cotxe vam baixar de nou fins a la base del Rano Kau, però seguint les indicacions de la nostra guia vam agafar una carretera a la dreta indicada com a Vinapu. Aquesta carretera voreja la pista de l'aeroport pel seu costat sud. Quan ja s'acaba la pista de l'aeroport hi ha una cruïlla i a la dreta baixa una pista que porta a l'entrada d'Ahu Vinapu.

En el centre cerimonial d'Ahu Vinapu hi ha un parell d'ahus, de diferents èpoques, amb nombrosos moais i pukaos tombats a terra i semi destruïts.

Però el que més destaca d'aquest lloc són les pròpies plataformes, ja que els grans blocs de pedra que formen la base estan tallats i col·locats de tal forma que recorda les construccions inques a Sacsayhuaman o a Cusco. Denoten un gran domini de les tècniques de construcció i tallat de la pedra que no s'ha observat en cap altre lloc de la Polinèsia i això ha donat lloc a nombroses teories, algunes molt controvertides, sobre la relació dels rapanui amb la cultura inca.

Finalitzada la interessant visita a Ahu Vinapu ens vam desplaçar amb el cotxe uns 7,5 km cap al nord fins a la darrera visita d'avui dins del parc nacional: Puna Pau o «la pedrera dels pukao».

El lloc arqueològic de Puna Pau correspon al petit cràter d'un volcà extint on hi ha una pedrera d'escòria vermella (hani hani en llengua rapanui) que fou la més important font d'aquesta matèria primera per als rapanui en el passat.

Aquest material, de gran porositat, escassa duresa i d'un color vermellós gràcies a l'òxid de ferro que conté, era utilitzat per a fabricar diversos tipus d'objectes: estàtues de mida petita, recipients per a l'aigua, blocs de tipus ornamental, i ulls de moai. Segons sembla, entre els segles XIV al XVII l'extracció de material d'aquesta pedrera va ser intensiva. El motiu principal era l'elaboració dels pukao o tocats cilíndrics que coronaven algunes de les estàtues de Rapa Nui.

Vistes des de Puna Pau (illa Rapa Nui)

Dins i fora del cràter vam poder veure encara alguns pukao que no van ser duts al seu lloc final per diverses raons. Puna Pau és un altre lloc molt bonic i interessant que val la pena de veure.

Acabada aquesta visita, quan ja eren les 13:00 hores, vam donar per completades les visites guiades que teníem contractades amb l'Elena. Havíem vist tot allò que volíem i que era més important, al menys per a nosaltres. El temps meteorològic ens havia acompanyat i l'Elena Delgado havia estat una excel·lent guia. Una guia molt recomanable.

Després d'acompanyar-la fins a casa seva i acomiadar-nos d'ella vam anar a dinar al restaurant Neptuno Sunset, situat just abans d'arribar al port pesquer que hi ha a Hanga Piko. Ens l'havien recomanat i la veritat és que vam dinar un peix local molt bo mentre gaudíem d'unes vistes excel·lents sobre l'oceà.

Sortint del restaurant vam anar caminant fins al proper port d'Hanga Piko per a veure l'Ahu Riata, una plataforma amb un únic moai. I al costat de l'ahu vam poder veure unes quantes canoes polinèsies molt boniques.

Ja amb el cotxe vam anar fins a les proximitats d'Ana Kai Tangata, una cova d'origen volcànic que forma una cavitat de 10 metres d'amplada, 5 metres d'altura i 15 metres de profunditat.

Aquesta cova és popular per la seva espectacular ubicació i perquè en la volta del sostre interior de la cova hi ha unes boniques pintures rupestres en colors vermell, blanc i negre, que principalment representen al manutara, l'au migratòria que cada primavera niava en els illots davant d'Orongo.

Vista de l'entrada a la cova natural Ana Kai Tangata (illa Rapa Nui)

Des de l'aparcament on vam deixar el cotxe vam fer a peu el camí de baixada cap a la cova, però cap al final el vam trobar tallat a causa d'uns despreniments de roques. Tot i així, vam poder fer-ne fotos de l'entrada de la cova des d'un penya-segat proper. Des d'aquesta zona hi ha bones vistes sobre la costa i el volcà Rano Kau.

Després vam tornar amb el cotxe cap al centre de Hanga Roa i vam passejar una estona pels voltants de la Caleta Hanga Roa, el port d'on surten les barques de busseig. També anem a Hanga Vare Vare, una bonica zona verda molt oberta on es celebren molt esdeveniments de l'illa, com la festa Tapati Rapa Nui.

A Hanga Vare Vare hi ha diverses estàtues de pedra, així com un moai sobre una plataforma metàl·lica anomenat Moai de la Paz, el qual fou construït l'any 1992 amb roca basàltica. I al costat d'unes palmeres davant d'aquest moai hi ha la bonica piscina natural de Poko Poko, un lloc de poca profunditat i on banyar-se a resguard de les fortes onades. I prop d'aquí trobareu l'Ahu O´Rongo, una plataforma que va arribar a tenir cinc moais.

A les sis de la tarda vam quedar amb el Marcelo Soto i el seu soci, Jorge Jesús, per tornar el vehicle que els havíem llogat durant més de quatre dies, però prèviament havíem omplert de benzina 93 el dipòsit del cotxe en la benzinera que hi ha a tocar de l'aeroport. Vam estar una estona parlant amb ells perquè ambdós són molt agradables i simpàtics.

Fou un gran encert haver llogat el cotxe a través d'ells: hem tingut un cotxe més gran i en millors condicions del que ens oferien la resta pel mateix preu. Molt recomanable. En total vam recórrer 306 km per l'illa amb el cotxe llogat.

Tot seguit vam tornar fins a Hanga Vare Vare per a gaudir d'una fantàstica posta de sol, la nostra darrera d'aquest viatge a Rapa Nui, amb la silueta de les palmeres retallant-se sobre el cel porpra.

Posta del sol vista des de Hanga Vare Vare (Hanga Roa, illa Rapa Nui)

I a les 19:30 vam tornar al restaurant Te Moana per assistir a l'espectacle musical La historia del moai, a càrrec de l'Agrupación Cultural Mana Ma'ohi. Es tracta d'una representació teatralitzada de balls i música sobre la la construcció dels moais transmesa per la tradició oral dels rapanui. L'espectacle comença a les 20:00 i dura una hora i mitja aproximadament. El preu de l'entrada és de 34.000 $ per cap i es pot comprar en el mateix restaurant.

En arribar al restaurant ens van assignar el nostre lloc i ens donaren un còctel de benvinguda. I abans de que comenci l'espectacle passa per les taules una noia que, a qui vol, li pinta motius rapanui a la cara. Puntualment a les vuit del vespre començà l'espectacle.

Els intèrprets de l'obra són quatre músics (un d'ells fa de narrador en rapanui, espanyol, anglès i francès). I en els balls hi havia onze noies i sis nois. Les cançons, totes únicament en llengua rapanui, són molt boniques, així com les coreografies i les diferents vestimentes tradicionals que fan servir. Tot l'espectacle és d'arrels profundament polinèsies.

Tot i ser conscients de que es tracta d'un espectacle molt orientat al turisme, la veritat és que ens va agradar molt i va valer la pena pagar l'elevat preu de les entrades.

Cap al final de l'espectacle conviden a gent del públic a ballar amb ells. I al final de tot, tothom qui ho desitgi pot fer-se una foto amb tots els integrants del grup com a record. La nostra filla s'ho va passar d'allò més bé.

A la sortida de l'espectacle, passades les 21:30 hores, vam agafar una taxi per anar fins al nostre allotjament (5.000 $).

Dia 9: HANGA ROA - AEROPORT DE SANTIAGO - PUDAHUEL

Darreres hores a l'illa ja que després del migdia teníem el nostre vol de tornada cap a Santiago. Vam aprofitar el matí per a tancar l'equipatge i recollir-ho tot, amb tranquil·litat.

Com que ens sobrava una mica de temps, abans no ens vinguessin a recollir per portar-nos a l'aeroport, vam anar a donar una volta a peu pels voltants de l'allotjament, arribant fins al Jardín Botánico Tau Kiani.

A les 12:55 hores arribà a l'allotjament el taxista que ens havia de portar a l'aeroport. Aquest transfer ja estava inclòs en el preu. Deu minuts després de sortir ja estàvem en l'aeroport Mataveri.

Esperant la sortida de l'avió en aquesta meravellosa «sala d'espera» (aeroport Mataveri, illa Rapa Nui)

Després de facturar l'equipatge, vam passar el control de seguretat i vam esperar en l'única sala d'embarcament, la qual dóna a un bonic jardí exterior. Vam embarcar en un Boeing 787-8 de LATAM que s'enlairà puntualment a les 14:45.

Després d'un tranquil vol de quatre hores (i un trajecte de 3.770 km) vam aterrar en l'aeroport de Santiago a les 20:47 hora local (+2 hores respecte l'illa de Rapa Nui). Mentre recollíem l'equipatge vam contactar amb el transport gratuït de l'hotel que teníem reservat per aquella nit. A les 21:35 hores ja estàvem a la recepció de l'hotel.

Dia 10: PUDAHUEL - AEROPORT SANTIAGO - AEROPORT CALAMA - SAN PEDRO DE ATACAMA

A les 5:00 del matí ja estàvem esperant a la recepció de l'hotel a que arribés el nostre transport gratuït cap a l'aeroport. I a les 5:02 vam pujar al minibús i 12 minuts després ja estàvem en la terminal de vols nacionals.

Després de facturar l'equipatge en els taulells de la companyia Sky Airline i de passar el control de seguretat vam passar a la sala d'embarcament per a esperar la sortida del nostre vol cap a Calama, al nord del país.

El nostre vol, en un Airbus A320neo, s'enlairà de l'aeroport de Santiago a les 6:58 i aterrà en l'aeroport El Loa de la ciutat de Calama a les 8:34. Ja amb l'equipatge facturat vam sortir a la terminal d'arribades i vam anar directament a l'oficina de la companyia Chilean Rent a Car per a recollir el cotxe que havíem reservat setmanes enrere en la seva pàgina web (veure l'apartat Lloguer de cotxe al Norte Grande).

La formalització de la reserva va ser àgil i poc després ja estàvem a bord d'un Volkswagen Taos, un model SUV automàtic i molt nou. Des de l'aparcament de l'aeroport vam posar rumb cap a San Pedro de Atacama, a 101 km.

Conduint des de Calama cap a San Pedro de Atacama (regió d'Antofagasta)

En aquest trajecte des de Calama fins a San Pedro de Atacama el paisatge és completament desèrtic i no hi ha ni un sol poble, benzinera, restaurant o senyal de presència humana fora d'algunes mines.

La població de San Pedro de Atacama és la porta d'entrada al desert més àrid del món i un dels més grans: el desert d'Atacama. Per aquest motiu, aquesta població ha esdevingut una destinació turística de renom mundial. De fet, aquesta població és un veritable oasi en una gran planura completament àrida.

La seva alçada, a uns 2.450 metres sobre el nivell del mar, fan de San Pedro de Atacama un bon lloc per anar-se aclimatant a les alçàries de més de 4.000 metres d'alguns dels llocs d'interès que hi ha en la regió atacamenya.

Vam arribar a San Pedro de Atacama sobre les 11:30 i vam anar directament a l'allotjament que teníem reservat, Cabañas Larache, a 1,7 km del carrer central del poble, el carrer Caracoles. Després de deixar l'equipatge a l'allotjament vam sortir per anar cap al centre i fer una volta pel carrer Caracoles, la Plaza de San Pedro de Atacama i carrers adjacentes per a situar-nos en aquest nou emplaçament.

El carrer Caracoles és l'epicentre de l'activitat turística de San Pedro de Atacama. Aquí hi ha la majoria de llocs que organitzen excursions per la zona o, fins i tot, al Salar de Uyuni (Bolívia). També hi ha restaurants, bars, botigues i alguns allotjaments. S'ha de reconèixer que aquest carrer de vianants, malgrat ser tan turístic, és bonic i agradable per a passejar, gràcies a la seva arquitectura local de cases d'adob i d'una sola planta

Com que ja era l'hora de dinar vam triar el restaurant Inca's (carrer Caracoles, 169 A) i fou tot un encert. Molt bona atenció, servei ràpid, menjar excel·lent i preus moderats. Vam tornar-hi un altre dia per a gaudir de plats peruans molt ben cuinats. Tenia un menú de 10.000 $ per cap (no inclou beguda) que estava molt bé. Molt recomanable.

Vam dedicar la tarda a la logística (comprar menjar per als següents dies, treure diners en el caixer de Banco del Estado del carrer Padre Le Paige, etc) i a organitzar les visites dels següents dies.

Imatge del carrer Caracoles (San Pedro de Atacama, regió d'Antofagasta)

En aquest sentit ens va anar molt bé la informació que ens van proporcionar en l'oficina de Sernatur que hi ha a la cantonada dels carrers Toconao i Padre Gustavo Le Paige.

Si voleu visitar les diferents atraccions de la zona per lliure, com vam fer nosaltres, és molt important conèixer la forma d'adquirir l'entrada de cada lloc i els possibles condicionants que hi hagi en cada cas. La veritat és que dóna la sensació de que es busca expressament que tot sigui molt difícil i críptic per tal d'abocar a molts viatgers a contractar els serveis de les moltes agències que hi ha a San Pedro de Atacama.

A l'entrada de Piedras Rojas, per exemple, vam conèixer uns viatgers anglesos que es van quedar sense poder veure aquest lloc perquè no havien entès bé com s'havia de fer per comprar l'entrada i l'ordre de les visites.

La clau de tot és un quadre en paper que manté la pròpia Sernatur i que trobareu en la seva oficina de San Pedro de Atacama, però al que haureu de fer una foto perquè no tenen (o al menys no tenien llavors) còpies per a donar als visitants. Si l'oficina està tancada trobareu una còpia penjada en la porta que dóna a la plaça.

En aquest quadre hi ha la llista de llocs turístics a visitar que requereixen del pagament d'una entrada i per a cada lloc indica els horaris d'apertura i els preus de les entrades (segons nacionalitat i/o edat). Però igualment important és que marca els llocs en que és obligatori comprar les entrades de forma anticipada a la visita i diu en quina web s'ha de fer la reserva i compra. Tal com hem dit abans, no és fàcil auto-organitzar-se les visites, però és perfectament factible.

Dia 11: SAN PEDRO DE ATACAMA - VALLE DE LA LUNA - MIRADORS PIEDRA COYOTE I CKARI - SAN PEDRO DE ATACAMA

Després d'esmorzar en l'agradable terrassa exterior del nostre bungalou vam marxar amb el cotxe cap al centre del poble per anar novament a l'oficina d'informació de Sernatur. Ens havien sorgit alguns dubtes fent la planificació de les visites i afortunadament vam trobar les respostes que buscàvem.

Tot seguit vam marxar cap a la nostra primera visita fora de San Pedro de Atacama: el Valle de la Luna. Aquest és un dels llocs on s'han de comprar les entrades en línia a través de la pàgina web, però nosaltres no les vam poder comprar per un problema amb la seva passarel·la de pagament amb la targeta de crèdit/dèbit.

Així que vam anar fins al punt d'entrada a la vall, el Centro de Información Valle de la Luna, a 5,5 km del centre de San Pedro de Atacama. Un cop allà vam explicar els problemes que havíem tingut intentant comprar les entrades i afortunadament les vam poder comprar allà mateix. El preu era de 10.800 $ l'entrada general i 5.400 $ els menors d'11 a 17 anys i també els adults majors de 60 anys.

Però heu de tenir present que en les dates d'aquest viatge hi havia poc turisme a la zona i no semblava que hi hagués problemes d'arribar a l'aforament màxim, però la idea de comprar les entrades per Internet és perquè hi ha uns quants llocs on hi ha un aforament màxim diari i quan s'assoleix ja no es venen més entrades per aquell dia.

A l'entrada ens van donar un plànol amb les indicacions d'allò que es pot visitar i quines rutes a peu es poden fer dins d'aquest espai protegit. Amb el cotxe ens vam endinsar uns quilòmetres en la vall seguint la pista que hi ha habilitada.

Vista des d'uns dels miradors de la ruta «Duna Mayor» (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

Ens vam haver d'aturar vàries vegades per a poder copsar la bellesa salvatge d'aquest lloc en diversos punts de la ruta. Però la primera caminada seriosa la vam fer en el lloc anomenat Duna Mayor, on vam recórrer la ruta completa que passa pels dos miradors. En total vam trigar uns 45 minuts a fer-la.

Tot seguit vam continuar 1 km amb el cotxe fins a l'aparcament del Mirador de Achaches, però en el trajecte us trobareu immersos en l'impressionant Anfiteatro Valle de la Luna. Un cop aparcat el cotxe vam iniciar la caminada pel sender que condueix fins a Mirador Achaches pròpiament dit.

Vistes des del Mirador Achaches (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

El camí pot resultar esgotador perquè hi ha diversos desnivells de pujada i baixada, però la recompensa final val la pena absolutament. Això sí, és recomanable portar protecció per al sol (gorra, ulleres, etc) i aigua. Vam trigar uns 75 minuts en fer la ruta completa d'anada i tornada fins a l'aparcament, però incloent les moltes aturades per a fer fotos, que són infinites, i gaudir d'una paisatge que no sembla d'aquest món. Realment és un lloc del tot increïble I meravellós.

Fent un altre trajecte de 800 metres amb el cotxe vam arribar fins al primer aparcament per a la visita de la Mina de sal Victoria. Aquí també vam fer el recorregut sencer, des del primer aparcament fins al segon, d'anada i tornada.

I per últim, vam recórrer 1,5 km cap al nord-oest amb el cotxe fins arribar a l'aparcament on es troben les figures de Las Tres Marías i del Dinosaurio, unes curioses formacions rocoses de quars i granit erosionades pel vent i la sal.

Les figures «El Dinosaurio» i «Las Tres Marías» (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

Poc més enllà s'acaba aquest vall tan al·lucinant i, per tant, aquí finalitza la visita al Valle de la Luna. Des d'aquest punt vam fer els 11 km de tornada per la mateixa pista fins arribar a l'entrada. En el trajecte de tornada vam tornar a fer diverses parades per a gaudir dels paisatges. I es que tot és tan bonic i espectacular que no marxaríem mai d'aquí.

En el camí cap a la sortida (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

En total vam dedicar quatre hores i mitja al Valle de La Luna, un temps més que merescut donada la bellesa del lloc.

De tornada a San Pedro de Atacama vam dinar alguna cosa ràpida i tot seguit vam anar fins al lloc on es troben els miradors Piedra Coyote i Ckari per a veure la posta de sol. L'entrada a aquests miradors es troba a uns 6 km del centre de San Pedro de Atacama en la carretera que va a Calama.

És important saber que el preu de l'entrada per anar a aquests miradors està inclòs en l'entrada al Valle de la Luna, però s'hi ha de visitar tot el mateix dia.

Vistes al capvespre des del Mirador de la Piedra Coyote (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

Primerament vam anar al mirador de la Piedra Coyote, anomenat així perquè hi ha una pedra que s'assembla molt a la dels famosos dibuixos animats de El Coiot i el Correcamins. Hi vam arribar sobre les 17:15 i només hi havia uns tres cotxes, però en mitja hora s'omplí de gent, sobretot dels tours, que van arribar tots en un curt interval de temps.

El sol s'amagà darrera les muntanyes a les 18:00, moment en que la cadena de volcans de la serralada dels Andes van agafant un color que cada cop és més vermell. Es fantàstic. Molt poc abans de la posta de sol vam anar també al mirador de Ckari, el qual es troba molt proper a l'altre. Val la pena anar als dos.

A les 18:05 se'n va anar tota la gent dels tours i només vam quedar els pocs que anàvem per lliure. Teniu encara 10 minuts, abans no tanquin, per a gaudir quasi en soledat d'un paisatge tan extraordinari, mentre es va esvaint el color vermell i abans de fer-se fosc.

Colors rogencs del capvespre sobre el volcà Licancabur des del mirador Ckari (Valle de la Luna, regió d'Antofagasta)

Sobre les 18:15 ens van fer fora de la zona dels miradors i amb el cotxe vam tornar cap a San Pedro de Atacama. Vam aparcar en el centre i, després d'una passeig per l'animat centre de la població, vam anar a sopar al restaurant Adobe. Aquest lloc és ja un clàssic i ofereix cuina d'autor fusionada amb ingredients de la zona. És molt agradable i s'hi menja molt-bé, tot I que, per al nostre gust, està molt enfocat als guiris. A les nits sol haver-hi música en viu.

Dia 12: SAN PEDRO DE ATACAMA - RUTA DE LOS SALARES - SAN PEDRO DE ATACAMA

Aquest dia el vam destinar quasi en exclusiva a recórrer l'anomenada Ruta de los Salares, un trajecte molt escènic que passa per diversos punts d'interès al llarg de la CH-27 que va cap a l'est des de San Pedro de Atacama fins al Paso de Jama, un dels passos fronterers amb l'Argentina.

Al llarg d'aquesta ruta, d'uns 150 km d'anada i l'equivalent de tornada, no espereu trobar res que no sigui pura natura salvatge. Per tant, convé portar el dipòsit del cotxe ple de combustible i també coses per a menjar i molta aigua per a beure, així com roba d'abric i que us protegeixi del sol i del possible vent gèlid.

Eren les 8:30 quan vam sortir de San Pedro de Atacama buscant la carretera indicada com «Paso Jama». En arribar a la benzinera Copec ens vam desviar a l'esquerra per agafar la CH-27, la qual guanya alçada ràpidament a través d'una recta llarguíssima. Al cap d'uns 35 km ens vam aturar en un mirador sobre el volcà Licancabur.

Vista sobre el volcà Licancabur des del mirador en la ruta CH-27 (regió d'Antofagasta)

Aquest volcà té una alçària de 5.920 metres i un con quasi perfecte, la qual cosa el va clarament visible i distintiu en tota la regió i és, per tant, una icona d'Atacama.

Des d'aquest mirador sobre el volcà Licancabur hi ha unes vistes molt bones i molt properes sobre aquest volcà tan emblemàtic, el qual tenia encara algunes petites clapes de neu en aquestes dates.

Continuant uns 12 km més, i encara de pujada, vam veure a l'esquerra la part xilena del lloc fronterer de Hito Cajón, situat a 4.500 metres d'altura. Uns 4 km al nord d'aquest punt hi ha la línia fronterera entre Xile i Bolívia. Aquest és el pas que utilitzen els tours que surten des de San pedro de Atacama per a anar al Salar de Uyuni o a la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avora, a només 8 km de la frontera.

En només 43 km des de San Pedro de Atacama havíem pujat uns 2.000 metres d'altura, fins als 4.500, i això ho vam notar en el nostre cos, tot I que de forma lleu.

Els paisatges són, sobretot a partir d'aquest punt, ja en la puna, una absoluta meravella. No podíem evitar aturar-nos cada dos per tres a fer fotos. També vam veure molt guanacs salvatges pastant herba.

Al cap d'uns 34 km ens vam aturar en Mirador de la Quebrada Quepiaco, un lloc per al que no trobem paraules per a descriure'l. És un paisatge d'un altre món. Bona part de l'aigua estava congelada. Aquest és un primer mirador sobre els aiguamolls del riu Quepiaco, però més endavant en trobarem més.

Aigües semigelades en la Vega Quepiaco (regió d'Antofagasta)

Durant uns quilòmetres més aquest riu transcorre paral·lel a la CH-27 i això ens vam permetre aturar-nos unes quantes vegades en diferents llocs per a gaudir d'aquest espectacle de la natura. Hi vam veure ànecs, ocells i guanacs bevent o simplement xipollejant sobre les seves gèlides aigües.

I uns 6 km més endavant el riu Quepiaco forma una petita llacuna amb uns colors de l'aigua al·lucinants gràcies a les capes de gel que hi havia. Ens hi vam aturar per a fer fotos i tocar el gel i feia un fred de mil dimonis.

Gruix de l'aigua gelada sobre una llacuna del riu Quepiaco (regió d'Antofagasta)

Avançant uns altres 4 km hi ha un altre paisatge que treu la respiració: el Mirador del Salar de Pujsa. A partir d'aquí la CH-27 es torna més revirada i després d'11 km va aparèixer davant nostre una altra meravella: una extraordinària vista elevada sobre un tros de desert on es troben els Monjos de La Pacana.

En el km 105 des de San Pedro de Atacama vam agafar una pista a l'esquerra que ens conduí fins a aquestes formes rocoses tan espectaculars. Després vam explorar la zona per a veure de prop altres espectaculars formacions rocoses. Per a conduir per aquests camins, fora de la CH-27, creiem molt recomanable que el vehicle sigui un SUV, però no és necessari en absolut que sigui 4x4.

Les formacions rocoses naturals conegudes com «Monjes de la Pacana» (regió d'Antofagasta)

De tornada a la CH-27 vam continuar conduint cap a l'est i 8 km més enllà ens vam aturar en el Mirador Caldera La Pacana. Aquest lloc, a una altura de 4.300 metres, forma part de l'enorme caldera del volcà Pacana i actualment és un refugi per a la fauna de la regió.

Les vistes des d'aquest mirador sobre el salar I els volcans que hi ha al darrera són increïbles. La veritat és que és un lloc d'una gran bellesa natural. Aquí vam aprofitar per a menjar alguna cosa del que portàvem per passar la gana.

Vista del salar i llacuna de Tara (regió d'Antofagasta)

Després vam reprendre la CH-27 cap al sud-est i al cap de 4 km ens vam aturar novament per a veure les vistes sobre el salar i llacuna de Tara. Les aigües d'aquesta llacuna, de color molt fosc, quasi negra, contrasten enormement amb el blanc del salar que hi ha just darrera. Es un veritable espectacle visual.

I vam continuar 18 km més enllà, endinsant-nos en un dels sectors de la Reserva nacional Los Flamencos, fins arribar al mirador sobre el salar de Loyoques o de Quisquiro, situat a una alçària de 4.150 metres. Aquest salar està format per llacunes superficials que van canviant de mida segons l'època i que tenen una capa de salmorra a uns decímetres de profunditat. Des d'aquest mirador s'obre davant nostra un paisatge aclaparador.

Vista sobre el salar de Loyoques o Quisquiro (regió d'Antofagasta)

I des d'aquest punt només quedaven 23 km fins al Paso de Jama, la frontera amb Argentina, sense res més a veure. Així que vam fer mitja volta pel mateix camí per a tornar cap a San Pedro de Atacama, a 139 km d'aquest punt.

En aquest camí de tornada encara ens vam aturar moltes més vegades per a delectar-nos amb aquests paisatges que són d'un altre planeta i d'una bellesa indescriptible.

En resum, vam trobar aquesta Ruta de los Salares absolutament meravellosa i del tot recomanable. Tot i que està ofertada per algunes empreses de tours, no sembla que estigui molt promocionada perquè en tot el dia no vam trobar pràcticament a ningú, només una família que anava també per lliure. I no s'ha de pagar per res, tot és gratis i lliure.

Això sí, cal anar molt ben abrigat perquè el vent gelat en alguns llocs feia baixar molt la sensació tèrmica. I s'ha de vigilar amb el mal d'altura perquè la major part de la ruta transcorre per sobre dels 4.000 metres d'alçària.

Per altra banda, la carretera 27 és tan poc transitada que moltes vegades ens podíem aturar al bell mig de la carretera per a fer fotos, mirant abans, això sí, que no vingués ningú. Només vam trobar alguns camions que venien de la part argentina. La CH-27 està asfaltada i, en general, en bon estat.

I tal com ja hem dit al principi, en tot aquest trajecte des de San Pedro de Atacama no hi ha ni un sol poble ni benzinera ni cap lloc on aturar-se a comprar o a prendre una beguda. Només hi ha natura indòmita en estat pur.

Abans d'arribar a San Pedro de Atacama i passat el mirador sobre el volcà Licancabur ens vam aturar en una petita granja que hi ha en el costat dret de la carretera i en la que vam poder veure algunes llames i guanacs.

En el llarg i costerut trajecte de baixada fins a San Pedro de Atacama és impressionant veure la gran quantitat de llocs de frenada d'emergència per als camions. Mai n'havíem vist tants en una mateixa carretera. Avançàvem tràilers que baixaven a una velocitat de 15 km/ hora per a no castigar massa els frens.

La bonica església de San Pedro de Atacama (San Pedro de Atacama, regió d'Antofagasta)

De tornada a San Pedro de Atacama, sobre les 16:30, vam aparcar prop del centre i vam passejar, un cop més, pel seu centre històric, molt fotogènic per cert. I vam visitar per dins a l'església de San Pedro de Atacama, la qual ha estat restaurada fa pocs anys perquè va quedar molt malmesa en un terratrèmol de l'any 2007.

De tornada al nostre allotjament vam poder gaudir, des d'allà mateix, d'una fantàstica posta de sol, amb el volcà Licancabur enmig d'un quadre de postal.

Dia 13: SAN PEDRO DE ATACAMA - PIEDRAS ROJAS - LLACUNES MISCANTI I MIÑIQUES - SOCAIRE - LLACUNA CHAXA - SAN PEDRO DE ATACAMA

Per a la jornada d'avui havíem dissenyat una ruta que anava cap al sud de San Pedro de Atacama, amb l'objectiu de visitar Piedras Rojas, les llacunes de Miscanti i Miñiques, la població de Socaire i la llacuna Chaxa, entre d'altres.

En el cas de Piedras Rojas (Salar de Aguas Calientes) i les llacunes altiplàniques Miscanti i Miñiques era obligatori fer la reserva prèvia i compra de les entrades en el web Socaire Chile i com a màxim s'havia de fer el dia anterior a la visita. Hi ha un tiquet combinat que permet visitar primer Piedras Rojas i després Miñiques i Miscanti o viceversa, però un cop triat l'ordre aquest no es pot canviar. Els preus per a estrangers d'aquest tiquet combinat era de 15.000 $ per als adults i 13.000 $ per als menors de 5 a 17 anys i per als adults majors de 60 anys.

I per a la visita a la llacuna Chaxa s'havia de fer la reserva i compra d'entrades a través del web Comunidad Atacameña de Toconao reservant el dia de la visita (l'hora no importa, sortia les 8:00 però s'hi podia anar al llarg de toto el dia). Els preus per a estrangers era de 8.000 $ l'entrada general i 4.000 $ per als menors de 5 a 11 anys i per als adults majors de 60 anys.

Vam sortir de San Pedro de Atacama a les 8:30 del matí perquè a les 10:00 havíem d'estar a Toconao, un petit poble que está situat a 89 km al sud de San Pedro de Atacama seguint la CH-23. Aquesta era l'hora límit per arribar al punt de control d'entrada per a la visita a Piedras Rojas i a les llacunes altiplàniques de Miscanti i Miñiques.

Unes vicunyes menjant herba al costat de la carretera cap a Paso Sico (regió d'Antofagasta)

A mig camí entre les poblacions de Toconao i Socaire hi ha una senyal indicativa del pas del Tròpic de Capricorni per aquell punt. N'hi ha a ambdós costats de la CH-23. S'ha convertit en un lloc d'aturada per a fer-se la foto.

Vam arribar a Socaire a les 9:50 del matí i ens vam aturar en el punt de control dels visitants, on ens van validar les entrades que havíem comprat via web el dia anterior. Després de registrar-nos i de que ens donessin les instruccions corresponents vam posar rumb cap a la primera destinació d'avui, el Salar de Aguas Calientes Sur, on es troba el lloc anomenat Piedras Rojas, i que està ubicat 61 km al sud de Socaire.

Vam sortir de Socaire seguint la CH-23 cap al sud. Aquesta carretera arriba fins a la línia fronterera entre Xile i Argentina, passant abans per Paso Sico. Actualment aquesta carretera està tota asfaltada.

Vista sobre el Salar de Aguas Calientes des del Mirador Piedras Rojas (regió d'Antofagasta)

El paisatge que trobareu en aquest trajecte és molt i molt bonic, però quan vam arribar al Mirador Piedras Rojas, un lloc elevat des del qual es veu el Salar de Aguas Calientes, llavors vam quedar en estat de xoc quan vam veure els colors de l'aigua del salar i dels volcans que l'envolten. Un dels millor paisatges de la regió d'Atacama, que ja és dir!!.

Un cop arribats a l'aparcament de Piedras Rojas, vam aparcar el cotxe, vam passar el control de tiquets I vam iniciar la caminada pel sender que hi ha, el qual està perfectament marcat. Estem a 4.200 metres d'alçària i el fort vent que hi sol bufar és gèlid, fent que la sensació tèrmica estigui per sota dels 0º. Convé portar roba de molt abric i tallavents.

El nom de Piedras Rojas amb el que es coneix aquest lloc tan extraordinari es deu a l'intens color vermellós que recobreix unes roques d'origen volcànic i riques en ferro, gràcies al procés d'oxidació que han patit al llarg del temps.

Les fotogèniques «pedres vermelles» que donen nom al lloc (Salar de Aguas Calientes, regió d'Antofagasta)

El fort contrast d'aquest color vermell amb l'aigua de color turquesa i el blanc de la sal forma un paisatge veritablement singular. En la nostra opinió, aquest lloc és d'obligada visita. No us decebrà.

El camí porta fins a les famoses pedres vermelles, a la vora de la llacuna d'aigües turqueses del salar. Vam trigar una hora i mitja en fer tot el camí d'anada i tornada, però inclou tot el temps que vam estar en la zona de les pedres vermelles gaudint d'un lloc tan especial. Al principi del recorregut vam trobar uns quants tours que ja hi eren quan vam arribar, però van marxar ràpid i durant la meitat de la visita estàvem quasi sols.

Acabada la visita a Piedras Rojas vam tornar a la CH-23, tornant pel mateix camí que havíem vingut. Al cap d'uns 40 km vam arribar a la cruïlla d'on surt la pista que va cap a les llacunes altiplàniques de Miscanti i de Miñiques. Al cap d'uns 6 km hi ha el control d'entrada on es verifiquen els tiquets. Aquestes llacunes estan a una alçada de 4.120 metres.

Des d'aquí vam continuar amb el cotxe i uns 250 metres després hi ha un mirador elevat sobre la llacuna Miscanti. Continuant 900 metres amb el cotxe vam baixar cap a un aparcament on vam deixar el cotxe i vam fer a peu la ruta pels tres miradors que hi ha sobre la llacuna, situada als peus dels volcans Miscanti i Miñiques.

El lloc és molt bonic pel fort contrast entre el blau intens del color de l'aigua i la terra dels volcans i muntanyes que l'envolten. Sobre la riba de la llacuna hi havia uns quants flamencs.

Vista panoràmica de la llacuna Miñiques (regió d'Antofagasta)

I tot seguit vam recórrer 1,3 km amb el cotxe fins a l'aparcament de la propera llacuna Miñiques, més petita que l'anterior però igualment molt bonica. Aquí vam fer un recorregut a peu entre els dos miradors que hi ha. Un altre lloc imperdible i de paisatges corprenedors.

Acabada la visita a les dues llacunes vam tornar al cotxe i vam posar rumb cap a Socaire, uns 28 km al nord seguint la CH-23. Quan hi vam arribar ja eren les 15:45 i la gran majoria de «cocinerías» (a Xile i el Perú designen llocs on es guisen i venen coses de menjar) ja estaven tancades. L'única que vam trobar oberta fou la Cocinería San Antonio, una petita botiga amb una cuina on l'amable senyor que l'atenia ens va poder preparar un senzill però deliciós plat. No hi havia molt on triar, però tot el que vam menjar estava molt bo.

Després de dinar vam visitar breument la bonica i històrica església antiga de Socaire, situada en l'entrada sud del poble. I a les 16:30 vam posar rumb cap a la llacuna Chaxa, uns 57 km al nord de Socaire.

Al principi vam seguir per la CH-23 cap al nord, però al cap de 17 km vam tombar a l'esquerra per agafar durant 7,5 km la carretera B-379, paral·lela a la Quebrada del Toro, fins a desembocar en la B-355. Després vam continuar 21,5 km per aquesta carretera cap al nord fins trobar la B-373 que vam seguir cap a l'oest durant 10 km.

Vam arribar al Centro de Visitantes Laguna Chaxa a les 17:10 i ens donà temps de fer amb calma tot el recorregut sencer que hi ha habilitat i d'esperar a veure la posta de sol.

La llacuna Chaxa està ubicada a una altura de 2.300 metres i forma part de la Reserva Nacional Los Flamencos. Apart de ser un lloc d'espectacular bellesa, també és el millor lloc de tot Xile per a veure flamencs.

Flamenc buscant aliment en les aigües de la llacuna Chaxa (regió d'Antofagasta)

En el nostre cas fou una mica per causalitat, però l'hora escollida per anar-hi, a darrera hora de la tarda, fou un encert total i la recomanem totalment. A aquella hora, amb els reflexos en l'aigua de la llacuna del sol baix en l'horitzó i dels flamencs fan de Chaxa un lloc veritablement màgic. I mirant cap a l'est just després d'amagar-se el sol veureu com la serralada de volcans s'esdevé d'un color vermell molt intens.

Posta de sol sobre la llacuna Chaxa i la serralada de volcans al darrera (regió d'Antofagasta)

Vam ser pràcticament els darrers visitants en marxar de Chaxa, a les 18:15 i quan ja era quasi fosc. Vam recórrer la llarga recta de la B-373, una pista de sal, que porta des de l'entrada a la llacuna fins a la carretera B-355 i fou una experiència realment màgica, amb els Andes davant nostre i sent empassats per la foscor i l'horitzó encara amb una línia de claror taronja a les nostres esquenes.

Finalment vam arribar a San Pedro de Atacama a les 19:10, després d'haver fet alguna aturada en el trajecte per a fer algunes fotos i gaudir de l'espectacle del cel atacameny. Una gran quantitat d'estrelles i la Via Làctia mateixa omplen ràpidament el cel atacameny.

Quan ja és de nit, i malgrat el fred que fa a l'exterior, mirar cap al cel estrellat d'Atacama és un espectacle impressionant.

I és que les condicions naturals del desert d'Atacama permeten veure les estrelles com en cap altre lloc del planeta. La seva geografia i clima únics fan que els cels es mantinguin absolutament nítids la major part de l'any.

Per tant, no sorprèn que científics i aficionats a l'astronomia de tot el món vinguin fins aquí. En aquesta regió s'hi han construït enormes telescopis, com els de l'observatori ALMA, el qual és visible des de la CH-23 en el trajecte entre les poblacions de Toconao i de San Pedro de Atacama.

Dia 14: SAN PEDRO DE ATACAMA - GÉISERES DEL TATIO - HUMEDAL RÍO PUTANA - MACHUCA - TERMAS DE PURITAMA - GUATÍN - SAN PEDRO DE ATACAMA

El primer objectiu d'aquest dia era arribar al camp de guèisers de El Tatio a temps per a veure la sortida del sol, ja que en aquell moment és quan les fumaroles es poden veure millor.

Camp geotèrmic dels guèisers de El Tatio

Els Guèisers de El Tatio es troben en un camp geotèrmic a una alçada de 4.290 metres sobre el nivell del mar, essent els guèisers més alts del món. Hi ha uns 80 guèisers actius, entre fumaroles, basses de fang bullent, basses de bombolles i brolladors. El camp geotèrmic ocupa uns 10 km², essent el més gran de l'hemisferi sud i el tercer més gran del món.

L'horari d'apertura del complex és de 6:00 a 16:00 hores, però les hores de màxim apogeu de les fumaroles és entre las 5:30 y 7:00 del matí, quan l'altura dels dolls de vapor d'aigua arriba als 10 metres d'altura a causa de la gran diferència de temperatura entre l'interior i l'exterior. A partir de les 8:30 hores ja pràcticament no veureu cap fumarola.

Rètol a l'entrada del camp geotèrmic dels guèisers de El Tatio (El Tatio, regió d'Antofagasta)

La majoria de visitants van a El Tatio en excursions organitzades des de San Pedro de Atacama, però nosaltres recomanem que hi aneu per lliure si disposeu de transport propi. Després ho agraireu.

I és que una constant que vam veure en els grups de les excursions organitzades per Atacama amb els que vam coincidir, és que van cronometrats i amb horaris molt rígids. Per tant, deixen molt poc temps per a gaudir del lloc. A més, tots es mouen en horaris molt similars i en cada visita coincideixen amb la resta de grups.

I el camí per anar a El Tatio no és tan dolent com el pinten en alguns fòrums: es pot fer perfectament en un vehicle 2x4 i només cal conduir amb una mica de precaució per no tenir cap ensurt.

En qualsevol cas, tant si aneu per lliure com organitzats, heu d'anar preparats per al fred intens (temperatures molt per sota dels 0ºC) i per a l'altura, ja que des de San Pedro de Atacama pujareu quasi 2.000 metres en el trajecte i fora convenient que ja estiguéssiu aclimatats a l'altura abans de fer aquesta excursió.

Durant la visita als guèisers és important seguir les indicacions i no acostar-se massa o tocar les fumaroles o brolladors d'aigua o fang, ja que l'aigua surt a una temperatura de 86ºC. Afortunadament ara els guèisers estan delimitats per a mantenir una zona de seguretat, però en el passat sembla que hi va haver uns quants accidents.

Per altra banda, en el recinte hi ha personal del parc que us pot aportar interessant informació sobre els processos geotèrmics que donen lloc a aquests guèisers o a qualsevol altre cosa que necessiteu.

Nosaltres ens vam aixecar a les quatre del matí i ens vam vestir amb vàries capes de roba: roba tèrmica i diverses capes de roba normal més. Vam agafar coses de menjar i beure per a més tard i vam sortir de l'allotjament a les 4:50.

Amb la ruta a El Tatio fixada en el navegador vam sortir de San Pedro de Atacama seguint la carretera B-245 cap al nord. La distància entre els dos llocs és de 79 km. A aquella hora no hi havia pràcticament ningú al carrer ni a la carretera. Esperàvem trobar molts minibusos de tours anant cap allà, però en tot el trajecte només vam veure dos cotxes..

Al cap d'uns pocs quilòmetres de sortir de San Pedro s'acabà l'asfalt i començà una pista que, en general, estava bé, però també tenia alguns trams que estaven molt malament, sobretot tenint en compta que encara era fosc i no es podia veure bé més enllà dels llums del cotxe ni tampoc el que hi havia als costats de la pista.

Conduint amb precaució vam arribar al Complejo Turístico Tatio Mallku, l'entrada al camp de guèisers, quan ja s'albirava una mica de claror en l'horitzó i eren les 6:20 del matí (l'accés al camp de guèisers s'obre a les 6:00). Vam aparcar el cotxe i vam entrar en una oficina, on vam omplir uns formularis i vam pagar l'entrada (15.000 $/pax). Aquí no es podia comprar l'entrada en línia ni hi havia reserva prèvia.

Quan vam arribar al recinte, a les 6:20, la temperatura exterior era de -7ºC segons el termòmetre del cotxe (i -9ºC segons vam sentir dir a algun guia). Seguint les recomanacions del personal del parc vam anar en primer lloc al camp de guèisers nº 2, el qual té l'aparcament a uns 2,4 km de l'entrada. Aquest camp té més guèisers que el nº 1.

Primers rajos de sol darrera de les fumaroles del camp de guèisers nº 2 (El Tatio, regió d'Antofagasta)

Arribats a l'aparcament vam deixar el cotxe i vam començar a caminar entre els diferents guèisers, amb les seves fumaroles elevant-se cap al cel, encara bastant fosc. Quan vam arribar hi havia poca gent, però poc a poc s'hi van anar afegint els grups de les excursions organitzades que anaven arribant. Tot i així, hi havia menys gent de la que ens havíem imaginat que hi hauria.

Mentrestant el sol, poc a poc, anava emergint de darrera dels volcans i donava lloc a increïbles imatges enmig de les columnes de vapor d'aigua. Dir que és realment es-pec-ta-cu-lar és quedar-se curt.

Tot i que feia molt fred, anàvem molt ben abrigats i no vam patir gens. I amb la sortida del sol la temperatura s'anà recuperant de mica en mica.

Vam gaudir una llarga estona d'aquest lloc tan especial abans de tornar al cotxe i anar fins a l'aparcament del camp de guèisers nº 1, a 2,2 km. Mentrestant, el sol ja feia una estona que havia sortit i molts visitants ja havien marxat. Pel que vam veure els grups fan una visita exprés i toquen el dos de seguida. És una sort, perquè així vam poder gaudir del camp nº 1 ja pràcticament sols.

En el el camp de guèisers nº 1 (El Tatio, regió d'Antofagasta)

Vam fer tot el circuit a peu pel també espectacular camp 1, veient coses diferents respecte del nº 2, i per tant també és molt interessant de visitar. Al costat de l'aparcament hi ha una piscina termal on abans era possible banyar-se, però en les dates de la nostra visita aquesta estava tancada i el bany prohibit.

Finalment vam sortir del recinte a les 8:49, convençuts d'haver vist quelcom únic, i vam iniciar la tornada en direcció cap a San Pedro de Atacama. Però uns 9 km mes enllà ens vam aturar a esmorzar algunes coses que portàvem en un lloc a la vora de la pista B-245, amb un paisatge de volcans ben bonic davant nostre, destacant el volcà Tatio.

Ara podíem gaudir dels preciosos paisatges de la zona i que al matí, quan encara era fosc, no havíem pogut veure.

Conduint per la pista de tornada cap a San Pedro de Atacama, entre volcans (regió d'Antofagasta)

Vam reprendre la ruta i 14 km més enllà vam arribar al lloc anomenat Vado del río Putana, on hi ha un mirador des d'on podreu gaudir d'un paisatge espectacular sobre els aiguamolls del riu Putana, amb una gran abundància de fauna, especialment d'aus, en les seves aigües semi-glaçades. Això sí, cal abrigar-se bé perquè en aquest mirador fa un fred de mil dimonis a causa del fort vent.

Vam continuar uns altres 10 km i la següent parada fou en el poblet de Machuca. Està situat a més de 4.000 metres d'altura i no té més de 20 cases, fetes de pedra, però on destaca sobretot la seva bonica i antiga església de Machuca. Val la pena pujar fins al turó on es troba per a visitar-la. I abans de marxar del poble podeu prendre un cafè o menjar unes delicioses broquetes de carn de llama.

La bonica església de Machuca (Machuca, regió d'Antofagasta)

Després de reprendre la B-245 en direcció cap a San Pedro de Atacama i abans d'arribar a Guatín, a 22 km de Machuca, vam començar a veure bastants cactus en els vessants de les muntanyes que voregen la carretera.

La nostra següent parada era a les Termas de Puritama, uns banys termals per als que havíem reservat plaça dies enrere en la seva pàgina web. A la sortida de Guatín vam trobar a l'esquerra la pista que condueix en 6 km fins al punt d'entrada als banys termals, on vam mostrar en el mòbil les entrades comprades per Internet.

Tot seguit vam aparcar el cotxe en un aparcament i vam agafar tot allò necessari per al bany (banyadors, tovalloles, xancletes, etc) abans de començar a baixar caminant per un camí d'uns 500 metres fins arribar al preciós lloc on es troben les piscines naturals dels banys. Aquest camí de baixada és molt bonic, amb unes vistes impressionants sobre la vall del riu Puritama on es troben aquests banys termals.

Aquestes termes es troben ubicades al fons d'una gorja per on transcorre el riu Puritama, el qual és d'aigua calenta, amb temperatures entre els 28 i els 31ºC, i amb una important concentració de minerals, entre ells calci, magnesi, sodi i bor, que la fan ideal per al tractament del reumatisme, l'artritis, l'estrès, el cansament físic i altres malalties.

Vam arribar als banys termals a les 11:45 i ens vam canviar en els vestuaris. Seguint una passarel·la de fusta vam anar ràpid cap a la primera piscina perquè fora feia fred a causa del vent. La temperatura exterior era d'uns 12 ºC, però la sensació tèrmica era menor. A més, cal tenir present que les Termas de Puritama estan a una alçària de 3.600 metres.

Després vam anar provant cadascuna de les set piscines que hi havia obertes al públic (la nº 1 estava tancada). Dins de l'aigua s'estava de luxe gràcies a la temperatura de l'aigua i, a més, les piscines estan ubicades en un entorn natural espectacular que fan que cadascuna d'elles sigui especial i única. Algunes piscines les vam compartir amb algú, però en d'altres vam estar completament sols.

La vall del riu Puritama, on es troben les piscines naturals dels banys termals (Puritama, regió d'Antofagasta)

A les 13:20 vam sortir de les piscines perquè el torn de matí tanca a les 13:30 hores. Aquest torn va de les 9:30 a les 13:30, mentre que el torn de tarda és de 14:30 a 18:00 hores.

El preu de l'entrada a les Termas de Puritama era de 35.000 $ la general i de 17.000 $ per a menors de 3 a 11 anys i adults majors de 60 anys. És car, però després de provar-ho vam quedar convençuts de que valia molt la pena. És difícil imaginar-se la bellesa del lloc fins que no s'està allà. En qualsevol cas, les entrades s'han de comprar a través del seu web i amb antelació perquè hi ha un màxim d'admissió diari de 140 persones.

Ja canviats i ben refets del bany vam fer el camí de pujada cap al cotxe i tot seguit vam posar rumb cap a Guatín. Era l'hora de dinar i volíem fer-ho en algun restaurant de Guatin perquè la nostra intenció era anar després a fer una caminada al Valle de los Cactus (o també Quebrada de Guatín) que forma el riu Puritama al sud-est d'aquest poble.

Però no vam trobar cap lloc on dinar i teníem molta gana, així que vam haver de marxar cap a San Pedro de Atacama, uns 23 km al sud. Quan vam arribar-hi vam anar a dinar al restaurant Inca's que ja coneixíem de dies enrere.

Després de dinar ens vam prendre la tarda amb tranquil·litat després d'haver matinat tant avui. A darrera hora de la tarda vam anar al centre de San Pedro per a fer una passejada i anar al mercat d'artesania per a comprar algun record.

Dia 15: SAN PEDRO DE ATACAMA - QUILLEGUA - GEOGLIFOS DE PINTADOS - IQUIQUE

Avui deixàvem San Pedro de Atacama per posar rumb cap al nord, amb destinació final a la regió d'Arica-Parinacota.

A primera hora del matí vam sortir de San Pedro de Atacama en direcció cap a Calama. Dies abans ens havíem plantejat aprofitar aquest trajecte per a desviar-nos de la CH-23 i fer la visita a l'anomenat Valle del Arcoiris, una vall en la conca del riu Grande que es caracteritza per la gran varietat de tonalitats que es poden observar en els vessants dels turons de la vall, gràcies a la gran riquesa i diferents concentracions de diferents argil·les, sals i minerals.

Però teníem per endavant una jornada amb un desplaçament de quasi 500 km i algunes aturades intermitges previstes. Com que no teníem temps per a tot vam haver de prescindir de la visita al Valle del Arcoiris. Segurament es tracta d'un lloc increïble, però vam pensar en el Cerro de los Siete Colores, ubicat a Purmamarca (província de Jujuy) que havíem visitat en un viatge al nord d'Argentina, a l'altre costat de la frontera.

Una «animita de carretera» en la ruta CH-23 (Calama, regió d'Antofagasta)

Continuant amb el trajecte d'avui, en la cruïlla entre la CH-23 i la B-165, uns 10 km abans d'arribar a Calama, ens vam aturar en una gran i vistosa animita de carretera que hi ha al costat de la ruta. A Xile una «animita» és una mena de cenotafi popular que honora la mort d'algú que ha traspassat de forma violenta, en un accident o en un assalt. I una «animita de carretera» sol marcar, específicament, un punt on es va produir un greu accident automobilístic.

En aquesta part del país en vam veure moltes al llarg dels dies, algunes més simples i d'altres super-treballades i originals. En qualsevol cas són un element que forma part de la cultura popular xilena i val la pena de fixar-s'hi.

Vam circumval·lar la ciutat de Calama seguint la CH-25 abans d'ajuntar-se amb la CH-24 en direcció nord que condueix cap a Chuquicamata, un antic campament miner que explotava la principal mina de coure del país i que va ser desocupat l'any 2007 a causa de la contaminació de l'entorn per materials pesats.

Passat Chuquicamata la CH-24 vira cap a l'oest, en direcció cap a Tocopilla. Al cap d'uns 87 km després de Calama vam deixar aquesta carretera per agafar la CH-5 o Panamericana Norte cap al nord. En aquesta zona vam veure enormes instal·lacions d'energies renovables, sobretot de plantes fotovoltaiques.

En el trajecte de 76 km des de la cruïlla de les rutes 24 i 5 (Intercruce Mª Elena) i la població de Quillagua vam poder veure alguns geòglifs en els turons a tocar de la carretera, com els Petroglifos Catarloco. També vam tenir l'oportunitat de veure les restes de nombroses «oficinas salitreras», antics poblats miners on s'explotava el salnitre o Nitrat de Xile entre 1842 i 1930. Ara només resten els fonaments i alguna estructura.

En arribar a l'alçada de la població de Quillagua ens vam desviar 1,3 km de la CH-5 per anar al seu centre urbà i trobar un restaurant on dinar. En vam trobar un a la Plaza de Quillagua, però només admetia clients d'empresa i vam haver de continuar fins al Control Aduanero de Quillagua, 4,5 km més al nord.

El poble-oasi de Quillagua està a la vora del riu Loa, però els seus registres pluviomètrics el converteixen en el punt més sec de la Terra. Tot i així, sorprèn la verdor del seu entorn immediat enmig de l'aridesa del desert circumdant.

Una botiga i restaurant en el Control Aduanero de Quillagua (frontera entre les regions d'Antofagasta i Tarapacá)

El Control Aduanero de Quillagua està ubicat sobre la Panamericana Norte, en el límit entre les regions d'Antofagasta i de Tarapacá. La raó d'aquesta duana és que la regió de Tarapacá té un règim de zona franca o port lliure i això fa que s'hagin de fiscalitzar les mercaderies que viatgen cap al sud del país per via terrestre. Per tant busca ser una barrera de protecció tributària i lluitar contra el contraban de mercaderies il·legals.

En arribar a aquest punt ens vam quedar a dinar en un modest xiringuito de menjars on s'aturen els camioners. Després vam passar el tràmit de la duana, on un funcionari ens demanà només el passaport del conductor i els papers del cotxe. I uns 200 metres més enllà ens vam aturar en la Cafeteria Internacional per a prendre un cafè (també és un mini-mercat i restaurant).

Tot seguit vam reprendre el trajecte per la CH-5 cap a Iquique i 124 km més al nord ens vam desviar per l'A-700 uns 5 km a l'esquerra per anar fins als Geoglifos de Pintados, un conjunt d'uns 450 geoglifs o figures dibuixades en els turons i al llarg d'uns 3 km, els quals van ser realitzats per pobles prehispànics andins entre els anys 700 i 1500 d.C.

Vista sobre els turons on es troben els geoglifs de Pintados (Pozo Almonte, regió de Tarapacá)

L'entrada general al recinte costava 3.000 $ per cap i només 1.000 $ en el cas de menors i adults majors de 60 anys. El museu que hi ha a l'entrada està molt bé, ja que mostra en panells abundant informació sobre els geoglifs des de diferents àrees del coneixement.

La visita es completa recorrent un camí exterior d'uns 350 metres de longitud amb tres miradors des d'on veure els geoglifs dibuixats en els vessants dels turons que hi ha al davant. N'hi ha un munt i són impressionants. És una visita molt interessant i que val força la pena.

Acabada la visita vam tornar al cotxe I vam reprendre el camí cap a Iquique. En els següents quilòmetres vam travessar la Reserva Nacional Pampa del Tamarugal, la qual destaca pels seus paisatges farcits de «tamarugos», un arbre de la família de les lleguminoses i que és endèmic d'aquesta àrea.

En la població de Pozo Almonte vam trobar la primera benzinera en tota la ruta des de Calama, a excepció d'una a Santa Elena però que suposa un recorregut extra de 24 km. I 5 km més al nord vam deixar la CH-5 per agafar la CH-16 (autopista Humberstone - Iquique) que és de peatge (2.140 $) i baixa fins arribar a Iquique, situada a nivell de mar.

Les vores d'aquesta autopista estan força brutes de plàstics, ampolles i papers, sobretot arribant al suburbi d'Alto Hospicio. No en va en aquesta zona es troba l'abocador il·legal de roba usada més gran del món, conseqüència del fenomen de la moda ràpida i de baix cost i que constitueix un problema ambiental d'enorme magnitud.

Aquest trajecte de 48 km cap a Iquique salva un desnivell de 1.100 metres i és força espectacular. Just abans d'arribar a Iquique l'autopista passa pel costat de la famosa duna Cerro Dragón, la duna urbana més gran del món, amb 4 km de llarg i una alçària de 220 metres.

En arribar a Iquique vam anar directament a l'apartament que teníem reservat, el Departamento Vista Azul. Després de deixar el cotxe a l'aparcament de l'immoble vam anar a passejar pel carrer Baquedano, l'eix més important del centre històric de la ciutat. El dia de la nostra arribada era dissabte i aquest carrer de vianants estava ple de paradetes d'un mercat de carrer. També hi havia un escenari amb actuacions musicals. I molta gent passejant carrer amunt i avall

Gràcies a l'apogeu de la indústria del salnitre a finals del segle XIX i principis del XX, la ciutat d'Iquique es va enriquir enormement. En aquella època era el centre d'un total de 170 empreses salnitreres i des del seu port s'exportava a la resta del món. Els fluents propietaris d'aquestes empreses van construir les seves cases d'estil georgià a Iquique, sobretot en el carrer Baquedano.

Vista de la costa d'Iquique cap a la platja de Covancha (Iquique, regió de Tarapacá)

Per tant, Iquique compta amb un important patrimoni arquitectònic que prové d'aquella època daurada. Alguns dels seus monuments històrics són la Torre del Reloj, l'Edificio de la Sociedad de Empleados de Tarapacá, el Teatro Municipal, el Palacio Astoreca, el Club Croata, los Ex-Tribunales de Justicia o el Casino Español. Però el carrer Baquedano està farcida de boniques mansions d'època.

Dia 16: IQUIQUE - RUTA COSTANERA - IQUIQUE

Aquest dia el vam dedicar en exclusiva a visitar la ciutat d'Iquique i els seus voltants. I vam començar el dia fent un recorregut a peu que proposava la nostra guia Lonely Planet prenent com a eix el carrer Baquedano.

Edificis històrics en el carrer Baquedano (Iquique, regió de Tarapacá)

Iniciàrem aquest recorregut en la plaça 21 de Mayo, amb el monument a Arturo Prat i el cridaner edifici del Colegio Inglés. En aquesta plaça vam coincidir amb nombroses persones que portaven gossos i gats joves a vacunar en una carpa que s'havia instal·lat provisionalment.

Després vam anar pujant pel carrer Baquedano, aturant-nos davant dels seus interessants edificis, ja que n'hi ha bastants que són molt bonics. En aquest carrer es troba el Palacio Astoreca, encarregat per un empresari salnitrer d'origen basc l'any 1900 i una de les joies arquitectòniques d'Iquique.

Desfilada en la plaça Arturo Prat, amb la seva Torre del Rellotge (Iquique, regió de Tarapacá)

Tot caminant vam arribar a la plaça Arturo Prat, on s'acaba el carrer Baquedano. En aquesta plaça s'apleguen diversos edificis històrics de la ciutat, on destaca la Torre del Reloj, construïda l'any 1877. També són notables el Teatro Municipal de Iquique o els edificis del Casino Español i del Club Croata.

I d'aquí vam caminar 600 metres cap al nord per arribar fins al punt on es troba el Museo Corbeta Esmeralda, el qual ocupa un vaixell de guerra que correspon a la representació a escala real de la corbeta xilena Esmeralda tal com era el dia abans de ser enfonsada en el combat naval d'Iquique de l'any 1879.

Aquesta important batalla naval va tenir lloc en la badia d'Iquique al principi de la Guerra del Pacífic que va enfrontar a Xile amb el Perú i Bolívia entre els anys 1978 i 1883. El capità de la corbeta Esmeralda, que va morir heroicament en la batalla segons ens van dir en la visita guiada, era Arturo Prat Chacón, el qual era d'origen català per part paterna, ja que el seu besavi era natural de la població gironina de Santa Coloma de Farners.

La tripulació i el capità van lluitar fins a l'enfonsament de la corbeta. Dels 200 tripulants van morir uns 140, inclòs el capità. Per aquest motiu trobareu el nom d'Arturo Prat per tot arreu en la ciutat d'Iquique.

Vista de la reproducció a escala real de la històrica Corbeta Esmeralda (Iquique, regió de Tarapacá)

La visita al Museo Corbeta Esmeralda costava 5.500 $ per cap i és una visita guiada que dura 45 minuts. Durant la visita guiada vam recórrer el vaixell per l'interior i també per la seva coberta, mentre ens explicaven la història del vaixell i de la seva tripulació, sobretot del dia en que es va produir la batalla i posterior enfonsament de la nau. La veritat és que va ser molt interessant conèixer aquest episodi de la història del país i, per tant, recomanem aquesta visita.

Tot seguit vam anar fins a la veïna Caleta Riquelme, un lloc on hi ha un petit mercat de peix fresc i un seguit de restaurants de peix. Com que era l'hora de dinar ens vam quedar en un d'ells, el restaurant Rincon Celeste, on vam dinar alguns plats de peix fresc molt bo i amb vistes al port. Lloc senzill, però molt recomanable.

Després de dinar vam passar per l'apartament a recollir el cotxe per a recórrer la costa des del centre d'Iquique i cap al sud. Vam passar per Playa Covancha, Playa Brava i Playa Blanca, aturant-nos en llocs que ens agradaven. Vam donar mitja volta quan estàvem ja a pocs quilòmetres de l'aeroport i a uns 18 km del centre d'Iquique.

En l'enorme duna de sorra Cerro Dragón (Iquique, regió de Tarapacá)

En el trajecte de tornada, quan vam arribar a Playa Brava, vam pujar per carrers costeruts en direcció est fins arribar als peus de l'enorme duna Cerro Dragón. La vam veure des de la base i la vam escalar uns metres, però no vam arribar fins dalt. A continuació vam seguir amb el cotxe fins arribar a Playa Covancha, on vam aparcar el cotxe.

Vam fer a peu tot el passeig que ressegueix la badia de Playa Covancha, sens dubte el lloc més agradable d'Iquique per a passejar al costat del mar. En una petita península de l'extrem sud de la badia vam trobar el carrer Sta. Coloma de Farnes, en honor al lloc de naixement del besavi del capità Arturo Prat, heroi nacional xilè.

Era diumenge a la tarda i el passeig marítim de Playa Covancha estava molt animat i amb gent banyant-se o fent surf a la platja. Asseguts sobre la gespa del passeig vam poder gaudir d'una bonica posta de sol sobre el mar.

Passant les darreres hores del dia a la platja Covancha (Iquique, regió de Tarapacá)

I abans de tornar cap a l'apartament vam anar a donar una volta pel Mall Zofri, un gran centre comercial que està ubicat dins de la Zona Franca de Iquique, i d'aquí el nom de Zofri. Aquest lloc és molt popular per la seva àmplia varietat de productes i marques a un preu molt econòmic i exempt d'IVA. Nosaltres només el vam veure per fora.

Dia 17: IQIQUE - HUMBERSTONE I STA. LAURA - HUARA - GEOGLIF GEGANT DE HUARA - ARICA

Avui continuàvem el nostre trajecte cap al nord fins arribar a Arica, amb algunes importants visites previstes pel camí.

Vam sortir de la ciutat d'Iquique sobre les 9:30 del matí, agafant novament la CH-16 (via de peatge que costa 2.150 $) per anar cap a l'interior a trobar la carretera Panamericana Norte. En arribar a la cruïlla ens vam desviar per anar fins a les oficines salnitreres de Humberstone i Sta. Laura.

Vam començar la visita per l'oficina salnitrera de Humberstone. L'entrada general costava 6.000 $, mentre que els menors pagaven 4.000 $ i els adults majors de 60 anys 5.000 $. Aquesta entrada serveix per a visitar les dues mines.

Restes industrials en l'oficina salnitrera de Santa Laura (Pozo Almonte, regió de Tarapacá)

En aquesta antiga salnitrera, construïda l'any 1872 i tancada el 1960, es conserva una part del sector industrial, però sobretot destaca la zona on vivien els treballadors i les seves famílies, així com les zones comunes. En el seu moment de màxim esplendor va hostatjar una població de 3.700 persones, essent una de les salnitreres més grans de la regió.

Aquesta visita paga molt la pena i la vam trobar molt interessant. El recinte a visitar és gran i nosaltres li vam dedicar una llarga estona, ja que vam voler veure les diferents cases museu on s'apleguen objectes de diversos tipus que il·lustren perfectament com era la vida i el dia a dia dels seus pobladors.

Acabada la visita a Humberstone vam anar amb el cotxe fins a la veïna oficina salnitrera de Santa Laura, a 2 km de la primera. En aquesta salnitrera pràcticament no és conserva res de la zona de vivendes, però la part industrial està força ben conservada i és realment espectacular per la seva forma, grandària i ubicació.

Finalitzada la visita a ambdós llocs, als que vam dedicar una llarga i merescuda estona, vam agafar el cotxe i vam enfilar la CH-5 cap al nord, en direcció cap a Arica.

Com que ja era l'hora de dinar i vam veure en el mapa que no hi havia cap restaurant en els propers 156 km, a excepció de Huara, vam decidir quedar-nos a dinar en aquesta petita població, a 28 km de Humberstone.

A Huara hi ha més d'un restaurant i vam triar el restaurant Flor de Huara. Va ser tot un encert perquè el restaurant és molt agradable, el servei ràpid i atent i el menjar i el preu molt bons. Vam dinar súper-bé.

L'enorme geoglif Tarapacá sobre el vessant d'un petit turó (Huara, regió de Tarapacá)

Després de dinar, en una cruïlla que surt quasi des de davant del restaurant, ens vam desviar per la CH-15 en direcció cap a Colchane amb l'objectiu d'anar a veure un geoglif anomenat el Gigante de Tarapacá (o Gigante de Atacama), .

Aquest enorme geoglif, de 119 metres de llarg, està situat en el vessant oest d'una petita muntanya ubicada solitària al bell mig d'una plana, a 16 km de Huara. Representa una gran figura antropomorfa que se suposa que va ser feta per cultures que vivien en aquesta zona entre els anys 1.000 i 1.400 d.C.

Quan hi vam arribar vam anar amb el cotxe fins a un mirador amb un rètol ben gastat en el costat oest del turó, des d'on veu la figura. No hi havia ningú ni s'ha de pagar res. Està bé veure-la, però tampoc és res de l'altre món.

De tornada a la Panamericana Norte vam continuar el nostre trajecte cap al nord. Aquesta ruta passa per alguns trams espectaculars de carretera, com Tilviche, Chiza, Camarones, i molts d'altres.

Vistes sobre la vall de Cuya i el riu Camarones (Cuya, regió d'Arica-Parinacota)

Vam arribar a la ciutat d'Arica passades les cinc de la tarda i vam anar directament cap a l'apartament Bosque de Azapa que teníem reservat. Després de deixar-hi l'equipatge vam tornar a agafar el cotxe i vam anar fins al centre per anar a comprar queviures a un hipermercat Jumbo que hi ha al costat del centre comercial Mall Plaza Arica.

Després de fer la compra vam anar a fer una volta amb el cotxe pel passeig que hi ha a Playa Chinchorro, però ja era fosc i la zona no tenia molta llum i no hi havia pràcticament ningú.

Dia 18: ARICA - PUTRE

La destinació final d'avui era Putre, però abans de marxar vam dedicar tot el matí a visitar el centre històric d'Arica.

Amb el cotxe vam anar fins al centre d'Arica i vam aparcar el cotxe a tocar del port. Tot seguit ens vam disposar a fer un circuit a peu pel centre històric d'Arica que proposava la guia Lonely Planet i que comença a la Plaza del Tren.

Aquí es troba l'edifici històric de l'Estación de Pasajeros y Administración de Arica, una antiga estació de tren que fou inaugurada l'any 1913 que servia a la línia fèrria Arica-La Paz. Després vam continuar cap a la Plaza Manuel Baquedano, on es troba el bonic edifici de l'Antiga Duana d'Arica i que actualment és la Casa de Cultura de Arica.

L'històric edifici de la vella duana d\Arica (Arica, regió d'Arica-Parinacota)

Aquest edifici fou construït per l'estudi de l'enginyer francès Gustave Eiffel i és una de las poques construccions que queden a Arica del període anterior a la Guerra del Pacífic.

La següent parada fou a la Plaza Colón, on destaca en l'extrem est la magnífica Catedral de San Marcos, també construïda en els tallers de Gustave Eiffel i portada a Arica en vaixell l'any 1875. Va ser muntada per tècnics francesos sobre les restes de l'antic temple colonial que havia estat destruït per un terratrèmol l'any 1868. L'estructura de la catedral és de ferro i el seu estil és neoclàssic. La veritat és que els seus vitralls de colors, el color i forma de les bigues i estructures metàl·liques de l'interior i la senzillesa de la construcció la fan molt atractiva, tant per dins com per fora.

El fotogènic interior de la Catedral de San Marcos (Arica, regió d'Arica-Parinacota)

Després vam anar fins al carrer Cristóbal Colón i vam passar per davant de la històrica Casa Bolognesi, un bonic edifici propietat de l'estat peruà. I a menys de 100 metres en el mateix carrer hi ha l'interessant Museo de Sitio Colón 10 .

Aquest museu fou construït sobre un lloc arqueològic que fou descobert accidentalment l'any 2004, durant les obres de construcció d'un hotel. L'excavació va revelar l'existència d'una sèrie de cossos momificats artificialment i que estaven relacionats amb l'antiga cultura Chinchorro.

Degut a l'extrema fragilitat de les restes bioantropològiques trobades, fou inviable el seu aixecament i posterior trasllat a un altre lloc, per la qual cosa finalment es va optar per l'opció de mantenir els cossos in situ i fer-ne un museu.

Vam pagar 2.000 $/pax per l'entrada a aquest museu, que ara forma psart del bé inscrit com a Patrimoni de la Humanitat. Aquest va ser el nostre primer contacte amb la Cultura Chinchorro, ja que aquí es poden veure les mòmies Chinchorro que es van trobar en aquest lloc, així com interessant panells explicatius per posar en context al visitant.

La visita al Museu de Sitio Colón 10 es complementa perfectament amb la de l'extraordinari Museo Arqueológico San Miguel de Azapa que vam visitar dies després i que es troba a 16 km del centre d'Arica.

Acabada la visita al museu vam recórrer els menys de 100 metres fins al Mirador de la Virgen, amb bones vistes sobre la ciutat i situat sobre un vessant del Morro de Arica, un turó costaner que domina la ciutat.

Des d'aquí vam tornar fins al punt on teníem aparcat el cotxe. Amb ell vam sortir d'Arica cap al sud per l'Av. Comandante San Martín en direcció cap a les Coves d'Anzota, que abans eren visitables, però ara estan tancades indefinidament. La carretera ressegueix la línia de costa i això ens va permetre anar veure la zona.

Quan vam arribar a la platja La Capilla vam donar la volta perquè cada vegada anàvem trobant més restes de despreniments de pedres de la muntanya sobre la carretera i no vam voler prendre més riscos.

En el camí de tornada cap Arica, i passada la planta de combustible Copec vam desviar-nos per una carretera que puja muntanya amunt i que travessa diverses zones residencials d'edificis abans de connectar amb la carretera que condueix fins al cim del Morro de Arica.

Vista del «Morro de Arica» i la seva enorme bandera (Arica, regió d'Arica-Parinacota)

El Morro de Arica es un turó costaner amb una alçada de 130 metres i situat en la part sud de la ciutat. La seva posició elevada sobre la ciutat li ha donat en el passat un paper molt important en la defensa. En qualsevol cas val la pena pujar fins el cim d'aquest turó per les seves estupendes vistes sobre la ciutat i voltants.

Durant la Guerra de Pacífic les tropes xilenes van haver de conquerir aquesta posició, llavors en mans peruanes, per a prendre el control de la ciutat. La batalla pel control d'aquest turó fou un episodi molt important d'aquesta guerra i per aquest motiu avui dia té una gran rellevància nacionalista per als xilens. De fet, dalt del cim hi ha un Museo Histórico del Morro de Arica que explica la història d'aquella batalla i de com Arica va passar finalment a formar part del territori xilè.

A més, en les dates de la nostra visita onejava sobre una asta de 42,5 metres d'alçada una enorme bandera, la Bandera Bicentenario, la qual té unes dimensions de 18 x 26 metres i un pes de 80 quilos. És tan gran que, de ben segur, es veu des de territori peruà (la línia fronterera està a només 15 km en línia recta).

Com que ja era l'hora de dinar, des del Morro d'Arica vam anar amb el cotxe fins a la Playa Chinchorro, la platja d'Arica, on hi ha diversos restaurants. Vam triar el restaurant El Abuelo de Arica, on vam menjar molt bé. Molt recomanable.

A la platja de Chinchorro (Arica, regió d'Arica-Parinacota)

Després de dinar i fer una volta pel passeig i la platja, vam tornar al cotxe per a emprendre el camí cap a la població de Putre, situada en l'altiplà andí, a 3.500 metres d'alçada i a 140 km d'Arica.

Vam sortir d'Arica per la CH-5 en direcció nord, cap al lloc fronterer de Chacalluta amb el Perú. Uns 8 km abans d'arribar a la frontera vam desviar-nos a la dreta per la CH-11, la qual va cap a l'est, fins la frontera amb Bolívia.

Els primers quilòmetres de la CH-11 transcorren per la fotogènica Vall de Lluta. Si pareu atenció en les parets del vessant de la muntanya podreu veure alguns geoglifs. Passat Poconchile la carretera deixa la vall i comença a guanyar altura.

Grans vistes des del mirador del Pucará de Copaquilla (regió d'Arica-Parinacota)

Pel camí ens vam anar aturant en diversos llocs per a gaudir de la bellesa del paisatge. Un d'aquests llocs és el mirador del Pucará de Copaquilla, un lloc d'interès històric i amb unes vistes extraordinàries. I uns pocs quilòmetres més endavant, a Zapahuira, vam trobar un control policial on ens van demanar el passaport i el carnet de conduir, apart d'informar-nos que més endavant trobaríem talls en la carretera a causa de les obres de millora que s'hi estaven fent.

Efectivament, en el trajecte de 32 km que quedava fins a Putre vam trobar diversos punts en la carretera amb pas alternatiu que ens van fer aturar i esperar llargues estones a causa d'aquestes obres.

Fent cua a causa de les obres en la ruta Arica-Putre (Socoroma, regió d'Arica-Parinacota)

Finalment vam arribar a Putre a les 18:40, quan ja s'estava fent fosc. En poc més de tres hores havíem passat d'estar a nivell del mar a estar en l'altiplà, a una alçària de 3.500 metres. Per sort ja estàvem aclimatats des de San Pedro.

Com que no podíem sopar en el bungalou per no tenir cuina, vam sortir al vespre a sopar al restaurant La Paloma (Av. O'Higgins, 46 - Putre), on vam tastar una boníssima carbonada, una sopa de pasta amb pollastre i verdures molt bona i que entrava molt bé a causa del fred que feia fora. Aquest restaurant, que també és hostal, és molt recomanable.

Dia 19: PUTRE - PARQUE NACIONAL LAUCA - PARINACOTA - PUTRE

Després d'un reconfortant esmorzar, novament en el restaurant La Paloma perquè no vam trobar res més obert, vam emprendre el camí cap al Parc Nacional Lauca i el llac Chungará, el nostre principal objectiu d'avui.

Vam sortir de Putre per la carretera local A-147 que poc després connecta amb la CH-11, la qual guanya altura molt ràpidament. A mesura que començava a aparèixer el cim del volcà Parinacota i d'altres cims nevats en l'horitzó, el paisatge s'esdevingué cada cop més espectacular. Fins i tot a les vores de la carretera quedaven restes de neu glaçada. També vam tenir l'oportunitat de veure unes cascades completament glaçades a causa del fred de la nit.

Vicunyes i alpaques pastant prop del riu Lauca (P.N. Lauca, regió d'Arica-Parinacota)

En una llarga recta ens vam aturar en uns miradors des d'on vam poder veure un munt de vicunyes i algunes alpaques pastant en els camps o bevent aigua semi-congelada en els aiguamolls.

Ja ens trobàvem dins de l'extraordinari Parque Nacional Lauca, un dels més alts del món i que fou declarat Reserva Mundial de la Biosfera per la seva rica diversitat de flora i fauna i per hostatjar llocs de gran interès històric i cultural.

Vista sobre les llacunes de Cotacotani des del mirador Cotacotani (P.N. Lauca, regió d'Arica-Parinacota)

Uns quilòmetres més endavant ens vam aturar en el Mirador Cotacotani, un lloc imprescindible a causa de les seves vistes excepcionals sobre les llacunes Cotacotani i els volcans Parinacota i Pomerape que es troben a un costat. La combinació de colors blaus, grocs, verds, blancs, i marrons del paisatge no ens deixà de sorprendre.

En aquest punt estàvem a 4.640 metres d'alçària. Ens costava respirar i qualsevol petit esforç disparava el cor. I això per no parlar del fred que feia quan sortíem del cotxe, agreujat pel fort vent que bufava. Sort que vestíem unes quantes capes de roba, incloent la roba tèrmica, molt necessària aquí.

Vam continuar per la CH-11 i poc més endavant vam trobar el Mirador del Volcán Parinacota, ja sobre l'inici del llac Chungará. És un altre lloc extraordinari. El volcà Parinacota, que té una alçària de 6.320 metres, estava nevat en un 50% i això encara el feia més bonic, amb la seva forma cònica quasi perfecta. No ens cansàvem d'admirar aquells paisatges.

Just al costat del Parinacota hi ha el volcà Pomerape, amb una alçària de 6.248 metres. Ambdós es troben sobre la línia fronterera entre Xile i Bolívia i reben el nom aymara de Nevados de Payachatas.

I uns 2 km més endavant hi ha un altre mirador, el Mirador Chungará, ja sobre el llac Chungará. Aquest llac té una superfície de 21,5 km² i es troba a una alçada de 4.500 metres, essent un dels més alts del món. Compta amb una fauna única i variada, amb més de 130 espècies nadiues.

El llac Chungará als peus del volcà Parinacota (P.N. Lauca, regió d'Arica-Parinacota)

El llac està envoltat de diversos cims nevats, entre ells el volcà Parinacota, i la veritat és que la vista des d'aquest mirador és realment extraordinària. Si les aigües del llac estan tranquil·les llavors els reflexos sobre l'aigua afegeixen encara més bellesa al conjunt. Al voltant del llac hi ha una gran superfície d'aiguamolls amb molta vida salvatge, sobretot aus i vicunyes.

Vam continuar el nostre recorregut per la CH-11 vorejant el llac Chungará per la seva vora sud i uns 13 km més enllà vam arribar al lloc fronterer de Tambo Quemado amb Bolívia, on vam donar la volta per a tornar pel mateix camí.

En travessar el pont que passa sobre l'extrem oriental del llac Chungará ens vam desviar per una pista a l'esquerra, l'A-95, que va cap al sud i ressegueix la Quebrada Plazuela. La vam seguir uns pocs quilòmetres, enmig d'un paisatge molt bonic, abans de girar cua perquè no sabíem ben bé cap a on conduïa aquesta pista i el seu estat anava empitjorant.

Reflexos sobre el llac Chungará (regió d'Arica-Parinacota)

Abans d'arribar a la cruïlla amb la CH-11 ens vam aturar a la vora de l'extrem sud del llac Chungará per a esmorzar coses de menjar que dúiem mentre vèiem flamencs, vicunyes i d'altres animals.

Després vam tornar a la carretera CH-11 i la vam agafar de tornada cap a Putre, però pel camí no vam poder evitar tornar a aturar-nos en diversos llocs per a intentar fixar en el cervell aquests paisatges tan majestuosos.

Al cap de 18,5 km ens vam desviar a la dreta per la carretera A-93 en direcció cap al poblet de Parinacota, a només 4,5 km de la cruïlla. La petita localitat altiplànica de Parinacota està a 4.392 metres sobre el nivell del mar, essent el poble a més alçària de tot Xile. Segons el darrer cens només té 29 habitants.

El poble està format per unes 50 cases, predominantment construïdes d'adob, amb teulades de palla i blanquejades amb cal. Es distribueixen formant fileres al voltant de l'església del poble, seguint un model urbà colonial. En l'actualitat Parinacota és, bàsicament, un poblat cerimonial i constituït per cases habitualment desocupades.

L'entrada a la preciosa església de Parinacota (Parinacota, regió d'Arica-Parinacota)

L'església de Parinacota és l'edifici més important de l'arquitectura local. Fou construïda l'any 1670 i reconstruïda l'any 1789. A l'igual que la resta del poble, els seus elements constructius són la pedra, el fang, l'adob i la cal. En el seu interior hi ha diverses pintures representatives del Barroc Andí, així com frescos pintats en el segle XVIII. L'església està envoltada per un mur perimetral d'adob que tanca el conjunt religiós.

L'església, sobretot, ens va semblar preciosa, de les més boniques que hem vist quant a petites esglésies andines. Durant tota la nostra visita al poble no vam trobar a ningú, ni visitant ni local. Era com un poble fantasma.

Acabada la visita a Parinacota vam tornar cap a la carretera CH-11, però en comptes de fer-ho per l'A-93 vam agafar la pista A-181 que ressegueix pel sud els bonics aiguamolls de Parinacota (a Xile en diuen bofedal) que forma el riu Lauca.

Al cap de 4 km aquesta pista connecta amb la CH-11 que vam agafar en direcció cap a Putre. I 28,7 km després ens vam desviar per la carretera local A-149, una via alternativa a l'A-147 per arribar al centre de Putre. És un trajecte més curt en distancia (7,5 km en comptes de 13 km), però també en més mal estat.

Finalment vam arribar a Putre passades les tres de la tarda. Ens hagués agradat anar a dinar al restaurant La Casona del Rey, però ja estava tancat i vam haver de tornat al ja conegut de La Paloma, on vam dinar un deliciós plat de carn d'alpaca estofada. La resta de la tarda la vam dedicar a descansar i a voltar pel poble.

La plaça principal de Putre (Putre, regió d'Arica-Parinacota)

La població de Putre és la capital de la província de Parinacota, però no té més de 3.000 habitants. Apart de ser el millor camp base per aclimatar-se i explorar la regió, la pròpia Putre té alguns atractius com les seves terrasses de cultiu, els seus carrers amb llambordes, la seva església o diverses cases que encara mantenen portals i dentells tallats tal com eren en el segle XVII.

El carrer O'Higgins és el més antic del poble i té un petit canal que va pel mig i que és creuat per petits ponts de pedra. El centre neuràlgic del poble és la Plaza de Putre i en el seu costat nord hi destaca l'església de San Ildefonso, la qual fou construïda l'any 1670, en l'època de màxim esplendor de Putre.

Posta de sol sobre el volcà Taapaca des dels afores de Putre (Putre, regió d'Arica-Parinacota)

Pujant per unes escales que hi ha en l'extrem oriental del carrer Arturo Prat s'arriba a un mirador elevat, fet de fusta, des d'on veure la posta de sol darrera les muntanyes amb el poble als peus. I després de veure la posta de sol des d'aquí val la pena seguir un camí que surt del poble en direcció nord-est durant uns centenars de metres, ja que tindreu l'oportunitat de veure una espectacular posta de sol sobre l'imponent volcà Taapaca., de 5.860 metres d'alçària.

Dia 20: PUTRE - SAN MIGUEL DE AZAPA - IQUIQUE

Avui iniciàvem el llarg trajecte d'uns 800 km fins a Calama, ciutat on havíem de tornar el cotxe i agafar el vol de tornada cap a Santiago, finalitzant així la nostra estada de 12 dies en el Norte Grande xilè. Donada la longitud del trajecte vam destinar dos dies per a fer-lo, fent nit de nou a Iquique ja que és un punt entremig.

Vista elevada sobre la població de Putre des del mirador sobre la CH-11 (regió d'Arica-Parinacota)

Vam sortir de Putre a primeríssima hora del matí, quan encara la temperatura fora era molt baixa. Vam agafar la carretera CH-11 en direcció oest, cap a Arica. Ens vam aturar novament en el Mirador de Putre, amb una vista elevada sobre Putre i els seus camps de conreu i amb la imatge imponent del volcà Taapaca de rerafons.

En els primers quilòmetres no vam trobar cap tall a causa de les obres, però més endavant ens vam haver d'aturar un parell de vegades, una d'elles de més de mitja hora. Però van ser els únics talls que vam trobar.

Boira baixa cobrint la vall de Lluta (regió d'Arica-Parinacota)

Per fer via cap a la vall d'Azapa vam voler agafar la carretera A-19, però quan vam arribar a la cruïlla vam veure un rètol que anunciava que estava tancada per obres. Així que vam continuar per la CH-11 i quan aquesta comença a descendir sobre la vall de Lluta ens vam trobar amb un paisatge surrealista: tota la vall estava coberta per una boira baixa que semblava un mar sobre les parets nues de les muntanyes.

En arribar al poble de Poconchile ens vam desviar a l'esquerra per la carretera A-143 que comunica les valls de Lluta i d'Azapa en un trajecte d'uns 20 km a través d'una muntanya de 850 metres d'alçada. Aquesta és una carretera força escènica i que travessa la Pampa Dos Cruces. Hi ha miradors amb vistes espectaculars cap a ambdues valls.

Quan vam arribar a la població de San Miguel de Azapa, situada en la vall d'Azapa i a només 16 km del centre d'Arica, ens vam aturar en el Museo Arqueológico San Miguel de Azapa, el qual pertany a la Universidad de Tarapacá.

Vam pagar 2.000 $/pax per l'entrada a aquest interessantíssim museu. A l'interior del museu hi ha una clara descripció cronològica sobre els diferents pobladors d'aquesta zona del país, tant de la part costanera com de l'andina. També hi ha una secció dedicada específicament a la Cultura Chinchorro, on s'hi exposen quinze mòmies i s'explica detalladament tot allò relacionat amb aquest cultura i les seves creences.

En altres sales del museu hi trobem hi una col·lecció de teixits, cistelleria i ceràmica andina y costanera dels pobles indígenes de la zona, així com una premsa del segle XVIII per a extreure l'oli d'oliva.

Mòmies de la cultura Chinchorro en el Museo Arqueológico San Miguel de Azapa (San Miguel de Azapa, regió d'Arica-Parinacota)

Mentrestant, a l'exterior, en un bonic jardí de palmeres, hi ha 13 petroglifs d'art prehispànic que mostren diverses escenes amb motius antropomorfes, zoomorfes i geomètrics. La veritat és que la visita a aquest museu val molt la pena, perquè és molt interessant i el relat museístic del museu està molt ben definit.

Acabada la visita a aquest museu vam continuar viatge cap a Iquique, enllaçant la carretera A-27 amb la CH-5 cap al sud. En aquest punt de la CH-5, uns 6 km al sud d'Arica i mirant cap al costat esquerra, sobre el vessant d'un turó, veureu unes enormes lletres de la marca Coca-Cola fetes amb unes 70.000 ampolles de 0,75 litres d'aquesta marca.

Més al sud ens vam aturar també en el Mirador Alto de Cuya, amb unes fantàstiques vistes sobre la vall que forma el riu Camarones i la població de Cuya. I justament en aquesta minúscula població ens vam aturar per a dinar en el restaurant El Clon, un dels diversos restaurants que hi ha al costat de la CH-5.

En aquest punt de Cuya també hi ha un control fitosanitari que es fa a tots els vehicles que circulen en sentit sud per la CH-5, ja que 1,5 km més enllà hi ha la línia fronterera entre les regions d'Arica y Parinacota i Tarapacá. Ens van comentar que en la primera d'elles s'hi ha detectat la mosca de la fruita, una plaga que no volen que es propagui cap al sud. Van revisar els aliments que portàvem i vam haver de deixar aquí una poma i una pera (aquesta plaga no afecta els plàtans).

Vista dels geoglifs de Chiza (Chiza, regió de Tarapacá)

I uns 20 km més enllà de Cuya ens vam aturar de nou per admirar els geoglifs de Chiza, situats en el vessant d'un petit turó just al costat de la carretera. Està format per una sèrie de geoglifs prehispànics amb figures antropomorfes, geomètriques i zoomorfes.

Finalment vam arribar a l'hotel que teníem reservat en el centre d'Iquique sobre les sis de la tarda.

Després de registrar-nos a l'hotel i deixar l'equipatge a l'habitació vam sortir a donar una volta per Playa Cavancha, una zona que ja coneixíem de l'anterior estada a Iquique, dies enrere. Vam sopar en el restaurant Doña Filomena.

Dia 21: IQUIQUE - RUTA CH-1 - TOCOPILLA - GEÒGLIFS CHUG CHUG - CALAMA

L'objectiu principal d'aquesta jornada era arribar a la ciutat de Calama a la tarda, on ja teníem allotjament reservat.

Des d'Iquique hi ha dos rutes per arribar a Calama: per l'interior (carreteres CH-16, CH-5 i CH-24) o per la costa (CH-1 i CH-24). Ambdues rutes són pràcticament equivalents en distància, uns 385 km, i en temps, però com que la primera ja l'havíem seguit quan anàvem cap al nord ara vam triar la segona, la ruta costanera.

Després d'esmorzar i deixar l'hotel vam sortir d'Iquique pel seu extrem sud fins enllaçar amb la CH-1. Abans d'arribar a l'aeroport d'Iquique hi ha un peatge troncal on vam pagar 1.450 $.

En el trajecte de 229 km entre Iquique i Tocopilla vam fer diverses aturades pel camí per a veure llocs de la costa que ens van agradar especialment.

Conduint per la ruta CH-1, entre les muntanyes i l'oceà Pacífic (regió de Tarapacá)

També ens vam aturar en el punt fronterer entre les regions de Tarapacá i Antofagasta, situat just abans d'arribar a la desembocadura del riu Loa. Recordem que Iquique (Tarapacá) és una zona franca i per tant s'ha de declarar si hem comprat allà algun bé que hagi de tributar a la regió d'Antofagasta o a la resta del país.

Quan vam arribar a la ciutat de Tocopilla vam aparcar el cotxe en el centre i vam anar a dinar al restaurant El Trébol (Bolívar, 1345 - Tocopilla), un lloc senzill però amb una molt bona relació qualitat-preu.

Després de dinar vam anar a fer un passeig pel centre. La ciutat de Tocopilla no té molt a veure i, en la nostra opinió, no val la pena venir fins aquí expressament, però si us ve de pas, com era el nostre cas, mereix dedicar-li una estona per a veure la petita església de Nuestra Señora del Carmen, la Torre del Reloj (importada des d'Anglaterra i comprada per uns miners en l'època del salnitre), la Plaza de Armas (o Carlos Condell), la pedra amb forma de camell, etc.

La petita església de Nuestra Señora del Carmen (Tocopilla, regió d'Antofagasta)

Acabada aquesta ràpida visita a Tocopilla vam tornar al cotxe per a continuar viatge cap a Calama seguint la carretera CH-24. Aquesta carretera comença obrint-se pas per entre les muntanyes per anar guanyant altura. És especialment impressionant l'anomenada Cuesta Barriles, la qual salva un desnivell de 1.350 metres en un tram de 15 km.

Uns quilòmetres abans d'arribar a Chuquicamata, en un punt no indicat si vens de l'oest, vam agafar a l'esquerra una pista que condueix fins al lloc on es troben els geoglifs de Chug-Chug. Hi ha 12 km de pista, en força bon estat, des de la cruïlla amb la CH-24. Sempre s'ha de seguir per la pista principal perquè hi ha alguna bifurcació i no està indicada.

Els Geoglifs de Chug-Chug són, en realitat, un conjunt de 500 geoglifs distribuïts en 23 llocs diferents, hostatjant una de les majors concentracions de geoglifs de tot el món, només superat en número pels geoglifs de Pintados i per les línies de Nasca (Perú). Van ser realitzats per diferents pobles i en diferents èpoques del temps, des de l'any 1000 a.C fins al 1550 d.C. Representen figures humanes, figures geomètriques i dissenys zoomorfes d'animals de la fauna local.

Quan vam arribar al lloc on hi ha l'entrada, el responsable que n'estava al càrrec ens va dir que no valia la pena que paguéssim l'entrada perquè no veuríem res, ja que el sol estava molt baix en l'horitzó i els geoglifs estan ubicats en un vessant de la muntanya que ja no estava il·luminada pel sol. Per tant, convé fer aquesta visita al matí o al migdia.

Darrers rajos de sol el el camí cap a Chug Chug (María Elena, regió d'Antofagasta)

Ens va saber greu no veure'ls, però ja no teníem més dies a la zona. Per altra banda ja havíem vist molts altres geoglifs els darrers dies. En qualsevol cas, el camí per arribar-hi ja havia valgut molt la pena. La llum de darrera hora de la tarda, amb el sol ja molt baix, donava lloc a uns paisatges absolutament corprenedors.

De tornada a la CH-24 vam continuar viatge cap a la ciutat de Calama, a 35 km d'aquí i on vam arribar quan ja s'estava fent fosc. Vam anar directament a l'hotel que teníem reservat i vam deixar les coses a l'habitació abans de tornar a sortir amb el cotxe per anar cap al centre.

Tot i que a l'hotel ens havien avisat de que aquesta zona podia ser perillosa de nit (?) vam anar fins a la Plaza 23 de Marzo. Vam buscar un lloc on sopar als voltants de la plaça, però com que no vam trobar cap que ens convencés vam acabar anant amb el cotxe fins al Mall Plaza Calama, aprofitant també per a posar benzina al cotxe en una benzinera propera ja que l'endemà l'havíem de tornar amb el dipòsit ple.

El cert és que la ciutat de Calama figura en el rànquing de ciutats més insegures de Xile, conjuntament amb la regió metropolitana de Santiago, amb Valaparaíso o amb la zona alta d'Iquique, totes amb un alt nivell de delinqüència.

Dia 22: CALAMA - AEROPORT DE CALAMA - AEROPORT DE SANTIAGO - SAN FRANCISCO DE MOSTAZAL - SANTA CRUZ DE COLCHAGUA

Ens vam aixecar molt aviat, a les 5:45 hores del matí, perquè teníem un vol cap a Santiago a les 9 del matí.

Abans de deixar l'hotel, vam baixar a esmorzar al menjador de l'hotel, on ens l'havien deixat preparat, tal com havíem pactat el dia anterior. I a les 6:40 vam sortir de l'hotel en direcció cap a l'aeroport El Loa, a 7,5 km. Com que era molt d'hora i encara no hi havia quasi ningú pels carrers vam arribar a l'aeroport uns 12 minuts després.

Vam deixar el cotxe aparcat en una de les places de la companyia Chilean Rent a Car i després vam entrar en la terminal per a deixar les claus del cotxe i el tiquet del pàrquing dins la bústia del taulell de la companyia, tal com ens havien indicat en el moment de recollir el cotxe, perquè l'oficina no obria fins les 9:00 hores.

En només 10 minuts ja havíem facturat l'equipatge, obtingut les targetes d'embarcament i passat el control de seguretat, gràcies a que la companyia LATAM té molt ben organitzat el check-in dels seus vols, amb màquines i personal que ajuda a obtenir les etiquetes de l'equipatge a facturar i les targetes d'embarcament.

Sobrevolant les muntanyes nevades de la serralada dels Andes

El nostre vol de LATAM Airlines, en un Airbus A321, s'enlairà de Calama a les 9:00 i aterrà en l'aeroport Pudahuel a les 10:45. A través de la finestra de l'avió vam passar de veure els grans paisatges àrids del desert d'Atacama del principi del trajecte a les muntanyes nevades, els llacs i els prats verds i boscos de la part final, però sempre amb vistes privilegiades sobre els alts cims de la serralada dels Andes.

Després de recuperar el nostre equipatge facturat vam sortir a la terminal d'arribades de vols nacionals i vam trobar de seguida l'oficina de Chilean Rent a Car, on també havíem reservat el cotxe a través del seu web per als propers sis dies per la regió central de Xile.

Després de fer tota la paperassa vam sortir fora de la terminal a esperar un minibús que ens havia de portar fins al punt de l'aeroport on totes les companyies de lloguer tenen aparcats els cotxes. Quan hi vam arribar ens van entregar les claus d'un cotxe model Suzuki Dzire automàtic.

Finalment vam sortir de l'aeroport Pudahuel amb el cotxe sobre les 12 del migdia. Després de diverses connexions d'autopistes vam agafar la CH-5 Sur (Panamericana Sud) amb destinació a Santa Cruz, a la vall de Colchagua.

De camí vam sortir de la CH-5 per anar al centre de la població de San Francisco de Mostazal i buscar un restaurant on dinar. Aquesta ciutat està uns 65 km al sud de Santiago i pertany a la regió d'O'Higgins. Recorrent el seu carrer principal vam trobar el restaurant Los Aromos de Tuniche, on vam demanar un menú que estava bastant bé.

Després de dinar vam reprendre la ruta de 118 km fins a Santa Cruz. Seguint per la CH-5 cap al sud vam passar pel costat de Rancagua, la capital de la regió, i en arribar a San Fernando vam deixar la Panamericana Sur per a connectar tot seguit amb la CH-90. Ja ens trobàvem en l'anomenat Valle de Colchagua, una de las zones agrícoles més importants de Xile i amb una destacada producció vitivinícola gràcies als seus nombrosos microclimes.

Quan vam arribar a Santa Cruz, sobre les cinc de la tarda, vam anar directament a l'allotjament que teníem reservat en aquesta població. Després de deixar-hi l'equipatge vam anar amb el cotxe fins a la Plaza de Armas, el centre neuràlgic de Santa Cruz. Vam passejar per tota la zona al voltant de la plaça per a situar-nos en aquesta ciutat.

La Plaza de Armas de Santa Cruz (Santa Cruz, regió d'O'Higgins)

En aquest passeig vam poder veure des de fora la bonica Plaza de Armas perquè en aquelles dates estava tancada per obres. També vam veure el Templo Parroquial de Santa Cruz, però si hi ha un edifici que destaca en la zona per la seva grandària i bellesa és el del Museo Colchagua, el qual teníem pensat de visitar l'endemà.

I dins de l'Hotel Santa Cruz Plaza, també en un bonic edifici, vam trobar una petita oficina turística on ens van informar d'activitats a fer en la zona, com les visites a bodegues de la vall de Colchagua.

Dia 23: SANTA CRUZ - HUIQUE - PALMILLA - SANTA CRUZ

Aquest dia el vam dedicar sencer a visitar Santa Cruz i altres llocs d'interès en els voltants.

La ciutat de Santa Cruz, ubicada en el cor de l'anomenat Valle de Colchagua, és un lloc fantàstic on establir la base des d'on explorar la zona. En les darreres dècades l'àrea ha viscut un creixement exponencial de l'enoturisme i dels seus derivats, essent l'any 2019 la seu de la Conferència Mundial de Turisme Enològic 2019. D'aquesta manera, Santa Cruz i la vall de Colchagua en general, han esdevingut llocs molt coneguts i valorats internacionalment.

Però no solament el seu interès està en la Ruta del Vi de Colchagua o en la visita a una o més bodegues. La visita a l'extraordinari Museo de Colchagua o al no menys interessant Museo San José del Carmen de Huique, apart d'altres visites i activitats fan d'aquesta zona un lloc molt atractiu i interessant per al viatger.

A Santa Cruz hi ha alguns bonics edificis d'arquitectura colonial o neocolonial, però la gran majoria són nous perquè el terratrèmol de Xile de 2010 va destruir-ne un gran nombre d'ells.

Tornant a la nostra ruta, la primera visita del dia la vam fer al Museo Colchagua, una de les grans sorpreses d'aquest viatge, sense dubte. No ens podíem imaginar que en una petita ciutat de províncies, com Santa Cruz, trobaríem un museu com aquest, amb una quantitat i qualitat d'objectes exposats que és realment increïble.

Esquelet d'un megateri, el més gran mamífer del pleistocè americà (Museo de Colchagua, Santa Cruz, regió d'O'Higgins)

A través de vuit sales el museu proposa un viatge en el temps que va des de fa 400 milions d'anys fins al segle XX, passant per l'arqueologia, les cultures prehispàniques, l'època colonial, la independència del país o la modernitat, entre d'altres. A més, compta amb nou pavellons amb col·leccions que aprofundeixen en el coneixement de certes temàtiques, com els carruatges, les armes, les joies dels pobles andins, els tèxtils andins, Charles Darwin a Xile, la ràdio més antiga de Xile, i d'altres. D'aquests nou pavellons destaquem el dedicat al ferrocarril a Colchagua, on hi ha una reproducció a escala quasi real d'una antiga estació de tren, així com d'una locomotora i un vagó de l'època.

I el colofó a tots ells és el pavelló anomenat «El Gran Rescate, on a través d'un recorregut per un passadís, com si fos la galeria d'una mina, s'explica amb tot luxe de detall l'epopeia que van viure els 33 miners atrapats en la mina San José, prop de la ciutat atacamenya de Copiapó, l'agost de 2010. La mostra comença amb la incertesa i angoixa dels primers moments després de l'esllavissada i acaba amb el reeixit rescat de tots ells sans i estalvis més de dos mesos després. Explica d'una forma molt entenedora i humana una tragèdia que va tenir un final feliç, tot un exemple de perseverança, esperança, ingeni i voluntat per a vèncer l'adversitat.

Antiga estació de ferrocarril a escala quasi real (Museo de Colchagua, Santa Cruz, regió d'O'Higgins)

L'entrada a aquest magnífic museu costava 7.000 $ per adult, 4.000 $ per adult major de 60 anys i 3.000 $ per a menors de 5 a 17 anys. Tot una ganga tenint en compta la qualitat del museu. Ens hi vam passar quasi tres hores visitant els diferents espais del museu, però podríem haver-hi estat molt més temps perquè s'ho val. Tornem a insistir en que és un museu imprescindible que no us heu de perdre.

Acabada la visita al museu vam sortir de Santa Cruz amb el cotxe per anar fins al Museo San José del Carmen de El Huique, ubicat en la població de El Huique, 17 km al nord de la ciutat de Santa Cruz.

Aquest museu ocupa una antiga hisenda, la qual va tenir el seu origen en el segle XVII, però que va tenir el seu màxim apogeu al llarg del segle XIX i principis del XX, quan estava en mans d'una clan familiar molt poderós de la zona i del que van sortir dos presidents de Xile. En aquest període es va augmentar la seva superfície edificable, es va construir una església d'estil neoclàssic, s'hi va afegir un cuidat jardí d'estil francès i es va millorar el mobiliari i els serveis de les cases.

Les edificacions d'aquesta hisenda són una extraordinària mostra de l'arquitectura rural xilena de l'època, reflectint fidelment la forma de vida tradicional del camp en aquesta part del país.

Vista exterior de la l'església de la hisenda Museo San José del Carmen (El Huique, regió d'O'Higgins)

La visita a aquest museu/hisenda ens va semblar molt interessant i amb ella ens vam poder fer una idea de com vivien les elits adinerades xilenes a finals del segle XIX i principis del XX. I, a més, el lloc és bonic, malgrat necessita d'una restauració. Les entrades al museu ens van costar 9.320 $.

Sortint d'aquí ja era l'hora de dinar i vam anar a un restaurant que hi ha just a l'altre costat de carrer de l'entrada a la hisenda. Es tracta del restaurant Los Cañones. Va ser un gran encert triar-lo perquè vam dinar de meravella. Amb el dinar vam demanar un vi 120 Reserva Especial, un Cabernet Sauvignon de la bodega Viña Santa Rita (Buin, Valle Central)., que ens va agradar molt i que vam repetir dies després en un altre lloc.

Després de dinar vam voltar una estona amb el cotxe per El Huique, Palmilla i altres llocs d'aquesta zona del Valle de Colchagua. Vam veure un munt de camps plantats de vinyes, però també d'arbres fruiters.

Poc abans de les 16:30 vam arribar a Viña Maquis, una de les bodegues més antigues del Valle de Colchagua. A través de la seva pàgina web el dia anterior havíem reservat una visita, anomenada «Tour Emblema», que incloïa una degustació de vins al final. El cost d'aquesta visita era de 25.000 $/adult i 10.000 $ per als menors entre 13 i 18 anys (els menors de 12 anys no estan permesos). La durada de la visita és de 1,5 hores.

Viña Maquis, ubicada en el cor de la vall de Colchagua, entre els rius Chimbarongo i Tinguiririca, té una llarga tradició vitivinícola que es remunta al segle XVIII, època en la que les vinyes pertanyien a la congregació jesuïta Compañía de Jesús i utilitzava aquestes terres per a l'elaboració de vins. Durant el segle XIX va passar a mans de la família de dos ex presidents xilens, Federico Errázuriz Zañartu i el seu fill Federico Errázuriz Echaurrren. I l'any 1916 Viña Maquis fou adquirida per la família Hurtado, que continua essent l'actual propietària.

Ovelles enmig de les vinyes de Viña Maquis (Palmilla, regió d'O'Higgins)

En el decurs del temps aquesta família ha avançat en l'elaboració i comercialització de vins d'alta gamma i compta amb una nova bodega avantguardista i sostenible. De fet, de bon principi Viña Maquis promogué pràctiques sostenibles, com la construcció de corredors biològics per augmentar la biodiversitat, el control natural de plagues a través de gallines i ovelles, i l'ús innovador de l'energia geotèrmica en la bodega per a reduir la seva empremta de carboni.

Quan vam arribar a Viña Maquis ens va rebre una noia que fou la nostra guia i sommelier durant tota la visita. Com que érem els únics inscrits a aquella hora llavors la nostra fou una visita privada, la qual començà explicant-nos coses sobre l'origen i evolució de la bodega. Després vam sortir a l'exterior i des de la vora del riu Chimbarongo, en un entorn natural molt bonic, ens continuà explicant coses sobre el lloc. A continuació vam anar a diverses vinyes que hi ha a prop i ens parlà abastament sobre les varietats de raïm de cadascuna i la relació amb els vins que degustarem més tard.

Degustació de quatre vins en la visita a Viña Maquis (Palmilla, regió d'O'Higgins)

I finalment vam tornar a una sala del celler i vam fer la degustació de vins pròpiament dita. Vam tastar quatre vins prèmium i ultraprèmium: Calcu Tiny Blocks (Sauvignon Blanc Semillón), Maquis Revela (Cabernet franc, 12 mesos en barrica), Maquis Lien (Carménère, Cabernet Sauvignon i Cabernet Franc, 18 meses en barrica) i Calcu Fotem (Cabernet Sauvignon, 18 meses en barrica).

Amb el vi ens van posar pa (molt bo) i oli d'oliva verge extra produït localment. I a la nostra filla li van donar un suc per ser menor edat. Vam acabar la degustació després de quasi una hora i tres quarts de visita. Va valer molt la pena aquesta experiència vitivinícola i la recomanem completament. La nostra guia va ser molt amable, acollidora i amb un gran coneixement del món del vi, fent del tast una experiència absolutament meravellosa.

Sortint del celler Viña Maquis vam tornar cap a Santa Cruz, a 10 km. Ja era fosc i vam anar a berenar-sopar al Café Como Pan, un lloc que ens havien recomanat i que no ens va decebre.

Dia 24: SANTA CRUZ - LOLOL - PICHILEMU - VALPARAÍSO

Deixàvem la Vall de Colchagua amb destinació cap a Valparaíso, però vam dissenyar una ruta que feia una mica de volta amb l'objectiu de visitar uns quants llocs que eren del nostre interès.

Com a nota curiosa, uns 57 km al sud-est de Santa Cruz hi ha una població anomenada Peor es Nada. El seu curiós nom té el seu origen a mitjans del segle XIX, fruit d'un comentari després de rebre una herència familiar. Si ens hagués vingut de pas en algun dels trajectes ens hauria agradat passar-hi, però no va ser el cas.

Tornant a la nostra ruta, vam sortir de Santa Cruz amb destinació a Lolol, població situada uns 35 km cap al sud-oest. El petit centre històric de Lolol està delimitat pels carrers Las Acacias, Los Aromos y las Achiras i es caracteritza per tenir amplis corredors exteriors comunicats entre si i que donen una personalitat única a les façanes de les antigues vivendes colonials d'adob i teulades de teula.

Arquitectura en el centre històric de Lolol (Lolol, regió d'O'Higgins)

I en les cases es barregen elements del període precolombí amb elements típics de les hisendes espanyoles. Vam fer-hi un passeig, gaudint de la seva bella arquitectura colonial i visitant un parell de patis interiors, el del Centro Cultural i el de l'Ajuntament. També vam veure l'església de la Santísima Natividad de la Virgen de la Merced.

Acabada la visita a Lolol vam posar rumb cap a la població costanera de Pichilemu, uns 78 km al nord-oest via Paredones, Bucalemu i Cahuil. Però uns 6 km abans d'arribar a Pichilemu ens vam desviar a l'esquerra uns 2 km per anar fins a Punta de Lobos, un dels paisatges costaners més singulars de Xile.

Hi ha uns espectaculars miradors sobre els penya-segats, de 100 metres d'altura, que cauen sobre l'oceà i la badia de Pichilemu. Hi ha una gran abundància de cactus en les parets d'aquests penya-segats que encara fan més atractiu aquest lloc tan especial. Però si hi ha un col·lectiu que aprecia aquest lloc és el dels surfistes, gràcies a les seves grans onades esquerres d'excel·lent qualitat, sobretot a l'hivern.

Vista sobre la badia de Pichilemu des de Punta de Lobos (Pichilemu, regió d'O'Higgins)

L'any 2013 Punta de Lobos fou declarat com a Reserva mundial de surf. Hi ha un gran ambient surfer.

De camí cap a Pichilemu seguint la carretera I-500 ens vam aturar a dinar en el restaurant Cúrcuma, un lloc molt recomanat per la seva carta «healthy» i vegana, molt apropiada en aquest entorn de surfistes.

Després de dinar vam reprendre la ruta cap a Valparaíso, 225 km cap al nord. Com que encara ens quedava un llarg trajecte vam decidir no aturar-nos a Pichilemu, ciutat de la qual només vam veure de passada el parc Agustín Ross i l'edifici històric Centro Cultural Agustín Ross.

La carretera que surt de Pichilemu cap al nord és molt escènica gràcies a la presència d'arbres de l'espècie acàcia dealbata (mimosa comuna) i que allà són coneguts com a aromos. És un gran arbre de flors grogues molt vistoses.

Carretera farcida d'«aromos» (acàcia dealbata) (Pichilemu, regió d'O'Higgins)

Si haguéssim tingut més temps ens hauria agradat desviar-nos uns quilòmetres des de Rapel per anar fins al lloc costaner de Matanzas, però no va poder ser. Així que vam continuar la nostra ruta cap a Valparaíso.

Després de passar per les poblacions de Rapel, San Antonio i Casablanca finalment vam arribar a l'allotjament que teníem reservat en el barri de Cerro Alegre de Valparaíso sobre les 18:00 hores.

L'apartament reservat es troba ubicat en l'anomenat Condominio Parque Magnolio, un edifici d'apartaments en ple cor del barri de Cerro Alegre i que destaca pel seu disseny contemporani. L'edifici es va construir l'any 2010 en el lloc que ocupava l'antic Hospital Alemán de finals del segle XIX. Dins del condomini s'ha conservat totalment restaurada la casona principal de l'hospital, així com un parell d'exemplars d'enormes magnòlies de 136 anys d'edat. També té una àmplia plaça central, així com piscina, gimnàs i àrees verdes.

Vista sobre Valparaíso des d'un mirador a Cerro Concepción (Valparaíso, regió de Valparaíso)

Després de deixar les coses a l'apartament, vam fer un curt passeig a peu per la zona per a situar-nos i després vam anar a comprar alguns queviures en un minisúper proper.

Dia 25: VALPARAÍSO

Avui el dia s'aixecà molt rúfol, amb la boira sobre la ciutat i amb una temperatura màxima de 13 graus. Jornada completa dedicada a visitar el centre històric de la ciutat de Valparaíso i, per tant, deixem el cotxe en l'aparcament.

El barri històric de la ciutat portuària de Valparaíso és Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2003 degut a que constitueix un notable exemple del desenvolupament urbà i arquitectònic d'Amèrica Llatina a finals del s. XIX.

Emmarcada en un lloc natural en forma d'amfiteatre, la ciutat es caracteritza per un teixit urbanístic tradicional especialment adaptat als turons circumdants, que contrasta amb el traçat geomètric utilitzat sobre terreny pla. A més, la ciutat ha conservat interessants estructures dels inicis de l'era industrial, per exemple els múltiples funiculars que recorren els vessants escarpats dels turons.

Un dels molts murals que trobareu als carrers dels Cerros Alegre, Concepción i Bellavista (Valparaíso, regió de Valparaíso)

Els ascensors i funiculars de Valparaíso són una icona de la ciutat i tot una experiència en sí mateixos, a més de representar un patrimoni industrial viu únic en el món. Són un mitjà de transport col·lectiu que permet comunicar ràpidament la part alta de la ciutat amb el pla. Dels trenta que hi havia l'any 1883 ara només en queden setze i dels quals només set funcionaven en l'actualitat.

Nosaltres vam iniciar el recorregut per aquest centre històric baixant des del nostre apartament fins a la Plazuela San Luis i vam seguir baixant pel carrer Templeman. Miris on miris qualsevol façana o paret està farcida de murals i grafits, la majoria d'ells amb un gran valor artístic i molt fotogènics. En general, tota aquesta part de la ciutat és com un museu a l'aire lliure que val la pena de recórrer a peu pels seus carrers, carrerons i escales.

El Palau Baburizza (Valparaíso, regió de Valparaíso)

Anant per carrers laterals vam arribar al Paseo Atkinson i des d'aquí vam continuar pel Paseo Gervasoni, un espectacular mirador sobre el port i la ciutat baixa. Després vam recórrer tot el carreró Gálvez i vam baixar per les escales Fischer (també conegudes com les Escales de Colors), travessant el carrer Urriola i pujant per les escales Apolo, a l'altre costat de carrer, fins arribar al Paseo Yugoslavo, on destaca el bonic Palau Baburizza, que ara és un museu.

Des d'aquí vam baixar a la Plaza Justícia usant l'ascensor El Peral (preu 100 $/pax). Vam passejar per aquesta plaça i per la contigua, la Plaza Sotomayor, on hi ha el bonic edifici neoclàssic de la Comandancia En Jefe de la Primera Zona Naval, així com el Monumento a Los Héroes de Iquique. I així vam arribar fins al Muelle Prat, la part del port d'on surten les embarcacions turístiques.

Vam dinar en el restaurant Sotomayor 280, en la cantonada de la plaça Sotomayor amb el carrer Serrano, on vam fer un menú per 8.000 $ cadascú, bo però just en les quantitats.

Després de dinar vam demanar un taxi Uber que ens recollí en la cantonada de la plaça Sotomayor amb el carrer Cochrane i ens portà fins a la casa-museu La Sebastiana, en el barri Cerro Florida. El taxi ens costà 2.400 $.

La Casa Museu La Sebastiana, de Pablo Neruda (Valparaíso, regió de Valparaíso)

La Casa Museu La Sebastiana és una de les tres cases que va posseir el poeta i polític xilè Pablo Neruda i en la que va viure entre l'any 1961 i el 1973, l'any de la seva mort. La visita a la casa, amb una audio-guia, és interessant i està molt bé perquè ens vam poder assabentar de molts detalls de la vida de Neruda, i de la seva relació especial amb aquesta casa, que no sabíem. Les entrades a la casa-museu costaven 9.500 $/adult i 3.500 $ els menors de 17 anys.

Després de la visita a la casa vam baixar a peu del Cerro Florida en direcció cap al mar pels carrers Ricardo de Ferrari i Héctor Calvo fins arribar al carrer Labruyere, on comença el laberint de passatges amb murals que conforma l'anomenat Museo a Cielo Abierto. Vam recórrer aquest laberint de carrerons, però la veritat és que ens va decebre una mica perquè ja no queden molts murals ni estan en massa bon estat, en general.

El funicular Espíritu Santo, un dels setze ascensors que encara queden a la ciutat (Valparaíso, regió de Valparaíso)

A continuació vam seguir el recorregut baixant pel Pasaje Pasteur després de passar pel davant de l'ascensor Espíritu Santo, tot i que no el vam agafar. Quan vam arribar al carrer Aldunate vam continuar caminant cap a les places Victoria i Simón Bolívar, una al costat de l'altra. En aquesta darrera hi ha una figuera enooorme.

En el costat oriental de la plaça Victoria hi ha la Catedral de Valparaíso, però vist des de fora l'edifici no és molt bonic. Després vam continuar pel carrer Yungay cap al centre, trobant un animat mercat ambulant en el carrer Bellavista.

Murals pintats en unes escales del Pasaje Dimalow (Valparaíso, regió de Valparaíso)

I quan vam arribar a la plaça Anibal Pinto vam pujar pel carrer Cumming i l'avinguda Elias fins arribar a l'ascensor Reina Victoria, el qual vam agafar per pujar fins al Cerro Alegre. Un cop dalt vam trobar el bonic Pasaje Dimalow, ple també de murals. El vam seguir fins al final, arribant al carrer Montt.

Tot seguit vam pujar per aquest carrer fins arribar a la Plazuela San Luis, on vam continuar pel carrer Alemania amunt i vam anar vorejant el condomini on es trobava el nostre apartament per l'oest fins arribar al carrer Mackay, per on vam entrar dins del condomini per una porta posterior.

Vam arribar al nostre apartament cansadíssims de caminar tant per la ciutat, amunt i avall, però molt satisfets per tot el que havíem vist en aquesta ciutat, farcida de cultura i art, però amb un punt de decadent.

Dia 26: VALPARAÍSO - VIÑA DEL MAR - CONCÓN - VIÑA DEL MAR - VALPARAÍSO

Després d'esmorzar en l'apartament vam marxar amb el cotxe en direcció cap a Viña del Mar, a uns 8 km seguint la carretera de la costa. Quan hi vam arribar vam aparcar el cotxe en el carrer Álamos de Cerro Castillo, on vam iniciar una llarga ruta a peu per a visitar els diversos punts d'interès de Viña del Mar.

La localitat costanera de Viña del Mar és la ciutat més poblada de la regió de Valparaíso. És també la ciutat més visitada del litoral central xilè, principalment per les seves platges, però també per la seva gastronomia, cultura, vida nocturna i pel seu patrimoni històric, ja que Viña del Mar fou una important ciutat balneària a començaments del segle XX.

Però sens dubte l'esdeveniment més conegut d'aquesta ciutat i que ha traspassat fronteres és el Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, un festival musical que té lloc cada mes de febrer en aquesta ciutat xilena des de 1960. Està considerat com un dels festivals de música més importants de Llatinoamèrica i l'esdeveniment musical més important del continent americà, conjuntament amb els Premis Grammy.

Vam començar la nostra ruta a peu per Viña del Mar en el Reloj de flores, situat als peus de Cerro Castillo i a només 100 metres d'on havíem aparcat el cotxe. És un rellotge enjardinat que fou construït l'any 1962, inspirat en el de la ciutat suïssa de Ginebra. Pel que sembla és el lloc més visitat de la ciutat. En el dia de la nostra visita el rellotge no marcava l'hora correcta perquè s'hi estava fent manteniment.

L'icònic «Reloj de Flores» (Viña del Mar)

Des d'aquí vam continuar caminant pel costat de l'Av. La Marina que voreja la costa fins arribar al Castell Wulff, un castell d'inspiració franco-alemanya construït l'any 1902 sobre unes roques al costat del mar.

Seguint caminant per la vora del mar vam travessar l'Estero Marga Marga (a Xile un «estero» és un riu petit) a través del pont Casino. Aquí s'ajunta l'aigua salada del mar i l'aigua dolça del riu (quan aquest porta aigua, perquè en general sembla estar sec), donant lloc a uns aiguamolls amb moltes aus buscant aliment, com per exemple pelicans.

A l'altre costat, enmig d'una bonica zona enjardinada, hi ha l'edifici del Casino Municipal de Viña del Mar, de 1930. I des d'aquí vam seguir pel carrer 4 Nte cap a l'est. Al cap d'1 km vam trobar el Museo de Arqueología e Historia Francisco Fonck. El seu nom és un homenatge a Francisco Fonck, un metge, explorador i polític alemany que va viure a Xile i que va destacar en l'exploració del sud xilè. El museu ocupa actualment la part posterior del Palacio Carrasco.

Nosaltres no vam visitar el museu Fonck, però sembla que té una de les col·leccions més completes sobre la cultura y civilització rapa nui, així com una exposició de peces de les primitives cultures del país. Això sí, vam poder veure el moai que hi ha a l'entrada del museu, el qual va ser portat fins aquí l'any 1951 i que ara és reclamat pel poble rapa nui, a l'igual que altres moais existents fora de l'illa.

La nostra següent aturada fou en el preciós Palacio Rioja, uns 400 metres a l'est seguint el mateix carrer. Aquest palau d'estil eclèctic data de principis del segle XX i actualment hostatja el Museo de Artes Decorativas, amb una col·lecció de mobiliari, tèxtils i decoracions pròpies de l'aristocràcia xilena de començaments del segle XX. Encara que no visiteu el museu, com va ser el nostre cas, val la pena passejar pel parc que envolta el palau.

I des d'aquí vam caminar 850 metres cap al sud fins arribar a la Plaza Vergara, una bonica plaça enjardinada. En el costat oriental de la plaça es troba el Teatro Municipal Viña del Mar. En el moment de la nostra visita hi havia una orquestra tocant en l'escalinata exterior del teatre i vam poder gaudir de la seva música asseguts còmodament en un banc de la plaça. Per altra banda, a l'interior d'un gran edifici d'oficines de l'Ajuntament que hi ha en el costat nord-est de la plaça hi ha l'Oficina Turística de Viña del Mar, on vam poder aconseguir mapes i informació de la zona.

En aquesta oficina ens van informar de que a la població costanera de Concón, 12 km al nord de Viña del Mar, hi ha molts restaurants de peix i marisc i vam decidir canviar l'ordre de les visites que teníem previstes per anar a dinar allà.

Així que vam tornar caminant 1,7 km cap on teníem el cotxe, seguint el carrer Viana. Com que teníem el cotxe aparcat en el Cerro Castillo, abans de marxar d'aquí vam aprofitar per anar a veure el Palacio Presidencial de Cerro Castillo, el palau d'estiu del president xilè, tot i que només el vam veure per fora. De tota manera, la façana d'aquest palau es veu molt millor des del jardí del Casino de Viña del Mar. I a només 150 metres hi ha un excel·lent mirador sobre la ciutat que es troba en l'extrem norde del carrer Berger. Des d'ell també tindreu una vista directa sobre el Castillo Brunet, un castell d'estil neomedieval que va ser encarregat l'any 1923 per un excèntric milionari.

Amb el cotxe vam baixar del Cerro Castillo i vam posar rumb cap a Concón seguint la línia de costa i passant per Reñaca, un barri turísitic i residencial exclusiu. Quan vam arribar a Concón vam anar fins a Caleta Higuerillas, aparcant el cotxe en l'Av. Borgoño. Vam donar una petita volta per la zona, tot buscant un restaurant on dinar.

Finalment vam triar el restaurant Novellino, on vam dinar un magnífic plat de peix acompanyat d'un bon vi xilè. Lloc molt recomanable, amb una atenció excel·lent, ingredients frescos, racions abundants i preus raonables.

Vistes sobre la Roca Oceánica (Concón)

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam anar al lloc anomenat Roca Oceánica, situat uns 3 km al sud-oest seguint l'Av. Borgoño. Es tracta d'una formació geològica corresponent a un esperó rocallós sedimentari de forma ovoidal i que sobresurt del continent, arribant als 25 metres d'alçària. Bàsicament és un mirador que ofereix unes vistes meravelloses sobre les roques, l'oceà i la fauna local, sobretot aus marines. També poden haver-hi llops marins i pingüins de Humboldt, però no en vam veure ni un. En qualsevol cas és un lloc que val molt la pena de visitar.

I just enfront de la Roca Oceánica hi ha un conjunt de grans dunes anomenat Campo dunar de la Punta de Concón. Es tracta de dunes estables de més de 30 metres d'alçària. Juntament amb la Roca Oceánica formen part d'una àrea protegida gràcies a que fou declarada «Santuario de la naturaleza» l'any 1993.

L'històric Muelle Vergara i la platja El Sol (Viña del Mar)

Acabada aquesta visita vam tornar amb el cotxe cap a Viña del Mar, aturant-nos en primer lloc en la zona on es troba el Muelle Vergara, entre les platges Acapulco i El Sol. És un antic moll de càrrega que va funcionar des 1894 fins als anys setanta del segle passat. Des de llavors ha passat per diferents fases fins a ser restaurat l'any 2016 tal com és ara, convertint-se en una de les icones de la ciutat. Té una longitud d'uns 150 metres i una alçada d'uns 7 metres sobre la platja i l'oceà.

Aquest passeig costaner és ara un fantàstic mirador sobre les platges adjacents, les fortes onades del Pacífic i de tota la línia de costa del Golf de Valparaíso. A més hi ha un gran ambient de gent passejant o pescant.

I tot seguit vam anar amb el cotxe fins a la Quinta Vergara, uns 3,5 km cap al sud. La Quinta Vergara és el nom d'un gran parc urbà. Aquí es celebra anualment el Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar.

El palau Vergara, d'estil gòtic venecià, en la Quinta Vergara (Viña del Mar)

Vam passejar una mica pel parc i vam visitar el Palacio Vergara, un palau d'estil gòtic venecià construït l'any 1910 per la família del fundador de Viña del Mar, José Francisco Vergara. Actualment aquest palau hostatja el Museo y Escuela de Bellas Artes. En el parc també hi ha l'Amfiteatre de la Quinta Vergara, on es celebra el famós festival de la cançó.

De tornada cap a Valparaíso amb el cotxe ens vam desviar per a pujar fins al Mirador Pablo Neruda, situat dalt d'un turó al sud del centre urbà de Viña del Mar. Ofereix vistes excel·lents sobre la línia costanera entre les platges El Sol i la de Reñaca. Vam arribar-hi just a temps per a poder veure la posta de sol darrera d'un núvol sobre l'horitzó marí.

Dia 27: VALPARAÍSO - ZAPALLAR - P. N. LA CAMPANA (OCOA) - SANTIAGO DE CHILE - PUDAHUEL

Darrer dia sencer d'aquest viatge en territori xilè. Com que el nostre vol cap a Europa sortia l'endemà a mig matí, teníem reservat l'allotjament per aquella nit en un hotel a tocar de l'aeroport de Pudahuel.

Aquest aeroport està a només 110 km cap a l'est des de Valparaíso, però nosaltres vam fer una llarga volta per a poder visitar altres llocs durant el que restava de dia i que estan més cap al nord.

Després d'esmorzar i recollir-ho tot en l'apartament vam sortir de Valparaíso i vam posar rumb cap a Zapallar, uns 78 km al nord. Zapallar és una població costanera que destaca per les seves cases de luxe, jardins i paisatges. És, conjuntament amb la població veïna de Cachagua, un dels llocs d'estiueig més exclusius de Xile.

Havíem llegit sobre la bellesa dels seus paisatges i aquest fou el motiu principal pel qual hi vam anar. Finalment vam trigar uns 90 minuts en fer el trajecte entre Valparaíso i Zapallar perquè la carretera creua diversos nuclis urbans on hi ha molts ressalts en la via per a fer disminuir la velocitat i també per la presència de vehicles lents.

Quan vam arribar a Zapallar vam veure que no és un poble de costa a l'ús, amb un nucli urbà al voltant d'una platja. En aquest cas el poble està construït sobre el vessant d'una muntanya que arriba fins a la petita platja i badia de Zapallar. Per tot arreu es veuen luxoses cases amb finques ben cuidades, a més de veritables mansions.

Malgrat haver-hi forces construccions, tot són cases que queden més o menys amagades darrera de l'abundant vegetació de la zona i això fa que es mantingui bastant la bellesa natural del lloc. Hi ha un camí costaner que voreja la badia, així com diversos senders que comuniquen el litoral amb la muntanya i tots ells amb vistes espectaculars.

Vista sobre la platja de Zapallar (Zapallar,regió de Valparaíso)

La llàstima és que el dia de la nostra visita a Zapallar era emboirat i el cel estava molt gris, així que no eren les condicions ideals per a gaudir de passejades per un lloc tan bonic. Ens vam limitar a anar a alguns miradors sobre la badia i recórrer alguns dels carrers de la població més propers a la platja, on vam veure veritables mansions.

Tot seguit vam posar rumb cap a Ocoa, l'entrada nord del Parc Nacional La Campana, ubicada en la població d'Hijuelas, 56 km al sud-est de Zapallar. El nostre principal interès en visitar aquest parc era el Palmar de Ocoa, un dels darrers boscos naturals, i el més gran de tots, de palmera xilena (Jubaea chilensis), espècie endèmica de Xile. En aquest bosc hi ha uns 70.000 exemplars d'aquesta palmera tan fotogènica.

El Parc Nacional La Campana té una superfície de 8.000 Ha. i està declarada com a Reserva mundial de la Biosfera gràcies a la seva gran biodiversitat en flora, ja que prop del 20 % de totes les espècies vegetals presents a Xile estan representades de manera natural en aquest parc. El cim que domina el parc és el característic Cerro La Campana, el qual té una alçària de 1.828 metres i dóna nom al parc.

El parc té tres entrades: Granizo, Cajón Grande i Ocoa. Les dues primeres estan en el sector sud del parc i l'accés és a través de la població d'Olmué, mentre que la d'Ocoa està en el sector nord i s'hi accedeix a través d'Hijuelas.

Per a visitar el Palmar de Ocoa és convenient entrar per Ocoa i fer la ruta senderista Sendero El Amasijo, la qual segueix el torrent d'igual nom.

Quan vam arribar a l'entrada d'Ocoa (carretera F-304 des de Rabuco) la porta d'accés estava tancada. Com que no hi havia cap nota ni indicació vam trucar a un telèfon d'informació que hi havia a la porta i ens van comunicar que el parc estaria tancat durant tres dies a causa de la caiguda d'un pont.

Ja ens havíem fet a la idea de no poder veure les palmeres xilenes que hi ha en la vall d'Ocoa quan una família xilena que va arribar darrera nostre ens va comentar que a menys d'1,5 km d'aquí hi ha una urbanització privada anomenada El Oasis de la Campana i que si fèiem una reserva en el seu restaurant Oasis del Campo llavors podríem visitar una petita zona pròxima on hi ha unes quantes palmeres xilenes.

Palmeres xilenes prop del P. N. La Campana (Ocoa, Hijuelas, regió de Valparaíso)

Però per a poder entrar en aquesta urbanització s'ha de trucar abans al restaurant per a fer la reserva, ja que se'ns demanarà a l'entrada del recinte. Com que ja era l'hora de dinar, vam fer la reserva per telèfon i tot seguit vam anar cap al restaurant, ubicat en aquest punt.

Després de dinar vam anar fins a la Quebrada El Limonal, 150 metres al nord-est del restaurant, lloc on hi ha desenes de palmeres xilenes, molt fotogèniques. Aquest lloc ens va agradar molt i vam estar feliços de poder passejar sota aquestes palmeres tan imponents, en alçada i en diàmetre del tronc. Tot i així, no és comparable, de ben segur, a poder recórrer el Palmar de Ocoa, però és el que hi havia. Molt millor això que res, per suposat.

Satisfets d'haver pogut veure la palmera xilena en el seu hàbitat natural vam posar rumb cap a Santiago, a 112 km seguint la CH-5. Encara era relativament d'hora i no volíem anar encara cap a l'hotel prop de l'aeroport.

Poc després de les cinc de la tarda vam arribar a l'entrada Pedro de Valdivia Norte del Parque metropolitano de Santiago, també anomenat Parquemet. Aquest gran parc urbà s'estén al llarg de diversos turons del nord de la ciutat, essent el segon parc urbà més extens de Latinoamèrica i el cinquè més gran del món.

Des d'aquesta entrada hi ha molts camins i senders que recorren el parc. Fins al cim del Cerro San Cristóbal hi ha uns 4 km de pujada, però també s'hi pot pujar en telefèric o en funicular.

Vistes sobre la Gran Torre Costanera i la ciutat des del Parque Metropolitano (Santiago de Xile)

Després d'aparcar el cotxe vam anar a fer un passeig per alguns camins del Cerro de San Cristóbal fins el moment en que es va fer fosc. Però abans vam poder veure des de diversos miradors l'horitzó urbà de Santiago, on destaca sobretot el gratacel de la Gran Torre Costanera.

De tornada al cotxe i quan ja era fosc vam marxar de Santiago cap a l'hotel que teníem reservat a prop de l'aeroport, a uns 22 km. I aquí van finalitzar les nostres visites d'aquest viatge en territori xilè.

Dies 28-29: PUDAHUEL - AEROPORT DE SANTIAGO - Madrid - Barcelona

Després d'esmorzar, preparar l'equipatge i carregar-lo en el cotxe, vam deixar l'hotel i vam posar rumb cap a l'aparcament de l'aeroport on les companyies de lloguer de cotxes tenen els vehicles, situat a uns 5 km de l'hotel.

En arribar vam entregar el cotxe al personal de Chilean Rent a Car després de treure l'equipatge del maleter. Com que la terminal de vols internacionals estava a només 200 metres d'on ens trobàvem llavors vam decidir anar-hi a peu.

Un cop a la terminal vam facturar les dues peces d'equipatge que anaven a la bodega i vam fer una llarga cua per a passar el control de passaports. Fet aquest tràmit vam esperar una estona fins a l'hora d'embarcar.

L'Airbus A350 de la companyia Iberia s'enlairà de l'aeroport internacional de Santiago a les 11:25 del matí. El trajecte d'una tirada fins a Madrid era de 10.950 km i un temps de vol estimat de 12 hores i 15 minuts.

Després de passar la nit en ruta vam aterrar en l'aeroport de Madrid/Barajas a les 5:30 hora local del dia següent (+6 hores), amb una durada efectiva de vol 10 minuts inferior a la prevista. Després d'una curta espera en aquest aeroport, el nostre següent vol, amb destinació Barcelona, i també d'Iberia es va enlairar a les 7:43.

I finalment vam aterrar en l'aeroport de Barcelona/El Prat a les 8:32, amb la sorpresa de que el nostre equipatge (i el d'alguns altres passatgers del nostre vol) s'havia quedat a Madrid. Afortunadament l'endemà ens el van portar a casa.

I aquí finalitzà aquest llarg i fantàstic viatge per terres australs. I, com sempre, amb ganes de molt més.