Guia d'un viatge per lliure al nord i centre d'Argentina

Com arribar-hi

Vam començar aquest viatge a Argentina amb un vol des de Barcelona a Madrid, de la companyia Iberia (50 minuts).

I a continuació vam connectar amb un vol des de Madrid a Buenos Aires, aquesta vegada d'Aerolíneas Argentinas (11 hores i 50 minuts per recórrer un total de 10.093 km).

El nostre aeroport d'arribada a Buenos Aires fou l'aeroport internacional Ministro Pistarini (més conegut com Ezeiza) i en ser mitjanit del dia de Nadal vam trobar oberta una única oficina de canvi, situada a la sortida de la sala de recollida d'equipatges.

Així que vam canviar solament 100 €, perquè sabíem que el canvi ofert no era molt bo.

Per anar al centre de Buenos Aires des de l'aeroport Ezeiza, a uns 35 km de distància, i a causa de l'hora i essent una data tan senyalada, havíem concertat un taxi a través de l'hotel perquè ens anés a recollir a l'aeroport. El taxi fins a l'hotel ens va costar 48 A$.

Dormir i menjar

El Nuevo Hotel Callao (Av. Callao 292, tel. 4374-4222) ja era un vell conegut per a nosaltres des del nostre anterior viatge a Argentina i, ja que ens havia agradat molt, vam optar per tornar-hi de nou.

Aquesta vegada vam pagar 84 A$ per una habitació doble molt confortable, amb balconada, bany privat, TV i esmorzar inclòs.

Coses a veure i fer

En aquesta primera etapa la ciutat de Buenos Aires va ser només una escala per passar la nit, ja que l'endemà de la nostra arribada teníem un vol cap a Puerto Iguazú.

Així que deixàrem les visites a la ciutat i l'excursió a la ciutat uruguaiana de Colonia del Sacramento per al final del nostre viatge (veure tota la informació a Buenos Aires (i II), al final d'aquesta guia).

Com arribar-hi

Per anar a Puerto Iguazú, en el nord de la província de Misiones, vam agafar un vol domèstic d'Aerolíneas Argentinas que sortia de l'Aeroparque Jorge Newberry de Buenos Aires i arribava a Puerto Iguazú en 90 minuts.

Per arribar a l'Aeroparque Jorge Newberry, situat a pocs quilòmetres al nord del centre de Buenos Aires, des de l'hotel de l'Av. Callao vam agafar un taxi que ens va costar 9'3 A$ per a un trajecte de 15 minuts amb taxímetre.

L'aeroport d'arribadaa Puerto Iguazú fou l'aeroport internacional Iguazú, situat a uns 25 km de la ciutat. Hi havia un servei d'autobusos de l'empresa Four Tourist Travel que parava davant de la terminal d'arribades i que per 8 A$ ens deixava a l'hotel o lloc que li indiquéssim al conductor.

Dormir i menjar

En el Hotel Tierra Colorada (Av. Córdoba esq. El Urú, 28 - Puerto Iguazú) una habitació doble amb bany privat, ventilador, una petita piscina, i esmorzar inclòs ens va costar 40 A$. És una mica bàsic, però no està gens malament i es troba en una zona molt tranquil·la.

Tot i que la nostra primera opció realment era l'Hostería Los Helechos (Paulino Almirante, 76 - Puerto Iguazú), però no hi vam trobar habitació lliure en arribar a Puerto Iguazú (el preu de l'habitació era de 50 A$).

El restaurant Latuare, en l'Av. Brasil, és un bon lloc per sopar. Una altra recomanació és el restaurant-graella El Qincho del Tío Querido (carrers Bompland i Perito Moreno), així com la Pizzeria-Parrilla Color (Córdoba, 135).

Coses a veure i fer

PUERTO IGUAZÚ. Aquesta petita ciutat es troba en la confluència dels rius Paraná i Iguazú, i serveix com a base per explorar el proper Parc Nacional Iguazú, tant el costat argentí com el costat brasiler de les cascades.

També es podria triar com a base la ciutat brasilera de Foz do Iguaçú, però atenent als consells de diversos amics viatgers i a la nostra pròpia conveniència vam acabar escollint la ciutat argentina i fou tot un encert.

• Puerto Iguazú i les Tres Fronteres. No hi ha gran cosa a veure a la pròpia ciutat de Puerto Iguazú, però si disposem d'unes hores hi ha una ruta a peu que sí val la pena.

Començàrem aquesta ruta sortint de la plaça que hi ha al costat de Correus i caminant uns 500 metres cap al nord, en direcció al riu Iguaçú, arribant així enfront del port, el qual antigament s'usava per creuar amb barca el riu fins a Porto Meira (en el costat brasiler) i continuava viatge fins a Foz do Iguaçú.

Però actualment el pas de frontera amb Brasil es fa pel pont Tancredo Neves, uns quilòmetres més a l'est.

Al costat del port arrenca l'Avenida Costanera, la qual ens porta cap a l'oest discorrent paral·lela al riu Iguaçú. A l'altre costat del riu vam continuar veient territori brasiler.

En un agradable passeig d'1'5 km vam arribar finalment a la Fita Argentina de les Tres Fronteres, un petit obelisc situat en un parc. En aquest punt hi ha un mirador des del qual tenim una vista magnífica i molt singular, ja que el riu Iguaçú desemboca perpendicularment en l'enorme riu Paraná, servint tots dos de frontera natural entre els tres països que conflueixen aquí: Argentina, Brasil i Paraguai.

A l'oest del riu Paraná s'estén Paraguai, mentre que Brasil ocupa el costat oriental d'aquest riu i també la riba nord del riu Iguaçú. Argentina, per la seva banda, s'estén al sud de la riba del riu Iguaçú.

Des d'aquest mirador argentí es poden veure les fites equivalents en els costats brasiler i paraguaià. I mirant lluny cap al nord podem veure alguns edificis de la ciutat paraguaiana de Ciudad del Este.

Prenent un refresc asseguts en el mirador vam gaudir durant una bona estona de la vista i de la bonica posta de sol sobre els dos rius i la vegetació circumdant.

Després vam tornar caminant uns 2 km cap al centre de Puerto Iguazú, seguint l'Av. Tres Fronteras.

Pel camí ens vam detenir en l'Oficina de Turismo, en Av. Victoria Aguirre 311, per obtenir informació sobre el Parc Nacional Iguazú, però l'encarregat de l'oficina en aquell moment no estava per la feina i només vam poder agafar algun fulletó turístic.

PARC NACIONAL IGUAZÚ. Aquest parc, amb una superfície de 2.100 km2 repartits entre Brasil (un 74% del total) i Argentina, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1984.

Està format en la seva major part per bosc humit subtropical i compta amb una enorme diversitat biològica.

També queden per la zona algunes restes de missions jesuïtes, tot i que devorades per la selva.

Però la gran atracció d'aquest parc són, sens dubte, les Cascades de l'Iguaçú.

Dir que aquestes cascades són impressionants és quedar-se molt curt, ja que cal veure-les per saber de que estem parlant realment.

I ens atrevim a dir que són un dels grans espectacles naturals del planeta.

En realitat són més de 2 km de cascades, amb una altura de gairebé 80 metres. La boirina fumejant que forma l'aigua en caure es pot veure des de diversos quilòmetres a la rodona.

Les cascades es poden veure des del costat brasiler i/o des del costat argentí. Tot i que hi ha qui diu que, en les cascades de l'Iguaçú, Brasil ofereix les vistes i Argentina l'espectacle, en la nostra modesta opinió no hi ha un costat millor que un altre, sinó que tots dos es complementen perfectament.

Potser des del costat brasiler hi ha millors vistes panoràmiques que permeten fer-se una idea de la seva grandiositat, mentre que en l'argentí es poden apreciar des de molt més a prop per captar la seva espectacularitat i hi ha més possibilitats per fer-hi activitats complementàries.

Per tot això, per visitar les cascades i el parc el mínim recomanable són dos dies complets. En el nostre cas vam dedicar un dia sencer per al costat brasiler i un altre per al costat argentí, en aquest ordre.

• Costat brasiler del P. N. Iguazú. Per arribar a ell, de bon matí ens vam dirigir caminant a la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú, en la cantonada d'Av. Córdoba i Av. Misiones, a uns 400 metres de l'hotel.

Vam esperar en la plataforma 1 fins que varribar l'autobús internacional a Foz do Iguaçú (van anant i venint amb certa freqüència). El trajecte costava 3 A$.

Quan l'autobús arriba al lloc fronterer argentí vam descendir amb, el passatge, per passar per immigració.

Donat que en aquest moment la cua de gent era considerable l'autobús va continuar viatge i ens va deixar allí, tot i que el conductor ens va donar un justificant per agafar un altre autobús més endavant.

Un cop passats tots els tràmits vam agafar el següent autobús cap a Brasil.

A continuació creuàrem sobre el riu Iguaçú a través del modern pont Tancredo Neves i a l'altre costat vam trobar el lloc fronterer brasiler.

No vam haver de baixar de l'autobús per formalitzar l'entrada a Brasil, ja que sortiríem del país en el mateix dia per tornar a Argentina. Però si volem quedar-nos a Brasil més dies llavors hauríem de formalitzar l'entrada al país.

Poc després el conductor ens va fer baixar en una gran rotonda que hi ha a l'entrada de Foz do Iguaçú.

I des d'allí vam caminar uns 200 metres cap al sud, fins arribar a una parada d'autobús davant de l'hotel Carimá on vam esperar a que arribés un autobús amb el rètol Parque Nacional.

Vam pujar al proper autobús que va passar i vam pagar 2'25 A$ per persona (2 R$). Aquest autobús va finalitzar el seu recorregut en el Centre de Visitants del parc nacional.

En total vam trigar 85 minuts des de Puerto Iguazú fins aquí, però bona part d'aquest temps el vam passar en les llargues cues a la frontera argentina.

Nota: Per a una visita d'un dia al costat brasiler del parc no és necessari canviar a moneda local, ja que es pot pagar tot en A$ (com que estan molt habituats a rebre A$, ja saben quin és el canvi a aplicar).

El costat brasiler del parc obre a les 8 del matí, excepte els dilluns en què ho fa a les 13:00. Però com que el dia de la nostra visita va coincidir precisament en dilluns vam aprofitar que encara no havien obert les taquilles per anar a veure el proper Parque Das Aves, situat a només 300 metres del Centre de Visitants.

L'entrada a aquest parc costava 8 US$ (o 25 A$). Era car, però la veritat és que va valer molt la pena.

D'entrada no prometia molt, però a mesura que anàvem recorrent les seves instal·lacions ens va agradar més i més.

En ell vam poder veure aus de tot tipus, però les més vistoses eren els tucans, lloros, papagais, flamencs i el magnífic ibis vermell. Fins i tot vam veure al rar cassowary, una mena d'estruç amb cara de pocs amics que és oriünd d'Austràlia. També hi ha tortugues, papallones, yacarés i una anaconda.

En total vam invertir unes dues hores a visitar el recinte, aprofitant per menjar una mica en la cafeteria que hi ha en aquest parc d'aus.

A continuació ens vam dirigir de nou al Centre de Visitants del Parque Nacional do Iguaçú i vam pagar els 22 A$ (19'35 R$) que costava l'entrada. Després vam fer cua per pujar a l'autobús de dos pisos, d'ús obligat i inclòs en l'entrada, que ens portà en un bonic trajecte fins a les cascades.

Aquest autobús té tres parades i nosaltres vam baixar en la segona, davant del preciós hotel Hotel Tropical das Cataratas. Vam començar per apropar-nos fins a aquest hotel per admirar la seva bonica façana i veure des d'aquí l'espectacular vista sobre les cascades de l'Iguaçú.

Des d'aquí vam agafar la passarel·la que baixa cap al riu i que permet veure les diferents cascades sobre el costat argentí i, sobretot, l'espectacular salt de la Garganta del Diablo. No hi ha paraules per descriure-la: el paisatge, el soroll, la força de l'aigua, ...

Vam continuar recorrent totes les passarel·les i gaudint amb calma dels miradors fins arribar a un mirador que està literalment penjat sobre el salt Santa María i des del que tenim una vista frontal de la Garganta del Diablo que talla la respiració.

Finalment vam arribar a Porto Canoes, on hi ha una plataforma amb una estupenda vista sobre el bonic salt Floriano, un dels 275 salts d'aigua que formen les cascades de Iguazú.

Aquí ens vam trobar amb un coatí (un petit mamífer omnívor que només viu a Amèrica), que no parava d'ensumar la nostra motxilla a la recerca de menjar.

Acabada la visita, a Porto Canoes vam esperar l'autobús gratuït de tornada al Centre de Visitants del parc. El trajecte en el pis superior de l'autobús és un goig.

De nou en l'entrada del parc, vam esperar el següent autobús cap a Foz do Iguaçú.

Una vegada en ruta cap a Foz (2 A$ cadascun) volíem baixar en la rotonda propera al lloc fronterer brasiler i allí enllaçar amb l'autobús a Puerto Iguazú, però ens vam passar de llarg la parada i vam acabar arribant a la Rodoviaria o terminal de transport de Foz do Iguaçú.

Aquí vam agafar l'últim autobús cap a Puerto Iguazú, entre les 20:00 i 20:15, i vam pagar 3 A$ per aquest trajecte. Només vam haver de baixar de l'autobús en el lloc fronterer argentí per segellar de nou l'entrada a Argentina.

• Costat argentí del P. N. Iguazú. Una altra vegada vam arribar d'hora a la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú i ens vam dirigir a l'oficina de la companyia El Rápido, on vam comprar el bitllet d'anada i tornada al punt d'entrada del costat argentí del parc (costa 5'6 A$ cadascun).

L'autobús triga uns 30 minuts en arribar al Centre de Visitants del costat argentí del Parc Nacional Iguazú, on vam comprar l'entrada al parc pagant 30 A$ cadascun.

Passada l'entrada, en una caseta de l'empresa Iguazu Jungle Explorer, vam canviar pel val definitiu el que ens havien donat en la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú, on havíem comprat, abans de sortir al matí, dues places per a l'anomenada Aventura Náutica.

L'Aventura Náutica és una activitat d'aventura que consisteix en un emocionant passeig d'aproximació a les cascades, navegant amb llanxa pels ràpids del riu.

Lògicament aquestes entrades també es podien comprar aquí mateix, però nosaltres les vem comprar allà per assegurar-nos les places. El preu era, en tots dos llocs, de 30 A$ per persona.

Abans d'iniciar el recorregut pel costat argentí del parc ens vam deixar assessorar per una de les diligents informadores del parc per planificar de forma òptima la nostra ruta per a aquest dia (vam trobar molt útils els consells donats).

Des de davant de l'Estación Central del Tren Ecológico de la Selva (trenet que voreja el braç superior del riu Iguaçú) vam agafar el Sendero Verde, un bonic camí de 650 metres que transcorre per la selva.

Passem per l'Estación Cataratas, per una mena de far i pel Vuejo Hotel (des d'aquí també vam veure entre la vegetació la lletja façana de l'hotel Sheraton Iguazú) i vam iniciar l'anomenat Circuito Inferior, un conjunt de passarel·les i escales que descendeixen fins al nivell del riu i que passa pel costat de diverses cascades.

Des d'aquí ja vam començar a veure fascinants vistes de les cascades i l'entorn selvàtic, especialment des dels diferents miradors que vam trobar pel camí.

En arribar al nivell del riu, davant de l'illa de San Martín, ens vam dirigir al embarcador per dur a terme la nostra Aventura Náutica.

Com havíem pres la precaució de venir amb el vestit de bany posat (en aquesta època de l'any s'agraeix molt) ho vam deixar tot (roba i sabates) dins d'una motxilla i vam deixar aquesta en l'embarcador.

En l'embarcador no hi havia vestuaris on canviar-se ni consigna on deixar les coses sota clau o identificades, per la qual cosa vam haver de fiar-nos de que ningú acabés emportant-se quelcom que no fos seu. Lògicament tampoc vam deixar-hi res de valor en ella.

Ja ens havien dit que quedaríem completament molls, per la qual cosa només vam portar amb nosaltres una càmera de fotografiar i el poc que portàvem de valor i que vam protegir amb una bossa de plàstic hermètica que ens van proporcionar.

Abans de pujar a la llanxa, una barca inflable amb dos motors, també ens van proporcionar una armilla salvavides.

Durant els 15 minuts que dura el recorregut es fan diverses aproximacions a costat i costat de l'illa de San Martín: pel seu costat dret la llanxa s'arriba a situar just fins a on arriba la boira i els remolins de la caiguda de l'impressionant salt de San Martín, mentre que en el costat esquerre avança entre els ràpids que condueixen a la Garganta del Diablo fins a situar-se gairebé sota els salts Dos Mosqueteros i Tres Mosqueteros.

Vam quedar completament xops, però amb la calor això s'agraeix. D'altra banda, en alguns moments que la llanxa no es balancejava excessivament vam poder fer algunes fotos.

L'aventura va acabar quan vam tornar novament al embarcador. En resum, es tracta d'una experiència molt, molt divertida i recomanable, tot i que se'ns va fer molt curta.

A continuació vam recollir les nostres motxilles i ens vam dirigir a l'embarcador contigu per agafar una barca (gratuïta) que creuava fins a l'illa de San Martín.

Aquesta barca ens va deixar en una petita platja de l'illa, des d'on arrenca un camí de pujada una mica exigent que porta a la part superior de l'illa.

Una vegada aquí un altre camí permet anar fins a un mirador amb un emplaçament molt proper al salt San Martín i enfront d'altres espectaculars cascades.

Un altre sender condueix fins a la part posterior de l'illa, on podem veure La Ventana, una curiosa formació rocosa, i des d'aquí tornem a l'inici per un camí que voreja l'illa pel seu costat esquerre.

Les vistes són espectaculars i els senders molt bonics, per la qual cosa la visita a aquesta illa és del tot recomanable.

Deixem l'illa i vam agafar la barca de tornada a l'embarcador i vam recórrer de nou el Circuito Inferior, però aquesta vegada de pujada, aturant-nos en la Confiteria Dos Hermanas, on vam menjar quelcom per reposar forces.

Després vam iniciar el Circuito Superior, bastant més curt i fàcil que l'anterior en ser planer i no tenir escales.

Aquest circuit proporciona magnífiques vistes panoràmiques de les cascades des del riu Iguaçú Superior, passant al costat de la part superior dels salts Dos Hermanas, Bosselli, Bernabé Méndez i Mbigua, entre d'altres. No cal dir que totes les vistes són espectaculars.

Vam tornar sobre els nostres passos fins a l'Estación Cataratas i vam agafar el següent trenet (Tren Ecològic de la Selva) fins a l'estació final Garganta del Diablo, en un agradable trajecte de 3'2 km.

Des de l'estació Garganta del Diablo hi ha un conjunt de passarel·les d'1'5 km de longitud que permeten salvar el riu Iguaçú Superior fins arribar al costat de la cataracta Garganta del Diablo

Aquesta cataracta és el salt més gran i amb més fúria de tots els del parc, per la qual cosa dir que és impressionant no fa justícia al lloc.

De fet no hi ha paraules per descriure el que se sent en veure al precipici cap a on es desploma l'aigua i d'on emergeix una boira visible des de diversos quilòmetres.

Val la pena quedar-se una bona estona en el mirador i deixar-se portar per les sensacions que provoca aquest espectacle de la naturalesa. El soroll que provoca el salt és atronador i és fàcil quedar xop quan el vent empeny la boira aquosa sobre la nostra posició.

Finalment, vam tornar per les passarel·les (és un passeig molt agradable i bonic) fins a l'Estación Garganta del Diablo i vam agafar l'últim tren que sortia d'aquest punt, a les 18:30 (també hi ha un camí paral·lel a la via per tornar caminant), fins arribar a l'Estació Central, a 500 metres de l'entrada del parc.

Vam donar així per acabada aquesta visita de dos dies al parc de les cascades d'Iguazú. Vam esperar davant de l'entrada del parc fins que va arribar el primer autobús de la companyia El Rápido per tornar a Puerto Iguazú.

Com arribar-hi

En la terminal d'autobusos de Puerto Iguazú vam pujar a un autobús de l'empresa Kruse que sortia a les 6:30 (ens havien dit que aquest era especialment ràpid). Vam pagar 20 A$ per aquest trajecte de 300 km fins a San Ignacio.

L'autobús va prendre la RN 12 només sortir de Puerto Iguazú (aquesta carretera recorre de nord a sud la província de Misiones i va en paral·lel a la frontera paraguaiana) i va fer una breu parada a Eldorado.

L'autobús ens va deixar finalment, després de 5 hores de viatge, en la cruïlla a San Ignacio, a gairebé 1 km del centre de la població. Just en aquest encreuament hi ha una petita caseta d'informació turística, on aconseguir algun mapa (bastant útil, per cert) i fulletós. Des d'aquí vam caminar per l'Av. Sarmiento cap al centre.

Dormir i menjar

En el Hotel San Ignacio (823 Avinguda San Martín - San Ignacio) vam pagar 40 A$ per una habitació doble, amb bany privat, ventilador, A/C i TV. El lloc és correcte. La parella propietària són d'ascendència espanyola i francesa, i amb ells vam poder mantenir una entretinguda conversa.

Per menjar recomanem el restaurant Andrea's, en Rivadavia 1077, bo i barat. El esmorzar a l'hotel ens va costar 3'5 A$ a cadascun.

Coses a veure i fer

SAN IGNACIO. Es tracta d'una tranquil·la i petita població, separada de Paraguai pel riu Paraná, el qual fa de frontera natural. El seu principal interès per a nosaltres era visitar la missió jesuítica guaraní de San Ignacio Miní, situada dins de la pròpia població.

Però si es disposa de més temps també es pot utilitzar com a base per explorar altres ruïnes jusuítiques que hi ha escampades per la regió.

San Ignacio Miní. La missió jesuítica de San Ignacio Miní va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1984, conjuntament amb les reduccions de Santa Ana, Nuestra Señora de Loreto i Santa María la Mayor a Argentina, i les ruïnes de Sao Miguel des Missoes a Brasil.

Aquesta és una de les reduccions jusuítiques més impressionants que podem trobar a la zona, a causa de les seves figures tallades en la pedra i per la reconstrucció duta a terme, la qual cosa ens permet apreciar actualment amb notable exactitud el traçat urbà de la reducció.

San Ignacio Miní es va establir en el lloc actual en 1696 i va ser destruïda l'any 1817.

L'accés per als visitants està al carrer Alberdi i el seu horari és de 7 a 19 hores.

L'entrada ens va costar 12 A$ cadascun i permetia també visitar la resta de ruïnes argentines que són Patrimoni de la Humanitat.

I val la pena entretenir-se a visitar el Centro de Interpretación per entendre bé el que veurem a continuació.

El més espectacular de les ruïnes és l'enorme església, ja que tot i que no es conserva la seva teulada, l'estat de conservació de la resta és bastant bo. I convé fixar-se, sobretot, en les figures tallades al costat de les portes.

Com a curiositat direm que hi ha una filera de columnes en el costat oest de l'església i que una d'elles ha estat literalment fagocitada per una figuera que ha crescut al voltant d'ella. Per alguna obertura de l'arbre és possible veure encara la columna pétrea en el seu interior i per això es diu que és un arbre amb el cor de pedra.

Casa d'Horacio Quiroga. Aquest personatge, nascut a Uruguai però de pares argentins, va ser principalment poeta i novel·lista, tot i que va tenir també nombroses i diferents ocupacions i aficions.

Horacio Quiroga va viure a San Ignacio entre 1910 i 1916, en aquesta casa que va construir ell mateix.

La seva vida va estar marcada per la mort i el suïcidi dels seus afins, cosa que va influir molt en la seva obra.

Per descomptat es pot parlar de moltes coses de la seva vida, excepte que va ser convencional.

La casa està a uns 2 km del centre de San Ignacio i s'arriba a ella en un agradable passeig, envoltant cap al nord les instal·lacions de la Gendarmería Nacional.

L'entrada a la casa ens va costar 2 A$ cadascun, tot i que vam deixar una propina per al jove universitari, un dels dos que estava al capdavant de la casa-museu, i que amablement ens va fer de guia.

Ens va explicar amb tot luxe de detalls el continent i el contingut de la casa, així com la vida d'Horacio Quiroga i la seva família.

Creiem que és una visita molt recomanable i que no deixa indiferent. A més, des de la casa hi ha una vista magnífica del riu Paraná i el seu entorn. Millor si la visita coincideix amb l'hora de la posta de sol.

Com arribar-hi

A primera hora del matí vam caminar dues illes fins a l'església des del nostre hotel de San Ignacio i just davant d'ella vam agafar un autobús de l'empresa Horianski que era a punt de partir cap a Posadas.

Vam pagar 5 A$ per aquest trajecte de 56 km i gairebé una hora després ja estàvem en la terminal de Posadas.

El motiu de la nostra parada a la ciutat de Posadas no era un altre que el de visitar les ruïnes jusuítiques de Trinidad i Jesús, al Paraguai, anant i tornant a temps per agafar un autobús a la tarda cap a Corrientes, la nostra veritable destinació final en la jornada d'avui (veure detalls en el següent apartat Coses a veure i fer).

Per això, i sense sortir de la terminal de Posadas, vam comprar els bitllets d'autobús a Corrientes per a la tarda i vam deixar la motxilla gran en l'oficina de l'agència de transport Río Uruguai.

A la tarda, ja de retorn a la terminal de Posadas després de la nostra ràpida incursió al Paraguai, vam recollir l'equipatge de la consigna i vam marxar en l'autobús de l'empresa FlechaBus cap a Corrientes (28 A$ cadascun).

Vam sortit de Posadas a les 16:00 i vam arribar a la terminal de Corrientes a les 20:30. Des d'aquí un taxi a l'hotel ens va costar 8 A$ (és un trajecte d'uns 6 km).

Dormir i menjar

En el Hotel Turismo Corrientes (Entre Ríos, 650 - Corrientes) vam pagar 50 A$ per una habitació doble, amb bany, A/C i esmorzar inclòs. L'edifici és molt bonic i té un gran encant, tot i que en general precisa d'una renovació, especialment les habitacions. Tot i així és molt recomanable.

Per sopar només vam poder provar el restaurant Terraza Costa Casino (carrer Pellegrini, 451) adjacent a l'hotel Turismo. Es tracta d'un lloc molt animat, en realitat un casino, amb bon menjar a preus més que acceptables.

Coses a veure i fer

ENCARNACIÓN. Aquesta ciutat està situada en el sud de Paraguai, sobre el marge dret del riu Paraná en el seu límit amb Argentina, amb la qual està unida a través del pont internacional San Roque González de Santa Cruz, el qual té una longitud total de 2.550 metres.

En el nostre cas, Encarnación simplement va ser el lloc d'entrada a Paraguai des del qual visitar les properes missions jusuítiques de la Santísima Trinidad de Paraná i de Jesús de Tavarangué, uns 28 km al nord-est.

Per arribar a Encarnación des de Posadas, en la riba argentina del riu Paraná, ens vam dirigir a les andanes 8 i 9 de la terminal de Posadas per agafar el col·lectiu a Encarnación. El trajecte Posadas-Encarnación ens va costar 2 A$.

L'autobús va creuar la ciutat fins arribar al pont que creua el riu Paraná, però abans de fer-ho es va detenir en el lloc fronterer argentí, on vam baixar a segellar el passaport.

Abans de continuar viatge cap a la frontera paraguaiana convé assegurar-se que els funcionaris argentins han posat el segell de sortida en el passaport, perquè en cas contrari haurem de tornar aquí de nou per segellar-ho.

A continuació vam agafar el mateix autobús per creuar el llarg i modern pont San Roque González de Santa Cruz. A l'altre costat del pont ens vam detenir de nou, aquesta vegada en el lloc fronterer paraguaià.

Una vegada segellada l'entrada a Paraguai vam fer cua per agafar el següent autobús gratuït cap a Encarnación, ja que l'autobús argentí amb el qual veníem no entra en territori paraguaià.

Finalment vam arribar a la caòtica terminal d'Encarnación després d'una hora llarga de viatge des de Posadas.

Misiones jusuítiques de Trinidad i Jesús . Les missions jusuítiques de la Santísima Trinidad de Paraná i de Jesús de Tavarangué van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1993.

Ambdues missions són les millor preservades del seu tipus al Paraguai i tot i que la nostra intenció inicial era visitar les dues, al final, per manca de temps, només vam poder visitar una d'elles.

I vam escollir la de Trinidad, ja que és més fàcilment accessible i està millor conservada que la de Jesús.

Però si es disposa de temps suficient creiem que val la pena visitar ambdues. La missió de Jesús està situada uns 10 km al nord de la de Trinidad.

L'entrada a les ruïnes de la missió de la Santísima Trinidad de Paraná costava 4.000 G$, tot i que nosaltres, al no disposar de moneda local, vam pagar el seu equivalent en pesos: 1 A$ cadascun.

Recomanem destinar una bona estona a la visita d'aquest lloc, ja que val molt la pena. Per a nosaltres aquestes ruïnes són tan o més boniques que les de San Ignacio Miní, ja que aquí hi ha més relleus i figures.

Especialment a l'església principal es poden trobar algunes restes molt cridaneres, com la pila baptismal, un púlpit de pedra o alguns relleus. Al costat de l'església hi ha unes escales que porten a dalt d'una torre des de la qual hi ha una vista magnífica sobre les pròpies ruïnes i els voltants.

Per arribar fins a aquí des d'Encarnación, on només arribar a la seva terminal de transport preguntem per un autobús a Trinidad.

De seguida ens van indicar un que, casualment, s'acabava de detenir en un lateral de la terminal i vam pujar a ell.

El trajecte a Trinidad, de 28 km, valia 8.000 G$, tot i que nosaltres 2 A$, aproximadament el seu equivalent en pesos argentins (en aquesta part de Paraguai el pes argentí és acceptat sense problemes).

Aquest autobús va seguir la carretera que condueix a Ciudad del Este i ens va deixar en la cruïlla des d'on arrenca una pista que porta a Trinidad.

Des de la cruïlla vam caminar els 900 metres que ens separaven de les ruïnes (si no es vol caminar es pot esperar a un col·lectiu que circula per aquí i valia 2.000 G$).

Per a la tornada, acabada la visita a Trinidad, vam tornar caminant fins a la carretera principal i vam esperar el pas d'un autobús a Encarnación.

En la terminal d'aquesta ciutat vam connectar ràpidament amb un col·lectiu que anava cap a Posadas. En el trajecte vam passar de nou els tràmits de la frontera Paraguai-Argentina, a costat i costat del riu Paraná.

CORRIENTES. La ciutat de Corrientes, a la vora del riu Paraná, és la capital de la província del mateix nom i una de les més antigues i històriques ciutats d'Argentina, ja que va ser fundada l'any 1588.

Tot i que ens hagués agradat poder fer si més no un recorregut a peu per visitar el seu centre històric, la veritat és que, al no disposar del temps necessari, Corrientes va ser per a nosaltres només una breu parada en el nostre viatge des de Posadas cap a Mercedes i la Reserva de Esteros del Iberá.

Com arribar-hi

A Corrientes, un taxi des de l'hotel Turismo Corrientes a la terminal d'autobusos de llarga distància, en l'Av. Maipú, ens va costar 7 A$.

La nostra intenció era agafar el primer autobús que sortís cap a Mercedes, però no havíem caigut en el compte que avui era l'últim dia de l'any i que hi hauria més passatgers que de costum, per la qual cosa vam haver d'esperar a un altre autobús que sortia més tard.

Hagués estat bona idea comprar els bitllets el dia anterior, quan vam arribar a la terminal de Corrientes.

Finalment vam arribar a la ciutat de Mercedes en un autobús de l'empresa Expreso Ortiz, pagant 10 A$ per un trajecte d'uns 180 km. L'autobús que ens va tocar en sort era vell, lent i sense A/C.

Dormir i menjar

A l'Hotel Sol (San Martín 519 - Mercedes) una habitació doble bastant nova, tot i que una mica petita, amb bany privat, A/C, TV i esmorzar inclòs ens va costar 50 A$. Es troba situat en un bonic edifici del s. XIX. Per tot això és bastant recomanable.

Una altra alternativa, una mica més econòmica, és el Hostel Delicias del Iberá (Doctor Rivas, 692 - Mercedes) on, a més de proporcionar informació sobre els Esteros de Iberá, també s'organitzen excursions i transport.

Molt recomanable el restaurant Pizza Libre (cantonada Chacabuco i Juan Pujol) per la seva excel·lent relació qualitat/preu.

Coses a veure i fer

MERCEDES. Aquesta ciutat, situada en el centre de la província de Corrientes, va ser fundada l'any 1832. Des del punt de vista urbà aquesta ciutat és bastant harmoniosa i als seus edificis es poden veure moltes façanes d'estil neoclàssic, així com algunes d'estil neocolonial.

Tot i que aquesta ciutat havia de ser, segons els nostres plans inicials, només un lloc de pas cap a els aiguamolls Esteros del Iberá, finalment ens vam veure obligats a passar nit en ella davant la dificultat de trobar transport cap a Esteros.

El costat positiu d'aquest improvisat canvi de plans és que vam tenir l'oportunitat de poder visitar Mercedes, una tranquil·la població amb un centre farcit de bonics edificis.

Tot i que sigui només durant un parell o tres d'hores val la pena fer-se una passejada tranquil·lament per la plaça 25 de Mayo i els carrers empedrats que la circumden i contemplar les boniques façanes de nombrosos edificis.

Per descansar de la calor res millor que asseure's a l'ombra dels grans arbres de la plaça.

A part d'això, l'única cosa que pot tenir un cert interès aquí és el surrealista santuari dedicat al Gaucho Antonio Gil, un fenomen religiós de gran devoció popular a Argentina.

Aquest santuari està situat uns 9 km abans d'arribar a Mercedes, en la ruta des de Corrientes. Nosaltres no el vam visitar i només el vam veure de pas per la carretera (fàcilment identificable per la profusió de banderes vermelles).

RESERVA ESTEROS DEL IBERÁ. Es tracta d'una extensa zona d'aiguamolls (és el segon aiguamoll més gran del món) que ocupa 12 000 km² a la província de Corrientes i que rivalitza en abundància de vida salvatge amb la regió del Pantanal a Brasil, Bolívia i Paraguai.

Per poder organitzar visites a la zona el més recomanable és fer-ho des del petit nucli de Colonia Carlos Pelegrini, uns 107 km al nord-est de Mercedes per la RP 40, una pista de ripio compactat. Hi ha un únic autobús de l'empresa Itatí entre Mercedes i Colonia Pelegrini, excepte els diumenges en què no hi ha servei.

Per allotjar-nos en la Colonia Carlos Pelegrini havíem pensat en la Hostería Ñandé Retá (Caa Guazu, 3471).

Finalment nosaltres no vam poder arribar a Colonia Pelegini. A causa del retard de l'autobús que ens va portar des de Corrientes fins a Mercedes, en arribar a la terminal d'aquesta última ciutat ens vam trobar amb que l'únic autobús d'aquest dia a Colonia Pelegrini ja havia marxat.

A més, sent 1 de gener l'endemà, aquest dia no hi havia servei i això ens obligava a esperar en Mercedes fins al dia 2 per agafar el següent autobús.

Per això, vam fer un últim intent i vam agafar un taxi que ens va portar (15 A$) fins a un control de la Policia Caminera situat a 13 km de Mercedes i en direcció a Colonia Pelegrini, sobre la RP40, amb l'esperança que passés algú per allà que ens pogués portar.

Però després d'esperar gairebé dues hores llancem la tovallola, ja que no va passar ningú que fora fins a Colonia Pelegrini. De fet es tracta d'una pista molt poc transitada (i menys, suposem, un 31 de desembre).

Almenys vam tenir el plaer de conèixer a un policia molt amable, destacat en el control aquest dia, que ens va fer molt més suportable l'espera amb les seves històries i optimisme.

Després de l'espera vam tornar cap a Mercedes en un pickup que anava cap a la ciutat i que amablement ens va deixar en el punt que li vam indicar en el centre.

Lògicament també vam sospesar la possibilitat de contractar un transport privat per arribar a Colonia Pelegrini aquella tarda (ens van oferir un 4x4 per 150 A$), però finalment vam decidir canviar els plans i no anar-hi, reassignant els dies previstos a altres destinacions del viatge. Els Esteros del Iberá hauran d'esperar...

Com arribar-hi

En la terminal de Mercedes (a uns 700 metres caminant des de l'hotel) vam agafar l'autobús de l'empresa Gracho cap a Corrientes (12 A$ cadascun). Arribem a la terminal de Corrientes després de recórrer 245 km en 3 hores i 20 minuts, en un viatge bastant més plaent que a l'anada.

Sense sortir de la terminal de Corrientes mirem les diferents possibilitats per anar a Salta i ens vam decidir per un autobús nocturn de l'empresa El Norte Bis que sortia a les 18:00 i costava 62 A$.

Durant el trajecte ens van donar una safata amb una mica per sopar. Aquest autobús no era molt còmode, sobretot per dormir, però afortunadament no anava ple i vam poder ocupar dos seients contigus per intentar dormir horitzontal.

Durant la nit creuem algunes carreteres de la regió del Chaco que estaven en bastant mal estat.

Finalment vam arribar a la terminal de Salta després de recórrer uns 870 km en 15'5 hores (2'5 hores més de les previstes).

Dormir i menjar

En el Residencial Elena (c/ Buenos Aires, 256 - Salta) vam pagar 45 A$ per una habitació doble, amb bany privat i ventilador. Les habitacions són una mica velles, però estan bé i l'edifici en si és bonic. A més és molt cèntric.

Fou una llàstima que al final ens quedés una mala impressió del lloc per la poca serietat d'una de les encarregades de l'hotel, ja que havíem reservat una habitació per a uns dies després (tornàvem de nou a Salta) i quan vam arribar confiats a l'hotel ens vam trobar amb la desagradable sorpresa que no ens havien guardat cap habitació i, a més, estava ple, per la qual cosa ens vam haver de buscar-nos la vida sent ja tard i estant cansats.

A l'hotel Los Lazos (Florida 352 - Salta) vam pagar 50 A$ per una habitació doble amb bany privat i esmorzar inclòs. El lloc no està mal i la persona encarregada de l'hotel ens va atendre amb moltíssima amabilitat. Per contra, ens va tocar una habitació tan calorosa que el ventilador amb prou feines podia baixar algun grau la temperatura.

D'altra banda, el Hotel Marilian (c/ Buenos Aires, 176 - Salta), situat a escassos metres de l'anterior, ens va donar una bona impressió, tot i que no vam arribar a allotjar-nos en ell.

Per menjar en Salta nostra la primera recomanació va per al restaurant El Solar del Convento (c/ Caseros, 444). Es tracta d'un luxós restaurant on res més asseure'ns ens van servir una copa de xampany francès com a benvinguda. El lloc és molt bonic, es menja molt bé i només és una mica més car que un restaurant normal.

Una altra excel·lent alternativa és el restaurant El Patriarca (c/ Buenos Aires, 61). I la terrassa del Plaza Café (c/ Buenos Aires, 11) és un bon lloc per menjar o prendre una beguda mentre contemplem l'anar i venir de la gent pel carrer.

També vam provar l'excel·lent restaurant-graella La Leñita, en la cantonada dels carrers Balcarce i Alsina. Molt bon menjar i servei, i tot això en un agradable entorn. I una última recomanació és el restaurant de l'Hotel Regidor (c/ Buenos Aires, 8).

Per esmorzar res millor que el Café Merci, també al carrer Buenos Aires, on un cafè amb llet, dues medialunas (petits croissants) i un suc de taronja costava només 2 A$.

I per canviar diners un bon lloc és l'oficina de Western Union (c/ España, 610), tot i que a escassos metres hi ha altres llocs de canvi on podem comparar preus.

Finalment, per a compres de tot tipus el carrer Florida ofereix grans possibilitats.

Coses a veure i fer

SALTA. La bonica i agradable ciutat de Salta està situada en el nord-oest argentí, a l'est de la serralada dels Andes i a 1.187 metres d'altura. És, a més, la ciutat de passat colonial millor conservada d'Argentina.

Compta amb una gran infraestructura per als viatgers, la qual cosa la fa ideal per organitzar-se les excursions pels voltants o simplement de pas cap a Bolívia o Xile.

A Salta és fàcil omplir diversos dies amb visites als punts d'interès a la pròpia ciutat o per la regió. No en va a la província de Salta se la coneix com La Linda per la seva bellesa paisatgística, tan variada com a colorida.

• Centre de Salta. Vam començar la nostra visita a la ciutat de Salta en el Museo de Bellas Artes (c/ Florida, 20), situat en una antiga mansió colonial on s'exposen pintures i escultures d'artistes de la zona. L'entrada val 1 A$.

Vam continuar amb l'església-catedral (cantonada d'España i Mitre, en el costat nord de la preciosa Plaça 9 de Julio), un edifici del s. XIX on es guarden les restes de diverses personalitats històriques de la zona.

Seguint cap a l'est pel carrer Caseros vam arribar davant la imponent església de San Francisco, un referent en el paisatge de Salta pel seu colorit, ornamentació i campanar.

Uns 500 metres més a l'est tenim el convent de San Bernardo, no visitable perquè és de clausura, però la porta de la qual d'entrada (de fusta de algarrobo) val la pena de veure.

Baixant al sud pel carrer Lavalle vam arribar al gran parc San Martín. Aquí es troba el telefèric que puja al Cerro de San Bernardo.

A la plaça 9 de Julio també val la pena visitar el Museo Histórico del Norte, no només per les seves col·leccions d'art i objectes dels períodes indígenes, colonials i liberals, sinó també pel preciós edifici que l'alberga.

De fet, aquest edifici va ser construït en el s. XVIII i va albergar en el passat el Cabildo de la ciutat de Salta. L'entrada al museu ens va costar 2 A$.

I un llarg passeig cap al nord de la ciutat des del centre de Salta pel carrer Balcarce ens condueix fins a l'estació de ferrocarril Belgrano.

Al capvespre, en les tres últimes quadres (illes) abans d'arribar a l'estació, vam trobar un gran ambient de bars musicals i restaurants, rivalitzant molts d'ells amb música en directe. El carrer es talla al tràfic i s'omple de terrasses dels diferents locals.

A més, el diumenge a la nit hi ha un mercat amb tot tipus d'andròmines, que s'instal·la en el centre del propi carrer Balcarce.

• Cerro de San Bernardo. Aquest turó, amb una altura de 1.454 metres, està situat a l'est del centre de Salta i des dels miradors que hi ha en el seu cim les vistes sobre la ciutat de Salta, la vall i les muntanyes circumdants són senzillament espectaculars.

En el cim també hi ha una confiteria amb una estupenda terrassa on podem menjar i/o prendre una beguda gaudint d'una vista superba.

Per pujar a ell vam agafar el telefèric San Bernardo, el qual surt d'un edifici situat a l'interior del Parc San Martín i al costat de l'Av. San Martín. El telefèric ens va costar 8 A$, anada i tornada, i el trajecte va durar 8 minuts.

RUTA PER LES VALLS CALCHAQUÍES, LA QUEBRADA DE HUMAHUACA I LA PUNA. Per dur a terme en els següents dies les rutes que havíem dissenyat per les Valls Calchaquíes i per la Quebrada de Humahuaca i la Puna, amb origen i final a Salta, ens vam plantejar si fer-ho amb transport públic o ben llogant un cotxe.

Després de sospesar preus, trajectes, disponibilitats, logística, etc. ens vam acabar decidint pel lloguer d'un vehicle a causa de la major llibertat de moviments i perquè ens permetia aprofitar molt més el temps, al no estar lligats a horaris.

Després de mirar diverses agències de lloguer de cotxe de Salta (la majoria al carrer Buenos Aires) ens vam quedar amb l'empresa Sudamerics (c/ Buenos Aires, 88 - Salta), on lloguem un Fiat Uno Fire 1.2 amb kilometraje il·limitat, sense A/C (tot i que no el vam trobar a faltar) i una franquícia màxima de 3.000 A$.

El preu va ser de 445 A$ per a un total de 4 dies de lloguer. Aquesta va ser la millor oferta que vam trobar, ja que el normal era una tarifa de 140 A$/dia.

Aquests quatre dies de lloguer (veure següents apartats), amb inici i final a Salta, els repartim en:
• dos dies per a circuit circular de les Valls Calchaquíes, al sud de la ciutat de Salta.
• dos dies per a circuit per la Quebrada de Humahuaca i el circuit de la Puna, al nord i oest de Salta.

Com arribar-hi

Tot i que la ciutat de Cafayate es troba 186 km al sud de Salta, per la RN 68, nosaltres vam arribar a ella al final del dia, seguint la nostra ruta del circuit de les Valls Calchaquíes.

Dormir i menjar

En l'hostal familiar El Portal de las Viñas (Ntra. Sra. del Rosario, 165 - Cafayate) vam pagar 40 A$ per una enorme habitació matrimonial amb bany, molt nova i neta. Està regentat per la Sra. Mirta Alicia Daruich i el seu tracte és extremadament amable. És un lloc molt recomanable, del que sap greu haver de marxar.

Per sopar vam provar la concorreguda terrassa del restaurant Las Dos Marías, en el tram del carrer San Martín a la plaça principal de Cafayate, però no tenia res d'especial.

També vam provar al restaurant El Rancho, en la cantonada de Güemes i Belgrano, i tot i que el lloc és bonic i s'hi menjava bé, la veritat és que el servei va ser molt, molt lent.

Coses a veure i fer

CIRCUIT DE LES VALLS CALCHAQUÍES (I). Aquesta primera part del circuit de les Valls Calchaquíes, amb un recorregut total d'uns 520 km, ofereix innombrables atractius, tant pels seus colorits paisatges, com per l'arquitectura i la cultura i història dels seus pobles.

El nom té el seu origen en els indis Calchaquí que habitaven aquestes terres quan van arribar els espanyols.

Per dur a terme aquesta ruta es requereixen almenys dos dies complets, i això amb transport propi. En la nostra opinió es tracta d'una ruta absolutament imprescindible. No us la perdeu per res del món!.

D'hora al matí, ja amb el nostre cotxe i un mapa, vam sortir de Salta cap al sud prenent la RN 68, entrant de ple en el Valle de Lerma.

En arribar a El Carril, a 37 km de Salta, ens vam desviar a la dreta i vam agafar la RP 33, en direcció cap a les muntanyes. La carretera comença a pujar per la Quebrada de Escoipe, amb força vegetació. Uns 20 km més enllà es va acabar l'asfalt i va començar el camí de ripio, tot i que en general estava en molt bon estat.

Sortint d'aquesta quebrada vam començar a meravellar-nos en veure tot el vessant d'una muntanya amb increïbles colors.

Aquí comença la Cuesta del Obispo, uns 20 km de pista que ascendeixen en un impressionant zig-zag fins arribar a la Piedra del Molino, una autèntica roca de granit per moldre que està al costat d'una diminuta ermita i un mirador, i situada a 3.348 metres d'altura.

Pel camí hi ha diversos miradors on aturar-se per observar el paisatge. Les vistes des d'ells són realment impressionants.

Al costat d'aquest sinuós camí vam trobar també el Valle Encantado, una rara i bella combinació de colors i formes.

Arribats a aquest punt ja estem dins del Parc Nacional Los Cardones, un territori desèrtic farcit de cardones, una planta cactácea que pot tenir uns quants metres d'altura i que triga 20 anys a treure la seva primera flor.

A continuació vam circular per una plana amb un paisatge lunar, però d'una bellesa indescriptible, veient a l'esquerra uns bells turons de colors i davant el Nevado de Cachi, de 6.380 metres d'altura, encara amb neu en el seu cim.

De sobte la carretera torna a estar asfaltada i entrem en l'anomenada recta del Tin Tin, una recta de 19 km i a 3.000 metres d'altura i que forma part del Camí de l'Inca. En ella podem veure senyals que ens avisen del perill que puguin creuar llames o altres animals que viuen en aquest parc, com les vicunyes o els huemules.

A partir d'aquí la carretera inicia un lleu descens fins arribar a Payogasta, una petita població d'origen indígena i amb casetes de tova.

Uns 10 km més enllà (i a 157 km de Salta) vam arribar a Cachi (significa sal en quètxua). A causa de la seva singularitat i bellesa d'aquest poble pre-hispànic, és un bon lloc per aturar-se i visitar-lo.

En ell es conserven l'arquitectura colonial, amb velles cases i carrers de llambordes, per la qual cosa sembla que Cachi es trobi aturat en el temps. Es pot visitar la seva bonica església de San José, un edifici del s. XVIII en l'interior del qual podrem veure el sostre, l'altar o el confessionari fets amb fusta de cardó, un interessant Museo Arqueológico o el seu mercat d'artesanies.

Aprofitant que és l'hora de menjar entrem en la molt recomanable Confitería y comedor del Sol, en un costat de la plaça principal del poble.

Com a curiositat comentar que a l'entrada d'aquest restaurant hi havia un gran cardó amb decoració nadalenca i del que penjaven nombrosos regals, sent l'equivalent als nostres avets nadalencs. Això ens va recordar que, malgrat la calor, encara estàvem en plenes festes nadalenques.

En conjunt podem afirmar que el trajecte de Salta a Cachi és molt, molt espectacular, dels que no s'obliden.

Pel camí vam trobar molt pocs vehicles. Convé anar amb el dipòsit de gasolina ple (nosaltres el vam omplir abans d'agafar la RP 33) i conduir amb cura pel ripio, per evitar en la mesura del possible les punxades a les rodes.

En cas de no disposar de vehicle propi hi ha un autobús diari de l'empresa Marcos Rueda que fa el servei entre la terminal de Salta i Cachi.

Des de Cachi vam agafar la RN 40 cap al sud, seguint el curs del riu Calchaquí. Alguns trams de la pista estaven en mal estat i calia conduir amb molta precaució.

Vam passar pel poblet de Seclantás, conegut pels seus ponxos artesanals. Vam continuar camí cap al sud i el paisatge era variat, però força àrid.

En arribar a l'altura de Angastaco ens vam desviar per veure aquest poble, un oasi al bell mig d'aquest entorn àrid pel fet d'estar envoltat de camps i arbres.

Aprofitem per comprar una beguda fresca en una botiga al costat de la bonica església del Carmen, la més antiga de la vall.

Vam continuar viatge i de seguida la pista es tornà més estreta per entrar en l'al·lucinant i espectacular Quebrada de las Flechas, anomenada així perquè les roques són punxegudes, en forma de punta de fletxa, i sembla que surten del terreny.

En arribar a San Carlos va començar de nou l'asfalt i així fins arribar a Cafayate, a 22 km d'aquí. En total, en aquesta primera part del circuit per les valls calchaquíes, hem recorregut 250 km de pista.

CAFAYATE. Aquesta població està situada a una altura d'1.660 metres, sobre una zona formada per l'eixamplament de la vall i la confluència dels rius Santa María i Calchaquí.

Té un microclima especial per a la producció i elaboració vitivinícola, principalment del cep del vi torrontés, portada des de la zona espanyola de La Rioja per missioners a finals del segle XVI.

A causa de les seves reduïdes dimensions es pot anar a peu a tots els punts d'interès de Cafayate o fer-ho amb bicicleta tal com fan els vilatans.

A Cafayate es poden visitar la Iglesia Catedral de Nuestra Señora del Rosario, la qual compta amb cinc naus paral·leles, situada en un lateral de la arbolada i florida plaça 20 de Febrero.

A la plaça hi ha un petit mercat i algunes botigues on comprar bonica artesania local, com per exemple màscares.

També es pot visitar el Museo de Vitivinicultura, en l'Av. General Güemes, 250 metres al sud de la plaça.

Molt recomanable és visitar també un o diversos cellers de vi de la zona.

Nosaltres vam visitar la Bodega La Banda, situada en la sortida nord de la ciutat.

Es tracta d'un celler, no dels més grans de Cafayate, la marca comercial del qual és Vasija Secreta i que organitza visites guiades gratuïtes per les seves instal·lacions quan hi ha un grup format.

En elles s'explica la història del celler i el procés d'elaboració dels seus vins. A la sortida es pot degustar i comprar els seus productes. Una visita molt interessant i amena.

RUÏNES DE QUILMES. Aquesta interessant i recomanable excursió des de Cafayate permet visitar les ruïnes d'un assentament dels indis Quilmes que data del s. XI i que va estar habitat fins que els espanyols van deportar en el s. XVII als seus últims 2.000 habitants a Buenos Aires.

L'entrada al complex, situat als peus d'una muntanya, costa 2 A$ i permet visitar un petit museu a l'entrada i les ruïnes en si.

Es poden apreciar clarament els fonaments i els gruixuts murs de les edificacions d'aquesta antiga ciutat.

El paisatge circumdant està, a més, esquitxat d'innombrables cardons.

A la dreta del nucli principal de les ruïnes hi ha un camí que puja fins a una torrassa de vigía, des d'on hi ha unes magnífiques vistes de l'assentament i de tota la vall.

Per arribar fins a les ruïnes de Quilmes, ja en la província de Tucumán, cal prendre la RN 40 en direcció a Tafí del Valle, al sud de Cafayate, i conduir uns 50 km per carretera asfaltada fins arribar a un desviament senyalitzat i després recórrer 5 km de pista de ripio fins a l'entrada del complex.

CIRCUIT DE LES VALLS CALCHAQUÍES (i II). La segona part d'aquest circuit per les valls calchaquíes ens va portar de retorn des de Cafayate cap a Salta, situada uns 200 km al nord.

Vam començar la jornada agafant la RN 40 i a 3 km ens vam desviar a la dreta per prendre la RN 68. En aquest punt vam poder admirar la bonica mansió Casa de Alto, d'estil italià, i que pertany al Celler Michel Torino.

A 5 km vam trobar senyalitzat el lloc anomenat Los Médanos, un conjunt de dunes de sorra blanca al costat del riu.

I a pocs quilòmetres d'aquí comença la impressionant Quebrada de las Conchas (anomenada així pel passat marí de la regió) o Quebrada de Cafayate. Durant uns 35 km no vam deixar de meravellar-nos per aquest espectacle de la natura, on l'erosió del riu, el vent i la pluja ha esculpit singulars formes tallades en la pedra, deixant a la vista els estrats sedimentaris multicolor de les roques.

Així van apareixent davant el nostre ulls formacions rocoses amb noms tan suggestius com Los Castillos, El Obelisco, Las Ventanas, El Fraile, El Sapo, El Anfiteatro o la Garganta del Diablo.

Van ser innombrables les ocasions que ens vam aturar per fer fotos i extasiar-nos davant d'aquest paisatge tan peculiar.

Després vam continuar cap al nord per la RN 68, passant per poblacions com Alemania, Talapampa, La Viña (on els jesuïtes van plantar els primers vinyers de la zona en el s. XVII) o Ampascachi.

Després de recórrer uns 197 km des de Cafayate vam arribar a Salta, on vam donar per finalitzada aquesta ruta per les valls calchaquíes.

Però com que encara era relativament d'hora, vam continuar viatge cap al nord, fent nit a la ciutat de San Salvador de Jujuy en comptes de fer-ho en Salta, com teníem inicialment previst.

D'aquesta manera vam avançar camí per al circuit que anàvem a fer en els dos propers dies, començant aquí aquesta ruta per la Quebrada de Humahuaca i per la puna, amb inici a San Salvador de Jujuy i final a Salta.

Com arribar-hi

Arribant a Salta des de Cafayate vam agafar la RN 9 en direcció a Jujuy, ja que alguns trams eren d'autopista (es pagava un peatge d'1'90 A$). Hi ha una ruta alternativa a aquesta, la RN 34, però és més costosa en temps i distància, ja que són 124 km enfront dels 92 km per la RN 9.

Dormir i menjar

En el Residencial Los Andes (Rep. de Síria 456, en la part nova de la ciutat) vam pagar 30 A$ per una habitació doble amb bany. Aquest lloc no estava malament pel que vam pagar, tot i que estava clar que va tenir temps millors.

Un restaurant molt recomanable a Jujuy és el Ruta 9 (Belgrano 743, en ple centre). Està situat en una antiga mansió, s'hi menja molt bé i el personal és molt atent.

I un bon lloc per esmorzar és el Chat-Bar, al carrer Belgrano, a l'altre costat del Convent de San Francisco.

Coses a veure i fer

SAN SALVADOR DE JUJUY (o simplement Jujuy). Es tracta d'una ciutat d'aspecte tranquil i amb molta presència quètxua. Està envoltada per muntanyes i per ella creuen els rius Xibi-Xibi i Grande.

Des d'aquí i cap al nord comença a perfilar-se la Quebrada de Humahuaca, camí natural d'ascens a la Puna, l'altiplà andí. A causa de la seva altitud, 1.260 metres sobre el nivell del mar, és la capital de província més alta del país i això fa que el seu clima sigui molt benigne.

Tot i que per a nosaltres la ciutat de Jujuy era simplement un lloc on fer nit, no vam voler anar-nos d'aquí sense abans fer una curta visita a alguns dels seus punts d'interès.

De fet, la mateixa nit de la nostra arribada a Jujuy (era un 5 de gener) vam poder assistir, per pura casualitat, a l'antiga, tradicional i colorista Danza de las Cintas o del Trence y Destrence, que fan grups de nens i nenes, en el cèntric carrer Belgrano.

Al matí següent vam visitar la Catedral, amb el seu daurat púlpit d'estil barroc i origen espanyol, situada just davant de la plaça Belgrano.

En aquesta plaça destaquen també el vistós edifici de la Casa de Gobierno, així com el Convent de San Francisco, l'església de Santa Bàrbara i el Cabildo.

Aquest últim, situat en el costat nord de la plaça, allotja un Museo Policial, el qual és gratuït, però no té més interès que algunes fotos d'època (més interessant és l'edifici en si).

I abans d'abandonar la ciutat de Jujuy vam passar per la Secretaría de Turismo y Cultura (al carrer Gorriti nº 295, cantonada Belgrano).

Està situada en un bonic edifici i aquí vam obtenir abundant informació i mapes de la província, molt útils per a la nostra següent etapa cap al nord.

Com arribar-hi

Vam sortit de San Salvador de Jujuy amb el nostre vehicle i vam agafar la RN 9 cap al nord, en direcció a La Quiaca, ja en la frontera amb Bolívia. Seguint la RN 9, amb asfalt en bon estat, vam arribar a Tilcara, a 84 km de Jujuy.

Dormir i menjar

A la nostra arribada a Tilcara ens vam trobar amb que pocs dies després tenia lloc aquí el festival Enero Tilcareño, motiu pel qual molts allotjaments ja estaven complets.

Gràcies a les indicacions de la petita oficina de turisme (en el carrer Belgrano) vam trobar allotjament al domicili particular de l'atenta Família Vilte (carrer Viltipico). Vam pagar 40 A$ per una habitació doble amb bany, senzilla però molt neta.

Per menjar a Tilcara recomanem el restaurant Los Puestos, al carrer Belgrano, enfront de l'oficina d'informació turística. Es tracta d'un lloc bastant nou, però molt acollidor, on vam provar un saborós guisado de llama a la naranja.

Per prendre una beguda una alternativa és El Cafecito, situat en una cantonada de la plaça principal. Està regentat pel músic Tukuta Gordillo, famós internacionalment per tocar la flauta andina. En les parets del cafè vam poder veure nombrosos cartells i ressenyes de premsa dels seus concerts i actes al voltant del món.

Coses a veure i fer

TILCARA. Es tracta d'una petita població d'uns 3.500 habitants i que es troba a una altura de 2.451 metres, en el centre de la Quebrada de Humahuaca.

Posseeix edificis antics, de tipus colonial, i carrers estrets, amb diversos museus i compta amb una important colònia d'artistes.

Però sens dubte la seva principal atracció és el Pucará, una fortificació precolombina típica de la regió andina, construïda en pedra sobre un petit turó per indígenes de la regió. És una de les fortificacions més grans de la regió i va ser restaurada a mitjans del s. XX.

És interessant de visitar, però a més proporciona unes espectaculars vistes des del cim del petit turó sobre la Quebrada de Humahuaca i el riu Grande, situat al peu del turó.

El Pucará està 1 km al sud del centre de Tilcara. L'entrada a les ruïnes valia 3 A$, però amb ella també es podia visitar el Jardín Botánico de Altura i el Museo Arqueológico, aquest últim situat en el nº 445 de carrer Belgrano.

A Tilcara visitàrem també l'església, construïda l'any 1797. Es tracta d'un petit, però bonic i sòlid edifici, situat al carrer Alverro.

Aprofitem també per recórrer alguns dels carrers que voregen la Plaza Prado de Tilcara.

Un dels dies de la nostra estada a Tilcara va coincidir amb el dia 6 de gener i vam poder assistir, a la tarda, a la festa de Pesebres de Reyes.

Es tracta d'un bonic espectacle multicolor on nens i nenes de cada escola de la regió van vestits de diferent color. Hi ha, a més, ofrenes, processons i un petit mercat de coses típiques de la zona.

QUEBRADA DE HUMAHUACA. Es tracta d'una vall andina d'uns 170 km d'extensió, flanquejada per altes cadenes muntanyenques (de dos a quatre mil metres d'altura) i excavada laboriosament pel riu Grande.

Aquest lloc va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2003, ja que a més del seu indubtable interès paisatgístic té també una gran importància cultural.

I és que la Quebrada ha estat escenari de diferents cultures ancestrals des de fa 10.000 anys (entre ells els omaguacas, que li van donar nom al lloc). Encara avui els indígenes de la zona conserven creences religioses, ritus, festes, art, música i tècniques agrícoles que són un patrimoni vivent.

A finals del segle XVI era el camí d'entrada dels conqueridors espanyols arribats des del Perú, per la qual cosa no és rar que ens recordi en alguns aspectes als països andins, com per exemple les esglésies de tova.

Les serrealades de la Quebrada presenten diferents tonalitats d'acord amb els minerals que les conformen.

La Quebrada pròpiament dita comença 39 km al nord de San Salvador de Jujuy, poc abans d'arribar a Volcán, la primera població de la Quebrada. Uns 7 km més enllà vam arribar a Tumbaya, on podem veure una capella del segle XVIII.

I 12 km més al nord vam deixar enrere el desviament a Purmamarca (parlarem d'ella més endavant). Vam recórrer 11 km més i vam arribar a la Posta de Hornillos, parada obligatòria en la ruta que unia l'Alt Perú amb el Virregnat del Riu de la Plata i escenari de diverses batalles durant la guerra d'independència.

Avui dia és un edifici bellament restaurat i que allotja un interessant museu gratuït.

I a només 3 km d'aquí tenim Maimará, que compta amb un pintoresc cementiri situat en el vessant d'un petit turó i com a teló de fons un gran turó multicolor conegut com La paleta del pintor.

El conjunt és molt fotogènic i aconsellem visitar-lo al matí, a causa de la posició del sol en el cel.

Continuant cap al nord per la RN 9 uns 8 km més vam arribar a Tilcara (veure apartat anterior) i 16 km més enllà vam arribar a Huacalera, un minúscul poble situat gairebé sobre la línia del Tròpic de Capricorn, marcat per un monòlit.

Vam continuar uns altres 16 km més al nord i vam arribar a Uquía, un altre petitíssima població rural, on vam visitar la seva bonica església de San Francisco de Paula i la Santa Cruz, del segle XVII, i en l'interior del qual podem admirar una col·lecció de pintures de l'escola cuzqueña.

Finalment, després d'altres 10 km, vam arribar a Humahuaca, situada a 2.940 metres d'altura, a la vora del riu Grande. Va ser fundada a finals del s. XVI i val la pena passejar pel seu centre històric, de carrers estrets i amb llambordes, cases baixes i il·luminació amb fanals de tipus colonial.

Aquí vam veure l'església de la Candelaria, de l'any 1641, i que conté obres de gran valor artístic.

Un altre punt d'interès a Humahuaca és el pintoresc edifici de l'Ayuntamiento, famós perquè cada migdia apareix fugaçment en el seu campanar una figura a grandària real de San Francisco Solano per impartir la benedicció entre la multitud congregada.

Finalment, des de la plaça del Ayuntamiento, vam pujar per unes escales fins arribar al Monumento de la Independencia, sense cap interès per a nosaltres, però amb una vista estupenda sobre Humahuaca i els seus voltants.

Tot i que ja no forma part de la Quebrada de Humahuaca també ens hagués agradat poder anar i visitar la població d'Iruya, ja que pel que sembla és molt bonica i està situada en un entorn meravellós, però la seva llunyania i dificultat d'accés (i la nostra manca de temps) ens ho van impedir.

Per arribar a Iruya haguéssim hagut de continuar uns 25 km més per la RN 9 des d'Humahuaca en direcció a Abra Pampa i després desviar-nos per la RN 13 per recórrer uns 50 km de pista fins arribar al poble. A causa del mal estat d'aquesta pista ens havien desaconsellat anar amb el nostre vehicle, que no era un 4x4.

Com arribar-hi

Des de Tilcara vam agafar la RN 9 cap al sud per després desviar-nos per la RN52 i arribar a Purmamarca, on vam iniciar l'anomenat Circuit de la Puna. Al llarg d'aquesta ruta vam recórrer la RN 52, la RN 40 i la RN 51 fins arribar a la ciutat de Salta, on vam donar per finalitzat aquest preciós circuit.

Dormir i menjar

Veure Dormir i menjar a Salta (I), amb la informació recopilada sobre hotels i restaurants de la ciutat de Salta.

Coses a veure i fer

CIRCUIT DE LA PUNA. Aquesta ruta, que nosaltres vam fer amb cotxe, s'endinsa en l'altiplà andí que hi ha en la cantonada nord-oest d'Argentina, amb Bolívia al nord i Xile a l'oest.

L'altura mitjana d'aquest altiplà, de paisatges àrids, oscil·la entre els 3.800 i els 4.000 metres sobre el nivell del mar i està envoltada per volcans que arriben als 6.700 metres d'altura. En ell vam trobar-hi nombroses salines.

Nosaltres vam iniciar aquesta ruta en un punt situat 20 km al sud de Tilcara, on vam deixar la RN 9 i ens vam desviar a l'oest per agafar la RN 52 en direcció al Paso de Jama, a la frontera amb Xile.

La nostra primera parada va ser a Purmamarca, un petit poble situat al peu de l'anomenat Cerro de los 7 Colores, una fotografia ineludible aquí.

És una absoluta meravella veure aquesta composició de colors obra de la naturalesa.

També vam visitar el poble, de carrers amb llambordes, i la seva preciosa església de Santa Rosa de Lima, construïda l'any 1648 amb murs de tova i fusteria de cardó. Al costat d'ella hi ha un garrofer amb una edat calculada de 8 segles.

Vam sortir de Purmamarca cap a l'oest per la RN 52, iniciant el circuit de la puna pròpiament dit.

Aquest circuit transcorre per espectaculars paisatges de sòls àrids i cels blaus, plens de solitud, on habiten vicunyes i guanacs, a més d'alguns pastors i els seus ramats.

Pocs quilòmetres després la RN 52 inicia una vertiginosa ascensió per l'anomenada Cuesta de Lipán.

Aquest tram de la RN 52, recentment asfaltada en les dates de la nostra visita, ascendeix en una interminable successió de corbes de 180º partint des dels 2.190 metres d'altura de Purmamarca.

I va guanyant altura fins arribar al seu punt més alt, l'Abra de Potrerillos, on hi ha un monòlit que marca l'altura de 4.170 metres sobre el nivell del mar.

No cal dir que les vistes des d'aquest punt són del tot impressionants i singulars.

Sobre l'aridesa del paisatge destaca al fons l'enorme taca blanca de Salinas Grandes.

Des de l'Abra de Potrerillos la carretera RN 52 inicia un ràpid descens fins arribar a Salinas Grandes.

Es tracta d'una de la salines de major extensió d'Argentina i està situada entre els límits de les províncies de Jujuy i Salta, a 3.450 metres d'altura.

En aquesta immensa planicie, de 212 km² de superfície, s'extreu la sal de forma tradicional.

Vam tenir la fortuna de poder veure les salines inundades d'aigua (amb una profunditat d'uns 15 cm), ja que la nit anterior havia plogut.

En arribar a elles vam deixar el cotxe en l'aparcament, situat al costat de la carretera i un curiós edifici construït gairebé tot ell de sal.

Ens vam descalçar i vam començar a caminar sobre la superfície de les salines, amb l'aigua cobrint-nos fins al turmell, en direcció a les piletas (petites piscines alineades, al costat de monticles de sal extrets d'elles) que podíem veure a uns 500 metres.

No hi ha paraules per descriure la bellesa del paisatge i del moment, amb els reflexos sobre l'aigua de les piletas, els monticles de sal, els núvols i les muntanyes circumdants, confonent-se el cel i l'aigua que cobria les salines.

Per a nosaltres aquest lloc va ser una de les grans sorpreses del viatge, sobretot per l'inesperat del lloc. El temps es podria haver detingut aquí i no ens hagués importat massa.

Vam fer mil i una fotos, caminant sobre l'aigua i sentint la tebiesa d'aquesta sobre la pell. Una de les moltes fotos imperdibles del lloc era l'estampa d'un conjunt de taules i bancs fets de sal que sobresortien de l'aigua, creant una imatge simètrica perfecta.

Sota l'aigua transparent no costava veure la superfície sòlida de les salines, amb figures hexagonals de color marró assemblant-se a la closca d'una tortuga, emergint el color blanc de la sal en les seves vores.

Vam tornar fins a l'aparcament i, després de treure'ns la sal dels peus i les cames, vam fer una passejada per la zona.

Vam trobar a un artesà que tallava figures de sal, principalment llames, per vendre-les als ocasionals visitants de les salines i no vam poder evitar comprar-li una llama de sal, bonica figura que, des de llavors, ens serveix de record de tan màgic lloc.

Encara impressionats per la bellesa del lloc, vam agafar el cotxe i vam donar mitja volta sobre la RN 52 per tornar per on havíem vingut, ja que la carretera continua cap a la població de Susques, a uns 65 km d'aquí, i cap al Paso de Jama (pas fronterer amb Xile, a uns 190 km) i San Pedro de Atacama, ja en el costat xilè.

En aquest tram la RN 52 discorre elevada sobre les salines, les quals, com ja hem indicat abans, estaven inundades d'aigua a costat i costat de la carretera, per la qual cosa semblava que anàvem navegant sobre un llac.

Després de conduir uns pocs quilòmetres en direcció a Purmamarca vam trobar la cruïlla amb la RN 40, un pista que es dirigeix a Abra Pampa a l'esquerra i cap a San Antonio de los Cobres a la dreta.

Vam seguir el ramal de la dreta i vam recórrer uns 95 km fins arribar a San Antonio de los Cobres, tots ells de pista. En general, aquesta pista estava en bon estat, malgrat que en Salta ens havien dit que aquesta pista era impracticable per a un vehicle normal, evidentment interessats a vendre'ns un tour o el lloguer d'un 4x4.

El paisatge era el típic de la puna, molt àrid i de grans extensions. Vam poder veure diversos grups de guanacs i vicunyes per aquestes zones estepàries.

En arribar a San Antonio de los Cobres, a 3.775 metres d'altura i de població majorment quètxua, ens vam trobar amb un lloc polseguerós i amb certa aparença de far-west. Va ser fundat per explotar les mines de coure properes, però ara aquestes s'han esgotat i la població local ha de subsistir amb el que pot.

Aquí vam buscar un lloc on menjar i per atzar ens vam aturar en el restaurant Huaira Huasi, al carrer Belgrano cantonada Irigoyen. Molt recomanable.

Després d'haver recuperat forces vam agafar de nou el cotxe per anar cap al famós Viaducto de la Polvorilla, pel qual circula el no menys famós Tren a las Nubes.

Aquesta increïble obra d'enginyeria fou acabada l'any 1932. El viaducte mesura 63 metres d'alt per 220 metres de llarg, i és corb i asimètric.

Es van haver d'assemblar 1.600 tones de bigues d'acer en aquesta remota quebrada a 4.330 metres d'altitud, per la qual cosa és la quarta línia de ferrocarril en actiu més alta del món.

Per arribar fins al viaducte nosaltres vam agafar una pista que sortia de San Antonio de los Cobres i que transcorria paral·lela al riu del mateix nom.

A continuació vam circular per aquesta pista uns 6 km, per després agafar un desviament a la dreta i seguir per una altra pista durant 12 km més.

En aquest tram cal conduir amb precaució a causa del mal estat d'algun punt i també perquè en els últims 5 km no és difícil perdre's (el camí recorre les mines i pedreres de la zona, i no està ben indicat).

Finalment, en donar la volta en un dels revolts vam veure aparèixer davant nostre l'enorme silueta del famós pont. Vam aparcar el cotxe a 100 metres del viaducte i vam anar caminant fins a la seva base. Estàvem sols a la meitat del no-res

És increïblement gran (gairebé ni amb un gran angular és possible enquadrar-lo). Amb molt esforç, a causa de l'altura, grimpem per un camí que pujava des de la base fins a la part alta del viaducte.

Són 63 metres d'altura i els últims són extenuants, però en arribar a dalt el premi són unes superbes vistes sobre aquest entorn muntanyenc i desèrtic. L'altura i posició del viaducte permet veure fins a molt lluny.

Una vegada a dalt, vam anar d'un extrem a l'altre del viaducte caminant sobre les vies del tren.

Després de gaudir una bona estona del paisatge i la solitud vam baixar de nou pel sender, vam agafar el cotxe i vam emprendre el camí de retorn cap a San Antonio de los Cobres.

En tornar a San Antonio de los Cobres des del viaducte vam agafar la RN 51 en direcció a Salta. A uns 30 km la pista es va convertir en carretera asfaltada, fet que vam agrair després de tants quilòmetres de ripio en el cos.

A la nostra dreta vam poder veure durant una bona estona l'imponent Nevado del Acay (5.950 metres d'altura), amb neu encara en el seu cim.

Després vam passar per la població de Santa Rosa del Tastil, amb unes importants ruïnes pre-incaiques que nosaltres no vam arribar a visitar.

A partir d'aquest punt i durant bastants quilòmetres la RN 51 transcorre per la preciosa Quebrada del Toro, amb els seus turons multicolor.

Entre les poblacions de Chorrillos i Campo Quijano la RN 51 es converteix de nou en una pista, i en alguns trams aquesta és tan polseguerosa que en passar un vehicle s'aixeca un veritable núvol de pols.

Els últims 30 km transcorren per carretera asfaltada, ja en la Vall de Lerma. En arribar a Cerrillos vam agafar la RN 68 cap a Salta, on finalment vam arribar després d'haver recorregut un total d'1.350 km en quatre jornades.

Com arribar-hi

Vam agafar un remís en el centre de Salta fins a la terminal d'autobusos pel qual vam pagar 2 A$.

I aquí vam pujar a un autobús de la companyia Andesmar (36 A$/pax) i que va trigar unes 7'5 hores a recórrer els 555 km, per les RN 9 i 38, fins a la ciutat de Catamarca, amb una parada intermitja a San Miguel de Tucumán.

Els passatges d'aquest autobús els havíem comprat dies abans en la mateixa terminal de Salta, a causa del gran tràfic de viatgers que hi havia en aquestes dates post-nadalenques.

Dormir i menjar

En el Residencial Tucumán (c/ Tucumán, 1040 - Catamarca) vam pagar 36 A$ per una habitació doble, amb bany interior, A/C i esmorzar (excepte el diumenge). Per aquest preu està molt bé i l'única pega és que el personal que ens va atendre era una mica malcarat. Està situat a només dues illes de la terminal d'autobusos.

En la nova terminal d'autobusos hi havia diverses alternatives per a esmorzars o menjars ràpids.

Coses a veure i fer

CATAMARCA. Aquesta ciutat, el nom complet de la qual és San Fernando del Valle de Catamarca, és molt tranquil·la i és el centre d'una regió rica en restes arqueològiques de cultures precolombines, així com en paisatges i tradicions.

Tot i que la veritat és que, en no posseïr res realment excepcional, no sol figurar en la ruta de la majoria de viatgers que vénen a Argentina.

El motiu de la nostra visita a Catamarca va ser doble: d'una banda trobar-nos personalment amb Rubén, un catamarqueny al que ja coneixíem virtualment per motius professionals i, ja de pas, partir en dos el llarg trajecte des de Salta a Córdoba, la nostra següent destinació.

• Centre de Catamarca. A la ciutat vam començar la nostra visita a la bonica Plaça 25 de Mayo. En el seu costat oest es troba la interessant Catedral Basílica de Nuestra Señora del Valle, edificada en honor a la Virgen del Valle, patrona de Catamarca i una de les imatges més venerades del nord argentí (també és la patrona del turisme i del paracaigudisme). En el mateix costat de la plaça tenim la Casa de Gobierno, un bonic edifici del 1859.

L'església-convent de San Francisco és un altre bonic exemple d'edifici religiós a la ciutat. Aquí vam poder visitar la cel·la on va viure fra Mamerto Esquiú, un sacerdot del s. XIX famós pels seus discursos de suport a la Constitució del 1853.

Com a detall gore esmentar que es guarda aquí el seu cor, dins d'una vitrina de vidre.

En l'extrem sud del carrer Rivadavia vam trobar la preciosa estació de ferrocarril Belgrano, actualment abandonada.

A més vam donar un llarg passeig pels carrers més cèntrics, passant al costat del restaurant Sociedad Española, al carrer Virgen del Valle nº 725.

Cap al sud, en el nº 945 del mateix carrer, vam visitar la Fábrica de Alfombras y Tapices, on és possible veure com es teixeixen a mà les característiques catifes de Catamarca.

Just al costat d'ella es trobava l'oficina de turisme provincial.

• Voltants de Catamarca. Per visitar els voltants de la ciutat vam comptafr amb dos valuosíssims guies, Rubén i el seu amic Rosendo.

Amb ells i el seu vehicle vam visitar, per exemple, la casa de fra Mamerto Esquiú, el dic El Jumeal i el seu monument a la Mujefr Aborigen, o la presa de Las Pirquitas, situada uns 29 km al nord del centre de Catamarca.

Finalment ens vam dirigir a El Rodeo, a uns 38 km de la ciutat, població fundada l'any 1641 pels espanyols i que actualment és una tradicional vila estiuenca d'habitatges tipus xalet, situada a 1.275 metres d'altura en la Serra d'Ambato, per la qual cosa les seves nits són fresques encara a l'estiu.

El poble està en un terreny ondat, solcat per les lleres de diversos rius i rierols, donant lloc a uns bells paisatges i amb grans possibilitats per fer senderisme o passejos a cavall.

Abans de tornar a la capital catamarquenya vam poder gaudir d'un bon sopar en la Hostería La Casa de Chicha (Los Gladiolos, s/n - El Rodeo).

Com arribar-hi

Un autobús de la companyia Chevallier ens va portar des de Catamarca fins a Córdoba, emprant 6 hores a recórrer els 445 km que separen ambdues ciutats. El bitllet ens va costar 23 A$/pax.

Un autobús urbà de la línia Central Verde ens costà 1 A$/pax per anar des de la terminal d'autobusos de Córdoba fins al centre de la ciutat.

Dormir i menjar

En no trobar habitacions lliures en l'Hotel Garden, la nostra primera elecció, ens vam quedar a l'Hotel Harbor (c/ Paraná, 126 - Córdoba), on vam pagar 35 A$ per una habitació doble amb bany, ventilador i esmorzar inclòs.

En principi no estava gens malament per aquest preu, però per al nostre gust l'habitació va resultar ser massa sorollosa a causa del tràfic del carrer. Per això, l'endemà ens vam canviar al proper Hotel Ritz (c/ San Jerónimo, 495 - Córdoba), on vam pagar 53 A$ per una habitació doble amb bany, TV i aire condicionat. Per una mica més de preu la veritat és que aquí vam estar molt bé.

Per menjar un lloc que no està gens malament és la Confiteria El Ruedo (c/ Obispo Trejo, 84). També vam provar el restaurant Las Rías de Galicia (c/ Montevideo, 271) i tant el lloc com el menjar estaven bé, tot i que el servei va resultar ser molt lent.

Coses a veure i fer

CÓRDOBA. La ciutat argentina de Córdoba va ser fundada l'any 1573 i el seu nom original fou Córdoba de la Nueva Andalucía. Actualment és la segona ciutat argentina en nombre d'habitants, després de Buenos Aires.

Malgrat la seva grandària i el seu cosmopolitisme ha sabut conservar edificis tant de l'època colonial (segles XVII i XVIII), com d'estil neoclàssic (s. XIX). En la nostra opinió Córdoba compta amb nombrosos punts d'interès per al viatger, però a més és un excel·lent camp base per poder fer excursions per la província d'igual nom.

• Centre històric de Córdoba. Iniciem la nostra visita al centre històric de Córdoba per la seva Catedral de Nuestra Señora de la Asunción, situada a la plaça San Martín.

Tot i que la construcció d'aquesta catedral es va iniciar l'any 1577, aquesta va continuar durant dos segles sota la supervisió de diversos arquitectes, fet que es nota en la seva poca coherència arquitectònica, tot i que imposa pel seu aspecte.

En aquell moment hi havia la possibilitat de fer un parell de visites guiades diferents pel seu interior.

Nosaltres ens vam decidir per la visita guiada al campanar, molt recomanable des del nostre punt de vista, sobretot per les vistes des del campanar.

En les dates del nostre viatge aquesta visita costava 3 A$ per persona i durava uns 40 minuts, començant a les hores en punt.

• Manzana Jesuítica . També és coneguda com la Manzana de las Luces i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000, juntament amb les estances jusuítiques de la província.

En aquesta illa podem trobar l'Església de la Compañía de Jesús (cantonada dels carrers Obispo Trejo i Caseros), senzilla per fora, però bonica per dins; la Universidad Nacional de Córdoba (Obispo Trejo 242), fundada pels jesuïtes l'any 1614, sent la més antiga del país i la segona d'Hispanoamèrica; i el Colegio Nacional Monserrat (Obispo Trejo 294), el qual data del s. XVIII.

La Cripta Jesuítica del Noviciado Viejo (en la cantonada de l'Av. Colón i Rivera Indarte) va ser construïda en el s. XVIII com a noviciat i després va passar a ser cripta i crematori. En marxar els jesuïtes va quedar abandonada i no va ser fins l'any 1989 que va ser trobada de nou de forma accidental. Ha estat molt ben restaurada. L'entrada valia 0'5 A$/pax.

• Barris de Nueva Córdoba i Güemes. La següent ruta ens va portar a una visita pels barris de Nueva Córdoba i Güemes, als quals vam arribar caminant des del centre pel carrer Chacabuco fins arribar a la Plaça España.

Al barri de Nueva Córdoba és on vivia l'aristocràcia local i encara queden alguns edificis d'estil neoclàssic de principis del s. XX.

Potser el més emblemàtic és el Palacio Ferreyra (en l'extrem sud de l'Av. Irigoyen), un impressionant edifici construït en estil Lluis XVI i que només podem veure des del reixat exterior ja que no era visitable.

Des de la Plaça España ens endinsem a l'enorme Parc Sarmiento, dissenyat per un arquitecte francès. Reprenem de nou l'avinguda Hipòlit Irigoyen cap al nord i aprofitem per visitar l'església dels Capuchinos, construïda en un cridaner estil neo-gòtic.

Des d'aquí ens vam dirigir cap a l'est fins arribar al carrer Belgrano, ja en el barri de Güemes. En aquesta zona hi ha nombroses botigues d'antiguitats i aquí se celebra la fira artesanal els caps de setmana.

Per tornar al centre ho vam fer per La Cañada, un agradable passeig d'acàcies que transcorre pel costat d'un canal.

• Cerro de las Rosas. Aprofitant que disposàvem d'un vehicle, i per recomanació dels locals, vam creuar el riu Primero cap al nord per anar al Turó de las Rosas.

Aquesta és una zona allunyada del centre de la ciutat, molt tranquil·la i, pel que sembla, on viuen les noves elits locals a la vista de les cases que hi ha. També és una nova zona d'oci amb restaurants i bars.

SERRALADES DE CÓRDOBA. Aquest és el nom d'una zona geogràfica i turística situada en la part nord-occidental de la província argentina de Córdoba i que està formada per diverses formacions muntanyenques de mitja altura (la màxima altura és la del Cerro Champaquí, amb 2.884 metres).

Per aprofitar al màxim el dia que dedicàrem a recórrer aquesta zona, al sud de la ciutat de Córdoba, vam decidir llogar un cotxe. Un Volkswagen Gol de Europcar (c/ Entre Ríos, 70, al costat de l'Hotel Dorá) ens va costar 150 A$ per un dia sencer (24 hores) amb 400 km de franquícia, més que suficients per a la ruta prevista.

A primera hora del matí, ja amb el cotxe, vam sortir de Córdoba per la RP 5 cap al sud i després de 38 km vam arribar a la població d'Alta Gracia, la primera parada d'aquest circuit per aquestes serralades.

• Alta Gracia. Aquesta bonica localitat compta amb un interessant patrimoni arquitectònic, format per una gran quantitat d'edificacions, que és fidel reflex del seu passat jesuític i de la petjada deixada pels il·lustres hostes que ha tingut aquesta ciutat gràcies a un clima benigne i sec.

Nosaltres vam començar la visita dirigint-nos a l'Oficina de Turismo que es troba en el Reloj Público per recopilar informació del lloc.

A continuació vam vorejar a peu el Tallamar, una presa construïda en el s. XVII pels jesuïtes.

A continuació vam visitar el Museo Nacional del Virrey Liniers (també conegut com a Estancia Jesuítica).

En aquest lloc residien els jesuïtes que van arribar a administrar des d'aquí bona part de les alqueries de la regió. Ja en el s. XIX va residir aquí Santiago de Liniers, el penúltim Virrei del Río de la Plata.

A més de ser un lloc molt bonic és molt interessant per la forma com estan exhibits i explicats els seus elements històrics. L'entrada costa 2 A$, però els dimecres és gratuïta.

Just al costat vam visitar l'església Nuestra Sª de la Merced, construïda pels jesuïtes entre els segles XVII i XVIII.

Després vam anar caminant fins a la Casa Museo de Ernesto Che Guevara (c/ Avellaneda, 501), on el famós revolucionari va viure bona part de la seva infància i adolescència (a causa del seu asma un metge li va recomanar a la família Guevara que es traslladés a Alta Gracia pel fet de que el seu clima és molt sec).

La visita a la casa és molt interessant, ja que ens permet conèixer detalls de la vida del Che que desconeixíem. L'entrada és gratuïta.

El passeig fins a aquí des del centre és molt agradable perque transcorre per una zona residencial amb moltes cases, algunes amb història i unes altres no, però en general molt boniques totes.

En l'avinguda Vélez Sársfield vam poder veure el que queda del Sierras Hotel, lloc on es reunia l'elit argentina en els anys daurats d'Alta Gracia, quan venien fins a aquí per escapar dels rigors de l'estiu d'altres llocs.

En la mateixa avinguda ens vam aturar en l'Hostal Hispania per prendre una beguda asseguts en la seva bonica terrassa.

Vam continuar el nostre llarg i agradable passeig fins arribar al Museo Manuel de Falla, situat en el bonic xalet Los Espinillos. L'insigne compositor espanyol va arribar a Argentina com a refugiat de la Guerra Civil espanyola i, a causa dels seus problemes de salut, va escollir també Alta Gracia per viure fins al final dels seus dies.

La visita a la casa és gratuïta i també val molt la pena. I vam donar per finalitzada aquí la nostra visita a aquesta encantadora localitat que, dit sigui de pas, ens va agradar moltíssim.

• Ruta d'Alta Gracia a Mina Clavero. Vam sortit d'Alta Gracia amb el cotxe per dirigir-nos cap a Mina Clavero. Primerament vam agafar la preciosa carretera del Observatorio per després connectar amb la RP 34 i seguir la ruta coneguda com a Camino de las Altas Cumbres.

El Camino de las Altas Cumbres és en realitat la RP 34, la qual uneix la RP 14 amb la RP C-45, facilitant el pas a través de la regió de les Altas Cumbres per la Pampa de Achala, cap a i des de la Vall de Traslasierra.

Ens vam aturar a menjar en una àrea de servei al costat de la carretera, a Copina. Mentre menjàvem vam poder veure multitud de còndors sobrevolant la zona.

Vam continuar viatge, entrant en els dominis de la Reserva Pampa de Achala i vam ascendir fins arribar a El Cóndor, un port a 2.500 metres d'altura amb unes vistes imponents.

Uns quilòmetres després ens vam aturar de nou per veure el naixement del riu Mina Clavero. Des de l'aparcament vam seguir un camí a a peu d'1 km amb una espectacular vista panoràmica i que finalitza en una balconada natural sobre l'alta cascada on neix aquest riu. Molt recomanable.

Vam reprendre la ruta, ara en un impressionant descens cap a la vall de Traslasierra, fins arribar a Mina Clavero.

• Mina Clavero. Aquesta població és el centre turístic de la vall de Traslasierra i un popular lloc d'estiueig gràcies a les seves zones de bany en unes aigües cristal·lines, als seus idíl·lics paisatges de muntanya i a una important infraestructura turística.

En la breu visita a Mina Clavero només vam poder anar (no vam tenir temps per a més) a un dels seus famosos balnearis o llocs de bany en el riu.

Seguint el carrer Urquiza durant 1 km cap a l'est vam arribar a l'anomenat Nido del Águila, un dels millors llocs per banyar-se, ja que a més està enclavat en una bonica gola rocosa.

En ser estiu hi havia en aquell moment un gran nombre de persones banyant-se, prenent el sol o simplement xerrant.

Malgrat no comptar amb molt temps no vam poder cedir a la temptació de baixar i remullar-nos els peus.

• Ruta de Mina Clavero a Córdoba. Després de l'agradable visita a Mina Clavero vam agafar de nou el cotxe per iniciar el retorn a Córdoba, a 152 km de Mina Clavero.

Al principi vam tornar pel mateix camí per on havíem vingut, per la bonica RP 34, però en arribar a Cuesta Blanca vam connectar amb la RN 14 i vam acabar passant per la populosa Villa Carlos Paz.

I vam arribar a Córdoba ja de nit, després d'haver recorregut un total de 358 km en un dia molt complet.

Com arribar-hi

Per arribar a l'aeroport de Córdoba vam agafar l'autobús A5 que té una parada en Chacabuco-Yllia. El trajecte de 15 km fins a l'aeroport valia 1 A$ per persona i vam trigar uns 45 minuts en arribar-hi.

Allí vam agafar un vol d'Aerolíneas Argentinas fins a Buenos Aires (689 km). Uns 75 minuts després ja aterràvem en l'Aeroparque de Buenos Aires. Per anar des d'ell fins a l'hotel vam agafar un taxi que ens va costar 12'20 A$.

Dormir i menjar

Una vegada més, com al principi d'aquest viatge, vam tornar al Nuevo Hotel Callao. Aquesta vegada vam escollir una tranquil·la habitació interior al mateix preu de 84 A$, amb esmorzar inclòs.

Per menjar vam provar diversos llocs interessants: Farándula (en Av. Corrientes 1601, amb un bon menú econòmic), Café La Paz (en Av. Corrientes 1593, amb un preciós local, tot i que és car) o el Don Ernesto (al carrer Carlos Calvo 375, en ple barri de San Telmo, molt bé).

Per canviar diners hi ha uns quants llocs al carrer Florida, per exemple Cambio Montevideo (Florida, 580).

Coses a veure i fer

BUENOS AIRES. Atès que ja havíem visitat aquesta magnífica ciutat en un viatge anterior ara el nostre interès era visitar llocs que llavors ens havien quedat pendents i revisitar altres que ens havien agradat.

Així vam tornar a la Plaza del Congreso i vam passejar per l'Avenida de Mayo en direcció a la Plaza de Mayo. Vam entrar una vegada més en l'històric Café Tortoni (Av. de Mayo 829), aprofitant l'ocasió per a provar alguna beguda.

En aquest centenari cafè ens vam quedar tancats durant una estona al seu interior, ja que els seus responsables van tancar les portes com a mesura de seguretat a causa d'una gran manifestació popular que passava en aquell moment per davant.

En aquesta manifestació s'exigien responsabilitats a les autoritats per l'enorme tragèdia del boliche Cromañón, on van morir 194 persones en la nit del 30 de desembre de 2004 a causa d'un devastador incendi que va destruir aquesta discoteca (boliche en argentí) de Buenos Aires.

Des del centre vam agafar el Subte (el metro de Buenos Aires, costava 0'7 A$ el bitllet senzill) fins a la plaza Italia.

Un cop a la superfície, en ple barri de Palermo, vam caminar cap al sud per l'Av. Sarmiento, vorejant el Jardí Botànic fins arribar al bonic i ben cuidat Jardín Japonés (l'entrada costava 4 A$).

Vam continuar caminant cap a l'est per l'Av. del Libertador, entrant ja a l'elegant barri de Recoleta, amb amples carrers, zones enjardinades i imponents finques.

En arribar a la plaça Francia vam trobar un gran mercadillo de cap de setmana amb moltes paradetes de tot tipus, i música en directe amenitzant a la gran quantitat de gent que estava asseguda sobre l'herba.

Molt prop d'aquí vam visitar la parròquia Nª Sra. del Pilar, una església d'estil barroc adjacent a l'increïble Cementiri de la Recoleta.

En aquest cementiri reposen diverses generacions de l'elit argentina en mausoleus que rivalitzen entre si en grandària, luxe i ostentació (els bonaerenses diuen, sense exagerar, que "és més barat viure extravagantment tota una vida que ser enterrat en la Recoleta").

Entre els seus hostes més il·lustres està Evita Perón. De debò que val la pena anar recorrent els diversos carrers d'aquest cementiri sense deixar de sorprendre'ns pel que veurem.

Acabada la visita vam tornar al centre en un autobús urbà (0'95 A$).

Per anar al barri de San Telmo vam agafar el Subte fins a l'estació Independencia.

Després vam caminar pels carrers Estados Unidos i Defensa fins arribar a la plaça Dorrego, on els diumenges hi ha un interessant mercat d'antiguitats.

Després de fer un volt pel mercat vam continuar pel carrer Defensa fins arribar a la plaça Lezama, en la qual vam poder veure la cridanera església Apostólica Ortodoxa Rusa.

Vam aprofitar per prendre una beguda en el vell però agradable Bar Británico (cantonada nord-est de la plaça), mentre escoltàvem tangos en directe.

De tornada pel carrer Defensa vam visitar la històrica Casa Ezeiza (ara ocupada per diverses botigues).

Des de San Telmo vam baixar caminant pel carrer Estados Unidos fins arribar a Puerto Madero, una antiga zona portuària reciclada a moderna i exclusiva zona d'oci i negocis.

Caminant entre nous gratacels i zones de nova urbanització vam arribar fins a l'Av. Costanera, enfront de la Reserva Ecológica Costanera. Com que era una tarda de diumenge d'estiu vam trobar aquí una gran multitud de bonaerenses en modus dominguero, amb les seves taules i cadires plegables per passar el dia.

En el Centro de Museos (Av. de los Italianos, 851), situat en un edifici que havia estat una cerveseria alemanya, vam visitar la interessant exposició temporal Colectivos. Rescate de una tradición porteña.

Per completar la nostra visita a Buenos Aires vam decidir anar a veure un dels nombrosos musicals presents en la cartellera teatral de l'avinguda Corrientes.

Ens vam decidir per Tanguera, en representació en aquell moment en el Teatro Astral (Av. Corrientes 1639).

Comprant les entrades directament en el teatre el preu era de 40 A$ per persona.

Però a través de Cartelera de espectáculos (c/ Lavalle, 742) les vam comprar per només 24 A$, assegurant-nos, a més, seients en platea entre les files 8 i 13.

Finalment vam estar en la fila 10 i l'elecció del musical va ser d'allò més encertada, volent la casualitat que estiguéssim asseguts prop de l'actor nord-americà Robert Duvall, un reconegut amant del tango argentí.

COLONIA DEL SACRAMENTO. Aquesta preciosa ciutat uruguaiana, coneguda també com a Colonia, està situada en la riba nord del Riu de la Plata, en el sud-oest d'Uruguai i a només 50 km de Buenos Aires en línia recta.

Barri històric de Colonia del Sacramento. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1995 per ser un exemple de fusió entre els estils arquitectònics portuguès, espanyol i postcolonial.

Colonia del Sacramento va ser fundada l'any 1680 pel governador portuguès de Rio de Janeiro i va ser colònia portuguesa fins l'any 1777, quan va passar a mans espanyoles.

Després de diverses vicissituds, l'any 1818 la ciutat va tornar a ser ocupada per Portugal, fins que a finals de 1828 va quedar definitivament sota sobirania de l'Estat Oriental de l'Uruguai.

Nosaltres, tal com teníem planificat, vam dedicar un dia sencer a aquesta excursió des de Buenos Aires, amb l'objectiu de visitar aquesta bella ciutat colonial uruguaiana a l'altre costat del Riu de la Plata.

Per això vam comprar amb un dia d'antelació els passatges en el ferri de l'empresa Buquebus (els vam comprar via telefònica trucant al 4316-6500 i pagant amb targeta VISA). Per a l'anada vam comprar dues places en el ferri lent de les 9 del matí (51 A$ cadascun) i per a la tornada altres dues en el ràpid de les 22:00 h. (89 A$ cadascun).

Aquest dia vam agafar un taxi que per 5 A$ ens va portar des de l'hotel fins a la terminal de Buquebus ubicat a Puerto Madero (Av. Antártida Argentina, 821).

Un cop allà vam recollir els passatges comprats per telèfon, vam passar el control de passatges i a continuació el d'immigració, tant l'argentí com l'uruguaià.

Vam embarcar i finalment vam sortir del port de Buenos Aires amb 25 minuts de retard. Després de gairebé 2'5 hores de tranquil·la navegació pel Riu de la Plata vam arribar al port de Colonia del Sacramento.

En aquell moment vam avançar el rellotge 1 hora per tal d'adaptar-nos a l'horari local d'Uruguai.

Una vegada vam desembarcar del vaixell vam sortir de la zona portuària i ens vam dirigir caminant cap al centre històric de Colonia.

D'altra banda, vam decidir no canviar euros a moneda uruguaiana (pes uruguaià) ja que ens van informar que aquí era possible pagar-ho tot amb pesos argentins (i era cert).

Abans d'iniciar la visita al centre històric vam passar per l'Oficina de Turismo (Av. Gral. Flores cantonada Rivera) per obtenir informació.

I vam seguir la ruta a peu pel Centro Histórico proposada per la guia Lonely Planet, tot i que amb algunes variacions.

Vam començar el recorregut en la Puerta de Campo, l'entrada des de 1745 a la ciutat vella. Un cop a la Plaza Mayor vam anar al Museo Municipal a comprar l'entrada combinada que permetia visitar set museus de la ciutat (va costar 1'25 A$ per persona). L'horari dels museus era bastant limitat, d'11 a 17:45.

Vam visitar el Museo Municipal (situat en una construcció portuguesa de mitjans del s. XVIII), el Museo Portugués (exposa objectes de l'era colonial portuguesa), el Museo del Azulejo (conserva col·leccions de rajoles d'estils francès, catalans i uruguaià), el Museo Español (inclou una col·lecció d'objectes, robes i mapes de l'època colonial espanyola), i l'Archivo Regional (guarda important documentació de la ciutat de Colonia).

Alhora vam anar recorrent els diferents carrers i places d'aquest preciós i tranquil centre històric.

Al costat de les ruïnes del Convento de San Francisco vam trobar el far, una construcció del 1857 (pujar fins a dalt costava 2 A$, però les vistes sobre la zona són magnífiques).

A la plaza de Armas vam trobar l'Iglesia Matriz, la més antiga d'Uruguai.

I aquí vam haver de finalitzar la nostra visita a Colonia, ja que una formidable tempesta va desencadenar una intensa pluja durant una bona estona i ens va impedir també gaudir d'una, possiblement espectacular, posta de sol sobre el Riu de la Plata.

Per dinar a Colonia la nostra recomanació és el restaurant-parrillada El Portón (Av. General Flores, 333).

Des del centre històric, i ja fent-se fosc, vam tornar caminant fins a la terminal del ferri. En el moment d'embarcar vam pagar 4 A$ en concepte de taxes portuàries.

Vam tornar a Buenos Aires en un ferri ràpid (fast ferry) que només va trigar 45 minuts a fer la travessia, tot i que vam arribar a la capital argentina molt més tard de l'habitual. La raó és que vam acabar sortint del port de Colonia amb molt retard, suposadament a causa de la forta tempesta de la tarda.

I el viatge s'acaba ...

Donat que a l'hora en què sortíem del centre de Buenos Aires per anar a l'aeroport internacional Ezeiza ja no hi havia servei de l'autobús nº 86, vam optar per un taxi que vam agafar en la mateixa plaça 1º de Mayo.

Vam acordar un preu de 38 A$, incloent el peatge de l'autopista i vam arribar a la terminal de sortides de l'aeroport en només 35 minuts. Era molt tard i no hi havia tràfic.

Abans d'embarcar vam pagar les taxes de sortida, que podien pagar-se en dòlars (18 US$ per persona) o en pesos argentins (52 A$), però no en euros.

A continuació vam embarcar en un vol d'Aerolínies Argentines de Buenos Aires a Madrid (11 hores de viatge). A Barajas vam connectar amb un vol de Madrid a Barcelona, de la companyia Spanair (1 hora).