Caminant per Còrsega: quatre excursions a peu per l'illa

Aquesta extensa regió a l'est del golf de Sant Florence, a la costa oest de Còrsega, fou una de les zones agrícoles més importants del país, però actualment, degut als incendis forestals i a la degradació i desgast progressiu del sòl, s'ha convertit en un desert rocós totalment deshabitat i cobert de maquis, una vegetació quasi impenetrable d'arbusts típicament corsa.

Amb 35 quilòmetres de costa rugosa i tot reutilitzant un antic camí que feien els oficials duaners de la zona, s'ha senyalitzat un sender de costa o de ronda que es pot recórrer des de Sant Florence a Ostriconi en dues o tres etapes.

Nosaltres optem per una opció més curta i d'un sol dia, que comencem tot agafant un vaixell des de Sant Florence que ens durà fins a la bonica platja de Loto. Des d'aquesta platja, només accessible per mar o a peu, es pot anar a l'encara més remota i paradisíaca platja de sorra blanca i aigües transparents de Saleccia seguint el camí de ronda cap a l'oest una hora més, o per contra, iniciar el camí de retorn cap a Sant Florence que dura unes 4 hores.

El camí de ronda passa generalment a tocar de la costa, i té certes variants interiors interessants d'agafar per veure de ben a prop el Desert dels Agriates. Les cales se succeeixen una rera l'altra i a més d'una et pots parar a descansar una estona i refrescar-te a les tranquil·les aigües del golf de Sant Florence.

Passem la derruïda torre de vigilància genovesa de Mortella, que data de principis del segle XVI i es construí com a autodefensa pirata i que ara gaudeix d'esplèndides vistes del Cap Cors, més al nord; i arribem a continuació al far de Fornali, situat sobre un petit turó. L'últim tram del recorregut, amb Sant Florence a primer terme, el fem resseguint l'estreta platja de Roya.

Aquesta excursió, senzilla i agradable, ofereix paisatges marítims, platges paradisíaques i solitàries, torres històriques i, òbviament, l'espectacularitat d'aquest desert. Tot plegat una bona introducció a un dels més coneguts paisatges corsos.

El golf de Porto està ubicat a la costa nord oest de Còrsega, i la seva diversitat de paisatges no es troba enlloc més de l'illa. Una muralla quasi impenetrable de muntanyes envoltant la ciutat costera de Porto i els seus entorns, fan del lloc una visita indispensable.

Les altives i espectaculars gorges de Spelunca, les fantasmagòriques roques vermelles de formes recargolades de les Calanches o Girolata, un petit poble només accessible per mar o a peu, ofereixen moltíssimes excursions interessants a realitzar.

Una de les més interessants però, és l'ascensió al Capo d'Orto des del penjat poblet de Piana per la seva vessant sud, ja que les parets de la vessant nord són només pels escaladors més experts. Amb una alçada de 1.294 metres es considera el pic costaner més imponent de l'illa, i per assolir-ne el cim cal superar un desnivell de 900 metres i unes 5 hores de camí (2 són de baixada).

Deixem el cotxe al costat d'un camp de futbol situat a la carretera que va de Porto a Piana. El camí perfectament senyalitzat comença dins d'un bosc de pins que es comença a enfilar pel fons d'una plana vall.

Sortint dels arbres i per un terreny rocós i ple de sargantanes anirem seguint els pedrons fins al coll de Bocca de Piazza, on entrem de cop i volta en un paisatge rocós d'allò més lunar on les cabres ens donen la benvinguda.

La vegetació deixa pas a unes formacions rocoses úniques anomenades les Calanches, que ens ofereixen unes parets rugoses i de tons vermellosos que ens envolten per tots cantons. Als darrers metres rocosos cal grimpar en alguns passos i per això és important i molt recomanable fer l'ascensió en bon temps.

Les vistes des del cim, de Porto als nostres peus, el Golf de Porto i les serralades muntanyoses del centre de l'illa de quasi 3.000 metres són, segons els estàndards corsos, de les millors del país.

Amb 2.706 metres estem davant del sostre del país i envoltats d'un massís granític que ens recorda clarament els nostres Pirineus. L'ascensió més concorreguda és per la vall d'Asco, però nosaltres pujarem per la vessant sud-est, des de la vall de Niolo que és més tranquil·la tot i que amb més desnivell a superar (1.700 metres).

Dormim al càmping de Lozzi des d'on comencem a caminar quan encara no són les 7 del matí. Per començar tenim 7 quilòmetres de pista que només és transitable amb tot terrenys i que nosaltres farem encara de nit.

S'acaba la pista en una cabana on probablement a l'estiu s'hi venguin begudes i menjars. El dia es desperta esplèndid amb els primers raigs de sol acaronant el cim que ja comencem a entreveure davant nostre. Esmorzarem al petit però agradable refugi de l'Ecru, situat a 1.600 metres i que és guardat durant els mesos d'estiu, des d'on les vistes del cim són imponents.

Ara és quan comença la dura ascensió. Primer per un camí en zig-zag esquivant petites tarteres i intentant seguir algun herbei ple de nerets. Quan la vegetació s'acaba, les tarteres es converteixen en blocs més grans que el camí va esquivant.

Els pedrons ens guien fàcilment i de tant en tant hem de grimpar per superar alguns ressalts. Arribem a un petit coll sota una agulla de roca groguenca pels líquens, i tot seguit ens enfilem recte amunt per canals força estretes on hem de vigilar de no fer caure pedres.

Propers al cim, ens ajuntem amb el camí que ve de la vall d'Asco, i superem els últims metres grimpant per un terreny ara molt menys descompost.

Les vistes des del cim són esplèndides. L'esvelta Paglia Orba (2.525m) a primer terme, es retalla sobre el mar que podem distingir entre la suau calitja pels quatre cantons. En dies molt clars fins i tot es pot veure els Alps i les illes de la Toscana.

El que sí podem distingir és el Capo d'Orto i les Calanches, cap al sud-oest. Som al punt més alt de l'illa, i es nota ja que tot el que veiem ho tenim sota els nostres peus. Les 5 hores de dura ascensió han valgut la pena.

Al vespre i per celebrar-ho, anirem a sopar a Corte, la que va ser capital de la Còrsega independent del segle XVIII, i on encara actualment es respira un aire de patriotisme força intens i on la presència de l'única universitat de l'illa fa que l'atmosfera sigui d'allò més viva.

El Cap cors, ubicat a la part més septentrional de l'illa, ha estat durant molt segles una part oblidada. Encara ara, els Cap Corsins tenen un caràcter diferent i encara notes que estàs en un territori diferent del de la resta de Còrsega.

Entre les petites poblacions de Macinaggio i Bracaggio s'estén la petita reserva natural de la Capandula, amb maquis i aigües transparents que només pot ser visitada a peu tot seguin un altre camí de ronda. Farem una volta circular d'unes tres hores que ens durà als llocs més espectaculars de la zona.

Comencem a caminar per la platja de Macinaggio i arribem a la cala de Tamarone, on comença realment el camí de ronda o Sentier du Douanier. Resseguim un sortint de mar que es trenca mar endins formant les petites illes de Finocchiarola.

Molt més a l'oest, i ja que el dia és molt clar, podem distingir l'illa d'Elba on Napoleó va estar desterrat uns anys de la seva vida. Tot i que Napoleó va néixer a Ajaccio, cap cors se sent orgullós de les seves gestes ja que sempre van anar en defensa dels interessos francesos i no pas dels corços.

Seguim per un camí envoltat de dens maquis que ens porta a la petita i isolada capella romànica de Santa Maria, que ara és una barreja d'estils del segle X i del segle XX amb un absis de cada segle. Des d'aquí ja podem veure la torre genovesa de Santa Maria; una torre mig derruïda de tres pisos envoltada quasi completament per les aigües del Mediterrani construïda al segle XVI per intentar parar els pirates moros provinents del Nord d'Àfrica.

Envoltant la torre hi ha les petites però paradisíaques platges de Cala Genovese i Cala Francese, on hi descansem tot banyant-nos i jugant amb els crancs, abans de retornar a la Cala de Tamarone per l'interior, tot travessant grans extensions de vinyes que produeixen el Muscat, un vi semblant al moscatell però molt més afruitat i que és tot un símbol de la gastronomia corsa.