Iparralde, el nom basc d'aquest territori del sud de França, forma part de la regió de la Nova Aquitània. Entre els seus al·licients podríem destacar una costa espectacular amb preciosos penya-segats i uns pobles d'interior amb una arquitectura pròpia típica de la zona basca.
Per arribar-hi des de Barcelona el més senzill i pràctic és anar amb vehicle privat. L’alternativa, que ni em vaig plantejar, suposo que seria un vol fins a Bilbao i allà, o a la primera ciutat francesa, llogar un cotxe. O també intentar recórrer en transport public la zona, però molt em temo que són opcions poc factibles i poc còmodes, tant per motius econòmics com logístics.
Així doncs, per a mi no hi havia dubte i vaig començar a preparar el viatge per aquesta part de França consultant primerament uns quants blogs de viatges on vaig trobar que la ruta és bastant calcada l’una de l’altra, és a dir, que tots van pràcticament als mateixos llocs i en el mateix ordre.
Per no haver de pensar gaire jo també em vaig decidir a seguir el mateix itinerari perquè vaig considerar que seria el més fàcil. Un lloc on també vaig trobar informació molt útil és a la web País Vasco Francés - Iparralde.
Normalment tota la informació l’acompanyo i la contrasto amb una guia en paper tipus Lonely Planet, però en aquest cas de la zona concreta no hi ha res i havia d’agafar una de tota França. Per tant vaig considerar que amb el que havia aconseguit era més que suficient.
Del 6 al 13 d’abril de 2024.
Dia 1: Barcelona – Saint-Jean-de-Luz
Dia 2: Saint-Jean-de-Luz – Hendaia – Saint-Jean-de-Luz
Dia 3: Saint-Jean-de-Luz – Ciboure – Biarritz
Dia 4: Biarritz
Dia 5: Biarritz – Baiona – Cambo-les-Bains – Sare
Dia 6: Sare – Tren de La Rhune – Espelette – Ainhoa – Coves de Sare – Sare
Dia 7: Sare – Saint-Jean-Pied-de-Port
Dia 8: Saint-Jean-Pied-de-Port – Barcelona
Total kilòmetres aprox.: 1.270 km
Benzina i peatges. La despesa en benzina va sortir per 146,45 euros. Si a aixó li afegim els peatges (50,83 €) surt tot plegat per 197,28 €. Crec que és més econòmic que l'alternativa avió + cotxe de lloguer.
Hotels. L’allotjament suposa sempre un capítol important de qualsevol viatge, i més encara a França, on els preus són més elevats que aquí. El total per aquest concepte va ser de 764,94 euros, en hotels que en general estaven força bé però sense grans luxes.
En tots vam incloure l'esmorzar perquè, encara que sovint abusen amb els preus, opino que si hi ha sort pot representar un àpat complet i de vegades amb un “tentempié” es pot aguantar perfectament fins el vespre, amb la qual cosa ja no surt tan car com sembla.
Vull afegir que en una setmana vam canviar d’hotel quatre vegades. Ho vaig fer així per un caprici personal, sabent abans d’anar que les distàncies entre els llocs són tan petites que permeten sobradament agafar algun dels llocs com a base d’operacions i anar-se movent cada dia, la qual cosa probablement sigui la més pràctica. En detall aquests van ser els hotels on ens vam allotjar, sempre reservant a través del portal Booking.com:
1) Saint-Jean-de-Luz:: Hôtel Les Goelands. Ubicat en una zona residencial, però no gaire lluny del centre de la ciutat i molt a la vora de la platja. S’està bastant còmode i es respira tranquil·litat al trobar-se una mica apartat.
L’habitació és molt àmplia i confortable. Econòmic no és (267,52 per dues nits). L’escàs esmorzar està inclòs, però només té producte dolç i amb molt poca varietat: si es vol afegir una mica de formatge o pernil s’ha de pagar un euro més. La veritat és que em sembla un gest molt lleig per part d’un hotel d’aquest preu i per sort era la primera vegada que ho veia (i espero que l'última).
2) Biarritz: Hôtel Le Saphir. Situat a 2 minuts de la platja del Port Vell, és a dir fantàsticament situat. L'habitació no està malament. El preu tampoc per estar on està (229,20 € per dues nits amb esmorzar inclòs), si bé el bany és minúscul, el més petit que he vist en ma vida, però molt ben aprofitat, i sobre tot, està tot molt net.
3) Sare: Hôtel Lastiry. El preu per dues nits fou de 136,72 € sense esmorzar. L'amable recepcionista/encarregat ens va fer un "upgrade", és a dir, ens posa en una habitació superior pel mateix preu. S'agraeix el gest, però s'ha de dir que l'hotel estava pràcticament buit i no li representà massa esforç el detall.
Estem a l'interior de la regió i això es nota en els preus de l'allotjament, si bé afegir l'esmorzar ens va sortir per 40 € més. Tanmateix no ens en penedim perquè era molt bo i variat. Té tant producte dolç com salat, i a més ens adonem que l'oferta de restauració per la zona és bastant escassa, fins el punt que la nit d'arribada gairebé ens quedem sense sopar perquè ens ho vam trobar tot tancat. Són els inconvenients de viatjar fora de temporada.
4) Saint-Jean-Pied-de-Port: Hôtel Camou. No està ubicat al mateix poble, sinó a Uhart-Cize, a uns 10 minuts caminant del centre. El preu és bastant bo comparat amb el que ens hem trobat per la part de la costa (89 € per una nit amb esmorzar inclòs).
L'habitació és molt senzilla, però correcte. Ara bé, el bany està molt antiquat i necessita una reforma amb caràcter d'urgència. Per contra, no ens ho esperàvem, però l'esmorzar és el millor de tot el viatge; sense ser bufet ens porten de tot i força bo, tant que no ens ho podem acabar.
Podria incloure aquí també el tren per pujar a la muntanya de La Rhune (24 euros), perquè més que un transport és una atracció turística. Així doncs, en total van ser 54,9 € per persona.
Suman aquests tres apartats dóna un total de 1.072,02 € per a dues persones. Si li sumem la despesa per menjar, a nosaltres ens va representar 288 euros per persona, és a dir una bona part del pressupost, però s'ha de tenir en compte que anem sempre de restaurants. Depenent del tipus de viatge es pot fer de més i de menys perquè és la partida on es pot estalviar més si es planteja d'una altra manera.
Jornada dedicada al desplaçament fins a Saint-Jean-de-Luz. Fem gairebé 600 km per autopista amb parada per dinar en una fabulosa àrea de servei. Arribem a la ciutat sense entrebancs i ens instal·lem a l’Hôtel Les Goelands.
Per desentumir-nos de totes les hores de cotxe res millor que fer un bon passeig; baixem fins a la platja, a cinc minuts caminant, i cap al nord tirem en direcció al turó de Sainte-Barbe, coronat per una ermita dedicada a aquesta santa.
Aquest és un lloc privilegiat per a tenir un primer contacte amb la escarpada costa basca i el seu flysch, una formació rocosa que es troba fàcilment per aquí.
Ens entretenim una estona amb el paisatge i baixem cap al centre de la ciutat. Vorejant la Grande Plage passem pel luxós Grand Hôtel i pel Casino, que estan remodelant.
Decidim sopar per aquesta zona i, com que seguim l’horari francès per no quedar-nos sense menjar, en acabar encara és aviat i ens endinsem al centre històric de la ciutat. Agafem el carrer Leon Gambetta on està tota la vida comercial, si bé tancada a aquestes hores.
La que està oberta és la església de Saint-Jean-Baptiste, on el 1660 es van casar Lluís XIV i Maria Teresa d’Àustria, un esdeveniment que va marcar profundament a la ciutat i que encara avui dia es recorda. Aprofitem per a treure-hi el cap i és bastant maca, però més senzilla del que m’imaginava per haver acollit un casament reial. A més està bastant mal il·luminada.
El carrer Gambetta comença o acaba a la plaça Lluís XIV, a tocar del port. Aquí hi ha més vida nocturna que a la zona d’on venim, on hem trobat molts bars i restaurants tancats malgrat ser dissabte al vespre.
A només 12 kilómetres cap al sud es troba l'última (o primera) ciutat francesa, Hendaia, tan a prop de la frontera que a l’altra banda del riu Bidasoa es veu el País Basc.
La veritat és que Hendaia és una ciutat que em decep una mica. Cert que té unes grans platges i tot el que es vulgui, però en el seu conjunt no supera el tall pel meu gust. Agafem fins i tot un trenet turístic perquè ens porti a veure els llocs més representatius, però ni així aconsegueix engrescar-me.
Per sort, la visita estrella programada per primera hora de la tarda compleix de sobres les expectatives: el castell d’Abbadia (11,9 euros).
Aquest nom tan confús, que de primeres no se sap si és un edifici religiós o civil, ve del cognom del propietari que va encarregar la construcció, Antoine d’Abbadia. Fou un erudit, fill de basc, que a mitjans del segle XIX va publicar una gramàtica basca, apart de ser un gran viatger (va estar 11 anys a Etiòpia) i científic interessat en diferents branques.
En resum, fou una d'aquelles persones que tenen temps de fer innumerables coses al llarg d’una sola vida, com si aconseguissin estirar les hores i els dies.
En aquesta època de l'any les visites al castell són obligatòriament guiades (als mesos d’estiu es pot anar per lliure) i només es fan en francès (en determinades dates festives també hi ha en castellà). Malgrat que els nostres coneixements de francès no són molt amplis seguim bastant bé les explicacions i, a més, l'amable guia no té inconvenient en completar en castellà les parts que no acabem d’entendre.
El castell és realment magnífic, encara que no té les dimensions que s’esperen en aquestes edificacions, la qual cosa sempre és d'agrair per no acabar exhaust. Si per fora és com un castell de conte per dintre és també una meravella i està conservat tal com era quan vivien els seus propietaris.
El castell és maco, peró l’entorn en el que es troba el supera. L’anomenat Domaine d’Abbadia és un extens parc públic amb camins marcats per a recórrer i contemplar des de diferents miradors els penya-segats que dominen la costa basca.
La del castell i voltants és una visita altament recomanable, sense dubte el millor que es pot fer a Hendaia i que, per si sol, justifica acostar-se a aquesta ciutat. També és aconsellable reservar les entrades amb antelació, sobretot en temporada alta, ja que es tracta d’un lloc molt freqüentat.
El tercer dia de viatge està dedicat a recórrer Saint-Jean-de-Luz i Ciboure, dos municipis literalment enganxats on costa de veure on comença un i on acaba l’altre.
Per començar recorrem un altre cop el carrer Gambetta que ens porta directament al port, i aquí trobem uns preciosos exemples d'arquitectura típica basca on predomina el vermell i el blanc.
Seguim a peu pel Boulevard Pierre Benoit que voreja tota la platja fins arribar al Fort Socoa, una edificació defensiva del segle XVII actualment en desús i que no es pot visitar. Igualment paga la pena el passeig perquè ens regala unes vistes durant el camí, i també un cop allà, que justifiquen la caminada.
Dinem allà perquè és ple de restaurants on serveixen peix fresc, res excepcional estant a tocar del mar, i en acabar tornem pel mateix recorregut. El dia és molt assolellat, fins i tot massa per l'època en la que estem, i amb la calorada les temptacions per agafar un autobús que ens torni a destí és molt alta, però al final decidim baixar el dinar fent una mica d'exercici.
Tornant un altre cop pel ja conegut carrer Gambetta entrem a la pastisseria Maison Adam, on van inventar els famosos macarons en ocasió del matrimoni reial ja comentat, allà pel segle XVII.
No és un dolç que a mi particularment m'agradi massa, però igualment vull provar-lo en el seu origen per si de cas els imitadors no han sabut copiar-lo. Bé, puc dir que segueix sense entusiasmar-me, em va agradar molt més el pastís basc, que no és més que pasta de full farcida de crema (o altres ingredients), però que està deliciosa.
En qualsevol cas, agradin o no els dolços, entrar en aquesta pastisseria és obligatori perquè és impossible no caure en la temptació.
Acabat aquest passeig de la manera més dolça agafem el cotxe per anar cap a Biarritz.
El dia tan fantàstic de sol comença a girar-se amb uns nuvolots que auguren una bona turmenta. Dit i fet, de camí cap a destí comença a caure un bon xàfec que no pararà en tota la nit.
Després d'instal·lar-nos a l'Hôtel Le Saphir intentem aprofitar el que queda de tarda per fer la primera volteta, si més no fins a la platja, on se suposa que es contemplen normalment les postes de sol.
Però avui és missió impossible: l'únic que aconseguim és que se'ns trenqui el paraigües (literalment) per culpa de la pluja i el vent i quedar xops fins els genolls.
Amb aquest panorama tornem a l'hotel amb l'esperança que millori el temps, però com no es produeix el miracle l'únic que fem és sortir a sopar i ens fiquem al lloc més proper que és una pizzeria absolutament oblidable.
Biarritz és un dels destins més glamurosos i cobdiciats pels francesos després de que la emperadriu francesa Eugenia de Montijo es construís un palau i l'escollís com a lloc de vacances. També es la meca internacional per als surfistes, si bé haig de dir que només en vaig veure un o dos.
Ens aixequem amb un bon sol, però també amb una bona ventada, entenc que resultat de la tempesta del dia abans, i que dóna lloc a un mar agitadíssim.
En aquesta ciutat no he programat visites. He previst només el passeig per la platja i pel centre de la ciutat.
Un dels llocs més emblemàtics de Biarritz és la Roca de la Verge, situada a dins del mar, però l'accés pel pont metàl·lic estava tancat per culpa de la mala mar.
Des d'aquí fins al far hi ha uns dos kilòmetres que recorrem pel Passeig Marítim amb múltiples parades per fer un munt de fotos: el Hole Rock viewpoint, el port dels pescadors, la Rocher Jargin o la Rocher du Basta, tot des dels fantàstics miradors que hi ha disposats a la zona.
Destaca també la bonica església de Sainte-Eugénie, d'estil neogòtic, situada en la plaça del mateix nom.
Arribem a la platja gran i passem davant del Casino, imponent però una mica lleig. Ja som a tocar de l'Hôtel du Palais, el palau que es va fer construir la emperadriu i que fa temps que és un hotel de luxe. No puc evitar entrar per xafardejar una mica i com no deixen passejar pels jardins ens fiquem al bar per prendre una xocolata i un cappuccino, els més cars de la nostra vida, però també els més bons sense cap mena de dubte.
Seguim camí cap al far i passem davant de l'església ortodoxa, que està en obres i no es pot visitar. Anem veient viles i cases a qual més luxoses, moltes d'elles reconvertides en hotels.
Tornem al passeig vora el mar per arribar al mirador de l'emperadriu o Point de vue de l'Impératrice (moltes coses a Biarritz giren al voltant d'aquesta dona), des d'on es tenen unes vistes de tota la façana litoral de la ciutat, molt similars a les que hi ha des de la explanada que hi ha al costat del far, un sortint natural que s'endinsa cap al mar.
Tornem al punt de partida, però aquest cop passant pel centre, molt animat per ser un dia feiner de principis d'abril. En aquesta ciutat també hi ha una xocolateria de renom, la Puyodebat, que s'ha de provar sí o sí.
Ens queda tota la tarda lliure i s'han acabat els plans. Es veu que he preparat un viatge més relaxat del normal.
Mentre fem temps i aprofitem per canviar el cotxe de lloc (un autèntic mal de cap el tema de l'aparcament en aquesta ciutat), ens adonem que la mala mar del matí s'ha convertit en un espectacle natural que poques vegades tinc oportunitat de veure. Onades gegantines que sovint sobrepassen les roques ens proporcionen distracció durant gairebé el que queda de dia, a nosaltres i a tots els que per allà passen, una distracció imprevista i benvinguda.
El dia abans m'havia fixat en un edifici amb una situació totalment meravellosa i que en la meva opinió podria ser perfectament una localització cinematogràfica de primer ordre: la Villa Belza, un conjunt d'apartaments de luxe (parlem de milions d'euros) que no pot estar millor col·locat. Amb el mar en tot el seu esplendor l'escenari es converteix en únic.
Hipnotitzats per aquest mar en moviment se'ns passa l'estona sense adonar-nos i arriba l'hora de buscar un lloc per sopar i per acabar la jornada en aquesta ciutat que m'ha agradat moltíssim. Té un encant i un ambient que la fan molt especial.
A poc més de 8 kilòmetres cap al nord trobem la bufona ciutat de Baiona (Bayonne en francès), capital de tota la regió.
Només disposem d'un matí per visitar-la, però considero que és temps suficient per fer una volta que inclogui el més important. Per començar entrem a la Catedral (entrada gratuïta) , un conjunt arquitectònic d'estil gòtic que em sorprèn per la seva bellesa, sobre tot a l'interior.
El centre històric d'aquesta ciutat és bastant petit i el recorrem per totes bandes. Un dels llocs més destacats i fotografiats és el pont de Saint-Esprit, que salva el riu Ador pel casc antic, però a mi m'agrada molt més la típica arquitectura basca que trobem per tot arreu i que fa molt goig de tan cuidada i maca que la tenen.
Després de fer un mos i acomiadar-nos de Baiona ens encaminen cap a Cambo-les-Bains, a 25 kilòmetres, per a visitar la Villa Arnaga (entrada: 9 euros), la casa que l'escriptor Edmond Rostand, l'autor de Cyrano de Bergerac, es va fer construir a començaments del segle XX a les afores d'aquesta localitat.
En aquesta ocasió no teníem les entrades reservades perquè tampoc estava segura de si arribaríem a temps i vaig pensar que no calia per ser les dates en les que estàvem. Dit i fet, no tenim cap problema en aconseguir els tiquets perquè no hi ha massa gent, únicament els que formen la visita guiada en francès.
Suposo que en temporada alta no deu ser tan fàcil i jo reservaria abans d'anar-hi, perquè realment és una visita que crec imprescindible sense cap mena de dubte. Tant la casa, per dins i per fora, com els jardins són absolutament espectaculars i seria un pecat estar per la zona i no parar-se a veure-la.
Acabada aquesta bonica visita posem rumb al nostre següent destí, on passarem les dues nits successives: Sare, a 20 kilòmetres de Cambo-les-Bains. Hem abandonat la costa i a partir d'ara ens centrarem en l'interior, amb poblets encantadors i paisatges de muntanya memorables.
Una jornada molt completa i variada que inclou paisatge de muntanya, pobles típics bascos i unes coves prehistòriques.
Als afores de Sare s'agafa el tren cremallera (preu: 24 €) per pujar a la muntanya de La Rhune, un cim de 900 metres d'alçària, amb el nom de Larrún en la seva vessant basca, al qual molta gent puja a peu, però jo ni m'ho vaig plantejar perquè l'encant del trenet m'atreia i vaig decidir agafar-lo per no gastar ni forces ni temps. Vaig veure que caminant es triga al voltant de quatre hores en arribar al cim.
Aquesta muntanya és compartida entre França i Navarra perquè es troba al bell mig de la frontera.
Amb la reserva ja feta des de casa pel tren que surt a les 10:10 arribem abans d'hora a l'estació i allà ens adonem de que, de vegades, la previsió no està de més perquè si no haguéssim tingut els tiquets molt em temo que ens hauríem quedat a terra. Molta gent i també molta canalla, em pregunto si els nens no han d'anar a l'escola al mes d'abril.
La pujada és meravellosa i el panorama que es contempla des de dalt encara més. Per una banda s'arriba a veure fins la costa i per l'altra el Pirineu basc. Uns moments per gaudir de la natura.
Fet i fotut, entre pujar, fer una volta per la muntanya i baixar se'ns va pràcticament tot el matí. Anem doncs, sense perdre més temps, cap a Espellette, a 17 kilòmetres de la estació.
S'ha fet l'hora de dinar i després de l'àpat visitem aquest petit poble, el rei del pebrot vermell on tenen, fins i tot, un museu dedicat a aquest producte, així que podem imaginar-nos la importància que té per a la seva economia.
De les façanes d'algunes cases pengen els pebrots secant-se al sol, però ni de lluny el que m'esperava per les fotos que havia vist. També hi ha un petit castell al que no vaig entrar, però que no em va semblar gaire atractiu per fora.
De camí cap a les coves ens parem a Ainhoa, a només 6 kilómetres d'Espellette. És un'altre petit poble de les mateixes característiques, on predomina l'arquitectura tan típica de la zona. Per força el nostre passeig per aquest poble es redueix molt perquè ens esperen les grutes de Sare (entrada: 10 euros).
La visita a les coves de Sare dura 45 minuts i es recorren uns 900 metros amb guia, en el nostre cas en castellà. No està permès fer fotos; un joc de llums i sorolls ens amenitza l'estada mentre ens van explicant totes les característiques del lloc. Un indret diferent, però que a mi personalment no em va entusiasmar. S'ha de dir que la zona és prolífica en coves, essent segurament les més conegudes la cova de Zugarramurdi, ja en territori navarrès.
Un altre dia que s'acaba. Tornem a dormir a Sare en la que ha sigut la penúltima etapa del viatge.
Conegut per ser el començament a França del Camí de Sant Jaume, Saint-Jean-Pied-de-Port és un poble deliciós que mereix que se li dediquin unes quantes hores.
A uns 50 kilòmetres de Sare, arribem a mig matí a Saint-Jean-Pied-de-Port i el primer que fem és pujar a la Ciutadella, on ens esperen unes vistes espectaculars de tot el poble. El recorrem sencer en un passeig tranquil i agradable.
Baixem cap al centre i veiem tot un reguitzell de peregrins, albergs i botigues a ells dedicades, sembla que tot el poble es centra en aquesta activitat.
La imatge més típica i recurrent de Saint-Jean-Pied-de-Port està en el riu Nive i els ponts que el travessen. Òbviament jo tampoc me'l vull perdre, si bé no té pèrdua perquè és al bell mig del poble i es passa per aquí encara que no es vulgui. Es un racó encantador i només per fotografiar-lo val la pena parar-se enlloc de tornar directament cap a casa.
També aquí agafem el trenet turístic que ens fa una volta pels llocs que ja coneixem, però per omplir una part de la tarda no és un mal plan, sobretot perquè està ple de jubilats que no paren de riure i saludar a tothom. Moments divertits i entranyables.
Un poble deliciós que posa el perfecte punt i final a un viatge d'una setmana per aquesta zona del sud de França que no pot ser més complet perquè hem visitat ciutats precioses, paisatges de muntanya memorables, poblets ben bonics amb la seva típica arquitectura i una costa de les que treuen el singlot. No es pot demanar més en tants pocs kilòmetres.