Sikkim, l'Himàlaia desconegut: el trekking de Singalila

A mitjans de setembre aterrem a l'aeroport de Bagdogra, el més proper al Sikkim, des d'on encara necessitarem unes hores de carretera per arribar al Sikkim. L'abrupta orografia d'aquest país fa molt difícil que s'hi pugui construir cap aeroport.

Gangtok, capital de Sikkim

La carretera s'enfila cada cop més i, a mesura que ens hi acostem, el paisatge es fa més bonic i la vegetació més abundant.

El contrast amb el sud de l'Índia també ens sobta, la fesomia de la gent és força diferent, no és tan caòtic i tot sembla molt més civilitzat.

A Rumtek, a pocs quilòmetres de la capital Gangtok, hi ha el Bamboo Resort. Aquest complex en el qual hi passarem els dies previs al trekking és un lloc molt agradable que han fet possible la Helen i el Topgay, una parella suïssa-sikkimesa, als quals també ens hi uneix algun vincle català. Amb ells ens hem comunicat aquests darrers mesos a través del correu electrònic, i ara per fi els podrem conèixer.

La Silvia i jo dedicarem aquests dos dies a visitar Gangtok i les seves rodalies, mentre en Topgay fa els darrers preparatius per al trekking. El que més ens impressiona és el monestir budista de Rumtek, un dels principals del país.

Durant aquests dies ha plogut força. En teoria els monsons estan acabant, però si s'allarguen més del compte ens poden espatllar el trekking que estem a punt de començar.

Necessitarem dos dies i un munt de revolts per recórrer uns quants quilòmetres fins al punt d'inici de la ruta. Les distàncies que hem de recórrer es multipliquen degut a la profunditat de les valls, que ens obliguen a fer grans voltes. El més sorprenent és la capacitat d'aquesta gent per construir feixes enmig d'aquests grans pendents per a plantar-hi arròs.

Mapa-ruta del trekking

Uttarey, 2.320 metres. Per fi arribem al nostre punt de partida. Aquí coneixerem tota la colla que ens acompanyarà durant els 13 dies que dura la ruta. En Tashi i en Dzango seran el nostres guies més inseparables, però ens acompanyarà una bona munió de gent entre portadors de material i cuiners.

El paisatge és meravellós, és com la selva, la humitat és molt elevada i això fa que haguem d'estar suportant els continus atacs de les sangoneres, unes bèsties xucladores, que son capaces d'escalar els bastons d'esquí per tal d'aconseguir unes glopades de sang. Per sort, a mesura que guanyem alçada van desapareixent degut al fred.

Les jornades no són massa dures, ni tampoc els desnivells. Més amunt el paisatge va canviant i el bosc es va obrint. Durant la segona jornada guanyem la divisòria de les aigües entre el Nepal i el Sikkim, l'anomenat Singalila Ridge. A partir d'aquest punt, el paisatge es fa més impressionant.

Durant uns moments l'alegria ens envaeix, els núvols ens permeten contemplar fins i tot l'Everest.

Poc ens ho pensem, que a partir d'ara ens esperen un munt de dies caminant sota la pluja. El pròxims dies són durs, la pluja cada vegada sovinteja més, especialment en la cinquena etapa, en que assolim el Duila Om La, un coll de 4.600 metres d'alçada.

L'aresta de Singalila es caracteritza en aquesta zona per les seves extenses pastures de iaks. A l'època monsònica els pastors pugen els seus ramats a les zones més altes, a 4.000 metres, on viuen, durant mesos, en una espècie de refugi-granja, on hi passen moltes hores protegint-se de les persistents pluges.

Aquests refugis els utilitzem sovint com a aixoplucs de la pluja. Al costat del foc, els amables pastors ens ofereixen la seva beguda típica, el te de iak, gràcies al qual podem reposar les energies. També provarem el formatge de iak, un altre dels exquisits productes derivats de la llet de iak. El principal inconvenient d'aquests llocs és la seva ventilació, que es pot considerar inexistent. Una espessa barreja de fum i olor de iak fa pujar la temperatura del refugi, però al mateix temps, pot ofendre els nostre massa sensible olfacte.

Passat ja el coll de Duila Om La abandonem la zona del Singalila i ens acostem cap a Dzongri i les valls que duen al Goecha La. Aquí el paisatge canvia, hem deixat les pastures i ara ens endinsem en un paisatge més boscós que ens recorda més al nostre Pirineu. També ens anem apropant més a les altes muntanyes i, en les petites ullades de bon temps, aconseguim veure muntanyes impressionants, com el massís del Ratong i del Pandim, amb muntanyes de 7.000 metres.

El setè dia arribem a Dzongri, on el nostre trekking s'uneix a altres rutes més freqüentades, malgrat això encara trigarem dies a veure altres grups de turistes. A partir d'aquest punt ens endinsarem a la vall que ens porta al Goecha La, que amb 5.030 metres, és el nostre principal objectiu.

Amb dos dies més ens plantem al Sungmoteng Lake, als peus del Goecha La. La meteorologia continua sent força dolenta i cada cop tenim més dubtes de poder acomplir el nostre objectiu. La jornada en que s'assoleix aquest coll és força més dura que les anteriors, cal llevar-se poc després de mitjanit i superar un desnivell de més de 900 metres.

Goecha La (5.030 m)

No ha parat de ploure durant hores, el despertador sona, cal aixecar-se i veure el temps. Quan trec el cap no m'ho puc creure, ni un sol núvol, el cel ben estrellat. Me'n vaig corrent a despertar la Silvia i en Tashi, ens espera un dia inoblidable.

L'emoció és molt gran, ens anem acostant als 5.000 metres i les primeres llums del dia comencen a despuntar. Les ganes de pujar fan que el ritme sigui molt alt, l'alçada no ens afecta després de varis dies per sobre de 4.000 metres.

No ens ho podem creure, tenim el Kangchenjunga davant nostre, sembla que puguem arribar-hi amb la punta dels dits, el paisatge és impressionant, envoltats de muntanyes de 7.000 i 8.000 metres.

També tenim molts records per als nostres companys de l'expedició al Kang, potser en un dia com avui estant atacant el cim, qui ho sap. Malgrat que només som a una escassa vintena de quilòmetres d'ells, la tercera muntanya més alta de la terra ens separa.