Diari d'un viatge calidoscòpic de 24 dies per l'Índia

Aquest any hem agafat la companyia Finnair per anar a l'Índia, fent escala a l'aeroport de Helsinki (Finlàndia).

Ja portàvem un entrepà i tot per dinar, cortesía de la mama, que té por que no mengem per no gastar, però la veritat, podent gaudir d'una hamburguesa com Déu mana, la temptació pot més i acabem sucumbint a un restaurant de l'aeroport, que ja tindrem dies per menjar malament. L'entrepà me'l guardo per sopar.

Per al viatge d'enguany hem planejat una ruta per l'Índia molt diferent a la de l'any passat. L'any passat vàrem fer tot el Rajasthan, i aquest any que estarem més dies hem volgut tastar una mica dels contrastos de l'Índia.

Primer anirem uns dies pel nord del país i després ens anem cap al sud per a gaudir del marisc i de les platjes de Goa.

Després de passar-nos des d'ahir al matí entre avions i aeroports, a les 7 del matí hem arribat a Delhi.

La veritat és que no recordava les coses dolentes del viatge anterior. Un cop arribes a casa només enyores les coses bones. Així que quan hem agafat el taxi i el taxista ha començat a conduir com un boig llavors he tornat a experimentar, a l'igual que l'any passat, que la finalitat de molta gent aquí és l'estafa a comissió, doncs m'he emprenyat una mica. He tingut la sensació de que m'havia equivocat de destí.

Aquesta sensació és general per a tothom. Tothom queda fart de les històries que et passen, però l'Índia té alguna cosa que t'enganxa i et fa tornar.

El taxista ens ha portat a la zona de Paharganj, “hogar, dulce hogar”, és com qui torna al poble quan comença l'estiu. Ja ens ho coneixem tot, ens movem amb tota naturalitat, inclús hi ha botiguers que se'n recorden de nosaltres de l'any passat. Increíble!!.

Hem anat a la guesthouse que havia triat per internet. Aquest any em vaig voler assegurar el tret, i vaig reservar per no haver d'estressar-nos només d'arribar. Així que la primera nit ja sabíem on dormiríem.

L'any passat érem quatre i ens portava el Carles. Aquest any som dues i el pes del viatge el porto jo, o sigui que preocupacions les mínimes.

Organitzar el viatge té coses bones i coses dolentes. Coses bones, que t'ho fas a la teva mida, tries el que et sembla. Coses dolentes: si la cagues, la cagues tú i ningú més.

En aquest cas la vaig cagar. L'habitació era molt pitjor que les que vam anar l'any passat. El lavabo i la dutxa ni comentar-ho. Però amb lo cansades que estàvem, i com que només era per una nit, ens hem conformat amb el què ens ha tocat.

Després de dormir una estona, conseqüència del jet lag, hem anat al resturant Everest a esmorzar, un biquini i un suc, per no trencar la tradició, i hem posat direcció a l'estació de tren. Si podem, la idea és comprar els bitllets aquesta tarda i marxar demà a Amritsar. Porto tots els horaris dels trens triats i impresos per no tenir cap problema.

Però, maleïda sort la nostra, per variar ens han acabat enredant i ens han portat a una agència turística, que es feia dir governamental, però que en realitat era la màfia de Delhi (tinc un dejavú, jo per aquí ja hi he passat). No estic segura de que sigui la mateixa que la de l'any passat, però és tres quarts del mateix.

Entro super disposada a no comprar res. Només vull informació. Jo volia anar a una oficina de turisme i no a una agència mig il.legal.

Total, que uns tios mafiosos fins al monyo, ens fan seure, fan brometes, seieu a prendre un te... tots estan fets del mateix patró, o tots estudien a la mateixa escola de timadors anònims. Dues hores més tard, hem sortit amb un tour contractat pel nord de l'Índia, de 6 dies, un bitllet d'avió per anar al sud i un de tren per tornar cap a Delhi.

Sort que jo només volia el bitllet de tren!!. Hem pagat 237 euros per tot. A mi no em sembla car, però et quedes amb aquella sensació de que t'estan enredant. I molt!!!.

El més interessant és que ens enllaçaran tots els llocs a on volem anar, que de l'altre manera ens haguéssim fet un fart d'agafar busos i trens.

Avui ja podem anar a dormir d'hora, així que a les 18:30 ja estem sopant perquè estem mortes i demà marxem a les 6 del matí cap a Amritsar, la ciutat del Temple daurat.

La veritat és que ja tinc ganes de tocar muntanya, perquè Delhi és un caos, de clàxons, de pols, de pudors, de gent atabalant tot el dia...

A les 6 ens ha recollit el taxista, en Raj. Continuen fent-nos una demostració empírica de com és la conducció aquí. Tots condueixen igual.

El paio em diu si el vull portar una estona... mmmm... noo!!. Duraria mig minut a la carretera!!. Aquí els cotxes, quan volen avançar no posen intermitents, sinó que toquen el clàxon, avisant en plan “vigila que vinc” i passen. Com més diners tens més bon clàxon et poses, perquè és l'eina més valorada quan estàs al volant.

Vuit hores de conducció temerària i dos mil “mare de déus” són el resum del dia d'avui. Hem parat a fer un parell de tes i un intent de dinar: una cullerada de llenties.

Aquest any el problema és a la inversa. Volem anar més de nenes bé, en llocs decents, però el problema és que les rutes que seguim aquest any no són gens turístiques i tenim molts problemes per trobar on ens serveixin una coca.cola (és la Llei de Murphy).

Hem arribat a Amritsar i hem anat a la guesthouse que havia triat, prop del Temple Daurat. No sense abans haver intentat el Raj fer-nos pena amb la típica història de què ell allà no pot dormir gratis, que anem allà on ell té conveni. Passant.

Entrem a la meva, ens ensenyen les habitacions. Les trobem cutres, aquest any busquem alguna cosa de més de categoria dins la ronya habitual. Al final ens dóna una habitació que ens sembla prou bé, però quan em despisto ja me l'havia colat, sense aigua calenta. Baixo un altre cop a recepció amb la motxilla carregada i els hi dic emprenyada que sinó hi ha aigua calenta marxem.

Es queixen una mica, mouen les mans, posen el crit al cel, com fan ells, i casualment al final ens en deixen una pel mateix preu i amb aigua calenta. És ben bé que si no t'hi poses sèrio et prenen el pèl. L'habitació realment és gran i està bé, i aigua calenta. Em posaré a plorar!!!.

El taxista sembla que ha fet amics i que finalment li han donat allotjament a l'hotel també.

Una colla de nens que es van voler fotografiar amb mi

Quan ens disposem a sortir de l'hotel per anar a veure el Temple Daurat, el Raj està sentat allà al sofà amb la gent de l'hotel, com si fos a casa seva i insisteix en fer-nos la ruta pel Golden Temple.

Entrem al temple, amb les sabates fora, i el mocador al cap, senyal de respecte pels Sijs. És preciós, tot il·luminat, com si fos Nadal.

La gent ens va parant per fer-se fotos amb nosaltres i el Raj sembla que ha agafat el rol de manager-segurata i ens va apartant la gent i decidint amb qui ens podem tirar fotos. Però,de què va???? Al·lucinant!!!!. Ja li estic agafant mania.

Sortint d'allà i li diem que gràcies, que ja continuem soles, perquè sinó el tio ja el veiem enganxat tota l'hora. I ens costa una barbaritat treure'ns-el de sobre.

No trobem cap lloc on menjar a gust i acabem anant al millor restaurant d'Amritsar. Sortia a la guia Lonely Planet com un dels més recomanables, així que no ens ho pensem i creuem tota la ciutat amb rickhsaw per poder anar a un lloc com cal.

El problema és que el rickhsaw ens deixa a l'altra banda de carretera d'on està el restaurant. Problema gros, perquè aquí no hi ha ni passos de vianants ni semàfors que valguin. És la llei de la selva. Després de deu minuts intentant creuar, vam haver de demanar ajuda a un policia que, amb un bastó a la mà, va anar parant el trànsit perquè poguéssim creuar el carrer.

Quan entrem al restaurant, ens dóna la sensació d'estar en un altre país. Tots som turistes. Tot net, polit, amabilitat... i la carta... molt bé, quasi occidental.

Tota la nit xivarri. Els de fora cridant, els del temple resant amb altaveu i els de l'hotel amb la tele a 2000 decibels.

A les 9 del matí hem sortit al carrer. La gent continua mirant-nos malament, i a més ens han recomanat que sent noies no és recomanable fumar pel carrer, que està molt mal vist. La Nuri està atacada dels nervis.

Home resant en el Temple Daurat d'Amritsar

Hem anat al Golden Temple per veure'l aquest cop amb la claror del dia. Està a rebentar de gent. Tothom ens mira i es fa fotos amb nosaltres.

Una estona és divertit, però acaba fent-se pesat. Jo al final opto per sentar-me en un racó a observar i disparar el meu teleobjectiu quan se'm posa a tiro alguna cosa interessant. El temple està bé, però tampoc molt millor que el de Delhi.

Quan sortim d'allà volem anar a fer un vol a la part nova, però per començar ja tinc problemes per trobar algun rickshaw que em faci cas i parli anglès.

Al final un dels managers me n'enxufa un com si aquest sabés parlar anglès, i quan li he explicat quatre cops que volia anar al mercat que feien a la part nova ja he vist jo que la cosa no funcionava bé.

Portàvem una hora donant voltes i el paio ja s'havia parat tres cops a demanar a la gent per on havia d'anar.

Quan m'he adonat que el tio no havia entès ni una paraula, mitjançant un home del carrer li hem dit que ens tornés on ens havia recollit. Almenys ja ens havia passejat una mica, que era la intenció. I el tio encara intenta fer-se entendre per demanar-me més diners, perquè ha donat més volta. Tindrà jeta!!.

Pels carrers no es pot caminar, tota l'hora vigilant que no t'atropellin. Quin estrés!!.

Per anar a dinar hem contractat un conductor de rickshaw amb bicicleta per contribuïr a l'augment del seu salari. Eren homes molt, molt grans, sense ningú a qui portar, es notava que passaven gana, i quan ens ha portat, uns 200 metres. Li hem dit que moltes gràcies i li hem pagat el que cobraria en tot un dia, s'ha posat molt content.

Quina sensació la d'ajudar la gent a poder menjar. És molt trist. Ara, el pròxim cop que vulguem fer una obra benèfica, la farem sense esperar res a canvi, perquè el viatge realment ha estat un patir. El cul i l'esquena destrossats.

A la tarda hem anat a Wagah, lloc fronterer entre el Pakistan i l'Índia, on cada tarda fan una cerimònia els soldats d'ambdues fronteres per tancar la porta d'accés d'un país a l'altre.

Per entrar, els turistes hem passat per una altra porta més elitista. Jo ja estava patint, ja hem passat un control de seguretat.

Canvi de guàrdia a la frontera de Wagah

Unes dones militars, amb metralleta, t'escorcollen de dalt a baix i no fa gens de gràcia. Jo ja estic patint per si no em deixen entrar l'objectiu, perquè no pots entrar ni bosses, ni res de res.

Tornem a passar un altre control abans d'accedir al recinte, i la tia fa molta por, em toca l'objectiu i no sé què em diu, li ensenyo que va amb la càmera i em deixa passar... pfffffffff.

És un xou teatral i la gent local super fanàtica. Semblava un concurs d'aquells americans en què tothom crida i el presentador sembla boig. Mentre la gent espera unes nenes espontànies salten a la palestra a fer demostracions d'aeròbic i de dansa. Tothom anima.

Hi ha un paio que és l'interlocutor i que quan estan desfilant els soldats de les dues bandes llavors fa d'animador. Crida quelcom així com: Industáaannnnnn-nanannan, amb ritme, però que és indesxifrable per a mí. Tothom crida al uníson.

Mentrestant, els quatre arreplegats que hi ha a la banda de Pakistan responen amb uns crits més debilitats: Pakistaaaaannn!!.

S'han passat així com mitja hora. Ha sigut divertit i curiós, la veritat. Després, un caos per sortir d'allà. Pel camí hem arreplegat una noia estrangera que pretenia tornar caminant a Amritsar. Hi ha gent que és il.luminada.

Acabem el dia sopant al nostre restaurant deluxe, el Crystal.

Aquesta nit encara hem dormit pitjor que l'anterior. Almenys jo. No tenia gens de son i a les 3:00 s'han posat a tirar petards durant una hora. Jo he despertat a la Nuri i tot perquè em pensava que els pakistanesos ens estaven bombardejant. Després ens han dit que era un casament!!.

Avui ens espera carretera i manta. Cinc hores de cotxe fins a Dharamsala amb una breu parada per fer un te.

El conductor s'està posant super pesat amb el tema propina i diners: i quant guanyeu???i quant pagueu?... i quant em donareu?.

Hem arribat a Dharamsala a les 16:00 . Hem trobat una habitació increïble. Amb vistes a les muntanyes, amb parquet, finestrals, terrassaaa, ... Ohhhh i només per 660 Rp per nit (10 €) i això que el conductor ens volia intentar colar un hotel a les afores.

Ens encantaaaaa això!!!. I més venint d'Amritsar, que no ens ha agradat gens, ni el poble ni la gent, ni els menjars!!!!!. Després d'una dutxa molt convenient, anem a donar unes voltes pel poble.

És mooooolt petit, ple de botigues i restaurants, amb garitos de pizza i pasta per tot arreu. Bé!!!. Per sopar ens posem les botes amb uns espaguetis als quatre formatges i un Apple Crumble. Boníssim, i ens ha costat tot 3 €. Demà provarem menjar tibetà, que aquí tot és tibetà i s'ha de probar.

Hem hagut de comprar-nos un jersei de llana, perquè aquí fa molt fred. I pel mateix preu ens han regalat un gorro.

Avui ens hem aixecat d'hora. Sortim al carrer i la gent encara no s'ha despertat. No sabem on anar, no tenim moltes referències i pugem a la terrasseta d'un bar on la carta pinta guai. Llàstima que de la carta ens porten el que els hi sembla.

Després de preguntar-li a l'home tres vegades si tenien suc natural, m'ha acabat portant un trina !!No cal emprenyar-se. Estem de relax!!.

A les 10:30 hem quedat amb el Raj per anar a veure un llac. Hem tingut la mala sort de què quan hem arribat el llac estava sec . Llavors ens ha portat a una cascada (que deia ell), perquè era una merdeta de saltant d'aigua, res comparat amb el que tenim a la Vall de Ribes la veritat. Tot i així ha insistit en què caminéssim una mica cap amunt, però vaja, la Nuri i jo como que no som gaire caminadores, així que després de deu minuts de pujar ja hem vist que no valia la pena cansar-se en va i hem abandonat. I nosaltres volíem contractar un trekking: ja ja ja jo jo jo jo!!. Serà que no!!!!!.

El convidem a un te i li diem que ens torni al poble.

Per dinar reservem en un restaurant tibetà i ens animem a provar coses diferents. Jo menjo momos, que són com uns ravioli gegants farcits de patata i formatge, i també unes gambes fregides (del famós mar del nord de l'Índia ;-).

Per sortir de la rutina ha estat bé, i ben dinat, anem per fi a mirar si trobem la casa del Dalai Lama, que poca cosa que hi ha en aquest poble i encara no la veurem.

Pel camí ja ens hem firat: pedres energètiques pels diferents xacres, per tractar l'ansietat, i la digestió, i alguns mantres budistes.

Per fi arribem al temple, situat a McLeodganj. Ens fem un book fotogràfic amb les muntanyes de fons, i llavors em dedico a perseguir un monjo tibetà que va donant voltes mentre resa. Li vull tirar una foto sí o sí però no m'atreveixo a interrompre les seves pregàries. No estic segura que l'home vulgui parar la seva oració per complaure els meus capritxos. Però a la tercera volta, em decideixo i li demano una foto i l'home s'atura, somriu, no entén res del que li diem, però sense parar de resar es deixa fer les fotos que volem. És que era un home gran, amb una mirada tant entranyable!!!!!. Es veia tant bo!!!.

Monjo resant a Dharamsala

Com que ja he aconseguit el meu propòsit (la foto de l'avi-monjo-tibetà) i el Dalai Lama tenim clar que no el veurem, sortim del temple, no sense abans fer una aturada al museu dels refugiats tibetans, per a veure les atrocitats que van cometre els xinesos al expulsar-los del seu país.

Mai està de més una lliçó de cultura general. Quan viatges hi ha d'haver un espai per aprendre quelcom de la cultura del país. Què menys que informar-te una mica de la història de cada lloc.

A mig camí de la tornada ens hem de parar a fer un te, perquè fa un fred que pela.

Avui volem anar al cibercafè per a descarregar algunes fotos i enviar-les. Ohhh my Godddd!!! els cibers d'aqui acaben amb la teva paciència, amb el teu reiki, el teu xacra i la mare que ho va ... tot plegat!!!.

En descarregar les meves fotos s'ha penjat l'ordinador, hem reiniciat, s'ha tornat a penjar, he canviat d'ordinador, més del mateix, llavors hem reduït les fotos de tamany, intento enviar el correu i ... flooooopppp ... s'ha mort l'ordinador!!!!!!.

Al final el gerent del ciber m'ha deixat el seu ordinador perquè pogués enviar el mail. Dues hores i mitja de paciència és molta paciència!!. Però l'home s'ha portat molt bé la veritat; no és culpa seva que en aquest país tot vagi al ralentí!!.

La gent aquí és encantadora. No té res a veure amb l'altra Índia. Tot és més calmat, la gent és més pura... és un petit poble on la gent fa la seva vida amb tranquil·litat, sense molestar-se per la teva presència.

A sopar una mica i a dormir d'hora.

Aquests dos dies hem estat de relax per Dharamsala. La veritat és que sino te'n vas de trekking, no hi ha molta cosa a fer en aquest poblet de, mmm..., 200 habitants????. La veritat és que és un carrer que puja i un carrer que baixa.

Passem els dos dies fent tes, mirant paradetes, fent més tes... i poca cosa més. Davant la perspectiva de tant temps lliure i tan poc a fer, he decidit aprofitar el temps per fer-me un massatge ayurvèdic full body per 500 Rp.

M'ho ha fet una noia de poc més de 18 anys, si els tenia. M'ha massatjat tant i tot, que em pensava que m'havia equivocat de local, i la cosa acabaria amb final feliz. No les tenia totes. Però no, s'ha comportat i m'ha deixat vestir per fer el colofó final: un massatge al cap.

M'ha preguntat si el volia amb oli o no, i li dic: si, amb oli, que no falti de res!!!. He sortit del massatge amb el cap com una boja i he trigat tres dies a treure'm l'oli del cabell.

Avui ha resultat un dia esgotador. Dotze hores de cotxe. Mal de panxa. Accident amb cotxe... Jo, semi-diarreica i amb mal de panxa tot el camí, i quan ja semblava que estàvem relaxades, el fitipaldi d'en Raj s'ha empotrat contra un cotxe que s'incorporava.

La Nuri i jo catatòniques, una forta fuetada cervical i l'ensurt, i el paio encara és l'hora que ens pregunti com estem!!!. En aquest moment m'he adonat que si ens arribem a matar, llavors ens enterren pel camí per no deixar rastre. Sense assegurança, sense cinturó, em poso nerviosa de la merda de contracte que hem firmat, que si hagués passat alguna cosa més seriosa no hagués pogut reclamar enlloc.

Fent broma en un lavabo típic indi

El Raj ha baixat del cotxe esverat, preocupat pel cotxe, ha demanat disculpes al cotxe de davant. En tres segons hi ha hagut tot el poble de públic, i la Nuri i jo en un racó recuperant l'alè.

Hem arribat a Delhi i he hagut d'anar a discutir amb el de l'agència perquè em canviés el bitllet de tren cap a Bombai, ja que jo m'havia equivocat de dia, però com que demà ja marxem diu que me l'enviarà per correu electrònic (pagant un suplement, està clar). Visca per la bona fe del que s'ho creu tot, com jo!.

I a sobre, em desfogo dient-li que hem tingut un accident i em diu amb una rialla: eiiii, forma part del tour això, ja ja!!!. El jaja se l'ha menjat amb la meva mirada i amb els crits de la Nuri, que igual es pensa que per cridar més el paio acabarà entenent el seu català.

Després de tot això, ben carregades i cansades, encara ens queda anar a buscar hotel i això vol dir regatejar.

Ens acomiadem del Raj, amb 1000 Rp de propina i ens quedem a l'hotel Downtown per 300 Rp la nit. Per una nit de pas no ens volem gastar més.

Anem a sopar novament al restaurant Everest, que és com si fos casa nostra ja. Jo només menjo un lassi, perquè no em trobo gens bé, i la Nuri, amb allò de l'accident, està de super baixon. Això dona com a resultat que no ens diem res en tot el sopar. Cadascú pensant en les seves coses.

Al mateix hotel hem demanat un taxi per aquest matí, i a més deixem la roba d'abric, perquè al sur no ens farà falta, i quan tornem a Delhi ja la recollirem.

A les 9 del matí ens ve a buscar el taxista. Un tio molt pillat. Tota l'hora santificant-se i fent petons a la col·lecció de divinitats que porta al cotxe. Como no, ens demana més diners, dient que del preu que hem pagat, ell no en veu ni la meitat. Mira, mala sort noi, els intermediaris sempre són els que s'emporten la millor part. No he vingut a arreglar el mon jo!.

Arribem a l'aeroport de Delhi amb molt de temps i ens entretenim mirant botigues. L'avió surt una hora més tard. A les 17:00 aterrem a l'aeroport internacional de Kochi, després d'haver fet escala a Hyderabad, on ha baixat la meitat del passatge.

Aquest avió és com un autobús, amb diferents parades. No ho havia vist mai. I no sé si és gaire corrent, perquè a l'hora d'embarcar s'ha creat un caos de l'hòstia pel fet d'estar en la mateixa cua gent que anava a Kochi i gent que anava a Hyderabad. Ningú estava segur d'estar al lloc correcte.

Des de l'aeroport de Kerala agafem un taxi cap a Fort Kochi. Està plovent i ja és de nit. Jo no em trobo bé i estic de baixon total.

A les 19 h. arribem a Fort Kochi i ens quedem a una guesthouse que surt a la guia: la Princess Inn. No és el que jo esperava després de dos dies horrorosos a la de Delhi. Volia un lloc agradable, amb un bon llit i una bona dutxa, i no m'importava gastar més, però bé, està net, està bé de preu i estem massa cansades per posar-nos a buscar res més.

Avui per fi torna a brillar el sol. En tots els sentits de la paraula. Ha parat de ploure, ja no tinc mal de panxa, i de dia les coses es veuen d'una altra manera.

Hem anat als molls de Fort Kochi a veure com els pescadors utilitzen les xarxes xineses. És molt curiós i el paisatge és de pel·lícula. Ens hem fet un piló de fotos amb els peixos que tenien a la llotja, i sense demanar-nos res a canvi. Només per fer màrqueting de la seva parada, però no ens han pressionat per comprar ni res. La gent és molt cordial.

Com que feia sol i jo duia el biquini hem agafat un ferri fins a Vypin i d'allà a la platja Cherai amb rickshaw. Fort Kochi està bé, però no té platja per banyar-se i avui fa calor.

El rickshaw ens deixa en una platja, al mig del no res, on només hi ha un resort al davant i un parell de grups d'adolescents mirant un parell de guiris que van en biquini. Sembla que estem en una peli de l'Esteso.

Lloguem unes hamaques i unes tovalloles i ens posem a prendre el sol sense cap mania. La platja en sí no mata, però fa sol, fa calor i l'aigua està de perles. Molesta el fet que els tios vagin passant per davant nostre com qui no vol la cosa per mirar els nostres cossos serrans. És tan patètic que et fa riure i tot. Algun d'ells, fins i tot, gosa tirar fotos com aquell qui està tirant fotos del bonic paisatge. Passen per davant nostre, mirant de reüll, giren i tornen a passar. Per favor!. Que subtils!!!!.

El cel s'està ennuvolant, així que sobre les 14 h. tornem a Fort Kochi. Ens costa una mica trobar un rickshaw per tornar, i pel camí trobem dos nois amb moto, no amb vespa, sinó amb moto, que s'ofereixen a portar-nos al poble. Jo ja tinc una cama a dalt, però a la Nuri li agafa la vena caritativa de què ja hem emparaulat un rickshaw amb un home i no li podem fer això. Perdonaaaaa? Dos nois, guapos, gratis, al poble... No hi veig el problema, però bé, no em queda més que dir-los que la meva amiga té masses prejudicis i que continuarem caminant un tros, que total estem a 40 graus!.

Quan arribem a Fort Kochi, despres del viatge de tornada en ferri, decidim fer-nos un homenatge i comprar peix a la llotja. Comprem mig quilo de gambes i ens anem a un restaurant a que ens les facin.

Aquí es porta molt el tema de comprar peix als pescadors i anar a uns restaurants que ja estan especialitzats en cuinar el peix que la gent porta. 300 Rp les gambes i 100 Rp per coure-les. Ens hem posat les botes!!. Super bones!.

A la tarda donem una volta pel poble i comencem a preparar la ruta cap a Mysore, el nostre pròxim destí. Com que el tema autobusos no ens motiva gaire hem mirat preus per un taxi. Ens costa 6.600 Rp.

A la nostra guesthouse coneixem una parella de Cadis que volen fer més o menys la mateixa ruta que nosaltres i els hi deixo caure el nostre plan per si volen compartir taxi, que així alleugerim despeses.

Per demà hem contractat un tour per la zona de les Kerala Backwaters.

Aquest matí ens han recollit a les 8 del matí i després d'una hora de cotxe hem agafat una canoa per navegar pels canals de les Kerala Backwaters.

Imatge de les Kerala Backwaters

La veritat és que ha sigut un pal. Tres hores de canoa. A més s'ha posat a ploure i ens hem hagut de refugiar en una casa particular durant una estona.

Pel camí ens han ensenyat quatre coses, bastant turistada: com feien corda de la pela del coco, i cervesa de la pela del coco també...

Després ens han donat un coco per beure, però jo he passat de provar-lo, perquè avui faig la dieta de no menjo res per si de cas, perquè porto uns dies que no faig net i m'he passat mitja nit al lavabo.

Després ens han portat a dinar al mig de la selva. Ens han posat una fulla de plataner com a plat i una mica d'arròs amb salses vàries. Jo menjo tres grans d'arròs i un mini plàtan i a passar lleuger, que si veus com està al lavabo, se't treuen les ganes de menjar, no fos cas que...!!.

Després de dinar hem agafat un vaixell més gran, però que també el feien anar amb uns pals de bambú. Entre el vaivé de la barca i la pluja m'he quedat friti-friti!. Quin gustàs, sobretot tenint en compte que a la nit he dormit zero hores!.

Deixo el medicament Malarone des de ja mateix!. Insomni, diarrea, ... no em compensa.

Per sopar la Nuri m'ha convidat a menjar peix i un plat de gambes per a celebrar per avançat el seu cumple.

Estàvem pendents de la parella de Cadis pel tema taxi i al final decideixen apuntar-se amb nosaltres, ja que el temps tampoc acompanya molt per quedar-se aquí. Així que demà comença la nostra aventura.

Avui en Divo ens ha recollit a les 6 del matí. Aquest el nom del nostre conductor, un indi de mig metro que a sobre és sarasa (gay en paraules del sur).

Quan portàvem dues horetes de trajecte s'ha reventat una roda del cotxe i hem hagut d'anar al taller, cosa que el paio ha aprofitat per fer la revisió anual del cotxe. Una hora i mitja esperant allà al sol.

La parella de Cadis es diuen Francis i Yolanda, i concretament són de Barbate. La veritat és que el Francis anima bastant el trajecte.

Arreglada la roda, continuem tirant, i hem passat per una collada on només es veia boira, hi havia despreniments de roques i anaven caient branques pel camí. Semblava que estéssim en una pel·lícula de Hitchkock.

Llavors hem continuat per una carretera de cabres i amb els sotracs se li ha trencat el canvi de marxes i la quarta marxa ha deixat de funcionar. Anàvem arrossegant quelcom pel terra que ens donava la sensació que el cotxe es desmuntaria en qualsevol moment.

Camió carregat de gent de camí cap a Mysore

Era tan desastrós tot que ens estàvem pixant de riure. A part, el conductor super diplomàtic el pobre, passant de tercera a quinta com si no passés res.

El més lògic, pel soroll, és que el cotxe hagués fet plaf, haguéssin caigut les portes, i ens haguéssim quedat caminant dins el cotxe, com si fos el troncomóvil dels Picapiedra. Tenia tots els números perquè passés això, però inexplicablement el cotxe ha arribat a Mysore. Ara, el viatge de tornada no me'l vull ni imaginar.

En Francis ha arribat desquiciat, de cansat (com tots) i emprenyat perquè a més el Divo ens demanava més diners. Al final hem pagat 5.700 Rp, amb propina inclosa.

Hem anat primer a un hotel bastant bo, perquè el Francis volia relax i dutxar-se amb aigua calenta, però hem pujat les tres flors, i l'hem trobat massa bo i massa car. Així que li hem dit la petita mentida de que no hi havia aigua calenta perquè no repliqués. Qué dolentes!.

Hem acabat a l'hotel Maurya. Per 500 Rp l'habitació està molt bé i tenim llençols, tovalloles, i aigua calenta de 5 del matí a 8 de la tarda. De luxe. La Nuri i jo ens quedem l'habitació més xusquera, la que dóna al carrer, per no discutir, ja que el Francis ja té prou amb lo seu i amb dutxar-se amb aigua freda. Qualsevol li diu res.

Després hem anat a sopar a un restaurant mig bo, que havíem llegit que tenien carn. Com he pogut m'he escapat per dir-li al maître que portés un pastís i l'hi posés unes espelmes que jo portava des de casa per a celebrar el cumple de la Nuri.

Després de venir-me a preguntar tres cops: ho portem ja? ja ho portem? i jo noooooo, pels postres!. De cop, s'acosta un paio amb un pastís, amb la mateixa gràcia que podria portar un lluç, i el deixa a la taula. Olé, quina gràcia innata. Amb tota la calma s'ha tret les espelmes de la butxaca i després de deu minuts les ha encès. Cinc minuts més tard posaven el Happy Birthday to you (sense comentaris).

La Nuri ha estat molt contenta igual, perquè no s'ho esperava i li ha fet molta il·lusió. Per celebrar-ho hem fet un Gintonic de postres, sense carinyu, però almenys porta alcohol!.

Avui a les 6 del matí ja estava desperta. Tinc la son ben descontrolada. Ens hem aixecat a quarts de vuit i hem anat a esmorzar a l'únic lloc que hem trobat obert i era tipus cantina d'obrers.

Després hem anat a l'estació perquè volíem marxar aquesta nit amb tren fins a Hampi, però ens trobem que el tren està ple i no tenim plaça fins d'aquí dos dies. I veient el caire que té el poble de ciutat industrial i desagradable no ens quedem aquí dos dies més ni boges.

Així que anem a fer preu amb un taxi il·legal i pactem anar a Hampi per 5.000 Rp. Demà a primera hora marxem cap allà. Els de Cadis també vindran.

Amb la feina ja feta agafem un tuctuc que ens ofereix portar-nos tot el dia per 250 Rp. Pobre, i ens porta a veure tots els temples i palaus que hi ha per la zona de Mysore. I es va parant pel camí senyalant-nos on hem de tirar bones fotos (bones, segons ell, però clar, per no fer-li un lleig les tirem i que quedi content).

He tingut un moment baixon-plorera amb el pobre noi del tuc tuc. No sé què em passa a mi amb els tuctuqueros!. Tenia 33 anys, n'aparentava 50, i pobre, s'ha guardat la pizza que nosaltres no ens hem acabat per menjar-se-la ell. Fins i tot s'aturava quan la Nuri volia encendre's una cigarreta perquè no li molestés el vent. I la veritat, quan portem tants dies en què la gent només es mou per interés (que aquest també, però per més necessitat), doncs això, que emociona!.

Al vespre sopem a la fresca amb els de Cadis.

Avui, a dos quarts de 6 del matí ja m'estava trucant el taxista. Hem baixat a les sis i rumb cap a Hampi.

El taxista es diu Majadero, o més ben dit, és el nom spanglishindi amb que l'hem batejat. El Francis se'n fot de tothom, és l'hòstia!.

Quan encara no portàvem ni dues hores, s'ha rebentat la roda. Hem hagut d'anar al taller a reparar. Al cap de dues horetes més se n'ha rebentat una altra i l'ha hagut de tornar a canviar...

Això ens ha portat a un total de dotze hores de cotxe, per un camí de merda, res interessant pel camí. Horrorós, ciutats industrials inundades per les pluges. Fatal.

Hem arribat a Hampi a les 6 de la tarda i no havíem sortit del cotxe que ja teníem el cotxe envoltat de penya intentant vendre'ns alguna cosa. Dotze hores de cotxe + cansament + gent atabalant per treure diners = mala hòstia assegurada!.

Aquest poble és una màfia. No trobem una habitació en condicions enlloc. El Francis i jo ens quedem amb les motxilles, mentre que la Nuri i la Yoli van buscant guesthouse, sense èxit.

Al final ens hem quedat una per 600 Rp, que estava bé, i tampoc teníem gaires alternatives. Tot el poble s'ha posat d'acord perquè acabéssim dormint on ells han volgut. El Francis y la Yola estan a la guesthouse del davant.

Avui el dediquem a conèixer Hampi i totes les ruïnes que hi ha. El Francis i la Yolanda ja estan barallats, per variar, i la Nuri i jo decidim anar a la nostra bola.

El poble de Hampi és molt petit, així que aviat ha estat tot vist. Hem contractat un taxi per sortir demà el matí cap a Goa. El tren ens diuen que està tot ple i tenen una insistència tremenda en que agafem un bus, però no volem fer un trajecte de 12 hores amb bus.

Total, que contractem un taxi per sortir demà a les 6 del matí i a la tarda ens trobem amb la Yolanda i el Francis, que ja s'han reconciliat, per arrasar en una botiga de roba i sopar alguna cosa occidental. Ens fem preparar pit de pollastre arrebossat amb patates per demà, perquè en l'últim trajecte vam tenir problemes per trobar on menjar.

La nostra sorpresa ve quan arribem a la guesthouse a les 11 de la nit i el taxista em diu que ho sent molt, però que el taxi està espatllat i que em torna els diners, però no hi ha cotxe per demà. Una màfia, el que estava dient. Increïble.

Encara haurem d'estar un dia més en aquest poble. De cop i volta comença a sortir gent de sota les pedres oferint-nos taxis pel doble del que jo havia pactat i oferint-nos busos que no ens interessen.

Nosaltres, que ja de tan emprenyats, ens ho agafem amb humor, perquè no hi ha més remei. Ens posem a fumar una cigarreta allà al carrer i, amb el nostre to de veu, ens posem a riure i cridar muntant una escàndol perquè ningún dormi.

Companys de viatge en el tren a Goa

Decidim fer cas al nostre instint i no deixar-nos vèncer per la màfia. Així que sense dir res a ningú, ens aixequem a les 5 del matí, d'amagatotis, i agafem un tuctuc perquè ens porti a l'estació per a provar si podem agafar el tren.

A l'estació ens venen un bitllet pels vagons generals per 90 Rp (1,5 €). Quedem acollonits quan veiem arribar el tren, amb la gent treient el cap per les reixes per poder respirar. Només seran 10 hores de trajecte!.

Jo no ho veig gens clar. Ens trobem el dependent de la botiga d'ahir i ens diu que anem directament als vagons sleeper class, que és on hi ha lliteres, i que quan passi el revisor li paguem la diferència i ja ens deixaran quedar-nos.

I així ho fem, ens posem al vagó de primera classe, i allà on veiem seients lliures ens hi acomodem. Això ho podem fer perquè som occidentals i et permeten fer aquest tipus de coses, perquè si això mateix ho fa un indi llavors el fan baixar a la parada següent.

La veritat és que el tren va bastant ple i tenim problemes per col·locar les maletes. En unes tres horetes passa el revisor, ens diu que no tenim lloc, però fem la tàctica turista, li paguem el que val el bitllet de primera classe, més una mica més i ens diu els llocs que estan buits, de gent que ja ha baixat, amb el que, al cap d'una estona, ja estem tots en el mateix vagó.

Ens menjem el pollastre empanat que ens vam fer preparar ahir, més varies coses que ens passen a vendre, i que el Francis i jo que no dormim ens atrevim a provar. Molta fritura, un entrepà de truita, coliflor fregida, samosas, ...està tot bo. Serà que estic positiva.

Compartim el vagó amb un parell de nois indis, els quals senten certa simpatia per nosaltres, suposo que pel fet de ser diferents, portar ipod's i bones càmeres... i ens donen per compartir el menjar que porten, ens fan seure al seu seient i, tot i que no ens entenem ni una paraula entre el seu idioma i el nostre, acabem establint una particular amistat.

Jo m'emociono quan trobem algú sincer sense cap interès ocult. És d'agraïr, la veritat, perquè acabes agafant complexe de què únicament et volen perquè deixis anar diners.

La veritat és que el viatge acaba resultant molt gratificant. Mengem bé, dormim bastant, fem amics...

Arribem a mitja tarda a Goa i agafem un taxi de superluxe, amb aire condicionat i seients de pell perquè ens porti a buscar allotjament per Anjuna, que és la zona on hem decidit establir-nos pels pròxims dies.

Quan arribem a Anjuna ja està caient la tarda i es posa a ploure. Per variar. Així que la primera impressió és molt dolenta!.

Vaques prenent el sol a la platja d'Anjuna

El taxista ens comença a portar a veure guesthouses que no ens convencen per res, particularment a mi, potser perquè tenia clar que aquest era l'últim lloc on estaríem en aquest viatge i no m'importava escatimar en confort a Delhi, però a la zona de platja, on volia anar a relaxar-me els últims dies, havia de ser com un premi, i volia estar en un lloc com Déu mana.

El problema és que les guesthouse, si fa no fa, són el mateix a tot arreu, i amb una relació qualitat-preu molt dolenta. L'altre opció ja passava a ser un hotel bo, pel que ens demanaven gairebé el mateix que ens tocaria pagar aquí. Amb la qual cosa, ens neguem.

I jo emprenyada com una abella, i trista i decebuda. Total, que al final em resigno i acabem en una guesthouse que hem anat a veure al principi i no ens ha semblat res de l'altre món, però té piscina, i tampoc veiem gaires alternatives tenint en compte l'hora que és.

Avui volíem canviar-nos d'hotel, però resulta que de dia la nostra guesthouse tampoc està tan malament. Un llit és un llit a tot arreu, els banys són iguals a tot arreu, però té una terrasseta a primera lína de jardí que compensa, i els banys a la piscina, i els tes a l'hamaca, quan cau la tarda, també són d'agrair. Així que per comoditat decidim quedar-nos pel que queda de viatge.

La platja la tenim a un quart d'hora caminant, que és un llarg passeig, així que cada dia agafem la motxilla i ens anem d'excursió.

El segon dia vam intentar llogar una moto, perquè el Francis i la Yolanda n'agafaven una, i jo també en volia una, no pensava que fos gaire difícil. Aquí el poble tothom es mou en moto.

Anant tots quatre en moto per Goa

Sort que el Francis va tenir dos dits de front i em va fer provar la seva abans de que la llogués. Un cop la vaig haver provat, entre tots vam decidir que per la nostra seguretat millor continuàvem fent les excursions a peu. (i ironies de la vida, ell, dos dies més tard, a causa de l'alcohol i de la pluja, es va fotre dins un barranc i va xafar la moto i el cap).

Durant aquests dies a Goa hem estat de pànxing total, que és el que tocava. Moltes hores a la platja, que quan no plou sembla un paradís. Bon menjar, que aquí hem pogut tastar xai a la barbacoa, i hamburgueses; em cau la baba només de pensar-hi. Moltes hores al ciber, penjant fotos, trucant, fent videoconferències, ...

Hem tingut temps de quedar-nos a la terrassa fent gintònics i menjant olives (producte d'importació obviament), passar la ressaca a l'hamaca de la piscina mentre aguantàvem la pluja sota el para-sol. Hem tingut temps per marcar-nos uns bailoteos flamencs a l'habitació mentre teníem el personal de l'hotel observant-nos per la finestra.

També hi ha hagut temps per fer compres, com no. És una obligació moral, tenint en compte que a mida que t'acostes a la platja, tens vint-i-cinc mil noies intentant-te vendre de tot cada dia a cada minut. Hem fet botellot, comprant alcohol al súper i omplint les copes d'amagat als restaurants, com uns indigents... Vaja, ens ho hem passat molt bé.

Demà és l'últim dia que estem junts amb la parella de Cádis. Els trobaré a faltar perquè són uns catxondos i portem molts dies junts. Jo em quedo amb els esforços del Francis per parlar català amb el seu accent andalús de Barbate. És boníssim, quin fart de riure!.

I també em quedo amb el curs accelerat d'anglès que ha rebut la Nuri aquests dies per part de les insistents venedores ambulants i que li ha permès aprendre a dir: “nothing later”, ”nothing shop”, ”nothing promise”, "nothing", "nothing de nothing”.

Avui hem hagut de fer les maletes, quasi per darrera vegada. Ens hem acomiadat dels de Cadis amb molta melancolia i tristesa, i hem agafat un taxi que ens portés a l'aeroport de Goa per anar cap a Bombai, l'última parada del nostre viatge.

De fet, aquest trajecte l'havíem de fer en tren, no en avió. Vam comprar el bitllet de tren a l'agència Timos y estafas para todos los gustos y Asociados. El que passa és que m'havien d'enviar el resguard del bitllet per mail i encara l'estic esperant.

Arribem a Bombai a primera hora de la tarda. Només farem una nit aquí, no sé pas com ens ho hem muntat. En principi la idea era tornar a Europa amb un vol directe des de Bombai, però a darrera hora ens van anular el vol, i vam haver de tornar a Europa des de Delhi.

Arribats a Bombai ja comencem a discutir-nos amb tots els taxistes que estan a l'aeroport. Em demanen molts diners. Jo vaig amb la guia a la ma i ja portem més de mitja hora discutint amb tothom sense arribar a un acord pel preu.

Al final un noi que agafa un taxi, ens diu que pugem amb ell i que ens deixarà a les afores de l'aeroport, on els taxis ens donaran un preu més raonable. Així que pugem amb ell (resulta ser un professor de salsa) i quan comencem a allunyar-nos de l'aeroport para un altre taxi pel carrer i ens hi puja.

El taxista és un noi que no sé si té més de 16 anys. El taxi sembla sortit de la segona guerra mundial, i sembla que ens prenem el trajecte amb molta calma. Entre que ell no parla anglès i fa veure que sí, donem més voltes que en Willy Fogg.

Gràcies a que nosaltres anem preguntant pel carrer, i no gràcies a la perícia del taxista, acabem arribant a la guesthouse que jo havia vist i resulta que està tancada per obres. Chapeau!.

Comencen a sortir nois per totes bandes amb ganes de guanyar-se una comisió a canvi d'ensenyar-me tots els allotjaments de Bombai. Em resigno i els segueixo, perquè tampoc no tinc ni idea d'on anar a parar. Així que deixo la Nuri amb les maletes al taxi, i me'n vaig amb els cicerones a buscar allotjament.

Horrorós, caríssim i horrorós, o preu mig i super horrorós. No em convenç res, no em vull quedar enlloc, ja em veig dormint al taxi aquesta nit. Al final, m'intento fer entendre de què volem estar al centre, perquè em vull menjar una hamburguesa al McDonald's com a premi per la tarda fatídica que portem i m'acaben portant a una guesthouse que està en un tercer pis, amb bany compartit, però la veritat, es veu molt net i el preu és decent, així que cansades de donar voltes, ens quedem aquí. Total, només hi estarem una nit.

Esperem a que la dutxa quedi lliure (és el que tenen els banys compartits), i ens regalem una dutxa ben merescuda. No tenim ganes de fer gaire res. Sortim al carrer a donar una volta, i anem a menjar una hamburguesa al McDonald's.

A les vuit del vespre ja estem sopades i sense cap aspiració a fer res més.

Passegem una mica i ens adonem que estem al rovell de l'ou. A cinc minuts tenim l'hotel Taj Mahal i la porta de l'Índia. Tot i que ja és de nit donem una volta vorejant la platja i entrem a l'hotel Taj Mahal, on tothom va amb vestits de gala i nosaltres vestint d'“anem a la muntanya”. No sé ni com ens deixen entrar.

Com que és molt d'hora busquem un pub per anar a prendre alguna beguda. No tenim res més a fer, és divendres i els carrers estan plens de jovent. Comencem a fer gintònics per celebrar el final del viatge. Jo pagant amb targeta perquè l'efectiu ja no dóna per a més.

Bombai és molt cosmopolita, la música com la d'aquí i els preus també. La gent molt moderna, vestida per sortir de nit (no com nosaltres, que semblem unes indigents).

Quan arribem a la nostra guesthouse són ja dos quarts de cinc de la matinada. Pugem a dalt i trobem el noi recepcionista dormint al terra, i ens ve a obrir la porta, amb cara de pocs amics. Anem molt contentes i en quatre hores ens ve a buscar un taxi.

A les 8 del matí ens despertem amb uns cops a la porta. És el recepcionista que ens avisa de què el taxi està a baix esperant-nos. Acabem de tancar les maletes, i sort que encara anem vestides del dia abans. Baixem corrents i el recepcionista fent conya: Quèee, vau sortir fins tard ahir i mireu avui!.

Pugem al taxi i passats dos carrers, el conductor baixa i en puja un altre. Aquestes coses ja no ens sorprenen i ens posem a dormir una mica pel camí, fins arribar a l'aeroport.

Estem a l'aeroport com somnàmbules, deambulant amb coca-coles a la ma i assegudes per les cantonades de les sales de l'aeroport. Avió i cap a Delhi.

Quan arribem a Delhi ens passa pel cap d'anar a l'agència d'estafadors anònims a queixar-nos per tot plegat, però a mi, la veritat, em fa molta mandra, per no treure'n res, i prefereixo quedar-me per la zona a fer les últimes compres del viatge.

Fem nit a l'hotel Down Town, on tenim la roba d'hivern que havíem deixat. L'endemà donem per acabat aquest viatge volant des de Delhi a Barcelona via Helsinki. I tornem a la rutina, tornem al fred, tornem al benestar social i al capitalisme consumista. Tornem a la realitat!!!