Diari d'un viatge de 21 dies pel nord de l'Índia

Hem sortit de Ribes a les 5:00 direcció Barcelona. A les 12:40 agafàvem l'avió cap a Zuric (Suïssa) i Delhi. Primer dinar local, picant i dolent (arròs, llenties... i alguna cosa més indescriptible). Passaré gana. De moment ja vaig pel segon te. Alguna cosa se m'ha d'enganxar del país.

Encara no sabem on anirem. No tenim hotel on caure morts i arribem a la matinada a Delhi. Quan arribem veurem com està el tema després dels atemptats, que no fa gaire gràcia. Ja decidirem sobre la marxa. Sopo focaccia d'espinacs a l'avió (olé per mi, espinacs!!!). No vull passar gana el primer dia!

Arribem a Delhi a les 0:45. Caos i calor. Agafem un taxi (350 Rp) i a cops de clàxon ens obrim pas, entre vaques i gossos. Quan arribem a la zona de Paharganj només hi ha gent dormint pels terres. La veritat és que quan arribes de matinada és un xoc en tots els sentits!!!. Ni una llum, pudor, gent pels terres, ... només pengen cables dels edificis i es senten els gossos cridar.

Trobem habitació bastant ràpid, en l'hotel Rama Hare. Per 700 Rp dormim tots quatre, amb ventilador, tv, i nevera . La tele no va, la nevera està desconnectada i al ventilador li falta força, però a l'hora que hem arribat tampoc estàvem per ser molt exigents. La cadena del WC tampoc va i la dutxa està sobre el WC. Tot tapat amb una cortina. Molt autèntic!!!!. Demà canviarem!.

Aquesta nit hem dormit prou bé. Una dutxa i a buscar un altre hotel que aquest no ens acaba d'agradar i el tema compartir tots quatre la mateixa habitació i bany és una mica caos.

Quan sortim al carrer comencem a respirar l'ambient propi del país: venedors ambulants, pudor de curri i espècies vàries i merda. Molta merda!!!. El Carles, que ens fa de guia, ens porta a esmorzar al terrat d'un edifici i esmorzem de perles mentre gaudim de les vistes del caòtic Paharganj.

Comença a ploure fort i hem d'anar a buscar hotel. Hi ha fotos per fer increïbles, però me les deixo perdre perquè primer és la vida i he de vigilar que no m'atropelli una bici, un rickshaw, una vaca o una moto suïcida. S'ha d'anar amb quatre ulls.

Acabem de fang fins la cintura, però hem trobat un hotel per 300 Rp (2,5 €) l'habitació. Es tracta de l'hotel Down Town) . Comparat amb l'anterior és un luxe.

Un cop hem deixat les maletes hem anat a Conaught Place, la Plaça Catalunya de Delhi, que per cert, és on van esclatar les bombes, i ja ens ha enredat un tio pel carrer. Nosaltres anàvem tan tranquils i aquest ens ha començat a dir que encara hi havia bombes, que era molt perillós Delhi, que marxéssim d'allà... i hem acabat a l'agència d'un mafiós on evidentment el tio que ens hi ha portat s'ha emportat una comissió!.

Ja que érem allà hem preguntat preus de tours, i després de dues hores regatejant, negociant, i desconfiant, hem agafat un tour amb conductor per 17 dies pel Rajasthan. Ens ha sortit el tour amb cotxe, dos bitllets de tren i un d'avió per tornar de Varanasi a Delhi per 240 €. Els hotels ja ens buscarem la vida. A més ens han regalat un tour per Delhi que farem demà.

En un temple sikh de Nova Delhi

Després de negociar hem recuperat forces fent una Coca-Cola (crec que serà la beguda oficial del viatge) i aprofitant que el calor baixava i encara feia solet hem anat amb tuc-tuc fins el Palau dels Sikhs.

Un cop allà ens hem tret les sabates, ens hem posat un mocador al cap i ens hem meravellat amb tant bonic escenari. Un home sikh ens ha fet de guia, mentre vèiem com els altres homes es banyaven en el llac que hi havia al centre. Un cop hem sortit del temple ens han donat com una espècie de sèmola dolça que es menjava amb els dits i que representa una ofrena de Déu. Així que, tot i els nostres dubtes sobre les condicions higièniques d'aquella estranya pasta, ens ho hem menjat per no fer un lleig i ferir sensibilitats. I la veritat és que sorprenentment era molt bo.

Un cop a fora hem agafat un tuc-tuc per 60 Rp perquè ens portés a la Porta de l'Índia (Indian Gate). No sé si la meva vida mai havia perillat tant. El conductor estava decidit a creuar uns cinc carrils de tràfic en hora punta de través. I olé sus huevos, tots amb el cul apretat, el tio ha començat a obrir-se pas pel primer carril, amb la mala sort que se li ha calat el tuc-tuc a mig creuar i quasi ens envesteixen una dotzena de cotxes. Terrible conduir a l'Índia. Tots són suïcides.

A la Indian Gate una nena ens ha enredat perquè ens féssim un tatuatge de henna. Aquí et tima tothom. Al cap d'una hora ens ho hem tret i només ens ha quedat una taca vermella indefinible. Han començat a venir indis per tirar-se fotos amb nosaltres, fins que a la vint-i-cinquena foto els hem engegat. Alguna cosa es devien portar entre mans amb tanta foto.

Vam agafar un tuctuc per tornar, vam sopar a la terrassa del restaurant Everest un plat de pasta i vam anar a trucar a la família. Jo ja he perdut el mòbil.

Oléee, ens hem adormit. L'Anna, des de l'habitació del costat, ha fet un crit, i com que el conducte de ventilació comunica ens hem aixecat d'un bot. Eren dos quarts de 8 i a les 8 ens esperava el taxista. Ni temps d'esmorzar.

El taxista ens ha portat a agafar un rickshaw que ens estava esperant per portar-nos a la mesquita més gran de l'Índia, la Jama Masjid. Ens adverteixen que estem a Old Delhi i que és molt perillós ..així que cal vigilar!!.

Per entrar a la mesquita ens han fet posar una túnica very hortera, però molt autèntica, perquè no ensenyéssim ni un tros de carn (només les noies, és clar). Se'ns ha acostat un tio que parlava italià-indi-english i ens ha començat a guiar i a fer les pertinents explicacions. Quan ha acabat la visita el paio ens ha exigit que li paguéssim 150 Rp per persona. Està sonat, a sobre amb el seu idioma inventat no hem entès ni una paraula. Són uns... fajserñluqoeruio!!!. Hem hagut de sortir per potes per no pagar-li el que ens demanava.

Els rickshaws ens han portat al Red Fort. Una muralla amb una mesquita de marbre, jardins... L'Anna i el Carles s'han quedat a fora perquè ja l'havien vist. Com que feia una calor que ens moríem i estàvem deshidratats hem parat a fer una Fanta i unes finger chips, i el conductor continua el tour portant-nos a un mausoleu semblant al Taj Mahal, però més petit, la Tomba de Humayun. Fa moltaaa calor!!!.

Continuem anant a veure la casa del Gandhi, però entre el calor, la gana i el cansament ja no tirem. L'han convertit en un museu interactiu i molt amablement ens obliguen a passar per totes les sales i jugar amb tots els jocs interactius. Una mica rotllo. Després sortim al jardí a fer una mica l'indio sobre les últimes petjades que va fer Gandhi abans de morir.

Anem al Pizza Hut i ens posem les botes, però ens cobren 1100 Rupiessss, que aquí amb això paguem dues nits d'hotel. Abusiu!!. El capitalisme arriba a tot arreu!.

En una botiga provant-me un sari

Recuperades forces estem llestos per al shopping!! yuhuu!!!. Mercat tibetà. M'he enamorat de tot i com que em costa poc comprar, he fet algunes compres de rigor. Hem entrat en una botiga de saris i me n'he acabat comprant un, després de fer el número de provar-me'l. Era una ganga, de 2.100 Rp n'he pagat 1000 Rp. I a part, em serà molt útil per anar a treballar!!!. Després, com que ja havia obert l'aixeta de gastar, m'he enamorat d'un cobrellit, que he acabat pagant a 1.100 Rp . Això serà per a l'aixovar. Són uns trenta euros. Una ganga!!. Hem continuat buscant una gel·laba per a la Núria i l'Anna i ens hem fet amigues de la Maddu i la família. Hem rigut molt. Dóna gust fer tractes així.

El taxista ja feia una hora que ens esperava, així que hem deixat les compres per tornar a l'hotel. Pel camí un nen ja m'ha liat perquè li comprés collarets. I què has de fer, si et diuen que no tenen per menjar. Voldries ajudar a tothom, però de seguida veus que no pot ser i t'adaptes a la realitat del lloc. No podem canviar el món, ni tampoc som rics, però quan ens sobre menjar l'anem a portar a la gent que no té per menjar. Una petitíssima contribució, però a l'abast de tothom.

De volta a Paharganj deixem les coses a l'hotel i tornem al Bazaar. Hem de fer les últimes compres, que demà a les 8:00 marxem de Delhi. Volia pantalons indis i n'he acabat comprant 5 per 100 Rp cadascun. Llavors hem entrat en una botiga on tenien molta roba xula i hem estat allà com una hora, provant-nos vestits i camises. M'he enamorat de tot i volia quatre vestits que me'n demanaven una burrada. Al final m'he fet amiga del venedor que em deia: «Nooo, Anna, noo, it's the final price and I give you my brother for the same price¡!!:D Anna, you will be very sexy with that dresses in Spain, you must buy it». Total, que n'he acabat pagant 1.050 Rp I m'ha dit: «You are happy now Anna, me happy too!!». Fa molt riure, perquè són tan negociants!!! Si els tractes es fan rient, doncs a més passes una bona estona i tots contents!.

Carregada com una burra hem anat a sopar spaguettis a l'Everest, com ahir, i pujant l'escala ens hem trobat un metge que practicava Ayurveda. Quan baixàvem del restaurant ens volíem escaquejar i hem baixat sigil·losament però els tio ens estava esperant al replà.

Era un consultori estètic-tantra-esotèric. De tot menys mèdic. Tenia des de minerals fins a pinta-ungles. Així que som-hi cap a dins. Jo he estat la primera en passar per les seves mans. I els altres mirant. M'ha fet seure a la llitera. M'ha posat una pedra a cada mà i m'ha començat a tocar punts d'energia per equilibrar la mala energia (això és el que ha dit ell). S'estava bé, però no he notat cap força poderosa interactuant amb el meu cos i la meva ment. Hi he estat deu minuts, perquè només era una petita demostració. Hi hem anat passant un darrera l'altre i després ens ha estat explicant que li deien The King, que viatjava per tot el món, que ell curava l'ànima... (venedor de... fum??). Rarament no ens ha demanat calers, amb la qual cosa he confiat una mica més en ell, però vaja... de totes maneres demà marxem o sigui que tampoc ens ho podrà demostrar.

Dutxa i a dormir que ja són quarts de dues de la matinada!!.

Després de dormir poc (encara ens dura el jet lag) hem esmorzat al garitu del costat, al Bakery Café, que és un local petit que el porten una família de tibetans i per on corren les cuques pel mostrador de les pastes, però increïblement el que et porten està bo, i és molt tranquil. Tots estem una mica fotuts de la panxa, així que mengem poc.

A les 8:00 ens recull el taxista i posem direcció Pushkar. Moltes hores en cotxe. Hem parat per beure alguna cosa i a les 15:00 pararem a menjar un sandvitx. Tot i així encara ens quedaran tres horetes.

Finalment, arribem a Pushkar, la ciutat blanca, és una ciutat sagrada perquè va sorgir quan el Déu Brahma va deixar anar un pètal de flor de Loto i d'aquí va sortir el llac.

La conducció ha estat suïcida. Dos cotxes pel mateix carril en direccions oposades. Semblava Fast and The Furious. A veure qui és més valent. Tot el camí així, i això que s'han de treure el carnet!!!. Li he preguntat al conductor, l'Anil, perquè jo estava convençuda que aquí conduïes sense carnet, perquè vaja...

Pel camí hem passat per moltes barriades, molta misèria, pobles que no són pobles, són quatre cases... quatre motos... quatre gossos... quatre persones... tota la carretera ha estat així. Aquí no hi ha nuclis urbans, tot està habitat en poca o molta mesura. I llavors aquí hi ha alguna llei que reguli la convivència?. Ajuntaments?. Jo crec que no, la persona més rica i de més edat deu ser la que mana sobre els altres, tampoc veus policia per totes aquestes carreteres. Et passa alguna cosa i et troba un pagès al cap de tres o quatre dies.

Quan hem arribat a Pushkar ja hem començat a discutir amb l'Anil, ja ens la vol fotre, perquè amb l'agència hem pactat que els hotels els triàvem nosaltres i el tio ja ens vol liar i anar allà on ell té comissió. Com que no hem baixat del burro, el paio ens ha deixat tirats a les afores, amb l'excusa de què no podia accedir al centre amb cotxe!. Plovent, carregats amb les motxilles i creuant el pont ple de monos, allà deixats de la ma de deu.

Ja hem trencat la confiança amb ell, no és tant bo com semblava, i a més, encara no tenim els bitllets de tren i avió per a la resta del viatge.

Hem anat a la guesthouse Pinkfloyd. Molt cuca i per 250 Rp. Hem sortit a donar una volta, però plovia bastant i molt de fang i molta merda pel carrer i hem acabat fent uns tes a un roof bar i filosofant sobre la vida . De fet he pres un te perquè la Fanta que m'han portat semblava Tang de color taronja fluorescent, sense gas i portava caducada un any i mig. Diga'm previnguda.

Després hem anat a internet, a facebookejar una mica, per 20 Rp la mitja hora i como no, hem acabat de compres. Un àlbum de pell de camell, enorme, preciós, que deu pesar 3 kg i no sé com el portaré durant tot el viatge, però havia de ser meu, per 800 Rp (12 €). No m'he pogut resistir.

Aquí, en aquest poble, hi ha un ambient estrany. Tothom va col·locat i tothom ofereix haixix.

Anem a sopar a quarts d'onze. Ja tothom està dormint pels carrers. Anem totalment a deshora. Veiem un bar obert, el Rainbow i fem una pizza, mentre confraternitzem amb el cuiner i els seus fills. Ens fem unes fotos i prometem enviar-les. Anem a dormir, que demà a les 6:15 anem a veure les oracions al llac i ja és mitjanit.

Avui hem passat la nit del lloro. A quarts de dues encara no dormíem. Els gossos bordant, els alemanys de sobre cridant, i a més se n'ha anat la llum, i és clar, ens hem quedat sense ventilador. He hagut de sortir embolicada amb la tovallola a buscar l'encarregat, que m'ha dit que tranquil·la que ja solia passar i era general a tot Pushkar. Treuen la llum unes hores al dia per no gastar :/

Total, que ni oracions ni hòsties, perquè lògicament ens hem adormit. Ens hem despertat a quarts de dotze. Necessitàvem una cura de son. Hem esmorzat allà mateix, amb tota la calma del món. He demanat un suc de taronja i mitja hora després he vist que el cuiner venia del mercat de comprar les taronges. Paciènciaaa, estem de vacances i això és l'Índia, tot va en càmera lenta.

Hem posat direcció al llac, avui no plou i fa més gràcia. Tot el poble està ple de monos. Ens aconsellen que no els miris als ulls perquè et poden atacar. Pel camí ens trobem un home que ens acompanya fins al Ghat i ens va explicant cosetes. Després uns nens (posem que eren com escolanets) ens han fet un ritual amb pètals de rosa i hem estat resant per la família, pels vius, pels morts, per tenir salut, per tenir feina...ens han posat una tikka al front i hem llençat els pètals al llac. Molt maco. Després , com és obvi, hem hagut de fer una petita contribució.

La gent s'estava rentant en el llac. Per ells és símbol de purificació. I ens hem quedat una estona observant la gent, i les seves costums, perquè tot és diferent del que estem acostumats a veure.

Anem a veure el Temple Brahma, per torns, ja que no podem entrar amb motxilles. Mentre estàvem esperant amb la Nuri ens han crivellat a fotos. Uns nois que ens han vist així com molt exòtiques? rossetes, i de pell clara...

El temple no valia res, perquè a més estava ple d'abelles i fan ofrenes de sucre, ni t'explico com estava tot. Quan hem acabat hem anat a dinar a l'Om Shiva, un buffet indi. Una mica d'arròs blanc amb ketchup picant i unes patates com guisades. No m'he atrevit a res més. I ens han obsequiat amb unes boles de xocolata i un púding de plàtan. Aquí l'Índia els postres tenen molta tradició.

Com que la sobretaula s'ha allargat bastant (de fet, com cada dia, no tenim pressa, que estem de vacances), a quarts de sis hem posat direcció al Temple de Savitri. És un temple que hi ha a dalt de tot d'una muntanya i s'hi accedeix a través d'unes escales des de les afores de Pushkar. Hem calculat malament el temps i a més ens hem entretingut pel camí i ens ha començat a fosquejar quan estàvem a mig pujar. Són una mica més de 700 esglaons d'uns 60 cm d'altura cadascun. Jo havia d'anar fent parades. Hem arribat de nit i amb la llengua fins al terra, i total a dalt no hi havia res, una parada de cd's pirata i un temple cutre i petit amb una campana, però les vistes de Pushkar al capvespre, il·luminat, han valgut la pena. Hem estat cinc minuts, el temps just per recuperar les forces i fer el descens.

Sort que jo portava la llanterna frontal, sinó ja em veig dormint allà al temple. No hi havia cap mena d'il·luminació, el camí serpentejat, amb un desnivell de la hòstia, i els escalons fets de roques desiguals. Amb la llanterna ens hem pogut il·luminar una mica i hem baixat tots quatre agafats de la mà, com si balléssim una sardana!! per veure'ns!!. Com que ja no es veia res ens hem permès el luxe de parar-nos a mirar les estrelles perquè hi havia un cel super clar i una tranquil·litat absoluta.

Hem arribat al poble quasi a les 20:00 i hem anat a buscar un negoci de plata perquè l'Anna i el Carles volen fer negocis. Aquí la plata és molt barata. Ens hem passat tres hores mirant anells, arracades, collarets, ... sort que ens han servit un te per fer les compres més amenes. Hem acabat comprant tots.

Ja eren quasi les 23:00 i hem anat al Baba Restaurant. A fer una pizza i un suc natural... deliciossooo!!, comme alla Italia!. Qualsevol mengi vegetarià picant. Ara farem un parell de rentadores i a dormir. Demà sense pressa: a les 11:30 anem cap a Udaipur!

Avui ens espera el taxi. Casualment avui ha pogut entrar al poble per venir-nos a recollir. Li fotem una mica de canya perquè encara no tenim els bitllets de tren i ja ens veiem a venir l'estafa, perquè ens hem trobat unes noies catalanes que anaven amb la mateixa agència i van pagar per primera classe i els van col·locar a tercera. Volem els bitllets jaaa!!!!.

També ens treu el tema de les propines... és increïble!!. Ja li diem que de moment no estem gaire contents amb ell. Total, que ens ha fet pena, perquè sembla que sigui el nostre criat i fa pena, i ens ha tornat a liar, ara diu que en comptes d'anar a Udaipur, primer anem a Jodhpur que s'ha fet tard i ens queda més a prop. Segur que a ell li convé més fer-ho així per algun obscur i secret motiu.

La carretera i la conducció ens continua flipant. Hem d'anar esquivant vaques, cabres , motos, i autocars suïcides. Tot el camí ple de bots...fatal!!. Ens aturem en una paradeta (perquè no se li pot dir bar) a fer una Coca-Cola. No ens atrevim a provar res més. De fet és culpa nostre, com que li vam fotre canya de que no ens portés a llocs cars de turistes on té comissió doncs ara ens vol putejar així, però caaaap problema.

Hem arribat a Jodhpur en unes 6 o 7 hores. Són les 18:00 quan hi arribem. Per variar no pot entrar a la ciutat vella perquè els carrers són massa estrets: meeentiddaa!!. Així que agafem un rickhsaw on hi anem els quatre amb les quatre maletes i el meu àlbum de pell de camell. Sorprenent que la moto tiri. Trobem una guesthouse que encara han d'inaugurar i encara l'estan pintant, però l'habitació per 250 Rp està molt bé i l'estrenem nosaltres.

Sortim a donar una volta pel poble i pel mercat d'espècies. És molt curiós, totes les olors, i tots els colors de les diferents espècies. El que passa és que la ciutat té més de 400.000 habitants i és molt bruta i caòtica. No ens convenç gaire. Tan bé que estàvem a Pushkar!. Aquella tranquil·litat i el caliu de la gent del poble, que el segon dia ja em cridaven pel meu nom!.

Ens parem al carrer a fer un suc natural (15 Rp). É el millor que té l'Índia: un suc natural de diferents fruites liquades per 15 rp sota el sol sufocant és un oasis en el desert!!!!.

Hi ha molts nens demanant pels carrers i els comerciants no tenen miraments. Els hi foten cops de pal perquè s'apartin i no molestin els turistes. És penós. A Pushkar també ho feien. Una nena petita ens demana un suc de taronja mentre la seva mare que devia tenir 16 anys l'espera al final del carrer en un racó. Les convidem a totes dues a seure amb nosaltres i beure's un suc, sota la inquieta mirada de l'amo que no li agrada la idea de que unes indigents s'asseguin al seu local (que són 4 cadires al mig del carrer). No els hi diuen res perquè estan amb nosaltres, però les tracten malament igual.

Avui hem fet una excepció a la nostre dieta a base de pasta i anem a un indi a sopar. Un indi de semi luxe. Acabem menjant xapati (tortes de pa), Dhal (llenties estofades picants ) i arròs. Sense comentaris. I a dormir. Hem decidit que demà ja marxarem després de veure el Fort de Mehrangargh perquè no hi ha molt a fer aquí i no s'està gens tranquil.

Hem trucat a l'Anil, el taxista, per quedar avui a les dues del migdia. Ahir no trobàvem el seu número de mòbil i ja ens vèiem quedant-nos aquí a Jodhpur.

Així que hem esmorzat el típic esmorzar rajastaní: una pepsi i un grilled cheese tomato, com cada dia, hem agafat un rickshaw cap al Fort de Mehrangargh. Hem anat seguint totes les estances amb l'audioguia, veient les espases, els tresors i les habitacions del Maharajà (al Carles tots li diuen Maharajà perquè va amb tres noies), i des d'aquí dalt entenem perquè Jodhpur rep el nom de ciutat blava, ja que des d'aquí dalt veiem que la majoria de les cases estan pintades amb tons blavosos.

A les dues ens hem trobat amb l'Anil i vinga, continuem amb la conducció lenta i temerària. Pfffffff. Com que no havíem dinat li hem dit que s'aturés a algun lloc a menjar quelcom. Perquè no ens tornem a queixar de que ens porta a llocs cars ens hem parat en un bar de camioners. Cutrreee, cutreee!. De fet li direm bar perquè serveixen begudes, però és un paller, on tenen un foc amb una olla, una nevera, i dos somiers a fora, que serveixen alhora de taula, cadira i de llit pel que es quedi a dormir.

La veritat és que la broma li ha sortit malament perquè hem acabat menjant molt bé. La higiene no la comentem. Ja fa dies que passem d'això , perquè sinó no menjaríem ni beuríem res. Quan veus que estan rentant els gots i els plats al riu del costat on s'hi caguen, s'hi pixen, s'hi renten....bé, doncs estava bo!.

Hem menjat xapatis, amb una salsa verda, no se què era, picant, però per ser verd era bo. Veure-ho per a creure-ho!. He menjat ceba crua i tot. Tot això sota l'atenta mirada de dotze camioners que menjaven al nostre costat, semidespullats i bruts, que ens miraven com si vinguéssim de Mart. Sense tallar-se un pèl. Hem estat l'atracció del dia. Ens ha comentat l'Anil que era la primera vegada que veien gent blanca i rossa. Clar, òbviament els turistes no paren en aquests llocs.

Un parell d'hores més tard, ell s'ha aturat en una cuneta per pixar i li hem dit: callaaaa, que ara hi anirem tots. I les tres flors hem anat darrere un matoll, al mig de l'autopista totes tres enfila amagades amb el cul enlaire. El tio està flipant amb nosaltres. El què fem per no gastar!!. Crec que està acostumat a un altre tipus de turisme, i ell s'està veient a venir que el tema propina serà difícil.

Se'ns ha fet bastant tard i ell ja ens torna a vendre la moto per què ens quedem a dormir a Ranakpur, que és a mig camí, perquè s'ha inventat, per amenaçar-nos, que quan es feia de nit a vegades hi havia gent que feia parar els cotxes i els atracava. És un mentider. Nosaltres també estem cansats, així que li diem que si trobem allotjament molt bé de preu, ens quedem.

Ens porta a dos llocs que ens demanem 600 i 800 Rp per nit. Està flipant. Sembla que no ha escarmentat. Així que com que ell vol dormir gratis ens pacta el preu a 350 Rp per habitació a canvi de fer vot de silenci, perquè els altres turistes estan pagant fins a 1.000 Rp. La veritat és que són uns bungalous al mig de la selva i està super tranquil. També ens venia de gust una mica de tranquil·litat després del caos de Jodhpur.

L'habitació té A/C i tot, però no mata. A més hi ha cuques, aranyes, mosquits, ... Tot el que hom pugui imaginar. Horroróssssss. Fem venir el Carles perquè ens tregui una llagosta voladora de l'habitació i ens dutxem sense treure la mirada d'un super escarabat que està al costat del WC.

Com que estem al mig del no res ens quedem a fer un arròs amb truita aquí a l'hotel. La Nuri i jo ens quedem tres horetes fent sobretaula, i cerveses i parlant sobre el sentit de la vida, el destí i aquest tipus de coses que es parlen quan s'intenta arreglar el món. El cap de l'hotel, que està sopant al costat i s'ha encapritxat de la Nuri, ens convida a un trago de whisky indi casolà. Però de whisky no té res. Segur que era droga i ens trobaran sense òrgans en alguna cantonada!!. Ens el bebem, perquè crec que si anem una mica begudes potser no veurem tant els bitxos. Acabem pixant a la dutxa, per no enfrontar-nos a dos habitants voladors que comparteixen WC amb nosaltres. Ja no tenim gaires manies. A veure si dormim una estona.

Buff,,..doncs a diferència del que pensava he dormit com un tronc. Ens hem aixecat una mica tard, per variar i hem esmorzat allà. Tampoc hi havia més opcions. Estem a la selva.

Després volíem anar a veure un llac on ens han dit que hi havia cocodrils i una nena ens ha guiat pel mig dels camps fins arribar-hi, però de cocodrils res de res. Tornem a pujar al taxi. Destí: Udaipur. Ara sí.

Fem parada per veure els temples jainistes de Ranakpur. Preciosos, tots de marbre amb columnes, molt, molt maco. Per entrar ens han fet tapar les espatlles perquè han dit que anàvem too sexys i és una manca de respecte.

Hem continuat i aviat hem parat a dinar en un lloc decent. Arròs i truita. Les truites són tipus crèpe , molt bones (merdaaa, una aranya per sobre el coixí...brrrr).

Continuem. Després hem continuat una hora i mitja més en cotxe i hem aprofitat per preguntar-li a l'Anil pel sistema escolar d'allà. Diu que les escoles són públiques, fan de 8 a 15 h. i fan vacances maig i juliol.

Al cap de poc hem arribat a Udaipur i ens ha agradat de seguida. Hem anat a parar a la guesthouse Lakeview, amb habitació normaleta per 300 Rp, però té una terrassa encantadora, amb unes vistes increïbles al llac. Ens hi hem instal·lat de seguida i hem fet una cervesa (d'estranquis) i hem vist la posta de sol. Preciós.

Quan s'ha fet fosc hem anat a sopar alguna cosa per aquí al voltant. Concretament, l'Anna i jo hem provat el pollastre tandoori, que em feia gràcia, ja que és típic de l'Índia. El couen amb llenya i agafa un color vermell pujat, molt bo. Una mica de sobretaula i a dormir. Estem baldats.

Avui ens hem aixecat bastant d'hora, a les 7:30. Dutxa freda i esmorzar a l'hotel. La meva panxa ja comença a estar un pèl ressentida.

Al matí hem anat al Palau del Maharana de Mewar i per 150 Rp hem contractat un home gran que ens ha fet de guia. Ens ha explicat que era del s. XVI, que el Maharana era el rei i llavors hi havia 52 Maharajàs. Hi va haver una guerra amb els mongols... i hem pogut veure les estances del Palau. Casar-te al Palau d'Udaipur val 1.000.000 de dòlars per 3 dies de festa i 150 convidats allotjats a l'hotel. De ventafocs!!!!.

El guia s'ha agafat una mica massa de confiança amb mi i m'ha dit que em convidava a casa seva durant el temps que volgués, que tenia dos fillsI. A més, m'ho ha dit a cau d'orella i agafant-me pel braç...brrr...no sé jo si em volia pels fills...

Després hem anat a comprar. M'he comprat quatre fundes de coixí. Anem a omplir l'estómac amb un sandvitx i com que l'Anna té migranya han marxat amb el Carles a l'hotel (??) És el primer cop que la Nuri i jo anem per l'Índia soles.

Hem agafat un rickshaw (hi ha gent molt maca a l'Índia, aquest noi era molt trempat) i hem anat al Lake Complex City. Hem agafat una barca per 350 Rp. i hem anat a l'hotel-Palau a l'illa. Ens hem assegut de cares al llac, vistes precioses i hem tirat la casa per la finestra demanant un còctel granissat de sucs i granadina (ens han assegurat que el gel era fiable). Ens sentim com unes maharanís. Ja està bé d'anar tan de pobres, homeeeee.

Tornem a agafar la barca per tornar. Com que tot just són les 17:00 truquem a l'Anil perquè ens porti al Palau dels Monsons, a la muntanya. El Maharanà tenia tres palaus: el d'hivern que hem vist al matí, el d'estiu (on hem fet el còctel) i el dels monsons, que està dalt d'una muntanya, i ja que paguem a l'Anil full equip per tot el dia, que s'ho curri.

L'Anil ens recull i arribem justet per poder veure com el sol es pon darrere les muntanyes. Aquí l'Índia el sol quan es pon és increïble. Molt especial. Volíem fer temps fent un te, i de sobte han aparegut el Carles i l'Anna que arribaven amb un rickshaw. El conductor s'ha assegut amb nosaltres. Un noi jove, molt legal. La seva frase ha sigut:: "Jo faig bones obres perquè Déu ho veu tot i si veu que em porto malament quan em mori em castigarà!!"....tindrà feina Déu.

Quan hem baixat, hem tornat a negociar plata i a sopar pollastre fregit (aviam si se'm posarà millor que el d'ahir). Demà ens llevem a les 5:45. Bona niit.

Avui no hi ha molt a explicar. A les 7:00 hem començat ruta cap a Jaipur i hem arribat cap a les 16:00. Estàvem morts de tant cotxe.

Espectacle indi a Jaipur

A Jaipur ens hem allotjat a l'Evergreen Guest House. Molt conegut, no sé perquè, perquè és el lloc més cutre i brut on hem anat, i per 300 Rp, que tampoc és cap ganga.

Hem anat al Mcdonald's a fer un dinar-berenar i hem caminat pels carrers de la ciutat rosa, sense adonar-nos ni de que era rosa, perquè a quarts de sis ja començava a fosquejar. Els Mcdonald's d'allà són com aquí però sense vedella, tot més vegetarià.

La ciutat és un caos. Tothom demana, tothom vol vendre... però si nosaltres quatre hem de tirar endavant el país ho tenim clar. No podem fer més. Hem comprat unes sabates a una nena que anava descalça i al cap d'una estona ja se les havia vengut i tornava a anar descalça, perquè així fa més pena i guanya més diners.

Hem comprat llet en pols per a una dona que duia un nadó, i l'hem fet obrir perquè no se la pogués revendre. I portem caramels per tots els nens que se'ns acosten. Els hi faran més bé que no pas els diners, que només els corrompen. Semblem Papá Noel!!.

Quan hem arribat a l'hotel per sopar ens hem trobat que celebraven una festa d'una escola i hi havia un gup rajastaní que tocava música i feia dansa del ventre i faquirs... Molt divertit. I després tots els nens del cole s'han posat a ballar rollo heyy pita pitaa delll a l'estil bollywood.

Aquest matí l'Anil ens ha recollit a quarts de nou i hem anat al Fort d'Amber. A mig camí ens ha donat els bitllets de tren i... sorpresaaa!!. Tal i com ens pensàvem estaven equivocats. Posa Classe 3A i vam pagar 2A. Li hem muntat un cristo que no vegis!!!. El Carles parlant amb el cap de l'agència, l'Anna discutint amb ell, jo intentant parlar amb el consolat, i mentrestant quatre arreplegats intentant vendre-li un gorro a la Nuri, per deu vegades més del seu preu. A mi l'Anil ja m'ha dit que deixéssim estar el tema dels trens donant-me a entendre que així es guanyaven la vida i que sempre sortien guanyant.

Dones treballant al fort d'Amber

Tant estrès per no res, perquè ens diuen que és difícil de provar i que no passarà res. Perfecteeee!!!. Amb l'emprenyada a sobre hem pujat a l'elefant. L'Anil ens deia que millor anar-hi a última hora que hi hauria massa gent... una altra mentida!!!. Estàvem sols. L'elefant ha estat molt bé. Mentre pujàvem al fort un venedor ha aprofitat per vendre'm unes figures de Sàndal. Jo des de dalt l'elefant i el paio perseguint-me corrent tot darrere.

Hem estat voltant una estoneta per la muralla, i hem trobat uns encantadors de serps. M'han vist tant interessada que m'han fet seure allà amb ells i m'han donat una pitó perquè l'aguantés. Foto foto foto!!!!.

Com que ja era hora de dinar hem tornat al Mcdonald's. Tornaré més grassa del que estava. I a la tarda hem passat pel Palau dels Vents, que en teoria és l'atracció principal de Jaipur i realment només és una façana.

Al basar hem comprat una bossa gran amb rodes perquè ja no ens caben les compres a la motxilla. Hem sopat quasi mediterrani!!!: spaguetti, amb orenga i oliiiii (ai, que em cau una llàgrima). Good night!.

Hem tornat a encendre el llum. La Nuri ha vist un ratolí corrent pel terra. Ohh yeahhh. Serà per merda, perquè si alguna cosa no li falta a aquesta habitació és merda!!!!!!!!!.

Hem sortit de Jaipur a quarts de 9 del matí direcció a Agra (Agra-bar, la ciutat de l'Aladdin). S'ha fet molt llarg, crèiem que hi havia un parell d'hores i han estat 5 hores. Pfffffff. Aquí l'Índia sempre s'han de sumar tres o quatre hores al temps que et diguin ells.

Pel camí hem aturat a Fatehpur Sikri, una ciutat deshabitada perquè es van quedar sense aigua. Hem donat una volta per la mesquita, que ha valgut la pena pel guia, perquè era sortit d'un desfilada de Calvin Klein. Guapísssimmm, amb la boca tancada però!...perquè tela dents!!. Ens han anat enredant, regatejant... i he comprat dos espalmatòries de marbre per 550 Rp.

Imatge del Taj Mahal

Quan hem arribat a Agra ja anàvem justets de temps, perquè eren quarts de 5 i el Taj tanca a les 19:00. L'anil ha tornat a intentar colar-nos el seu hotel, evidentment sense èxit, i hem anat cap al Taj Mahal, a mirar si podíem entrar.

Hi ha unes mesures de seguretat importants: ni tabac, ni objectes que pesin, ni encenedors, etc. Al final hem entrat i... ohhhhhhhhhhhh. És impressionant!!. Sortit d'una pel·lícula. Com si fos dibuixat en el cel. I caminar descalç pel marbre és una delícia. Ens hem tirat dos mil fotos i ens hem assegut a dalt per veure la posta de sol, fins que ens han fet fora.

Després hem anat a buscar guesthouse, per uns carrers que tela marinera, però el barri està guai, hi ha ambient, tot i que no et pots treure la gent de sobre. Per a ells som gent rica i ells ho tenen difícil per a sobreviure.

Total, que hem anat a buscar l'Anil per recollir les maletes i li hem dit que ja podia marxar, perquè ens feia pena que es quedés 2 dies allà per només portar-nos a l'estació. Quan li hem anat a donar propina no l'ha volgut i no ens ha volgut donar la mà. Què s'ha cregut el paio!!. Tant bé que vam començar...

L'hotelet que hem triat està bé, per 300 Rp, tot i que hem tornat a veure un ratolí. Hem sopat a una terrassa molt encantadora, per la família que la regentava, i ens hi hem trobat una noia de Sidney, la Katherine, que viatja sola. Que valenta!!!. I per avui ja en tenim prou. Estem esgotats i demà tenim dia lliure... béeeee. Farem una mica de shopping, i a la tarda ens espera el tren. A veure què serà.

Avui no gaire res, ens hem perdut per Agra, per on li ha donat la gana al tio del rickshaw i hem dinat amb dos nois espanyols. Cap a la tarda hem anat cap a l'estació. Volíem arribar amb temps, així que ens hem estat tres hores estirats pel terra de l'estació esperant.

A les 20:00 pujàvem al tren. Prou bé, no ens podem queixar. Són lliteres, compartiments de 8 persones. Jo dormo a dalt de tot. Ens donen llençols, manta i coixí. Es dorm prou bé, i s'està tranquil·let, fins que els del compartiment del costat treuen el picnic de guisat allà al mig amb el fogonet i es posen a cuinar. Bahhhhhhh. Nosaltres ens repartim unes pringles i marxant.

Hem agafat el vagó amb A/C i la temperatura és una mica variable, de 40º a 15º i anar fent tot el viatge. El pròxim cop l'agafarem sense aire condicionat.

Hem arribat a Satna cap a les 7:00. Hem anat a l'estació de bus i un tio amb cara de nazi mal parit ens ha venut un bitllet per 80 Rp. Hem anat al lavabo. El primer cop que utilitzo un turc crec. Ara, molt més net que els altres. Mentre esperàvem el bus hem fet la migdiada allà en un banc, com uns indigents.

El bus és indescriptible. No tinc paraules. Quan hem pujat només érem vuit o nou turistes i crèiem que ens podríem estirar i tot, però ha anat pujant gent, i gent i més gent i cada cent metres ens paràvem per recollir més gent. El passadís ple. Gent dreta, nosaltres amb les cames aixecades i quasi de costat. Hem de deixar espai pel meu àlbum de pell de camell!!. El bus ja va amb la porta oberta i com que va a deu per hora, la gent va pujant. Jo perdo una xancleta amb la marabunta i l'he de recollir dos seients enrere. Serà un viatge horrorós. Total, només són 5 hores!!!!!!.

Després de 3 hores i mitja amb les cames mig gangrenades i plenes de pols del camí, ens han fet una parada on hem comprat un parell de plàtans, perquè ahir ja no vam sopar. La majoria de gent local ha baixat aquí i llavors hem pogut estirar les cames i dormir una mica. Ja estem entrenats per a dormir a qualsevol lloc.

Quan faltaven vint minuts per arribar a Khajuraho han pujat una colla de nois a l'autobús. Uns liants.Tothom ens ofereix allotjament. Acabem anant a una guest per 100 Rp. Plena de mosquits, calor insuportable, però anar fent. Els de la casa són tots uns mafiosos. El poble és molt petit i es coneixen tots. No mola.

Després de fer una dutxa, més que necessària i amb la tècnica del gota a gota, perquè no surt quasi aigua, hem anat a dinar en un italià. Pizza i pasta. Molto Buonoo!!!. De tornada jo em volia fer un massatge, perquè unes noies de Lleida de l'habitació del costat, els hi ha vingut una noia a fer massatges i molt bé. Així que jo he pensat que també m'aniria bé. Un dels nois de l'hostal m'ha vingut a buscar en moto pel carrer i m'ha dit que la noia dels massatges s'havia posat malalta, però que ja me'ls faria ell. Jajajajajajajaja.

Com que l'Anna i el Carles volien anar amb moto, la Nuri i jo hem sortit a donar una volta. Pel carrer tothom assetjant. Una cosa exagerada. I a part els del nostre hostal vigilen tots els moviments que fem i van informant a la penya de qui som i d'on som.

Hem comprat llibres del kamasutra per tots els nostres amics, ja que d'aquí Khajuraho és d'on va sortir, i hem acabat a la botiga de dos indis que parlaven espanyol i que venien de l'Expo. Curiós. Hem estat tres horetes fumant, i conversant, però al final se'ls hi veien les intencions, volien anar a sopar els quatre i portar-nos a veure unes cascades.. La Nuri amb el lliri a la ma, encantada!!!!. Com que no!!!.

Vam anar a dormir, per dir-ho d'alguna forma, perquè hi havia una plaga de bitxos de tota classe, i ni amb la tela mosquitera, ni amb Relec, ..no se'n van amb res. No es pot dormir així. Tenim ghandis (bitxos amb ales), dragons, mosquits, aranyes, escarabats,... Bahhhhhhh. Quin fàstic!!!!.

Per fi és l'hora de llevar-nos i sortir d'aquest cutrerio d'habitació. La pitjor nit amb diferència.

Avui anem a visitar temples. Com que està tot una mica escampat hem contractat un tuc tuc per 800 Rp tot el dia. Anem a esmorzar i comencem a visitar temples. Els principals ens diuen que els deixem per la tarda que amb el sol baix són més macos.

Nens en el sopar a Khajuraho

Un nen s'ha enxufat al nostre cotxe i ens fa d'animador durant el trajecte. El conductor ens diu que aquest nen no té mare i el pare sempre està borratxo... pobret! És super espavilat, suposo que la vida dura t'hi obliga. Ens porta a veure unes cascades i una espècie de Grand Canyon petit, amb pedres de dolomita, granit i basalt. És pedra volcànica. En aquest parc he hagut d'anar al lavabo, però m'estalviaré la descripció del WC perquè podria ferir sensibilitats.

Després ens els emportem a tots a dinar i allà tenim una nova incorporació. Un amic del nen, que pobret està als ossos. El conductor, que té 25 anys (n'aparenta 40) no vol dinar de cap manera. Només fa un àpat al dia. Ens diu que podríem anar a menjar a casa seva, amb la seva dona, tres filles i un fill. Mon dieu!!. Prometem anar-hi més tard.

Els dos nens mengen com si fos l'últim àpat de la seva vida. Després anem a comprar-los roba. Un jersei i uns pantalons per a cadascun i tots contents. El conductor ens porta al mercat i li comprem menjar per cuinar-nos el sopar. L'home està ben content, i l'Anna i el Carles li volen comprar una cabra, perquè per mantenir la seva família seria una bona inversió. Val 3.000 Rp (60 euros). Impensable per ells, però l'Anna té uns diners de la seva tia per a invertir en una bona causa i creiem que això ho és.

Temptegen el terreny cabra... fa molt riure... per mirar si li agradaria i si la podíem pagar i tal, i li diu: Vols una cabra???i el tio flipant!!!. Ens porta a casa seva i ens acollonim de la misèria en que viu. No ens ho pensàvem pas. Surten nens de sota les pedres, súper emocionats de veure'ns i tots ens agafen i volen pujar amb nosaltres als braços. Van súper bruts, descalços, plens de polls, però et miren amb una il·lusió que entendreix. Han vingut de tot el poble per estar amb nosaltres. El problema és que no ens podem comunicar. Són gent pobre, sense estudis, no parlen anglès, i nosaltres no parlem hindi.

Anem a la casa del veí a comprar la cabra, nosaltres i tot el poble darrere (semblem el flautista de Hammelin). Muneixen la cabra i li fan tastar la llet a l'Anna perquè comprovi que és bona. Quin riure.

Tornem a la casa, cabanya diríem, i la dona, que la tenen super marginada ens comença a preparar el sopar. Mentre, nosaltres estem amb la mainada, que ens tenen com si fóssim estrelles de Hollywood. La germana del conductor és un encant, es diu Rhani, i em regala un collaret que porta i m'enganxa un brillant al front. Això em deixa una mica tocada. Una noia que probablement només té aquell collaret i me'l dona sense pensar-s'ho perquè em considera especial. Jo no en porto cap per donar-li.

Després seiem a sopar i la dona diu que ella sopa després. Quin masclisme, per Déu!!. Li diem que no, que segui amb nosaltres. Demana permís a l'home amb la mirada i finalment s'asseu tota tímida amb nosaltres. El costum és que primer menja l'home i després, si en queda, mengen els altres. Quina merda costum aquesta!!.

Ens han preparat verdures amb masala, arròs i Dhal (llenties) amb xapatis. Mengem amb els dits com ells, i el tio es va tirant rots durant tot el sopar, amb tota naturalitat. Pica tot tela marinera, però clar, no vull fer un lleig, deixant de banda que està cuinat amb l'aigua.... que passava per algun rierol!!.

Quan acabem de sopar ens acomiadem de la família i el noi ens torna cap a casa. Jo amb un retortijon, que pujo les escales de cinc en cinc. Arribem a l'hotelet i jo, després del meu retortijón, vaig per tirar la cadena i sorpresa, no hi ha aigua. Ens anem a queixar i el tio ens fot una bronca del quinze dient que aquesta tarda ens havíem deixat l'aixeta oberta i que per això han tallat l'aigua. No sé què s'ha cregut. A part no és veritat. Ens disposem a sortir a trucar i el tio ens diu: shhhttt, on aneu????i nosaltres: Per-doo-naaa???. Ni que li haguéssim de donar explicacions, però bé, li diem que anem a trucar i el paio no ens deixa sortir, ens diu que hi ha toc de queda!!.

Entre la panxa, els mosquits, aquesta casa que és una dictadura...sembla una presó això. Merda de poble!!!.

M'aixeco de molt mala hòstia, i amb angoixa. He dormit fatal, precintada amb la mosquitera, passant molta calor i envoltada de tot tipus de fauna autòctona. Estic super tova. Necessito descansar en bones condicions i a més tinc mal de panxa. Quin diaaa!!!!

Hem tornat a trobar el nen d'ahir i ve a esmorzar amb nosaltres. Ja ens estava esperant. Ens comença a dir que li donem diners perquè quan sigui gran pugui anar a la universitat: increïble!!! Quan li diem que no pot ser se'n va emprenyat i ens gira la cara cada cop que ens veu.

Ara anirem a veure el temple principal, però jo la veritat és que no tinc ni ganes de tirar fotos. Estic cansada. L'Anna ha anat a la policia a denunciar que li havien robat el mòbil, i la Nuri i jo mentrestant hem anat al lavabo perquè el sopar d'ahir ha deixat una bona empremta.

Aprofitem per trucar a casa i quan he penjat m'he fet un fart de plorar. Sense motiu, però és d'aquells dies que plores per qualsevol cosa. Suposo que s'ha ajuntat la misèria que vam veure ahir, que ens va deixar a tots molt sensibilitzats, i que fa dies que no dormim bé... De tant en tant un s'ha de desfogar. La Nuri ha acabat plorant al meu costat també. Per veure'ns!!!. Després hem anat als temples jainistes sense moltes ganes.

Ara acabem de pujar al tren. Al final hem vingut a Satna amb taxi. Subvencionat per la Nuri i per mi que ens negàvem rotundament a tornar amb l'autobús de línia amb què vam venir. Anàvem bastant tard i al paio se li ha punxat la roda i encara s'ha permès el luxe de parar a la cuneta per fer un te amb els seus amics. I nosaltres a punt de perdre el tren.

No hem esmorzat, ni dinat, ni sopat. A veure si dormim una mica. Arribem a Varanasi a les 4:40.

Hem arribat a Varanasi a quarts de 5 i hem agafat un taxi. No les teníem totes, perquè ha arribat un punt que no ens fiem ni de la nostra ombra. S'han portat bé i ens han portat a una guesthouse que està molt bé, 300 Rp. Hi ha 3 llits, aigua calenta i gairebé no tenim inquilins. Anem a dormir una estona perquè estem en coma i a les 10:00 hem pujat a esmorzar amb tota la calma.

Crematoris a Varanasi

Allà les dotze hem sortit acompanyats per un noi de l'hotel que ens ha portat a donar una volta pel barri, i anem a veure també els crematoris. Funcionen les 24 hores i tarden unes tres hores en cremar del tot el cos. Els emboliquen, i els posen entre mig de la llenya. Llavors tiren les cendres al riu. Omplen una gerra amb aigua del Ganges i normalment la donen al primogènit perquè la tiri a terra per darrere seu. Un cop fet això han de continuar caminant cap endavant sense girar-se i mirar enrere, perquè si es giren l'ànima del difunt es pot despistar i no voler marxar.

Això només ho fa la gent que té diners, perquè la llenya és cara. La veritat és que no fa impressió. Ells ho fan amb tota naturalitat. Després el noi ens porta als locals on fan els Saris. A uns llocs fan teixits de seda i a uns altres llos els broden i a uns tercers locals els venen, que és on ens ha portat després i hem acabat comprant fulards de seda i caixmir per 400 Rp. Estaven molt bé de preu.

Hem tornat a la guesthouse a beure alguna cosa i a les 18:00, que ja era de nit, hem agafat una barqueta per anar fins al Main Ghat a veure com els monjos feien la puja, que és la ofrena que fan cada dia a la Deesa Ganges. A la barca anem amb dos homes, i una nena petita, que suposo que no tenien on deixar-la i se'ns queda adormida als braços. Hem comprat unes flors i unes espelmes per tirar-les al riu quan acabin de fer les oracions. Nosaltres també farem la nostra ofrena al Ganges. Donde fueres haz lo que vieres!!.

Hem tornat al nostre hostal a sopar (malawa chutney, una mena de pasta de full amb sofregit de tomàquet, molt bo) i allà hem trobat un italià, sol, bohemi, d'aquests que van vagarejant pel món sense rumb. Es diu Alberto, té 52 anys i parla espanyol. Ens ha estat encandilant amb les seves aventures de rodamón i la seva filosofia de la vida. Super interessant. D'aquelles persones que dona gust escoltar. Em quedo amb la seva màxima a la vida que és "Has de fer sempre el què vulguis fer a cada moment i intentar trobar el teu camí. No pensar en el demà".

Ens explica aventures de Birmània, Laos, Vietnam, ... És la sisena vegada que està a l'Índia. Ens amara de cultura del carrer. I nosaltres amb la boca oberta, i amb ganes d'arribar a casa, deixar la feina, i unir-nos a les seves aventures.

Més tard s'uneix a nosaltres un altre noi de León que es diu Luís, que té més o menys la mateixa filosofia de vida, viatjar, viatjar, viure el dia a dia, no lligar-te a res, i aprofitar el moment. Carpe diem!!!!. Ens deixem portar per aquesta filosofia. És fàcil quan estàs a l'Índia i de vacances. Quan tornem a casa ja tindrem temps de patir una sobredosis de realitat, però mentrestant a somiar que és gratis.

La Nuri i jo ens quedem allà la terrassa amb ells dos fins a les dues del matí escoltant embadalides. No vegis, entre la filosofia de carpediem d'ells i la de la reencarnació i les energies de la Nuri, d'aquí no ens treuen ni amb grua.

De fet acabem abandonant per culpa dels mosquits que acaben amb nosaltres, i perquè ens tanquen la llum de la terrassa, amb la qual cosa continuar a les fosques xerrant queda una mica friki.

Avui al matí, després d'esmorzar, que ja eren gairebé les dotze, hem agafat un rickshaw i ens ha portat a veure el Temple dels Monos o Hannuman Temple. Hem passat per un camí, cercat, on hi havia monos saltant a banda i banda, i nosaltres hem passat pel mig ben acollonits, sense mirar-los a la cara, com dicta la tradició. Tot i així, sort del paraigua del Carles, que ha hagut de fer-lo servir en més d'una ocasió per no ser atacats per les bèsties. Els militars custodiant-nos amb metralletes. Seran pacífics els monos?.

Després hem anat a veure el Temple de la Mare India, i hem tornat altre cop cap al Main Ghat. Ens hem perdut pels carrerons. Semblen un laberint, tot estret, fosc, sense asfaltar...i hem anat a parar a dinar a un lloc on ens han fet truita de patates amb ceba (que l'he trobat boníssisiiiiima) i pa amb tomata. Oléee.

A la tarda hem fet una mica de shopping i a les 18:30 hem anat a veure un altre cop la puja, però aquest cop des de les escales del Ghat, en comptes de veure-ho des del riu. Té un caliu especial, hi ha música en directe i els monjos fan el ritual. Jo també he anat a fer una puja. Et diuen una oració, et posen una tikka al front i dones la voluntat. Allà ens hem trobat el Luís de León (que petit és el món) i ens hem apalancat una estona al costat d'un shadu, que són uns místics, persones que ho deixen tot per buscar l'espiritualitat.

Després, estàvem tant amarats d'espiritualitat que hem volgut anar a un centre d'astrologia. Ens han explicat que era un dia especial per anar-hi perquè havia vingut un gurú de l'Himalaya i l'endemà ja marxava.... Milongas del marinerooo y el capitánnn... total, que hem acabat entrant.

Després de regatejar ens diuen que per 500 Rp ens llegeixen la mà. De fet ens volíem fer la carta astral, però el preu era exagerat. Així que només arribem a llegir-nos la mà. Primer entren el Carles i l'Anna i surten amb la boca oberta, que els hi ha encertat tot, que molt bé... i clar, jo també decideixo entrar.

Entro, en una habitació de 2 m², i hi ha dos paios amb túnica blanca asseguts a terra. Molt cerimoniós tot. Només parlen anglès. Em demanen la data de naixement (amb la qual cosa jo crec que pel signe ja poden deduir moltes coses), m'agafen la mà i em comencen a dir coses que eren certes. Però quan hi penses una mica, són coses que tothom ha patit o ha pensat en algun moment de la seva vida, i coses genèriques que tu et pots prendre de moltes maneres, a la teva conveniència. Per tant, no em decep del tot i m'acaben dient que estic feta una merda, plena d'energia negativa, com si tingués un mal d'ull, i això sense un talismà que em compensi l'energia, no ho arreglaré pas.

Jo, que ja els veig a venir, pregunto el preu del talismà: 3.000 Rp. La mare de déu. Empasso saliva i em pessigo per veure si era real el que m'estaven dient. 3.000 Rp són 10.000 pelesssssss!!!. Ells no m'obliguen, em donen uns minuts perquè m'ho pensi. L'Anna també se l'ha comprat, però les seves energies negatives eren més petites i només li han cobrat 1.000 Rp!!. Faig un balanç ràpid de pros i contres. Deu mil peles per un talismà que és de llauna, sumat a la fe que hi posaré jo, o córrer el risc de ser infeliç tota la vida per culpa de les energies negatives i penedir-me tota la vida de no haver-lo comprat. El compro, convençuda de que m'estan estafant, però més val prevenir. Només faltaria que fos veritat.

Em diuen que em posen una oració en un paper a dintre del talismà i que l'he de recitar dos cops al dia: Ommm Naa Shivaaa. El talismà sempre a sobre, excepte en les relacions sexuals, quan tens la regla,... vaja, quan ells consideren que estàs bruta. Agafen una vareta màgica amb unes plomes d'estruç i me'l passen per sobre, com si m'estiguessin beneint mentre ells diuen les paraules màgiques que ajudaran a que les energies negatives surtin corrents.

Quan surto la Nuri riu per sota el nas, però diu que mira, que si jo hi tinc fe, anirà bé. A la nit fem sessió de filosofia de la vida amb l'Alberto i el Luis. Ens encanta. I em queda clar: no comprar pis, llogar-lo, així aprofites més la vida i vius més en llibertat.

Avui ens hem aixecat a les 11:00 . La Nuri ha pujat a esmorzar amb els altres i jo m'he quedat a l'habitació resant, tal i com em van indicar. Quan anava pel tercer Ommm Naaa Shivaaa i només veia la imatge d'aquells paios prenent-me el pèl, ja he vist que la fe escassejava i he preferit assumir l'estafa que continuar perdent el temps amb històries.

Amb la tonteria hem acabat sortint de l'hotel a les 13:00. Hem tornat al Main Ghat, al garitu de la truita de patates. Jo he aprofitat per anar a internet i quan he tornat l'Alberto, l'italià, s'havia assegut amb nosaltres.

Ens hem quedat tota la tarda xerrant mentre miràvem com plovia. Cap a les 19:00 hem anat amb la Nuri i l'Alberto a veure els crematoris principals, mentrestant pels carrers fèiem Skating en la mierda( que deia l'Alberto), és una nova modalitat de patinatge, quan el terra és una barreja de merda de vaca, sorra, i aigua de la pluja.

Les dones de la família del difunt no tenen accés als crematoris perquè són massa emotives i la seva ànima toparia amb la del mort i no la deixaria pujar en pau. El procés quan algú mor, és empastifar-lo de mel, mantega, llet i oli. Després han d'anar a la policia a certificar de què ha mort i obtenir el permís per cremar-lo. Els nens menors de 8 anys, les embarassades, els homes religiosos, leprosos o picats per una cobra no es poden cremar i els tiren directament al mig del Ganges, amb una pedra lligada al peu perquè no flotin (tot i així més d'un flota).

Hem anat a sopar a l'hotel i hem fet una festa per acomiadar l'Alberto, que se'n va. Hem begut dues cerveses, de contraban, i un porret d'un costo que va comprar l'Anna a un indi al carrer. A saber!!.

Avui ens hem aixecat a les 5:00, després de tres dies intentant-ho. Volem anar a veure la sortida del sol des del Ganges, amb barca. La gent a aquesta hora fa el ritual de purificació i es renten al riu. El sol és vermell i té un encant especial, sinó fos perquè ens trobem algun cos flotant pel camí.

Hem tornat a dormir una estona i ens aixequem a les dues. Mengem allà mateix i a les 16:00, que el sol ja no apreta tant, anem un altre cop al Main Ghat, que és on hi ha l'ambient.

Anem a una escola de música clàssica índia, ja que aquí a Varanasi n'hi ha moltes i cada dia fan concerts els estudiants. La veritat és que espectadors només som nosaltres i el macro grup de música és un paio tocant la taula índia i un altre el sudon, que és com un sitar petit. Al cap de deu minuts ja estem avorrits i tenim gana, però clar, quedaria molt mal educat marxar, així que aguantem fins al final.

Després de perdre'ns per uns quants carrers (no tenen nom, ni llum, ni cap indicació) arribem al Lotus Lounge, al costat del Ganges, un intent de restaurant chill out. Avui volíem fer un sopar especial de comiat.

Avui l'Anna i el Carles ens acompanyen a l'aeroport a agafar un avió per anar fins a Delhi. Ells es queden a Varanasi un temps més.

Fa pena, això pràcticament ja s'ha acabat. Un cop a Delhi la Nuri i jo aprofitem per fer les últimes compres a Paharganj i ens quedem a dormir a un hotel amb millors condicions, per marxar amb bon regust de boca. Un hotel amb aire condicionat. No funciona i ens el cobren. Però en té, que ja és molt!!!.

L'endemà toca tornar cap a casa. N'hem passat de tots colors i acabes emprenyat amb tothom i amb tot, però marxes amb un somriure d'enyorança i desitjant tornar ben aviat. This is India!!!