Relat i guia d'un viatge de 9 dies a Sicília

Sortim de la terminal 2 de l'aeroport de Barcelona/El Prat a les 20:35 i arribem a l'aeroport Falcone Borsellino de Palerm a les 22:30. Un cop desembarcats anem a l'oficina de l’agència Dollar per a recollir el cotxe de lloguer.

I des de l'aeroport anem directament fins l’apartament que tenim reservat en el centre de la ciutat de Palerm.

Visitem la ciutat de Palerm, la capital i principal ciutat de Sicília.

La història de Palerm és rica i fascinant, només has de mirar al voltant per confirmar-ho. Els primers a ocupar la vall de Palerm van ser els fenicis, que van fundar una ciutat anomenada Zyz al segle VII a.C. Els grecs van intentar diverses vegades apoderar-se d'aquell lloc màgic, però només els romans ho van aconseguir durant la Primera Guerra Púnica.

Amb la caiguda de l'Imperi Romà, Palerm va ser objecte d'invasions bàrbares de vàndals i ostrogots fins al 535 d.C., quan les flotes bizantines de Belisario, de l'Imperi Romà d'Orient, la van conquerir i van convertir en capital del seu regne al sud d'Itàlia.

Els bizantins van deixar en la ciutat incrustacions de marbre i mosaics daurats que embelleixen Palerm. L'any 827, els àrabs van arribar a Sicília i van construir mesquites i grans palaus.

El seu apogeu es remunta al 1040: els reis normands van crear un estat pioner on convivien pacíficament diferents religions i ètnies. Un clima que va agradar a Frederic II, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i net de Frederic Barbarroja. A la Palerm medieval, regnava l'estil arquitectònic àrab-normand que admirem avui.

Al segle XIII, Carles d'Anjou va derrotar el fill de Frederic II. Tanmateix, els aragonesos es van apoderar de Palerm, com exigien els ciutadans aixecats contra els angevins.

Des del 1494 fins al 1759, Palerm va ser governada per virreis, administradors del rei d'Espanya que serien suprimits pels Borbons instal·lats a Nàpols, els quals van unificar el Regne de les Dues Sicílies i van governar Palerm fins que va arribar Garibaldi i la seva annexió al Regne d'Itàlia. Va ser època de grans edificis modernistes amb un encant que, encara avui, és insuperable.

El cert és que els vestigis dels diferents conqueridors de la ciutat són tan variats que permeten coexistir la Mesquita arabo-normanda de San Giovanni degli Eremiti amb la genial catedral, la Capella Palatina del Palau Normando, o la plaça de Quattro Canti, on convergeixen les dues vies principals de la ciutat Vittorio Emmanuele i Via Maqueda.

Recorregut a peu pel centre històric de Palerm

Seguint Corso Calatafami ens trobem amb la Porta Nuova, al costat del Palau dels Normands, alçada l'any 1460 per obrir la principal artèria de Palerm, la Via Vittorio Emanuele.

La seva teulada coberta de rajoles és, però, una reforma d'estil manierista de 1535, promoguda pel virrei Colonna per commemorar l'entrada triomfal de l'emperador Carles V després de la victòria a Tunísia. La restauració de 1696 per "parxar" les destrosses del terratrèmol va afegir els quatre moros.

Via avall arribem a la Piazza della Vittoria, on hi ha la Villa Bonnano a la dreta i el Palazzo Sclafani, de l'any 1330, en una de les seves cantonades (avui dia és la seu de la Comandància Militar) i l'Hospital i Caserna de San Giacomo a la dreta.

Seguidament a la dreta trobem la plaça de la Catedral. L'edifici de la Catedral de Palerm ha estat alterat de forma continuada, però no ha perdut la seva majestuositat. Va ser basílica paleocristiana, mesquita àrab, i temple cristià per als normands. Unida per dos arcs a la torre del campanar, ofereix una preciosa foto panoràmica.

Seguint la Via de Vittorio Emanuele cap a l'oest, i curiossejant pels comerços, arribem a Quattro Canti (Piazza Vigliena).

Tallada per Via Maqueda, la Via de Vittorio Emanuele s'obre a un harmoniós espai on quatre façanes còncaves d'edificis del XVIII articulen en tres ordres estàtues de les quatre estacions, dels reis espanyols, i de les quatre santes palermitanes de cada districte.

A la nit és imprescindible acostar-se a la Plaça Pretòria, custodiada pel Palau Senatori, l'actual ajuntament, i per la sumptuosa Església de Santa Caterina d'Alessandria. Al centre de la plaça els joves de Palerm es congreguen al voltant de la font Pretoria, mentre els turistes es fotografien sense parar.

A la sortida de la plaça Pretòria arribem a la Plaça Bellini, circumdada per l'Antic Teatre i avui pizzeria, i per la preciosa església normanda de La Martorana, a més de l'Església de Sant Cataldo.

A l'altre costat de la Via de Vittorio Emanuele, trobarem entre carrerons, el fascinant mercat de la Vucchiria.

El nom d'aquest mercat deriva del francès, boucherie, és a dir carnisseria. Va créixer a partir dels segles X-XII al voltant de la plaça Caracciolo i la via Argenteria. Els llocs de fruita, peix, carn, formatges, espècies, gangues, etc. adquireixen un halo màgic quan cau la nit i els llocs encenen els seus enormes focus i la llum es reflecteix en les seves carpes vermelles. La barreja d'olors i colors és tan indescriptible com inoblidable.

Per a visitar tots aquests llocs, des de l’hotel fem un itinerari circular que recorre:

• El Mercato della Vuccira
• La Fontana Pretoria
• La Piazza Belini
• La Chiesa e Monasterio di Santa Caterina d’Alessandria
• La Via Maqueda
• La Cattedrale di Palermo
• El Palazzo dei Normanni
• La Chiesa di San Giovanni degli Eremiti
• El Teatro Massimo

Avui anem a Monreale a 10 km del centre de Palerm, uns 20 minuts en cotxe.

Dominant la petita plaça Guillermo II del poble de Monreale es troba la Catedral de Monreale, joia indiscutible de l'art normand. Segons la llegenda, va ser Nostra Senyora, que es va aparèixer a Guillermo II en somnis, qui va indicar al sobirà on construir l'església. En realitat, va ser la rivalitat entre Gualtiero Offamilio, l'arquebisbe de Palerm, i el rei Guillermo II. La veritable raó de la construcció del complex monumental fou com a manifestació del poder del rei.

La construcció de la catedral de Monreale, que comprenia també el convent i el palau reial, va començar l'any 1174. Des del 2015 figura en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

L'exterior es caracteritza pel seu estil senzill: destaquen el portal flanquejat per dues torres normandes i els tres absis ricament decorats. Però la veritable meravella es troba a l'interior: les tres naus estan totalment cobertes d'enormes mosaics sobre un fons daurat. Es tracta de la major decoració de mosaics d'Itàlia, la segona del món després de la de l'església de Santa Sofia d'Istanbul: més de 6.000 metres quadrats de tessel·les de vidre i pedra.

La veritable joia de la catedral és l'imponent mosaic que decora l'absis central i que representa el Crist Pantocràtor en l'acte de beneir els fidels. Mira cap amunt i prepara't per quedar-te sense alè.

Després anem fins al Santuario di Santa Rosalia, a 24 km de Monreale i uns 40 minuts en cotxe.

A 429 metres sobre el nivell del mar, en el cim del Monte Pellegrino i immers en una naturalesa salvatge i exuberant, es troba el Santuari de Santa Rosalía, la patrona de Palerm. Aquest santuari fou fundat l'any 1625.

L'escriptor i antropòleg sicilià Giuseppe Pitrè, font preciosa de costums i llegendes sicilianes, conta que el 1624, mentre la ciutat estava assotada per la pesta negra, un caçador va trobar accidentalment els seus ossos a la cova de Monte Pellegrino, on havia mort el Sant.

L'arquebisbe de Palerm, el cardenal Doria, juntament amb el Senat i els notables de la ciutat, van pujar al puig i van recollir les santes relíquies, les quals van ser portades en processó per primera vegada el 5 de juny de 1625. En passar el sant, l'epidèmia va remetre i els palermitans va triar Santuzza com a copatrona de la ciutat.

La façana del santuari, del segle XVII, està recolzada contra la roca i, en una edícula, hi ha una estàtua de marbre del sant realitzada al segle XVIII per Gregorio Tedesco. S'ingressa per un vestíbul amb tres arcs recolzats sobre columnes retorçades on hi ha dos altars de marbre; una de les moltes làpides recorda la visita que va realitzar Goethe al santuari el 1787. Els murs de la cova (25 metres de profunditat) on resava el sant, exaudeixen aigua considerada mil·lenària que es recull de les gàrgoles.

Des d'aquí ens acostem fins al poble i platja de Mondello, a 15 km del Monte Pellegrino i a 13 del centre de Palerm.

Aquest petit poble costaner va ser durant els anys vint del passat segle on els més adinerats burgesos palermitans van construir-hi cases modernistes de l'estil Liberty, una variant siciliana de l'art nouveau.

Del seu passat pesquer es pot contemplar la torre cilíndrica del segle XV, les restes de l'antiga almadrava i la torre de vigilància, entre d'altres.

Entre 1890 i 1910 Mondello es va transformar en una localitat turística. En aquella època es va procedir a sanejar els pantans gràcies a la iniciativa del príncep Francesco Lanza di Scalea, soci d'una empresa de transports italo-belga que va connectar Palerm amb aquesta vila costanera.

Es va crear un projecte de lloc residencial per als més adinerats, amb el balneari, viles i un gran hotel que només van poder gaudir uns afortunats que durant la Belle Epoque van fer de Mondello un centre cosmopolita de turisme. Però les dues guerres mundials, la massificació posterior del turisme i l'expansió de Palerm van fer que el paradís s'omplís de fidels de totes les classes socials.

Al Viale Regina Elena s'alça quelcom anacrònic després dels anys i l'orientació del turisme massiu que ha adquirit Mondello: el balneari Kursaal. És un més dels testimonis d'una noblesa de Palerm extinta i que recorda els balls de saló descrits en la novel·la El Gattopardo.

Avui hem d’arribar a Taormina, on tenim un apartament en el que estarem tres nits. Des de Palerm fem un itinerari per la costa nord. Sortim d'hora pel matí, després d’esmorzar.

La població de Cefalú és a 40 km de Palerm, al voltant de 50 minuts en cotxe. En ella hi destaca la Catedral de Cefalù (horaris: 08:00 a 12:15 i de 15:00 a 19:00. Entrada: 12 €).

Envoltada de palmeres, aquesta catedral és de pedra daurada i es fon amb el penya-segat de la Roca. És un dels monuments més impressionants que es conserven de l'era normanda. Està inscrita a la llista de Patrimonis de la Humanitat de la Unesco des del 2015.

El seu promotor va ser el rei normand Roger II de Sicília, que havia promès construir-la si se salvava d'un naufragi durant el seu retorn a Nàpols. Els treballs van durar més d'un segle, entre els anys 1131 i 1240.

La façana, acabada l'any 1204, és una obra mestra de l'art romànic. Està composta per un cos central de dues altures on els arcs entrecreuats estan coronats per una falsa loggia i adornats amb arcs de mig punt.

A banda i banda, s'alcen dues torres quadrades de teulades apuntades i revestides de ceràmica majòlica. L'interior és de planta de creu llatina. Les tres naus estan separades per columnes rematades amb capitells d'estil siculo-normand.

A l'interior, hi ha els magnífics mosaics de fons daurat i colors vius i variats. A l'absis, s'hi observa un immens Crist Pantocràtor. Més enllà, la representació de la Verge orant, envoltada per quatre arcàngels i sobre els dotze apòstols, és típica de l'art romà d'Orient. També són interessants l'antic tron episcopal i el tron reial de marbre i mosaic.

Des de Cefalú seguim per la costa cap a l'est fins arribar a Capo d’Orlando, a 78 km i al voltant d’1 hora en cotxe. Aquí deixem la costa i anem cap a l’interior seguint la SS116 fins a Randazzo. Aquesta és una carretera de muntanya (estem en la part nord de l’Etna). De Capo d'Orlando a Randazzo són 54 km, al voltant de 1 hora i 15 minuts.

Randazzo té orígens molt antics. Porta d'entrada a Sicília, els seus primers assentaments humans es remunten al segle VI a.C. La petita localitat està a pocs minuts de la propera Taormina i es troba en el centre de tres zones protegides: el Parc de l'Etna, el Parc Nebrodi i el Parc del riu Alcántara.

També coneguda, en el passat, com la «ciutat de les 100 esglésies», Randazzo encara conserva moltes de les seves antigues estructures religioses. Però n'hi ha prou de pensar en les tres basíliques de les zones antigament habitades per llatins, grecs i llombards.

La primera d'elles és la basílica de Santa Maria Assunta, en el barri llatí, de pedra de lava i carreus de gres, que data de la primera meitat del segle XIII. A continuació, l'església de Sant Narcís, del segle XIII, al barri grec, la més gran de la ciutat. I finalment, l'església de Sant Martí, al barri llombard, amb el seu campanar de 41 metres d'alçada, construït l'any 1000.

Un dels llocs més pintorescos del centre històric és la Via degli Archi, repleta d'arcs apuntats, finestres aixetes de dues llums i voreres empedrades de basalt làvic. No es queda enrere el Palazzo Comunale, antic convent dels Frares Menors, amb el seu bonic claustre interior.

I acabada la visita a Randazzo anem cap a Taormina, a 40 km i al voltant d’una hora en cotxe.

Per anar a l’Etna, el famós volcà sicilià, el lloc més accessible és per la part sud del volcà, a través del Rifugio Sapienza, situat a 1.800 metres d’alçada i a on s’arriba per una carretera asfaltada. És a 55 km de Taormina, al voltant d’1 hora en cotxe. El dia de la nostra visita a l'Etna ens va fer molt mal dia.

Vam poder caminar fins el cràter Sylvan, de l’erupció del 1892, i els cràters Silvestri. Tots ells estan molt a prop de l’aparcament: un es pot visitar en 10 minuts i l’altre en uns 20 minuts. I des de l'Etna vam tornar a Taormina.

La història de Taormina s'embolica en la fascinació i el misteri. L'any 358 a.C., els sículs que s'havien instal·lat al puig Tauro van acollir els supervivents de la colònia grega de Naxos. Allà van fundar Tauroménion i li van donar a la ciutat la configuració d'una colònia grega, amb l'àgora, l'acròpolis i el teatre antic.

La tirania de Dionisi II no va perdonar Taormina, que va ser annexionada a l’hel·lenístic regne de Sicília, fins que els romans van declarar província romana tota l'illa de Sicília.

Després de la caiguda de Roma, la ciutat de Taormina es va convertir en la capital de la Sicília bizantina. Va ser conquerida pels àrabs, destruïda i reconstruïda com a Emirat de Sicília. El 1079, el normand Roger I es va apoderar de la ciutat després d'haver conquerit la resta de l'illa.

Durant aquest període, la ciutat va gaudir d'una llarga prosperitat. Però Taormina va ser menys afortunada sota el domini dels espanyols i els francesos, fins que va ser redescoberta en els últims temps com una destinació turística plena d'esplendor.

El teatre grec és l'altre símbol de Taormina. Compta amb una cova excavada a la roca en perfecta harmonia amb el seu entorn i ofereix un mirador únic: al sud es troba el mont Etna, la badia de Naxos i la ciutat de Taormina, mentre que al nord pots admirar la costa calabresa amb l'estret de Mesina.

La visita dura menys d'una hora i, si voleu fer fotos perfectes, aneu a última hora de la tarda mentre esperes la posta de sol. L'auditori, amb les seves grades, és prou gran com per convertir-lo en el segon teatre antic més gran de Sicília, després del de Siracusa. Els nínxols que es poden veure a la part posterior albergaven les estàtues utilitzades per a embellir-lo.

Aquest lloc va patir diverses adaptacions en l'època romana i, durant un temps, també va ser utilitzat com a sorra per als gladiadors. Durant l'estiu, se celebren aquí esdeveniments i espectacles musicals i teatrals.

Un altre lloc imperdible de Taormina és la plaça IX Aprile, una terrassa panoràmica amb vistes a la badia. Repleta de cafès a l'aire lliure, la plaça és el lloc perfecte perquè prenguis un granissat, deixar-te sorprendre per la bellesa de Taormina i divisar el Mont Etna en la distància.

Des de la terrassa, camina fins a la plaça Duomo per admirar d'una banda la basílica catedralícia de Sant Narcís de Bari (Duomo di Taormina), del segle XIII i, de l'altra, la font d'estil barroc Fontana di Piazza Duomo.

Des de Taormina anem fins a Catania, a 54 km i al voltant de 45 minuts en cotxe.

La història de Catania comença als anys 729-728 a.C, quan uns colons grecs de Naxos van fundar Kατάvη (Katane). Després d'un període de domini de Siracusa el 263 a.C, la història de la ciutat va continuar sota el domini de Roma.

Al llarg dels segles, la ciutat ha anat patint el mateix destí que la resta de Sicília, amb períodes de dominació, destrucció i renaixement. El 1402, amb el rei aragonès Martí I de Sicília, Catània es va convertir en la capital del Regne de Sicília.

Dues gravíssimes catàstrofes naturals, l'erupció de l'Etna l'any 1669 i el terratrèmol de Val di Noto el 1693, van introduir Catània en la modernitat. De fet, lL'estil barroc sicilià és el resultat de la voluntat dels seus il·lustres arquitectes per reconstruir la ciutat devastada.

El 1816, un any després del Congrés de Viena i després del Tractat de Casalanza, el regne de Sicília i el regne de Nàpols es van unir, donant lloc al Regne de les Dues Silícies. Poc després, Catània va adquirir la condició de municipi i, gràcies a la reforma administrativa borbònica, es va convertir en una de les set províncies de Sicília.

Després de formar part del Regne d'Itàlia, Catània va ser la vuitena entre vint-i-set ciutats condecorades amb la medalla d'or com a "benemèrita del ressorgiment nacional" per les accions altament patriòtiques empreses per la ciutat durant el Risorgimento, el procés que va donar lloc a la Itàlia actual.

Llocs visitats en el centre històric de Catània

• El Castell Ursino. Fou fundat per Frederic II de Suàbia al segle XIII i convertit en l'actualitat en un ric museu. Mentre passegeu pels carrers del centre no perdeu de vista els palaus en blanc i negre, les façanes dels quals donen a les grans places. El primer i més important és el Palazzo Biscari, el palau privat més important de Catània i un bon exemple de l'arquitectura barroca siciliana. Obre de 9:00 a 19:00 hores. Allotja el Museu Municipal de Catania.
• Villa Bellini. És un dels quatre parcs principals de Catània i un dels dos jardins més antics.

• Catedral de Catània. Està ubicada al centre de la ciutat, en la Piazza del Duomo. Destaca com una autèntica joia del barroc italià, rica d'ornaments i ritme estètic. Està consagrada a la veneració de Santa Àgata, la jove verge que segons la tradició cristiana va ser sotmesa a grans martiris pel cònsol romà i va sacrificar la seva vida abans de renunciar a la seva fe.

  A l'interior de la catedral podem apreciar frescos i pintures al·legòriques, però potser el més significatiu és que allà descansen les restes mortals de la Santa i les d'altres figures rellevants, tal com el gran músic catanès Vincenzo Bellini i diferents membres de la família reial aragonesa.

  La seva construcció fou iniciada en el segle XI (1078-1093) pel rei normand Roger II sobre les bases d'unes termes romanes. De l'edifici normand només es conserva la sòlida estructura dels absis i el creuer.

  

  Vista de la Catedral de Santa Àgata (Catània, illa de Sicília)

  L'aspecte extern de la catedral és obra de la restauració de l'arquitecte Giovanni Battista Vaccarini qui després del terratrèmol de 1693 projecta el conjunt de la Plaça del Duomo, amb el Palau dels Elefants (actual ajuntament), el Duomo de Catània, el palau del Seminari dels Clergues i, al centre, la font de l'elefant.

  El lateral de la catedral està compost per un gran recinte marmori coronat d'estàtues i amb un pòrtic de l'any 1577, obra de Mazzola. La façana, erigida per Vaccarini el 1736, posseeix dos nivells de columnes, on l'inferior conté les columnes més antigues. Sobre la porta principal hi ha una estàtua de la patrona i protectora venerada de la ciutat, Santa Àgata. La cúpula, també obra de Vaccarini, és un altre dels excessos barrocs de la catedral.

  Sota del campanar una inscripció ens recorda que en cas de terratrèmol escapem al camp i ens cuidem dels saquejos. A l'interior, de tres naus, respectant l'estructura normanda, trobem pintures de Guglielmo Borremans. També hi ha la tomba del genial músic i compositor Vincenzo Bellini, conegut com «el Cigne de Catània».

  En el braç dret del transsepte de la catedral trobarem, si tenim sort, ja que amb freqüència està tancada, la Capella de la Madonna, obra de l'escultor Giovan Battista Mazzolo, aixecada sobre la base d'una torre defensiva.

  La verge de l'altar és del segle XVI i la tomba de la part dreta és de Constança d'Aragó, esposa de Frederic III. A més, un sarcòfag romà conté les restes de diversos sobirans de la corona aragonesa i el fresc de l'absis central és de 1628.

  Finalment, a l'absis dret trobem la Capella de Santa Àgata, el lloc més venerat de la catedral i on és normal trobar feligresos postrats, resant a la Santa. La capella té un tríptic de la coronació de Santa Àgata entre Sant Pere i Sant Pau. En un portal a l'esquerra es troben els tresors de Santa Àgata, amb l'arca gòtica que conté les seves relíquies i el conegut bust de plata, obra de Giovanni di Bartolo. Tanmateix aquestes peces només es poden visitar en els dies festius de la patrona, entre el 3 i el 5 de Febrer.

  Sota la catedral, a la dreta de la façana es troben les Termes Achilianes, que formaven part d'un sumptuós edifici termal. Malgrat que resulta difícil la seva datació, hi ha una inscripció en grec que indica que s'hi van fer treballs de reparació al voltant del 434 d.C.

Avui hem d’arribar a Ragusa, on tenim el següent allotjament d'aquest viatge. Des de Taormina són 208 km i al voltant de dues hores i mitja de cotxe. Però el que fem primer és anar directament a Siracusa per a visitar la ciutat. Siracusa està a 120 km de Taormina, al voltant de 1’20h en cotxe.

La ciutat de Siracusa compta amb un dels patrimonis arqueològics més rics de Sicília. En la península/illa de l'Ortigia es troba el nucli original de població dels corintis que van fundar la ciutat l'any 734 a.C.

La península de l'Ortigia conserva el seu dibuix de patis, carrerons i placetes amagades i vestides amb l'elegància de l'estil arquitectònic barroc. Presidint la Piazza del Duomo, amb l'església de Santa Lucia alla Badia en l'extrem sud de la plaça i la Catedral de Siracusa en el centre.

Al costat del mar i emanant aigua dolça de forma natural, hi ha la Font Aretusa, un estanyol amb ànecs, peixos de diverses espècies i plantes de papir. I la llegenda d'amor entre la Ninfa Aretusa i el Déu del riu Alfeo adorna el misticisme del lloc.

Acabada la visita a Ortígia anem fina al Parc Arqueològic de Neàpolis, situat als afores de la moderna Siracusa.

En el parc arqueològic de Neàpolis trobem l'amfiteatre romà, el teatre grec, les Latomies (voves artificials creades per a l'explotació de les roques calcàries com a pedreres), l'Orella de Dionisio i la gruta Dei Cordari o la gruta dels Caputxins, on en l'època grega els esclaus extreien els blocs de pedra calcària per a la construcció d'edificis i muralles.

A continuació vam continuar ruta cap a Ragusa, a una mica més d’una hora en cotxe.

A la ciutat de Ragusa l'anomenen «illa dins de l'illa» els que la coneixen bé, pel fet de tractar-se d'una província tradicionalment aliena al moviment urbà de les massificades Palerm i Catània.

La divisió de la ciutat en Ragusa Ibla, la ciutat antiga que va patir el terratrèmol de 1693 i que posteriorment va ser reedificada, i en la nova Ragusa, l'assentament modern, es percep en el canvi de relleu. Les cases s'ubiquen sobre un turó de roca calcària, lluitant per no precipitar-se, aferrades a la terra.

Recorregut a peu per Ragusa i Ragusa Ibla

Iniciem la nostra ruta a peu per la ciutat en la Via Roma, l'eix comercial de la part moderna de Ragusa.

En un dels pisos de l'Hotel Mediterraneo Palace, amb accés per la via Natalelli, trobem el Museo archeologico ibleo, enclavat sobre els jaciments del període prehistòric, entre els quals abunden els pertanyents a l'Edat de Bronze (1800-1400 a.C.) que testimonien la presència d'una sèrie de poblats sículs.

En diferents seccions del museu podem trobar restes cronològicament ordenades dels jaciments de les necròpolis de Passo Marinaro, de Rifriscolano i Dieci Salme, pertanyents a la ciutat grega de Camarina (s. VII - s. III a.C); els jaciments siculi arcaics i clàssics, està dedicada als centres indígenes de Monte Cassia de Licodia Eubea i de Castiglione; a més de jaciments hel·lènics de la població anònima a la comarca de Scornavacche, als voltants de Chiaramente Gulfi, on s'han descobert diversos forns, prova de l'activitat dels ceramistes, molt desenvolupada en aquesta zona; troballes dels assentaments romans i tardo-romans, principalment procedents de la zona de Cucana, a les proximitats de Santa Croce Camerina, de la qual s'ha conservat una reconstrucció d'un tros de mosaic amb figures animals.

Sortint del museu tenim al davant la vall de Santa Domenica, travessat per tres ponts que uneixen la Ragusa nova amb la Ragusa vella. El pont que està en el centre, el pont vell (Ponte Vecchio), actualment està obert només per a vianants. Va ser construït pel pare Cappuccino l'any 1835.

Tornant a la Via Roma i caminant en direcció nord, trobem el Corso Italia, carrer que travessa Ragusa en direcció est-oest. En ell número 109 d'aquesta via podem admirar el Palazzo Schinina, restaurat recentment i actual seu del bisbat.

I continuant fins a l'extrem nord de la Via Roma a la Rotonda di Via Roma, on hi ha un mirador des del qual es pot gaudir d'una interessant vista de la vall del Santo Leonardo, exemple de vall de canó típic dels Iblei.

Tornant enrere i baixant per Corso Italia cap a l'est arribarem a la Piazza San Giovanni. En ella destaca la Catedral de Ssn Giovanni Battista, la qual es va començar a construir l'any 1706 i, després de diverses interrupcions, va ser finalitzada i consagrada el 1778. És obra de dos mestres constructors: Mario Spata i Rosario Boscarino.

La seva àmplia façana barroca té tres portals, el central ornamentat amb tres estàtues que representen la Immacolata, el Battista i San Giovanni Evangelista. Té interès, sempre a la façana, el rellotge solar recentment restaurat.

L'interior de la catedral, de tres naus en creu llatina, està ornamentat amb fastuosos estussos. L'estàtua del sant en pedra peix (pedra calcària amb betum) data de 1513 i és obra d'Angelo Rocchetti i prové de l'antic temple dedicat al sant, destruït en el terratrèmol de 1693.

Per la seva banda, la talla de fusta (data de 1858) que es treu en processó per la festa del patró el 29 d'agost, amb gran participació del poble, és obra del ragusà Carmelo Licitra, anomenat "Giuppino".

A l'interior de la catedral també es conserven diversos quadres entre els quals destaca Crist del Manno, San Filippo Neri del Conca, i San Gregorio Magno de Paolo Vetri.

Al costat de la catedral, en el Corso Italia, protegit amb bastides per motius de seguretat, ja que havien caigut alguns trossos de la cornisa, hi ha el Collegio di Maria, construït l'any 1796 per D. Felicia Schinina. L'interior, de planta central, conserva quadres de Tommaso Pollaci.

Baixant per Corso Italia es troben alguns bells palaus del settecento, entre els quals destaca el Palazzo Lupis, notable per les seves estupendes mènsules. I un cop ubicats en la Piazza Matteotti, a l'esquerra tenim el Palazzo delle Poste. I en el mateix carrer trobem també el Palazzo del Comune (1880), ampliat el 1929 per acollir la Prefettura. A l'interior del saló de recepcions es poden contemplar frescos de Duilio Cambelotti (1933).

Baixant es creua la Via San Vito, la qual condueix cap al pont Giovanni XXIII (o "nuovissimo" perquè fou construït l'any 1964) que creua la vall de Santa Domenica.

A uns 100 metres, a la cantonada amb Corso Vittorio Veneto, es troba el Palazzo Zacco, barroc, amb les mènsules dels balcons ricament decorades.

I si continuem baixant per Corso Italia, al número 35 hi ha el Palazzo Bertini, amb les seves famoses màscares grotesques posades com a clau de volta sobre tres finestres, objecte de freqüents preses fotogràfiques.

Sempre baixant, a mà dreta creuem la via Scuole, la qual condueix a l'església del Carmine, fundada el 1560. L'església, que va ser reconstruïda al segle XVII, va ser derruïda als anys 50 i al seu lloc hi ha un modern santuari.

El Corso Italia s'ajunta aquí amb la Via XXIV Maggio i 50 metres a l'esquerra trobem un edicle construït l'any 1838 en agraïment a la Madonna per haver acabat amb l'epidèmia de còlera, just a l'abric de la casa del doctor Giuseppe Carbonaro, que amb tanta valentia va treballar per combatre la malaltia.

Continuant cap a l'est arribem a l'inici del Corso Mazzini, carrer serpentejant que ens porta a Ragusa Ibla. En aquest inici de carrer es troba l'església de Santa Maria delle Scale, reedificada després del terratrèmol del 1693, i que conserva, de la primitiva església quatrecentista i del Renaixement, un púlpit gòtic a l'exterior, així com capelles gòtic-catalanes i del Renaixement a l'interior. A destacar un relleu policrom en terracota, recentment restaurat, que representa el trànsit de la verge d'escola gaginesca (1538). Des de l'església es pot admirar un dels més bells panorames de Ragusa Ibla.

Continuant amb la baixada cap a Ragusa Ibla, seguint l'escalinata arribem a una placeta entre les escales i, a l'esquerra, podem admirar l'espectacular palau barroc de la Cancelleria, ricament decorat.

Si l'envoltem ens trobarem davant l'Església della Madonna dell'Idria, reconstruïda després del terratrèmol del 1693 sobre una església anterior fundada el 1629 per l'ordre dels Cavalieri di Malta. El campanar de l'església està revestit amb ceràmica policroma de Caltagirone.

Just al costat de l'església hi ha el Palazzo Cosentini, amb les seves fantasioses mènsules amb figures grotesques i màscares d'entre les més belles de Ragusa.

Tot seguit arribema a la Piazza Repubblica, anomenada també Piazza degli Archi perquè durant anys va estar creuada per les arcades d'un aqüeducte.

Domina l'espai l'església delle Anime Sante del Purgatori, situada al cim escalinata molt costeruda i tancada per una reixa. El campanar, lleugerament separat de l'església, té els seus fonaments sobre les antigues muralles bizantines.

A l'interior de l'església es conserven alguns quadres de notable interès: a l'altar major l'«Anime Purganti» de Francesco Manno, als altars laterals la «Madonna del Rosario» de Antonino Manno i la «Sacra Famiglia» de Tommaso Pollaci.

Pràcticament enganxat a aquesta església, a mà dreta, hi ha el Palazzo Sortino Trono, del segle XVII i ric en escultures i massisses mènsoles que sustenten els quatre balcons. De recent adquisició per l'Ajuntament, allotjarà el Museu d'art Contemporani i l'exposició Civica raccolta «Carmelo Cappello».

Després de recórrer tota la Via del Mercato, que s'aboca a la vall del San Leonardo, seguim recte per la via Chiaramonte on, a mà dreta, trobem l'entrada secundària del sobri Palazzo Battaglia, mentre que l'accés principal està a via Orfanatrofio, i continuant carrer avall arribem a l'Església dell'Immacolata. Aquesta sorgeix sobre l'antic convent dels frares Minori Conventuali. De l'antiga construcció es conserva només un portal gòtic i la torre del campanar.

Recorrent la Via Tenente La Rocca i girant per la via Giardini arribem al Giardino Ibleo, on hi ha tres esglésies.

La primera d'elles és l'església de San Domenico, erigida l'any 1569 i reconstruïda després del terratrèmol del 1693, està pendent de restauració.

La segona és l'església de San Giacomo Apostolo, originalment del segle XIV i construïda amb tres naus. Fou reconstruïda sobre la nau que va sobreviure al terratrèmol de 1693. Sobre el campanar hi ha tres escultures: la de Sant Jordi, representat a cavall i en acte de combatre els musulmans, flanquejada per dues estàtues que representen Santa Anna i S.S. Maria Bambina a la dreta i Sant Joan Evangelista a l'esquerra.

A l'interior de l'església podem veure el sostre de fusta pintat pel ragusà Matteo Battaglia i a la dreta del presbiteri es pot admirar un crucifix del segle XVI, de l'escola espanyola.

I la tercera és l'església dei Cappuccini, reconstruïda després del terratrèmol de 1693 juntament amb el convent. Conserva en el seu interior un tríptic de Pietro Novelli amb l'Assunta, Santa Agata i Santa. Agnese, i és, sens dubte, el quadre més bell de tota la província.

Sortint del jardí, a mà esquerra, trobem el Portale di San Giorgio, d'estil gòtic-català del segle XIV, única porta que es conserva de l'antiga església di San Giorgio que fou destruïda pel terratrèmol de 1693. Sobre la lluneta es pot entreveure un relleu de Sant Jordi matant el drac.

Pugem per la Via 25 Aprile i de seguida a la dreta trobem l'església di Santo Tommaso, reedificada després del terratrèmol sobre les restes d'una preexistent església normanda dedicada a Santa Maria di Valverde. Al seu interior hi ha una font bautismal de pedra peix (pedra calcària amb betum) de 1500 i sobre l'altar major el quadre «Madonna del Caramelo», atribuït a Vito d'Anna.

Continuant per la via 25 Aprile s'arriba a la Piazza Pola, on es troba l'església di San Giuseppe. La seva façana, que evoca els motius arquitectònics de l'església di San Giorgio, pertany segurament a l'escola de l'arquitecte Rosario Gagliardi. Al seu interior de planta oval es conserven pintures de Matteo Battaglia, la «Sacra Famiglia» di Tommaso Pollace, «Santa Geltrude e San Benedetto» de Giuseppe Cristodoro. I al sostre, la «Gloria de San Benedetto», de Sebastiano Lo Monaco.

Més endavant arribem a la Piazza Duomo i, entre un conjunt de palaus barrocs, apareix el Duomo di San Giorgio, obra de l'arquitecte de Siracusa Rosario Gagliardi, que va signar diverses obres importants a tota la vall de Noto.

Les obres d'aquesta catedral es van iniciar el 1738 en el lloc on s'erigia l'església di San Niccolò (destruïda pel terratrèmol de 1693) i van finalitzar l'any 1775. Gagliardi explota la idea original de la façana torre, utilitzada en altres projectes, realitzant un temple de forma esvelta que és un dels més bells del barroc sicilià.

La seva alta cúpula, de 43 metres d'alçada, va ser acabada el 1820 i és obra de Carmelo Cultrari. Una reixa de ferro colat (1880), obra d'Angelo Paradiso, envolta l'escalinata de 54 esglaons. L'interior és de planta en creu llatina, els vitralls historiats representen el martiri del Sant i són de 1926 i disseny d'Amalia Panicati.

Un apreciable relleu en fusta es pot admirar sobre la porta major. Les pintures: «la Immacolata», «Gloria di Santa Nicola» i «Angelo Custode» de Vito d'Anna, i «Santa Gaudenzia» d'Antonio Manno.

Avui fem una visita als pobles més bonics de la vall de Noto, la majoria d'ells inscrits el 2002 en la llista de Patrimonis de la Humanitat de la Unesco sota l'epígraf Ciutats del barroc tardà de la Vall de Noto.

En total fem una ruta de 73 km, amb origen i final a Ragusa, per vàries poblacions de la vall fins arribar a la pròpia ciutat de Noto, però fent unes quantes parades pel camí.

La primera d'aquestes parades és en la població de Modica, a 15 km de Ragusa i al voltant de 22 minuts en cotxe.

Modica (Mòdica en català) és una ciutat d'origen grec i que fou reconstruïda després d'un devastador terratrèmol a finals del segle XVII. Es troba en una posició molt especial, en la confluència de dos rius, i això li va valer la definició de «la ciutat més singular d'Itàlia després de Venècia» en la primera edició de l'enciclopèdia Treccani.

És una mena de ciutat de diverses capes, amb edificis que creixen a banda i banda del turó que separa els dos rius, i dues àrees clarament diferenciades: l'Alta Mòdica i la Baixa Mòdica.

La imatge simbòlica de la ciutat són les cases recolzades les unes sobre les altres, construïdes aprofitant les cavitats naturals de la roca. Aquests edificis antics s'incorporen ara a les construccions més modernes, creant un efecte global realment espectacular.

Els seus esplèndids edificis barrocs estan inclosos en el bé inscrit en la llista de Patrimonis de la Humanitat esmentat anteriorment, però un tresor de Mòdica potser encara més conegut és la seva preuada xocolata. També immortals són els poemes de Salvatore Quasimodo, un dels màxims exponents de l'hermetisme italià i que va néixer a Mòdica.

El centre de Mòdica és una successió d'elegants escales, arcades, palaus nobles, esglésies barroques: una meravella a cada cantonada. Els dos carrers principals al voltant dels quals es desenvolupa el centre són Corso Umberto i Via Giarrantana, vorejats d'esplèndids edificis amb encant decadent.

Una de les atraccions principals de Mòdica és el magnífic Duomo di San Giorgio, una obra mestra rococó situada al capdamunt d'una escala monumental de 260 graons. Aquesta església, de decoració opulenta, és un festival d'ornaments, estuc i obres d'art, tant a l'exterior com a l'interior.

No menys bonica és l'església de San Pietro Apostolo, situada al llarg de Corso Umberto I, el carrer principal de la Ciutat Baixa. Per sobre de l'església destaca la Rocca del Castello dei Conti. Per submergir-vos en un passat més recent, visiteu el Museu de la casa natal de Salvatore Quasimodo, l'escriptor guanyador del Premi Nobel de Literatura de 1959.

A continuació vam posar rumb cap a Scicli, a 10 km de Mòdica i al voltant de 20 minuts en cotxe. Per a nosaltres és la població menys interessant i la vam veure de passada.

Després vam continuar cap a Ispica, a 21 km d'Scicli i uns 27 minuts en cotxe. El seu centre urbà, reconstruït després del desastrós terratrèmol de 1693, està entre els més dinàmics de la província i està caracteritzat per bonics edificis i esglésies, així com carrers amples i rectes.

El nom modern d'Ispica va substituir a l'antic de Spaccaforno. Els orígens de la vella Spaccaforno com a ciutat són molt antics. N'hi ha prou de fixar-se en les grutes neolítiques, atribuïdes als sículs. És, per tant, una de les poblacions més antigues de la regió de Sicília.

I finalment arribem a Noto, a 22 km d'Ispica i uns 27 minuts en cotxe. Noto és la joia del barroc sicilià i també de l'italià.

El fortíssim terratrèmol de gener de 1693 que va assolar la part oriental de Sicília, va arrassar la Noto Antica, la ciutat medieval original, fundada pels sículs allà pel segle IX a C.,la qual va quedar totalment reduïda a runes.

Tota empremta dels pobles que van enriquir tan notable vila fou pràcticament esborrada. Només una excursió a les runes de l'antiga Noto, a 12 km de l'actual, ens permetrà fer-nos càrrec de la devastació que va patir.

Del desastre va sorgir l'oportunitat de construir una nova Noto en el pendent del turó. Fou dissenyada, segons el gust barroc de l'època, amb carrers paral·lels intercalats entre places que es van plantejar com a grans escenaris, amb escalinates, terrasses i desnivells, creant un espai d'harmonia entre esglésies, palaus, convents i cases de pedra que, al contacte amb el sol, adquireixen una tonalitat daurada irrepetible.

La nova Noto -obra dels arquitectes Rosario Gagliardi i Vincenzo Sinatra a partir del disseny d'una retícula quadriculada de Fra'Angelo Italia- es va convertir en la capital siciliana del Barroc per la seva exuberància i la unitat d'estil.

Noto és l'estendard de l'estil barroc a tota la Vall de Noto i juntament amb les altres set ciutats que conformen aquesta vall (Caltagirone, Militello, Val di Catania, Catània, Mòdica, Palazzolo, Ragusa i Scicli) aglutinen el desenvolupament del barroc portat a la seva màxima esplendor.

Els arquitectes van dissenyar la ciutat ordenada per estats socials al llarg d'un eix principal i tres places que alternen convents, palaus, esglésies i monestirs. Una part es va dedicar al poder religiós, una altra als nobles i l'última al poble pla, agrupat en els anomenats «quartieri popolari».

Recorregut a peu per Noto

Des de l’aparcament vam començar l’itinerari a peu anant cap a la Porta Reale. El carrer principal de Noto, el Corso Vittorio Emanuele III, al qual s'arriba només creuar la Porta Reial (a l'estil dels arcs del triomf romans, i construïda per commemorar la visita de Ferran II el 1838), representa l'epicentre del poder eclesiàstic.

Aquí hi trobem la Catedral de San Nicolò i l'església de San Francesco, l'església de Santa Chiara, l'església de San Carlo Borromeo i l'església de San Domenico, cadascuna amb els seus respectius convents.

En paral·lel, i pujant el desnivell del turó, la via Cavour i els seus carrers perpendiculars eren la llar on la noblesa es va construir palaus tan espectaculars com els palaus de Nicolaci di Villadorata, Astuto i Impellizzeri. Més enllà, els artesans i els menys pudents vivien als barris d'Agliastrello, Mannarazza i Pianalto.

L'exuberància del plantejament barroc que es va implementar sobre Noto, es va plasmar sobretot a les places, creades com si fossin grans escenaris per a representar la vida diària.

La Piazza XVI Maggio, per exemple, gira entorn de l'escultura d'Hèrcules -del poc que es va salvar del terratrèmol-, el Teatre Vittorio Emanuele III i el convent de San Domenico.

Mentrestant, al voltant de la Piazza del Duomo trobem l'Ajuntament -ubicat en el Palazzo Duzecio, en honor al rei que va defensar Noto dels grecs en el segle V a.C- i la Catedral de Noto (Cattedrale di San Nicolò), formant l'anomenat «area maioris ecclesiae».

La història de la Catedral de Noto és la suma de continus desastres -naturals i humans- que han causat la seva ruïna en tres ocasions (els anys 1760, 1848 i 1996). Als anys 50, el sostre de fusta va ser substituït per un forjat de formigó que feia 48 cm. de gruix. Lògicament, en aplicar tant pes sobre els arcs que sostenien la volta (molt debilitada per altres sismes i per la mala qualitat dels materials emprats en les dues reconstruccions anteriors), el col·lapse va ser inevitable i la cúpula es va ensorrar el 13 de març de 1996, arrossegant part de les capelles laterals i de la nau central.

I uns 100 metres més a l'oest, seguint per Corso Vittorio Emanuele, hi ha l'església de San Carlo al Corso, obra de Gagliardi l'any 1730. Des de la torre d'aquesta església les vistes de Noto bé mereixen pujar unes escales.

Les mènsules que decoren els balcons d'alguns edificis de Noto són un objectiu llaminer per als amants dels detalls. Destaquen sobre manera les del Palazzo Nicolaci, on les figures grotesques ens miren des de la seva alçada amb forma de sirenes, cavalls, lleons, quimeres, hipogrifs, dimonis o angelots.

Figures de la mitologia que sustenten els balcons on els nobles s'abocaven per contemplar la infiorata, la festa popular que cobreix els carrers de Noto amb catifes de flors cada tercer diumenge de maig.

En la part alta de Noto l'edifici més destacat, sens dubte, és l'església del Santissimo Crocefisso, ubicada en el costat nord de la Piazza Mazzini i obra de l'arquitecte Gagliardi. Al voltant de la Via Ducezio destaquen l'església de la Madonna del Carmine i l'església de Santa Maria dell'Arco. Per últim, en la Via Cavour trobem el Palazzo Battaglia, de 1735.

I acabada la visita a Noto tornem amb el cotxe cap a Ragusa.

Avui marxem de Ragusa per anar cap a l’aeroport Falcone Borsellino, situat en l'altre extrem de l'illa. Però encara tenim tot el dia per endavant, ja que l’avió surt a les 22:55.

El primer que fem és anar fins a la ciutat d'Agrigent per a visitar la Vall dels Temples. Agrigent està 130 km a l'oest de Ragusa, a unes 2 hores en cotxe.

La Vall dels Temples, un dels majors jaciments arqueològics del món, es troba a la carena rocosa que voreja l'altiplà en la qual assentava l'antiga ciutat grega d'Akragas al sud.

L'àrea arqueològica d'Agrigent va ser declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1997. És un dels testimonis més destacables del món antic en sòl italià, juntament amb els llocs arqueològics de Pompeia i d'Herculà.

Situat en un altiplà prop del mar i del centre històric d'Agrigent, la Vall dels Temples és mundialment coneguda pels seus imponents temples dòrics, un testimoni significatiu de la cultura i l'art grec.

Aquests temples, símbols de la ciutat d'Agrigent durant segles, són universalment reconeguts com el testimoni més fascinant i majestuós que la Magna Grècia va llegar a Sicília i a tot Itàlia.

La seva història va començar en el segle VI a.C, amb la fundació de l'antiga colònia d'Akragas. La ciutat va assolir la seva màxima esplendor en el segle V a.C., convertint-se en una de les colònies gregues més importants de Sicília gràcies al tirà Teron i a la victòria sobre els cartaginesos en la batalla d'Himera en el 480 a.C.

Durant aquest període es van construir els temples que admirem avui. Els cartaginesos van conquerir la ciutat d'Akragas en el 406 a.C. i no va ser fins a dos segles després que va tornar a brillar, quan la van conquerir els romans, canviant el nom a Agrigentum.

El parc arqueològic d'Agrigent abasta un total de 1.300 hectàrees, essent la zona arqueològica més extensa del món. No s'ha desenterrat tot el traçat urbà, encara ocult sota els camps i oliverars que envolten aquesta zona, però les obres mestres que s'hi poden contemplar avui estan igual que estaven a finals del segle XVIII, quan es van redescobrir després de segles d'abandonament.

Hi ha dues entrades al recinte de la Vall dels Temples: la porta Quinta o entrada oest i l'entrada al costat del Temple Juno o entrada est. Nosaltres vam entrar per aquesta darrera.

Comencem la visita en el cim de la Rupe Atenea, des d'on es gaudeix d'una vista única sobre el conjunt arqueològic i s'aprecia el que queda del Temple de Deméter, incorporat a l'església medieval de Sant Biagi.

Baixant per la Via Panoramica dei Templi s'arriba al Temple de Juno, el qual data del 450 a.C. D'ell es conserven 30 columnes de més de 6 metres d'alçada, 16 d'elles amb capitells.

El Temple de la Concòrdia, situat al llarg de la Via Sacra, és el temple dòric més ben conservat del món, juntament amb el Partenó d'Atenes. El nom procedeix d'una inscripció llatina trobada a les immediacions del temple, però encara no hi ha certesa sobre el déu al qual estava dedicat.

L'excel·lent estat de conservació de les seves 78 columnes, el seu imponent frontó i el seu timpà es deu al bisbe Gregori, que va convertir-lo en església cristiana al segle VI d.C., lliurant-lo del saqueig que patien altres estructures del lloc.

El Temple d'Heracles és el més antic dels temples d'Agrigent, ja que data de finals del segle VI a.C. i fou esmentat per Ciceró a la IV Verrina. De les 38 columnes originals només se'n conserven 9, reconstruïdes al segle XX ajuntant, element a element, les peces originals trobades a la zona. Just a sota d'ell es pot veure la Tomba de Teron, un monument funerari de l'època romana atribuït erròniament a l'antic tirà d'Akragas.

El Temple de Zeus, un dels més grans del món grec, es presenta als visitants amb els seus imponents fonaments i un altar monumental que donen una idea parcial de la seva mida. Amb 30 metres d'alçada i més de 100 metres de longitud, es va construir per celebrar la victòria en la batalla d'Himera l'any 480 a.C.

Entre les seves columnes es trobaven els 38 telemons, gegantines estàtues de 8 metres d'alçada, un exemple de les quals es troba al costat de les ruïnes. No és l'original, ja qua aquesta es troba exposada en el Museu Arqueològic Regional «Pietro Griffo» que hi ha en la ciutat d'Agrigent.

Entre els darrers edificis de la Vall dels Temples es troba el pintoresc Temple dels Dioscurs, símbol de la ciutat d'Agrigent i molt popular entre els visitants. Està format per quatre columnes que sostenen un conjunt de roques tallades.

Tot plegat és el resultat d'una reconstrucció que es va fer en la primera meitat del segle XIX amb restes de diversos períodes trobades a la zona i que es va batejar amb el nom actual.

Finalitzada la visita a la Vall dels Temples anem fins a l'Scala dei Turchi, uns 15 km a l'oest d'Agrigent.

L'Scala dei Turchi és un penya-segat escarpat sobre el mar, format per una espectacular seqüència de terrasses d'un color blanc enlluernador que descendeixen fins al mar i creen un contrast espectacular.

Geològicament aquest penya-segat està format per antigues roques sedimentàries, en aquest cas compostes per margues, un material calcari tou i argilós. Per això el vent, amb la complicitat de les onades i l'aire salobre, ha pogut crear la seva obra mestra, modelant el material tou i aconseguint allisar les seves cantonades.

Fins i tot el nom del lloc té les seves curiositats. La història, amb una bona dosi de llegenda, ens conta que, en l'antiguitat, vaixells de pirates sarraïns, impròpiament anomenats turcs pels locals, van desembarcar aquí l'any 1500 per saquejar els pobles costaners.

Tot seguit continuem ruta per la costa sud de l'illa fins arribar a la població de Caltabellotta, a 52 km de l'Scala dei Turchi. Aquest poble està situat en els monts Sicani, a una alçada de 949 metres.

Caltabellotta és un antic indret en el que la seva història es perd en la bruma del temps. Entre els estrets carrers del poble es respiren les seves profundes arrels cristianes i la seva espiritualitat. De fet, hi ha moltes esglésies i edificis religiosos escampats pel seu territori.

Una visita obligada aquí és el Castell del Conte Luna, ja que està sobre un cim, a gairebé 1.000 metres d'alçada, i ofereix una vista impressionant i ens fa retrocedir en el temps. Però Caltabellotta també és tradició, lligada tant al menjar i el vi com a antics rituals.

El protagonista de la cuina local és el seu oli d'oliva, que sempre ha sigut conegut per la seva qualitat i bondat, mentre que entre els esdeveniments locals que no cal perdre's està la Festa de li Fimmini, un esdeveniment religiós que a finals de març de cada any commemora el miracle de la pluja del 27 de març de 1957 amb una evocadora processó.

Prop d'aquí es va signar la Pau de Caltabellotta, un tractat de pau signat el 31 d'agost de 1302 entre Frederic II de Sicília d'una banda, i Carles II de Nàpols i Carles I de Valois de l'altra, que posà fi a la Guerra de Sicília.

I des de Caltabellotta anem ja cap a l’aeroport de Palerm, fent alguna petita aturada pel camí. Un cop arribats a l'aeroport tornem el cotxe de lloguer.

El vol cap a Barcelona surt a les 22:55, a on arribem a les 1:00 de la matinada del dia següent.