Guia i relat d'un viatge a El Hierro i Tenerife

El nostre vol de la companyia Vueling es va enlairar de l'aeroport El Prat/Barcelona a les 7:0 del matí i va aterrar en l'aeroport Tenerife Norte a les 9:30 hora local canària, després de tres hores de vol.

Després d'una espera de 2 hores i 15 minuts en aquest aeroport, vam embarcar en un avió turbohèlix ATR-72 de la companyia Binter.

Aquest vol es va enlairar a les 12:20 de Tenerife Norte i va aterrar 35 minuts després en el petit aeroport d'El Hierro.

Després de recollir el nostre cotxe de lloguer reservat en l'oficina d'Autos Pluscar que hi ha en el mateix aeroport, posàrem rumb cap a Valverde, la capital de l'illa.

Donada l'hora, el nostre primer objectiu va ser trobar algun lloc on menjar quelcom.

Finalment vam anar a un petit restaurant anomenat El Bombilla, situat en un carreró amb escales que parteix de davant de l'edifici del Cabildo Insular.

Aquí vam menjar molt bé, peix fresc, en una taula exterior amb vista a l'església de la Purísima Concepción.

Havent dinat i fet un passeig pel centre de Valverde, vam tornar al cotxe per a emprendre el camí cap a Las Casas seguint les carreteres HI-1 i HI-4. En total són uns 18 km.

Las Casas és un nucli de població pertanyent al municipi de El Pinar, on es troba la casa que havíem reservat: Casa Nicolás (c/ Lucía Machina, 14, Las Casas - 38914 El Pinar).

A la sortida de Valverde, en l'inici de la carretera HI-1, ens vam aturar en un supermercat Terencio per a comprar tot el necessari per als dies següents a l'illa.

Més endavant, en la mateixa HI-1, també ens vam aturar en el mirador Parque Eólico per a gaudir de les seves vistes.

Quan arribàrem a la casa, a Las Casas, vam fer un volt pels voltants de la casa per a familiaritzar-nos amb el lloc.

Des de El Pinar vam agafar la carretera HI-40 i després la HI-1 en direcció a La Frontera per tal d'anar a Tigaday.

Pel camí, després de sortir d'una bonica zona boscosa, ens vam aturar en un espectacular mirador elevat sobre El Golfo, el qual també és un lloc de llançament de parapent.

Era diumenge i ens havien dit que hi havia un petit mercat ambulant de productes locals en la població de Tigaday (La Frontera).

I cap allà vam anar. Vam fer un volt pel mercat i compràrem una mica de fruita abans de continuar cap al proper Charco Azul.

Des de Tigaday vam recórrer 4.5 km per arribar fins a l'aparcament que hi ha al costat del Charco Azul, una preciosa piscina natural (o charco, segons l'anomenen allà) situada en un lloc natural extraordinari.

Des de l'aparcament hi ha un camí amb trams d'escales que baixa fins a la mateixa riba del mar.

La nostra filla es va donar un bon capbussó en aquesta piscina d'aigües de color turquesa, tot i que l'aigua estava força fresqueta. També val la pena fer un passeig pels voltants per a gaudir encara més de la bellesa del lloc. Aquesta és una visita imprescindible.

A continuació vam tornar al cotxe i vam recórrer 5.6 km per la HI-550 per a arribar al Charco de los Sargos, una altra piscina natural, situada entre el Charco Azul i La Maceta.

Es tracta d'un altre lloc imprescindible de El Hierro, format per diverses piscines naturals que es troben als peus d'un alt penya-segat. És un altre bon lloc on banyar-se i gaudir de la bellesa de l'entorn.

Des d'aquí ens vam anar a dinar al no gaire llunyà restaurant Arena, situat al costat de la carretera HI-5, a mig camí entre Las Puntas i Los Mocanes.

Aquí també vam menjar molt bé, amb bon servei i preu moderat.

Seguint la mateixa carretera HI-5 cap A Los Mocanes arribàrem al Ecomuseo de Guinea.

Amb la idea de visitar altres museus i llocs culturals de l'illa vam comprar aquí l'anomenat Pasaporte Turístico d'El Hierro, el qual costa 17'9 € per adult (els menors de 12 anys no paguen res) i permet visitar tots els llocs d'interès de l'illa que són de pagament.

En l'Ecomuseo de Guinea vam fer una visita guiada al Lagartario i a un tub de lava. I després vam visitar per lliure el poblat de Guinea, un museu etnogràfic a l'aire lliure que mostra com era un antic poblat de l'illa d'El Hierro.

En el Lagartario vam poder veure alguns exemplars de l'endèmic llangardaix gegant d'El Hierro, els quals viuen aquí en captivitat, ja que és una espècie molt amenaçada i ara mateix només viuen lliurement uns pocs exemplears en zones de l'illa de molt difícil accés.

A continuació vam anar fins a Las Puntas, on vam veure per fora l'Hotel Punta Grande, el qual va arribar a a figurar en el llibre dels Guinness World Rècords com l'hotel més petit del món.

Prop d'ell està la piscina natural El Río i una mica més enllà l'inici del camí costaner Las Puntas - La Maceta.

Aquest sender té una longitud de 5 km, anada i tornada, i és molt fàcil perquè no té a penes desnivell. El camí està molt ben condicionat, amb taulons de fusta que protegeixen el paisatge i faciliten la caminada.

Al llarg del camí hi ha diversos miradors i bancs per a asseure's i gaudir del preciós paisatge costaner.

Val molt la pena i a més és una de les rutes senderistes fàcils d'El Hierro per a fer en família.

En el camí de retorn cap a El Pinar ens vam aturar en el petit nucli de El Mocanal per a veure la fotogènica església de San Pedro Apóstol.

I poc abans d'arribar a la casa ens desviàrem uns metres per anar fins al Mirador de Las Playas (estava en obres), des del qual hi ha unes excel·lents vistes sobre Las Playas, una zona en la costa oriental de l'illa, tot i que és millor fer aquesta visita pel matí, quan el sol encara il·lumina aquest tros de costa.

Vam anar amb el cotxe fins a l'aparcament de la Llanía, situat al costat de la HI-1, en el punt on conflueix amb la carretera HI-45. Aquest és el punt des d'on iniciar el Sendero de la Llanía, un must a El Hierro.

Aquesta ruta senderista circular és d'una bellesa màgica, perquè transcorre per la zona més verda de l'illa, entre boscos de laurisilva, brucs i pins canaris. Està molt ben senyalitzada i és de poca dificultat, per la qual cosa és apta per a nens i grans.

Aquesta ruta compta amb tres variants senyalitzades per colors: curta (color verd, 4'2 km, aprox. 2 hores), mitjana (color taronja, 5'6 km, aprox. 3 hores) i llarga (color blau, 7'4 km, aprox. 4 hores).

Prop del final del sender, i a uns 200 metres de l'aparcament, està el mirador de la Llanía, amb meravelloses vistes sobre El Golfo, tot i que hi ha la possibilitat de trobar-hi núvols baixos que impedeixin les vistes.

Però d'altra banda, la boirina causada per aquests núvols proporciona una atmosfera encara més màgica, si cap, a aquesta fascinant ruta pel cor verd d'El Hierro.

De tornada al cotxe, vam anar a continuació fins al Centre d'Interpretació del Árbol de Garoé, situat a uns 10 km seguint la HI-1 cap a San Andrés i després per una pista en bon estat. Vam entrar-hi amb el Pasaporte Turístico.

És una visita cultural molt interessant perquè permet comprendre millor la relació de la població d'El Hierro amb l'aigua, un bé molt escàs a l'illa al llarg dels segles.

Acabada aquesta visita vam posar rumb cap al nord de l'illa seguint la carretera HI-120Pel camí ens vam aturar a dinar en el restaurant La Pasada, situat en la població de Guarazoca, recomanable per la seva qualitat en el menjar i pel seu preu moderat, tot i que aquest dia el servei va ser lent. A més té bones vistes des dels seus finestrals.

Havent dinat vam anar fins al lloc anomenat Pozo de las Calcosas, unes piscines naturals situades als peus d'un penya-segat, en un lloc fantàstic. A més de poder banyar-nos en les piscines, val la pena per la bellesa de l'entorn i per les cases tradicionals que hi ha al costat de les piscines.

A continuació vam anar fins al Charco Manso, lloc situat a 8'5 km d'aquí, també en la costa nord.

Aquest és un altre lloc imprescindible de l'illa. Ja només el camí d'accés per arribar al Charco Manso des d'Echedo val molt la pena per la seva espectacularitat i pel color vermell de la terra.

Al costat de la piscina natural, on podrem banyar-nos, podrem apreciar la bellesa de la roca basàltica que forma aquesta part de la costa, incloent un fotogènic arc natural i un túnel en la roca per on emergeix un guèiser d'aigua amb cada embat de les ones.

I des d'aquí vam posar rumb cap a Tamaduste, població situada al costat de l'aeroport, a 16 km d'aquí. Té una gran piscina natural situada en una bonica badia i que està ben condicionada per al bany.

Ja era tard, per la qual cosa vam tornar cap a Las Casas després d'un trajecte de 28 km des de Tamaduste.

Sortim de Las Casas amb destinació a La Restinga, en el sud de l'illa, però uns quilòmetres abans d'arribar-hi ens desviàrem per la HI-410 per anar fins a la Platja de Tacorón.

En aquesta cala, situada en un entorn volcànic i banyada pel Mar de las Calmas, l'aigua és més tranquil·la que en altres llocs de l'illa, per la qual cosa el bany aquí és més relaxant.

Després del bany, vam anar amb el cotxe fins al poble de La Restinga (a 10 km) per a buscar un restaurant on dinar.

En aquesta població del sud de l'illa ens havien recomanat el restaurant Casa Juan, però aquell dia estava tancat, per la qual cosa vam haver de busca una altra alternativa.

I per sort trobàrem, vagarejant pel petit nucli urbà, el restaurant El Refugio (al carrer La Lapa), un restaurant familiar que cada dia es proveeix de peix fresc amb la seva pròpia embarcació.

El resultat obvi és un producte de primera qualitat i boníssim.

I vam tenir l'encert d'anar-hi aviat (obren a les 13:00 h.), quan encara hi havien poques taules ocupades, perquè no es pot reservar i es va acabar formant una cua antològica de clients a l'espera d'una taula. En qualsevol cas, vam dinar-hi de luxe i el servei va estar a l'altura del menjar. Molt, molt recomanable.

Havent dinat, i després de fer un petit passeig pel bonic port de La Restinga, vam tornar al cotxe per anar a l'altre extrem de l'illa, cap al nord.

Vam seguir la carretera HI-4 fins a San Andrés, en el centre de l'illa, per enllaçar allà amb la HI-1. En sortir de Valverde continuàrem per la HI-2 en direcció a Puerto de La Estaca.

A uns 2 km abans d'arribar a Puerto de La Estaca trobàrem el Monumento a la Sabina d'El Hierro (a l'esquerra si estem baixant), una obra d'art formada per branques d'arbre i que és un homenatge a la principal icona de l'illa: la savina doblegada pel vent.

I 1'4 km més enllà en la mateixa carretera, també a l'esquerra, ens vam aturar en el Mirador de La Estaca d'El Hierro, amb una estupendes vistes elevades sobre el port, el més important d'El Hierro.

De Puerto de La Estaca parteix la carretera HI-30 que transcorre enganxada a la costa oriental de l'illa. Uns 3 km al sud ens vam aturar a Timijiraque per a veure la seva platja de sorra negra.

I continuant uns altres 5 km més al sud arribàrem a un punt, al costat de la Punta del Fraile, on la carretera esdevé un túnel d'un únic carril i per això compta amb un semàfor per a regular el pas dels vehicles. Aquest semàfor és l'únic de l'illa (!!).

A la sortida del túnel, 950 metres cap a l'oest, trobàrem el Mirador Roque de la Bonanza, amb unes vistes privilegiades sobre un altre símbol de l'illa: el Roque de la Bonanza, una cridanera formació rocosa de 200 metres d'altura que emergeix del mar a uns 30 metres de la riba i que ha estat modelada per l'aigua i el vent donant-li us aspecte curiós.

I seguint la HI-2 uns 2'5 km cap al sud vam passar pel costat del Parador de El Hierro abans d'arribar al final de la carretera, uns 500 metres més enllà, en l'àrea coneguda com Las Playas. Aquí ens vam aturar una estona a la Playa de Los Cardones, una atractiva i solitària platja de sorra i pedres negres.

A continuació vam tornar cap al nord per la mateixa carretera i en arribar a l'entrada de Valverde vam enllaçar amb la carretera HI-5 fins arribar al Mirador de la Peña, passada la població de Guarazoca. En total són 27 km.

El Mirador de la Peña és un altre punt d'obligada visita en un viatge a El Hierro. El mirador està format per un edifici i uns jardins que van ser dissenyats per l'artista canari César Manrique.

El mirador està situat en un enclavament singular des del punt de vista paisatgístic, amb unes extraordinàries vistes cap al sud-oest de l'illa. Compta amb un bar i un restaurant, per la qual cosa costa d'imaginar un lloc millor on prendre una beguda a la seva terrassa exterior en caure el sol a la tarda.

En el camí de tornada cap a Las Casas continuàrem cap a l'est per la HI-10 i 1'5 km després ens desviàrem per la HI-120 cap al sud per tal d'arribar, 5 km després, al Mirador de Jinama. A causa de la seva altura, 1.230 metres sobre el nivell del mar, ofereix unes fabuloses vistes sobre la badia d'El Golfo.

En el moment de la nostra visita el mirador estava en obres, tot i que poques setmanes després ja va tornar a estar obert als visitants.

Vam veure les vistes des d'altres punts al costat del propi mirador, on també es troba l'Ermita Virgen de la Caridad i el punt d'inici del Camino de Jinama (PR-EH 8).

El Camino de Jinama és un dels senders més antics de l'illa i és una ruta molt exigent, amb una longitud de 12'2 km (només anada) i que descendeix vertiginosament uns 1.200 metres fins a desembocar a La Frontera.

Des del mirador de Jinama fins a la nostra casa, a Las Casas, és un trajecte de 10 km per la Hi-4. Aquest fou el dia que vam recórrer més quilòmetres amb cotxe per El Hierro, amb un total de 134 km.

Aquesta jornada la vam dedicar completament a recórrer les zones meridional i oriental de l'illa. Per a dur a terme aquesta ruta recomanem portar suficient gasolina, així com aigua i una mica de menjar, ja que no hi ha gasolineres, bars, restaurants o botigues durant tot el trajecte (almenys nosaltres no en vam veure cap).

De fet, convé saber que només hi ha tres benzineres en tota l'illa: totes elles són de l'empresa Disa i es troben a Valverde, Tigaday (La Frontera) i Taibique (El Pinar).

Sortírem de Las Casas per la carretera HI-4 i ens desviàrem breument per anar fins al Mirador de Tanajara, el qual no ens va semblar massa interessant (comparant-lo, clar , amb els altres que ja havíem vist per l'illa).

Vam continuar per una carretera local entre camps fins a enllaçar amb la carretera HI-400 que agafàrem cap a l'oest. Uns 7'5 km després trobàrem un desviament a l'esquerra que vam agafar per tal d'arribar fins al Parque Cultural d'El Julan. Aquesta bonica carretera transcorre entre pins al llarg de bona part del trajecte.

Des del desviament fins al centre cultural hi ha 1'5 km d'una carretera estreta i no apta per a gent amb vertigen.

En el Parque Cultural d'El Julan trobàrem el principal tresor arqueològic de l'illa: nombrosos gravats petroglifs (coneguts com Los Rótulos i Los Números) i gran quantitat d'altres vestigis bimbaches, els primers pobladors d'El Hierro, abans de la conquesta europea en el segle XV, i entroncats genètica i culturalment amb els berbers del nord d'Àfrica.

Aquest Parc Cultural compta amb un Centre d'Interpretació i amb una ruta guiada per la zona arqueològica. Nosaltres ens vam limitar a la visita del primer, perquè per a la ruta guiada és necessària una reserva que nosaltres no havíem fet. Per a l'entrada vam usar el Pasaporte Turístico que ja teníem.

El Centre d'Interpretació compta amb panells que expliquen molt ben diversos aspectes de la cultura bimbache. Així mateix, la persona que hi havia a càrrec del centre ens va donar complerta explicació de tot el que li vam preguntar. Es tracta d'una visita molt interessant.

A més, aquí vam poder gaudir de les espectaculars panoràmiques del Mirador d'El Julan sobre el vertiginós pendent que descendeix al llarg de la costa sud fins al Mar de las Calmas.

De nou en ruta, vam tornar a la carretera HI-400 i seguírem cap a l'oest altres 10 km fins arribar a l'altura de l'Ermita de Nuestra Señora de los Reyes, on es venera a la patrona de l'illa. Uns 300 metres més enllà de l'ermita, la carretera HI-506 es converteix en pista, però en bon estat.

Al cap de 1'1 km des de l'ermita arribàrem a un lloc on hi ha una tanca per al bestiar, amb una porta metàl·lica que cal obrir per a poder continuar endavant (deixant-la tancada després del nostre pas).

I continuant 1'8 km més enllà, en direcció al Mirador de Bascos, vam agafar una altra pista que sortia pel costat esquerra i que baixa en direcció oest.

Seguint-la durant uns 600 metres arribàrem a l'aparcament del lloc anomenat El Sabinar, lloc on s'acaba aquesta pista

El Sabinar, el qual forma part d'una zona de pastures coneguda com la Dehesa de Sabinosa, és un paratge natural excepcional on destaquen les formes impossibles que han adquirit les savines per a poder sobreviure a la força dels vents alisis en aquesta zona de l'illa. De visita obligada, val molt la pena.

Des d'El Sabinar vam desfer els 3'3 km de la ruta HI-506 fins arribar a l'encreuament on hi ha l'estàtua El Pastor a un costat de la carretera HI-500. Vam seguir per aquesta bonica carretera cap al sud-oest durant 7'9 km fins arribar al Faro de Orchilla.

El Far d'Orchilla està situat en una de les zones més remotes i salvatges de l'illa, entre el mar i una gran extensió de colades volcàniques. Val la pena fer un passeig pels voltants del far per a descobrir racons i vistes absolutament espectaculars, com unes coves volcàniques, les restes d'unes antigues construccions o un mirador.

I 1 km abans d'arribar al far hi ha un desviament d'on surt la pista que condueix al monument del Meridiano Cero. Aquesta pista només és accessible a vehicles 4x4, però podem deixar el cotxe a l'inici de la pista i caminar els 1'4 km per trajecte fins al monument seguint part del GR-131.

No gaire lluny del far es troba Punta Orchilla, el punt geogràfic més occidental d'Espanya, on durant molts anys va estar situat un dels diversos Meridià Zero que han existit al llarg de la història.

Des de 1885 aquesta línia imaginària, imprescindible per a la navegació i la cartografia, fou traslladada al Reial Observatori de Greenwich, en el districte londinenc de Greenwich, per la qual cosa ara a Punta Orchilla només hi ha un monument que es va erigir per a commemorar aquest fet històric.

Des del far vam desfer el camí per la HI-503 fins arribar a l'encreuament amb la HI-500, on vam anar a l'esquerra, en direcció a El Golfo. Seguint aquesta carretera, entre cràters i camps de lava, arribàrem en 4'5 km al Mirador del Lomo Negro, amb vista impressionants de la costa occidental d'El Hierro i de les seves roques multicolor.

Des de l'altre costat de la carretera parteix un camí d'uns 250 metres que puja pel vessant de la muntanya fins a un altre mirador més elevat, el conegut com a mirador Lomo Negro II.

A partir d'aquí, i al llarg de 2'2 km, la carretera HI-500 inicia un vertiginós descens mitjançant una successió de corbes de 180°. La carretera és bastant estreta, sense barana ni voral, per la qual cosa posa a prova els nervis de qualsevol conductor. Però, en qualsevol cas, aquest trajecte és realment increïble i val molt la pena per la majestuositat del paisatge.

Quan la carretera arriba a baix, trobàrem a l'esquerra l'encreuament des d'on surt la pista que en 1'4 km ens deixa al costat de la preciosa platja d'El Verodal.

Aquesta platja és d'una bellesa singular gràcies, sobretot, a la seva sorra volcànica de color vermellós i als espectaculars penya-segats que cauen sobre la platja. La llàstima és que els forts corrents que hi ha en aquesta zona de la costa desaconsellen el bany, però val molt la pena arribar fins a aquesta platja per a gaudir d'un lloc tan fantàstic... i tranquil.

Des de El Verodal vam tornar fins a l'encreuament amb la HI-500 i continuàrem per ella en direcció a El Golfo. En aquest trajecte la carretera transcorre gairebé a nivell del mar i per això és més recta.

Després de conduir sense parar durant 16 km arribàrem a Tigaday, on vam buscar algun lloc per a menjar alguna cosa ràpida perquè ja era molt tard per anar a un restaurant.

Havent dinat alguna cosa ens vam dirigir cap a La Maceta, un conjunt de piscines naturals de diverses grandàries, fàcilment accessibles i que compten amb diversos serveis. Un lloc ideal per a tota la família.

A més, com succeeix en pràcticament a tota la costa de l'illa, l'entorn és senzillament meravellós.

I les vistes sobre el litoral de El Golfo en caure el sol de la tarda són molt boniques.

Aquí se'ns va fer tard i vam tornar cap a casa, seguint les carreteres HI-5, HI-10 i HI-4 fins arribar a Las Casas, en un trajecte de 25 km. En aquesta jornada vam recórrer un total de 111 km.

Sortírem de Las Casas en direcció sud, per la HI-4, cap a La Restinga, però al cap d'uns 8 km ens vam aturar en el Centre d'Interpretació del Geoparque El Hierro. Vam accedir-hi amb el nostre Pasaporte Turístico i trobàrem aquesta visita molt interessant i amena.

El centre, envoltat de volcans i diferents tipus de lava, compta amb dues petites edificacions. En la primera d'elles es mostra de manera visual i a través de pantalles digitals com és l'evolució dels volcans a les illes Canàries.

A continuació es descendeix per un petit sender interpretatiu i s'accedeix a la segona edificació, on a través de vídeos explicatius vam poder saber més sobre l'erupció volcànica d'El Hierro de 2011 que va tenir lloc a només 5 km de La Restinga, mar endins.

Després d'aquesta interessant visita, continuàrem per la HI-4 uns altres 6 km fins arribar a La Restinga. La raó de que anéssim novament a aquest tranquil poble de pescadors no fou una altre que banyar-nos a la platja de La Restinga.

Les seves aigües compten amb una qualitat excepcional (tenen Bandera Blava) i són totalment cristal·lines i tranquil·les, ja que estan protegides del mar obert per l'espigó del port. A més, és fàcilment accessible i compta amb dutxes i lavabos. És ideal per anar-hi amb nens.

Després del bany, vam tornar al cotxe per a recórrer els 32 km fins a Valverde, ja que dies enrere havíem reservat taula en el restaurant La Tafeña, on cal reservar sí o sí a causa de la seva enorme popularitat, totalment merescuda, d'altra banda. Tant el menjar, com el servei i la decoració del local són immillorables, i no parlem ja de la seva relació qualitat/preu. Absolutament recomanable.

A continuació vam fer un volt pel centre de Valverde abans de tornar al cotxe i posar rumb cap a La Caleta, una petita població situada a 9'5 km de Valverde, en la costa nord-est de l'illa.

A La Caleta hi ha unes estupendes piscines naturals on banyar-se al costat d'un bonic entorn natural.

A més, prop d'aquestes piscines, hi ha uns interessants gravats rupestres escrits en caràcters bimbaches.

De tornada a casa, just abans d'arribar a San Andrés, ens desviàrem en una rotonda cap a Isora per anar fins al Mirador de Isora (4'6 km des de la rotonda).

Aquest mirador ofereix unes vistes increïbles, des d'una altura considerable, sobre la depressió de Las Playas i el Roque de Bonanza, amb els seus imponents penya-segats i la seva forma d'arc.

Si hi ha temps i ganes, des d'aquest mirador es pot agafar el sender PR-EH 3 que descendeix vertiginosament fins al Parador de Turismo, en la zona de Las Playas, a nivell de mar. Es tracta d'un camí no gaire llarg, però difícil a causa del gran desnivell.

Aquest dia, amb una gran pena, deixàvem aquesta meravellosa illa que tant ens havia captivat. Abans del viatge havíem tingut el dubte de si 6 dies a El Hierro serien massa temps, però cop allà allà aquest dubte es va esvaïr ràpidament: ens hauríem quedat més dies a El Hierro per a gaudir de la seva tranquil·litat, senzillesa i bellesa.

A primera hora del matí sortírem de Las Casas en direcció a l'aeroport, en un trajecte de 28 km. Un cop a l'aeroport, vam tornar el cotxe llogat sis dies enrera, vam facturar el nostre equipatge en el vol cap a Tenerife i vam esperar a que arribés el petit avió turbohèlix ATR-72 de la companyia Binter.

L'avió es va enlairar de les 11:10 i va aterrar 35 minuts després en l'aeroport Tenerife Norte.

Tal com hem esmentat en la introducció, són ja unes quantes les vegades que hem visitat l'illa de Tenerife al llarg de la nostra vida viatgera, però aquesta era la primera vegada que ho fèiem amb la nostra filla i vam voler que conegués una mica d'aquesta bella illa canària.

Tornant al nostre relat, després de recollir el nostre equipatge facturat i anar a buscar el cotxe de lloguer reservat en Autos Pluscar, vam sortir de l'aeroport i agafàrem l'autovia TF-5 cap a La Orotava (uns 24 km), on teníem el nostre allotjament en aquesta illa.

La casa que havíem reservat, Casa La Quinta 62 (Lugar La Quinta, 62 - La Orotava), es troba en el barri de San Antonio, una àrea disseminada als afores de La Orotava.

Després d'inspeccionar la casa i descarregar l'equipatge, vam anar amb el cotxe fins al centre històric de La Orotava per a buscar un restaurant on dinar. Finalment vam triar el restaurant La Duquesa i va ser tot un encert. És un lloc sense pretensions, però els seus plats casolans són deliciosos i el servei molt atent.

Havent dinat, vam dedicar bona part de la tarda a visitar el centre històric de La Orotava, recorrent el seu bonics carrers i places, amb esglésies, palaus, cases d'arquitectura colonial, jardins, etc.

Segons la nostre humil opinió, mereixen un esment especial els preciosos Jardines del marquesado de la Quinta Roja, formats per set terrasses esglaonades i coronades en la part superior per un petit edifici de marbre blanc.

A última hora de la tarda vam anar amb el cotxe fins a la veïna ciutat de Puerto de la Cruz, a uns 7'5 km del centre de La Orotava.

Un cop a Puerto de la Cruz vam fer un passeig a peu per la Playa Chica i la Playa del Castillo fins arribar a l'altura del Castillo de San Felipe.

I en el camí de tornada cap a la casa ens vam aturar en l'enorme Centro Comercial La Villa, situat al costat de l'autovia TF-5, per a proveir-nos de tot el necessari per als propers dies a l'illa.

Al matí vam sortir de La Orotava seguint la carretera escènica TF-21, també coneguda com a carretera de les Cañadas del Teide, la qual va guanyant altura ràpidament des de La Orotava.

Al llarg del camí trobàrem el mirador de Mataznos i el mirador Piedra La Rosa, on val la pena aturar-se per a gaudir de les seves magnífiques vistes.

Passat el Centro de Visitantes El Portillo canvia el paisatge circumdant: passem d'anar entre boscos de pi canari a fer-ho per una zona força més àrida. Estem en l'accés nord del Parc Nacional del Teide.

La carretera TF-21 va pujant i pujant fins arribar als 2.000 metres d'altura. En el punt quilomètric 39 d'aquesta carretera ens vam aturar en el Mirador Minas de San José (antigament aquí s'extreia pedra tosca), un lloc amb un entorn realment espectacular.

Aquí vam estar una bona estona inspeccionant la zona i fent moltes fotos.

Més endavant també ens vam aturar en el mirador Tabonal Negro. I uns quilòmetres més endavant ho vam fer en l'aparcament que hi ha a l'altre costat de la carretera respecte del Parador Cañadas del Teide per a poder gaudir d'un lloc tan meravellós com els Roques de García i el mirador de la Ruleta.

Aquest va ser, amb diferència, el lloc on trobàrem més visitants, ja que aquest és un dels llocs més visitats del parc (aquí vam haver de tenir molta cura per a mantenir la distància social). En qualsevol cas és un lloc d'obligada visita, ja que el mirador ofereix unes vistes impressionants del Llano de Ucanca i del circ sud de les Cañadas.

Vam continuar endavant amb el cotxe, seguint la TF-21, amb parades en els miradors Llano de Ucanca, Zapato de la Reina i Boca Tauce, després del qual vam deixar la TF-21 i vam girar a la dreta, agafant la TF-38 cap al nord, la qual creua una impressionant llengua de lava negra abans d'arribar al mirador de las Narices del Teide.

Més endavant la carretera abandona els límits del parc nacional i comença a perdre altura a mesura que ens anem acostant a la costa oest de l'illa. El dia era clar i les vistes sobre les illes de La Gomera, La Palma i El Hierro eren increïbles.

Al cap d'uns quilòmetres vam deixar la TF-38 i vam agafar la TF-82 per a anar fins a Tamaimo, on trobàrem el restaurant Aires del Sur al costat de la carretera TF-454. Aquí vam menjar molt bé, en una terrassa exterior amb unes vistes magnífiques.

Havent dinat vam continuar per la TF-454 en direcció a Puerto de Santiago per anar al mirador Puerto de Los Gigantes, en l'extrem nord d'aquesta població, i veure des d'allí els impressionants Penya-segats de Los Gigantes.

A continuació vam desfer el camí per la TF-82 fins arribar novament a Tamaimo i després vam continuar en direcció cap a Santiago del Teide i El Tanque, on enllaçàrem amb la TF-5 que ens va conduir a Icod de los Vinos, situada ja en la costa nord de l'illa. Aquest és un trajecte de 37 km en total.

La població d'Icod de los Vinos hostatja una de les icones més emblemàtiques de l'illa de Tenerife: el conegut com a drago mil·lenari.

Es tracta d'un exemplar de drago Dracaena draco al qual s'atribueix una edat de milers d'anys, tot i que molt probablement no arriba als mil. En qualsevol cas es tracta de la planta arbòria d'aquesta espècie de més grandària i edat que es coneix, amb una altura de 20 metres i un tronc que mesura 10 metres de perímetre.

Tot i que el drago mil·lenari es pot veure des de l'exterior a una certa distància, recomanem pagar l'entrada de 5 €/adult (2'5 € els nens/es entre 6 i 11 anys) al Parque del Drago, ja que, a més de poder veure de prop el famós drago, també és un preciós jardí amb nombroses plantes endèmiques i permet gaudir de diversos miradors des d'on veure el drago, els voltants i l'imponent Teide.

El Parc del Drago també inclou la visita a una cova que permet fer-se una idea de com vivien els guanxes, els primers pobladors d'aquesta illa.

I vam finalitzar la nostra visita a quest indret, ja a última hora de la tarda, prenent una beguda en la Casa del Drago.

Aquest és un bar que està situat al costat del propi drago i està decorat exquisidament, per la qual cosa fou una immillorable forma d'acabar aquesta jornada.

Abans de tornar al cotxe, vam aprofitar per a fer un passeig a peu pel bonic centre històric d'Icod de los Vinos.

Una altra atracció important a Icod de los Vinos, i que nosaltres no vam visitar, és l'anomenada Cueva del Viento, una cavitat volcànica que és la cinquena més llarga del món (18,5 quilòmetres topografiats) i la més gran d'Europa.

Des d'Icod de los Vinos vam tornar a La Orotava per la TF-5 en un trajecte de 24 km.

Vam sortir de La Orotava amb destinació a San Cristóbal de La Laguna, un trajecte d'uns 30 km per l'autovia TF-5.

El centre històric de San Cristóbal de La Laguna fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1999 per ser un exemple únic de ciutat colonial no fortificada.

Nosaltres vam passar una bona estona passejant sense rumb pels carrers i places d'aquest centre històric, farcit d'esglésies, convents, monestirs, palaus i edificacions de tota mena amb la seva característica arquitectura colonial. A més, era diumenge i hi havia molta gent passejant o fent el vermut en les nombroses terrasses de la zona.

Finalitzada la nostra visita a San Cristóbal de La Laguna, vam tornar al cotxe i sortírem de la ciutat agafant la carretera escènica TF-12 que s'endinsa en el Parc Rural Anaga.

El Parc Rural d'Anaga és un espai natural protegit, i declarat també Reserva de la Biosfera, que ocupa l'extrem nord-est de l'illa de Tenerife.

El parc s'estén per tot el massís muntanyenc d'Anaga, el qual té una altura mitjana de 850 metres d'altura, i acull espessos boscos de laurisilva, on viuen nombroses espècies vegetals i animals.

El Centro de Visitantes de la Cruz del Carmen proporciona informació sobre els diferents recorreguts possibles pel parc, amb dificultats i extensió variables.

En el nostre cas, ens limitàrem a creuar el parc seguint la carretera escènica TF-12 d'oest a est, des de San Cristóbal de La Laguna fins arribar a San Andrés.

Aquesta ruta és molt recomanable, perquè creua una gran varietat de paisatges. En alguns trams de la carretera el bosc és tan dens que sembla que avancem per un túnel. Espectacular. A més, al llarg de la ruta hi ha diferents miradors on aturar-se i gaudir de paisatges magnífics, com per exemple el mirador de Jardina, el mirador de la Cruz del Carmen, el mirador del Pico del Inglés o el mirador El Bailadero, entre d'altres.

Passat El Bailadero, el paisatge es va tornant progressivament més àrid. La carretera TF-12 inicia un descens continuat en direcció cap a la costa oriental, fins a desembocar en la població costanera de San Andrés.

Només arribar a San Andrés, nosaltres vam aparcar el cotxe al costat de la platja de Las Teresitas i vam anar caminant uns 400 metres fins arribar a una zona de restaurants al carrer Dique de San Andrés. Finalment vam triar el restaurant Estrella de Mar, on vam menjar raonablement bé.

Havent dinat vam tornar a la Playa de Las Teresitas. Es tracta d'una platja artificial, perquè està protegida dels corrents i onades oceàniques per un dic que es va construir amb aquesta finalitat en els anys 70, substituint a més la sorra negra volcànica original per sorra blanca fina que fou transportada des de l'antic Sàhara espanyol.

Avui dia aquesta platja és una de les més concorregudes de tota l'illa i és ideal per anar-hi en família.

Vam marxar de la platja passades les 18:30 hores amb destinació cap a la capital de l'illa, Santa Cruz de Tenerife.

Però abans de fer-ho, vam comançar a pujar la carretera TF-121 amb el cotxe durant 2'2 km en direcció cap a Igueste per anar fins al mirador de Las Teresitas.

Aquest mirador ara està tancat, però es pot aparcar al costat de la carretera i veure igualment les vistes des del voral.

Des d'aquest mirador podem veure, cap al sud, la platja de Las Teresitas en primer terme, San Andrés darrere i Santa Cruz de Tenerife al fons. I cap al nord l'amagada platja de Las Gaviotas.

Després de gaudir de les vistes del mirador de Las Teresitas vam posar rumb cap a Santa Cruz de Tenerife, la capital de l'illa, situada a 11 km d'aquest punt.

Quan arribàrem al centre de Santa Cruz de Tenerife vam aparcar el cotxe prop del Carrer de Miraflores i vam anar caminant cap al centre històric per a fer-hi una visita ràpida.

També vam passejar per l'enorme Plaza de España i pel passeig marítim que hi davant del port, abans de tornar al cotxe perquè ja era tard. Finalment vam tornar des d'aquí cap a La Orotava per la TF-5 en un trajecte de 36 km.

Ultima dia complet de viatge en aquesta l'illa. Com que ja havíem visitat a Tenerife tot el que, més o menys, ens havíem proposat, vam decidir que avui seria un dia tranquil de platja a Costa Adeje, en la costa sud de l'illa.

El trajecte amb cotxe entre La Orotava i Costa Adeje és de 70 km, encadenant les carreteres TF-5, TF-82 i TF-1. Sortírem de l'autovia TF-1 per la sortida 76 (Costa Adeje) i vam seguir les indicacions cap a la Playa del Duque.

En arfribar-hi vam fer una volta amb el cotxe per la aquesta zona de Costa Adeje per a situar-nos. Després el vam aparcar en un aparcament gratuït situat entre el carrer Bischosfshofen i l'Av. de Bruselas.

Costa Adeje ocupa la major part de la franja litoral del municipi d'Adeje i compta amb nombroses platges (com per exemple platja del Duque, platja de Torviscas, platja de Fañabé, platja El Beril, platja de la Enramada, etc), unides diverses d'elles per un llarg passeig marítim. En total suma uns 4 km de platges i cales per al bany.

Nosaltres vam triar la platja del Duque seguint les recomanacions que havíem llegit en més d'una guia de viatge i la veritat és que four tot un encert.

És una platja tranquil·la i elegant, amb una longitud de 390 metres de sorra daurada i fina. A més compta amb una infinitat de serveis i per això té el distintiu Bandera Blava.

Aquest platja deu el seu nom a la imponent mansió que hi ha sobre el promontori, en l'extrem sud-est, que separa aquesta platja de la de Fañabé.

Aquesta construcció, feta amb una base de cantería i teula, és coneguda amb el nom de Casa del Duque i fou construïda durant els primers anys de la dècada de 1930 pel duc d'Abrantes.

I a la fi dels anys 60 del passat segle va ser renovada i ampliada pels seus actuals propietaris. És d'ús privat.

A l'hora de dinar ens trobàrem amb què hi havia alguns restaurants al llarg del passeig marítim, però o bé estaven tancats (suposem que per estar encara fora de temporada) o bé eren molt cars. Així que finalment vam dinar en El Chiringuito, un bonic bar situat sobre la sorra de la platja on se serveixen alguns plats lleugers. No és barat, però vam menjar-hi força bé dins del que calia esperar d'un lloc així.

Després d'una bona estona gaudint de la platja, vam fer una passejada per la zona al voltant de les platges del Duque i El Beril. El passeig marítim que connecta totes dues platges està elevat uns metres sobre aquestes i proporciona unes vistes excel·lents, sobretot al capvespre (per exemple des del mirador Javier Pérez Ramos).

D'altra banda, aquesta zona de Costa AdeCosta je sembla de relativa nova construcció i està clarament orientada a un turisme de luxe i alt poder adquisitiu. El tipus de construcció i urbanisme d'hotels, apartaments i cases ens va recordar molt al qual ja hem vist en altres llocs del món, com Dubai (EAU), Doha (Qatar), etc.

Per a la tornada cap a La Orotava des de Costa Adeje vam triar aquesta vegada el camí més llarg, vorejant l'illa pel sud, per a no repetir el camí que ja havíem fet al matí. És un trajecte de 106 km que transcorre sencer per autovies, encadenant la TF-1, la TF-2 i la TF-5.

A primera hora del matí vam sortir de La Orotava amb destinació a l'aeroport Tenerife Norte per l'autovia TF-5 (24 km). Al cap de pocs quilòmetres trobàrem caravana en l'autovia, que ens va fer circular força lentament fins arribar gairebé a la sortida de l'aeroport. Sort que anàvem amb força temps de coixí abans del vol.

Un cop a l'aeroport vam retornar el cotxe de lloguer i vam facturar l'equipatge, després de la qual cosa vam anar a esmorzar quelcom a una cafeteria mentre esperàvem l'hora de l'embarcament.

El nostre vol de Ryanair s'havia d'enlairar a les 9:20 h., però va acabar fent-ho a les 10:15 a causa de l'espessa boira que aquell matí cobria l'aeroport de Tenerife Norte. I vam aterrar en l'aeroport de Barcelona/El Prat a les 14:08 hora local (+1 hora respecte l'horari canari).

I així va concloure un fantàstic viatge per les illes canàries d'El Hierro i Tenerife.