Relat d'un viatge a l'est de Turquia

Des de Barcelona, via Istanbul, i amb la companyia Pegasus Airlines arribàvem ja molt tard a Ankara, a les 00:40.

A través de Booking.com havíem fet una reserva en el Deeps Hostel Ankara (Atac 2 sokak No 46 Kolej Kizilay - Ankara) per 28 €. No és res de l'altra món, però per una nit ja li val.

Amb la mateixa reserva vam contractar un servei de taxi que ens recollia a l'aeroport d'Ankara per 36 €.

En llevar-nos vam canviar moneda, ja que a l'aeroport el canvi no ens era favorable. També comprar una SIM per al mòbil per a poder contactar pel país i que ens va costar 1.200 LT per un mes.

Tal com s'ha dit en el quadre anterior, és molt difícil aconseguir bitllets de tren en el Touristic Eastern Express, el qual té sortides tres dies a la setmana (dilluns, dimecres i divendres) des de l'estació de tren d'Ankara. També es pot agafar de tornada des de l'estació de tren de Kars.

El trajecte d'anada surt a les 15:55 d'Ankara i arriba a Kars a les 21:52 del dia després, amb parades d'unes dues hores en dues ciutats per poder fer una ràpida visita, que ja ho tenen organitzat.

Els bitllets surten a la venda un mes abans, però les agències turístiques compren la totalitat de les places. Per tant, tot i que la web de compra de bitllets resta oberta al públic, es pràcticament impossible d'aconseguir-los.

Hi ha una agència, l'Amber Travel Turkey (nosaltres vam contactar amb Olga Yildirim) que gestiona places que no han pogut revendre o bé baixes que s'han produït. Es una agència molt seriosa. Hi vam fer l'ingrés de l'import total de la reserva en el Turistik Doğu Ekspresi, però fins el mateix dia de sortida no sabríem si s'havia pogut fer efectiva la reserva.

Les cabines d'aquest tren són per a dues persones i el preu depèn de si els dies del viatge són considerats com temporada baixa, normal o alta, essent de 259, 345 o 539 € respectivament per cabina (dues persones).

L'agència Amber Travel ens va comunicar al matí que no quedava cap cabina lliure del tren turístic i com alternativa ens va oferir el Doğu Ekspresi normal, el qual surt a diari a les cinc de la tarda des de l'estació central d'Ankara

El cost del tren regular és notablement inferior i surt per una cabina per a quatre persones per 4.467 LT (uns 134 €, a raó de 33,5 € per cap). També hi ha l'opció de cabines per a dues persones.

Com havia transferit a l'agència un import superior, em van tornar immediatament la diferència. Els bitllets són electrònics i no hi va haver cap mena de problema. No podré indicar quines son les diferències qualitatives entre el tren regular i el turístic, però les cabines estaven molt netes i els llençols també.

El nostre allotjament a Ankara era molt cèntric i en acabar els tràmits per al tren, vam pujar pel carrer Mithatpasa Cadesi, divisant l'enorme mesquita de Kocatepe, on entrem.

És la mesquita més gran d'Ankara. Va ser construïda entre els anys 1967 i 1987 en el barri de Kocatepe. La seva grandària i situació destacada l'han convertit en una fita que es pot veure des de gairebé qualsevol punt del centre d'Ankara. Es realment grandiosa i val molt la pena la seva visita.

Quan arriba l'hora de l'oració marxem i anem a dinar. El restaurant que vam escollir, el fem constar perquè en vam quedar molt satisfets, es diu Tahiri Mutfak Lokantasi, situat en el 64/8 de Mithatpasa Cad, tot i que en aquest carrer n'hi ha molts i tots tenen molt bona pinta.

El plat que es demana ve acompanyat d'una mezze d'exquisideses. Avui aprenem que només cal demanar un sol plat, ja que dos és impossible acabar-s'ho, cosa que ens va passar. El cost del dinar és de 14 € per cap al canvi.

A punt de pujar al Dogu Express (estació d'Ankara)

Amb un taxi anem a l'estació del tren d'Ankara, per 100 LT. El nostre tren està estacionat en el PER 5. El tren surt puntualment i a l'estona passa el revisor que ja té la nostra referència i comprova la identitat, amb molta amabilitat.

A continuació del nostre vagó hi ha el vagó restaurant, on hi podem anar a fer una beguda, menjar alguna cosa, o simplement a parlar o observar l'exterior.

Inicialment el paisatge és una mica anodí i en fer-se fosc anem a dormir. L'endemà ens llevem i anem a esmorzar al bar, on serveixen els típics esmorzars. La immensa majoria dels viatgers són del país i a mesura que passa el matí hi van anant viatgers amb seient de butaca. Un grup de noies molt simpàtiques ens feren el viatge molt agradable. Posen música i ballen, i ens hi afegim.

Quan va arribant l'hora de dinar, el barman ens diu que ell ens el pot encarregar per telèfon i que quan arribem a la ciutat d'Erzurum, un restaurant el tindrà a punt i ell el recollirà. Ho fem així i dinem.

De mica en mica el paisatge va canviant i es comencen a veure taques de neu, que progressivament van in crescendo fins a convertir-se en un mantell uniforme que ens fa enganxar la mirada a la finestreta.

La nostra previsió a la arribada a Kars, o sigui demà, és la visita a Ani, però aquesta gestió l'hauríem de fer a la nit o l'endemà, ja que el tren arriba a les vuit del vespre. Però les noies amb qui hem parlat ens han dit que elles hi van amb una agència local i que si volíem podíem anar-hi junts. No ens sembla malament la idea. Es un circuit que dura tot el dia. Dit i fet, elles es posen en contacte amb l'agència.

Quan l'endemà arribem a Kars, només baixar del tren veiem uns nens ens reparteixen fulletons oferint aquest circuit. Són de la mateixa agència en que van les noies. En parlem i demà ens passaran a recollir al nostre hotel a les 9 del matí. Per l'excursió paguem 300 LT per cap (uns 9 €).

A Kars ens allotgem a Hotel Kent Ani (Haoab Mevkii, 50). Tenim una reserva per a dues nits i el cost és de 51,35 &euro/ nit. És molt confortable. Tot i que al Booking hi havia una oferta molt limitada, segons vam observar el dia següent, a Kars hi ha molts hotels i de categories diferents. Aquesta ciutat és un bon destí turístic per als locals.

Un mini-bus de l'agència ens ve a recollir a l'hotel i comença el circuit a Kars. Primer visitem un museu del formatge (Peynir Mûsezi), molt ben posat i amb un recorregut per diferents sales on s'aprecia gràficament tot el procés d'obtenció i fabricació amb maniquins de cera que en faciliten la comprensió. Com que som jubilats, l'entrada és gratuïta.

La següent parada és el Museu Nacional (Kafkasya Müzesi), però aquí no ens perdonen l'entrada, que al canvi no arriba als 2 € per cap. Està molt ben posat. Hi ha una ampla exposició fotogràfica de la història de la regió, ben convulsa, amb una idea moderna de museu.

El lloc arqueològic d'Ani, Patrimoni de la UNESCO (Ani, voltants de Kars)

Després continuem enmig de paisatges nevats fins arribar al lloc arqueològic d'Ani, Patrimoni de la Humanitat des de 2016. Aquí hem de pagar un tiquet de 180 LT i tenim una hora i mitja per a la visita.

Ani va ser una ciutat molt important, capital d'Armènia, dins la ruta de la Seda i va arribar a tenir fins a 100.000 habitants. Veurem un gran estenall de pedres. Tot i que es conserven les muralles i moltes esglésies i edificis i algun centre de culte zoroàstric, la devastació és total.

No ens va donar temps a veure-ho tot i ens estendríem molt si volguéssim detallar els llocs que encara resten en peu o bé han estat restaurats. Si algú esta molt interessat en l'estudi d'aquesta ciutat li recomanaria que tornés un altra dia amb tot el temps del món.

De nou dalt del mini-bus ens dirigim cap al Çildir Gölü, un llac glaçat. Pel camí un noi de la agència que ens acompanya ens demana si volem dinar en el restaurant tocant al llac. Hem d'elegir entre carn o peix. El peix era truita que estava molt ben cuinada. Vam dinar només arribar mentre observàvem el llac completament gelat i un carro-trineu estirat per un cavall que feia recorreguts pel la superfície glaçada per una petita remuneració.

El llac gelat Çildir Gölü (voltants de Kars)

Tornàrem ja cap a Kars, fent una darrera visita a la Fortaleza de Kars, la qual es troba en el cim d'una muntanya.

Una noia que parlava una mica l'anglès ens va dir que a la nit hi havia un restaurant espectacle i si hi volíem anar. En dir-li que si, ens va fer la reserva i ella mateixa es va cuidar de cridar un taxi.

No puc dir el nom d'aquest lloc, però com és molt popular, segur que a l'hotel de Kars on us allotgeu us donaran referències, doncs, segur que no n'hi cap més d'aquestes característiques.

Va ser un sopar agradable i vam estar amb el grup de noies que havíem conegut en el tren i compartit el recorregut del dia. Un grup musical del país va interpretar musica local i un grup de dansaires van escenificar uns moviments de batusses estètiques amb espases.

Al final de l'espectacle dos músics tocant un Sas van amenitzar amb unes corrandes, que lògicament no enteníem, però alguna d'elles, i propiciat per les nostres amigues, va anar dedicades a nosaltres.

A la recepció de l'hotel hi ha uns opuscles molt ben editats amb rutes a peu o en cotxe pels entorns, des d'un dia a una setmana, incloent un mapa amb les rutes per a fer a peu, amb bicicleta o amb Jeep. També un monogràfic amb profusió de fotografies i informació valuosa referent a Ani.

Val la pena fer un tomb per la ciutat de Kars i que en bona part ens va faltar temps per la poca o nul·la informació que teníem d'aquest lloc. Si hi tornéssim, li dedicaríem un dia més.

La mateixa agència feia una excursió a Doğubayazıt d'anada i tornada. Nosaltres només volíem anar-hi d'anada i quedar-nos allà per seguir la nostra ruta. El nostre objectiu era visitar l'Ishak Pasa Sarayi, un palau emblemàtic i també veure de prop el mont Ararat.

Ens van oferir un vehicle de l'agència i pagant el mateix preu del tour. Ens acostaven al palau per a fer la visita amb tot el temps del món i després portar-nos al nostre hotel. El trajecte és molt llarg i com érem quatre viatgers vam considerar que el cost era raonable. El cost total era de 2.400 LT, 600 LT per cap.

Ens recolliren a l'hotel de Kars i enfilàrem la carretera per un panorama amb paisatges nevats fantàstics fins arribar a la ciutat de Doğubayazıt i visitar el palau, el qual es troba dalt d'un turó. És una antiga ciutat de la ruta de la seda.

Paisatge des del Palau Ishak Pasha (voltants de Doğubayazıt)

El Palau d'Ishak Pasa, ubicat al damunt d'una roca. és una fortalesa imponent. És del segle XVIII i té trets arquitectònics armenis, perses, georgians, seljúcides, otomans, etc. Ha estat molt restaurat. Va ser construït per Ishak Pasa, paixà de Çıldır des de 1790 a 1791.

El cost de l'entrada és de 70 LT. És una experiència màgica veure una roja posta del sol des de darrere del palau.

De tornada a Doğubayazıt el xofer ens deixà al Butik Ertur Hotel (Çevre Yolu Üzeri - Doğubayazıt; tel 05446577617). Aquest hotel queda una mica allunyat del centre. Les habitacions estan bé i té un bon líving on poder-hi estar i parlar. El cost per habitació doble i dia era de 1.150 LT (vam regatejar una mica) esmorzar inclòs.

Tot i que hi vam menjar bé, l'oferta en el restaurant de l'hotel era molt limitada. És aconsellable anar a menjar al poble.

A la tarda vam anar al poble de Doğubayazıt que, com he dit, queda una mica allunyat i el cost fixe del taxi és de 100 LT. Vam donar una passejada pel centre i el mercat i també hi vam sopar. No té res d'especial. Hi ha una bona oferta gastronòmica de menjar local.

Al conserge de l'hotel li vam dir que estàvem interessats en pujar al mont Ararat per veure el lloc on suposadament es va aturar l'Arca de Noè després del Diluvi Universal. Més que res per l'experiència d'haver trepitjat una muntanya tan emblemàtica.

El conserge truca a un noi que es diu Barja i acordem anar-hi amb el seu tot terreny demà a les 9 del matí. El cost dels seus serveis és de 12.000 LT. Hi accedim.

El dia no és propici, hi ha molta boira. Hem sortit una mica més tard per si escampava, però continua igual.

Ens porta al suposat lloc de l'Arca, per motius meteorològics ni ahir ni avui hem pogut veure el famós mont Ararat, una muntanya avui turca, però armènia de cor.

Hem arribat al lloc indicat on hi ha una caseta que suposo que és per cobrar l'entrada, però avui està deserta. Al costat mateix hi ha un plafó amb una fotografia d'una vista aèria que, pel perímetre que dibuixa el terreny, vol fer-nos avinent que té una semblança a una nau. S'ha posat a nevar.

Com ha estat una visita ràpida ens porta al centre de Doğubayazıt i fem una caminada per un llarg carrer que si el seguíssim sencer ens conduiria al Palau d'Ishak Pasha, però quan portàvem uns pocs kilòmetres hem desistit sota l'amenaça de pluja. Dinem al poble.

A la tarda fem un tomb als voltants de l'hotel, però la boira no ens deixa presenciar l'anhelada muntanya d'Ararat i ens en tornem.

Donades les circumstàncies potser hagués estat més aconsellable agafar el tour i tornar a Kars, o sigui, prescindir d'aquest dia que no ens ha aportat massa al·licients. Tampoc hem pogut veure avui el mont Ararat, però no serà el mateix quan marxem demà.

El conserge de l'hotel ens acompanya a l'estació d'autobusos que resta molt a prop, tot i que hi haguéssim pogut anar caminant. El nostre proper destí son les valls georgianes, anant a Uzundere, el seu lloc central.

El recorregut més lògic i més curt era fer-ho pel sud, arribant en autobús a la ciutat d'Erzurum i des d'allà agafar-ne un altra per arribar a Uzundere. Però ens van treure del cap aquesta opció i ens recomanaven de totes les maneres d'anar-hi pel nord, tornant a Kars per arribar-hi seguint la serralada fins a Artvin, on podríem connectar amb el mini-bus a Uzundere. Davant la insistència, accedim.

Abans de sortir de l'estació d'autobusos de Doğubayazıt, en girar-nos, vam poder observar finalment la magnífica silueta del mont Ararat, el qual es va mostrar esplèndid per acomiadar-nos del lloc.

Vista del cim del mont Ararat (voltants de Doğubayazıt)

Arribar a Uzundere ens suposarà tot un dia de viatge, però no ens en penedim ni un moment. Els paisatges nevats passant pel parc nacional Kuragol Sahara, per la serralada i pel lloc més emocionant, el Pas de Cam, a 2.540 metres d'alçada, que a vegades se'ns fa un nus a la gola. Tot nevat. A vegades es veuen casetes quasi cobertes per la neu.

Quan es fa l'hora de dinar, el bus s'atura en un lloc que fa les funcions de restaurant a la carretera i que cuinen broquetes de be o pollastre. Un dels companys de bus ens diu si volem, ell ens farà la comanda, i acceptem. No solament la fa, sinó que la paga. No hi hagué manera de donar-li els diners bestrets.

Paisatge nevat en el recorregut fins a Artvin (voltants d'Artvin)

Arribarem ja fosc a Artvin, a l'estació on havíem de canviar de bus per anar a Uzundere. Es va presentar un home qui ens va apressar perquè féssim ràpidament el canvi, ja que ens estaven esperant. Carreguem l'equipatge i anem en direcció cap a Uzundere. Ells s'ho havien parlat i posat d'acord perquè no ens quedéssim penjats aquí.

A Internet no havia trobat cap hotel en aquest poble i així li ho vaig manifestar a l'auxiliar del bus. Va fer unes gestions i ens va solucionar el problema.

Molt a prop de la parada de l'autobús, i seguint les seves indicacions, n'hi ha un, on també ens estaven esperant. L'hotel es diu Uzundere Ogremenevi (telefax 04427912479), de recent construcció i molt còmode. Paguem 2.000 LT per nit.

Vam anar a sopar molt a prop, on hi ha un restaurant de menjar ràpid, però de cuina del país, molt bo per cert. Demanarem unes xorbes de llenties, (sopes) i unes coques d'una massa molt fina amb verdura, formatge o carn, a triar. El preu, irrisori.

Uzundere és l'epicentre per a visitar les valls georgianes. El noi que ens va portar al mont Ararat ens va facilitar una informació complementaria a la de la nostra guia, sobre la majoria esglésies històriques d'estil georgià que valen la pena i també gaudir del paisatge. El circuit a fer el condicionem per proximitat.

Anem a esmorzar i en acabar plantegem les visites per després buscar un vehicle amb conductor. Mentre busquem i organitzem, un senyor que s'identifica com a Mehmed, s'interessa per nosaltres. Ens diu que ell ens pot ajudar (el seu telèfon és +90 05057684194), i que coneix un noi taxista, que es diu Mohamed (tel. +90 5393922757), que es bastant espavilat i que ell ens hi podria acompanyar. Li diem que si, si ens posem d'acord amb el preu.

El truca i a l'estona arriba. Diu que parla una mica l'anglès, però en realitat havíem de fer servir molt sovint el traductor del Google. Per altra banda, va ser molt eficaç en tot el viatge.

Anem fins a Bagbasi, a pocs kilòmetres d'Uzundere, per camins rurals i arribem a una església georgiana de bona factura, avui convertida en mesquita. Està tancada. El Mohamed s'espavila trucant per telèfon i a la poca estona arriba l'imam i ens l'obre. En algunes parts encara hi ha restes pictòriques de les clàssiques esglésies georgianes.

Hem de donar les gràcies per haver-se convertit en mesquita, ja que per aquest motiu el seu estat es prou acceptable. L'home és molt amable i, malgrat la dificultat idiomàtica, ens anem entenent. Durant el trajecte trobem moltes taques de neu.

Ara ens endinsem per un camí de terra que ens portarà al castell de Engulek. Queda dalt d'un turonet a on hi hem d'arribar a peu. El cotxe no pot acostar-s'hi massa perquè un despreniment d'una roca ha barrat el pas.

Des de baix l'aspecte exterior és molt atractiu mentre anem pujant per un desnivell acceptable. Ens movem fins on podem, ja que en bona part està derruït, però hi ha un pont de ferro per facilitar-ne l'apropament. Hi entrem i des de dalt observem el penya-segat que fa perdre l'alè.

Paisatge del Castell d'Engulek (voltants d'Uzundere)

El proper destí és arribar al castell Paisor Yaylasi, que està també dalt d'una muntanya. Hem de pujar per una pista en bastant males condicions. Sovint hem de parar i treure pedres per a evitar que el vehicle no prengui mal. El taxista no hi havia estat mai. En veure com es complicava l'ascensió decidim tornar i continuar cap al proper destí.

Es tracta de la monumental catedral georgiana d'Oskbank, situat en una àmplia vall. És la més gran de totes, amb Interessants relleus, enormes capitells i majestuosa cúpula. Però només la podem veure des de fora i amb certes limitacions, donat que ha estat vallada en el seu perímetre per a evitar accidents pels despreniments.

Es una pena veure-la en l'estat actual, ja que no s'observa cap interès en fer-hi cap intervenció per restaurar-la. Tot i així la visita s'ho val.

Decidim anar cap a Tortum, on hi ha un llac i un mirador amb un terra de vidre. Crèiem que seria més emocionant, ja que si bé hi ha un bon desnivell, només vola uns cinc metres per damunt el llac.

En Mohamet ens proposa portar-nos a un lloc on hi ha un criador de truites. Hi arribem i es diu Baliki Koyu. (Baliki vol dir truita). Després continuem cap un altra lloc, molt a prop, on hi ha unes cataractes i que ens han sorprès molt favorablement. Per la infraestructura que s'observa, en temporada més càlida hi acudeix molt de turisme local.

Hi ha un circuit marcat que la rodeja. molt agradable de recórrer tot i el petit desnivell que hem de superar. Continuant aquesta ruta, arribem a una altra part que ens permet fer un recorregut caminant al voltant del llac.

Les cataractes de Tortum (voltants d'Uzundere)

Com ja s'ha fet l'hora de dinar, li diem al taxista que ens agradaria de menjar peix i ens porta a un restaurant que coneix i que per sort està obert i mengem truita. Ens diuen quantes en volem per cap. De primer diem una. Contesten que com a mínim han de ser dues i acceptem. Després ens penedirem de no haver-ne demanat tres, de bones que estaven, tot i que com sempre serveixen una mezze d'acompanyament. El cost del dinar, al canvi per tots cinc, és de 30 €.

Donem el dia per acabat, ja és mes tard de les 17:00 quan acabem de dinar i són les sis de la tarda quan arribem a l'hotel. El dia ha estat intens. A la tarda donem un tomb pel poble d'Uzundere.

Tornem a sopar al mateix restaurant d'ahir, on ens reben amb molta simpatia i quan acabem ve una noia molt agradable que xampurreja una mica l'anglès que resta interessada amb nosaltres i ens pregunta moltes coses, ens obsequien amb un baklava molt bo.

Val la pena comentar que la guia recomana fer per carretera la ruta des d'Artvin fins a Yusufeli, pel seu interessant valor paisatgístic. Però en aquests moments la carretera antiga esta anul·lada i s'ha convertit en una de nova que travessa un devessall de túnels moderns, que guanya en rapidesa, però perd espectacularitat.

Aquest trajecte el vam fer a l'arribada i era ja de nit.

L'allotjament esta prou bé, però l'esmorzar no és per fer volar coloms i aquí no tenen cafè, només te. Al mateix carrer hi ha un super i ahir hi vam comprar uns sobrets de Nescafé i avui complementen l'esmorzar.

Havíem quedat amb el Mohamed per fer la resta del recorregut. Avui anem a Yusufeli i des d'allí, de forma radial, complementar les visites pendents.

Puntualment sortim i ja ens adverteix que el recorregut serà llarg. Per un paisatge espectacular, arribem a l'església georgiana d'Ishan Krilisesi. El poble d'Ishan esta bastit en un turó i la seva església de la Mare de Déu és molt maca.

El Mohamed es preocupa perquè ens l'obrin, però és endebades, perquè aquesta si està en restauració. Tot i això es pot apreciar des de l'exterior la bellesa de la mateixa.

En una caseta que hi ha més amunt hi podem observar uns plànols i una projecció del que serà l'església un cop restaurada. Tot i això al davant s'observa uns fonaments que foren probablement d'una d'anterior.

Fem un recorregut en ascens pel poble i observem les cases de pagès on hi viu la gent. Per cert, aquesta zona està molt poc habitada, però tot i això val la pensa observar la vida rural i una minúscula mesquita que denota que són de ritus musulmà.

L'església georgiana d'Ishan Krilisesi (Ishan, voltants d'Uzundere)

Seguim ruta i arribem a Yusufeli, un poble anodí i polsós per les obres que estan fent d'una presa i també per unes mines que hi ha a l'entorn. Seguim per arribar a Barhal, però el camí no és de roses.

Un fet molt curiós són els gossos, una raça pròpia de la zona i molt valorada (sembla que ho sàpiguen), que ens anem trobant i que sovint estan estirats al mig de la carretera. No es mouen. El cotxe ha de fer giragonses per no atropellar-los i els animals s'ho miren com si res.

La ruta no és fàcil i la neu va apareixent mentre ens encaminem entre gorges i salts d'aigua. Al cap d'una bona estona arribem al poblat de Barhal, també bastit en el vessant de la muntanya.

Travessem el poble i ens costa molt de veure la seva església, del segle X, amagada entre els arbres. Hem d'anar en compte en trepitjar el terra, doncs la neu fosa o glaçada ens pot fer relliscar.

L'església està tancada, però en Mohamed té recursos. Agafa el telèfon i a l'estona apareix un home amb la clau i ens l'obre. Es tracta d'una església d'una considerable alçada i llargada.

S'ha convertit en mesquita i, vista l'experiència, hem de dir que això ha estat una sort, ja que està molt ben cuidada (tot i el canvi de culte). No han gastat recursos en tapar l'estructura i ornaments originals.

La propera visita havia de ser l'església de Dorkilise, però ja s'ha fet l'hora de dinar i en Mohamed va fent parades als llocs on hi ha restauració, però tot està tancat, ja que no estem en la millor temporada.

Finalment arribem a Yusufeli, on anem a un bon restaurant que està a tocar de la carretera i que és destí dels treballadors. Hi mengem molt bé. Jo recomano un postres que trobem deliciós i és l'arròs amb llet.

La propera església on hem d'anar és la del monestir de Dorkilise. Queda una mica lluny i està en runes. És molt semblant estructuralment amb la que hem vist a Barhal i decidim deixar-ho córrer.

Tornem i el Mohamed ens vol donar una sorpresa: pujar-nos a dalt d'un mirador on es pot observar les obres faraòniques que s'estan fent. La vista es extraordinària. Arribem una mica tard a Uzundere i també cansats.

La freqüència de busos en aquesta zona rural no és ni de bon tros la que hi ha entre ciutats grans. Li preguntem al Mohamed com sortir demà cap a Erzurum, el proper destí. Ell ens diu que hi ha un bus a les 12 del migdia, però en veure que no ens fa molt el pes de sortir tan tard, fa una gestió i ens diu que demà estiguem a les 7:30 del matí a la porta de l'hotel i que passarà un autobús a recollir-nos.

A l'hora en punt apareix l'autobús i amb les nostres quatre places l'emplenem i en una hora ens deixa a l'Otogar (estació de bus) d'Erzurum.

Aquí un taxi ja ens està esperant i ens deixa al nostre hotel, el Lux Hotel, on paguem 700 LT la nit. Com és aviat, no ens donen encara l'habitació i anem a un restaurant del costat a fer un cafè. Aquí aprofitem per a orientar-nos i organitzae les visites. En observar-nos, amablement, ens donen un mapa.

Erzurum és una agradable ciutat que esta a 1.853 metres sobre el nivell del mar.

Pugem cap a Cumhuriet cadessi, on hi trobarem pràcticament tots els llocs per a visitar. Des d'aquesta ampla via divisem, a dreta i esquerra, les muntanyes nevades, d'una gran bellesa.

Només encetar el carrer hi ha la Madrassa i Museu Yakutiye, d'estil seljúcida i amb un ric treball en estalagmita. La cúpula, foradada pel centre, permet l'entrada de la llum diürna. Actualment és un museu etnogràfic. Val la pena observar els capitells, doncs els motius decoratius esculpits no es repeteixen en cap d'ells.

La Madrassa i Museu de Yakutiye (Erzurum)

Hem d'anar amb una certa precaució per la neu glaçada prop de la voravia. Al final de l'avinguda hi ha una altra madrassa, la Çifte Minareli Medrese, restaurada amb molt d'encert. Actualment en la planta baixa i en el lloc on hi havia les cel·les dels estudiants ara és un museu d'història local. Els estudiants no tindrien una gran estatura, ja que per entrar-hi ens hem d'acotxar bastant.

Davant mateix i en una zona enjardinada hi ha la ciutadella, més interessant per fora que no per dins. El que si val la pena és el minaret, visible des de tota la ciutat. S'hi pot pujar i les vistes són espectaculars.

Una visita molt recomanable és el conjunt de les tres tombes d'Uç Kumbetler, situat darrere la madrassa Çifte Minareli. Totes elles són de diferents estils i daten del segle XIII.

Les tres tombes d'Uç Kumbetler (Erzurum)

La ciutat d'Erzurum ens ha deixat molt agradables sensacions. A més a més, la Cumhuriet Cadessi és una ampla i neta avinguda farcida de botigues, joieries i restaurants.

En autobús iniciem un llarg recorregut, però distret, on la neu ens anirà acompanyant fins arribar a la ciutat de Sivas.

Molta part del trajecte l'anirem fent en paral·lel a la via del tren, a la vegada que observarem els moltíssims túnels que hi van haver de construir. El trajecte és muntanyós i el paisatge variat.

Hem de dir, per altra banda, que els controls policials són molt freqüents. Quan es compren els bitllets de bus, ens demanen el passaport i llavors omplen les dades. Aquestes són enviades a la policia i en aquests controls policials les comproven. Als locals els copien el codi QR del seu DNI i a nosaltres, com que som els únics estrangers, de vegades ni tan sols ens miren el passaport.

En viatges llargs com aquest, quan és l'hora de dinar els autobusos s'aturen en una gasolinera, on hi ha restaurant, i paren entre 20 i 30 minuts, fet que val la pena confirmar amb l'assistent del conductor. No obstant, no crec que marxessin sense nosaltres.

Un cop arribats a Sivas vam seleccionar el 4 Eylül Otel (Ataturk Caddesi, 15; tel 0 3462250074, en un lloc molt cèntric). Ens va costar 1.600 LT la nit. És un bon hotel, però el wifi nefast, el pitjor. Hem de pujar per dos ascensors, un fins a recepció i l'altra a les habitacions. El personal de recepció no era massa competent.

Sortim al carrer i a la mà dreta trobem el centre. Es nota que estem en una ciutat important. Hi ha molt de moviment al carrer i botigues de certa rellevància.

Arribem a la Hükümet Meidan, una enorme plaça on hi molts dels punts d'interès de la ciutat.

Primerament hi trobem la que fou una escola mèdica medieval, la Sifaye Medressi, avui convertida en una espècie de basar on hi podreu comprar de tot, des de records fins a un antiquari on adquirir petites i interessants joies antigues. El venedor, un home molt agradable, us atendrà amb entusiasme.

Porta i minarets de la madrassa Cifte Minare (Sivas)

Al davant mateix d'aquest basar hi ha la Cifte Minare Medresse, amb una magnífica porta seljúcida i dos fantàstics minarets. Només això, ja la resta està enderrocada, ja no existeix.

Val la pena passejar per aquests cèntrics carrers de Sivas, on podreu observar la gran quantitat de pastisseries que hi ha. Han de ser molt afeccionats als dolços, perquè, si no, no s'entén la seva abundància. Els restaurants tanquen aviat. Es molt recomanable anar a sopar abans de les 8 del vespre.

Com hem arribat a Sivas a mitja tarda, no ens dóna temps a visitar altres llocs i ho haurem de deixar per demà.

El restaurant de l'hotel 4 Eylül Otel és a la quarta planta i és, sens dubte, un dels millors i més assortits dels que hem tingut fins ara, amb formatges variats, olives variades, patates fregides, etc.

Tornem a la plaça Buruciye, el punt central de Sivas, i anem a visitar el Congrés d'Atatürk i Museu Etnogràfic (Sivas Atatürk ve Kongre Müzesi). Aquí ens cobren entrada de turista (170 LT).

Aquest museu és una exaltació al personatge i pare de la nació turca moderna, Kemal Atatürk, on hi va fer un congrés. Hi ha 19 sales i el preu inclou uns cascos per a fer-ne el seguiment, només en anglès. De fet, les sales s'expliquen soles.

Hi ha una gran varietat en les exposicions, però especialment n'hi ha una de catifes que, segons les nostres especialistes en art, són excepcionals. Val la pena la visita.

Veiem a prop una enorme mesquita, seguint el mateix carrer de l'hotel, i que és visible des de la plaça, però un noi que viu a l'entorn ens diu que està en construcció. No obstant ens fem una idea de l'enormitat de la mateixa.

Tornem a la plaça i seguim el pendent del carrer per visitar la Gök Medrese, una antiga madrassa. La façana i els minarets de rajoleta i relleus tenen molt d'interès i són de gran qualitat.

Fou construïda l'any 1271. Ha estat molt restaurada. Hi ha una taquilla on suposadament hauríem de pagar entrada, però no hi ha ningú i entrem sense més ni més. A dins, on hi havia les cel·les dels estudiants, s'hi exposa la vida i cultura amb molts gràfics que ajuden a entendre el passat de la vila.

La façana de la madrassa de Gök (Sivas)

Al recinte mateix d'aquesta madrassa hi ha un restaurant amb molt bona pinta i ens hi quedem a dinar i en quedem prou satisfets.

Quan ens dirigíem a la Gök Medrese, hem passat per davant de la mesquita Ulu Cami. La identificareu fàcilment perquè té el minaret tort. És l'edifici més antic de Sivas, de l'any 1197 i el minaret, de totxo, és del 1213.

L'interior de la mesquita és un enorme habitacle on 50 columnes el sostenen. Sempre hi trobareu algú resant. Dona una estranya sensació trobar-se dins d'aquell bosc de columnes que a mesura que vas caminant dona la sensació de moviment i va canviant la configuració.

La tarda resta lliure i ens perdem pels carrerons de la ciutat vella, on les senyores es tornen boges observant i comprant roba, mocadors, etc.

Amb un taxi anem a l'Otogar, on a les nou del matí agafem un autobús que ens portarà a Kayseri.

L'estació d'autobusos de Kayseri queda molt lluny del centre i agafem un taxi perquè ens porti a l'hotel Tower 352 (Güluk, Sht. Milaray Nazim Bey Blv, 36 - Kayzeri; tel +90 5461000352). Les habitacions són enormes, com d'un apartament. El preu, de 1.100 LT/nit, no inclou l'esmorzar.

Kayseri és una ciutat gran, té 1,400.000 habitants, i és la capital de la Capadòcia. Des de l'hotel haurem de caminar una estona per arribar al centre que, lògicament, és la part antiga i centre del nostre interès.

Anem preguntant per arribar-hi fins que trobem restes de la muralla, que resseguim i que ens portarà a la Cumhuriyet Meidani, una plaça enorme. Ens orientem per l'escultura d'un genet muntat a cavall.

En aquesta plaça hi ha l'Oficina de Turisme, on val la pena d'arribar-hi on us podran ajudar a trobar els llocs a visitar i us facilitaran un planell.

El mercat de Bedesten és cobert i una mica asfixiant. Els passadissos són estrets entre les parades, les quals estan agrupades per gremis. Enmig dels carrerons, molt perdedors, arribem a la gran mesquita Ulu Cami, de l'any 1142, i encastada entre aquest laberint. És una de les poques que té dos nivells i en aquell moment estaven fent la pregària.

A la plaça hi ha la Ciutadella (Kayseri Kalesi), molt restaurada i de color fosc, feta amb pedra volcànica. A la part oposada hi ha uns carrers en paral·lel amb moltes botigues i restaurants de cuina local. Dinem en un d'ells.

La Ciutadella de Kayseri (Kayseri)

Com sabem que és molt interessant de visitar el museu d'història que la guia ens situa una mica allunyat del centre, agafem un taxi. El taxista pregunta on és perquè tampoc ho sap.

Finalment seguim la direcció que indica la guia, però allà no hi ha res. Fins que s'atura i ho pregunta en un centre de salut i ens hi porta decidit. Sorpresa. El teníem al davant, just dins de la ciutadella.

De fet, el museu Kale İçi Kültür Sanat Merkezi no deu portar massa temps en aquest lloc. Aquí paguem entrada de turista, 5 €, però realment val molt la pena. Està distribuït en períodes històrics.

Comença pel periode de l'antiga Mesopotàmia, amb troballes excepcionals tretes del proper jaciment de Kültepe. Petites escultures i algunes tauletes de fang ben conservades i objectes que ens deixen meravellats.

Tauleta de fang del jaciment de Kultepe (museu d’història de Kayseri, Kayseri)

Després ve la part grega, romana, bizantina i musulmana, amb peces valuoses, però el que volem destacar és precisament les que no trobarem en altres museus, les de l'antiga Mesopotàmia.

La ciutadella està, en conjunt, molt restaurada i en el seu interior, a més del museu, hi ha cafeteries i restaurant i alguna petita botiga de records.

Prop de l'hotel no hi trobareu gaire oferta gastronòmica. El conserge ens va indicar per sopar el restaurant The Hunger, molt modern. La veritat és que no ens va agradar massa. Una cuina molt a l'estil McDonald's i un preu com els d'aquí.

Com que una de les companyes de viatge no havia estat abans a la Capadòcia, vam decidir anar-hi.

Vam anar a l'Otogar de Kayseri amb taxi i, en aquest trajecte el taxista ens va fer temptadores ofertes per portar-nos-hi amb el taxi, però ho vam refusar, ja que ens treia llibertat.

A l'Otogar vam agafar un dolmuş, un mini bus local. Com que sortia a les 10 vam aprofitar per anar al bar i esmorzar.

En una hora arribem a Göreme. En el trajecte ja observem les xemeneies de fades que fan famosa Göreme i voltants. Enfilem en direcció cap al Museu a l'Aire Lliure de Göreme i en el camí ens desviem cap a la Vall de l'Amor per caminar entre unes formacions càrstiques que tenen una curiosa conformació.

Dissortadament es posa a ploure i hem de recular. Al cap d'una estona, com que la pluja va amainant, agafem una altra ruta que comença molt a prop de l'anterior i anem cap a una església rupestre, també declarada Patrimoni de la Humanitat, però està tancada. Què hi farem, però la caminada i l'observació de l'entorn bé s'ho valen.

Tornem a la via principal i tornem a anar en direcció al Museu a l'Aire Lliure, passant per l'explanada des d'on s'eleven els globus aerostàtics turístics, i en un moment donat, la carretera resta tallada.

En aquest punt hi ha la Tokali Kilise, una de les esglésies rupestres més boniques del circuit. La seva visita està inclosa en el preu de l'entrada del gran Museu. Hi entrem i no hi ha ningú per reclamar-nos el ticket. La veiem tranquil·lament. És una de les més grans i exquisides, amb fabulosos frescos i amb dos càmeres principals i un soterrani.

Paisatge de la Capadòcia (Göreme)

Com ja hem fet gana, anem a un restaurant que es a l'avinguda per on havíem passat des de l'Otogar. El lloc es diu Adana Ocakbaşı, que jo recomano. Vam demanar unes olletes de fang on hi couen el menjar al forn. Davant nostre les «trenquen» i aboquen el contingut al plat. En vam agafar una per a dues persones: una de carn i una altra de verdura.

I tot amb el complement d'una mezze deliciosa. La vam trobar tan bona, que en veure l'interès que hi havíem posat, ens en van portar una altra. Tot molt bo i amb postres d'un arròs amb llet deliciós. Vam pagar, al canvi, 7,5 € per cap.

Un dels problemes, o no, que té Göreme, ja que és un lloc eminentment turístic (aquí sí que hi vam trobar bastant de turisme), són les botigues. Els carrers que conformen la petita vila, a part dels motius càrstics, hi ha les botigues que poden cansar el viatger més avesat (em refereixo als homes), ja que les dones en aquest aspecte són infatigables. Jo m'he quedat a l'exterior del restaurant on hem dinat i m'han servit amb molta comprensió, cafè i te gratuïtament.

En període hivernal no hi ha la mateixa freqüència de bus de tornada a Kayseri i hem d'esperar-ne un que surt a les set de la tarda. Aprofitem per a fer un petit recorregut per altres parts del poble on les botigues no tenen tanta presència.

Quan ens llevem anem un altre cop al centre de Kayseri, doncs ens havíem deixat alguns llocs per visitar. Pel camí trobem un establiment per esmorzar on fan unes gözleme, que són com unes pizzes d'una pasta molt fina, que farceixen de carn, verdura o formatge. Les couen en una planxa molt fina i són delicioses.

Un cop a la plaça i en la part oposada a la Ciutadella hi ha la mesquita Mahperi Hunat Hatun, on hi ha enterrada una princesa. És interessant, principalment el seu exterior.

Ens costa molt arribar a la Çifte Medrese, dons ningú ens en sap donar raó, fins que a algú se l'hi encén la llumeneta i ens diu: el «museu de la medicina». I la teníem allà mateix.

Per tant, si la voleu visitar demaneu pel Museu de la Medicina i us estalviareu donar molts tombs. De fet, la part externa no és res de l'altra mon, però un cop dins la cosa canvía. Es paga entrada, però per als jubilats es gratuïta.

Fou una molt bona escola de medicina del seu temps i avui s'ha convertit en un museu heterogeni, però amb peces molt valuoses i rajoletes d'una gran delicadesa. Ja en aquells temps aplicaven la «musicoteràpia» per curar malalts mentals. Passareu per un passadís molt fosc on podreu apreciar l'aplicació d'aquest mètode.

El dia avui serà llarg. Tornem a l'hotel, recollim l'equipatge i tot seguit anem a l'Otogar de Kayseri per agafar un autobús nocturn cap a Ankara.

Arribem a l'estació d'autobusos (otogar) d'Ankara cap a les 00:30 de la nit. Pregunto a un guarda per agafar un shutle que ens porti a l'aeroport. Ens fa anar al moll 125, d'on surten amb una certa freqüència. El bitllet ens el cobren dins el bus i triga uns ¾ d'hora per arribar-hi.

El vol surt a les 5:40, on facturem fins a Barcelona. En una hora estem a l'aeroport de Gorzen i hem de fer una bona espera pel vol de connexió fins a Barcelona.

S'ha acabat el viatge. Un cop arribats a l'aeroport de Barcelona agafem el Bus Plana que ens porta a Tarragona i a Reus.