TURQUIA
Relat d'un viatge al Mar Negre i l'Anatòlia nord-oriental
Data viatge: 
Introducció
Ja se que és un tòpic, però Turquia no és orient ni tampoc occident. Viatges pel país i t'adones que és un aiguabarreig de moder- nitat i tradició que cerca un camí que no sap quin és. Es evident que hi havia diferències segons per on viatjàvem. No vàrem estar ni al sud-est més tradicional i rural, ni a la moderna Estambul (on ja havíem anat fa anys) o la turística costa de l'Egeu o del Mediterrani que enfosqueix el que és Turquia de debò. Tot i així, els trets característics de la societat es deixen veure en un munt de detalls molts cops esquizofrènics, d'un país que darrerament es debat entre un retorn a l'islamisme, que no se si s'havia perdut mai, enfront d'un estat que vol ser laic i occidental, però que històricament ha estat militar i dictatorial.
A tenir en compte
Data del viatge
Del 4 al 25 d'agost de 2007.
Itinerari
El nostre itinerari es va limitar a una part del país, que comprèn la regió del Mar Negre, l'Anatòlia Nord-oriental i part de l'Anatòlia Central.
Estem parlant de 4.500 km, des d'Ankara, pujant cap al nord fins la costa del Mar Negre, tot el litoral fins l'extrem est del país, baixada cap al sud fins Erzurum, i després cap a la Capadòcia, creuant tota l'Anatòlia.
D'aquesta proposta d'itinerari us recomanem especialment:
• Safranbolu: és un preciós poble que conserva (molt restaurat) la construcció típica de fusta de les cases otomanes que pràcticament han desaparegut sota el formigó de gran part de Turquia.
• La costa del Mar Negre, des d'Amasra fins Samsum: Un tram de carretera estret i escarpat per una costa agresta i salvat- ge. Plena de bosc i molt muntanyosa. Petits pobles amb petites caletes pedregoses sense ningú banyant-se. Res a veure amb el Mediterrani, no hi ha quasi platges, no hi ha turistes. Després de Samsun el litoral es suavitza però continua havent platges de pedra amb algun tram de sorra aillat.
• Amasya: Un poble fronterer entre l'Anatòlia i el Mar Negre. El més destacable són les tombes pòntiques esculpides a la muntanya, a baix és recolza el poble antic.
• Sumela: Un increïble monestir bizantí a 40 quilòmetres de la costa, situat en un paratge muntanyós de tipus pirinenc. Ficat en un espadat, en un lloc insòlit. Fantàstic.
• Uzungol: Un llac alpí envoltant de muntanyes i verdor. Sembla els Alps, però en lloc de campanars s'alcen minarets.
• Serralada del Kaçkar: Muntanyes de més de 3.000 metres d'alçada aprop de la costa. Tenen un munt de possibilitats: muntanyisme, senderisme, ràfting. Poblets perduts només comunicats per pistes. Un massís muntanyós encara per descobrir prop de la frontera amb Georgia.
• Les valls de les esglésies georgianes: Les restes de la Geòrgia medieval i de la civilització cristiana perdudes en les estivacions sud del Kaçkar. Una descoberta sorprenent.
• Divrigi: Una petita joia arquitectònica al mig de l'Anatòlia rural, sense turistes, sense hotels que mereixen tal nom (tot hi ha que dir-ho), i al bell mig de cap ruta turística. Un desviament que val la pena tant per estar per llocs rurals sense renom com per veure l'Anatòlia profunda, i gaudir d'un edifici protegit per la UNESCO.
• La Capadòcia: Sorprenent i magnifica malgrat que l'has vist en fotos, reportatges i llegit en relats. Ens pensàvem que després de les zones de poc turisme on varem estar ens trobaríem rius de gent. Això només va passar en alguns llocs, quan coincidies amb els grups organitzats. Res d'això !, podeu estar en llocs meravellosos, sense ningú, en ple agost preguntant-vos on són les dotzenes d'autocars que havien aparcats davant d'un hotel a Goreme.
Transport
En aquest apartat no us puc ajudar gaire. Nosaltres varem viatjar en cotxe de lloguer durant totes les vacances. En tot cas si varem veure que hi havia una xarxa d'autobusos (dolmus) força important, que arribava pràcticament a tot arreu. Ara bé, per segons quines rutes, les combinacions i horaris podien fer que certs itineraris resultessin llargs, degut als canvis d'autobusos que podien implicar passar alguna nit en trànsit.
Us informo pel que fa a la conducció per carretera:
Estat de les carreteres -> Per a la nostra sorpresa, molt millor del que ens imaginàvem i del havien sentit a parlar. Això si, moltes obres, sobre tot d'ampliació de carrils i del ferm, però home, tenint en compte les carreteres que a vegades ens trobem per Catalunya, ja m'agradaria a mi, tenir-ne alguna com les que vaig trobar. Tant és així, que varem fer molts més quilòmetres dels previstos gràcies a que varem poder fer més via de la que en principi havíem planificat. Per exemple el tram des de Samsun a Trabzon, a la zona del Mar Negre, és una carretera de 2 carrils per direcció sense gaire tràfic. Es evident que hi ha trams de tot estil (alguns, no ens enganyem molt dolents), però en conjunt es pot anar bastant bé.
Conducció -> Com en el cas de les carreteres, les guies ho pinten tan malament que al final no n'hi ha per tant. A considerar que en molts llocs (Turquia és molt gran, i no a tots el llocs la gent es comporta igual) l'intermitent dels cotxes és per fer maco. Els encreuaments i canvis de sentit els fan quan volen i on volen. Però, i això és important, el tràfic rodat és molt menor del que estem acostumats a Europa, per la qual cosa, no és el mateix conduir envoltat de cotxes com ho fem habitualment, que en carreteres amb poc tràfic per malament que es condueixi.
Senyalització -> Millorable, però com el turc s'escriu amb alfabet llatí els rètols els entens. No és un problema.
Gasolineres -> A cabassos. Semblava que fos el negoci del segle (potser ho és) i que tothom es dediqués a obrir-ne una.
Menjar
Les meves filles deien que fèiem olor a Kebab!!. La veritat que era difícil no menjar-ne. Es a tot arreu, de diferents tipus i a molt bon preu. Això fa que sigui una opció còmode, fàcil, ràpida i segura, tant per adults com per petits. Es evident, però, que no tot es circumscriu al Kebab, hi ha una gran varietat de menjars, molt bons, i també hi ha variacions geogràfiques. Si aneu amb nens, poden gaudir de les pizzes turques (pides), força bones, de fruits secs de tota varietat i tamany, iogurts, fruita, un pa boníssim fet al forn. Molt curiós, els esmorzars dels hotels els buffets estaven plens de safates amb olives, cogombres i tomàquets. I per beure ho podem resumir en una paraula: Çay (te). Te per dinar, per sopar, per esmorzar, per tot. Malauradament l'aigua de les aixetes no és recomanable per veure. En fi, que a comprar aigua embotellada.
Allotjament
No teníem cap reserva, a part del hotel de la primera nit a Ankara. La resta, a mesura que avançàvem els cercàvem. Encara que no varem estar per les parts més turístiques (Capadòcia a part) no varem tenir cap problema per trobar habitacions (menys algun cop i sobre tot per arribar tard).
Pressupost
L'avió Barcelona-Münich-Ankara i tornada ens va sortir de franc per tenir acumulat els suficients punts Spanairplus pels quatre vols (menys les taxes).
El cotxe de lloguer: 797,38 € els 20 dies (39,86 €/dia). Era un Renault Symbol, que a Europa no l'hem vist mai, i que és com un Clio amb un gran maleter i quatre portes. Tenia aire condicionat. Ho varem fer per Internet a Europcar. Agafat i tornat a Ankara (del 5 al 24 d'agost). El preu de la benzina és terrorífic: 1,62 €/litre !!!!!.
La majoria d'hotels on varem estar tenien preus dispars, però sempre varem anar a hotels bons, menys en algun cas. Aquests hotels voltaven entre 45 € i 65 € la nit per habitacions amb 4 llits amb esmorzar inclòs, tipus bufet (recordeu que som quatre!!).
Tota l'estada (cotxe a part): 2.384,51 € els 21 dies per a quatre persones.
Climatologia
L'Anatòlia és calorosa (bastant calorosa, al migdia ens movíem per sobre dels 30-32ºC), però és una calor seca. Tota la zona litoral del Mar Negre es força més fresca. Les zones muntanyoses que separen l'Anatòlia del Mar Negre tenen un clima similar al dels Pirineus a l'estiu. Ens va ploure a les muntanyes del Kaçkar i a Erzurum.
Seguretat
L'extrem sud-oriental (tot el Kurdistan) és una gran zona militar a la qual no ens varem apropar. Com sabeu, de quan en quan hi ha atemptats. En quan a la delinqüència comú, el país és bastant segur. Nosaltres no varem tenir cap problema, ni varem coincidir amb ningú que l'hagués tingut, ni en varem sentir a parlar.
Viatjar amb nens petits
Cap mena de problema, ni per al menjar ni per la rebuda de la gent del país, més aviat tot el contrari, eren el centre d'atenció, sobre tot en poblets i hotels petits.
Si sou noies
L'esquizofrènia de la que us parlava en la introducció es veu pels carrers de les ciutats i dels pobles. Podreu veure, sense solució de continuïtat, grups de noies amb el mocador tapant-se el cabells just al costat d'altres noies amb el cabell a l'aire i samarretes sense mànigues. Varem veure molts grups mixtos de noies que aparentaven no tenir problema en conviure, en el que de lluny semblaria ser un problema de concepció de vida. Com més cap a l'est i a l'interior, més tradicional eren les dones en el vestir, i suposo que en la seva vida. En restaurants fins i tot havia reservats per a dones, tal com es pot veure en altres països de societats o governs islàmics més tradicionals.
A les platges (de turisme interior turc no occidentalitzades) hi havia tant noies i dones amb banyador (bastant antiquats, no varem veure biquinis) al costat de dones que es banyaven completament vestides. Fins i tot es venen banyadors que tapen des del coll fins el turmells incloent una gorra pel cabell. Increïble!!!. Aquesta és part de l'esquizofrènia que us comento. En altres països islàmics les noies no es banyen i punt.
Quan varem anar a un hamman o a balnearis, els edificis o les piscines estaven completament separats. Així que si viatgeu en parella hetero ja ho sabeu: cadascú pel seu costat.
No us puc dir si hi ha algun problema (sobre tot d'assetjament) en viatjar si només aneu noies soles. Nosaltres no varem tenir cap, però clar érem una família amb nens.
DIARI DE VIATGE
Dies 1 i 2 (4 i 5 d'agost): Barcelona - Münich - Ankara / Ankara - Safranbolu (250 km)
El primer dia de viatge sortim per la tarda de Barcelona i arribem a la nit a Ankara, després d'una escala a Münich.
Al dia següent, després de recollir el cotxe, sortim cap a Safranbolu. Primer per una autopista i després per una carretera força bona. Poc tràfic. El paisatge és bastant sec i pla. Poc abans d'arribar a Safranbolu, es comencen a albirar les estivacions muntanyoses que separen la plana anatòlica del Mar Negre. Varem estar en un hotel que havia estat una antiga casa otomana, el Hatice Hanim Conagi. Ens havíem de descalçar. Les habitacions, de fusta, amb llits baixos, fosques i cobertes de catifes, donaven a una amplia estança. La calor restava totalment fora.
Dia 3 (6 d'agost): Safranbolu (40 km)
Caminar pel poble i gaudir de les seves cases otomanes. Gaudir de les mesquites de pedra. Visitar el Cinci Hani (el caravana- sar). Feia calor, bastant, però hi havia fonts d'aigua arreu per refrescar-se. No us perdeu la vista del poble des dels dos miradors.
A 11 quilòmetres de Safranbolu hi ha un poble anomenat Yörük Koyü. Interessant. Més petit que Safranbolu, però sense restaurar i sense turistes. Hi ha una casa museu amb una senyora molt simpàtica.
Tornant a Safranbolu no us perdeu el Hamman (una construcció del 1640). Un edifici per a les dones i un altre per als homes. Doneu-vos un massatge!. Increïble!!!. Us ensabonaran fins l'interior de les orelles i us semblarà que us destrossin l'esquena. L'ambient que respiren les pedres us transportarà al passat.
Dia 4 (7 d'agost): Safranbolu - Amasra - Cide (169 km)
Al sortir de Safranbolu, la carretera comença a pujar ràpidament, i del sec paratge anatòlic s'arriba a prats alpins on pasturen les vaques. De la calor, a un ambient fresc.
Primer s'arriba a Amasra, amb força turisme interior (bastant hortera), que com molts llocs de costa ha estat destrossat arquitectònicament. Llàstima, perquè part del poble s'eleva en un istme envoltat de dues platges de sorra. En una de les platges varem fer el baptisme del Mar Negre. Després del bany continuem per la carretera, abrupta i estreta, passant per Bozkoy, Kuracasile, i Gideros fins a Cide.
Dia 5 (8 d'agost): Cide - Samsun (400 km)
Continuem per la carretera de la costa: pujades i baixades, corbes i més corbes. Els primers 30 quilòmetres, passat Cide, la carretera és molt dolenta. S'ha de tenir en compte que l'índex de pluviositat d'aquesta zona és comparable a la de llocs humits europeus. El talussos de la carretera tendeixen a cedir i hi havia uns quants trams en obres. El paisatge es maquíssim, el mar, blau no pas negre, resta sempre a la vista. La carretera va vorejant el litoral a força alçada, els poblets per on passem amaguen petites cales pedregoses sense ningú. De quan en quan ens aturem a fer un bany. Així arribem a Adana, el poble més turístic de tota la zona (amb una platja de sorra), a on es pot dinar.
A partir d'aquí la carretera millora molt i el paisatge es converteix en un paratge de mitja muntanya, allunyat de la imatge típica de Turquia, amb vaques passejant al costat de la carretera. Més platges de pedra, on fem algun bany. En arribar a Sinop la carretera esdevé ampla i plana. Arribem a Samsum a l'hora justa per a dormir.
Dia 6 (9 d'agost): Samsun - Amasya (135 km)
Girem cap al sud a l'interior un altre cop, fins arribar a Amasya, travessant camps de cereals.
La ciutat està situada entre un riu i una muntanya vigilada per un fortí. A sobre del poble hi ha esculpides, en la roca, el que fa famosa la ciutat, les tombes dels Reis del Pont (les anomenades tombes pòntiques). El casc antic, just comprimit entre el riu i les tombes, és un conjunt de cases otomanes, ara hotels, museus i restaurants en gran part. Si podeu, agafeu un hotel que doni a les tombes o al riu. Per la nit tota aquesta zona resta il·luminada. Però no només per les tombes val la pena anar-hi, també hi ha un conjunt preciós de mesquites dels segles XIII al XVIII, que edificaren els mogols, els seljúcides i els otomans. Unes al costat de les altres!!.
Dia 7 (10 d'agost): Amasya - Trabzon (510 km)
No marxeu d'Amasya sense passar-vos pel museu, on hi ha unes interessants col·leccions i, sobretot, unes mòmies de dos nens petits del període mongol (segle XIV).
Després varem enfilar altre cop cap al nord, fins el mar. I altre cop travessem les muntanyes del Pont que separen la costa de l'interior. La costa esdevé baixa i plana. La carretera és ampla, amb 2 carrils i poc tràfic el que ens permet fer molta via. Volem arribar a Trabzon. Ens aturem, però, a Unye, on hi ha una platja de sorra blanca (l'única de la zona). Aquesta part de la costa està inundada literalment d'avellaners. Són quilòmetres i més quilòmetres d'avellaners. Les venen amb closca inclosa, i els costats de la carretera són veritables assecadors de avellanes. Arribem tardíssim a Trabzon, completament de nit. Les ciutats turques són molt fosques. Ens va costar trobar un hotel donat que no portàvem res preparat.
Dia 8 (11 d'agost): Trabzon - Uzungol (200 km)
De Trabzon només destacar el monestir de Hagia Sofia. Molt maco.
Pel matí ens endinsem per les muntanyes que estan al sud de Trabzon. A pocs quilòmetres de la costa el paisatge esdevé pirinenc. Boscos de coníferes, rius cabdalosos baixant de les muntanyes, prats alpins. A uns 40 quilòmetres ens trobem Sumela, un monestir enganxat a una cinglera. Fantàstic i sorprenent. Un monument gens famós i poc comentat de Turquia. Bastant turisme intern i algun autocar grec. Com es fora dels destins de platja del mediterrani i Egeu o de la Capadòcia resta bastant oblidat. Millor.
Deixem el cotxe i un camí zigzagueja pel bosc fins arribar a l'entrada, de pagament. Esta molt cuidat i en gran part en fase de restauració. Ocupa una gran bauma situada al bell mig de la cinglera just sobre el bosc. Les parts del monestir, ortodox, encara tenen pintures.
Tornats a la costa entrem al cap de pocs quilòme- tres en una altra vall que s'endinsa cap al sud, altre cop a les muntanyes i que arriba fins a Uzungol, un altre lloc molt freqüentat pels turcs i per molt pocs (de fet no varem veure cap) turistes occidentals. Un llac envoltat de muntanyes que podria ser Àustria, però on enlloc del les torres de les esglésies, sobresur- ten els minarets.
Tanmateix cal comentar que, malauradament, la gent és força bruta i sorollosa, i el que seria un indret meravellós queda en part matisat per l'ambient humà. En tot cas val la pena voltar pel llac i fer algun tram de pista que s'endinsa per les muntanyes. Amb aquest paisatge alpí la imatge del paisatge de Turquia es tranca a trossos. Com que el cotxe no és un 4x4 no ens atrevim a passar per certs llocs. De fet, les pistes travessen la serralada i es pot arribar fins l'Anatòlia. Un altre any serà.
Dia 9 (12 d'agost): Uzungol - Rize - Ayder (200 km)
Ara ens arribem a les muntanyes de Kaçkar, una serralada que arriba prop dels 3.900 metres d'alçada.
Primer s'ha de tornar a la carretera de la costa fins a Rize. Aquí desapareixen els avellaners i apareix el te. Atureu-vos al jardí botànic i preneu un te a la terrassa del bar. Passat Rize hi ha una mini-platja on ens acomiadem del Mar Negre. Poc després enfilem cap al sud fins Ayder, un enclavament dels Kaçkar on hi ha unes instal·lacions termals molt freqüentades pels turcs. Unes piscines de 45ºC (com sempre, els sexes separats). Tot es força car.
Dia 10 (13 d'agost): Ayder - Artvin (180 km)
El primer dia ens plou una mica. Els voltants d'Ayder són precisos i es poden fer un munt d'excursions. Fem una petita caminada per un riu que dona en un bosc ple de falgueres.
No us perdeu el Kil Kalesi, unes runes d'un castell armeni dalt d'un turó i que domina una vall en un lloc agresta, al bell mig del Kaçkar.
Tornem al nord, fins la costa, per arribar a Hopa, a uns 20 quilòmetres de la frontera amb Geòrgia. La idea és anar cap a Artvin i envoltar els Kaçkar per l'est.
Deixem la costa per una carretera que puja per camps de te, enmig de la boira i de la pluja, al bell mig d'una verdor magnífica. Es la zona més humida de Turquia, amb una altíssima pluviositat. Pobles amb cases de fusta i vaques lleteres que fa que ens pessiguem per adonar-nos que som a Turquia. Finalment arribem a un coll que dona a la part sud/sud-est de la serralada, més seca, però encara plena de bosc.
Artvin no té cap atractiu, només ens aturem per dormir.
Dia 11 (14 d'agost): Artvin - Ardanuç - Yusufeli (180 km)
Deixem Artvin cap al sud, per la carretera que va a Erzurum, però que també porta a Yusufeli, que és la població que centra el turisme de la vessant sud dels Kaçkar. Aquí es famós el riu per fer ràfting. Però gran part de la carretera és plena d'obres. S'estan fent unes faraòniques preses en el riu. Unes a pocs quilòmetres de les altres, que inundaran gran part de la zona, dels pobles i transformarà completament el paisatge. Aprofiteu per anar-hi ara!!.
Abans d'arribar a Yusufeli us recomano que us desvieu fins a Ardanuç, on hi ha les runes d'un castell ficat inversemblantment dalt d'un penya-segat. Un estil al castells dels càtars o al de Jaladabart, a l'Índia. Aquí el paisatge és més sec i té un aire als congosts de Tremp (Serradets, per exemple). Per aquesta mateixa carretera podeu fer una visita a l'amagat Cehennem Deresi Kanyoru (un canó que surt just de la carretera i s'endinsa uns centenar de metres fins que el camí resta tancat entre tres verticals parets!!).
En aquesta zona ja us podeu trobar els pobles i valls on s'amaguen les esglésies georgianes. A Ishan hi ha una d'elles, que es remunta al segle VIII, quan tota aquesta zona pertanyia el regne medieval de Geòrgia. Es ubicada en un oasi al bell mig d'una zona àrida. Son esglésies esveltes i molt grans (tot i que ara en runes) que donen fe de la població i prosperitat que devia tenir aquesta zona en aquella època. Es un patrimoni ocult i sorprenent en estat d'abandonament. Encara es veuen pintures murals a la cúpula, molt deteriorada, que no crec pas que durin gaire temps més. Una llàstima. Els únics visitants érem nosaltres i una japonesa que anava sola.
Dia 12 (15 d'agost): Yusufeli (Sarigol, Barhal)
Com ja us he dit, Yusufeli centralitza el turisme d'aquesta zona del Kaçkar i de les valls dels voltants.
Comentar-vos que hi ha un hotel, anomenat Barcelona, que pertany a un matrimoni d'una catalana casada amb un turc.
Podeu visitar Sarigol i Barhal, a les muntanyes, on s'arriba per unes pistes bastant dolentes. Si teniu temps podeu fer excursions i travesses d'uns quants dies per aquesta zona. També hi ha esglésies georgianes, com la Bahçeli Kalesi o la Dörtkilesi (ens va costar un munt trobar-la), doncs les indicacions no eren gaire bones.
Dia 13 (16 d'agost): Yusufeli- Erzurum (175 km)
Abandonem els Kaçkar cap a Erzurum. A prop de Yusufeli, per la carretera, hi podem trobar les Tortum Selalesi (unes belles cascades insòlites en un lloc sec), el Tortum Golu (un llac), l'església georgiana d'Oskvonk i el monestir de Haho (actualment una mesquita).
A partir d'aqui la ruta va en direcció sud, cap a l'Anatòlia, per estepes on pasturen ramats de bens i vaques. Estepes amb muntanyes arrodonides al fons. Aquí, a l'hivern, la temperatura baixa per sota dels -20ºC i a l'estiu, per la nit, estem a 8ºC. Es una zona dura. Llegim que la societat es més conservadora i l'islamisme fa més acte de presència. Nosaltres, com a visitant puntuals, ho notem només en les dones. Fins ara havíem vist poques dones vestides totalment de negre. Aquí, si bé no és la norma, se'n veuen moltes més. Les noies joves vestides a l'estil occidental minven en número. Les dones soles pels carrers, també.
Arribem a Erzurum sota un aiguat considerable. Està situada a 1.800 metres d'alçada i és la porta per on els russos van envair Turquia. Visitem la mesquita Ulu Cami, amb un interior ple de columnes i dues cúpules plenes de mocàrabs. Just al seu costat s'alça una madrassa, la Cifte Minareli Medrese, amb uns minarets bessons que deixen entreveure ja un estil més semblant a les construccions de l'Àsia Central. Tot forma un conjunt arquitectònic digne de veure. També podreu veure visitar un antic Han (magatzem) reconvertit en botiges de joies!!. Magnífic.
Dia 14 (17 d'agost): Erzurum - Divrigi (400 km)
Dir-vos que si voleu comprar joies, catifes o alguns altres records podeu fer-ho a ciutats poc turístiques com Erzurum. No ho feu pas a la Capadòcia, a on els preus es multipliquen. Pel matí varem voltar en busca d'oportunitats.
Seguim la ruta que passa per Kemah (on mengem el millor Kebab) i Illiç, per acabar per una carretera no asfaltada i després d'un munt d'obres, ens arribem a Divrigi, perduda al mig de l'Anatòlia rural. Està fora de qualsevol ruta actual, doncs les carreterers que van cap al sud-est, a Erzurum, Ankara i la Capadòcia, no passen pas per aquí. Així que si voleu arribar-hi haureu de donar un bon tomb. I si no aneu en cotxe no s'arriba fàcilment. Tot i així, si voleu veure la vida dels pobles anatòlics passeu-vos per aquí, podeu tenir sort i veure algun mercat, com va ser el nostre cas.
A Divrigi hi ha un conjunt monumental declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO. El menys visitat de Turquia. Llàstima. El poble està situat en una àrida zona, dominada per un turó amb les runes d'una muralla i una fortalesa. En el poble s'alça un conjunt arquitectònic que conforma la mesquita d'Ulu Cami i l'hospital mental Darussifa. Les portes de l'exterior de la mesquita són bellament decorades i l'interior és esplèndid. A l'hospital només es visita la sala, amb una font d'aigua al mig, on els malalts mentals eren tranquil·litzats amb música i amb el soroll tintinejant de l'aigua!!. Una bona teràpia ja utilitzada en el segle XIII.
Dia 15 (18 d'agost): Divrigi - Kangal - Sivas (200 km)
Al marxar de Divrigi cap a Sivas us recomano que passeu pel balneari de Kangal, un establiment termal molt particular, especialitzat en les malalties de la pell, sobretot de malats de soriasi. Però el que fa particular aquest lloc no són només les seves aigües i propietats minerals, sinó uns peixos que mengen les pells mortes del teu cos!!. Sí, mengen les crostes de les ferides i altres pells malaltes!!!!. Increïble, però ho fan. Podeu escollir posar els peus al petit rierol que travessa el balneari, de manera gratuïta, o bé anar a les piscines, també gratuïtes (una per a homes i una altra per a dones, molt pitjor i més petita). L'experiència d'una miríada de peixos (de petita mida) que us gratin, xuclin i mosseguin és tota una experiència. No us dic ja el submergir-se sencer dins d'una piscina!!.
Dia 16 (19 d'agost): Sivas - Kayseri - Nidge (Capadòcia) (350 km)
De Sivas destacar les seves madrasses reconvertides ens uns llocs d'oci molt macos, i un parell de magnifiques mesquites. I també és un lloc on podeu aprofitar per a comprar records a bon preu, doncs encara esteu en un lloc no envaït de turistes occidentals.
Ara ja anem en direcció a la Capadòcia, però començant pel sud. En aquest itinerari us recomano que us atureu a Kayseri i feu una visita a les antigues i impressionants muralles que es remunten a l'època Romana (de l'emperador Gordià III i Justinià). Tot el recinte intern de les muralles està ple de botiges. Impressionant el contrast. També és imprescindible una visita a un basar que ocupa un edifici del segle XVII i una mesquita construïda amb columnes d'un temple romà.
Més endavant, cap al sud, podeu visitar també el volcà que va formar la Capadòcia, l'Erciyes Dagi, de 3.900 metres d'alçada. La muntanya s'alça imponent sobre tota la regió. Pots acostar-te per una carretera que puja fins els 2.200 metres, i pujar-lo, en part, en un cutre telecadira, que et deixarà a força altura. Si aneu amb pantaló curt i samarreta, amb el tiquet s'inclou un anorac, nou en origen, que us abrigarà a dalt, a on pot fer bastant fresca.
Continuant cap al sud arribeu ja a Nigde, allà varem dormir.
Dia 17 (20 d'agost): Nigde - Eski Gümüsler - Sognali - Mustafapasa (Capadòcia) (154 km)
A Nigde cal visitar la fortalesa, acabada de restaurar i amb una bonica mesquita al seu costat. Però el més extraordinari és el Monestir de Gümüsler (Eski Gümüsler). Fantàstic!!!. Només dir-vos que es tracta d'un conjunt, podríem dir-ne arquitectònic, esculpit en les toves roques volcàniques de la regió (en veureu de mil i una forma durant la vostra estada a la Capadòcia). Aquest monestir està situat en un petit cingle, a peu de carretera. Són 3 pisos, amb esglésies, cuines, tombes i restes de pintures murals.
Aquí ja podeu començar a tastar el que és la Capadòcia. I a més el varem visitar sense CAP turista. Explicar que és la Capadòcia és impossible si no ets un bon escriptor: el millor és viure-la.
Una mica més el nord podeu arribar a la vall de Sognali. Aquí ens trobem amb esglésies excavades amb formacions còniques (i d'altres formes) que s'aixequen per la vall. Altre cop, s'ha de veure!!. Recordeu-vos de portar llanternes, ja que alguns llocs són foscos. Altre cop estem sols!!. No aneu amb cap mena de grup amb guia. Us perdereu la meitat de les esglésies i algunes pintures meravelloses. Cal passejar, entrar arreu i admirar-les!!.
Fem de Mustafapasa (un antic poble grec de nom Sinasos) el nostre centre en la Capadòcia. Es un poble que no està massificat i es troba més o menys al centre de la zona que hem de visitar. Varem estar en un hotel que us recomanem, el Monastery Hotel, on una habitació de 4 llits amb esmorzar costava 57 €.
Dia 18 (21 d'agost): Mustafapasa - Goreme (Capadòcia) (43 km)
Per a visitar tots els voltants de Goreme i el seu museu a l'aire lliure cal que reserveu un dia complet. I si d'algun lloc de la Capadòcia heu de prescindir del viatge organitzat és aquest. Era escandalós com es feien les visites de grup (quasi sempre ho és), deixant-se esglésies amb les millors pintures, oblidant-se de formacions una mica allunyades i per visitat sempre el mateix. Així que seguiu aquest consell, a caminar!!.
El museu a l'aire lliure de Goreme es potser el lloc més visitat, massificat i turístic de la zona. Tot i així no us desanimeu, amb una mica de sort els turistes dels autocars faran la visita en 20 minuts i podreu trobar-vos amb poca companyia. Dit això, el lloc és meravellós. Es tracte del conjunt d'esglésies troglodítiques més ben conservades i/o restaurades de la Capadòcia. Estan totes molt a prop unes d'altres (us recomano la Karanlik Kilise, realment extraordinària i la Tokali Kilisi, aquesta última fora del recinte, al costat de l'aparcament).
Aprop ens trobem amb la Vall de Zemi i les seves extraordinàries formes geològiques. Aquí el que us recomano és escollir una de les valls i caminar. Trobareu esglésies ocultes, un joc que a les nenes, i també als adults, ens apassionava. Tota la zona està plena de valls amb formacions rocoses d'extraordinàries formes, moltes d'elles inversemblants, com les famoses xemeneies de les fades.
Dia 19 (22 d'agost): Mustafapasa - Derinkuyu - Ihlara - Selime - Güzelyurt (Capadòcia) (250 km)
Si les formacions de la Capadòcia i les seves esglésies troglodítiques ja valen la pena, tenim a més a més una extraordinària experiència, la visita a les ciutats subterrànies. Impressionant!!.
Es tracte d'autèntiques ciutats sota els nostres peus, excavades al terra. Descobertes no fa pas gaires anys. Algunes poques són obertes al públic, moltes altres per descobrir. Una de les més importants és Derinkuyu. Des de dalt res prediu el que ens trobarem. De fet estem en una plana. Una entrada com una boca de clavegueram ens endinsa en un món de fins 9 pisos, amb desenes de cambres, cuines, fins i tot capelles, on podien viure milers de persones molts mesos!!. Que si ovnis, que si invasions, que si cristians amagats de les persecucions. No se sap. Però el cert és que és un lloc fascinant. Què va impulsar a aquesta gent a construir això per viure sota la llum del sol?. No se sap.
Un altre lloc a visitar és la Vall d'Ihlara. Aquí ens tornem a trobar amb esglésies troglodítiques, però aquest cop és un canó excavat a l'estepa àrida. Les esglésies es troben amagades en les seves parets. Cal baixar un centenar d'esglaons fins arribar al riu i allà posar-se a caminar i a descobrir. Llàstima que moltes estan en molt mal estat.
I la darrera sorpresa i recomanació es el Monestir de Selime (us recordarà el lloc on vivia Luke Skywalker a la pel·lícula La Guerra de les Galàxies, us ho juro!!). Varem estar guiats pels xavals dels poble fins arribar a petites habitacions dalt de la muntanya, on per arribar-hi quasi s'havia de grimpar.
Dia 20 (23 d'agost): Mustafapasa - Zelve - Dervent Vadisi - Avanos - Ozkonak - Gülsehir - Uçhisar - (Capadòcia) (30 km)
En pocs quilòmetres a la rodona trobareu un munt de llocs interessants. Us recomano els següents:
- Zelve (amb unes xemeneies fascinants).
- Dervent Vadisi.
- Avanos, si voleu comprar ceràmica (el poble en si no té res), però hi ha un riu molt ample i a pocs quilòmetres hi ha un magní- fic caravanasar, el Sahiran Karavanasari.
- Ozkonak, una altra ciutat subterrània.
- Gülsehir, on hi ha l'església de Sant Joan, amb uns frescos impressionants. De les millors pintures que podeu trobar.
- Uçhisar, amb un castell excavat i amb una estructura en forma de turó, la més alta de la zona, amb una magnifica vista.
- La Vall de l'Amor.
- Ortahisar.
- Bihar.
N'hi ha un munt més. Per això es recomanable llogar un cotxe i poder visitar tota la zona al vostre aire.
Dies 21 i 22 (24 i 25 d'agost): Mustafapasa - Ankara (310 km) / Ankara - Barcelona
Si aneu de la Capadòcia a Ankara (o l'inrevés) us recomano una ruta una mica més llarga, però que passa pel Tuz Golu (un enorme llac salat). La carretera només passa pel costat durant una estona. Però hi ha un aparcament al costat on és passa més a prop i podeu aturar-vos a caminar per sobre del llac. No és el Salar d'Uyuni, però no està malament.
Ankara es una ciutat poc interessant. Molt moderna. Cal remarcar, però, la ciutadella i els seus voltants, on resta la part vella de la ciutat. De fet, és molt curiós, ja que tot l'interior de la ciutadella és en realitat un poble que sembla que visqui aïllat de la gran i moderna ciutat que està al seus peus.
Al dia següent tenim el vol de tornada a Barcelona, però no marxeu d'Ankara sense visitar abans el Museu de les Civilitzacions Anatòliques. Són un parell d'hores de col·lecions dignes de veure.