Relat d'un viatge als Alps Japonesos i la ciutat de Seül

Arribem a l'aeroport de Nagoya procedents de Seül. Sense sortir de l'aeroport, un tren de la companyia Meitetsu Railways ens duu fins al centre de la ciutat de Nagoya. El viatge dura uns trenta-cinc minuts i costa al voltant del 5 €. Es paga amb una targeta metro/bus que nosaltres ja teníem d'anteriors viatges.

Sortint de l'estació del tren la calor ens fueteja com si obrissis el forn per a veure que si està coent. Es tal la calor que fa, que agafem un taxi per anar al hotel que està a quatre carrers. Comencem a rebre notificacions al mòbils sobre temperatures extremes i consells de com evitar la calor.

L'hotel APA Nagoya Ekimae, al costat de l'estació, ens va sortir sobre els 40 € per nit l'habitació doble.

Per a visitar el castell de Nagoya (dilluns tancat ) i degut a la forta calor, vàrem decidir anar-hi amb taxi perquè al Japó no són gaire cars i es poden pagar amb Visa.

L'entrada al castell costa al voltant dels 500 iens (uns 3,50 €) i val molt la pena.

Es un dels castells més macos que he vist.

Al famós barri de Sakae s'hi pot arribar amb metro. Hi arriben tres línies, així que, estiguis on estiguis, hi pots anar-hi. I un cop allà pots passejar per l'avinguda de més de dos kilòmetres que el recorre.

Està ple de botigues, restaurants, cafès, supermercats i grans magatzems. Degut a la forta calor (prop dels 40ºC i amb un 80% d'humitat ) pràcticament no el vam poder gaudir, i això que hi vàrem anar de nit.

No et perdis el carrer comercial cobert Osu, al costat del Temple Osu Kannon, on pots trobar de tot, ja que hi ha botigues de tota mena. Els dies 18 i 28 de cada mes hi ha mercat a l'aire lliure. Hi vàrem anar amb taxi, un altre cop degut a la calor que feia.

Sortint per l'estació central de tren i creuant el carrer et trobes el mirador Midland Square, en el gratacel més alt de Nagoya, amb més de 200 metres d'alçada. L'entrada al mirador costa 1000 iens (500 si estàs jubilat). Des de allà es pot veure tota la ciutat.

Com a cosa curiosa, al costat del nostre hotel hi havia un restaurant de cuina catalana, Ca la Carmen, amb molta fama. No hi vàrem anar ja que teníem molt recent l'estada a Barcelona.

Hem estat tres dies i tres nits a Nagoya i marxem amb la impressió que no ho hem aprofitat, però és que era tal la calor que sortir al carrer era com si passessis per la sortida de l'aire calent dels aires condicionats. La veritat és que no vàrem poder gaudir més de la ciutat, ja que la calor era insuportable.

Des de l'estació central de Nagoya, amb la línia de tren de Meitetsu Railways, en uns 30 minuts i un cost de 3,80 € ens plantem a Gifu. Els trens surten cada 15 minuts aproximadament i no es necessari agafar bitllet amb antelació.

L'hotel Endear Gifu està a cinc minuts a peu de l'estació de ferrocarril. És senzill, però correcte i ens sortí sobre els 50 € la nit en habitació doble amb esmorzar inclòs.

La calor no afluixa, i continua sent desesperant. Des de l'estació de autobusos, si puges al nº 12, en mitja hora et deixa al Gifu Park, prop del Buda Gegant de Gifu. L'entrada al recinte costa 200 iens (uns 1,20 €). Cinc minuts i vist.

Des d'allà, tornant enrere i caminant uns deu minuts, arribes al Museu d’Història de Gifu.

Hi vàrem entrar més per la calor (hi ha aire condicionat) que per l’interès, malgrat que al final va ser força interessant. L'entrada costa 310 iens, prop de 2 €. Tancat els dilluns.

Travessant el parc des del museu arribes al telefèric que et durà al Castell de Gifu. El preu per persona del telefèric és de 1.300 iens (8 euros) anar i tornar. Mentre estàs pujant, a l'esquerra, es pot veure una pagoda vermella de tres pisos. No us aconsello pujar o baixar a peu, excepte alpinistes experimentats. L'entrada al castell val uns 200 iens (1,20 euro).

Interessant el carrer Kawaramachi. S'hi pot arribar en bus des de l'estació, n'hi ha uns quants, però nosaltres hi vàrem anar en taxi (la calor no perdona). És un carrer on hi ha botigues artesanals, cafeteries, restaurants, etc. Tot a peu de carrer, tal i com era abans.

I al final, al costat del riu, et trobes l'oficina on comprar els bitllets per a veure per la nit la pesca amb cormorans des d'una barqueta. Molt turístic i difícil d'apreciar degut a la foscor del riu (els cormorans son negres i van lligats ) i que els llums de les barques de pesca són torxes de foc penjades a proa.

Sortim de l'estació central de Gifu en direcció cap a Takayama en bus. El dia abans vàrem comprar el bitllets de l'autobús a un preu de 2.900 iens, uns 18 €. I en dues hores ens vam plantar a la ciutat de Takayama.

S'hi pot anar també en tren, però vam preferir anar amb bus ja que no teníem el Japan Rail Pass i el preu del bitllet de tren era molt car. I és que enguany el preu del JR Pass ha augmentat quasi un 60% respecte l'any anterior.

L'hotel Country Takayama (43 €/nit l'habitació doble) està travessant el carrer, davant mateix de l'estació. Fou una troballa el restaurant Small Forest, al costat de l'estació Nohi Bus Center: quatre taules i menjar casolà a un preu més que assequible.

Agafeu qualsevol carrer que surt d'aquí travessant el carrer principal en direcció al riu, millor l'avinguda principal, i a cinc minuts trobareu el Temple Hida Kokubun-ji on, entre altres coses, hi ha un arbre immens i en els forats del tronc pots veure figures representatives.

Davant mateix del temple hi ha la parada de bus urbà per si no voleu anar a peu. Es paga l'autobús al baixar (100 iens) i vigileu, si no demanes baixar i no hi ha ningú esperant, no l'autobús s'atura a les parades.

El centre històric o Sanmahi Suji són tres carrers de casetes baixes amb botigues d'artesania, restaurants, cafeteries, botigues de records i, sobretot, destil·leries de sake, el típic vi d’arròs japonès. És una zona ideal per a recórrer els carrers tranquil·lament i seure a prendre qualsevol cosa.

Als matins, al costat del riu, hi ha el mercat Asaichi de Miyagawa, on es venen productes de proximitat, des de flors a menjar o productes de l'hort i artesanals.

I a l'altra vorera, plena de botigues de records, hi ha llocs de begudes o menjar.

Per tot arreu veureu uns ninots, de nom Saru-bobo, que les iaies feien per als seus nets com amulets per a protegir-los.

A l’estació de bus pots comprar un bitllet d'anada i tornada, amb l’entrada inclosa, a Hida no Sato per 800 iens, estalviant-te 100 iens. El bus surt d'allà mateix.

Hida no Sato és un museu a l'aire lliure on es pot veure com eren les cases, com es treballava i com era la vida durant el període Edo, una època de la història del Japó que s'estén de 1603 a 1867.

Enviem les maletes a l'hotel de Kanazawa, la nostra propera destinació, des de l'hotel de Takayama mitjançant el servei Takkyubin, molt comú al Japó. Amb aquest servei no has de carretejar les maletes amunt i avall. Ens va sortir per un preu de 13 € cada maleta. No us amoïneu, a la recepció de l'hotel se n'encarreguen de tot.

Trèiem bitllets per anar amb bus a Shirakawa-go (2.600 iens, 16 €) i des de allà el mateix dia cap a Kanazawa pel mateix preu, ja que ens comenten que amb un dia n'hi ha més que suficient per a veure-ho tot.

Arribant a Shirakawa-go, des de l'estació caminant uns dos-cents metres a l'esquerra, trobareu un minibús que us durà al mirador on podreu fer la típica foto del poble. El preu es de 200 iens per viatge.

Dinem a un restaurant al costat de l'estació després de deixar les motxilles a la consigna que hi ha a l'estació (500 i/o 1.000 iens) i pugem al mirador. Allà s'han muntat un negoci de fotografia, que si ho vols et fan la típica foto amb el poble darrera i després pots fer totes les fotos que vulguis des de més a prop.

Tornem al poble per anar fent les fotos de les cases típiques de la zona tot i fent temps fins la sortida del bus per anar cap a Takayama.

Aquest poblet tradicional és turístic, però molt tranquil i agradable de passejar.

Arribem a Kanazawa de nit i des de l'estació de bus/tren,agafem un taxi fins l’hotel.

L’hotel Amanek Kanazawa és el millor hotel on em estat fins ara. Las habitacions molt espaioses, amb onsen (bany termal japonès), cafè i begudes gratuïtes des de les tres de la tarda fins les deu de la nit. Ens costa al voltant dels 40 € nit l'habitació doble.

Sortim a donar una volta i mirar de sopar, però ens trobem que de nit aquesta és una zona de «hot girls», així que canviem de direcció i entrem a un restaurant per menjar alguna cosa. És un restaurant casolà: bol de brou amb verdures i boletes de carn, porc o peix. Tots tres al voltant dels 11 €.

L’endemà ens acostem a l'estació (és un dels monuments de la ciutat) per veure com tornar a Nagoya i el millor és agafar un autobús que ens porti directament (recordeu que no tenim Japan Rail Pass i el tren surt caríssim). Aquests autobusos surten cada hora i el preu és de 28 € per persona i dura unes quatre hores.

Un cop solucionat el tema del transport, ens dediquen a visitar la ciutat. Hi ha una línia de autobusos turístics de circumval·lació, que ni a informació i turisme els aconsellen, ja que passen molt de tant en tant i no val la pena. Així que ens dediquem a fer servir els autobusos urbans, que funcionen molt bé.

El castell de Kanazawa està situat al mig de la ciutat i no està completament restaurat. Tot i això, és maco de veure, sobretot els jardins que l'envolten, tant el Kenroken com el Gyokusen Inmaru.

Des de qualsevol lloc, caminant o en bus, arribareu al mercat Omicho. És immens. Allà hi trobareu parades de peix, carn, fruita i verdures, però moltes, moltes i, entremig, restaurants on menjar productes frescos. Compte, no accepten Visa i, per tant, procureu dur diners en efectiu. Si no en teniu llavors hi ha maquines ATP per a treure diners en efectiu.

En una de les entrades principals, crec que n'hi ha quatre, trobareu una botiga d'Origami (papiroflèxia) on hi ha cents de figuretes i pots apuntar-te a cursets per aprendre l'art de fer-ne.

El santuari Oyama està situat al costat de la zona del castell. Des d'allà, a peu, es pot arribar fins una de les entrades del castell i passar pels jardins de Gyokusen Inmaru. Pots anar passejant entre rierols i bosquets. Molt agradable.

Un dels barris de geishes més importants es el Higashiyama Chaya, a l'esquerra del riu. S'hi pot anar caminant o amb autobús (feu servir Google Maps). Hi trobareu cases de te i creuant el pont cap a la dreta us endinsareu en un barri ple botigues artesanals, de records, cafeteries i restaurants.

A l'entrada mateix hi ha la parada de l'autobús per tornar al centre o hi podeu anar a peu.

El barri dels samurais o Nagamachi és una zona de casetes baixes de l’època Edo on vivien els samurais de classe alta. Està força ben conservat. En algunes cases hi podeu veure com es feien les coses abans.

Agafem l'autobús en direcció a Nagoya (surt de darrera de l'entrada principal de l'estació de Kanazawa) i, tal com arribem a l’estació de Nagoya, un tren ens porta a l'aeroport, on agafarem un vol en direcció a Seül.

Arribem a l'aeroport de Seül i ens esperava un amic d'en Marc, en Dani, que està casat amb una coreana i viu allà. Després de comprar una targeta SIM per al mòbil per a quinze dies al mateix aeroport (2.500 wons, uns 15 €).

Ens porta amb el seu cotxe fins al MD Hotel Doksan, on ens allotjarem durant uns quinze dies.

Malgrat que és la tercera vegada que estem a Seül, al conviure amb la parella del meu fill que és coreana i els seus amics i amigues que viuen allà, visitarem llocs que els turistes no coneixen o no hi van per desconeixement.

La major part de la gent es mou per la ciutat en bus o metro. I si us diuen «podríem anar a dinar/sopar a... Bé, amb que anirem?». Amb metro, per suposat. Una hora i quart en metro, i per a ells és normal.

La primera setmana d'octubre, l'empresa Hanwha, la més important fàbrica de pólvora de Corea de Sud, organitza un concurs de focs artificials. Enguany competien EE.UU, Japó i Corea del Sud, per suposat.

La gent agafa posicions a partir de les dotze del migdia (el concurs comença a les 8 de la nit) amb mantes esteses a terra, tendes de càmping, etc. El meu fill i la seva parella van prendre possessió al camp de futbol que hi ha a la parada de metro de la línia blava de Noryangjin, la mateixa per anar al mercat de peix de Seül.

Qui ha vist el piromusical de La Mercè o els focs artificials de Blanes no els hi vindrà de nou. Malgrat tot, és un espectacle impressionant i els coreans s'ho prenen amb fervor, cridant i dient «ooooohhhh!!».

També, una amiga del nostre fill ens va portar un altre dia a veure la posta de sol a l'illa de Nodeul, ubicada al vell mig del riu Han, el que travessa la ciutat. S'hi arriba des de la parada de la línia blava de Noryangjin i agafant el bus 504. Són dues parades. Creues un pont i allà la gent està fent pícnic estirada a terra amb una mena de matalassos prims, sopant i esperant la posta de sol. Bé, curiós.

Al final de la línia blava està Incheon, no confongueu amb l'aeroport d'Incheon. Tal com surts del metro, davant mateix tens el barri xinés, amb tot de restaurants, cafeteries i botigues de tota mena. Allà es on teníem previst sopar.

Des d'allà es pot anar a l'illa de Wolmido, zona molt turística, plena d'hotels, restaurants i atraccions de fira, sínies, casetes per tirar dards, muntanyes russes, etc. És com una fira de festa major, però que estan fixes.

S'hi pot arribar a peu (lluny), amb taxi (no cal) o amb el bus nº 10 o el nº 2 que surten davant la sortida del metro o amb un trenet monoraïl que fa tot un recorregut. S'agafa sortint de l'estació a la dreta, a 20 metres. Pots baixar a la primera parada, on hi han uns jardins impressionants, a la segona que es l'illa de Wolmido, o continuar el recorregut i tornar a Incheon. El recorregut costa 1.205 wons (uns 7,5 € per persona) i que és el que vàrem agafar.

Després de passejar per l'illa vàrem anar a sopar a un restaurant del barri xinés molt famós. Com sempre, vam haver de fer cua per entrar. Ens va invitar la parella del nostre fill, així que desconec el que va costar.

Com a curiositat, en els restaurants, quan acabes de menjar, t'aixeques i marxes. No hi ha sobretaula. Si vols postres o cafè vas a una cafeteria i allà sí, t'hi pots estar l'estona que vulguis.

Si vols veure una de les llibreries més grans, potser de tot el món, ves a la llibreria Starfield en el barri de Gangnam. S'hi pot arribar amb metro línia 2 a Samseong, la més propera, o amb la línia 9 a Bongeunsa, depenent des d'on vinguis. Una vegada allà, després de les fotos de rigor, trobaràs restaurants i cafeteries per menjar alguna cosa.

Si un dels dies a Seül fa mal temps, plou o fa fred, una solució és agafar la línia blava del metro, baixar a l'estació de Buypeong i allà hi ha el centre comercial subterrani de Bupyeong, el mercat més gran del món que està sota terra. No és broma.

Hi ha dos o tres nivells, amb restaurants, botigues de roba, de records, de tot el que us podeu imaginar. No ho vàrem poder veure tot i això que ens vam quedar a dinar. Impressionant.

Al segon pis del nostre hotel hi ha un passadís que comunica amb una urbanització on trobes perruqueries, restaurants, cafeteries, escoles de matemàtiques, botigues de venda de flors, xuixes, records, ... En la planta subterrània, a la que es baixa amb ascensor, hi ha un supermercat, dins del que també hi ha restaurants, las botigues de cosmètica que no poden faltar a Corea, roba, fruita, carn peix, begudes alcohòliques o no, etc.

Si vius en un dels gratacels no és necessari sortir al carrer per res. Sembla ser que a l'hivern, quan la temperatura es de -16ºC o més sota zero o, en ple estiu, a 38ºC i un 80% d'humitat, sortir al carrer no és el mes indicat.

El dia 6 d'octubre es celebra amb una caminada que un rei, no sé quin, va intentar canviar de lloc la capital de Corea del Sud. La parella del meu fill ens hi va apuntar, així que... una hora i mitja de metro fins a Yeoyujae, un bus fins a Gyeonggi-do uns 10 minuts. Jo vaig continuar fins a Gong Cha que era on acabava la caminada i al cap d'un parell d'hores van arribar els altres. Allà mateix hi havia una esplanada immensa amb tot de paradetes de menjar fins a IA on et feien una foto i sorties amb vestits d’època.

Amb un bus ens vam desplaçar per anar a dinar a un restaurant que és famós pel seu brou de vedella amb trossos de costella. Ens vam trobar amb una parella d'amics del nostre fill, ella xinesa, però vivint a Corea des de fa molts anys i la seva parella que es coreà.

M'ho havien dit, però no ho havia vist. Els coreans no et diran mai que no. Jo havia demanat cervesa per beure, l'hi vaig oferir al noi, va acostar-me el seu got, i com que no veu alcohol, l'hi va passar a la seva parella. No em va dir que no. I tot d'una es posa a tallar-nos la carn... Sembla ser que és una deferència cap a les persones grans, com era el nostre cas. A traves del nostre fill l'hi vam dir que no calia i ens contestà que per a ell és normal fer-ho. De cap de les maneres va permetre que paguéssim, ens va invitar ell.

Després de dinar tornem a agafar un autobús. L'hora de trajecte no te la treu ningú, aquesta vegada en direcció cap a Suwon, capital de la zona on hem estat i que al castell es farà amb llums una il·lusió òptica.

Tornem a l'hotel en un autobús i desprès amb el metro fins a Doksan. Entre l'un i l'altre vam trigar unes dues hores. Mai m'acostumaré a les distàncies.

Demanem a l'hotel que l’endemà un taxi ens porti a l'estació central per anar a l'aeroport d'Incheon. Els de l'hotel ens diuen que tres persones més les maletes han de ser dos taxis. Els hi diem que vingui un taxi gran tipus furgoneta i ens comenten que aquest només fan el trajecte a l'aeroport. Fem números i veiem que entre una cosa i l'altre el preu és similar, ja que des de l'estació central fins a l'aeroport tres persones més els dos taxis, si fa no fa... Crec recordar que ens va costar al voltant dels 60 € i una hora de viatge.

El vol sortia a les 11:50 del dissabte i el mateix dia, a les 19:00 hores, hora de Catalunya, ja estàvem a casa. Bé, en total van ser catorze hores de vol.

Fins a la propera?.