Guia i relat d'un viatge al Japó per lliure: de Hokkaidō a Okinawa

Com arribar-hi

Vam iniciar aquest viatge amb un vol de la companyia Finnair de Barcelona a Hèlsinki, la capital de Finlàndia, en un recorregut de 2.630 km i un temps de vol efectiu de 3 hores i 30 minuts.

Arribats al petit aeroport Vantaa d'Hèlsinki (hora local: +1 hora respecte l'hora catalana) teníem una espera de 2,5 hores fins al següent vol. En aquest aeroport no hi ha molt a fer o veure, fora de tafanejar per les típiques botigues.

El nostre següent vol també fou amb Finnair, en un Airbus A340 on la major part del passatge era de nacionalitat nipona. El trajecte d'Hèlsinki a Tòquio, de 7.837 km, el vam fer en 9 hores i 20 minuts. El servei a bord, el menjar i la selecció de pel·lícules, TV i jocs per a l'entreteniment personal estava bé, però no era dels millors que havíem vist.

Vam aterrar a l'aeroport Narita de Tòquio gairebé a les 10 del matí, amb una temperatura exterior de 24ºC i un temps ennuvolat. Vam avançar el rellotge 7 hores per adaptar-nos a l'hora local japonesa.

En només 20 minuts vam passar tots els controls i vam recollir l'equipatge facturat. També vam canviar diners en la primera oficina de canvi que vam trobar en la terminal d'arribades, amb un canvi lleugerament millor que el dels bancs que hi havia més endavant. Just al costat de l'oficina de canvi hi havia l'Oficina d'Informació Turística, on vam demanar informació i vam agafar alguns fulletons.

Ja només ens quedava baixar fins a la planta inferior de l'aeroport, on es trobava l'oficina de Japan Railways, per tal d'obtenir el nostre JR Pass definitiu i validar-lo, ja que l'havíem d'estrenar per anar de l'aeroport al centre de Tòquio.

En menys de 5 minuts ja teníem en el nostre poder la nova i valuosa cartolina amb la data límit impresa i que ens permetria gaudir durant els següents 21 dies, a comptar des d'aquest mateix moment, d'una tarifa plana a gairebé tota la xarxa ferroviària nipona (i donem fe que la vam esprémer a consciència!!).

En aquesta mateixa oficina ens van reservar seient en el Narita Express (també conegut com N'EX), una de les línies que surten de l'aeroport cap al centre de Tòquio, i ens van explicar com arribar fins a l'andana d'on sortia.

Tot i no haver sortit encara de l'aeroport, ja havíem pogut constatar, amb escreix, tot el que ens havien dit sobre l'extrema eficiència i amabilitat nipona, per no parlar que tot estava més que net, molt ben indicat i funcionant com un rellotge. Això és el Japó!!.

Després d'un comodíssim trajecte d'una mica més d'1 hora en el N'EX, que ens permeté tenir una primera aproximació als paisatges i ciutats japoneses, vam arribar a la nostra destinació final, l'estació d'Ikebukuro (pronunciat Iké-bukuró), ja dins de la Yamanote Line, una línia circular que envolta Tòquio i que resulta superútil als visitants.

Dormir i menjar

A Tòquio ens vam allotjar en l'hotel Toyoko Inn Tokyo Ikebukuro Kita guchi No 2 (adreça: 2 Chome-51-2 Ikebukuro, Toshima City, Tòquio 171-0014), on vam pagar 9.240 ¥ per una habitació doble amb totes les facilitats habituals de la cadena d'hotels Toyoko Inn. Està situat uns 250 metres al nord de l'estació d'Ikebukuro i a només 50 metres d'un altre hotel de la mateixa cadena, el núm. 1.

Lògicament a Tòquio hi ha milions de llocs on menjar, per a totes les butxaques i gustos. Només cal deixar-se portar pel que veiem i triar-ne un. Aquí només comentarem alguns dels que vam provar.

Per exemple, un bon lloc per menjar en el barri de Shibuya és algun dels restaurants que hi ha en les plantes superiors de l'edifici Shibuya 109, on a més de menjar tindreu bones vistes sobre aquesta zona tan bulliciosa i contemplar alhora els clients i clientes d'un lloc tan trendy i fashion. En la zona de Marunouchi, en el centre de Tòquio, un bon lloc on menjar és qualsevol dels nombrosos restaurants del Marunouchi Building.

Coses a veure i fer

TÒQUIO. Aquesta ciutat és la capital del Japó i està situada en el centre-est de l'illa d'Honshū. La seva àrea metropolitana té una població d'uns 35 milions d'habitants, però el que es coneix com la ciutat de Tòquio pròpiament dita ocupa un terç de l'àrea metropolitana (i té uns 8,5 milions d'habitants).

La ciutat està estructurada en 23 barris, cadascun amb el seu propi caràcter. Per sort per al viatger gairebé tots els punts turístics importants de Tòquio són a prop d'alguna parada de la Yamanote Line.

A Tòquio és possible passar-se dies i dies i no avorrir-se, especialment si s'és un amant de l'ambient urbà. A més dels múltiples punts d'interès a visitar i veure, hi ha altres importants atraccions com la gastronomia, espectacles locals com el kabuki (teatre japonès tradicional) o el sumo, la intensa vida nocturna, l'observació de tribus urbanes que només es troben allà o la recerca del penúltim gadget electrònic en una botiga especialitzada.

A continuació esmentarem només alguns dels llocs que nosaltres vam visitar durant la nostra estada a Tòquio.

Centre de Tòquio

En aquesta zona destaca el Palau imperial de Tòquio, on resideix la família imperial nipona i situat en una gran zona enjardinada i envoltada de fossars i murs de pedra.

Els edificis del palau i jardins interiors no són visitables, excepte els dies 2 de gener i 23 de desembre, quan es permet l'accés als jardins interiors i hi ha la possibilitat de poder veure la família imperial saludant des d'un balcó. De tota manera es pot passejar lliurement pel perímetre exterior del palau.

L'elegant pont de pedra Seimon Ishibashi que dóna accés al Palau Imperial de Tòquio (Tòquio, Honshū)

La imatge més fotogènica del palau s'obté des de Kokyo Gaien, la gran plaça que hi ha davant el palau, ja que tindrem davant nostre la bella imatge dels dos ponts, anomenats Nijubashi, que serveixen d'entrada a l'interior del recinte.

En la part nord del recinte del palau hi ha els Jardins Orientals del Palau Imperial (Kokyo Higashi Gyoen), oberts al públic i d'accés gratuït. Nosaltres vam accedir al jardí per la porta Otemon (on ens van donar un número que s'havia de tornar a la sortida) i vam passejar per aquest lloc bonic i agradable.

Dalt d'un petit turó queden algunes restes del que va ser el castell Edo, residència del shōgun Tokugawa.

Vam sortir per la porta Kitahanebashi-mon i vam creuar els jardins Kitanomaru-koen per anar a visitar el temple Yasukuni-jinja, sense res especial llevat d'alguns objectes curiosos a la venda en la botiga del petit museu militar que hi ha en el temple, referits a l'època gloriosa de l'imperi nipó i d'alt contingut ultra-nacionalista.

Entre el recinte del Palau Imperial i l'estació de Tòquio, ja en el districte de Marunouchi, hi ha la petita plaça Wadakura, un agradable lloc enjardinat on refer forces després d'una llarga caminada.

També hi trobem el Marunouchi Building, un modern i elegant edifici de 37 plantes amb una zona de botigues, restaurants i oficines. Es tracta d'un lloc molt agradable per refugiar-se si fora plou o fa massa calor. Des dels restaurants, en les plantes 35 i 36, hi ha unes vistes fantàstiques sobre el centre de Tòquio.

A prop d'aquí vam visitar el Tokyo International Forum, un espectacular edifici que acull una sala de concerts i un centre de conferències.

Districte de Shibuya

Shibuya és un districte de Tòquio situat en la part oest de la ciutat, al sud de Shinjuku. El seu interès principal rau en la zona comercial i d'oci que hi ha al voltant de l'estació de Shibua (Yamanote Line), sent una de les zones més coloristes i bullicioses de Tòquio i origen de moltes tendències en moda i lleure.

Els concurridíssims, i famosos, passos de vianants del districte de Shibuya (Tòquio, Honshū)

Sortim de l'estació de Shibuya per la sortida Hachikō (núm. 8), on es troba l'estàtua de bronze del famós gos Hachikō, la història del qual ha tingut i té una gran repercussió en la cultura popular.

Apareix davant dels nostres ulls el també famós i impressionant pas de vianants en forma de X, conegut com Scramble Kousaten. Quan el semàfor es posa verd per als vianants una autèntica marabunta humana inunda l'encreuament i es fon de manera fluida vist des de la distància.

A les façanes dels edificis propers hi ha grans pantalles de vídeo i anuncis de neó per tot arreu. Veure-ho per creure-ho!.

I anant cap a Dōgenzaka, a l'oest de l'estació, trobem Shibuya 109, un centre comercial molt popular entre el públic jove i adolescent, especialment femení. Val la pena fer un volt pel seu interior per a veure les darreres tendències nipones i el més ultra-trendy en roba i accessoris.

Continuant una mica més enllà podrem veure nombrosos hotels de l'amor, en l'anomenada Love Hotel Hill.

A només 1 km al nord de Shibuya es troba la zona d'Harajuku, on destaquem especialment el bonic temple Meiji-Jungū, consagrat als esperits deïficats de l'emperador Meiji i la seva esposa l'emperadriu Shōken. A l'entrada del temple hi ha un enorme torii de fusta de xiprer, el més gran del Japó.

Meiji-Jungū està situat en un bosc que cobreix una zona de 700.000 m² i té 120.000 arbres de 365 espècies diferents, per la qual cosa passejar pels camins d'aquest bosc és un relaxant exercici que ens fa oblidar que estem al centre de Tòquio. A més vam tenir la sort de coincidir amb un casament, on els nuvis i la família anaven vestits amb robes tradicionals d'allò més vistoses.

Per arribar fins aquest bosc n'hi ha prou amb agafar la Yamanote Line i baixar en la preciosa estació Harajuku. Uns 100 metres al sud d'ella està l'entrada al bosc de Meiji-Jungū, al costat del famós pont Jingū-bashi, on els caps de setmana, sobretot a la tarda, es donen cita les més variades i vistoses tribus urbanes de la ciutat de Tòquio i voltants, amb abundància d'adolescents cosplayers, lolitas gòtiques, etc. Per a flipar amb les vestimentes, pentinats i maquillatges !!.

Districte de Shinjuku

Shinjuku és el principal districte comercial i administratiu de Tòquio, a més de comptar amb l'estació de tren més freqüentada del món (cada dia hi passen uns tres milions de persones).

Al capvespre és impressionant veure la paleta de colors i densitat dels rètols de neó en les façanes dels edificis de carrers com Yasukuni-dōri. Vam visitar el tranquil temple Hanazono-Jinja, en un carrer posterior de Yasukuni-dōri, sense res especial, però bonic quan s'encenen els llums cap al tard.

Vista nocturna de Tòquio des del gratacels Tokyo Metropolitan Government (Tòquio, Honshū)

I de la tranquil·litat d'aquest temple vam passar a l'enrenou de la zona de Kabukicho, el barri vermell de la perdició i la mala vida (o no), amb molts bars, restaurants, patxinkos i, en general, llocs d'allò més estranys per als nostres ulls occidentals. La nostra visita al barri va coincidir en un dissabte a la nit i l'ambient era molt animat i curiós.

De Kabukicho vam anar a Nishi-shinjuku, la zona dels gratacels més alts de Tòquio, entre els quals destaquen les dues torres de l'impactant edifici Tokyo Metropolitan Government, on era possible pujar gratis fins al mirador situat en la planta 45, a 202 metres d'alçada, de qualsevol de les dues torres (la visita s'anava alternant cada dia entre les torres nord i sud). No cal dir que la vista des del mirador sobre els altres gratacels i la ciutat de Tòquio és al·lucinant.

Mercat del peix de Tsujuki

Mercat del peix de Tsujuki. Amb 450 tipus de peix diferents aquest mercat central va ser un dels més grans i populars de tot el món fins a la data del seu tancament, l'octubre de 2018, i el seu trasllat al nou Toyosu Market.

La possibilitat de veure tants tipus diferents de peix fresc i marisc, així com la bulliciosa atmosfera de camions, escúters per portar mercaderia, venedors i compradors van propiciar que aquest mercat fos una de les majors atraccions turístiques de Tòquio.

Tallant la tonyina vermella en una de les parades del mercat de peix de Tsujuki (Tòquio, Honshū)

La visita al mercat es podia combinar amb un esmorzar o menjar de sushi fresc en qualsevol dels petits restaurants que hi havia en la zona exterior del mercat. La visita al mercat, i en especial les subhastes de la tonyina, a primera hora del matí (entre 5:00 i 6:15 hores), era tan popular entre els visitants que es van haver de prendre mesures perquè aquests interferissin el mínim possible en l'activitat del mercat. L'activitat del mercat començava a decréixer a partir de les 11:00.

Aquest mercat estava a menys de 5 minuts caminant de l'estació Tsukijishijo (línia de metro Oedo, 220 ¥), amb la que connecta a l'estació Yoyogi de la Yamanote Line.

El nou mercat del peix de Toyosu continúa la tradició de les subhastes de tonyina que es van fer famoses en el de Tsukiji, però ara s'han de veure des d'un observatori habilitat en l'interior del mercado majorista de peix, amb l'objectiu de separar els visitants dels assistents a la subhasta i evitar els problemes del passat. Per a veure la subhasta la forma més fàcil de fer-ho és afegint-se a un tour guiat.

Districte de Ginza

El districte comercial de Ginza és conegut per les seves botigues de luxe, centres comercials, restaurants o centres de lleure. Val la pena passejar pels seus carrers, especialment els caps de setmana, quan el tràfic és molt menor o inexistent (a la tarda es talla el tràfic i passa a ser una zona de vianants).

La façana de l'edifici del Teatre Kabukiza, en el districte de Ginza (Tòquio, Honshū)

Aquí hi trobem el Teatre Kabukiza, on es representen peces de Kabuki (el teatre tradicional japonès) tot l'any, les quals solen durar de 3 a 5 hores i es divideixen en actes. Es venen tiquets per a tot l'espectacle (preus de 2.000 a 20.000 ¥) o només per a un acte (de 500 a 1.500 ¥).

Altres punts d'interès de Ginza són la Ginza Wako, una torre del rellotge que és el símbol del barri i que està situada en l'encreuament dels carrers Chuo i Harumi Dori. I també el Sony Building, un edifici on es mostra el més nou de l'empresa Sony en tota la seva gamma de productes.

Akihabara, la Ciutat Elèctrica

Akihabara, coneguda també amb el sobrenom de la Ciutat Elèctrica, és una zona del districte de Chiyoda que té la major concentració del món de tot tipus d'articles electrònics, informàtica, accessoris i gadgets, a més de productes d'anime, manga i videojocs.

Per aquest motiu Akihabara és la meca per als otaku (afeccionats a l'animació i cultura japonesa) i dels geek (persones fascinades per la tecnologia i tot allò que l'envolta).

A Akihabara hi ha una infinitat d'establiments, on destaquen grans cadenes com Sofmap, Laox, Yodobashi Camera, Akki o Bic Camera. No sempre serà en aquestes grans botigues on trobarem els millors preus, però són un bon punt d'inici. En moltes botigues d'aquesta zona hi ha empleats que parlen anglès i, fins i tot, espanyol.

Una altra cosa important a tenir en compte és que algunes botigues són Duty Free, pel que presentant el passaport amb el visat de turista se'ns descomptarà un 5% dels impostos.

També cal saber que alguns productes són només per al mercat domèstic japonès, a un preu bastant inferior a la versió internacional o overseas, però amb menús i instruccions només en japonès i sense garantia internacional.

És tal l'oferta de productes que trobem en aquestes grans botigues (algunes amb diverses plantes i cadascuna amb productes específics: fotografia, audio, vídeo, informàtica, programari, accessoris, etc.) que convé venir ja amb una llista específica del que volem per no quedar desbordats.

Per arribar a Akihabara s'ha d'agafar la Yamanote Line i baixar en l'estació Akihabara.

Altres activitats a Tòquio

El Sumo és un tipus de lluita lliure d'origen japonès en el qual dos lluitadors s'enfronten en una àrea circular seguint un cerimonial de gran tradició. Japó és l'únic país on es practica professionalment.

Aprofitant que en la segona quinzena del mes de setembre se celebra a Tòquio el September Grand Sumo Tournament, un dels tres grans torneigs de sumo que tenen lloc al llarg de l'any (gener, maig i setembre) a la capital, ens hagués agradat poder presenciar alguna de les jornades del torneig, però no va ser possible ja que en aquelles dates teníem previst estar ja molt lluny de Tòquio i hagués resultat complicat tornar-hi només per a això.

Al final ens vam conformar amb veure'l alguns dies en directe per algun canal de la televisió nipona. El torneig se celebra a l'estadi Ryogoku Kokugikan de Tòquio.

Ambient nocturn en un dels animats carrers del districte de Shinkuku (Tòquio, Honshū)

Tòquio és una ciutat enorme, alhora que vibrant, així que us hi podeu passar dies i dies sense avorrir-vos. Com a complement a la informació aquí donada, la pàgina The best way to spend 48 hours in Tokyo és una bona guia dels llocs que, segons l'autor, no us heu de perdre si el vostre temps dispoonible a Tòquio es limita a dos dies sencers.

Com arribar-hi

Tot i que podríem haver viatjat de Tòquio a Abashiri, ciutat ubicada en la costa nord de l'illa de Hokkaidō, aprofitant el nostre JR Pass, vam preferir arribar-hi amb avió per tal de guanyar temps i completar així els tres vols domèstics que necessitàvem per a obtenir l'important descompte del Oneworld Yokoso (teníem ja decidits els vols d'anada i tornada a Okinawa i necessitàvem un trajecte més).

Investigant vam trobar que l'aeroport més proper a la ciutat d'Abashiri era el de Memambetsu, a només 20 km al sud, i que hi havia un vol de la companyia JAL entre l'aeroport de Haneda i el petit aeroport de Memambetsu.

L'aeroport de Haneda és un dels dos principals aeroports de Tòquio. L'altre és l'aeroport de Narita.

Per arribar a l'aeroport de Haneda des del nostre allotjament a Tòquio vam agafar la Yamanote Line fins a l'estació de Hamamatsucho, on vam baixar tot seguint les indicacions cap al Haneda Monorail.

El trajecte en aquest tren fins a l'aeroport de Haneda costava 470 ¥. Hi ha servei amb molta freqüència, tot i que depèn de l'hora del dia. Vam arribar a l'aeroport en uns 20 minuts.

En aquest trajecte en monorail vam veure, per exemple, el Rainbow Bridge, un pont penjant sobre la badia de Tòquio.

El nostre vol de la companyia JAL va aterrar en l'aeroport de Memanbetsu uns 90 minuts després de sortir de Tòquio. Aquest aeroport és el més proper a la ciutat d'Abashiri, la nostra destinació final, ja que es troba a només 20 km d'ella.

En l'exterior de la terminal d'arribades hi ha un autobús que espera als vols arribats i amb ell vam anar fins a Abashiri. És un trajecte de 25 minuts i que costava 880 ¥ fins a la parada Abashiri JR Station. L'autobús realitza diverses parades i en una pantalla plana va apareixent el nom de la parada i el preu corresponent, tot en anglès i japonès.

A través de la finestreta de l'autobús vam començar a gaudir dels bells paisatges de Hokkaidō.

Dormir i menjar

A Abashiri ens vam allotjar en el Toyoko Inn Okhotsk Abashiri Ekimae (1-3-3, Shin-machi Abashiri, just davant de l'estació JR), on vam pagar només 5.390 ¥ per una habitació doble gràcies a que tres dies abans havia estat inaugurat (encara feia olor a nou) i vam poder gaudir d'un preu especial d'inauguració, incloent tots els serveis habituals d'aquesta cadena. Una autèntica ganga!!.

Donat que Abashiri viu bàsicament de la pesca llavors aquest és un bon lloc per a menjar peix fresc.

I per a tastar la cervesa local, acompanyada per una bona barbacoa i les famoses patates de Hokkaidō res millor que el restaurant Yakiniku Abashiri, a només 10 minuts caminant a l'est de l'estació JR. Com a curiositat podeu provar aquí una cervesa local de color blavós.

Coses a veure i fer

ABASHIRI. Aquesta ciutat està situada al nord-est de Hokkaidō i és la menys plujosa del Japó a causa de l'efecte del mar d'Okhotsk i el seu gel a la deriva. Abashiri és la ciutat més propera al parc nacional Shiretoko i per tant és un camp base ideal per a organitzar les visites per la zona.

Per a recórrer amb llibertat aquesta zona de Hokkaidō, i degut a que el transport públic aquí era molt limitat i infreqüent, vam optar per llogar un cotxe directament en l'oficina d'Eki Rent-a-car, situada en l'aparcament que hi ha davant l'estació de tren d'Abashiri.

Aquí vam llogar per a dos dies un Honda Fit, a raó de 6.710 ¥ diaris. El cotxe incorporava una pantalla que feia les vegades de navegador, TV, ràdio, CD, etc., però com que totes les indicacions apareixien només en japonès el seu ús era una mica limitat. El preu de la gasolina en aquesta zona i en les dates del nostre viatge era de 175 ¥/litre.

Centre d'Abashiri

Tot i que la ciutat d'Abashiri no té massa interès per si mateixa, hi ha algunes visites recomanables per a omplir unes poques hores.

• Museu de la Presó d'Abashiri. Ocupa el lloc original on hi va haver la infame presó d'Abashiri, construida en el període Meiji i que va funcionar entre 1890 i 1984. L'entrada costava llavors 1.050 ¥.
• Museu dels Pobles Septentrionals (Hoppō minzoku hakubutsukan). Aquest museu documenta la vida de diversos pobles de les regions septentrionals de tot el món, com els Ainu (propis de Hokkaidō), els Inuit o els Lapons. L'entrada al museu costava 450 ¥.
• Trencaglaç Aurora. Aquest vaixell turístic trencaglaç opera del 20 de gener fins a principis d'abril i fa excursions diàries sobre el mar gelat d'Okhotsk. Nosaltres no vam fer aquesta excursió perquè estàvem fora de temporada.

Cap Notoro, Llac Notoro i voltants

Amb el cotxe llogat vam sortir d'Abashiri creuant el riu d'igual nom i vam agafar la ruta 76 cap al nord i que va vorejant el mar d'Okhotsk. Els paisatges que proporciona aquesta carretera són molt bonics: davant nostre el mar d'Okhotsk i en l'horitzó emergeixen entre núvols alguns cims volcànics de la península Shiretoko, com el del mont Rausu.

Vista del far i dels penya-segats sobre el mar d'Okhotsk (Cap Notoro, Hokkaidō)

En l'extrem nord hi ha el Cap Notoro, una bonica zona en la que hi ha un far sobre uns penya-segats amb excel·lents vistes. La zona, a més, mereix un passeig per la seva bellesa, tranquil·litat i també per l'abundància de flors.

Vam continuar amb el cotxe per la mateixa carretera que ara girava cap al sud, vorejant el llac Notoro, una gran extensió d'aigua salada separada del mar d'Okhotsk per un braç de sorra.

En les vores d'aquest llac és possible trobar algunes colònies de salicòrnia (nom científic: Salicornia europaea; en anglès: glasswort), una planta que durant el mes de setembre tenyeix el paisatge d'un intens color vermell brillant.

El millor lloc per a veure aquest extraordinari fenomen és en el petit nucli d'Ubaranai, en el costat sud del llac, on es troba la colònia de salicòrnia més important del Japó. A través d'unes passarel·les de fusta podem veure de prop aquestes curioses plantes. Si visiteu aquesta zona de l'illa de Hokkaidō entre finals d'agost i principis d'octubre no us podeu perdre aquest bell espectacle de la natura.

Gran extensió de salicòrnia vora del llac Notoro (Hokkaidō)

En aquesta zona també és molt freqüent veure volar les majestuoses àguiles de cua blanca (Haliaeetus albicilla).

Vam continuar vorejant el llac fins arribar a la població de Tokoro, situada entre els llacs Notoro i Saroma, on vam fer mitja volta i vam tornar per la mateixa carretera 238. Pel camí ens vam aturar en un petit temple xintoista que hi ha al costat de la carretera.

Tot seguint la carretera 238 en direcció cap a Abashiri aquesta transcorre durant uns quilòmetres enganxada al llac Abashiri. Finalment vam creuar el riu Abashiri i vam arribar de nou al nostre punt de partida, la ciutat d'Abashiri.

És una ruta curta, d'unes 4 hores, però molt bonica i que ens serví de perfecta introducció als paisatges de Hokkaidō. Els camps, encara plens de flors, afegien més bellesa al conjunt.

El Parc Nacional Shiretoko

El Parc Nacional Shiretoko fou declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 2005. Ocupa gairebé tota la península de Shiretoko, en l'extrem nord-est de Hokkaidō. És una de la regions més remotes del Japó, ja que la major part de la península només és accessible a peu o des del mar.

Shiretoko és una paraula Ainu que significa «el confí de la Terra». Aquest parc està reconegut com un dels més bells i més ben conservats del Japó. La seva flora i fauna salvatge és variada, però destaca per tenir la major població de l'ós bru de tot el país, però també hi ha cérvols i guineus.

En el parc s'hi poden fer diverses activitats, depenent del temps disponible i el nivell de dificultat que vulguem assumir. Entre d'altres, es pot visitar la cascada Kamuiwakka, fer la ruta dels Cinc Llacs, o recórrer la península fins arribar fins al seu extrem nord, el Cap Shiretoko, en una caminada de diverses jornades.

Nosaltres vam arribar al parc Shiretoko amb el nostre cotxe llogat des d'Abashiri, després de recórrer uns 85 km. Vam sortir d'Abashiri per la ruta 244 que passa al costat del port. Durant molts quilòmetres aquesta carretera va paral·lela al mar i la via fèrria. Després de passar pel costat del llac Tofutsu la carretera s'aparta del mar, voreja la ciutat de Shari i al cap d'uns quilòmetres torna de nou al costat del mar d'Okhotsk.

Poc abans d'arribar a la població d'Utoro ens vam aturar per a veure les cascades Oshinkoshin, situades en el top 100 japonès de cascades. Estan bé, però tampoc són res de l'altre món.

Uns 8 km més endavant trobem Utoro, l'únic nucli habitat d'importància de la costa oest de la península i que és la porta d'entrada al P. N. Shiretoko.

Aquesta població té aigües termals i disposa d'algunes opcions per allotjar-se, des d'hotels fins a ryokan amb onsen. Un punt característic del seu paisatge és el penyal Oronko, amb una altura de 60 metres i situat al costat del port.

Des del port d'Utoro surten, de maig a octubre, els creuers turístics que permeten veure des del mar racons del costat oest de la península difícils de veure d'una altra forma. Hi havia dues companyies: Shiretoko Kankosen, amb vaixells més grans i preus més ajustats que la seva competidora Gojiraiwa Kanko, tot i que aquesta disposava d'embarcacions més ràpides.

En aquelles dates oferien una ruta curta que arribava fins a la cascada Kamuiwakka (1 hora o 1 hora y mitja, 2.700 a 3.000 ¥) i una altra més llarga que arribava fins a l'extrem de la península (3-4 hores, 6.000-8.000 ¥).

Abans de marxar cap al parc de Shiretoko vam visitar a Utoro un edifici que acollia un centre d'informació del parc, un restaurant i una botiga. Tot seguit ens vam dirigir cap al parc per la carretera 334.

Recorreguts 5 km vam trobar el Shiretoko Nature Center i vam girar a l'esquerra per tal d'agafar una carretera que acabava en un aparcament al cap de 10 km (s'havien de pagar 480 ¥).

Un dels llacs del parc nacional Shiretoko (Hokkaidō)

Aquest és el punt de partida de l'excursió dels Cinc Llacs, una caminada fàcil i que permet gaudir de la natura intacta de Shiretoko. Una sèrie de camins ens porten pels llacs a través de paisatges molt escènics.

A l'inici del camí hi ha una sèrie de cartells informatius que convé observar ja que no hem d'oblidar que en aquesta zona hi ha óssos bruns. De fet, en èpoques de molta presència d'óssos es pot arribar a tancar l'accés a la zona.

En el camí de tornada cap a Utoro, però encara dins dels límits del parc, ens vam trobar de cara amb un ós bru que estava buscant menjar en el bosc. Sort que ja estàvem dins del cotxe !!.

Cartells informatius a l'entrada del parc nacional Shiretoko (Hokkaidō)

Sortint del parc vam agafar de nou la ruta 334, però ara en direcció cap a Rausu, en la costa oriental de Hokkaidō. Aquesta carretera puja fins arribar al Shiretoko Pass, a 740 metres d'altura, amb grans vistes sobre el Mont Rausu, el més alt de la regió, amb 1.661 metres d'altura.

En arribar a Rausu vam connectar amb la ruta 335 que va cap al sud vorejant el costat del mar, a l'Estret d'Izmeny.

Com arribar-hi

Anar a la ciutat de Nemuro no estava en els nostres plans inicials, però després de la nostra visita al P. N. Shiretoko i donat que disposàvem del cotxe llogat durant un dia més, a la sortida del parc vam agafar la carretera 334 en direcció a Rausu i després la 335 que voreja la costa oriental de Hokkaidō cap al sud.

La nostra idea era visitar el Parc Nacional Akan a l'endemà i en la ruta cap allà ens aturaríem a dormir en qualsevol lloc que trobéssim pel camí. Però no comptàvem que aquesta zona del Japó està molt despoblada i que, a part de Rausu, la resta són petits nuclis habitats per pescadors i poca cosa més.

Després de fer-se fosc vam recórrer molts quilòmetres sense veure ni tan sols una llum. Sens dubte aquesta zona s'allunya molt de la imatge que teníem del Japó superpoblat.

Com que se'ns feia tard, vam decidir continuar viatge per la carretera 244 fins a Nemuro, sabent que és la població més gran de tota aquesta part de l'illa i amb l'esperança de trobar algun lloc on dormir, com així fou.

Dormir i menjar

A Nemuro ens vam allotjar en l'Hotel New Nemuro, ubicat a prop del Nemuro Grand Hotel, a Taisho-cho, i l'estació JR de Nemuro. Aquí vam pagar 9.450 ¥ per una habitació doble amb bany i TV. No era res de l'altre món, però ens hi vam quedar perquè era molt tard, plovia i ja havíem preguntat en algun altre hotel de la zona i encara eren més cars.

Coses a veure i fer

NEMURO. Aquesta ciutat, d'uns 30.000 habitants, està ubicada en la península de Nemuro i va ser fundada l'any 1900.

La ciutat en sí no té un gran interès, excepte el fet d'arribar fins a la punta de la península de Nemuro, on es troba el cap Nosappu, a uns 23 km a l'est de Nemuro.

Arribar fins aquest punt té l'alicient morbós de veure en la llunyania alguna de les illes Kurils, les quals estan en disputa territorial amb Rússia. Les illes Kurils, actualment sota administració russa, formen un arc d'illes que s'estenen des de la costa oriental de Hokkaidō fins a la península de Kamchatka en l'extrem orient rus.

I és que des d'aquesta costa oriental de Hokkaidō es pot veure, en un dia clar, l'illa de Kunashiri o alguna de les petites illes de Habomai, totes elles formant part de l'arxipèlag de les Kurils. L'illa de Kunashiri, juntament amb les d'Etorofu, Shikotan i Habomai formen el que el Japó coneix com Territoris del Nord i sobre els quals reivindica la seva sobirania en un ja llarg conflicte territorial amb Rússia.

El Parc Nacional Akan Mashu

El Parc Nacional Akan Mashu està situat en la part oriental de Hokkaidō i és conegut pels seus tres bells llacs Akan, Mashu i Kussharo, els quals ocupen el cràter d'antics volcans. El llac Mashu té la merescuda fama de ser el més bonic de tots, sent les seves aigües una de les més cristal·lines del món.

En el nostre cas vam arribar al parc Akan Mashu des de la ciutat de Nemuro amb el nostre cotxe de lloguer. Vam sortir de la península de Nemuro seguint la ruta 44 durant uns 35 km per a després desviar-nos per la 243 cap al nord. Pel camí vam veure nombroses granges i vaques pasturant en paisatges d'herba verda.

En arribar a la població de Teshikaga vam trobar un control policial on ens van demanar si anàvem al llac Mashu i en contestar que sí ens van dir que havíem de deixar el cotxe allà i anar en un autobús (la idea és preservar l'entorn del parc natural). El preu de l'entrada al parc nacional era de 700 ¥ i incloïa tots els autobusos llançadora entre aquest punt i la petita població termal de Kawayu Onsen passant pels diferents miradors sobre el llac Mashu.

Vista del llac Mashu i del cràter del volcà Mashu-dake (Parc Nacional Akan Mashu, Hokkaidō)

L'autobús llançadora pujà per una carretera estreta fins arribar a l'Observatori núm. 1, una sèrie de passarel·les que ofereixen una vista extraordinària sobre el preciós llac Mashu i el seu entorn. A més, vam tenir molta sort perque el dia era assolellat i amb bona visibilitat, ja que sembla freqüent la presència de boira en aquesta zona.

D'un punt proper a aquest mirador surt el camí que permet accedir al cim del volcà Mashu-dake, just sobre el llac, considerat com l'Observatori núm. 2. Aquest camí suposa una caminada d'unes quatre hores, anada i tornada, amb uns darrers 300 metres que tenen un pendent pronunciat.

Amb un altre autobús llançadora vam continuar pujant uns quilòmetres fins arribar a l'Observatori núm. 3, un altre mirador que permet veure el llac Mashu des d'un altre punt de vista.

Després de gaudir de les vistes vam agafar un altre autobús, aquesta vegada de baixada, fins a la petita i preciosa població balneari de Kawayu Onsen.

Aquí val la pena veure la bonica estació de tren i provar l'onsen de peus que hi ha al costat de l'edifici de Correus, En aquesta deu termal l'aigua sulfurosa està a una temperatura de 45ºC i el sofre en suspensió li dóna un aspecte lletós.

El volcà sulfurós Io-zan, prop de Kawayu Onsen (Parc Nacional Akan Mashu, Hokkaidō)

Caminant uns 20 minuts des de Kawayu Onsen s'accedeix a Io-zan, un volcà sulfurós molt actiu, amb nombrosos respiradors grocs per on flueix el vapor sulfurós que impregna tot l'àrea amb la seva característica olor. Una tanca de fusta impedeix d'apropar-se al volcà més del compte.

Acabada la visita a la part oriental del parc nacional Akan Mashu vam tornar amb els autobusos llençadora fins a Teshikaga, on teníem aparcat el cotxe. Tots els autobusos llençadora entre Teshikaga i Kawayu Onsen estaven inclosos en el preu de l'entrada al parc. En resum, es tracta d'una ruta molt i molt recomanable.

Vam sortir de Teshikaga amb el cotxe seguint la ruta escènica 241 i després d'uns 45 km vam arribar a la població balneari d'Akankohan, l'única situada al costat del llac Akan. Ambdues formen la part occidental del parc Akan Mashu.

Aquest llac-cràter té la particularitat d'allotjar una rara espècie d'alga anomenada marimo, la qual forma curioses boles verdes que després de segles de creixement poden arribar a ser tan grans com una pilota de futbol. Es poden veure petits exemplars exposats en restaurants, botigues, etc.

Des de l'Akankohan Eco Museum Center, en l'extrem oriental d'Akankohan, surten diversos camins que s'internen en el bosc i arriben a la vora del llac Akan. Un d'aquests camins permet accedir a Bokke, el nom d'un conjunt de piscines de bombolles de fang.

Objectes i construccions tradicionals del poble Ainu (Ainu Kotan, Parc Nacional Akan Mashu, Hokkaidō)

En l'altre extrem d'Akankohan es troba el petit poblat d'Ainu Kotan, format bàsicament per un sol carrer amb edificacions típiques i botigues de records del poble Ainu. Al final del carrer hi ha un petit museu, al costat del qual hi ha un local on es poden veure representacions tradicionals dels ainu.

Com arribar-hi

Acabada la visita a la població d'Akankohan i al parc nacional Akan Mashu vam iniciar la tornada cap a Abashiri, on havíem de tornar el cotxe de lloguer, i continuar viatge l'endemà cap al centre de Hokkaidō.

A Akankohan vam agafar de nou la carretera 241 que va cap a Teshikaga. Al cap d'uns 12 km ens vam aturar a Sokodai per a gaudir d'unes vistes extraordinàries sobre els llacs Penketo i Panketo des d'un mirador que hi ha al costat de la carretera.

Poc abans d'arribar a Teshikaga vam agafar la ruta 391 cap al nord i poc després la ruta 243. Al cap d'uns 30 km de carretera sinuosa i ascendent vam arribar al Bihoro Pass, un fantàstic i bucòlic mirador sobre el llac Kussharo i l'illa Nakajima situada en el centre del llac.

En arribar a la població de Bihoro vam enllaçar amb la carretera 39, la qual ens conduí directament cap a Abashiri.

Dormir i menjar

Arribats a Abashiri, ens vam allotjar novament en el Toyoko Inn Okhotsk Abashiri Ekimae, pagant la mateixa quantitat que la vegada anterior, ja que havíem fet ambdues reserves alhora.

Com arribar-hi

A l'estació JR d'Abashiri vam agafar a les 6:23 del matí el tren Limited Express Okhotsk 2 fins a la ciutat d'Asahikawa. En fer aquest trajecte de 238 km cap a l'oest vam trigar un total de 3 hores i 47 minuts. Havíem reservat seient la nit anterior en la mateixa estació d'Abashiri.

Dormir i menjar

A Asahikawa ens vam allotjar en l'Hotel Kanda, situat en l'adreça 8-842-2 3-Jodori, a menys de 10 minuts caminant de l'estació JR. Vam pagar 7.960 ¥ per una habitació doble, bastant gran, amb bany privat, esmorzar, onsen i Internet gratis.

A l'avinguda Kaimono Koen i voltants hi ha un bon nombre de restaurants on escollir i no només de cuina japonesa.

El ramen d'Asahikawa (el ramen és una sopa de fideus similar a la xinesa) és famós a tot el país. Se serveix amb salsa de soja i d'altres ingredients al gust. Un restaurant que serveix aquesta exquisitesa i que té una bona relació qualitat-preu és el Watamin-Chi, ubicat en el tram 8è de l'avinguda Kaimono Koen. Aquest restaurant forma part d'una cadena de restaurants que serveix menjar saludable japonès a molt bon preu.

Per canviar diners a Asahikawa una bona opció fou el Hokkaidō Bank, a 400 metres de l'estació JR i obert de 9 a 17 h.

Coses a veure i fer

ASAHIKAWA. És la segona ciutat més gran de Hokkaidō i la més freda del país, havent arribat a la temperatura rècord de -41ºC. Sovint rep el sobrenom de «el sostre de Hokkaidō» pel fet d'estar envoltada d'altes muntanyes, sovint nevades.

La ciutat d'Asahikawa no té massa interès per al viatger, però és una excel·lent base per a visitar els nombrosos punts d'interès de la regió, sobretot el parc nacional Daisetsuzan.

Kaimono Koen és la principal avinguda comercial i per a vianants de la ciutat i té el seu inici davant l'estació de tren JR. Aquesta avinguda separa la zona de negocis, a l'est, de la zona de restaurants i vida nocturna, en el costat oest.

Furano i Biei, la terra de les flors

La petita població de Furano (Nakafurano), situada uns 60 km al sud d'Asahikawa, és famosa per les seves estacions d'esquí i, sobretot, per seus meravellosos, acolorits i fotogènics camps de flors, en especial de lavanda.

Simfonia de colors en els camps de flors de Nakafurano (Furano, Hokkaidō)

De maig a octubre, segons el mes (veure calendari de floració en la pàgina Furano Flowering Season), podem veure diferents combinacions de flors (tulipes, lupines, roses, lavanda, gira-sols i algunes més), essent juny i juliol els mesos amb més varietat.

A Furano hi ha diverses granges amb enormes camps de lavanda, però la Granja Tomita és potser la més coneguda de totes, a més de ser una de les primeres granges de flors de Hokkaidō.

La seva imatge més coneguda és la d'un camp amb els colors de l'arc de Sant Martí format per fileres de flors plantades de diferents tipus. No us ho perdeu per res del món, fins i tot encara que no sigui temporada de lavanda (quan nosaltres la vam visitar era el mes de setembre i ja no hi havia lavanda).

La granja es troba en una zona elevada, per la qual cosa gaudeix de bones vistes sobre les muntanyes i la vall circumdants. A més dels camps de flors, la granja, que es pot visitar lliurement, té diverses botigues, cafès, etc. I no deixeu de tastar el gelat de lavanda. Per tots aquests motius aquesta visita és molt recomanable.

La granja Tomita està a uns 2 km de l'estació de tren JR de Nakafurano. Fer aquesta distància a peu és un agradable passeig d'uns 25 minuts. Pel camí val la pena aturar-se en una petita pista d'esquí que quan no hi ha neu s'omple també d'un arc de Sant Martí de flors impressionant.

Gelat de lavanda de la Granja Tomita (Furano, Hokkaidō)

Per arribar a Furano des d'Asahikawa vam agafar un tren local de la línia JR i després d'un trajecte d'una hora vam baixar en l'estació de Nakafurano.

Biei, per la seva banda, és un petit poble de postal per les seves cases i paisatges circumdants, amb camps, suaus turons i una vista panoràmica completa sobre les muntanyes Taisetsu.

Per aquest motiu Biei sol aparèixer com a escenari en molts anuncis i programes de la televisió japonesa. En el nucli urbà les cases i edificis estan obligats a tenir teulades triangulars i a mostrar l'any de construcció.

Val la pena passejar per l'entorn de l'estació de tren, petita però fotogènica, per tal de gaudir d'aquestes boniques construccions. També paga la pena passar-se per la moderna Oficina de Turisme, situada al costat de l'estació.

També recomanem pujar a la torre de l'edifici de l'Ajuntament, el qual està a uns 600 metres de l'estació, ja que ens proporcionarà molt bones vistes al voltant. Desafortunadament bona part de la nostra visita a Biei va transcórrer sota la pluja i amb mala visibilitat.

Nosaltres ens vam aturar a Biei en el trajecte de tornada cap a Asahikawa des de Nakafurano. Un tren local JR recorre els 34 km de distància entre Nakafurano i Biei en uns 20 minuts.

El Parc Nacional Daisetsuzan

El Parc Nacional Daisetsuzan és el de més extensió de tot el Japó, amb un total de 2.268 km², i està situat en el centre-nord de l'illa de Hokkaidō. Dins dels límits del parc hi ha bastants cims de més de 2.000 metres d'altura, sent un dels paisatges més muntanyosos del país.

Té volcans actius, bells llacs alpins i flors en abundància, una cascada de set nivells, cabanes on dormir (gratis), relaxants aigües termals naturals, molta vida salvatge (incloent óssos bruns), i una naturalesa salvatge i remota que suposa un veritable desafiament.

Els volcans del parc s'agrupen en els grups volcànics de Daisetsuzan (en ell es troba el mont Asahi o Asahidake, el més alt de l'illa de Hokkaidō amb els seus 2.290 metres d'altitud), Tokachi i Shikaribetsu. També, dins dels límits del parc, trobem els centres-balneari d'Asahidake Onsen, Fukiage Onsen, Sounkyo Onsen i Tenninkyo Onsen.

Colors de la tardor i fumaroles camí del mont Asahi (Parc Nacional Daisetsuzan, Hokkaidō)

Per arribar al Parc Nacional Daisetsuzan des d'Asahikawa vam agafar un autobús que sortia de la parada núm. 4 davant l'estació JR d'Asahikawa. El primer d'ells sortia a les 9:30 del matí, costava 1.320 ¥ (es paga en el propi autobús) i trigava uns 70 minuts en arribar a la seva destinació final, la població balneari d'Asahidake Onsen, lloc d'on parteix el funicular que puja al mont Asahi.

I el darrer autobús de tornada cap a Asahikawa sortia a les 17:15 des de davant de l'edifici del funicular, però quant als horaris i freqüències d'aquest autobús és millor consultar-ho in situ en la parada, ja que solien canviar sovint.

Quant al funicular al mont Asahidake costava 2.800 ¥ anada/tornada, sortia cada 15 minuts (de juny a octubre, quan és temporada alta) i trigava uns 10 minuts en fer el recorregut de pujada o de baixada. Aquest funicular puja des dels 1.100 metres fins als 1.600 metres d'altitud.

Des del lloc on ens deixa el funicular a la pujada es poden fer diversos recorreguts a peu segons el temps disponible i el nivell de dificultat. Nosaltres vam escollir el recorregut circular complet, d'1,7 km, que es pot fer perfectament en una jornada i que només està obert des de juliol fins a mitjans d'octubre.

Vam tenir sort i el dia de la nostra visita va ser un dia sense pluja i amb bona visibilitat, la qual cosa ens va permetre gaudir dels primers colors de la tardor en la vegetació: una simfonia de colors vermells, taronges i grocs. A més vam tenir l'oportunitat de veure meravelloses flors silvestres i alguns animals. I si, a més, afegim la presència de petits llacs i la visió de les fumaroles que surten del cràter del mont Asahi, el conjunt és senzillament extraordinari.

Des del lloc anomenat Sugatami Pond pujar fins al cim del cràter de l'Asahidake suposa unes 2'5 hores, essent una ruta molt dura a estones a causa de les roques i el fort pendent, però les vistes (quan els núvols i el vapor de les fumaroles deixen un clar) compensen amb escreix l'esforç.

Després de fer aquest circuit i baixar amb el funicular fins a Asahidake Onsen vam fer un volt per aquest petit i tranquil poble termal en el que hi ha alguns hotels. En el centre d'informació que hi havia a 100 metres de l'edifici del funicular ens van proporcionar un mapa amb els preus, horaris i tipus de deus termals (onsen) que hi havia en la zona.

Finalment ens vam decidir per la deu termal del Daisetsuzan Shirakabaso Youth Hostel, un alberg situat en un edifici rústic molt bonic i amb unes instal·lacions immaculades.

Deu termal («onsen») exterior del Daisetsuzan Shirakabaso Youth Hostel (Parc Nacional Daisetsuzan, Hokkaidō)

Tenia un onsen interior i un altre exterior ubicat en un entorn preciós, en plena natura. Accedir a l'espai termal costava només 500 ¥. També es podia llogar una tovallola gran per 200 ¥ més o bé comprar un tovalloleta d'onsen pel mateix preu. Aquest onsen, com la majoria, tenia parts separades per a homes i dones. Més que recomanable.

I aquí vam donar per acabada, amb molta pena, la nostra curta però intensa visita a l'illa de Hokkaidō. Confiem en un futur poder fer un viatge monogràfic, o gairebé, per aquest Japó remot i de paisatges tan meravellosos.

Considerem que l'illa de Hokkaidō hauria de figurar a l'agenda de tot viatger que gaudeixi mínimament de la natura i dels grans espais oberts i que, alhora, desitgi escapar del Japó més clàssic i urbanita.

Com arribar-hi

El llarguíssim trajecte de 1.275 km entre les poblacions d'Asahikawa, en el centre de l'illa de Hokkaidō, i de Nikko, gairebé en la meitat de l'illa de Honshū, el vam fer encadenant fins a sis trens diferents, de vegades amb molt poc marge entre un i un altre, però al Japó això no suposa major problema.

Quan vam anar a fer la reserva de les places d'aquest trajecte nocturn, en l'estació d'Asahikawa, l'empleat ens va preguntar per l'origen i destinació del nostre viatge, va introduir les dades en el sistema i vam veure sorpresos com la màquina anava escopint els bitllets, un a un, sense més.

Vam iniciar aquest llarg viatge agafant a les 20:00 en l'estació d'Asahikawa el súper Kamui Limited Express, un novíssim tren que ens transportà fins a la ciutat de Sapporo en 1 hora i 20 minuts (distància: 140 km).

En la nova i enorme estació de Sapporo teníem temps de comprar alguna cosa de menjar per a la nit de viatge i sortir a fer un volt pels voltants de l'estació abans d'agafar el següent tren, el Hamanasu Express. Aquest tren nocturn sortia de Sapporo a les 22:00 i en el seu trajecte passava de l'illa de Hokkaidō a la de Honshū creuant el formidable túnel Seikan.

Aquest és el túnel submarí més llarg del món atenent a la seva longitud total de 53,85 km, dels quals 23,3 km transcorren sota el llit marí de l'estret de Tsugaru. S'utilitza exclusivament per al trànsit ferroviari.

Vam arribar puntualment a l'estació d'Aomori a les 5:39 del matí, després de recórrer uns 490 km. Disposàvem només de 13 minuts per a canviar de tren i, malgrat estar mig adormits, la veritat és que no vam tenir problemes per trobar la via i el següent tren, el Limited Express Tsugaru 2, amb destinació a Hachinohe.

Vam arribar a Hachinohe 56 minuts després (distància: recorreguda uns 90 km). El paisatge que vèiem per la finestreta en aquesta zona del país estava format, sobretot, per camps de te i cases de teulades negres, amb molta més presència humana que a l'illa de Hokkaidō.

A Hachinohe teníem només 7 minuts per a canviar al següent tren i havíem d'afanyar-nos per si de cas. El nostre següent tren fou el shinkansen Hayate 2, que sortia de Hachinohe a les 6:55 i arribava a Sendai a les 8:14, després de recórrer uns 300 km.

Aquest era el primer tren shinkansen que agafàvem en aquest viatge. La velocitat d'aquest tren era tal que quan ens creuàvem amb un altre en sentit contrari el tren s'estremia pel xoc de turbulències.

En arribar a Sendai teníem una altra vegada només 7 minuts per al nou canvi de tren, a l'espectacular Max Yamabiko 2F, un shinkansen de dos pisos i amb una locomotora amb forma de bec d'ànec.

Aquest tren sortia de Sendai a les 8:21 i arribava a Utsunomiya a les 9:46, en un recorregut d'uns 250 km. Aquí teníem el temps just per sortir de la terminal dels shinkansen i anar a la dels trens locals de la JR Nikko Line per agafar el tren de les 10:03, tot i que seguint les indicacions fou fàcil trobar-la.

En els trens locals els seients eren lliures, per la qual cosa no es podien reservar. Finalment vam arribar a l'estació JR de Nikko a les 10:46. El contrast entre el shinkansen i el tren local no podia ser més accentuat.

En resum des d'Asahikawa a Nikko vam recórrer uns 1.275 km en gairebé 15 hores i utilitzant 6 trens diferents. Lògicament fou un viatge cansat, però força menys del que hom podria pensar gràcies a l'alt nivell de comoditat dels trens i de que els trajectes, almenys els diürns, es fan curts.

A l'estació de tren Tobu Nikko, una línia ferroviària que no partany a JapanRail, i a només 100 metres de l'estació JR, hi ha una útil oficina turística on aconseguir mapes de Nikko i reservar allotjament en la zona. En el cas de reservar allotjament es pagava en efectiu i s'havien d'afegir 200 ¥ pel servei.

Dormir i menjar

A Nikko ens vam allotjar en el Turtle Inn Nikko (2-16 Takumi-cho, Nikko), on vam pagar 9.300 ¥ per una habitació de 2 llits que donava a la part posterior de la casa, amb vistes al riu i el bosc. Fou un lloc molt agradable.

El bany era compartit i d'estil japonès. A més, el preu incloïa un onsen privat, ja que es podia tancar la porta i tenir-lo per a un sol. La senyora que portava la casa era molt simpàtica i atenta.

L'hotel es troba en una zona residencial i pot no ser fàcil de trobar el primer cop. A més, està una mica allunyat de l'estació de tren JR i s'havia d'agafar l'autobús urbà 2A, que costava 230 ¥ i que en 10 minuts ens deixava en una parada a 150 metres de l'hotel. Però, malgrat això, recomanem moltíssim aquest hotel.

Coses a veure i fer

NIKKO. Aquesta ciutat està situada a 140 km al nord de Tòquio. Nikko és molt popular entre el turisme local i internacional, des del punt de vista turístic i religiós, pel conjunt de santuaris i recintes sagrats que hi trobem, ja que fou durant diversos segles un centre espiritual de culte xintoista i budista.

També és coneguda per la bellesa del seu entorn natural. De fet, bona part de l'àrea muntanyosa de Nikko forma part del Parc Nacional de Nikko. D'altra banda Nikko i l'àrea d'Okunikko, al voltant del llac Chuzenji, destaquen pels seus bells colors a la tardor (koyo).

Apart dels temples, a Nikko també paga la pena de veure l'estació de tren JR. És la més antiga del Japó ja que funciona des de l'any 1890, però va ser redissenyada per l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright i construïda el 1915.

Santuaris i temples de Nikko

El conjunt de santuaris i temples de Nikko van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l'any 1999 perquè des de fa segles són un lloc sagrat i en el que s'hi apleguen obres mestres de l'arquitectura i de l'ornamentació artística, sense oblidar-nos del bell paisatge natural que els envolten. Per altra banda, aquests temples i santuaris estan estretament vinculats a la història dels shōguns Tokugawa.

El complex està format per 103 edificis i estructures incloses les ruïnes dels voltants i les relíquies dels santuaris xintoistes, Nikko Toshogu i Nikko Futarasan-jinja, així com el temple budista Rinnoji.

El pont Shinkyo, entrada al Parc Nacional de Nikko (Nikko, Honshū)

Davant del preciós pont Shinkyo sobre el riu Daiya hi ha l'entrada d'accés al parc nacional de Nikko i al recinte on es troben els temples. Hi ha una altra entrada al costat del Nikko City Hall. En pujar unes escales es troba l'oficina on comprar les entrades per a visitar els diferents temples i santuaris.

Si penseu visitar-ne uns quants val la pena comprar un abonament (costava 1.000 ¥) i permet visitar durant dos dies els principals temples de la zona. També paga molt la pena aixecar-se aviat pel matí per a gaudir de la tranquil·litat en la visita als temples fins a les 10 hores del matí, hora en la que arriben els tours i comencen a inundar-ho tot.

• Temple Rinno-ji. Construït l'any 766, fou el primer temple de Nikko. Va passar a anomenar-se així quan en el s. XVII fou convertit a temple de la secta budista Tendai. El més destacable són les imatges de tres budes a l'interior de Sanbutsu-do, el major recinte de Nikko. En les dates de la nostra visita estava en restauració parcial.
• Toshogu o mausoleu del shōgun Tokugawa Ieyasu, el fundador del poderós shogunat Tokugawa. És el santuari més ricament decorat del Japó i està considerat com l'obra mestra de l'estil arquitectònic Gongen-zukuri, característic dels santuaris japonesos. En ell hi van treballar durant dos anys més de 15.000 artesans i fusters de tot el país. S'accedeix al recinte a través d'un torii de granit. Crida l'atenció la pagoda Gojunoto, de cinc nivells. Val la pena visitar el recinte pausadament per fixar-se en els seus nombrosos detalls.

Imatge del mausoleu del shōgun Tokugawa Ieyasu (Nikko, Honshū)
• Futarasan. Es tracta d'un santuari format de diversos edificis, construïts en diferents èpoques. Durant la nostra visita vam coincidir amb un casament en el qual els nuvis i convidats anaven vestits de forma tradicional, molt adequada al lloc. Els hi vam fer un reportatge fotogràfic gratuït (!!).
• Taiyuin-byo o mausoleu del shōgun Tokugawa Iemitsu, nét de Tokugawa Ieyasu. La seva construcció va finalitzar l'any 1653 i competeix en magnificència i riquesa amb el de Toshogu, tot i que a nosaltres ens va agradar més el de Taiyuin-byo, també perquè l'entorn és especialment bonic i és menys visitat que l'altre.
• Pont Shinkyo. Aquest pont sagrat, lacat de color vermell, va ser construït per accedir al Toshogu creuant el riu Daiya i en l'època feudal només el podia usar l'emperador. Avui dia és suficient amb pagar l'entrada. Està considerat com un dels tres ponts més bonics de tot el país, juntament amb el pont Kintai-kyō d'Iwakuni i el pont Saruhashi d'Ōtsuki. La seva elegància simple contrasta amb l'entorn salvatge: el barranc fluvial, les verdes muntanyes i els ràpids del riu.

• Kanmangafuchi Abyss. És un barranc fluvial format per l'erupció del proper volcà Nantai que va deixar grans roques sobre la llera del riu. Hi ha un camí que transcorre pel costat del riu a través d'un paisatge realment preciós. Al llarg d'aquest camí hi ha 70 Jizous, unes vistoses estàtues de pedra posades en filera i tocades amb una gorra vermella. Un Jizou és un Bodhisattva (terme del budisme tibetà que designa algú que està en el camí de la il·luminació) que es cuida dels morts.

  

  Algunes de les estàtues guardianes en el Kanmangafuchi Abyss (Nikko, Honshū)

  Tot això, juntament amb un paisatge de roques, ràpids i vegetació, fan que aquest lloc sigui molt recomanable. Molt a prop de l'hotel Turtle Inn Nikko està el pont Kanman que dóna accés a aquest camí.

Com arribar-hi

El nostre viatge des de Nikko fins a Shizuoka, de 330 km, començà a l'estació JR de Nikko a les 13:35, on vam agafar un tren local de la JR Nikko Line que ens va dur fins a Utsunomiya en 40 minuts.

En l'estació d'Utsunomiya vam fer el canvi des del tren local a la línia de trens shinkansen per agafar a les 14:50 el shinkansen Nasuno amb destinació a l'estació central de Tòquio, on vam arribar després d'un viatge de 54 minuts. Per aquesta estació de Tòquio passen cada dia uns 3.000 trens, essent la més activa del país en número de trens.

El trajecte des de Tòquio fins a Shizuoka el vam fer en un shinkansen Kodama de la Tokaido Shinkansen Line que uneix les ciutats de Tòquio i Osaka. Mentre esperàvem l'arribada del nostre shinkansen estàvem entretinguts veient l'arribada i sortida de diversos models de trens d'alta velocitat, pertanyents a diferents generacions tecnològiques (de tots ells destaquem el model N700 Series que, en aquelles dates, era el més nou).

D'altra banda, la línia Tokaido passa a prop del mont Fuji. Si aneu en un tren d'aquesta línia en direcció a Osaka convé reservar seients en el costat dret del tren per si hi ha sort i l'esquiu volcà es deixa veure. En el nostre cas no vam tenir sort i no vam arribar a veure el famós volcà, amagat rere els núvols.

Finalment vam arribar a les 18:55 a l'estació JR de Shizuoka després d'un viatge de 90 minuts des de Tòquio, tenint en compte que el Kodama era el més «lent» dels shinkansen. A l'estació JR de Shizuoka hi havia una Oficina de Turisme on obtenir mapes i informació, per exemple sobre allotjament a la ciutat.

Dormir i menjar

A Shizuoka ens vam allotjar en el Kagetsu Ryokan (1-5-2 Inagawa, Shizuoka) vam pagar 8.000 ¥ per una habitació d'estil japonès, amb tatami i futó. El bany era compartit i tenia un onsen. El lloc no estava gens malament.

L'hotel es troba en la zona de Suruga-Ward, a 500 metres de l'estació JR (uns 6 minuts caminant), tot i que, com sol passar al Japó a causa de la complicació de les adreces postals de les seves ciutats, no sempre és fàcil trobar-lo la primera vegada.

En la pròpia estació de tren JR hi ha una gran varietat de restaurants on triar i amb la millor relació qualitat-preu. També n'hi ha uns quants al carrer Ryogaecho-dori.

Coses a veure i fer

SHIZUOKA. Aquesta ciutat és la capital de la prefectura del mateix nom i està situada en la costa del Pacífic, uns 180 km al sud-oest de Tòquio. És la cinquena ciutat del Japó en extensió geogràfica.

Com a curiositat comentar que a Shizuoka estan establertes les principals marques mundials en la fabricació d'equips per a modelisme, entre elles l'arxiconeguda Tamiya. De fet, en aquesta ciutat se celebra anualment, durant el mes de maig, el Shizuoka Hobby Show, una fira que atreu aficionats al modelisme de tot el món.

Des del punt de vista històric Shizuoka va ser el lloc on es va establir Tokugawa Ieasu, el fundador del shogunat Edo.

El nostre interès en visitar Shizuoka, lloc fora dels circuits turístics habituals, era el te, ja que l'àrea de Shizuoka és la principal zona productora de te del país. Produeix el 45% del te japonès (te verd) i el de millor qualitat.

Els bonics paisatges formats pels ondulants camps de te, amb el mont Fuji com a rerefons, i els llocs on experimentar la cultura del te són una bona excusa per a venir fins aquí.

Tapa de claveguera artística, representant a un samurai i el mont Fuji (Shizuoka, Honshū)

Centre de Shizuoka

En la zona central de Shizuoka hi ha el Parc Sumpu, el qual conté les ruïnes del que va ser el castell Sumpu (Sumpu és l'antic nom de Shizuoka), erigit pel shōgun Tokugawa Ieyasu l'any 1586.

Actualment només queden dempeus les reconstruccions de la torre sud-est Tatsumi Yagura i de la porta est Higashi Gomon. En el centre del parc hi ha una estàtua del shōgun Tokugawa Ieyasu. En conjunt el Parc Sumpu proporciona un passeig molt agradable.

Vistes sobre el parc i castell de Sumpu des del mirador de la Shizuoka Prefectural Office (Shizuoka, Honshū)

També val la pena pujar a la planta 21 de l'edifici de la Shizuoka Prefectural Office. Aquest alt edifici destaca en el costat sud del Parc Sumpu. L'accés al mirador en la planta 21 és d'accés gratuït i permet gaudir de magnífiques vistes en totes direccions sobre la ciutat de Shizuoka i voltants, incloent el mont Fuji si és visible en aquell moment.

Recorrent de nit els carrers per als vianants del centre que hi ha a prop de l'il·luminat i vistós edifici del Shizuoka City Hall vam tenir l'oportunitat de veure el gran ambient de marxa nocturna que hi havia davant dels bars i restaurants de la zona, on el més sorprenent fou veure una gran quantitat de cotxes tunejats amb gadgets d'allò més curiosos.

Camps de te a Nihon-daira

Plantacions de te n'hi ha en diversos llocs de la prefectura de Shizuoka, però el millor lloc i més fàcilment accessible des de la ciutat de Shizuoka per veure'ls és en el turó de Nihon-daira.

Aquesta zona elevada, de 307 metres d'altura, és al costat de la ciutat i està considerat com un dels llocs més escènics del Japó, si no el que més. Proporciona una extraordinària vista panoràmica sobre el Mont Fuji, la badia de Suruga, les muntanyes de la península d'Izu o els Alps Meridionals japonesos.

Camps de te de Nihon-daira (Shizuoka, Honshū)

Hi ha un parell de miradors des dels quals gaudir del paisatge que, a més, és diferent segons l'estació de l'any. Per exemple, podem veure la floració dels pruners durant febrer i març o la dels cirerers en flor a finals de març.

Per arribar dalt del turó de Nihon-daira vam agafar l'autobús nº 42 en la parada 13, davant l'estació JR de Shizuoka. El trajecte en bus costava 580 ¥ i suposava uns 35 minuts.

Des del punt on ens va deixar l'autobús vam passejar tranquil·lament per aquesta bonica zona natural, declarada Parc Nacional Natural. Però la nostra idea era veure també els camps de te. Buscant-los vam arribar al Nippondaira Hotel.

Vam preguntar en la Recepció de l'hotel si ens podien donar les indicacions per arribar a peu fins als camps de te i un dels responsables de l'hotel, fent gala de l'extrema amabilitat japonesa, ens va portar personalment amb el seu cotxe fins a ells, fent-nos prèviament un tour per l'hotel. Això ens va permetre gaudir de les precioses vistes sobre els jardins exteriors de l'hotel i amb el mont Fuji al rerefons. No cal dir que aquest hotel ens va semblar fantàstic, al menys vist per fora, però també s'ha de dir que no és barat.

Les plantacions de te estan molt a prop de l'hotel, a menys de 500 metres de distància. Vam donar una volta per la zona, gaudint dels paisatges i fotografiant els suaus turons amb les seves perfectes fileres formades per les plantes de te. Mentre, el responsable de l'hotel Nippondaira ens feia de guia.

De tornada al lloc on havíem d'agafar l'autobús cap al centre de Shizuoka vam entrar abans en una botiga de te en la que vam poder tastar algunes varietats de te verd abans de comprar-ne com a record.

Per tot plegat, val a dir que va valer moltíssim la pena pujar fins al turó de Nihon-daira. I això que el dia de la nostra visita el tímid mont Fuji va decidir amagar-se entre els núvols, frustrant l'oportunitat de veure'l des de tan bonica talaia.

Per últim, dir que hi ha el telefèric Nihon-daira que connecta Nihon-daira amb el temple xintoista Kunōzan Tōshō-gū en només cinc minuts. Nosaltres no el vam agafar.

Com arribar-hi

Per a recórrer el trajecte de 352 km entre les ciutats de Shizuoka i de Takayama vam començar agafant a les 16:12 el shinkansen Hikari 477, que en 58 minuts ens deixà a l'estació de Nagoya, on disposàvem de 38 minuts per a canviar al Limited Express Hida 17. Finalment vam arribar a l'estació de tren de la ciutat de Takayama a les 20:15.

Dormir i menjar

A Takayama ens vam allotjar a l'Hotel Alpha-1 (3-61 Honmachi, Takayama), en el que vam pagar 8.500 ¥ per una habitació doble amb bany privat. L'hotel està situat just al costat del pont principal que creua el riu Miya-gawa.

Al carrer Kokubunji Dori (ruta 158) hi ha uns quants restaurants on triar.

Coses a veure i fer

TAKAYAMA. Aquesta ciutat es troba a la regió muntanyosa de Hida, en la zona central de l'illa de Honshū. Tot i que la ciutat de Takayama és bastant antiga, el caràcter actual de la ciutat té el seu origen en el segle XVI, quan el clan Kanamori va construir el castell de Takayama.

L'altitud i l'orografia de la regió han propiciat al llarg del temps un cert aïllament de la resta del país, motiu pel qual Takayama ha anat desenvolupant la seva pròpia cultura al llarg d'un període de gairebé tres segles i ha retingut un aire tradicional, sobretot en la seva ciutat antiga, quelcom difícil de trobar en altres ciutats històriques japoneses.

La ciutat antiga de Takayama

La ciutat antiga de Takayama ha estat bellament preservada, amb nombrosos edificis i carrers sencers de cases alineades que daten del període Edo (1600-1868), quan la ciutat va emergir a causa de la riquesa dels seus comerciants.

La meitat sud de la ciutat antiga, sobretot el carrer Sannomachi, està molt ben conservada i en ella trobem botigues tradicionals, restaurants, museus, cases privades, etc.

També podem trobar-hi fàbriques de sake molt antigues, algunes de les quals porten segles funcionant. Són fàcilment reconeixibles perquè al costat de l'entrada tenen penjades una mena d'esferes de branques de cedre.

De les cases privades antigues algunes es poden visitar, ja que avui dia són museus i permeten fer-se una idea de com vivien de portes endins aquells rics comerciants. De totes elles recomanem visitar la Yoshijima-ke (l'entrada valia 500 ¥), amb un meravellós disseny d'interiors. Molt a prop d'ella es troba la Kusakabe Mingeikan (entrada: 500 ¥), una de les més antigues de Takayama obertes al públic.

Al costat del carrer Kokubunji Dori val la pena aturar-se en el temple Hida Kokubun-ji, per a veure la pagoda de tres pisos i l'enorme arbre ginkgo que hi ha en el seu pati. De fet, aquest arbre té una edat calculada de 1.200 anys. Aquest temple és el més antic de Takayama, ja que l'edifici original fou construït en el segle VIII.

El torii d'entrada al temple Sakurayama Hachiman (Takayama, Honshū)

Cap al nord de la ciutat antiga vam visitar el temple Sakurayama Hachiman i l'adjacent Takayama Yatai Kaikan (l'entrada costava 820 ¥). En aquest emplaçament s'exhibeixen quatre dels onze passos que s'utilitzen en el famós Takayama Festival (Takayama Matsuri), considerat com un dels millors de tot el Japó.

En realitat el festival de Takayama se celebra a la primavera (14-15 abril) en el temple Hie i a la tardor (9-10 octubre) en el temple Hachiman. En ambdós casos la celebració és similar, traient al carrer en processó uns 11 o 12 passos (yatai) alts i profusament decorats.

D'altra banda, al sud de la ciutat antiga hi ha l'edifici de l'històric Takayama Jin'ya (entrada: 420 ¥), d'estil tradicional japonès i que és l'únic edifici administratiu que queda de l'època del shogunat del període Edo.

Mercats matinals de Takayama

Cada dia hi ha en la ciutat de Takayama dos mercats matinals que tenen lloc entre les 6 hores del matí (des de les 7:00 a l'hivern) i les 12 hores del migdia.

El primer d'ells és el mercat Jinya-mae, el qual s'ubica davant de l'edifici històric Takayama Jin'ya, mentre que el mercat Miyagawa se situa al llarg del riu Miyagawa en la ciutat antiga. La majoria de parades d'aquests mercats venen productes locals, hortalisses, flors, etc. Val la pena veure'ls i passejar per les parades.

Com arribar-hi

El trajecte de Takayama a Kanazawa el vam recórrer amb autobús perquè volíem aprofitar per a visitar en ruta el poblet de Shirakawa-go. Aquesta ruta no es pot fer en tren i el preu de l'autobús no estava inclòs en el JR Pass.

Vam pujar a un autobús operat per la companyia Nohi Bus. En aquelles dates els bitllets només es podien comprar en la terminal d'autobusos que hi havia just davant de l'estació JR de Takayama, però ara també es poden reservar en línia.

Des de Takayama fins a Shirakawa-go el bitllet d'autobús costava 2.400 ¥, mentre que el de Shirakawa-go fins a Kanazawa valia 1.800 ¥. En qualsevol cas, és recomanable comprar els bitllets d'autobús d'aquesta línia amb almenys unes hores d'antelació per no trobar-nos tots els seients ja reservats.

En el nostre cas vam sortir amb l'autobús des de Takayama a les 11:50 i una hora després havíem arribat a la petita estació d'autobusos de Shirakawa-go. En el passat aquest trajecte suposava dues hores, però des de la inauguració de l'autopista Tokai-Hokuriku, en el mes de juliol de 2008, el temps de viatge s'havia reduït a gairebé una hora.

Al costat de la parada de l'autobús de Shirakawa-go hi havia una oficina de turisme amb servei de consigna on era possible deixar les motxilles per a fer la visita al poble més còmodament, però convé assegurar-se d'estar de tornada abans de l'hora de tancament de l'oficina, a les 17:00 (almenys en les dates de la nostra visita).

Acabada la visita a Shirakawa-go vam agafar el darrer autobús, a les 17:20, que sortia amb destinació a Kanazawa, a on vam arribar a les 18:10. L'autobús ens deixà just davant de la moderna i espectacular estació JR de Kanazawa, en la que hi havia, com és habitual, una útil oficina d'informació turística.

Dormir i menjar

A Kanazawa ens vam allotjar en l'hotel Econo Kanazawa Ekimae (8-8, Konohana-Machi, Kanazawa), on vam pagar 6.825 ¥ per una habitació doble amb bany privat i esmorzar inclòs, a més d'Internet gratis i totes les comoditats típiques d'un bussiness hotel japonès.

L'esmorzar d'aquest hotel era de tipus occidental i va resultar ser el més complet del viatge d'entre tots els esmorzars inclosos en el preu de l'habitació. Per tant, recomanem totalment aquest hotel. A més, té l'avantatge addicional de que està situat a només 3 minuts caminant de l'estació JR, en direcció sud.

Coses a veure i fer

KANAZAWA. Aquesta gran ciutat, de gairebé 500.000 habitants, es troba gairebé tocant al mar del Japó i a tocar dels Alps Japonesos, en la regió central de l'illa de Honshū.

Històricament, durant el període Edo, Kanazawa fou la seu del clan Maeda, el segon clan feudal més poderós del Japó després del clan Tokugawa, motiu pel qual la ciutat va emergir com a centre cultural de primera magnitud rivalitzant amb Kyoto i amb Edo, el nom de l'antiga Tòquio.

A més, Kanazawa va tenir la fortuna d'escapar quasi indemne dels bombardeigs aeris aliats durant la II Guerra Mundial, per la qual cosa nombrosos edificis històrics han sobreviscut en bastant bon estat.

Per al viatger Kanazawa té suficients atractius com per justificar sobradament la seva visita. Entre ells destacaríem el barri de les geishes, el barri dels samurais o el magnífic jardí Kenrokuen.

A causa de l'extensió geogràfica de Kanazawa val la pena comprar un passi d'un dia per al Kanazawa Tour Bus, el qual permet pujar i baixar les vegades que es vulguin al llarg del seu recorregut, ideal per a visitar els principals punts d'interès de la ciutat. Es venien en un quiosc que hi havia a l'entrada de l'estació JR i el seu preu era llavors de 500 ¥.

Ruta turística per la ciutat de Kanazawa

Vam començar el nostre recorregut turístic per la ciutat de Kanazawa amb l'autobús turístic i vam baixar en la parada 6 per visitar l'antic barri de les geishes (Higashi Chaya).

El carrer Higashi Chaya en l'antic barri de geishes (Kanazawa, Honshū)

Aquesta zona és molt tranquil·la i consisteix bàsicament en un preciós i petit carrer amb unes quantes cases de fusta d'estil tradicional que antigament eren cases de geishes. Ara algunes d'aquestes cases allotgen botigues o restaurants i d'altres, com la Shima House (l'entrada costava 400 ¥), es poden visitar per dins. Aquesta casa de geishes era la més luxosa i important del barri, així que la casa és molt bonica i guarda molts objectes d'aquella època. Molt recomanable.

Acabada la visita a aquest bonic i interessant barri vam tornar fins a la parada 6 de l'autobús i vam esperar a que passés el següent. Vam continuar amb l'autobús fins arribar a la parada 9. Primer de tot vam entrar en el recinte del castell de Kanazawa per la porta Ishikawa-mon (entrada gratuïta) i vam fer una volta pel bonic parc que l'envolta.

A continuació vam creuar el carrer i vam entrar per la porta nord en el Jardí Kenroku-en, sense cap dubte la principal atracció turística de Kanazawa. Està considerat com un dels tres millors jardins del Japó des del punt de vista paisatgístic, tot i que molts opinen que aquest és el millor.

Aquest enorme jardí fou originalment el jardí exterior del castell de Kanazawa, creat per la poderosa família Maeda al llarg de 170 anys, tot i que no es va obrir al públic fins l'any 1871.

En ell podem trobar-hi estanys, rierols, cascades, ponts, casa de te, pedres i molts arbres i flors. L'abundant aigua que circula pel jardí s'obté d'un riu llunyà mitjançant un sofisticat sistema hidràulic construït l'any 1632.

És curiós observar el sistema de cordes que van des de la part superior dels arbres fins a les branques baixes, en forma de paraigua, per protegir-los de la neu.

Un dels bells racons del jardí Kenroku-en (Kanazawa, Honshū)

El Jardí Kenroku-en és senzillament meravellós, amb racons increïblement bonics. Dediqueu-li una bona estona perquè val la pena. No en va els seus creadors van intentar donar-li els sis atributs que el fan un jardí perfecte segons la teoria paisatgística xinesa: amplitud, intimitat, artificialitat, antiguitat, aigua abundant i grans vistes.

Després de visitar aquesta meravella vam sortir del jardí per la seva porta oest i vam travessar l'avinguda Hyakumangoku dori per anar fins al veí 21st Century Museum of Contemporary Art. Aquest museu modern i trencador fou inaugurat l'any 2004 i és un dels museus d'art més populars al Japó.

A part del seu contingut val la pena l'edifici que l'allotja, una estructura circular de 112 metres de diàmetre sense una façana o entrada principal ja que és igual per tots els costats i tant dóna per quin costat entrem a l'edifici.

Una part de museu és accessible gratuïtament, incloent la curiosa piscina de Leandro Erlich, un artista conceptual argentí, on sembla que la gent estigui sota l'aigua. L'entrada a l'interior de la piscina, però, és de pagament.

Sortint d'aquest museu vam pujar a l'autobús en la parada 10 i vam baixar de nou en la parada 15 per a fer la visitar a l'històric barri dels samurais (Nagamachi Buke), on van viure alguns antics samurais.

És una zona molt compacta amb boniques cases rere alts murs de pedra. De totes elles es pot visitar la casa Nomura-ke (l'entrada valia 500 ¥), construïda en el segle XIX i que va pertànyer a un important samurai. És molt interessant, tant per la pròpia casa com pel jardí interior i els objectes mostrats.

Jardí de la casa Nomura-ke, en l'antic barri dels samurais (Kanazawa, Honshū)

Continuant amb el nostre passeig pel barri vam trobar l'antiga farmàcia-museu Shinise Kinenkan, però ens vam limitar a veure-la per fora, sense arribar a entrar. Es va establir aquí en el segle XVI, però l'edifici actual és del segle XIX.

Abans d'agafar de nou l'autobús en la parada 16 de tornada cap a l'estació JR i acabar aquí el recorregut per Kanazawa, vam entrar en les veïnes galeries comercials Daiwa, on vam poder descansar una estona i veure l'anar i venir de clients en les botigues exclusives de les grans marques de luxe mundials.

En l'interior d'aquest luxós centre comercial també vam veure l'enorme rellotge que hi ha en l'atri i que, coincidint amb les hores en punt, mostra un automatisme molt curiós.

Shirakawa-go, en la ruta de Takayama cap a Kanazawa

El petit poble de Shirakawa-go, juntament amb el de Gokayama, fou inscrit en la llista de Patrimonis de la Humanitat l'any 1995 a causa de les seves granges tradicionals gassho-zukuri.

Ambdós pobles es troben ubicats en la vall del riu Shogawa, en una remota regió muntanyosa que separa les prefectures de Gifu i Toyama. Shirakawa-go està a uns 50 km a l'oest de Takayama i uns 64 km al sud-est de Kanazawa.

El terme Gassho-zukuri prové del fet que les teulades d'aquestes granges, de palla i amb molt pendent, recorden la posició de les mans d'un monjo budista quan resa. Aquest estil constructiu s'ha anat desenvolupant al llarg de moltes generacions i el seu disseny permet que l'abundant neu dels hiverns no s'acumuli en les teulades de les cases.

Aquestes teulades tradicionals, construïdes sense utilitzar claus, deixen un gran espai interior lliure en la part superior de la casa que s'utilitza per al cultiu de cucs de seda.

Granges «gassho-zukuri » en el nucli d'Ogimachi (Shirakawa-go, Honshū)

Al costat de la parada d'autobús de Shirakawa-go hi havia el Gassho-zukuri Minkaen, un museu a l'aire lliure (l'entrada valia 500 ¥) format per unes quantes granges gassho-zukuri que han estat portades aquí des d'altres punts de la regió per salvar-les de la destrucció.

A Ogimachi, el principal nucli i punt d'interès de Shirakawa-go, s'accedeix per un pont penjant que creua el riu des de la parada de l'autobús. A Ogimachi trobem nombroses granges gassho-zukuri, situades entre camps d'arròs, molt ben conservades i això que algunes d'elles tenen més de 250 anys.

I moltes d'aquestes antigues granges han estat condicionades com a restaurants, museus o bé allotjaments minshuku. Si disposeu de temps, pot ser molt bona idea passar la nit en una d'aquestes granges-hotel, però malauradament aquest no va ser el nostre cas.

En la zona d'Ogimachi destaquem els següents punts d'interès:

• L'inusual temple Myozenji, ubicat al costat de la casa Myozenji-ke.
• La Wada-ke House. És la casa més gran de la zona i fou la llar d'una de les famílies més riques i poderoses d'Ogimachi. L'entrada costava 300 ¥.
• La pintoresca Kanda-ke House. És una de les més ben conservades. Actualment és un museu, amb molt bones vistes des dels seus finestrals. L'entrada valia 300 ¥.
• El mirador Shiroyama. Des d'aquest mirador podreu gaudir d'unes impressionants vistes sobre Ogimachi i la vall de Shogawa. Es troba ubicat al nord del poble i s'hi arriba a través d'un fàcil camí de 15-20 minuts des del centre d'Ogimachi. L'accés a aquest mirador roman tancat durant l'hivern. Per a la baixada cap a Ogimachi des del mirador es pot baixar per l'altre costat, on hi ha un segon mirador i es completa així un bonic recorregut circular.

Vista dels camps d'arròs de la vall de Shogawa des del mirador Shiroyama (Shirakawa-go, Honshū)

Tot i acceptar que Shirakawa-go és un lloc molt turístic, i massificat a estones, estem convençuts de que la seva visita val molt la pena per l'enorme bellesa del conjunt i pel seu interès etno-cultural. A més, si podeu, quedeu-vos a dormir una nit a Ogimachi o, si més no, marxeu del poble en l'últim autobús de la tarda per a gaudir del poble gairebé en soledat, ja que les hores de més afluència són les centrals del dia.

L'altre poble, Gokayama, no era tan fàcilment accessible com el de Shirakawa-go, ja que s'havia de canviar d'autobús a Ogimachi, i potser per aquesta raó tampoc no era tan turístic.

Com arribar-hi

Per al trajecte en tren, d'uns 225 km, entre Kanazawa i Kyoto vam agafar el Limited Express Thunderbird en l'estació JR de Kanazawa, el qual sortia a les 16:52 i arribava a Kyoto a les 19:08.

Quan vam anar a reservar seients per a aquest tren ja no en quedava cap de lliure i ens oferien seients reservats en el següent tren. Però, si per la raó que sigui, no voleu esperar al següent (com va ser el nostre cas), llavors sempre hi ha l'opció de pujar al tren igualment i provar sort de trobar algun seient lliure en un dels vagons de seients no reservats.

Per accedir a aquests vagons cal posar-se al final de la cua que hi pugui haver en la zona de l'andana habilitada per a l'accés a aquests vagons. El pitjor que podria passar és que no trobem un seient lliure en aquests vagons i haguem d'anar dempeus fins que en quedi algun de lliure o fins arribar a la destinació.

Dormir i menjar

A Kyoto ens vam allotjar en un parell d'hotels. El primer d'ells fou l'Econo Inn Kyoto (67 Hirai-cho, Kawaramachi-Gojo Sagaru, Kyoto), que havíem reservat el dia anterior per Internet. Aquí vam pagar 7.370 ¥ per una habitació amb dos llits, bany privat, TV i un balconet, a més d'Internet i cafè gratis (recomanem l'habitació 602 per la seva tranquil·litat).

Com aquest hotel estava orientat a viatgers de llarga estada, per a reserves a partir de dues nits el preu per nit disminueix progressivament. Potser el principal inconvenient d'aquest hotel, en la nostra opinió, és que necessitava una renovació urgent.

Tampoc la seva situació era la millor, ja que estava lluny de l'estació JR, a uns 20 minuts caminant, i en un carrer desangelat. Per arribar des de l'estació es podien agafar els autobusos nº 205, 17 o 4 i baixar a Kawaramachi-Gojo, desfent després uns 200 metres el camí per on havia vingut l'autobús.

Per a les següents nits a Kyoto ens vam canviar a l'hotel Toyoko Inn Kyoto Gojo-Karasuma (393 Karasuma St, Kyoto), situat en una avinguda principal, a tres minuts caminant de la parada de metro Gojo (línia Karasuma) i a 15 minuts de l'estació JR de Kyoto.

En aquest hotel vam pagar 7.560 ¥ per una habitació doble, amb bany, esmorzar, Internet i tots els gadgets d'aquesta cadena. Per la poca diferència de preu amb l'anterior la veritat és que aquest fou molt millor: era més nou, estava més ben comunicat i una mica més a prop de l'estació de tren i, sobretot, en una millor zona, amb més animació.

A Kyoto val molt la pena tastar l'Okonomiyaki, un plat típic de la regió de Kansai, amb una remota similitud a la pizza. És molt bo, incloent la seva preparació.

Per a esmorzar una bona alternativa és l'UCC Cafe Plaza (per exemple el que hi ha a la cantonada dels carrers Karasuma-dori i Sichijo-dori).

En l'estació JR, sobretot en la planta 11 (anomenada Eat Paradise), hi ha restaurants per a tots els gustos i preus. També en la zona de Gion hi ha nombrosos restaurants, però en ser una zona tan turística aquests són de preus cars.

Per canviar diners una opció és la Post Office, al costat de l'estació de tren, però vam trobar millor canvi en la botiga Tokai, una Ticket Discount Shop, que hi ha davant l'estació JR.

Coses a veure i fer

KYOTO. Aquesta ciutat va ser la capital del Japó i la residència de l'emperador des de l'any 794 fins al 1868. Al llarg dels segles Kyoto ha estat destruïda per incendis i guerres, tot i que gràcies a la seva importància històrica es va deslliurar d'estar a la llista de possibles objectius de la bomba atòmica i de ser blanc en molts bombardeigs aeris, per la qual cosa són molts els temples i edificis històrics que han sobreviscut en bon estat fins avui dia.

L'any 1994 la UNESCO va inscriure com a Patrimoni de la Humanitat al conjunt de monuments històrics de l'antiga Kyoto, incloent tretze temples budistes, tres santuaris xintoistes i el castell de Nijo, que formen part de les ciutats actuals de Kyoto, Uji i Ôtsu.

Kyoto concentra un 20% dels Tresors Nacionals del Japó. Amb aquesta gran quantitat de patrimoni històric, social i cultural no estranya que el turisme sigui una de les principals fonts d'ingressos de la ciutat.

Malgrat la grandària de la ciutat no és difícil moure's per Kyoto gràcies a la seva quadrícula de carrers en el centre i a què els carrers tenen nom, a diferència de moltes altres ciutats japoneses.

Molts dels llocs d'interès per al viatger es troben allunyats del centre, per la qual cosa es fa necessari agafar l'autobús o el metro. Podeu trobar informació actualitzada sobre l'autobús i el metro en la ciutat de Kyoto en la pàgina Kyoto City Bus & Subway Information Guide.

En les dates del nostre viatge l'autobús era el transport públic més efectiu, pràctic i barat per a moure's per Kyoto, tot i que els trajectes podien ser costosos en temps a causa dels embussos i dels semàfors.

En la porta oest de l'estació JR de Kyoto hi havia una Bus Ticket Office on comprar els bitllets d'autobús, com per exemple l'interessant City Bus All-day Pass que per 500 ¥ permetia l'ús il·limitat d'autobusos durant el dia en curs.

Amb ell es podia arribar fins a la majoria de punts d'interès de Kyoto, però si algun no estava comprès en aquesta tarifa plana llavors n'hi havia prou amb pagar un suplement.

D'altra banda, a l'Oficina de Turisme que hi ha a l'interior de l'estació JR de Kyoto, vam poder aconseguir abundant i útil informació per a visitar Kyoto, com per exemple el superpràctic fulletó Kyoto Walks on es donen una sèrie de circuits a peu per diferents àrees de Kyoto per a veure el més interessant i centrar la visita. Ara el teniu disponible en línia.

És tal la quantitat de possibles llocs d'interès que hi ha per visitar en la ciutat de Kyoto que podríem escriure pàgines i pàgines sobre ells... però no ho farem.

Monuments històrics de l'antiga Kyoto

Només citar alguns dels monuments imprescindibles a visitar en la ciutat de Kyoto, tot i que això, com tot, va a gustos:

Vista de Kinkaku-ji o temple del Pavelló Daurat (Kyoto, Honshū)
• Kinkaku-ji (Temple del Pavelló Daurat), construït inicialment a finals del segle XIV.
• Tō-ji, un temple budista Shingon. El temple original data del segle VIII.
• Nanzen-ji, un complex monàstic i de temples de culte budista. Fou fundat per l'emperador Kameyama l'any 1291.
• Ryōan-ji, un temple budista zen que conté un dels karesansui (jardins secs) més famosos del món, del segle XV..
• Hōnen-in, un temple budista que data del segle XII.

Posta de sol sobre Kyoto des del temple Kiyomizu-dera (Kyoto, Honshū)
• Kiyomizu-dera, un temple budista que data de l'any 778, encara que els edificis actuals van ser construïts el 1633. La seva ubicació el fa un lloc ideal per a veure la posta de sol i ofereix impressionants vistes de la ciutat.
• Tenryū-ji, un temple de budisme zen que data de mitjans del segle XIV i que és localment molt apreciat.
• Ginkaku-ji (Temple del Pavelló Platejat), un temple de budisme zen que data del segle XV i que té un jardí japonès.
• Castell de Nijō. Fou construït en el segle XVII com a residència a Kyoto dels shoguns Tokugawa.

Que cadascú esculli allò a veure segons el temps disponible, els gustos personals i el pressupost, ja que heu de tenir en compte que en molts d'aquests monuments s'ha de pagar entrada.

Altres punts d'interès a Kyoto

Per si això fos poc, a més de la multitud de llocs d'interès històric que hi ha a Kyoto, també hi ha altres punts de la ciutat que poden resultar igualment atractius per al viatger:

• El Camí del Filòsof (Tetsugaku no Michi). És un camí per a vianants que s'estén uns 2 km al llarg del canal del llac Biwa entre un paisatge natural molt bonic. El nom del camí prové del nom del professor de la Universitat de Kyoto i influent filòsof japonès Nishida Kitaro, de qui es diu que utilitzava diàriament aquest camí per a meditar. Avui dia aquesta ruta és un lloc molt popular per a veure la floració dels cirerers i el fullatge de tardor. També passa per alguns dels santuaris i temples més impressionants del Japó.

Geisha passejant per un carrer del barri de Gion (Kyoto, Honshū)
• Barri de Gion. És el millor lloc per a veure (o almenys intentar-ho) les famoses geishes. Potser el millor lloc on veure-les sigui el carreró Pontochō-dori d'aquest popular barri. En la mateixa zona trobem el Gion's Corner, un popular espectacle turístic on es poden veure fins a set varietats d'art tradicional japonès.
• Jardins del Palau Imperial de Kyoto. Paga la pena passejar tranquil·lament pels bonics jardins del Palau Imperial de Kyoto, l'antiga residència de la família imperial nipona. L'interior del palau només es podia visitar prèvia reserva en una oficina que hi havia en el mateix parc.

Botigues d'aliments frescos en el mercat Nishiki (Kyoto, Honshū)
• Mercat Nishiki. També és molt recomanable visitar el centenari mercat Nishiki, un estret carrer comercial cobert (paral·lel a l'avinguda Shijo) i amb més de 100 botigues que venen tot tipus d'aliments frescos o envasats.
• Estació de Kyoto. Quant a construccions modernes i futuristes destaquem l'impressionant edifici de l'estació de Kyoto, el principal node de transport de la ciutat i un dels més grans del país. Val la pena pujar fins a la terrassa descoberta que hi ha en la planta 12, de dia o de nit, per a gaudir de les seves extraordinàries vistes
• Mirador de la Torre de Kyoto. Dalt de la torre d'observació Kyoto Tower, just davant de l'estació de Kyoto, hi ha un mirador situat a una altitud de 100 metres amb vistes sobre la ciutat de Kyoto en totes les direccions.

El temple xintoista de Fushimi Inari-Taisha

El santuari xintoista de Fushimi Inari-Taisha és el més famós dels milers que hi ha en tot el Japó dedicats a Inari, el déu xintoista de la fertilitat, l'arròs, l'agricultura, les guineus, la indústria i l'èxit en general. Fou fundat en el segle VIII i actualment està considerat com un dels llocs més bonics en la zona de Kyoto i és un dels símbols del Japó.

Aquest santuari és molt popular i famós, en gran part gràcies als centenars de toriis vermells que delimiten els diversos senders que recorren el turó des de l'entrada en la base del turó, on hi ha el santuari Go Honden i la porta de Sakura, fins al cim del turó, on es troba el santuari principal. Aquests torii són donacions de particulars, famílies o d'empreses.

Un dels racons del santuari Fushimi Inari-Taisha (Inari, Honshū)

En total hi ha uns 4 km de camins, al llarg dels quals podem veure nombroses estàtues que representen guineus, suposadament els missatgers d'Inari.

La visita a aquest santuari és molt recomanable, ja que es tracta d'un lloc extremadament fotogènic i també per l'experiència que suposa recórrer aquests senders sota centenars de torii vermells.

Els camins que condueixen al santuari principal, dalt del turó, transcorren per l'interior d'un bosc. Si hi aneu a l'estiu, sobretot amb humitat i a última hora de la tarda, és convenient portar algun repel·lent per als mosquits.

L'entrada al complex de Fushimi Inari-Taisha es troba just a l'altre costat del carrer Fukakusa Inarionmaecho que trobareu a la sortida de l'estació JR Inari.

Tal com expliquem en l'apartat Com arribar a Nara, nosaltres vam visitar el temple de Fushimi Inari en ruta des de Kyoto cap a Nara en tren. El trajecte des de l'estació de Kyoto fins a la d'Inari suposa uns 8 minuts agafant la Nara Line.

Com arribar-hi

Per a recórrer el trajecte de 45 km entre les ciutats de Kyoto i Nara vam pujar a un tren local de la JR Nara Line en l'estació de Kyoto i amb destinació cap a Nara.

Però no vam anar directament fins a Nara, sinó que vam baixar del tren al cap de dues parades, en l'estació d'Inari, després d'un trajecte de només 8 minuts des de Kyoto amb la intenció de visitar el santuari de Fushimi Inari Taisha.

En la pròpia estació d'Inari hi havia una consigna per a deixar l'equipatge i poder visitar el temple amb més comoditat si anem de pas, com era el nostre cas. Però si la motxilla és gran pot ser que no càpiga perquè les consignes no eren prou grans per a encabir-hi qualsevol equipatge. Per sort, l'empleat que hi havia a l'entrada de l'estació va accedir amablement a guardar-nos la motxilla dins de la seva oficina fins a la nostra tornada.

Acabada la visita al temple de Fushimi Inari vam tornar a l'estació d'Inari per a recollir l'equipatge i continuar viatge cap a Nara. Però seguint els savis consells d'un empleat de l'estació vam optar per pujar al primer tren local que passava amb destinació a Nara, però baixant abans en l'estació d'Uji, on vam esperar el pas d'un tren ràpid que passava poc després i amb destinació final a Nara, emprant un total de 50 minuts en el trajecte d'Inari a Nara.

Aquesta combinació via Uji resultà més ràpida que la de fer tot el trajecte entre Inari i Nara amb el tren local, ja que aquest tren s'aturava en totes les estacions.

Dormir i menjar

A Nara ens vam allotjar en el ryokan Nakata Bed & Breakfast (1-1 Teramachi, Nara), on vam pagar 7.600 ¥ en efectiu per una habitació d'estil japonès (amb tatami i futó) i amb bany compartit. Lloc molt recomanable, però malauradament aquest lloc va tancar anys després de la nostra visita i ja no existeix.

El lloc estava com nou i molt ben cuidat. Ens havíem de descalçar només entrar a la casa per a no malmetre el terra de fusta. El seu propietari parlava anglès i era molt amable i atent amb nosaltres.

En aquest allotjament també es podien llogar bicicletes per només 300 ¥/día i Internet era gratis. Estava situat en un carrer secundari, a només cinc minuts caminant de les estacions JR i Kintetsu Nara.

Si no s'esmorzava en el ryokan una bona alternativa era la cafeteria Pinocchio, en el carrer Sanjo-dori. En aquest mateix carrer recomanem anar a dinar o sopar al restaurant Drink Drunk, amb un deliciós menú que costava només 750 ¥.

Coses a veure i fer

NARA. Aquesta ciutat, situada uns 45 al sud de Kyoto i uns 33 km a l'est d'Osaka, fou la primera capital permanent del Japó, l'any 710, fins que la influència i ambicions polítiques dels poderosos monestirs budistes de la ciutat van ser una amenaça per al govern i es va decidir traslladar la capital a Nagaoka l'any 784.

Gràcies a aquest important passat Nara conserva un bon nombre de monuments històrics, incloent alguns dels temples budistes més antics i més grans de tot el Japó, els quals justifiquen sobradament la visita a Nara. A més, després de passar alguns dies en una gran metròpolis com Kyoto, vam agrair molt arribar a aquesta petita i tranquil·la ciutat.

En el nº 1082 de Sanjohonmachi es troba l'oficina turística Nara City Tourist Information Center, oberta de 9 a 19 hores, on podreu trobar mapes i informació diversa de la ciutat.

Ruta a peu pels monuments històrics de l'antiga Nara

L'any 1998 la UNESCO va inscriure en la seva llista de Patrimonis de la Humanitat el conjunt de monuments històrics de l'antiga Nara, format per vuit temples, santuaris i restes de l'antiga Nara.

Per a optimitzar la visita als llocs d'interès turístic de Nara vam trobar molt útil el recorregut a peu que proposava la guia Lonely Planet. El recorregut proposat, amb el seu inici i final en l'estació Kintetsu Nara, té una longitud aproximada d'uns 5 km i cal comptar-hi almenys mitja jornada.

Caminant uns 200 metres a l'est de l'estació Kintetsu-Nara entrem dins dels límits del Parc de Nara, un enorme parc públic de gran bellesa escènica i que aplega els monuments més notables de l'antiga Nara.

Cérvols passejant pels voltants de la Nadaimon o «Gran Porta del Sud» d'accés al Parc de Nara (Nara, Honshū)

El primer que sorprèn al visitant és el fet de trobar cérvols més o menys domesticats vagant lliurement per la zona del Parc de Nara i voltants. La raó és que, segons una llegenda, el déu mitològic Takemikazuchi va arribar a Nara sobre un cérvol blanc per guardar la ciutat i des de llavors els cérvols són vistos com a animals celestials que la protegeixen.

Hi ha més d'un miler de cérvols sika (cérvol nipó) en la zona i també estan catalogats coma «monument natural». No falten xiringuitos on es venen petites galetes per donar als cérvols, pel que és fàcil veure a un o més cérvols perseguint a un local (o visitant), nen o adult, a la caça i captura de les galetes que porti a la mà.

Seguint aquesta ruta vam passar pel preciós temple Kōfuku-ji i poc després per l'espectacular temple Todai-ji, l'estrella de Nara i amb raó, ja que és molt bonic i interessant. Aquest darrer temple compte amb dos rècords mundials: té l'edifici de fusta més gran del món i també el Buda de bronze més alt del món.

Passant a través de la «fossa nasal de Buda» en el temple de Todai-ji (Nara, Honshū)

Dins del Daubutsu-donin, l'edifici principal del temple Todai-ji, fixeu-vos en un pilar de fusta amb un forat en la seva base que hi ha a la dreta en la part posterior de l'enorme estàtua del Gran Buda. Es diu que aquest forat té la mateixa mida que la fossa nasal de l'estàtua, aproximadament amb una amplada de 37x30 cm i una profunditat de 110 cm.

Alguns nens (i no tan nens!!), sobretot locals, gosen ficar-se pel forat per a intentar passar a l'altre costat. Segons la llegenda qui aconsegueixi travessar el pilar per aquest forat arribarà a la Il·luminació i tindrà bona salut i protecció contra la mala sort (?). Activitat no apte per a persones aprensives, claustrofòbiques i occidentals en general.

Després vam continuar la ruta a peu pel temple Nigatsu-do, situat dalt d'un turó, i amb formidables vistes de Nara i voltants. I a continuació vam visitar el veí temple Sangatsu-do.

Després de recórrer alguns centenars de metres cap al sud vam arribar al preciós Kasuga Taisha, un gran temple xintoista en el que hi ha milers de llanternes de fusta o pedra per tot arreu. Després, passejant per camins del parc en direcció oest, vam arribar fins al torii Ichi-no.

Llanternes de pedra en el temple xintoista Kasuga Taisha (Nara, Honshū)

Caminant en direcció cap al centre de Nara, vam sortir dels límits del Parc de Nara i vam passar pel costat de l'estany Sarusawa-ike abans d'internar-nos en el barri de Naramachi per recórrer i visitar alguns dels seus carrers.

Vam finalitzar aquest recorregut a peu per Nara quan vam arribar de nou a l'estació Kintetsu-Nara.

Com arribar-hi

El nostre desplaçament des de Nara fins a Hiroshima, de 394 km, va començar en l'estació JR de Nara, on vam agafar a les 14:19 un tren local ràpid de la JR Yamatoji Line fins a l'estació d'Osaka, a on vam arribar 33 minuts després.

Per cert, poc abans d'arribar a l'estació d'Osaka mireu per la finestreta del costat esquerre del tren per veure l'espectacular edifici Umeda Sky, emblema de la ciutat d'Osaka.

En aquesta estació vam canviar a un tren que estava en l'altre costat de la mateixa andana, el JR Special Rapid Service, que en només 4 minuts ens portà fins a l'estació de Shin-Osaka, on vam reservar seients en el shinkansen Hikari RailStar que sortia a les 16:15 i arribava a Hiroshima a les 17:52.

La nostra idea inicial era aturar-nos a la ciutat d'Himeji, situada a mitja hora en tren d'Osaka en el camí cap a Hiroshima, per a visitar el castell Himeji i després continuar viatge, però en l'últim moment vam esbrinar que l'horari de visites del castell acabava a les 16:00, bastant abans del que deia la guia Lonely Planet. Per tant, vam decidir d'anar directament cap a Hiroshima i visitar el castell l'endemà des d'aquesta ciutat.

Dormir i menjar

A Hiroshima ens vam allotjar en l'hotel Toyoko Inn Hiroshima-eki Minamiguchi-migi (1-26 Nobori-cho Naka-ku), on vam pagar 7.140 ¥ per una habitació semidoble amb tot el pack de comoditats habituals d'aquesta cadena.

Aquest hotel està a només 9 minuts caminant des de la sortida sud de l'estació JR i creuant el pont Kamiyanagi, encara que hi ha un servei gratuït de transport entre l'hotel i l'estació.

Com sempre, a l'estació JR d'Hiroshima hi ha una gran varietat de restaurants, d'entre els quals recomanem el Luniette, al costat de l'entrada als shinkansen. També recomanem el restaurant Royal Host a només 50 metres de l'hotel.

Coses a veure i fer

HIROSHIMA (pronunciat Iróxima). Aquesta ciutat, en la que viuen al voltant d'un milió d'habitants, es troba al sud-oest de l'illa de Honshū i és tristament famosa per ser la primera ciutat del món objecte d'un atac nuclear, el 6 d'agost de 1945. Per aquest motiu, juntament amb Nagasaki, l'altra ciutat bombardejada, és avui un símbol de la pau mundial.

Un cop finalitzada la II Guerra Mundial es va fer un gran esforç en la reconstrucció de la ciutat, incloent alguns dels seus monuments històrics, com el castell d'Hiroshima i el parc Shukkeien.

Apart de la visita als principals llocs d'interès en la pròpia ciutat d'Hiroshima, vam fer des d'aquí un parell d'excursions: al Castell Himeji, situat a uns 230 km a l'est d'Hiroshima, i a l'illa d'Itsukushima, a uns 25 km al sud-oest.

La ciutat d'Hiroshima

El Memorial de la Pau d'Hiroshima, inscrit l'any 1996 en la llista de Patrimonis de la Humanitat per la UNESCO, és més conegut amb el nom de Cúpula de la Bomba Atòmica o Cúpula Genbaku i està format per l'estructura de l'únic edifici que va romandre dempeus aprop del lloc on va explotar la bomba atòmica sobre Hiroshima.

El Monument de la Pau d'Hiroshima o Cúpula de la Bomba Atòmica (Hiroshima, Honshū)

I és que a causa de la peculiar orografia del terreny, el poder destructiu de la bomba atòmica llançada sobre la ciutat d'Hiroshima va ser brutal i no va deixar res dempeus en un radi de 2 km a excepció d'aquesta edifici.

Aquest edifici, que a l'època allotjava una institució que promovia la indústria local, s'ha conservat en el mateix estat en que va quedar després de l'explosió, com a símbol descarnat de la força més destructiva creada por l'ésser humà en tota la seva història, i com a encarnació dels anhels de pau mundial i de l'eliminació de totes les armes nuclears.

Al voltant seu es va crear el Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima, del que la Cúpula de la Bomba Atòmica és el seu principal punt de referència i la imatge més reproduïda d'Hiroshima.

A escassa distància d'ell es troba el Museu Memorial de la Pau d'Hiroshima. Aquest museu consta de dos edificis i és d'obligada visita, tot i que és impossible no sortir amb una profunda sensació d'esglai i d'enorme tristesa per la vilesa i crueltat de l'ésser humà amb accions com aquestes.

Al llarg de les sales del museu es mostra la història d'Hiroshima i tot el que concerneix a l'episodi de la bomba atòmica, incloent tot allò ocorregut aquell fatídic 6 d'agost de 1945, amb especial èmfasi en el patiment que va generar en centenars de milers de persones que aquell dia van veure truncades les seves vides.

El preu simbòlic de l'entrada al museu era de 50 ¥ en les dates de la nostra visita. Les sales d'aquest museu solen estar atapeïdes de visitants, la qual cosa fa que, de vegades, sigui difícil i incòmode poder veure les nombroses i interessants fotos, mapes, vídeos o panells explicatius.

Entre el Museu Memorial de la Pau i la Cúpula de la Bomba Atòmica es troba el Cenotafi en honor de les Víctimes de la Bomba Atòmica, una tomba en forma d'arc que homenatja els morts de l'explosió, incloent tant les víctimes immediates de la detonació com les que van morir posteriorment a causa d'ella. Sota l'arc del cenotafi hi ha un calaix de pedra amb els noms d'unes 220.000 persones.

En el Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima també hi ha un Monument a la Pau de la Infantesa i la Flama de la Pau, la qual porta encesa des de l'1 d'agost de 1964 i no s'apagarà fins que hagin desaparegut totes les armes al món, la qual cosa ens fa témer que hi ha flama per a estona.

El Memorial en honor de les Víctimes de la Bomba Atòmica, amb la Cúpula al fons (Hiroshima, Honshū)

Continuant el nostre passeig per aquest parc també vam veure, entre d'altres llocs simbòlics, la Torre del Rellotge de la Pau, un Memorial a les Víctimes Coreanes de la Bomba Atòmica o la Casa de Descans.

Per arribar fins al Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima des del nostre hotel vam anar a peu a l'avinguda Aioi-dori i allà vam agafar el tramvia (150 ¥), baixant en la parada Genbaku-Domu mae, just davant de la Cúpula de la Bomba Atòmica.

Acabada la visita al Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima vam caminar uns 15 minuts cap al nord fins arribar al Castell d'Hiroshima, el qual es troba envoltat per un gran fossat ple d'aigua.

Es tracta d'una reconstrucció bastant fidedigna, ja que l'original fou destruït per l'explosió de la bomba atòmica. No el vam visitar. Era tard i ens vam limitar a vorejar-lo al llarg de tot el seu perímetre en un bonic passeig.

Des d'aquí vam tornar cap al sud seguint l'avinguda Kojo-dori, imperdible per l'altíssim edifici de l'hotel de luxe Rihga Royal. I així vam arribar fins al carrer Hondori, un carrer per a vianants cobert i amb moltes botigues, bars i restaurants.

La vida nocturna i de lleure és molt animada en la ciutat d'Hiroshima, sobretot els caps de setmana, i es concentra en els barris de Shintenchi i Hakarekawa, on hi trobareu multitud de bars, restaurants, pachinkos, clubs i altres llocs de dubtosa reputació.

Nosaltres vam visitar aquesta animada zona un dissabte a la nit i els carrers estaven atapeïts de gent (i de taxis a la cacera de clients). Mireu a on mireu, veureu rètols i llums multicolor que anuncien els molts negocis que hi ha aquí.

El Castell de Himeji

El Castell de Himeji fou inscrit l'any 1993 en la llista de Patrimonis de la Humanitat per la UNESCO gràcies al fet de que representa la més perfecta expressió arquitectònica d'un castell japonès de principis del segle XVII.

La impressionant fortalesa de Himeji (pronunciat «Jimégi») està situada dalt d'un turó i consta en realitat de 83 edificis de fusta amb característiques defensives molt perfeccionades i sistemes de protecció realment enginyosos. És una obra mestra de l'arquitectura en fusta que uneix els aspectes funcionals a un gran atractiu estètic.

Vista frontal de l'imponent castell d'Himeji (Himeji, Honshū)

Himeji és el castell japonès prototípic, amb una base de pedra molt alta, murs emblanquinats i un traçat típic dels seus edificis interiors. El castell original fou construït l'any 1346, però l'actual data de principis del segle XVII i des de llavors s'ha mantingut pràcticament intacte, fins i tot durant el bombardeig de Himeji a la Segona Guerra Mundial i els desastres naturals, inclòs el Gran terratrèmol de Hanshin de 1995.

Juntament amb els castells de Matsumoto i de Kumamoto forma la trilogia de castells més famosos del Japó, encara que el de Himeji és el més visitat de tots ells.

A causa de la fotogenia i del magnífic estat de conservació del castell, aquest ha aparegut en diverses sèries i pel·lícules japoneses, com per exemple Kagemusha i Ran del gran director japonès Akira Kurosawa. Però també en films de Hollywood, com Només es viu dues vegades de la saga de James Bond.

L'entrada al castell costava llavors 600 ¥. Per altra banda, al costat de les taquilles hi havia una consigna on es podien deixar les motxilles per a fer més còmoda la visita.

Per a veure les diferents dependències del castell cal comptar com a mínim unes dues hores, o més si hi ha molta gent, ja que les escales de pujada fins al cinquè pis de la torre principal solen ser un coll d'ampolla.

En resum, el Castell de Himeji és un lloc francament espectacular i la seva visita val moltíssim la pena.

Armadures dels antics guerrers samurais en el museu del castell d'Himeji (Himeji, Honshū)

El castell es troba a la ciutat de Himeji, la qual està uns 95 km a l'oest d'Osaka i uns 250 km a l'est d'Hiroshima, de tal forma que es pot visitar fent una parada en aquesta ciutat en el trajecte en tren entre Osaka i Hiroshima.

Nosaltres ho volíem voler fer així, però no va poder ser perquè a darrera hora ens vam assabentar que l'horari de visita del castell era fins a les 16 hores i, donada l'hora que era quan vam sortir des d'Osaka, vam preferir anar directament a Hiroshima, on ja teníem reservat l'hotel per aquella nit, i deixar la visita a Himeji per al dia següent.

En un altre país això aquest canvi de darrera hora ens hagués fet perdre molt temps, però això és el Japó...!!

El trajecte de 250 km entre Hiroshima i Himeji en un shinkansen Hikari es fa en 59 minuts. I des de l'estació JR Himeji a l'entrada del castell hi ha un passeig a peu de 15-20 minuts. El viatge d'anada i tornada i la visita ens va suposar un matí.

L'illa-santuari d'Itsukushima

L'illa-santuari d'Itsukushima (coneguda popularment amb el nom de Miyajima) fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1996 i és un lloc sagrat del xintoisme des de temps molt antics.

L'illa d'Itsukushima està situada en el mar interior de Seto, uns 25 km al sud-oest d'Hiroshima. El motiu pel qual l'illa és coneguda popularment amb el nom de Miyajima, que en japonès significa «illa-santuari», es deu al fet de que l'illa sempre ha estat identificada amb el temple d'Itsukushima que hi ha en una cala de la costa nord de l'illa.

En el segle VI es va alçar el primer temple de l'illa, però el santuari actual data del segle XII. Els seus edificis, armònicament disposats, fan gala del gran mestratge tècnic i artístic dels seus constructors. A més, el seu disseny i composició juguen amb el contrast de colors i volums entre el mar i la muntanya, unint la bellesa del paisatge natural que l'envolta a la creativitat humana.

El Gran Torii vermell, la porta d'accés a l'illa-santuari d'Itsukushima (Itsukushima, Honshū)

El que fa únics a aquest santuari i a l'enorme torii vermell que hi ha a prop d'ell és que van ser construïts sobre l'aigua i semblen flotar sobre ella quan la marea està alta. Per aquest motiu és important informar-se abans de la visita de les hores en què es donarà la marea alta, per exemple a través de la pàgina Itsukushima tide times.

L'entrada al santuari d'Itsukushima costava llavors 300 ¥. El santuari està format per diversos edificis, connectats entre si per passarel·les de fusta que estan suportades per pilars sobre el mar.

Després de la visita al santuari val la pena passejar seguint el perímetre de la cala on es troba. D'aquesta manera tindrem diferents perspectives del torii flotant i del propi santuari, a més de trobar altres llocs d'interès al llarg del camí. També aquí trobareu cérvols sika que vagaregen pel passeig al costat del mar, barrejant-se amb els turistes.

El santuari flotant de l'illa d'Itsukushima en un dia de pluja (Itsukushima, Honshū)

Nosaltres vam anar a Miyajima des d'Hiroshima i vam tornar el mateix dia, però si hi teniu interès podria estar bé passar la nit en un ryokan de l'illa per a poder gaudir del lloc sense els molts visitants que hi sol haver durant el dia.

La veritat és que, en la nostra opinió, Miyajima és un lloc molt bonic i amb un cert toc romàntic, i això que el dia de la nostra visita a l'illa fou bastant plujós i va deslluir una mica la visita. Però la vista del santuari i del seu torii flotant està catalogada com una de les tres millors del Japó, essent una imatge típica que apareix en moltes guies, llibres, etc.

Per arribar fins a illa d'Itsukushima vam començar pujant a un tren en l'estació d'Hiroshima i, després d'un trajecte de 22 minuts, vam baixar a l'estació Miyajima-guchi. La terminal del ferri JR cap a l'illa està a només 150 metres d'aquesta estació. Hi sol haver un ferri a/de l'illa cada 15 minuts.

El trajecte en ferri entre l'illa principal i la d'Itsukushima és de només 10 minuts i era gratuït amb el JR Pass. Des del moll al que arriba el ferri fins al santuari d'Itsukushima hi ha un agradable passeig de 10 minuts que va resseguint la costa.

Com arribar-hi

El trajecte des de la ciutat d'Hiroshima fins a la de Beppu, de 334 km, el vam iniciar pujant a l'autobús gratuït de l'hotel en el que estàvem allotjats que ens portà en 5 minuts fins a la sortida nord de l'estació JR d'Hiroshima.

Entre les 7 i les 10 del matí hi havia un autobús d'aquests cada 20 minuts, essent recomanable reservar plaça la nit anterior. Fou molt pràctic per no haver de carregar l'equipatge pel carrer.

Un cop a l'estació d'Hiroshima vam deixar l'equipatge en la consigna, ja que la nostra idea era agafar a continuació el tren cap a Miyajima-guchi, visitar l'illa d'Itsukushima, tornar cap a Hiroshima i, finalment, continuar viatge cap a Beppu després de recollir l'equipatge de la consigna. D'aquesta manera no havíem d'anar i tornar a/de l'hotel a buscar-lo.

Així ho vam fer i a la tornada de la nostra excursió a Miyajima vam pujar al shinkansen Hikari RailStar que sortia a les 13:53 de l'estació d'Hiroshima i arribava a l'estació de Nishi-Kokura de Kitakyūshū a les 14:46.

La ciutat de Kitakyūshū està ubicada en l'extrem nord de l'illa de Kyūshū. La línia de shinkansen travessa l'estret que hi ha entre les illes de Honshū i de Kyūshū a través d'un túnel submarí.

En la mateixa estació de Nishi-Kokura vam canviar de línia, passant de la del shinkansen a la del Limited Express Sonic, un tren que ens va fascinar. En aquesta estació ens va sorprendre la gran animació que hi havia en els seus passadissos, incloent un concert en viu d'una banda de jazz!!.

El nostre tren va sortir de Nishi-Kokura a les 15:08 i arribà a Beppu a les 16:25. A l'estació JR de Beppu hi ha una Oficina de Turisme amb útil informació sobre la zona, incloent la llarga llista de banys termals de Beppu.

Dormir i menjar

A Beppu ens vam allotjar en l'Hotel Seawave Beppu (12-8 Ekimae Cho, Beppu, just davant de l'estació JR), on vam pagar 8.400 ¥ per una habitació de dos llits, amb bany privat, TV i Internet gratis.

Aquest hotel no disposava d'onsen propi, però permetia accedir gratuïtament al de l'hotel Beppu Station que està just darrere seu. Per altra banda, des de la planta 12, on teníem la nostra habitació, hi ha unes vistes formidables de la ciutat i de les seves nombroses fumaroles, així com del mar i les muntanyes que l'envolten.

Al carrer principal Ekimae-dori de Beppu, que va des de l'estació JR cap al mar, i en alguns carrers adjacents hi ha uns quants restaurants. Es podia canviar diners en l'Oficina de Correus o en l'Oita Bank adjacent i el canvi era el mateix.

Coses a veure i fer

BEPPU. La ciutat de Beppu (pronunciat«beppú») està situada en la costa nord-est de l'illa de Kyūshū i és una de les ciutats balneari de més renom de tot el Japó.

És la capital no oficial de l'onsen, perqué té també el major nombre de brolladors d'aigües termals del país. I produeix més aigües termals que cap altre lloc del món, exceptuant la zona del parc nacional de Yellowstone, en els EE.UU.

Per aquest motiu no ha de sorprendre que la principal raó per a visitar Beppu sigui la seva gran oferta de tipus diferents de banys termals que ofereix (d'aigua, fang, sorra, vapor...), així com l'atracció que suposen els anomenats Inferns de Beppu, uns espectaculars brolladors d'aigües termals que són només per a veure'ls, no per a banyar-s'hi.

Per moure's per la ciutat de Beppu potser el millor és comprar un passi diari per als autobusos (llavors costava 900 ¥) segons el nº de desplaçaments en aquest transport que planegem fer per visitar els diferents punts d'interès.

A més, aquest passi d'autobús incloïa alguns descomptes interessants. Es comprava en l'Oficina de Turisme de l'estació JR, on s'acompanyava d'un útil mapa amb els recorreguts.

Beppu, la ciutat dels banys termals

Tal com ja hem dit abans, Beppu és la ciutat balneari per excel·lència del Japó. A més de les fonts termals, els inferns de Beppu (o Beppu Jigoku en japonès) són la seva altra gran atracció.

En aquest context un infern és un pou volcànic amb aigua a altes temperatures (entre 50 i 99,5 ºC) i fang. En alguns casos, la presència de sofre hi afegeix la seva característica olor d'ous podrits. Lògicament, aquests pous no són aptes per al bany, però en alguns d'ells hi ha un onsen per als peus.

L'infern Shiraike Jigoku (Beppu, Kyushu)

Els Inferns de Beppu són nou: Umi, Oniishibozu, Shiraike, Yama, Kamado, Oni-yama, Kinryu, Chinoike i Tatsumaki. Els set primers es troben en la zona de Kannaway i els dos darrers en el remot Shibaseki, a les afores de Beppu.

La visita a cadascun dels inferns costava 400 ¥, però es podia comprar un abonament per a tots ells per 2.000 ¥ (o 1.800 amb el descompte del passi d'autobús).

La forma com es presenten aquests inferns sol tenir un punt kistch o molt kistch segons els casos, la qual cosa és una llàstima, al menys vist amb ulls occidentals.

Dels inferns de Beppu que vam visitar nosaltres recomanem els següents:

• Umi Jigoku, un dels més bonics, segons el nostre parer, amb el seu estanyol d'aigua blau clar;
• Oniishibozu Jigoku, amb les seves bombolles de llot que emergeixen dels bassals de fang;
• Shiraike Jigoku, amb un estanyol d'aigua lletosa a punt d'ebullició;
• Chinoike Jigoku, amb un fotogènic estanyol d'aigua de color entre marró i vermellós;
• Tatsumaki Jigoku, amb un guèiser d'aigua calenta que apareix cada 25-30 minuts i dura uns 5 minuts.

El guèiser d'aigua i vapor de l'infern Tatsumaki Jigoku (Beppu, Kyushu)

I alguns dels millors banys termals públics de Beppu són els següents:

• Tanayu Onsen, situat en el Suginoi Hotel;
• Onsen Hoyo Land, un dels millors de Beppu, amb una zona mixta;
• Takegawara, el més famós i antic de Beppu. Fou construït l'any 1879 i té banys de sorra;
• Hyotan Onsen, l'únic del Japó guardonat diverses vegades amb tres estrelles Michelin;

De tots ells nosaltres vam provar el Hoyo Land Onsen, en el que l'entrada valia 1.050 ¥, però amb el passi de l'autobús s'aconseguia un 10% de descompte. Si no es porta tovallola s'havien de sumar 150 ¥ per una tovalloleta d'onsen.

Aquest onsen és molt gran i d'aspecte bastant decrèpit, però val la pena pels seus banys de llot. N'hi ha a l'interior, separats per sexes, però és molt millor el que hi ha a l'exterior, el qual és mixt (junts, però no barrejats).

Per altra banda, a Beppu hi havia també l'opció de visitar el curiós Beppu Hihokan (adreça: 338-3 Shibuyu Kannawa), considerat com el millor museu del sexe del Japó. Dissortadament sembla que aquest museu va tancar l'any 2011.

La paraula japonesa «Hihokan» és un eufemisme per a referir-se a un museu del sexe, ja que el seu significat literal ve a ser «la casa del tresor secret». De museus d'aquest tipus n'hi ha de molts altres pel territori japonès.

Aquest museu kitsch va ser creat l'any 1980 per un aficionat als artefactes eròtics com a homenatge a la indústria per a adults local. S'hi exposava art eròtic, amb figures de cera, de fusta, estatuetes, pintures, etc. principalment del Japó, l'Índia, el Tibet i Papua Nova Guinea. L'entrada costava llavors 1.000 ¥

Usuki i els seus Buda de pedra

Una excursió molt recomanable a fer des de Beppu és a la petita població d'Usuki, a uns 50 km al sud-est de Beppu, per tal de veure la magnífica col·lecció d'escultures en pedra de Buda coneguda com Usuki Sekibutsu.

Algunes de les escultures de pedra d'Usuki Sekibutsu (Usuki, Kyushu)

Es creu que aquestes boniques escultures van ser tallades entre els segles XII i XIV per raons que encara no estan clares, ja que al Japó les estàtues de Buda de pedra són rares. En total hi ha 59 estàtues que s'agrupen en 4 grups excavats en la paret vertical d'un turó, essent les figures de Buda excavades a la roca més grans que es poden trobar al Japó.

El lloc no solament és bonic per les estàtues tallades en la roca, sinó també per l'entorn rural i el bosc de bambú. L'entrada a Usuki Sekibutsu costava 530 ¥. Per altra banda, en la zona hi ha diversos rètols que avisen de la presència de serps i, efectivament, en vam veure una, però no era una anaconda precisament.

A només cinc minuts caminant cap a l'est es troba el petit temple de Mangatsu-ji, amb unes quantes escultures de pedra més, inclosa una del sacerdot budista que, segons la llegenda, va crear els Budes de pedra.

Per arribar a la població d'Usuki des de Beppu vam agafar un tren exprés que va fer el trajecte en 50 minuts (amb un tren local eren 70 minuts). Des de l'estació d'Usuki hi ha autobusos (300 ¥) que van fins a la zona on es troba l'Usuki Sekibutsu, en una àrea muntanyosa a 4 km del centre d'Usuki, i que també s'aturen en la plaça Shuji, al centre d'Usuki.

Altres estàtues de Buda d'Usuki Sekibutsu (Usuki, Kyushu)

També es podien llogar bicicletes (costaven 100 ¥/hora) en l'Oficina de Turisme que hi havia a 100 metres de la plaça Shuji, ja que el camí fins a Usuki Sekibutsu és planer i hi ha un carril-bici que transcorre paral·lel a la carretera.

Per altra banda, el centre d'Usuki també mereix una visita gràcies al seu ambient tranquil i antic. Apart del castell d'Usuki no deixeu de passejar per l'antic barri dels samurais, amb carrerons empedrats atapeïts d'edificis tradicionals, entre els que hi ha algunes antigues residències de samurais obertes als visitants.

Com arribar-hi

El llarg trajecte de més de 1.000 km entre Beppu, en l'illa de Kyūshū, i Naha, la capital de l'arxipèlag d'Okinawa, va començar en l'estació JR de Beppu (o «Bep-puuuuuuuuú», tal com anunciaven per la megafonia de l'estació).

Allà vam pujar a un tren Limited Express Sonic que sortia a les 10:22 del matí i arribava, via Kitakyūshū, a l'estació de Hakata a les 12:15. En aquesta estació de Fukuoka vam anar seguint les indicacions fins trobar el metro que ens portà cap a l'aeroport de Fukuoka (Fukuoka-kuko). El trajecte fins a l'aeroport és de només 5 minuts i costava 250 ¥.

La sortida del metro desemboca directament en una de les terminals de l'aeroport de Fukuoka, des d'on havíem d'agafar el nostre vol cap a Naha. Primer de tot vam anar a un taulell de la companyia JAL per informar-nos de l'estat del nostre vol, ja que sabíem que hi havia el risc de que fos cancel·lat per la presència d'un tifó a la zona.

Previsió de l'evolució del tifó nº 13 en els monitors de l'aeroport de Fukuoka (Fukuoka, Kyushu)

En alguns monitors de l'aeroport es mostrava un gràfic amb l'evolució del tifó nº 13, situat en aquell moment entre l'illa de Kyūshū i l'arxipèlag d'Okinawa. La ciutat de Naha, la capital de la prefectura d'Okinawa, es trobava sota la seva zona d'influència, però lluny del centre.

A més, ens van informar de que el tifó es movia a una velocitat de 10 km/h i de que la seva força era de 985 hPa. Al cap d'una estona, però, ens van informar de que el vol a Naha operaria amb normalitat, gràcies a que el tifó s'estava desplaçant cap al Mar de la Xina Oriental i la nostra ruta en avió travessaria el tifó lluny del seu centre.

Ja més tranquils, abans d'embarcar vam aprofitar per a dinar quelcom en algun dels 10 restaurants que hi havia en la segona planta de la terminal 2 de l'aeroport. Per a la nostra sorpresa, els preus en aquests restaurants eren iguals o només lleugerament més cars que al carrer (en un aeroport!!).

El nostre vol, en un Boeing 737 de JAL s'enlairà puntualment de l'aeroport de Fukuoka a les 15:05 i aterrà a l'aeroport de Naha a les 16:45, després d'un vol de 864 km una mica mogut per les turbulències ocasionades pels núvols perifèrics del tifó.

Hi havia un punt d'informació turística dins de la terminal de l'aeroport de Naha.

A través d'un passadís exterior cobert vam sortir de la terminal i vam anar fins a l'estació del monorail, on vam comprar un bitllet fins a la parada d'Asahibashi, la més propera a l'hotel que havíem reservat.

Aquest trajecte en monorail costava 230 ¥ i es recorria en només 11 minuts (cinc parades). Gràcies a l'altura per la qual discorre el monorail és fàcil fer-se una idea del que trobarem a l'illa d'Okinawa.

Dormir i menjar

A Naha ens vam allotjar en l'hotel Toyoko Inn Naha Asahi-bashi Ekimae (2-1-20 Kume, Naha), on vam pagar 7.890 ¥ (en realitat costava 8.190, però ens van fer un descompte de 300 ¥ en presentar la targeta d'embarcament del nostre vol cap a Naha!!) per l'habitació 810, la més gran de la planta 8. Des d'ella teníem unes bones vistes cap al riu, el monorail i a tres avingudes.

Aquest hotel està molt ben situat, a 3 minuts caminant de l'estació Asahibashi del monorail i a 4 minuts de la terminal d'autobusos. Des de/cap a l'aeroport de Naha són només 12 minuts en monorail.

En el carrer Kokusai-dori hi ha diversos restaurants on escollir, així com en el centre comercial Ryubo, a l'inici d'aquest mateix carrer.

Coses a veure i fer

NAHA (pronunciat «Najà»). Aquesta ciutat és la capital de la prefectura d'Okinawa i està situada en la part sud de l'illa d'Okinawa, la més gran de les illes Ryūkyū, amb façana costanera sobre el Mar de la Xina Oriental.

Antigament va ser dels llocs més habitats de les illes Ryūkyū i també la capital i centre religiós del regne Ryūkyū, des de principis del segle XV fins a la seva abolició, el 1879.

Donat que Naha és la ciutat més poblada de la prefectura és també el node regional per al transport amb vaixell o avió cap a la resta d'illes de l'arxipèlag.

Visitant la ciutat de Naha

Tenint en compte que la ciutat de Naha va quedar quasi completament destruïda en la famosa Batalla d'Okinawa, a mitjans de 1945, s'entén que no hagi quedat gairebé res d'interès històric en el seu estat original.

Vista elevada sobre la ciutat de Naha i el seu monorail (Naha, illa d'Okinawa, Okinawa)

En el centre de la ciutat destaquem l'avinguda Kokusai-dori, l'artèria principal de Naha. Al llarg d'aquesta via hi ha una infinitat de botigues de records i de les coses més variades que us podeu imaginar, així com restaurants, clubs, etc.

Tant els comerços com els objectes venuts són, en general, molt kitsch. Però això no ens hauria de sorprendre, ja que Naha atreu, a causa del seu clima subtropical, una gran quantitat de turistes japonesos de la resta del país, així com d'estudiants nipons en viatge d'estudis. A més, hi heu de sumar la presència d'un gran nombre de nord-americans provinents de l'enorme base militar dels EE.UU. que hi ha a l'illa.

Val la pena recórrer els gairebé 2 km de longitud d'aquesta avinguda per al·lucinar amb tot.

Molt a prop de Kokusai-dori hi ha el barri Tsuboya, el centre de la terrisseria d'Okinawa des de l'època del regne Ryūkyū, on encara és possible veure nombrosos tallers de terrisseria.

En aquest barri també hi trobareu el Tsuboya Pottery Museum, el qual il·lustra la història i tècniques de la terrisseria de la zona. Per trobar el barri de Tsuboya el més fàcil és seguir el carrer comercial Heiwadori des del seu inici a Kokusai-dori i arribar fins al final.

Per veure una zona diferent de Naha vam anar caminant cap al nord-oest seguint el carrer Kume-Odon fins arribar gairebé al mar, amb una gran zona de lleure anomenada Costa Village Espana i un golf urbà just al costat.

És la zona de Tsuji, amb abundància de llocs de lleure, com per exemple pachinkos. I tornant de nou cap al centre vam creuar la zona de Kume, on abundaven els «clubs per a gentlemen».

El Castell de Shuri

El Castell de Shuri, inscrit com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco l'any 2000 juntament amb d'altres monuments relatius al regne Ryūkyū, fou centre administratiu i la residencia dels reis Ryūkyū durant segles.

Muralles del castell de Shuri (Naha, illa d'Okinawa, Okinawa)

És un dels més castells gusuku més importants, referint-se als castells i fortaleses propis de les illes Ryūkyū. Fou el palau dels reis Ryūkyū des del 1429 fins al 1879. Ara és un dels llocs històrics més importants de Naha.

Guerres i incendis han destruït el castell diverses vegades al llarg dels segles, sobretot durant la Batalla d'Okinawa, tal com hem comentat anteriorment. Després d'unes dècades d'abandonament l'any 1992 va iniciar-se la seva reconstrucció. Però l'octubre de 2019 un foc fortuït va destruir diversos edificis al voltant del pati principal.

En les dates de la nostra visita el castell estava en perfecte estat, després d'una aconseguida reconstrucció començada l'any 1992. El castell es troba sobre un turó i s'hi accedeix a través de diverses portes, com la d'Hoshinmon.

De tots els edificis del castell, l'edifici Seiden, davant d'un gran pati, era el més luxosament decorat. Al voltant del castell hi ha un parc on es troba el Tamaudun o mausoleu dels reis Ryūkyū.

L'entrada al castell de Shuri era per la porta Hoshinmon i costava 800 ¥, mentre que l'entrada al mausoleu Tamaudun valia 200 ¥. El castell es troba en el límit de l'actual ciutat de Naha i per arribar-hi es pot agafar el monorail, baixant a Shuri i caminant 1.2 km (15-20 minuts) fins al castell, o bé els autobusos 1, 17 i 46, baixant a Shurijo Koen Iriguchi.

Com arribar-hi

Avui ens desplaçàvem des de Naha, en l'illa d'Okinawa, fins a l'illa de Zamami, uns 56 km cap a l'oest.

Vam iniciar aquest trajecte caminant des del nostre hotel fins a la propera estació d'autobusos, situada en el costat est de la parada Asahibahi del monorail, i allà vam pujar al primer autobús que sortia cap al port de Tomari (200 ¥). Fou un trajecte de 10 minuts (amb poc tràfic) fins a l'entrada a la terminal de ferris.

Des d'aquest port surten els ferris a les illes Kerama, el grup d'illes on es troben les illes d'Aka i de Zamami. No confondre aquest port amb l'altre port de Naha, el port de Shinkou Naha

Vam comprar els bitllets del ferri cap a Zamami just abans de salpar, en la mateixa terminal, però essent estiu era bona idea reservar-los amb anticipació en un telèfon de reserves, tot i que no estava garantit que ens atenguessin en anglès. Actualment es pot fer la reserva del ferri en línia.

Hi ha dos tipus de ferri que fan el servei diari entre Naha i Zamami: el ferri Zamami Maru (de passatgers i càrrega), que triga unes dues hores en el trajecte a Zamami (s'atura abans a l'illa d'Aka) i el ferri ràpid Queen Zamami (només passatgers), que triga 50 o 70 minuts en fer aquest mateix trajecte, depenent de si s'atura a l'illa d'Aka o no.

El primer d'ells costava 1.860 ¥ per trajecte, mentre que el ferri ràpid valia 2.750 ¥. Més informació sobre els ferris entre Naha i Zamami en el web Getting Zamami.

En el nostre cas vam agafar el ferri Zamami Maru que salpà de Naha a les 10 del matí, tot i que en aquesta part del Japó els horaris són una mica més relaxats que en la resta del país... es nota la influència tropical.

Ens vam instal·lar còmodament en la coberta superior, a l'aire lliure. Després de 90 minuts de navegació, en la qual vam poder veure uns quants illots deshabitats, vaixells de pesca, avions de combat sobrevolant la zona i multitud de peixos voladors, vam entrar en el petit port de l'illa d'Aka.

En aquest port el ferri va estar 10-15 minuts per a descarregar passatgers i mercaderies. Des de la coberta, durant aquest temps d'espera, vam poder veure platges precioses, de sorra blanca i aigües de color turquesa, tant en la pròpia illa d'Aka com en la veïna illa de Geruma.

Acabada la descàrrega, el ferri va prosseguir el viatge durant uns minuts més i finalment atracà en el port de Zamami sobre les 12:10. Ja només el viatge en ferri havia valgut la pena.

En la petita terminal del port de Zamami hi havia una improvisada oficina d'informació turística, a l'interior d'una botiga, on vam aconseguir un mapa de l'illa (estava fet a mà i fotocopiat) i també una llista d'allotjaments de la zona que ens van resultar molt útils, ja que no teníem res reservat.

Dormir i menjar

A Zamami vam escollir el petit i amagat Menso-Re Hotel, on vam pagar 7.000 ¥ per una habitació d'estil japonès, amb TV i A/C, el qual era molt necessari aquí. El bany era compartit, però érem els únics hostes... Aquest hotel estava situat al costat de la clínica de Zamami i del popular centre de busseig Joy Joy, a menys de 10 minuts caminant des del port.

També ens havien recomanat la Miyamura Pension, un minshuku situat sobre el supermercat del poble, al carrer principal, però quan vam arribar-hi ja no hi havia habitacions lliures.

Per menjar recomanem el restaurant La Toquée, on es menjava bé i en un ambient molt cuidat. Molts hotels de Zamami oferien la possibilitat de mitja pensió, però som de l'opinió de que, en general, no surt a compte i treu llibertat.

Coses a veure i fer

ILLA DE ZAMAMI. Aquesta illa és una de les 22 illes que formen les illes Kerama, un arxipèlag d'illes subtropicals situat al sud-oest de Naha. Només quatre d'elles estan habitades: Aka, Geruma, Tokashiki i la pròpia Zamami .

L'illa de Zamami (Zamami-jima en japonès)té poc més de 600 habitants i una superfície de 16,74 km². Zamami també és el nom de l'assentament més gran de l'illa (i on està el port), el qual es troba en el seu costat sud.

Vista de la costa sud de l'illa de Zamami des del ferri (Zamami, illes Kerama, Okinawa(

Ja que la nostra estada en les illes d'Okinawa era curta, en el moment de planificar la ruta del viatge se'ns havia plantejat el dilema de quina illa o illes escollir.

Finalment ens vam decidir per les illes Kerama gràcies a les recomanacions de diversos amics viatgers que havien visitat prèviament la zona i també pel fet de ser fàcilment accessibles des de Naha.

La veritat és que l'elecció fou, almenys per a nosaltres, encertadíssima, ja que aquestes illes eren un veritable paradís encara poc explotat, amb aigües cristal·lines de color maragda atapeïdes de corall i amb abundància de peixos exòtics, platges de sorra blanca o boscos verges. De fet, aquestes illes són el millor lloc del Japó i un dels millors del món per a la pràctica del submarinisme o de l'esnòrquel.

Per a recórrer l'illa de Zamami vam llogar una bicicleta en el nostre hotel per 900 ¥/día, essent el preu més barat que vam trobar en tots els llocs que vam mirar.

Vista sobre la platja de Furuzamami (Zamami, illes Kerama, Okinawa(

Val molt la pena anar fins a la magnífica platja de Furuzamami, a 1,5 km del poble de Zamami. Pel camí hi ha un mirador amb unes vistes formidables sobre la part nord de l'illa i altres illes properes.

Aquesta platja és senzillament preciosa, molt bonica, amb sorra blanca coral·lina, aigües cristal·lines i un munt d'illes entapissades de verd a l'horitzó. En aquest entorn destaca negativament un únic i lleig edifici en l'extrem nord de la badia però, tot i així, considerem que és una de les millors platges que hem vist mai.

A pocs metres de la platja hi ha abundant corall que val la pena veure tot bussejant. Allà mateix vam poder llogar unes ulleres per 500 ¥/dia. Inoblidable.

A l'entrada de la platja hi ha un xiringuito amb lavabos i una màquina de begudes. Per altra banda, quan nosaltres vam a aquesta platja hi havia molt poca gent, però a partir de les 17:00 ens vam quedar sols.

Altres llocs molt recomanables a l'illa de Zamami són el mirador Kami-no-maha i el mirador d'Unaji-no-sachi, sobretot per veure la posta de sol sobre el mar i les illes properes. Les vistes són realment increïbles.

Per arribar fins a ells en bicicleta o a peu cal agafar la carretera que surt del poble de Zamami cap a l'oest de l'illa, passant pel costat de l'Ama Campsite & Cottages, de la platja d'Ama i d'una granja amb vaques i cabres. És un trajecte d'uns 3 km fins al primer mirador, al que s'ha de sumar 0,5 km més per arribar fins al segon.

Capvespre sobre les illes Kerama des del mirador Kami-no-maha (Zamami, illes Kerama, Okinawa(

A més de tot el que ja hem dit, altres activitats interessants a fer en l'illa de Zamami són les següents:

• recórrer en bici o moto l'estreta i sinuosa carretera que circumda l'illa;
• fer caminades pels boscos de l'illa;
• contractar al port una barca perquè ens porti a algunes de les illes no habitades que hi ha al voltant de Zamami;
• i, sobretot, de gener a març és molt popular en aquesta zona l'albirament de balenes geperudes, les quals venen a aquestes aigües a aparellar-se.

Com arribar-hi

En la tornada amb el ferri des de l'illa de Zamami fins a Naha, en l'illa d'Okinawa, vam voler fer una parada de diverses hores en la veïna illa d'Aka per a una ràpida visita.

A les 10 del matí, en el port de Zamami, vam pujar al ferri ràpid Queen Zamami que feia el viatge de tornada cap a Naha passant per l'illa d'Aka. En un curt trajecte de només 10 minuts (costava 300 ¥) vam arribar al port d'Aka.

Després de visitar l'illa d'Aka i refrescar-nos a la platja vam salpar a les 17:00 des del port d'Aka amb el ferri ràpid Queen Zamami amb destinació cap a Naha, tot i que abans ens vam aturar de nou a Zamami per a deixar i recollir passatge. Finalment vam arribar al port Tomari de Naha a les 18:10.

Dormir i menjar

En arribar amb el ferri des de les illes Kerama vam tornar de nou al mateix hotel (i fins i tot habitació) de la nostra anterior estada a Naha, el Toyoko Inn Naha Asahi-bashi Ekimae, ja que ja l'havíem reservat durant l'anterior estada.

Gràcies a això, abans de marxar cap a les illes Kerama, vam poder deixar en aquest hotel la major part de l'equipatge, tot allò que no anàvem a necessitar en la nostra excursió a les illes.

Coses a veure i fer

ILLA D'AKA. En el viatge de tornada des de Zamami cap a Naha, i aprofitant que el ferri s'aturava a l'illa d'Aka per a recollir i deixar passatgers, vam visitar aquesta illa durant quasi set hores abans de reprendre la tornada cap a Naha.

L'illa d'Aka és una altra de les poques illes habitades del grup d'illes de Kerama. Tant l'illa com la seva única població són encara més petites que Zamami.

En baixar del ferri vam trobar, prop del port d'Aka, la pensió Super Tatsunojo, ubicada en un edifici i a sobre d'un supermercat. En aquesta pensió vam llogar unes bicicletes per a desplaçar-nos per l'illa (1.000 ¥/día) i també vam deixar l'equipatge per anar més còmodes i lleugers.

Vistes sobre la platja d'Hizushi i la costa occidental de l'illa d'Aka (Aka, illes Kerama, Okinawa)

Ja amb les bicicletes vam anar cap a l'oest de l'illa i vam pujar fins a un mirador elevat sobre el mar. Les vistes des d'aquest mirador eren boniques, però sense comparació amb les que havíem vist des dels miradors de l'illa de Zamami. Des d'aquí vam baixar fins a la propera platja d'Hizushi, molt bonica, però una mica bruta de restes portades per l'oceà coma conseqüència del tifó que havia afectat recentment la zona.

A continuació vam anar fins a la platja de Nishihama, en el costat oriental de l'illa, a uns 2 km del poble d'Aka. El camí més curt i fàcil per arribar-hi en bici era anant-hi pel port i agafar una carretera cap al nord que voreja la costa.

En aquesta platja hi havia un xiringuito amb lavabo, una dutxa (de pagament) i la possibilitat de llogar equip de platja o per a l'esnòrquel.

Aigües cristal·lines en la platja de Nishihama (Aka, illes Kerama, Okinawa)

El paisatge que ofereix la platja de Nishihama és excepcional, però per a fer esnórquel és millor la de Furuzamami.

Per completar la visita a aquesta illa vam creuar amb la bici a l'illa de Geruma, connectada a la d'Aka per un gran viaducte, el pont Akao, amb molt bones vistes.

Vam travessar l'illa de Geruma de nord a sud per una carretera que voreja la costa oriental i vam arribar fins a l'illa de Fukaji, unida a la de Geruma per un petit pont. Fukaji està deshabitada i únicament té l'aeroport de les illes Kerama.

Vista de l'extrem nord de l'illa de Geruma des del pont Akao (Geruma, illes Kerama, Okinawa)

Des d'aquí vam desfer el camí fins a l'illa d'Aka, donant per acabada aquesta visita exprés a la zona.

Després de tornar les bicicletes en la pensió i de recuperar el nostre equipatge vam anar cap al port i vam pujar al ferri ràpid que sortia a les 17:00 cap a Naha.

Durant la navegació de tornada cap a Naha, sobre la coberta del ferri, vam poder gaudir d'una inoblidable posta de sol sobre el mar i sobre les illes Kerama que no es pot explicar amb paraules. Merescut colofó a un lloc tan fantàstic al que tornaríem de nou sense pensar-ho dues vegades.

NAHA. Ja hem explicat anteriorment els principals llocs d'interès en la ciutat de Naha.

Com arribar-hi

Vam iniciar el llarg viatge de tornada de 1.400 km entre Naha (illa d'Okinawa) i Nagoya (illa de Honshū) agafant el monorail des d'Asahibashi fins a l'aeroport de Naha en un trajecte d'onze minuts (230 ¥).

Vam embarcar en un Jumbo 747 de la companyia JAL que s'enlairà puntualment a les 11:45 i aterrà en l'aeroport Centrair Chubu (també anomenat Central Japan International Airport) de Nagoya després d'un vol d'1 hora i 50 minuts.

Per arribar al centre de Nagoya des de l'aeroport vam agafar el tren exprés µSKY de la línia Meitetsu, amb destinació final a l'estació JR de Nagoya, a on vam arribar després d'un còmode viatge de 30 minuts.

Com que el termini de validesa de 21 dies del nostre JR Pass ja s'havia esgotat vam haver de pagar els 850 ¥ que costava aquest trajecte entre l'aeroport i el centre de la ciutat.

Dormir i menjar

A Nagoya, la darrera destinació d'aquest viatge al Japó, ens vam allotjar en l'hotel Toyoko Inn Nagoya Marunouchi (1-4-20 Marunouchi Naka-ku, Nagoya), on vam pagar 8.190 ¥ per una habitació doble.

Aquest hotel està a només 2 minuts caminant de la sortida núm. 8 de la parada Marunouchi del metro i a 1'5 km de l'estació JR. En aquelles dates hi havia altres dos hotels de la cadena Toyoko Inn que estaven més aprop de l'estació de tren, però en el moment de reservar no havíem trobat cap habitació doble per a no fumadors en cap dels dos i per aquest motiu ens vam quedar en el Toyoko Inn Nagoya Marunouchi.

En l'estació de tren JR de Nagoya, sobretot en la planta 11, hi havia un bon nombre de restaurants on escollir.

Coses a veure i fer

NAGOYA. Aquesta ciutat està situada a la regió central de l'illa de Honshū i és la quarta ciutat en població del Japó, així com el seu cor industrial, amb la seu de l'empresa multinacional Toyota, per exemple, ubicada aquí.

Des del punt de vista històric Nagoya va créixer al voltant del castell del clan Owari, una de les branques de la família Tokugawa en el període Edo. L'any 1945, al final de la II Guerra Mundial, els bombardeigs aeris van destruir la majoria dels edificis històrics de la ciutat i per aquest motiu Nagoya no és una ciutat amb un gran atractiu turístic.

En qualsevol cas, el motiu de la nostra breu estada a Nagoya fou, principalment, el fet de que el nostre vol de tornada cap a Europa partia del proper aeroport Chubu Centrair. De tota manera, ens va agradar poder visitar, ni que no fos breument, una nova ciutat japonesa.

Entre les coses que vam poder veure de Nagoya destaquem els edificis de les JR Central Towers, un complex sobre l'estació JR de Nagoya format per un edifici d'oficines de la companyia Japan Railways amb una altura de 245 metres i un altre ocupat per un hotel que és lleugerament més baix i esvelt.

Té el rècord Guinness de l'edifici d'estació de tren més alt del món i un dels més grans quant a superfície.

Les plantes inferiors del complex són compartides per ambdós edificis i en elles podem trobar-hi grans magatzems, botigues de tot tipus, restaurants i llocs de lleure.

Vam voler pujar a la planta 52 d'una de les torres del JR Central Towers per a gaudir de les vistes panoràmiques, però va resultar que només s'hi podia accedir amb una reserva en un dels seus exclusius restaurants o centres d'spa i bellesa.

Finalment vam aconseguir el nostre propòsit de veure Nagoya des de les altures pujant fins a la plataforma d'observació del gratacels Midland Square (oficialment anomenat Toyota-Mainichi Building), inaugurat el març de 2007.

Aquest edifici està situat gairebé davant del complex JR Central Towers i amb 247 metres d'altura és lleugerament més alt que la torre d'oficines de JR. De fet, en aquell moment era l'edifici més alt de la regió central del Japó.

Vista nocturna de les JR Central Towers des del mirador Sky Promenade del gratacels Midland Square (Nagoya, Honshū)

El gratacels Midland Square acull oficines de diferents empreses, com per exemple de Toyota, així com un centre comercial, botigues de luxe, un cinema, restaurants, cafès, etc.

En la part superior d'aquest edifici, en les plantes 44 a 46, s'ubica l'impressionant Sky Promenade, la plataforma d'observació a cel obert més alta de tot el Japó. Aquesta plataforma d'observació està parcialment oberta a l'exterior, per la qual cosa es nota el vent que bufa a aquesta altura, a 240 metres sobre el nivell del terra.

El mirador proporciona unes vistes increïbles de la ciutat, tant de dia com de nit, en totes les direccions.

I de nit, quan és fosc, per afegir encara més espectacularitat, a intervals regulars de temps apareixen columnes de fum i llums que van canviant de color per crear una atmosfera irreal. Molt recomanable, val realment la pena.

El mirador Sky Promenade estava obert d'11 a 21:30 hores i l'entrada costava llavors 700 ¥. Les entrades es compraven en la planta 42 de l'edifici, fins on es puja amb un curiós ascensor exterior de vidre que puja les 42 plantes en només 40 segons i que impressiona per les seves vistes de vertigen. Tota una experiència!!.

Per a completar la visita a aquesta zona de gratacels de Nagoya no volem deixar d'esmentar la Lucent Tower, un bonic edifici de línies corbes que té una altura de 180 metres.

D'altra banda, val la pena fer un passeig per alguns carrers adjacents a la torre Midland Square per a veure el gran nombre de pachinkos que hi ha a la zona. De fet, l'origen d'aquests llocs de joc cal buscar-lo en la ciutat de Nagoya.

Lògicament hi ha altres punts d'interès en la ciutat, com el reconstruït castell de Nagoya, però nosaltres ja no vam tenir temps per a més. Podeu trobar altres llocs visitables de la ciutat en la pàgina What to do in Nagoya City.

En l'interior d'un pachinko, un sistema de joc genuïnament japonès

I el viatge s'acaba ...

Arribat el final del nostre periple pel Japó, havíem d'anar des del nostre hotel en el centre de Nagoya fins a l'aeroport Chubu Centrair. Vam començar per agafar el metro a la parada Marunouchi fins a l'estació JR de Nagoya, ja que anàvem carregats amb tot l'equipatge. És un trajecte de només dues parades i que costava 200 ¥.

Un cop a l'estació JR vam seguir les indicacions cap a la línia Maitetsu i vam comprar els bitllets (valien 870 ¥) per al primer exprés que passés amb destinació cap a l'aeroport Centrair Chubu, a on vam arribar després d'un còmode trajecte de 28 minuts. Aquest modern aeroport va començar a operar l'any 2005 i està construït sobre una illa artificial.

Aquí vam embarcar en un vol de la companyia Finnair amb destinació Hèlsinki, en un trajecte de 7.770 km que vam fer en 9 hores i 50 minuts. Abans d'aterrar a l'aeroport Vantaa d'Hèlsinki vam tenir l'oportunitat de veure, des de la finestreta de l'avió, una infinitat de llacs entre paisatges verds.

Vam entendre el perquè Finlàndia és coneguda com «la terra dels mil llacs», tot i que, en realitat, en té més de 180.000.

L'hora local finlandesa són -6 hores respecte de l'hora local al Japó. Després d'una escala de 2,5 hores vam embarcar en el vol de Finnair que ens portà cap a Barcelona després de recórrer uns altres 2.630 km en 3 hores efectives de vol.

I aquí va finalitzar aquest fantàstic viatge al Japó, el qual va superar amb escreix totes les nostres expectatives inicials i que ens va sorprendre dia sí i dia també.