Relat d'un viatge d'onze dies per Escòcia

Arribem a Newcastle a les 16:00 i agafem el cotxe de lloguer a Avis (oficina dins de l'aeroport, aparcament al costat de la terminal).

Conduim per la carretera interior que duu cap a Edimburg (Dùn Éideann en gaèlic) i ens aturem a la frontera angloescocesa, on un gran cartell ens dóna la benvinguda a Escòcia amb un Fàilte gu Alba. Val la pena aturar-s'hi; hi ha una vista molt bona del sud del país.

Continuem unes quantes milles cap al nord fins arribar a la petita i ben cuidada ciutat de Jedburgh (Deadard), on es troben les boniques ruïnes d'una abadia medieval. Hi fem una breu aturada i arribem fins a Falkirk (An Eaglais Bhreac), on dormim després d'haver fet la primera pinta de cervesa en terres escoceses.

Ens llevem ben d'hora perquè volem pujar la muntanya més alta d'Escòcia i de tota l'illa de la Gran Bretanya, el Ben Nevis (Beinn Nibheis), una ascensió de 1.344 metres que es fa gairebé des de cota zero. Passem pel poble de Callander (Calasraid), on esmorzem, i arribem a Fort William (An Gearasdan), als peus del Ben Nevis, on comprem el dinar.

La ruta que seguim per a pujar el Ben Nevis és la Pony Track, que és la que fa la majoria de la gent, des de l'alberg d'Achintee Farm. Diuen que la ruta més bonica (perquè es poden veure els penya-segats del Ben Nevis) és la que passa pel pic veí del Càrn Mòr Dearg, però és una mica més llarga i, altrament, quan el cim del Ben Nevis és cobert de boira (cosa que passa sovint i que era el cas quan nosaltres hi vam anar), no es pot veure res.

La pujada la completem en quatre hores i mitja, amb una aturada d'un quart d'hora al llac que hi ha a mitja ascensió. Al cim ens hi estem mitja hora abans de començar el descens, que ens durà quatre hores per culpa d'un problema amb la sola de les botes.

Anem a dormir al poc recomanable alberg Aite Cruinnichidh, situat unes quantes milles al nord-est de Fort William.

Després de la pallissa del dia anterior al Ben Nevis ens mereixem un esmorzar escocès complet, així que ens entaulem al restaurant de la cadena Little Chef de Spean Bridge (Drochaid Aonachain) i demanem un excel·lent olympic breakfast.

Agafem la carretera del Glen More (An Gleann Mòr) i ens arribem a Fort Augustus (Cill Chuimein) per veure com funcionen les rescloses del canal de Caledònia, que permet travessar Escòcia de nord-est a sud-oest. Fort Augustus es troba a l'extrem sud-occidental del llac Ness, que anem resseguint per carretera. Ens aturem a les ruïnes del castell d'Urquhart, que es poden visitar i on hi ha un petit museu. Continuem viatge cap al Glen Affric (Gleann Afaraig), una vall on visitem diversos llacs i les Dog Falls.

Acabada la visita al Glen Affric, continuarem pel marge del llac Ness fins a la ciutat amb més habitants de tot el nostre trajecte per Escòcia, Inverness (Inbhir Nis), on arribem al vespre. Ens queda temps per visitar les illes del riu Ness i passar pel costat del castell, abans d'anar a sopar al restaurant indi Shapla Tandoori, on mengem un curry (especialitat que ha aconseguit un gran predicament a tot el Regne Unit). A partir d'aquest dia ens allotgem en càmpings. Abans d'anar a dormir, fem una cervesa al simpàtic pub Hootananny, que està al bell mig de la ciutat i on hi ha música en directe.

Abans de marxar d'Inverness fem unes quantes fotos dels marges del riu Ness, bonics i emmarcats per diverses esglésies i edificis notables. Fem cap a la Black Isle (An t-Eilean Dubh), que malgrat el seu nom no és una illa sinó una península. El paisatge és eminentment agrícola fins arribar a la localitat portuària de Cromarty (Cromba), on es pot contemplar el Cromarty Firth (Caolas Chrombaidh), un braç de la mar del Nord que penetra terra endins i on hi ha algunes plataformes petrolíferes.

Girem cua i ens dirigim cap a Ullapool (Ullapul), una petita vila marinera situada a la costa nord d'Escòcia i que vam trobar encantadora i molt acollidora. Abans d'arribar-hi, però, ens endinsem de ple en el típic paisatge de les Highlands, amb els seus glens, lochs i la característica nuesa d'arbres, amb tot el terra tapisat d'herba i petites flors.

Arribats a Ullapool, i després de plantar la tenda al càmping que hi ha al marge del llac Broom (Loch Bhraoin), aprofitem les darreres hores de claror per visitar breument el llac Lurgainn, una de les perles de la regió d'Assynt (Asainte), des del qual es poden contemplar vistes d'un dels pics més bonics d'Escòcia, l'Stac Pollaidh. La curta incursió a l'àrea ens regala una imatge preciosa: un magnífic exemplar adult de cérvol, plantat majestuós al mig de la carretera, des d'on salta elegant cap als rocams dels marges.

De tornada a Ullapool ens lliurem als plaers de la cuina local al bon local The Seaforth, on tastem llagostins, pinces de cranc i areng, tots ells pescats a les aigües d'Escòcia, segons asseguren a la carta. No tenim motiu per desconfiar-ne!. La nit la tanquem amb una cervesa al Ferry Boat Inn.

Sortim d'hora d'Ullapool cap al nord, amb destinació a Durness (Diùranais), un llogarret situat a la costa més septentrional d'Escòcia. El camí des d'Ullapool és molt pintoresc, amb multitud de lochs i pics que ens fan aturar força cops a fer fotos.

Arribats a Durness, ens dirigim directament cap al principal motiu de la nostra visita, l'Smoo Cave, una cova a la platja dins de la qual cau una espectacular cascada. El salt d'aigua es pot contemplar des de la cova, però també des d'un forat a la roca a la part superior. Ens sembla una de les curiositats naturals més singulars d'Escòcia.

Abans de marxar de Durness passem per la platja de la badia de Sango, perfectament emmarcada entre penya-segats i esquitxada de roques.

Encara basats a Ullapool, no anem tan lluny com el dia anterior, però de nou explorem l'àrea al nord. Ens adrecem cap a Kylesku (An Caolas Cumhang), on agafem un petit vaixell de pescadors per visitar els lochs Glencoul i Beag, on viuen colònies de foques a les seves illes. Les foques hi tenen les seves cries, abans que aquestes puguin nedar a mar oberta. Arribats al final del Beag veiem la cascada més alta d'Escòcia i de tot el Regne Unit, l'Eas a' Chual Aluinn, que no és gaire ampla, però cau a més de 200 metres.

Un cop acabada l'excursió, sortim de Kylesku cap a Stoer (An Stòr), petit i remot indret de la costa nord-occidental que com a principal atractiu presenta l'imponent faralló de l'Old Man of Stoer, de 60 metres d'alçada. Cal arribar-se al far i caminar entre 30 i 45 minuts per veure'l; no hi ha un camí o corriol gaire marcat i en alguns sectors cal caminar camp a través, en un recorregut en què és imprescindible dur calçat impermeable. Cal avançar amb els penya-segats a mà esquerra fins a trobar l'Old Man.

De tornada, passem pel petit i bufó port de Lochinver (Loch an Inbhir), abans de tornar a la carretera principal que ens mena de nou a Ullapool. La carretera Kylesku-Stoer-Lochinver és molt pintoresca, ofereix vistes precioses i dóna l'oportunitat de veure vaques de les Highlands, una simpàtica varietat bovina amb banyes i pèl llarg.

Aprofitem l'última nit a Ullapool per fer una nova visita al Seaforth i tastar altres especialitats, com la cassola de vedella.

Aquesta jornada la dediquem a recórrer el camí que separa Ullapool de l'illa de Skye (An t-Eilean Sgitheanach), el nostre destí per als propers dos dies. Per anar a l'illa hem escollit passar pel pont Kyle of Lochalsh (Caol Loch Aillse), tot i que si es té temps es pot optar per agafar un ferri. És més lent, però més pintoresc.

Unes quantes milles abans de Kyle of Lochalsh ens aturem una estona per admirar les vistes del Loch Carron (Loch Carrann), ja que a la carretera hi ha un bon mirador elevat, just abans d'arribar al poble d'Stromeferry (Port an t-Sròim).

Entrats a Skye anem directament cap a la capital de l'illa, Portree (Port Rìgh), on trobem càmping a un parell de milles al nord de la ciutat. El centre de Portree és força menut però hi ha molta gent i comerços. La zona del port és bonica, amb les façanes de les cases pintades de colors. Caminem per un petit camí de ronda que voreja el turó de darrere del moll. A estones, cap al sud, es veuen els monts Cuillin (An Cuiltheann), la que diuen que és la serralada més escarpada de tot el Regne Unit.

Aquest és l'únic dia que passem sencer a l'illa d'Skye. Hem decidit que, per fer la tornada cap a Newcastle, anirem baixant en tres dies per fer el camí tranquil·lament.

Com que el dia es lleva plujós i ventós, triem una visita a cobert, la destil·leria de whisky de Talisker. Ens hi adrecem, però ens equivoquem de camí i en lloc d'anar a la destil·leria arribem al poble homònim (tres cases, literalment), que es troba a unes quantes milles a l'oest. Cap problema, perquè surt el sol i aprofitem per visitar la badia de Talisker, on, entre d'altres coses, destaca una salt d'aigua que no pot arribar a terra perquè fa massa vent, que empeny l'aigua cap amunt.

Vista la badia retornem cap a Carbost (Carabost), el poble on, ara sí, trobem la destil·leria. Ens diuen que haurem d'esperar dues hores, de manera que aprofitem per anar a dinar a un pub proper. Una mica inesperat tractant-se d'un poble de Skye, ens serveixen un plat de cuscús amb mongetes i salta de tomàquet. L'acompanyem amb una boníssima hamburguesa de vedella que no té res a veure amb les que es mengen a les cadenes de menjar ràpid.

Finalment entrem a la destil·leria, on abans de la visita guiada ens ofereixen un vas de whisky Talisker 10 Anys. El gust fumat és boníssim; ens expliquen que es deu al procés d'assecat del gra, que es fa cremant torba, el fum de la qual l'impregna.

En sortir de la destil·leria s'aixeca un vent potent. Tornem cap a Portree a través d'una carretera secundària que ens permet de visitar breument el broch de Dun Beag, una torre circular de l'edat del ferro. Interessant només per als aficionats a les pedres prehistòriques!.

Quan arribem al càmping trobem aterrades la meitat de les tendes, inclosa la nostra. Continua fent molt de vent i, a més, comença a ploure de nou. És impossible muntar-la, així que la recollim, la posem dins del cotxe i ens n'anem a sopar al centre de Portree. Tastem un salmó fumat excel·lent (però escassíssim al plat!) de l'illa de South Uist (Uibhist a' Deas) i també el haggis, el plat nacional d'Escòcia, un estofat de pulmó, fetge i cor d'ovella o xai, molt condimentat i que fa un gust semblant al del botifarró.

Després anem a un pub molt acollidor i amb música en directe, el Macnabs Inn. Com que el vent i la pluja no s'aturen, dormim al cotxe.

Dediquem el matí i el migdia a recórrer la part nord de Skye, la península de Trotternish (Tròndairnis), on es troben algunes de les formacions naturals més notables de l'illa.

La primera aturada és a l'Old Man of Storr (An Stòrr), una roca basàltica de 50 metres d'alçada. Per veure-la cal caminar mitja hora des de l'aparcament que hi ha a l'extrem nord del Loch Leathan; si s'hi vol pujar a la base, llavors l'excursió és més llarga.

Una mica més endavant ens aturem a l'antiga explotació minera abandonada que hi ha a la desembocadura del riu Lealt (An Leathallt), on també es poden admirar unes cascades. Les condicions de treball hi havien estat dures: els treballadors havien d'arrossegar ells mateixos les carretes plenes de mineral per la via!.

Continuant per la mateixa carretera s'arriba a un dels escenaris més bells de la zona, la Kilt Rock, un penya-segat basàltic amb una imponent cascada que cau directament al mar, on es veu nedar algunes foques. I per acabar amb aquesta zona, pugem al Quiraing (A' Chuith-raing), una altra peculiar formació basàltica que ofereix unes vistes espectaculars de l'extrem nord d'Skye.

Després de dinar breument, decidim marxar de Skye. Completem la volta a Trotternish per la localitat d'Uig (Ùige), enmig d'una badia preciosa, i travessem de nou Portree per anar a buscar el pont que ens duu de tornada a Kyle of Lochalsh. Poques milles més endavant ens aturem a un dels monuments més fotografiats d'Escòcia: el castell d'Eilean Donan, al costat de la petita vila de Dornie (An Dòrnaidh). Situat a la confluència dels lochs Alsh (Aillse) i Duich (Dubhthaich), el castell està totalment reconstruït i conserva una història que es remunta al segle XIII. Dins, visitem l'exposició d'objectes antics que s'hi conserven.

Continuem camí, de nou amb destinació al Glen More, perquè és on volem passsar la nit. Trobem càmping a Fort Augustus, ciutat que ja havíem visitat al principi de la ruta i que és una excel·lent base per sopar. Triem el Lock Inn, un pub on ens serveixen un salmó fumat escocès per llepar-se'n els dits i un més que digne eglefí (un peix semblant a l'abadejo) arrebossat amb cervesa.

Ja ens trobem en ple camí de tornada cap a Newcastle, però encara ens resten per veure alguns punts interessants.

Ens acostem de nou a Fort William, ja que el dia del Ben Bevis pràcticament no ens hi vam poder aturar. Decidim fer una excursió (hora i mitja d'anada i tornada, segons ens diuen) al veí Glen Nevis (Gleann Nibheis), amb l'objectiu de visitar unes gorges i una cascada en forma de cua de cavall; però la zona està completament infestada de midges i optem per marxar. Abans, però, comprem una jaqueta amb la llegenda «Ben Nevis. 4406 feet», que acredita (és un dir...) la nostra ascensió al pic.

Ara refem el camí que havíem seguit el matí del segon dia. Passem pels mateixos pobles; estem pensant en anar al llac Lomond (Laomainn), però plou a bots i barrals i ens estimem més fer cap a una ciutat.

Optem per Stirling (Sruighlea), ja fora de les Highlands. La ciutat d'Stirling té la seva part més atractiva al turó que corona el castell, que es pot visitar durant el dia. Conté diversos edificis notables. La ciutat, globalment, no la trobem tan acollidora com Inverness.

Encarem el nostre darrer dia sense tenir clar del tot on anirem parant de camí a Newcastle. Abans de sortir d'Stirling, però, hem de fer una visita gairebé obligada: el monument a William Wallace (Uilleam Uallas), patriota i heroi escocès. Erigit en forma de torre al cim d'un turó, ofereix una vista perfecta dels camps de batalla d'Stirling i de Bannockburn, així com de la pròpia ciutat d'Stirling. També hi ha una exposició sobre la vida de Wallace i s'hi exhibeix la seva espasa.

Marxem cap al sud per l'autopista que ens evita l'entrada a Edimburg i no ens aturem fins arribar gairebé a la frontera amb Anglaterra. Una petita carretera surt de la via principal de Newcastle cap a Coldingham, petit i tranquil·líssim poble on es pot visitar un antic priorat, que durant l'edat mitjana va ser un dels més importants de la regió.

Continuant per la mateixa carretera arribem al més fotogènic port de Saint Abbs, situat en una bonica part de la costa sud-oriental escocesa. Des del poble parteixen algunes rutes pels penya-segats, badies i platges properes.

El darrer punt que visitem a Escòcia és la platja de Coldingham, l'indret on ens diem que aviat hi tornarem, a aquest fantàstic país.

Abans d'arribar a Newcastle, una darrera visita. Igual com a Normandia amb el mont Saint-Michel, la costa anglesa té una illa que dos cops al dia està connectada a terra per carretera i dos cops al dia està aïllada. És Lindisfarne, on, a banda d'un poblet bonic i ben cuidat, es troba una antiga abadia fundada al segle VII dC. Lloc curull d'història, perquè també s'hi troba un castell del segle XVI i s'hi conserva la memòria del primer atac conegut dels víkings a les illes Britàniques.