Crònica i guia del Carnaval de Notting Hill a Londres

El Carnaval de Notting Hill a Londres és el més important d'Europa, si més no pel que respecta al nombre d'assistents i a l'ambient que s'hi crea: un milió i mig de persones es reuneixen en aquest barri del noroest londinenc durant els dos dies i mig que dura la festa.

Té, a més, la peculiaritat de celebrar-se en estiu (concretament el darrer cap de setmana abans del darrer dilluns d'agost, que és bank holiday, és a dir, festiu) i sense cap sentit pseudo-religiós-quaresmal. La seua història és una altra completament diferent i, per conéixer-la, haurem de remuntar-nos a l'agost de 1958, quan es produïren uns grans disturbis racials en els quals, durant quatre dies, joves blancs, fent servir autobusos i camions, es dedicaren a matar gent i a cremar comerços i cases a la zona noroest del pujol de Notting, pobablada majoritàriament per immigrants afrocaribenys arribats en successives onades, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, per instal·lar-se en aquella zona pobra i insalubre, que fins feia molt poc havia estat una espècie de pantà, nascut per les extraccions de terra fetes durant el segle XIX.

A l'any següent, els veïns negres de Notting Hill, amb el propòsit d'oblidar-recordar la massacre, feren una festa durant les mateixes dates, i a imitació dels carnavals dels seus llocs d'orígen (especialment el de Trinitat), a partir de la qual nasqué l'actual celebració, impulsada per la periodista i activista deportada Claudia Jones -considerada la carnival's mum-, que va morir el 1964, un any abans que les autoritats londinenques reconegueren oficialment la celebració de l'event.

Avui, Notting Hill continua essent un barri més o menys dividit socialment: el sudest és majoritàriament blanc anglosaxó (cap a Kensington, Bayswater i Paddington) i el noroest és negre afrocaribeny (cap a Kensal Green i Mayda Vale), però la veritat és que durant el carnaval les coses van fines i no hi ha cap problema, més enllà de les habituals trepitjades, que fan el mateix dolor si te les pega un blancurri que un morè. De fet, la participació blanca en les comparses ve ja de 1975.

La caravana carnavalera recorre les dues zones del barri, seguint el perímetre de la part central marcat per Ladbroke Grove, Kensal Road, Elkstone Road, Great Western Road, Chepstow Road i Westbourne Grove. Aquest any ha canviat el senti de la marxa, que ara segueix el de les agulles del rellotge. Per aquest anell de carrers desfila el diumenge el carnaval infantil (és un dir) i el dilluns l'adult. La desfilada està composta per unes 30 masquerades (comparses), que van cadascuna des dels 50 als 350 membres, amb les seues disfresses i tal, i que tenen uns noms tan suggestius com "Nostalgia", "Paraiso", "Trinidad & Tobago Carnival Club", "Cocoyea" o "Burrikets UK". Les acompanyen les famoses Steel Bands, marcant el ritme calent muntades en furgonetes, tràilers o plataformes tremoloses, i fent sonar sense parar els seus també molt famosos tambors metàlics. L'orígen d'aquests tambors (l'únic instrument musical no electrònic creat durant el segle XX) és força curiós i divertit: data dels anys 20 o 30 quan una penya de galifardeus de l'illa de Trinitat, en el Carib, pisparen d'una base militar ianqui 55 bidons d'oli per a motor d'avions, els retallaren per la mitad (així, d'un en feien dos) i començaren a tocar-los. Ara, un poc més evolucionats, sonen que te cagues, seguint principalment els ritmes propis dels orígens caribenys dels habitants de Notting Hill: el Calypso i el Soca (the SOul of CAlypso). Imparable: no pots deixar de ballar. Hi ha unes 30 Steel Bands (i més de 50 Soca Sound Systems), la més famosa de les quals és l'Ebony Steelband, que quasi tots els anys guanya el premi gros, a més de mantenir una acadèmia de música, una big band de jazz, etc. Tot un empori, vaja.

Però, per al meu gust, allò més impressionant del carnaval són els Sound Systems. Durant els dos dies de la desfilada i dins de la zona marcada pel pas de la caravana, quasi en cada cantonada se n'instal·la un perquè la penya balle a gust. N'hi ha de petits (una simple furgoneta amb un parell de bafles i un tio amb un micro de karaoke portàtil) i d'altres d'enormes (autèntics escenaris de 15 m. de boca), i es dediquen a tot tipus de ritmes, principalment reggae, drum'n bass i hip hop. Tot i això també hi trobaràs house, breakbeat, garage, techno, soul, samba, ragga, soca, latin house, r'n'b, salsa, etc. En són més de 40 i, per molt que ho vullgues, no aconseguiràs ballar en tots. Per si de cas, et recomane que visites els de Trouble on Vinyl (d'n'b, a All Saints Road, front al pub Pelican), Chanel One (amb un reggae increïble, a l'encreuament de Leamington Road Villa amb Westbourne Park Road), el d'Aba Shanti (també reggae, més roots & dance, a East Row), el famós Sancho Panza (disco, house i funk, a Middle Row, tot ple a rebentar de pastillers), els bojos de Midnight Express (just a la vora de l'anterior, botant amb ragga, soul i soca) i, molt especialment -no te l'has de perdre per res del món- el Good Times de Norman Jay (Southern amb West Row), autèntic rei del carnaval, que punxa allí al seu barri des de ja fa més de 20 anys, juntament amb el seu germà Joey i un parell de cosins i que es munta una festa superba des de damunt del seu autobús blanc de dos pissos, amb el salacot ben calat i amb el millor ritme del món. Sense cap tipus de dubtes.

I per si no n'has tingut prou, totes les nits es munten multitud d'after-partys a clubs i centres culturals, en molts dels quals participen els dj.s que han estat punxant al carnaval, començant pel propi Norman, que, aqueixa setmana, sol organitzar quatre o cinc festes nocturnes a distints barris de Londres.

Divendres

Jo aquest agost, tot i que ja duia alguns dies fent el badoc per la capital anglesa, vaig decidir començar el meu propi carnaval lluny de Notting Hill, a Holborn, divendres a la nit, fent una visita al Fabric, que segurament és a hores d'ara el club més importontant de Londres (i, en conseqüència, quasi que de tota Europa). Situat just enfront del mercat de carn de Smithsfield, de les tres sales que té el club, solen dedicar-ne una a techno o tech-house, una altra -la temible "room two"- invariablement a drum'n bass i, la més petita, a nujazz, electro, brazil, etc. Innocent de mi, vaig pensar a més que, com que el carnaval encara no havia començat, la cosa estaria tranquil.la. Res més lluny de la realitat. L'única cosa que ens estalviàrem fou la immensa cua, perquè anàrem d'hora, però dins esclatà la bogeria. Resulta que sí se celebrava una festa pre-carnaval (i els milers de persones que assistiren la celebraren a base de bé) amb la crew dels True Playaz, és a dir, drum'n bass sense parar i a potrocentmil vats de potència. Nit monotemàtica, doncs, a les tres sales, amb Grooverider, DJ Hype, Zinc, Pascal, Razor, Andy C i tota la família. Hi havia d'anar també l'mc Ms Dynamite, però no aparegué (imagine que fou perquè se li pujà la fama al cap, en ser nomenada Carnival Queen pel TimeOut, que li dedicà la portada).

Per anar, jo havia complicat la vida a un col·lega que estava vivint a Brixton qui, al seu torn, convidà uns amics seus, incloses unes japes estupendes que responien als noms entranyables d'Ikea i Kiosko (o això em semblà a mi). Pobres desgraciats de tots ells, que no sabien on anaven a ficar-se perquè, per a més inri, resultà que a ningú d'ells no li agradava el drama. Només entrar, la turbulència de la gent ja ens separà, i no vaig tornar a trobar-los fins unes hores després, miraculosament vius tot i que, això sí, amb unes ganes tremendes d'assassinar-me. Perquè, senyores i senyors, l'experiència que tinguérem a la famosa "room two" no tinc altres paraules per a descriure-la que de "místico-infernal". Imagineu-vos el caos absolut que produeixen centenars (milers?) de cossos suorosos saltant pitjats els uns amb els altres i movent-se sincopadament com karatekes en la més absoluta obscuritat, trencada només per raigs estroboscòpics que et permetien vislumbrar momentàniament les siluetes dels ballarins, difuminades entre una espesíssima boira marihuanera. I tot això dirigit per uns dj.s/àngels-del-mal que arreaven una canya que no et podies aguantar. Jo mai no havia ni imaginat que es podia posar aqueixa quantiat de vats en un local tancat, però el cert és que el so et massacrava l'oïda, et feia tremolar les cames i, inclús, vibrar totes i cadascuna de les cèl·lules del teu cos estupefacte. Per a rematar-ho, les sirenes de vaixell patentades per Grooverider per al seu neuro-funk ululaven cada pocs segons, posant-te tots els pèls de punta. Increïble. Inenarrable. La veritat és que jo en vaig gaudir com un nan (que, per cert, n'hi havia un per allí: em va deixar flipat, com botava el tio!).

Dissabte

Al dia següent quasi la casquem. El dissabte per la tarda ens apropàrem a Notting Hill a veure el Panorama de les Steel Bands, un concurs en el qual les bandes demostren el seu art i que fa de pròleg del carnaval. Se celebra a partir de les 7 o les 8 del vespre, més o menys, a Kensal Road amb Horniman Pleasance, i les bandes van desfilant en els seus camions davant la tribuna dels jutges, on intrepreten el tema de torn. La cosa està be, perquè és bastant tranquil.la, sense el mogolló de gent que hi anirà als dies següents. Et pots prendre les teues pintes en pau i ballar una estona. Però jo no sé com cony ens veguérem immersos en el fregao que, en acabar l'actuació de la Mangrove Steelband es va produir un remolí de gent que ens va abduir, arrossegar, matxucar, trepitjar i que quasi ens costa la vida. Jo li vaig veure els ulls a la mort, durant uns segons, ho jure. La sort fou que Déu se'ns aparegué en forma d'una senyora negra, grossa i enoooorme, la qual, impàvida davant aquell terratrèmol i passet a passet, aconseguí treure la seua mola fora de la melé. Refugiats al seu darrere, com gnoms seguint al mateix Gholem, aconseguírem sortir nosaltres també, esquivant com poguérem a les crews d'adolescents encaputxats que anaven repartint llenya a tort i a dret. No cal ni dir que, ja lluny del tumult i amb les cames encara tremolant, vaig felicitar efusivament aquella bona dona -només petites gotes de suor al rostre denotaven el titànic esforç que acabava de fer- i si no li vaig estampar una besada en tota la cara fou per respecte al seu marit, que ens mirava mosquejat. A la fi, no vaig saber ni quina banda havia guanyat, però ni falta que feia.

Diumenge

El diumenge és el dia en què desfilen les seccions infantils de les masquerades. Això d'"infantil" és un dir, perquè, tot i que hi ha molts nens, efectivament, l'element predominant són les jovenetes adolescents, habitualment vestides només amb un bikini de plomes. Jo, la veritat, no sé què els donen de menjar, a aquestes negretes, però quan les veig totes juntetes i pegant botets, la vista se m'enterboleix, el cor se'm para i el poc de cervell que tinc se m'acaba de liquar. En fi, millor deixar aquest tema. "Toblerones", les anomena el meu col·lega de Brixton. El dia estigué realment bé, de sound system en sound system, amb les birres a la mà. Aquest any la tarifa habitual era de 3 lliures la pinta als pubs i de 2 els pots als venedors ambulants (la majoria calentes). A banda dels que van amb el poal de gel per ahí, també hi ha centenars de paradetes, quasi totes regentades pels propis veïns, que així es trauen una ajuda econòmica. Pots compar-los beguda i menjar (tot i que açò darrer no ho recomane, si no vas ben proveït d'àlmax). Un lloc on s'ajunten moltes d'aquestes paradetes, quasi com si fos una fira, és a Westbourne Park Road, on és cosa digna de veure (i d'oldre) com les espesses fumarades de les barbeqües es barregen amb les dels immensos porros de tres o quatre papers que els centenars de rastes i fumetes emboliquen constantment. Una paradeta molt curiosa la té muntada una família al jardinet de sa casa de Tavistock Road. La mare i l'àvia a la barbeqüe cuinant (caps de peix, majorment); les filles atenent el personal per damunt de la tanca i el pare a un racó, punxant al tocata familiar, amb els bafles que deu haver-se abaixat del menjador. Família que carnavaleja unida, família feliç.

Com que els sound systems tanquen sobre les 19h (la caravana segueix i segueix...) recomane passar la darrera hora -com a mínim- al Good Times de Norman Jay, que està dalt de tot del pujol. Aquell dia estigué senzillament genial i així ho sentírem els mil o dos mil clubbers que aconseguírem ajuntar-nos per presenciar el tancament. Allò semblava l'Space a ple rendiment, però fou un dels meus millors moments de tots els carnavals als quals he anat, quan la màgia de la música i de la gent et penetren fins el fons. Arsa! Per a sopar anàrem a Brixton, a veure el col·lega del qual parlava més amunt. Brixton és un barri (bàsicament negre) del sud de Londres, en general pobre i marginal (crack a la porta mateixa del metro, descaradament), però amb molta marxa, tot i que aquell dia, a Brixton, quasi no quedava ningú, ja que tots havien estat al carnaval, com es demostrà amb les aglomeracions del metro que ens dugué fins allí. El sopar tingué lloc a un Nando's -establiment d'una cadena portuguesa especialitzada en pollastre picant-, situat, desgraciadament, just enfront de The Brixton Academy, famós antre on, aquella nit, i com em vaig assabentar de seguida, se celebrava la festa "Clash of The Titans", un after del carnaval promogut precisament pels Trouble on Vinyl i que comptava amb la presència, ni més ni menys, que de Roni Size, Goldie, Grooverider, Andy C, Dillinja & Lemon, Hype, Adam F... és a dir ¡¡de nou drama per un tubo!!. I dic desgraciadament perquè els meus col·legues es negaren en rodó a entrar-hi, m'insultaren el tios asquerosos i fins i tot arribaren a agredir-me físicament amb els òssos rosegats del puto pollastre aquell. Em ficaren en el darrer metro i m'enviaren a fer punyetes.

Dilluns

El dilluns de carnaval és la festa grossa i això es nota especialment en la ingent massa humana que es concentra i en com es descontrola la penya. La teua geografia mental del carnaval i del barri ha d'adaptar-se, ja que molts dels accessos, camins i passos que ahir estaven perfectament practicables, avui estan tancats per la policia, que dificulta molt el fet de poder travessar la desfilada i que t'obliga a fer moltes marrades i a haver de suportar els enormes tapons produïts per la concentració de basca davant els sound systems i els llocs de menjar. Amb tot, cal reconéixer als bobbys (i açò ho dic jo, eh?) una professionalitat increïble, un saber fer i una santa paciència a prova de bombes. En un altre país que jo em sé (i que comença per E), desenes de situacions conflictives que vaig presenciar allí, produïdes per la burrera de la penya, aquí hagueren acabat amb la càrrega del Setè de Cavalleria i amb l'escabetxina dels indis. Allí, però, tot foren somriures, bones paraules i moltíssima mà esquerra -malgrat la lògica fermesa del cas.

Per tot això, has de tenir en compte que, dilluns de carnaval, si accediexes al barri des del sudest o l'est (el més normal si vens del centre de la ciutat i surts del metro a Royal Oak, Bayswater o Queensway) i allò que vols és arribar al Good Times i els sound systems del nord, hauràs de calcular una mitjana de dues hores caminant, i sense entretenir-te gaire, només el just per anar comprant birres. Cal tenir molt present, a més, que aqueix dia tanquen al pas cap al nord de Tavistock Road / Tavistock Crescent -a més d'altres carrers- i que l'únic camí que queda expedit és el que passa per Portobello cap a Golborne Road i, malgrat això, amb moltes dificultats pels espectaculars embussos de Portobello. Per això, en realitat, tot i que el sound system de Norman Jay sempre està petat, no es produeixen les aglomeracions bèsties d'altres llocs, ja que molta penya, simplement, no aconsegueix arribar. ¡Només els grans experts com jo, ha, ha, ha!!, que és el que férem aquell dia per la tarda, deixant-nos caure primer per alguns dels sound systems que he anomenat al principi però amb la meta, de nou, d'aconseguir arribar al tancament del Good Times. I cap al final, a més, quasi corrent, ja que ens pixàvem per les orelles.

Això de pixar és un altre cantar, i està bastant cru, si no és que ets un dels porcs dels milers que hi ha que van soltant-ho per qualsevol racó. Se suposa que hi ha dotzenes de WC públics, però la veritat és que, quan la cosa apreta (tanta pinta, tanta pinta...) no en veus cap. Per començar, la majoria dels pubs els xapen (lògic per als amos fins a cert punt, per la quantitat de gent que passa pel carrer, però una solemne putada per a tu) i els que se suposa que instal·la l'ajuntament no apareixen per enlloc, malgrat la multitud de senyals indicadors. I no veges com és de fotut anar resseguint el camí dels senyals, un darrer l'altre, amb la mà a l'entrecama aguantant-te, i que el punyeter lavabo s'esfume sempre a la seguent cantonada... Recomane un pixador de tios que hi ha entre quatre tanques just al mig de Southern Row: és realment fastigós, però si has aconseguit arribar fins allí, ja tot t'és igual. I si ets dona, molt pitjor, ja t'ho pots imaginar. Hi ha algunes cases particulars que "venen" l'ús del seu WC, però les tarifes han arribat enguany a les 3 lliures. Un robatori, sí, però ...¡hi havia cua! Un pub que, malgrat el munt de gent, manté obert el lavabo de ties (el de tios no) és el que està situat a Bosworth cantonada Appleford Road (ho lamente, no se'm va quedar el nom; els pots d'Stella Artois mida pinta a 2 lliures i mitja, fresquíssims). Una solució d'emergència és la part sud dels jardins d'Horniman Pleasence, que aquests anys els bobbys deixaren oberta (quin remei!) perquè la penya pogués alleujar-se entre els arbustos. Molt edificants els grupets de ties mig borratxes descollonant-se amb les calces a la mà i pixant-se els peus les unes a les altres. I per a porcs jo, ho reconec i ho confese, que una vegada ho vaig fer al jardí d'una església. Però era això o morir. Si més no -vaig pensar- em pixe en terra sagrada. Que servesca com ofrena al déu que fos (no em vaig fixar, igual era Makumba) i que em dóne bons auguris per a poder tornar l'any que ve.

Bibliografia

Per entendre què passava en 1958 a Londres en general i a Notting Hill en particular, recomane vivament la novel·la Absolute beginners, de Colin Macinnes (la versió espanyola Principiantes està publicada a Anagrama (1986)). Una altra novel·la sobre l'època és Adrift in Soho, de Colin Wilson. Només conec una versió en espanyol, A la deriva en el Soho, publicada per Caralt el 1976.

Una (terrible) imatge del que era un carnaval antillà -concretament el de Saint Thomas, a les Illes Verges, al costat de Puerto Rico- durant la dècada dels anys 1950, la trobarem a The Rum Diary, de Hunter S. Thompson (El diario del ron en castellà, Anagrama, 2002).

I com a lectura general de Londres, els seus barris i les seues gents, res com submergir-nos en Historias de Londres, del periodista Enric González (Península, 1999). No tan concret com aquest, però bastant interessant, és el llibre El corazón inglés, del també periodista José Martí Gómez (Random House Mondadori, 2002).

Webografia

La pàgina oficial del carnaval, Carnival Roadshow, és bastant cutre (em sembla a més que no els paguen) i per això recomane millor Carnaval London, plena d'enllaços als llocs més diversos (steelbands, masquerades, sound systems, mitjans de comunicació, agrupacions de soca, etc). També és interessant Portowebbo, amb moltes fotografies i notícies del barri. Ebony, una de les principals steelbandas, té la seua pròpia web, com també el gran Norman Jay i els de Trouble on Vinyl. El Fabric no és de Notting Hill, però com que ha surtit aquí, doncs posarem també el seu enllaç, que és bastant xaxi.