Aquest és el relat, molt personal, del viatger i fotògraf Jordi Llorens sobre la seva experiència viscuda durant un viatge al Tibet fet en l'any 2005. Podeu veure algunes fotografies d'aquest viatge en la secció Imatges del món del seu web.
En el sostre del món hi manca l'oxigen, el luxe i el bon menjar. Ja se sap que el Tibet no és un lloc per al cos, sinó per a l'esperit, per a escoltar-lo i apaivagar-lo amb una recepta infalible: simplicitat, bellesa i silenci.
El Tibet, situat en els altiplans de l'Himàlaia, té una altitud mitjana de 5.000 metres i posseeix uns esplèndids monestirs immersos en un dels escenaris naturals més bells del món.
Aquesta va ser una de les raons del meu viatge per terres tibetanes. En realitat no tenia res planejat, anava a veure què i qui em trobava. I així fou, vaig arribar a Lhasa, la meva primera destinació, la mítica capital del Tibet, que presenta un aspecte contradictori.
La part xinesa, amb aspecte de ciutat occidental avançada, amb els seus shopping centres i botigues de marca, difereix del sector tibetà, que encara conserva el seu caràcter tradicional, la seva xarxa de carrerons i de mercats ambulants. Amb l'ocupació xinesa la ciutat ha perdut el seu vell misteri, però no el seu caràcter sagrat i espiritual.
Dominant l'horitzó s'alça el palau del Potala, construït en el segle XVII pel cinquè dalai-lama, que conté més de 1.000 habitacions. El que va ser la llar del dalai-lama avui compleix les funcions de museu, amb solament els últims tres pisos del palau oberts al públic. Per a mi, després d'haver-lo vist tantes vegades en la televisió, va ser com trobar-me davant d'un somni fet realitat i realment em va impressionar.
En el nucli antic hi ha el temple de Jokhang, construït l'any 640 per albergar la imatge del Buda Sakyamuni, que avui segueix sent la més venerada del país i motiu de llargs pelegrinatges. En el seu interior, en penombra i submergits en una atmosfera saturada d'aroma d'encens, es formen llargues cues de fidels per rebre la benedicció.
Al seu voltant hi ha la plaça Barkhor, mut testimoni de greus incidents entre la policia xinesa i els tibetans. M'assec en un racó observant simplement els pelegrins que provenen de tots els racons del país; els seus trets i vestits delaten el seu origen.
Lhasa també és el punt on arribem tots els viatgers a la recerca d'altres viatgers a fi de poder compartir un transport privat per accedir a llocs inhòspits on el transport públic difícilment hi arriba. Encara que la majoria vénen de Kàtmandu o hi van per la carretera de l'Amistat, tal com l'anomenen els xinesos, no només volia conèixer aquesta carretera que travessa llocs històrics i monestirs importants, sinó que volia arribar al camp base de l'Everest i accedir a l'aventura més difícil que pot oferir el Tibet: la desolada regió occidental, un dels llocs més inaccessibles de la Terra, on els transports són pràcticament inexistents, l'escenari imponent i buit, les poblacions remotes i escasses, i, tanmateix, és on hi ha un dels centres de peregrinació més importants del món: la muntanya del Kailas, i el llac Manasarovar als seus peus. Més de 4.000 quilòmetres en total van ser els que em van dur a conèixer el Tibet remot, on la fe toca el cel.
Vam començar per carreteres asfaltades fins a arribar a pistes sense asfaltar en què la pols es barreja amb la immensitat dels seus paisatges: llacs, dunes, cims nevats. Sense adonar-me, el meu cos s'anava acostumant a les altures.
Gyantse fou el meu primer contacte amb una ciutat tibetana fora de Lhasa. Situada sobre la fèrtil vall de Nyang Chu, la ciutat evoca romàntiques imatges medievals del Tibet abans de l'ocupació xinesa del 1959, i convida a passejar per la seva avinguda principal poblada d'arbres i per carrerons estrets a la recerca de la tradició cultural tibetana més profunda. És passejant que es manifesta la perfecta harmonia de què gaudeixen les viles tibetanes amb el seu entorn. Les seves cases em semblen un fidel reflex de la forma de ser dels tibetans: com ells, són senzilles però acollidores, pobres però alegres, hermètiques però obertes al visitant. Les cases de pedra tenen el sostre pla per emmagatzemar excrements de iac -l'animal per excel·lència dels tibetans- utilitzat com a combustible per cuinar.
Què m'han semblat els tibetans? Són de somriure fàcil, malgrat les seves difícils circumstàncies, i la seva petita estatura està compensada per una gran capacitat de sacrifici. Són capaços de transmetre una seguretat interior i una barreja irresistible d'astúcia, desimboltura i humor. Les seves mans i pell rogenca mostren les traces de la seva feina i els seus ulls de trets mongols sempre estan irritats pel fum de les seves cuines. Viuen del iac, del qual extreuen la carn, el formatge, la mantega, a més de conrear el gingke o ordi de la muntanya, que mesclat amb te i mantega constitueix la base de l'alimentació local.
En canvi, Shigatse, la segona ciutat del Tibet, em va rebre dividida en dos mons: el xinès, amb les seves amples avingudes asfaltades, i el pobre món tibetà, amb el seu ambient medieval de cases blanques i rectangulars. Entre aquests mons, els tibetans s'han convertit en ciutadans de segona classe en el seu propi país.
Tashilumpo, el monestir que constitueix la llar del panchen lama, és la principal raó per visitar la ciutat. Poques experiències es poden comparar amb la visita a un monestir budista en el Tibet i amb les mostres de fervor que els fidels hi manifesten. Els seus interiors estan en penombra i un fort aroma a ranci domina l'atmosfera, que emana de centenars de canelobres que cremen consumint sagí de iac, que els pelegrins es cuiden de reposar durant les seves visites. Sobre les seves columnes pengen bells domassos de seda brodats amb fils d'or, mentre que les seves parets estan cobertes de prestatgeries amb figures de Buda i pintures religioses. A la portes del monestir s'amunteguen els pelegrins que semblen no esgotar-se per haver de prostrar-se contínuament, segurament pagant el seu mantra personal i secret amb Buda. A l'interior, els monjos seuen amb les cames plegades per recitar mantres, amb veu cavernosa. Gairebé tots són de viles llunyanes i s'estan aquí perquè les seves famílies han seguit la vella tradició que els obliga a lliurar un fill mascle al monestir.
Mentre vaig remuntant la carretera de l'Amistat que uneix Kàtmandu i Lhasa, la sensació que em dirigeixo cap a l'origen d'un gran somni m'eriça els cabells. Passo per un dels paisatges més espectaculars del món, saturat de passos de muntanya, penya-segats i horitzons de vertigen. La carretera no para de pujar fins a assolir l'esgarrifosa altura dels 5.200 metres en el pas del Lung-la, però abans d'arribar al camp base de l'Everest, he de prendre un te amb mantega per recuperar forces i calmar el mareig que em produeix l'altura. I allí es dreçaven, imponents, l'Everest i l'Himàlaia en tota la seva esplendor. Semblava un somni estar davant les muntanyes més altes del món, tenia la sensació d'abraçar-les i és curiós com em sentia de petit en aquests moments, però alhora gran per ser tan afortunat de poder ser-hi, acompanyat del déu principal dels Himàlaies: l'Everest.
Cada vegada m'estava endinsant en el Tibet més remot, lluny de tot. Observava i veia que tot al meu voltant era una gran planura, que tan aviat es convertia en un gran llac d'aigües de color verd turquesa com en un desert. Tot un mar de sorra, pedres i muntanyes rocoses de colors minerals. Vaig tancar els ulls i una sensació de pau i harmonia em va envair, encara que l'aire mancat d'oxigen exigia als meus pulmons caminar a marxes forçades. Estava escoltant el so del silenci.
Però de seguida vaig recuperar l'oxigen quan va aparèixer el Kailas (6.714 m), la muntanya sagrada dels tibetans, que tant admiren, que tant adoren. Tant per a hindús com per a budistes, la muntanya del Kailas és el centre físic i metafísic de l'Univers. La meva missió, com si es tractés d'un pacte amb els déus, era fer la kora amb els pelegrins. Per als tibetans, fer la kora és caminar donant la volta seguint la direcció de les agulles del rellotge per llocs o edificis sagrats, ja sigui un monestir, un llac o una muntanya.
Van ser 52 quilòmetres en tres dies. El camí no era difícil, però cada pas representava cent passos d'aquí, ja que caminar a una altura de 5.000 metres feia que la falta d'oxigen es manifestés en el meu cos i que el cansament fos permanent. Amb aquestes dificultats, encara m'impressionava més la felicitat dels pelegrins que em van acompanyar, una felicitat que duien escrita en el rostre, fruit de la fe cega en la seva religió i creences. De tant en tant, m'anava trobant amb les rodes d'oració que anaven girant i que contenen mantres sagrats que permeten mantenir una oració permanent amb Buda.
Els pelegrins duen en una mà una versió petita d'aquest molinet, que no paren de girar, i, amb els dits de l'altra van allisant les peces del seu inseparable rosari, mentre murmuren el seu mantra: om mani padme hum (glòria al Déu nascut en la flor de lotus) que, diuen, els ajuda a meditar i connectar amb les capes més profundes de la consciència.
Ni l'intens fred ni el vent que xopen els meus ossos aconsegueixen treure'm de l'atordiment en què m'ha sumit l'espectacle d'un Kailas infinit desplegat davant meu, retallat contra un cel blau profund, com no n'havia vist abans.
Ni les meves petjades profundes en la neu ni la falta d'oxigen em priven d'arribar al punt més alt, el Drolma-La, a 5.630 metres sobre el nivell del mar. Al meu costat, centenars de banderins d'oració deixats com a ofrenes marquen el lloc exacte del pas més alt. El seu so, agitat a voluntat del vent, augmenta la sensació de nuesa i d'immensa solitud que es respira en aquest indret magnífic. Abans d'emprendre la marxa, lligo els meus banderins d'oració en agraïment al Creador d'una bellesa tan espectacular, i demano un viatge segur, tal com fan els pelegrins tibetans.
Al tercer dia, gràcies a la kora, he fet l'exercici espiritual més complet i noble que pot dur a terme l'ésser humà. Un santuari religiós, una caminada que integra el fet espiritual, cultural i físic.
Per a mi, l'autèntic atractiu del Tibet han estat els enormes i nus espais oberts tan intimidatoris en la seva vibrant solitud, que fins i tot hi he pogut copsar que les pedres poden tenir la seva pròpia i manifesta vida. «No és per ventura sagrat tot el que hi ha a l'Univers?» diria el mateix Milarepa.
De retorn a Lhasa decideixo visitar la imatge del Buda Sakyamuni en el temple de Jokhang. Col·loco sobre els peus del Buda la bufanda de seda blanca que he dut del Kailas i mentre m'agenollo poso suaument el meu front sobre els seus peus, donant les gràcies per haver acabat el viatge sa i estalvi i demanant poder tornar algun dia a un sostre del món lliure.
Jordi Llorens Estapé
www.jordillorens.com