Central Otago Rail Trail, una via verda a les antípodes

Aquest és el dia més descansat de tots i la millor manera de començar una travessa d'aquestes característiques. Des de Dunedin a Middlemarch encara funciona el tren! Actualment un tren només turístic que recorre l'espectacular gorja Taieri.

Els vagons, encara de fusta, l'impressionant i solitari engorjat i les detallades explicacions del conductor del tren t'immergeixen en la Nova Zelanda de buscadors d'or i valents exploradors de principis de segle XX. El congost, si bé no molt tancat, és d'una delicada bellesa.

Amb una longitud de 60 km, viaductes de fins a 200 m. de llargada i 50 d'alçada, i túnels tan estrets on les parets estan a pocs centímetres del tren contribueixen a fer el trajecte d'allò més pintoresc.

A la sortida de l'engorjat pel seu extrem més occidental, la plana de Strath Taieri s'obre davant dels nostres ulls sota una misteriosa boira tènue i calmada.

Som a Pukerangi, 19 km al sud de Middlemarch. La plana, envoltada per les cadenes muntanyoses suaus de fins a 1.400 metres de Rock and Pillar i Taieri encara estan lleugerament nevades. El clima de la regió és bastant extrem, amb fred intens a l'hivern i altes temperatures a l'estiu, degut a la seva ubicació continental. Ara, a la primavera, el fred encara és força intens.

Dormirem al càmping del poble. Un càmping on la cuina i la sala d'estar són vagons de tren restaurats d'allò més curiosos. No hi ha manera d'oblidar que estem fent una antiga via de tren!

Tot i el temps poc estable necessitem començar. Són les 10 quan iniciem el nostre primer dia de camí. La pista, en bastant bones condicions i amb un constant pendent ascendent quasi inapreciable recorre en direcció nord l'àmplia plana de Strath Taieri.

A l'est la baixa serralada Taieri amb només 700 metres d'alçada és tan sols una corrugació de la plana; a l'oest els 1.400 metres de la serralada Rock and Pillar estan coberts de neu nova de la nit passada.

La plana que anem recorrent, amb poca vegetació, ens mostra encara la cruesa de l'hivern que acaba de deixar pas a la primavera. Colors marrons clars i verds apagats, núvols tancats i grisos, algunes gotes i el fred cru i intens ens fan pensar que l'hivern encara no ha acabat.

Un dels problemes que podríem haver tingut tant en aquesta etapa com en la següent, és el fort vent de component nord occidental. Per sort, la típica formació nuvolosa que hauria d'aparèixer en aquests casos sobre la serralada Rock and Pillar no hi és. Aquesta formació fins i tot té el nom del gosset de Taieri, per la seva quasi constant presència.

Arribem a Hyde, a les portes de la gorja superior del riu Taieri. Si bé no és tan espectacular com el tram fet amb tren, el fet de poder-ho fer en bicicleta és d'allò més agradable.

A l'est, uns turons de forma cònica recorden el passat volcànic d'aquesta àrea. En sortir de la gorja, i en lleu baixada, entrem a l'extrem sud de la plana de Maniototo.

Som quasi a Ranfurly, fi de l'etapa. Aquest poble, principal centre de serveis del districte de Maniototo, es caracteritza per tenir alguns edificis amb Art Déco, també present a altres ciutats del país, sobretot a Napier, i sorgit de les construccions de principis dels anys 30, etapa culminant d'aquest tipus d'art (estil decoratiu amb moltes formes geomètriques i colors pastels).

Després d'una gèlida nit el sol surt tímidament entre núvols. Algunes gotes s'escaparan a mig matí, però res més. Avui haurem de travessar la plana de Maniototo en direcció nord oest. Excel·lents vistes de les muntanyes de la serralada Ida, al nord, amb altituds fins a 2.000 metres, ens acompanyaran tot el dia. Núvols densos i foscos les cobreixen oferint-nos un espectacle imponent.

Per sortir de la plana haurem de pujar al punt més alt de tota la travessa amb 618 metres, després del minúscul poble de Wedderburn. En aquest poble, tot just el dia abans, s'havia reubicat l'estació de tren al seu lloc original després de diversos anys de ser utilitzada com a graner per una de les granges del poble.

Som a la serralada Rough, on hem de superar un pendent ascendent suau que es fa notar. Un cop d'alt les vistes són impressionants en totes direccions. Estem sobre la línia de 45 graus de latitud sud. Ara quasi tot serà baixada fins al final. Deixem darrera nostre la plana d'herba resseca amb les muntanyes nevades al fons.

Després de Oturehua hi ha probablement el tram més espectacular de la via. És l'engorjat Poolburn. A part de les magnífiques formacions rocoses, els penya-segats, la densa i variada vegetació, i el curiós falcó novazelandès de gran cua, dos túnels de més de 200 m. junt amb un viaducte de 37 m. d'alt el fan d'allò més distret i atraient. L'engorjat acaba amb el pont més llarg de la ruta amb 111 m. per sobre del riu Manuherikia.

Arribarem a Omakau, una de les zones amb rècords de temperatures tant a l'estiu com a l'hivern. Per sort molt de fred no ens farà.

El dia es desperta sense cap núvol. El cel blau és el rei allà on miris. Aprofitarem el bon temps per arribar fins a Cromwell, ja fora de la ruta verda.

Prop d'Omakau, Ophir amb les seves amb mines d'or, va ser el centre més poblat de la regió abans que fos construïda la via de tren. Nosaltres, en direcció sud oest passarem per camps de conreus i granges a la part baixa de la vall de Manuherikia.

Al nord oest tenim les muntanyes de Dunstan amb alçades de fins a 1.650 metres i al sud est la serralada de Raggedy que separa les valls de Ida i Manuherikia.

Després de superar amb dos grans meandres el turó Tiger ja tot és baixada fins a Alexandra a través d'un paisatge típic de l'Otago Central, amb formacions de roca esquistosa i tomillo salvatge.

Alexandra, una bonica població de quasi 5.000 habitants, és un oasi d'arbres entre aridesa i penya-segats. Hi fem un descans tot menjant un dels famosos i gegants gelats novazelandesos.

Sota una forta calor fem els 8 quilòmetres que ens separen de Clyde. Clyde és el punt i final de la via de tren. Ara ja serà tot carretera fins a Cromwell i Queenstown. Sortint de Clyde hi ha una forta pujada per arribar fins a la presa del llac Dunstan. Vorejant les seves ribes arribarem fins a Cromwell, poble modern al centre d'una gran regió fruitera.

Els primers quilòmetres són entre camps d'arbres fruiters i vinyes amb diversos llocs on es pot comprar fruita acabada de collir. Avui haurem de fer l'engorjat del riu Kawarau, actualment famós tant per tenir el primer bungy-jumpy del món (saltar al buit des d'un pont amb una corda elàstica lligada als turmells), com per ser un dels llocs on s'han gravat diverses escenes de la trilogia del Senyor dels Anells.

De fet, a Otago i als voltants de Queenstown també hi ha diverses localitzacions d'escenes d'aquestes pel·lícules.

Malgrat un pendent ascendent molt més pronunciat que els dels últims dies, gaudim del paisatge i de la suavitat de la carretera i no és fins a uns 20 quilòmetres de Queenstown que el relleu ja és més suau mentre voregem el llac Hayes.

Arribem a destí contents d'haver pogut fer una gran via verda i d'haver gaudit plenament d'una de les regions més salvatges i desconegudes d'un gran país. Queenstown és una població molt turística situada en un dels llocs més increïbles que hem visitat. Al costat d'un llac i envoltada d'altes muntanyes la fan un centre obligat per a qualsevol esport d'aventura.