Ruta de 25 dies en autocaravana per Nova Zelanda

Comença l'aventura a Barcelona agafant un vol d'enllaç cap a Heathrow. Un cop allà connectem amb la Cathay Pacific fins a Hong Kong. Volem de nit i el trajecte d'11 hores i 48 minuts per recórrer 9.642 km passa en un "plis". Tenim un parell d'hores a l'aeroport per estirar les cames, mirar les orquídies (va ser escollit el millor aeroport de 2003) i emprenem un nou vol després que ens comprovin la temperatura (aquell hivern hi havia hagut brot de la SARS). Ens acabem de menjar el que duem perquè no podem entrar cap aliment a Nova Zelanda.

En aquest nou avió ja trobem neozelandesos que tornen cap a casa. 9178 km ens separen del nostre destí i triguem 9 hores i 57 minuts. No tenim prou rellotges per comprovar l'hora: 8:16pm a Hong Kong, 12:16pm GMT i 12:16am a Nova Zelanda!! Durant el vol el servei és excel·lent i hi ha forces entreteniments. Abans d'aterrar passen els papers d'entrada que cal omplir amb calma i que insisteixen en la importància de la conservació d'un ecosistema únic. Ens sentim del tot analitzats! Arribem a Auckland el matí del dia 2 d'agost després de volar 23 hores i més de 28 de viatge.

Aterrem entre verds i blaus. Ens fan una bona benvinguda. Hi ha poca gent a l'aeroport i el noi d'immigració ens rep amb un somriure i parlem una bona estona. Truquem a la companyia d'autocaravanes per confirmar l'arribada i que ens vinguin a buscar. No hi ha cap problema amb els mòbils, siguin de targeta o contracte. És més, hi ha molts números d'informació que són gratuïts.

Un cop recollim les bosses els directory dogs fan la seva feina i les revisen. Ens dirigim a la línia verda amb els papers de l'aduana. Ens miren les botes i declarem uns caramels. Ens està agafant un complex!! Kia Ora, tothom és amabilíssim!. Hi ha un punt d'informació dins l'aeroport amb tríptics de tot el país. Recollim uns mapes de carreteres gratuïts de cada regió. Són fantàstics i ens sentim molt ben acollits. Quan ens venen a buscar recorrem uns 35 km interrogant al conductor que es diverteix d'allò més i ens fa algunes recomanacions interessants. Encara no ens fem a la idea d'on som. Tot són espais amples. Al fons Auckland comença a dibuixar-se entre verds.

Quan arribem a l'oficina de Kea Camper, com a tot arreu, ens atenen amb paciència i amabilitat. Cal acabar d'omplir uns formularis, agafem les cadenes perquè si nevés la policia ens les faria posar, mapes de carreteres, per on podem passar... Després anem a veure l'autocaravana. És nova de trinca i la noia ens explica tot el funcionament (calefacció, termo, buidatge d'aigües, mànegues, gas...) No havíem portat mai una autocaravana i s'assegura que ho anem entenent, tot i el nostre pèssim anglès!! És més senzill del que semblava. Quedem parats perquè és molt ample, molt ben pensada i els racons aprofitats, ben equipada (llençols, mantes, etc).

Carreguem les coses i ens adonem del cansament que tenim. Anem a comprar a un Townfood (una cadena de supermercats molt ben assortits) de camí a Takapuna. Així el primer dia no hem d'entrar a ciutat (recordeu que es condueix per l'esquerra) i ens quedarem prou a prop com per visitar-la l'endemà. El càmping de Takapuna està arran d'una platja de lava negre. Té un caire mariner amb una petita cuina menjador de fusta. Tot és proper i fem un àpat com cal. D'hora ja som a dormir. S'ha enfosquit abans de les 6 de la tarda. L'autocaravana ens permet buidar totes les bosses i sentir-nos còmodes: penjadors i armaris, calaixos, doble fons... i pel menjar hi ha lloc suficient per emmagatzemar per diversos dies amb nevera inclosa.

Ens despertem molt d'hora i sortim a veure la "sunrise" fantàstica i clara. Un dels aspectes que cal destacar per la seva bellesa són les sortides i postes de sol. És important aprofitar al màxim les hores de llum i per tant cal adaptar-se a l'horari solar.

Després d'esmorzar ens dirigim al port de Devonport on cada mitja hora surt un ferri cap a Auckland. Allà mateix comprem un Auckland Pass (8 NZ$) que fa que puguem gaudir dels viatges amb el link bus (un bus circular) que vulguem. Pensem fer una visita a aquesta ciutat de més d'un milió d'habitants que tot i no ser la capital té una importància vital pel país. A prop de la gran ciutat es poden trobar platges fantàstiques i la costa del nord d'Auckland és un dels llocs d'estiueig preferits pels habitants de la zona.

Arribant a Auckland t'adones que la relació amb el mar és important pels neozelandesos. Des de l'embarcador pots aconseguir bitllets de ferri per anar a visitar illes properes (la companyia Fullers ofereix viatges a l'illa Rangitoto, Waikeke.. i els preus oscil·len sobre els 40 NZ$ per persona), hi ha gran quantitat de velers... la ciutat s'articula al costat del mar. El barri marítim és un dels llocs per on passejar amb alguns edificis destacats del segle XIX.

Nosaltres ens endinsem a la ciutat tot caminant per carrers molt amples amb fortes pujades i baixades fins que trobem l'Skytower (que es veu des de tot arreu) de 328 metres d'alçada (considerada la més alta de l'hemisferi sud) que ens oferirà vistes espectaculars de tota la ciutat. És una manera de prendre un primer contacte per a la gent que no vol dedicar molt temps a visitar la ciutat, ja que des de dalt tens una vista de 360º per sobre la ciutat i es poden veure les illes del golf d'Hauraki. Està oberta a partir de les 8:30am fins última hora de la tarda i val 4 NZ$. Si voleu començar amb un bateig d'adrenalina us podeu tirar en l'Sky Jump des de 192 metres lligats de peus.

Després de la visita i utilitzant l'Auckland Pass (autobús) vàrem anar al parc Domain. És un dels molts parcs que hi ha a la ciutat i que estan construïts en alguns dels 14 cons volcànics que hi ha al centre. Aquest és un dels parcs més antics i s'estén sobre una àmplia zona. És molt agradable passejar-hi entre arbres centenaris. Pots trobar fàcilment camps d'esports amb famílies jugant a rugby i disfrutant del dia. Dins el parc hi ha l'Auckland Museum, construït el 1929 i de disseny clàssic (l'exterior no és cap meravella). El que emmagatzema sí que mereix una bona visita perquè us suposarà un primer contacte amb la cultura maorí. Hi podem trobar utensilis de les illes del Pacífic i tresors maorís (inclosa una "waka" o canoa i un temple maorí fantàsticament tallat). Recomanem la visita a aquesta zona (planta baixa) per entendre l'origen dels primers habitants arribats de les illes dels Pacífic. Obren de 10am a 5pm i l'entrada és un donatiu de 3 NZ$. També cal destacar la sala d'història natural (primera planta) per anar entenent les característiques que ens esperaran al llarg del viatge.

Si teniu més dies per dedicar a Auckland hi ha moltes possibilitats d'oci i visites properes a la ciutat com per exemple l'Antartic world, les illes properes...

Seguim passejant per la ciutat fins el Victoria Market i tornem a la zona d'aparcament de Devonport on hem deixat l'autocaravana al matí. Encara ens queda alguna hora de llum i aprofitem per fer camí per la carretera número 1 en direcció nord, cap a Paihia. Avancem fins que fosqueja (i les forces ja flaquegen, recordeu això del jet lag) i decidim acampar al Ruakaka reserve board (8 NZ$) (hi ha diferents opcions durant el camí).

Quan ens llevem descobrim que estem en un estuari rodejats de conills (com a Teletubilàndia!!) amb un paisatge sobrecollidor.

Seguim la ruta fins a Paihia. No anem al ritme previst perquè encara ens estem adaptant al canvi horari però no tenim pressa. Ens endinsem a la zona anomenada Portland i decidim passar per una scenic route que ens ofereix platges i costes retallades. L'asfalt és molt bo i la conducció agradable. Arribem al migdia a Paihia, la badia de les illes, després d'haver fet moltes parades per contemplar la costa càlida de l'oceà Pacífic amb la Tempiro Bay, la Waipiro Bay... En aquesta zona es poden trobar algunes restes de pa o construccions maorís ja que aquesta va ser una zona maorí on es va establir el primer contacte amb els europeus.

Un cop a Paihia el creuer per les illes és molt recomanable. Hi ha diferents models de creuers (amb més o menys emocions i recorregut). Una durada de tres hores et permet veure una quantitat increïble de petites illes, arribar al Hole in the Rock, visitar el far de Cape Brett i veure dofins saltar en el seu medi. També es pot agafar una opció per banyar-se amb els dofins.

Després de la visita ens desplacem de camí cap a Kaitaia i dormim al costat del començament de la Ninety Mile Beach. L'endemà volem recórrer la platja fins arribar al Cape Reinga però els vehicles de lloguer no hi tenen accés permès per les variacions de la marea, la inestabilitat de la sorra... Hi ha diferents companyies que ofereixen l'al·licient de recórrer la platja en un autobús sobre l'aigua. Al càmping The Park Ninety Mile Beach (12 NZ$) ens recomanen el servei local d'un maorí del poble i ells mateixos ens fan la reserva per l'endemà al matí amb la companyia Harrisons Cape Runner. Hi ha altres companyies com Sand Safaris, Dune Rider, o Fullers.

Abans que ens reculli l'autobús anem caminant des del càmping a la platja Ninety Mile Beach (la més llarga del país) per veure la sortida del sol darrere les dunes que poden arribar als 143 metres d'alçada. Anem amb el pijama, l'anorac i botes i no trobem ningú en el curt camí que recorrem. Decidim tastar la gèlida aigua del mar de Tasmània remullant-nos més del que inicialment pensàvem. Estem molta estona passejant i recollint petxines gegants de tonalitats blaves i marrons. La platja és immensa i hem de caminar molt tros endins pel nostre bateig al mar de Tasmània. Abans no se'ns faci tard ens dutxem i esmorzem.

Ens recull l'autobús a les 9 del matí a la recepció del càmping. El cost de l'excursió de tot un dia és de 40 NZ$ i inclou el dinar-picnic. Comencem el recorregut conduint la platja en direcció nord. Al costat de la platja podem veure el bosc de Te Auporiamb la vegetació típica de la zona. El conductor es passa el trajecte cantant cançons maorís i el recorregut en un dia espectacular transcorre tranquil fins que arribem a la zona de Te Paki. Ens endinsem a través d'un riu a l'interior de la península i allà ens ofereix les taules de surf per tirar-nos des de les dunes (una mica d'adrenalina no va malament, oi?). Visitem el Cape Reinga pràcticament sols. Aquest indret té una importància especial pels maorís, que l'anomenen "món subterrani" i que fa referència a la creença que des d'aquest lloc és on els esperits dels morts emprenen el seu viatge fins a Hawaiki. Des del far hi ha una vista espectacular de les platges i es veu el Columbia Bank, lloc d'unió entre l'oceà Pacífic i el mar de Tasmània.

El dinar ens el mengem a la platja de Tapotupotu Bay i continuem el camí entre zones que combinen les dunes, els prats i els boscos tornant al lloc d'inici per la part est de l'istme. Parem a la platja de Rarawa on hi ha una sorra silícica finíssima i trobem uns cargolets transparents fantàstics. Arribem a mitja tarda al càmping i com que encara és clar decidim seguir avançant en la nostra ruta.

Emprenem la carretera nº 12 travessant el Hokianga Harbour en ferri des de Kohukohu a Rawene (24 NZ$) per arribar al bosc de Waipoua, zona on visitarem els kauris. Dormim al costat de la carretera enmig de la zona del bosc de kauris.

L'endemà al matí ens llevem enmig del bosc de kauris i a cinc minuts d'on comença el curt passeig per visitar el Tane Mahuta o "déu del bosc" de 51 metres d'alçada i perimètre de 14 metres. És un arbre kauri de més de 1.500 anys. La caminada és molt curta sobre unes passeres de fusta que protegeixen la vegetació. Dins el bosc hi ha molta humitat i aviat podem descobrir el que al començament ens semblen palmeres i que resulten ser les famoses panga o falgueres gegants espectaculars. Per la zona es poden veure altres kauris en diferents passejades ben indicades i de temps fiable com per exemple les Four Sisters. Hi ha un centre d'informació proper.

Continuem el camí fins a les Waitomo Caves. Deixem els boscos frondosos amb aquests arbres alts i ferms i ens endinsem al cor de l'illa nord.

Arribant a Waitomo al capvespre dormim prop del lloc de visita de les coves després que els mateixos propietaris del càmping ens informin de les possibilitats de visita.

Les coves de Waitomo deuen el seu renom per l'existència de glowworm o cuques de llum. Es poden visitar les coves dels Glowworm (amb formacions calcàries i cuques de llum al sostre d'un llac que s'atravessa amb barca) i les d'Aranui (espectaculars per les formacions i situades entre un bosc frondós). S'han de visitar amb guia (primer torn a les 9 del matí) i es pot comprar una entrada conjunta de 35 NZ$ per les dues coves o 22 NZ$ cadascuna. La zona, amb més de 45 km de coves, ofereix altres al·licients com fer rafting per aigües negres de diferents nivells i durada, ràpel per parets verticals, ...

Després de la visita (on no es poden fer fotos amb flaix ni es pot filmar a Glowworm) emprenem el camí cap a Rotorua. Ens desviem cap a Matamata, que és des d'on surten els tours per visitar Hobbiton de la pel·lícula El senyor dels anells. Tenen un horari establert i el que s'ofereix no és gaire engrescador ja que estan tots els escenaris desmuntats. Així, doncs, continuem el nostre camí cap a Rotorua.

La ciutat de Rotorua està estratègicament situada en una zona volcànica amb gran influència maorí. Més d'un terç de la població en són descendents i és un dels millors llocs per poder-se endinsar en les tradicions d'aquesta cultura. També es pot gaudir de l'experiència d'allotjar-se en una granja i participar de les activitats relacionades amb les ovelles. Per suposat no cal oblidar que un dels majors atractius són les zones termals amb una gran quantitat de fenòmens diversos.

Només arribar a Rotorua ens trobem amb el parc Kuirau dins la ciutat i comencem a veure fumaroles per tot arreu. També surten vapors de les clavegueres i l'intensa olor a sofre ho envaeix tot. Fem un most en les taules que hi ha en aquest parc públic ple de llots bombollejant, fumaroles... que contrasten amb el verd de l'herba. Fem la visita meravellats... i això és només un parc públic d'accés lliure!!

Ens enfilem al mont Ngongotaha per tenir una visió de la ciutat i el seu llac al capvespre i després decidim demanar informació pels espectacles maorís i el Polinesian Spa al centre d'informació.

Al vespre ens relaxem en aquest centre termal on es poden llogar piscines privades (d'una a sis persones) amb aigües sulfuroses que fan les nostres delícies. Molt recomanable per un relaxament després d'uns dies de viatge. Es poden adquirir fangs de la zona a la mateixa botiga del centre. Obert de 6:30 fins 23h i es pot gaudir de les piscines exteriors riques en radi a temperatures de 33º a 43ºC o de les privades on es pot regular l'entrada d'aigua calenta al gust.

Quan sortim anem a buscar l'hotel Millennium, que és on hem contractat l'espectacle. Hem volgut fugir de les "turistades" i hem agafat una opció més tranquil·la i econòmica, però no val molt la pena. El sopar no és típic i l'espectacle resulta pobre. Hi ha moltes opcions i les podeu consultar al centre d'informació de la població. L'opció més coneguda és el Tamaki Maori Village que ofereix la reconstrucció d'un antic poblat, menjar típic i gaudir de les danses.

Dins la ciutat podem trobar l'àrea termal de Whakarewarewa que inclou la reproducció d'un poblat maorí, un institut d'artesania i la zona termal amb gèisers com el Pohutu de 30 metres d'alçada.

Dormim als afores de la ciutat de camí a Wai-o-tapu, la primera de les nostres visites de l'endemà.

Una altra opció pels amants del vulcanisme es troba partint de la ciutat de Rotorua i emprenent la carretera 30 direcció nord-est fins a Whakatane on es pot visitar la White Island amb helicòpter i aterrar en ella. Aquesta illa és un volcà permanentment actiu que ofereix espectacles de fumaroles i formacions espectaculars, encara que el bitllet és car.

Dediquem el dia a explorar alguns dels centres termals propers a la ciutat. L'oferta és molt àmplia i es pot dedicar tot un dia sencer per gaudir-ne. S'ofereixen diferents packs d'estalvi segons les preferències. Hi ha un tiquet combinat de Wai-o-tapu Thermal Wonderland i el Waimangu Volcanic Valley que val 36'50 NZ$.

Wai-o-tapu és l'àrea termal més colorista i diversa del país que es troba a 27 km al sud de Rotorua. És una zona termal àmplia en la qual es poden visitar cràters enfonsats, piscines d'aigua i llot, fumaroles de vapor... i el Lady Knox Geyser de 20 metres d'alçada que s'activa a les 10:15 puntualment (l'estimulen amb sabó).

Hi ha tres possibles recorreguts de 30', 45' i 75', malgrat nosaltres hi vàrem dedicar més de 4 hores sense cansar-nos d'admirar els colors i les formacions. Alguns exemples són la Champagne pool (piscina de 60 m. de diàmetre a 70º, plena de bombolletes i de color verd i taronja), Artist's Palette (terrassa silícica que canvia de color segons el nivell de l'aigua), Primrose Terrace (terrassa de quars blanc i groc), Devil's Bath (cràter ple d'aigua de color verd intens per l'arsènic que conté)... És una visita indispensable per fer-se la idea de la zona volcànica de Taupo.

La zona hidrotermal de Waimangu ha sigut creada com a conseqüència de l'acció del volcà Tarawera. És molt més abrupte i salvatge que el Wai-o-tapu i la caminada d'hora i mitja segueix el curs del riu i tots els fenòmens propers a ell: terrasses silíciques, petits sortidors, el llac Frying Pan, el cràter de l'Inferno (que forma un llac amb temperatures de 80ºC que puja i baixa de nivell en un cicle de 38 dies)... Un autobús gratuït passa per diferents punts del recorregut i podeu tornar a l'origen amb ell. A l'entrada donen suficient informació.

En aquesta zona hi havia les anomenades Pink and White Terraces que van ser destruïdes al 1886 durant l'erupció del volcà Tarawera i de 1900 a 1904 el gèiser Waimangu de 400 metres d'alçada. El paisatge és molt abrupte.

Després de l'interessant recorregut fem camí cap el parc nacional del Tongariro. Arribem al vespre i dormim en una zona d'acampada al peu dels volcans d'aquest parc. És una zona d'acampada lliure amb els serveis mínims. Deixem el cost simbòlic dins un sobre en una bústia.

P.N. Tongariro

El parc nacional de Tongariro és un lloc fantàstic per admirar paisatges volcànics i fer activitats a l'aire lliure. Des de qualsevol punt la visió dels tres volcans principals nevats, el Ruapehu de 2.797 m., el Ngauruhoe de 2.291 m. i el Tongariro de 1.968 m., et transporten a terres primitives. Va ser declarat patrimoni de la humanitat pel seu valor natural el 1990 i cultural el 1993. Hi ha rutes de 4 o 5 dies, zones d'esquí... però si només es disposa d'un dia es recomana fer el Tongariro Crossing (anomenat pels neozelandesos la millor caminada d'un dia del país).

Ens llevem molt d'hora i descobrim les siluetes dels tres volcans nevats davant nostre. El dia es presenta fred però clar. Decidim fer la caminada del Tongariro Crossing: aquesta va de Mangatepopo fins a Ketetahi. Nosaltres vàrem fer fins els llacs Maragda i vam tornar enrere fins l'autocaravana. Si es vol fer tota la volta completa s'ha de contractar el servei d'un transport que et torni de Ketetahi al punt d'origen. El camí està molt ben senyalitzat i no hi ha pèrdua. Moltes zones tenen passeres de fusta per no malmetre la delicada vegetació. Hi ha una primera part suau que travessa els camps de lava del Ngauruhoe i l'espectacle és fantàstic segons avança el dia. Aquests paisatges corresponen a algunes escenes de Mordor de El Senyor dels Anells. Caminem pràcticament sols per aquesta terra inhòspita. Trobem alguns salts d'aigua que conviden al bany si no fos que anem amb anoracs i gorro. Aviat entrem en calor quan hem de superar una llarga pujada plena de pedres volcàniques. La vista des de dalt val la pena ja que ens queda tota la vall al davant. Seguim ascendint fins arribar al cràter sud. Ara ja caminem sobre neu i hi ha gent que s'ha posat grampons. Nosaltres anem bé amb les xiruques encara que sabem que haurem de baixar de cul. Travessar el pla cràter sud del Tongariro entre els dos volcans és fantàstic i una altra vegada ens toca enfilar-nos fins arribar al cràter vermell. A dalt hi ha poca neu degut a la temperatura i les emanacions del terra. Les xemeneies i els colors vermellosos que es veuen des del cim valen tot l'esforç. Des d'aquí es veuen els llacs maragdes d'un verd intens, si no és que estan glaçats!. Nosaltres vàrem tornar enrere desfent les nostres passes i el paisatge va adquirir una altra dimensió. Si es vol continuar el camí aquest descendeix vorejant el llacs Maragda i amb vistes al llac Taupo. A Ketetahi hi ha un refugi.

Tornant a la caravana dinem tot celebrant el matí de paisatges únics. Un cop recuperats emprenem el camí cap a Wellington per agafar el primer ferri que estigui disponible i travessar l'estret de Cook fins l'illa sud. Fem algunes trucades per reservar ferri per l'endemà a primera hora i ens informen que n'hi ha un a la nit. Ens animem i reservem plaça per telèfon (no hi ha descomptes ni per família, carnet d'estudiant...). Hem de ser a Wellington abans de les nou i això vol dir conduir sense parar fins arribar-hi ja que hi ha 380 km de distància. Arribem abans d'hora i de seguida trobem el moll amb molt bones indicacions. Embarquem l'autocaravana a la bodega i ens anem al pis de dalt. A les 9:15 salpem però cap de nosaltres ho arriba a veure de cansats que estem. Ens despertem quan arribem al port de Picton passada la mitjanit. Sortim del port i acampem al Parkland marina (10 NZ$). Ja som a l'illa sud.

L'illa nord ens ha sorprès per la seva vegetació: des de prats de verds intensos arran del mar fins els boscos de kauris o les falgueres juràssiques gegants. Les zones volcàniques ens han ofert espectacles únics i variats amb colors difícils de descriure. El contacte amb la cultura maorí ens ha transportat a un passat ric i exòtic.

Avui fem una mica de relaxament a l'hora de llevar-nos perquè la nit anterior hem passar l'estret de Cook amb el ferri. Ens llevem a les 8 en un dia clar i radiant. Ens acomiadem de Picton sense pràcticament visitar-lo i enfilem la carretera Queen Charlotte Drive per fer un recorregut pels Marlborough sounds. Aquesta zona plena d'illes, fiords i badies es pot recórrer en bicicleta, caiac... però nosaltres ens limitem a algunes caminades senyalades des de la carretera i a la visita de platges i cales fins arribar a Havelock a l'hora de dinar.

Picton

De seguida que deixem Picton la carretera s'enfila vorejant el fiord Queen Charlotte al final del qual es troba la població. La nostra primera parada ens ofereix una vista de tot el conjunt amb el ferri matinal arribant a la població entre muntanyes d'un verd intens i falgueres que retallen el paisatge. A partir d'aquí els escenaris es succeeixen competint en bellesa. Petites caminades marcades ens aproximen als millors llocs per tenir les visions més àmplies. Veiem gent fent caiac vora les platges plenes d'ànecs. Fa un dia molt calorós i ens vénen ganes de banyar-nos!

Arribem a Havelock, població autodenominada la capital mundial del musclo de llavis verds. Aquest poble es dedica en l'actualitat bàsicament a la pesca i la piscifactoria. Hi ha grans zones de criança d'aquests musclos gustosos i boníssims. En fem un bon dinar en un dels molts restaurants de la zona, el Mussel Boys, on ens n'ofereixen diferents cassoletes: amb llet de coco, amb espècies, bacon... Si no es vol anar al restaurant, se'n poden trobar en diferents supermercats ja que són els que consumeix la població. Val la pena tastar-los!! En aquest poble també es poden adquirir objectes fets amb paua (closca d'un mol·lusc molt utilitzada pels maorís i de colors brillants) i d'altres artesanies. Seguint en aquesta direcció resseguint la costa es pot arribar a la zona del Parc Nacional Abel Tasman que ofereix també moltes possibilitats, però no ens hi arribem.

Des de Havelock emprenem la carretera 6 en direcció sud per endinsar-nos a la regió de Blenheim i les seves vinyes. Travessem grans extensions de ceps on es poden visitar caves. És una zona molt planera on es divisen les muntanyes de Richmond al fons (atenció amb la velocitat!!)

El nostre objectiu és arribar fins a Kaikoura per poder fer l'endemà l'avistament de balenes. Des de Blenheim seguim en direcció sud per la carretera 1 que voreja la costa. És una zona molt deshabitada sense cap benzinera en 130 km i sense pràcticament cap població (són de 3 o 4 cases). Cal fer previsió de combustible si no voleu quedar-vos sense, com nosaltres. Tot i això la nostra experiència ens fa dir que la gent és amabilíssima i que ens van ajudar en tot moment.

Arribem a Kaikoura de nit. Abans hem trucat a la companyia Whale Watch per reservar plaça per l'endemà. Només hi ha plaça al primer torn i ens tocarà matinar. Encara hem tingut sort perquè és una activitat molt sol·licitada i el principal objectiu de visita de la zona. Amb la plaça assegurada arribem més tranquils a Kaikoura quan ja és de nit. Ens instal·lem al pàrquing del port (al costat de l'oficina on hem contractat l'excursió) i ens n'anem a passejar pel poble. Aquesta població ofereix alguns restaurants amb especialitats de marisc fresc (com per exemple la llagosta), però ens decidim per un vegetarià. Dormim al costat del mar.

Abans de les 7 del matí ja estem a la caseta on ens confirmen que el vaixell sortirà tot i que hi ha una mica de mala mar. La població de Kaikoura està situada en una península molt propera a una plana abissal on l'elevada profunditat i les aigües fredes fan que hi hagi molt aliment a prop de la costa. És per això que s'hi poden observar amb facilitat balenes de diferents espècies i dofins durant tot l'any. Hi ha empreses que ofereixen diverses activitats com poder nedar amb els dofins o fer un recorregut per observar les balenes en alta mar com vàrem fer nosaltres. Fem el primer dels quatre recorreguts diaris amb l'empresa Whale Watch.

Emprenem l'aventura en un catamarà moderníssim amb alta tecnologia incorporada. Tot i la mala mar pràcticament no es belluga. A l'interior, còmodament asseguts, mitjançant unes pantalles podem fer el seguiment de la zona que recorrem i la fondària que hi ha. Ens fan explicacions de les característiques de la zona i les diferents espècies d'animals que podem trobar. Els primers en visitar-nos són els dofins Dusky que ens acompanyen pràcticament en tot el recorregut. A través d'un sistema de radar i escolta podem saber on es troben les balenes i d'aquesta forma localitzem cinc balenes sperm o catxalots gegants que podem observar a una distància prudencial mentre respiren i s'enfonsen elevant elegantment la cua. Tot aquest espectacle està amanit amb el rerefons de les muntanyes nevades i sense haver d'allunyar-nos gaire de la costa per les característiques que ja hem explicat.

A les onze del matí ja hem tornat a l'autocaravana i ens disposem a emprendre el camí cap a Greymouth, situat a la costa oest. Per això necessitem creuar l'illa cap a l'est i triem l'opció de travessar el parc nacional Arthur Pass. Agafem la carretera 1 direcció sud i ens desviem a l'alçada de Rangiroa tot i la boira i el plugim (per la costa hem vist lleons marins). De Rangiroa fins a Springsfield circulem per una scenic route on podem veure moltes granges d'ovelles, de cérvols... i algunes de llames!! Aprofitem el fons d'aquest paisatge per dinar.

Des d'Springfield la carretera 73 ens permetrà creuar l'Arthur Pass. Ens pensàvem que seria un coll de muntanya ja que és la més alta i espectacular que creua horitzontalment l'illa i ens sorprèn una carretera ben asfaltada i amb relatives poques corbes. Es poden veure fantàstics paisatges i muntanyes en tot el recorregut (si fa bon dia). Nosaltres teníem vistes de la vall, però la boira als cims ens va acompanyar pràcticament tot el camí. Hi ha diferents punts d'interès que mereixen una parada com el Castle Hill (una gran formació de roca calcària), el llac Pearson...

Dormim prop de Greymouth al càmping South Beach (9 NZ$)

Arribem a Greymouth i la zona dels Pancakes que és la nostra primera visita del dia emprenent la carretera 6 en direcció nord. A Punakaiki tot està indicat per poder visitar aquestes formacions rocoses tan espectaculars integrades dins el parc nacional de Paparoa.

Els Pancakes rocks estan situats vora el mar i són unes formacions rocoses produïdes per una sedimentació de material calcari i erosionades pels elements. L'aspecte actual és com de torres d'alçada considerable amb capes molt estretes i molt ben diferenciades. La part dels bufadors es pot observar amb la marea alta. Hi ha una caminada amb explicacions que dura aproximadament 20 minuts i en la que es poden veure les formacions. Hi ha altres opcions que requereixen més temps i es pot consultar a la caseta d'informació situada al costat de l'entrada.

Després de la visita ens dirigim al Westland National Park situat als alps meridionals. És característic per les altes muntanyes (fins a 3.500 metres), les glaceres, els boscos tropicals, els llacs... tot en pocs km quadrats. El parc té més de 60 glaceres però les més conegudes són el Franz Josef i la Fox.

Arribem al poble de Franz Josef al migdia i ens trobem pràcticament un únic carrer dedicat a les activitats relacionades amb les glaceres i la natura de la zona. Destaquen les companyies de sobrevols que aprofiten qualsevol indici de bon temps per oferir inoblidables visions aèries. Quan arribem el cel és nítid i les muntanyes es presenten imponents. Decidim contractar un vol amb helicòpter aprofitant el moment i al cap de 10 minuts ja som a l'heliport disposats a enlairar-nos per fer un recorregut per les dues glaceres més importants, fer un aterratge al cap de la glacera i poder contemplar el Mt. Cook i el Mt. Tasman. L'experiència resulta inoblidable. En un moment som a dalt de la glacera observant tot el circ glacial coronat pels cims més alts del país. Les impressionants formes del glaç i poder veure a l'hora el pendent de les glaceres, els boscos tropicals a la base i el mar proper. És una experiència única. Empreses com Franz Josef Glacier Guides, Air Safaris, Tekapo Helicopters, Alpine Guides Fox Glacier, per dir-ne algunes, poden orientar-vos en la vostra elecció. Després del sobrevol encara ens queda una estoneta de llum i decidim visitar el front de la glacera que es troba a pocs km del poble. Així doncs, emprenem una caminada planera fins un mirador on podem veure el frontal de la glacera i el riu Waiho i on es pot apreciar el retrocés que està patint aquesta glacera única (té uns onze km i està a 300 metres per sobre el nivell del mar). Abans de veure el glaç es camina entre boscos de vegetació frondosa. La passejada pot ser més llarga o curta depenent de si es vol arribar més a prop o no.

Decidim anar a dormir al poble de Fox Glacier. Quan arribem els operadors d'activitats ja han tancat i ens recomanen ser a primera hora on ens interessi. Ens agradaria poder caminar per sobre la glacera amb grampons. També hi ha moltes altres activitats d'aventura. Us podeu inspirar en els punts d'informació dels pobles. Tot depèn del temps i la butxaca que tingueu. Descansem al Fox Glacier Holiday Park (10 NZ$).

Glacera Fox

Ens llevem al peu de la glacera (està pràcticament dins el poble). A les 8:03 ja estem entrant per la porta de l'agència que organitza les excursions i ens confirmen que està tot ple. No ens podem esperar un altre dia i fem un bon esmorzar per organitzar-nos. Decidim veure el front de la glacera el més a prop possible.

En acostar-nos a la glacera Fox, ja des de la carretera, es veuen senyals que ens indiquen fins on havia arribat el seu front així com l'erosió que ha quedat marcada a les roques. Deixem l'autocaravana on comença el camí i comencem a caminar. El terreny té les marques de l'avançament de la glacera. Les parets són agrestes i retallades i la vegetació, per increïble que sembli, és tropical amb falgueres incloses. Ens anem aproximant al front de la glacera i tot de cartells ens informen de la seva inestabilitat i de la necessitat de mantenir-se a una distància prudencial. Quan arribem ens hi passem una bona estona contemplant els blaus d'aquesta meravella natural. El que resulta increïble és trobar les glaceres a tan poca alçada respecte el nivell del mar i rodejades d'aquesta vegetació tan imponent. Són les úniques del món amb aquestes característiques.

Quan tornem a l'autocaravana decidim fer una parada pel camí visitant el llac Matherson. El dia és fabulós i no hi ha ni un sol núvol. Al pàrquing hi ha pocs cotxes i no es veu el llac des d'aquí. Emprenem un camí que ens indica un recorregut que dóna la volta al llac. Quedem bocabadats quan arribem al llac i ens trobem el Mt. Cook i el Mt. Tasman reflectits a les aigües negres del llac. La bellesa de l'entorn fa que no ens creguem la nostra sort. Ens animem i fem tota la volta a peu vorejant el llac durant una hora i mitja. Passem per petites cascades plenes de molsa, falgueres, líquens, ... i de tant en tant tornem a veure les fantàstiques muntanyes reflectides a les aigües del llac. Un paisatge de postal! És un mirall del cel!.

Reflexes al llac Matherson

Emprenem el camí cap el Haast Pass. Dinem al llac Parinya i continuem. L'illa sud ens està oferint paisatges de postal que moltes vegades no sabem ni situar. Senzillament parem, admirem la bellesa i la tranquil·litat i continuem. En el Haast Pass travessem la llarga vall del riu Haast rodejada de pics plens de glaceres penjants. Arribem a Wanaka i trobem molt ambient als carrers. Aquest és un centre d'esquí molt important. Les botigues presenten les últimes novetats i hi ha tot d'esquiadors gaudint de l'estona i els locals nocturns. Volem dormir a prop del llac Wanaka, però hi ha cartells que ho prohibeixen. Al voltant de la població principal hi ha urbanitzacions amb cases increïbles al costat del llac i amb vistes a les muntanyes. Al final aconseguim estar a prop del llac i descansar en una de les nits més fredes a l'illa. Des de la nostra posició podem veure els llums de l'esquí nocturn de l'estació Treble Cone i per suposat contemplar una quantitat d'estels increïbles amb la creu del sud presidint-ho tot.

Mount Aspiring

Ens despertem al costat del llac. Hi ha un paisatge fantàstic i glaçat. Arribem a Wanaka per esmorzar. Al costat del llac hi ha uns lavabos públics (com en tots els pobles) i molt moviment d'esquiadors que es dirigeixen a les pistes. Desfem el camí del dia anterior per veure millor el llac Hawea.

Com que tenim temps decidim fer un recorregut pel Mount Aspiring National Park, tot resseguint la vall del riu Matukituki. El camí és de terra, però podem avançar molt bé ja que és planer. El dia és clar i els pics queden reflectits en els nombrosos llacs. Els xais mengen tranquil·lament sota l'ombra de les muntanyes enfarinades. Resseguim l'amplia vall del riu admirant muntanyes, prats... entre ocres, verds, marrons... el Mont Aspiring ho presideix tot. Recorrem el camí de terra durant més d'hora i mitja contemplant la magnitud de la vall i els tons de l'hivern. En aquesta zona es poden fer moltes caminades, escalades... Nosaltres ens limitem a recórrer el camí i fer curtes passejades. Aquí veiem una camioneta plena de opòssums. Aquest animal semblant a una guineu amb llarga cua, però més petit, és un animal introduït que causa un greu desequilibri ecològic. N'hi ha molts i en trobareu atropellats a la carretera. En fan caceres controlades i n'aprofiten el pèl per fer roba d'abric.

Ens dirigim a Queenstown per una scenic route on conforme ens acostem a la ciutat veiem la serralada dels Remarkables. Un cop allà ens passegem pel centre i passem la tarda veient la quantitat d'esports d'aventura diferents que ofereix la ciutat que anomenen la capital de l'aventura de Nova Zelanda. Al capvespre ens traslladem a Te Anau, poble des del qual pensem visitar la zona del Fiordland National Park. Arribem al Te Anau Great Holiday Park (11 NZ$), un càmping molt modern on demanem informació per recórrer la zona dels fiords. Contractem l'excursió al fiord Doubful a una empresa familiar i organitzem els dies que ens queden en aquesta regió. Per la nit plou a bots i barrals.

El Fiorldland National Park és el parc nacional més gran del país. Ha sigut declarat patrimoni de la humanitat per les seves característiques geològiques. Des de Te Anau es poden fer diverses excursions per explorar aquesta gran zona ja que ofereix tots els serveis necessaris. Si no es té la sort de disposar de molts dies per realitzar algunes de les grans caminades als fiords, com el Milford Track de 5 dies, el Hollyford Track de 6 dies, o el Routeburn Track de 3, es pot plantejar l'opció de visitar-los en cotxe o excursions organitzades. Cal tenir en compte que les característiques de vegetació i paisatge són produïdes justament per l'alt índex de pluviositat.

Avui decidim anar a visitar el Milford Sound, encara que el dia es presenta núvol i emboirat. Aquest és l'únic fiord que es pot visitar amb el propi vehicle, tot i que cal portar cadenes per si de cas (consultar informació de carreteres a Milford Sound). Trobem una carretera en bones condicions que voreja el riu Eglinton, ascendeix 1.200 metres fins el Homer Tunnel i travessa la vall de Cleddau fins arribar a l'alçada del mar. Trobem aigua per tot arreu: ens cau a sobre, a sota, per la carretera, pels costats.... tot és un món de cascades i riuets entre la densa vegetació i la boira en aquesta regió indòmita. Només el propi recorregut per si sol ja val la pena i és molt espectacular. Pel camí fem algunes parades en els llocs indicats i trobem keas, un lloro alpí de dimensions considerables i de plomatge verd i carbassa, que es deixa observar encuriosit. Arribem al fiord enmig de clarianes, però fa fred i no agafem el vaixell que recorre el fiord i que permet accedir a les Bowen Falls i veure fauna com pingüins, foques o dofins per la boira. Per aquest servei hi ha diferents empreses com la Milford Sound Scenic Route, Milford Sound Cruises... A l'hivern ofereixen un parell de recorreguts al dia i hi ha diferents opcions (preus entre 46 i 65 NZ$). Tot i això podem veure la silueta del Mitre Peak de 1.692 metres al costat de les aigües fosques del fiord i gaudir del paisatge que varia de color depenent de la llum.

Pel camí de tornada comença a nevar i passem el Homer Tunnel quan la neu comença a agafar. És un trajecte de 200 km sense benzineres. Anem al càmping a descansar i aprofitem que aquest disposa de cuina, sala d'estar amb llar de foc, menjadors, bugaderia...

Avui també es presenta el dia plujós i les muntanyes que rodegen el llac Te Anau estan ben emblanquinades. Tenim contractada l'excursió al Doubtful Sound amb la companyia Fiordland Explorer Charters, tot i que hi ha altres companyies com l'Scenic Cruises.

Lleó marí

El primer que fem és anar fins el llac Manapouri en una furgoneta. Allà ens reunim el grup i pugem a una barqueta familiar per travessar aquest llac en aproximadament una hora. El mal temps ens permet veure la duresa del clima en aquesta zona, tot i que diuen que a l'hivern és la millor època per visitar-la. Ens ho agafem amb molta filosofia i gaudim del viatge. Quan arribem a l'altre extrem del llac pugem a un minibús per fer un curt recorregut fins el centre d'informació de la central hidroelèctrica que visitem. Quan sortim enfilem una carretera de corbes on aviat fa aparició la neu i el paisatge es transforma. Ens encanta el paisatge nevat i agreste, tan salvatge i autèntic, però sembla que a la resta de gent no els fa gràcia que el dia no acompanyi. El propietari de l'empresa ens diu que tenim sort perquè estem descobrint la zona tal i com és la majoria de l'any. Què ha de dir, oi? Continua nevant durant tot el camí i arribem al fiord, on pugem a una altra barca, ara més gran i còmode i comencem el recorregut travessant el fiord, veient les cascades caure directament a l'aigua, alguns pics es deixen veure entre les clarianes, ja que el temps es mostra molt variable, el verd brillant de les muntanyes, el negre fosc de l'aigua... intentem no pensar com seria si lluís el sol!! Aprenem moltes coses en el recorregut: la composició de l'aigua amb una capa superficial majoritàriament dolça de tant que hi plou, que arriba als 420 metres de fondària, fa 40 km de llarg, la Browne falls té 619 metres de caiguda, les valls són en forma d'U per l'erosió de les glaceres... Al final resulta ser un recorregut d'allò més increïble. Trobem algun lleó marí dins l'aigua, però els pingüins i els dofins es resisteixen. Tornem de l'excursió a 2/4 de 7, després de desfer el camí enmig de la neu que ja ha quallat.

En tornar al càmping descobrim que es juga la final de rugby del torneig de les tres nacions i Nova Zelanda juga contra Austràlia. Abans del partit decidim anar al poble per cerveses Mac's i una mica d'aperitiu i ens situem a la sala de la llar de foc, disposats a gaudir de la vetllada tot animant fervorosament al país que tan bé ens acull. Comença el partit amb el tradicional Haka maorí: Ringa pakia a, ka mate, ka mate, ka ora, ka ora... per part dels All Blacks. Muntem un espectacle perquè la gent que ens acompanya són d'Austràlia i en terreny de rugby són rivals de veritat. Al final acaba guanyant Nova Zelanda i nosaltres acabem amb alguns amics més (encara que una mica disgustats!).

Fa un dia radiant!! Descobrim que estem enmig d'un paradís amb les muntanyes ben nevades. Hi ha unes vistes fantàstiques. Emprenem el camí cap el llac Te Anau i desfent el camí d'ahir cap el llac Manapouri, que presenten paisatges idíl·lics. Aquest llac és reconegut com un dels més bonics de Nova Zelanda. Té una extensió de 142 km2 i 433 metres de fondària. En el seu interior es poden trobar 35 illes.

Recorrem una scenic route amb paisatges de muntanya espectaculars. Ens dirigim al sud i comencem a travessar zones més seques i muntanyenques. El vent també comença a fer acte de presència fins arribar a Bluff. L'Slope Point és el punt situat més al sud de l'illa, però aquest és el més ben indicat, i ens fem la foto de rigor al pal indicador de distàncies amb la senyera que ens acompanya tot el camí. Som un espectacle!!

Des d'aquest punt veiem l'illa Steward que està a 35 km i a la qual ens estem plantejant arribar. Abans, però, decidim anar a menjar al petit restaurant que està al turonet davant l'indicador. Ens atipem d'ostres de Bluff i peix fregit. Ens hi estem molta estona perquè hi ha un ambient molt casolà (també una mica encarcarat). Tenen informació sobre l'illa i com organitzar-nos. Mentre decidim si agafar el ferri o no, veiem com s'aproxima i la mandra ens pot. A l'illa Steward no podem anar-hi amb l'autocaravana i un cop allà hem de contractar una excursió nocturna per veure els kiwis en llibertat (algunes de les sis espècies que existeixen) al Rakiura National Park, quedar-nos a dormir, pagar el transport i tots els àpats i per tant el pressupost se'ns dispara. A mitja tarda decidim abandonar el restaurant.

La ruta de la costa que hem triat, la southern scenic route per la regió dels Catlins, resulta encantadora amb els prats inacabables plens d'ovelles de tipus Merina al costat del mar i els arbres inclinats per l'acció del vent que no para mai de bufar. Hi ha diferents atractius tot recorrent aquesta carretera. Nosaltres arribem fins la Porpoise Bay i acampem en una zona al costat del mar i dalt d'un penyasegat, amb els serveis molt bàsics, però amb unes vistes espectaculars sobre la costa agresta. Dormim amb la remor del mar enfurit de fons (3 NZ$).

Porpoise Bay és una platja ideal per banyar-se amb els dofins Hector que hi estan a l'estiu i la tardor. També és fàcil veure parelles de pingüins d'ulls grocs i foques.

Veiem sortir el sol des de la platja Porpoise on recollim petxines. Ens traslladem a una cala propera on hi ha un bosc petrificat, l'anomenada Curio Bay. Les restes d'aquest bosc juràssic es veuen a sobre d'una plataforma rocosa quan baixa la marea. Des del mirador i amb l'ajut d'un planell explicatiu pots apreciar molt millor totes les formes però quan impressiona és al trepitjar aquesta fusta fossilitzada i poder-ne apreciar les betes, els nusos i els forats dels arbres així com alguns canvis de colors. Té una extensió considerable i aviat la marea comença a pujar advertint-nos que se'ns acaba el temps de visita.

Seguim la nostra ruta per la zona dels Catlins en un dia força assoleiat i sense tenir pressa. Ens desviem de la carretera per visitar el Nugget Point. Després d'una caminada s'arriba a l'anomenat mirador des d'on es poden veure unes roques plenes de colònies de foques, lleons marins, cormorans, pingüins... en la llunyania és una mica difícil distingir-los, però uns bons binocles ajuden.

Seguim el camí en direcció a Dunedin, a la província d'Otago, enfilant la carretera 1 cap el nord. Un cop a la ciutat i abans de visitar-la ens dirigim a la península d'Otago. En aquesta península de 24 km de longitud (amb corbes i de recorregut lent) podem trobar-hi varietat de paisatges costaners, cases d'interès o fauna. Nosaltres ens dirigim al Yellow Eyed Penguin per la Portobello Road. Aquesta reserva té una forma d'observar els pingüins d'ulls grocs de prop a través d'unes trinxeres sense destorbar el seu ritme de vida ni estressar-los. Quan arribem l'últim tour ja ha sortit, i per tant és convenient assegurar-se dels horaris a l'hivern i reservar (tot i que la millor hora per observar-los és a la tarda). També es pot visitar una colònia d'albatros reials al Royal Albatros Centre. De totes formes val la pena arribar fins al final de la península d'Otago per veure el cap de Taiaroa i els cormorans de l'illa Steward.

Arribant a Dunedin ens endinsem en una de les poques ciutats de l'illa sud. Té molta influència escocesa i pot recordar alguns edificis d'Edimburg. El centre s'estructura en l'anomenat Octagon i hi ha relativament poca distància entre els edificis a visitar. Nosaltres passegem pels carrers i visitem l'antiga estació de ferrocarril amb vitralls decorats i grans sales. Hi ha altres edificis destacables com la catedral de St. Paul, les càmeres municipals... Ens centrem més a descobrir algunes botigues com la dels All Blacks. Passem la nit al càmping Leith valley Touring Park (10 NZ$).

Comencem el dia recorrent una altra vegada l'Octagon de Dunedin. En comparació amb altres ciutats europees no és molt sorprenent, però portem molts dies sense veure ciutats ni ambient i ens agrada passejar-hi.

Reprenem el camí cap a Oamaru per la carretera 1 direcció nord, on hem llegit que també hi ha la possibilitat de veure pingüins tot recorrent la costa. Abans d'arribar a Oamaru fem una parada a la Moeraki Boulders Scenic Reserve. En aquesta reserva es visita una platja plena d'unes formacions rocoses generades al fons marí a partir d'un nucli calcari. Les roques, esfèriques i fines, són més grans del que ens pensàvem (arriben als 4 metres de perímetre) i acabem de passar un matí molt sorprenent al costat d'aquestes formacions tan especials. Algunes estan trencades per l'acció del mar i l'erosió i es pot veure el seu interior cristal·litzat. Semblen posades estratègicament i n'hi ha de més petites i d'immenses. Ens encanta la visita!! Hi podem pujar a sobre o fins i tot ficar-nos-hi a dins. La platja que es recorre fins arribar als Moerakis està plena de tresors: petxines, paues, mol·luscs... Hem de jugar amb l'aigua per no mullar-nos!!

En arribar a Oamaru (denominada the penguin capital of New Zealand) reduïm la seva visita a un carrer amb edificis d'estil colonial anglès, ja que nosaltres busquem el centre d'informació on ens puguin indicar on i quan veure els pingüins. Ens han informat de dues visites i ens han dit que a partir de les tres de la tarda podem anar al punt d'observació per veure pingüins d'ulls grocs (a la Bushey beach) i al vespre podem veure pingüins blaus a la Oamaru Blue Penguin Colony.

A les 15:05 ja estem a punt i equipats per instal·lar-nos al mirador, dalt d'un penya-segat per observar la llarga platja de sorra taronjada. No sabem ben bé què veurem i aprofitem per llegir les recomanacions que cal seguir estrictament, ja que aquests pingüins estan en perill d'extinció. No ens hi podem acostar ni ens poden veure ja que els causem estrès, tampoc podem acostar-hi animals domèstics, moure'ns bruscament... Estem molt emocionats i a les 15:15 puntualment apareix una mena d'ànec patós sobre el trencant de les onades. És un pingüí, quan comença a travessar la platja per amagar-se als matolls on té el niu. Un senyor, que és el vigilant, ens fa senyals perquè ens hi acostem. En maorí reben el nom de Hoiho i mesuren al voltant de 65 centímetres i entre 5 i 8 quilos de pes. El vigilant controla els nius i ens ensenya el pingüí de molt a prop. Fa molt fred tot i que anem molt abrigats. Després de més de 2 hores de vent glaçat i 5 pingüins decidim anar a fer una xocolata calenta (amb nuvolets de gominol·la!!).

Al vespre tenim contractada una visita per veure els petits pingüins blaus que arriben a partir de les 7 de la tarda. La reserva està situada a cinc minuts en cotxe des del poble i pel camí es poden veure divertits cartells advertint del perill dels pingüins. Seiem en una graderia de fusta davant de la costa escarpada i les roques embatides per un mar enfurismat. Poc a poc van apareixent aquests petits pingüins, de nom maorí Korora, que sembla que s'hagin de lesionar quan surten del mar. No se'ls pot fer fotos ni filmar i s'amaguen als nius que tenen a tocar l'aigua. Són molt curiosos i s'acosten a la gent. Són l'espècie de pingüins més petita del món. Mesuren 25 centímetres i pesen al voltant d'un quilo.

És tard quan sortim emocionats de la visita però decidim fer una mica de camí per aproximar-nos tan com puguem al Mt. Cook. Dormim al costat d'un llac.

Pel fet de no visitar l'illa Steward, inicialment planificada en el recorregut, tenim més dies lliures i decidim endinsar-nos per tornar a visitar els Alps, però des de l'altre vessant ja que ens han agradat molt. És per això que ens dirigim a l'Aoraki/Mt. Cook National Park. Aquest parc té 19 pics de més de 3.000 metres, entre ells el més alt del país, el Mount Cook, i el 40% de la seva superfície són glaceres.

En el camí ens trobem amb el llac Tekapo i el Pukaki. La seva visita només ja val la pena. Són llacs amb unes vistes fabuloses dels Alps. El llac Pukaki és artificial, però permet veure el mount Cook reflexat a les seves aigües i el llac Tekapo té un color blau turquesa com a conseqüència de les fines partícules de roca que han arrosegat les glaceres i que varia amb la intensitat de la llum. Seguim el nostre recorregut travessant una immensa vall glacial en contra direcció del riu Tasman. Al fons es pot veure aquesta immensa glacera i els pics coberts de neu. En arribar ens trobem un poblet a la falda de la muntanya. Hi ha pocs edificis i anem al punt d'informació. El punt d'informació té molt material per poder fer caminades, hi ha moltes dades de la zona, riscos d'allaus, condicions metereològiques... Comprem un mapa de les caminades i decidim aprofitar la fantàstica tarda que fa.

Emprenem el camí de la Hooker Track. Un curt recorregut amb l'autocaravana ens situa al començament d'una vall. La caminada no és de gran dificultat i està força indicada. L'espectacularitat radica ens els alts cims i el paisatge alpí. Algunes zones tenen passeres de fusta per no malmetre la vegetació, algun pont penjant... Està molt ben cuidat. La nostra primera parada la fem al cap de la glacera Muller. Anem parant pel camí en sentir les petites allaus que van caient dels cims. Primer sentim el tro i després en veiem la pols. Seguim caminant a bon ritme fins arribar al llac de la glacera Hooker, ple de petits icebergs. No hem trobat ningú durant el camí i el paisatge ens impressiona en sobrenatura. Fem les nostres apostes ubicant les muntanyes i creiem detectar el Mt. Cook, traient el nas encara il·luminat per un sol que comença a deixar la vall ombrosa. Després de la caminada, de més de 4 hores, decidim tornar al poble on després de marxar el sol comença a fer força fred.

En aquesta zona es poden fer sobrevols, caminades a diferents glaceres com la Murchirson, la Mueller, la Godley, ... amb diferents dificultats ... i gaudir del paisatge únic sempre tenint en compte les indicacions dels guardes.

Tornant al poble ens fiquem a l'únic bar que trobem que té una vidriera enorme amb vistes als Alps i un ambient acollidor de fusta, amb llar de foc i sofàs (és a dir és un petit paradís després de les caminades a les glaceres). Comencem amb alguna cosa calenta i acabem sopant fins que, després de més de 4 hores i repassar totes les aventures, hem de marxar. Ens hi haguéssim quedat a passar la nit!

Emprenem el camí cap a la glacera Tasman per passar la nit a l'aparcament. L'endemà al matí volem fer la caminada per la zona i és la millor manera d'aprofitar el temps. No hi ha ningú.

No ens penedim gens d'haver pres la decisió de tornar a visitar els Alps neozelandesos des de l'altre vessant. Així també ens hem pogut fer la idea d'un altre tipus d'ambient i de glaceres no tan famoses, però amb caminades accessibles i paisatges fantàstics. El dia es presenta amb boira i fem la caminada d'una hora, però no podem veure tota la seva magnitud. Passem pel costat dels Blue Lakes, uns petits llacs de color verd, fins arribar al mirador. La glacera Tasman és la més gran del país i desemboca en un llac on es poden veure icebergs. A l'estiu es pot recórrer el llac en barca i acostar-se a la glacera (3 hores de durada, 85 NZ$), però avui els únics visitants som nosaltres. Hem d'apartar la neu del cartell informatiu per situar-nos davant de la vall. De tornada a través d'un bosc de matolls comencen a caure unes borles rodones i grosses. Ballem sota la neu. No ens molesta el temps, és el que fa possible que aquest país sigui com és i a hores d'ara ja tenim el cor robat per les muntanyes, els espais amplis i els horitzons llunyans. Rodejats de muntanyes ens acomiadem de les glaceres i amb poca estona ja estem a la vall com si aquestes estiguessin a dies de camí. Dirigint-nos a Christchurch tornem a passar pels llacs encantats i els veiem de tonalitats diferents. Arribem al vespre a Christchurch.

Avui és l'últim dia i ens toca endreçar i netejar l'autocaravana. Estem contents i tristos a l'hora. Contents perquè ha sigut una experiència inoblidable que trigarem dies encara a assimilar i tristos perquè ja ens toca abandonar aquest país tan acollidor i fantàstic. La nit abans hem començat a fer les bosses.

Al càmping on estem podem netejar l'autocaravana de fora i de dins. Comprovem el fuel, el gas, l'aigua... Sortim a les 11 del càmping i ens dirigim a l'empresa de lloguer, que trobem amb facilitat. Ja havíem pactat deixar l'autocaravana a Christchurch i ens deixen quedar-nos-la fins l'endemà i així poder-hi dormir. Les claus les dipositarem en una bústia ja que hem de marxar d'hora. Ells mateixos ens avisaran un taxi que ens portarà a l'aeroport i del qual es fan responsables. Agraïm l'amabilitat i preguntem per la casa dels kiwis. No podem marxar sense veure un dels símbols del país. Mirem els horaris i encara que plovineja ens endinsem a fer el recorregut per Willowbank.

És una reserva de fauna on hi ha diferents seccions: animals introduïts, de granja, autòctons... Ens agrada molt la distribució i la organització. És una mena de zoo on els animals tenen molt espai i corren lliures. Veiem cérvols, ànecs, aus, wallabis, keas, tuatores... i kiwis!! El kiwi és un animal nocturn i en perill d'extinció. En llibertat se'n poden trobar a l'illa Steward, però hi ha diferents centres anomenats kiwis house i repartits pel país, on també es poden observar com en llibertat. Entrem dins un gran recinte a les fosques on després d'habituar la vista podem observar aquests animals, de dimensions considerables, buscar menjar sota les fulles... és molt emocionant perquè els tenim molt a prop i sense cap barrera. Ens els mirem en silenci durant molta estona. Cada vegada en veiem més. Els tenim a menys de mig metre i ens emociona estar al costat d'aquest animal prehistòric. No tenen cua ni ales i el bec és molt llarg. Tenen plomes d'emú i uns ullets petits. Van d'aquí a allà sense molestar-se. La mida d'aquesta espècie és comparable a la d'una gallina i les potes són molt llargues.

Sortint ens dirigim al centre de Christchurch per fer la visita de la ciutat, però tenim la sensació que després de veure els kiwis no ens queda res més per fer. Al centre de Christchurch hi trobem la catedral i el punt d'informació. Visitem el riu Avon amb la seves zones verdes i les casetes del voltant amb el tramvia que recórrer la ciutat. És la ciutat més gran de l'illa sud però conserva el seu encant. Passem molta estona visitant el jardí botànic, fundat l'any 1863, i que resulta ser un espai molt interessant i tranquil.

Ens acomiadem de Nova Zelanda sopant al restaurant Barcelona, quina casualitat!! i ens n'anem a dormir a les 12.

Ens llevem a les 6:00 per esperar al taxi que arriba puntual. Deixem les claus de l'autocaravana a la bústia després de revisar-ho tot.

Agafem el vol amb la companyia Qantas on després de 1h 15' arribem a Auckland. Pel camí veiem el mar d'hivern, els espais verds, els Alps al fons... i intentem identificar algun lloc conegut. Tornem de la mateixa manera que hem arribat, amb un vol de la Cathay Pacific i després de 10h 50' arribem a Hong Kong.

Arribem a Londres després de travessar Àsia i dormir força a l'avió. Comprovem els bitllets i posem les bosses al servei de maletes abans d'agafar el metro per visitar el centre. Tenim algunes hores i les volem aprofitar tot gastant les últimes energies. Recorrem l'abadia de Westminster, el palau de Buckingham, el Big Beng...

Un últim avió ens porta a casa. En total han sigut 27 hores de vol i 18 d'espera en els aeroports. S'ha acabat l'aventura però els records perduraran per sempre.

L'illa sud ens ha sorprès per la varietat de paisatge i la bellesa d'aquests. Poder apreciar les meravelles naturals en total llibertat i veure la convivència i el respecte dels neozelandesos cap el seu país és admirable. La majoria de paisatges tenen les muntanyes com a protagonistes i les forces de la natura com a úniques artistes d'aquestes belles obres d'art.

Som conscients que ens han quedat moltes coses per descobrir: el parc nacional de Nelson, l'Abel Tasman, Mt. Egmont, l'illa Steward... així com moltes activitats relacionades amb la natura (esperem tornar-hi algun dia!!) .També hi ha illes al Pacífic com les Cook, les Tokelau i les Niueu amb autogoverns però associades a Nova Zelanda que representen una opció per escollir un descans paradisíac al final de la ruta. Convidem a tot aquell que tingui la sort de poder gaudir d'aquest país al respecte per la seva conservació.