Relat d'un viatge de 3 dies a Berlín

Quan hom pensa en Berlín, li venen al cap les imatges del Mur, o les imatges del nazisme i la guerra i s'ha de dir que tant les unes com les altres no són, precisament, alegres, però Berlín, com tota gran ciutat, té una mica de tot: té el seu passat fosc, però també té a les seves esquenes l'esplendor de l'època imperial o la disbauxa de la República de Weimar. I també té al davant el futur que s'espera de la capital del país més poderós d'Europa i així en els anys que portem des de la reunificació la ciutat ha canviat i segueix canviant la seva fesomia, reinventant-se amb un dinamisme inusual.

Hem fet un viatge llampec, un cap de setmana que resulta massa curt per poder anar a tot arreu de la ciutat i ja no diguem de l'entorn. Haurem de deixar per a una altra ocasió la visita d'Spandau o de Charlottenburg i conformar-nos amb aquesta modesta llambregada.

Comencem la nostra passejada de dissabte per Berlín al Schlossbrücke, o Pont del Castell. Situat a l'inici del famós passeig Unter den Linden, comunica aquesta amb la illa dels Museus, la catedral de Berlín i el barri antic amb l'Ajuntament.

El pont actual va ser construït entre el 1821 i el 1824 per Karl Friedrich Schinkel, en el mateix lloc on ja hi havia un pont de fusta des del segle XV, i és dels pocs ponts que no va patir seriosos danys durant la guerra. Adornat per vuit estàtues de tall clàssic i amb unes baranes amb al·legories marines, des d'ell es tenen bones vistes sobre la Catedral i el Lutsgarten (jardí que hi ha enfront).

Com a curiositat, les estàtues van ser traslladades l'any 1943, en previsió de danys bèl·lics, cap al que seria després Berlín Occidental i no serien reposades fins l'any 1981 en un programa d'intercanvi de béns culturals entre les dues Alemanyes. En aquell moment, el pont, situat al Berlín Oriental, portava el nom de Marx-Engels-Brücke.

Des d'ací, seguim Unter den Linden. Aviat arribem a la Bebelplatz. Hi han diversos edificis en obres i ens costa situar-nos. L'origen de la plaça es troba sota el regnat de Frederic II de Prússia, el vell Fritz, que té una estàtua eqüestre en aquest lloc. Al seu voltant, s'erigí l'Òpera, que donà nom a la plaça fins l'any 1910, la catedral de Sant Eduvigis, i l'Antiga Biblioteca, actualment ocupada per la Universitat Humboldt.

La Bebelplatz ha passat a la història per ser el lloc on el 10 de Maig de 1933 estudiants i membres del partit nacionalsocialista van cremar més de 40.000 llibres d'autors que el règim s'afanyà a proscriure, entre ells Karl Marx, Sigmund Freud, Erich M. Remarque o Stefan Zweig.

Seguim Unter den Linden fins a la Porta de Brandenburg. És hivern i els til·lers estan despullats. Els edificis que hi ha als dos costats són pesats, molts d'ells de l'època socialista, doncs aquesta avinguda restà en el Berlín Oriental. Entre aquests edificis destaca l'Ambaixada de Rússia, abans Unió Soviètica, construïda entre el 1949 i el 1951 en el més pur estil estalinista.

Arribem a la Pariser Platz, on està la Porta de Brandenburg. La plaça restà en ruïnes en acabar la guerra i no va ser fins fa pocs anys que recuperà el seu antic esplendor. Actualment hi destaquen els edificis de les ambaixades de França i els Estats Units així com l'Hotel Adlon, un d'aquests clàssics hotels de tota la vida.

La Porta de Brandenburg construïda a finals del segle XVIII no és un arc de triomf com algú ha volgut creure, sinó una entrada al centre clàssic de Berlín i per això està construïda en estil dòric i recorda els Propileus que donaven entrada a l'Acròpolis d'Atenes. En un principi la quadriga que la corona era conduïda per la Deessa de la Pau, convertida després de les guerres napoleòniques en Deessa de la Victòria. Després de la guerra restà en zona soviètica, just al límit (a la pel·lícula Un, dos, tres s'hi veu un post de control entre els dos Berlins), i amb la construcció del mur quedà aïllada.

Quan al 1963, J. F. Kennedy va fer un discurs en les seves immediacions, els soviètics van tapar els forats amb grans cortinatges per impedir-ne la visió als ciutadans del Berlín Est. Com a aclariment, la famosa frase "Ich bin ein Berliner" no va ser pronunciada en aquest discurs sinó en un altre que Kennedy va fer des del balcó de l'Ajuntament del Berlín Occidental. En el moment de la caiguda del mur, la porta va esdevenir el centre de reunió dels milers de ciutadans que celebraven el fet.

Traspassada la porta, comença el Tiergarten, el segon parc més gran de la ciutat i el més emblemàtic, però nosaltres girem per dirigir-nos cap al Reichstag. Tenim hora de visita reservada, és obligatori fer-ho, i no és qüestió d'arribar tard. El Reichstag és l'edifici que simbolitza la unitat alemanya. Si Berlín era ja la capital de Prússia, amb la unificació va esdevenir la capital de l'imperi alemany i per tant era lògic que s'hi establís la seu del nou Reichstag, o Parlament.

L'edifici, tot i no ser molt antic, ha tingut els seus moments històrics: l'incendi provocat pels nazis als anys 30, la destrucció en els darrers dies de la guerra amb la simbòlica foto de la bandera soviètica onejant a la seva teulada, l'abandonament posterior, el mur passant just al seu costat. Tot recollit en una exposició fotogràfica a la base de la cúpula. Després de la reunificació, ha sofert un bon canvi, començant per l'esmentada nova cúpula dissenyada per Norman Foster, i actualment acull de nou les sessions del Parlament alemany, ara anomenat Bundestag.

Tornem a passar pel costat de la Porta de Brandenburg per dirigir-nos a l'Holocaust Memorial que recorda els jueus víctimes del nazisme. Paradoxalment s'ha construït en el que havien estat els jardins de la Cancelleria, és a dir, el lloc on va ser incinerat el cos d'Adolf Hitler. Aquest memorial es composa de 2.711 blocs de formigó de diferents alçades que, formant rectes impecables, donen una atmosfera incòmode i confusa, en els límits de la raó. El conjunt convida, però, a jugar, a saltar de bloc en bloc o amagar-se darrera els blocs provocant l'angoixa de qui ha cercar els seus companys.

Tornem cap enrere fins arribar a la Gendarmenmarkt. o Mercat dels Gendarmes, considerada la plaça més elegant de la ciutat. Al centre, s'hi aixeca una estàtua en honor a Schiller. Darrera aquesta hi ha l'edifici del Konzerthaus, o sala de concerts, d'estil neoclàssic i seu de d'espectacles musicals de renom. Als dos costats, s'aixequen les esglésies francesa i alemanya, dos temples quasi bé idèntics inspirats en les esglésies bessones de la Piazza del Popolo a Roma.

L'església francesa fa referència als hugonots que fugits de França van ser acollits en època de l'elector de Brandenburg Frederic Guillem I i a qui es va concedir el dret a construir el seu propi temple, en front del que s'edificà pels luterans alemanys. La plaça és àmplia, espaiosa, amb l'aire relaxant que dóna el seu disseny simètric, proporcionat.

Com a anècdota, el darrer acte públic de l'extinta República Democràtica Alemanya va tenir lloc en aquest Konzerthaus on s'interpretà la Novena Simfonia de Beethoven davant l'últim cap de govern: Lothar de Maizière.

I, d'aquí tornant cap a la Friedrichstrasse fins trobar el Checkpoint Charlie, un dels pocs llocs per on es podia passar d'una zona a l'altre. Escenari de pel·lícules com L'espia que sorgí del fred o Octopussy és tot un símbol del passat de la ciutat. La caseta actual de fusta és una reconstrucció de l'original, americana, tirada a terra junt amb el mur. Al seu costat resta un d'aquells cartells que guardem a la memòria on en els quatre idiomes: anglès, rus, francès i alemany s'advertia als vianants que estaven a punt de sortir o d'entrar a la zona d'ocupació americana.

Aquest punt va rebre visitants il·lustres: J. F. Kennedy o R. Reagan per un costat o N. Kruschev per l'altre s'hi van apropar per llençar els seus missatges en un lloc tan emblemàtic. Intercanvis d'espies, fugides desesperades, moments de tensió entre policies i soldats d'ambdós bàndols i tot en ple centre de la ciutat, en un carrer no massa ampla que havia estat un gran centre comercial abans de la segona guerra mundial i que ara, després de la caiguda del mur, ha tornat a recuperar el seu dinamisme anterior.

Seguim la Niederkirchenstrasse i passem pel costat del Mur. S'ha conservat algun tram d'aquesta paret grisa i sinistra que en el seu moment va separar la ciutat i no només la ciutat sinó tot un continent. Nosaltres ens fem la foto al costat, no pretenem saltar-lo, perquè això, per sort, ja és història passada.

I així arribem a la Potsdamer Platz, als anys 20 un dels llocs més animats i concorreguts d'Europa, fins el punt de instal·lar-s'hi el primer semàfor del continent. El seu nom prové d'estar situada a l'antiga Porta de Potsdam i va tenir la mala sort de ser destruïda durant la guerra i posteriorment restà en els límits entre el sector americà i el rus, creuada en un extrem pel Mur i convertida en un d'aquells espais erms de terra de ningú. Amb la unificació esdevingué un dels principals focus de reconstrucció. Dividida en quatre parts i cadascuna d'elles encarregades a un inversor privat, durant els anys 90 va ser un gran taller de construcció. Avui en dia és un model d'arquitectura contemporània on els edificis de DaymlerChrysler i Sony són els més vistosos.

Nombrosos turistes hi passen cada dia a part dels berlinesos que hi acudeixen atrets pels centres comercials o pels més de 40 cinemes, inclòs el Museu del Cinema, que acullen cada any la Berlinale. Per reblar aquesta relació amb el setè art, dir que la plaça va servir d'escenari, abans de la caiguda del mur i quan era una mena de desert, per el film Cel damunt Berlín de Wim Wenders.

Se'ns fa fosc a la Potsdamer Platz, un bon lloc per veure la ciutat il·luminada, igual que la Kurfürstendamm, el carrer de moda del Berlín Occidental. Les seves botigues, restaurants, hotels i clubs eren una provocació consumista pels ciutadans de l'Alemanya Oriental. Avui en dia té un aire passat de moda, l'ambient s'ha desplaçat cap altres indrets, però sempre es pot trobar algun racó entranyable, com l'aparador que fa un homenatge a la pel·lícula Un, dos, tres, la botiga de regals capritxosos o un sofisticat i buit restaurant.

Diumenge al matí, el dediquem a la Museumsinsel, declarada Patrimoni de la Humanitat. En una illa situada en el riu Spree hi ha aquest conjunt de museus, cinc en total, començats a construir en època prussiana i ampliats en diverses fases, la última al 1930 quan s'acabà el Museu de Pèrgam. Aquest últim és el més espectacular. Es dissenyà al revés d'un museu convencional: primer es van portar les obres d'art i després es construí l'edifici a mida que pogués contenir-les. S'ha de pensar que hi han obres enormes com l'Altar de Zeus de Pèrgam, l'entrada romana al Mercat de Milet o la porta de Ishtar de Babilònia i totes aquestes obres fan de murs o columnes de la construcció que s'hi va bastir. L'altre punt d'interès es troba en el Museu Egipci, on s'exhibeix el bust de Nefertiti. El conjunt té un aire seriós, vetust, tot i les obres de remodelació que s'hi han fet en els darrers anys, quan s'han pogut reunir de nou totes les obres escampades després de la guerra i la divisió excepte el tresor de Troia que encara roman a Moscou.

Després dels museus i a la mateixa illa s'hi troba la Berliner Dom, la Catedral de l'Església Evangèlica de Berlín. Situada a la mateixa illa que els museus és d'estil neobarroc, de finals del segle XIX, i acull la cripta on estan enterrats alguns membres de la família Hohenzollern. Té el seu punt de solemnitat encara que per mi el millor és el jardí de davant: el Lutsgarten, un tapis verd i fotogènic amb fama d'estar ple de turistes esgotats a l'estiu i que ara, en ple hivern, es veu travessat per persones que corren apressades d'un costat a l'altre, potser pel fred, potser per escapar de l'assetjament del grup de gitanes que pidolen sense parar.

Aquesta zona és l'antic centre de la ciutat. A poca distància s'hi aixecava el Palau Reial, tirat a terra en època comunista per posar-hi la Cambra del Poble, Parlament, de la RDA, i que ara ha començat a ser enderrocat per tornar-hi a fer un edifici més acord amb el seu passat. Aquest lloc és, per tant, tot un paradigma de les transformacions que ha patit i encara pateix la ciutat a mesura que viu els canvis dels diferents règims polítics.

I com tot viatge, aquest també arriba al seu final. És hora de fer les darreres fotos, amb en Pinotxo o amb un ós dels que simbolitzen la ciutat. És hora de les darreres compres: de les insígnies comunistes que ofereixen algunes paradetes; del pastís de poma o de formatge. És moment d'agafar el tramvia, de recollir les maletes i tornar cap a casa.