TANZÀNIA
Guia i relat d'una ascensió al Kilimanjaro
Fecha viaje: 
Introducció
El Kilimanjaro amb el seu punt culminant, l'Uhuru Peak, a 5.895 metres d'alçada constitueix el punt més alt del continent africà.
La línia equatorial passa molt prop seu i per això també és una de les muntanyes més altes properes a l'equador. La seva fisonomia volcànica característica que s'eleva per sobre la sabana és del tot coneguda. Juntament amb l'Everest, l'Elbruss, l'Aconcagua, el Denali, el Vinson i el Carstenz constitueixen els anomenats seven summits, o sia, les muntanyes més altes de cada continent (una tonteria com qualsevol altre, i això que he anat a tres d'elles).
El cas és que un munt de gent de tot el món intenta pujar al Kilimanjaro. Alguns d'ells, un 30% aproximadament, és gent que no practica cap esport de muntanya. I, a grans trets, un 50% de la gent que ho intenta no aconsegueix fer el cim, bàsicament per culpa de l'aclimatació a l'alçada (més endavant tracto aquest punt).
El Kilimanjaro es troba a Tanzània, just al costat de la frontera amb Kenya. Però, sabeu perquè està a Tanzània?... doncs resulta que en el segle XIX, en ple repartiment del continent entre els països colonials, el que ara és Tanzània era d'Alemanya, mentre que Kenya era de Gran Bretanya. La línia (recta) que dividia la part germànica de la britànica passava pel sud del Kili. El Kaiser (que era parent de la Reina Isabel) es va queixar adduint que els dos cims més alts d'Africa (el Mont Kenya i el Kilimanjaro) serien de la Reina. Així que, altruísticament, el va cedir al seu cosí. És per això que la línia recta que surt de la costa fins el llac Victòria, just en arribar al Kili fa un essa cap al nord per després tornar a ser una recta!!!. Increïble!!. Si penseu en els molts problemes de tants països africans, aquest és un d'ells: no són països i no ho han estat mai!!. Quan passeu per la frontera entre Tanzània i Kenya ho podreu comprovar.
A tenir en compte
Dates del viatge
Del 20 febrer al 2 de març de 1999.
Consideracions importants
La veritat és que el Kilimanjaro no té gaire interès alpinístic per si mateix (si t'abstreus que és a l'Africa, que és al bell mig de la sabana, que és el més alt del continent, ...). De fet el Mont Kenya, de 5.199 metres, al nord de Nairobi, és la fita alpinística de debò, amb vies d'escalada en roca, gel i mixte de primer ordre. El Kilimanjaro, per la seva via normal, és en realitat un trekking de 4/5 dies amb un 1 dia d'ascensió al cim.
Tanmateix el Kilimanjaro té unes 7 vies de pujada, alguna de les quals tenen certa dificultat, tant tècnica com logística (has d'anar amb tenda, etc). La seva via normal, la Marangu, és absent de dificultat tècnica i en condicions normals es pot arribar sense trepitjar neu (no cal per tant portar grampons, ni corda, ni cap altre material d'escalada o travessa glacial). A més, compta amb 3 refugis al llarg de l'ascensió. Per la qual cosa tampoc has que dur tenda ni la incomoditat de dormir, plantar i fer el menjar a l'aire lliure. I per acabar-ho d'adobar, és obligatori pujar amb guia (portador i cuiner), el que fa que puguis pujar sense quasi portar pes a sobre. L'absència de dificultat, de gel, de neu, d'esquerdes, allaus, etc. fa que la gent pugui estar més hores per fer el cim del que en qualsevol altre muntanya d'alçada semblant seria aconsellable o possible. Aquí es tracta de caminar i res més.
Totes aquests facilitats (massa facilitats) fan que molta gent s'apunti a fer una ascensió que en altres condicions no ho intentarien i que no anirien si fos la segona més alta enlloc de la primera. Però bé, els humans som així. Malgrat això, hi ha un índex molt gran de fracassos, el que indica massa gent poc preparada. A què és deu això? doncs a que no s'ha d'oblidar que:
• S'ha de pujar a 5.895 metres d'alçada. I això són molts metres!!!. Molts si no has pujat abans almenys a un 4.000 i no estàs acostumat a fer muntanya. Molts si no saps com respon el cos a l'alçada (el màxim perill de la muntanya, doncs pots agafar edema pulmonar o edema cerebral). Cada any moren persones per culpa d'això en el Kilimanjaro. No és un tema de broma. La darrera nit es dorm (o mig dorm) a 4.700 metres. Un munt de gent se la passa vomitant i/o amb mal de cap. Si és el cas, has de baixar de seguida!!. Hi ha un munt de bibliografia sobre aquest tema (p.e. Mal de Altura. Prevención y tratamiento, de Editorial Desnivel). Les condicions que es fixen al Parc del Kilimanjaro per a fer l'ascensió en 5 dies és nefasta, doncs és quasi impossible fer una aclimatació adequada a l'alçada i per això és recomanable fer algun cim abans (la Punta Lelana del Mt. Kenia de 4.900 metres o el Mont Meru, prop del Kili de 4.566 metres per exemple, us donaran un bon entrenament i una molt bona aclimatació. Força recomanable!!).
• S'ha de vèncer un desnivell de 4.000 metres (i baixar-lo). Altre cop molt dur sinó s'està acostumat. I si no és en travessa de varis dies pels Pirineus o els Alps, a Europa no hi ha desnivells semblants entre peu de muntanya i cim.
• Entre la part de trekking i la de muntanya estem parlant d'uns 45 quilòmetres (90 km entre anada i tornada).
• I tot això s'ha de fer en 5 o 6 dies (anar i tornar), que no donen molt de temps per una bona aclimatació a l'alçada.
Per tot això, pels que no practiqueu l'alpinisme o trekking (o esports de muntanya en general) la meva recomanació és que no hi aneu. Feu almenys un trekking abans i estigueu una temporada fent cims. Pugeu almenys a tres mil metres (vosaltres a peu, no en telecadira) i camineu sovint en desnivell, almenys 5 ó 6 dies seguits per la muntanya per a comprovar la vostra resistència. Per tal d'agafar un bon nivell físic de resistència (no pas de velocitat), ja sigui caminant o en bici o corrent, s'aconsella fer un entrenament almenys uns 4 mesos abans d'anar. En fi, ni fent això es garanteix el cim, ni fer res de tot això indica que no el pugueu fer. Però evidentment les opcions augmenten i el cos ho agraeix.
Climatologia
Hi ha 2 èpoques seques i 2 de pluja. De mitjans de març a mitjans de maig i els mesos novembre i desembre són l'estació de pluja. La resta de l'any és més sec o quasi no plou. Els millors mesos per anar al Kilimanjaro són gener, febrer i setembre.
Degut a la diferència d'alçada des de baix, a 1.800 metres, fins el cim, a 5.895 metres, la diferència de temperatures és brutal. Per sota dels 3.500 metres la temperatura diürna és entre 15 i 20ºC i la nocturna propera als 0ºC. A partir dels 3.500 metres la diürna és entre 5ºC i 10ºC i la nocturna cau als -5ºC a -10ºC. Quan vaig arribar al cim, de matinada, vaig estar a uns -14ºC, però amb l'acció del vent la sensació de fred encara era major.
Itinerari de la via normal (Marangu Route)
Malgrat que voldria haver fet una via amb més valor afegit, com vaig anar sol i no volia problemes vaig escollir anar per la via que m'assegurava el cim. A més a més, el meu objectiu aquest cop no va ser alpinístic: volia posar a dalt del cim més alt d'Africa una placa en memòria de la meva filla Laia, que va morir el desembre del 1997 a l'edat de 6 anys.
Heu de tenir en compta que es contracta des de l'inici els dies que romandràs al Parc Nacional, que només poden ser 5 ó 6. Es fixat. L'itinerari és el següent:
• Dia 1: Marangu Gate (1.800 m.), inici de l'ascensió (del trekking), fins el Mandara Hut (2.743 m.) -> unes 3/4 hores i uns 8 km.
• Dia 2: Mandara Hut (2.743 metres), fins Horombo Hut (3.657 metres) -> unes 5 hores i uns 11 a 15 km (segons guies).
• Dia 3: Horombo Hut (3.657 metres), fins Kibo Hut (4.750 metres) -> unes 5 hores i uns 11 a 15 km (segons guies).
• Dia 4: Kibo Hut (4.750 metres), fins a Gillman's Point (5.681 metres) -> 4/5 hores i a Uhuru Peak, a 5.895 metres, unes 2/3 hores (total: uns 6 Km i 6/8 hores). Cal afegir el tornar a baixar al Kibo Hut (2/3 hores) primer i després al Horombo Hut (2/3 hores més). Total: entre 10 i 15 hores.
• Dia 5: Horombo Hut (3.657 metres), fins a la Marangu Gate (1.800 metres). Unes 4/5 hores.
Nota molt important: Si no heu fet un cim d'aclimatació abans d'aquesta ascensió (tal com ja he citat anteriorment) el que es fa normalment és passar 2 nits a Horombo Hut (fent el quart dia una pujada i baixada d'uns 500 metres de desnivell i 2/3 hores de caminar). Per tant el dies totals a la muntanya són 6. Aquest va ser el meu cas.
Contractar el trekking al Kilimanjaro
El més econòmic és que arribeu a Moshi pels vostres propis mitjans (autobús de Nairobi a Arusha i un altre fins Moshi) i llogueu el guia i la resta a Moshi. Total, l'agencia d'aquí el que fa és posar-se en contacte amb una d'allà i la d'allà contracta uns guies de Moshi.
Webs d'interès
• Easy Travel & Tours - Una agencia local.
• Marangu route on Mount Kilimanjaro - Un web molt complert sobre el Kilimanjaro (en anglès).
• Precauciones médicas para ascender el Kilimanjaro - Un web sobre el Kili en castellà, amb valuosos consells mèdics.
DIARI DE L'ASCENSIÓ AL KILIMANJARO
Dia 1: Barcelona - Amsterdam - Nairobi
La connexió via Amsterdam amb KLM acostuma a ser bastant utilitzada per anar a Nairobi. Vaig sortir al matí de Barcelona i abans de les 22:00 ja estava a l'aeroport de Nairobi.
Passar els tràmits van ser 2 minuts!!. L'aeroport es troba a 20 quilòmetres de Nairobi. La temperatura era de 25ºC. Agafo un taxi per anar a l'hotel. Tot és foc, sense pràcticament cap tipus d'il·luminació. L'hotel Ambassadeur si bé és al centre de negocis de la ciutat, també es troba en una zona fosca. La veritat que és que fa cosa. L'entrada de l'hotel és vigilada per guàrdies de seguretat armats. A cada pis també n'hi ha un!!. En tot cas es tracta d'un bon hotel i a un preu ridícul per la seva categoria.
Dia 2: Nairobi - frontera Tanzània - Arusha - Moshi
Com estem pràcticament a l'equador, a les 6:30 ja és de dia. Al carrer hi ha bastant soroll per les botzines dels cotxes.
A les 8 del matí agafo un minibús cap Arusha. Uns seients minúsculs fan que ens hi encabim unes 18 a 20 persones ben avingudes i com que tothom portava motxilles (els estrangers) o baguls (els locals) anàvem bastant apretadets. Un cop abandonats els suburbis depriments de Nairobi entrem en la sabana. Com és l'època seca l'herba és baixa i groguenca. Pel camí he pogut veure zebres, estruços, gaseles i aguilots. I sense passar per cap parc nacional!!.
La carretera cap a la frontera de Tanzània és bastant recta. A trams l'asfalt és molt dolent, tot és polsegós i tots els que estem dins del minibús acabem de color groc. Per sort per a mi, l'estretor del minibús la comparteixo amb una noia alemanya que va a Moshi (igual que jo), però ella per a fer pràctiques en un hospital (vaig trobar alguns europeus col·laboradors amb ONG's, però el que més em va frapar va ser un alemany, pujant al Kili, que treballava per al tribunal penal de crims de Ruanda i el que em va estar explicant era... esgarrifós!!).
La frontera és a unes 5 hores. Allà, sense cap problema, pagant 25 US$ (del 1999) et fan el visat per a entrar a Tanzània. Ens fan baixar a tots l'equipatge, curiosament ens el marquen amb guix i el tornem a pujar. L'objectiu? ningú els ha mirat ni obert, només marcat. Un parell d'hores més circulant ja per territori tanzà i arribo a Arusha, on faig un canvi d'autobús per a Moshi i aprofito per a dinar.
Al poc arribo a Moshi, als peus del Kilimanjaro!!. Es el primer cop que el veig, doncs estava tapat per núvols. Finalment el cim culminant d'Àfrica es deixa veure. La impressió és tremenda, doncs estem a uns 900 metres i el cim és a poc més de 4.900 metres per sobre del nivell de la sabana!!!. Increïble, pocs llocs al món poden gaudir d'aquest desnivell entre el peu d'una muntanya i el seu cim!!!. Si el cim tingués arestes i formés part d'una carena encara seria mes grandiós. En tot cas el Kili resta aïllat com un colós que surt del bell mig de la plana. Tot i que vull avisar-vos de que no és la panoràmica típica dels llibres, que crec que està feta des de l'Amboseli.
Tanmateix Moshi no és el típic lloc de sabana. Aquí hi ha força vegetació i és ple de plantacions de plataners. M'instal·lo al Babylon Lodge, després de contactar amb la persona de l'agència que he contractat.
Moshi és el punt de partida per l'ascensió al Kilimanjaro. Aquí, si no ho heu fet des de casa, podeu contractar sense problemes el guies, portadors i cuiner. Com us he dit és obligatori i no es pot pujar per lliure. Ells s'encarreguen de comprar el menjar i del transport fins l'entrada del parc, que és a 6 quilòmetres de Moshi (la de la via normal, de la Marangu Route). Abans de fer-se fosc encara tinc temps de donar un tomb pel poble. El que més crida l'atenció és el colorit intens dels vestits de les dones, la gran quantitat de gent caminant per les pistes i la gran quantitat de nens que hi ha. La població està dispersa, sense cap nucli consistent. Es ple de petits bars, com xiringuitos de platja amb quatre taules metàl·liques on serveixen beguda.
Dia 3: Moshi - Marangu Gate (1.800 metres) - Mandara Hut (2.743 metres)
Avui és quan es comença a caminar. Com he dit en la introducció podem considerar l'ascensió al Kilimanjaro com un trekking d'alçada, on només el darrer dia és autènticament d'alpinisme.
Per a mi sol el desplegament que porto és vergonyós: un guia, un cuiner i un portador!!!. La veritat és que preferiria anar sol, però com he dit és obligatori anar així. Entre els tres hi ha diferències evidents. El guia només porta el seu equip personal, el cuiner tots els estris de cuina (el menjar, plats, coberts, fogons, olles, ..) i el portador, el seu equip, tot el que no pot portar el cuiner i el que jo li puc donar!!. Per la meva part intento portar-ho tot jo, malgrat les protestes del propi portador que pensa que li trec la feina. Si bé el guia porta una motxilla, el cuiner i el portador, a més, duen les coses al cap, com a les pelis!!. Em sento con el Clark Gable a Mogambo, amb els negres a darrera. Es horrorós!!. Però hem de veure-ho així: el que es treuen en una setmana és el mateix que el que guanyarien en un mes al poble. Això el cuiner i el portador, ja que el guia encara guanya més.
Aquest primer dia es fan uns 1.000 metres de desnivell. És un desnivell normal en pujar una muntanya als Pirineus, però la veritat és que no sembla pas que facis aquest desnivell. Hi ha un camí molt fresat que travessa un bosc pràcticament selvàtic en el que només es veu el camí que tens al davant i l'espessor dels arbres al costat. Vas fent, xino-xano pel mig de la frondositat. No es veu el cel de l'atapeït que és el bosc. En aquest tram la temperatura encara és alta, per la qual cosa es sua bastant.
L'horari normal són tres hores de camí (3/4) que com ho vaig agafar en calma les vaig complir. El Mandara Hut és el primer campament que hom troba. Es tracta d'un conjunt de cabanes amb lliteres. A més hi ha una gran cabana que fa de menjador. No som gaires grups, però cadascun porta el seu guia, cuiner, etc. El cuiner prepara el menjar afora o al resguard de la caseta del guarda amb una carpa. El menjar el serveixen a la cabana-menjador. Em pregunto que fa que, després de tants anys, no hagués un lloc centralitzat i que es cuinés per a tothom (com els refugis d'Europa). Suposo que això deixaria a l'atur un munt de gent!!. En el campament hi ha unes cabanes que fan de lavabo (forat al terra) i fonts d'aigua.
La resta de la tarda me la passo estirat a l'herba veient jugar unes mones negres i grans que estan pels arbres i que de quan en quan salten al terra. Al fons es comença a apreciar la vista sobre la sabana. Un mar de núvols comença a tapar-la.
Dia 4: Mandara Hut (2.743) - Horombo Hut (3.657 metres)
El segon dia de marxa es tornen a fer quasi 1.000 metres de desnivell. Un cop abandonat el Mandara Hut el bosc es va fent cada cop més escàs fins que desapareix del tot. El camí es converteix en una plana lleugerament inclinada, plena de matolls i només trencada per les famoses lobèlies gegants.
L'horari normal són unes 5 hores. Com que vaig sol (el guia, el cuiner i el portador fan la seva vida), a part de parar a fer fotos faig via i en 4 hores arribo. Aquest tram et permet veure el con volcànic i part de la gelera del Kilimanjaro, encara que resta força amagada.
També es veu el Mawenzi just a la dreta del camí, un cim de 5.149 metres que és en realitat un con secundari de la muntanya. És més altívol que el Kibo, el con principal, però al que no hi va quasi ningú ja que la roca no és gaire bona i té algun pas de grimpada.
A l'igual que ahir aquest tram continua sent un trekking i no pas una ascensió clàssica. Les distàncies que es fan són molt llargues i el desnivell es guanya poc a poc.
En una època de més gent (agost - setembre) m'expliquen que això és una autentica caravana de grups amunt i avall força desagradable. I que si es pot s'ha d'evitar la temporada alta de vacances de l'estiu occidental.
El Horombo Hut torna a ser un munt de cabanes de fusta amb exterior metàl·lic i amb capacitat entre 4 i 5 persones. Torna a haver-hi una cabana-menjador. I un gran batibull de tanzans cuinant i amb plats amunt i avall!. Per a beure et fan te a tota hora!!. La hidratació és una condició imprescindible per aconseguir una bona aclimatació.
Dia 5: Horombo Hut (3.657 metres) - aclimatació fins 4.200 metres - Horombo Hut (3.657 metres)
Com ja he comentat, es pot escollir passar una segona nit al Horombo enlloc de pujar al Kibo Hut. Si no us heu aclimatat abans, feu-ho!!. I utilitzeu el dia per a pujar a uns 4.100 ó 4.200 metres i tornar a baixar. Això junt amb una segona nit a 3.600 metres us farà obtenir una millor aclimatació per al dia de debò, que és el del Kibo al cim.
Cal dir que el paisatge no es gaire atractiu i per aquells que esteu acostumats, tant a fer trekkings com muntanya per llocs envoltats de cims, vall, glaceres o rius, el Kilimanjaro us pot decebre per la seva monotonia. Una immensa plana s'estén sota el massís, i a part del Mawenzi i el propi conus volcànic del Kili la resta és àrid i recte, pràcticament sense cap més accident. Per altra banda, aquesta pròpia desolació, aquest aïllament del Kili sobre la resta, és el que el fa inversemblantment atractiu. Tanmateix, com us dic, podeu anar a un mirador a uns 4.200 metres des del qual podeu veure una bella panoràmica del Kibo, el Mawenzi i part de camí del dia següent entre el Horombo Hut i el Kibo Hut, conegut com el saddle (la cadira), que és la plana de tundra de muntanya més alta del continent africà. Paga la pena arribar-hi i estar-hi una estona: veure l'itinerari fins la Guilman's Point. Podeu començar a somiar en que estareu allà dalt!!.
Al tornar al Horombo per a sopar (a les 17:00) em torno a fixar encuriosit com el cuiner i el portador paren la taula amb els plats, coberts, gots i tovallons i qualsevol altre estri que han portat des de baix. A cap cabana hi ha un dipòsit d'estris de cuina. Tot ho pugen i baixen cada cop. Aquí encara hi ha aigua, però prefereixo no mirar com renten. Sopa amb pasta i altres elements flotant, arròs i carn no identificada fan el menú d'aquests dies.
Un altre element curiós és que el lloc on cuinen es separat del lloc on mengem, el que porta a un constant tràfec de plats i olles entre la cabana-menjador i el lloc que fa de cuina. Com ha estat plovent (malgrat l'època seca), amb uns plàstics tapen el menjar.
Dia 6: Horombo Hut (3.657 metres) - Kibo Hut (4.750 metres)
Darrer tram del que es pot considerar trekking. Tornem a fer els típics 1.000 metres de desnivell (bé, 1.100). Els faig en poc menys de quatre hores (l'horari normal és de 5), doncs em trobo força bé i he fet un pas lent, però constant quasi sense parades.
Primer un pendent fins el saddle (que ahir ja vaig veure), un enorme pla inclinat entre el Kibo i el Mawenzi totalment desèrtic. Impressionant!. Estem al bell mig de l'equador i no es veu ni una bri d'herba, només pedres i més pedres a uns 4.500 metres d'alçada. Us aconsello fer aquest tram sense presses, però sense pausa, ja que en cas contrari es por fer molt llarg.
Aquí ja es pot patir mal d'alçada i us donarà la pista de la vostra aclimatació per a demà. Convé fer-lo d'hora, havent esmorzat per tal d'arribar al refugi aviat, amb el mínim cansament i poder descansar, doncs demà serà un dia duríssim. Al final del saddle, una forta pujada d'uns 200 ó 300 metres per entre un grans blocs de pedra ens porta al refugi del Kibo (Kibo Hut).
Aquest és el primer cop que la muntanya dóna sensació d'alpinisme. És un refugi de pedra, auster i fred, amb lliteres. Hi ha un parell més de construccions, pels guardes i uns lavabos exteriors. Res més. Aquí estem a 4.700 metres d'alçada i això ja és poca broma. Pocs moviments i pausats per tal d'evitar esforços inútils. Just davant surt la tartera que porta a dalt del cràter. Puja de sobte i té tota la pinta de ser un pal enorme. Molt poc atractiva. Així que millor no mirar-la gaire. Total, es puja de nit!!.
Aquí ja no hi ha aigua: el darrer punt on es pot agafar aigua és a 4.130 metres d'alçada, després de sortir del Horombo Hut, al començar el saddle. Tota l'aigua la portem a sobre entre el cuiner, el guia el portador i jo. Al Kibo Hut es pot comprar aigua mineral a preu d'or!!. Es molt important estar hidratat, tant per l'alçada com per la sequedat de l'ambient. Així que encara que no es tingui set hom ha d'obligar-se a beure. A les 5 de la tarda fem l'únic àpat del dia, un dinar-sopar, doncs s'ha d'anar a dormir d'hora. A les dotze de la nit et lleven!!.
El Kibo Hut és el darrer lloc a on arriben el cuiner i el portador. A partir d'aquí i fins al cim ja només t'acompanya el guia (totalment innecessari, però obligatori). Es veuen un cop més les diferències entre uns i altres. El guia va mínimament equipat, amb unes botes de trekking (millors o pitjors en funció de la persona) i un equip raonable per al fred.
No passa el mateix amb els cuiners i els portadors, ja que molts d'ells han arribat al Kibo amb bambes. Passaran la nit i el matí del dia següent dins de la construcció de pedra, esperant l'arribada del cim dels seus clients (i del guia) per tornar al Horombo.
El Kibo Hut només s'utilitza unes hores per a dormir i prou. No està pensat per a passar-hi dues nits, i de fet, ningú que jo veiés o conegui ho fa. De fet, al contractar els dies al parc i tota la logística sempre et diuen que només pots passar una única nit al Kibo. Suposo que si de baixada algú se li fa tard o es troba malament el deixen quedar. No ho sé. En tot cas això fa que el dia següent sigui una jornada molt dura.
Dia 7: Kibo Hut (4.750 metres) - Uhuru Peak (5.895 metres) - Horombo Hut (3.657 metres)
La jornada clau, i tal com es contracta, sense una segona oportunitat. Normalment el temps atmosfèric no és problema (fora de l'època de pluges), així que en teoria es té tot el dia per a fer el cim i tornar al Horombo Hut, no pas al Kibo. Són 1.100 metres de desnivell, aquest cop seriosament, pràcticament per sobre dels 5.000 metres, avançant per una tartera de pedretes fins arribar al Guilmain's Point, a 5.681 metres. Aquí és on comença la caldera del cràter i on acaba la tartera. Realment no és cap cim, però com hi ha un munt considerable de gent que d'aquí no passa, suposo que li han donat un nom. A partir d'aquí queden "només" 200 metres de desnivell, que si no s'està entrenat es fan durs, doncs la distància és llarga, encara que el pendent és suau. Normalment fa força vent i fred i amb la possibilitat de ser un tram nevat o gelat. Podreu veure el típic front de la gelera del Kilimanjaro (sinó és que el canvi climàtic ja ha acabat amb ella). Finalment s'arriba a l'Uhuru Peak, el punt més alt del crater del Kibo, a 5.895 metres d'alçada. Fa un vent que pela!!. Amb els dit gelats poso una placa (enganxada al pal de fusta amb un rètol indicant el cim) en memòria de la meva filla (si algú puja i la veu, us prego m'envieu un e-mail!!, encara que suposo que ja ha sortit volant).
L'horari normal fins el Guilman's Point és de 4/5 hores i fins l'Uhuru Peak és de 7/8 hores. Compteu unes 3 hores per tornar al Kibo. Això fan unes 11 hores. A més, després s'ha de tornar al Horombi Hut, que són unes 2/3 hores més. Total: entre 14 i 15 hores, de les dotze de la nit a les tres de la tarda. A partir d'aquí cadascú, segons com es trobi i l'experiència i resistència que tingui, pot trigar més (no és aconsellable i això vol dir una mala preparació) o menys (si estàs ben aclimatat i entrenat). Per a un alpinista normal (com és el meu cas) vaig pujar en 4'45 hores fins l'Uhuru (3 hores fins la Guilman's Point ; el guia s'ho apunta per al diploma que et donen al parc nacional, el primer diploma que tinc després de més de vint anys fent muntanya!!).
De fet vaig sortir massa d'hora, doncs a les 23:30 havia gent fent un munt de soroll i em vaig despertar. Així que a les dotze de la nit el guia i jo ja varem tirar cap amunt. Això va significar fer el cim de nit, però completament sols. Vam ser els primers en arribar, sols, amb el cel estrellat com a testimoni (i una foto amb flaix!!) a menys de catorze graus sota zero. Vaig estar un estona, però feia massa fred per quedar-me i el guia tampoc anava tan ben equipat com jo, així que vam tirar cap avall mentre sortia el sol a la sabana i inundava de color taronja la gelera i el crater. Magnífic!!. Els pocs que pujaven els vaig anar trobant ja de baixada. Odio les multituds.
La baixada del cim al Kibo em va costar unes 2 hores, i a les 7 del matí estava de tornada al refugi, després de la baixada per la fastigosa tartera. El consol era que encara hi havia gent que no havia arribat al cim i havien sortir amb mi. Pel que sé, només la meitat van pujar al cim.
En fi, el cas és que en arribar al Kibo Hut, pots descansar una mica, mentre el cuiner prepara un te i un mos de menjar. Ara bé, no cal estar-s'hi molta estona, ja que toca baixar fins el Horombo Hut (1.000 metres més a baix) i quasi 15 quilòmetres que es fan molt pesats.
Depèn del que es trigui en fer tot això pots tenir temps de dinar, beure, pair en calma el cim, descansar i dormir com un tronc al Horombo. Ara bé, si et passes de l'horari normal, que ja es just, i arribes ja quan és fosc, com va passar amb uns nois que van arribar al vespre, et toca posar-te a dormir i sopar malament, doncs el dia següent s'ha de sortir del parc (els dies contractats s'han acabat) i això suposa baixar 2.000 metres de desnivell i uns 27 quilòmetres de distància.
Dies 8 i 9: Horombo Hut (3.657 metres) - Marangu Gate (1.800 metres) - Moshi / Moshi - Nairobi
Per si no era suficient amb tot el d'ahir, avui toca baixar fins Moshi. Tot el que havíem fet en 2 dies de pujada ara ho fem en un sol dia. Encara que és tot baixada, es fa llarg d'arribar. I no dic res si us agafen nafres als peus!!. Mireu que el calçat us sigui còmode i aneu ben preparats amb Compeed.
És anar xino-xano. Recordant tots el dies passats i mirar enrere per veure d'on vens, fins arribar a la porta de sortida del parc.
Normalment ja no ets a temps de tornar a Nairobi (si és que es ve d'allà). Faig nit a Moshi, on per primer cop en 6 dies puc dutxar-me (llàstima que hi havien talls de llum i no hi havia aigua calenta). Bàsicament soc de color groc i la samarreta (la meva segona pell) li costa desenganxar-se.
I al dia següent, el mateix trajecte que a l'anada: l'autobús i força calor fins arribar a Nairobi, on sí em dutxaré amb aigua calenta. I banyera inclosa!.
Dies 10 i 11: Nairobi i tornada Nairobi - Amsterdam - Barcelona
En quant a Nairobi, pels barris del centre on vaig estar, em vaig moure sol sense cap problema, ni sensació d'inseguretat, encara que Nairobi es ven com un lloc insegur. Tot i així, es veritat que et recomanen (els mateixos kenyans) que no surtis de nit, no portis res valuós a sobre, no mostris diners al pagar, no portis les càmeres penjant, ...) Al mateix hotel hi ha un munt de rètols en aquest sentit. Això et torna una mica paranoic, i més anant sol. En tot cas, de nit, no cal que t'ho diguin, doncs no hi ha un llum i no surto de l'hotel!!. I això que estic al centre. De dia és una altra cosa i aquests barris estan plens de gent, amb un soroll eixordador de clàxons, un tràfic caòtic i molta, molta gent arreu. Com l'avió no surt fins la nit he pogut estar tota la tarda d'ahir i quasi tot avui donant tombs.
Tanmateix, Nairobi no té res remarcable que us pugui dir o recomanar, apart del seu moviment. De fet, és una ciutat molt lletja segons el meu punt de vista. Fa calor, i per la seva latitud n'hauria de fer més, però com està situada a 1.660 metres d'alçada la calor no és tan acusada.
Vaig trobar una bona llibreria on venen uns preciosos llibres sobre el país (els parcs nacionals, el Kilimanjaro, el mont Kenya, fauna, cultura, etc). Això si, em van recomanar un mercat d'artesania increïble!. Vaig estar de compres (i això que no hi sóc gens afeccionat) molta estona, doncs hi ha un munt de peces molt maques per a comprar i de tota mena i mesura (màscares precioses, llances, tambors, escultures de fusta i marfil, de tot). Cal regatejar molt!!!.
Com a curiositat dir-vos que a Nairobi hi ha un munt d'hindús que van instal·lar-se (o els van instal·lar, no ho sé ben bé) quan Kenya i l'India eren colònies angleses. Estan en lloc comercials i porten molts negocis. Curiós!.
Al dia següent, vol i arribada a Barcelona via Amsterdam.
I per acabar aquest relat, una cita del llibre Vengo de la Edad de Piedra, de Heinrich Harrer, que vaig endur-me a Tanzània: «... uno se propone algo y cuando lo ha alcanzado se da cuenta que eso no constituía una meta definitiva, sinó unicamente una estación necesaria, desde la cual hay que partir hacia la próxima ...».