Madeira, relat de viatge

Després de passar la primera nit en un Hotel de Funchal, hem emprés la ruta cap a Cámara de Lobos, Cabo Girao i Ribeira Brava. Tot és espectacular, ja que la costa es molt escarpada, i p.e. a Cabo Girao hi ha uns penya-segats de 580 m. sobre el mar. A més, tot està super-poblat, amb casetes i cultius per tot arreu, acompanyat tot per una vegetació molt variada i exuberant: begònies, hortènsies, sàlvies, clavells, ginesta, hibiscus, clavells de moro,etc.etc. ¡una guapada!. A més, tots els pobles estàn molt polits i arreglats.

De Ribeira Brava hem anat cap a Ponta do Sol, Madalena do Mar i Calheta, seguint per la carretera que voreja el mar, plena de túnels i amb cascades per tot arreu.

Després de dinar hem tornat enrere cap a Serra de Agua, on tenim el pròxim allotjament. La carretera, espectacular, i quant ja pensàvem que havíem equivocat el camí, hem vist de lluny un gran edifici, en plena muntanya, que ha resultat ser la Residencial Encumeada. Ens hem quedat.... Vaja quin hotelàs! i quin panorama....

Un cop descarregat l'equipatge hem tirat amunt, cap a Boca d'Encumeada i el Lonvo de Mouro. Com que tot això està a més de 1.000 m. d'alçada, el canvi de temperatura és considerable.

Hem tornat a pujar cap a Boca d'Encumeada, i allà ja hem vist que els pics estàven coberts de boira, cosa habitual aquí, ja que no està tot tan verd perquè sí.

Després d'una primera parada, amb passejada inclosa, hem anat cap a Rabaçal, des de on hem iniciat l'excursió, primer per un camí fantàstic cap a El Risco (Œ d'hora), que és una cascada altíssima. Després hem seguit la levada, que es el nom dels camins que segueixen els canals i que están molt ben arreglats, si bé hi ha trossos que són tan estrets que dues persones no hi passen, i a més, van penjadíssims; sort que la vegatació no deixa veure la timba, i que et pots anar agafant a les parets del canal. Després de Ÿ d'hora de marxa i 1.010 escales hem arribat a 25 Fontes, que és una paret altíssima on, apart de la cascada, surt aigua per tot arreu i que va a parar a un doll preciós.

Ha valgut la pena i, curiosament, el camí semblava la Rambla, fins al punt d'haver-nos d'apartar contínuament per deixar pas als marxaires, tots estrangers. De tornada hem fet el pic-nic a la casa de Rabaçal, amb millor temperatura que ahir (més aviat fresca) i una fantàstica font.

Després de dinar hem agafat la ruta de Porto Móniz, i després d'un parell de miradors molt macos, hem localitzat la Residencial Orca, que és la que ens toca avui. L'edifici no és tan espectacular com l'anterior, però tenim una terrassa damunt del mar que es increïble. Llàstima que no tindrem temps per a gaudir-ne.

La cosa més peculiar de Porto Móniz son unes piscines naturals formades per roques volcàniques que recorden una mica les de Garachico a Canàries. La pena és que no estan obertes, les unes no se perquè i les més grans, que estan davant mateix de la nostra terrassa, les estan arreglant, però quan estigui tot acabat serà una preciositat.

Després del corresponent passeig, avui hem decidit sopar al mateix hotel i ens han donat tal quantitat de menjar que no ens l'hem pogut acabar. Quina atipada!.

Si ahir el sopar va ser esplèndid, l'esmorzar no ha estat menys. O sigui que, ben tipets, hem emprès la ruta cap a Ribeira de Janela i Seixal, amb unes vistes fabuloses.

Seguint la carretera, que en diuen la carretera de oro pel que va costar de fer-la als anys 50, hem passat per uns penya-segats impressionants, solcats per innumerables torrents, però sobre tot hi ha un saltant d'aigua que va a parar directament al mar, passant pel damunt d'un túnel, que és quelcom que no havíem vist mai enlloc. Per veure-ho millor hem deixat el cotxe i hem anat a peu fins al final del túnel, on ha faltat poc per a una bona dutxa, però ha valgut la pena.

Hem seguit fins a Sâo Vicente i allà hem visitat unes grutes que pensàvem que serien petites, però que va, grans i amb dos naixements de rius. No són tan espectaculars com les calcàries, ja que aquestes son càrstiques, però també han resultat molt interessants.

De camí cap a Ponta Delgada i Boa Ventura hem passat per una carretera increïble, per la quantitat de flors que hi ha a banda i banda; tampoc havíem vist mai una cosa així. Plantes que, per tal que aguantin a casa has de fer mans i mànigues com les alegries i les hortènsies, aquí les trobes a munts per tot arreu.

Avui hem decidit dinar de restaurant, però després de l'experiència d'ahir, hem demanat un sol plat. És igual, perquè tampoc ens l'hem pogut acabar. Es veu que aquí és costum menjar moltíssim, de manera que quan veus arribar els plats, ja tremoles.

Seguint per Arco de Sâo Jorge hem arribat a Santana, que és el nostre final d'etapa.

Enseguida hem trobat la Residencial O Colmo que, de fora no m'ha fet massa bona impressió, però després hem vist que estan en obres, i per dintre... és un 4 estrelles, però podria ser perfectament de 5. Una passada!.

Hem anat a visitar el poble que, com a curiositat, té unes cases amb sostre de palla que recorden les barraques valencianes, però amb molt color i que ara conserven com a reclam turístic.

Ens hem llevat amb el dia una mica emboirat, però ens ha semblat que les muntanyes estaven netes, i hem decidit anar cap al Pico Ruivo (1.862 m.). Hem deixat el cotxe a Achada do Teixeira (1.592 m.), i per un camí increïble, ja que està tot empedrat, però amb les pedres subjectes amb ciment, hem pujat fins al Refugi que és quasi com un hotelet, i des de allí, en un quart d'hora, per un camí no tan bo (però que ja firmaríem de trobar així els GR que seguim) hem arribat fins dalt, des d'on hem gaudit d'una vista excepcional. Per un costat les muntanyes, d'allò més feréstec, i per l'altre, la costa: impressionant!. D'aquí surt un caminet que va cap al Pic d'Areiro (1.818 m.) que deu ser preciós. Són 10 km i hi ha molta gent que el fa, i allà els van a recollir les companyies que organitzen excursions. Pel que hem vist, en aquesta illa hi ha una gran quantitat de gent, sobre tot francesos i anglesos, que venen a fer travesses. Pel que fa a espanyols, només hem trobat dos xicots bascos.

Hem dinat aprop del cotxe i a la baixada hem passat pel mirador de Faial, on hem gaudit d'unes vistes de la costa maquíssimes.

Després d'una pujada amb uns desnivells de al menys un 12% (sort que no ho diu) hem arribat amb el cotxe fins al mateix Areiro, aquesta vegada ben descansadets. Tot això ho hem fet sota un sol de justícia, cosa que aquí no es massa normal.

A la baixada, i abans d'arribar a Santo da Serra, hem trobat l'hotel que ens toca avui, l'Estalagem A Quinta, maco com tots, i amb l'avantatja de que aquest té piscina, i com es lògic jo l'he aprofitada. No és massa gran, però per a mi sola ja n'he tingut ben bé prou.

Hem anat a Camacha, ja que ens havien recomanat els cistells que hi fan, i quant ja desconfiàvem de veure'n cap, ens han indicat una fàbrica, on ens hem fet un bon tip de veure coses de vímet.

Ens hem quedat a sopar en una espècie d'asador on hem menjat la típica espetada que ens ha agradat molt.

El dia s'ha aixecat esplèndid, i hem anat cap a Santo da Serra a visitar un parc, amb zoo inclós.

Després hem anat cap a la Punta de Sâo Lourenço, i contràriament als altres camins que hi ha per tota l'illa, aquest no està tan ben arreglat, i només n'hem fet un tros; això sí, els dos miradors que hem trobat han estat fantàstics. Quant hem vist que el camí es complicava ho hem deixat córrer; a més feia un sol de justícia, i ens ha fet una mica de mandra.

Com que sortosament el temps s'ha anat tapant, hem dinat de pic-nic al Pico do Facho, i després hem baixat cap a Machico, on hi ha l'única platja de l'illa, però de color negre, i amb uns còdols que no donen ganes d'estirar-s'hi. Hi ha un passeig molt maco, amb dues piscines que estaven condicionant.

Des d'on hem dinat hem tingut una bona vista de l'aeroport que, vist des de aquí, sí que impressiona, ja que està ficat dintre el mar, i encara el d'ara es una mica més llarg, però l'antic només tenia 1.850 m., o sigui que si ara frenen en sec, no m' estranya que abans aplaudissin a l'arribada, i que la gent s'estigui a l'altre costat de la tanca, ja que el veure l'aterratge dels avions és tot un espectacle, amb el seu punt de morbo.

Un cop instal·lats a l'hotel Jardins d'Ajuda, hem baixat fins a Funchal, i hem anat a sopar al Barrio Velho, que és ple de restaurants típics. Després, passejant pel port, ens hem trobat amb un munt de restaurants muntats en vaixells, Hem aprofitat per prendre un gelat en un d'ells. Maquíssim !

La primera parada ha estat al Pic de Barcelos (355 m.) que té una gran vista sobre Funchal. Després hem pujat a Eir do Serrado (1.095 m.) des d'on hi ha un magnífic panorama de Curral das Freiras, que si bé com a poble no te rés, vist des de dalt és sorprenent.

Després d'una pujada endimoniada hem arribat a Monte. Allà hi ha una gran església que, com totes les d'aquí, no té rés de particular, envoltada per un gran jardí. El típic d'aquí es la baixada dos cestos, que són uns cistells arrossegats per dos homes, que baixen uns 2 km per uns pendents de vertigen, cosa que resulta realment impressionant.

Hem agafat una carretera que va a Pico Alto (1.129 m.), i ja pensàvem no poder dinar, ja que hi havia una boira espessíssima, però al cap de munt s'ha aclarit, el temps just per fer el pic-nic, doncs després s'ha tornat a tapar i no hem baixat ni a veure un parc ecològic que hi ha, ja que no es veia rés.

Després de cinquanta mil voltes, de Funchal a Monte i de Monte a Funchal, per unes carreteres que tenen un desnivell de, com mínim un 20%, per fí hem trobat el Jardí Botànic. Primer hem visitat la col·lecció de lloros, bastant important, i després les plantes, moltes i molt maques, però els hi falta una mica de cura. Si els francesos i els austríacs tinguessin la varietat de plantes d'aquí faríen meravelles.

Avui hem sopat al Port, en un dels restaurants que varem veure ahir, dintre d'una barqueta. Aquí es poden fer aquestes coses sense desnivellar el pressupost.

Avui el dia s'ha aixecat molt tapat. Volíem visitar la Quinta de Palheiro-Ferreiro, però ens han dit que avui és el dia que tanquen. Per tant ens en hem anat per Canico, cap a la Punta dos Reies Magos, on ara estan fent uns complexos turístics fabulosos, malgrat que encara s'hi veuen restes de cases de poble. Fins i tot hi ha una petita platja, de còdols negres per descomptat, on s'hi veia gent del país.

Hem seguit cap a la Punta de Garajao on hi ha un mirador amb un Sant Crist.

Com que ha anat plovisquejant hem baixat a Funchal i hem entrat a dinar aviat, esperant que canviés el temps per poder fer el passeig turístic amb vaixell, i com que així ho ha fet, a les 3 hem embarcat i, seguint la costa, primer hem vist tota la zona d'hotels, alguns d'ells impressionants. Després de la Ponta da Cruz, Cámara de Lobos i, el més bonic de tot, el Cabo Girao que amb els seus 58 m. de caiguda lliure és molt més maco que vist des de terra. Es diu que és el primer d'Europa. I el que és curiós és que al peu dels penya-segats hi ha zones de cultiu i no sé com poden arribar-hi. Fins i tot hi ha una plantació de fruites tropicals que, per accedir-hi, hi ha una cistella que baixa en vertical. Tot això, acompanyat d'algunes cascades que van directes al mar. Hem seguit per Ribeira Brava i acabat a Ponta do Sol que, vist des del mar és molt més bonic. En fi, un passeig que ha valgut la pena, màxim quan hem tingut, fins i tot, un sol esplèndid.

Avui hem sortit amb un sol esplèndid, si bé tot anant cap a Balcôes ja hem trobat boira. Hem seguit una levada molt maca, i al final un mirador fantàstic. Llàstima que tant les puntes del Ruivo com l'Areiro estaven una mica tapades, però tot i així hem gaudit d'una vista excel·lent.

Hem seguit cap a Sâo Roque do Faial, un altre miradouro, i Porto da Cruz. Després, seguint cap a Portela, un mirador darrera un altre. Finalment, hem parat a Sta. Cruz, que queda just davant de l'aeroport, i ens hi hem quedat una estona, veient aterrar els avions.

Després de dinar hem anat a visitar el Jardí d'Orquídies, on hi ha infinitat de varietats, ja que en realitat és un laboratori on fabriquen la majoria de les orquídies que s'exporten a Europa.

Amb això donem per acabada la nostra estada a Madeira, si bé demà encara tenim el matí per a fer l'última passejada.

Malgrat que ja en teníem algunes referències, el cert que és una illa que ens ha entusiasmat. No se sembla a cap de les illes que coneixem, ja que aquí, tot i que les muntanyes no són molt altes impressionen perquè són molt feréstegues. A més és curiós, perquè s'aixequen de sobte, sense deixar lloc a platges ni res. Per això les cascades van a parar directament al mar.

L'altra cosa que sorprèn és la vegetació, doncs enlloc es veuen la quantitat de flors que hi ha aquí, a la mateixa vora de les carreteres. És fabulós!. És clar que hi ajuda molt el clima, doncs hi ha zones, les de muntanya, on gairebé sempre hi ha boira, i la temperatura no és ni massa freda ni extremadament calorosa, doncs si bé el sol crema, l'aire sempre és fresquet.

En quant al turisme, estan molt ben preparats, tant pel que fa a la muntanya (ja que els camins estan impecables i només fallen les zones de pic-nic que estan bastant deixades) com als hotels, que són tots formidables, tant els de Funchal com les pousadas de l'interior. L'únic que no es pot comptar és amb platges per a banyar-se, doncs malgrat ser una illa, només n'hi ha un parell i dolentes. També s'ha de dir que ho tenen tot molt net i polit, i com que els preus són assequibles, no és estrany que tot l'any hi hagi turisme.

És doncs un viatge molt recomanable.