Guia i relat d'un viatge de 12 dies a Líbia

Arribada a l'illa tunisiana de Djerba

Vam començar aquest viatge a Líbia amb un vol de la companyia TunisAir des de l'aeroport de Barcelona / El Prat a l'aeroport internacional Tunis Carthage de la capital tunisiana, en un trajecte de 90 minuts.

En aquest aeroport vam enllaçar amb un vol domèstic de la companyia SevenAir (actualment s'anomena Tunisair Express) a l'illa de Djerba, a on vam arribar després d'una hora de viatge en un avió ATR d'hèlixs. Aquest vol intern ja ens l'havia contractat l'agència i el seu preu estava inclòs en el total del paquet.

Entre ambdós vols vam tenir temps per a canviar uns pocs euros a dinars tunisians, preveient que arribaríem tard a Djerba. En la sala principal de l'aeroport de Tunis hi havia diversos quiosquets on canviar i estaven tots junts, la qual cosa facilitava comparar preus abans de canviar diners.

Finalment vam arribar a l'aeroport internacional de Djerba-Zarzis a una hora intempestiva. Per aquest motiu vam agafar un taxi amb taxímetre fins al nostre hotel de Houmt Souq, a 10 km de l'aeroport. El taxi ens costà 10 TND.

Per pura casualitat aquell mateix dia el llavors president tunisià, Zine El Abidine Ben Ali, havia visitat l'aeroport i ens vam trobar encara amb una gran quantitat de banderes i fotos del president per tot l'aeroport.

En el nostre cas, Djerba fou només la porta d'entrada cap a la frontera líbia, pel que no vam tenir ni temps ni intenció de visitar-ne res. L'existència d'un aeroport i la seva proximitat a la frontera van ser determinants per a escollir-la com a etapa cap a Líbia.

I vam escollir la població de Houmt Souq com a lloc de pernocta a causa de la seva proximitat a l'aeroport i per la seva oferta d'hotels. Houmt Souq es troba en el nord de l'illa i viu bàsicament del turisme, tot i que en les dates de la nostra visita, sent temporada baixa, funcionava només a mig gas.

Vam fer nit en El Machrek Hotel (Av. Habib Bourguiba 102 - Houmt Souq), un hotel de dues estrelles que havíem reservat des de casa perquè sabíem que arribaríem molt tard, però la veritat és que no el recomanem.

El cert és que a l'illa de Djerba hi havia poques opcions d'allotjament per a viatgers independents i amb un pressupost ajustat, ja que el que més hi havia llavors eren grans hotels per a grups i molts tancaven a l'hivern.

Problema amb el visat en el lloc fronterer de Ras Jdir

Havíem acordat amb l'agència de viatges contractada que el seu soci local libi ens anés a buscar a l'hotel de Djerba a primera hora del matí, i així ens estalviàvem haver de buscar un transport per anar fins a Ras Jdir (o també Ras Ajdir), el lloc fronterer libi en el que ens havia d'esperar inicialment aquest soci local.

I tal com havíem pactat, a les 7 del matí ens vam trobar en la recepció de l'hotel amb el xofer i el guia que havien anat a recollir-nos amb una furgoneta Mercedes, gran i còmoda per a nosaltres quatre.

Des de Houmt Souq fins a Ras Jdir hi havia una distància de 135 km de bona carretera.

Vam sortir de Houmt Souq a les 7:15 i vam creuar l'illa de Djerba cap al sud-est, fins arribar a Al Kantara, el lloc on té l'inici un llarg tros de 10 km de carretera elevada sobre el mar que uneix l'illa amb el continent, deixant a un costat una gran extensió d'aiguamolls en els que és possible veure una gran quantitat d'aus.

Poc després, ja en territori continental, vam passar per la població de Zarzis i uns quilòmetres més enllà per Médenine, on s'uneixen les carreteres que vénen de Djerba i del nord de Tunísia. En els darrers 50 km fins a la frontera líbia vam trobar uns quants controls de la policia tunisiana, en els que, com a molt, ens demanaven la documentació del vehicle.

En aquest tram de carretera també ens van cridar l'atenció un parell de coses: la brutícia que hi havia en els marges de la carretera, sobretot bosses de plàstic, i el contraban de benzina. I és que la gran diferència en el preu de la gasolina que hi havia a banda i banda de la frontera feia que molts tunisians passessin a Líbia amb el cotxe, omplissin diversos bidons de plàstic amb benzina i tornessin a Tunísia per a vendre-la en quiosquets improvisats al costat de la carretera.

Finalment vam arribar al lloc fronterer tunisià de Ben Guerdane sobre les 9 del matí. Uns 10 minuts més tard, després dels controls pertinents de la policia tunisiana, vam reiniciar la marxa i ens vam aturar 50 metres més endavant, en el lloc fronterer libi de Ras Jdir, dominat, com no, per una enorme foto del coronel Gaddafi, amb les seves característiques ulleres de sol.

Les gestions en la frontera líbia les van dur a terme els nostres conductor i guia, ja que a nosaltres no ens era permès baixar del vehicle. I el que havia de ser un pur tràmit es va convertir en un veritable malson per a nosaltres, ja que el funcionari de torn en la frontera líbia no ens va permetre l'entrada en el país sota pretext de que ens faltava un segell sobre la traducció del passaport que acredités que aquesta era oficial.

Al principi no enteníem res, ja que aquesta era la primera notícia que teníem sobre aquest requisit. I, a més, ens semblava realment absurd que calgués «oficialitzar» una traducció feta per un traductor jurat «oficial». És com si, al nostre país, fos necessari oficialitzar un document signat per un notari.

Tornada a Tunis per a solucionar el problema amb el visat

Passada la perplexitat inicial vam intentar trobar alguna solució al nostre greu problema i per aquest motiu vam contactar amb l'Ambaixada espanyola a Trípoli, la capital líbia. Després d'exposar-los el nostre cas i enviar-los per fax còpies dels nostres passaports, funcionaris de l'ambaixada van intentar trobar una solució davant les autoritats frontereres líbies, però les seves gestions van resultar infructuoses. Per a poder enviar els faxos a l'ambaixada vam haver de retrocedir fins a la població tunisiana de Médenine, a 110 km de la frontera.

Finalment, des de l'ambaixada de Trípoli ens van aconsellar que anéssim personalment fins a l'ambaixada espanyola a Tunis perquè ens fessin una nova traducció del passaport. I això és el que vam fer, ja que semblava ser l'única sortida.

Sense estendre'ns massa en l'explicació, direm que vam comprar un vol d'anada a Tunis des de Djerba per a aquell mateix dia i la tornada per a l'endemà, de nou amb la companyia SevenAir. Des de Médenine vam recórrer els 72 km fins a l'aeroport de Djerba-Zarzis per tal d'agafar el vol aquella mateixa tarda.

La ciutat de Tunis està a uns 500 km al nord de Médenine, així que fer el trajecte en cotxe d'anada i tornada amb tan poc marge de temps només era una opció si no haguéssim trobat un vol que s'ajustés a les nostres necessitats.

A primera hora del matí següent ja estàvem davant l'ambaixada espanyola en la capital tunisiana. El dia anterior ja hi havíem contactat per telèfon per a posar-los al corrent de la nostra situació i concertar cita. Malgrat ser festiu aquell dia per al personal de l'ambaixada (era 24 de desembre), ens van atendre sol·lícitament i en menys d'una hora ens van fer gratuïtament una nova traducció a l'àrab del passaport, sobre la qual van posar un segell oficial de l'ambaixada.

Des d'aquí volem agrair la professionalitat i el magnífic tracte que ens va dispensar el personal de l'ambaixada espanyola a Tunis, especialment de la Sra. Olga, així com el de l'ambaixada a Trípoli.

Amb la nova traducció en mà vam decidir anar també al consolat libi a Tunis (ubicat llavors a la Rue Youssef Ruissie, molt prop del centre comercial Colisée Soula) per tal de tenir la certesa de que estava tot en ordre i de que no tindríem més problemes en la frontera. Un funcionari del consolat ens va donar la seva conformitat.

Segon intent d'entrada a Líbia per Ras Jdir

Tot seguit vam desplaçar-nos fins l'aeroport Tunis-Carthage per a la tornada amb avió a Djerba.

Vam aterrar en l'aeroport de Djerba-Zarzis a les 15:45. Allà ens esperaven novament els nostres conductor i guia per a iniciar immediatament el camí cap al pas fronterer libi de Ras Jdir, a on vam arribar sobre les 19:00, ja que vam trobar una llarga cua en el costat tunisià de Ben Guerdane.

Segon intent (i, afortunadament, definitiu) d'entrar en territori libi. Aquesta vegada el funcionari libi de guàrdia en el lloc fronterer de Ras Jdir no va posar cap impediment a la nostra entrada en el país.

Lògicament vam sentir una gran felicitat per estar ja oficialment en territori libi després de tots els entrebancs, però la sensació que ens va quedar fou que passar o no passar aquesta frontera era una loteria que semblava basar-se, principalment, en l'arbitrarietat del funcionari de torn.

La nostra entrada a Líbia es va produir 34 hores més tard del que havíem previst inicialment. Aquest dia i mig perdut ens va obligar a replantejar la ruta que havíem pactat amb l'agència i a intentar que aquesta acceptés els canvis sobrevinguts. Afortudamanent vam trobar tota la col·laboració possible per part d'aquesta.

Com arribar-hi

Ja oficialment en territori libi després de passar el lloc fronterer de Ras Jdir, ens vam aturar al cap d'1 km per a canviar uns quants euros a dinars libis en una petita oficina de canvi que hi havia al costat de la carretera.

Vam reprendre la marxa cap a Ghadames, uns 560 km cap al sud i següent escala del nostre itinerari.

Uns 60 km a l'est de Ras Jdir ens vam aturar a sopar en la ciutat de Zuara (Zuwarah en àrab), una població berber de la costa. Ens va sobtar veure que en molts comerços i negocis d'aquesta ciutat tenien un enorme escut del Barça enganxat al vidre de la porta d'entrada (?).

Després del sopar vam reprendre la ruta i vam agafar la carretera que va cap al sud per a recórrer els 500 km que separen Zuara de Ghadames. Aquesta carretera va paral·lela a la línia de frontera tunisiana i creua la part occidental de Jebel Nafusa, la zona berber líbia per excel·lència. En ella hi havia diversos pobles fortificats que semblen ser bastant interessants, però no estava en la nostra agenda visitar-los en aquest viatge.

En aquest trajecte vam passar, però sense aturar-nos, per la població de Nalut, famosa pel seu Qasr, un petit nucli fortificat, o la seva Mesquita Alal'a, construïda l'any 1312.

Uns 235 km al sud de Nalut també vam passar per Dirj, una altra petita població que compta amb una ciutat antiga feta de fang. Aquí la carretera es bifurca i vam agafar la carretera que va cap a l'oest. Després de recórrer uns 100 km més, vam arribar finalment a la ciutat de Ghadames, a les 3:15 de la matinada.

Dormir i menjar

A Ghadames vam dormir en el Funduq Kasser el-Deawan, situat a 2 km de la ciutat vella. Es tractava d'un hotel bastant nou llavors, de preu mitjà. Les habitacions dobles costaven 50 LD i disposaven de bany privat i TV. El llit era molt còmode i la decoració interior de l'habitació ens va semblar una miqueta barroca.

En el nostre cas el preu d'aquest hotel estava inclòs en el cost del viatge contractat, així com també l'esmorzar.

Coses a veure i fer

GHADAMES. Coneguda com «la Perla del Desert», Ghadames és una atractiva ciutat oasi ubicada en la regió històrica de Tripolitània, en un punt molt proper a les línies frontereres amb Tunísia i Algèria.

Va ser en el seu moment la guarnició militar més meridional de l'Imperi Romà i, més endavant, un important lloc caravaner de les antigues rutes comercials que, a través del desert, es dirigirien cap al Mediterrani. Avui dia és, juntament amb Ghat, la població on es concentren els tuàregs a Líbia.

Per al viatger, a més de visitar la seva magnífica ciutat antiga, avui pràcticament deshabitada, però molt ben mantinguda, Ghadames és també el punt de partida de la ruta pel desert que es dirigeix cap a Ghat resseguint la frontera algeriana.

Mentre nosaltres portàvem a terme la visita a la ciutat antiga de Ghadames el nostre guia libi es va quedar els nostres passaports perquè ens estampessin el segell d'entrada al país en la jawazzat, l'oficina de passaports que hi ha en aquesta ciutat.

Es va fer aquí perquè no ho havien fet en la frontera de Ras Jdir. Aquí vam haver de pagar els 40 € que costava el visat libi. També es va encarregar de gestionar els permisos necessaris per a efectuar la travessa a Ghat a través del desert.

Ciutat antiga de Ghadames

La ciutat antiga de Ghadames fou declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en l'any 1986.

En la dècada dels anys 90 del segle passat es va anar buidant dels seus habitants, la qual cosa exposava els antics edificis al risc de col·lapse per la manca de manteniment. Els seus habitants es van anar desplaçant a les noves construccions en la propera ciutat nova.

En els darrers anys la UNESCO l'ha posat en la llista de Patrimoni Mundial en Perill amb altres tres llocs de Líbia a causa de la guerra civil i de la situació d'inseguretat creada després.

La ciutat antiga de Ghadames és una de les més antigues que hi ha en el Sàhara i un excepcional exemple d'assentament tradicional saharià, reconegut per la bellesa i inventiva de la seva arquitectura, dissenyada per a protegir als seus habitants del clima extrem del desert.

Totes les seves cases, pintades de blanc, estan fetes amb atovó, calç i troncs de palmera. I construïdes de tal forma que aquestes s'acaben entrecreuant, donant lloc a carrerons semi-coberts entre elles i terrats contigus que permetien el pas d'una casa a una altra. Aquests carrerons han donat lloc a una xarxa laberíntica gairebé subterrània de passadissos.

L'arquitectura de la ciutat antiga de Ghadames es caracteritza per una divisió vertical de la casa segons la seva funció: en la planta baixa es guardaven els subministraments per a la família; la planta immediatament superior era on vivia la família (sobresortia de la planta baixa per a donar lloc als carrerons coberts); i en la part més superior havia terrasses a l'aire lliure reservades per a les dones.

Al costat de la ciutat vella s'estén el palmerar, que hostatja nombrosos horts i jardins.

La ciutat vella és prou petita com per a poder recórrer-la a peu de punta a punta.

Els seus llocs d'interès inclouen el museu cultural; les cases tradicionals, ricament decorades amb un estil característic local; la Gran Mesquita; i la Plaça d'Armes, usada antigament com mercat d'esclaus.

Nosaltres vam fer la visita a la ciutat antiga acompanyats d'un guia que ens anava donant interessants explicacions, en anglès, sobre el que anàvem veient o sobre tot el que nosaltres preguntàvem.

Vam entrar en la ciutat antiga per la porta Bab al-Burr, que hi havia just davant del cementiri. A partir d'aquí vam seguir, més o menys, el recorregut a peu proposat en la guia Lonely Planet que dúiem, però en sentit contrari a partir de la mesquita Omran, on vam girar a l'esquerra amb la finalitat d'evitar un grup de turistes que anava davant nostre.

Va ser una decisió encertada perquè amb això vam aconseguir no trobar a ningú durant la resta de la visita.

La veritat és que es tracta d'una visita molt recomanable i interessant ja que el lloc és fantàstic, està molt ben conservat i són innombrables les oportunitats per a obtenir bones fotos: passatges, portes, horts, mesquites, etc.

No us perdeu, sobretot, la visita a una casa tradicional, ja que la decoració interior és senzillament meravellosa.

El guia que ens acompanyava en la visita a la ciutat antiga tenia la clau per a accedir a l'interior d'una d'aquestes cases, la qual cosa justificava encara més el contractar un guia.

Vam finalitzar la visita a la ciutat antiga de Ghadames en la mateixa porta on havíem començat, a Bab al-Burr, havent dedicat a la visita més de dues hores i mitja.

A més de la ciutat antiga, a Ghadames es pot visitar el museu, ubicat en l'interior d'un vell fort italià, el qual exposa velles fotos de Ghadames en blanc i negre i diversos objectes de relatiu interès.

També es pot veure per fora la bonica mesquita nova, situada 200 metres al sud-oest del museu, o el cementiri que hi havia davant la porta Bab al-Burr que dóna accés a la ciutat antiga.

Com arribar-hi

La llarga travessa Ghadames-Ghat a través del desert recorre una distància aproximada de 750 km. Nosaltres vam emprar tres dies sencers en fer-la, des de Ghadames fins arribar a Ghat.

Tot i que es pot fer una mica llarga i alguns trams, fins i tot, avorrits, la veritat és que val la pena com a introducció al que vindrà més endavant i per a començar a apreciar l'enormitat i solitud del desert en aquesta regió del planeta.

Hi ha una ruta alternativa per carretera d'asfalt per anar de Ghadames fins a Ghat que passa per Dirj, Sebha i Al-Awainat, però suposa una llarga volta de 1.432 km i, per descomptat, no té l'interès paisatgístic de la primera.

Abans de partir de Ghadames per a iniciar aquesta travessa pel desert vam canviar la furgoneta que ens havia portat fins a Ghadames per dos vehicles tot-terreny: un Toyota Land-Cruiser, ja força vell, on anàvem el conductor, nosaltres quatre i l'equipatge, i un Toyota pick-up en el que anaven dues persones més i tot el necessari per a l'expedició: menjar, fogons, llenya, aigua, etc.

Aquí ens vam acomiadar dels nostres guia i conductor àrabs i, alhora, vam conèixer als tres tuàreg que ens acompanyarien durant els següents dies en el desert.

Un d'ells, el cap i propietari dels vehicles, era el guia i conductor del nostre Toyota. Va demostrar ser un profund coneixedor de tot el que hi havia en aquest costat del Sàhara, ja fossin persones, llocs, animals o plantes. Qualsevol tuàreg que vam trobar en 1.000 km a la rodona, ja fos un altre conductor, guia, nòmada, pastor o policia, semblava ser íntim amic d'ell a tenor de les salutacions, riures i abraçades efusius que es prodigaven.

La resta dels nostres acompanyants eren el seu fill gran i una tercera persona que exercia de conductor i cuiner. El fill del nostre conductor s'estava familiaritzant amb l'ofici per tal d'ajudar i succeir un altre dia en el negoci al seu pare. Feia de conductor i de noi per a tot.

Amb tots ells ens comunicàvem sobretot en francès, tot i que de vegades també utilitzàvem l'anglès.

La travessa Ghadames-Ghat pel desert

Vam sortir de Ghadames en direcció sud a primera hora de la tarda i de seguida vam deixar enrere l'asfalt, seguint per una pista que a estones estava en bon estat i unes altres no.

A la vora de la pista podíem veure uns arbustos que produeixen un fruit rodó de la grandària d'una taronja que és molt amarg i sol ser l'aliment dels ramats de cabres que passegen per aquests paratges desolats, acompanyades per pastors nòmades.

A poc a poc les muntanyes i elevacions desapareixien de l'horitzó a mesura que ens endinsàvem en una immensa planura pedregosa coneguda com Hamada al-Hamra, un terreny inhòspit i deshabitat de gairebé 300 km de diàmetre i 90.000 km² de superfície que s'estén paral·lelament a la frontera algeriana. Aquest altiplà és un dels territoris desèrtics més extrems del planeta.

Al cap de 131 km de sortir de Ghadames, i abans que es fes fosc, ens vam aturar en la llera d'un uadi per a muntar el campament on passaríem aquella primera nit en el desert. El lloc s'anomena Uadi al-Awanad, o alguna cosa semblant, ja que aquesta és la transcripció fonètica del nom que ens va donar el nostre conductor.

Quan es va fer fosc vam poder veure en l'horitzó la resplendor produïda per alguna torre petrolífera que hi havia a desenes de quilòmetres d'aquí. Havent sopat, i malgrat el foc que havien encès els nostres acompanyants tuàregs, el fred vent que bufava ens obligà a refugiar-nos en les tendes de campanya. A les 21:00 ja estàvem dormint.

A l'endemà, després d'esmorzar, vam reprendre la ruta, però abans el dia ens obsequià amb una imatge espectacular: un cel completament cobert de núvols negres i grisos de formes arrodonides que se'ns abraonava amenaçador sobre nostre i que realçava encara més el dramatisme d'aquesta plana desolada de grava i arbustos.

Poc després, conduint encara per la Hamada al-Hamra, va començar a plovisquejar una mica. En general, però, el paisatge d'aquesta immensa planura arriba a fer-se avorrit.

Vam deixar enrere la regió de Tripolitània i vam passar a la de Fezzan, la qual abasta la meitat meridional i occidental de Líbia.

Més endavant ens vam aturar al costat de les restes d'un bosc petrificat (coordenades GPS: N 28º 25' 06.42" E 10º 36' 43.47"). I a l'hora de dinar ens vam aturar en un lloc molt bonic, anomenat Ben der Quish (o similar), on el paisatge era completament marcià a causa de la coloració vermella de les roques pel seu contingut en òxids.

Ja ens trobàvem molt propers de l'entrada occidental de l'Idehan Ubari, un gran desert de sorra o erg que té una superfície aproximada de 58 000 km².

Des d'aquí ja podíem veure les primeres dunes d'aquest viatge. Mentre ens preparaven el dinar nosaltres vam aprofitar per a explorar la zona i fer moltes fotos, sobretot tenint en compte que des de feia una estona ja ens acompanya un sol radiant i ressaltava encara més els vius colors de la sorra i les roques.

Després de dinar vam continuar la ruta, endinsant-nos en el mar de sorra d'Idehan Ubari (idehan significa «sorra fina» en la llengua Tamasheq), el qual té la mateixa extensió que tot el Regne Unit.

El paisatge havia canviat completament des del planura del matí. Ara conduíem sobre la sorra, entre un fantàstic paisatge d'enormes dunes.

Abans de que es posés el sol vam acampar al peu d'una gran duna i al costat de l'antiga llera d'un gran llac. En aquesta jornada havíem recorregut un total de 240 km de pista.

Vam pujar dalt d'una gran duna per a poder gaudir de la posta de sol sobre aquest paisatge d'un altre món.

Dir que fou una experiència extraordinària és dir poc, però a hores d'ara ja anàvem esgotant els adjectius.

Aquella nit el fred ens permeté aguantar una mica més a la intempèrie que la nit abans i vam anar a dormir passades les 22:00.

Malgrat l'intens fred, la contemplació del cel estelat és un dels gran regals que ofereix qualsevol viatge al desert, ja que ens permet apreciar detalls que en les nostres latituds ja són gairebé impossibles de veure, com per exemple un nombre desconegut d'estrelles, el cinturó de la Via Làctia o estels fugissers.

A l'endemà, després d'aixecar el campament, vam reprendre la travessa i vam continuar serpentejant sobre camins de sorra de l'idehan Ubari. Pel camí ens vam aturar una infinitat de vegades per a fer fotos.

Vam sortir d'aquest mar de dunes pel seu extrem sud, havent-lo creuat per la seva banda més estreta, amb un total de 80 km de nord a sud. A partir d'aquí vam anar creuant paisatges força canviants, sobretot planures de pedra.

Poc després ens vam aturar en un lloc on hi havia una mena de bosc format per roques de formes curioses a causa de l'erosió pel vent. En general tenien forma de bolet.

Més endavant vam connectar amb una pista semi-arreglada, ja que semblava ser utilitzada per a l'accés dels vehicles a una estació de bombament de petroli que hi havia en la zona.

A l'hora de dinar vam aturar-nos en un lloc anomenat Birg Helou, un pou d'aigua natural amb vegetació al voltant. Hi havia un tub d'on sortia aigua permanentment i on era possible refrescar-se.

És una pena que aquest lloc estigués brut amb restes de pots, ampolles, etc. que havien deixat altres grups que havien acampat aquí. Segons el nostre guia tuàreg «la culpa era dels guies àrabs», referint-se a les expedicions amb guies àrabs vingudes des de Trípoli o altres ciutats en la costa nord.

I és que al llarg dels dies d'aquesta expedició vam poder constatar la poca estima mútua que hi ha entre àrabs i tuàregs.

Després del dinar vam continuar ruta fins a un lloc anomenat Birg Takioumet, on cridaven l'atenció dues gegantines dunes de més de 200 metres d'altura. Ens vam trobar de nou amb les dunes en l'extrem d'un braç de l'Idehan Ubari.

Pel que semblava, aquest era un lloc on acampaven la majoria de les expedicions que anaven camí de Ghat, però afortunadament el nostre guia va saber trobar-nos un lloc molt apartat de la resta.

Abans del sopar, com cada nit en el desert, els nostres acompanyants feien la taguella, un pa planer en forma de disc que és la base alimentària dels tuàregs que viuen en el desert. S'amassa el pa, que està fet de farina de blat, i posteriorment es cou enterrant-lo en la sorra amb les brases del foc. Un cop desenterrat es pot menjar sol o acompanyat de carn. És molt bo, per cert.

En aquesta jornada havíem recorregut un total de 198 km de pista.

Al matí següent, abans de continuar la ruta cap a Ghat, vam caminar per les enormes dunes i uadis que hi havia al voltant del campament. El paisatge era, com no, fascinant.

Per altra banda, ens resultava divertit intentar endevinar a quin animal pertanyien les nombroses petjades que quedaven impreses sobre la sorra del desert.

Els candidats amb més possibilitats solien ser els camells, els feneks (una petita guineu del desert), els xacals, les aus, els insectes, etc.

En l'últim dia d'aquesta travessa pel desert entre Ghadames i Ghat vam recórrer 73 km de pista, els quals transcorrien per bonics paisatges molt canviants. I al final de la pista vam connectar amb la carretera asfaltada que hi ha entre Sebha i Ghat, concretament en un punt a 105 km de Ghat.

Circulant ja en direcció sud vam deixar a la nostra esquerra la muralla infranquejable que formen les muntanyes Acacus (Jebel Acacus).

Uns 32 km abans d'arribar a la ciutat de Ghat vam aturar-nos a dinar en una zona protegida del vent, en el uadi Tanezuft i als peus de la imponent i espectacular muntanya Khaf Ajnoun, una estranya formació rocosa que s'eleva solitària uns 1.300 metres sobre la plana. Al llarg dels segles el poble tuàreg li ha associat una gran quantitat de llegendes i mites. I és per aquest motiu que el seu nom significa «muntanya dels fantasmes» en Tamasheq.

Finalment vam arribar a Ghat a les dues de la tarda, el primer lloc civilitzat que vèiem en dies. I aquí finalitzà aquesta llarga travessa de Ghadames a Ghat a través del desert.

Dormir i menjar

A Ghat vam pernoctar en el Camping Les Dunes, situat a 2'5 km del centre. Vam dormir en una mena de bungalous adossats, molt bàsics, però correctes. Les dutxes i el bany eren compartits. Tenia també un menjador per als sopars i esmorzars. La veritat és que, després de diverses nits en el desert, s'agraïa un llit i una dutxa.

Gairebé enfront de la parada de taxis compartits de Ghat hi havia un bar amb una terrassa exterior, al costat del carrer/carretera principal, des de la que es gaudia d'una posició privilegiada per a veure l'anar i venir de la gent en aquesta remota ciutat del desert libi.

Coses a veure i fer

GHAT. Aquesta ciutat-oasi, situada al costat de la frontera algeriana en la zona coneguda com Tassili N'Ajjer, és coneguda entre els viatgers per la seva interessant medina i per ser una de les dues portes d'entrada a Jebel Acacus.

De tota manera, a principis de l'any 2006 l'exèrcit algerià va ocupar un uadi al sud de Ghat que impedia l'accés a Jebel Acacus des de Ghat pel sud i aquesta ruta romania tancada en el moment de la nostra visita.

En el passat Ghat fou un centre important en la ruta comercial trans-sahariana, connectant amb Ghadames i Tripoli en el nord. Avui dia el tràfec de vehicles i persones li donen un aire realment fronterer.

La medina de Ghat

La ciutat vella de Ghat és bastant compacta i està situada en el vessant d'un turó, cosa habitual en altres llocs del Sàhara libi. L'any 1991 les últimes persones que habitaven la medina la van abandonar per anar-se'n a viure a la part nova de la ciutat. Des de llavors alguns immigrants vinguts del Níger han ocupat algunes de les cases buides.

En teoria, per a visitar la medina de Ghat s'havia de pagar una entrada de 3 LD, més 5 LD per la càmera de fotos, però la veritat és que nosaltres no vam pagar res.

Vam iniciar la visita a la medina prenent un te en la casa familiar d'un dels nostres acompanyants tuàreg.

Després vam pujar al fort que hi ha en el cim del turó, en el punt més alt de Ghat. La construcció d'aquest fort va ser iniciada pels otomans en el s. XIX i acabada pels italians en la primera meitat del XX.

L'accés a l'interior del fort estava tancat, però les vistes des de l'exterior i des del camí de pujada eren magnífiques sobre la ciutat vella, la ciutat nova i voltants, destacant, sobretot, el perfil de les muntanyes Acacus sobre l'horitzó.

Caminant pels carrerons de sorra de la medina vam veure de prop la vella mesquita o l'edifici de l'antic congrés (pujant dalt d'aquest edifici es tenen bones vistes sobre les teulades de la medina), a més d'altres interessants racons, tot i que, per descomptat, no és comparable en bellesa a la de Ghadames.

En una zona de la medina vam trobar un grup de dones abillades amb vestits de llampants colors que es dedicaven a engalanar els carrers amb sanefes de colors, però no vam poder aclarir si era per la celebració d'un casament o per la commemoració del festival internacional tuàreg que es celebrava a Ghat aquells dies.

Festival Internacional Tuàreg

Va coincidir la nostra visita a Ghat amb aquest important festival tuàreg, el qual va tenir lloc del 28 al 30 de desembre. El programa de festival incloïa carreres de camells, desfilades, música folklòrica i dansa tradicional, entre d'altres.

Curiosament, de no haver estat pel nostre problema en la frontera líbia amb el visat no haguéssim coincidit amb aquest festival: cal veure el costat positiu de les coses!!.

Aquest festival tenia lloc en una gran esplanada als afores de Ghat, on es col·locava per a l'ocasió una graderia i una tribuna per a les autoritats que delimitaven una àrea quadrada en la que es duien a terme els actes del festival.

Al costat de la tribuna d'autoritats destacava el ja clàssic retrat del coronel Gaddafi presidint els actes. I també hi havia diverses unitats mòbils de la televisió líbia per a retransmetre el festival.

En aquest festival es congregaven tuàregs de tots els països africans de la regió on hi han comunitats d'aquesta ètnia.

Durant gairebé dues hores vam tenir l'oportunitat de veure tot tipus de manifestacions culturals i artístiques del poble tuàreg, amb desfilades, danses, música amb instruments tradicionals, etc.

Abillats amb les seves elegants robes tradicionals donen un gran color i espectacularitat als actes.

Però un dels moments estel·lars fou la desfilada de tuàregs, vestits també amb les seves millors robes i amb el característic turbant tuàreg o tagelmoust cobrint els seus caps, muntant sobre els seus altíssims meharis, els dromedaris més alts, ràpids i esvelts, especials per a les carreres.

Senzillament espectacular i del tot recomanable!!. I les oportunitats per a fer bones fotos eren infinites...

Com arribar-hi

Per arribar a la zona de les muntanyes Acacus des de Ghat hi havia només dues rutes possibles, ja que aquí les muntanyes formen una muralla de nord a sud, sense cap pas possible.

La ruta més curta és la que va cap al sud i després gira a l'est per a accedir a les muntanyes Acacus des del sud, però aquesta ruta estava tancada des que l'exèrcit algerià va ocupar militarment l'any 2006 un uadi al sud de Ghat pel qual transcorre aquesta ruta.

En les dates d'aquest viatge, i mentre no se solucionés aquest contenciós, l'única via possible era utilitzant Al-Awainat com a porta d'entrada. Al-Awainat (o Serdeles en llengua tuàreg) és una petita població que està al nord-est de Ghat, a uns 120 km per carretera asfaltada. D'aquí surt una pista cap al sud que s'interna en els Acacus.

Dormir i menjar

Durant els tres dies sencers que vam estar en la zona dels Acacus, lluny de tot lloc habitat, vam acampar a l'abric de les dunes seleccionades pel nostre guia abans de fer-se fosc.

Lògicament per al dinar també era el nostre guia qui escollia el lloc segons les seves preferències o bé segons l'emplaçament en el qual ens trobéssim al migdia.

Coses a veure i fer

TADRART ACACUS. Les muntanyes Acacus (tadrart significa «muntanya» en la llengua tuàreg i pronunciat com a-ca-cús; en àrab és Jebel Acacus) és una de les zones més fascinants i boniques de Líbia, cobrint una vasta àrea desèrtica de la regió de Fezzan, a l'est de Ghat i en ple Sàhara central, limitant amb el Tassili N'Ajjer algerià.

D'extraordinària bellesa natural, la zona de les muntanyes Acacus està formada per una extensa varietat de paisatges que no semblen d'aquest món, amb monòlits de fosca pedra basàltica que emergeixen sobre la sorra, curioses formacions de pedra erosionades pel vent, sorres de diverses tonalitats, arcs de pedra, canons, muntanyes i uadis.

Però, a més, conté restes de pobles prehistòrics, amb milers demostres ben conservades de pintures i frescos realitzats sobre roca, de molt diferents estils, i datades entre els anys 12.000 a.C. i 100 d.C.

Els milers de mostres d'art rupestre del Tadrart Acacus, datades entre el 12.000 aC i el 100 dC, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1985.

Aquestes mostres d'art rupestre es troben disperses en coves i parets d'aquest massís muntanyenc, a tocar del Tassili n'Ajjer algerià, i reflecteixen els canvis haguts en la flora i la fauna, a més de les diferents formes de vida dels grups humans que van habitar aquesta regió del Sàhara, mostrant escenes de caça, de sexe, celebracions, etc.

Malauradament, l'abril de 2014 es van denunciar actes vandàlics en que l'ús deliberat de productes químics, martells i raspalls buscava eliminar els dibuixos rupestres. Per aquest motiu la UNESCO també ha inclòs aquest bé en la llista de Patrimoni Mundial en Perill, així com la resta de llocs libis.

Aquesta terra era antigament la llar de nombrosos tuàreg, nòmades o sedentaris, però ara ja són poquíssims els que continuen vivint aquí, degut al fet que en els últims anys la majoria s'han anat mudant a la ciutat.

Ara els tuàreg tornen com a guies o conductors pel seu coneixement de la zona. Però encara avui no és difícil trobar en algun racó a alguna família tuàreg habitant una zeriba, l'habitatge típic tuàreg, amb parets de pedra.

Per a explorar mínimament aquesta la regió de les muntanyes Acacus es necessiten diversos dies. Segons les preferències i el temps disponible es pot recórrer a peu, en camell, amb un vehicle 4x4 o combinant aquests medis de transport.

En qualsevol cas és imprescindible anar acompanyat d'algú que conegui molt bé la zona per a guiar-nos en aquest laberint de uadis i localitzar els punts d'interès. Lògicament hi havia moltes rutes possibles a fer en la zona de les muntanyes Acacus, però aquí exposem la que vam fer nosaltres durant els tres dies que vam estar en la zona.

Ruta de tres dies pel Tadrart Acacus

Vam partir des de la petita població d'Al-Awainat i vam anar en direcció sud a través del pas que forma el Uadi Awiss.

El primer punt d'interès que vam trobar fou l'Adadh, un monòlit vertical amb una incerta forma de dit (de fet, és conegut amb l'àlies de finger rock) i que es manté en un equilibri precari (?).

Una mica més al sud ens vam aturar al costat d'unes roques amb unes boniques pintures rupestres de vaques.

A partir d'aquí vam començar a creuar una sèrie d'espectaculars paisatges que combinaven el color negre de la pissarra amb el groc o rosat de la sorra, entre d'altres combinacions de colors i materials.

Uns quants quilòmetres més al sud vam arribar al Uadi Erazzar Melen (o quelcom semblant), on vam passar la nit. Aquest lloc és absolutament meravellós, immersos en un món de sorra i pedra.

En els voltants, a uns 500 metres del lloc d'acampada, vam trobar uns preciosos gravats amb figures de girafes, així com una zeriba, un tipus d'habitatge amb parets fetes amb pedres i sostre de palla, que encara utilitzen els nòmades tuàreg, doncs en l'interior hi havia diversos utensilis.

I uns 500 metres més enllà vam tenir l'oportunitat de veure un petit campament tuàreg, on vivien un home i diverses dones i nens. El nostre conductor el saludà i ens el va presentar, per a després continuar parlant dels seus assumptes.

L'endemà, seguint el uadi anterior, a no molta distància, ens vam detenir en un lloc per a veure un bonic conjunt de pintures que representen camells, persones, i diversos signes Tifinagh.

I més endavant, ja en el Uadi Tinlalan, vam veure en la paret d'una roca uns curiosos gravats que representaven diverses parelles home-dona copulant. En la figura destacava, sobretot, l'enorme fal·lus masculí (vam comprovar així que també en el passat la grandària sí importava!!).

Vam continuar la ruta connectant un uadi amb un altre uadi, passant per paisatges molt variats, però igualment espectaculars.

D'aquesta forma vam arribar a un lloc anomenat Tina Newen, on vam poder admirar altra mostra de pintures amb persones i animals, en colors vermell, groc i blanc.

I la següent aturada fou en un lloc impressionant, anomenat Tan Khaliga, on destaca un enorme arc de pedra de tres columnes que ens recorda moltíssim les formes gaudinianes dels arcs catenaris del Parc Güell de Barcelona.

I a només 100 metres de Tan Khaliga, en una cova vam trobar una pintura solitària que representava un unicorn o una mena de rinoceront.

L'entorn natural d'aquest lloc era realment molt bonic, tot i que a hores d'ara ja hem fet ús de tots els superlatius possibles.

Aquest darrer lloc forma part del Uadi Tashwinet, també conegut com Uadi Tashween, un dels uadis més grans en la zona de les muntanyes Acacus, amb una longitud de 60 km i innombrables uadis tributaris. I a més té una gran quantitat de punts d'interès.

En aquest uadi vam començar passant pel costat de l'Awanini, una enorme forma pètria piramidal situada al bell mig del uadi i prop de l'entrada al uadi Tashwinet. En el mateix uadi, més cap al sud, vam veure un lloc anomenat Wan Traghit, amb unes precioses pintures que representaven unes escenes de caça.

I a només 300 metres vam poder admirar uns magnífics gravats amb dos elefants. I en l'altre riba del uadi vam visitar Takdhalt, amb pintures de caça d'animals i un antic mapa del uadi gravat en la roca.

La nostra següent aturada fou a Wan Melol, amb una gran quantitat de pintures. Són especialment cridaneres les que representen escenes d'un casament, tot i que el tancat de protecció que hi havia al voltant de la cova feia que les haguéssim de veure-les a una distància que no ens permetia apreciar-les bé.

I uns 100 metres més enllà hi havia Wan Mughjaj, un lloc en el que es van trobar tres tombes amb esquelets de nens que ara estan en un museu de Trípoli.

Acabada la visita al Uadi Tashwinet ens vam dirigir cap al sud-oest de l'Acacus, passant per innumerables uadis amb paisatges realment increïbles, sense paraules per a poder descriure'ls mínimament, fins arribar al lloc d'on parteixen els uadis Anshal i Tanshal.

En el Uadi Anshal, de 13 km de llarg, també vam veure algunes interessants pintures i gravats, a l'igual que en el Uadi Tanshal.

Des d'aquest punt ens trobàvem a només 25 km de Ghat en línia recta.

I com a colofó final del dia res millor que meravellar-se davant l'arc Afozedzhar, en l'entrada sud dels dos uadis anteriors.

Aquest enorme arc de pedra natural, amb una altura de 150 metres, és el major de la zona dels Acacus i, per descomptat, la més espectacular de totes les formacions naturals de roca que hi havia en la zona.

A més, el fet de poder gaudir d'un lloc així en solitari fou per a nosaltres un moment molt especial.

En aquest segon dia de ruta per l'Acacus vam fer pernocta a pocs quilòmetres d'aquí, en un lloc anomenat Uadi Tinezzrin, a només 5 km de la frontera amb Algèria.

Es tractava també d'un lloc excepcional, però a hores d'ara ja no hauria de sorprendre'ns. En aquesta segona etapa vam recórrer un total de 127 km de sorra, pedra i terra.

En la ruta del darrer dia en la regió de les muntanyes Acacus vam anar des de l'extrem sud d'aquesta fins al seu extrem nord. Bona part d'aquesta ruta transcorre per l'enorme rambla que separa les pròpies muntanyes Acacus de les dunes de Wan Caza (pronunciat Uan Casa).

Aquesta rambla de pedra i sorra arriba a tenir una amplada de 30 km. És la mateixa per la que havíem passat quan anàvem cap al sud, però llavors anàvem enganxats a les muntanyes i ara anàvem més prop de les dunes de sorra.

A causa del pedregar de la pista que hi havia en alguns trams, les rodes dels nostres vehicles es veien molt castigades, arribant a dues punxades en menys d'una hora i en la mateixa roda.

Quan circulàvem pel centre d'aquesta rambla tan ampla, lluny de les muntanyes i de les dunes, el paisatge arribava a ser una mica avorrit, però quan ens acostàvem a les dunes la cosa canviava completament.

En aquest increíble mar de sorra s'anaven alternant enormes dunes de sorra de tons rosats, grocs o grisos i que, combinades amb uns núvols de cotó en el cel i les ombres d'aquests sobre les dunes, donaven lloc a paisatges que sovint semblaven irreals.

Després d'un llarg dia de ruta vam arribar a la nostra destinació prevista i, abans de caure el sol, vam acampar en un lloc anomenat Ramla Hamsalarbain (???), una més entre els milions de dunes de Wan Caza. En aquest punt ens trobàvem a uns 40 km a l'oest d'Al-Awainat i a només a 3 km de la carretera asfaltada que va cap a Sebha.

Atès que el lloc d'acampada estava orientat cap a l'oest vam poder gaudir d'una preciosa posta de sol des del cim d'una gran duna de sorra.

Com arribar-hi

Des del nostre lloc d'acampada, en un punt de les dunes de Wan Caza, vam agafar la carretera asfaltada en direcció cap a Sebha. Podíem veure en l'horitzó la fumera de diverses torres d'extracció petrolífera.

També ens resultà curiós veure, al costat de la carretera, nombrosos vehicles accidentats i/o cremats. I abandonats allà mateix.

Al cap d'uns 200 km vam arribar a Ubari i a Al Ghurayfah, les primeres poblacions de certa entitat que havíem vist des de feia dies.

A la dreta de la ruta havíem deixat enrere el Uadi Methkandoush (o també Uadi Mathendous), una autèntica galeria d'art a cel obert, ja que posseeix una de les majors i millors concentracions del món en gravats prehistòrics. Malauradament nosaltres no vam poder anar-hi per manca de temps.

En la sortida d'Al Ghurayfah cap a Germa, en el costat dret de la carretera, vam poder veure un lloc anomenat Ahramat al-Hattia, on destacaven unes curioses piràmides quadrades que eren tombes de l'antic poble dels Garamants.

En arribar a la població de Germa ens vam desviar per una carretera i després d'1,5 km vam arribar al costat del lloc arqueològic de Garama, l'antiga capital d'aquest antic poble, el qual es va establir en aquest lloc en el s. I de la nostra era.

L'entrada al lloc arqueològic costava 3 LD, més 5 LD per una càmera fotogràfica (tot i que ningú controlava si es feien fotos o no).

La veritat és que aquest lloc semblava ser bastant important des del punt de vista arqueològic, però per al comú dels mortals no hi havia gran cosa a veure, ja que les construccions, fetes de pedra, argila i fems, estaven força deteriorades. I no hi havia cap rètol ni indicació. Únicament les vistes des de dalt del castell tenien un cert interès.

Des de Garama vam tornar a la carretera que va en direcció a Sebha i poc després, entre les poblacions de Germa i Tekerkiba, vam deixar de nou la carretera principal després d'haver recorregut 238 km de carretera asfaltada des de Wan Caza i vam agafar una pista a l'esquerra amb la indicació Gebraoun.

Poc després ja estàvem immersos de nou en l'Idehan Ubari, però aquesta vegada pel seu costat sud-oriental.

A partir d'aquí el paisatge esdevingué increïblement espectacular, amb planures i dunes de sorra ben groga esquitxades amb grans arbustos verds i palmeres. És la imatge del Sàhara que tots tenim en el subconscient...

En aquesta ruta cap als llacs havíem de pujar i baixar amb els cotxes per costeruts pendents de dunes de força altura que treuen l'alè. Només per aquest trajecte als llacs d'Ubari ja valia la pena venir a Líbia.

Després d'haver recorregut 65 intensos quilòmetres des de Germa, i de moltíssimes aturades per a fer fotos, vam arribar al llac Mafo, el primer dels llacs d'Ubari que vam trobar en la nostra ruta.

Dormir i menjar

L'única nit que vam passar en la zona dels llacs Ubari vam acampar al costat del llac Gebraoun, dormint i menjant sobre la sorra. De totes maneres, aquest llac era l'únic que tenia alguna infraestructura turística, com un càmping, restaurants i botigues.

Potser amb la calor sigui cert que hi hagi molts mosquits prop dels llacs, tal com assenyala la guia Lonely Planet, però amb el fred que feia en les dates de la nostra visita els mosquits van fer bé en no sortir a l'exterior, ja que no vam veure'n ni un.

Coses a veure i fer

ELS LLACS D'UBARI. Aquests llacs-oasi són una de les meravelles de la regió de Fezzan. Són llacs d'aigua salada i blau intens, envoltats de palmeres i enormes dunes. Un miracle de la natura fet realitat en ple desert.

Hi ha uns 20 llacs en la zona, però molts d'ells ja han desaparegut per l'efecte de l'evaporació o pel descens en el nivell de les aigües, atribuït als regadius intensius en zones limítrofes o al Great Man Made River, un mastodòntic projecte dut a la realitat pel govern libi en diferents fases, el qual extreu aigua del subsòl saharià i la canalitza cap a les ciutats líbies en la costa mediterrània.

Per aquest motiu, els llacs que se solen visitar són només quatre: Gebraoun, Mafo, Umm al-Maa i Mandara.

Tant els dos primers com els dos últims són propers entre si, però entre els dos grups de llacs hi havia una certa distància i un gran desnivell. Per poc temps que tingueu val la pena visitar els quatre, ja que cadascun d'ells té les seves pròpies particularitats.

• Llac Mafo. Malgrat la guia Lonely Planet deia que aquest era el llac menys espectacular dels quatre, a nosaltres fou un dels que més ens va agradar.

  Potser va influir el fet de que estiguéssim pràcticament sols i que la llum, amb el sol ja baix en l'horitzó, era màgica, realçant les ombres i el color de la sorra i l'aigua.

  

  El preciós llac Mafo, un dels llacs d'Ubari

  Aquest llac és petit i al voltant seu només hi havia vegetació, dunes i poca cosa més. Si es voreja pel costat de la gran duna, la qual arriba fins a l'aigua, les vistes són superbes. Aquí vam fer un munt de fotos, però és que el lloc s'ho mereix.

• Llac Gebraoun (pronunciat guebraún). Des del llac Mafo hi havia només 3 km fins al llac Gebraoun, potser el més popular de tots els llacs d'Ubari.

  En qualsevol cas és el més gran de tots ells, amb unes dimensions aproximades de 250 x 300 metres i té la particularitat de que la duna que hi ha en el seu costat sud és la més alta de la regió.

  

  Vista parcial del llac Gebraoun, un altre dels llacs d'Ubari

  L'extrem oest del llac està ocupat per les ruïnes de la vella població de Gebraoun, abandonada pels seus darrers habitants l'any 1991 i que ara està sent engolida per la sorra de la duna.

  L'estampa del llac, amb la muralla formada per la gran duna darrere seu, i les ruïnes a un costat és atractiva, però, per al nostre gust, li restava encant la brutícia (bosses, ampolles, llaunes, etc) que hi havia al costat del llac i entre les ruïnes de Gebraoun, així com el fet que és el llac més concorregut (tot i així hi havia poca gent en les dates de la nostra visita) i amb més presència humana al voltant.

  En aquest llac vam poder comprovar fàcilment que l'aigua, a més de molt salada, estava calenta.

  Finalment, comentar que en el càmping que hi havia en la riba nord del llac es podia llogar una planxa d'sand-board per a lliscar duna avall.

• Llac Umm al-Maa (significa la Mare de l'Aigua). Aquest llac es troba a 25 km del llac Gebraoun i l'últim tram de la ruta és realment espectacular, ja que s'arriba amb el vehicle al caient d'una alta duna des d'on hi havia una vista extraordinària sobre el llac Umm al-Maa i els seus voltants, bastant per sota nostre.

  

  El solitari llac Umm al-Maa

  A continuació toca baixar amb el vehicle pel pronunciat vessant de la duna per arribar fins a la riba del llac. Per a nosaltres aquest llac fou potser el més bonic de tots, degut a la seva forma peculiar i també al fet de que no hi havia construccions humanes al seu voltant.

  Per descomptat l'estampa és extraordinàriament idíl·lica, de debò, per a no oblidar-la.

• Llac Mandara (pronunciat màndara). Es troba a 3 km del llac d'Umm al-Maa. És un llac bastant gran i podria ser molt bonic, però malauradament ja no tenia gairebé aigua a causa del descens del nivell de l'aigua.

  És una llàstima, perquè la imatge de veure la llera seca ens produí una immensa tristesa i més en un lloc com aquest, sabent a més que la causa, com gairebé sempre, és la mà de l'home.

  Per altra banda, tota la riba té una densa barrera de palmeres i a un costat també es poden veure les restes d'una població que fou abandonada l'any 1991, com en el cas de Gebraoun.

  Al costat del lloc on solien aturar-se els vehicles dels visitants hi havia algunes paradetes on era possible comprar bonics records tuàreg, però era necessari regatejar el preu.

Com arribar-hi

Des del llac Mandara vam recórrer uns 60 km pel mar de dunes fins arribar al càmping Africa Tours, en la població de Takartibah, ja al costat de la carretera principal que va cap a Sebha.

En algun moment, durant aquest trajecte, es va posar a ploure en ple desert, proporcionant-nos una imatge molt curiosa, ja que el vehicle del nostre conductor no tenia neteja-parabrises i ell es va veure obligat a anar traient el braç per la finestra per a netejar el vidre amb el seu turbant (!!). Una imatge ben curiosa.

En aquest càmping de Takartibah vam canviar de vehicle, ja que el nostre pla inicial era continuar viatge fins a la ciutat de Sebha, acomiadar-nos dels nostres amics tuàreg i allà agafar un vol de Libyan Arab Airlines amb destinació Trípoli, però a causa dels problemes en la frontera del primer dia anàvem seguint la ruta prevista amb un dia de retard.

Això ens va fer perdre el vol de Sebha a Trípoli que teníem reservat per al dia anterior i, no sent possible canviar-lo de dia, ens va obligar a anar des d'aquest punt fins a Trípoli en cotxe, en un llarguíssim viatge de 915 km.

Ens vam acomiadar aquí dels tuàregs i dels seus vehicles 4x4. A partir d'ara ja tota la ruta era per asfalt i era molt més còmoda i ràpida la furgoneta Mercedes Vito que havia enviat l'agència des de Trípoli per a recollir-nos. Amb ella venia el mateix conductor que, al principi d'aquest viatge, ens havia dut des de Djerba fins a Ghadames.

Amb molta pena vam deixar enrere les dunes de l'Idehan Ubari. Després de 145 km de carretera en direcció nord-est vam arribar a Sebha, la major ciutat de tot el Sàhara libi i, per a nosaltres, un simple lloc de passada.

I més al nord de la ciutat de Sebha l'estat de la carretera millorava i el nostre conductor rarament baixava dels 140 km/hora, i així els quilòmetres passaven molt ràpid.

Finalment vam arribar al nostre hotel a Trípoli només 9 hores després de sortir de Takartibah, després de recórrer la increïble xifra de 915 km i aturar per a dinar, sopar i alguna altra aturada tècnica. A més, fou un viatge gens pesat ni cansat, essent molt millor del que ens havíem imaginat.

Dormir i menjar

En la ciutat de Trípoli l'allotjament escollit per la nostra agència fou l'Al Sendebad Tourist Hotel (Alfatah Rd, en el passeig marítim, a menys de 2 km al sud-oest de la medina). L'hotel era de categoria mitjana (costava 85 LD l'habitació doble, amb esmorzar bufet inclòs) i estava bastant bé, tot i que el personal de recepció era una mica incompetent i indolent.

Per altra banda, després de tants dies sense dormir en un llit i sense dutxar-nos en condicions fou un autèntic plaer el poder fer-ho.

D'haver escollit nosaltres l'hotel a Trípoli, haguéssim triat el Funduq Al-Andalus (carrer Sharia al-Kindi). No ens hi vam allotjar perquè estava ple per a la nostra segona nit a Trípoli, però sí vam visitar la seva recepció i tenia molt bona pinta. A més, costava només 60 LD, realment barat per als preus dels hotels que hi havia a Trípoli en aquelles dates.

Per a menjar no hi havia una gran oferta gastronòmica a Trípoli.

Dels que vam tastar, recomanem especialment el restaurant Mat'aam Obama (Souk Alturk, 144), molt popular entre locals i forans, motiu pel qual imprescindible reservar. Només tenia 5 taules i la decoració era molt austera, però s'hi menjava molt bé i barat (per només 8 LD cadascun sortíem ben tips), oferint especialitats de peix. Una ganga!.

Un altre restaurant recomanable era l'Al-Badawy (carrer Baladiya), amb menjar libanès i libi. S'hi menjava molt bé, però era car. I per a prendre una beguda, en un agradable pati a l'aire lliure, una bona opció era el Cafe Marcus, situat enfront de l'Arc de Marc Aureli i al costat del restaurant Athar.

Coses a veure i fer

TRÍPOLI. Aquesta ciutat, situada al costat d'una badia natural en la riba sud de la Mediterrània, és la capital i major ciutat de Líbia. Fou fundada pels fenicis en el s. VII a.C. amb el nom d'Oea i és l'única ciutat líbia que ha estat habitada des de llavors de forma ininterrompuda.

El nom actual de Trípoli (no confondre amb la Trípoli libanesa) prové de l'època de dominació romana, quan va començar a ser coneguda com Regi Tripolitana (o «regió de les tres ciutats»), ja que comprenia les antigues ciutats d'Oea, Sabratha i Leptis Magna.

Sense ser cap meravella, Trípoli és una ciutat interessant per al viatger, en la que és possible trobar-hi petjades de diferents períodes colonials, des de l'època romana fins a la de la colonització italiana.

Per això, vam pensar que valia la pena dedicar un temps a visitar els seus diferents punts d'interès, així com fixar en ella la base des de la qual visitar també Leptis Magna i Sabratha.

La medina de Trípoli

És la part de la capital líbia que ha quedat dintre dels límits de les velles muralles de la ciutat i mirant al mar Mediterrani. Per descomptat hi ha en el món àrab unes quantes medines més boniques o interessants que aquesta, però tot i així val la pena visitar-la, ja que és la zona més atractiva de Trípoli.

A més té l'avantatge que es pot passejar per ella sense por de ser atabalats pels venedors, cosa que no es pot dir d'altres medines com la del Caire, les del Marroc o les de Tunísia, per exemple. Això permet gaudir-la plenament i fer-hi compres lliurement en els seus socs.

Per altra banda, a l'interior de la medina hi havia nombrosos vestigis de la presència europea a Trípoli sota la forma de preciosos edificis construïts per comerciants europeus.

Fora de les hores d'oració les mesquites de la medina solien estar tancades (i no tenien horaris de visita). Si volíem visitar-ne una n'hi havia prou amb picar a la porta i esperar que algú obrís o preguntar en alguna botiga veïna.

I per a recórrer els nombrosos punts d'interès de la medina de Trípoli res millor que seguir la ruta a peu proposada per la guia Lonely Planet.

Vam començar la nostra ruta per la medina en la gran porta, la qual dóna accés des de la plaça Verda o plaça dels Màrtirs. Aquí comença el soc al-Mushir, amb joieries (on era possible canviar diners), botigues d'artesania i maletes, per exemple.

De seguida, a la dreta, vam trobar la mesquita Ahmed Pasha Karamanli, la més gran de la medina, construïda l'any 1738.

És molt bonica, amb una sala d'oració que té cinc entrades i balconades en tres dels seus costats, a més de 25 cúpules en la seva teulada. Aquesta mesquita té alguns dels millors treballs en fusta de tot el país.

A menys de 100 metres de la mesquita vam trobar-nos de cara la torre del rellotge otomana i després d'ella el soc al-Ghizdir, on es pot veure als artesans treballar el coure.

Girant a l'esquerra vam desembocar en el carreró del soc al-Turk i al final d'ell vam trobar la petita mesquita Draghut, construïda per un corsari en el s. XVI.

Seguint a l'esquerra vam arribar a una plaça on estava l'antic Banco di Roma, un edifici colonial construït pels italians en el s. XIX, així com l'antiga Catedral catòlica, una petita església ortodoxa, l'antiga presó turca (del s. XVII) i la mesquita i madrassa Othman Pasha, amb un bonic pati interior.

Seguint un estret carrer des del costat nord de la plaça, i passant pel costat de l'antic consolat francès, un edifici construït l'any 1630, vam arribar davant l'Arc de Marco Aureli.

Es tracta d'un arc romà de quatre pilars decorat bellament, mostrant imatges d'Apol·lo i Minerva. Fou construït l'any 164 d.C. i és pràcticament l'única cosa que sobreviu de l'antiga ciutat romana d'Oea.

Entre aquest arc i el mar vam trobar l'atractiva mesquita Sidi Abdul Wahab. I just en el costat oposat a l'arc hi ha la mesquita Gurgi, construïda en el s. XIX.

Aquesta mesquita és petita, però el seu interior és potser el més bonic i diferent de totes les mesquites de la ciutat, amb la seva decoració floral i les seves belles obres de ceràmica tunisiana. Posseeix a més un minaret octogonal, bastant inusual a Trípoli.

Seguint a l'oest vam trobar l'interessant edifici de l'antic consolat anglès, un edifici construït l'any 1744, amb boniques vistes des de la terrassa superior i on val la pena llegir amb atenció la placa que hi ha a l'entrada. També la mesquita de Sidi Salem, una de les més antigues de Trípoli, del s. XV.

Després vam continuar pel carrer Hara Hbira i en arribar a la muralla vam girar cap al sud, passant al costat de l'antiga sinagoga, per a després girar a l'est, seguint el soc al-Harrara, fins arribar a la Dar Karamanli, la casa de Yusuf ibn Ali Karamanli, membre d'una rica família turca de principis del s. XIX.

Aquesta preciosa casa (entrada: 3 LD) té un pati interior envoltat de balconades i columnates, comptant a més amb acolorides rajoles turques i una exposició de mobles, robes o instruments tradicionals.

Prop de la casa es poden veure quatre antigues columnes romanes que han estat reutilitzades a les cantoneres dels edificis en l'encreuament de dos carrerons.

Seguint el carrer Jama ad-Draghut es passa davant la mesquita Druj, per a després connectar amb el soc al-Attara i acabar en el punt de partida d'aquesta ruta circular per la medina de Trípoli.

I al costat d'aquesta entrada es troba el basar Ben Zeglam, el millor lloc de Trípoli per a comprar records de Líbia.

El castell de Trípoli

El castell de Trípoli, també conegut com Al-Saraya al-Hamra o Castell Vermell, està situat en el cantó sud-est de la muralla que envolta la medina, amb vistes al port.

L'actual configuració del castell data de l'època otomana, però sens dubte està construït sobre els fonaments de fortaleses anteriors. Cadascuna de les successives generacions de governants de Trípoli ha anat afegint el seu segell a la fortalesa i, per tant, conté una barreja d'arquitectura i decoració.

La major part de l'estructura que es pot veure avui dia és dels s. XVIII i XIX.

En les dates de la nostra visita la major part del castell allotjava el Museu Jamahiriya i es podia visitar amb la mateixa entrada (costava 3 LD, més 5 LD per una càmera fotogràfica).

Aquest museu era de primer nivell internacional, tant pels objectes exposats com per la presentació, però curiosament la major part dels rètols explicatius estaven només en àrab.

Els mosaics, estàtues i artefactes de l'antiguitat clàssica, especialment de l'època romana, formen la part més impressionant del museu i el converteixen en una de les millors col·leccions dels països mediterranis. El museu abasta des del Neolític fins a l'època de la Revolució.

Altres punts d'interès a Trípoli

A més de tot l'anterior encara podem trobar altres punts d'interès a Trípoli, tots ells situats en la part nova.

Entre la plaça dels Màrtirs i la plaça Maidan al-Jeyazir, seguint els carrers 1er Setembre o Mohammed Megharief, podem trobar bonics exemples d'edificis amb façanes d'estil italià, construïts durant l'època colonial italiana. Potser el més representatiu sigui la Galleria De Bono.

En aquesta zona vam trobar també la Madrassa al-Founoun Wasana'a al-Islamiya, amb una bonica façana i pati interior de dos nivells. I finalment, a Maidan al-Jeyazir, vam poder admirar l'elegant mesquita Jamal Abdel Nasser, una antiga catedral catòlica italiana de 1928 reconvertida a mesquita i reformada recentment. No és possible visitar el seu interior, però només veure-la per fora ja pagava la pena. I de nit, a més, estava bellament il·luminada.

Per altra banda, sobre la Corniche, a l'oest de la medina, vam poder veure les cinc torres idèntiques que formen part del complex Dath al-Imad, amb forma d'ampolla invertida i amb la particularitat de que és impossible veure les cinc torres senceres alhora, estem on estem.

També domina l'skyline de Trípoli el luxós Corinthia Bab Africa Hotel (Souk Al Thulatha, a menys de 200 metres a l'oest de la medina), un elegant i modern edifici en el que a la seva planta 26 hi havia un restaurant panoràmic des del qual gaudir d'unes impressionants vistes sobre la medina, el port i voltants.

Aquest restaurant tancava els divendres, però no hi havia problema, ja que des dels finestrals que hi havia en el passadís exterior de la planta 25 es podia gaudir més o menys de les mateixes vistes. I entrar a l'hotel no era problema: només calia passar un control de les motxilles o bosses que portéssim.

Voltants de Trípoli, en la costa mediterrània

LEPTIS MAGNA. Aquest impressionant lloc arqueològic, declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1982, és probablement la ciutat romana més gran i millor conservada del món, i la veritat és que hauria de ser un lloc d'obligada visita en tot viatge turístic a Líbia.

El fet de que no fos mai més habitada després del seu abandonament i la duresa dels materials amb que va ser construïda han estat la causa del seu excel·lent estat de conservació. No és difícil per al visitant imaginar-se-la en els seus temps d'esplendor. És un lloc realment fascinant.

El lloc arqueològic de Leptis Magna es troba a 2 km de la població d'Al-Khoms i 123 km a l'est de Trípoli. El trajecte en cotxe des de la capital suposava uns 90 minuts de viatge.

L'origen de Leptis Magna fou, possiblement, un assentament fenici que estava sota la tutela de Cartago, cap al segle VI a. de C., però no es coneix molt d'aquest període.

Però el seu període de màxima esplendor va arribar amb l'imperi romà, en el qual Leptis fou una gran metròpoli, especialment sota el regnat de Septimius Severus (193-211 d.C).

La riquesa de la urbs es va basar, sobretot, en la producció d'oliva i blat, així com en una puixant indústria i un potent comerç.

Finalitzada la dinastia Severus la ciutat va començar el seu declivi, encara que va renéixer novament sota la dominació de Dioclecià i Constantí (284-337 d.C).

Ja a mitjans del s. IV gran part de la ciutat havia estat abandonada. En el s. VII els àrabs van conquerir la regió de Tripolitània, a la qual pertanyia Leptis Magna, i aquesta ja mai més va recuperar la seva antiga esplendor.

L'entrada al recinte costava 3 LD, més 5 LD per la càmera fotogràfica, però com en altres llocs, aquí ningú controlava si s'havia comprat o no el tiquet per a fer fotos. A l'hivern l'hora de tancament era a les 17:00 i no a les 18:00, tal com deia la guia LP, tot i que en el seu descàrrec s'ha de dir que això havia canviat feia poc (ni el nostre guia en tenia notícia).

I per a visitar les ruïnes era obligatori contractar un guia dels que hi havia a l'entrada i el seu cost era de 50 LD, però nosaltres vam poder eludir aquesta obligació i vam gaudir del lloc al nostre aire.

La nostra estratègia va ser convèncer als funcionaris que controlaven l'entrada, amb l'ajut inestimable del nostre propi guia, que nosaltres no enteníem cap de les llengües dels guies que hi havia disponibles (prèviament ens havíem assabentat que l'espanyol no era una d'elles) i que per tant era absurd que ens acompanyés un guia al que no entendríem. Finalment, després d'un llarg estira i afluixa, van accedir a deixar-nos entrar sense guia.

En la visita a Leptis Magna el primer punt d'interès que vam trobar en la seva entrada és el gran Arc de Septimius Severus, construït en honor a aquest emperador romà.

A partir d'aquí nosaltres vam seguir la ruta inversa a la que proposa la guia Lonely Planet, ja que vam voler començar pel seu emblemàtic teatre.

La vista sobre la façana de l'escenari des de les graderies superiors del teatre de Leptis Magna, amb el blau de la mar Mediterrània de fons, és quelcom indescriptible, que no cal perdre's per res del món.

Després vam continuar la visita pel Calcidium, els Arcs de Tiberi i de Trajà, el mercat, el port, el Fòrum, la Basílica Severana, el carrer encolumnat, el Nymphaeum i els Banys d'Adrià, coberts en la seva totalitat de marbre i granit i amb enormes piscines.

Durant la nostra visita no vam trobar quasi visitants en el recinte. I pel fet d'anar a la tarda vam gaudir d'una llum extraordinària, ja que el sol estava baix en l'horitzó i la seva llum banyava la pedra amb un color i contrast molt bo.

A més, vam tenir la sort que el dia anterior havia plogut bastant, deixant grans tolls d'aigua entre les ruïnes i permetent-nos jugar amb els reflexos sobre l'aigua. Sensacional.

Després de la visita al lloc arqueològic principal vam anar amb el cotxe uns 2 km cap a l'est, fins al lloc on es troba l'Amfiteatre i l'Hipòdrom o Circus Maximus de Leptis Magna, tots dos a tocar del mar.

L'amfiteatre no estava malament, però de l'hipòdrom no en queda gairebé res.

En general aquest lloc estava molt abandonat i molt brut. Atès que s'havien de pagar novament 3 LD per a aquesta visita (+5 LD per la càmera), la nostra opinió és que aquest lloc no val la pena, almenys en l'estat en que estava quan el vam veure.

VIL·LA SILEEN. Uns 14 km abans d'arribar a Al-Khoms venint des de Trípoli vam trobar aquesta vil·la romana que venia a ser la segona residència de membres de l'elit de Leptis Magna durant l'època romana.

Pel que havíem llegit aquesta vil·la té preciosos mosaics i el lloc en si val la pena, però durant les dates del nostre viatge a Líbia aquest lloc es trobava tancat i no es podia visitar.

SABRATHA. Aquest lloc arqueològic fou declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO l'any 1982. L'antiga ciutat de Sabratha era, juntament amb Oea (l'actual ciutat de Trípoli) i Leptis Magna, una de les tres ciutats que formava la província romana de Tripolitània, d'aquí el nom.

Tot i que és menys imponent que Leptis Magna la veritat és que també val molt al pena. El seu impressionant teatre i el fet de que les ruïnes estiguin al costat del mar li donen un interès afegit. Si és possible, és recomanable visitar Sabratha abans que Leptis.

El lloc arqueològic de Sabratha està uns 65 km a l'oest de Trípoli (uns 45 minuts amb cotxe).

El port de Sabratha data potser del s. V a.C i es va establir per al comerç dels fenicis. Sabratha fou romanitzada en els s. II i III d. de C. Durant el regnat de la dinastia Severana va arribar el seu màxim apogeu monumental.

La ciutat va ser molt danyada per diversos terratrèmols en el s. IV, i va ser reconstruïda pels bizantins, tot i que a menor escala. Amb l'arribada dels àrabs va començar el seu declivi final, però va sobreviure uns anys més que Leptis Magna, fins a convertir-se en una simple població.

L'entrada al lloc arqueològic costava 3 LD, més 5 LD per la càmera, i el seu horari de visita d'hivern era de 8 a 17 hores, el mateix horari que a Leptis Magna.

També a Sabratha hi havia llavors l'obligació de contractar un guia oficial que costava 50 LD, però vam aconseguir visitar el complex completament sols, sense guia, utilitzant la mateixa estratègia que ja havíem utilitzat a Leptis Magna.

El lloc arqueològic de Sabratha és més petit que el de Leptis, però cal contar un mínim de dues hores per a visitar-lo sense presses, incloent-hi el Museu Romà.

Sens dubte la principal atracció de Sabratha és el seu Teatre, un dels més bonics i millor conservats de l'era Romana. La façana de tres nivells que hi havia darrera de l'escenari és una de les més excepcionals del món romà, amb 108 columnes corínties que s'eleven a una altura de 20 metres sobre l'escenari.

De fet, encara avui s'utilitza aquest teatre per a obres de teatre i concerts. A més d'aquesta meravella, Sabratha té temples dedicats a Liber Pater, Serapis i Isis.

Hi ha també una basílica cristiana de l'època de Justinià i restes d'alguns mosaics en els terres d'antigues vil·les de l'elit romana.

Però els millors conservats són els meravellosos mosaics que podem veure en els Banys Marins, amb vistes directes sobre la platja, i en els terres en blanc i negre dels Banys del Teatre.

També té molt interès el Museu Romà, amb preciosos mosaics, estàtues i altres tresors de Sabratha, però és millor veure'l al final de la visita a les ruïnes. Per a visitar el Museu Romà cal pagar 3 LD addicionals a l'entrada del complex.

I el viatge s'acaba ...

Des del centre de Trípoli fins a l'aeroport internacional de Trípoli hi havia uns 25 km en direcció sud. Des de l'any 2014 (i fins les dates en que escrivim aquesta actualització) aquest aeroport està tancat a causa de la destrucció que va patir en diversos atacs durant la guerra civil líbia.

Un cop a l'aeroport vam canviar en un banc a euros els darrers dinars libis que ens quedaven. I abans de passar el control d'immigració ens vam acomiadar dels nostres inseparables conductor i guia libis que ens havien acompanyat aquests darrers dies.

El nostre vol de TunisAir des de l'aeroport internacional de Trípoli fins a l'aeroport internacional Tunis-Carthage trigà només 50 minuts. La resta d'aquest dia i quasi tot el dia següent el vam dedicar a la visita de Tunis, Cartago i Sidi Bou Said, a Tunísia. I al final d'aquesta escala en la capital tunisiana vam tornar a Barcelona en un vol directe de la companyia TunisAir des de l' aeroport internacional Tunis-Carthage, amb un temps efectiu de vol de 90 minuts.