Guia i relat d'un viatge per lliure al Líban

Com arribar-hi

Al principi d'aquest viatge vam arribar a Beirut, la capital libanesa, amb un vol de la companyia KLM amb origen a Barcelona i destinació Beirut, amb una escala i canvi d'avió en l'aeroport de Schipol d'Amsterdam.

El vol entre Barcelona i Amsterdam va ser d'1 hora i 50 minuts). Després d'una curta espera de menys de dues hores vam enllaçar amb un altre vol de la mateixa companyia amb destinació a Beirut.

Vam arribar a l'aeroport Rafic Hariri de Beirut a les 23.55, després de gairebé 4 hores de vol des d'Amsterdam.

Després de passar immigració (veure l'apartat Visat) i recollir l'equipatge vam sortir fora de la terminal. Aquesta vegada no vam canviar diners, ja que el canvi ofert en l'oficina de canvi de l'aeroport era molt dolent i a més portàvem ja suficients dòlars per a pagar el taxi al centre.

Una vegada fora de la terminal ens van assaltar uns quants taxistes, els quals ens demanaven 25 US$ per anar a la zona de Hamra, en el centre de Beirut, un preu que ens va semblar clarament abusiu.

Vam regatejar amb un dels taxistes i sense molt d'esforç vam aconseguir un preu de 10 US$, que ens va semblar més just tenint en compte l'hora que era.

L'aeroport està uns 9 km al sud del centre de Beirut. Durant el dia (en teoria de 5 a 18 hores) circulen autobusos públics entre l'aeroport i diversos punts de la ciutat (Hamra o l'estació Charles Helou, per exemple), però per tal d'agafar-los en l'aeroport cal caminar gairebé 1 km des de la terminal fins a la rotonda per la que passen els autobusos.

I al final d'aquest viatge vam tornar a Beirut des de la ciutat meridional de Sidó. En aquest cas, vam caminar els 500 metres que hi ha des de la ciutat vella de Sidó fins a la plaça Saahat en-Nejmeh, on vam agafar el primer autobús que sortia cap a Beirut (1.500 LBP/pax).

Després d'un curt viatge de 40 minuts vam arribar, una cop més, a l'estació d'autobusos Cola, en la zona sud de Beirut. Des d'aquí vam agafar un servei de taxi per anar la zona de Hamra, on ens allotjàvem.

Dormir i menjar

A l'hotel Marble Tower (rue Makdessi, en el cor de Hamra. Beirut) vam pagar 67.500 LBP per una habitació doble amb bany, TV, aire condicionat i esmorzar inclòs (bufet lliure).

Pel fet que el primer dia de viatge arribàvem a l'hotel a Beirut de matinada, vam preferir reservar-lo per Internet dies abans. I per a les últimes nits a Beirut, al final del viatge, vam triar de nou aquest hotel perquè ja el coneixíem i la seva relació qualitat/preu ens havia convençut en la primera nit que vam arribar a Beirut.

La veritat és que l'hotel estava força bé i la seva situació és molt convenient, i l'única pega pot ser el soroll dels cotxes que arriba del carrer Hamra, per la qual cosa convé demanar una de les habitacions que dóna a la part de darrere.

Al costat d'aquest hotel n'hi ha dos o tres més, però són bastant més cars. Una opció més econòmica era el Regis Hotel (rue Iben Sinaa, en la zona de Ain Al Mraisseh, Beirut), del qual teníem bones referències, tot i que no podem opinar per no haver-nos allotjat finalment en ell.

Per a menjar la nostra recomanació principal és per al restaurant Al Balad (1145 Ahdab St, molt prop de la plaça Nejmeh, Beirut), cuina libanesa exquisida i a preus raonables. Entre la multitud de restaurants de la zona centre també vam provar la pizzeria Il Parlamento (en el carrer Maarad St) i no va estar gens malament, tot i que una mica cara.

Ja en la zona de Hamra, ens va agradar bastant el cafè-restaurant Al-Kahwa (Bliss St, enfront de la AUB), freqüentat per estudiants de la universitat i amb un ambient molt agradable, carregat de l'agradable olor del narguileh o shisha.

I per a beure o menjar quelcom lleuger recomanem el Lina's (a Hamra St, en la planta baixa de l'hotel Plaza).

Connexió a Internet a Pals Internet Centre (1.500 LBP/hora), a la cantonada dels carrers Hamra i Mahatma Gandhi.

A tir de pedra de l'hotel Marble Tower, al carrer Hamra (entre els carrers Jeanne d'Arc i Caire), hi havia unes quantes oficines de canvi on canviar euros o dòlars a bon preu, tot i que totes oferien el mateix canvi.

En les dates del nostre viatge la taxa de canvi oferta per les cases de canvi de Hamra era de 1.800 LBP per euro, enfront dels 1.570 LBP en l'oficina de canvi de l'aeroport de Beirut.

Coses a veure i fer

BEIRUT. La capital libanesa, amb una mica més d'un milió d'habitants, és una ciutat vibrant i bulliciosa, potser el resultat d'un passat de més de 5.000 anys i de multitud de desgràcies i calamitats que ha hagut de superar (i encara continua superant pel convuls de la seva història recent i per la seva situació geopolítica).

Sense anar més lluny, Beirut va sobreviure a finals del s. XX a 15 anys d'una cruenta guerra que li va donar el dret a autoproclamar-se la ciutat que mai mor. Encara hi ha diverses zones de la ciutat on són visibles les petjades de la guerra en forma d'edificis crivellats per projectils de tots els calibres.

Si bé és cert que a Beirut no queda gran cosa del passat per a veure, això no significa que aquesta ciutat no tingui interès per al viatger. Val la pena, sota el nostre punt de vista, dedicar-li almenys un dia.

• La Corniche. Passejar per la Corniche, un llarg passeig marítim que s'estén al llarg de la costa de Beirut, és una agradable manera de passar l'estona, especialment en caure el sol.

A més, és el lloc preferit per la població local per a passejar, fer fúting, pescar, fumar narguile, prendre alguna cosa, o veure i deixar-se veure, per la qual cosa no hi ha millor lloc a la ciutat per a veure en acció a la societat beirutí en el seu temps d'oci.

És tot un espectacle i, per descomptat, fer una passejada per la Corniche beirutí val molt la pena.

Nosaltres vam iniciar el nostre passeig per la Corniche en la zona d'Ain-Mreisse, concretament enfront del port esportiu St George Yacht Motor Club.

Al costat del port es troba hotel St George, enfront del qual va ser assassinat l'ex-primer ministre libanès Rafik Hariri el 14 de febrer de 2005 (14 mesos abans de la nostra visita al país), quan al pas del seu vehicle blindat va esclatar una potentíssima bomba que va posar fi a la seva vida i va augmentar les divisions internes en un país amb un equilibri polític ja de per si mateix molt precari.

L'explosió va ser de tal magnitud que diversos edificis pròxims al lloc, entre ells el del propi hotel St George, van quedar totalment destruïts.

En el moment de la nostra visita la zona estava encara tancada al pas i amb vigilància militar les 24 hores, ja que es tractava d'una escena del crim en la qual l'ONU continuava investigant per a esclarir la responsabilitat d'aquest brutal atemptat.

Tot i així, en les dates de la nostra visita encara era possible veure l'enorme cràter que havia causat l'explosió.

Vorejant aquesta zona i anant cap a l'oest ens vam desviar pel carrer Phoenicia per a veure l'edifici bombardejat de l'antic hotel Holiday Inn, just darrere del luxosíssim hotel Intercontinental Phoenicia, potser el símbol més visible de la guerra civil libanesa i que encara era una espècie de monument a la bogeria de la guerra.

En tractar-se d'un edifici molt alt, aquest va ser un lloc molt utilitzat pels franctiradors durant la guerra, per la qual cosa va atreure projectils de tots els calibres imaginables.

Però, malgrat tot, l'estructura de l'edifici va suportar tots els atacs i encara roman dempeus.

Des d'aquí vam tornar de nou al passeig marítim i vam continuar cap a l'oest, gaudint de l'ambient. Des del passeig vam veure els enormes jardins i edificis de l'AUB (l'American University of Beirut, una de les més prestigioses de tot l'Orient Mitjà).

Seguint el passeig vam veure més ports esportius i platges privades. En arribar a l'altura del far Manara el passeig vira cap al sud, deixant a l'esquerra la zona de Ras-Beirut.

Més endavant passàrem al costat del parc d'atraccions Luna Park.

El tram de passeig que ascendeix el turó fins a la zona de Raouché és el menys bonic de tot el recorregut, però poc més enllà ens esperava la visió d'un dels llocs més emblemàtics de Beirut, les Roques dels Coloms (o també Roques de Raouché, per trobar-se enfront de la costa d'aquest barri residencial de Beirut).

Es tracta d'unes enormes i espectaculars formacions rocoses, a pocs metres de la costa, que serveixen d'atracció per a locals i visitants, especialment durant la posta de sol. Són la imatge icònica de Beirut.

Des del passeig marítim, elevat en aquesta zona respecte del nivell del mar, hi ha alguns camins que descendeixen uns 100 metres fins a la riba del mar.

Val la pena baixar fins aquí per a yenir una vista diferent de les roques i també dels bonics penya-segats d'aquesta zona de la costa beirutí.

Sobre els penya-segats hi ha nombrosos cafès i restaurants des dels quals observar la posta de sol sobre el mar i les roques.

Un dels millors situats és el Bay Rock Cafè, amb àmplies terrasses i zones envidrades que donen al mar.

• Districte central. El districte central (també conegut com a Central Business District) és el centre històric i geogràfic de Beirut, però també el node financer, comercial i administratiu del país.

Durant bona part dels 15 anys de guerra civil va estar exposat al foc en tota la seva extensió. En acabar la guerra aquesta zona de la ciutat havia estat arrasada, sofrint una devastació total de les seves edificacions i infraestructures.

Des de mitjans dels anys 90 s'està duent a terme un gegantí projecte de reconstrucció en aquest districte (equivalent a una superfície de 1'8 milions de metres quadrats) amb la finalitat de crear una moderna zona comercial, de serveis i residencial. Aquest projecte inclou la reconstrucció d'edificis històrics, com a mesquites o esglésies.

Encara que aquest projecte, amb una durada prevista de 25 anys i dut a terme per l'empresa privada Solidere, està ja bastant avançat, encara hi ha diverses zones on es continua construint i unes altres on encara són visibles alguns edificis crivellats per les bales de conflictes anteriors.

Encara que la reconstrucció dels edificis ha intentat seguir l'arquitectura que hi havia en el passat, la veritat és que ara aquesta zona de la ciutat poc té a veure amb la resta.

Però amb l'obertura en els nous edificis de nombroses botigues, restaurants i cafès aquest districte s'ha convertit en el lloc de moda de Beirut. Només cal venir aquí al capvespre o un cap de setmana per a veure com s'omplen les terrasses, especialment als carrers adjacents a la Place d'Étoile (o plaça Nejmeh).

A part de vagarejar per la zona, hi ha unes quantes coses interessants a fer en aquest districte central.

En el costat oriental de la plaça Nejmeh podem veure els Banys Romans (restes del que van ser els banys romans que van servir a la ciutat en l'Antiguitat) o el Gran Serrall (separat dels banys romans per la rue des Capucins; enorme edifici construït pels otomans en 1853 i que avui dia és on resideix el Govern del país).

També en aquesta zona es troba la Torre del Rellotge, situada prop del Gran Serrall i construïda en 1897 pels otomans), o l'església dels Caputxins, inaugurada l'any 1863, al costat dels banys romans.

Al carrer Weigand trobem la mesquita Amir Munzer, la qual va ser construïda l'any 1620 i al seu pati interior encara podem veure vuit columnes romanes. I davant de l'edifici de les Nacions Unides està el jardí Gebran Khalil, un bon lloc per a descansar de la caminada per la ciutat.

I a l'altre costat de la mateixa plaça Nejmeh hi ha la catedral Greco-Ortodoxa de Sant Jordi, la qual va ser construïda l'any 1767 i era l'església més antiga de Beirut en funcionament, però va quedar tan devastada per la guerra que va caldre reconstruir-la del tot.

També aquí està la catedral Greco-Catòlica de Sant Elies (de mitjans del segle XIX); la mesquita Al-Omari (originalment era una catedral dels Croats en el segle XII, però va ser convertida en mesquita pels mamelucs en el segle XIII); la catedral Maronita de Sant Jordi (després de la zona arqueològica, d'estil neoclàssic); la mesquita Mohammad Al-Amin (també coneguda com a Mesquita Blava, encara en construcció en les dates de la nostra visita) o la Plaça dels Màrtirs.

• Districte de Hamra. Abans de l'inici de la guerra civil, l'any 1975, la principal via d'aquesta zona, el carrer Hamra, era anomenada la Champs Elysées de Beirut per la seva bulliciosa activitat i per ser freqüentada per turistes durant tot l'any.

Avui dia ja no és així, però continua sent un important eix comercial i financer de la ciutat. També posseeix un bon nombre d'hotels, apartaments i cafeteries, per la qual cosa és una de les millors zones de Beirut per a fer nit.

La seva situació geogràfica, en el centre-centre de Beirut, també fa que sigui bastant convenient per al viatger.

• Museus de Beirut. A Beirut no cal perdre's per res del món la visita al Museu Nacional de Beirut, situat a la cantonada dels carrers Abdallah Al Yafi amb Damascus. L'entrada costava llavors 5.000 LBP/pax.

Va ser obert l'any 1942 per a albergar els nombrosos tresors arqueològics libanesos i durant la guerra civil va resultar molt danyat, a causa de la seva posició estratègica en una intersecció de l'antiga Línia Verda, la frontera que dividia la ciutat entre el Beirut cristià (est) i el musulmà (oest).

Gràcies a la previsió dels seus responsables es va aconseguir que els objectes exposats no resultessin danyats. Acabada la guerra es va sotmetre a l'edifici a una intensa restauració i el museu va tornar a obrir les seves portes l'any 1999.

La veritat és que dóna gust visitar aquest museu, tant per per la seva amplitud i il·luminació, com per la presentació dels objectes exposats. D'obligada visita si aneu a Beirut.

Un altre museu molt interessant és el Museu Sursock, situat al carrer Greek Orthodox Archbishopric, en ple cor del barri d'Achrafieh. És considerat l'únic museu d'art modern del Líban i compta amb exposicions temporals i una col·lecció permanent d'art islàmic.

Si no us va la seva temàtica, almenys no us perdeu la bellesa de l'edifici que allotja el museu.

Aquest museu va obrir l'any 1961 i ocupa un palau que va ser la casa privada de Nicolas Sursock, col·leccionista d'art i membre d'una vella família aristocràtica de Beirut.

Aquest palau és una joia arquitectònica en si mateix, sent un magnífic exemple d'eclecticisme, ja que combina estils artístics italians i orientals.

A més val la pena anar fins a Achrafieh (Ashrafiya en àrab), un dels barris més antics de Beirut, per a veure altres exemples de luxosos edificis dels segles XIX i XX que hi ha als voltants del museu.

BEITEDDINE. El petit poble de Beiteddine (o Beit ed-Dine, que en àrab ve a significar Casa de la Fe), està situat uns 45 km al sud-est de Beirut i a una altura de 850 metres sobre el nivell del mar.

És una de les principals atraccions turístiques del país degut al seu famós palau de Beiteddine. Aquesta és una fàcil excursió d'un dia des de Beirut i val la pena combinar la visita a Beiteddine amb la del veí Deir al-Qamar.

• Palau de Beiteddine. És el millor exemple d'arquitectura libanesa de principis del segle XIX que podem trobar al país i va ser construït durant un període de 30 anys per l'emir Bechir El Chehab II, qui va governar l'antic emirat otomà de Mont-Líban durant més de mig segle.

Des de la independència del Líban, l'any 1943, el palau va passar a ser la residència d'estiu del president del país.

Tant per fora com per dins és magnífic, com sortit d'un conte de les mil i una nits, i si a això li sumem els seus preciosos jardins i interessants museus la visita està més que justificada.

L'entrada al palau de Beiteddine costa 7.500 LBP i està obert tots els dies de l'any.

Des del pàrquing que hi ha a l'entrada es tenen les millors vistes dels edificis del complex.

L'entrada principal condueix a un enorme pati i a la seva dreta trobem un museu amb fotos i documents que expliquen la vida de Kamal Jumblatt, un important polític libanès i líder drus.

En el segon pis està l'interessant museu arqueològic i etnogràfic Rashid Karami amb una extensa col·lecció d'objectes de diferents períodes.

Al final del pati s'accedeix a la part central del palau, passant d'una arquitectura austera a una altra molt més elaborada i fantasiosa (no en va Beiteddine rep el sobrenom de l'Alhambra del Líban).

En aquesta secció central podem veure entances luxosament decorades, amb parets i sostres de fusta tallats amb complexes figures i embellits amb cal·ligrafia àrab, així com bells terres de mosaic, un elegant pati amb una font, balcons de fusta, façanes ricament decorades, i un llarg etcètera.

Des dels balcons de les habitacions privades de l'emir i la seva família, sobretot des de l'harem, hi ha unes vistes fantàstiques sobre la profunda vall on es troba.

Però nostra preferida és la part que correspon al hammam, el qual consta de diferents entances seguint la tradició dels banys romans.

Per acabar esmentarem el jardí de xiprers, amb la tomba de l'emir i la seva primera esposa, i els enormes estables voltats, que actualment allotja una col·lecció de bells mosaics bizantins (considerada una de les millors del món) que es van portar aquí des de diferents llocs del Líban per a salvaguardar-los durant la guerra.

• Centre de Beiteddine. Acabada la visita al palau vam anar caminant fins al centre del poble de Beiteddine, on vam poder veure alguns interessants edificis, com el palau Mir Amine, construït per un dels fills de l'emir. Fa uns anys aquest palau va ser restaurat i ara és l'hotel de luxe Mir Amin Palace.

Per a arribar a Beiteddine des de Beirut vam agafar un minibús en la terminal beirutí de Cola (1.500 LBP/pax).

En realitat el minibús que vam agafar es dirigia a la pròxima població de Samqaniye, seguint una bonica carretera de curves per la part sud d'una vall a les muntanyes del Chouf, i ens va deixar, després d'una hora de viatge, en una rotonda uns 2 km abans d'arribar a la seva destinació.

Des d'aquí es podia caminar uns 2 km fins a Beiteddine, baixant per la carretera, o bé agafar un taxi compartit (1.000 LBP/pax) fins a Beiteddine.

I des de Beiteddine vam agafar un taxi privat (4.000 LBP els dos) per anar fins a l'interessant Deir al-Qamar, un poble situat a 5 km de Beiteddine, en l'altre costat de la vall, i que era la nostra següent escala en aquesta excursió.

Si disposeu de temps i ganes es pot fer caminant aquest trajecte de baixada fins a Deir al-Qamar, ja que proporciona unes boniques vistes de la vall i del palau de Beiteddine.

DEIR Al-QAMAR. La bonica població tradicional de Deir al-Qamar, el nom àrab del qual significa Monestir de la Lluna, compta amb nombrosos edificis històrics en bon estat de conservació que mostren perfectament com era l'arquitectura libanesa d'antany.

A més, Deir al-Qamar va jugar en el passat un important paper en la història del Líban perquè va ser la residència dels governants libanesos fins al segle XVIII.

El centre del poble està ocupat per l'enorme plaça pública, usada en els seus orígens per a tornejos. Al voltant d'ella hi ha nombrosos edificis històrics, així com una gran font que es va afegir en el segle XIX.

En la plaça mateixa està la mesquita de Fakhreddine, construïda l'any 1493 i restaurada en estil mameluc en el s. XVI per l'emir Fakhreddine I Maan.

Darrere de la mesquita es troba el soc, el qual albergava els adobers de pells, tot i que avui ja només compta amb botigues modernes. I en la part posterior del soc podem veure l'antic palau de l'Emir Younes Maan, el qual és actualment una casa particular.

En el costat sud de la plaça, l'emir Yousef Chehab va construir en el segle XVIII la seva pròpia residència, usant el material que va obtenir demolint part del palau anterior i avui dia és el Serrall, un bonic edifici que ara alberga unes oficines municipals.

Al nord d'aquest edifici domina la plaça el caravanserrall de la seda, construït l'any 1595 i dissenyat amb l'estil clàssic dels caravanserralls o caravanserais.

Originalment aquest caravanserrall va ser usat com a mercat per a les joies i la seda, tot i que avui dia només s'usa per a activitats culturals.

Finalment, a només 1 km de la plaça, en la carretera que va cap a Beiteddine, vam veure el curiosíssim castell Moussa, començat a contruir l'any 1962 per un home de negocis que és un fetitxista de la cosa medieval.

Per a tornar a Beirut des de Deir al-Qamar vam negociar un taxi privat a Damour (10.000 LBP el taxi), a uns 18 km, ja que era un dia semi-festiu al Líban i no hi havia transport col·lectiu que passés per aquí. Un cop a Damour vam agafar un minibús amb destinació a la terminal de Cola (1.000 LBP/pax) de Beirut.

Com arribar-hi

Per a arribar a Baalbek des de Beirut primerament vam agafar un taxi compartit al carrer Hamra i que ens va portar fins a l'estació d'autobusos de Cola (1.000 LBP/pax), situada en la zona sud de Beirut. L'estació de Cola és, en realitat, una zona situada al costat d'una rotonda i un viaducte on esperen multitud de minibusos i taxis.

En el camí cap a Cola vam poder veure alguns edificis encara amb clares petjades de la destrucció de l'anterior guerra.

En arribar a l'estació de Cola el taxista ens va deixar al costat del minibús que anava cap a Baalbek. Aquest sortia quan s'omplia i, tot i que quan vam arribar estava buit, en menys de 10 minuts ja vam sortir cap a Baalbek, fent alguna volta per barris del sud de Beirut per acabar d'omplir el minibús.

Vam pagar 4.000 LBP cadascun pel trajecte amb autobús entre Beirut i Baalbek.

Quan vam abandonar la capital beirutí vam agafar la carretera Beirut-Damasc, molt transitada, la qual ascendeix pel vessant d'una muntanya. Un cop va arribar a la part més alta d'aquesta muntanya vam poder gaudir des de l'autobús d'unes magnífiques vistes sobre la ciutat de Beirut i la mar Mediterrània.

A continuació vam iniciar el descens per l'altre costat de la muntanya cap a la vall de la Bekaa. A partir d'aquí vam començar a trobar bastants controls de l'exèrcit libanès tot i que, a part de les lògiques retencions ocasionades en el trànsit, no van suposar cap inconvenient per a nosaltres.

En arribar a Chtoura, a 44 km de Beirut, vam deixar la carretera a Damasc i vam agafar una altra carretera cap al nord.

Continuant 7 km més al nord vam passar per la bulliciosa població de Zahlé, la capital libanesa del vi i de l'arak, una espècie de licor amb sabor anisat.

En aquesta carretera per la vall de la Bekaa ja se'ns va fer evident la presència d'Hezbollah, amb gran arrelament en aquesta zona, ja que eren nombroses les banderes, els cartells amb la imatge del seu líder Nasralah i també les guardioles on poder deixar donatius per a la causa.

Vam arribar a Baalbek després de 2 hores i 15 minuts de viatge des de Beirut, recorrent uns 87 km. El minibús ens va deixar en la plaça principal de Baalbek, davant del banc.

Dormir i menjar

En la Pension Jammal (rue Abdel Halim Hajjar, Baalbek) vam pagar 45.000 LBP per una nova, bonica i enorme habitació doble amb bany, en la part superior d'un edifici que està enfront de la pensió pròpiament dita. A més érem els únics hostes en tot l'edifici.

Des del balcó de l'habitació teníem una estupenda vista de la propera Catedral de Santa Bàrbara i des de la terrassa de l'edifici una no menys impactant vista de les ruïnes de Baalbek amb les muntanyes nevades de l'Anti-Líban com a teló de fons. Molt, molt recomanable, de debò.

Vam arribar a aquesta pensió seguint els consells d'un amable senyor al que vam trobar en el carrer i li vam demanar per un altre lloc, ja que abans havíem mirat altres opcions que venien en la la nostra guia Lonely Planet: el Hotel Jupiter (20 US$ l'habitació, però bastant tronada), o el Hotel Palmyra (56 US$ per una habitació també força vella).

En el mateix carrer Hajjar, uns 50 metres més enllà de la Pensió Jammal, està el petit i recomanable restaurant Al-Kayam, on menjar un deliciós shawarma per només 1.500 LBP.

Seguint aquest mateix carrer cap al nord, al costat del soc, està la cafeteria An-Shams, un bon lloc per a berenar, prendre un te i veure passar la gent per aquest concorregut carrer.

I molt prop d'aquí està el recomanable restaurant Chehrazade, situat en la sisena planta d'un edifici, des del qual hi ha unes vistes magnífiques sobre la ciutat.

Coses a veure i fer

BAALBEK. Aquesta petita ciutat, situada a uns 87 km al nord-est de Beirut, actua de centre econòmic i administratiu del nord de la Vall de la Bekaa.

Per descomptat l'interès principal de Baalbek són les seves extraordinàries restes arqueològiques, tot i que també seria una llàstima marxar de la ciutat sense haver fet un volt per ella.

Durant els anys de la guerra civil libanesa Baalbek va estar fora de l'abast dels viatgers, ja que aquesta ciutat era el quarter general de la milícia xiïta d'Hezbollah, per la qual cosa la situació aquí era qualsevol cosa menys pacífica i segura per als forans.

Per sort, des de mitjans dels anys 90 del passat segle Baalbek torna a estar oberta al turisme estranger.

Lloc arqueològic de Baalbek. La ciutat de Baalbek va tenir el seu origen en temps fenicis com un lloc de culte a Baal, el déu fenici del Sol, i del qual deriva el seu nom.

Els seus jaciments arqueològics, uns dels més importants d'Orient Pròxim, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1984.

Durant el període hel·lenístic els grecs van anomenar a la ciutat Heliòpolis o Ciutat del Sol, tot i que l'edat daurada de l'antiga Baalbek va arribar quan Juli Cèsar la va fer una colònia romana.

A causa de la seva importància com a àrea agrícola (la vall de la Bekaa és molt fèrtil) per a proveir la part oriental de l'Imperi Romà o potser gràcies a la seva estratègica situació en les importants rutes comercials est-oest (entre el Mediterrani i la Síria interior) i nord-sud (entre el nord de Síria i el nord de Palestina), els romans van triar Baalbek per a construir els majors temples religiosos de l'imperi.

Al llarg de 200 anys diversos emperadors romans van supervisar la construcció de magnífics temples en honor a Júpiter, Venus i Mercuri, que van servir per a demostrar la riquesa i el poder de la Roma imperial.

Amb els seus colossals i imponents temples i ruïnes, Baalbek és un dels més grans i bells exemples d'arquitectura romana a tot el món. També és considerada com una de les meravelles de l'antiguitat.

És fàcil passar-se hores i hores visitant aquest complex de temples, la qual cosa ens permet gaudir sense presses del lloc.

Al llarg dels segles els temples de Baalbek han sofert espolis, guerres i terratrèmols, així com afegits en l'Edat mitjana, però avui dia podem veure'ls més o menys en la seva forma original a causa dels treballs de restauració d'arqueòlegs alemanys, francesos i libanesos que s'han realitzat en l'últim segle.

L'entrada al complex ens va costar 12.000 LBP/pax. S'accedeix a ell a través d'un majestuós Propileu (entrada cerimonial) que dóna pas a dos grans patis amb columnes.

A través d'ells vam arribar als grans temples del complex: el temple de Júpiter, el temple romà més gran mai construït. Avui dia només queden en peus 6 de les 54 columnes corínties originals.

Cadascuna d'aquestes columnes té una altura de 22 metres i un diàmetre de 2 metres.

Només cal posar-se al costat d'una d'aquestes columnes per a fer-se una idea de les enormes mesures que havia de tenir el temple original.

I a la cantonada nord-oest de la plataforma sobre la qual s'assenteixi el temple, hi ha blocs monolítics que podrien pesar unes 1.000 tones.

El temple de Bacus, per la seva banda, és potser un dels més bonics i millor conservats de l'antiguitat. És més petit que el de Júpiter, però més gran que el Partenó d'Atenes, per exemple.

Val la pena fer la volta al voltants seu per a admirar les seves formes i el seu magnífic estat de conservació.

Prop de l'escalinata del temple de Júpiter es poden veure les restes d'una basílica bizantina que va construir l'emperador Teodosi usant pedres del propi temple. A l'entrada d'aquesta basílica hi ha un interessant museu que val la pena visitar.

Encara que ja fora del recinte, a 200 metres de l'entrada, el bonic temple de Venus és una petita estructura circular voltada i amb columnes estriades que durant l'època bizantina va ser convertida en una església.

En resum, per la seva bellesa, estat de conservació i enormes dimensions el conjunt arqueològic de Baalbek és un lloc extraordinari, que no hem de perdre'ns per res del món.

Centre de Baalbek. En el centre i voltants de la pròpia ciutat de Baalbek també hi ha alguns punts d'interès que mereixen una visita.

Comencem amb la Catedral de Santa Bàrbara i també les ruïnes de la Gran Mesquita omeia, la qual va ser construïda amb pedres dels temples de l'antiga Baalbek.

També són dignes de veure els carrerons del petit soc o el bulevard Ras al-Ain.

En les dates de la nostra visita a Ballabek ens van cridar l'atenció les banderoles que penjaven dels fanals en aquest bulevard, amb fotos dels màrtirs i l'anagrama d'Hezbollah sobre fons verd i groc.

I 1 km al sud del centre de Baalbek es troba la pedrera de la qual procedien els blocs de pedra que es van usar en l'antiguitat per a construir els temples.

En aquesta pedrera vam poder veure el major bloc de pedra mai creat per l'home, amb unes dimensions de 21'36 metres de llarg, 4'33 d'alt i 4'6 de profunditat, amb un pes estimat d'entre 1.200 i 2.000 tones.

ANJAR. La petita població d'Anjar (coneguda antigament com Gerrha), de majoria armènia, està situada uns 15 km a l'est de Chtoura seguint la carretera cap a Damasc i ja molt aprop de la frontera amb Síria.

Lloc arqueològic d'Anjar. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1984. A diferència d'altres llocs arqueològics libanesos, en les ruïnes omeies d'Anjar no hi ha una superposició d'èpoques i civilitzacions, si no que totes les restes d'aquest lloc pertanyen a l'època omeia (segle VIII).

Juntament amb la mesquita omeia de Baalbek, aquestes són les úniques restes d'aquesta època que queden al Líban.

Nosaltres no vam poder visitar Anjar per manca de temps, per la qual cosa no podem donar la nostra opinió, però sembla ser que la seva visita és molt recomanable. Així que venint de Damasc o bé visitant la vall de la Bekaa no seria mala idea dedicar-li unes hores.

Com arribar-hi

En la mateixa carretera, al costat del Jamal Bank de Baalbek, vam agafar un minibús amb destinació a Beirut (4.000 LBP/pax).

Vam arribar a la terminal de Cola de Beirut en tan sols 1 hora i 20 minutos pel fet que el conductor del nostre minibús conduïa com un boig.

A Cola teníem previst prendre un taxi compartit fins a l'estació d'autobusos Charles Helou, situada en la zona nord de Beirut. Aquí havíem d'agafar un altre minibús cap al nord que ens portés a Biblos.

Però, per a sort nostra, ens vam assabentar abans que podíem agafar un minibús directe a Biblos des de la mateixa estació de Cola. Després de preguntar unes quantes vegades vam aconseguir esbrinar quin era el que anava a Biblos.

Després de pujar a l'autobús, vam pagar 2.000 LBP/pax pel trajecte i vam sortir poc després. En sortir de Beirut vam agafar l'autopista que va cap al nord seguint la línia de costa.

Uns 40 minuts després el minibús va parar en el voral de l'autopista i el conductor ens va indicar que baixéssim. El minibús continuava viatge cap al nord i no parava en el centre urbà de Biblos.

Així que vam travessar l'autopista costanera i vam caminar menys de 500 metres fins arribar al centre de Biblos.

Dormir i menjar

En l'Ahiram Hotel (Ahiram St, Biblos) vam pagar 66.000 LBP per una habitació doble nova, amb bany, TV, nevera, i esmorzar inclòs. A més, teníem un balcó que donava directament sobre la platja Bahsa.

La veritat és que el preu inicial era de 99.000 LBP més impostos, però com érem els únics clients de l'hotel vam poder regatejar a gust i això va ajudar molt a baixar el preu fins als 66.000 finals.

D'altra banda, la guia LP deia que les habitacions eren brutes i necessitaven una renovació, però quan vam anar-hi ja no era així, ja que l'hotel estava sent renovat per complet.

En resum, hotel molt recomanable. A més, l'esmorzar era molt complet i a la nit resultava molt agradable adormir-se sentint la remor de les onades trencant sobre la platja.

Una opció més econòmica a Biblos era l'hotel Abi-Chmou, situat al costat de l'entrada al jaciment arqueològic, però estava ple quan vam arribar a la ciutat.

Per a menjar a Biblos podem recomanar el restaurant Rif Grill, en un cap de carrer a 30 metres de Rue Jbail. Aquí vam poder provar una cervesa local, de nom Almaza, que no estava gens malament i per només 2.000 LBP.

Un altre bon lloc, no tan fashion, era el Rock Restaurant, al costat del Byblos Bank a la Rue Jbail.

I per a prendre alguna cosa, res millor que el Cafè du Port-Saint Tropez, una mica car, però amb una magnífica vista sobre el port vell i amb una suggestiva olor a narguile que inundava el local.

Coses a veure i fer

BIBLOS (Jbail en àrab, Byblos en anglès). Aquesta ciutat, situada 37 km al nord de Beirut, al costat del mar Mediterrània, és una de les urbs més antigues que es coneixen permanentment habitades.

Els seus orígens es remunten a fa uns 7.000 anys, sent una de les ciutats fenícies més antigues que es coneixen.

Van ser els grecs (1200 a. C.) els qui li van donar el seu actual nom de Biblos (el significat del qual és papir en grec), ja que era un important punt en el comerç del papir.

Biblos i les seves restes arqueològiques. La ciutat de Biblos, en conjunt, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1984.

Les seves ruïnes són considerades com un dels vestigis arqueològics més interessants del país, ja que entre elles es troben restes de construccions del cinquè mil·lenni abans de Crist.

A més, amb el plus de que aquí es troben restes de successives civilitzacions.

Els jaciments arqueològics estan situats al sud de la ciutat vella de Biblos.

És una àrea d'excavacions envoltada per una muralla amb l'entrada a través del Castell dels Croats. L'entrada al complex ens va costar 6.000 LBP/pax.

És convenient començar la visita pel castell, construït en el segle XII, ja que pujant dalt de les seves muralles es tenen unes meravelloses vistes sobre els jaciments, la ciutat vella i, en general, dels voltants de Biblos, la qual cosa ens permetrà fer-nos una primera composició de lloc.

Un passeig pel jaciment, al costat del mar, ens permet veure altres restes d'interès, com les ruïnes del Temple de Baalat Gebal (el més antic de Biblos), el Temple de Reshef, nou tombes reals, o el Temple de l'Obelisc, així com una columnata, el Pou del Rei i un amfiteatre romà.

Molts dels vestigis oposats en aquest jaciment avui s'exhibeixen en el Museu Nacional de Beirut.

A la ciutat medieval, envoltada per muralles en els seus flancs nord i est, trobem la bonica església de Sant Joan Baptista, una catedral de tres absis construïda pels croats.

Recomanem també passejar pels carrerons d'aquesta part de la ciutat i veure el seu restaurat soc.

També el seu petit i interessant port vell, protegit del mar obert per un promontori rocós i amb una torre de defensa a cada costat de la bocana.

Al costat del port val la pena donar un cop d'ull a la terrassa del mític i car restaurant Byblos Fishing Club, on hi ha una galeria amb nombroses fotografies del propietari del restaurant, Pepe, d'origen mexicà, amb celebritats internacionals del món del cinema i la jet-set en els anys 60 del segle XX.

En aquesta època, el petit port de Biblos era un lloc de parada obligada dels iots dels famosos que navegaven pel Mediterrani.

Durant els caps de setmana, almenys en les dates del nostre viatge, el carrer que envolta el port vell de Biblos semblava ser un lloc on alguns libanesos exhibien els seus luxosos cotxes.

Com arribar-hi

Des del nostre hotel de Biblos, l'Hotel Ahiram, caminàrem, en un agradable passeig, gairebé 1 km fins al mateix punt de l'autopista on ens va deixar el minibús en el que vam arribar a Biblos.

No va passar ni un minut abans que s'aturés un autobús que venia del sud i ens preguntés cap a on anàvem.

Vam pujar a ell perquè la seva parada final era Trípoli, justament la nostra mateixa destinació. Vam pagar 1.500 LBP/pax pel viatge i en només 40 minuts, ja que gairebé tot el trajecte era autopista, ja estàvem en el centre de Trípoli.

L'autobús ens deixà en un punt de Trípoli situat uns 200 metres a l'oest de la plaça al-Tall.

Dormir i menjar

En la Haddad Pension (rue Ezzeddine, uns 60 metres a l'est de la plaça Al-Tall, Trípoli) vam pagar 22.500 LBP per una habitació doble amb bany compartit.

El lloc era bastant bàsic, però amb un ambient molt familiar, gairebé com estar allotjat a casa d'algú, perquè de fet la família propietària vivia aquí. El fet que les habitacions no es poguessin tancar amb clau dóna una idea de la familiaritat del lloc.

Algunes habitacions eren una mica sorolloses a la nit, a causa de la maquinària d'un forn de pa proper. D'altra banda, la propietària, molt amable, sempre estava disposada a donar informació sobre la ciutat i voltants.

La pensió està en un carreró una mica amagat, per la qual cosa ens va ajudar a guiar-nos cap al carreró un rètol vermell que vam trobar amb el nom de la pensió.

Aquesta ocupa el segon pis de l'edifici i les escales que pugen a ella poden fer-vos desistir d'allotjar-vos aquí perquè estaven molt tronades, però no us desanimeu.

Per a menjar recomanem el restaurant Lycée, al carrer Rachid Rida, entre les places al-Tall i al-Hajman.

I tenint en compte que Trípoli és famosa per ser la capital dolça del Líban res millor que provar algunes de les seves famoses especialitats en l'acreditada pastisseria Rafaat Hallab, al carrer Tall.

Però no cal anar-se de Trípoli sense haver anat també a la pastisseria Hallab 1881, situada en un preciós i gran edifici, amb aspecte de palau, al carrer Riad el Sohl, en el camí de la ciutat vella cap a la zona d'Al-Mina. Una experiència per als sentits.

Totes dues empreses porten produint i venent dolços i rebosteria àrab des de l'any 1881, arribant a crear una marca reconeguda internacionalment. Tant Rafaat Hallab com Abdul Rahman Hallab 1881 compten amb botigues en altres ciutats libaneses i venen també a tot el món a través de la seva pàgina web.

Coses a veure i fer

TRÍPOLI. La ciutat libanesa de Trípoli, situada 85 km al nord de Beirut, és la segona capital del país i té un caràcter propi que la fa diferent de la resta, ja que aquí es barreja el modern amb el medieval.

Actualment la ciutat de Trípoli pròpiament aquesta forma una gran conurbació amb la veïna ciutat d'Al-Mina. Aquesta última inclou el port i la zona on es trobava la ciutat antiga de Trípoli.

Trípoli va sobreviure a la guerra civil libanesa en millor estat que la majoria de ciutats del país i conserva a més un encant àrab que ja no és tan palpable en altres ciutats del Líban.

Trípoli posseeix la major ciutadella de l'època de les Croades en tot el país, la Ciutadella de Raimon de Saint Gilles, així com la segona major concentració de patrimoni arquitectònic de l'època dels mamelucs a tot el món, després de la ciutat de El Caire.

La ciutat compta amb 45 edificis, molts d'ells del segle XIV, registrats com a llocs històrics, així com diverses mesquites de l'època dels mamelucs i dels otomans, incloent madrasses, hamans, caravanserralls i socs que han canviat poc en els últims 500 anys.

A nosaltres ens va resultar una ciutat molt agradable de visitar i per això recomanem visitar-la, sí o sí. A més, les seves famoses botigues de dolços àrabs són una altra raó de pes per a fer-ho.

• Zona d'Al-Tall. La zona d'Al-Tall ocupa, més o menys, el centre geogràfic de la ciutat de Trípoli.

Aquí estan la major part d'empreses d'autobusos, així com l'inici i final de moltes rutes de taxis compartits.

El més característic en aquesta zona és, sens dubte, la Torre del Rellotge Sultan AbdulHamid, una de les icones més conegudes de Trípoli. Aquest edifici otomà va ser erigit l'any 1906, quan el Líban formava part de l'imperi otomà. Al costat de la torre es troba el parc Al-Manchieh, de forma pentagonal.

• Ruta per la ciutat medieval de Trípoli. La ciutat medieval, la qual s'estén als peus de la ciutadella de Saint Gilles, concentra la major part de llocs històrics d'interès de la ciutat.

Nosaltres vam començar aquesta ruta a peu en la Ciutadella de Raimon de Saint Gilles (Qal'at Sanjil en àrab), la qual està situada sobre un turó, uns 600 metres al sud-est d'Al-Tall. La ciutadella domina bona part de la ciutat. Aquesta fortalesa ha estat modificada nombroses vegades al llarg de la seva història des de la seva construcció, en el s. XII.

La veritat és que a l'interior de la ciutadella no hi ha gran cosa a veure i no hi ha rètols explicatius, però les vistes de la ciutat des d'aquí a dalt valen molt la pena. Vam pagar una entrada de 7.500 LBP/pax.

Acabada la visita a la fortalesa recomanem baixar del turó fins al riu Abou Ali que hi ha darrere d'ell per a tenir una bona perspectiva del conjunt.

Després vam seguir la riba del riu Abou Ali cap al nord per anar al soc Al-Haraj, un basar cobert del segle XIV que destaca per tenir una alta teulada voltada i suportada per columnes de granit. Actualment està ocupat per venedors de matalassos, coixins i estores.

També per aquesta zona trobem el Khân Al-Misriyyîn o caravanserrall dels egipcis. Passejant sense rumb pel gran soc vam arribar, sense saber com, fins al preciós Khân Al-Khayyatin, el caravanserrall dels sastres i que és dels més antics de Trípoli, ja que és de principis del segle XIV, i compta amb una planta diferent a la resta.

Pel camí vam veure per fora l'edifici del hammam 'Izz ed-Dîne, construït en el segle XIII per un governador mameluc i en ús fins fa poc (en el moment de la nostra visita estava tancat per obres).

Caminant pel carrer Malik Faisal, vam entrar en un carreró a l'esquerra i trobàrem el Khân as-Saboun, un soc que va adquirir en el segle XVIII una gran reputació pels seus sabons perfumats d'alta qualitat.

Actualment en aquest soc encara queden establiments que venen sabó i el més gran de tots és la botiga d'Ahmad Bader Hassoun, un magnífic lloc on comprar sabons. El problema serà triar entre la gran quantitat i varietat disponible. Una pastilla de sabó artesanal de gessamí costava 1.000 LBP.

Darrere d'aquest caravanserrall està el hammam el-Abed, del segle XVII i l'únic que continuava funcionant a Trípoli.

Camí de la propera Gran Mesquita vam passar per davant de diverses madrasses, com la madrassa al Tuwashiyat, la qual compta amb una bella façana, i hammams.

La Gran Mesquita va ser construïda en el segle XIII sobre una catedral creuada en ruïnes del segle XII, amb un pati envoltat de pòrtics i una sala d'oracions voltada.

Molt prop d'aquí tenim la preciosa madrassa Al-Qartâwiyat, probablement l'edifici més decorat de Trípoli i l'únic amb una sala d'oració coberta per una cúpula oval.

Anant cap al sud pel carrer Cheikh Nassif al-Yazigui i vorejant el cementiri vam arribar a la bellíssima mesquita Taynâl, amb exemples únics a Trípoli d'arquitectura decorativa de l'època mameluca.

El muetzí d'aquesta mesquita va ser molt amable amb nosaltres, a més de divertit. Per a nosaltres, la visita a aquesta mesquita va ser del millor de Trípoli.

Anant ara cap al nord i deixant el cementiri a l'esquerra vam passar pel costat de la curiosa mesquita Al-Muallaq o mesquita penjant, que potser s'anomena així perquè està en un segon pis.

Molt a prop d'aquí vam trobar el hammam Al Jadid, el més gran de la ciutat, però portava ja més de 35 anys tancat. I és una llàstima, perquè el lloc és realment bonic i més si s'arrangés bé.

La seva visita ens va resultar molt interessant. De fet, estava tancat, però en una botiga propera tenien la clau que ens va permetre accedir a ell. Són realment interessants les fotos d'època que hi ha davant la porta del hammam.

• Al Mina. Per anar a la veïna Al Mina, uns 4-5 km a l'oest del centre de Trípoli, vam agafar un taxi compartit en et-Tall per 1.000 LBP que ens va deixar en la Corniche d'aquesta península, concretament en l'avinguda El Istiklal.

A part de passejar per aquest passeig marítim, molt concorregut pels locals, i veure el mar i les petites illes i illots que hi ha enfront de la costa, no hi ha molt més a veure aquí.

VALL DE QADISHA (també escrit com Kadisha). Aquesta vall, situada al sud-est de Trípoli, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1998, conjuntament amb el Bosc dels Cedres).

La Vall de Qadisha (també coneguda com la Vall Sagrada) va ser l'escenari d'un dels primers i més importants assentaments monàstics cristians a tot el món i d'aquí la seva gran importància.

A més, els seus monestirs, antiquíssims la major part d'ells, s'alcen espectaculars enmig d'un paisatge accidentat, en un llarg canó format pel riu Kadisha (el qual rep el nom d'Abou Ali quan creua Trípoli)

La població d'aquesta vall és principalment cristiana maronita, agrupada en petits pobles que estan situats entre els 1.500 i 2.000 metres d'altura, tot i que les muntanyes més altes que circumden la vall arriben als 3.100 metres d'altura.

Disposant de diversos dies en la zona les possibilitats de caminades pels diferents pobles de la vall, així com pel fons del barranc o per les muntanyes són pràcticament infinites.

En el nostre cas només vam poder destinar un dia a aquesta zona del país, per la qual cosa ens vam haver de conformar amb veure ràpidament alguns pobles de la vall i, sobretot, el Bosc dels Cedres.

Aquesta excursió va valer molt la pena, i la recomanem, però vam marxar amb ganes de més.

• Bsharri (o Bsharre). Aquesta població està situada en la capçalera de la vall de Qadisha, a 1.450 metres d'altura, i és el lloc idoni des d'on visitar els arxifamosos cedres del Líban.

Però també és famós per ser el poble natal de Gibran Khalil Gibran (1883-1931), un conegut poeta i pintor libanès. Hi ha un museu dedicat a ell en el monestir Mar Sarkis, en un vessant rocós a l'est del poble.

A Bsharri vam poder veure també la Catedral de Sant Sabas, la més alta de la regió, sent una més de les 37 esglésies que hi ha en aquesta població, per la qual cosa és coneguda popularment com la ciutat de les esglésies.

Per a arribar a Bsharri des de Trípoli vam agafar un petit autobús que va sortir a les 8:30 des de la plaça Abdel Hamid Karami (enfront de l'Oficina de Turisme), uns 300 metres al sud-est de la plaça Tall de Trípoli.

L'autobús ens va costar 2.500 LBP/pax i vam trigar uns 75 minuts en el trajecte fins a la plaça principal de Bsharri.

Els paisatges que vèiem des de la finestreta de l'autobús eren realment espectaculars, sobretot a partir de la població de Zgharta, per la qual cosa ja només aquest trajecte justifica el viatge.

Les vistes sobre el barranc que s'obre a la vall de Qadisha, els petits pobles de cases amb teulades de teula vermella, les muntanyes encara nevades, o els pobles penjats sobre el barranc van fer d'aquest lloc una experiència magnífica.

A estones la carretera no era apta per a viatgers amb vertigen. Per a les millors vistes sobre el barranc, en el camí de Trípoli a Bsharri, és millor asseure's en el costat esquerre de l'autobús, mentre que a la tornada ho és el costat dret.

• Bosc de Cedres. Des de la plaça principal de Bsharri la carretera ascendeix durant 7 km cap al nord fins arribar a un dels últims boscos de cedres libanesos (Cedrus libani) originals que queden al país.

Aquest bosc, conegut com Arz el Rab (Cedres del Senyor), és el més famós de tots, ja que és l'únic que pot donar una idea de la grandària i magnificència d'aquests arbres tan antics.

Conté uns 375 exemplars de gran edat, alguns dels quals tenen més de 1.500 anys, amb altures que aconsegueixen els 32 metres i diàmetres entre els 12 i els 14 metres.

El que veiem actualment són les restes d'un enorme bosc de cedres, així com de xiprers o pins, que en el passat van cobrir el Mont Líban. També hi ha altres cedres, més joves, que s'han plantat posteriorment per a assegurar la seva supervivència.

L'any 1876 es va construir un mur de pedra que tancava les 102 hectàrees del bosc amb la finalitat de protegir-lo. Amb posterioritat es van afegir 3 km de camins pel bosc per a poder visitar-lo sense causar danys a aquest fràgil entorn.

En el centre del bosc hi ha una capella maronita construïda l'any 1843.

En les dates de la nostra visita (segona quinzena d'abril) encara quedava una mica de neu en el bosc i al voltant d'ell, realçant encara més la bellesa del conjunt. Vam poder passejar pel bosc durant més d'una hora, completament sols, amb l'única companyia del cant dels ocells.

Aquesta visita al bosc de cedres ens va agradar molt i la recomanem, ja que el bosc en si i els paisatges limítrofs són realment bonics i diferents a la resta del país.

Si encara us queden temps i ganes, des d'aquí es pot pujar al Qornet és-Sawda, el pic més alt del Líban, amb 3.088 metres d'altura, a peu o en un vehicle 4x4.

Nosaltres no ho vam fer per manca de temps, però ens van comentar que des del cim hi ha una vista panoràmica espectacular de la costa libanesa cap a l'oest. Es diu que en un dia clar es pot arribar a veure l'illa de Xipre.

Per a arribar al bosc Arz el Rab nosaltres vam negociar un taxi des de Bsharri, pagant 10.000 LBP per anar, tornar i el temps d'espera en el bosc (90 minuts són més que suficients).

És un trajecte d'uns 15 minuts que s'enfila a la muntanya i passa per una zona d'hotels d'una estació d'esquí propera que és la més antiga del Líban.

El taxi ens va deixar 1 km més enllà, en un lloc on hi havia diverses botigues de records a costat i costat de la carretera.

Per cert, aquí podeu comprar un bonic record en forma de figures que representen un cedre i fetes amb fusta de cedre obtinguda de branques caigudes.

Si seguíssim aquesta carretera uns 53 km cap a l'est, cosa que nosaltres no vam fer, passaríem pel costat de l'esmentada estació d'esquí, situada a una altura de 2.066 metres, i creuant un port de muntanya que hi ha més enllà arribaríem a la ciutat de Baalbek, en la vall de la Bekaa.

Aquesta carretera permet, en teoria, anar des de Trípoli fins a Baalbek sense haver de donar la volta per Beirut, però el port de muntanya que hi ha en la ruta sol estar tancat bona part de l'any per la neu i, a més, no sembla que hi hagi transport públic (almenys en les dates de la nostra visita). I un taxi privat pot sortir molt car.

Per a tornar a Trípoli des de Bsharri podíem haver agafat l'autobús en la plaça principal (convé, en arribar a Bsharri, preguntar a quina hora és el darrer), però nosaltres vam preferir caminar per la carretera que voreja el barranc en direcció a Hasroun, un bonic poble de cases pintoresques, velles esglésies i jardins, a 6 km a l'oest de Bsharri.

Aquesta caminada ens va permetre gaudir d'una espectacular vista pel costat est de l'inici del barranc de la vall de Qadisha, format pel riu Kadisha, així com de la població de Bsharri des d'una perspectiva sud.

Quan portàvem caminats uns pocs quilòmetres es va aturar un autobús que venia de Trípoli per a preguntar-nos si tornàvem a la ciutat i, en contestar nosaltres afirmativament, el conductor va fer un posat perquè pugéssim a l'autobús, tot i que ara estava anant en sentit contrari al que volíem.

Amb aquest autobús vam anar vorejant la vall de Qadisha pel seu costat nord fins arribar a Hadchit. Aquí l'autobús va deixar passatge i va fer mitja volta, portant-nos de nou a la plaça principal de Bsharri, on es va aturar una estona.

El nostre retorn efectiu a Trípoli va començar realment aquí, ja que la resta va ser per a nosaltres un trajecte extra que ens va permetre veure pobles i una perspectiva de la vall que no havíem vist fins llavors.

El trajecte a Trípoli en aquest autobús (2.500 LBP/pax) la vam fer en només 65 minuts.

Com arribar-hi

Per anar des de Trípoli fins a Sidó, recorrent de nord a sud bona part de la costa libanesa, no hi havia una altra opció que fer-ho via Beirut, canviant de transport en aquesta ciutat.

Així que, primerament, vam agafar un autobús de la companyia Trípoli Express que anava directe a Beirut, sense parades intermèdies i amb un vehicle gran i còmode. Vam pagar 2.500 LBP/pax pel trajecte i l'autobús va sortir des de davant de les oficines de la companyia, a la cantonada dels carrers Tall i Fouad Chehab de Trípoli.

En poc més de 90 minuts vam arribar a Beirut i el conductor ens va deixar al costat del Museu Nacional, el punt de la seva ruta més proper a l'estació de Cola, ja que li havíem dit que la nostra següent destinació era Sidó.

Aquí mateix vam agafar un taxi compartit que, per 1.000 LBP/pax, ens va portar fins al centre de transport Cola, a uns 2'5 km d'aquest punt. En arribar allà vam preguntar per un transport cap a Sidó i ens van indicar un parell d'autobusos: un ràpid (1.500 LBP/pax) i un altre lent (750 LBP/pax).

Finalment ens vam decidir pel ràpid: un autobús gran, molt còmode i amb seients inclinables. En només 40 minuts de viatge vam arribar a la destinació final, en la plaça Saahat en-Nejmeh, molt prop del centre de Sidó.

Dormir i menjar

A l'Hotel Katia (Khan Al Frange, Al Kendarjieh souk, Sidon) vam pagar 22.500 LBP per una habitació doble amb bany, finestra i un balcó (des d'ell vèiem el port i el mar).

L'habitació era bàsica i espartana, no en va l'edifici havia estat un antic convent. Però es tractava d'un lloc net, tranquil i ben situat. En el cas d'estades de més dies es podia negociar el preu a la baixa.

Aquest lloc està situat al bell mig del soc de Sidó, per la qual cosa trobar-lo pot resultar força difícil. Però demanant per ell en el soc és fàcil trobar a algú disposat a acompanyar-nos fins a l'entrada. De fet, la porta d'entrada a l'hotel està en el carreró al costat del costat esquerre del Khan el-Franj, vist des de l'entrada d'aquest.

Per a menjar a Sidó un bon lloc són els quiosquets que hi ha en la corniche El Baher, enfront del Castell del Mar. Recomanem sobretot el d'Abou Rami, on preparen uns excel·lents entrepans de felafel per 1.250 LBP.

Sidó és famós també per la seva varietat de dolços locals, fàcilment visibles, formant petites formes piramidals en botigues i pastisseries. L'especialitat més coneguda rep el nom de senioura, una deliciosa galeta que es desfà. Un lloc perfecte per a provar-la és la pastisseria Kanaan Sweets, en el carrer Riad as-Solh.

Coses a veure i fer

SIDÓ (Saida en àrab). aquesta ciutat costanera, situada 48 km al sud de Beirut, és una de les ciutats libaneses més importants quant a patrimoni històric i cultural, la qual cosa no és d'estranyar tenint en compte que té més de 6.000 anys d'història i que va ser una important ciutat fenícia.

Avui dia Sidó és la major ciutat del sud libanès, però compta amb una agradable atmosfera de petita ciutat.

Des de l'època persa Sidó va ser coneguda com la ciutat dels jardins i encara avui dia està envoltada de plantacions de bananes i cítrics.

Tot i que Sidó i Tir no solen estar en el circuit habitual dels pocs viatgers que visiten el Líban, nosaltres som de l'opinió que val molt la pena visitar el sud libanès.

Per descomptat nosaltres vam gaudir molt dels pocs dies que vam passar en aquesta part del país, amb unes particularitats que la fan ser diferent a la resta.

• Castell del Mar. Aquest castell va ser construït pels croats a principis del s. XII sobre una petita illa connectada a la costa per un pas elevat sobre el mar.

Vam pagar 4.000 LBP/pax per l'entrada al castell i el seu màxim interès és la magnífica vista que té sobre el mar, el port i la ciutat vella de Sidó pujant a la seva teulada.

Sembla ser que aquesta fortalesa va ser de gran bellesa, però poc queda dels ornaments que decoraven les seves muralles després que els mamelucs destruïssin tots els castells en la costa per a prevenir que els croats posessin de nou el peu en la costa.

Al costat del castell està el Saida Rest House, un elegant restaurant situat en un bonic edifici medieval. En el seu interior hi ha sostres voltats i decoració medieval, i també un preciós pati amb una font.

• Socs. Entre el castell del Mar i el castell de Sant Lluís s'estén la ciutat vella de Sidó, amb els seus mercats medievals. No gaire lluny del castell del Mar està el pintoresc i laberíntic soc cobert de Sidó.

Tot i que aquest soc va quedar bastant malmès a causa de la guerra, a poc a poc s'ha anat reconstruint. Val la pena perdre's pels seus carrerons per a descobrir les nombroses botigues, negocis i cafès que s'hi amaguen.

Els pescadors venen les seves captures en el mercat de peix, situat entre el port i el passeig marítim.

• Khan El Franj. Aquest bonic caravanserrall és el més gran i millor conservat de tots els que va construir Fakhreddine II, un emir drus de l'emirat Mont Líban (segles XVI-XVII).

Té una estructura típica formada per un gran pati rectangular en el centre, amb una font, i envoltat de galeries voltades.

Fou el centre de l'activitat econòmica en el segle XIX i també va arribar a albergar el Consolat francès.

En les dates de la nostra visita estava sent renovat per a ser el centre cultural de Sidó.

• Museu del Sabó. Aquest magnífic museu és el primer del país dedicat a l'art de la fabricació tradicional del sabó. En aquest fantàstic Museu del Sabó és tan interessant l'exposició en si com l'espai on se situa, un edifici de pedra amb parts que daten del segle XIII.

A més hi ha altres sales amb exposicions auxiliars i també un cafè i una botiga, tot això presentat amb un gust exquisit. Es tracta, doncs, d'un altre lloc molt recomanable i de visita obligada.

En les dates de la nostra visita l'entrada al museu era gratuïta, ja que el museu era finançat amb fons d'un clan familiar de banquers libanesos.

• Gran Mesquita. Al sud del soc, en el camí cap al castell de Sant Lluís, es troba aquesta mesquita que antigament va ser l'església de Sant Joan dels Hospitalaris, fins que els croats van ser expulsats de Terra Santa.

Els quatre murs fortificats d'aquest edifici rectangular són del segle XIII i li confereixen un aspecte inexpugnable, especialment vist des del costat oriental.

L'entrada a la Gran Mesquita és molt bonica, ja que per a accedir a ella cal passar per un antic palau.

• Castell de Sant Lluís (Qalaat El Muizz). Aquest castell va ser aixecat pel rei francès Lluís IX durant les Croades, a mitjans del segle XIII.

Les restes que queden del castell permeten observar diverses etapes en la reconstrucció durant l'època mameluca, en el segle XVII.

Al peu del turó on està situat el castell, més al sud de la Gran Mesquita, es troben les restes d'unes quantes columnes romanes escampades pel terra.

• Turó del murex. Tocant al costat sud-oest del castell de Sant Lluís hi ha un turó artificial de 100 metres de llarg per 50 d'alt que es va formar per l'acumulació dels residus de petxines de murex, un mol·lusc que era molt abundant en la zona i que s'utilitzava en les factories del famós tint porpra en temps dels fenicis.

Els romans ja van començar a aixecar edificis sobre aquest turó. Avui dia el turó està cobert de cases i edificis, així com un cementiri. Encara es pot veure alguna petxina de murex trencada en la part baixa del turó, però a causa de les construccions cada vegada aquesta zona és més inaccessible.

TIR (Sour en àrab, pronunciat Sur). La ciutat de Tir està situada al costat de la mar Mediterrània, uns 38 km al sud de Sidó i a 82 km de Beirut. I a uns 20 km al nord de la conflictiva frontera amb Israel.

La ciutat compta amb cinc mil·lennis de moguda història, però la seva edat daurada la va viure en el primer mil·lenni abans de Crist, quan Tir era fenícia i les seves colònies es van estendre per tot el Mediterrani i l'Atlàntic.

Quan Tir va passar a formar part de l'imperi romà, aquests van construir-hi grans i importants monuments a la ciutat, incloent un aqüeducte, un arc triomfal i el major hipòdrom de l'antiguitat.

Tir va patir enormement els efectes de la darrera guerra civil libanesa i, de fet, va estar ocupada per soldats israelians fins a mitjans de l'any 2000.

En les dates de la nostra visita encara era visibles els rastres de la destrucció i les obres de reconstrucció consegüent en algunes zones de la ciutat.

Nosaltres visitàrem Tir en una fàcil excursió d'un dia des de Sidó, tot i que, si haguéssim disposat de més dies, ens hagués agradat passar almenys una nit en aquesta tranquil·la i interessant ciutat.

Per a fet nit en la ciutat de Tir creiem que podria ser un bon lloc l'hotel i restaurant Al-Fanar (carrer Rashid Nakhle, Tir), ja que per casualitat vam passar per davant d'ell i el seu amable propietari ens va convidar a veure les estupendes vistes sobre el mar i del far visibles des dels seus finestrals posteriors. Està situat al costat del far de Tir.

Els minibusos que fan el trajecte entre les ciutats de Sidó i Tir sortien des de l'aparcament que hi ha en el costat oest de la plaça Nejmeh de Sidó.

Vam pagar 1.000 LBP/pax per un minibús que va fer aquest trajecte de 38 km en una hora. La parada final a Tir va ser en la seva zona portuària. Per a tornar de nou a Sidó vam agafar un minibús en aquest mateix lloc.

Ruïnes arqueològiques de Tir . El conjunt de llocs arqueològics de Tir va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1979, també per a intentar preservar-los del pillatge i de la guerra.

Aquest conjunt de llocs arqueològics els trobem distribuïts en tres zones diferenciades:

• Zona d'Al-Mina. Està situada en l'extrem sud-oest de la ciutat de Tir. En ella trobem restes de les èpoques grega, romana i bizantina, entre les quals hi ha edificis civils, columnates, banys públics, carrers amb mosaics i una mena de circ rectangular.

Un llarg carrer amb columnes condueix directament a la mar. I des de la riba podrem veure, a poca distància, petites illes que de fet eren les esculleres i molls de l'antic port fenici, anomenat port egipci perquè estava encarat cap al sud, on està Egipte.

En conjunt es tracta d'un lloc fantàstic i molt recomanable de visitar, no ja només per les ruïnes en si, sinó per la seva ubicació al costat del mar.

L'entrada a aquestes ruïnes costava 6.000 LBP/pax.

• Catedral dels Croats. Vam arribar a ella caminant només 5 minuts cap a l'oest des de l'entrada de la zona anterior.

D'aquesta antiga catedral només queden dempeus part dels fonaments i algunes columnes de granit.

Les excavacions han trobat aquí una xarxa de vies romanes i bizantines, a més d'alguns edificis.

No es permetia l'entrada a la zona, tot i que nosaltres vam poder entrar perquè en aquell moment el reixat estava obert en haver-hi un equip de topògrafs prenent amidaments. De totes formes el conjunt és visible des de la carretera.

• Zona d'Al-Bass. Aquesta zona està situada a l'est de les dues anteriors, suposant un llarg passeig de més de 3 km per arribar a l'entrada, en el costat oriental de l'enorme complex.

El complex està format per restes que daten dels segles II al VI: una gran necròpoli romana i bizantina amb interessants sarcòfags, un arc triomfal de tres ulls i les restes d'un aqüeducte que portava l'aigua a la ciutat.

Però, sobretot, destaca l'espectacular hipòdrom romà, el més gran i millor conservat del món, amb una estructura de 480 metres de longitud que permetia asseure's a 20.000 espectadors per a veure les carreres de quadrigues.

Val la pena pujar a la part superior de les graderies per a tenir una vista privilegiada del conjunt.

L'entrada a aquesta zona costava 6.000 LBP/pax i és també molt molt recomanable.

Altres zones de Tir. En el llarg passeig que vam fer per anar des de la zona d'Al-Mina a la d'Al-Bass vam passar per un barri residencial de Tir anomenat Hay Er-Raml o barri de la sorra.

El seu nom ve donat perquè, amb l'acumulació artificial de sorra i terra que s'ha produït al llarg dels segles, avui una part de Tir descansa sobre una península, però en l'època fenícia estava en realitat sobre una illa que es va acabar unint al continent a través d'un pas elevat sobre el mar.

També val molt la pena fer un tranquil passeig pel nucli antic de Tir, al costat del port pesquer.

Nosaltres vam començar visitant un petit, però animat, soc cobert. Al costat de l'entrada del soc hi ha un caravanserrall otomà i en un carrer lateral una casa mameluca, una residència del període otomà que actualment servia de centre d'informació del Directorat General d'Antiguitats).

Prop del soc també hi ha una interessant mesquita amb dues cúpules. I molt bonic i fotogènic és el petit, però sempre atrafegat, port pesquer de Tir, existent des de l'època fenícia.

En el costat oest del port hi ha el barri cristià, una zona pintoresca d'estrets carrerons, amb arquitectura tradicional i nombroses esglésies. I al costat del far de Tir, situat en el extrem nord-oest de la península, hi ha una petita platja de còdols que dóna accés al mar.

I el viatge s'acaba ...

Des de Sidó vam tornar a Beirut amb una autobús que sortia des de la plaça Saahat en-Nejmeh (1.500 LBP/pax).

Després d'un curt viatge de 40 minuts vam arribar, una cop més, a l'estació d'autobusos Cola, en la zona sud de Beirut. I des d'aquí vam agafar un servei de taxi per anar la zona de Hamra, on ens allotjàvem.

I el dia de tornada cap a casa vam agafar un taxi privat en el carrer Hamra, prop del nostre hotel a Beirut, i vam negociar un preu de 10.000 LBP per anar a l'aeroport Rafic Hariri de Beirut, al qual vam arribar en només 35 minuts, ja que ja era tard i no hi havia molt de trànsit.

Un cop a l'aeroport, i abans d'embarcar, vam trobar una oficina del Byblos Bank on vam canviar a euros les poques lliures libaneses que encara teníem.

El nostre vol de KLM va trigar 4 hores i 15 minuts en aterrar en l'aeroport Schipol d'Amsterdam. I, finalment, després d'una curta connexió en aquest aeroport vam arribar a Barcelona en un altre vol de 2 hores i 10 minuts.

Com a resum del viatge, podem afirmar que vam tornar a casa havent gaudit enormement d'aquests dies per terres libaneses. Per a sempre més el Líban tindrà un lloc en el nostre cor.