Viatge de 4 setmanes en cotxe fins a Romania, Bulgària i Grècia

HONGRIA va ser un lloc de pas per entrar a la regió dels Maramures, a Romania. Tot i així, vam fer una mica de volta per tal de visitar dos llocs: Heviz, en el que ja havíem estat, i també les planures hongareses de la Pustza, que volíem travessar. Vam entrar a Hongria per l'E66 que va de Klagenfurt i Graz. Es una entrada que queda molt a prop de l'extrem oest del llac Balaaton, on està Heviz. Vam tenir mala sort en el temps, el cel estava gris i va ploure a estones. No vam parar al Balaaton, doncs ja havíem estat en unes vacances anteriors, i a més a més plovia.

Heviz: Situat prop de Kestzhely, a uns 6 quilòmetres de l'extrem oest del llac Balaaton, aquest balneari és un lloc deliciós. Les seves aigües són terapèutiques i estan a la superfície, a una temperatura entre els 33-35ºC. Es tracta d'un petit estany fosc, pràcticament circular, on pots llogar uns enormes neumàtics de camió i deixar-te flotar tranquil·lament. La gent, fins i tot, es dedica a jugar a escacs dins de l'aigua. La raó de ser d'aquest flotadors és que dins de l'aigua costa molt flotar i has de fer veritables esforços.

El balneari de Heviz és de finals del segle XVIII. Teniu gespa, vestuaris, tombones i si voleu fins i tot podeu fer-vos un massatge. Es una autèntica delícia!!. Els edificis són de fusta i combinen molt bé amb tot el paisatge. Malgrat el temps, ens vam ficar a l'aigua. Fora estàvem a 18ºC sense sol.

La Pustza: Es la planura hongaresa. Situada al sud de Budapest i a l'est del Danubi. Vam creuar el riu per Dunafoldvar, on el Danubi s'obre en dos braços formant una illa entre ells. Quin riu!!!. Acostumats als que tenim aquí, veure el Danubi impressiona moltíssim. Com s'ho feien els romans per fer els ponts??. Camps de blat de moro i de gira-sols omplen els camps. Passem per Kecskeme, Cegled, i Szolnok fins el Hortobágyi Nemzeti Park, pocs quilòmetres a l'oest de Debrecen.

Aquest parc és un lloc pantanós, ple d'aus i bens negres, però, per sobre de tot, dels famosos cavalls hongaresos. A Mata vam veure la raça de cavalls que hi ha aquí: immensos, lluents, impressionants. Es poden visitar les quadres on hi són, podent-los inclús tocar. A les nenes els hi va agradar molt. També es poden veure la raça de bens negres. I finalment els búfals blancs amb les seves banyes enormes, que tradicionalment servien d'animals de tir. Tot això es pot visitar en aquest parc. Interessant.

ROMANIA per si sol mereix unes vacances dedicades (o més d'unes), tant per la seva extensió com per la riquesa de paisatges, ciutats i monuments. A continuació us descric les impressions causades per les diferents regions per on vam passar:

Maramures és una regió situada al nord del país, fent frontera amb Ucraïna. Va ser la nostra porta d'entrada, venint d'Hongria, pel pas fronterer situat a 30 quilòmetres de Mátészalka (Hongria) i a 10 de Satu Mare (Romania). Una zona eminentment agrícola, ramadera i amb molt de bosc (als Carpats Orientals). La primera impressió que vàrem tenir és que entràvem a una altre Europa, diferent de la que estem acostumats. Grans quantitats de carros tirats per cavalls i unes infraestructures i pobles molt pobres, ens van donar a entendre que érem en una regió deprimida.

Al principi semblava que estiguéssim a Itàlia, no pas pel paisatge o la gent, sinó per la gran quantitat de cotxes italians. Però no eren pas turistes, sinó emigrants!!. Centenars de cotxes italians a les portes de les cases, en els pobles, per les carreteres... eren dels emigrants romanesos que tornaven a casa per les vacances. Hi ha dos milions de romanesos fora del seu país.

L'atractiu principal de la regió, a més a més del paisatgístic, és l'etnològic. La regió conserva uns pobles amb unes edificacions característiques i unes tradicions pròpies. El més destacat són les seves esglésies de fusta. Nosaltres vam fer un itinerari que ens va agradar moltíssim. Comença a Baia Mare i arriba fins Harnicesti (maquíssima església de fusta), un cop passat un bonic coll de muntanya, el Pasul Gutii, més avall agafeu un petita i encisadora carretera comarcal que segueix el riu Iza, i passareu per Barsana, Rozaviea, Sieu, Ieud i alguns pobles més. Sense turistes, sense restaurats i sense botigues de records, un lloc inoblidable!!!. A remarcar:

- Harnicesti: Una petita i preciosa església. Una "cucada".

- Barsana: Una església de fusta del segle XVIII i un conjunt monàstic (acabat de restaurar feia poc). Molt maco.

- Ieud: Dues esglésies de fusta. Una d'elles dalt d'un turó envoltat d'un campament de gitanos amb unes condicions pèssimes.

Si heu estat a Noruega, alguna de les esglésies us poden donar un caire arquitectònic semblant. En tot cas vam veure una gran religiositat. Les esglésies eren plenes (vam coincidir amb misses). El mes curiós és que podeu entrar sense cap problema mentre la fan. No us diran res. Més que res despertareu curiositat. Les dones encara van amb el mocador al cap. Recordem que són cristians ortodoxos. Les icones, els seus cants, l'encens, les pintures i l'arquitectura són diferents de les esglésies occidentals, i creen un ambient misteriós. Els homes ocupaven la nau i les dones el nàrtex. El Pope cantava (o recitava) mentre un altre sacerdot combregava a unes dones.

Per la regió també vam poder coincidir amb gran quantitat de búfals i animals domèstics. Ens va faltar passar per la carretera nord, fronterera amb Ucraïna, on hi ha Sapanta, un característic cementeri que mencionen les guies.

Moldàvia: Continuant per la carretera esmentada en l'apartat anterior aneu a parar a Borsa i al Pasul Prislop, de 1.416 metres d'alçada. Creuant uns paisatges muntanyosos (ens recordaven els Pirineus), fins arribar a Campulung Moldovenesc vam entrar a la regió de Moldàvia en concret a Bucovina. No confondre la regió romanesa de Moldàvia amb l'estat independent de Moldàvia, del que és fronterer.

• Bucovina: La part nord de Moldàvia és la també anomenada Bucovina que, fins i tot, s'endinsa en terres de l'actual Ucraïna. Va ser un dels punts forts de la nostra estada a Romania. Un lloc a on volem tornar (ens va estar plovent contínuament!). El seu paisatge verd, ple de petites oscil·lacions boscoses i els seus camps ja conformen un lloc bonic. Però la característica que la fa diferent, única i imprescindible de visitar és, sens dubte, la seva meravellosa i increïble arquitectura monàstica!!!. Els seus monastirs formen part dels Grans Monuments de la Humanitat de la UNESCO: Moldovita, Sucevita, Arbore, Humor, Voronet, Probota, Dragomirna, Balinesti, Bogdana, Putna, Slatina, o Rasca conformen un patrimoni europeu (i mundial) de primera magnitud. Es tracta d'uns monestirs construïts durant els segles XV i XVI. Què els fa únics?. Doncs, dues coses: les seves característiques arquitectòniques que, malgrat la influència bizantina i gòtica, conflueixen en un estil propi, i les seves pintures. Pintures al fresc, tant interiors com, sobretot, exteriors que expliquen multitud d'històries, contes, llegendes, costums populars i un llarg etcètera. Amb uns colors, molt d'ells originals!!!. Us quedareu sense paraules!!!. Si només podeu anar a un lloc de tota Romania aneu a aquest. Es una joia. Es poc anomenada, fora dels circuits turístics. Espero que continuï així, fins i tot em sap greu escriure sobre ells. Les carreteres, al menys en la data de la nostra visita, eren plenes de gallines, cavalls, vaques, gossos, oques... i persones passejant o pasturant tranquil·lament al bell mig.

Nosaltres vàrem visitar els monestirs sota la pluja. Plovia i plovia. Romania patia inundacions. Això ens va fer estar menys temps. El cel gris ens va restar lluminositat als monestirs i als seus frescos. Volem tornar-hi!!. Us passo a relatar els que vàrem visitar:

- Voronet: Era diumenge pel matí. Feien missa i així vàrem poder tornar a veure tota la pompa ortodoxa. La policromia de les escenes bíbliques és fantàstica. Tot l'exterior és pintat de frescos. Li diuen la Capilla Sixtina de la regió. El fons de les pintures és de color blau. Ens vam quedar sense paraules. Vam anar a la regió sense veure cap foto dels monestirs. Algun cop he comentat que és una pena que entre tots expliquem tant, tenim tanta informació i fotos, que perdem el gust de la sorpresa del que es visita.

- Arbore: Arribats després de la missa vam assistir a un petit àpat que es feia a l'exterior (amb pa i beguda). En quan a les pintures estaven més fetes malbé que a Voronet. Es una església petita i acollidora.

- Putna: Molt a prop d'Ucraïna, és regit per monjos. Es tracta d'un complex monàstic sense pintures exteriors.

- Sucevita: Meravellós!!. Envoltat d'unes muralles, cal que pugeu al turó que hi ha al darrera de l'entrada principal per tal de veure'l des de dalt. El paisatge dels voltants, amb el monestir com a centre, és preciós. Un conjunt arquitectònic bellament integrat amb l'entorn. Dels frescos només dir-vos que quedareu bocabadats. Llàstima de la pluja.

- Moldovita: Vam gaudir de la solitud (ni un turista) i de que va deixar de ploure. Preciós com tots.

• Bicaz: situat entre Transilvània i Moràvia. Es tracta d'una preciosa carretera tallada entre les roques que formen unes gorges molt "xules". Molt turista i massa paradetes a peu de carretera. Una mica més al sud ens trobem al Laco Rosu, un preciós llac del que quasi no vàrem poder gaudir per culpa de la pluja torrencial que queia. Malauradament el temps no acompanyava per fer excursions per la zona.

Transilvània: La pàtria de Dràcula, ocupa la part central de Romania. Regió situada al nord i a l'oest dels Carpats Orientals. Vam arribar des de Moldàvia per la carretera que surt de Bicaz, per les gorges de Bicaz i el Pasul Bucin. Un paratge muntanyós a les zones frontereres a Moldàvia i Valàquia (encerclat pels Carpats) i pla a la resta. El més característic (Dràcula a part) és el conjunt de ciutat saxones d'origen alemany. Molt curiós. A destacar:

- Sighisoara: El poble on va néixer Dràcula (Vlad Teples, la persona en el que s'emmiralla el personatge de ficció). La seva casa és en l'actualitat un restaurant. La meva filla petita no volia entrar, tenia por, però al final la vam convèncer. Fins i tot vam sopar al restaurant en el que hi ha, fins hi tot, un retrat original al fresc de Vlad Teples. En tot cas la ciutat té un preciós casc antic. A destacar la torre del rellotge, la plaça i una formidable escala-passadis de fusta que puja fins un turó.

- El país de les ciutats saxones: Són un conjunt de nuclis urbans, en realitat petits pobles, fundats pels saxons. De fet eren gent de parla alemanya que en el segle XVI van repoblar aquestes terrers frontereres amb l'imperi otomà. Tots aquests pobles tenen una fortificació típica amb església envoltada per torrasses defensives i muralles. El més impressionant és Biertan. Altres que vàrem visitar van ser: Agnita, Saschiz, Bunesti, Rupea i Homoros. Tots estan pels voltants de Sighisoara. Malauradament tots en molt mal estat de conservació. Els seus pobladors eren, fins la II Guerra Mundial, descendents d'alemanys i parlaven en aquesta llengua. Després de la guerra els van abandonar i han estat repoblats per gent d'ètnia zíngara (gitanos), amb un gran nivell de pobresa. Com a curiositat a la regió molts rètols estan en tres llengües: romanès, alemany i hongarès.

- Brasov: Al sud de Transilvània i als peus del Carpats aquesta ciutat té força encant, tant per ella mateixa com pels seus voltants (els Carpats). El seu casc antic és ple de carrerons per on passejar, així com un parell de grans places i edificis dels segles XV, XVI i XVII. Un lloc molt agradable.

- Castell de Bran: A pocs quilòmetres al sud de Brasov. Li diuen el castell de Dràcula. En realitat era del seu avi i Vlad Teples només hi va ser una vegada. Elevat sobre un promontori rocós destaca de la resta del paisatge. Passadissos laberíntics conformen la seva visita.

- Sinaia: També a pocs quilòmetres al sud de Brasov, en ple Carpats. Aquí hi trobem unes pistes d'esquí, on un telecabina ens porta a la cota 2.000. Des d'allà podeu fer alguna excursió. En realitat ens porta a un petit altiplà amb vistes als cims. També podeu veure el monestir de Sinaia, un monestir del segle XVII al nord de l'estació del telefèric, i el Palau de Peles, de finals del segle XIX, i que fou residència del rei Carol I. Aquest palau té un aire al castell del Lluís II de Baviera.

- Fagaras: A l'est de Brasov. Una ciutadella amb un castell envoltat per un fossat ple d'aigua.

- Sibiu: Ciutat que estava en plena restauració quan la vam visitar, ja que al 2007 esdevenia capital cultural europea. Tot i així vam poder visitar les seves 2 torres, carrerons, places. De ben segur que un cop acabades les obres tindrà tot molt bona pinta. Pugeu a la torre de l'església, té una vista molt maca. En un racó de l'església està enterrat un fill bastard de Vlad Tepes. La ciutat és molt animada. Com a curiositat les taulades de les cases tenen finestrells amb forma d'ull (sembla que et mirin tota l'estona).

Per passar de Transilvània a Valàquia (al sud) cal creuar els Carpats. Nosaltres vam escollir una impressionant carretera que remunta fins els 2.044 metres i que s'anomena Transfagaras. Just sota la frontera entre les dues regions, a 2.000 metres d'alçada, hi ha el Lacul Balea. Des d'allà es poden fer un munt de excursions als cims dels Carpats (Moldoveanu Negoiui, etc). Nosaltres amb les nenes no vam fer cap trekking, a part d'una curta caminada que vam haver d'aturar per culpa de la pluja. Però és una regió amb grans semblances amb els Pirineus.

Valàquia, compresa entre el sud dels Carpats i el nord del Danubi, és on estan bona part de les grans ciutats romaneses, entre elles Bucarest. Nosaltres la vam travessar de nord a sud per entrar a Bulgària, sense desviar-nos per anar a Bucarest.

- Arges: Es la congesta que hi ha just al creuar de Transilvania a Valàquia per Tranfaragas. Una vall estreta i un paratge indòmit. Aquí s'alcen les runes del castell de Poineri i per arribar-hi és necessari pujar 1.400 esglaons!!. Sí, 1.400. Les runes del castell són el de menys, ja que el seu estat és de veritable runa. Però la vista de la vall i el bosc paga la pena l'esforç sense cap mena de dubte. A més, és el castell que el nostre amic Vlad Teples, alies Dràcula, va fer construir als boiards (nobles terratinents eslaus) condemnats a treballs forçats (el famós "dinar dels boiards", us recomano llegir la història mentre pugeu. Quina por !). A Arges també hi trobareu el monestir de Curtea de Arges, el qual estava en obres qual el vam visitar. Es una joia de l'art bizantí.

- Monestir de Cozia: Just al costat del riu Olt. Habitat encara per monjos que fan vida anant i venint tranquil·lament entre els turistes. Un lloc amb una atmosfera molt guapa i extremadament ben cuidat.

- Calimensti: Un balneari on havia estat Napoleó III. Malauradament estava força descuidat. Fonts amb aigües diferents, totes de mal sabor: salada, a ous, etc, però segur que bones per la salut.

- Horezu: Poble famós per la seva ceràmica esmaltada. Però sobretot pel seu monestir del segle XVII. Al contrari del de Cozia, aquest era regentat per monges. Una veritable illa de pau!!. El darrer monestir que vam visitar a Romania i una preciositat.

Anem a Bulgària per la carretera 65c que passa pel bell mig de la regió agrícola de Valàquia. Un itinerari fora de tot circuit turístic. Els nens jugaven al mig de la carretera. Carros tirats per bous plens de fenc i palla. Oques, gallines, paons i porquets circulaven per la carretera. Em recordava carreteres d'Asia i no pas d'Europa. Hi havia un munt de gent amb galledes d'aigua amunt i avall com si a casa seva no tinguessin aigua corrent. No vam trobar ni hotels ni restaurants fins que no vam arribar a Craoiva, una autèntica ciutat fantasma on no és veia ni gent, ni botiges, ni bars, ni res de res. Depriment!!.

Creuem la frontera romano-bulgara per Calafat. Som exactament 4 cotxes i 2 camions a part de nosaltres. Creuem el riu Danubi (guau!! vaja riu) amb un ferri (no hi ha pont). Al final, per passar la frontera acabem pagant... :

Pel ferri: 20 € el cotxe + 6 € per 2 adults (nenes gratis)
Taxa carreteres romaneses: 10 €
Taxa/vignette carreteres búlgares: 4 €
Taxa desinfecció (al passar al Danubi ens desinfecten el cotxe): 2 €
Assegurança (no val la Carta Verda??): 15 €
Taxa Ecològica: 10 €

Tot això amb una pinta de mafiosos que espantava!!. Va estar tot un show!!. Fins i tot un alemany, a la darrera taxa, va sortit disparat passant de tot. No se si ara que Romania està dins de la UE tenen aquest show. Cal dir que el pas fronterer era d'allò més cutre. Vam sortir amb una sensació enorme de que ens havien près el pèl.

Només vam veure una petita part de BULGÀRIA, fent un itinerari nord-sud que ens va permetre visitar Sofia i el Monestir de Rila, i gaudir dels paisatges dels massissos de Rila i Pirin, fins arribar a Grècia. Molt diferent de Romania, tant per l'idioma i l'alfabet com pel paisatge físic, humà, arquitectònic i estètic en general. Pocs, per no dir que quasi cap turista.

El menjar búlgar és exquisit i els seus iogurts també. Guau!!. Deliciosos. Els preníem a tota hora. A més de beguts, en el dinar, en el sopar o en qualsevol àpat.

Sofia: una ciutat sense renom, però que ens va resulta molt agradable. En transport públic (autobús i tramvia) s'arriba arreu. No és que sigui una ciutat gaire gran o tingui gran quantitat de monuments o llocs per visitar, però tot i així, i potser perquè ens esperàvem menys, ens va agradat força. Molt viva i acollidora, i no pas com tenim la imatge que ens en fem. En tot cas, es tracte d'una ciutat bulliciosa, però sense esdevindré caòtica, i amb alguns edificis i llocs fascinants:

- La Catedral Alexandre Nevski: impressionant !!!.

- L'església Russa, amb les seves cúpules daurades.

- Les runes romanes amb l'església de Sant Jordi.

- El Teatre Nacional.

- L'església de Nedelga.

- Els carrers comercials, amb les parades de fruites al costat dels tramvies.

- El mercat, obert quinze hores diàries, de dilluns a diumenges.

Sofia és als peus d'una muntanya de 2.200 metres d'alçada. Per a la gent de Barcelona és com si el Tibidabo s'alcés 1.700 més a munt. Hi ha unes pistes d'esquí amb una gran vegetació, podeu pujar-hi amb un telecadira. Nosaltres vam anar al Monestir de Dragaleutsi (es pot arribar en taxi i/o en una combinació d'autobús i tramvia des del centre). Està situat a la part baixa de la muntanya, al bell mig del bosc.

Monestir de Rila, a uns 100 km al sud de Sofia. En el massís de Pirin. Una visita imprescindible. El Monestir de Rila és considerat el focus de la identitat búlgara. Ens va fascinar. Es en un lloc maquíssim vorejat d'espessos boscos i muntanyes de dos mil metres. El conjunt arquitectònic és preciós. L'església pròpiament dita, dins del patí del que són els edificis monàstics (amb les seves celes) és ple de pintures, tant exteriors com interiors. L'entrada era de franc i podeu recorre tots els pisos amb llibertat, encara que les habitacions resten tancades. Ah!! al costat del monestir vam trobar una granja que venien un iogurts "in-cre-i-bles"!!.

Massís de Rila i Pirin: Uns llocs per fer excursions, muntanyes amb boscos, tenen un caire pirinenc. Només ho vam fer de passada. Ens va estar plovent. La carretera 19 voreja l'est del massís del Pirin, per Goçe Delçeb. Per una ruta tortuosa i en mal estat creuem el sud del Pirin, i que va a parar al poble de Pirin. El poble es troba en un cul-de-sac situat en una vall estretíssima. En ell ressalten les teules vermelles. Uns massissos per descobrir pel gran públic. Potser millor així!!. Boscos plens de fruites del bosc i bolets.

Bansko és un poble de muntanya situat a la carretera est-oest que separa els massís de Rila al nord i Pirin al sud. Vam arribar-hi en ple aiguat, amb llamps i trons. Ens vam instal·lar en un apartament per 22 € tots quatre!!. Es un poble de muntanya, amb cases de pedra típiques de la regió i amb un traçat dels carrers original, tot molt ben conservat. També és interessant l'església, amb el sostre de fusta i les seves belles pintures. Pugeu també, per una carretera que porta a les properes pistes d'esquí: puja fins els 1.750 metres d'alçada. Podreu gaudir d'una bona excursió pel bosc, on vam trobar cabassos de gerds, maduixes i altres fuites del bosc. Si desprès compreu els excel·lents iogurts búlgars podeu fer un iogurt amb fruites del bosc del tot casolà i immillorable.

Melnik, al sud del massís de Pirin i ja proper a la frontera amb Grècia. Aquí el paisatge esdevé més sec. Hem passat del pins als roures i a un terreny arenós. De fet, és famós per les seves formacions arenisques de formes piramidals que són per molts llocs. Molt atractives!!. Apart d'aquestes formacions tenim el monestir de Melnik, situat en un altiplà pelat de vegetació. Alerta amb les tortugues per la carretera.

La nostra visita a la GRÈCIA continental es va circumscriure a les zones de la Tessàlia i l'Epiro. Vam sortir de Bulgària fins arribar a Thessalonika per agafar l'autopista de la costa fins Platamonas, als peus de l'Olimp. Amb una platja de sorra blanca maquíssima i vigilada pel castell del mateix nom. El castell tanca a les 15:00h. La platja, amb la calor que feia, ens deia que ens banyéssim, cosa que vam fer. A partir d'allà vam anar cap a Larissa per endinsar-nos ja cap a l'interior. Els llocs on vàrem estar van ser els següents:

Vall de Tembi: Es tracte d'un congost d'uns 10 quilòmetres amb un riu força cabalós malgrat ser l'estiu. Hi ha una surgència amb una gruta, un monestir, Agia Pareskevi, amb una font d'aigua on arribem peregrins per recollir-ne. Un petit port d'on surten barques per recórrer el congost. Un paratge verd, al bell mig d'un lloc sec, força sorprenent. S'arriba des de Larissa tot vorejant el Mont Olimp.

Meteora. Què dir de Meteora que no sigui elogiós, amb els seus paisatges increïbles i el seus monestirs penjats de les roques. Els edificis són les pinzellades definitives del paisatge natural, que conformen les parets i roques, que s'alcen, de sobte, sobre la plana de la Tessàlia, com si fos Montserrat, amb les seves altívoles agulles. Es poden visitar 6 monestirs (que encara estan habitats, però n'hi ha d'altres abandonats). Vam fer base a Kalambaka, un poble als peus de Meteora. Tots els monestirs tenen unes vistes increïbles, així com increïble és com els van poder construir. Però sobretot la pregunta és: com van poder pujar per primera vegada (sense equips d'escalada !!)??. Penjaven escales i tallaven esglaons a les roques. Van construir politges per on pujava la gent. Bé, tot sembla mentida. En quant als monestirs, són edificacions dels segles XV i XVI amb uns preciosos frescos i un conjunt arquitectònic bellíssim.

Per fer les visites tingueu en compte que en temporada alta els autocars provinents d'Atenes fan que les cues resultin insuportables. Això ens va passar entre les 11:00 i les 12:00 hores principalment. Tanmateix, a primera o darrera hora la gent desapareix. I de fet, al càmping on estàvem, amb una bonica piscina, només érem 4 grups de persones!!. Sembla que la resta ve i torna d'Atenes en el mateix dia. La calor és bastant forta, 33ºC, i com les visites són de pujar i baixar escales, és millor que us hidrateu força. Estan tots molt a prop uns dels altres, i amb cotxe és qüestió de minuts arribar-hi.

Per cert, les dones no poden entrar amb pantalons, ni llargs ni curts. Però no patiu, a l'entrada sempre trobareu una espècie de "pareus" per posar-vos. En canvi, si porteu faldilla, no importa la mida, no tindreu cap problema per entrar.

En quant als monestirs...

- Agios Stephanos: S'accedeix còmodament per un pont de 8 metres de llarg. És el de més fàcil accés.

- Agia Triados: S'accedeix per un camí de 145 esglaons tallats a la roca.

- Voirlaam: S'hi accedeix per una camí de 195 esglaons (fins el 1923 s'havia de pujar per una escala de corda penjada al buit). És impressionant.

- Gran Meteora (Metamorphosis): Es puja per unes escales des del pàrquing. Només són 115 esglaons.

- Roussanou: Molt guapo!!!. S'hi accedeix per 2 ponts sobre el buit!!. Es el més petit de tots. Us fareu creus de com s'ho van fer per aixecar-lo.

- Agia Nikolau: Va ser el darrer que vam visitar (a primera hora del segon dia, sense quasi ningú). Molt tranquil, bell i amb una panoràmica magnifica. L'església, al primer pis els seus balcons, tot expressava una sòlida tranquil·litat. Visita amb música (una espècie de càntics). Una cloenda de mèrit que ens va fer veure, un cop més, la gran diferència quan pots fer una visita sense els odiosos grups que surten dels autocars.

En tot cas cal que conduïu per les diferents carreteres de les Meteoras. Boniques vistes sobre l'entorn, la vall i els monestirs. Des de les terrasses dels diferents monestirs es veuen magnifiques vistes sobre la resta, convertint-se així en miradors privilegiats. Podreu veure que, apart dels grans monestirs, hi ha restes d'edificacions precàries o petites coves i baumes on vivien eremites i monjos en una situació d'aïllament (i verticalitat) sorprenent. Igualment sorprenents són les restes dels esglaons tallats a les roques per on s'hi accedia. Uns veritables precedents de les vies ferrades i de l'escalada.

Trobareu un bells paratges de muntanya al sortir de Meteora cap a Metsovo, a l'oest. Una carretera plena de corbes i ports de muntanya que pugen fins els 1.850 metres d'alçada. Una carretera amb boscos de pins i prats que trenquen totalment amb l'idea típica de Grècia. Cal que passeu pel llac d'Aoos.

Metsovo és com una mena de Setcases grec. Nosaltres vàrem arribar en dissabte. Estava ple de grecs que anaven a passar el dia, que suposo s'ajuntaven amb els que ja estaven instal·lats de vacances. Es un centre d'esquí i d'esports de muntanya.

Ioannina: una ciutat que s'assenta al costat d'un bonic llac. Sobre un turó amb belles vistes sobre ell llac s'alça l'antiga fortalesa. A la part més alta hi trobem l'Aslan Aga, una mesquita convertida en museu. La visió sobre el llac i les muntanyes és superba. Tota la regió de L'Epiro és força muntanyosa. Sortint cap a l'est en direcció a la costa (Igoumenitsa) el paratge és molt agresta, amb pocs pobles i amb diversos colls de muntanya. Uns 85 quilòmetres.

Igoumenitsa: La ciutat no té cap mena d'interès. Ara bé, és el punt de sortida dels ferris cap a Corfú i Itàlia. A més, a pocs quilòmetres en direcció a Albània té una platja bastant solitària i força gran a peu de càmping. Hi ha la tira d'agències on comprar els bitllets pels ferris. No cal venir amb reserva: nosaltres, al bell mig de l'agost no vam tenir cap problema. Varem comprar el bitllets un parell de dies abans de sortir. Només arribant per la carretera, abans d'arribar al poble, trobareu un munt d'agències. Dins del poble encara n'hi ha més.

Tota aquest tram de costa és completament sec. Cabres i oliveres resseques conformen un paratge dur, ja més típic de l'idea de Grècia. Hi ha un pas fronterer per passar a Albània. Es una zona força muntanyosa sense un arbre. Els matolls que creixen és on pasturen els bens i les cabres que trobem. A la plana, prop de la costa, hi ha cultius de tarongers i horta regada per un riu que sorprenentment portava aigua. Abans de la frontera d'Albània unes caletes de pedres completament solitàries, cabres a part, són uns llocs ideals per banyar-vos. De fet, entre la platja del càmping i les caletes que trobàvem a peu de carretera, podem dir que ens passàvem el dia a l'aigua.

Corfú (Kerkira): A una hora i mitja en ferri des de Iogoumenitsa. Una illa en front de la costa albanesa, força diferent del paisatge de les illes gregues del mar Egeu. Aquí ens trobem amb una illa força poblada, un intens caos circulatori i un "follon" de carreteres que creuen tota l'illa amb unes indicacions molt dolentes.

Però què més dóna?. Es un gust perdre's per aquestes tortuoses i estretes carreteres gaudint del muntanyós interior. Res a veure amb les pelades illes de l'Egeu: aquí us trobareu amb una vegetació que ho cobreix tot (alzines, xiprers i sobre tot unes enormes oliveres que són arreu). Els pobles, penjats en aquestes muntanyes, són travessats per estretíssimes carreteres.

A prop de Sinardes hi ha una platja, a peu d'un penya-segat, fent una badia per on la carretera baixa de cop. Cap al sud hi ha altres platges de sorra amb una aigua blavíssima i a l'extrem sud el monestir de Panagia Viachernon, un lloc molt conegut i fotografiat.

Un altre lloc emblemàtic de l'illa és Paleokastritsa (al nord-oest). Aquí trobareu unes cales envoltades de penya-segats que continuen en muntanyes cobertes de xiprers. Molt, però que molt maco. A més de les cales, sobre un promontori hi ha situat el monestir del mateix nom. Quines vistes!!!. Es sorprenent, ja que més que un monestir ens donava la sensació d'una casa pairal plena de flors. La cala sota el monestir és una meravella.

La capital, Kerkira, és una preciositat, amb un casc antic ple d'edificis i carrers venecians, però molt ple de turistes i botigues de souvernirs. Venint de les "solitàries" Romania i Bulgària i la Grècia continental, el conviure amb tant bullici ens va xocar. Si obvieu la gent, passejar pels bonics carrers és molt agradable.

Malgrat que ITÀLIA només la vam considerar com el lloc de pas per tornar a Barcelona, no vull deixar l'oportunitat de comentar un parell de visites que vam fer i de les quals considero imprescindibles que us atureu, encara que només sigui per gaudir-ne una mica. Es tracta de:

Assisi: no hi ha altre qualificatiu que el de formidable !!!. Gaudireu d'aquest poble medieval d'allò més. Ja teníem noticies de que era maco, però tot i així ens va sorprendre. Passejar pels seus carrerons i places i visitar les seves esglésies és per quedar-s'hi un parell de dies. Nosaltres vàrem estar tot un matí, fins l'hora de dinar. Ens va donar per veure el fonamental, però sobretot remarcar la fantàstica església de San Francesc, amb dues naus pràcticament superposades (mai havíem vist quelcom semblant). A quina més maca. Bellíssimes pintures de Giotto i de la seva escola emmarquen els murs i les bovades, donant així continuïtat al nostre itinerari pictòric i arquitectònic de les esglésies que va començar als monestirs ortodoxos de la Bucovina, va continuar per Sofia, Rila i Meteora. I ara aquí, amb l'estil gòtic, cloent amb un estil artístic diferent.

Comentar-vos que vàrem arribar a Assisi per una carretera abans d'Ancona (la S77). Una bonica carretera de muntanya que arriba a l'Umbria tot travessant un bells paratges.

Siena, on vam fer una parada testimonial per tal de gaudir de la seva famosa plaça i de la l'ajuntament. La cua per a pujar a la famosa torre de l'ajuntament era immensa. El Duomo estava en obres i la cua també era fenomenal. Està clar que això d'Italia sempre s'ha de visitar amb un altre ritme i conscienciació. Quina gentada hi ha arreu!!. En fi, ens vam conjurar per tornar, sobretot en dates més propicies que a mitjans d'agost.

Entre Livorno i La Spezia hi ha unes platges on podeu parar a banyar-vos si esteu cansats de tanta autopista. Nosaltres vam dormir a Lido de Camaiore. L'avantatge és el gran nombre d'hotels i càmpings que hi ha. Encara que costi sempre podeu trobar algun lloc per passar la nit malgrat ser temporada alta. No us comento res més d'Itàlia, doncs la resta va ser anar per autopistes.