Diari d'un viatge de 14 dies a la República de Sud-àfrica

Sortim de Barcelona a les 18:20 direcció Johannesburg, via París, amb Air France. Volem amb un Boeing 777, dels que disposen de pantalleta personal per veure pel·lícules, música, etc.

Al dia següent arribem a l'aeroport de Johannesburg a les 9:35 del matí. Recuperem la maleta, passem el control policial i aprofitem per treure diners a l'aeroport. Tot seguit agafem un taxi i ens n'anem a l'hotel, el Protea Hotel Gold Reef City. Johannesburg té fama de ser una ciutat molt perillosa, especialment a les zones del centre. Per això ens agafem un hotel que està dins d'un parc temàtic ambientat en l'època de la febre de l'or. Així podem passejar per dins el parc.

Decidim dedicar el primer dia a recuperar les hores de son perdudes, ja que, tot i que no hi ha trastorn d'horari, després de deu hores dins d'un avió estàs igualment fet pols (no hem provat mai com deu ser volar en business o en primera...)

A primera hora anem a visitar el Museu de l'Apartheid, a pocs metres de l'hotel. És un museu molt interessant que explica la història política de Sud-àfrica i reflecteix els canvis que en pocs anys ha viscut el país. Està ple de grups escolars. Tot seguit ens porten el cotxe, un 4x4, que hem llogat des de Barcelona per internet i sortim cap a Nelspruit.

Aprofitant que el sud d'Àfrica ha estat recentment cartografiada per a GPS utilitzem un Tom-Tom amb els mapes del país. És de gran utilitat, no només per no perdre's, sinó perquè condueixen per l'esquerra, com al Regne Unit (ells diuen que som els europeus els que conduïm pel costat equivocat...). El trajecte de Johannesburg a Nelspruit dura entre 4 i 5 hores. Les carreteres són bones, tot i que de vegades et vas trobant peatges, sense que això impliqui cap millora ni diferència en la carretera. Són molt britànics en la conducció, és a dir, respecten les prioritats i les normes de circulació al peu de la lletra, no utilitzen el clàxon, etc.

En una parada per dinar aprofitem per comprar uns altres prismàtics, element imprescindible per a qualsevol viatge a una reserva amb la intenció de veure animals. Són molt més barats que a Europa i de la mateixa qualitat. Arribem a Nelspruit i dormim a l'hotel Mercure Nelspruit.

Sortim a primera hora cap a una de les portes del Kruger National Park, la Cocodrile Bridge, que està just a tocar de la frontera amb Moçambic. Fem els tràmits per entrar al parc. Ja teníem les reserves fetes prèviament per dormir a dos camps.

L'organització del parc és excel·lent, superior a la de molts països europeus. Tot està controlat. El parc obre i tanca a una hora determinada, segons el mes de l'any. Els camps també tenen una hora d'obertura i tancament, que es compleix britànicament. En aquesta època de l'any els camps tanquen a les 17:30. Si arribes més tard el trobes tancat. T'obren, però et posen una multa (i et deuen mirar molt malament perquè ho consideren una falta de respecte). Per a més informació cal consultar el web de South Africa National Parks, que conté tota la informació necessària.

El parc té diversos camps, cadascun d'ells amb allotjaments de tota la gamma, que van des d'espai per acampar fins a casetes amb cuina i aire condicionat. Entremig hi ha totes les opcions possibles. Nosaltres optem per un bungalou. És important reservar perquè sovint s'omple, i tot i que des d'Europa sembla que no hi haurà tanta gent... resulta que sí, i que en caps de setmana o vacances escolars no hi cap ni una agulla (els visitants sud-africans solen reservar amb mesos d'antelació).

Està absolutament prohibit baixar del cotxe (també ho compleix tothom), i donar res de menjar als animals. Hi ha punts delimitats on es pot baixar del cotxe, la majoria amb servei de menjar i lavabos. Comencem la nostra ruta anant a una gorja on hi ha hipopòtams. Ens trobem un ranger armat que ens acompanya per poder acostar-nos-hi a peu. Seguim voltant. S'ha d'anar com a màxim a 50vkm/h a les carreteres asfaltades i a 40vkm/h a les de terra, que estan en perfecte estat. No cal un 4x4, tot i que la majoria de gent en porta perquè són cotxes més alts i tens més visibilitat. Cal tenir en compte les hores que es necessiten per fer les distàncies del parc, és a dir, per fer 80 km s'hi pot estar unes 3 hores, depenent també de si hi ha animals interessants pel camí. Sovint es troben embussos a les zones on es veu algun dels cinc grans: lleons, lleopards, búfals, elefants o rinoceronts. La carretera queda col·lapsada i cada cotxe comença una lluita mil·límetre a mil·límetre per aconseguir el millor lloc per veure l'animal en qüestió, sense mai baixar del cotxe, però sempre amb bona educació.

Dinem al camp de Lower Sabie, que té un mirador sobre el riu des d'on es veuen hipopòtams i cocodrils. Al llarg del dia també veiem lleons, elefants, girafes, tot tipus d'antílops, i alguna serp. Arribem a Skuzuka, el camp més gran de tots per passar la nit. La majoria de camps tenen botiga i restaurant, tot a preus assequibles.

Tots els allotjaments disposen de barbacoa, l'esport nacional del país, amb perdó pel rugbi i el futbol. Pots comprar llenya i tot el que et calgui a la botiga del camp.

A més de pagar l'allotjament s'han de pagar les taxes de conservació del parc, per cada nit que hi passis. Si es visita només un dia també es paga la taxa, que al Kruger són 132 rands per persona i dia. S'han de pagar taxes a tots els parcs, però el preu varia a cada un d'ells. L'últim dia, a més, t'han de fer un permís per sortir del parc, perquè sinó pots tenir problemes en arribar a la porta de sortida.

Tot i que a l'hemisferi sud és hivern en aquestes dates, durant el dia fa molta calor al parc, però quan cau la nit, cap a les sis de la tarda, fa fred i cal anar ben abrigat.

Seguim la nostra ruta pel Kruger, veient animals i gaudint dels paisatges, que van canviant a mesura que avancem cap al nord.

Dormim al camp de Satara. Aquí aprofitem per apuntar-nos a una ruta (en diuen un game drive) de nit. Tots els camps en fan i consisteixen en un camió preparat per portar entre 15 i 20 persones, de manera que els turistes queden molt elevats i poden veure millor la vida salvatge. N'hi ha a totes hores, però la diferència és que a partir de les 17:30 ningú està autoritzat a voltar sol pel parc i és l'única manera de veure la vida al parc de nit. Ens costa 110 rands per persona (uns 9 €) i dura dues hores, però la nostra sensació és que no s'acaba fins que es troba algun animal memorable, perquè a nosaltres ens va durar dues hores i mitja, fins que vam veure una parella de lleons, just a un metre nostre. També vam veure búfals, rinoceronts, girafes, elefants, etc.

Continuem fent ruta pel parc. A mesura que puges cap al nord hi ha proporcionalment menys animals, però el paisatge és més espectacular i el parc més tranquil i solitari. La part sud és on hi ha més concentració, tant d'animals com de turistes i sobretot tours. Nosaltres vam arribar fins més o menys la meitat del parc, però es nota molt la diferència amb les zones més pròximes a les portes del sud. La ruta cap al nord és igualment aconsellable. A més dels animals també veiem un baobab i diversos arbres impressionants.

A la tarda sortim del parc Kruger per la porta de Phalaborwa i ens dirigim a Graskop, on hem reservat una habitació en el B&B The Graskop Hotel, un hotel excel·lent i a bon preu.

Passem per una zona de muntanyes, amb una carretera plena de camions pujant diversos ports de muntanya. El GPS és de gran ajuda. Cal dir també que a Sud-àfrica totes les carreteres són, per definició, autovies, ja que quan un cotxe vol passar l'altre s'arracona a la vorera de la calçada i s'avança sense envair l'altre carril. No importa que hi hagi corbes o que sigui un port de muntanya. Després d'avançar s'agraeix posant dos segons els quatre intermitents.

Sortim de Graskop i anem a veure el God's Window, un mirador impressionant sobre el Lowveld situat als escarpats de Drakensberg. També veiem el Pinnacle, una construcció rocosa de difícil descripció. No estem lluny del Canyó del Blyde River, a uns 30 km, però no tenim temps d'anar-hi. Marxem cap al Kruger Mpumalanga International Airport per agafar un vol de South African Airways cap a Ciutat del Cap. Només hi ha un vol directe al dia, que s'omple amb turistes. La terminal de l'aeroport està en consonància amb el paisatge: el sostre és d'una mena de canya, queda completament integrat amb l'entorn. Aquí tornem el nostre primer cotxe.

Arribem a Ciutat del Cap després de 3 hores de vol, a les 16:30 de la tarda. Anem a recollir el nostre segon cotxe. Aquest cop ja no és un 4x4, però sí que l'agafem automàtic per poder conduir al revés més fàcilment. Ens n'anem cap al Protea Hotel Sea Point, també reservat per internet des de Barcelona. Anem a passejar per la platja i a veure l'oceà. Aquí es nota molt més que és hivern, no només a la nit, sinó també durant el dia. Ciutat del Cap és un lloc molt més relaxat que Johannesburg, no té els greus problemes de seguretat que té la capital, tot i que les diferències socials es poden veure a tots els racons del país.

Anem a Robben Island, l'illa on va estar pres Nelson Mandela durant 18 dels 27 anys que va estar a la presó. Era també el lloc habitual on es tancaven els presos polítics negres. La visita es composa d'un desplaçament durant mitja hora en vaixell, una ruta en autocar i una visita a peu a la presó. Tant la visita en autocar com la de la presó es fan amb la companyia d'un guia, que sempre és un ex-pres polític de l'illa. En el nostre cas, a l'autocar, ens va acompanyar un ex-pres condemnat a 18 mesos de presó per intentar intervenir en un míting del partit racista que manava i per repartir fulletons demanant la igualtat de drets. A la presó ens va acompanyar un ex-pres que va passar vuit anys a l'illa per formar part de la branca armada del Congrés Nacional Africà i que es dedicava a fer sabotatges. Els hiverns són prou durs, nosaltres anem amb polar, i ens expliquen que els presos negres no tenien dret a portar ni sabates, ni mitjons ni jaqueta. Les cel·les no tenien vidres. Les condicions eren absolutament inhumanes.

Visitem la cel·la del Nelson Mandela (2 x 2,5 metres). Totes les cel·les tenen un dispositiu per detectar si algú parla amb companys d'altres cel·les. Si parlaven eren enviats a la cel·la de càstig. No hi havia serveis, només un cubell que podien buidar un cop al dia. Només tenien tres mantes, molt rudimentàries: una per utilitzar-la de matalàs, una com a coixí i una per tapar-se.

A la sortida ens trobem un pingüí africà amagat en un búnquer de vigilància. Aprofitem els vint minuts que ens queden fins a la sortida del vaixell per visitar la platja, on hi viu una colònia de pingüins africans.

Agafem el vaixell i tornem a Ciutat del Cap. Dinem en el waterfront i a la tarda passegem per aquesta zona que està molt animada. També anem al Company Garden, uns jardins d'estil britànic dins de la ciutat, veiem el castell de Ciutat del Cap, el barri de Bookap, amb les seves cases de colors, i el Parlament del país. Sud-àfrica té la peculiaritat de que té la capital legislativa a Ciutat del Cap i la capital administrativa i seu del govern a Pretòria. Després pugem a veure la vista nocturna de la ciutat des de Signall Hill, una muntanyeta propera.

Anem a intentar pujar a la Table Mountain. El dia abans hi havia l'anomenat tablecloth, és a dir, el núvol que s'instal·la a la muntanya i no deixa veure res. No només no ha marxat del tot el tablecoth, sinó que a més apareix un altre element que ens acompanyarà uns quants dies: el vent. L'aeri de pujada estava tancat per culpa del vent, i amb bon criteri, ja que quasi no podies ni sortir del cotxe perquè se t'enduia.

Anem al jardí botànic de Kirstenbosch, que conté una gran diversitat d'espècies exclusivament autòctones del país al llarg de 36 hectàrees. Està implacablement ben cuidat. És molt agradable de visitar. Seguim cap al Cap de Bona Esperança, que fa honor al nom que va tenir originalment, Cap de les Tempestes, ja que el temps és infernal. Passem per Hout Bay. Aquí veiem com la gent celebra el Youth's Day, el dia en què es commemora l'aixecament dels estudiants de Soweto contra la imposició de l'AfriKaans com a idioma en l'ensenyament. La protesta va acabar amb la massacre i assassinat de molts dels estudiants.

A Hout Bay és típic anar a veure les foques en un illeta propera, però tal i com està la mar, i amb el vent que fa, decidim deixar-ho per un altre dia. A l'altra part de la costa del cap també es veuen balenes, però el vent també impedeix veure'n cap.

Seguim per la Chapman's Peak Drive, una carretera espectacular enganxada a la costa i mig penjada de la muntanya. Arribem al Parc Nacional del Cap de Bona Esperança, paguem les corresponents taxes, ja que també està gestionat per SAN Parks, i anem a Cape Point, la punta més al sud-oest d'Àfrica. Hi ha un far i un pal d'informació que mostra els quilòmetres que hi falten per arribar a Sydney, el pol sud, Paris, Singapur, Delhi, Jerusalem, etc.

Després anem al Cap de Bona Esperança, l'altre punta que sobresurt, la primera que giraven els mariners d'altres èpoques per acabar de vorejar l'Àfrica i començar a pujar. Tot i la fama, no és el punt més baix del continent, que és el Cap Agulhas, però és el més conegut.

Sortim del Parc Nacional i anem a Boulders, a Simon's Town, a veure la colònia de pingüins africans més gran del sud d'Àfrica. Són uns individus bàsicament marins i per això per terra són poc àgils, fet que els fa molt divertits. N'hi ha un munt tot i que estan fortament protegits. Pots passejar per una passarel·la de fusta que et permet estar molt a prop seu sense molestar-los.

En un vessament de petroli que hi va haver van haver de muntar una operació de salvament de pingüins. Els que no estaven afectats els van traslladar en camions a Port Elisabeth, a 800 km, i els que tenien chapapote al cos els van netejar perquè poguessin sobreviure i viatjar. Van aconseguir salvar el 90%. Els pingüins van tornar al cap de dues setmanes, per si sols a la platja on sempre han viscut. Van arribar just en el moment que acabaven de netejar les platges i la marea negra.

Seguim fins a Swellendam, a la part bòer profunda de Sud-àfrica, on hem reservat una habitació en un B&B. No només el nom de la població és holandès, sinó que també en són descendents els seus habitants de raça blanca. Aquí coincidim amb una parella italiana que està fent la volta a tot Àfrica, en l'anomenada 2 Africa 4 Love Expedition.

Sortim cap al Cap Agulhas, aquest sí, la punta més al sud d'Àfrica. El vent també és infernal. Hi ha un far que es pot visitar, que consisteix en un petit museu i en pujar a dalt del far, però pel vent no deixen pujar a veure la vista, també amb bon criteri.

A part del cartell que deixa constància del lloc on som, hi ha les restes d'un naufragi, com tants altres a la zona. Ens acostem també a veure el poble d'Arniston, típicament pescador, però en ser hivern està desert. Continuem cap a la Garden Route, i dormim a Knysna, al B&B Overmeer. Té unes bones vistes del llac.

Visitem el waterfront de Knysna i seguim cap al Tsitsikamma National Park, un parc nacional adequat per fer caminades i, en aquest cas, sense animals perillosos. Permet veure balenes i dofins en aquesta època de l'any... si no hi ha mala mar, ni vent, com era el cas d'aquell dia. El parc està ben organitzat i pots fer diverses rutes a peu en funció del temps que hi vulguis dedicar. Nosaltres anem fins a la desembocadura del riu Storms.

Continuem cap a l'Addo National Park, on tenim allotjament reservat dins el parc. Aquest parc és famós pels seus elefants.

Passem el matí voltant pel parc. També té unes normes semblants al Kruger: horaris estrictes, prohibit baixar del cotxe, etc. És, però, molt més petit, té més vegetació i menys animals. Veure elefants és més complicat, tot i que n'acabes veient. En el nostre cas vam poden veure com dos elefants arrasaven un arbre i després ens creuaven el camí a pocs metres per davant. Tot un espectacle.

A la tarda arribem a Port Elisabeth, fem un volt pel centre, que no té massa res de destacable, i anem a l'aeroport per agafar un vol a Johannesburg. Tornem el nostre segon cotxe de lloguer. A les 9 de la nit arribem a Johannesburg i dormim en un hotel prop de l'aeroport.

A les 10 ens recull un guia oficial per anar a fer un tour per Soweto, que dura quatre hores. També ho havíem acordat per internet des de Barcelona, al preu de 320 rands per persona. L'empresa s'anomena Whupo Tours. Porta un minibus, però només som nosaltres dos. Soweto està lluny i anar i tornar ja ocupa quasi la meitat del temps. Un cop allà t'ensenyen les diferents cares de Soweto: les cases europees dels negres que han prosperat i viuen bé, les casetes humils majoritàries de Soweto, però dignes, i les barraques miserables on viu el 20% de la població que encara espera les cases que el govern va prometre en acabar-se l'apartheid, fa quinze anys.

També ens porten al museu que han fet en honor del fets del 16 de juny de 1976 (la massacre dels estudiants) i ens ensenyen la casa de Winie Mandela, Desmond Tutu i la casa familiar de Nelson Mandela (ara és un museu, però està en obres).

La ruta és interessant i permet trencar els tòpics que hom té des d'occident sobre com es viu a les townships, tot i que els tòpics existeixen i afecten un 20% de la població. Sorprèn la gran quantitat d'anuncis d'empreses funeràries que es veu per tot arreu. Segons el guia és perquè un funeral és un esdeveniment social, en el qual la gent es gasta molts diners. Hi ha una altra raó que el guia no ens explica: el gran nombre de funerals que hi ha a causa de la sida. Mai ningú esmenta aquesta malaltia, que és un tabú social molt gran.

Després tornem a l'hotel, recollim les maletes i anem amb la seva llançadora gratuïta al caòtic aeroport de Johannesburg: amb un terç nou, un terç en obres i un terç vell, tot preparant-se per acollir el Mundial de Futbol 2010. Arribem a Barcelona l'endemà a les 11:35, també via Paris, sense retard, però ens cal esperar gairebé una hora la nostra maleta... ja som a casa...