Diari d'un viatge a Namíbia, Botswana i Zimbabwe

En el primer dia d'aquest viatge a Namíbia sortim de l'aeroport de Barcelona/El Prat en un vol de Lufthansa i aterrem a l'aeroport alemany de Frankfurt sobre les 4 de la tarda.

Després d'una breu escala agafem un vol de la companyia Condor que ens porta fins a l'aeroport internacional de Windhoek, la capital namibiana, on aterrem a les 5:30 de la matinada del dia següent.

En el moment de la nostra arribada, a les 5:30 de la matinada, feia un fred que pela, només 13 graus. En l'aeroport internacional Hosea Kutako de Windhoek ni finger ni autobús: a peu per la pista des de l'avió, fent cua per entrar dins la terminal, gelats de fred.

El taxi ens ha dut des de l'aeroport a l'oficina de la companyia de lloguer de cotxes, on ens han donat un trasto enorme, un Toyota Land Cruiser 4x4.

A les 9 del matí ja estem a la Rivendell Guesthouse, situat al centre de Windhoek, i la temperatura al carrer ja és de quasi 30 graus!.

Sopem al Joe's Beer House, un lloc molt curiós i recomanable, evidentment ple de guiris com nosaltres. Val la pena anar-hi, malgrat que el menjar és normalet.

Hem esmorzat a les 7:15 del matí. Es una hora normal aquí, els horaris van d'una altra manera. L'esmorzar al Rivendell Guesthouse ha estat bé.

Ahir a la tarda vam fer una volta per Windhoek, la capital de Namíbia, però no hi ha massa a destacar. Es una ciutat lletja, sense cap interès.

Girafes de camí a Bagatelle

A les 9:00 hem agafat la carretera B1 cap al nostre allotjament d'avui, el lodge Bagatelle, passant per la població de Rehoboth, en una ruta de 260 km cap al sud des de la capital.

Fins a Mariental la carretera és asfaltada i monòtona: una recta interminable amb un parell de corbes que deuen posar per fer bonic. Però un cop agafada la carretera no asfaltada cap a Bagatelle hem vist girafes. Hem parat el cotxe de cop per a fer fotos i emocionar-nos.

Cap a les 12:30 del migdia hem arribat al lodge Bagatelle Kalahari Game Ranch, un lloc espectacular al mig del desert i situat en la zona de Hardap.

Hem dinat i a les 14:30 hem fet una excursió amb una mena de bus descapotable a veure òrix, nyus, antílops i altres bèsties. El paisatge es tal com hom espera d'Africa.

A les 6 de la tarda ens han dut a un lloc al mig de l'estepa on ens han servit begudes (gin tònics) i hem vist la posta del sol. Després de fer les fotos de rigor hem anat a sopar, a les 19 h, ja negra nit.

Però abans hem fet una passejada per a veure els milions i milions d'estels que tenim al damunt, i que no veiem mai en la nostra vida quotidiana.

El sopar al lodge és boníssim: òrix a la brasa amb una salsa una mica picant.

A les 7 ja estàvem esmorzant, una truita farcida de bacó, fruita, torrades i cafè.

A les 8, el Saïm, que és el nostre guia, ens porta a fer una excursió a peu per l'estepa per a conèixer els boiximans o bushmen. Feia bastant fred. Tres d'ells ens han saludat parlant el seu idioma, una llengua molt curiosa, plena de clics i clecs que fan amb la llengua.

Ens mostren com sobreviuen, com cacen estruços, com guarden l'aigua dins d'ous d'estruç o com fan xuxes amb una mena de goma que treuen d'un arbust. Al final arribem a un àrea on hi havia tres cabanes petites i una família al voltant del foc. L'avi explica alguna cosa més i aprofiten per vendre collarets i polseres. En comprem tres.

Al cap i a la fi tot es una mica de comèdia, però al mateix temps ens permet fer fotos sense tenir la sensació d'envair la seva intimitat.

Cap a les 11 del matí agafem la carretera cap a Sossusvlei, en un trajecte de més de 350 km cap a l'oest. Uns kilòmetres després de la ciutat de Mariental la carretera ja no és asfaltada, però és prou bona per anar a quasi 100 km per hora sense massa problema.

A les 5 de la tarda passades arribem al Sossus Oasis, on muntem les tendes damunt del cotxe per primer cop. Fa vent, però no massa fred. El paisatge és desolador, però preciós. Veiem milions d'estrelles al cel.

Hem dormit per primer cop en aquest viatge a la tenda damunt del cotxe. Es més còmode del que em pensava, però tota la nit ha bufat un vent infernal que ho bellugava tot.

Sossusvlei

A les 5 del matí ens hem llevat per estar a la recepció del Sossusvlei Lodge, on ens recullen per anar cap al Dead Vlei. Ens ha ofert cafè i pastes.

El camí al Dead Vlei està asfaltat uns 40 km o més. Anem amb una mena de bus petit, descobert pels costats. El vent segueix bufant sense pietat i aixeca molta pols. Però això no evita que quedem impressionats per la bellesa i la immensitat del desert del Namib.

Fem varies parades pel camí i el guia troba i ens mostra la Dancing White Lady, una aranya blanca verinosa que s'amaga sota la sorra. El guia, que es diu Gabriel, l'agafa sense problema perquè està adormida.

Arribem al pàrquing del Dead Vlei cap a les 8 del matí, aproximadament, i hem començat a caminar duna amunt. Un cop a dalt hem baixat pel dret, esquiant per la sorra, fins arribar al Dead Vlei, un llac sec amb arbres morts. Una imatge d'una bellesa immensa i desoladora.

Esmorzem a sota d'una acàcia, a taula, amb el que el Gabriel ens ha portat: embotits, pa, mantega i melmelada, sucs, iogurt, cereals i cafè. Un esmorzar excel·lent que compartim amb uns holandesos.

Tornem al lodge Sossus Oasis cap a les 12 del migdia. Dinem al restaurant del càmping veí i ens dutxem a l'aire lliure, sota un paisatge esplèndid.

A les set del matí ens hem llevat després d'una nit un altre cop ventosa. Però hem dormit bé.

Hem plegat les tendes, no sense una certa dificultat, i tornat a prendre la C-19 i després la C-14 cap a Walvis Bay, en un trajecte d'un 380 km. Avui fem una quilometrada.

El nostre vehicle durant aquest viatge

La carretera segueix sense estar asfaltada, però podem anar a una mica més de 100 km per hora, aixecant molta pols i molant mogollón.

El paisatge segueix sent desolador i impressionant. Hem parat un parell de cops a fer fotos.

A Solitaire hem parat a esmorzar un Strudel boníssim, en una mena de lloc amb botiga, lodge, forn de pa, bar i restaurant al mig del no res. I quan dic no res, és literalment no res. El nom de Solitaire li escau perfectament.

Hem arribat a Walvis Bay i dinat Schnitzels al Lemon. I després hem anat a veure la colònia de flamencs de la badia.

En la badia de Walbis Bay hi ha també unes salines enormes, amb camions que carreguen sal.

Cap a les 6 de la tarda hem arribat a Swakopmund, situat uns 42 km al nord de Walvis Bay, i sopat en un restaurant portuguès. El lodge on dormim avui, l'Amanpuri Travellers Lodge, no és massa bo.

Avui hem fet una classe/excursió pel desert. Uns guies de la companyia Living Desert Adventures ens ha dut desert endins, en uns jeeps preparats, per a buscar animalets, com per exemple geckos, escorpins, camaleons, escarabats, aranyes i serps. El millor de cada casa.

Primer hem après a distingir les petjades de cada bèstia. Llavors, un cop localitzats, a treure'ls de dins la sorra on dormen, ja que quasi tots ells són animals nocturns. S'amaguen sota la sorra per a evitar el calor i la deshidratació del dia.

La serp Bitis peringueyi és petita, però resulta que la seva mossegada fa tan mal que voldries morir-te.

Un cop estudiats tots els bitxos (la veritat és que els guies ens ho han explicat molt bé i se'ls notava passió pel tema) hem fet un volt pel desert, duna amunt i duna avall.

El desert de Swakopmund és groc, a diferència del de Sossus que era de color acarbassat.

Per la tarda passejada de botigues a Swakopmund i sopar al restaurant Jetty Bridge, situat al final d'una passarel·la de fusta que s'endinsa a l'oceà Atlàntic.

Esmorzem a les set del matí en punt perquè a les 8:30 hem d'agafar un vaixell per anar a veure dofins a Walvis Bay. El vaixell és un fora borda no massa gran, però bastant potent.

El condueix una noia blanca rossa i molt pigada, nascuda a Windhoek. Es alemanya de quarta generació vivint a Namíbia i es diu Crystal.

Pelicà navegant a Walvis Bay

Trobem foques molt aviat i uns pelicans enormes. Tots pugen al vaixell a buscar peix, ja saben què han de fer. Els dofins costen una mica més, però també els trobem. Juguen amb la barca i fan salts com tothom sap que fan els dofins.

Després naveguem fins el final d'una península on hi ha milers de morses cridant i aparellant-se. La pudor és increïble.

Al final la Crystal ens ofereix cava i un pica pica bastant bo. I ostres. Ja no dinarem.

Al migdia anem amb el nostre vehicle fins a Cape Cross, situat uns 130 km al nord de Swakopmund.

A Cape Cross hi ha un altre assentament amb milions de morses. I la pudor dels seus excrements aquí ja és del tot indescriptible.

Anem al lodge,el Cape Cross Lodge, que és molt bufó, i passegem per la inacabable platja sota la boira baixa.

Ara som a la habitaci del lodge, esperant l'hora de sopar, a les 7:30 de la tarda.

El dia s'ha llevat a Cape Cross amb una temperatura de 13 graus i boira, però hem dormit divinament, amb el so constant del mar. I és que la nostra habitació estava a només 10 metres de l'aigua.

Ahir, abans de sopar, vam passejar per la platja i vam trobar una quants cadàvers de morsa i milions de petxines i musclos.

Després d'un esmorzar bastant bo, hem sortit cap a les 9 del matí en direcció a Brandberg, uns 200 km al nord-est de Cape Cross. La carretera voreja l'Skeleton Coast i veiem molts cotxes amb canyes de pescar enormes. Crec que es l'esport nacional.

En una hora de carretera hem passat de 13 graus a 40. A Uis hem posat gasoil, he comprat uns minerals a un pobre home i a la sortida del poble hem tingut el primer contacte amb els Himba. O més ben dit, amb les himba, que està clar que són elles les que manen.

Tenien unes quantes parades de braçalets, collarets i d'altres coses. Totes anaven despullades del tors, ensenyant els pits. Van molt ornamentades i son d'una bellesa excepcional. Els nens son també molt macos. S'omplen el cabell i el cos amb una mena de fang que els dona un to vermell preciós.

I d'una manera molt agressiva ens han començat a intentar col·locar el seu material, cadascuna el seu. Es discutien entre elles per veure qui ens venia el que fos. Evidentment hem hagut de regatejar, però ha estat dur. Els dels basars de Marràqueix n'han d'apendre molt d'elles!

Al final hem acordat pagar 300 dòlars namibis (uns 18 €) per quatre braçalets i unes fotos. Ha estat tot molt intens, però ha valgut molt la pena.

Quan anàvem cap el cotxe els nens ens han demanat sweets i els hem donat un paquet de caramels que dúiem. El més espavilat ha agafat tot el paquet i li he dit a la Joana que els repartís d'un en un. També ens demanaven aigua i fruita.

Hem seguit cap a les muntanyes Brandberg per a fer una excursió i veure unes pintures rupestres, però amb 40 graus a l'ombra hem decidit que era millor deixar-ho. O sigui que hem dinat a sota d'un chambao (ombra en l'idioma de Priego) i cap al lodge.

Només arribar al lodge, el Brandberg White Lady Lodge, l'únic que hi ha a la zona, hem contractat una sortida per a veure elefants. Feia tanta calor que dubtàvem entre els elefants i la piscina, però hem pensat que de piscines ja n'hi ha a Catalunya, però d'elefants no.

I L'excursió dels elefants ha resultat el més divertit de tot: hem anat pujats dalt d'un camió i al cap de mitja hora de sortir se li ha punxat una roda. I hem hagut d'esperar una hora perquè no podien canviar-la i han hagut de demanar reforços.

Un cop canviada la roda hem seguit i hem trobat una manada d'elefants enormes. Elefants del desert. Hem hagut d'estar molt quiets i callats, perquè són animals que poden ser agressius. Però els teníem a tocar i hem pogut fer bones fotos. Hem hagut d'esperar una bona hora a que els senyors sopessin al nostre costat. Ha estat una experiència formidable.

I a dos quarts de set de la tarda, ja de tornada al lodge, a sopar!!.

Avui és un dia de fer molts quilòmetres. Hem sortit a les 9 del matí de Brandberg en direcció cap a Khorixas, situat a poc més de 100 km al nord d'on estàvem.

Pel camí hem trobat una paradeta de noies Herero que venien artesania. Els Hereros són una altra tribu de la zona que van vestits de dalt a baix amb molts colors i porten un barret molt peculiar, amb punxes cap els costats.

Les nenes eren precioses i tenien noms com Fabiola, Lala, i coses així. El nen més petit de tots, que devia tenir 2 anys, es deia Cristiano, endevineu per què.

Ens han demanat fruita i aigua, però no en portàvem i al súper de Khorixas hem comprat muntanyes d'aigua fruita i caramels perquè no ens torni a passar.

El súper de Khorixas donava mal rotllo, amb molta gent demanant de tot, i hi hem estat poca estona.

A continuació hem enfilat cap a Twyfelfontein, situat uns 100 km a l'oest de Khorixas, un lloc amb gravats a la pedra de fa 2.600 anys i amb formacions rocoses molt peculiars.

Aquest és un lloc que no està malament, si no fos perquè la temperatura fora era de 39 graus i hem hagut de caminar una estona sota el sol.

Encabat hem seguit cap a Palmwag, la nostra destinació, situada a uns 108 km al nord-oest de Twyfelfontein. La carretera és molt dolenta, la pitjor de totes fins ara, i això ens ha fet retardar ben bé una hora.

Cap a les 5 de la tarda hem arribat a Palmwag i després de passar una tanca vigilada per un militar i una altra barrera (és una zona protegida per als animals) hem arribat al lodge on fem nit.

Aquest lodge, el Palmwag Lodge és possiblement el millor de tots els que hem anat fins ara. La nostra habitació és una cabana amb sostre de palla i parets de tenda de campanya. Tenim un porxo, així com dutxa i bany. És molt maca. També hi ha dues piscines i m'he banyat mentre el sol es posava.

Tot i que el lloc on hem dormit, el Palmwag Lodge, és genial i el sopar va ser el millor fins ara, la nit ha estat ben distreta gràcies a un simpàtic mosquit que anava amunt i avall per l'habitació.

I a les 5 del matí diana per anar a esmorzar a les 6 en punt i sortir de safari a les set. L'excursió promet bastant.

Tenim un guia blanc, ros, ulls blaus, barbeta arrissadeta i pantalonets curtets i camisa de safari. Un paio guapíssim, simpatiquissim i joveníssim segons les expertes opinions de la Joana i la Montse. Es diu William i va néixer a Windhoek, tot i que el seu avi era de Gales. Una monada de guia.

Doncs bé, amb aquest exemplar de guia hem sortit a les 7 en punt a caçar (fotogràficament) animalets.

Hem vist girafes, zebres, kudus, springboks, xacals i elefants. El paisatge és infinit, amb terres vermelles estampades amb una mena de planta verinosa que, si cremes els seus rostolls i aspires el fum, quedes en coma. Molt maca la planta.

Els elefants els hem vist al cap d'una estona i els hem seguit fins el lloc on beuen aigua. Allà ens hem aturat, hem parat taula i hem dinat veient-los com es dutxaven (ells solets) i com, de tant en tant, ens miraven per veure què fèiem. Realment ha estat una estona increïble, d'aquelles que només pots viure una vegada a la vida.

Encabat de l'excursió hem sortit pitant cap a Hoada, a uns 50 km a l'est de Palmwag, passant pel port de muntanya de Grootberg. Ell paissatge encara es desèrtic i volcànic.

Al càmping de Hoada, l'Hoada Campsite, situat en un lloc espectacular, ens hem trobat amb una sorpresa: no hi ha botiga de menjar. Això vol dir que no tenim sopar per avui. A més està ple de mosques i tampoc hi ha llum elèctrica a les parcel·les. Es a dir: ni menjar ni carregar bateries, ni wifi. Un puto desastre.

Preguntem als del càmping on podem trobar menjar i ens envia al poble més proper, on trobem només quatre xaboles amb una de més gran que diu mini market. Aquí trobem diverses persones que estan en un evident estat d'embriaguesa. Entrem a la botiga, la qual té una barra protegida per una tanca de ferro i a dins està ple d'alcohol. I per menjar només tenen espagueti, arròs i salsa de tomàquet.

O sigui que el menú d'aquesta nit està clar. Li explico al dependent el què volem amb algunes dificultats de comprensió i marxem d'allà cagant llets.

Fem el sopar, espagueti amb tomàquet i tonyina, després de veure com es posa el sol i a l'hora de rentar plats la Joana es troba amb un ratolí de camp que es menja les restes. Segons ella no era un ratolí, sinó una rata de claveguera enorme i es nega en rotund a fregar els plats.

A la nit abans de dormir seiem una estona a veure els estels, que se'n veuen moltíssims.

Ahir al vespre, veient la perspectiva de passar el dia d'avui sense menjar i, el que és pitjor, sense wifi, vam decidir marxar i avançar un dia l'arribada al parc nacional d'Etosha. Vaig trucar a l'Andersson’s Lodge per veure si tenien habitació lliure i, voilà, la tenien. Més cara que amb l'agència, pero valia la pena.

Dit i fet, aquest matí hem plegat la tenda i a les 7:30 ja estàvem esgotats de netejar pols. Hem esmorzat restes (una llesca de pa, formatge i una mandarina) i hem marxat cap a la nostra destinació d'avui, Etosha, situat uns 250 km a l'est d'Hoada.

A la població de Kamanjab hem comprat algunes coses de menjar per si de cas i ens hem pres un capuccino decent. I al migdia hem parat a Outjo, que es com si fos Vielha: una ciutat d'entrada a un lloc turístic.

A Outjo hem canviat moneda, passejat, comprat alguns souvenirs i jo un barret de pell molón. Després hem dinat bastant bé.

La meitat de la nostra ruta d'avui a Etosha està asfaltada (des de Kamanjab fins a l'entrada a Etosha) i hem guanyat molt temps.

Arribem a l'Andersson’s Camp, el qual resulta ser un lodge encara més increïble que els que hem estat fins ara. Està situat a les portes del parc nacional d'Etosha. Ens reben amb una llimonada boníssima i ens donen una habitació com la de Palmwag, una cabana aïllada amb parets de lona.

A la tarda ens hem donat un bany a la piscina mentre fora del lodge veiem els springboks (gaseles saltadores) bevent aigua en un llac petit. Un luxe increïble.

Per sopar hem triat entre xai o kudu (una mena d'antílop). Quasi tots hem demanat kudu, que està molt bo, i encabat de sopar ens hem assegut als sillons davant del bosc, prenent un te rooibos mentre veiem els animals acostant-se lentament al petit llac a veure aigua. Es tan al·lucinant que quasi es pornogràfic.

Com cada dia, ens llevem molt d'hora. A les 7 del matí estem esmorzant, però som els últims.

Després d'esmorzar marxem cap al parc nacional d'Etosha i just abans d'entrar-hi veiem dos rinoceronts a prop de la carretera. Això promet.

A Okaukuejo paguem l'entrada al parc per a dos dies. Entrem i als 5 minuts veiem una colla de cotxes parats. Anem a veure què estant mirant i veiem 3 lleones a uns 100 metres, passejant al voltant d'un grup de springboks. Van tranquil·les, no tenim la sort de veure com cacen.

Elefants al voltant d'un toll al Parc Nacional d'Etosha

Seguim endavant i trobem nyus, zebres, un munt d'springboks, elefants, xacals, ocells raríssims, un ós formiguer, una hiena, i d'altres animals que no sabem ni com es diuen.

Tots estan concentrats al voltant de tolls d'aigua i en quasi cada toll hi ha animals, uns set o vuit en cadascun.

Hem vist elefantets de dos mesos d'edat mamant, zebres barallant-se, gaseles saltant i tota mena de bèsties. No hi ha paraules per a descriure-ho.

Després entrem amb el cotxe dins del llac sec, una superfície infinita totalment plana i buida. L'expressió perfecte del no res.

Dinem en una àrea de pícnic, on trobem uns espanyols i un grup d'elefants. Dinar en companyia d'elefants ja va essent un costum per a nosaltres.

A la tornada tornem a trobar un rinoceront i lleones, ara de més a prop. El rinoceront s'anava acostant a poc a poc i es quedava molt quiet mirant-nos. A l'àrea de les lleones hi havia springboks i girafes i un xacal que les anava seguint per a veure si li queia alguna cosa. Però les lleones no estaven massa per punyetes i amb el seu caminar majestàtic s'han allunyat fins estirar-se i fer el ronso darrera d'uns matolls.

I avui, sopar al lodge, a la vora del foc.

Marxem de l'Andersson's Lodge, on hem passat les dues darreres nits, i travessarem el parc d'Etosha de punta a punta, d'oest a est.

Avui no veiem tants animals com ahir. Deuen tenir el dia lliure. Ni rastre de les lleones, i de zebres, springboks i girafes ja n'hem vist un munt, o sigui que anem directament cap a Namutoni, que es l'altra sortida (o entrada) d'aquest parc, situada en el seu extrem oriental. Dinem en un bar una amanida cutre i ridícula, però, com ja és costum en nosaltres, a prop d'elefants.

Després de recórrer uns 210 km des de que hem sortit de l'Andersson's Camp al matí, seguint la ruta que va per l'interior del parc, arribem d'hora al lodge on ens allotgem avui, el Mushara Outpost. Està situat uns 50 km al sud-est de Namutoni.

I queden totalment bocabadats. Tret de la casa de Krabi (Tailàndia), on ens vam allotjar en un altre viatge, crec que no hem estat mai en un lloc tan impressionant com aquest. Les cabanes tenen també paret de lona, però compten amb un llit enorme i dues dutxes, una a l'exterior. El voltant de la cabana és una zona privada i pots anar despullat que ningú et veu. La decoració del menjador és de revista. Es una passada.

El sopar, sota les estrelles, va ser d'estrella Michelin. El vi, sempre sud-africà, és dels millors que he tastat. Hem acabat les copes al gran menjador del lodge, xerrant una bona estona i gaudint d'un moment d'aquells que només passen un cop a la vida.

Escric això des de la terrassa de la nostra cabana. Hem vist sortir el sol des del llit i ens hem dutxat amb vistes al bosc i a les gaseletes que volten per aquí. Hi ha una pau infinita i crec que ens acostumaríem ràpid a viure aquí. Això no és Africa, això és un somni.

Però ara tenim 400 km pel davant i hem de continuar. La ruta des d'Etosha cap a la zona de Kavango va ser llarga i avorrida. Quilòmetres i quilòmetres de carretera asfaltada, sempre amb el mateix paisatge. Una recta de quasi 300 km amb només un parell o tres de curves.

Parem a Grootfontein, uns 132 km al sud-est del Mushara Outpost, a estirar les cames i posar gasoil. Es una ciutat que no està malament, plena de parades on venen quasi exclusivament taronges, cebes, espardenyes brasileres, cacauets i para de comptar. Totes venen el mateix.

Més endavant, a mesura que ens acostem a la regió de Kavango, el paisatge i la gent van canviant de forma gradual, però notòria. Veiem més gent i moltíssimes cabanes habitades als dos cantons de la carretera. Cabanes molt petites, míseres, i molts, moltíssims nens, alguns d'ells amb uniformes d'escola.

En arribar a Rundu, a 238 km al nord-est de Grootfontein i a tocar de la frontera amb Angola, entrem de cop a la típica ciutat superpoblada d'Àfrica, amb molta gent, molts cotxes, caos i brutícia. Es el que hom espera trobar en aquest continent. I molt pocs blancs.

Posta de sol sobre el riu Okavango

Dinem al costat d'una gasolinera, un lloc una mica normalet, amb un amo blanc. Després anem cap a l'allotjament d'avui, el n'Kwazi Lodge, situat uns 20 km a l'est de Rundu.

El lodge podria ser molt millor del que realment és. Tenim una cabana gran, però amb molt poca llum perquè va amb generadors. Hi ha gespa i bastant de verd, i una buganvilla gegant.

Veiem per primer cop el riu Okavango, que baixa molt tranquil. Al davant nostre tenim Angola, ja que som a la frontera, que és el propi riu.

Ens ofereixen fer una passejada pel riu i, com que ens apuntem a tot, diem que si. I ha estat una bona idea: el riu es molt tranquil i, segons ens diu el barquer hi ha cocodrils, però no n'hem vist cap. El que si veiem és gent, sobretot dones, rentant-se al riu, fins i tot les dents, fent la bugada o jugant. Alguns pesquen. Tots saluden amb la mà.

El barquer ens deixa a la banda d'Angola i allà ens rep un grup d'adolescents cantant una cançó. Han travessat el riu amb una barqueta molt rudimentària i alguns nadant. Els donem una propina i ens fem fotos amb elles (només hi ha un noi). A continuació els tornem a la banda de Namíbia i ens acomiadem d'ells.

Tot i la misèria, que és d'un tipus diferent a la de l'Índia (on és terrible), ens quedem amb la sensació de que són feliços.

Després veiem la posta de sol damunt la barqueta. Els ocells volen pels voltants i hi ha una pau indescriptible. Es una posta de sol a l'Okavango. Moments que només vius un cop. Bellesa.

Després d'un esmorzar fluixet i de passar molt fred a la nit, marxem del n'Kwazi Lodge per endinsar-nos a la zona de Caprivi, deixant enrera la regió de Kavango.

Sortint de lodge passem pel mig d'algunes aldees i un parell de nens es posen a ballar quan ens veuen. Els hi donem un caramel. Després en surten 3 o 4 més i els hi donem més caramels. I ben aviat allò es converteix en un caos de nens demanant caramels desesperadament, alguns plorant i tot. Abans de perdre el control de la situació, engeguem el motor i marxem pitant. Aprenem la lliçó de que quan no hi ha res, les persones fan el possible per aconseguir el que volen.

Uns 190 km més cap a l'est i arribem a Divundu. I uns 5 km més enllà hi ha el Popa Falls Camp. Es a prop del riu i els seus bungalous son espectaculars, un cop més. Estan ben decorats i tenen cuineta, llit amb mosquiteres i una dutxa fantàstica.

Dinem a dins i a les 3 de la tarda marxem a fer una volta amb barco pel riu OKavango, un altre cop.

Aquesta vegada tenim més sort i podem veure cocodrils i hipopòtams. El conductor es diu Lawrence i ens explica coses dels cocodrils i dels hipos. Diu que els hipos són l'animal més perillós d'Àfrica, el que mata més gent, més que els lleons o els cocodrils.

Cap el final ens acosten a les cataractes Popa i baixem a terra a fer fotos amb la posta de sol. No cal dir-ho, però es espectacular, un cop més.

Aquest matí ha sonat el despertador de l'iPad i encara era fosc. Miro l'hora que té i eren les 6:00. Miro el meu rellotge i marca les 5:00. Això és que l'iPad s'ha equivocat. I l'iPhone també. És clar.

Seguim dormint... i a les 7:00 de l'iPad (6:00 al meu rellotge) se'ns acut que ... potser han canviat l'hora?. I efectivament!. Horari d'estiu!.

Elefants en la zona de Kwando

O sigui, que hem marxat amb una hora de retard. Esmorzem i agafem la mateixa carretera cap a la regió de Kwando.

Segueix sent el mateix paisatge interminable i mimètic. Però ara passem per kilòmetres i kilòmetres de bosc i matolls cremats. Creiem que està fet a propòsit, però desconeixem el perquè.

Després d'una parada en un centre d'artesania i de travessar el Caprivi Game Park arribem al Camp Kwando, on dormirem avui, situat a uns 240 km a l'est de Divundu.

Dinem al mateix lodge i a les 4 de la tarda agafem, com no, un vaixell pel riu.

Durant l'excursió pel riu tornem a veure cocodrils, hipos i elefants. També un parell d'àligues reials precioses.

El riu Kwando, que en aquest punt fa de frontera entre Namíbia i Botswana, no te massa aigua i embarranquem a la sorra. El conductor no aconsegueix treure la barca i una de les passatgeres, una noia gordeta amb una samarreta i uns pantalons quatre talles més petites del que li toca, baixa a l'aigua (negre, bruta i amb cocodrils) i empeny la barca fins que aconsegueix treure-la.

Sopem i passem una estona al voltant d'un foc a terra, prop del riu i xerrant de tot.

Avui ens hem llevat amb molt fred: 11 graus a les 7 del mati. Esmorzar i cap a Botswana que fa baixada.

En arribar a la frontera de Namíbia amb Botswana una dona asseguda a una barana ens demana els passaports. No duu uniforme. I la Joana li diu: - I tu qui ets per demanar-me el passaport?. I ella contesta que treballa allà. - Sí, segur, diu la meva dona.

Les oficines de duanes aquí són totalment tercermundistes. Fem cua en una habitació molt petita. Un banc de ferro està just a sota d'una guixeta i per parlar amb el funcionari has de fer contorsionisme.

En total omplim un formulari cadascú per sortir de Namíbia, un formulari pel cotxe (per a les autoritats de Namíbia), un registre de que el cotxe surt de Namíbia, un formulari per entrar a Botswana, un altre formulari pel cotxe (per a les autoritats de Botswana) i un registre de que el cotxe entra a Botswana.

I en entrar a Botswana un funcionari sense cap uniforme ens fa baixar del cotxe per a desinfectar la sola de les sabates que portem posades. Es veu que les altres bambes, xancletes i botes que tenim a les maletes no tenen microbis.

Després aquest funcionari em pregunta si portem carn. Li dic que no, que només fruita. I em diu: - ah, doncs la fruita està prohibida. I em fa treure la bossa i registrar el que ens confisca en un llibre : set taronges i dues pomes. La Joana li diu: - Hala, pa tu mujer eh, pa tu mujer! Que aprofiti!! Quin morro!. I per a prevenir un altercat internacional apujo la finestra del cotxe i el volum de la música. Es que la meva dona és molt xula ella.

Sort que no han regirat el cotxe, perquè dúiem una altra bossa de pomes verdes, que son les més perilloses.

I arribem al Chobe Safari Lodge, situat uns 260 km a l'est de Camp Kwando, en la zona de Kasane. Aquest lodge resulta ser un hotel vell i atrotinat que ha vist millors temps. El seu personal no és massa simpàtic.

Dinem en un bufet lliure i ens apuntem a un sopar pel riu. En vaixell, es clar. Pero abans fem una migdiada i piscina. Tarda de relax.

El sopar a bord d'un vaixell pel riu Chobe va resultar ser privat: anàvem nosaltres sols. Un vaixell amb bufet lliure per a nosaltres sols durant dues hores. Un luxe quasi indecent. La veritat és que no es veia gran cosa degut a la foscor i que teníem més feina matant i apartant bitxos que menjant, però va ser molt divertit.

El matí d'avui, com que no teníem res planejat, hem fet una volta per la ciutat de Kasane. No hi ha massa cosa a veure. Aquestes ciutats manquen d'un centre neuràlgic i estan molt escampades.

I com que no sabíem que fer, hem agafat el cotxe per a veure què trobàvem. Hem anat fins la frontera amb Zimbabwe i Zàmbia i hem vist desenes i desenes de camions aturats esperant el torn per canviar de país. Llavors hem agafat una carretera i hem vist tants elefants pels voltants que quasi els havíem d'anar apartant.

Després ens hem ficat per un camí de sorra fins arribar a un poblet i m'ho he passat pipa conduint per la sorra amb el 4x4 a tope. Crec que els passatgers que portava no tenen la mateixa sensació.

Posta de sol sobre el riu Chove

De tornada a Kasane hem vist un rètol que deia crocodile farm i cap allà hem anat. Hem visitat una granja de cocodrils!. N'hem vist de petits, de mitjans, de grans i de gegants. Els hem tocat (els petits) i els hem olorat. I hem vist el jefe dels cocodrils, una bèstia enorme que ja s'ha carregat dos competidors.

Després de dinar ens han vingut a buscar per a l'excursió de torn amb vaixell.

Primer hem anat caminant en direcció a una gran barca plena de gent i ja ens temíem el pitjor quan el guia, en Matthew, ens diu: tranquils, es la del costat.

Pugem a una canoa de 6 places per a nosaltres sols. Engega el motor de la canoa i a tota velocitat cap dins el riu Chobe. I el que hem vist no es pot explicar: elefants aqui, cocodrils allà, búfals, hipopòtams, àguiles pescadores, marabús, gaseles d'aigua, girafes, més ocells de colors, ... I la majoria de vegades tot a l'hora, en un paisatge d'una bellesa extraordinària.

Hem fet tantes fotos que hem omplert la targeta de memòria de la càmera. I després ens han ofert una copa de vi blanc chardonnay que hem begut mentre el sol es posava lentament darrera la silueta dels elefants.

Tot plegat, un somni que només pots veure aquí. I entenem per què hem vingut a Chobe.

Si Namíbia sembla un país raonablement civilitzat i Botswana també, l'entrada a Zimbabwe compleix tots els requisits del caos del tercer món. Les oficines d'entrada al país són també petites i amb llargues cues. Un oficial súper simpàtic i del Barça ens ha atès i ha posat 200 segells a papers i ha escrit un munt de coses.

Hem pagat 30 € del visat per cap. Després hem registrat el cotxe amb un paio que ens ha cobrat 80 dòlars americans i uns altres 30 al funcionari que registra el vehicle i posa 200 segells més. Hem intentat pagar amb la Visa de la Joana i no hem pogut.

En sortir de la oficina paguem 10 dòlars més per que ens obrin una barrera. "És un peatge" expliquen. En total 120 dòlars i més d'una hora de feina.

Però després de fer un parell de kilòmetres ja en territori de Zimbabwe trobem un control de policia. Amb un anglès horrible ens diuen que parem. Es miren el cotxe per tots els cantons i comproven que tots els llums funcionen. I com que tot funciona, em diu el poli: "Vol fer el favor de baixar, que li vull mostrar una cosa?". I jo baixo ja imaginant el que passarà: "Aquest cotxe no porta deflectors ni davant ni darrera. La llei diu que heu de portar deflectors blancs". I li contesto: "Però si això es un cotxe de lloguer". La seva resposta és: "No importa. Heu de pagar una multa de 20 dòlars per cada deflector. 40 en total".

I m'envia al poli becari a fer els papers i a parlar del Barça. Parlar del Barça de vegades ajuda a reduir la multa. Paguem i marxem d'allà, no sense abans tapar la boca del Manel, que si arriben a entendre els improperis que els hi dedicava anàvem de pet a la presó.

En arribar a Victoria Falls, uns 85 km a l'est de Kasane, en territori zimbabuès, mirem tots els cotxes i ningú porta deflectors blancs. Déu n'hi do quants infractors hi ha !!.

Fem una passejada pel poble i ben aviat estem envoltats de gent venent bitllets de dòlars de Zimbabwe. Alguns bitllets son de 2 bilions de dòlars. Bilions amb B!!. I ens els venen per un dòlar americà. D'altres venen figuretes. I tots fan cara de desesperats. Es molt diferent a Namíbia i Botswana, on hi havia pobresa, però no tanta desesperació. Miro l'article sobre Zimbabwe a la Viquipèdia i ho entenc tot.

Després de dinar al Shearwater Cafe anem a l'hotel i a les quatre de la tarda ens venen a buscar per a fer el creuer pel riu de torn.

Ens porten en autobús i pugem a un vaixell enorme. Res a veure amb el que estem acostumats uns aventurers com nosaltres. En l'excursió pel riu Zambezi veiem un parell de cocodrils, un manat de hipopòtams i para de comptar. Al menys hi havia bar amb barra lliure.

L'hotel on passarem les dues nits d'estada a Victoria Falls és el The Kingdom at Victoria Falls.

Darrer dia sencer d'aquest viatge a Africa i quin dia!.

A les 9 del matí ens han vingut a buscar per fer el Flight of Angels, que es tracta d'un vol amb helicòpter per damunt de les cataractes Victoria. Dura menys de 15 minuts, però quins minuts tant intensos!.

L'emoció de pujar a un helicòpter per primer cop podia als nervis que alguns tenien. Pugem els quatre i dos senyors de l'Índia. Un va davant amb el copilot. L'helicòpter s'enlaira suaument i ben aviat veiem les cataractes i la forma del riu. Des de dalt s'entén millor com estan formades, veus els canons del riu, les aigües caient, el vapor d'aigua pujant amunt, i les terres del voltant. Es bellíssim.

Imatge de les cataractes Victoria

Fem algunes voltes per tots cantons i no parem de fer fotos, tot i que també volem contemplar el paisatge sense el filtre de la càmera. Es difícil triar, tot va molt ràpid.

Quan aterrem fem tots cares de felicitat i excitació, ha estat una experiència formidable.

Després ens porten a fer un tour guiat per les cascades Victoria. Les veiem des del cantó de Zimbabwe, on hi ha uns 14 punts panoràmics des d'on es contemplen en tot el seu esplendor. És un veritable espectacle. Aquest tour dura 2 hores i 45 minuts.

Després dinem al Rainforest Cafe, el qual es troba dins del Victoria Falls National Park. Mengem amanides i bevem molta aigua, perquè fa molta calor.

Havent dinat ens porten a fer l'Historical Bridge Tour. Es tracta de creuar el pont ferroviari que uneix Zàmbia i Zimbabwe sobre la gorja del riu Zambezi, però anant caminant per la banda de sota de l'estructura. Anem lligats amb arnesos, perquè l'alçada és de 114 metres sobre el nivell del riu. Veiem com alguns fan puenting i una tirolina. Ens pensàvem que seria una passejada avorrida, però ha resultat molt divertida.

En tornar a l'hotel anem a veure el mític Victoria Falls Hotel, que és l'edifici que van usar els treballadors que van fer el pont. Ara és un hotel de súper luxe, molt britànic i molt ben cuidat.

En resum, un dia esplèndid per a tancar un dels millors viatges que hem fet mai.

Ens acomiadem de Zimbabwe, però abans fem un volt per la ciutat de Victoria Falls per tal de donar les restes de menjar i roba sobrant que tenim. Busquem gent amb pinta de necessitada i trobem una senyora gran a qui li donem roba, menjar i aigua. La senyora quasi no pot amb tot. Després donem més roba a d'altres senyores i senyors i a uns nois que anaven amb unes bicis totalment destartalades.

La cara que posen tots quan els hi dones alguna cosa sense que s'ho esperin és més que un poema. A mi personalment em fa vergonya que calguin aquestes coses, ja que mostra l'enorme diferència que hi ha encara entre el primer i el tercer món i demostra que comprar roba barata al Zara, posem per cas, per fer més ric encara a l'Amancio Ortega i després donar-la a gent pobra d'Àfrica és d'una ironia terrible.

Quan arribem a l'aeroport de Victoria Falls, situat a 20 km al sud de la ciutat, no trobem a ningú per a recollir el cotxe. Fem el checkin i esperem una estona que arribin. Al cap de mitja hora pregunto a informació i m'assenyalen dos nois. Són ells. Els porto fins el cotxe, signem papers, fan una ràpida revisió i diuen que tot està bé. M'acomiado del cotxe amb una certa tristesa, ha estat un bon company de viatge.

Torno a la terminal de l'aeroport i només entrar escolto el meu nom pels altaveus, demanant que vagi al security check de l'aeroport. Vaig cap allà i me'n duc totes les targetes d'embarcament, perquè ho teníem tot junt. Em fan passar per l'escànner i em duen a on fan la revisió de les maletes. Un funcionari em diu: "La seva maleta ha estat seleccionada per una inspecció aleatòria. La pot obrir?".

Obro la maleta, la regiren i troben unes banyes de springbok que duia. Se les miren i em pregunten de quin animal són. Després em pregunten si porto més banyes i els dic que si, unes de Kudu. Són bastant grans. Els hi ensenyo i afortunadament portava la factura i una carta certificant que les havia comprat legalment. Li dic: "Això d'aleatori no tenía res oi?". I el noi riu i ho admet.

Torno a dins la terminal, però m'adono de que jo tinc els passaports i les targetess d'embarcament de tots... I jo ja soc a l'àrea interior... Però el noi de seguretat es dóna compta del que passa i els hi dóna els seus passaports i targetes.

Un cop tots dins, al cap de 2 minuts, el noi de seguretat torna i em diu que els nois del cotxe volen parlar amb mi. Ja amb la mosca a l'orella vaig cap allà i pregunto què passa ara i em contesten "És que necessitem dos dòlars per a pagar el pàrquing i no en tenim...".

Els veig tan apurats que els hi dono i marxen contents. Entrem, fem la volta i 30 o 45 minuts després em tornen a cridar per l'altaveu. Vaig cap on em criden, ve una noia i em diu que els nois del cotxe ara necessiten no se quins papers de no sé quina frontera. Baixo, parlo de nou amb ells i els dic que els papers son a la maleta... I que la maleta ja va en direcció a l'avió...

I ja em veus a mi i a la noia corrent escales avall a veure si pilllem el carro de les maletes. El trobem ja de camí a l'avió i, per descomptat, la meva estava a sota de tot d'una muntanya de maletes. Aconseguim treure-la i els dono tots els papers que tinc. I a l'hora de tornar cap a la terminal li dic a la noia que no cal que m'acompanyi, que ja em conec el camí.

Passats tots els tràmits, quan ja som a l'avió amb destinació a Dubai, criden a un tal Mohamed i com que el meu cognom s'assembla li pregunto a l'hostessa si em criden a mi... I aquest cop no era jo. No les he tingut totes fins que l'avió s'ha enlairat!.

I feia bé, perquè en aterrar a l'aeroport de Dubai em tornen a cridar, a regirar la maleta i a preguntar que era allò llarg amb forma de míssil atòmic que tenia a la maleta. Torno a explicar la historia i a ensenyar els papers i a explicar que són banyes d'un animal que hi ha a l'Africa i els ensenyo una foto que he buscat al Google, tant del kudu com de l'springbok.

La primera etapa de la nostra tornada a casa la vam fer amb un vol de la companyia Emirates des de Victoria Falls a Dubai via Johannesburg.

Aterrem a les 5:15 del matí a l'aeroport de Dubai. Després de l'episodi explicat anteriorment recollim un cotxe de lloguer (és més barat el cotxe que el bus turístic) i anem a l'hotel Jumeirah Creekside. Com quasi tots els hotels d'aquí, aquest és d'un luxe impresionant.

Vista des del mirador de Burj Khalifa

Fem un volt per The Jumeriah Palm i després anem cap el Dubai Mall, un mega complex comercial de 1.200 botigues. Hem passat de veure misèria i gent sense res material a un món de luxe i consumisme exagerat.

Hem passat de veure nens que se'ls omplia la cara d'alegria quan els hi donàvem un caramel a veure botigues amb tones de caramels i xuxes de tota mena. El contrast és brutal.

Després pugem al gratacels Burj Khalifa i des de dalt apreciem què es Dubai: una despesa massiva de diners en cases, edificis i cotxes de luxe a un lloc on ni hi havia res més que desert.

Encara s'hi construeix i estan fent un edifici encara més alt que el Burj Khalifa i que estarà llest l'any 2020.

L'altra contrast en aquest país és la temperatura: passem de 40 graus a l'exterior a 20 en l'interior dels edificis.

En acabar el dia fem una volta pel Dubai antic a Al Fahidi, on queden restes de les botigues que trobem a llocs com Marràqueix.

Ha estat un dia molt actiu i estem cansats, però contents, ha valgut la pena fer aquesta curta parada a Dubai. Al dia següent, amb un altre vol de la companyia Emirates arribem a Barcelona. I aqui s'acaba el viatge.