Guia i relat d'un viatge per lliure a Namíbia

Dia 1: Barcelona - Frankfurt - ...

El nostre vol de Lufthansa es va enlairar de l'aeroport Barcelona / El Prat a les 16:45 i va aterrar en l'aeroport de Frankfurt a les 18:35, en un vol efectiu d'1 hora i e 50 minuts.

Després d'una escala de quatre hores en aquest aeroport alemany el nostre següent vol, en un Airbus A330-300 de la companyia Discover Airlines (del grup Lufthansa), s'enlairà a les 22:45. Nit en ruta, en un trajecte de 8.320 km sense aturades fins arribar a la nostra destinació final.

Dia 2: ... - AEROPORT HOSEA KUTAKO - WINDHOEK

Després de volar durant tota la nit vam aterrar en l'aeroport internacional Hosea Kutako a les 9:05 hora local namibia, la mateixa que a Catalunya durant l'horari d'estiu.

Aquest és el principal aeroport internacional de Namíbia i serveix a la capital del país, Windhoek, de la qual es troba a 47 km. Malgrat tot, aquest aeroport és molt petit i vam anar caminant des de l'avió fins la terminal. La temperatura exterior era de 13ºC i el dia estava ennuvolat.

En passar els controls d'immigració, el policia de torn ens va demanar el certificat de naixement de la nostra filla menor. Tot correcte. Posà els segells en els nostres passaports i ja érem oficialment en territori namibià.

En sortir a la terminal d'arribades vam localitzar a l'empleat de l'empresa Autovermietung Savanna que ens havia vingut a recollir per a portar-nos fins a la ciutat, tal com havíem acordat. I és que a partir dels 8 dies de lloguer d'un cotxe aquesta empresa inclou el trasllat gratuït entre l'aeroport i Windhoek, a l'anada i a la tornada.

Abans de marxar vam obtenir 2.000 N$ d'un caixer del Bank of Windhoek, la màxima quantitat que es podia treure en una sola operació en qualsevol caixer namibià, i que corresponiai a uns 100 € al canvi. Els bancs local no cobraven comissió, mentre que la comissió de la targeta N26 és de l'1,7% aproximadament de la quantitat retirada.

En aquesta terminal d'arribades hi ha una botiga de la companyia de telefonia MTC on adquirir una targeta SIM per a trucades i dades, però nosaltres vam preferir fer la comprar en una botiga del centre de la ciutat.

Amb la furgoneta de Autovermietung Savanna ens porten fins a l'hotel de Windhoek que havíem indicat, l'Hotel Uhland. Tal com havíem acordat amb l'empresa de lloguer nosaltres recolliríem el cotxe a l'endemà, ja que teníem molts dies per endavant i ens volíem agafar el primer dia per a descansar del vol intercontinental i fer una primera presa de contacte amb el país abans d'agafar el cotxe.

Arribats a l'hotel, vam deixar l'equipatge, ens vam dutxar i vam anar caminant cap al centre de la ciutat, a 1,5 km de l'hotel. Pel camí trobem grans avingudes i grans edificis ministerials i privats.

Fragments del meteorit Gibeon en el carrer Post St Mall de Windhoek

Baixant pel carrer peatonal Post St Mall vam arribar al Town Square Mall, un centre comercial on hi ha una botiga de MTC en la que vam comprar les targetes SIM per als nostres mòbils. Vam adquirir dues SIM, cadascuna amb un paquet de 300 minuts de trucades nacionals gratis, 150 SMS i 18 GB de dades durant 30 dies. Era més que suficient per a les nostres necessitats. Vam pagar 594 N$ (uns 28,8 €) per les dues SIM, ja col·locades i funcionant.

Vam dinar alguna cosa pel centre i vam comprar algunes coses en un supermercat del centre comercial per a sopar en l'hotel. Després de voltar una mica pel centre vam tornar a peu per una ltre camí fins a l'hotel. La resta del dia vam descansar i vam preparar les següents jornades de viatge.

Dia 3: WINDHOEK - REHOBOTH - MARIENTAL - ANIB KALAHARI LODGE - MARIENTAL

Després d'aixecar-nos a les 6 del matí, esmorzar en el restaurant de l'hotel i tancar l'equipatge, a les 8:00 ja estàvem llestos i esperant a l'empleat de Autovermietung Savanna amb el que havíem acordat que ens passaria a buscar per l'hotel per dur-nos a les seves oficines, a 3,5 km d'aquí, en un altre punt de la ciutat.

Un cop a les oficines d'Autovermietung Savanna (80 Trift Street, Windhoek), acabem d'arreglar tota la paperassa del lloguer i, sobretot, ens expliquen un munt de coses sobre el vehicle i tot el porta amb ell (veure en un altre apartat d'aquesta guia les característiques del cotxe que vam llogar). Entre les explicacions vam parar especial atenció a com canviar una roda, com inflar/desinflar una roda per a circular per sorra, com muntar les tendes sobre el vehicle, etc.

Tot plegat ens va portar dues hores i vam fer bé de no recollir el cotxe el dia anterior, després del vol intercontinental, ja que és important prestar molta atenció i estar ben desperts i descansats per a intentar retenir tantes explicacions.

Ja amb el cotxe, i abans de marxar de Windhoek, ens vam aturar en un súper Spar per a comprar aigua i alguns queviures. I a continuació vam sortir cap al sud de la capital per la carretera B1. La primera impressió sobre les carreteres namíbies és que, en general, són estretes. I això que no sembla que la manca d'espai sigui un problema!!.

En arribar a la població de Rehoboth ens vam aturar a dinar en un lloc anomenat Tony's Pizza, a l'entrada nord del poble, on no vam dinar massa bé.

Després vam continuar viatge cap al sud per la mateixa carretera asfaltada i vam arribar a Mariental sobre les 15:30. Durant el recorregut des de Windhoek havíem travessat paisatges desèrtics, però captivadors.

Vam deixar l'equipatge en l'Aub Guesthouse, l'allotjament que teníem reservat a Mariental i tot seguit vam sortir amb el cotxe cap al nord-est per a fer una breu incursió en el desert del Kalahari.

Per a fer-ho vam decidir anar fins al Kalahari Anib Lodge, un lodge situat a uns 34 km de Mariental. De la carretera B1 parteix la bonica pista C20 en direcció a Stampriet i a continuació vam agafar una pista de sorra fins al lodge.

Paisatge del Kalahari

Un cop al lodge volíem fer una caminada pels voltants i vam triar un camí anomenat Ostrich Trail, una ruta circular de 6 km que travessa un paisatge molt i molt bonic, típicament del Kalahari, amb terra vermella, matolls i alguns arbres.

La temperatura era molt agradable. Al matí, a Windhoek, feia fresqueta, però després la temperatura havia arribat als 26ºC. Estàvem a l'hivern, però havíem anat en màniga curta quasi tot el dia.

Caminant per la ruta Ostrich Trail, en el Kalahari

Passades les 6 de la tarda, amb el sol a punt d'amagar-se en l'horitzó, vam iniciar el camí de tornada fins a Mariental. Hi vam arribar quan ja era quasi fosc, sobre les 18:40, i just abans de que tanqués el súper Shoprite, on volíem comprar algunes coses. Aquest súper tancava a les 19:00 i l'Spar a les 18:00.

De tornada a l'apartament vam sopar i després vam estar preparant la ruta del dia següent abans d'anar a dormir.

Dia 4: MARIENTAL - QUIVER TREE FOREST - GIANT'S PLAYGROUND - KEETMANSHOOP - HOBAS

Ens aixequem a les 6:45 i després d'esmorzar fem l'equipatge, el carreguem en el cotxe i marxem de Mariental. Posem rumb cap a Keetmanshoop seguint la carretera B1. Hi havia trams d'aquesta carretera que no estaven en molt bon estat i poc després vam trobar 90 km d'obres, amb trajectes ja arreglats i d'altres a mig fer.

Després de recórrer 230 km des de Mariental, i just abans d'arribar a Keetmanshoop, ens vam desviar per la pista M29 per anar fins al Quiver Tree Forest. Són uns 15 km de pista en bon estat.

En el bosc d'arbres Quiver

En arribar al Quiver Tree Rest Camp vam anar a recepció i allà vam pagar l'entrada al bosc d'arbres Quiver. En total vam pagar 330 N$ els tres. Amb el cotxe vam continuar fins al pàrquing del bosc i allà el vam aparcar.

A peu vam recórrer el bosc d'aquests arbres tan curiosos. Aquest bosc comprèn uns 250 exemplars de l'arbre Aloidendron dichotomum, una espècie coneguda localment amb el nom d'«arbre Quiver». És un lloc extraordinari, molt bonic i realment màgic. Ha d'estar molt bé fer nit en el Quiver Tree Rest Camp i venir aquí de nit a fer fotografies.

Un exemplar tafaner de damà roquer del Cap (Procavia capensis) en el bosc d'arbres Quiver

Després d'una llarga estona recorrent el bosc en companyia d'uns animalons molt simpàtics, anomenats damans roquers del Cap, vam donar per acabada la visita i vam cap tornar al cotxe. Si visiteu el sud de Namíbia no us perdeu aquest lloc. No parareu de fer fotos per a intentar retenir la màgia del lloc.

Vam seguir per la pista uns 5 km més enllà i vam arribar al pàrquing del Giant's Playground, un lloc molt curiós, format per piles de pedres basàltiques. El nom prové del fet de que semblen peces gegants d'un joc infantil de construcció. De vegades aquestes piles rocoses prenen formes inversemblants.

Vam fer un circuit a peu d'uns 30 minuts que ens portà per llocs molt bonics. I tant aquí com en el Quiver Tree Forest vam estar sempre completament sols. No vam trobar a ningú i això encara augmentava més la sensació d'estar en un lloc molt remot.

Piles de pedres basàltiques en el Giant's Playground

Acabada aquesta visita vam tornar al cotxe i vam marxar cap a Keetmanshoop. Era l'hora de dinar i vam anar al centre comercial Old Mutual Mall d'aquesta ciutat pensant que hi hauria algun restaurant normal, però ens vam haver de conformar amb un de menjar ràpid de la cadena Hungry Lion.

Després vam anar a un súper Shoprite que hi ha al costat per comprar queviures per als dies següents.

Eren ja les 15:15 i vam posar rumb cap al Canyon Roadhouse Campsite, l'allotjament per a les dues nits següents, situat a 135 km d'aquí. Els primers quilòmetres per la B4 són d'asfalt, però poc després vam agafar la pista D545 que ja no vam deixar fins al final. Van ser quasi 100 km de pista polsegosos. Però per sort estava en bon estat i podíem circular a uns bons 80 km/h. Aquesta pista passa per la capçalera de la presa Naute Dam i travessa el riu Lowen.

Quan encara era clar vam arribar al Canyon Roadhouse Campsite. En registrar-nos en la recepció ens van donar la plaça 12 en el càmping que hi ha en la part de darrera del restaurant. Primerament vam muntar les tendes sobre el cotxe, ja que era el primer dia que ho fèiem nosaltres sols i vam necessitar el nostre temps.

Després d'una merescuda dutxa vam anar a sopar al restaurant del càmping. No ens vam atrevir a sopar en l'exterior, al costat del cotxe, perquè feia una mica de vent i era fred. I això que durant el dia havíem arribat als 28ºC.

Després d'un agradable i bon sopar en el restaurant, amb una decoració temàtica molt curiosa, vam tornar cap al nostre cotxe per a passar la nostra primera nit d'aventura.

Dia 5: HOBAS - FISH RIVER CANYON (miradors i caminades per la zona) - CANYON LODGE - HOBAS

Mentre esmorzàvem en el càmping vam veure unes zebres que venien a beure en un bassal d'aigua proper a la nostra parcel·la. Després de recollir-ho tot i plegar les tendes marxem a direcció cap al Canyó del riu Fish (Fish River Canyon).

El canyó del riu Fish és el més gran d'Àfrica, amb uns 160 km de llarg, fins a 27 km d'ample i en alguns llocs gairebé 550 metres de profunditat. El riu Fish és el riu interior més llarg de Namíbia, però que només flueix de forma intermitent. La part del canyó que vam visitar forma part del parc transfronterer ǀAi-ǀAis/Richtersveld, entre Namíbia i Sud-àfrica.

En arribar a Hobas, al cap de 16 km de pista, vam trobar l'entrada principal a la zona natural del Canyó del riu Fish. En l'oficina del parc ens vam registrar per a entrar en la zona protegida i vam pagar en efectiu 450 N$ per nosaltres tres i el cotxe. Al costat de l'entrada, però ja dins dels límits del parc, hi ha també el Hobas Campsite, un càmping de gestió estatal i on hi ha molts babuïns a l'aguait per pispar el menjar dels campistes.

Vista del Canyó del Riu Fish des del mirador principal

Des d'aquí hi ha 10 km més de pista fins arribar al mirador principal del Canyó del riu Fish. Des d'aquest mirador les vistes sobre el canyó són realment espectaculars. En les dates d'aquest viatge el riu Fish no tenia pràcticament aigua, però, tot i així, el lloc és extraordinari. Ens deixa sense paraules i no podem deixar de mirar aquest paisatge grandiós.

Des d'aquest mirador vam anar caminant per la vora del canyó uns 2 km fins arribar al Hiker's Point, el lloc on comença el camí de baixada cap al riu per als que fan la ruta a peu de cinc dies i 86 km pel canyó del riu Fish. Per a la resta de visitants està del tot prohibit baixar-hi, ja que es necessiten permisos especials.

Des del mirador de Hiker's Point hi ha vistes diferents sobre el canyó, però igualment espectaculars. Des d'aquí vam tornar al mirador principal i amb el cotxe vam tornar fins al Hobas Campsite, on vam fer un dinar de pícnic.

Després de dinar vam tornar cap al canyó del riu Fish i vam agafar una pista que surt a l'esquerra del mirador principal i que al cap de 1,5 km finalitza sobre un promontori. En aquest punt hi ha un altre mirador, el Sunset viewpoint.

Les vistes des d'aquest mirador són també fora de sèrie. I és molt recomanable fer el camí a peu que baixa fins a l'extrem sud del promontori, sobre el mateix penya-segat.

Amb el cotxe vam desfer el camí cap al mirador principal. Aquesta pista pot ser complicada de fer per a un cotxe amb poca alçada a terra. I des del mirador principal vam agafar la pista que va cap a Hobas, però 1,6 km més enllà ens vam desviar cap a la dreta seguint una altra pista que és el camí cap al mirador de Sulphur Springs.

El mirador de Sulphur Springs es troba a uns 15 km de la cruïlla amb la pista cap a Hobas. La pista que hi condueix va resseguint la vora del penya-segat sobre el canyó i pel camí hi ha altres miradors, com el mirador Swaelbron.

Un altre punt de vista diferent del Canyó del Riu Fish

Des de qualsevol d'aquests miradors vam gaudir d'unes vistes increïbles sobre diferents punts d'aquest escenari natural tan extraordinari. Amb la darrera llum de la tarda es creen ombres i tonalitats de llum sobre les roques que li donen un nou aire. I així no ens cansàvem de mirar i admirar aquests paisatges, no trobant mai el moment de marxar.

Des del mirador de Sulphur Springs vam desfer el camí fins a la pista principal i no ens vam poder estar de tornar, un cop més, fins al mirador principal per a fer més fotos de la fotogènica i arxifamosa corba del riu Fish, tot i que vam constatar que per fer fotos és millor la llum del matí que la de la tarda.

Des d'aquí vam iniciar, quan ja eren les 18:30, el camí de tornada cap al nostre càmping seguint la pista D601, però uns pocs quilòmetres més enllà de Hobas ens vam desviar per la pista C37 cap al sud. Aquesta pista transcorre durants uns quilòmetres als peus d'uns grans penya-segats que formen part de la reserva natural privada Gondwana Canyon Park.

Xacals de llom negre en la zona del Canyó del Riu Fish

En arribar a l'alçada dels lodges Gondwana Canyon Village i Gondwana Canyon Lodge vam girar cua i, ara sí, vam anar directes cap al nostre allotjament. Pel camí vam poder veure diversos òrixs, xacals de llom negre, estruços, etc.

Vam arribar al Canyon Roadhouse Campsite sobre les set de la tarda, quan ja era pràcticament fosc. Vam muntar ràpidament les tendes, ens vam dutxem i cap al restaurant a sopar. I després de sopar, de tornada a la nostra parcel·la, encara vam poder gaudir una bona estona d'un magnífic cel estrellat com feia temps que no vèiem.

Dia 6: HOBAS - AUS - KOLMANSKOP - LÜDERITZ

Ens vam aixecar a les 6:35, quan encara era negra nit, i anant ben abrigats per a combatre el fred vam pujar dalt d'un turó que hi ha al costat del càmping per a veure la sortida del sol des del seu cim. En el camí ens vam trobar un parell d'òrixs joves menjant herba a tocar del càmping.

Sortida del sol des d'un turó prop del càmping Canyon Roadhouse

Des del cim d'aquest turó hi ha una vista oberta en 360º que està molt bé. El sol no apareixé per l'horitzó fins a les 7:20. Ens vam quedar una estona més abans de tornar al càmping, fer l'esmorzar i recollir-ho tot abans de marxar del càmping. Però abans de fer-ho ens vam aturar en l'entrada principal del Canyon Roadhouse per a fer un darrer cafè i aprofitar per a fer fotos dels cotxes antics i la decoració d'època que defineix aquest lloc tan curiós.

Decoració exterior del complex Canyon Roadhouse

Teníem per endavant 402 km fins arribar a Lüderitz, amb algunes aturades intermèdies. Vam prendre la pista C12 cap al nord i vam desfer tot el trajecte que havíem fet el dia que veníem des de Keetmanshoop.

Quan la C12 desemboca en la carretera B4 llavors vam agafar aquesta cap a l'oest. Pel camí vam passar per paisatges ben variats i bonics. Quan vam arribar a Aus, a 277 km des del punt d'inici, ja eren ja les 13:30 i ens vam desviar cap al centre del poble per anar a dinar al restaurant del Bahnhof Hotel.

Aquesta fou una decisió d'allò més encertada perquè vam dinar de luxe en la terrassa exterior del restaurant. Tant el menjar com el servei són més que excel·lents. I no us perdeu la carta de pastissos que ofereix (i la grandària de les racions). Fou, sens dubte, un dels millors restaurants de tot el viatge.

Conduïnt per la carretera en direcció a Lüderitz

Al les 15:15 vam reprendre la ruta i a partir d'Aus la B4 travessa els límits del Parc Nacional de Namib-Naukluft, el parc nacional més gran de Namíbia amb quasi 50.000 km². Aquest parc inclou part del desert del Namib, considerat el desert més antic del món, i la serralada de Naukluft. Tot el recorregut fins la costa és una successió de paisatges increïbles.

En arribar a l'alçada de Kolmanskop, a 115 km d'Aus, ens vam desviar per a visitar aquest famós poble fantasma. Però quan vam arribar a la porta d'entrada, sobre les 16:30, vam veure que l'accés estava tancat perquè l'horari de visita és només de 8 a 13 hores tots els dies. I el preu de l'entrada era de 130 N$ per persona, incloent una visita guiada que es feia a les 9:30 i a les 11:00 tots els dies, excepte el diumenge que es feia a les 10:00.

També hi ha un tiquet, que costava 330 N$ i que permet entrar en qualsevol moment del dia, incloent la sortida i la posta de sol, pensat bàsicament per a fotògrafs.

Ja anàvem a marxar per tornar al matí de l'endemà, però vam veure un vigilant prop de l'entrada i vam demanar-li si podíem fer la visita i, per a la nostra sorpresa, va dir que sí, que aparquéssim a l'entrada i que podíem entrar i fer la visita pel nostre compte... i gratis.

Antigues cases de Kolmanskop assetjades per les dunes de sorra

Dit i fet, vam colar-nos per la tanca d'entrada i vam fer tota la visita al poble completament sols. Realment es tracta d'un lloc ben curiós. En total vam estar més d'una hora visitant el poble, entrant en molts dels edificis abandonats i fent un munt de fotos. I és que es tracta d'un lloc terriblement fotogènic i, fins a cert punt, inquietant.

Kolmanskop és ara un petit poble fantasma que s'està quedant enterrat la sorra del desert, però a principis del segle XX fou un petit nucli de miners que va arribar a ser molt pròsper gràcies a l'abundància de diamants en la zona. Però més tard aquesta riquesa en pedres precioses es va anar esgotant i el poble es va abandonar definitivament el 1958.

Vam marxar del poble abandonat amb la darrera llum del sol del dia, la qual cosa li donava una atmosfera especial. De tornada al cotxe vam reprendre el camí cap a Lüderitz, a només 12 km d'aquí.

Sorra envaïnt l'antic hospital de Kolmanskop

Quan vam arribar a Lüderitz vam anar cap a l'allotjament reservat d'avui, el The Cormorant House, ubicat en una península anomenada Shark Island, al costat del port de Lüderitz.

Després de deixar l'equipatge i el cotxe en l'allotjament i de veure una preciosa posta de sol sobre l'oceà des del balcó de la nostra habitació, vam anar caminant cap al centre de la petita ciutat per anar a sopar. Ens vam quedar en el restaurant Barrels Restaurant and Bar, on vam sopar bastant bé i l'ambient és molt acollidor.

Dia 7: LÜDERITZ - DÍAS POINT - AUS - AT KRONENHOF (DUWISIB)

Quan ens vam aixecar aviat pel matí, el día estava molt emboirat sobre Lüderitz i la visibilitat era molt limitada. Després d'esmorzar i recollir-ho l'equipatge i carregar-lo en el cotxe, vam marxar i vam aparcar el cotxe en el carrer Bismark, al costat del FNB. Vam «contractar» a un noi que es va oferir, tal com passa en totes les ciutats, a fer de vigilant del cotxe.

L'estació de tren de Lüderitz

I vam iniciar el recorregut a peu pel centre de Lüderitz que proposava la nostra guia Bradt. En aquell moment la boira ja s'havia aixecat una mica i la visibilitat ja no era tan dolenta. Vam començar aquest itinerari a peu en la font que hi ha en la cruïlla dels carrers Bismark i Dias.

Al llarg d'aquesta interessant ruta vam tenir l'oportunitat de veure un munt de boniques cases i edificis construïts a principis del segle XX, durant l'època colonial alemanya. Moltes d'elles estan pintades de colors i li donen un toc força pintoresc a la ciutat. En un lloc on són habituals les boires, aquests colors vius ajuden a trencar la grisor de l'ambient.

Carrer de Lüderitz, amb la Goerke Haus i l'església Felsen Kirche al fons

Els dos edificis més característics de la ciutat, la Goerke Haus i l'església Felsen Kirche estan situats en la part més elevada de la ciutat i són visibles pràcticament des de tot arreu. Estan perfectament mantinguts i són molt bonics, tot i que només els vam poder veure per fora, ja que els horaris de visita són molt restringits. També és força bonic l'edifici de la Colonial Train Station, el qual encara funciona com a estació de tren per a trens de mercaderies.

Acabat el circuit a peu per la ciutat de Lüderitz vam anar a l'Spar per a comprar alguna cosa que necessitàvem. Després vam tornar al cotxe i vam sortir de Lüderitz cap al sud per una pista que arriba fins a Dias Point.

El camí per anar fins a l'extrem de la península on es troba Dias Point, a 21 km de Lüderitz, és molt bonic i paga realment la pena. En el trajecte vam veure nombrosos grups de flamencs en diferents llocs.

Quan vam arribar a on es troba el far de Dias Point vam aparcar el cotxe prop del pont de fusta que va cap al Dias Point. El nom d'aquest lloc prové del fet que el navegant i explorador portuguès Bartolomeu Dias fou el primer europeu en arribar a la badia on es troba Lüderitz l'any 1487 i en aquest punt va erigir una creu de pedra. Actualment hi ha una rèplica d'aquesta creu.

La creu de Dias Point, amb vistes sobre aquesta costa salvatge

El pont de fusta que connecta amb el lloc on es troba la rèplica de la Creu de Dias Point estava molt malmès en les dates de la nostra visita i no era passable. Per tant, s'havia de saltar per sobre de les roques i esquivar els bassals d'aigua fins arribar a les escales de ciment que hi ha per pujar fins al promontori on es troba la Creu.

Des d'aquest promontori hi ha molt bones vistes sobre el mar i aquesta costa tan escarpada. Des d'aquí vam veure uns quants lleons marins que hi havia sobre unes roques, així com cormorans, flamencs i dofins. Després vam explorar els voltants del promontori, on hi havia molts flamencs pescant en els bassals d'aigua resultants de la pujada de la marea.

El dia estava gris, afegint encara més dramatisme a aquest lloc tan salvatge i bonic. Abans de marxar d'aquí també vam anar fins al far de Dias Point, ja que des de la seva base hi ha molt bones vistes sobre la badia de Shearwater.

Flamencs buscant aliment en la costa propera a Dias Point

Acabada la visita a aquest lloc tan interessant tornem en direcció a Lüderitz per a connectar allà amb la carretera B4 i posar rumb cap a l'est. En arribar a Aus, a 125 km de Lüderitz, ja era l'hora de dinar i vam repetir en el restaurant del Bahnhof Hotel. Després de dinar, i abans de marxar d'Aus, vam aprofitar per a omplir els dos dipòsits de benzina del cotxe en la benzinera que hi ha a tocar de l'hotel. Vam repostar 108 litres de dièsel que vam pagar amb targeta.

Vam marxar d'Aus passades les tres de la tarda i teníem per davant 203 km de pista fins arribar al càmping que teníem reservat. La pistes C13 primer i C27 després segueixen una ruta molt escènica, vorejant el desert del Namib pel seu costat oriental. Entre aturades per fer fotos i molts quilòmetres per trams en què la pista té moltes corbes i canvis de rasant o bé el seu estat no és massa bo, vam trigar més temps de l'esperat i el temps se'ns va tirar a sobre.

Seguint la pista C27 que voreja el desert del Namib

Vam arribar a la porta exterior del càmping At Kronenhof Campsite, situada just abans d'arribar a Betta, quan eren les 18:43 i ja començava a fer-se fosc. Però, per a la nostra sorpresa, un cartell deia que la recepció del càmping estava encara a 10 km seguint una estreta pista que s'endinsa cap al sud. Pel camí vam haver d'obrir fins a tres portes de pas entre finques. Finalment vam arribar a la recepció del càmping quan ja era quasi fosc del tot.

Ens van donar una parcel·la en un lloc en el que estàvem completament sols, sense ningú en un parell de quilòmetres a la rodona. En qualsevol cas és un luxe de càmping, un dels millors de tot el viatge.

Per la nit el silenci era total, només trencat per un mussol... o similar.

Dia 8: AT KRONENHOF - DUWISIB CASTLE - BETTA - SESRIEM

Quan sortí el sol, sobre les 7:15, ens vam adonar de que estàvem envoltats per un paisatge al·lucinant, de muntanyes i sabana. Després d'esmorzar i plegar les tendes vam anar amb el cotxe fins a la recepció, on vam fer un cafè i vam aprofitar el wi-fi de l'edifici per a connectar-nos a internet.

Paisatge al voltant del nostre càmping At Kronenhof

Vam desfer els 10 km (obrint i tancant les tres portes de pas) fins arribar novament a la pista C27 i anar en direcció a Betta, on ens vam desviar per la pista D638 per anar fins al castell de Duwisib, a 20 km d'aquesta cruïlla.

Quan vam arribar al castell de Duwisib vam pagar l'entrada (80 N$ per cap) per a fer la visita. És molt xocant trobar un castell pseudo-medieval en un lloc com Namibia, enmig de la sabana africana.

Fou construït pel Barón von Wolf, un oficial alemany d'alt rang, a principis del segle XX com un regal per a la seva llavors promesa Jayta. Actualment el castell està sota la gestió del govern namibià.

L'interior del castell esta decorat amb mobiliari alemany dels anys 1908-09 i amb fotos de la família von Wolf, així com de membres de les realeses europees de l'època. La visita està bé i paga la pena. El camí per arribar fins al castell des de Betta també paga la pena per la seva bellesa paisatgística.

Vista frontal del castell de Duwisib

Acabada la visita al castell de Duwisib vam desfer el camí fins arribar de nou a Betta, on ens vam aturar a dinar en el petit restaurant que hi al costat de la benzinera. I vam dinar-hi molt bé, en la seva terrassa exterior.

Tot seguit vam prosseguir la ruta cap a Sesriem, seguint els 137 km de pista de la C27. Els darrers quilòmetres de pista abans d'arribar a Sesriem van ser lents a causa de les obres de millora que estaven duent a terme.

Tot el trajecte entre Betta i Sesriem és molt escènic i vam fer moltes aturades per fer fotos de paisatges i d'animals que anàvem veient aquí i allà. Els animals més vistos van ser òrixs i estruços, però també gossos salvatges africans i zebres, entre d'altres.

Uns òrixs creuant la pista C27 que ens duia cap a Sesriem

Vam arribar al càmping Sossus Oasis Campsite de Sesriem sobre les 18:15. Després de registrar-nos en el càmping vam muntar les tendes sobre el cotxe en la parcel·la assignada. Cada plaça té dutxa i lavabo privat, però aquest és semi-obert i aquell dia i aquella hora feia força vent i la sensació de fred durant la dutxa era molesta.

Després vam fer un passeig a peu pels voltants del càmping, però vam tornar aviat a la nostra parcel·la perquè feia fred a causa del fort vent i ens vam haver de refugiar dins les tendes perquè fora el vent era molt molest.

Dia 9: SESRIEM - SOSSUSVLEI - DEADVLEI - SOSSUSVLEI - HIDDENVLEI - SESRIEM

Després d'esmorzar i plegar les tendes i recollir-ho tot vam sortir del càmping per anar cap a Sossusvlei.

El dia anterior anterior ja havíem decidit que no ens aixecaríem molt abans de la sortida del sol per tal d'estar a la porta del parc Namib-Naukluft a l'hora de la seva apertura i després anar a tota velocitat (amb mil cotxes més) fins a Deadvlei o la Duna 45 per a veure la sortida del sol.

La porta exterior del parc, o Sesriem Gate, obre a l'hora de la sortida del sol i tanca a l'hora de la posta de sol. Per tant, els horaris van canviant segons l'època de l'any i convé saber quins són per no tenir problemes a l'entrada o a la sortida.

Encara hi ha una porta interior, la qual dóna accés al desert, que obre una hora abans i tanca una hora després dels horaris de la porta exterior. Per poder accedir en aquests horaris haureu d'estar allotjats dins dels límits del parc, o sia, al Sesriem Campsite, al Sossus Dune Lodge, al Sesriem Oshana Campsite, o bé al Dead Valley Lodge.

Carretera des de Sesriem a Sossusvlei

Nosaltres vam arribar a la porta exterior, la Sesriem Gate, i allà vam pagar els 450 N$ per l'accés de dos adults, un menor i el cotxe. No vam trobar gens de cua per entrar. Un cop ja dins dels límits de parc del Namib-Naukluft vam seguir la carretera asfaltada que s'interna en el parc. Els paisatges a costat i costat de la carretera són al·lucinants.

Ens vam aturar en el primer mirador que vam trobar, a 24 km de Sesriem, però també en altres llocs que ens van agradar especialment. Vam passar de llarg les dunes 40 i 45 (les vam deixar per a la tarda) i al cap d'una estona vam arribar al pàrquing de Sossusvlei, a 51 km de Sesriem.

Per accedir a Deadvlei, a 4,2 km d'aquí, s'ha de fer obligatòriament amb un vehicle 4x4 ja que el terreny és de sorra fina i profunda i sense la tracció total i una certa perícia en la conducció sobre aquest tipus de terrenys és fàcil quedar-se bloquejat en la sorra.

Però si aneu amb un cotxe 2x4, o bé amb un 4x4 però no us atreviu a conduir sobre la sorra, hi ha l'opció de fer a peu el trajecte o bé pujar a un vehicle 4x4 compartit que surt cada 30 minuts fins a les 15:00 hores.

Aquest servei llançadora entre els pàrquings de Sossusvlei i Deadvlei està gestionat per Namibia Wildlife Resorts (NWR), l'entitat governamental que gestiona els parcs namibians. El preu d'aquest servei era, en les dates d'aquest viatge, de 180 N$/adult i 90 N$ per a menors de 16 anys, anada i tornada.

Vista elevada de Deadvlei, amb la duna Big Daddy a l'esquerra

Un cop arribats al pàrquing de Deadvlei vam caminar 1 km fins arribar al Deadvlei pròpiament dit. Hi havia força gent per a l'estàndard de Namibia, però menys de la que pensàvem que hi hauria, tenint en compta que aquest és probablement el lloc més famós i visitat del país.

Deadvlei és un llac sec d'argila blanca envoltat d'altes dunes de sorra i on es poden veure els esquelets de nombrosos arbres que es van assecar fa centenars d'anys a causa d'un canvi de clima en la zona. Aquest lloc és realment d'un altre món, increïble, hipnòtic, irreal, ... No sorprèn que les fotos i videos d'aquest lloc siguin tan reproduïdes i virals.

Un dels arbres fossilitzats de Deadvlei

Després de gaudir d'una llarga estona en el llit d'aquest llac sec, fent fotos a tort i a dret, vam pujar per un camí de sorra molt costerut cap el cim de la duna Big Daddy. Aquesta duna, de 350 metres d'alçada, és la més alta de Sossusvlei i una de les més altes del món. Aquest camí de pujada és tan costerut i caminar per la sorra tan cansat que ens deixà exhausts, així que no vam arribar dalt de tot de la duna perquè no volíem dedicar-li tan temps. De tota manera, les vistes des de la talaia on estàvem van recompensar sobradament l'esforç.

De tornada al pàrquing de Sossusvlei, sobre les 14:00 hores, vam fer un pícnic en unes taules que hi ha allà, sota un arbre. La major part de la gent ja havia marxat i estàvem molt tranquils.

Pel que vam veure, sembla que la majoria de visitants arriben Sossusvlei / Deadvlei a primera hora del matí i a les 12 del migdia ja comencen a marxar. A partir de les 13:00 hores Deadvlei, per exemple, ja començava a estar força buit.

I després de dinar vam fer la caminada cap a Hiddenvlei, el «vlei» (llac sec) menys visitat de tots els de la zona. El camí per anar-hi surt del pàrquing de Sossusvlei i són uns 2 km sobre sorra i envoltats d'un paisatge de dunes realment corprenedor. El camí esta marcat per unes estaques de fusta de color blanc. No hi ha pèrdua.

Matolls i dunes de sorra vermella en el camí de Sossusvlei a Hiddenvlei

Compteu uns 45 o 50 minuts en fer el camí per cada sentit, ja que es camina sobre la sorra. El camí és absolutament meravellós i el millor de tot és que no vam trobar a ningú en cap moment, ni en el camí ni en tota l'estona que vam estar gaudint del Hiddenvlei. Estàvem totalment sols enmig del desert, envoltats de dunes espectaculars.

Durant la caminada mireu de prop la sorra i molt probablement veureu les diferents petjades dels animals que ocupen la zona, com per exemple els òrixs (gemsbok) i les gaseles saltadores (springbok), així com petjades d'animals més petits que generalment viuen sota la sorra.

Vista de Hiddenvlei

Comparant ambdós vlei, Hiddenvlei i Deadvlei, el primer no és tan espectacular com ei segon, però és igualment molt bonic i amb l'afegit de poder experimentar la solitud en aquest bell entorn natural, ja que hi va molta menys gent.

Vam tornar al pàrquing de Sossusvlei sobre les 17:30, després de fer la caminada a Hiddenvlei. Ja només hi quedava un cotxe, apart del nostre. Teníem una hora per tornar a Sesriem abans de que tanquessin la porta exterior del parc, a les 18:30. Vam fer els 65 km de carretera asfaltada fins a Sesriem pràcticament sols.

Pel camí vam fer algunes aturades per a fer fotos de la Duna 45 i la Duna 40, entre d'altres, però no hi vam pujar perquè ja no teníem temps. En qualsevol cas, el darrer sol de la tarda realça encara més la vermellor del color de la sorra.

La Duna 45, una de les més populars de Sossusvlei

Vam arribar a la porta exterior del parc a les 18:29, sobre la campana, i el funcionari que hi havia en la porta ens tatxà de la llista de cotxes que havíem entrat al matí.

De tornada al nostre càmping ens vam dutxar i descansar una estona abans de tornar a sortir. Vam anar caminant fins al Sesriem Restaurant, a 1 km del nostre càmping. Aquest restaurant forma part del Sesriem Campsite, gestionat per NWR, i es troba dins dels límits del parc. Així que vam haver de travessar de nou la porta exterior d'entrada al parc, oberta ara només a vianants i justificant que teníem reserva en el restaurant.

Aquest restaurant està bé, però es va donar la circumstància de que abans de que ens portessin el sopar se'n va anar la llum i vam haver de sopar amb la llum dels frontals. Després del sopar vam tornar xino-xano al càmping mentre gaudíem de la vista d'un magnífic cel estrellat.

Més informació de com organitzar la vostra visita a Sossusvlei en How to explore Sossusvlei: your perfect guide.

Dia 10: SESRIEM - SESRIEM CANYON - SOLITAIRE - TRÒPIC DE CAPRICORN - WALVIS BAY

Després d'esmorzar ho vam recollir tot perquè deixàvem el càmping, però abans d'anar-nos-en vam comprar alguna cosa que necessitàvem en el súper del propi càmping.

Abans de marxar de Sesriem per anar cap a Walvis Bay, la nostra destinació d'avui, no volíem deixar de visitar el Canyó de Sesriem (Sesriem Canyon), la segona atracció turística més important de la zona després de Sossusvlei.

Vista superior del Canyó de Sesriem, amb les dunes de Sossusvlei al fons

El Canyó de Sesriem es troba a uns 4,5 km al sud de Sesriem i per arribar al pàrquing del canyó (posició GPS: -24.518385, 15.800258) s'ha d'entrar forçosament per la mateixa porta d'entrada exterior al parc Namib-Naukluft, tal com si anéssim a Sossusvlei, i per tant s'ha de pagar l'entrada al parc.

Quan vam passar per aquesta entrada vam justificar al funcionari que hi havia a la porta que no volíem tornar a pagar l'entrada perquè ja ho havíem fet el dia anterior i li vam mostrar el comprovant. Davant de la insistència del funcionari del parc vam amagar amb fer mitja volta i marxar sense anar al canyó. Afortunadament per a nosaltres, el funcionari va cedir i ens va permetre passar sense haver de pagar un altre cop. En cas contrari haguéssim pagat, clar.

Des de l'entrada al parc hi ha poc més de 4 km de pista fins arribar al pàrquing del Canyó de Sesriem, on de seguida vam intuir la presència del canyó davant nostre.

Es tracta d'un canyó natural tallat pel riu Tsauchab en la roca sedimentària de la zona. Fa aproximadament 1 km de llarg i fins a 30 metres de profunditat, amb una amplada mínima de dos metres en alguns llocs. Aquest canyó té la particularitat de que reté aigua de forma permanent en un punt on molts animals van a beure.

En l'interior del Canyó de Sesriem, en un dels trams més estrets

El Canyó de Sesriem no té res a veure amb el Canyó del Riu Fish, ni en dimensions ni en forma, però seria una llàstima marxar de Sesriem sense visitar-lo. Pensem que paga moltíssim la pena.

Des del pàrquing, a peu, vam anar cap a l'oest resseguint la vora del canyó per la seva part superior, proporcionant-nos una vista elevada sobre el propi canyó. De tornada al pàrquing vam baixar per un camí fins al llit sec del riu, ja dins del canyó. Des d'aquí vam seguir el traçat del riu cap a l'est, el costat on el canyó és més estret i espectacular.

Al cap d'uns pocs centenars de metres vam arribar a un cul-de-sac, un punt on unes enormes roques han caigut sobre la llera i barren el pas. Si pugeu per les roques veureu una mena de cova on, durant la major part de l'any, s'hi amaga una piscina plena d'aigua gràcies a l'ombra i la humitat que proporciona la pròpia cova. Aquesta és una important font d'aigua per a alguns animals de la zona.

Des d'aquest punt vam desfer el camí i vam caminar cap a l'altre costat del canyó, el qual es va obrint i eixamplant poc a poc, a l'hora que el canyó va perdent profunditat. Després de més de 90 minuts explorant el canyó vam tornar al pàrquing i vam agafar el cotxe per a iniciar el camí fins a Walvis Bay, sortint abans del parc Namib-Naukluft.

Des de Sesriem fins a Walvis Bay són 325 km on quasi tot és pista i alguns trams de pista estan en mal estat. Això sí, no cal dir que els paisatges en aquesta ruta són tots una meravella.

A l'hora de dinar ens vam aturar a Solitaire, un arxifamós lloc d'aturada per als viatgers que està situat en la cruïlla de les pistes C19 i C14, a 84 km de Sesriem. Val a dir que aquí vam trobar més guiris que en qualsevol altre lloc de Namibia.

Pissarra amb les precipitacions recollides a Solitaire

A mitjans del segle XX uns colons van establir un assentament en aquest lloc, amb una botiga ( i més tard una benzinera) que era l'única en molts quilòmetres a la rodona, tal com continua passant avui dia. Però ara, a més, té una cafeteria/fleca, un restaurant, un taller mecànic, dos lodges i un càmping.

Vam dinar en una agradable terrassa exterior del restaurant i la veritat és que vam dinar-hi molt bé. I els preus són molt continguts, tractant-se d'un lloc tan turístic. Després de dinar vam anar a la cafeteria per a tastar el seu famosíssim pastís de poma, un clàssic en tota visita a Solitaire.

I vam finalitzar la visita a aquest lloc tan popular fent un tomb i tafanejant per l'assentament i els voltants. Tot seguit vam reprendre el trajecte cap a Walvis Bay agafant la pista C14 cap al nord.

Al cap de 51 km ens vam aturar en el punt on hi ha la senyal que marca el creuament del Tròpic de Capricorn. Aquesta és una altra de les parades clàssiques dels viatgers al llarg d'aquesta ruta, però no té més: és només un rètol ple d'adhesius que senyalitza una línia imaginària.

La senyal que indica el pas per la línia del Tròpic de Capricorn en la ruta entre Sesriem i Walvis Bay

Uns 38 km més endavant la pista C14 s'endinsa en un escenari rocallós espectacular, el que forma el Canyó del Riu Kuiseb (Kuiseb River Canyon) i que contrasta amb les planures obertes d'altres zones del Namib.

De tota manera, alguns trams de la C14 estan en mal estat i fa que s'hagi d'alentir la velocitat i que el temps de viatge s'allargui. Per sort els darrers quilòmetres abans d'arribar a Walvis Bay eren de carretera asfaltada o de pista compactada i es podia córrer més.

Vam arribar a Walvis Bay a les 18:46, quan encara era clar. Primerament vam anar fins al Walvis Bay Backpackers, l'allotjament d'avui, ubicat on hi ha el Walvis Bay Tourism Centre i a tocar del curiós camp de golf de Walvis Bay.

Després de registrar-nos i de deixar-hi l'equipatge vam anar a comprar queviures al gran supermercat Spar del centre de la ciutat. De tornada al confortable xalet vam sopar i a dormir.

Dia 11: WALVIS BAY - BADIA DE WALVIS BAY I SALINES - SWAKOPMUND

Quan ens vam aixecar vam comprovar que el dia estava ben emboirat, tal com ja sabíem que passava habitualment en la costa namíbia en aquesta època de l'any. I la segona sorpresa del dia fou que teníem una de les rodes de darrera bastant desinflada. Primera punxada en 2.300 km, la majoria per pistes. I afortunadament va ser l'única.

Seguint les instruccions que ens havien donat quan vam recollir el cotxe el primer dia (també havíem fet fotos i vídeo de les explicacions), però no sense esforç a causa de les dimensions d'aquestes rodes, vam aconseguir canviar-la per una de les dues rodes que teníem de recanvi.

Després d'esmorzar, recollir-ho tot i pagar l'allotjament vam anar, primer de tot, a buscar un taller on arreglar la roda punxada. Ens havien recomanat un lloc anomenat TrenTyre, un taller especialitzat en pneumàtics i bateries que està ubicat en el nº 152 del carrer 6th St. En només 15 minuts vam tenir la roda arreglada i només per 85 N$. Vam pagar i demanar la factura de la reparació, ja que al final del viatge la companyia de lloguer ens va reemborsar aquests diners.

Resultà que la roda s'havia punxat perquè s'hi havia clavat un tros de metall que devíem pillar vés a saber on. La sort és que el propi tros de metall feia de tap i l'aire s'havia anat escapant poc a poc, evitant que la punxada es fes palesa durant el trajecte del dia anterior. I durant la nit a Walvis Bay es va anar desinflant poc a poc fins que ho vam veure al matí. Estàvem en una ciutat i va ser molt més fàcil i ràpid arreglar la punxada.

Vista sobre la llacuna de Walvis Bay

Solucionat el tema de la punxada, i novament amb dues rodes de recanvi, vam anar amb el cotxe fins a la zona del front marítim de Walvis Bay i vam aparcar-lo a tocar de l'hotel Protea Pelican Bay. A aquestes alçades la boira ja s'havia dissipat i lluïa el sol. Així que vam passejar una bona estona al llarg del passeig marítim Lagoon Esplanade que voreja la llacuna cap al sud. La temperatura era fresca, però anava remuntant poc a poc.

Des d'un moll de fusta vam poder veure nombrosos flamencs i també uns quants dofins nedant en les aigües poc profundes d'aquesta llacuna. Després d'aquest agradable passeig vam tornar al cotxe. Ja conduint vam repetir parcialment la ruta que havíem fet a peu, però ara seguint l'avinguda The Esplanade.

Més al sud aquesta avinguda desemboca en la carretera D1986, la qual continua vorejant la llacuna fins al final. Al cap d'uns 8 km vam arribar a unes salines, les més importants de Namíbia, i seguint per la D1986, ja convertida en pista de terra i sal compactada, vam poder veure nombrosos llacunes i canals de color rosat molt fotogènics. Després aquesta pista travessa unes llacunes més grans i acaba en una platja que dóna a mar obert: és la platja de Paaltjies.

En la platja de Paaltjies, el veritable inici per sorra de la ruta a Sandwich Harbour

En aquest punt comença el trajecte de 50 km que va per la platja, literalment encaixonada entre les grans dunes del desert del Namib i el mar, fins arribar a Sandwich Harbour, un remot indret de la costa atlàntica namíbia que té una gran llacuna que servei de refugi per a un gran nombre d'aus.

El camí a Sandwich Harbour, que tal com hem dit transcorre per la sorra de la platja, només es pot fer amb un vehicle 4x4, però és del tot temerari intentar-ho per lliure, ni que sigui que tingueu molta experiència conduint sobre sorra.

Les marees, la climatologia o un petit error en la tria del camí bo us poden deixar amb el vehicle dins l'aigua o bloquejat en la sorra al bell mig del no-res. Hi ha diverses agències a Walvis Bay que venen tours de mig dia o un dia sencer a Sandwich Harbour. Els preus són bastant elevats, però si voleu viure l'experiència d'anar-hi, aquesta és la millor opció.

Nosaltres teníem interès en fer l'excursió a Sandwich Harbour, però no vam poder quadrar l'excursió en el calendari que teníem i ho vam deixar córrer. Tot i ser, òbviament, paisatges diferents, en el passat ja havíem fet rutes per sorra i també havíem pujat i baixat grans dunes amb un 4x4 en el desert del Sahara, tant a Líbia com a Algèria.

Tornant a la platja de Paaltjies on estàvem, vam fer unes quantes fotos d'aquesta bonica platja. Vam tenir l'oportunitat de veure uns quants lleons marins pescant entre les onades. I mentre estàvem en aquesta platja, cap a les 13:15 hores, van passar uns quants vehicles 4x4 de les excursions que anaven cap a Sandwich Harbour. Aquí començava el seu veritable periple per la sorra.

Imatge de les salines de Walvis Bay

En qualsevol cas, la ruta que havíem fet des de Walvis Bay vorejant la llacuna, passant per les salines de Walvis Bay i acabant a la platja de Paaltjies ens va semblar fantàstica i ens va agradar moltíssim. Tot plegat justificava per si sol la visita a Walvis Bay. I val a dir que per tot arreu veureu flamencs.

Amb el cotxe vam tornar fins al front marítim urbà de Walvis Bay i vam aparcar al costat del Walvis Bay Yacht Club. I vam anar caminant fins al proper restaurant Anchors Waterfront, situat en front dels embarcadors d'on surten els catamarans turístics. Vam dinar de luxe en una taula exterior d'aquest restaurant. Vam demanar peix i tant el producte, com la presentació, com el servei van ser de primera. Molt recomanable, de debò.

Després de dinar i d'una bona sobretaula vam fer un petit passeig pel Waterfront abans de tornar al cotxe i posar rumb cap a Swakopmund. És un trajecte curt, de només 30 km.

Dinar de peix en el restaurant «Anchors Waterfront» de Walvis Bay

Quan vam arribar a Swakopmund vam anar fins al Desert Sands Boutique Bamp;&B, on ens havien d'entregar les claus de la casa Cozy Inn Swakopmund, que havíem reservat. Tot seguit vam anar fins a la casa i vam descarregar l'equipatge. Es tracta d'una casa particular enorme, de tipus Self Catering, que vam tenir per a nosaltres sols.

A continuació, amb el cotxe vam anar fins al centre de Swakopmund, concretament a la zona on es troben el far de Swakopmund i el Swakopmund Mole.

L'any 1899 es va construir un dic marí (anomenat Mole) amb la intenció de protegir el port de Swakopmund i crear un lloc d'amarratge per a grans vaixells de càrrega, però un mal disseny de l'arquitecte, que desconeixia el corrent de Benguela, va fer que en menys de cinc anys l'entrada del port quedés ofegada per un banc de sorra. I dos anys més tard el propi port havia estat envaït per la sorra per crear la que ara és la platja Palm Beach. Actualment el Swakopmund Mole és una zona d'esbarjo des de la que hi ha molt bones vistes sobre el oceà, la platja i la ciutat.

Cel rogenc en la posta de sol vista des del Swakopmund Mole

També vam fer una volta pel centre per a veure els seus edificis històrics, molt interessants. Quan es va fer fosc vam anar a un supermercat Spar del centre per a comprar el que necessitàvem i després vam tornar cap a la casa.

En la costa atlàntica de Namíbia, durant l'hivern, la temperatura màxima no sol passar dels 19ºC, però la temperatura nocturna no baixa tant com a l'interior.

Dia 12: SWAKOPMUND - ZEILA WRECK - CAPE CROSS - HENTIES BAY - WLOTZKASBAKEN - SWAKOPMUND

Aquest dia l'objectiu era recórrer i visitar una part de la Costa dels Esquelets (Skeleton Coast), una franja costanera que s'estén entre el riu Kunene, en la frontera nord amb Angola, i el riu Swakop, en el costat sud de la ciutat de Swakopmund. Però en algunes ocasions es fa servir aquest nom per a descriure tota la costa namíbia.

La Costa dels Esquelets és famosa mundialment pels diversos naufragis de vaixells que van tenir lloc en les seves aigües degut a les corrents i les seves persistents boires, abans de l'existència dels moderns sistemes de navegació per satèl·lit. També és famosa per la seva extrema desolació.

Abans de sortir de Swakopmund cap al nord ens vam aturar a omplir els dos dipòsits de dièsel en una benzinera Shell que vam trobar en la part nord de la ciutat. A continuació vam agafar la carretera asfaltada C34 que va cap al nord i passa pel costat de les salines de Swakopmund i continua paral·lela a la costa.

El primer punt on ens vam aturar fou en el lloc del naufragi del vaixell Zeila, a 52 km de Swakopmund. Aquest naufragi és un dels més recents en la zona, ja que va tenir lloc el 2008 i, en conseqüència, també és el que està més intacte. Aquest és el naufragi més fotografiat de tots, perquè és el més accessible. Ara el vaixell, varat a pocs metres de la sorra, és la perxa preferida dels corbs marins.

Lloc del naufragi del vaixell Zeila en la Costa dels Esquelets

Vam fer unes quantes fotos del vaixell i dels voltants. És un lloc molt desolat i el dia gris que teníem encara accentuava més aquesta sensació. Com que aquest lloc és molt freqüentat per visitants també hi trobareu diversos venedors de figuretes i minerals. Vigileu les pertinences en els cotxes perquè sembla que hi ha hagut casos de robatoris.

Tot seguit vam continuar viatge cap a Cape Cross, uns 73 km més al nord. Passada la població de Henties Bay s'acaba ràpidament l'asfalt i la C34 s'esdevé una pista de sorra i sal compactades. La conducció per ella és fàcil i agradable, però cal tenir en compta que pot ser relliscosa.

Tota aquesta franja costanera del país, entre Walvis Bay al sud i el riu Ugab al nord, és una zona protegida que forma part del Parc Nacional Dorob.

En arribar a les oficines de la Cape Cross Seal Reserve vam pagar 450 N$ per l'entrada dels tres i del cotxe. Després vam continuar altres 2,5 km fins el pàrquing que hi ha al costat de la zona on es troben els animals.

Uns quants óssos marins apilats en la colònia de Cape Cross, en la Costa dels Esquelets

En aquesta reserva protegida hi ha la major colònia d'óssos marins afroaustralians (Arctocephalus pusillus i Cape fur seals o Brown fur seals en anglès) del món, arribant fins als 200.000 exemplars. Aquests mamífers marins són més propers als lleons marins que a les foques. Les fredes aigües del Corrent de Benguela són molt riques en peix, suficient per abastir una colònia tan massiva.

Gràcies a unes passarel·les de fusta es pot caminar enmig de l'enorme colònia. Tant en terra com en el mar veureu moltíssimes óssos marins, per tot arreu. És fàcil veure baralles entre mascles o petits buscant una mamella d'on alimentar-se, però la gran majoria semblen dormitar, sense importar-los massa si estan apilats els uns sobre els altres.

No van deixar de sorprendre'ns pel seu comportament i també pels crits i sons que emeten. És important tenir en compta que la pudor que hi ha en l'ambient a causa de la concentració d'excrements és potent, per la qual cosa és recomanable portar quelcom per tapar-se el nas, com un mocador, un buff o similar.

La visita a la reserva de Cape Cross ens va agradar molt. Pensem que és una experiència que paga molt la pena i si aneu amb nens s'ho passaran molt bé veient els animals.

Un jove ós marí mirant-nos amb ulls llastimosos, en la colònia de Cape Cross

Un cop finalitzada aquesta visita vam estar valorant de continuar la ruta cap al nord fins arribar a la Ugab Gate, la porta d'entrada sud al Skeleton Coast National Park, però finalment vam desistir perquè suposava fer 81 km d'anada i 81 de tornada (unes dues hores de trajecte en total) només per a veure ia famosa porta d'entrada al parc amb les calaveres.

El parc nacional de la Costa dels Esquelets cobreix una de les àrees més remotes i hostils del món. La part sud del parc, que va des del riu Ugab fins a Terrace Bay és fàcilment accessible. Només cal comprar un permís de pas que obtindreu a la porta i seguir unes certes normes, ja que és una zona molt remota i solitària. Un 4x4 no és estrictament necessari, però és altament aconsellable. La part nord del parc, entre Terrace Bay i Kunene, en la frontera amb Angola, només és accessible a través d'un turoperador que compti amb la concessió i els permisos necessaris.

Val a dir que quan estàvem planificant el viatge també havíem estudiat la possibilitat d'entrar en el parc nacional de la Costa dels Esquelets per l'entrada d'Ugab, fer nit a Torra Bay o a Terrace Bay i sortir per Springbokwasser per arribar a Damaraland. Però finalment no va poder ser per la impossibilitat d'encabir aquesta ruta en el calendari previst.

Així que des de Cape Cross vam començar a desfer el camí, en direcció a Swakopmund, però ara fent més aturades pel camí per a gaudir d'un escenari realment increïble.

Aturada en la ruta per la Costa dels Esquelets, prop dels turons de Lagunenberg

Per exemple, abans d'arribar a l'alçada dels petits turons de Lagunenberg vam deixar el cotxe al costat de la carretera i vam fer un passeig a peu per la zona per a trobar gemmes, preciosos blocs de sal cristal·litzada de colors rosats i formes complexes, que abunden en la zona. També vam trobar molts altres minerals d'atractius colors i formes.

I conduint per aquests paisatges, bonics però de vegades també monòtons, vam arribar a Henties Bay. Aquesta vegada ens vam desviar per a entrar en el poble i buscar un lloc on dinar. Vam tenir la gran sort de trobar el restaurant The Fishy Corner (19 Benguela St, Henties Bay), on vam gaudir d'un dinar memorable a base de peix i acompanyat de vi namibià. Aquest lloc fou una gran descoberta, tal com va passar amb el restaurant Anchors d'ahir a Walvis Bay.

Algunes de les singulars construccions de Wlotzkasbaken

Després de dinar vam reprendre la ruta cap al sud i 40 km després ens vam aturar en el petit poble de Wlotzkasbaken, format per cases d'estiueig pintades de colors. Aquí no arriba ni l'electricitat ni la xarxa pública d'aigua. De fet l'aigua potable arriba en camions per carretera i s'emmagatzema en torres d'aigua sobre les teulades de les cases, proporcionant un caràcter únic a aquest assentament.

Per tant, cadascuna de les poc més de 100 cases que hi ha són autosuficients pel que fa a l'aigua i l'electricitat. I totes elles han estat dissenyades i construïdes pels seus propietaris. Tot plegat fa que el poble de Wlotzkasbaken sigui un tipus d'assentament únic a Namíbia i, en broma, se'l coneix com la «República Lliure de Wlotzkasbaken».

Vam passejar una bona estona per la seva platja, farcida de pedretes molt curioses i de colors molt variats. Ens ho vam passar molt bé buscant pedres originals. La visita va valer molt la pena.

Un dels singulars edificis històrics de Swakopmund

Finalment vam arribar a Swakopmund, 33 km més al sud, quan el sol ja s'estava amagant. Vam aparcar en el centre per a fer un passeig pel centre i per Palm Beach mentre s'anava fent fosc. El centre de Swakopmund està farcit de bonics edificis, molts d'ells de caràcter històric.

Dia 13: SWAKOPMUND - USAKOS - SPITZKOPPE

Avui deixàvem Swakopmund i la costa namíbia per anar cap a l'interior, a la regió de Damaraland. I abans de fer-ho vam aprofitar el matí per a visitar novament el centre de Swakopmund, però ara amb llum diürna.

El front marítim de Swakopmund, vist des del llaaaaaaaarg moll de fusta

Vam aparcar el cotxe en un carrer del centre de la ciutat i vam fer una visita a peu pels voltants. Vam anar fins al llarg moll de fusta que hi ha al sud de Palm Beach. Des d'ell vam poder veure nombrosos dofins nedant per la zona.

Tot seguit vam tornar al centre pels bonics jardins que hi ha al llarg d'A. Schad Promenade. En aquests jardins hi ha abundants exemplars de pintades, cridaners pels colors del seu plomatge.

Després vam recórrer diversos carrers de la zona centre per a veure edificis històrics i altres monuments d'importància. Està clar que Swakopmund té un marcat caràcter alemany, mentre que la veïna Walvis Bay té un posat més holandès.

L'edifici Altes Amtsgericht, l'antiga magistratura de Swakopmund

Quan era quasi migdia ens vam acomiadar de Swakopmund i vam agafar la ruta asfaltada B2 que va cap a Windhoek. Quan vam arribar a Usakos, al cap de 142 km, ens vam aturar en un restaurant que hi ha a l'entrada d'aquest poble: el restaurant Namib Oasis farmstall & deli, on vam dinar força bé.

Després de dinar vam desfer 22 km per la mateixa ruta B2 que havíem vingut fins arribar a la cruïlla d'on surt la pista cap a Spitzkoppe. D'aquest punt surt la pista D1918 que al cap d'uns quilòmetres ens porta a la D3716 i finalment a la D1925. En total són 30 km fins arribar a l'entrada del Spitzkoppe Community Restcamp, el càmping on volíem fer nit.

Arribant a Spitzkoppe, amb les muntanyes en l'horitzó

No teníem reserva per al càmping, però no vam tenir cap problema en trobar plaça. De fet, a la recepció ens van dir que podíem posar-nos allà on volguéssim i així ho vam fer. Vam triar estar al costat d'unes bonics i enormes blocs granítics que estan al costat del famós arc de pedra d'Spitzkoppe, conegut també com The Bridge (el Pont) .

La resta de la tarda la vam dedicar a explorar a peu la zona i abans de la posta de sol vam anar fins a l'arc, un lloc màgic. Quan es va fer fosc vam poder fer fotos, amb l'ajut d'un trípode, d'un cel nocturn increïble.

Formes granítiques d'Spitzkoppe

Spitzkoppe és un parc natural, gestionat per una comunitat local, que està envoltat d'una vasta extensió àrida d'on sobresurten unes espectaculars i insòlites formacions rocoses que són molt interessants des del punt de vista geològic. Aquests grans blocs de granit tenen més de 700 milions d'anys i formen part d'una antiga serralada de volcans que es van formar quan el supercontinent Gondwana va començar a separar-se.

Aquestes roques granítiques, de formes estranyes i parets vermelloses, donen lloc a un paisatge especialment bonic durant la posta de sol. I de nit és un dels millors llocs del món per veure cels estrellats. Spitzkoppe també és un lloc espectacular per a senderistes i escaladors.

I és una zona amb molta història, on podrem trobar diferents pintures d'art rupestre sobre les roques, datades entre 2.000 i 4.000 anys enrere, que testimonien la presència humana de l'ètnia San (boiximans) en aquest lloc tan especial de Namíbia.

Paisatge d'Spitzkoppe, amb el mont Spitzkoppe al fons

El cim més alt i característic d'Spitzkoppe, visible des de molt lluny, té una alçada de 670 metres i per la seva forma és conegut amb el sobrenom de «el Matterhorn de Namíbia» (el nom alemany del mont Cerví, entre Itàlia i Suïssa).

En resum, Spitzkoppe és un lloc insòlit i espectacular, essent la muntanya més famosa de tota Namíbia. Però, incomprensiblement, és un lloc poc visitat i no sol figurar en la llista de llocs imprescindibles a visitar a Namíbia. Qui sap, potser és millor així per a evitar-ne la massificació.

El nostre lloc d'acampada a Spitzkoppe

Dia 14: SPITZKOPPE - UIS - TWYFELFONTEIN

Ens vam aixecar a temps per a veure la sortida del sol des de dalt d'unes roques. Un cop recollit tot vam agafar el cotxe per a recórrer diferents àrees del parc. Vam començar per la Piscina Rocosa (Rock Pool). També vam anar per pistes cap a l'oest, passant entre els cims Spitzkoppe i Sugarloaf, arribant fins a la porta oest del parc d'Spitzkoppe.

Vagis on vagis d'aquest parc els paisatges són molt bonics i d'aquells que no s'obliden mai.

La gran roca que dóna aixopluc a les pintures rupestres Small Bushman Paradise

Vam continuar la nostra ruta pel parc anant fins a un lloc anomenat Small Bushman Paradise, on es poden veure pintures rupestres sobre la roca fetes pels antics boiximans. En arribar al pàrquing vam agafar un dels guies locals disponibles per tal de fer la visita guiada obligatòria. L'explicació del noi sobre les pintures que anàvem veient fou molt interessant i enriquidora. En acabar li vam donar una merescuda propina, ja que no s'ha de pagar entrada per a veure les pintures.

Després d'aquesta interessant activitat i de recórrer altres llocs de l'àrea vam donar per acabada la visita a Spitzkoppe. Però abans de marxar ens vam aturar en les dutxes que hi ha a l'entrada del càmping, les úniques que hi ha en el complex.

Ens vam dutxar i refrescar en aquestes dutxes a l'aire lliure, tot veient aquests imponents cims granítics. Ara ja estàvem llestos per a iniciar el trajecte de 234 km fins a la nostra propera destinació: Twyfelfontein.

Tot el trajecte és per pista, excepte els darrers 20 km, però els paisatges de Damaraland són, en general, molt bonics.

Des d'Spitzkoppe vam agafar la pista D3716 cap a l'esquerra i després la D1930 cap al nord. Just abans d'arribar a l'assentament miner d'Uis aquesta pista connecta amb la C36. I en arribar a Uis, a 91 km d'Spitzkoppe, vam desviar-nos per anar al centre de l'assentament i buscar un lloc on dinar, però l'únic que vam trobar va ser un petit supermercat on vam comprar unes begudes i ens les vam beure fora mentre parlàvem amb alguns locals.

Una de les pistes de grava de Damarlanad en el camí cap a Twyfelfontein

Tot seguit vam reprendre la marxa per la C36 i 1,5 km a l'oest vam trobar el restaurant Brandberg White Lady Cafe, on la veritat és que vam dinar força bé en la seva terrassa exterior.

Uis és conegut per la riquesa dels seus jaciments d'estany (podeu veure clarament les mines al costat de la C36). L'assentament es troba situat als peus del mont Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres sobre el nivell del mar i visible des de molt lluny.

Després de dinar vam reprendre la ruta i poc després ens vam desviar per la C35 cap al nord. Aquesta pista travessa el riu Ugab, el qual serveix de frontera entre les regions d'Erongo i Kunene. Uns 250 metres abans, a la dreta, veureu unes parades d'artesania del poble Herero.

En un punt vam desviar-nos per la D2612 que va cap a l'oest. Aquesta pista estava asfaltada a partir de la cruïlla que va al Malansrus Tented Camp. En arribar a l'alçada del Damara Living Museum vam girar a l'esquerra per la pista de grava D3254 i al cap de 2,9 km cap al sud vam arribar al càmping Aba-Huab sobre les cinc de la tarda.

Roques de tons vermellosos a l'entrada del Twyfelfontein Country Lodge

Després de registrar-nos en aquest càmping, que no havíem reservat (tampoc era necessari), i per aprofitar la darrera llum del dia vam anar amb el cotxe fins al Twyfelfontein Country Lodge, l'allotjament de més nivell en aquesta zona i situat a uns 7 km de pista del càmping.

Aquest lodge està ubicat als peus d'una muntanya de roca vermellosa, la qual sembla de foc a causa de la seva potent tonalitat amb el darrer sol de la tarda. A l'entrada del lodge hi ha unes roques amb pintures rupestres.

Abans de que es fes fosc vam tornar cap al nostre càmping, ubicat al costat del riu d'Aba Huab, el qual estava completament sec, com quasi tots els rius namibians en aquesta època de l'any. Aquest càmping està gestionat per una comunitat local i clarament va tenir dies molt millors.

Era car pel que oferia, ja que estava mancat de manteniment i tot era molt bàsic. Però al menys vam tenir electricitat en la parcel·la, ja que la necessitàvem per a endollar la bateria auxiliar del cotxe, així com les nostres càmeres i mòbils.

Dia 15: TWYFELFONTEIN - SAFARI ELEFANTS DEL DESERT - PINTURES RUPESTRES TWYFELFONTEIN - BOSC PETRIFICAT - KHORIXAS - OUTJO

A les 8:00 hores havíem quedat amb la noia del càmping per a fer l'excursió dels elefants del desert. Ja ho teníem tot recollit i les tendes plegades perquè havíem d'anar amb el nostre propi cotxe i conduint nosaltres, mentre que la noia anava de guia i com a copilot.

En tot el món només hi ha elefants del desert a Mali i a Namíbia. Aquests elefants són una prova fefaent de com poden ser d'adaptable els animals. Tot i que genèticament no són diferents dels seus cosins que viuen en la sabana, amb una major abundància d'aliments, aquestes criatures han adaptat el seu comportament a les dures condicions del desert. Mengen menys, beuen menys i caminen fins a 70 km al dia per alimentar-se i trobar aigua. Com que també recorren distàncies tan grans en un dia, les seves cames semblen més primes que les dels seus parents.

Elefants del desert sobre la llera del riu Aba Huab

Actualment s'estima que la població d'elefants del desert a Namíbia és d'uns 600 exemplars i es concentren en les regions històriques de Damaraland i de Kaokoland. Per a poder veure'ls s'ha de fer contractar algun tipus de tour perquè aquesta zona no està preparada per a l'observació de la vida salvatge anant per lliure.

Tornant a la nostra excursió, ens havien avisat de que només es podria fer amb un 4x4, però no ens havien preguntat si teníem experiència conduint per terrenys realment complicats, al menys per al nostre estàndard.

Des del càmping vam recórrer uns 70 km, d'anada i tornada, per pistes de tot tipus (sorra, pedres, etc) i amb alguns trams realment infernals. Finalment vam localitzar un parell d'exemplars d'elefants del desert sobre la llera sorrosa del riu Aba Huab, però en un indret a l'oest i molt lluny del nostre càmping. I en el camí també vam veure estruços i gaseles saltadores, entre d'altres animals.

En un moment donat, conduint sobre la llera del riu, amb un gruix de sorra considerable, vam necessitar de la tracció a les quatre rodes i la reductora per a treure el cotxe de la sorra. Aquesta fou la nostra graduació en conducció off-road!!.

En resum, apart de poder veure els elefants del desert, aquesta excursió fou tota una aventura i vam veure paisatges realment fantàstics, però vam acabar molt esgotats pel fet d'haver de conduir en un terreny tan exigent.

De tornada al càmping vam pagar el preu acordat de l'excursió: 350 N$/adult i 175 N$ per la nena. El dia anterior havíem preguntat per la mateixa excursió en el Twyfelfontein Country Lodge i allà el preu era de més del doble que el preu pagat aquí, però allà s'anava en un grup organitzat sobre un vehicle 4x4 del lodge i conduit pel seu personal.

Tot seguit vam deixar el càmping per anar fins al lloc on es troben els gravats i pintures rupestres de Twyfelfontein o /Ui-//aes, lloc inscrit en la llista de Patrimonis de la Humanitat des de 2007. Des del càmping són 6,7 km de pista.

Alguns dels gravats i pintures rupestres del lloc arqueològic de Twyfelfontein

En arribar vam pagar l'entrada (700 N$ els tres, 250 N$/adult i 200 N$/nen) i ens van assignar una guia que ens faria el recorregut i les explicacions de tot allò que anéssim veient.

A Twyfelfontein hi ha una de les majors concentracions de petròglifs de tot el continent africà i daten de finals de l'Edat de Pedra. La majoria d'ells estan en bon estat de conservació i representen rinoceronts, elefants, estruços o girafes, entre molts d'altres. El jaciment també té refugis rupestres amb motius de figures humanes pintats en color ocre vermell. El conjunt de gravats i pintures mostra les pràctiques rituals relacionades amb les comunitats de caçadors-recol·lectors d'aquesta part del sud d'Àfrica durant almenys 2.000 anys.

La visita guiada, d'uns 45 minuts aproximadament, va estar molt bé i ens agradà molt, ja que la vam trobar molt interessant i les pintures rupestres i gravats són una meravella. És una visita més que recomanable.

Sortint d'aquí vam recórrer 8 km de pista per anar a un lloc anomenat Organ Pipes. Es tracta d'un fenomen geològic visible en un turó isolat del mont Burnt i que ha donat lloc a un grup de columnes basàltiques que s'assemblen al tubs d'un orgue d'església, i d'aquí el nom. El lloc té una certa similitud amb les formacions rocoses que podeu trobar en la Calçada del Gegant, en la costa nord-irlandesa.

Quan vam arribar al lloc vam veure que s'havia de pagar una entrada de 700 N$ pels tres i vam considerar que no pagava la pena. A més, feia molta calor i estàvem molt esgotats per tot el que portàvem fet aquest matí.

Vam girar cua seguint la D3254 i vam deixar enrere Twyfelfontein recorrent 10 km fins connectar amb la D2612, que vam agafar cap a l'oest durant 15 km fins arribar a la C39. S'anaven succeint bonics paisatges pedregosos.

Un dels grans troncs convertits en pedra del Bosc Petrificat de Khorixas

Al cap de 30 km cap a l'est ens vam aturar en el Bosc Petrificat de Khorixas (indicat com a Versteende Woud), tot i que abans d'arribar-hi ja havíem anat veient cartells anunciant altres «boscos petrificats» ubicats en finques privades. El que indiquem és l'oficial, declarat com a Monument Nacional, i situat en la posició GPS -20.4391579, 14.6061689.

Vam pagar 700 N$ per l'entrada dels tres i incloïa una visita guiada de 30-45 minuts. L'ús de guia és obligatori. En aquesta visita es recorre un camí per una zona oberta on hi ha escampats troncs d'arbres petrificats de fins a 34 metres de llarg i 6 metres de circumferència, que s'estima que tenen uns 260 milions d'anys.

A causa de la manca de restes d'arrels o branques, es creu que els troncs van ser transportats al lloc en una inundació. S'hi poden veure uns 50 arbres individuals, alguns mig enterrats en pedra arenosa i molts perfectament petrificats en sílice, amb escorça i anells d'arbre.

Ens resultà molt interessant les explicacions del guia sobre fenomen geològic de la conversió de la fusta dels arbres en roques. Vam poder agafar un tros da tronc d'arbre petrificat, comprovant que pesava com una roca. Durant la visita també vam veure nombrosos exemplars de la curiosa Welwítsquia, una planta només present en el desert del Namib.

Exemplar de Welwítsquia sobre un tronc de pedra en el Bosc Petrificat de Khorixas

Finalitzada aquesta interessantíssima visita vam reprendre el viatge per la C39 en direcció a Khorixas, a 44 km cap a l'est. Aquesta ciutat fou la capital de la històrica regió de Damaraland, però actualment sembla en franca decadència, amb una població molt empobrida i una taxa d'atur estimada del 70%.

A Khorixas només ens vam aturar per a comprar alguns queviures en un supermercat. Tot seguit vam continuar viatge cap a Outjo per la C39, asfaltada a partir de Khorixas. Pel camí ens vam aturar en un lloc de pícnic al costat de la carretera per a fer un dinar improvisat.

La distància des de Khorixas a Outjo per la C39 és de 135 km. Finalment vam arribar a Outjo sobre les sis de la tarda i vam anar directament a l'Ombinda Rest Camp, un càmping que havíem vist recomanat a la guia Bradt.

Aquest càmping estava molt ben equipat, essent l'antítesi del de la nit passada a Twyfelfontein, i a sobra era més barat. Aquí vam aprofitar per a netejar una mica el cotxe per dins i per fora perquè després de tants quilòmetres de pista estava cobert de pols per tot arreu.

Dia 16: OUTJO - OTJIWARONGO - METEORIT DE HOBA - GROOTFONTEIN

Vam començar el dia anant a esmorzar a l'Outjo Bakkery (75 Hage Geingob Av, Outjo), tota una institució a Outjo i lloc d'aturada quasi obligatòria en aquesta ciutat. Té una àmplia carta, amb èmfasi en la pastisseria tradicional alemanya.

A tocar de l'Outjo Bakkery hi ha un gran supermercat Spar i a l'altre costat de Tuni Rd està la botiga Images of Africa, amb una àmplia selecció d'artesania i productes de qualitat per a endur-se com a record de Namíbia i a uns preus molt més assequibles que en altres llocs del país.

Després d'omplir els dipòsits de dièsel en una de les benzineres properes, vam posar rumb cap a Grootfontein, tot seguint la carretera B1.

La vella locomotora de vapor alemanya ara davant de l'estació de tren d'Otjiwarongo

En arribar a Otjiwarongo, la capital de la regió d'Otjozondjupa i a 70 km d'Outjo, vam passar per davant de l'estació de tren d'Otjiwarongo i aquí ens vam aturar per tal d'admirar una antiga locomotora alemanya de vapor fabricada a Kassel l'any 1912 i que va pertànyer als ferrocarrils de Sud-àfrica. Ara és un monument, ubicat just davant de l'estació de tren.

Aprofitant que era l'hora de dinar, en aquesta mateixa ciutat vam trobar el restaurant Kari's Place (13 Hindenburg St, Otjiwarongo). Vam dinar-hi força bé, però sobretot el lloc és tranquil i agradable.

Després de dinar vam reprendre la ruta en direcció cap a Grootfontein, encara per la B1. En arribar a la població d'Otavi, a 121 km d'Otjiwarongo vam continuar la ruta per la carretera B8 i al cap de 59 km vam agafar a l'esquerra la pista D2860, indicada amb el rètol Meteorite.

Des d'aquesta cruïlla amb la B8 són uns 23 km de bona pista fins arribar al lloc del Meteorit de Hoba. Aquí es troba el meteorit intacte més gran del món, amb una massa que s'estima en més de 60 tones. També és la peça de ferro natural més massiva registrada a la superfície de la Terra. De fet, aquest és el mateix lloc on va caure, fa uns 80.000 anys.

Imatge del meteorit de Hoba

Vam pagar 700 N$ per les entrades dels tres. En la visita ens va acompanyar un noi que ens va donar totes les explicacions pertinents. És impressionant la grandària d'aquest tros de ferro del meteorit. A instàncies del noi que ens feia de guia vam pujar dempeus sobre el meteorit, sobre un punt central de la part superior, i cridant qualsevol cosa vam poder notar l'efecte del metall sobre el so de la veu, creant un cert efecte de ressò. Una altra visita molt recomanable. A més, estàvem sols i vam poder quedar-nos tota l'estona que vam voler.

Acabada la visita al meteorit vam adreçar-nos a l'allotjament que teníem reservat per avui, el Meteorite Rest Camp, a només 3 km d'aquí. Teníem un xalet ubicat en els terrenys d'una granja, en un entorn molt bonic. Vam banyar-nos en la seva piscina, però l'aigua estava molt freda, tal com passa en totes les piscines de Namíbia en aquesta època.

Dia 17: GROOTFONTEIN - HAKUSEMBE RIVER LODGE - RUNDU - HAKUSEMBE RIVER LODGE

Quan ens vam llevar, a primera hora del matí, el xalet estava envoltat de vaques menjant herba seca d'un camp proper. Després d'esmorzar i carregar l'equipatge en el cotxe vam marxar d'aquesta granja en la que havíem estat tan bé.

Teníem per endavant un trajecte de 290 km fins a Rundu, pràcticament tot de carretera asfaltada. La pista D2905 connecta amb la carretera B8 poc abans d'arribar a Grootfontein La B8 travessa la població de Grootfontein, la qual sembla un lloc endreçat i molt ben posat, i continua cap al nord.

Girafa al costat de la carretera entre Grootfontein i Rundu

Anàvem fent quilòmetres i els paisatges s'anaven succeint, similars però diferents. En un punt ens vam aturar per a veure unes girafes a tocar de la carretera. Al cap de 127 km des de Grootfontein vam arribar a la Porta de Mururani.

Es tracta d'un punt de control que fa de barrera veterinària per a evitar la propagació de la malaltia boca-mans-peus al bestiar de les granges al sud de la porta. Coincideix amb el límit entre les regions d'Otjozondjupa i Kavango West.

A partir de la Porta de Mururani el paisatge canvia radicalment: es passa dels grans latifundis que ocupen les granges propietat dels blancs del sud, en l'àrea de Grootfontein, als minifundis de la població negra cap al nord.

En la part nord no hi ha, en general, tanques que evitin que les vaques, cabres o cavalls envaeixin la carretera. També hi trobareu força gent caminant per la vora de la carretera. Això vol dir que aquí cal vigilar molt més al conduir. Una altra diferència és que al voltant de la carretera se succeeixen petits poblats amb moltes parades de figures de terrissa, d'artesania o bé de fruita.

I al cap de 144 km des de la Porta de Mururani vam arribar a l'Hakusembe River Lodge sobre les 13 hores. Després de registrar-nos en la recepció del lodge, gaudir d'una beguda de benvinguda i deixar les coses a la nostra cabana, vam fer una volta ràpida pel lloc. És un lloc car, però la veritat és que està molt bé.

Aquest lodge està construït sobre un marge elevat en la vora del riu Okavango, així que les vistes sobre el riu i els voltants són sensacionals. A l'altre costat del riu s'estén tota una zona despoblada que pertany a la província angolesa de Cuando-Cubango. Aquest era el primer riu amb aigua que vèiem a Namíbia en tot el viatge.

En aquesta època de l'any el cabal del riu no està en màxims, però encara porta força aigua. Sembla que és entre octubre i novembre quan el riu Okavango està en mínims i impedeix que qualsevol barca hi navegui. Tot i així, el riu no té massa fondària i vam arribar a veure dues persones travessar el riu dempeus des del costat namibià fins al costat angolès i l'aigua els arribava a la cintura. Probablement sabien que per allà el riu era menys profund.

Posta de sol sobre el riu Okavango, aquí frontrera natural entre Namíbia i Angola

Després d'una estona explorant els voltants del lodge vam agafar el cotxe per anar fins al centre de Rundu, uns 15 km a l'est del lodge. La idea era buscar un lloc per dinar ja que en el lodge hi ha restaurant, però al migdia la carta és poc variada i amb preus molt cars (i a la nit només hi ha la possibilitat d'un bufet que costa 450 N$ per cap).

Finalment ens vam quedar en el Gino's Bakery & Takeaway (carrer E Kakakuru, Rundu), on vam dinar plats ja preparats i que no estaven gens malament. Després de dinar vam fer una volta pel centre de Rundu amb el cotxe, ja que en aquell moment la temperatura a l'exterior era de 35ºC. Rundu és la capital de la regió Kavango East.

De tornada al lodge, per la tarda, vam fer un bany a la piscina però, tal com era esperable, l'aigua estava força freda. I després a gaudir d'una magnífica posta de sol sobre el riu Okavango. Fantàstic moment del dia en aquest lloc, amb una llum i tranquil·litat sense igual.

Dia 18: HAKUSEMBE RIVER LODGE - FRONTERA DE SARASUNGU - KAYENGONA - RUNDU - HAKUSEMBE RIVER LODGE - CRUCERO FLUVIAL RÍO OKAVANGO - HAKUSEMBE RIVER LODGE

Després d'un bon esmorzar de tipus bufet en el restaurant del lodge, vam agafar el cotxe amb la idea d'explorar els voltants de Rundu. Aquesta ciutat i voltants sol ser només un lloc de pas en la ruta cap al Caprivi, la zona més oriental del país. En el nostre cas, sense temps per a continuar més a l'est, la raó de venir fins aquí fou el veure una regió del país certament diferent a la resta, en paisatges i socioculturalment.

El lloc fronterer de Sarasungu entre Namíbia i Angola

Primerament vam anar fins al pas fronterer de Sarasungu, un pont flotant sobre el riu que uneix Namíbia i Angola uns pocs quilòmetres a l'est del centre de Rundu. Quan hi arribàrem vam veure que és un lloc fronterer amb molt poca activitat i bastant cutre. S'hi arriba a través d'una pista de 3 km des de l'antiga carretera de Rundu a DIvundu.

Vam aparcar el cotxe a tocar dels barracons del lloc fronterer namibià i vam demanar a una funcionària si podíem travessar cap al pont, la terra de ningú, per a fer fotos i ens donà permís. Així que vam passar per la porta-tanca metàl·lica i vam poder fer fotos sobre el riu Okavango des del mateix pont que uneix ambdós països.

Després d'això vam continuar cap a l'est uns 14 km per la carretera que ressegueix el riu Okavango fins arribar al n'Kwazi Lodge. Volíem prendre-hi alguna beguda, però el vam trobar tancat. En qualsevol cas el trajecte va valer la pena per les diferents vistes sobre el riu i per a poder constatar la realitat rural d'aquesta zona del país.

En l'entorn rural de Rundu, en la vora namíbia del riu Okavango

Des d'aquí vam tornar fins al centre de Rundu i vam anar a dinar al restaurant del Tambuti Lodge (Mbwangungu Hamutenya St, Rundu), ubicat al costat de l'anomenada Rundu Beach. Vam dinar-hi bastant bé i la carta era extensa, tot i que el servei fou una mica lent.

A la tarda vam tornar cap al lodge on estàvem allotjats perquè pel matí havíem reservat places en el creuer pel riu Okavango (Sunset Boat Cruise) a les 17:00, per a veure la posta de sol. El preu era de 366 N$/adult i 183 N$/nens.

Després de pujar a l'embarcació amb unes set persones més, a les 17:00 vam començar la navegació sortint del petit moll del lodge. Primerament vam resseguir el riu navegant pel costat angolès en direcció est. Vam poder veure petits cocodrils, una serp verda, ocells, etc. apart de bonics paisatges i d'uns pescadors pescant til·làpies.

Quan vam arribar al punt més llunyà de l'excursió, el patró de la barca la va ancorar en el centre del riu i ens va servir a tots els passatgers un petit refrigeri amb begudes i snacks. Cadascú podia triar la beguda que volgués. Així que tots vam fer un brindis al bell mig der riu Okavango, nosaltres amb xampany.

Pescadors en el riu Okavango

Acabat el refrigeri vam reprendre el creuer pel riu, ara navegant cap a l'oest, veient més animals en el camí. Vam passar per davant del lodge i vam continuar durant uns cents de metres. Vam poder gaudir d'una preciosa posta de sol des del mateix riu. Quan ja portàvem uns 90 minuts del creuer vam tornar al lodge i vam desembarcar-hi. La veritat és que el temps se'ns va passar volant perquè l'experiència fou molt gratificant i va valer molt la pena.

Dia 19: HAKUSEMBE RIVER LODGE - TSUMEB - PORTA DE NAMUTONI (entrada P. N. Etosha) - NAMUTONI

Avui deixàvem Rundu i posàvem rumb cap al Parc Nacional Etosha. Així que després de l'esmorzar i de recollir l'equipatge vam fer les darreres fotos del riu Okavango i d'un entorn tan meravellós. S'ha de reconèixer que les vistes des de la terrassa del bar i restaurant del lodge són extraordinàries.

Vam deixar el lodge i vam fer els 14 km fins a connectar amb la carretera B8 que va cap al sud. Uns pocs quilòmetres després ens vam aturar en una de les parades d'artesania que hi ha al costat de la carretera i al costat d'un petit grup d'humils cases. Vam acabar comprant una bonica figura de fusta d'un rinoceront, enmig de l'expectació de nens i dones que van sortir de no sabem on per a veure uns guiris.

Després d'haver recorregut 270 km des del lodge vam fer una curta aturada en una benzinera de Grootfontein per a omplir el dipòsit del cotxe. I des d'aquí vam recórrer 69 km cap al nord-oest fins arribar a Tsumeb.

L'església de Santa Bàrbara en lla població de Tsumeb

El centre de la ciutat minera de Tsumeb és molt agradable a la vista, amb un gran parc verd en el centre. Vam aprofitar la visita per a dinar en el restaurant del Minen Hotel Lodge, on vam dinar de luxe en la seva terrassa exterior.

Després de dinar vam donar una volta a peu pel centre de Tsumeb, al voltant del parc United Nations, per a veure alguns bonics edificis i diferents símbols del seu passat i present miner. Val la pena, ni que sigui per fora, de veure el Museu de Tsumeb, així com recórrer el carrer President St.

Vam tornar al cotxe i vam continuar viatge cap a Etosha. Des de Tsumeb fins a la Von Lindequist Gate o Porta de Namutoni, l'entrada oriental del Parc Nacional Etosha, hi ha 100 km per la B1 i la C38. Vam arribar a aquesta porta d'entrada a les 16:30, on vam haver d'omplir un registre d'entrades amb les dades nostres i del cotxe.

Des de la porta fins arribar al Namutoni Camp hi ha 12 km. En aquest trajecte ja podem veure elefants, girafes i d'altres animals a tocar de la carretera. En la recepció del campament de Namutoni vam pagar les taxes d'entrada i d'estada en el parc per als quatre dies: un total de 1,800 N$ pels tres. També ens van assignar la plaça de càmping que tindríem.

La porta de Namutoni, l'entrada est al Parc Nacional Etosha

A continuación vam aprofitar el temps que encara quedava fins a l'hora en que es tancaven les portes del complex, a les 18:47 (hora de la posta del sol), per sortir a fer el primer safari dins del parc i vam triar la ruta Twee Palms Drive, la qual voreja la llacuna Fischer's Pan. En aquest recorregut, de 12 km en cada sentit, vam veure molts herbívors.

Per organitzar les nostres rutes per Etosha vam comptar amb la inestimable ajuda del llibret Map of Etosha que compràrem a la botiga del campament de Namutoni. Al mapa que conté el fulletó es marquen totes les pistes, abeuradors, miradors i campaments del parc, entre altres punts d'interès per al visitant.

De tornada al càmping i abans d'anar a dormir vam anar fins a l'abeurador (waterhole) del complex, però en aquell moment no hi havia cap animal bevent.

El Parc Nacional Etosha té una superfície de 22 270 km² i és un dels més grans del món, acollint centenars d'espècies de mamífers, aus i rèptils, incloses diverses espècies amenaçades i en perill d'extinció com el rinoceront negre.

Dia 20: NAMUTONI - P. N. ETOSHA (àrea nord, est i sud de Namutoni) - NAMUTONI

Vam dedicar aquest dia a explorar els voltants del Namutoni Camp, sobretot cap al nord, cap a l'est i cap al sud, visitant els diferents abeuradors que anàvem trobant.

A primera hora del matí vam sortir de Namutoni en direcció nord per la pista King Nehale Gate Drive, la qual voreja el costat oriental de la gran depressió o conca (pan en anglès) que caracteritza el Parc Nacional Etosha.

La conca d'Etosha és una gran depressió de sal endorreica que fa uns 120 km de llargada. La llera d'aquesta depressió està seca la major part de l'any, però després d'una forta pluja s'hi acumula una fina capa d'aigua, que és fortament salada pels dipòsits minerals de la superfície.

Aquell dia feia vent i la polseguera que aixecava de la llera de la gran conca amagava el sol darrera d'un núvol de pols i la visibilitat era força dolenta.

Grup d'elefants bevent en un dels abeuradors del Parc Nacional Etosha

Pel camí vam anar visitant els diferents abeuradors que anàvem trobant, com els de Tsumcor o Stinkwater. I així vam arribar fins a l'abeurador que hi ha més al nord del parc, el d'Andoni, a tocar de la King Nehale Gate, la porta nord.

Des d'aquí vam desfer part del camí i com que ja era l'hora de dinar vam anar fins al Resort d'Onkoshi, un dels sis allotjaments que hi ha dins dels límits del parc i que està ubicat ben bé sobre la vora oriental de la conca d'Etosha.

Imatge fantasmagòrica de la conca d'Etosha vista des d'Onkoshi

La nostra idea era dinar en el seu restaurant, però quan hi vam arribar semblava un lloc fantasmagòric i d'un altre planeta: no semblava haver-hi ningú, però la porta d'entrada estava oberta i fora el vent bufava fort sota un cel cobert per la pols en suspensió. Tot plegat ens recordà una imatge sortida d'una pel·lícula apocalíptica.

Finalment va sortir una dona de no sabem on i ens va dir que el restaurant estava obert. Així que vam triar una taula amb vistes a la conca i ens hi vam quedar a dinar. Apart de nosaltres, en aquell moment no semblava haver cap més client en tot el complex. Aquest resort té unes vistes sensacionals, però està apartat de tot.

Elefants banyant-se en un abeurador d'Etosha

Després de dinar vam agafar el cotxe i vam tornar en direcció cap a Namutoni. Quan hi vam arribar vam anar fins a l'abeurador Klein Namutoni i a continuació vam recórrer el circuit circular Dik Dik Drive. Per últim, abans de que tanquessin les portes del nostre campament encara vam poder anar fins als abeuradors Koinachas i Chodup.

De tornada a Namutoni vam provar sort anant novament a l'abeurador del campament, però no hi havia cap animal que no haguéssim vist ja. En tot el dia pel parc havíem vist elefants, girafes, òrixs, zebres, gaseles, nyus, estruços, etc. però ni un sol felí.

Dia 21: NAMUTONI - P. N. ETOSHA (àrea entre Namutoni i Halali i voltants de Halali) - HALALI

Avui deixàvem el campament de Namutoni i marxàvem cap al campament de Halali, 70 km cap a l'oest. Però abans de marxar de Namutoni vam fer una ràpida visita per fora al bonic fort que hi ha a l'entrada. Aquest fort fou construït per l'exèrcit alemany els anys 1902-03, tot i que l'actual és una restauració de 1957.

Grup de zebres en un dels abeuradors d'Etosha

Vam sortir de Namutoni cap a l'oest i primer de tot vam anar a visitar l'abeurador Koinachas que ja havíem vist ahir i més endavant ens vam desviar per anar fins al Kalkheuwel. També vam fer el circuit circular de 19 km per anar a l'abeurador Ngobib. De tornada a la pista principal ens vam desviar per la pista que ressegueix la conca per anar fins a l'abeurador Okerfontein. I de nou en la pista principal anàrem fins als abeuradors Springbokfontein i Batia.

Vam abandonar novament la pista principal i vam anar per una altra que va més al sud i en direcció a Halali. Pel camí vam visitar els abeuradors Goas i Noniams.

Alguns dels abeuradors visitats estaven secs i en d'altres no hi havia cap animal. Però en la resta hi vèiem animals, com girafes, gaseles saltadores, elefants, cudús, nyus, etc. Abans d'arribar a Halali també ens vam aturar en l'abeurador Helio.

Cudús en el Parc Nacional Etosha

Vam arribar al campament de Halali a l'hora de dinar. Ens vam registrar en al càmping i vam anar a dinar al restaurant del complex, on hi havia un menú de bufet que costa 240 N$/pax i que estava molt bé i era molt complet.

Després de dinar i descansar una mica vam sortir de nou amb el cotxe i vam tornar a l'abeurador Helio per, a continuació, fer el Rhino Drive. En les primeres 2/3 parts d'aquest recorregut no vam veure ni un animal, però cap al final la cosa s'animà bastant.

En connectar novament amb la pista principal ens vam desviar per un ramal que ressegueix la conca i vam anar a visitar els bonics abeuradors Salvadora i Charitsaub. Des d'aquí vam tornar cap a l'est i ens vam aturar en l'abeuradors Rietfontein on vam veure un rinoceront negre.

Gaseles saltadores i estruços en el Parc Nacional Etosha

Ja era tard i havíem de tornar cap al campament abans no tanquessin les portes a les 18:47 (l'hora es va ajustant a la posta de sol). Hi vam arribar pels pèls.

Abans d'anar a dormir vam visitar un parell de vegades el prolífic abeurador Moringa, el qual està al costat del campament i il·luminat amb llum. Vam tenir la sort de veure un grup de quatre rinoceronts blancs, on dos d'ells es van barallar i un tercer va haver de marxar per cames. També hi vam veure altres animals, com xacals, gaseles, zebres, etc.

Dia 22: HALALI - P. N. ETOSHA (àrea entre Halali i Okaukuejo) - OKAUKUEJO

Avui tornàvem a canviar de campament per anar al d'Okaukuejo, 71 km a l'oest de Halali. Vam sortir de Halali cap a l'est i vam passar novament per l'abeurador Helio i també pel costat de les Helio Hills, els únics turons que trenquen la monotonia d'aquesta gran planura.

Conduint per l'Etosha Lookout sobre la conca seca d'Etosha

Uns 3 km abans d'arribar a l'abeurador Goas vam agafar la pista que va cap al nord-oest i vam arribar al de Nuamses. I des d'aquí vam anar fins a un lloc anomenat Etosha Lookout, un espectacular tros de pista traçat sobre la superfície seca de la conca i que s'endinsa més d'1 km enmig d'un paisatge que sembla d'un altre món. Una passada.

Des d'aquí vam tornar cap a la pista principal i vam anar en direcció oest, passant novament per l'abeurador Rietfontein. Més endavant ens vam tornar a desviar per anar a veure novament els de Salvadora i Charitsaub. En els dos vam trobar un munt d'herbívors, bastants més que ahir.

Més endavant vam anar també a l'abeurador Sueda , però el vam trobar sec. I vam continuar per la pista principal cap a l'oest i més endavant visitàrem l'abeurador Ondongab, així com els Kapupuhedi i el Nebrowni.

Vam arribar al campament Okaukuejo sobre l'hora de dinar. Ens vam registrar a recepció, on ens van donar les claus del xalet que teníem reservat. Aquí no ens va ser possible reservar una plaça en el càmping perquè ja estava tot complet per al dia que volíem.

Després de deixar l'equipatge a l'habitació vam anar a veure l'abeurador que teníem a tocar del xalet. L'abeurador d'Okaukuejo té una merescuda fama arreu, ja que és molt bonic i sempre hi ha animals amunt i avall.

A continuació vam anar a dinar al restaurant del complex, el qual no està malament, però aquí no és de tipus bufet i surt, en general, més car que en el de Halali perquè s'ha de triar de la carta.

Després de dinar vam sortir d'Okaukuejo i vam anar cap a l'est per a visitar els abeuradors Gemsbokvlakte i Olifantsbad. En el primer d'ells vam veure un grup de lleones que en el seu camí cap a l'abeurador van passar just per davant del nostre cotxe, a escassos tres metres. També vam veure un parell de lleons descansant molt a prop.

Una de les lleones vistes en l'abeurador Gemsbokvlakte

Des d'aquest abeurador vam tornar cap a l'est, però ens vam desviar al cap de poc cap al nord per anar fins a l'abeurador Nebrowni, on vam trobar una girafa solitària bevent aigua i a uns 100 metres un grup de sis lleones que, al principi, estaven fent la migdiada i jugant. Però poc després algunes de les lleones vam iniciar l'atac a la girafa.

Vam assistir en primera fila al joc del gat i la rata entre la girafa que no perdia de vista a les lleones i les pròpies lleones que intentaven anar avançant discretament cap a la girafa, però amb poc èxit. Finalment les lleones van desistir de l'atac en veure que la girafa les tenia controlades i vam començar a retirar-se.

Una parella de lleones buscant possibles preses en l'abeurador Nebrowni

Malauradament havíem de marxar perquè ja eren les 18:30 i tancaven la porta del campament a les 18:47 i encara teníem 8 km de pista fins arribar-hi. Finalment vam poder arribar a temps abans de que tanquessin.

Només arribar al complex vam anar fins a l'abeurador que teníem a tocar del xalet i hi vam veure uns quants animals, entre ells un parell de rinoceronts. Avui havia estat per a nosaltres un dia molt prolífic quant a la quantitat i la qualitat dels animals vistos. El que hem dit: és simplement qüestió de sort.

Dia 23: OKAUKUEJO - P. N. ETOSHA (safari matinal i ruta cap al nord i oest d'Okaukuejo) - OMBIKA - PORTA ANDERSSON (sortida Parc Nacional Etosha) - OUTJO - OTJIWARONGO

Ens vam aixecar a les 5:50 perquè a les 6:20 havíem d'estar davant de recepció per al Game Drive que havíem reservat el dia anterior. Havíem pagat 650 N$/adult i 325 N$/nens per un recorregut de tres hores (de 6:30 a 9:30) en un vehicle i amb un guia del parc.

Vam anar en un camió descobert amb cinc persones més. El camió té tres fileres de seients de tres places cadascuna ubicades en el remolc. Vam sortir per la porta d'Okaukuejo a les 6:34 del matí, quan encara era negra nit i feia fred. Inicialment vam seguir la pista C38 en direcció est.

Dos rinoceronts blancs prop de l'abeurador Nebrowni

Mentre era fosc el conductor anava amb un focus de llum vermella apuntant a costat i costat per a localitzar els animals. Al poc de sortir vam veure un petit xacal. Quan ja s'ha estava fent clar i està a punt de sortir el sol ens vam aturar en l'abeurador Nebrowni, on vam veure dues lleones solitàries que no paraven de jugar entre si.

Poc més enllà vam trobar dos rinoceronts blancs al costat de la pista. Després vam anar al mirador Kapupuhedi, des del qual hi ha una bonica vista elevada sobre la conca d'Etosha. El nostre conductor i guia ens anava donant interessants dades i informació sobretot el que anàvem veient.

Una àliga atalaiant possibles preses prop d'Okaukuejo

Pel camí també vam veure diverses espècies d'ocells (àligues), a més d'estruços i d'altres. A continuació vam agafar la pista que va fins a l'abeurador Gemsbokvlakte i pel camí vam trobar un grup d'elefants. Quan vam arribar a l'abeurador Gemsbokvlakte vam trobar una gran quantitat de nyus, gaseles i zebres que anaven i venien de l'abeurador, donant lloc a una imatge molt plàstica. També vam veure unes quantes girafes.

Al final en el Parc Nacional Etosha havíem vist els Big Three que hi en aquest parc: elefants, rinoceronts i lleons (aquí no hi han búfals ni lleopards, els que farien els Big Five).

Des de Gemsbokvlakte vam tornar cap al campament d'Okaukuejo, a on vam arribar a les 9:32. Aquí va finalitzar aquest Game Drive, el qual va valer molt la pena i el recomanem.

Tot seguit vam anar directament a esmorzar al restaurant del complex. L'esmorzar, de tipus bufet, estava inclòs en el preu de l'habitació. A continuació vam anar fins al xalet per a recollir l'equipatge i carregar-lo en el cotxe.

Vista de l'abeurador del campament d'Okaukuejo

Abans de marxar del campament d'Okaujuejo vam aprofitar per a fer una darrera visita al prolífic abeurador que teníem al costat del xalet. En aquell moment hi havia diversos grups d'herbívors. També vam pujar dalt de la torre de pedra que hi ha a l'entrada. Aquesta torre és el que queda d'un antic fort. Per unes escales d'espiral es pot pujar dalt de la torre, des d'on hi ha molt bones vistes sobre el complex i els seus voltants.

Vam sortir d'Okaukuejo amb el cotxe, anant cap al nord per la pista que va cap a l'abeurador Okondeka. Pel camí vam veure alguns elefants i molts altres herbívors. I a Okondeka ens vam trobar una gran quantitat de girafes, nyus, zebres, òrixs i gaseles fent torns per anar a beure.

Des d'aquí vam tornar per una pista més cap a l'oest per arribar a l'abeurador de Leeubron. En arribar a aquest abeurador no vam trobar-hi cap animal, però pel camí havíem trobar molts herbívors i el camí en si és molt bonic.

Girafes, zebres i gaseles prop d'un abeurador

De tornada al complex d'Okaujuejo allà vam agafar la carretera asfaltada C38 que surt del Parc Nacional Etosha pel sud i va en direcció a Outjo. Abans de sortir d'Etosha ens vam aturar en l'abeurador Ombika que hi ha pocs quilòmetres abans d'arribar a la Porta d'Andersson.

Amb molta pena vam sortir del Parc Nacional d'Etosha per la Porta d'Andersson, la sortida sud del parc. Ara ens quedaven 99 km de carretera fins arribar a Outjo. Però ara ja podíem córrer fins als 120 km/h en comptes dels 60 kn/h de la velocitat màxima dins del parc.

En arribar a Outjo ja eren 14:05 i vam aturar-nos a dinar en l'Outjo Bakkery. Després de dinar vam aprofitar per a comprar alguns queviures en el supermercat Spar i vam posar rumb cap a Otjiwarongo, a 70 km per la B1.

El carrer principal d'Outjo, amb l'Outjo Bakkery a l'esquerra

I quan vam arribar a Otjiwarongo vam anar directament a trobar l'allotjament reservat: la Kamaku Guesthouse. Abans de que es fes fosc vam sortir a fer un passeig a peu pels voltants i vam anar fins a l'Out of Africa Guesthouse, on vam prendre una beguda en una taula exterior sobre un bonic jardí. Una magnífica forma d'acabar el dia.

Dia 24: OTJIWARONGO - CHEETAH CONSERVATION FUND (CCF) - WATERBERG CAMP (P. N. WATERBERG)

Després d'un magnífic esmorzar, inclòs en el preu, vam recollir l'equipatge, el vam carregar en el cotxe, ens vam acomiadar dels nostres hostes i vam marxar d'Otjiwarongo per anar a veure guepards a la Cheetah Conservation Fund, a 45 km de la ciutat. La nostra filla és una gran fan d'aquests animals i no podíem desaprofitar l'oportunitat de veure'ls aquí.

El guepard (Acinonyx jubatus) és un dels grans felins més amenaçats que hi ha en la natura i Namíbia acull una cinquena part de tota la població total mundial de guepards encara en llibertat.

Mural en el Cheetah Conservation Fund

AIxí doncs, on veure guepards a Namíbia?. En el parc nacional Etosha és possible veure'ls en llibertat, però aquí el factor sort és vital, ja que, en realitat, els parcs nacionals no són el millor refugi per a ells. A Etosha hi ha una població important de lleons i hienes i ambdós són dos grans depredadors dels guepards. I altres carnívors, com els lleopards, roben amb facilitat les preses capturades pels guepards, condemnant-los de vegades a morir de gana.

Per aquest motiu, a Namíbia la majoria dels guepards viuen en terres de cultiu on els seus principals competidors han estat eradicats. Apart d'algunes granges i reserves privades, els millors llocs per a veure guepards a Namíbia, tot i que no en total llibertat, són en la Cheetah Conservation Fund (CCF) i a Okonjima. Nosaltres vam triar el primer d'ells.

Tornant al nostre viatge, vam sortir d'Otjiwarongo per la carretera que va cap a Otavi i pocs quilòmetres més enllà ens vam desviar a la dreta per agafar la D2440. S'acaba l'asfalt i comencen 40 km de pista, però que està en molt bon estat.

El Cheetah Conservation Fund (CCF) és una institució de recerca que es dedica a l'estudi i el manteniment de la població de guepards de Namíbia, la més gran i més sana de tot el món. Els esforços educatius i de conservació d'aquest centre s'orienten a mantenir la població de guepards a Namíbia i com a model per als programes de conservació de guepards en altres països del món on es troben aquests felins.

Vam arribar al centre de conservació de guepards sobre les 11:30, una hora abans de que comencés l'activitat Cheetah Drive que teníem reservada via web per aquella hora.

Un dels guepards del centre Cheetah Conservation Fund

En aquest temps d'espera vam aprofitar per a veure un vídeo on s'explica la història i els objectius del centre i també vam veure el museu amb tot de panells explicatius sobre els guepards. Tot és realment molt interessant ja que el guepard és un animal del que no en sabíem gran cosa.

L'activitat Cheetah Drive, una de les que ofereix el centre, consisteix en una passejada amb un guia del centre per un gran recinte tancat on es troben alguns dels guepards que no es poden alliberar i permet tenir l'oportunitat de veure aquests fantàstics animals de molt a prop. El preu de l'activitat era 665 N$/adult i 332,50 N$ els menors de 12 anys. Dura aproximadament una hora.​

Poc abans de les 12:30 ens van reunir als 9 visitants que faríem l'activitat i vam pujar a un camió descobert. Tot seguit vam entrar en un recinte tancat i el conductor/guia ens explicà que allà hi viuen cinc guepards femella, cadascuna amb la seva pròpia història. Amb el camió vam anar recorrent el recinte, trobant en llocs diferents a les cinc guepards.

Primer pla d'un dels guepards del centre Cheetah Conservation Fund

Amb cadascuna d'elles el guia ens explicà noves coses sobre els guepards i de la dificultat de que en el futur aquests animals puguin sobreviure com a espècie, al menys a Namíbia, on els guepards en llibertat són l'enemic dels grans grangers perquè ataquen als seus ramats. D'aquí que aquest centre faci pedagogia entre els grangers del país per a trobar fórmules de convivència que assegurin la continuïtat dels guepards.

Finalitzada la visita al recinte dels guepards, ens van portar a un altre recinte on hi ha gossos ensinistrats per a cuidar els ramats de bestiar i convèncer als grangers que si fan servir aquests gossos no hauran de matar als depredadors del bestiar, com els guepards, i així tothom surt guanyant.

Vam finalitzar aquesta interessant activitat a les 13:40 i cinc minuts després vam anar a veure una altra activitat, inclosa en el preu de la primera, que és veure com es dóna de menjar als guepards en captivitat.

Abans de marxar del centre vam anar al seu petit bar i vam aprofitar per a menjar alguna cosa abans de posar rumb amb el cotxe cap al Parc Nacional Waterberg, la nostra següent destinació.

Des del CCF vam desfer els 45 km fins a Otjiwarongo, on vam agafar la carretera B1 que va cap al sud. Al cap de 28 km ens vam desviar a l'esquerra per una altra carretera asfaltada, la C22. Els paisatges al llarg de tota aquesta ruta són esplèndids. I uns 41 km cap a l'est ens desviàrem a l'esquerra per la pista D2512. Des d'aquesta cruïlla ja només són 18 km per una pista en molt bon estat fins arribar a la recepció del campament Waterberg.

Vam arribar a la recepció del campament Waterberg a les 17:10. Aquí vam pagar 900 N$ en concepte de taxes d'estada en el Parc Nacional Waterberg durant dos dies, ja que aquest campament es troba dins dels límits del parc.

Lloc d'acampada en el Parc Nacional Waterberg, amb la cinglera al fons

Tot seguit vam anar al càmping per a triar la plaça on muntaríem les tendes, amb vistes a la magnífica cinglera de Waterberg. I després vam pujar caminant pista amunt fins arribar al lloc on es troba el restaurant de complex, el qual ocupa un bonic edifici que van construir els alemanys a principis del segle XX.

Les vistes sobre els cingles de Waterberg amb el darrer sol de la tarda són molt boniques, sigui quin sigui el punt del complex on esteu. El color de la roca magnifica les tonalitats vermelles de la llum.

Dia 25: WATERBERG CAMP - rutes a peu pel P. N. WATERBERG - WATERBERG CAMP

Mentre fèiem l'esmorzar en el càmping havíem de vigilar amb els babuïns que hi havia en la zona i que busquen el moment per a pispar qualsevol cosa de menjar. També va aparèixer tota una família de facoquers buscant menjar.

Després ho vam recollir tot i vam anar amb el cotxe fins al xalet que havíem reservat per a la següent nit en el parc. Els xalets es troben ben bé als peus de la cinglera de Waterberg, a 1,4 km muntanya amunt respecte del càmping.

Vista sobre part de la cinglera de Waterberg

Hi vam deixar el cotxe i ens vam disposar a fer la caminada del Waterberg Mountain View, una de les diverses caminades que hi ha el Parc Nacional Waterberg.

El camí Waterberg Mountain View (1,9 km, 340 metres de desnivell i un temps aproximat de 75 minuts) parteix des d'un pàrquing (GPS: -20.5089458, 17.2399132). El camí comença a pujar i es va fent estret. El tram final de camí, abans d'arribar al punt on la vegetació s'obre i dóna pas a la vista, és força costerut i s'ha de pujar per grans pedres, però tampoc és d'una gran dificultat tècnica. En qualsevol cas el camí és molt bonic i, apart de les vistes, permet veure les roques de la cinglera des de ben prop. Val molt la pena de fer.

Vistes des del camí Waterberg Mountain View

Després d'aquesta caminada en vam fer una altra de les disponibles en el parc. Es tracta del Forest Trail, on vam poder veure un bosc ben verd i dens a causa d'un petit rierol amb aigua que el travessava.

A la tarda, quan el sol baix envermellia encara més les roques de la cinglera, vam fer la ruta Fig Tree, anomenada així perquè passa pel costat d'una enorme figuera. És molt bonica, perquè a més teníem la cinglera ben bé sobre nostra.

Vista de la cinglera de Waterberg des del «Francolin Walk»

I a continuació vam anar fins al principi del camí Francolin Walk, un camí llarg que baixa des d'on estan els xalets fins on està el càmping. El sender comença baixant des del primer moment per un camí ple de roques. Des d'aquest camí podíem veure davant nostre una gran plana i a la nostra esquena quedava la cinglera de la muntanya.

Cap al final d'aquest camí vam passar per les ruïnes de Mission Way i per una zona inundada en aigua i fang que vam haver de travessar com vam poder intentant mullar-nos el mínim possible. Arribats a la pista que va del càmping al Cementiri de Guerra vam seguir la pista cap a l'esquerra i vam connectar amb la carretera que va des de la recepció del parc fins al lloc on estan els xalets i passa pel restaurant.

L'edifici històric que hostatja el restaurant del campament del Parc Nacional Waterberg

Des d'aquí vam pujar uns 900 metres per la pista de ciment, amb un fort desnivell, fins arribar al restaurant del complex. Al llarg d'aquests camins que havíem fet vam trobar un munt de babuïns, un cudú i uns quants dic-dic, uns minúsculs antílops africans molt simpàtics.

A l'interior del restaurant, que a principis del segle XX fou una estació de policia dels alemanys hi ha fotos d'època d'aquells anys, entre 1904 i 1930, que són molt interessants de veure. I és que en aquesta zona, l'any 1904, va tenir lloc la batalla de Waterberg i el posterior genocidi herero i namaqua perpetrat pels alemanys entre el 1904 i el 1907.

Ens vam quedar a sopar en el restaurant per a compensar el frugal dinar que havíem fet avui. La carta no era molt àmplia, però vam sopar molt bé.

Després de sopar vam fer a peu els 800 metres fins al nostre xalet, gaudint pel camí d'un cel ple d'estrelles.

Dia 26: WATERBERG CAMP - rutes a peu pel P. N. WATERBERG - OTJIWARONGO - OMARURU

Després d'esmorzar en el restaurant (estava inclòs en el preu del xalet) i abans d'abandonar el Parc Nacional Waterberg volíem fer dos caminades, l'Anthill Way i l'Aloe Circle, qua vam combinar en una de sola. Es tracta d'un recorregut ben preciós i molt recomanable, com tots els camins d'aquest parc. No deixeu de veure els nombrosos exemplars que trobareu en aquest camí d'arbres d'àloe marlothii, els quals són alts i ben fotogènics.

Exemplars de l'arbre Àloe Marlothii en el camí «Aloe Circle»

Cap al migdia vam donar per acabada la nostra visita al Parc Nacional Waterberg, el qual hem trobat meravellós. Vam sortir del parc i vam desfer tot el camí que havíem fet dies enrere fins arribar a Otjiwarongo, a 89 km d'aquí.

En arribar a Otjiwarongo vam fer una aturada per dinar en el restaurant del Out of Village Boutique Hotel. El lloc va estar molt bé, amb un bonic jardí on vam dinar en una taula exterior. El menjar molt bé, com ja era habitual.

Després d'un magnífic dinar (i d'uns postres que eren per a plorar de plaer) vam reprendre la ruta cap a Omaruru, a 137 km d'Otjiwarongo. Tot el trajecte és per la carretera C33, asfaltada i molt recte. En el trajecte vam passar per Kalkfeld, un petit poble sense més.

A les 16:30 vam arribar a Omaruru i vam anar directament a l'Omaruru Guesthouse, el lloc reservat per al dia d'avui. Després de registrar-nos i deixar l'equipatge a l'habitació vam fer un ràpid bany a la piscina abans de sortir a donar una volta a peu per aquest poble tan pintoresc, amb alguns bonics i curiosos edificis, així com la Torre Franke.

La Torre Franke d'Omaruru

En aquesta volta a peu vam travessar un parell de vegades l'ample llera del riu Omaruru, ara completament sec.

Dia 27: OMARURU - OKAHANDJA - WINDHOEK

Després de l'esmorzar, inclòs en el preu de l'habitació, vam carregar l'equipatge en el cotxe i ens vam disposar a marxar d'aquesta petita i tranquil·la ciutat. Però abans de marxar d'Omaruru vam fer una darrera volta pel carrer principal, de punta a punta, per a veure alguns edificis que no havíem vist ahir a la tarda.

L'antiga casa de la missió d'Omaruru, actualment un museu

Tot seguit vam anar amb el cotxe fins al celler Kristall Kallerei, el qual es troba a uns 3 km al nord del centre d'Omaruru. Però quan hi vam arribar estava tancat i un empleat ens va dir que fins molt més tard no arribaria la persona que obria la recepció. Així que vam decidir no esperar i marxar cap a Windhoek. Va ser una llàstima, perquè ens hagués agradat tastar aquests vins de la regió d'Erongo.

La distància d'Omaruru a Windhoek és de 212 km. Al principi la C33 estava asfaltada, però aviat ens vam desviar per la C36, una pista en força bon estat però de terra. És un trajecte de pista de 67 km fins arribar a Wilhemstal, on connecta amb la B2, una carretera asfaltada que en aquest tram fou la millor de totes les que havíem vist a Namíbia: ben asfaltada, amb vorals asfaltats i línies quasi acabades de pintar.

En arribar a Okahandja ens vam desviar per anar cap al centre, aturant-nos en la fleca Dekker Bäckerei per a fer un cafè i un pastisset. És nota que aquesta fleca és més local i no per a guiris de pas, ja que no té res a veure amb la d'Outjo.

Per altra banda, a Okahandja hi ha molts mercadillos i paradetes d'artesania, però no ens vam aturar en cap d'elles perquè ja teníem comprats diversos records del viatge. Així que vam continuar el trajecte fins a Windhoek, a només 73 km d'aquí. Gran part d'aquest trajecte és d'autovia, la primera que vèiem en tot Namíbia.

A les 14:00 vam arribar al número 77 de l'avinguda Independence, en ple centre de Windhoek, on es trobava l'apartament Unit 46 @ 77 on Independence que havíem reservat. Vam poder entrar el cotxe a l'aparcament de l'edifici i un cop vam tenir les claus de l'apartament vam pujar-hi tot l'equipatge.

Bonic mural en un mur de l'edifici Old Breweries Craft Market (Windhoek)

Tot seguit vam anar a peu fins a l'Old Breweries Craft Market, un lloc ubicat en la part de darrera de l'apartament i que conté un mercat de paradetes d'artesania, així com un petit bar i restaurant que és molt popular entre els visitants. Vam aprofitar per a dinar en el seu petit restaurant Crafts Bar). El menjar estava bé, però el servei era lentíssim.

Després de dinar vam tornar a l'edifici de l'apartament per agafar el cotxe i anar fins a l'oficina de la companyia de lloguer Autovermietung Savanna per a retornar-lo abans de que tanquessin a les 16:30. Abans, però, ens vam aturar en una benzinera per a omplir el dipòsit i deixar-lo tal com ens el van donar.

En arribar a l'oficina un empleat va comprovar que tant el cotxe com els estris que ens havien entregat estaven en perfecte estat. Entregat el cotxe en perfecte estat, ens van portar de tornada al nostre allotjament amb un minibús de la companyia i vam quedar que a l'endemà ens vindrien a buscar a les 16:00 per a portar-nos a l'aeroport.

La resta de la tarda la vam aprofitar per a passejar pel centre de Windhoek. Vam passejar pel carrer Post St Mall, on es troba la Torre del Rellotge i els fragments del meteorit Gibeon que s'exposen enmig d'aquest carrer de vianants.

La bonica església de Kristuskirche, a Windhoek

Després vam anar a peu fins a la bonica església Christuskirche. Darrera de l'església vam veure els jardins i els grans edificis del Parlament de Namíbia.

I a continuació vam anar fins a la curiosa torre de ocupa el Museu de la Independència i vam pujar fins a la quarta planta de la torre, on hi ha un restaurant i bar amb unes terrasses exteriors des de les que hi ha una vista de 360 graus sobre Windhoek i voltants. Per a poder sortir a les terrasses a fer fotos s'ha de prendre una beguda i si és a partir de les 17:00 llavors s'han de pagar 150 N$ per persona. Les vistes valen moltíssim la pena.

Vistes de Windhoek des de la terrassa de la torre del Museu de la Independència

De tornada al carrer vam veure, darrera de la torre anterior, un lloc històric anomenat Altes Fort i davant d'ella l'estàtua Gedenkstatue Freiheitskampf. Prop d'aquí hi ha molts altres edificis històrics del centre, construïts en els primers anys del segle XX pels alemanys.

Vam tornar a l'avinguda Independence i vam anar passejant amunt i avall, veient pràcticament tots els llocs que indicava la nostra guia Bradt en la seva proposta de ruta a peu pel centre de Windhoek. A les 18:45 vam donar per finalitzada aquesta ruta i vam tornar cap a l'apartament.

Dia 28: WINDHOEK - AEROPORT HOSEA KUTAKO - ...

Últim dia de viatge. El nostre vol internacional sortia per la tarda i ja ho teníem pràcticament tot vist en el centre de Windhoek. Vam refer tot l'equipatge i vam aprofitar per a netejar les motxilles per fora i treure tota la pols que tenien acumulada després de tant dies de viatge per pistes polsegoses.

Vam deixar l'apartament al matí i, tal com havíem acordat amb la propietària de l'apartament, vam guardar totes les motxilles i bosses en una habitació tancada amb clau que ens obrí el guarda de l'edifici. I allà les tindríem fins la tarda, quan les anéssim a buscar.

Ja lliures de l'equipatge vam sortir al carrer i vam anar caminant fins arribar al Zoo Park, una zona verda on hi ha un lloc on van trobar ossos d'un elefant prehistòric. També hi ha un memorial dedicat a soldats alemanys morts en una de les guerres contra les tribus locals, un més dels molts monuments colonials que queden en aquest país.

La Torre del Rellotge, en l'avinguda Independence de Windhoek

En un moment del matí ens vam aturar a fer una beguda en l'agradable terrassa exterior de la cafeteria Slowtown Coffee Roasters, veient la vida passar per davant en aquesta capital que és com un poble gran.

Després vam continuar passejant pels voltants de l'avinguda Independence. I a l'hora de dinar vam triar un restaurant de la cadena Spurs a Windhoek. Aquesta cadena ja la coneixem de quan vam estar a Sud-àfrica. Aquí vam dinar en una terrassa exterior sobre l'Av. Independence. Vam dinar raonablement bé i amb molt bones vistes sobre aquesta important avinguda del centre de Windhoek.

Després de dinar vam tornar a anar a l'Old Breweries Craft Market per a fer les darreres compres de records. A l'hora acordada vam tornar a l'apartament, vam recollir tot el nostre equipatge i vam pujar a la furgoneta d'Autovermietung Savanna que ja ens estava esperant al carrer.

Com que érem els únics clients que anàvem en lq furgoneta vam sortir d'immediat cap a l'aeroport Hosea Kutako, ubicat a uns 46 km del centre. Hi vam arribar en uns 40 minuts. Després d'acomiadar-nos de l'empleat d'aquesta confiable i seriosa companyia de lloguer de cotxes vam entrar en la petita terminal per a facturar el vol.

Vam haver de fer molta cua per a facturar, però un cop fet vam anar cap a la porta d'embarcament. Però abans vam aprofitar per a beure'ns la darrera Tafel Radler, una cervesa molt bona i que ja havíem begut en diverses ocasions.

Vam embarcar en un avió Airbus A330-200 de la companyia Discover Airlines. L'avió s'enlairà a les 20:50. Teníem per endavant un vol nocturn de 8.322 km de recorregut fins a l'aeroport de Frankfurt.

Dia 29: ... - Frankfurt - Barcelona

Vam aterrar en l'aeroport de Frankfurt a les 6:55 del matí, després d'un vol efectiu de 10 hores i 5 minuts.

Després d'esmorzar en el mateix aeroport vam embarcar en un vol de Lufthansa que acabà sortint a les 10:40. I vam aterrar en l'aeroport de Barcelona / El Prat a les 12:15, després d'1 hora i 35 minuts de vol.

I aquí finalitzà un llarg i fantàstic viatge inoblidable i ple d'aventures per terres namíbies.