Guia i relat de viatge per la ruta transahariana algeriana

L'inici d'aquesta ruta va ser un vol de Barcelona a Alger amb la companyia Viva Air (1 hora de vol).

En el mateix aeroport d'Alger ens esperen els que seran els nostres conductors, guies i cuiner de l'agència local, juntament amb els dos vehicles 4x4 del tipus Toyota Land-Cruiser que utilitzarem durant el viatge.

Donat que en les setmanes anteriors a la nostra arribada al país, en el mes d'octubre de 1992, ja s'havien produït nombrosos episodis de violència, sobretot a la capital, Alger, i voltants.

Per aquest motiu l'agència de viatges local que havíem contractat va decidir suspendre la nostra estada a Alger davant la psicosi de nous atemptats, sobretot en la medina i la cashbah de la capital algeriana. Això sí, a canvi vam aconseguir tenir més dies disponibles per visitar el Sàhara al voltant de Tamanrasset, a la regió de l'Ahaggar.

Aquí iniciem la ruta terrestre per Algèria, fent una primera parada per menjar en la localitat costanera de Zeralda, sobre el mateix Mediterrani i situada uns 20 km a l'oest d'Alger.

Dinem a l'Hotel Mazafran, un complex turístic d'estiueig, però ara gairebé buit. La temperatura a Alger i en zones properes, en aquesta època de l'any, és molt agradable.

La primera nit la passem al petit poble del El Attaf, el qual es troba a uns 160 km al sud-oest d'Alger i uns 35 km abans d'arribar a Ech Cheliff, en la carretera d'Alger a Orà.

L'hotel escollit és bastant bonic per fora, però amb unes habitacions molt cutres (els llençols del llit estan tan mal que vam decidir dormir en el sac que portàvem).

Aquest lloc és un punt de parada de camioners i comerciants en ruta.

En el trajecte des de El Attaf a Ain Sefra, després d'unes tres hores de camí, fem una parada en un petit poble anomenat Mascara (o Muaskar), a uns 200 km al sud-oest de El Attaf, amb l'únic propòsit de comprar menjar al mercat. A part d'això no té cap interès més per a nosaltres.

De moment el paisatge que es pot veure és bastant mediterrani, però a poc a poc es va tornant més sec i àrid. El desert va fent acte de presència.

A la dreta de la carretera queden les altes muntanyes de l'Atles que en aquesta zona fan de frontera amb el Marroc.

La proximitat de la frontera amb el Marroc fa que cada vegada trobem més i més controls policials, ja que el govern algerià sospita que per aquestes muntanyes hi ha una gran circulació de terroristes islàmics que es refugien a l'altre costat de la frontera.

En arribar a Ain Sefra, uns 350 km i tres hores després de sortir de Mascara, el paisatge ja és completament pla, una extensió immensa plena d'arbustos i sorra.

AIN SEFRA és la porta d'entrada al desert pròpiament dit, a la zona nord-oest del país.

Tampoc té massa interès, excepte fer un volt pel mercat i el fet anecdòtic de saber que aquí va morir ofegada, en l'any 1904, la jove escriptora i viatgera suïssa Isabelle Eberhardt.

Eberhardt va passar la seva curta vida adulta a l'Àfrica, explorant el desert i fent d'Algèria la seva nova llar.

Es va submergir en la cultura àrab vestida com un home per gaudir d'una llibertat que d'una altra forma no hagués conegut i es va convertir a l'Islam.

Va morir als 27 anys a causa d'una riuada que va arrossegar la seva casa d'argila a Ain Sefra. Va ser enterrada en Ain Sefra d'acord als ritus de l'Islam.

Darrere de l'hotel el Mekhter ja és possible veure la primera duna-muntanya de sorra de la nostra ruta.

L'únic hotel a Ain Sefra, l'Hotel el Mekhter, és un luxe asiàtic comparat amb el del dia anterior. De fet, té categoria de 3 estrelles, amb aire condicionat i tot.

També es pot menjar o sopar en ell, sobretot tenint en compte que l'hotel està a més d'1 km i mig del poble. L'habitació doble amb esmorzar inclòs costa 225 DA i un sopar costa 110 DA.

El trajecte d'Ain Sefra a Taghit, d'uns 300 km, és una successió de desert pedregós, superfícies immenses de sorra i algunes grans dunes, sent ja l'avantsala del Gran Erg Occidental.

El Gran Erg Occidental (literalment un mar de sorra) és una immensa regió de 80.000 km² de dunes de mitja lluna que poden arribar a gairebé 300 metres d'altura. És el segon erg més gran del nord d'Algèria​.

Ningú viu aquí ni hi ha camins a través d'ell, a excepció, és clar, de les caravanes de camells que connectaven pobles-oasis a través d'aquest mar de sorra.

En arribar a Béchar, la capital administrativa de la regió de Saoura, ens desviem per una carretera secundària en direcció cap a Taghit.

TAGHIT és un petit poble oasi, situat just sobre la frontera oest del Gran Erg Occidental.

Algunes de les dunes més espectaculars del Gran Erg Occidental es troben aquí.

Taghit té una part vella molt bonica, construída en adob i amb carrers laberíntics i estrets, on destaca la ciutadella o ksar, i una part nova molt ordenada i neta.

El poble està delimitat per un gran palmerar d'una banda i dunes com a muntanyes per l'altre.

La principal activitat a realitzar a Taghit, a més de visitar la seva part vella, és pujar a les dunes i endinsar-se una mica en el Gran Erg Occidental.

La panoràmica des de dalt de les dunes que hi ha adossades a Taghit és magnífica, ja que tenim en el costat oriental un mar de sorra infinit i en el costat occidental l'oasi i el Oued Zousfana. És impressionant.

A més és molt divertit baixar lliscant per les dunes, ja sigui rodant o sobre un tros de cartró o plàstic que ens pot deixar algun dels nens locals que sempre estan per allí.

En qualsevol cas, cal anar amb compte amb la sorra, ja que aquesta és molt fina i es cola per tot arreu.

A pocs quilòmetres de Taghit es poden visitar unes pintures rupestres.

L'Hotel Taghit, l'únic en aquest poble, també és l'únic edifici que hi ha. Una habitació doble amb esmorzar i aire condicionat costa 200 DA. També es pot menjar un menú per 80 DA.

A més, hi ha un càmping en la sortida sud del palmerar i costa 25 DA, amb lavabos i dutxes molt bàsics. Per menjar també hi ha un petit i bonic restaurant a l'entrada de la part vella del poble.

Simplement va ser un punt de parada en la nostra etapa des de Taghit a Timimoun, amb la finalitat de muntar el nostre campament i dormir al mateix peu de les enormes dunes del Gran Erg Occidental.

Aquest campament el vam muntar en un lloc al mig del no-res, però tampoc massa lluny de la carretera, en una zona situada poc abans d'arribar a Kerzaz.

KERZAZ. Aquesta població es troba a uns 230 km al sud de Taghit, sobre la ruta N-6.

Geogràficament està situada entre les dunes del Gran Erg Occidental, a l'est, i les crestes rocoses de la Serralada d'Ougarta, cap a l'oest.

A mitjanit, mentre dormíem, va començar a bufar un vent fred que a més arrossegava sorra amb ell i que ens va obligar a intentar tancar-nos hermèticament dins del sac de dormir.

Des del lloc d'acampada, prop de Kerzaz, reprenem el camí cap a Timimoun.

Aquest trajecte permet apreciar paisatges desèrtics indescriptibles, canviants cada pocs quilòmetres, desfent així el mite de la monotonia del desert quant a paisatge es refereix.

Poc abans d'arribar a Timimoun tenim l'oportunitat de veure detingudament una foggara.

Una foggara és el nom que rep en el nord d'Àfrica una infraestructura hidrogeológica per a la captació d'una capa d'aigua subterrània, la succió cap a l'exterior i la conducció per una o diverses galeries de drenatge i dotades de pous verticals d'accés i ventilació.

En regions àrides, com aquesta, una foggara permet disposar d'una font constant i estable d'aigua.

La part visible d'aquest enginyós sistema són els punts de sortida de l'aigua a l'exterior i són utilitzats principalment per subministrar aigua als oasis.

TIMIMOUN. Aquesta població està situada a uns 230 km a l'est de Kerzaz i és un lloc preciós, de visita obligada.

Timimoun està emplaçada sobre un punt elevat i escarpat des del qual hi ha una magnífica vista sobre un antic llac salat i les dunes dels voltants.

L'arquitectura de molts dels seus edificis és d'estil sudanès, amb l'aportació local de construir principalment amb argila vermella, la qual cosa confereix un segell molt peculiar als seus bonics edificis i construccions.

L'arquitectura sudanesa, que podem trobar també en altres països africans, com Mali, es caracteritza pel fet d'aconseguir uns resultats estètics extraordinaris a partir de l'ús de materials molt econòmics i tecnologia molt simple.

Caminant pel carrer principal de Timimoun tenim l'oportunitat de veure diversos edificis d'argila vermella singulars i entre ells destaca el preciós Hotel Oasis Rouge, el qual és possible visitar per dins.

En la part vella del poble trobarem un laberint de carrers i carrerons entre cases i murs d'argila vermella.

El palmerar de Timimoun també val la pena de veure perquè, a més de ser un lloc fresc i amb abundant ombra, ens permet apreciar els murs construïts amb argila vermella que separen les diferents parcel·les.

CIRCUIT DE GOURARA. Aquesta excursió des de Timimoun és del tot recomanable, però és necessari disposar de vehicle propi. És un circuit circular d'uns 70 km que passa per diverses poblacions oasis, situades al nord i est de Timimoun.

Una de les poblacions visitades és Izgher, la qual posseeix un ksar (ciutadella) en estat ruïnós i uns carrerons molt estrets.

En la ruta també és possible visitar un llac d'aigua salada, ple d'aigua a l'hivern i buit a l'estiu per l'efecte de l'evaporació, quedant una capa de sal.

Una altra activitat possible als voltants de Timimoun és contemplar una posta de sol sobre la vall des del cim d'alguna duna amb la suficient altura.

Per dormir a Timimoun el lloc amb la millor relació qualitat-preu és el càmping La Palmeraie.

El seu preu és de 25 DA per persona i 20 DA per cada vehicle, però té molta ombra i dutxes amb aigua calenta (encara que no ho sembli l'aigua calenta s'agraeix molt, sobretot si la dutxa és a primera o última hora del dia).

Per menjar tampoc aquí hi ha massa alternatives a Timimoun. Una d'elles és el restaurant Le Sabre d'Or, on un dinar costa uns 50 DA.

Sortint de Timimoun en direcció al sud, per la ruta N-51 primer i N-6 després, el primer lloc d'aturada és a Adrar, la capital de la regió, situada a uns 150 km de Timimoun.

L'únic interès que pot tenir la ciutat d'Adrar és la predominança del color vermellós a causa de que aquest és el color dels maons amb que estan construïts bona part dels seus edificis. També és curiosa la seva enorme plaça central o Plaça dels Màrtirs, tan gran que h ipodria aterrar un avió en ella.

Des d'Adrar la carretera N-6 continua cap al sud, fins a la frontera amb Mali, però en arribar al petit nucli de Reggane nosaltres ens desviem per la N-52 i posem rumb cap a In Salah, a l'est.

Quan arribem al poble mig abandonat d'Aouef deixem la carretera asfaltada i prenem una pista que discorre a través d'una plana immensa que no sembla acabar mai.

Aquesta pista a estones és un camí de sorra i d'altres és un camí de pedres o les dues coses alhora.

Poc abans d'arribar a In Salah passem per un lloc on tenim la rara oportunitat de veure les restes d'un bosc petrificat.

Són restes de troncs d'arbre fossilitzats i convertits en mineral a causa d'un procés natural que rep el nom de permineralització.

I poc després, ja a les portes d'In Salah, trobem un altre llac salat, però aquesta vegada amb aigua.

IN SALAH. Després de 180 km de pista des de l'Aouef arribem a In Salah. Aquesta ciutat és molt tranquil·la, però realment no hi ha res veure en ella, sent només un lloc de pernocta en la ruta cap a Tamanrasset.

In Salah està sent envaïda per les dunes de sorra, arribant ja al centre del poble, i de fet la ciutat ja està partida en dues per les dunes. El mar de dunes s'estan movent a una velocitat d'un metre cada cinc anys.

In Salah es troba situada al costat de la ruta N-1, la carreterra trans-sahariana que recorre Algèria de nord a sud, fins a la frontera amb Níger. També és coneguda com la Route du Hoggar.

Per pernoctar a In Salah i acampar la millor alternativa és el Càmping Tidikelt, al final del carrer principal. Costa 25 DA per persona i és possible dutxar-se malgrat l'absoluta manca d'aigua en aquesta zona.

Nosaltres vam dormir al ras, tirant el sac de dormir directament sobre la sorra, però, això sí, acompanyats pels nombrosos escarabats que hi havia en la sorra.

Deixem In Salah i prenem la carretera N-1 cap al sud. Des d'In Salah fins a Tamanrasset, a 658 km de distància, ja no hi ha cap poble digne de ser anomenat així.

En el trajecte per aquesta carretera se succeeixen multitud de paisatges desèrtics. Costa de creure que pugui haver-hi tanta varietat de paisatges en el desert, però no és gens avorrit.

En general, aquesta carretera està asfaltada i en bon estat, però quan és creuada per un oued (rambla), llavors ens veiem obligats a esquivar el tram de carretera fet malbé per les riuades, circulant camp a través fins a tornar de nou a la carretera quan l'estat d'aquesta ho permet.

A uns 200 km d'In Salah trobem Arak, un nucli format per un restaurant, una gasolinera i poc més.

Poc després creuem les gorges d'Arak, un sensacional espectacle format per un estret corredor entre muntanyes de pedra pel qual es veu obligada a transcórrer la carretera, quedant encanonada entre parets de pedra.

Després d'uns quants dies veient terreny planer, aquestes són les primeres muntanyes que mereixen tal nom. És increïble veure el contrast de la sorra clara amb les roques de color verd fosc o negre.

Més al sud ens aturem a descansar en un lloc anomenat Moulay Lahcene, situat al peu d'unes muntanyes basàltiques, i on tenim l'oportunitat de veure un morabit al costat de la carretera N-1.

Un morabit (marabout en francès) és, en alguns països musulmans, una petita construcció que sol estar en llocs despoblats i que sol hostatjar una tomba o mausoleu d'un personatge al que se li atribueix certa santedat i que és objecte de veneració popular.

La tradició diu que tot conductor s'ha de desviar de la seva ruta i donar almenys una volta sencera al morabit amb el vehicle abans de continuar de nou el viatge, si no es vol córrer el risc de tenir una avaria o accident.

I vam poder comprovar que la majoria de conductors, inclosos els camioners, compleixen amb aquest ritual.

Tenint en compte la llarga distància recorreguda en l'etapa d'avui, des d'In Salah, i que els últims 50 km abans d'arribar a Tamanrasset són de pista, la veritat és que aquest trajecte és francament demoledor.

TAMANRASSET. Aquesta ciutat-oasi, també coneguda amb els noms de Tamanghasset o Tamenghest, està situada uns 1.920 km al sud d'Alger per carretera i a una altura d'1.320 metres sobre el nivell del mar.

Tamanrasset és el centre de la regió de l'Ahaggar, en ple desert del Sàhara, i per tant és una base idònia per explorar el meravellós parc nacional Ahaggar i la zona de l'Assekrem inclosa en ell.

També és la capital dels tuareg algerians, per la qual cosa la ciutat manté un cert aire tuareg i és possible encara veure nombrosos homes tuareg pels seus carrers, vestits a la seva manera tradicional i dalt d'un camell.

Malgrat que el centre de la ciutat té construccions bastant modernes i ordenades, als afores trobem moltes barraques on viuen nombrosos refugiats dels veïns països de Níger i Mali, a causa de la sequera a la regió del Sahel.

A causa de la seva altura, el clima de Tamanrasset no és tan calorós com podria pensar-se pel fet d'estar en ple desert, però tot i així a l'estiu es poden arribar gairebé als 50 ºC.

A Tamanrasset pernoctem en el Càmping Alo, que està molt bé, amb bandes (cabanyes africanes) que tenen moqueta en el terra i matalassos d'escuma per posar sota el sac de dormir.

A l'Hotel Tinhinane, situat en el centre de Tamanrasset, és possible beure una cervesa, tot i que hagi de fer-se pràcticament de forma clandestina, entrant per la part del darrere i quedant-se en un lloc sense visibilitat exterior.

El millor restaurant que trobem a Tamanrasset és el Restaurant Le Palmier, amb bons plats que vénen a costar uns 25 DA. Una altra alternativa és el Restaurant Des Amis.

A uns 80 km al nord-est de Tamanrasset es troba l'altiplà de l'Assekrem, un lloc de visita imprescindible perquè el paisatge és senzillament espectacular, sortit d'un altre món.

ASSEKREM és el nom d'un altiplà que forma part de les muntanyes Ahaggar i que està dins dels límits del parc nacional Ahaggar.

La seva altura màxima és de 2.726 metres i correspon al lloc on es troba l'ermita del Pare Foucauld en e l'Assekrem.

Tot el trajecte des de Tamanrasset és pista, i a més bastant dura, amb moltes pedres que fan estralls en les rodes dels vehicles.

Per arribar fins a l'Assekrem no hi ha alternativa de transport públic i només es pot arribar amb vehicle propi o llogat en alguna agència de Tamanrasset.

La nostra destinació final d'avui és el refugi de l'Assekrem, on pernoctarem en el dia d'avui.

Està situat uns 80 km al nord de Tamanrasset, però arribar fins a ell suposa un mínim de tres hores. En el nostre cas van ser 6 hores, ja que vam fer aturades per menjar i a causa de tres burxades en les rodes dels vehicles.

Pel camí hi ha algun dgelta o sortidor d'aigua, un bon lloc per detenir-se a menjar.

Donat que arribem al refugi a les 17 h. i encara feia sol la nostra primera activitat aquí fou pujar a l'ermita del Pare Foucauld en l'Assekrem, situada en el punt més alt del massís, a 2.780 metres sobre el nivell del mar.

Des del refugi fins a l'ermita hi ha un camí de pujada en zig-zag que es fa a peu en menys de 30 minuts.

Aquesta ermita cristiana va ser construïda l'any 1910 per Charles Eugène de Foucauld, un monjo francès que va arribar al Hoggar a principis del s. XX i que va ser assassinat en la porta d'aquesta ermita per una banda de beduïns l'any 1916. L'ermita encara roman activa perquè és mantinguda per una ordre religiosa.

La vista de 360º que es pot contemplar des d'aquest punt és fantàstica. El paisatge és lunar i fa l'efecte que estem en un altre món. Veure posar-se el sol i fer-se fosc des d'aquesta talaia és d'aquelles experiències que no s'obliden mai, ni amb el pas del temps.

En aquest increible paisatge destaca la muntanya Tahat, que amb els seus 2.918 metres d'altura és el cim més alt del Ahaggar i de tota Algèria.

És d'origen volcànic i s'aixeca sobre un entorn de becs rocosos i altiplans.

Si veure la posta de sol cal fer-ho sí o sí, és igualment obligat tornar a pujar a l'ermita per veure la sortida del sol.

Això significa aixecar-se a les 5:30 del matí per estar en l'ermita a les 6, abans que surti el sol.

Per dormir entre quatre parets en l'Assekrem l'única alternativa és el refugi de l'Assekrem, situat a una altura de 2.680 metres sobre el nivell del mar i molt aprop de l'ermita del Pare Foucauld.

És necessari portar el nostre propi sac de dormir i també el menjar.

El refugi és molt bàsic, però almenys proporciona un sostre i parets per quan les nits són molt fredes i dormir fora pot resultar aventurat.

Es tanquen els llums del refugi a les 23 hores. Les nits aquí són fredes o molt fredes, però la vista del cel estrellat que podem gaudir és única, ja que no hi ha cap llum en molts quilòmetres a la rodona.

Després de gaudir intensament de la sortida del sol en l'Assekrem, recollim les coses del refugi i iniciem el retorn a Tamanrasset per poder dutxar-nos i seleccionar l'equipatge mínim per dur a terme una ruta de quatre dies per l'àrea del Tassili Ahaggar, concretament dins de l'àrea del Parc Nacional Ahaggar.

Deixem Tamanrasset anant cap al sud per la carretera en direcció a In-Guezzam, el pas fronterer amb Níger. Al cap de pocs kilòmetres de Tamanrasset deixem la carretera principal i prenem una pista a l'esquerra en direcció al cor del Parc Nacional Ahoggar, al sud-est.

En un lloc indeterminat d'aquesta zona, però proper a les cascades de Tamekrest, muntem el camp basi per passar la nit. Es tracta d'un lloc on es poden veure abundants acàcies, arbres típicament africans.

PARC NACIONAL AHAGGAR. Aquest parc inclou la major part del massís de Ahaggar (Tassili Ahaggar o Hoggar segons la transcripció en francès), el qual té una altura mitjana de 900 metres sobre el nivell del mar.

El massís està constituït essencialment per roques granítiques i basàlticas, tractant-se d'una vasta regió d'uns 550.000 km2 que forma part del desert del Sàhara.

Alguns dels llocs que visitem en aquesta increïble regió són els següents:

• In Ekekchker és el primer lloc que visitem, ja dins dels límits del Parc Nacional Ahaggar. És un lloc fantàstic, per al qual no trobem les paraules adequades per descriure-ho.

Bàsicament aquí trobarem enormes dunes de sorra de colors molt clars escampada entre enormes pedres de formes molt capritxoses, esculpides pels elements naturals, principalment el vent.

D'alguna forma aquest paisatge ens va recordar vagament a les capritxoses formes de la Capadocia turca.

• El Ghessour. A unes quatre hores de pista de In Ekekchker s'arriba a aquest altre paratge increïble, format per grutas, dunes i petites muntanyes des d'on la posta de sol és espectacular.

Però una hora abans d'arribar al Ghessour visitem una zona on vam poder veure pintures rupestres i unes enormes roques de formes fàl·liques.

• Cascades de Tamekrest. Es tracta d'un petit riu que salva un desnivell entre les roques formant petits salts d'aigua i piscines naturals.

Això no tindria res d'especial, si no fos pel fet de trobar-nos al bell mig del desert del Sàhara.

Ja de tornada a Tamanrasset, després dels quatre dies en el Tassili Ahaggar reprenem el retorn cap al nord.

MOULAY LAHCENE és un minúscul nucli situat a uns 260 km al nord de Tamanrasset, sobre la ruta N-1.

En aquest lloc ja havíem fet una breu parada dies enrere, en el trajecte entre In Salah i Tamanrasset. Però aquesta vegada és purament una escala tècnica per passar la nit.

Muntem el campament en una zona on el sòl és rocós i està molt dur per dormir sobre ell (no hi ha sorra). A més durant la nit ens visiten gossos salvatges que buscaven restes de menjar.

La distància entre Moulay Lahcene i El Goléa és de 690 km i la cobrim en unes 12 hores, incloent dues petites parades a Arak i In Salah per menjar.

EL GOLÉA. Aquesta ciutat, el nom oficial de la qual és El Ménia, és l'oasi més oriental del Gran Erg Occidental i sol ser un lloc de parada en la ruta de nord a sud o viceversa.

Aquí no hi ha massa a veure. Només destacaríem l'antiga ciutadella (vieux ksar), la qual domina el poble des d'un punt elevat.

De fet, aquesta ciutadella, que data del s. X, està en estat ruïnós, però la vista que proporciona sobre la ciutat i els voltants és magnífica, especialment del palmerar de l'oasi.

Aquest palmerar, que compta amb més de 180.000 palmeres, és un dels més grans del país.

No massa lluny de l'antiga ciutadella es pot visitar l'església i la tomba de Charles de Foucauld, el religiós francès que havia construït l'ermita en l'Assekrem i que fou enterrat aquí l'any 1929.

VALL DE LES ROSES DEL DESERT. A uns 45 minuts de trajecte per pista al nord-est de El Goléa s'accedeix a una vall amb unes vistes magnífiques i amb la particularitat de que en ella és fàcil trobar roses del desert directament sobre la sorra, i d'aquí el seu nom.

La rosa del desert és una roca sedimentària que es troba en alguns deserts i que es forma a força de diverses capes de guix, aigua i sorra, donant lloc a cristalls, l'aspecte dels quals recorden als pètals d'una rosa.

Aquestes roques poden adoptar algunes de les formes més inversemblants i boniques que podem trobar en la natura. Es considera que les roses del desert més belles es troben en el desert del Sàhara.

Encara que en El Goléa hi ha un hotel i un parell de càmpings nosaltres vam decidir fer nit en acampada lliure, concretament sobre unes dunes que hi havia al costat del cementiri (!) adjacent a l'església de Charles de Foucauld.

Per menjar a El Goléa una de les poques alternatives és el Restaurant Vieux Ksar, a l'hotel del mateix nom.

La ciutat de Ghardaïa està a uns 260 km al nord de El Goléa seguint la N-1, encara en ple desert de Sàhara.

Pel camí podem veure planes enterament de pedra de pissarra que en brillar sota els rajos del sol donen la sensació de ser un mar d'aigua.

Tampoc és estrany trobar-se de sobte amb alguna tempesta de sorra (o vent du sabre en francès), tal com ens va passar a nosaltres. Els forts vents arrosseguen la fina sorra d'un lloc a un altre i a certa altura del terra, donant la sensació de ser un gas que emana del terra, i que limita moltíssim la visibilitat.

Les dunes de sorra, a causa del vent, no són elements estàtics, sinó que es van movent dia rere dia, arribant freqüentment a envair la carretera. Per això, és un factor important a tenir en compte en la conducció per aquestes carreteres, ja que una petita i inesperada duna de sorra sobre l'asfalt pot ocasionar un greu accident.

VALL DE M'ZAB . El conjunt de la vall de M'Zab va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1982.

Les cinc poblacions de la vall de M'Zab i catalogades en aquest patrimoni són: Ghardaïa, Melika, Beni Isguen, Bou Noura i El Atteuf.

Ghardaïa és el major i principal nucli de les cinc ciutats emmurallades (ksar, ciutat fortificada berber) que formen la pentàpoli de la vall de M'Zab, la qual té una longitud de 20 km i una amplada màxima de 2 km.

La vall de M'Zab és un dels llocs més interessants d'Algèria, almenys a nivell arquitectònic i cultural, a la que és necessari dedicar uns quants dies per explorar-la bé.

Aquesta vall pren el nom dels mozabits, una secta islàmica molt puritana que es va separar del corrent principal de l'Islam en el s. XI.

El conservadorisme imperant ha fet que les tradicions aquí es conservin molt més que en la resta, donant lloc a una personalitat pròpia i molt marcada.

A més, a causa que els mozabits no van intervenir en la guerra d'independència contra els francesos, a mitjans del s. XIX, aquests els van permetre anar a la seva.

• Ghardaïa. Un dels principals atractius de Ghardaïa és el mercat, al que s'arriba pel carrer Ibn Rosten. Es tracta d'una gran plaça de forma rectangular i descoberta amb paradetes de menjar i roba en el centre i botigues d'artesania, principalment catifes i tapissos (són l'especialitat de la regió), en els laterals.

Els colors vius, principalment vermells, de les catifes donen una gran vistositat a aquest mercat.

Hi ha mercat cada dia i durant tot el dia, però és recomanable anar al matí i millor si és un dia festiu.

Altres punts d'interès a Ghardaïa són la seva ciutat vella i la Gran Mesquita.

En l'oficina de turisme (ONAT) es pot llogar un guia per fer una visita guiada per aquesta zona, però és bastant car i aquí no sembla que sigui obligatori (encara que amb un guia és més fàcil entrar en molts llocs).

Els carrers de la ciutat vella són molt estretes i frescos. Una vegada més, l'arquitectura local és molt racional i adequada a la climatologia i costums locals.

La Gran Mesquita, per la seva banda, té aparença de fortalesa i és molt simple en el seu interior (sembla que això és un imperatiu dins del corrent sunnita de l'Islam a la qual pertanyen els mozabits). El que crida més l'atenció és el minaret, sense cap ornamentació exterior i de forma piramidal.

Molt aprop de la mesquita es troba el cementiri, també molt simple, amb tombes molt uniformes i sense cap signe d'ostentació, tal com succeeix en els cementiris musulmans.

A Ghardaïa hi ha un hammam (bany àrab) molt cèntric, proper a l'Hotel es Saada, obert als matins per a les dones (de 8:30 a 13:00 hores) i la resta de temps per als homes. Si en la porta d'entrada hi ha penjat un drap o una tovallola petita llavors significa que en aquest moment està obert només per a les dones.

• Beni Isguen. Aquesta població es troba a només 2'5 km al sud de Ghardaïa i és la capital espiritual i religiosa mozabita, on la tradició es manté més pura, amb una mínima influència de l'exterior.

A última hora de la tarda és la millor hora per visitar-la perquè és quan el mercat està més actiu, amb la subhasta diària (excepte els divendres).

Per visitar Beni-Isguen i si no s'és musulmà és obligatori fer-ho amb un guia. A l'entrada del poble n'hi ha uns quants i costen 10 DA per persona. És millor escollir un que parli algun idioma conegut, com l'anglès o el francès, ja que els més vells només parlen àrab o d'altres llengües berbers.

També es prohibeix fumar i fer fotos dins del poble, alhora que la forma de vestir ha de ser correcta, sense pantalons curts o samarretes.

Deixant de banda aquestes prohibicions i limitacions hem de dir que és una visita més que recomanable, ja que el poble és molt bonic, amb carrerons estrets i portes i finestres molt treballades, amb motius àrabs.

El principal punt d'interès de Beni Isguén és la Torre Turca o Borj Cheikh el Hadj, en la cantonada oriental del poble. Des de dalt de la torre hi ha una panoràmica excel·lent.

La visita guiada normalment acaba en el mercat, on és possible comprar catifes o tapissos d'estil mozabit.

El palmerar de Beni Isguen, sens dubte el millor de la vall de M'Zab, s'estén uns 2 km per darrere del poble i s'arriba a ell passant de llarg l'entrada a Beni Isguen que trobem venint des de Ghardaïa.

• Melika. Està situada 1 km al sud-est de Ghardaïa, sobre un punt elevat del terreny, per la qual cosa des d'aquesta població tindrem unes vistes excel·lents sobre el Oued M'Zab, el riu (de llera intermitent) que ha anat donant forma a la vall de M'Zab, i també de la pròpia ciutat de Ghardaïa.

Apart d'això, el seu principal punt d'interès és el cementiri, amb formes molt curioses i fotogénicas, típicament mozabites.

També pot ser interessant fer un volt pel propi poble de Melika.

• El-Atteuf. Aquesta petita ciutat està situada 9 km al sud-est de Ghardaïa, sobre la riba del Oued M'Zab. i és la població més antiga de les cinc ciutats, catalogades com a patrimoni, que conformen la vall.

A El-Atteuf es pot visitar l'antiga mesquita, en la qual sembla que es va inspirar l'arquitecte franc-suís Le Corbusier per alguna de les seves obres.

Com a curiositat es pot visitar un petit zoo (per dir-li d'alguna forma...) que compta amb una varietat de fauna més o menys local, com a serps, escorpins, hienes, o xacals.

Pràcticament les úniques possibilitats d'allotjament i restaurants en tota la vall de M'Zab es troben concentrades a Ghardaïa, on hi ha diverses possibilitats.

Hi ha dos càmpings i un d'ells, el càmping Bouleila, és un dels millors del país. També hi ha un Youth Hostel i uns quants hotels, pràcticament per a tots els pressupostos, des de l'Hotel Napht, amb habitacions dobles per 100 DA, fins a l'Hotel Rostimedes, on aquestes costen 250 DA amb aire condicionat i esmorzar inclòs.

En el nostre cas ens allotgem en una casa-hotel propietat de l'agència local M'Zab Tours situada en el cor del palmerar de Beni Isguen.

Es tracta d'una casa del s. XVII, construïda segons l'estil tradicional de l'arquitectura mozabita, amb jardí, piscina i envoltada d'un entorn preciós. Per aquesta casa han passat arquitectes il·lustres, com Le Corbusier i Puillon, per citar-ne un parell de molt coneguts.

A l'Hotel Rostimedes, sobre un petit turó i amb bones vistes de la ciutat, és possible beure cervesa.

I el viatge s'acaba ...

Després d'uns dies molt plaents a la vall de M'Zab hem de tornar cap a Alger, situada a 600 km al nord per la N-1, des d'on hem d'agafar el vol de tornada a casa.

En l'últim terç del trajecte de Ghardaïa a Alger deixem enrere el desert, després de molts dies, i creuem les muntanyes de l'Atles tellià, amb vegetació molt mediterrània, amb moltes vinyes, abans de descendir cap al mar Mediterrani, passant per la ciutat de Blida i arribant a la capital, Alger.

Com més ens apropem a la ciutat d'Alger, el nombre de controls de la policia i de l'exèrcit van en augment. Això fa que, en el nostre cas, el temps emprat en aquest trajecte s'allargui molt més de l'esperat.

Després de fer un volt per la ciutat d'Alger, sense possibilitat de baixar del vehicle per raons de seguretat, ens dirigim a l'aeroport internacional Houari Boumedienne per agafar el vol de tornada a casa.

Després d'una hora de vol, novament amb la companyia Viva Air, tornem a estar a Barcelona.