Càpsules birmanes: anècdotes viatjant per Birmània

Navegant al riu Irrawady

Son les 6 del matí i continuem avançant per un Irrawady desbordat a les acaballes de l'estació plujosa. Més que un riu sembla un llac, ja que arreu on mires apareixen racons inundats, entrades i sortides, amb amplades en alguns trams de fins a 10 km, no exagero, tot és aigua.

També jo vaig desbordat per la gran quantitat de coses que veus en aquest país, que et sorprenen i que et desconcerten, enllaçant-se una rere l'altra. Desconcertant és obrir els ulls sobre la coberta d'un vaixell en un matí ben fred i humit i veure avançar cap al meu sac un grill gran com el dit polze.

Mes desconcertant encara és treure's el referit individu (o un altre de semblant) de dins la sabata al cap dunes hores (i és que eixe picor no podia ser normal). I finalment quedo desconcertat amb el sabor de l'insecte en qüestió, ja que, a l'hora de dinar, coincideixo amb la tripulació a la cantina i m'ofereixen a tastar grills torrats, procedeixo a cruspir-me'n un per curiositat i per a no fer-los un lleig i just fa el mateix gust que els pardalets fregits que menjàvem al parany.

Tres dies i dos nits en aquest vaixell fluvial xinès de tres cobertes són tota una experiència, sí senyor. Paisatges, oficis del riu com ara raiers i pescadors de canoa, parades als pobles i poblats, convivència amb el passatge, famílies, monjos i militars, molts militars.

Hom té sentiments contradictoris convivint amb una pandilla de militars i les seves famílies (sembla que els han destinat a l'inestable i fronterer estat Kachin, al nord-est de Birmània). Per a mi representen la estúpida ma executora d'un règim brutal, anacrònic i absurd, però la convivència amb ells -així com amb la resta de passatge i tripulació- no treu de mi més que sentiments de cordialitat. Millor que no ens entenguem gaire parlant (el meu angles es el millor del vaixell!!!), sinó acabaríem discutint de política, que em conec...

Alguna cosa si que em quedaré amb ganes de preguntar, com ara que ha fet el pres que porten emmanillat, un jovenet que a casa nostra semblaria el típic bronques inadaptat de perifèria urbana. Serà un delinqüent vulgar? un dissident polític? (no crec), un soldat sublevat?.

Busco emissores en el meu mp3 (només té FM) i no en trobo cap, sembla que el país funciona en ona mitjana i prou. Les seves dimensions i capacitats tecnològiques deuen establir-ho així. Tampoc trobo massa oportunitats per a compartir la meva música, que porto en mp3 dins uns quants CD's, ja que aquí predomina el K7 o cassette. Es fa entranyable escoltar el soroll sec dels botons play i stop, tot mastegant un xicle que fa gust a chewin i no a trex.

El meu vell i desfasat GPS és el mateix que ells m'ensenyen orgullosos en el pont de comandament del vaixell que em porta al nord, sembla ser la més alta tecnologia a bord. La ruta, d'uns 340 km, la cobrim (creuem els dits) en tres dies i dos nits, a una mitjana de 7 km/h, més lent que anar a peu i sense comptar amb les preceptives parades. Les altres opcions per arribar allà on vaig són el tren (40 hores) i l'aerolínia més perillosa del món i propietat del govern. No hi ha possibilitat de bus en aquesta època de plujes i no em vull imaginar com seria.

També són, per a mi, d'una altra època les parades en els pocs pobles que hi ha de camí, on una catarba de venedors ambulants aborden literalment el vaixell per vendre al passatge menjars casolans, coneguts i desconeguts per a mi (platans, curris, grills...)

Mentre aquesta autèntica versió de menjars casolans per emportar té lloc a la coberta superior, a la coberta inferior de càrrega es procedeix a la càrrega o descàrrega d'allò que duem a bord, alls, cebes, farina, tot traginat a l'esquena per quadrilles de mossos i a través d'un precari tauló que, amenaçant caure en tot moment, connecta aquest vaixell tres cobertes xinès amb el terra.

Més anacronismes. Resulta sorprenent veure fins a 50 persones conreant una mateixa hectàrea de canya de sucre i a desenes de 'juntes ' de bous treballant la terra, carretes estirades per búfals són la norma, portant des de bambú per fer les bastides fins a carbó per a les cuines. Ahir vàrem creuar-nos amb raiers baixant bambú cap a Mandalay, alguns tibats per petits bots a motor, altres simplement abandonats a la corrent i amb els raiers aixoplugats sota improvisats sostres de fulla de palma.

Aquí els majors signes de progrés tecnològic tenen una pàtina ochentera i les seves instruccions venen en xinès, sembla que és la mísera transferència tecnològica que els seus veïns poderosos del nord paguen a la junta militar a canvi de l'espoli dels recursos naturals del país. País que, per cert, ja m'imaginava desforestat, però no fins a aquest extrem. Els arbres més grans que he pogut veure venien del nord sobre vells camions, tallats i preparats per a la indústria (em sembla que era teca). Sort, però, que aquesta devastació natural es compensa amb una gran biodiversitat de gents, oficis, paisatges, pobles i poblats.

Vaja, és com viure a casa nostra fa 100 anys, d'acord amb el que he sentit explicar als iaios i gent gran i penso, no obstant, que són anacronismes als nostres ulls i no pas als seus que, simplement, han decidit (o la junta militar en nom seu) gaudir en el segle XXI de l'estètica pròpia del segle XIX.

Hi ha la tira de coses que et deixen perplex, oficis que creiem extingits, iniciatives governamentals surrealistes o situacions sociopolítiques absurdes als nostres ulls. Aquesta càpsula n'és un petit recull.

Nòria

a) A Nyangswe vaig flipar amb una nòria de fira accionada manualment, i no era petita, igual feia 15 metres d'alçada i l'accionava un grup de nois que s'enfilaven d'un costat fent-la rodar. La foto és d'una molt més petita que es va trobar la Maria.

b) Ha estat força sorprenent anar a llocs turístics i, degut al conflicte d'aquest estiu, no trobar ni un turista enlloc. Seria com passejar per la Rambla o visitar la Sagrada Familia i només veure barcelonins, impossible.

c) Degut a la situació econòmica del país i a la nefasta gestió del seu govern, ni Visa ni cap altra entitat de crèdit no hi opera. Per tant has d'entrar al país amb tants diners com necessitis. En cas contrari, o bé has de sortir del país per buscar cash o bé anar a un únic hotel de luxe de Yangon on sí hi ha sort i internet funciona, podràs treure diners a compte del teu número de targeta.

d) L'aeroport internacional de Yangon té programats per al dia que marxo, 2 de novembre, un total de 13 vols. El frenesi aeronàutic no és doncs comparable a Heathrow o Barcelona. Les destinacions són Tailandia (Bankgok i Chiangmai -cancel·lat-), Malàisia (Kuala Lumpur), Xina (Hong Kong), Índia (Calcuta) i Singapur. Resulta un bon indicador de la quantitat i diversitat de relacions internacionals d'aquest país.

e) Viatjant per aquestes ciutats i pobles veus oficis que a casa nostra fa més de mig segle que han desaparegut, raiers, ferrers, ... i, fins i tot, pregoners que megafon en ma van repetint per tot el poble i pujats sobre una moto el Ban Municipal.

f) Ara ja no circula, però fins fa poc funcionava un bitllet de 45 Kyats, com és possible? Doncs resulta que Than Shwe, el cap de la junta militar, és molt supersticiós i té obsessió amb el número 9 i d'aquí el 45 (4+5=9). Increible, pero cierto.

Soldats a la Swedagon Pagoda,
gairebé buida després de les protestes

Desprès de 3 jornades compartint coberta en el vaixell, l'aproximat centenar de rostres comencen a fer-se familiars. Al principi era incapaç de retenir les diferències i als meus ulls tots feien cara de birmans, es clar.

Però res mes lluny de la realitat, ara ja localitzo a les senyores beates (resen el rosari budista 3 o 4 cops al dia), les famílies unides i les que simplement conviuen, els veinteanyeros amb ganes de jarana i els que a la mateixa edat ja són tots uns responsables pares de família.

Identifico els dos convictes a bord (les manilles i la mirada perduda els delaten). Fins i tot crec poder destriar, d'entre els militars amb que viatjo, aquells honestos dels cafres que desitgen ser subornats amb qualsevol excusa.

Un d'aquests darrers em va putejar una estona l'existència el primer dia a bord. El molt capullo va venir borratxo a parlar amb mi, pudia a wisky.

Em volia fer entendre -sense parlar gota d'anglès ell i jo sense parlar gota de birmà- que ell era militar i que havia de saber que algú em podia robar a bord, de manera que ell acceptaria un obsequi per tal de protegir-me, que si una guitarra (d'on collons volia que jo tragués una guitarra???), que si les meves esportives? (sense veure que jo faig un 45 i ell no sé si arribava al 40), que si les meves ulleres de sol... Em va fer emprenyar i el vaig ignorar tot fent veure que no entenia un borrall del que em deia.

Ara que he observat tothom veig que és aquest capullo l'únic de qui no em fiaria a bord. I em volia vendre protecció!!!.

Ahir em vaig despertar amb els clàxons d'un pàrking d'hotel de pas, en una ciutat fronterera, militaritzada i, per als exquisits estàndards birmans, poc amable. Així doncs vaig decidir, desprès de fer una passejada i veure que estàvem envoltats de quarters militars, desfer camí pel riu Irrawady cap a la ciutat de Katha, ja fora de l'estat Kachin, 100 km al sud-oest.

Pillo el bot exprés - 25 km/h, tot un rècord- i, desprès de fer-me la víctima davant el revisor ja que em diu que no queden seients, em peguen el sablasso corresponent com a estranger que soc i m'atorguen la placa de copilot, única lliure i de fet, privilegiada. Allà va el foreigner devia pensar la resta del passatge. 9 hores de trànsit fluvial a ran d'aigua, tot un plaer repartit entre la lectura de Contrapunto i l'observació del paisatge, m'atiborro de paisatge!.

Una de les poques novel.les
occidentals sobre Birmània

I sí, Katha respon amb escreix a les expectatives, un poble de mitjaneta amb gent encantadora, bon menjar i una lluna plena amplificada pel mirall de l'Irrawady, almenys 1 km d'amplada en aquest tram.

Una de les persones que s'apropen a parlar amb mí es un senyor de 71 anys que, desprès dels preceptius where you come from? i where are you going? resulta ser descendent d'hindús, de família establerta a la zona en temps de la regència britànica.

Em fa de guia improvisat pel llegat arquitectònic anglès, com ara l'oficina forestal i la presó, encara en funcionament i on em comenta hi ha tancats alguns dels presoners polítics d'aquest setembre. Desprès repassem tots els temples i confessions del poble, baptistes, musulmans, hinduistes i com no, budistes.

Déu n'hi do quin raig d'informació concentrada!. Passem per la seu del Banc del Comerç i no pot estar-se de riure tot dient: Comerce? What comerce? Nothing to comerce?.

En fi, ens acomiadem tot mostrant-me la seva humil pensió i deixant-me una bici perquè pugui passejar l'endemà.

I me'n vaig a dormir content d'haver arribat a aquest poble i amb una habitació amb vistes a l'Irradady. Tot perfecte de no ser que és lluna plena d'octubre, festa grossa del budisme birmà, quan les devotes s'apleguen a la pagoda per resar durant toooota la nit, igual que fan de vegades les rosarieres a Vila-Real per la seva festa major.

Amb la diferencia, però, que aquí, sobre la pagoda, hi ha un altaveu que amplifica els resos durant toooooooota la nit. Déu meu, quina nit!. No he pegat ull!!.

P.D: El poble de que us parlo, Katha, es on es desenvolupa (amb un pseudònim) la trama de Burmese Days de George Orwel. L'he llegit aquests dies i al·lucinaríeu com, d'acord amb les descripcions de la novel·la, tot, edificis i gents, no sembla que hagin passat 70 anys des que Orwell la va escriure quan estava destinat allà com a oficial anglès de l'imperi britànic.

Ja no recordava la sensació d'anar en un tren amb finestres baixades. Una de les coses bones que té es que pots llencar burilles per la finestra, tot un petit plaer. Altra és que, a manca de confiança en els sistemes de ventilació de Myanmar Railways, la finestra assegura una renovació constant de l'aire. Tot i això, però, haig de reconèixer que aquí a l'Ordinary Class fa un pèl d'olor a orins, que hi farem. Tot el que manega aquest govern fa olor a pixats, en el sentit literal i/o metafòric del terme.

El finestram també te inconvenients, ja que si no vaig errat jo diria que almenys en aquest primer vagó, rere la locomotora diesel, respirem uns quants grams de gasos de combustió (o de mala combustió) per hora, òxids de sofre, nitrogen i tal i qual. M'ho prendré amb filosofia i pensaré que en el fons és una intoxicació voluntària, com la d'algun divendres al vespre.

Aquest tren té dues direccions principals de moviment, una és continua en direcció a Mandalay, a 300 km aproximadament de Naba, on pujo. L'altra direcció preferent és alterna, de costat a costat o, com es diu en castellà, dando tumbos. No exagero si us dic que sumades les oscil·lacions de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, deuen sumar més dels 300 km que comentava.

Bus i rick-shaw

Sí, definitivament aquest comboi donaria per a una tesi doctoral sobre cinètica i moviment oscil·latori, fins i tot amb aproximacions a l'indesxifrable règim turbulent.

El que no és però més complicat que el joc de l'Escatron és el circuit elèctric, funciona amb una dinamo. Bé, diguem-li dinamo o diguem-li alternador, la qüestió és que no deu disposar de bateries ja que si ens aturem la foscor és total.

O sigui, que a les parades la gent assalta el tren amb llanternes i, en canvi, en marxa els fluorescents no paren de fer pampallugues al ritme que imprimeixen els esvorancs de la via, esperem que a ningú li agafi un shock catalèptic.

En pujar al tren el primer que fa la gent en localitzar el seu seient és guardar la llanterna, el segon és treure l'estora i la manta i fer-se el llit a terra, brutal!. Als seients -per cert, durs com una pedra i a 90 graus estrictes- només quedem els pardillos que no venim preparats.

Ni punt de color entre el meu sac Quechua i el set coixí-estora-manta florejada de que disposa la digníssima senyora que tinc a sota meu. Concretament les meves cames passen 10 centímetres per sobre del seu tòrax, horitzontal ja fa estona. Jo diria que el Twister, aquell joc que abans es deia Enredos, es va inventar en un tren com aquest. El Tetris potser també.

Están locos estos birmanos!

Aquesta nit he tingut ocasió de veure un pwe, que arreu he trobat traduït com òpera-folk birmana. A la nostra cultura es traduiria en un entreteniment popular consistent en una barreja entre els actes sacramentals que es representen per nadal i els mes sòrdids espectacles de varietés, amb personatges a l'alçada de Ramon d'Oliva, Josmar, Raphael i Rafaela Carrá.

Són les vuit del vespre i el lloc ja està a petar, jo crec que més de 3.000 persones en un poble que semblava mort quan he arribat, i és que devien estar tots aqui guardant lloc.

El teló no s'aixeca fins gairebé les 9, no sé si per problemes tècnics -el micro reverbera que dona gust- o perquè encara ha d'arribar més gent. Aixecat el telo encara hi ha un grup de tios que munten una tarima de bambú en un periquete, una espècie de palco improvisat.

Sorprèn la gràcia amb que la munten i la solidesa que presenta, però la posen en la que jo pensava era la meva sortida d'emergència d'aquest eixam humà que es consagrarà durant hores i hores a un espectacle en una llengua que no entenc. Dios! Que no panda el cúnico!.

Jo ja em temia que la cosa aniria per a llarg i que no seria suportable per als meus gustos, però la realitat supera els pitjors pronòstics!. Els 75 decibels que surten de les torres de so, muntades amb una amalgama d'altaveus casolans i de discoteca, es contraposen amb la impassivitat del públic.

Monjos

Per començar, unes danses orientals d'allò mes exòtic (per a nosaltres, es clar) i l'escenificació d'ofrenes a Buda; pel que he vist a Birmània la religió i el paganisme es barregen fins al paroxisme.

El primer plat fort, però, és una ronda de cantants (amateurs?) en plan lluvia de estrellas. Comencen la cançó corresponent amb el telo baixat i no surten a escena fins a la quarta o cinquena estrofa. Marxen de l'escenari encara cantant i quan la cançó acaba ells ja deuen estar al camerino, o marxant, cames ajudeu-me, per por a les represàlies del públic. Entre cançó i cançó, mutis total, tot i semblar que els ha agradat força.

A les 10:30, quan ja estic decidit a no convertir el meu interès antropològic en pur masoquisme, comença una opereta amb decorats mòbils, coros i musica en viu que surt d'algun lloc que no puc esbrinar, on son els músics?. Però ja es massa tard per a mi i marxo a dormir, no sé si més afectat per les 9 hores de bus que porto a l'esquena o per aquesta hora i mitja de musica experimental, arrítmica i reverberada.

Per una raó o altra em desperto a quarts de 5 del matí i encara sento de fons una espècie de Hermanos Calatrava distraient al respectable.

Deu quedar algú? Em pregunto. L'insomni provocat pels resos amplificats que ens ofereixen els muhaidins budistes cada matí el resolc pegant-me una dutxa i sortint a passejar, a veure com es desperta aquest poble a les portes de Bagan.

I com a rata de Hamelin segueixo la musica en viu que encara se sent de fons. Em planto davant l'escenari amb sensació de total incredulitat. Són les 6 del matí, ben de dia ja, i un centenar de persones, grans i menuts, encara miren l'espectacle final. Un transvestit i les respectives coristes canten i es contorsionen els canells que dóna gust, tot i que alguna actuant sembla que vagi a caure desplomada de normal esgotament.

S'acaba per fi la musica, baixa el teló i la gent desfila, no sé si a dormir o si a treballar i al cole. Flipo i mentre espero l'hora d'esmorzar em poso a escriure aquestes quatre (quaranta) ratlles. Una dotzena de nens monjos, tots de vermell, m'envolten i acompanyen entre rialles. Alguns m'acaricien, suposo que per veure quin tacte té la pell i pèl d'un blanc. Són les 6:30 del matí i ja no paro de flipar, que més em sorprendrà avui?.

Estic a Bagan, 2.200 temples i pagodes budistes en 40 quilòmetres quadrats, un flipe, vaja!.

No hi ha tampoc aquí gaires turistes estrangers fora dels hits mes visitats. Tants pocs turistes tenen que un home aquest matí no volia vendre'm un passeig en carro sinó que em volia vendre el carro i el cavall en si!.

A Bagan

A falta de foreigners el que sí que hi trobes és una miiiica de turisme nacional. Com ara fa un moment, en Dhamma ya ka zedi, on he coincidit amb un grup d'escolars de secundària acompanyats dels que suposo eren els seus profes i guies.

Tots aquests dies em trobo amb gent que s'apropa a dir Hello!. O simplement a mirar un foraster, cosa a la qual no semblen estar acostumats. Però aquest cop ha estat un fart de riure. Primer un grupet de 5, desprès 10 nens més, al final tota la classe i frotes estaven palplantats al meu voltant mirant-me com uns estaquirots.

La situació era tan absurda, jo mirant-los i ells mirant-me, que tothom s'ha donat compte del ridícul del tema i ens hem posat a riure. Hores més tard, a la posta de sol un altre incident relacionat. Em trobo a dalt d'una de les pagodes conegudes per les seves bones postes de sol i aquí déu n'hi do la de turistes europeus que hi trobo, el rècord en tot el que porto de viatge.

Però la qüestió és que en desaparèixer l'últim raig de sol tothom desfila sin prisa pero sin pausa, suposo que cap als restaurants i hotels respectius, encoratjats pels guies que deuen tenir ganes d'acabar una llaaarga jornada laboral. I això que la meitat de colors del cel encara està per venir!. Rojos intensos, taronges, violacis i finalment la foscor.

Bé, a dalt quedo jo i una pandilleta de quatre veinteanyeros turistes nacionals fent-se fotos amb les ulleres de sol i posant com només als orientals i als russos he vist fer, quin art!.

No parlen anglès, però em fan entendre que volen que els hi faci una foto. Accepto, però havia entès malament la proposta, és un d'ells que vol fer-se una foto amb mí (seré un mico de circ?), fins i tot em demanen que li passi el braç per sobre el coll!. Pues a ello! Poso el meu millor somriure de falset, l'altre braç en jarras i dic Lluiiiiisssss.

És molt fort, home!. Aquest bus -1era classe- té els mateixos seients que un bus gros a Espanya, però és força més curt. Això es tradueix en que les meves cames literalment no caben entre el meu respatller i el del seient de davant. I seran 15 hores!. Que déu ens pille confessats. Ja entenc que és un tema de necessitat i negoci, com ara que hagin de posar un seient plegable a cada filera al passadís, de forma que caben encara una dotzena més de culs.

Autobusos birmans

Però hi ha coses que no són producte de la necessitat, sinó que només s'expliquen per una mala organització, com ara que davant d'un infern de 15 hores parem a omplir el dipòsit als primers 30 minuts. Però tot té una compensació, heu vist mai posar benzina a un bus amb galledes?.

Davant la necessitat, imaginació. L'altre dia, en un altre bus-xatarra, on durant 9 hores vaig experimentar una sensació entre l'autoflagel·lació i el masoquisme, vaig veure com el conductor abocava cubells i cubells d'aigua per una tapa situada allà per on cau el canvi de marxes...

Estava aprofitant la parada tècnica per refredar el motor!!. I no és el motor l'únic que s'emportà una poalada, també cada roda era batejada, suposo que per por a previsibles rebentons.

Dios da pan a quien no tiene dientes. Em paro a fer una birra a boqueta nit, ja fa dies que no me'n regalo una i avui me l'he guanyada. Segons el GPS avui he caminat per Yangon entre 15 i 20 km. I dic allò de no tiene dientes perquè l'última Myanmar Beer que prenc a Birmània i va i em toca premi, una altra ampolla de regal en forma de tap sorpresa, aquells gelats de pal que donaven premi.

Doncs sí, xiquets, ara se'm planteja una diatriba: regalar la xapa guanyadora o endinsar-me en un estat etílic sense haver dinat ni sopat. Aquí la cervesa són 640 ml i si em prenc la de premi... tot sol... Si no la prenc li estaré fent un lleig a la deessa fortuna?.

Cervesa Myanmar

Sigui com sigui acabaré els meus dies en aquest país mig bolinga i amb la pituïtària plena dels gasos de combustió d'aquesta capital bruta, però amable alhora.

I també acabo el viatge com temia començar, sense internet. Avui als capullos de verd se'ls ha acudit tallar la comunicació amb el mon mundial. Des que m'he assabentat miro i remiro pel carrer, però no veig cap novetat, tot esta igual de tranquil: New news? No sir, have a nice day, em diuen als internet-cafès.

I dale!. Surto a sopar i en acabar m'aturo a fer -ara sí- l'última Myanmar Beer al mateix lloc d'abans, on la serveixen súper freda, súper bona. No he pensat en portar la xapa guanyadora, però cap problema, torno a tenir sort i em cauen 500 kyats, el que deixen aquesta segona ingesta en 70 de les antigues pessetes, millor marxo d'aquí o m'acabaré alcoholitzant!.

Bé, la qüestió és que demà al matí marxo d'aquest país que m'ha agradat tant i tant, que us recomano tant, i al que espero tornar per visitar Bago, Pathein, Sitwe, Lashio, Putao...

La mateixa Lonely Planet té tot un capítol dedicat a la polèmica sobre el fet de visitar o no Birmània. Aung Suu Kyi, la nòbel de la pau i legítima guanyadora de les eleccions del 88, que es troba sotmesa a reclusió domiciliaria, propugna un boicot turístic atès que el govern té en els visitants estrangers una de les poques fonts de divises.

Als fòrums de viatgers a internet, tot i haver també diferència d'opinions, sembla que la gent es decanta per l'opinió que si bé és impossible no pagar el visat i algun transport o taxa governamental al llarg de la teva estada allà, la resta de diners que gastem allà resulta beneficiosa per a una població que està vivint al límit. Alhora s'argumenta que, és tal la manca de llibertats públiques i de premsa, que amb els viatgers els birmans tenen una de les poques ocasions per conèixer que passa a l'exterior i també per donar a conèixer al món el que passa allà dins.

Amb aquest argumentari jo finalment vaig decidir d'anar, però us explico tot això per introduir-vos el que al respecte em va dir un amic birmà i una persona no vinculada al turisme (i per tant que no en treu cap benefici directe):

«But all i want to say is that if one of your friends ask you (should he visit or not), please tell him "not to visit Myanmar", i feel sorry to tell you like that, but as one of the citizens of Myanmar I think I should say that for me and for the public we all want the foreiners to come here, but we all can't stand anymore. I think you know what I mean. We all don't want this army governers».

Em vaig quedar corprès en rebre aquest e-mail i tot i les ganes que en tinc de repetir, esperaré a que les coses allà canvien. No sé doncs que recomanar-vos a vosaltres.