Relat d'un viatge a Cuba

No hi havia bitllets amb Cubana de Aviación, pagàrem per Air Europa - més cars- encara que férem el viatge en un aparell de Cubana!! (la primera timada!!). Després d'alguns projectes de viatge, el primer de novembre sortírem cap a L'Havana. Volàrem cap a Madrid, una curta escala, amb una espera massa llarga degut a retards de l'avió, una sala d'espera bastant plena, però férem el vol dintre el que esperàvem, -massa hores entatxonats dins la panxa de l'avió -d'una manera tranquil·la. Ens donaren dos seients laterals, la Roser va gaudir de finestra, encara que de poc va servir, doncs volant entre núvols o veient l'oceà.

Total, ens llevàrem a les set del matí, i aterràvem a l'aeroport José Martí de L'Havana a les nou del vespre... hora d'allà!!. Que vol dir això, que com que hi ha una diferència horària de sis hores... eren les tres de la matinada nostre!!. La son no perdona... Passem el control de policia, exhaustiva: "quítese las gafas, mire a este punto", etc. Després, la duana. Un taxi i cap a l'Hotel quan serien les onze d'allà, però les cinc de la matinada nostre.

L'Hotel Deauville, molt alt, catorze plantes, nosaltres estàvem a la penúltima, en una habitació que donava al Malecón i teníem vistes fins al castell del Morro. Tot i l'alçada, sentíem els cops de mar a les pedres. Pel que deduírem, son hotels estatals, amb tot el que representa de l'estat socialitzat... L'habitació gran, el mobiliari molt senzill, un bany arreglat, però no pas gaire acollidor.

Una paradoxa xocant a Cuba: hi ha dos móns, el nacional i el guiri. El nacional, funciona amb pesos, fa servir els autobusos, els camellos, els camions de tot tipus de transport de mercaderies, bicicletes, menja en els seus restaurants, compra a les botigues i mercats que no tenen res, buits, bruts, foscos... Viuen en cases que físicament cauen, no diguem les façanes deslluïdes, sostres caiguts, portes trencades, escales fet malbé. De pintura, ni en parlem, però fins i tot hem trobat a faltar el mínim detall d'emblanquinar les parets i adornar-ho amb quatre plantes...Aquest estat d'abandó no es veu a Europa ni després de la guerra, potser en un camp de refugiats a Kosovo, fins i tot els nostres barris humils tenen el toc femení d'una planta, un mal emblanquinat: allà no s'hi veu. Els guiris paguem amb CUC (ells en diuen dòlars, que ve a ser el mateix): 1 CUC equival a 25 pesos. Anem a restaurants més selectes, ens enganyen el que poden, doncs el que marca 6 per ells són pesos, però per nosaltres són Euros, vint i cinc vegades més car!.

Per sistema esmorzem a l'hotel a primera hora, a quarts de vuit, per tal d'aprofitar el temps. Bufet lliure, el servei poc interessat, quan no hi ha plats falten forquilles, o tasses de cafè, o s'ha acabat la vianda i fins qui sap quan que en portin més... Abans de les nou del matí ja corríem pels carrers. Sort que l'hotel està relativament prop dels llocs interessants. No calia agafar cap taxi. Ben mirat, hi havia hotels millors i més cèntrics, però a vegades, per tal d'estalviar quatre cèntims ho paguem amb créixems.

El sol no va lluir gaire. Per una banda, no feia tanta calor i podíem anar a la fresca, però les fotos quedaven sense llum, Fins i tot ens va ploure a L'Havana, que ens va anul·lar un espectacle a l'aire lliure del Ballet Nacional de Cuba a la plaça de la Catedral. Ja teníem les entrades i ens tornaren els diners. Fer el turista plovent és incòmode.

L'esperit revolucionari predomina arreu: però hem de constatar que els herois del país, els que tenen monuments, carrers i places són els que s'aixecaren contra el govern d'Espanya: José Martí, Céspedes, Máximo Gómez, Si bé Fidel està viu i present en cartells, escrits, rètols, no hi ha cap plaça ni monument dedicat a ell. Això del culte a la personalitat no ho reberen de cap dictadura ni de dretes ni d'esquerres. Potser així no costarà tant el desensellar-lo.

La raça dels cubans és barrejada. Si bé trobem pels carrers i encara es nota més a Oriente, una gran proporció de negres: negres molt negres, mulatos, cuarterones, no s'en veu cap al govern. Poden ser barbuts, però blancs! quina casualitat.

Consignes polítiques arreu: Cuba libre, Fidel para siempre, Che, etc. Crec que quan algú del poble n'inventa una, el Comitè de la Revolució local ho pinta en un mural. Aquests dies honoren a cinc cubans detinguts i condemnats a USA. Per tot el país hi trobem els seus noms i retrats.

L'Havana... Hi ha molt per veure, però també es pot reduir. L'Habana Vieja té tots els ingredients d'una ciutat especial. Té gran quantitat de palaus, reconstruïts, restaurats, en obres, en estudi i en ruïnes. N'hi ha de tot tipus i estat. Certament els que estan acabats els tenen molt macos, però no tots ho estan. Hi ha palaus ben arreglats i bonics. Construïts entre els segles XVIII i XIX. He perdut el compte dels que n'hi ha, encara que n'hem vist bastants. Tot i que tots tinguin una distribució similar, són diferents i tenen un cert encant: Convertits en casa - museu, sales d'art, centres oficials, el cas és que són bonics doncs han conservat molt l'esperit original. Els únics que han fet barrabassades són els capellans que han convertit un col·legi major en un palau de vidre i marbre que xoca amb tot el voltant, pel desencert arquitectònic i pel que representa de malversació innecessària d'una institució que, com tots els que estan al poder, ens enganyen i van a la seva. El color predominant és el blau, principalment a la fusteria, les façanes - les poques de pedra són edificis dels governadors espanyols - pintades blanques o colors vius, groc, ocre. No més de dues plantes, un pati central, voltat d'arcades amb columnes, pintat també de colors vius i blancs combinats, una escala noble per pujar a la planta dels senyors; les golfes pels esclaus (ara en dirien el servei).

Eviteu els guies, acompanyants i gent que vol ajudar-te. Primer t'aborden, no pots desempallegar-te d'ells, i al final et demanen de tot, un llapis, sabó, roba, o cèntims. Al final acabàrem farts de tants pidolaires. El fet de veure't el cotxe de lloguer, matrícula de color marró amb una T amb dígits (T no de turista sinó de tonto o timable), ja et demanen per vigilar-lo (de qui?, d'ells mateixos?)... però, qui vigila al vigilant?.

La Plaza de Armas, els carrers que l'envolten, tenen un cert regust encisador. El Palacio de los Capitanes Generales és el museu de la Ciutat. Molt net i polit, es paga per visitar-lo, amb guia. Ens va tocar una nena molt maca que ens va deixa certa llibertat... Al cap de visitar molts llocs pagant, notàrem que mai ens van donar cap tiquet d'entrada... això vol dir que aquells diners no es controlen i van a la butxaca dels vigilants, que n'hi ha a dojo. No els visitarem tots - pagar massa per veure petites variants no valia la pena - però n'admiràrem molts per la façana i els patis interiors.

El Prado, una avinguda que vol semblar les Rambles, però que només s'assemblen pel passeig central amb arbres, escassa circulació pels laterals, amb molt pocs caminants. Malauradament els edificis del canvi de segle estan bastant malament. Fa pena. L'Ambaixada d'Espanya està molt ben situada, és un edifici bastant gran, encara que atrotinat, en una ample avinguda i fa cantonada amb el Malecón. Les cues són llargues per aconseguir visats.

L'antic Capitolio, còpia del de Washington, el Palacio del Congreso, són edificis monumentals, tirant a faraònics, però com que a Cuba no cal representació del poble, s'han convertit o bé en l'Acadèmia de Ciències, o en el Museu de la Revolució. En canvi trobàrem un edifici petit, en un carrer estret, que és el Palau dels Diputats i a l'interior es pot veure un vestíbul molt entranyable amb columnates que sembla un temple grec. Al límit de Habana Vieja hi trobem edificis singulars: el Capitolio, el Teatro García Lorca, l'antic Centro Gallego, i just al davant el Centro Asturiano, reconvertit en Museo de Bellas Artes, potser més sumptuós que cap, amb unes escalinates de marbre impressionants. Prop d'allà hi ha la fàbrica de Tabacos Partagás. Es pot visitar (10 CUC!!) però no ho férem. La botiga, amb l'olor de la fulla d'havans, dóna una sensació lúdica.

Els llocs mítics de Hemingway: La Bodeguita de Enmedio, La Floridita, Hotel Ambos Mundos, ple de "guiris" que fan l'obligada peregrinació.

El Malecón... de moment és Patrimoni de la Humanitat, però encara li falta molt per ser quelcom: els edificis fan pena: porqueria, brutícia, cases enrunades, molt abandó. Es una pena. El Castillo del Morro està a l'altre costat. Hi ha un túnel bastant acceptable -de franc- sota el canal d'entrada a la badia. De dia és bonic, però de nit, il·luminat, encara fa més efecte. Es paga per tot, per acostar-t'hi a mirar, per entrar, pujar... els CUC es fonen com la neu que no tenen.

Havana Centro... millor no parlar-ne.

Vedado. Es una mica de bluff. No val pas gaire la pena. La gelateria Copelia, que tothom ens posava com una gran cosa, és un edifici de formigó -construcció socialista dels anys seixanta i fins i tot m'atreviria a dir que pot tenir aluminosi- que no té cap gràcia, envoltat d'uns jardins, però poca cosa més. Volguérem anar a la Universitat. A les escales ens digueren que estava tancada i unes noies ens feren de guies, ens portaren al carreró de Hamel, l'univers naïf de Salvador Escalona, un carreró amb pintures i escultures d'aquest artista, un grup musical i unes ballarines -a l'hora que hi anàrem estava preparat per a un grup de xinesos, les dones ens feren trobar amb el marit d'una d'elles que diu que era músic, ens feren comprar el disc - ? - ens feren convidar-los amb un mojito, car i escàs, poc rom, però no n'aprenguérem. Ens volien convèncer d'anar a un paladar d'un amic seu a menjar camarons i llagosta -que els convidéssim- o si no, a casa seva... per quatre rals... sort que ens en escapàrem d'ells. Ens perdérem el museu napoleònic.

Tot caminant passàrem a la Plaza de la Revolución. Una esplanada per fer els discursos del Fidel Castro, diuen que hi va reunir més d'un milió de persones, el Papa també va fer-hi una missa, ¿també hi havia la mateixa quantitat de gent? voltat d'edificis oficials d'un mal gust típic de l'arquitectura oficial socialista (la Seu del Partit Comunista, el Ministeri de Telecomunicacions, etc). El monument a José Martí és una torratja gris, sense cap atractiu. A l'altre banda de la plaça hi ha un mural del Che que dóna certa simpatia.

Els transport públics a L'Havana són molt pintorescos: són únics. Hi ha autobusos de tota mena: els interurbans acceptables; els urbans dolents, vells, que amb prou feines funcionen; els camellos uns furgons remolcats per un cap tractor de camió que són bastant llargs i tenen el centre més baix que els extrems (d'aquí els hi ve el nom), sempre plens fins als cap d'amunt. Els taxis, de tot tipus: encara funcionen molts cotxes americans, els típics Chevrolet o Buick dels anys 50-60, alguns molt ben cuidats i polits, altres en un estat lamentable, però que encara tiren, amb un consum altíssim; els Coco-taxi, molt simpàtics amb propulsió de Vespa; els tricicles a pedals; els carros i les tartanes. Fora de L'Havana tenim, a més, camions que van a la feina recollint personal, el fan pujar a la caixa i quan surt la gent hi carreguen el que sigui, pedres o altres mercaderies; també trobem carros tirats per cavalls o fins i tot per bous.

Els llocs per menjar a L'Havana...: els recomanats a les guies són poc de fiar... i els del guies locals encara menys!!. Tothom s'ofereix a acompanyar-te a un lloc que és el millor, però car, brut i ... Un dia trobàrem un que ens van recomanar des de Barcelona, Asturiano o un nom així, davant del Capitolio. Té dues sales, una gran i per guiris i una altre més petita, però on menjàrem molt bé. Potser el millor lloc que trobàrem. El O'Reilly, una timada!!.

Un matí anàrem a Regla, a l'altre costat de la badia. Férem servir una embarcació molt pintoresca: constatarem que surava, però... abans de pujar passàrem un control d'equipatges: armes o demés, escorcolls. El viatge es paga amb pesos, però ens demanàvem CUC... massa "cucos". No és gran cosa, tret de la vista de L'Havana des d'un altre vessant.

Tot passejant prop de la badia, de nou a L'Havana, entràrem en una església reformada, San Francisco de Paula, un antic convent però que només han deixat l'església aïllada i bastant ben restaurada. Es una sala de concerts. El Museo del Ron Havana Club té un pati central amb degustació -de pagament, "of course"- de suc de canya amb rom. El tenen pels guiris. Fan servir la premsa de la canya a la vista del públic i en treuen el suc al davant de tothom: la foto no pot faltar.

El Tupolev de l'Havana a Santiago de Cuba sortia a les 7 del matí. Això vol dir a l'Aeroport a les cinc i llevar-se a les quatre!. Tot i que era un avió soviètic no tinguérem problemes, tot i que abans d'arribar ens fumigaren, gens perillós (?).

A l'arribada a Santiago de Cuba llogarem un cotxe que ja teníem emparaulat i pagat des de Barcelona. Vaig decidir escollir un model mitjà doncs teníem previst fer molts quilòmetres per carreteres bastant dolentes i amb l'esquena tal com la tenia... Era un cotxe automàtic i, tret d'una vegada que una mica més que encasto a la Roser, no al parabrises, sinó al cotxe el davant!!, no ens va fallar. Una roda punxada en aquelles carreteres fou l'únic incident. Ens la repararen per compte de l'empresa sense cap problema, encara que la pèrdua de temps no ens la va compensar ningú. Les gasolineres cobren en CUC i no n'hi ha gaires. Es aconsellable anar sempre amb el dipòsit ple per no patir: ho patírem en la nostre pell!.

Ens va agradar el Castillo del Morro de Santiago. Un lloc bonic, ben urbanitzat net i endreçat, amb uns voltants magnífics, una fortalesa en un punt estratègic, a la boca de la badia: ja se sap, muralles, marlets, torrasses, canons; presons, masmorres. Férem moltes fotos de prop i de lluny. Ens va sorprendre veure algunes iguanes prenent el sol. Es que feia un sol!!. Ens hauria agradat veure la badia de Santiago, però no trobàrem cap lloc adient. Es una llàstima, doncs havia de ser una vista ben bonica.

La majoria de les ciutats i pobles de Cuba son reticulars. Carrers paral·lels i perpendiculars. Tenen doble denominació, l'antiga (amb noms de Sants, com per tot arreu) i la revolucionària (amb la nomenclatura adient: el carrer principal José Martí, Plaça de la Revolució, ... però cap carrer ni plaça Fidel...).

Llogàrem una habitació que teníem reservada per internet, molt cèntrica, això sí, però no ens va agradar pas gaire. Interior, sense entrada independent, era barata (15 CUC), però no signàrem al llibre de control. No ens podien fer el menjar ni l'esmorzar.

Molts pidolaires passejant pel poble, ens oferiren un paladar, però allò era una casa particular on et cuinaven el que podien: després et diuen que no n'hi ha i ens quedem penjats. Vaig enfadar-me amb el guia, però res de res. Després anàrem a la cafeteria de l'hotel i com que ens posàrem una mica seriosos ens digueren que la cuina no anava bé, o sia que no ens volien servir!!. Mira quina gent!. Trobarem un cuchitril que, poc o molt, però ens van donar dinar.

No sabérem treure'n partit de Santiago. Ens va agradar La Casa de la Trova, però aquella nit començaven molt tard i hi havia poc ambient. El que si que vàrem veure fou una escola de ball on estaven seleccionant ballarins. Férem una volta pel poble. Volíem veure la Casa de Diego de Velázquez, però estava tancada. Anàrem a veure la Basílica de El Cobre, la patrona de Cuba... És una església en una vall d'unes mines de coure, d'això el nom. Hi ha també residència o seminari. No te cap valor artístic, ni el paratge s'ho mereix. Podíem haver anat a les platges, però perdérem la tarda.

L'endemà dimarts a les 7 del matí sortírem can a Baracoa. Llavors començà la odissea de la conducció per aquelles terres. Teníem certa informació del perill de la conducció: evitàrem conduir de nit, això vol dir matinar. Els nacionals no tenen noció del perill que representa una bicicleta, un carro, una tartana de nit sense llums ocupant qualsevol part de la carretera. Gràcies a Déu no tinguérem cap accident, però sí algun ensurt...

Les vies de comunicació nacional, no sé com s'anomenen el que fa la funció de carreteres, però n'hi ha de dolentes, altres en mal estat, també amb forats arreu, no hi ha senyals indicadores. Això si, gent per tot arreu, fent la botella, el que nosaltres en diem auto-stop. Es norma general que els cotxes parin i portin a la gent. Fins i tot he llegit que hi ha uns guàrdies uniformats que fan parar els cotxes oficials perquè carreguin gent. Els camions... a tope. Els autobusos, escassos i passen de tant en tant.

Tot anant cap a Baracoa, la carretera a estones es autopista (?) que s'acaba sense avisar, passa per les afores de Guantanamo. una ciutat que no te cap encant. Hi passàrem perquè no havíem esmorzat i no sabeu el que ens va costar trobar un tros de pa!. Pel camí, trobàrem uns paisatges bonics, tot seguint la costa, poques platges, roques i cactus, però molt poc, per no dir gens de trànsit. La carretera que va a Baracoa passa per una collada i en diuen la carretera de la Farola. Està en unes condicions excel·lents de disseny i pavimentació que fa goig. Qui ho diria!. El paisatge es meravellós i una vegetació exuberant. Pel camí ens va ploure a estones, però no ens va perjudicar.

A Baracoa... buscant la casa de la Rusa, un hotel que té fama perquè acollia a uns xicots barbuts que baixaven de la muntanya, però és molt cutre. Per sort estava tancat i ens portaren a l'hotel del poble. Estava bastant bé, però car. Ens enviaren a una casa on ens van atendre bé, menjàrem en un terrat molt agradable llagosta i camarons i dormírem fantàsticament. Aquella tarda feia un temps rúfol, i ens perdérem les platges dels voltants.

L'endemà al matí tornàrem per la mateixa carretera de la Farola i recollírem un avi que, en contra del que diuen dels cubans, era callat: no ens va ajudar gaire quan li preguntàvem coses del l'entorn.

Una llarga estona per carretera, fins i tot per autopista, i aquella tarda arribàrem a Las Tunas. Ens feia una certa gràcia passar per Sierra Maestra, però es perdia molt de temps per camins de muntanya sense gaire o cap indicació; amb el risc que comporta conduir per aquelles terres. A Las Tunas dormírem en una casa que ens acollí bastant bé: el dormitori semblava d'una casa de barrets, amb uns colors estridents. Ens tractaren bé, sopàrem a la casa. Poc a veure a Las Tunas.

L'endemà anàrem a Camagüey: teníem l'adreça de Casa Puche. Hi va estar la Consol i en la foto era molt maca. Ens va costar molt trobar-la tot per fer cas d'un guia local que ens portava cap a una altre casa que li donava comissió. La veritat es que l'habitació era molt bufona. Hi passàrem només una nit. En quedàrem satisfets, llevat del sopar que va ser una mica minso (ens donaren verat al preu de camaró). La casa era en el centre (no hi ha grans distàncies a les ciutats de Cuba). Passejàrem pels carrers i places, entràrem a esglésies, edificis restaurats. Hi ha esglésies restaurades, la del Carmen, amb una plaça al davant que te unes figures de bronze assegudes en bancs, fins i tot se'ns va presentar un avi que deia que fou el model d'una i es posava en la mateixa posició que el bronze. Los Tinajones, unes sitges als patis per recollir l'aigua de pluja, L'església de la Merced, Una façana maca, neta i polida amb l'escut dels mercedaris sota el cor. A l'església de San Francisco, que està en fase de restauració, tot fent fotos, vaig reconèixer l'escut del escolapis, quan de sobte vaig recordar que la província dels escolapis de Catalunya incloïa Cuba i USA. El Pare Guañabens i algun altre escolapi va passar per Camagüey. Entre maons i pols de ciment pujàrem fins a la punta de la torre del campanar. Corrérem per les voltes de l'església, trobàrem el rellotge del campanar... Va ser bonic. La Plaça de San Juan de Dios, l'església i l'hospital, que és Monument de la Humanitat, a les quatre de la tarda, amb un sol de tròpic, estava deserta, tret d'un parell de bicicletes i unes taules que ens espatllaven la foto, però tranquil·la i maca. Tot caminant visitàrem un centre d'artesania i una sala d'exposicions de pintura... l'artista havia pintat la plaça de San Juan de Dios... però amb un altre marc: les fotos de les obres són més explícites.

A Camagüey canviàrem el nostre pla de viatge: deixàrem els cocodrils de Guamá i preferírem anar als cayos. Un cop a Morón ens endinsàrem cap a Cayo Coco i d'allí a Cayo Guillermo. Hi ha una carretera d'uns vint quilòmetres que enllaça aquests cayos (l'accés és de pagament, a la anada i a la tornada!) i un cop allà, sense cap rètol oficial, però si dels centres turístics, ens ficàrem per on volíem, sense que ningú ens digués res...sempre i quan els mosquits i el sol no ataquessin a la Roser. Quines platges, quina sorra, quins colors...!!!!. Allò és el que surt a les guies, aquelles fotos tan maques que nosaltres no sols imitàrem sinó que gaudírem... Banyar-se en aquelles platges solitàries, amb sorra blanca, l'aigua transparent amb els peixos voltant-nos, sense inhibicions... allò es per recordar la resta de la nostre vida...

Tornant de Cayo Coco cap a Remedios, l'escala següent, passàrem el pitjor tram del viatge: es va fer de nit!!!. A les sis de la tarda al tròpic es fosc. Conduir per aquells camins a les fosques no és una aventura, és un suïcidi!!, però no hi havia més remei i a poc a poc, vigilant amb quatre ulls, esquivant vehicles, tractors amb remolc, carros, ciclistes amb paquets, vianants, la majoria sense llum, evitant els sots al paviment... Però arribàrem a Remedios.

Remedios val la pena. Es un poble petit i simpàtic. Està ben polit, amb una plaça i els seus bars al voltant. L'església fou restaurada abans de la Revolució per un mecenes local i té el culte. Hi entràrem i en acabar la missa el Rector ens va saludar. A les esglésies de Cuba tenen la bandera nacional al costat de l'altar. Es respecten sempre i quan no es facin mal. D'ençà que el Papa va visitar Cuba, les relacions han millorat. Dormirem dues nits a Remedios, a la casa d'un músic que tocava a un hotel de Cayo Santa Maria. Ja la teníem reservada de Camagüey. Ens esperaven i possiblement érem els únics turistes, ja que ens seguiren tan bon punt entràrem al poble. L'habitació era bufona, la vella ens va fer un sopar bo: macho frito, que és una varietat de plàtan tallat fi i fregit com patates de xurrero.

No podíem pas perdre'ns el Cayo Santa Maria. Amb l'experiència que teníem de la carretera, no ens va pas agafar una altre vegada. Cayo Santa Maria també té accés per una carretera d'uns 40 quilòmetres i una cinquantena de ponts, sense trànsit, que es fa bé. Els comentaris... sense paraules!!. Els canadencs tenen vol directe des de Montreal a Cayo Santa Maria!. La platja de Cayo Brujas, al costat, no val pas gaire la pena: està massa urbanitzada.

El dia següent de matinada sortirem cap a Trinidad. Abans de sortir, s'havia rebentat una roda; canviar-la de bon matí no fa gaire gràcia, però què hi farem!. Ens la repararen a Trinidad, Poca carretera per creuar l'illa cap al sud. Paràrem a Torre Iznaga, una antiga plantació amb una torre característica que servia per vigilar els esclaus. Ens voltaren de pidolaires que ens volien treure l'ànima.

A Trinidad també teníem casa reservada: casa Luis Grau, fins i tot està a la guia. Una casa maca d'una planta, amb un vestíbul ample, un pati amb un parell o tres d'habitacions. A la Roser li va encantar. Hi arribàrem al migdia i passejàrem pel poble, també patrimoni de la Humanitat. Té edificis bonics, alguns encara en restauració, antics convents convertits en museus, el palau Cantero, museu d'història. Ja començàrem a trobar turistes de forfait. Al vespre anàrem a la Casa de la Trova i... se'ns va omplir la memòria de la càmara!!. A la tarda ens havia fallat la bateria i no podíem fer fotos. Va ser una pena. Ara, no tornarà a passar, ja que porto una pila de recanvi.

L'endemà al matí anàrem a Cienfuegos. Es un lloc que mereix més temps. Durant l'època de Batista fou el centre d'esbarjo dels clans de mafiosos d'Estats Units. Té una badia gran i maca que val la pena assaborir amb tranquilitat. És curiós el Palacio del Valle, convertit en hotel, d'un miler d'estils sobreposats a l'extrem sud de la ciutat, dominant la badia. Després d'algunes peripècies i esperes aconseguírem buidar la memòria de la càmara i férem unes fotos maques del Teatro Terry, on hi va actuar Carusso, entre d'altres.

Ens saltàrem Guamà, amb les granges de cocodrils, i fent carretera arribàrem a Viñales. Va ser una bona tirada de carretera i autopista, però no hi havia més dies que els programats.

La vall de Viñales és maca, també patrimoni de la Humanitat, amb els seus mogotes plens de verdor. Ja d'entrada és per la part alta, amb un mirador que domina tota la vall. Ens allotjàrem en una casa que va ser la pitjor i on hi passàrem més nits. El poble de Viñales no té gran cosa, però els voltants són bonics. El paisatge és únic: els mogotes els trobes per tot arreu. La Cueva del Indio, el Mural de la Prehistoria, Cayo Levisa (s'hi arriba en barca), amb bungalows a la platja... platges solitàries de sorra blanca, aigua transparent, peixos que ens volten, cel blau tropical...

La presa de pèl va ser la plantació d'Alejandro Robaina. La guia indicava cap a la dreta, però era a l'esquerra. En arribar-hi ens cobren els dos CUC i diuen que la plantació encara no està sembrada: els camps de tabac buits!!, els assecadors de tabac tancats, excepte un que hi tenien una petita filera de fulles per fer les fotos!!. Mai més!!!. Perdérem el dia per no-res. La ciutat de Pinar del Río no val la pena. De tornada visitàrem el Mural de la Prehistoria; poguérem fer unes fotos fins i tot dels ocells rapinyaires, semblant a voltors, que ens perseguiren tot el viatge. La Cueva del Indio va ser maca. Està ben arreglada, amb il·luminació adient; l'últim tram es fa amb una embarcació. Molt romàntic.

L'últim dia ens va ploure bastant: Teníem intenció de tornar per Soroa i veure la costa nord, però la pluja ens va fer canviar de parer. Amb cotxe férem el recorregut d'un extrem a l'altre de L'Havana: de la plaça de la Revolución (aquesta vegada amb la càmara a punt) al Castillo del Morro, on dinàrem bastant bé.

El vol de tornada també va ser empipador. L'espera a l'aeroport José Martí, el retard corresponent, el pagar les taxes d'aeroport (25 CUC per persona) i gastar els últims diners locals.

Un cop arribats a Madrid encara tinguérem problemes, tot corrent per enllaçar amb el vol de Barcelona: controls de seguretat, escorcolls, el cinturó, les cremalleres, No ens van deixar portar cap ampolla amb l'equipatge de mà: dues ampolles de guayabita quedaren allà!!.

Setze dies força ben gaudits i compartits!!!.