Relat d'un viatge de tres setmanes a Austràlia: Queensland, Nova Gal·les del Sud i Victòria

El nostre vol intercontinental arribava tard a Sydney al vespre i el nostre pla era anar en avió fins a Cairns el dia següent, cap a les 8 del matí, i allà agafar un cotxe que ja teníem reservat. Així doncs, vam anar a dormir a l'Ibis Budget que hi ha a tocar de l'aeroport de Sydney.

L'endemà vam volar a Cairns i amb el cotxe vam fer carretera amunt cap a Cape Tribulation.

Val a dir que les carreteres per les que vam anar per Austràlia són correctes, però en tot el recorregut que vam fer per aquest país la majoria de trams eren d'un sol carril en cada sentit de la marxa i en algunes zones, normalment pujades, es pot trobar un carril addicional. També és cert que la densitat de població és molt baixa i probablement no necessiten carreteres més amples.

Fins a Daintree, on cal creuar el riu amb un ferri que funciona «on demand», la carretera és força correcta, com comentava abans, però a partir d'allà, que és aproximadament on comença la selva tropical, la carretera és torna molt més estreta, plena de revolts i per tot arreu amb obres de manteniment degut als aiguats que la malmeten.

La carretera asfaltada acaba a Cape Tribulation i si es vol seguir més amunt s'ha de fer per una pista de terra i el rètols recomanen un 4x4 per a fer-ho. Vam arribar a quarts de quatre i ens vam allotjar al Safari Lodge.

Cape Tribulation és un indret difícil de definir com a poble... més aviat és un conjunt dispers d'hotels, restaurants i propietats privades. També és cert que hi ha un poblet on hi viu la gent local, vull dir els nadius.

No vam tenir massa sort amb la climatologia perquè només arribar ja va començar a ploure i així va estar pràcticament tot el temps que vam estar per aquella zona.

A Cape Tribulation no hi havia massa gent, clar que el més d'agost no és temporada turística per als australians. Allà hi vam passar la tarda del dia que vam arribar i el dia següent, un parell de nits.

Vam caminar pels senders que estan perfectament senyalitzats i per la platja, totalment verge sense cap ni una edificació... Però encara que hagués fet un sol espatarrant tampoc crec que haguéssim trobat massa gent banyant-se, perquè per tot arreu hi havia senyals d'alerta sobre la possible presència de meduses gegantines i de cocodrils.

Els rètols de la carretera, per la seva banda, avisaven de la presència de casuaris. De fet, tot i que sembla que n'hi ha, aquests no són gaire nombrosos i no es deixen veure així com així.

Passades aquestes dues nits vam començar a desfer el camí. Ens vam llevar molt aviat, ens esperaven a Port Douglas a les 8 del matí i com que a les 6 comença a treballar el ferri de Daintree, a les 5 ja estàvem en marxa.

A Port Douglas havia contractat una sortida amb vaixell per a fer submarinisme als esculls de corall de la Gran Barrera amb l'empresa Silversonic. Inclou tres immersions en diferents punts i els que no havien contractat aquest servei podien fer immersió lleugera («snorkeling»).

Aquesta empresa té un catamarà bastant gran, res a veure amb els vaixells que es poden trobar a la Costa Brava. Per altra banda, sembla que els taurons no hi van a la zona dels coralls perquè té poca fondària i el contacte amb el corall, no els hi agrada. No cal ni dir que la immensitat de colònies de corall fa que l'experiència sigui impactant.

Pels que no tenen cap acreditació per a fer immersions els ofereixen batejos de submarinisme que tampoc està malament. Naturalment, en ser una sortida de tot el dia, et donen esmorzar i dinar... no et quedes amb gana.

Després del submarinisme ens en vam anar a l'Oaks Port Douglas Resort,, que seria el nostre hotel les dues següents nits. Port Douglas és una ciutat de vacances de certa categoria, només cal veure la quantitat de vaixells d'esbarjo que estan amarrats a port.

Teníem encara un altre dia a Port Douglas i vam fer dues activitats més.

La primera d'elles va ser recular fins al riu Daintree, on hi ha un parell d'empreses locals que organitzen sortides amb barques riu amunt per a localitzar els cocodrils que viuen per allà. No cal reservar res, tan sols t'hi acostes i preguntes a quina hora és la propera sortida amb places disponibles i, efectivament, els cocodrils són allà mateix.

Per la tarda vam anar a Mossman Gorge. Un cop s'arriba a l'entrada cal pagar el ticket corresponent i si es vol es pot comprar un bitllet addicional d'autobús que et puja fins on es troba exactament Mossman Gorge. La distància a pujar no és excessiva, es pot anar perfectament caminant... de fet vam pujar amb el bus i vam baixar a peu.

Mosmman Gorge és un indret concret d'un rierol que forma una mena de «piscines» en un entorn molt bonic. El que passa, és clar, és que hi ha molta gent.

Normalment està permès banyar-se en aquest lloc (tot i que hi havia un rètol que deia que, degut a les recents pluges, estava prohibit fer-ho... hi havia gent de totes les edats que s'hi banyava igualment).

També, un cop allà, hi ha algun recorregut més o menys llarg que es pot fer a peu, però el paisatge és molt similar al que havíem vist un parell de dies abans a Cape Tribulation.

De tornada a peu cap al cotxe va trobar un «barri» on vivien els habitants originals d'Austràlia d'aquella zona (Mossman Gorge), que per a ells té importància. No es que estiguin discriminats, és que em sembla que s'hi troben més a gust vivint junts... perquè per les ciutats pocs se'n veuen.

Durant tot el trajecte des de Port Douglas cap al sud vam poder veure les grans plantacions que tenen de canya de sucre a Austràlia. De fet, n'és un país exportador.

La següent parada del viatge era a Townsville, per a agafar el ferri a Magnetic Island. Inicialment tenia dubtes de si valia la pena anar a o no amb cotxe a aquesta illa, perquè només hi ha una carretera oberta al trànsit, des de Horseshoe Bay fins a West Point, i a mig camí es converteix en una pista de terra, que és transitable amb un vehicle ordinari.

Vaig comprar el bitllet del ferri per internet per a assegurar-me que tindria lloc a l'hora que m'interessava, cap al migdia, però també es pot comprar a la terminal. Un cop a l'illa vaig comprovar que sense cotxe hauria perdut més temps per moure'm per la illa que fent res més.

Magnetic Island és un destí de vacances. És una illa bonica, tranquil·la i acollidora, amb platges precioses i un parc nacional que val la pena visitar.

Ens vam allotjar en un hotelet de Nelly Bay, el Nomads Magnetic Island,. Nomads és una cadena de hostels que tenen allotjaments a Austràlia, Nova Zelanda i Tailàndia. Té un ambient molt desenfadat i també hi ha espai per a acampar. Vam arribar a primera hora de la tarda i ens hi vam estar dues nits.

Aquella primera tarda vam anar a fer un vol per la part mes urbanitzada de l'illa.

El dia següent vam fer una ruta senderista totalment recomanable, The Forts Walk, on es poden veure coales en llibertat. Això és perquè en aquest parc hi ha molts eucaliptus que els hi encanten als coales.

De fet, en vam veure un parell i també vam topar amb un cangur, però encara que no tinguis la sort de veure els animals, el camí és bonic i les vistes des de dalt de tot estan força bé.

Suposo que la ruta es diu «The Forts» perquè a la part superior hi ha tot de restes d'edificacions defensives de la segona guerra mundial.

La nostra següent destinació era Airlie Beach cap a on vam fer cap el dia següent. En arribar a aquell lloc cap al migdia, em va semblar que era a Platja d'Aro: botigues, restaurants, discoteques, festa... per tot arreu hi havia un ambient diferent al que havia vist a Port Douglas o a Magnetic Island i, per descomptat, totalment oposat a Cape Tribulation.

A Airlie Beach ens vam estar a l'Airlie Beach Magnums. Segons Booking.com és un allotjament «adults only» i em preguntava si m'anava a ficar en un antre de perdició i de vici, però era l'hotel que tenia els serveis que volia i amb un preu raonable. La raó de tot això potser era una mena de discoteca incorporada a l'hotel, on se servia alcohol i un lloc d'apostes. Jo no hi vaig veure res que no es pugui trobar per aquí a casa nostra.

L'hotel està format per un seguit de bungalous privats i també dormitoris. Té cuina a disposició dels clients i altres serveis que estan prou bé.

Havia contractat dues activitats amb l'empresa Ocean Rafting. Una era un vol escènic per a veure des de l'aire l'escull de corall. Val la pena perquè des del cel es pot apreciar la immensitat d'aquest fenomen de la naturalesa i també l'avioneta passa per sobre de les illes Whitsunday Islands, amb una vista també espectacular. Aquesta activitat la vam fer el mateix dia que vam arribar, cap a les dues de la tarda

L'altra activitat la vam fer el dia següent i va durar des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda. És una sortida en una llanxa, amb dos motors fora borda, que va a una velocitat important. Ens va portar a una de les illes Whitsunday, on vam poder trepitjar aquest indret que el dia anterior havíem vist des del cel.

A la tornada, el vaixell va parar en dos punts per a fer immersió lleugera. Bé, la veritat és que havent fet tres immersions feia uns dies, aquestes immersions d'avui, tot i que interessants sens dubte, no em van semblar res de l'altre món. Cap a les 5 de la tarda ja estàvem de nou en ruta cap al següent destí.

Arribats a aquest punt el següent destí era l'illa de K'gari o Fraser Island, depèn de si li volem posar el nom local o el que li van posar els anglesos.

Des d'Airlie Beach fins a Inskip Point (un dels punts on agafar el ferri a l'illa) hi ha 969 km i fins a Brisbane més de 1.100 km, per no parlar de Sydney, que encara queda més lluny.

Les paraules són ‘mandra' i ‘temps'. No tenia ganes ni temps per a passar-me més de 1.000 km fent carretera i veient el litoral, quan de platges ja n'havíem vist unes quantes. Per a mi era com llençar dos o tres dies a les escombraries. Teníem tres setmanes i calia esprémer el temps el màxim possible.

Així doncs, el que vam fer després de l'activitat de vaixell va ser arribar amb el cotxe fins a MacKay, uns 150 km cap al sud des d'Airlie Beach, deixar el cotxe a l'aeroport i agafar un vol a quarts de 10 de la nit cap a Brisbane.

Un cop a Brisbane i amb taxi, perquè a aquelles hores no hi ha transport públic, ens vam instal·lar a l'hotel George Williams de la ciutat. Si no haguéssim reservat l'habitació prèviament hauríem tingut problemes per a trobar hotel a quarts de 12 de la nit.

El dia següent, que era diumenge, el vam dedicar a estar-nos per la ciutat. Vam passejar amunt i avall.

Vam visitar la Pagoda Nepalí (Nepalese Peace Pagoda), de quan van fer l'Expo en aquesta ciutat l'any 1988. També vam veure les «artístiques» piscines que han construït al centre de la ciutat, vam fer-nos una foto amb el rètol BRISBANE i vam visitar la zona de vianants de compres de Queen Street Mall (amb una mica d'imaginació podríem pensar que és el carrer Portal de l'Àngel de Barcelona).

Jo vaig aprofitar la tarda per a anar al cinema a veure una pel·lícula de sang i fetge. En resum, un dia de relax.

El dia següent, de bon matí, vam agafar un taxi per anar a l'empresa Fleetcrew, on havia reservat un 4x4 per anar a illa de Fraser. Val a dir que els taxis de Brisbane es poden demanar d'una manera similar a Uber: tenen una aplicació per a mòbil, 13cabs, que et permet fer-ho d'una manera molt convenient.

Per altra banda, no és imprescindible llogar el 4X4 a Brisbane. En la costa continental, en llocs com Hervey Bay o Inskip, just davant de l'illa de K'gari, també es poden llogar, però ja he comentat abans el tema de la distància i optimització del temps.

Des de Brisbane a Inskip Point hi ha uns 260 km, unes 3 hores de cotxe carretera amunt. Un cop allà, el primer que cal fer és abaixar la pressió dels neumàtics fins a la meitat de la que es fa servir per anar per asfalt.

Si no s'abaixa la pressió de les rodes hi ha una 100% de probabilitats de quedar-se encallat a la sorra.

L'illa de K'gari és una illa allargada bastant gran, més de 100 km de longitud, formada únicament per sorra que s'ha anat acumulant al llarg del temps sobre uns pedregots. Vaja, que a la pràctica, l'illa és tota de sorra, però lluny de ser una mena de desert, al seu interior hi ha boscos frondosos, llacs i fins i tot rierols.

Des de l'any 2023 aquest és el seu nom oficial, tot i que encara és prou coneguda amb el nom anglès d'«illa de Fraser».

Prèviament cal pagar una mena de permís per anar a l'illa de Fraser amb un vehicle. Si no el portes imprès en un paper o una còpia digital en el mòbil llavors no puges al ferri.

K'gari és un destí turístic de primer ordre per als australians que els hi agrada l'aventura, bàsicament per dues raons:

• Com que tota l'illa és de sorra, està prohibit anar-hi sense un vehicle 4x4. No hi ha camins ni carreteres asfaltades, tots és sorra (de terra no hi ha ni 100 grams). Però, a més, es pot, i és el més convenient, circular per la platja. Són 100 km de pista on no es pot anar a més de 80 km/h (hi ha policia patrullant per l'illa).

  És una experiència impressionant. Només cal estar atent als horaris de les marees a l'illa.

  

  Conduint sobre la platja de K'gari amb marea baixa (illa K'gari o de Fraser, Queensland)

  Amb marea baixa la platja és una mena de carretera que pot tenir fàcilment 40 metres d'ample, però amb marea alta l'aigua et barra el pas i et quedes incomunicat i quan veus les onades acostar-se massa al vehicle més que emoció el que sents és que estàs en un gran embolic.

  La gent d'allà ja ho diu, no es pot sortir dues hores abans de la marea alta. Els horaris de les marees a l'illa es troben a internet per a qualsevol dia de l'any.

  De tota manera, a l'hotel hi tenen una pissarra informant de l'hora de la marea alta i baixa del dia. Cada dia hi ha aproximadament dues marees altes i dues de baixes.

  Per altra banda, aquesta platja es fa servir com a pista d'aterratge d'avionetes, que hem vist aterrar i enlairar-se.

  Si s'ha tingut la precaució d'abaixar la pressió dels neumàtics a la meitat i es tenen en compte els horaris de les marees, no hi ha cap problema per a circular per la sorra.

  Nosaltres ens vam quedar encallats una sola vegada, sens dubte per falta d'experiència... però fent marxa enrere i provant una altra rodada una mica al costat de l'anterior vam salvar una petita pujada.

• L'altra raó per la qual hi van els australians és que és una immersió total en una natura pràcticament verge. I si és temporada de pesca (agost ho és), a tota la platja es troben grups d'australians que acampen per a pescar.

Per a nosaltres encara hi havia una altra raó per anar a K'gari: la sensació de ser els únics turistes a l'illa. Molts estrangers no hi van perquè la sorra els hi fa respecte o perquè ho troben car o perquè no li troben el sentit d'anar-hi.

Tant jo com la meva dona, si haguéssim de fer una classificació de les experiències més gratificants del viatge posaríem l'illa de K'gari a la primera posició sense pensar-ho dos cops, i després ja veuríem que hi aniria.

Ens vam instal·lar a Eurong, on vam arribar a quarts de quatre de la tarda. Es tracta d'un complex turístic «potent», probablement el més car de l'illa, però que també ofereix més serveis: supermercat, benzinera, restaurant, piscina, etc.

Cal recordar que agost, tot i que és temporada de pesca, pels australians no és temps de vacances i molts establiments de l'illa tanquen. També vam veure que en algunes zones de l'illa hi ha urbanitzacions, no massa grans, on s'hi troben segones residències.

Per altra banda, tampoc hi havia massa on triar: un càmping homologable als que tenim per aquí i, per descomptat, zones a la platja, sense cap servei, habilitades per estar-s'hi, bàsicament els pescadors.

Ens va dedicar a recórrer pràcticament tota l'illa aquella tarda i tot el dia següent i el matí del tercer dia.

Una curiositat de l'illa de K'gari és un animal endèmic del lloc, el dingo, una mena de gos salvatge que en principi no és perillós... però es millor anar amb un pal a la mà si es vol anar a fer un volt i es troba un dingo amb males puces. I, de fet, els pals ja els tenien a disposició dels clients a Eurong.

Tot i la immensitat de la platja ningú no s'hi banya. Hi ha taurons i, fins i tot, en vam veure un que els pescadors havien pescat. Era un exemplar petit que ells mateixos van retornar al mar. De ben segur que la mare del tauronet no estaria massa lluny.

Al nord de l'illa hi ha les Champagne Pools, una formació natural que barra l'accés al mar obert i converteix un trosset de platja en una mena de piscina. És l'únic lloc on es troba gent banyant-se, fins i tot a l'agost, perquè en aquesta latitud d'Austràlia la temperatura de l'hivern austral encara és molt agradable.

El llac McKenzie (Boorangoora) és un dels diversos llacs que hi ha a K'gari, situat dins dels límits del Parc Nacional Great Sandy. Té 1.200 metres de llargada i fins a 930 metres d'amplada, amb una superfície d'unes 80 Ha. L'aigua d'aquest llac és tan pura que no és apta per a moltes espècies.

Després de dues nits a K'gari no teníem més remei que tornar «a la realitat» i cap a mig matí vam començar el viatge de retorn a Brisbane. Amb el ferri vam tornar a Inskip Point, vam anar a la primera benzinera que vam trobar a inflar els neumàtics i cap a Brisbane a tornar el cotxe.

Des d'allà amb taxi cap a l'aeroport. El nostre següent destí era Melbourne, amb un vol aquella mateixa nit.

El vol era amb Jetstar. Aquesta companyia és de baix cost i si et diuen que només pots portar 8 kg a l'equipatge de mà (que és el que entra al seu preu estàndard) pensa que és així, perquè van fer pesar a tot el passatge el seu equipatge de mà. Jo, afortunadament, havia pagat el suplement per a portar fins a 15 kg.

Per cert, no havia comentat que nosaltres sempre viatgem amb una maleta de cabina, ni motxilles ni maletes per a facturar, i així anem molt més de pressa en els aeroports.

Vam arribar a l'aeroport de Melbourne que ja era fosc i ens vam instal·lar també a l'Ibis Budget de l'aeroport.

Per al dia següent tenia reservat un cotxe petit per a fer la Great Ocean Road. Aquesta carretera la van construir els soldats australians a la tornada a casa després de la 1a Guerra Mundial. És un tram de 240 km entre les poblacions de Torquay i Allansford, en la costa sud-oriental australiana.

Està molt recomanada en totes les guies de viatges i blogs. Alguns, fins i tot, parlen d'una setmana per anar-la fent xino-xano. Nosaltres la vam fer en dos dies: un per anar fins a Peterborough i l'altre per a tornar a Melbourne.

L'hotel de Peterborough no el teníem reservat, perquè inicialment no tenia clar que faríem.

La carretera és entretinguda i els pobles que vas creuant (Torquay, Lorne, Apollo Bay, ...), els llocs que vas veient (el far d'Otway), totes les estructures de roca que s'han anat separant de terra ferma (Els Dotze Apòstols), etc. estan bé, però un dia per anar i un per tornar és més que suficient si no vas sobrat de temps.

El punt culminant d'aquesta ruta és Els Dotze Apòstols, unes formacions de roca una mica més enllà de la costa que són realment grans. Només hi ha un ‘petit' problema: si has sortit de Melbourne al matí i has anat fent el recorregut a un ritme de vacances, quan arribes als Dotze Apòstols els sol queda just al darrere de les formacions, i si fas alguna foto des del mirador, és a contrallum, apart de que està ple de gent que han vingut en els autobusos turístics.

El dia següent, sortint de Peterborough, què és allà mateix, vam arribar molt aviat als Dotze Apòstols. El sol estava òbviament a l'altra banda, no hi havia ningú i vam fer fotos a tort i a dret.

Una curiositat del recorregut per la Great Ocean Road és la població de Torquay, el paradís dels surfistes, que es poden veure practicant aquest esport i que ho fan bastant bé per cert. I una altra cosa que es pot fer a Torquay és visitar (i comprar) als outlets de marques australianes.

De tornada a Melbourne vam deixar el cotxe a l'aeroport i amb el bus de l'aeroport, l'SkyBus, vam anar a passar un parell de nits a la ciutat. A Melbourne ens vam allotjar en el Holiday Inn Express Melbourne Little Collins, una cadena d'hotels que ja coneixíem d'altres viatges. Teníem tot el dia següent per a visitar la ciutat.

Ens va agradar molt visitar el Queen Victoria Market, un mercat remotament semblant al de la Boqueria, però quan dic remotament és perquè tot i que la idea és similar és molt més gran i amb moltes més varietats i ofertes de menjar i de qualsevol altra cosa en naus adossades a l'edifici original.

I per descomptat la biblioteca State Library Victoria, un edifici realment singular que val la pena visitar.

Vam topar amb un parell de restaurants espanyols i en veure que tenien cerveses prou conegudes, Estrella Damm i Moritz, no vam poder resistir la temptació de parar i fer un glop. Una cervesa, una copa de vi del nostre país i un platet amb oli d'oliva i unes llesques de pa.

Val a dir que la quantitat de joves espanyols i sud-americans treballant a Austràlia és sorprenent, n'hi ha per tot arreu, i no només a restaurants i hotels (el que més), a qualsevol botiga també. I això és gràcies al visat Working Holiday que permet a joves de 18 a 30 o 35 anys d'alguns països allargar la seva estada al país i poder treballar.

Ja enfilàvem la part final de viatge i després d'esmorzar a l'hotel ja teníem les maletes preparades per agafar l'autobús a l'aeroport, quan tot d'una la companyia aèria Jetstar ens envià un correu electrònic on deia que el nostre vol estava cancel·lat per raons tècniques i que ens busquessim la vida.

Bé, exactament les paraules no eren «que ens busquéssim la vida», però llegint entre línies deia això. Doncs que havíem de fer, buscar-nos la vida... Afortunadament hi ha altres companyies que fan vols domèstics a Austràlia, com la companyia de bandera Qantas o també Virgin Australia.

Vam trobar un vol amb Virgin Australia, més car naturalment, i vam demanar el reemborsament del diners de Jetstar. Cap a les tres de la tarda ja havíem arribat a l'aeroport de Sydney, allà hi ha un tren que et porta a la ciutat.

A Sydney ens vam instal·lar al Great Southern Hotel.

Per aquella mateixa tarda tenia programada una activitat totalment diferent.

Una cosa que vaig fer molt de temps abans de marxar de vacances va ser repassar la cartellera de Sydney per a veure si hi havia alguna sorpresa.

bé, vam poder enganxar el musical «Sister Act» que el dia que havíem d'arribar a Sydney feia la darrera representació de la temporada.

Hagués preferit anar a veure «Sunset Bulevard», però, per desgràcia per a nosaltres, començaven les representacions el dia següent que tornàvem cap a casa.

Vaig comprar amb TicketMaster un parell d'entrades per a Sister Act que em guardaven a taquilla. A nosaltres ens agraden els musicals i Sister Act, com també Sunset Bulevard, són dos clàssics.

Per altra banda, molts blogs recomanen fer un tram de la costa de Sydney a peu, des de Coggee Beach fins a Bondi Beach o a l'inrevés. Sí, efectivament, és un tram no massa llarg i que és bonic de caminar. Vaja, que si hagués de tornar a Sydney el tornaria a fer. Pel camí hi ha fonts d'aigua que ajuden molt perquè fa caloreta. Això ho vam fer el dia següent al matí.

Cap al vespre vam visitar The Rocks, el barri més antic de Sydney. No és gaire lluny de l'Opera House i val la pena visitar-lo perquè les construccions, per la seva antiguitat, no tenen res a veure amb la resta de la ciutat.

I ja, per fi, el dia abans de marxar vam agafar el ferri per a anar al mercat del peix i, de pas, tenir una altra perspectiva de la ciutat i una vista diferent de l'Opera House. Aquest mercat sembla que és un dels més gran del món i vam dinar allà mateix, com moltíssima altra gent. Per cert, hi havia molts xinesos, tant venent com comprant.

La darrera activitat que vam fer a la ciutat va ser una visita guiada a l'Opera House. Les explicacions que et donen són un pèl avorrides i aquell dia, per desgràcia i perquè estaven preparant l'escenari per a la representació del musical Sunset Bulevard, no deixaven visitar la sala principal.

Una darrera curiositat per als que els hi agraden les marques: UGG és una marca de sabates, sabatilles i botes folrades de pell d'ovella, que es poden trobar a tot arreu del món. En teoria és una marca registrada, però a Austràlia aquesta marca no pot vendre en exclusiva sota aquest nom perquè per als australians «ugg» és un tipus de calçat abans que una marca registrada.

Per tant, es poden trobar infinitat de botigues que venen calçat UGG amb un logo pràcticament igual a la marca registrada. Un no sap que és millor, si comprar la marca registrada o les diferents ofertes locals. I no estic parlant d'imitacions, ni de qui copia a qui, ja que al cap i a la fi totes estan fetes a la Xina !.

Fent un paral·lelisme, és com si a casa nostra hi hagués una marca que es digues Wamba (de fet hi havia sigut), però jo, si vaig a comprar calçat esportiu i demano unes «bambes» m'entenen perfectament, ningú no em porta la marca Wamba ni bamba. En tot cas em pregunten quin tipus de bambes o quina marca vull. Doncs a Austràlia unes UGG són un tipus de calçat i també, si vols, una marca.

Les «UGG» de la foto no corresponen a la marca registrada que es pot trobar fora d'Austràlia... però són ‘idèntiques'.

I fins aquí la nostra estada de tres setmanes a Austràlia.