Relat d'un viatge de 17 dies a Senegàmbia

Baixem de l'avió d'Spanair i l'Anna i jo ja som a l'aeroport de Banjul (vol directe des de Barcelona), que amb cinquanta mil habitants és la capital de la República de Gàmbia. Mentre esperem les motxilles que surtin per la cinta d'equipatges (el nostre era l'únic avió que havia arribat aleshores) poso l'hora local al rellotge, o sigui, que el retardo dues hores. Això vol dir que són les 4 del matí. Perfecte.

Des de Catalunya, apart del bitllet d'avió, només havíem contractat les dues primeres nits a l'Hotel Keneba, al poble coster de Kololi, i de la resta ja ens espavilaríem, com sempre. Aquest hotel, que vol representar un típic poblat africà, té cabanyes per habitació, i el que és més important, té servei de recollida a l'aeroport per 20 €. Com havíem contractat aquest servei, un xaval d'uns 25 anys ens va fer pujar a un Suzuki Vitara negre quan ens va trobar a l'aeroport, juntament amb una parella de Barcelona que havia reservat el mateix que nosaltres.

Abans de les 5 de la nit ja estàvem estrenant la mosquitera del Decathlon a la nostra «cabanyeta-habitació», la número 3. Encara que a la web de l'hotel se'ns informava que totes les habitacions tenien mosquitera, no deia en canvi que aquestes tenien forats de dos pams. Posada la mosquitera, trepitjats un parell d'escarabats que ens van donar la benvinguda a la «cabanyeta-habitació» (de les relacions amb insectes i similars l'encarregada és l'Anna), i ben ruixats amb Relec Extra Fuerte, ens posem a dormir.

L'endemà prendrem el pols al país. El pols i sobretot la pols!.

Durant la nit va estar plovent, cosa que sempre m'ha fet dormir millor, i a l'Àfrica negra no ha sigut una excepció. Que plogui es cosa molt normal aquí a l'estiu, ja que estem de ple en la famosa temporada de pluges.

Mentre em desperto dono una ullada a la cabanyeta-habitació: dues capes (o tres!) de pintura a les parets llises, brutes i foradades aniria de faula. M'adono també que el «capçal» del llit on he dormit és realment una fusta sense polir trencada per tots costats i revella (de les que fan servir els manobres en les bastides catalanes per caminar per sobre). El banc de pedra que volta tota la cabanyeta té un capa ben maca de pols, però els llençols se'ls veu nets. De fora sento música reggae. Penso amb el lema turístic de Gàmbia: El somriure d'Àfrica, i somric. Tot perfecte i segons els plans.

Al meu torn (l'Anna sempre es dutxa primer), enfilo cap al quarto de bany. La dutxa no té plat (quan et dutxes esquitxes tot el quarto), i la cisterna del lavabo té una corda que segons com l'estires funciona (això m'ha dit l'Anna). Com no me'n surto amb la corda, passo a dutxar directament la tassa del vàter per dins i dic adéu a les restes del menjar europeu que em quedaven. Evidentment no hi ha aigua calenta, però com que fa calor la dutxa fresca em fa sentir genial.

Amb roba neta, un bon humor que espanta, i una gana que espanta encara més, ens adrecem cap al hall de l'hotel, que realment és l'entrada de l'edifici on estem. Només veure'ns, un xaval ens para allí mateix una taula de plàstic que anys enrere havia sigut de color blanc i ens demana què volem. I llavors, mentre concretem el cafè amb llet i les torrades de mantega amb melmelada, ens fan la primera que encara no els he perdonat: canvien el reggae terapèutic i harmoniós per ranxeres mexicanes! Suposo que com sabien que veníem de Barcelona ens volien honorar. Quan torni a ensenyar el passaport en un hotel d'aquí diré que sóc jamaicà. No m'han agradat mai les ranxeres abans de mitja dotzena de cerveses!.

Ens donem pressa amb l'esmorzar continental amenitzat amb mariatxis i, després de rebutjar amablement vàries vegades les ofertes de plans i de guies que ens feia aquest xaval i els seus amics, anem a fer un tomb pels voltants. El camí del nostre hotel està ple de tolls d'aigua vermella, que és el color de la terra gambiana, i tots els marges del camí són plens de vegetació verda, molt verda. És maco. Continuant caminant, també veiem botigues ambulants, sobretot de fruites i verdures, una gasolinera, una escola, un parell d'hotels aparentment de nivell alt, algun restaurant tancat i un banc.

Aprofitem per canviar euros a dalasis (1€ = 32,5 DLS), però ho fem en un local al costat del banc perquè el canvi és millor. Aquí agafem un taxi (100 DLS, uns 3 €), amb música reggae sense parar, i li demanem que ens porti al mercat de Serekunda, a uns 15 km. Aquest mercat és diari. Hi ha moltes botigues de roba (per a turistes i per a autòctons) i també botigues de collarets, polseres i bosses. També hi ha comerços de mobles (sofàs i calaixos de llits s'exposen impunement al bell mig tot i estar el terra moll i el cel gris), boti-gues d'electrodomèstics (neveres a l'aire lliure), llocs per rentar cotxes (amb galleda i a ma evidentment), un cine on només emeten partits de futbol en directe (Barça-Wisla a les 18:45 diu el cartell del carrer), algun bar o restaurant i també algun cibercafè.

Després de fer una «coke» dins d'un bar que no tenia llum, decidim agafar la bíblia i que ens proposi on hem d'anar a dinar. Resposta clara: a prop hi ha el restaurant Uncle Sam. Hi anem de cap. Aquest restaurant està en una cantonada d'una de les cruïlles més grans de la zona i realment la bíblia no podia aconsellar-nos millor: apart de veure i sentir de primera ma els sorolls i olors i colors de la gent pels carrers, dinem molt bé (335 DLS / 10'3 €) i faig un descobriment de primera línia: la cervesa JulBrew (The Gambia's very own brewery). Me'n prenc tres durant el dinar i em sento millor que l'Indiana Jones quan descobreix l'arca perduda.

Però com que no hem vingut a Gàmbia a beure cervesa i posar-nos a dormir, pugem a un taxi (reggae a tot drap) i decidim que ens porti al Bijilo Forest, a Kololi, un dels parcs naturals del país. L'entrada de 20 DLS (0'6 €) no inclou guia, segons ens diu la senyoreta de la guixeta, però que ens en pot aconseguir un si li paguem. Jo li contesto el millor que puc que som al·lèrgics als guies i ella ens diu que endavant, però que no veurem els famosos monos vermells que només els guies saben on estan... Mai havia estat en un bosc de palmeres i el Bijilo Forest ho és. A més, és un paradís pels ornitòlegs, amb més de 130 espècies d'aus catalogades. Passejar pels caminets d'aquest parc, a la vora mateix de l'Atlàntic, entre multitud de palmeres de totes mides, amb les seves fulles punxegudes o rodones, curtes o llarguíssimes segons el tipus de palmera, i el sol al cel, va ser molt entretingut. A part d'una flora intensíssima i recargolada que mai havia vist enlloc, a part dels pardals, i a part dels monos blancs (a mig metre!), també vam veure termiters de 2 metres d'alt i, evidentment, els famosos monos vermells. Si mai busco feina sempre puc fer de guia al Bijilo Forest.

Després de fer una bona JulBrew a un xiringuito (en aquest cas, xiringuito és sinònim de taula amb 4 cadires al bell mig de la platja) al costat del parc, tornem cap a l'hotel, ens canviem de roba i decidim anar a sopar a on ens ha recomanat el maitre del xiringuito, cal Jamar, bo i barat. Llavors coincidim amb la parella de Barcelona que han passat el dia en un poble de pescadors. El xaval de l'hotel insisteix en acompanyar-nos a cal Jamar, que està només a 10 minuts a peu. Decidim anar-hi tots 4 i que ens guiï el xaval de l'hotel, però al final hi arribem 10: nosaltres quatre, més el de l'hotel, un amic seu, un amic de l'amic, un cosí de l'amic, un germà d'algú i un que deia que era cantant. Arribem a un restaurant molt ben il·luminat i net, ple d'europeus (n'hem vist algun durant el dia) i amb un cartell enorme que deia Amsterdam. Miro la carta a l'entrada i veig que és un restaurant de nivell alt. En aquest moment el xaval de l'hotel em pregunta si volem estar tots 4 sols o si preferim agafar una taula gran i sopar els 10 junts, pagant nosaltres. Li pregunto què estem fent aquí si ens havia de portar a cal Jamar, i em diu que no, que ell ens portava a l'Amsterdam des del primer moment, i que és on dèiem nosaltres. Els 4 decidim sopar sols allà mateix i que ens prenguin el pèl un altre dia, però el primer dia encara no.

Vam sopar força bé (475 DLS / 15 €), jo amb un parell de Julbrews, i vaig fer un altre descobriment: el turisme sexual. Donant un cop d'ull als altres europeus del restaurant (sempre em fa gràcia veure si conec a algú, encara que sé que no conec a ningú, i menys a l'Àfrica), em fixo que en tres taules hi ha una europea sopant a soles amb un gambià. Quan ho pregunto als nostres «amics» tot tornant cap a l'hotel amb el lot a la ma perquè no hi ha il·luminació pública i els carrers estan foscos i plens de tolls, em confirmen que moltes europees passen setmanes senceres amb nois gambians i que a part de guia els fan d'altres favors. Els homes i les dones cada dia ens assemblem més.

Bon dia!. Recollim totes les nostres coses de la cabanyeta-habitació, esmorzem continentalment, paguem (235 DLS / 7'2 €) i deixem l'Hotel Keneba. Agafem un taxi (més reggae) i li demanem que ens deixi a Serekunda, a la parada d'autobusos (100 DLS / 3 €). Volem anar a la Casamance, que és tot el tros de terra que hi ha exactament entre Gàmbia i Guinea-Bissau. Les notícies que ens arriben des d'aquí no sempre són bones, però tothom està d'acord en que és la part de Senegal més bonica. L'any 1982, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance va promoure una revolta independentista a tota la regió, i fins el 2002 no hi va haver el primer alto-el-foc. El 2004, amb la pau ja firmada entre les parts, els turistes van tornar a visitar la Casamance.

No obstant, el Ministerio Español de Asuntos Exteriores desaconsella en la seva pàgina web visitar aquesta zona. L'assalt als vehicles de turistes és bastant comú. De fet, només feia 3 setmanes que un escamot de criminals va aturar un autobús amb 14 turistes espanyols i els va robar tot el que van poder. Encara que no hi va haver cap ferit entre els espanyols, un senegalès que anava amb ells va morir d'un tret dels assaltants. Més tard, els espanyols van tenir la trucada del secretari d'Estat espanyol d'afers exteriors (casualment també de visita al Senegal), i la visita del cònsol general d'Espanya al Senegal i a Ziguinchor, capital de la Casamance, i destí final de la nostra ruta d'avui. Dels 14 turistes espanyols, 11 van continuar el seu viatge i 3 van retornar anticipadament a Espanya. Com nosaltres no anem en un viatge-bombolla amb tot organitzat, i utilitzarem sempre transport públic, ens sentim més segurs.

La parada d'autobusos de Serekunda realment no existeix. És una vorera d'un carrer. Allà pugem en un autobús atrotinat i en una mitja hora i a 40 km/h arribem a Brikama. En aquest trajecte, i com estic al costat d'una finestra, trec els braços fora i lligo les motxilles a les barres de la baca de l'autobús. La carretera està plena de clots, i no vull perdre l'equipatge. Un cop a Brikama (aquí sí hi ha una estació com a tal, amb autobusos i taxis, a quin més vell), agafem un sept-place (un Peugeot 504) cap a Seleti, la frontera amb el Senegal. Passem sense cap problema (ni pagar res) la duana i agafem un altre sept-place que ens portarà a Ziguinchor. Dir-li sept-place (7 places) a aquests Peugeots és un eufemisme divertit, perquè érem 10 a dins.

Arribem a la tarda a Ziguinchor, capital de la Casamance. Aquesta ciutat, de més de 150.000 habitants, va ser fundada pels portuguesos el 1645. El nom ve del portuguès Cheguei e choram, que vol dir arribàrem i ploraren, referit als natius quan van saber que els portuguesos la farien servir de centre de tràfic d'esclaus. Tota una declaració d'intencions. Més endavant els portuguesos la van vendre als francesos, i aquests la van fer centre del cultiu del cacauet, indústria menys rendible, però més sostenible que el tràfic d'esclaus que tan mal va fer a la zona en particular i a l'Àfrica subsahariana en general.

Aquí també ha plogut i està tot moll. Donem un tomb pel centre de la ciutat i entrem en un banc per canviar euros a cfa (1000 CFA = 0'643 €). El franc CFA està adaptat per 14 països de la zona. Així doncs, el feix de bitllets que ens ha donat el banc (no hi ha bitllets grans) el podem gastar en les antigues colònies franceses del Senegal, Benin, Burkina-Faso, Mali, Níger, Togo, Camerún, Congo, Gabón, República Centroafricana, Txad, Costa d'Ivori, a l'antiga colònia portuguesa de Guinea-Bissau i fins i tot a l'antiga colònia espanyola de Guinea Equatorial. Si fa no fa com l'euro a Europa vaja.

Ens mirem l'on dormir de la bíblia i ens decidim per l'Hotel Tourism. Ens proposen una habitació al segon pis. És enorme, el sostre a 4 metres per sobre del llit i no té cap encant, però se la veu neta i amb això ja fem. Ens la quedem per dos nits. Ens canviem la roba, ens dutxem amb aigua freda (no n'hi ha de calenta, però fa molta calor) i baixem a sopar al mateix restaurant de l'hotel. Segons la bíblia és un del millors restaurants de la ciutat. Així doncs, no ens va estranyar que durant el sopar van anar apareixent d'altres turistes europeus, espanyols sobretot. Vaig sopar espaguetis i un entrecot al pebre verd. El pa era molt gustós i el vi de la gerra no estava gens malament. Perfecte!.

Havent sopat, i tot sortint de l'hotel, vam conèixer 3 nois de Valladolid, que també estaven per la ciutat, però a l'hotel Le Flamboyant, molt millor que el nostre segons vam poder comprovar (i el doble de car també). Tots 5 vam anar a estirar les cames pels voltants i en 5 minuts ja estàvem a la vora del riu Casamance. Tot era fosc, encara que aquí sí que hi havia algun fanal encès. No ens calien els lots. Allà mateix vam veure un petit monument a les víctimes del naufragi del barco Le Joola (el diola). Aquest ferri, que feia la ruta dos cops per setmana entre Ziguinchor i Dakar, es va enfonsar el 26 de setembre de 2002. El barco, alemany de construcció, estava dissenyat per transportar fins a 580 passatgers més la tripulació. El resultat del desastre va ser com a mínim 1.863 morts, més del triple de la capacitat del barco. La que és considerada la segona desgràcia marítima no militar més gran de tots els temps (a l'enfonsament del Titànic «només» van morir 1.503 persones) va fer que en molts pobles de la Casamance hi hagi un recordatori públic d'aquesta tragèdia. Una pena que fins aquí no arribés la notícia del desastre de Banyoles l'any 1998, o si va arribar, que no en fessin cas.

Amb els nostres companys vallisoletans vam fer un parell de cerveses Flag Special Bière de Luxe (molt de Luxe però em quedo amb la JulBrew) en una terrassa coberta d'un bar perquè començava a ploure. Després d'explicar-nos que convidaven a menjar pipes als nens que es trobaven (i que els nens al·lucinaven amb les pipes perquè no les havien vist mai abans), i que també havien regalat frees-bees (discos volants de platja) a d'altres nens amb idèntic resultat, quan ens va semblar ens vam acomiadar i vam tornar cap a l'hotel. L'Anna i jo vam decidir que la nostra mosquitera era molt millor que la de l'habitació i també les vam canviar. Bona nit mosquits!.

Pel matí, i havent pres l'esmorzar continental (separant les formigues del sucre pel cafè), pugem cap al riu, ple de petis barcos de totes mides. Les piragües que en diuen aquí (caiucos o pasteres a Catalunya), són embarcacions llargues de fusta amb un o dos motors a popa. Les fan servir tant per la pesca, com pel transport de persones i mercaderies, ja que moltes de les illes del voltant estan habitades i aquest és l'únic medi de transport existent.

Aparentment les piragües són de propietat privada, de manera que has de negociar el preu amb el patró segons la ruta que vols fer. La bíblia ens parlava d'una excursió típica d'un dia de durada (34.000 CFA / 22 € entre els dos, tot inclòs), i això és el que vam contractar amb el Samba, un xicot d'uns 30 anys que se'ns va presentar com a guia i que ens va fer de tal tot el dia. Amb l'impermeable posat (estarem tot el dia en una piragüa), sortim de Ziguinchor cap a l'Illa dels Pardals, on hi arribem en uns 15 minuts tots 4, l'Anna, el Samba, el pilot i jo. Quan el Samba diu que hem arribat, busco el terra, o la terra, però no n'hi ha. Si se'n diu illa, no hi hauria d'haver-hi terra?. L'illa dels Pardals és un indret on els manglars sobresurten uns quants metres sobre el nivell del riu i allà hi ha colònies multitudinàries d'aus: garses i nectarines han fet d'aquesta vegetació casa seva. Per aquí anem a poc a poc i parlant fluixet tot voltant les copes dels arbres, i aconseguim trobar ous a uns pocs nius. Com que per veure els ous has de fer marxar els pares del niu, ens sentim una mica com del National Geographic descobrint la natura.

L'aigua és ben tranquil·la en aquest lloc. El cel està força tapat i s'intueix la pluja no gaire lluny de la nostra piragüa, que encara que és petita (uns 12 metres d'eslora) i no està coberta, ens hi sentim prou segurs. Continuant riu enllà, i ja amb una mica de sol que ens ve a saludar, arribem a l'illa de Djilapao (aquesta amb terra com cal), on per espai d'una hora hi donarem un tomb. En aquesta illa hi viu un grapat de famílies. La majoria de cases estan fetes d'adob i per tot arreu veiem cultius d'arròs, i algun que altre corral pel bestiar. Entre d'altres arbres a Djilapao hi ha baobabs, un dels arbres més típics d'Àfrica, amb la característica forma de botella de sifó. Alguns d'aquests baobabs tenen més de 200 anys i 20 metres d'alçada, i fa gràcia veure-hi els fruits molt semblants als mangos penjant de les branques. Un d'aquests fruits pot pesar tranquil·lament mig quilo. Si mai em decideixo a plantar baobabs al jardí de casa meva, també m'hauré de comprar un casc. No he sentit parlar de víctimes, però que et caigui un d'aquests fruits al cap ha de fer mal. Durant la volta a l'illa ens saluda pràcticament tothom amb qui ens trobem i quan marxem tinc la sensació d'haver estat en un lloc realment bonic amb una població encantadora.

Sortint de Djilapao amb la nostra pastereta, em fixo amb una colla de iots blancs atracats allà mateix. Em pregunto on deuen ser i fent què aquests turistes. Encara m'ho estic preguntant.

Naveguem durant una hora aproximadament fins a l'illa d'Affiniam. El sol desapareix a mig camí, però no ens plou, i el Samba ens diu que això és important per a la estabilitat de l'embarcació. Entenc que si plou i fa vent l'excursió pot ser el suficientment perillosa com per tornar cap a Ziguinchor abans d'hora. Quan arribem a Affiniam només hi ha unes quantes pasteres més sobre la platja de còdols i un edifici abandonat amb la inscripció Bienvenue a Affiniam. Allà comença un camí de terra vermell que s'endinsa cap l'interior de l'illa. Durant uns 600 metres seguim el camí a banda i banda des del qual veiem camps negats d'aigua i vaques pasturant i ensenyant el cul. De tant en tant també veiem alguna barqueta sola. El Samba ens diu que serveixen per anar a pescar gambes. En 10 minuts arribem a l'entrada del poblat Mangagoulack i em fixo en el monument recordatori de les víctimes del naufragi del Joola: 35 persones de 15 famílies diferents. En un lloc com aquest, amb tan poca població, la tragèdia del Joola devia suposar una sotragada monumental.

Amb el Samba fem la volta al poblat, molt similar a Djilapao, però amb una diferència important: aquí hi ha el Campement Villageois Affiniam, un lloc d'acollida de viatgers i turistes, amb serveis bàsics i cuina senzilla però molt agradable. De propietat comunal i gestionat pels propis habitants, aquí va ser on ens vam xuclar els dits amb l'amanida d'ous amb tomàquets i amb la vedella amb fideus. Durant l'estada al campament, tothom que vam veure (uns 25 affinianesos) o estava rient o estava dormint. Personalment, crec que qualsevol de les dues activitats és ben saludable.

Una altra diferència amb Djilapao són els fromagers, arbres de més de 50 metres d'alt i 10 metres de diàmetre que vigilen a tothom escampats per l'illa. Segons diuen, el nom es deu a que la seva fusta serveix per a fer piragües per transportar els formatges. El popular plataner que està en tots els pobles i barris de Catalunya, es diu així perquè temps enrere la seva fusta es feia servir per fer barques o carros per portar plàtans?.

Ben dinats tots plegats, ens vam tornar cap a la piragua i vam fer camí de volta cap a Ziguinchor. El bon temps ens va acompanyar l'hora i mitja de viatge, i la pastereta només es va moure perillosament un parell d'ocasions mentre fèiem fotos als dofins rosa i als pelicans, ja que eren llocs on l'amplada del riu és considerable i hi ha fortes corrents. A mitja tarda ja estàvem voltant pel mercat central de Ziguinchor i pels carrers del costat plens de botigues.

Vam sopar hamburgueses i pollastre prop de l'estació de gasolina prop de l'hotel, vam prendre un parell de Flags en un bar modern a la vora mateix, i abans de les 11 ja anàvem cap a l'hotel a dormir. Tot plegat, un dia ben complert i molt ben amanit.

Port de Ziguinchor

Repetint l'esmorzar continental del dia abans (sense formigues al sucre aquest cop no sé ben bé per què), decidim fer una volta pel port de Ziguinchor. L'únic edifici que hi trobem és el mercat del peix, on hi ha el tràfic diari de les captures dels pescadors, amb bona varietat de peixos i peixets. La resta del port és senzillament ni més ni menys que la mateixa vora del riu Casamance, plena de piragües curtes, mitjanes i llargues, i ben acolorides. Molta gent està en aquest carrer (o port) traginant o comerciant de tot amunt i avall. Fumar-se una cigarreta en un costat contemplant tot l'espectacle no té preu. El que sí té preu són els collarets que l'Anna li compra a la Catalina, la tossuda i riallera venedora d'una paradeta, després de negociar 20 minuts ben bons: tot plegat 2.000 CFA (1'2 €) perfectament assumibles pel pressupost global del viatge. Tot seguit agafem les motxilles, negociem amb un taxista que ens porti des de l'hotel a la gare routiere (l'estació de transport) i aquí pugem en un sept-place destí Oussouye per 4.000 CFA (2'6 € entre els dos).

En poc més d'una hora arribem al poble d'Oussouye, que sorprèn per la seva terra molt vermella i l'exuberant i verdíssima vegetació. Tot recorrent el poble veiem un mercat (en un recinte tancat i aparentment nou de trinca) i moltes paradetes, sobretot de menjar, a banda i banda del carrer principal. Hi ha poca gent pel carrer. A peu, ens adrecem al Campement Emanaye per l'allotjament, però està completament ocupat per estudiants de Castella la Mancha que fan un camp de treball per la zona. Consultem la bíblia, i continuem caminant 300 metres més amunt fins el Campement Villageois, que sí té habitació doble per nosaltres. Aquesta «case à étages» està molt ben restaurada i construïda completament en adob. Les dutxes i els lavabos són compartits tant entre els turistes/viatgers com entre la comunitat local que contínuament està fent obres de millora del campament. Somric quan veig un treballador local amb una samarreta del Consell Comarcal de l'Urgell. El campament té molt encant i ens hi sentim ben a gust, sobretot per l'emplaçament. Ben reposats i instal·lats a la planta superior, baixem cap al poble per dinar.

Com que hi ha gana, no ens entretenim gaire en trobar un lloc per menjar i entrem a Chez Papis, que té terrassa interior. Malgrat que hi ha un menú penjat a la paret amb varis plats, la cambrera ens diu que només hi ha arròs amb carn. Demanem una cervesa Flag i sense gaire entusiasme ens mengem l'arròs. Una parella de catalans també entra al local i s'asseu a la taula del costat tot saludant i xerrant amb francès amb la gent del restaurant. Òbviament no és el seu primer dia a Oussouye. I comença a ploure. I a ploure més. I encara més. Mitja hora més tard estem els quatre al centre de la terrassa interior, sota el teulat impermeable de branques xerrant i veient com plou a bots i barrals. La xerradora noia, de poc més de 30 anys, ens diu amb una enèrgica simpatia contagiosa que està de vacances i que ha vingut a passar-les amb un amic a casa de la família del seu marit, que treballa a Lleida. Ens confessa que és la segona parella que té originària de la Casamance, perquè segons diu, són molt bona gent i ... «estan tan bons!, t'hi has fixat nena?» li diu a l'Anna, qui entre rialles còmplices i la boca gran respon: i tant que m'hi he fixat! I tant!. Fa dies que amb la vista no dono a l'abast!.

Però no para de ploure i amb alarma veiem com el sòl del restaurant comença a inundar-se. El local està a mitja baixada d'un carrer, convertit ara en un nerviós riu, i poc després, una riuada vermella entra per la porta dels lavabos i ho ompla tot d'aigua. Els mobles, la nevera, els altaveus, el congelador, caixes de mercaderia i tot plegat està amb 40 cm d'aigua!. Nosaltres dos ens quedem mirant sense saber què fer. Els altres dos catalans s'aixequen molt decidits i amb galledes (com els treballadors del restaurant) comencen a treure aigua de l'interior cap al carrer. L'Anna i jo ens hi afegim de seguida. Potser algú altre s'ho hagués quedat mirant i fent fotos.

Una hora llarga després de treure aigua tots vam parar. Estàvem força cansats, tant els locals com nosaltres, però havia deixat de ploure i el terra ja no estava inundat. Amb un somriure a la cara, ens vam acomiadar de tots, vam pagar el compte (3.200 CFA / 2 €) i vam tornar cap al campament a descansar. Quan fa anys es va inundar el restaurant de l'Illa Diagonal, on dinava i d'on vam haver de marxar entre el primer i el segon plat, el maitre em va dir: «venga usted a pagar mañana si quiere». Encara no he anat a saldar el compte. Tampoc s'esperaven que ho fes i ara ja no ho faré, però sempre he agraït aquest gest. Una reacció similar a Chez Papis hagués estat altament valorada, però estava a Àfrica, on no hi ha tants miraments. Quan l'endemà vam passar per davant mateix, no hi havia cap rastre de la inundació i tot semblava en perfecte estat operatiu. Ningú dels locals ens va saludar ni agrair els esforços del dia abans. Vaig pensar en una de les principals directrius cristianes, en concret la que parla de fer el bé sense esperar res a canvi. Sentint-nos bons cristians, quin remei, vam continuar la nostra ruta.

Aquella plujosa nit no vam poder dormir de tanta calor que va fer. Massa calor. Sens dubte va ser la pitjor nit a la Casamance.

Després de l'esmorzar continental de rigor i d'una bona dutxa per combatre la calor, vam decidir anar a Cap Skiring, poble pescador famós per la bellesa de les seves platges. En el taxi des d'Oussouye vam coincidir amb una parella de catalans d'Arenys de Mar i una parella de grasses senyores de la zona. Com érem 6 més el conductor, al seient del copilot ens vam asseure un damunt l'altre els dos catalans, les dos catalanes just darrera nostre, i les dos senyores grasses darrera del xofer, un xicot de menys de 20 anys. Vam pagar per endavant ja que el taxi no tenia prou gasolina pel trajecte de mitja hora. El xofer va comprar una xirricana de gasolina allà mateix, va treure un embut de no sé on, i amb un fregall fent de filtre al fons de l'embut, va abocar tota la xirricana al dipòsit del cotxe. Al pujar va encendre el motor fent contacte amb els cables de sota el volant, em va mirar a mi i al meu amant forçat mentre rèiem... i cap a Cap Skiring que hi falta gent!.

La Cabane des Pecheurs a Cap Skiring

El quilòmetre de platja principal de Cap Skiring estava amb la marea pujant. Delimitada per palmeres i vegetació baixa, la fina sorra blanca està cosida de petxines de colors. A part de les petxines, d'una parella de francesos i d'una altra d'europeus d'origen indefinit, no hi havia ningú més. Vam recórrer de punta a punta la platja iniciant una petita col·lecció de petxines de colors i cap a les dues ja estàvem a La Cabane des Pecheurs (specialités fruits de mer), on havíem decidit dinar amb la parella d'Arenys de Mar. La cabanya de 25 m2, amb parets de canya, 2 taules i 5 cadires, està regentada i gestionada únicament pel Luna, un rialler diola que ens va explicar que qualsevol cosa que volguéssim ell ho aniria a comprar i ens ho cuinaria. Vam donar-li 5.000 CFA (3'2 €) per endavant, que va agafar amb una ma i se'n va anar corrent cap a una piragüa de pescadors que aquell moment arribava a la platja. El resultat va ser un excel·lentíssim dinar de peix, bou de mar, llagosta, mangos i cocos, cervesa La Gazelle i aigua. Tot plegat 25.000 CFA (16 €) per parella. Cap altre dia vam menjar tant i tant bé. Segur que aquest fabulós àpat era la compensació de la providència a l'accidentat dia i nit anteriors, no?.

El dinar es va allargar més de 4 hores. No sé si el Luna hauria de contractar algú de servei per quan se li empleni la cabanya, però el que sí hauria de fer de totes totes, tal com li vam suggerir al marxar, és advertir a priori als clients que cada cervesa o aigua s'ha d'anar a buscar a la botiga del poble que està a 1 km de la cabanya, o sigui, que el seria menys cansat que els clients li demanin les begudes totes alhora, i no ara jo en vull una després tu en vols una altra, i vinga a fer carreres cap a la botiga del poble. Això o comprar-se una bicicleta. També pot ser que aquesta manera de fer del Luna, anant i venint del centre del poble contínuament, el que suposa un bon esforç físic diari, el faci estar sempre prim. De fet, tots estan molt prims. No vam veure cap local gras i encara menys amb sobrepes. En canvi, dins la parròquia femenina, lamentablement no es pot dir el mateix.

Tot paint el bon dinar, vam fer fotos als cargols de mar gegants que va descarregar una piragüa de pescadors, vam voltar pels fangosos carrers de Cap Skiring, i vam tornar cap a Oussouye en el mateix taxi d'abans però aquest cop sols. M'ho vaig agafar com un bon presagi: dormiríem millor aquella nit?. Llastimosament, no va ser així, però com ja estàvem advertits de la nit abans, se'ns va fer una mica, només una mica, més suportable.

Encara que hi podríem haver passat alguns dies més voltant per aquesta bella col·lecció de pobles, i visitar M'Lomp, Ediougou i sobretot Kafountine i Abéné, pobles on escoltar reggae i aprendre a tocar el djembe (tambor curt de pell de cabra) són els principals passatemps, vam decidir deixar Oussouye i trobar millor clima cap a un altre costat.

Mentre esmorzem al menjador ens fixem que no som els únics catalans allotjats aquí. Vàries parelles estaven per les taules del costat. Però la mala nit ens havia tret la sociabilitat i no vam parlar amb ningú. Seria de les poques excepcions, perquè en quasi tots els àpats havíem estat o estaríem acompanyats d'altres motxillers.

Refem les motxilles, paguem el compte de les dos horroroses nits al bonic Campament Villageois (35.000 CFA / 22'5 €) i agafem un taxi que ens porti una mitja hora per la fangosa i plena de clots carretera d'Oussouye a Elinkine (3.000 CFA / 2 €). La nostra pròxima etapa serà l'Illa de Karabane, i el taxi ens deixa a Elinkine, sota d'un arbre de més de 20 metres d'alt, al costat mateix d'una brutíssima platja del riu Casamance. No hi ha cap indicació enlloc que digui que allò és una parada de res i els rosats porquets que pasturen per la platja no ens aclareixen res. I les gallines tampoc. En canvi, els nois locals asseguts entre les arrels de l'arbre ens diuen que sí, que d'aquí al costat surten les piragües cap a les illes del voltant, i que només cal que els musulmans que estan resant a la mesquita acabin les seves pregàries. Aquests nois són cristians, segons ens diuen, i s'estan esperant per marxar tots plegats. Només hi ha 3 piragües al dia que fan el trajecte entre illes, i aquesta és la segona. Haurem d'esperar doncs.

L'espera, però, no es fa llarga ni desagradable. Xerrem animadament amb els locals que s'esperen i també amb una parella de catalanes que han vingut a Elinkine a comprar menjar perquè a la seva illa no en troben. Se n'emporten patates i ous, i ens animen a anar-hi, però aquest cop no canviem el pla. El sol està mig amagat entre núvols, i l'estat de la mar en calma, de manera que la travessia serà força agradable. Un cop tots resats i en pau amb el corresponent Déu, tots els que estàvem sota l'arbre ens dirigim cap a una piragüa d'uns 12 metres d'eslora. El capità ens cobra el passatge (3.000 CFA / 2 € per tots dos), ens dóna una armilla salvavides com a tothom, ens col·loca sobre la popa (a sota hi aniran caixes, sacs, barrils i 2 motxilles) i ens demana el passaport per la Duana. La frontera amb Guinea-Bissau està a 50 km, però Canàries (i la rica Europa!) està a «només» 2.300 km. No en va, aquest és un dels orígens de sortida de les pasteres d'immigrants subsaharians que arriben a Canàries.

A 300 metres al sud d'Elinkine hi ha el control duaner. L'oficial encarregat del control ens estava esperant dempeus. El capità de la nostra embarcació li va donar el feix amb els carnets d'identitat de tots els locals i també els nostres 2 passaports. L'oficial escull uns quants carnets a l'atzar i busca els propietaris entre el passatge de la piragüa. Quan no els troba ho comunica al capità, qui llavors els crida pel nom i aquests saluden alçant la ma. Amb nosaltres no hi va haver cap problema: l'oficial ens va reconèixer sense mirar tant sols els passaports i no va caldre saludar-lo. Dos toubabs en uns pastera canten com dos llunes al cel de nit.

Mitja hora més tard ja havíem arribat a l'illa de Karabane. Per sorpresa nostra, no hi ha cap moll on atracar la piragüa, de manera que si aquest és el teu destí t'has de llençar a l'aigua per la borda, on l'aigua t'arriba fins la cintura, el capità et posa suaument la motxilla al cap perquè tu l'aguantis amb els braços aixecats, i tu mateix passeta a passeta arribis a la platja on tothom t'està mirant. Mentre feia la travessa, em jugava un mango a que els occidentals asseguts a la terrassa d'un xiringuito de la vora miraven aviam si quèiem al riu i ens mullàvem del tot. L'endemà vaig saber que m'havia guanyat el mango.

Aquest cop ens vam encaminar directament cap a l'únic hotel de l'illa, el cuidat i net Hotel Carabane, i vam deixar els campaments per una altra ocasió. Això sí: a recepció ens van dir que només hi hauria electricitat de 7 a 10 de la nit. Ens va semblar perfecte, igual que el seu estil colonial. Vam sopar d'amanida i pasta a l'hotel mateix mentre un ratpenat despistat travessava el menjador tot esquivant les aspes dels ventiladors i, poca estona després vam anar a dormir que ja en teníem ganes. Bona nit ratpenat!.

Després d'una setmana d'incomoditats, de suors, de fang i de pluges, el dia d'avui havia de ser de relax total i així va ser. Vam recórrer a peu la major part de l'illa. Per tot arreu hi ha casetes d'adob amb el teulat de palla, sota les ombres d'arbres fromagers o de baobabs. També hi ha palmeres amb els seus cocos encara verds. El terra de l'illa és tot una catifa de gespa, amb corriols de sorra que la travessen per tots costats. El sol, sense núvols avui, es colava entre les fulles dels arbres. El dia era magnífic. Caminar descalços per l'illa va ser la feina més feixuga que vam fer.

Una altra de les activitats obligades va ser gaudir de la fabulosa platja de sorra fina de davant de l'hotel, així com de successives capbussades a l'aigua, i de clandestines migdiades a la gespeta sota l'ombra d'una palmera amiga. Donada la soledat aparent a la platja, la temptació de banyar-se en aquestes tranquil·les i delicioses aigües completament nu és grandiosa, però com no saps si els ulls que et poden trobar són cristians o musulmans o cap de les dos coses vam fer-ho a la manera tradicional. Per sentir el frescor salvatge del Carib m'hauré d'esperar a ser al Carib, encara que no sé què preferiré.

Karabane

Quan ens va semblar que era l'hora de dinar l'opció també va ser clara: una de les especialitats locals és la barracuda amb ceba, així que ens vam seure al restaurant Le Barracuda, on ens vam servir aquest peix i ens vam quedar més que satisfets per 8.000 CFA (5 €). Mentre observàvem com passejaven els porquets per la platja davant del restaurant, tot fent la cigarreta post barracuda, vam sentir parlar català darrera nostre: quatre trempadíssimes noies d'Igualada s'estaven cruspint barracuda també sense pietat. Hi vam estar xerrant un parell d'hores i em van confirmar el que suposava: que ens vam veure arribar el dia anterior amb la motxilla al cap, al millor estil africà, i que algun dia algú caurà i se li mullarà tot plegat. Vaig guanyar-me el mango!. Lamentablement elles sortien en la piragua següent cap a Elinkine, però abans ens van aconsellar visitar un dels sastres locals. Dit i fet, quan elles van marxar nosaltres vam anar a cal sastre. Aquest ens va prendre mides, ens va donar a escollir la tela i ens va confeccionar dos camises i uns pantalons a cadascú a quina peça més acolorida.

Una bonica història em van contar aquell dia: anys enrere, una senyora sola, europea i amb una seixantena d'anys, va aparèixer a l'illa de Karabane un bon dia i es va establir tota sola en una caseta en una illa del costat. El rebombori, segons conten, va ser gran, perquè l'estil familiar tradicional és l'únic existent. Aquí, com a tot el país, pares, avis i fills viuen junts fins que els fills o filles marxen de casa només després d'haver-se casat, per continuar amb aquest model si pot ser no gaire lluny. Així, aquesta senyora, europea i gran, els suposava una inquietud que no podien suportar. Després d'una reunió del Consell de l'Illa, es va decidir que aquesta senyora no podia continuar vivint d'aquesta manera. El Consell va establir que li calia un home. Llavors es va fer una crida entre la població local, i un xicot de 20 anys es va presentar voluntari. Amb el greu problema mig resolt, ja només faltava resoldre l'altra part: una representació del Consell, junt amb el valent voluntari, es van presentar a la caseta de la senyora. Quan li van informar dels inconvenients de la seva conducta, així com de la resolució del consell, diuen que ella va acceptar alegrement a esposar-se amb aquest xicot i així, la pau social va retornar feliçment entre la comunitat de l'Illa de Karabane.

De sopar de nou a l'hotel, on tot el servei anava uniformat, però sense ratpenat despistat aquest cop, i amb una tendra història al cap, estàvem ben reposats. Tocava anar a dormir d'hora, que l'endemà seria un dia llarg. Bona nit des de les fosques, que no hi ha llum!.

Ens aixequem d'hora per agafar la primera piragua, liquidem el compte de les dos nits d'hotel (53.600 CFA / 35 €) i després comencen els problemes. Hem de fer més tros des de la platja fins a la piragüa amb la motxilla al cap. L'aigua ens arriba per sobre la cintura abans de pujar i a més plou. Durant el trajecte no para de ploure i ens mullem sencers. El capità ens posa un plàstic a sobre de punta a punta de la piragua. Des de del cel semblem un cuc a ratlles blanques blaves i vermelles travessant una riguera. Però ja és massa tard, i els que no portàvem plàstics propis o paraigües estem xops. Sota del plàstic només veus la gent del voltant: cares negres d'ulls blancs que miren i callen molt aprop. La pastera no deixa de moure's. Sents com l'aigua cau sobre teu, i malgrat l'armilla salvavides no pots evitar pensar en les pasteres que arriben a les illes Canàries. Més aviat penses amb les que no arriben...

Però segur que és un dia normal al país on estem i arribem sense cap problema a Elinkine, on una furgoneta està a punt per sortir cap a Ziguinchor. Les nostres motxilles les posen a la baca, on també hi ha una cabra de peu i lligada pel coll per que no s'escapi o per que no caigui, o per les dues raons. Al començar la tarda arribem a Ziguinchor on, com estem en temporada de pluges per si encara no ho sabíem, està plovent i nosaltres ben molls. Decidim fer nit aquí i continuar viatjant l'endemà, però secs.

Un dels avantatges de viatjar per lliure per un país nou, és que contínuament intercanvies experiències i opinions amb d'altres que també van per lliure i han estat on tu encara no has estat. D'aquesta manera, tothom amb qui havíem anat parlant ens havia parlat malament de Dakar, la capital (i que nosaltres teníem previst visitar, fent el viatge amb el fams ferri «Willis»): molta gent, pols i brutícia, soroll, poques coses a veure (apart de l'illa de Gorée i del famós llac rosa, antic destí final del ralli París-Dakar), i sobretot molta incomoditat de transport després per retornar cap al sud.

Els relats d'angoixa i cansament es succeïen entre la comunitat motxillera. Com nosaltres havíem de tornar a entrar a Gàmbia, i ens era indiferent fer-ho pel nord o per l'est, vam canviar els nostres plans originals pel que ens havien anat recomanant: en comptes de pujar a Dakar, aniríem al País Bassari, que és la zona més oriental del Senegal, frontera amb Mali i Guinea-Conakry. Aquest és un dels principals punts a favor que tens quan fas un viatge per lliure. No has d'anar on no vols anar, encara que sigui el més turístic. Deixaríem Dakar i el seu llac rosa, l'illa-museu de Gorée, la ciutat colonial de Saint-Louis i sobretot la visita al delta del Siné i el Saloum per una altra ocasió.

El problema ara és que no hi ha cap tipus de transport, apart dels sept-places, per arribar al País Bassari des de la Casamance. Això vol dir 250 km des de Ziguinchor fins a Tambacounda per mala carretera i 150 km més després fins a Kedougou, la ciutat més gran.

Per preparar-nos per l'aventura del viatge en sept-place, primer de tot vam anar a un supermercat per comprar provisions (a part de menjars preparats i tot tipus d'aliments envasats, hi havien sucs Don Simón!) i després vam anar a sopar a Le Kassa, el més atractiu dels establiments locals de Ziguinchor segons la bíblia. Ampli, amb actuacions musicals, bones pizzes i clientela tant nativa com estrangera, va ser un encert. Després d'un parell de Flags i amb 7.800 CFA (5 €) sopats a la panxa, vam tornar cap a l'Auberge Casafrique on teníem tota la roba estesa fora de les motxilles i assecant-se. Amb les motxilles refetes de nou i tot sec i al seu lloc, vam tancar la llum per dormir. Se sentia com plovia fora. Realment un dia passat per aigua.

Plou. Paguem els 13.500 CFA (8'6 €) de la nit d'hotel, i un taxi ens porta fins la gare routière. Podríem haver-hi anat a peu en 15 minuts, però no ens volíem mullar més. A l'estació no trobem cap sept-place per Tambacounda. Està lluny i poca gent hi va. Normalment en surt un a les 8 del matí, però són les 8 i quart i el sept-place ja havia sortit. De moment som els únics que hi volen anar, però un desdentegat i sec encarregat d'alguna cosa de l'estació ens diu que esperem. No tenim res millor a fer, així que ens aixopluguem en un banc de l'estació i ens carreguem de paciència. No volem passar un dia més sota la pluja, o si més no, volem marxar de Ziguinchor.

La gare routière de Ziguinchor està prou allunyada del centre com per no molestar a la població amb els sorolls dels vehicles i dels traginadors. Aparentment està ben organitzada, però no hi ha una sola indicació enlloc. Si et cal res només li has de demanar al primer que passa. Sembla com si tothom ho sabés tot. No hi ha sensació d'inseguretat enlloc. Ens entretenim observant les paradetes que venen articles de tota mena: paraigües de colors, menjar calent o envasat, encenedors i uns palets du fusta després de preguntar-ho han resultat ser raspalls de dents.

La majoria de la flota de vehicles són els Peugeots 504 sept-place, però també hi ha molts mini busos de 30 places Mercedes, anomenats ndiaga ndiaye per ser el nom de l'empresari que els va introduir al Senegal, però per la seva lentitud i sorolls de seguida els vam anomenar nyigo-nyago. En la majoria d'aquests mini busos hi ha pintada la frase Alhamdoulihari, o sigui, Gràcies a Déu. En les situacions de risc, com emprendre un viatge per carretera, sempre va bé tenir un àngel de la guarda. Nosaltres tenim a Sant Cristòfor, però veient com condueixen uns i uns altres no sé qui té més feina.

A mida que va passant el matí, més gent per Tambacounda va apareixent, de manera que ens anem animant. Finalment abans de migdia ja hi som tots i sortim. Durant aquest viatge, l'Anna va posar en pràctica les seves habilitats reporteres. Quan travessàvem els poblats, amb la seva Olympus, va aconseguir gravar petits vídeos dignes de qualsevol reportatge del Canal 33. Aquí la vida al carrer és molt comuna i els pobles que travessàvem s'organitzen al voltant de la carretera principal. Fins i tot hi ha tarimes cobertes on hom pot asseure's i fer la migdiada o petar la xerrada en companyia d'altres desvaganats. A posteriori, aquests vídeos van ser molt celebrats entre les nostres respectives famílies, resum gràfic perfecte de la vida social subsahariana.

Els intercanvis de companys de viatge es va anant succeint tota la tarda, fins que a les portes de Tambacounda quedem nosaltres dos, un noi que dorm estirat sota el vidre del darrera, i el xofer. Però llavors, un control policial de carretera ens atura i ens demana la documentació. Maquinalment nosaltres li entreguem els passaports, però ell vol la carte. Ens fa baixar del cotxe i ens demana «la carte», «la carte», «la carte». Nosaltres enfadats li diem que no hi ha «cartes», però sí passaports, i que amb això ja n'hi ha prou. Hem sentit moltes històries d'aquest tipus: amb l'excusa de que et falta un paper oficial la policia no et deixa continuar el viatge, a menys que li donis uns quants CFA per fer els ulls grossos. De fet és un robatori en tota regla i les quantitats solen variar segons les ambicions particulars del policia que t'ha tocat. Portem suficients CFA per 4 o 5 dies al País Bassari, però donar-los a canvi de res abans d'arribar-hi no estava als nostres plans, de manera que li expliquem al policia el nostre viatge i que ens deixi passar. Però no hi ha manera!. Si no apareix «la carte» d'allà no ens movem. I nosaltres allà. Després d'uns quants minuts en que et mires els marges del voltant per si hem d'estrenar el sac de dormir, un segon policia fa presència en la funció i ens explica que «la carte» ens la fan en un hospital en el nostre país d'origen i que és obligatori a l'entrada al Senegal. L'Anna i jo ens mirem i a duo cridem: el carnet de vacunació!. Els treiem de la bossa de ma, el policia es posa content, nosaltres més i continuem el viatge cinc minuts més tard.

La vacuna de la febre groga és obligatòria, tant a Gàmbia com al Senegal. Tota l'Àfrica subsahariana és zona d'alt risc de febre groga... i amb el Carnet Internacional de Vacunació demostres si la tens o no. Nosaltres ens havíem vacunat de la febre groga al Centre de Vacunació del carrer Vergara (17'5 €). També teníem les vacunes contra el tètanus, el tifus, l'hepatitis A i B, que encara que no són obligatòries, sí que són recomanables. A més a més, ens preníem pastilles de Lariam per la malària. No obstant, vam trobar d'altres motxillers catalans que no portaven cap vacuna, ni Relec anti-mosquits tan sols, amb el comentari que «...si agafo alguna cosa dolenta, em sortirà quan hagi tornat a casa, i allà ja em curaran». Sempre hi ha algú jugant-se la vida, o la qualitat de vida, a canvi de res.

A Tambacounda ens vam allotjar en un ben condicionat bungalou a l'Hôtel Keur Khoudia (18.000 CFA / 11'5 €). Vam fer una petita volta al poble. Ens va sorprendre la gran i abandonada vella estació de tren, plena de cabres pasturant pels plans prats del voltant. Vam sopar bé d'hamburguesa amb patates al bar-restaurant Chez Francis (5.000 CFA / 3'2 €), però ni rastre de la cervesa gelada que ens deia la bíblia.

De passeig cap a l'hotel, passeig nocturn forçat perquè no hi ha il·luminació pública, vam conèixer una colla de joves que treballaven a Espanya i que estaven de vacances a la seva ciutat. Això va ser una altra constant durant el nostre viatge: molts d'aquests immigrants treballadors a Espanya se'ns apropaven a saludar-nos. No obstant aquestes solidàries i afectuoses mostres d'estima, Tambacounda ens va semblar una ciutat de pas.

L'esmorzar continental (2.000 CFA / 1'3 €) aquest cop tampoc anava inclòs en el preu de l'habitació. En canvi, el viatge amb el sept-place (14.000 CFA / 9 €) cap a Kedougou va ser molt agradable. Amb carretera enquitranada, sense pluja i sense excés de passatge, els 150 km els vam fer en un parell d'hores. Només vam parar en un control policial que aquest cop a nosaltres dos ens va ignorar. Però sobretot, el viatge va ser molt agradable perquè la major part del trajecte travessa el Parc Nacional de Niokolo-Koba, una reserva d'uns 9.000 km2 patrimoni de la humanitat. Prop de 100 espècies diferents de mamífers i 400 d'aus hi viuen. La vegetació és exuberant, i ramats de monos i d'estranyes aus a banda i banda de la carretera ens van estar vigilant contínuament.

Però malgrat el cafè amb llet i les torrades amb mantega i melmelada, quan vam arribar a Kedougou teníem gana. A la polsosa gare routière un nadiu ens va venir a rebre. Ens va convidar a entrar en una cabanya-restaurant dins l'estació mateix i va fer que ens portessin un plat d'arròs amb carn, que no ens vam acabar, però que vam agrair. També ens va buscar un taxi (500 CFA / 0'3 €) quan vam haver acabat el trist dinar i ens va dir adéu. L'ocupació d'aquest nadiu seria la de tenir cura dels toubabs.

El taxista ens va deixar davant de l'alberg on volíem anar. Tot plegat a mig kilòmetre de l'estació. Malaguanyats 500 CFA que li vam donar!. Però l'alberg estava ple i vam trobar habitació amb bany 50 metres més a baix, al Campement Dioulaba. Semblava que estès abandonat, però l'habitació-cabanya estava neta i a més tenia aire condicionat. No podíem demanar més. Ben dutxats i amb roba neta, vam anar a conèixer la ciutat. No plovia i s'havia d'aprofitar.

Kedougou és de color de terra vermella. Tots els carrers són de terra. Hi ha una mesquita més gran del que esperàvem i un mercat amb un ampli ventall de productes locals, tant alimentaris com les famoses teles de color índigo. Especialment curioses són les bossetes de plàstic transparent amb petites racions de llegums penjades de les parades. Aquestes «mini racions» es venen molt bé. Conseqüència ràpida d'aquest sistema: no hi ha acumulacions de menjar caducat a les cases.

Poc abans havíem fet amistat amb l'Annael, una noia suïssa que ja portava dos mesos viatjant sola pel Senegal. Com molts joves centre i nord europeus, l'Annael havia decidit viatjar a l'estranger abans de començar la carrera universitària. En el seu cas, Àfrica era l'objectiu i portava un dia a Kedougou. Al seu campament s'organitzaven excursions per la zona, de manera que amb les teles d'índigo comprades sota el braç, vam anar-hi per planejar l'endemà.

Asseguts en còmodes butaques de vímet i amb una cervesa Gazelle davant, el Hassan, un dels guies caça-toubabs ens va donar vàries opcions. La millor era la de llogar un 4x4 tot el dia i fer les visites als pobles de Dande i de Dindefelo, amb la seva popular cascada com a principal reclam turístic. Per repartir el cost de l'excursió amb 4x4 vam convèncer a una esportista parella catalana que havia passat el dia fora en bicicleta i també vam convèncer a una jove parella basca. Ja érem 7, suficients i ben avinguts. Després de sopar d'entrepà d'ou dur tots plegats en un fosc i petit local, en un fosc i petit carreronet del poble, vam separar-nos. Cadascú cap al seu campament. L'endemà estaríem junts tot el dia.

Ben d'hora, tot just sortit el sol, el Toyota 4x4 ens va recollir a tots 7 i amb el Hassan i el xofer i la pluja vam arribar dues hores més tard a un campament en un turonet. Tots els toubabs residents eren catalans i ens vam saludar amb un cortès bon dia.

Termiters als camps de Dande

Aquí començava la caminada anunciada. Aproximadament vam estar una hora pujant per un mal girbat i pedrós corriolet, fins arribar al poble de Dande. Pel camí ens havíem creuat amb senyores que baixaven (descalces!) a Kedougou, al mercat. Per entrar a Dande s'havia de pagar 500 CFA (0,3 €) per persona. Aquests diners els inverteix la comunitat en millorar i mantenir el poble. Dos senyors eren els encarregats de cobrar l'entrada, i ens van convidar a fer la xerrada en la cabanya-peatge a l'entrada del poble. El que més ens va impressionar a tots no va ser el poble en sí, ni el salt d'aigua, ni les coves, sinó els negres termiters escampats pels verdíssims prats d'herba alta del voltant. Com negres bolets de mig metre, vaig poder comptar més de cinquanta termiters. La magnètica bellesa d'aquests prats no ens deixava continuar la travessa. Però el Hassan se'ls coneixia de memòria i ens va donar pressa. Encara havíem de veure moltes altres coses.

De Dande vam baixar cap a la cascada de Dindefelo. La visió d'aquesta cascada de 100 metres d'alt ens va il·luminar la vista a tots, ja que estàvem ben suats. Però estàvem preparats: un minut més tard, amb biquini o banyador segons correspongués, estàvem tots dins la piscina natural. Com em vaig quedar amb les ganes d'experimentar el frescor salvatge del Carib a l'illa de Karabane, em vaig posar just sota el salt d'aigua, d'on vaig haver de sortir una estoneta després amb mal de cap. Millor deixar estar les experiències caribenyes definitivament per quan estigui al Carib.

D'aquí cap als espaguetis a la bolonyesa del campament del costat, i d'aquí cap a Kedougou mentre el sol es ponia. En aquest últim trajecte, els que estàvem dempeus darrera el 4x4 callàvem davant la impressionant bellesa escampada pels voltant, accentuada a més per la posta de sol.

De nit al llit, mentre em quedava dormit comptant els anells de branques del teulat de palla de la cabanya-habitació del campament, sabia que havia sigut un dels millors dies del viatge. Els 8.600 CFA (5'5 €) per persona que vam pagar per un dia com aquest em van semblar ridículs.

Encara impressionats pel magnífic dia anterior que havíem tingut, vam decidir passar el dia d'avui fent una ruta pels pobles del voltant (10.000 CFA cadascú). No obstant, la parella basca va preferir fer-ho amb bicicleta i la parella catalana havia de marxar. Així que l'Annael, nosaltres dos, el Hassan i un nou xofer amb cotxe de 5 places vam sortir al migdia cap al poble fula d'Ibel. En aquest poble hi ha una cinquantena de cabanyetes, i està en un pla voltat i ple d'arbres a encara no una hora de cotxe de Kedougou. Des d'aquí i a peu i amunt, entremig de camps de panotxes, una hora després estàvem al poble bedik d'Iwol, amb un centenar de cabanyetes.

Durant la pujada, em vaig adonar que el Hassan s'aturava de tant en tant i parlava una estoneta amb algú amagat darrera les panotxes. Després de la tercera aturada i de veure com el Hassan continuava parlant amb gent invisible, m'hi vaig fixar i em va semblar que repetia les mateixes paraules que els altres dos cops. Quan va acabar aquesta darrera conversa li vaig preguntar i m'ho va confirmar: en aquestes terres, quan et trobes algú no n'hi ha prou amb l'hola-hola reglamentari a occident i llestos, sinó que has de dir el bon dia, preguntar com estàs, per la família, per la feina i per la salut. Com si recitessis una oració vaja!.

Separats per només 5 km tot estirar, fules i bediks són un exemple de les diferències d'aquests indrets: diferent ètnia, diferent llengua, diferents usos i costums i diferent religió inclús. Qualsevol habitant de la zona parla varis idiomes segons el poble que té al costat, i coneix i respecta les tradicions i religions dels veïns. L'alcalde d'Iwol, que ens va acompanyar durant tot el tour pel seu poble, presumeix de tenir en el seu terreny el baobab més gran del Senegal. No sé si realment és el més gran, però els 23 metres de diàmetre el fan impressionant. Ara bé: en totes les fotos que féssim a l'arbre havia de sortir ell. Curiós peatge gràfic. Una mica més enllà, hi havia la cabanya més gran de totes, que és una església cristiana, i una altra cabanya molt nova havia de ser una clínica, però segons ens van dir, després de construir-la l'oenagé europea se'n va desdir i no la va dotar de cap medicament ni equipament, i des d'aleshores la fan servir de magatzem d'estris del camp. Vam dinar un plat d'arròs amb carn en uns bancs amb taules cobertes en un espai ja preparat per aquestes ocasions mentre l'alcalde ens explicava que el poble tenia els seus orígens a Mali, però com que eren cristians van haver d'escapar-se de les matances que hi van haver fins aquí, on assegurava que els seus nous veïns són molt més tolerables. També ens va presentar una veïna de 114 anys, la persona més vella del poble. Sense dents i amb dos llengües de pell resseca com a pits, la riallera iaia en top-less no callava, però no enteníem res de res. Aparentment encara tenia corda per uns quants més, fos quina fos la seva edat real. Mai havia vist uns pits de 114 anys, i si no ho torno a fer no passarà res.

Vam començar a baixar a mitja tarda d'Iwol. Quan vam arribar a Ibel estava plovent, de manera que vam anar al campament local, on no hi havia cap client i semblava desert. No obstant, la canalla del poble va aparèixer saltant i corrent entre crits de «toubab!, toubab!». Rebre a algú a crits de «negre!, negre!» al meu país segurament estaria molt mal vist, però òbviament aquí és del més normal. El color blanc de la nostra pell és la principal diferència i per aquests nens això no és bo ni dolent. És la nostra característica principal i prou. N'haurien d'aprendre d'aquests nens alguns adults de la civilitzada Catalunya.

Però la pluja no va parar, de manera que després de visitar una cantera de marbre, cosa que ens podíem haver estalviat, vam tornar cap a Kedougou. El dia havia sigut intens, i després de sopar al campament, i de fer algunes compres d'artesania local en forma de pintures i talles de fusta, vam retirar cap a la cabanyeta habitació. L'endemà deixaríem el País Bassari i ens en tornaríem cap a Gàmbia.

Un cop pagades les dues nits a l'alberg (13.000 CFA / 8'3 €) vam encaminar-nos en 10 minuts fins la gare routière de Kedougou. Mentre esperàvem que s'omplís el sept-place per Tambacounda, ens va divertir xerrar en català amb joves locals treballadors a Catalunya que com estaven de vacances d'agost havien aprofitat per visitar als seus familiars. Ens vam intercanviar alegres salutacions i desitjar bon viatge de tornada i el «salut i força al canut» que tant els agradava.

De Tambacounda, sept-place de nou cap a Vélingara (6.000 CFA / 4 €), i d'aquí un altre sept-place cap a Basse Santa Su ja a Gàmbia i etapa final del viatge del dia. El trajecte de Vélingara a Basse Santa Su no arriba a 30 quilòmetres, però vam trigar més dues hores.

En el sept-place hi anàvem dotze persones, incloent-hi dos nens pujats al teulat. A més, la carretera de terra estava farcida de gegantins socs plens d'aigua, de manera que aviat l'aigua ens arribava als turmells. I quan va començar a ploure, i l'aigua de pluja travessava el teulat del cotxe pels nombrosos forats, ens vam remullar els caps perquè no teníem les gorres d'aquestes transparents de dutxa que totes portaven a sobre per aquests casos. Mai havia pensat la grandiosa utilitat que les gorretes de dutxa tenen a l'Àfrica subsahariana. A més a més, com el sept-place reconvertit a treize-place no tenia motor d'arrancada, havíem d'empènyer tots els de dins per engegar-lo. Això només va caldre fer-ho sortint del control duaner de Senegal i mig quilòmetre després, sortint del control duaner de Gàmbia. Però aquest cop no vam tenir tanta sort: l'oficial gambià, sense cap mena d'uniforme ni res que l'identifiqués, em va demanar directament 5.000 CFA (3'2 €) per entrar al país. Li vaig donar un bitllet de 10.000 CFA per fer front a aquest import per la cara, però no en va tornar el canvi perquè, segons ell, no en tenia. Vaig pensar que algun cop havíem de pringar i aquest va ser el primer. No em podia queixar després de 14 dies.

Ja a Basse Santa Su vam trobar allotjament al Fulladu Camp. Realment la bíblia ens aconsellava dormir al Traditions, i nosaltres pensàvem que realment estàvem en aquest establiment, perquè així li ho vam demanar a un «agent turístic» que ens hi va portar amb barca, tot travessant el riu, però fins l'endemà no vam saber que ens l'havia colat. No obstant, el Fulladu Camp estava força bé, amb llum i aigua potable, i pocs cucs d'aquests d'un pam i mig de llarg que nosaltres anomenàvem, divertidament, collarets. Tampoc hi havien masses formigues pel terra, de manera que ben sopats ens vam adormir plàcidament.

Basse Santa Su, amb el riu Gàmbia ample, marró i tranquil a la vora, té prou encant, però llastimosament les condicions de l'oferta turística deixen molt a desitjar. No pas per aquesta raó, sinó perquè ens quedaven pocs dies abans de tornar a casa, l'endemà marxaríem de Basse i no faríem una sortida en barca per divisar hipopòtams i cocodrils. Això també quedarà pendent pel proper cop.

Pel sopar de la nit anterior, la «room» i el «breakfast» vam pagar 1.400 DLS (43 €) i per l'autobús que ens portaria fins a Serekunda 600 DLS (18'4 €). Vam travessar Gàmbia d'est a oest en 11 hores dins l'autobús.

Les parades van ser múltiples: a cada entrada i sortida de pobles, guàrdies uniformats en marró clar ens demanàvem els passaports. Potser van passar per vint mans diferents. A més, vam haver de travessar el riu a l'alçada de Georgetown, una «ciutat» en la illa Mac Carthy al mig del riu Gàmbia. Com no hi ha ponts, primer has d'agafar un ferri de la vora sud fins a la illa, i després un segon ferri des de l'illa fins a la vora nord, on comença una carretera perfectament enquitranada i senyalitzada, donació del govern de Taiwan ves a saber a canvi de què. Mentre esperàvem l'arribada del segon ferri, i ja cansat de les queixes d'una parella de valencians que havien tingut l'ocurrència de passar les seves vacances en bicicleta per Gàmbia («vale que es temporada de lluvias, pero no imaginábamos que estaría tan lleno de barro y que acabaríamos atravesando el país en autobús y las bicicletas mojándose en la baca...») al costat de la carretera i entre unes mates vaig descobrir una petita estàtua de bronze dedicada a en John Li, un xinès que als anys 80 va estar ensenyant a conrear arròs i que va morir en el desenvolupament de la seva feina. Des de llavors que penso sovint en les motivacions i circumstàncies que van moure a aquest senyor a anar a petar a Gàmbia: si tenia problemes de parella, si va perdre (o guanyar!) una aposta, si buscava reptes nous o, senzillament i més probable, va ser designat pel govern xinès per incrementar la seva influència a la regió. Potser algun dia ho descobriré, però de moment encara m'hi fa pensar.

Arribats a Banjul, i acomiadats dels agobiats valencians, vam agafar un taxi (75 DLS / 2'3 €) fins a Bakau, on hi ha el Bakau Lodge que ens havia recomanat la parella basca al País Bassari. El carreronet del Bakau Lodge, fosc i ple de rocs per entrapussar, no feia pensar que aquest seria el millor lloc on estaríem durant tot el viatge. Cuina, habitació amb mosquitera i bany en perfectes condicions, bonics jardinets i piscina ben cuidada a l'exterior, aquest lodge ens va semblar un parador de 5 estrelles. De l'única companya d'habitació, una aranya de cames ràpides i llargues, se'n va encarregar l'Anna amb una impressionant puntada de karate a mitja alçada de la paret que va deixar a l'aranya tan al·lucinada com a mi. La diferència és que jo no vaig estar 3 dies empastifat contra la paret de la cuina.

Estàvem en una zona turística, amb varietat de bars i restaurants, i encara que il·luminació pública de nit aquí tampoc existeix, amb els nostres lots vam arribar a un restaurant on les hamburgueses eren el plat estrella. Tampoc hi havia res més per escollir, però el fet de tenir la cervesa JulBrew de nou de companya de menjars feia que el meu humor fos excel·lent.

El dia havia sigut prou llarg per estar ben cansats, així que vam retirar cap al lodge, vam estendre la mosquitera i a dormir.

La cuina de la nostra habitació estava molt ben equipada, de manera que l'esmorzar el vam comprar i preparar nosaltres mateixos. Tan de bo d'altres dies haguéssim estat en aquestes condicions!.

Imatge de Serekunda

Vam acomiadar-nos de l'amiga de la paret i amb un taxi van arribar-nos a Serekunda. Ens quedava dos dies de viatge i aquest famós mercat ens quedava encara per visitar. Però entre la pluja i el fang, i sobretot un noi que ens va perseguir pel mercat entre amenaces i amb dubtoses intencions, van fer que canviéssim d'idea i, prenent un altre taxi, vam anar a l'Albert Market. Aquest mercat amb més de 100 anys d'existència és el centre de l'activitat comercial de Banjul. S'hi pot trobar qualsevol cosa, sobretot peix i productes agrícoles, artesania local i teixits. Aquí vam trobar les famoses teles Wax, de cotó i estampades amb dibuixos que es van repetint, i que són molt populars a l'Àfrica. Aquestes teles no descoloreixen, de manera que la majoria de la població femenina les utilitza per confeccionar els seus vistosos vestits, els boubous. A nosaltres ens van sortir a 250 DLS (7'7 €) cada peça de 6 metres de llarg per 1 d'ample. També vam poder comprar un parell de teles més senzilles, d'inspiració «hippie», amb multitud de colors i de formes abstractes. El problema va ser que degut a que érem els únics toubabs del mercat, les venedores de tela ens van encerclar literalment, com si fóssim toros al ruedo i elles les toreres. Estirant els braços ens desplegaven les teles davant nostre, i també pel darrera. En tan sols un minut estàvem al mig d'una acolorida anella de tela. Ens vam sentir agobiats i vam tocar el dos ben ràpid. Ens va saber greu no poder mirar i remirar tranquil·lament les teles, perquè era un dels souvenirs que volíem portar a casa.

Més tranquil·lament i en una parada del carrer, vam comprar clauers de fusta amb formes animals: cocodrils, hipopòtams, monos... No és el mateix que una tela, però no volíem tronar a casa amb les mans buides. Amb el venedor d'aquesta parada, un xicot jove d'uns 25 anys, hi vam estar xerrant una bona estona. Amb cara fastiguejada criticava durament els turistes que se li apropaven i li venien amb sermons del tipus: quina sort que tens de viure en un país tan tranquil i tan maco. Potser sí que és tranquil i maco, responia ell, però no tenim hospitals, ni escoles, ni carreteres, i la majoria de nosaltres no té ni tant sols feina, i el que és pitjor, ni l'esperança de tenir-ne continuant aquí. Perquè creieu que venim a Europa en pastera? No ho fem per turisme sinó perquè al nostre tranquil i maco país no hi ha futur. Vosaltres veniu de turista dues setmanes i us en torneu cap a la rica Europa. I nosaltres què?. No tenim cap altra opció que quedar-nos aquí venent collarets i clauers de fusta. Li vaig dir que l'envejava que parlés l'anglès tan bé, ja que és l'idioma de comunicació internacional més important del món i em va contestar que l'ha après tot sol, i que encara que és musulmà practicant, s'estudia una Bíblia catòlica en anglès (aquesta Bíblia autèntica, perquè me la va ensenyar) per entendre'ns millor a nosaltres i millorar el seu vocabulari. Aprofitant la tremenda lliçó sobre la realitat social que ens va fer, li vaig preguntar què en pensava del règim polític del seu país. Em va contestar que tothom estava molt satisfet amb l'actual president de la República (internacionalment Gàmbia està considerada com una dictadura de l'ex general colpista Yahya Jammeh), i que ha fet moltíssimes coses pel país. Sense cap mena de dubte, i segons ell, la més important de totes ha sigut la d'introduir la televisió al seu país. Davant d'aquesta impressionant revelació, em jugo un altre mango a que el «senyor» Yahya Jammeh serà president de Gàmbia pels segles dels segles.

De tarda nit i després de la dutxa reglamentària al lodge, ens vam vestir amb les nostres millors teles occidentals i vam anar a sopar a un restaurant italià de la vora. Una pizza era molt bona idea per la nostra última nit subsahariana. Amb el que no comptàvem era amb la angoixant companyia del propietari del restaurant, un italià que havia tingut la infeliç idea d'obrir el seu negoci a Gàmbia. El resultat era que durant els mesos d'estiu no tenia clients (havíem sigut els únics d'aquells dies segons ens va dir), i clarament fora de lloc i mig embogit per la seva solitud assaltava a preguntes als motxillers incauts com nosaltres que havíem anat a parar allí. Va sopar amb nosaltres i ens va demanar que parléssim en català mentre ell escoltaria perquè li recordava a la seva molt enyorada llengua italiana. Va acabant sent un sopar estrany. A la vista d'aquest individu, si mai vull obrir un restaurant de cuina catalana no ho faré en mig d'enlloc, sinó en algun on hi pugui trobar clients.

Això sí: la pizza ens va sentar sensacional, i per acabar-ho d'arrodonir vam anar a un dels nombrosos bars pro-escandinaus del voltant. Em va sorprendre moltíssim la multitud de «garitos» amb banderes sueques, noruegues i daneses, perquè no vam veure mai cap suec, noruec o danès. Però segons la Martha, una noia local estudiant de suec, al maig i juliol Bakau s'emplena de turistes escandinaus.

Un parell de JulBrews van rematar aquesta última nit. Encara intento imaginar-me com deu ser una festa vikinga a l'Àfrica subsahariana.

A Bakau hi ha un petit port de pescadors, i després d'esmorzar ens hi vam arribar. Les piragües anaven arribant a aquestes platges de sorra negra i descarregaven multitud de captures. Uns pescadors ens vam fer de guia per les instal·lacions. Ens van ensenyar com assecaven el peix i com en feien farina, però el que em va colpir va ser descobrir tres llargues files de rovellades neveres de totes les marques, posades en horitzontal sobre el terra, i que feien de magatzem pels peixos pescats durant el dia. Suposo que no importa massa la no existència d'electricitat, perquè aquelles ex-neveres plenes de gel conservàvem aparentment els peixos en perfecte estat a l'espera del seu destí final. Hi havia dones treballant amb els peixos, però com sempre aquí a Gàmbia, no ens van deixar que les fotografiéssim.

Vam fer les últimes petites compres d'artesanies a les paradetes de Bakau i després de menjar-me el pitjor shawarma de la meva vida en un cibercafè-restaurant dirigit per un anglès, i de nou sota la pluja, un taxi ens va portar a l'aeroport de Banjul, i final del viatge.

Acabats d'arribar a Barcelona, la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig descobrir que un dels vídeos que circulava entre la meva comunitat virtual era el de Binta y la gran idea, rodat al Senegal amb ajuda de l'Unicef. Aquest vídeo reflecteix d'una manera cristal·lina com es veuen de diferent manera les mateixes coses segons la civilització a la que pertanys. És un vídeo per reflexionar i des d'aleshores no m'he cansat de recomanar-lo a qui tingui una mica de temps i una mica de ganes per voler conèixer i entendre des d'un altre punt de vista la realitat subsahariana.

Una setmana més tard de l'arribada, i submergit de nou dins el tràfec laboral diari, ja començava a definir un nou destí pel proper viatge, sempre amb la motxilla a l'esquena.