Diari d'un viatge de 12 dies a Moscou

El dia 30 de juliol a quarts de dotze del migdia em trobo a plaça de Sants de Barcelona, tot esperant a la Laia i la Txell i als seus pares, per anar a l'aeroport del Prat. Amb força puntualitat arriben al punt de trobada i, després d'una estoneta, ja ens trobem a l'aeroport, a la nova terminal 1, una instal·lació que agrada, ens agrada, per la seva amplitud i per la seva sensació de calma.

Una vegada embarcats i alliberats de la pressió de passarem dels 20 quilos de maleta? ens endinsem a cercar la nostra porta d'embarcament, no sense abans passar per l'aturada obligatòria de la zona de fumadors, que no és com les de Barajas, sinó que és una enorme plaça a l'aire lliure.

La primera il·lusió d'aquest viatge és el fet que no perdrem el temps anant a España per anar a Moscou, així ens estalviem la visita que sempre ens obliguen a fer per sortir de casa nostra. Aquesta vegada l'escala és a Zuric.

Amb tota la puntualitat del món surt l'avió de Swiss Airlines i ens arriba a Zuric, un vol sense novetats que ens permet voltar durant unes quantes hores per l'aeroport suïs fins l'hora de la sortida cap a la capital de Rússia. Sense cap mena de retard arribem a Moscou, però això ja serà demà... que vam arribar de matinada i per tant ja és dia 31 de juliol!.

El vol de Zuric a Moscou arriba prop de les dues de la matinada i no tenim cap mena de problemes per entrar al país, tot i que jo ho vaig fer per la cabina d'aduana reservada a passaports diplomàtics sense ser membre de cap cos diplomàtic, és clar...

Tot sortint de l'aeroport amb el nostre taxista descobrim que en el viatge fins l'apartament anirem amples, bàsicament perquè la furgoneta que ens hi portarà és per a quinze places, tot i ser-ne tres.

Són quasi les quatre de la matinada quan arribem a l'apartament (a Smolensky boulevard, 8). Un noi ens rep i comença la tramitació administrativa d'aprendre com funciona tot l'apartament, signatura de contracte i el magnífic exercici de contar uns quants centenars de dòlars USA, aquest exercici es converteix en complexe, en primer lloc per a mi mateix, davant dels somriures de la Laia i la Txell i del nostre interlocutor de l'apartament, però finalment a tots quatre ens costa comptar en una moneda que no és ni la nostra, euros, ni la seva, els rubles.

Després d'aquesta tramitació ens anem a dormir fins a les 9 del matí, per a descansar unes hores abans del nostre primer dia a Moscou.

Una vegada s'ha fet de dia i hem descansat mínimament ens disposem a anar a canviar euros i dòlars per rubles, al banc del costat de l'apartament, i a esmorzar, també al costat del nostre allotjament. Ens decidim per una tria senzilla a un restaurant que pensem que és mexicà però que acaba sent ucrainés i que batejarem com el restaurant d'en Denis, en homenatge al simpàtic cambrer que ens pren nota i ens serveix l'esmorzar.

La Casa de l'Amistat

Tot seguit anem a legalitzar la nostra situació a un país que no té visats de turista, sinó que ens considera immigrants i per això anem a una agència curiosa, ja que està situada a la part del darrere d'un supermercat de barri, prop de la parada de metro de Sukharevskaya. Després de rebre la divertida notícia de que serem legals el dilluns i que hem de tornar llavors, al cap de 3 dies!!!!, i cobrar-nos 1.500 rubles per cap, ens adrecem a fer la comprar pels esmorzars, tot trobant-nos pel camí l'edifici del Ministeri d'Afers Exteriors. Tot seguit anem a la que ens pensavem que era l'estació més profunda del món, Chistye Prudy, però que finalment no ho és, sinó que es tractava de l'estació on l'Stalin havia establert el seu centre d'operacions durant la II Guerra Mundial.

Després d'aquesta gestió ens adrecem a voltar una mica més per Moscou tot esperant el final del dia, per això ens adrecem a l'Arbat, tot i passar prèviament per la Biblioteca Lenin, amb l'objectiu de poder entrar a les seves instal·lacions. Després d'una petita aventura per aconseguir-ho aconseguim tres acreditacions per fer la visita i fer quelcom que no es pot fer: fer fotografies al seu interior, tot i d'amagat, evidentment.

Acaba el nostre primer dia amb la corresponent fotografia a la Casa de l'Amistat i el sopar i passeig pel carrer Arbat i amb una de les primeres anècdotes en voler prendre un combinat a can Denis: en primer lloc per fer-nos entendre de que no voliem sopar i en segon lloc quan un simpàtic moscovita ens donà un cop de mà, a través de la seva acompanyant, per acabar fent ús d'una tradició russa consistent en convidar a l'home, jo, a prendre vodka, un vodka ucrainés que estava acompanyat de pebre i bitxo molt picant. Tot sabent que un home no pot rebutjar aquestes invitacions si no al·lega que és homosexual o que la dona el pegarà si no beu, i tenint en compte que en cap cas es pot tornar a rebutjar una repetició de la convidada i per tant em va tocar prendre'm dues copetes d'aquest beuratge, que em va ajudar a dormir millor del que ja ho hauria fet.

El segon dia començà amb la idea de trobar el Platform Mark, el mercadillo de rampoines. Us en fareu una idea si us dic que només una guia turística en parla i que a internet la informació és molt dolenta, per no dir inexistent. Només teníem clar quin autobús calia agafar, a més d'una hora del centre de la ciutat, entre metro i bus, ens acostava el màxim possible a l'objectiu. Les úniques informacions que teniem era la dificultat per arribar-hi i que l'ambient seria depriment.

Després d'agafar un autobús alternatiu i preguntar a un policia, que ens va aturar el trànsit d'una carretera de 12 carrils per creuar-la, vam trobar l'estació de tren que estava al costat del mercat de rampoines. Així mateix vam preguntar a una senyora que no parlava gens anglès, però que ens va indicar, encertadament, la nostra destinació. Ens va tocar creuar vàries vies, pel mig del bosc, fins trobar el lloc més trist que he vist mai en la meva vida.

Ens vam trobar un grapat de paradetes al terra al bell mig de les vies de tren amb persones de mitjana edat i de la tercera edat, o potser eren més joves però la vida els havia fet envellir excessivament aviat. El panorama era prou dur i pensava que no podia ser pitjor, però en veure que venien el cor em va fer un tomb, sincerament, em vaig bloquejar, no era capaç de pensar i vaig passar de tenir la professió de turista a tenir la professió de persona, i per això no vaig fer cap fotografia d'aquell entorn, cap dels tres ho vam fer. No vaig tenir valor per fotografiar la misèria, tot i saber que al nostre costat hi ha gent que té necessitat mai m'havia trobat amb els ulls de la misèria mirant els meus, persones que es venien roba usada, llibres, fotografies familiars, medalles de veterans militars, medicaments, menjar, joguines, dibuixos infantils, però no eren objectes qualsevols, eren la seva roba, les seves fotografies, les seves medalles de l'exèrcit, els seus medicaments, els dibuixos dels seus fills...

Qui es ven aquests objectes? he vist moltes vegades vendre objectes antics, però no els propis i no sé si sóc capaç de transmetre les meves sensacions d'aquells moments i que m'acompanyarà per sempre, però no podia fer altra cosa que mirar a banda i banda i observar totes aquelles persones, intentant imaginar què els podia fer vendre's una foto de la seva família i, sobretot, com havien arribat a aquella situació. El Moscou pobre que vam intuir i veure, poquet, l'any anterior començava a tenir forma, a tenir ulls, mirades, veus. Les mans de l'home que ens va vendre les seves medalles de veterà de guerra que, per dignitat, no va acceptar que ens tornés el canvi. Gran lliçó de que pobresa no exclou dignitat!!.

Estic segur que molts d'aquells objectes tenen un gran valor per algun antiquari, però aquelles persones s'ho venien per menjar, simplement per menjar. El valor d'aquelles coses, més enllà del valor sentimental, era simplement pràctic, els calia per menjar i per això encara dubto de si cal explicar com arribar-hi. Aquell mercat no era un espai turístic, sinó un espai de consciència. No era un espai de negoci per antiquaris, sinó un espai de supervivència.

Després d'aquesta dura passejada i algunes petites compres, amb la certesa de que no compravem, sinó que eren actes de solidaritat, vam anar a parar a un mercat de fruites i verdures, molt i molt autèntic, on pagesos i pageses venien els seus productes sense colorants ni conservants.

Per la tarda vam anar a un gran magatzem que havíem descobert en una ltre vaitge a Moscou i va ser la segona sorpresa i sensació rara del dia. Us imagineu un Carrefour o similar amb totes els prestatges buits?. Doncs això ens vam trobar... impressionant.

El dia va ser monotemàtic, però intens, molt intens!!!.

Vam començar el dia al Vernisazh, el millor lloc de Moscou per comprar souvenirs. Al Vernisazh cal anar-hi el diumenge al matí i es paguen 10 rubles per entrar, però val la pena!. Així doncs el segon dia ja teníem quasi tots els regals per a família i amics!. Però aquesta vegada vam descobrir una vessant del Vernisash que era desconeguda per nosaltres, una molt semblant a la que havíem trobat el dia abans al Platform Mark. Es tracta d'un espai, només obert els caps de setmana a la part superior de les instal·lacions, tot ple de persones que també es venien les seves petites propietats. Tot i que en el fons era igual que el dia abans, segurament l'entorn, menys miserable, no em va generar una impressió tant cruel i negativa.

Després de dinar al petit, i recomanable bareto, dels pinxos de pollastre i piba (cervesa en rus) vam tornar al centre, per visitar el Gorky Park i vam tenir una gran sorpresa!. Ens vam trobar amb uns militars tot borratxos fent una gran festa i vam fer el segon amic del viatge, un jove veterà de vàries guerres (Sarajevo, Afganistan, Paquistà,...) que es va presentar amb un fantàstic "I drop bombs!!!", per seguir explicant que era un dia de celebració de l'exèrcit de l'aire rús, una celebració que les guies que en parlen recomanen evitar, però que ens va semblar fantàstica i molt recomanable!!.

El dia va acabar sopant a l'Arbat.

Avui tenim dos reptes i una gestió pendent. Els reptes són entrar a la Universitat Estatal de Moscou i comprar crancs de riu per sopar. La gestió és obtenir els papers d'immigrants legals.

La Universitat per fora

El primer objectiu va fracassar per segon any consecutiu, tot i que un estudiant ens va indicar que si volíem entrar només calia pagar a estudiants perquè ens deixessin els seus carnets d'estudiants... vaja, que les fotos de la Universitat van ser, novament, des de fora.

Tot seguit ens vam adreçar a l'Estadi Olímpic, el que es va fer servir per Moscou 1980 i vam descobrir que la vil·la olímpica està totalment abandonada, excepte l'estadi, que és utilitzat pels partits de futbol del CSKA de Moscou.

Molt proper a l'estadi teníem la visita següent, el cementiri Novodevichy, que acull quasi 200 personalitats polítiques, literàries, esportives, militars i de molts àmbits de l'antiga URSS i de l'actual Rússia. L'objectiu era trobar la tomba de l'Alexandra Kollontai i finalment ho vam aconseguir!.

El dia tenia encara l'objectiu pendent, etre d'altres, de recollir els nostres papers d'immigrants legals. Primerament ens vam adreçar al monument de Iuri Gagarin i això ens va permetre veure les estatues d'en Iuri Gagarin i de la Valentina Tereixkova, així com el coet que s'enlairà fins a 107 metres d'alçada. Això sí, vam trobar molt injust que en Gagarin i la Valentina tinguéssin els seus busts per ser el primer home i la primera dona en arribar a l'espai i no en tingués una la gosseta Laika, el primer animal que ho va aconseguir. Una veritable injustícia que el govern rús hauria d'esmenar!.

Després vam anar a recollir els nostres papers. Amb això s'acabaria el dia, amb la consideració d'immigrants legals tot estava arreglat per seguir el viatge amb tranquil·litat. Vam anar a comprar quelcom per sopar i el dia va acabar a l'apartament.

Imatge de Sant Basili

El dia va començar amb un canvi de plans, no voliem veure el Kremlin sota la pluja i per això vam decidir visitar el Museu d'Història Contemporània

Això ens va ocupar tot el matí però repetir aquesta visita em va semblar molt constructiu. Són maneres de veure el món diferents a les que ens ensenyen els nostres llibres d'història.

Després de la visita cultural vam fer de turísta típic. Vam anar a veure la façana del Teatre Bolshoi (encara en obres), els grans magatzems TSUM i la Plaça Roja, Sant Basili, els grans magatzems GUM, el canvi de guàrdia del soldat desconegut (que es fa cada hora a les hores en punt, excepte a l'hivern que es fa cada mitja hora), l'Hotel Nacional (on s'allotjaven els membres del Comité del Partit Comunista quan es reunien a Moscou), fer-nos fotos a totes i cadascuna de les ciutats recuperades per Stalin durant la II Guerra Mundial i la Duma...

Aquest va ser un dia amb poc per explicar, ja que explicar llocs molt i molt turístics no aporta gaire, més enllà de que no es pot anar a Moscou i no visitar aquests espais. Són llocs imprescindibles com a turista, òbviament, però hi ha llocs més interessants de ser explicats.

Seguints els plans previstos anem cap al Museu de la Gran Guerra Patriòtica, aquesta no és altra que l'anomenada II Guerra Mundial, però com a la primera els soviètics no van "pringar" doncs per a ells aquesta és la seva Gran Guerra Patriòtica!. Per arribar-hi vam anar, aquest cop sí, a l'estació de metro més profunda de Moscou, que no del món que està a Sant Petersburg. Es tracta de Park Povedy. Tot just sortir del metro ens vam trobar un petit Arc del Triomf, no pas perquè sigui petit, sinó perquè els habitatges del voltant el fan petit.

He de confesar que aquest museu és molt xulo. Tot i tractar-se d'un museu militar té una manera de presentar la realitat des d'un punt de vista molt històric i polític... que les guerres, no cal oblidar-ho, són conseqüència de la política i passen sempre a la història. Algunes de les coses que més m'agraden són la taula on es va signar el Tractat de Teheran, o la taula d'Stalin, els objectes dels Partizans o les escales que porten al Hall de la Victòria que recorda a totes les víctimes d'aquesta guerra.

Després de dinar a una de les guinguetes del Parc Povedy (molt recomanable!!!), vam tornar al Vernisazh, però aquesta vegada l'objectiu era visitar el petit, però divertit i interessant Museu del Vodka, un petit espai on veure, i beure, algunes curiositats com pot ser l'ampolla dedicada al creador de la famosa Kalashnikov o la marca dedicada a Boris Ieltsin, un dels més grans bevedors de vodka, per no parlar de la medalla del vodka: mentre els catalans perdíem els drets nacionals el 1714 els russos donaven una medalla a qui tingués més vodka. Petites diferències històriques, oi?.

Estàtues recuperades de l'antiga URSS

Vam anar a visitar un petit jardí molt desconegut, però interessant. No tinc gaire clar com es diu, però que per les seves estàtues, recuperades després de la caiguda de la Unió Soviètica, no en queden gaire exemplars. Des de dins el propi jardí, al qual s'han de pagar 100 rubles per accedir-hi, es pot veure de ben aprop l'estatua de Pere I el Gran.

Sortint del jardí vam voler visitar la fàbrica de xocolata Octubre Vermell, la més famosa de l'antiga Unió Soviètica, però que ara ja està tancada i amb l'edifici pendent de ser llogat. Ens va tocar conformar-nos en veure un rètol amb la marca Octubre Vermell que passarà, segurament en breu, a la història i a l'oblit.

Com ho teniem molt aprop també vam fer l'obligada visita a la Catedral del Crist Redemptor, derrumbada per Stalin per construir una enorme estatua de Lenin que finalment no es va fer per problemes de consistència del terreny i que va ser reconstruida el 1995 per l'esglèsia ortodoxe.

Abans de sopar al restaurant Kruzhka (quins records!!!) vam anar a visitar l'estany del Patriarca, on a l'hivern els moscovites patinen sobre un llac glaçat i a l'estiu fan botellón. El Kruzhka, juntament amb el My-My, són molt barats i és obligatori anar-hi a sopar. Al primer cal beure cervesa, de la seva marca, i al segon es poden menjar plats típics a preus molt baixos.

El dia va acabar amb una visita a darrera hora del dia a diverses estacions de metro. Cal dir que per visitar, i fotografiar, el metro amb calma i sense bronques, la millor hora és entre les 11 de la nit fins que tanca a la 1 de la matinada.

El dia començà provant d'anar a un dels llocs que la Txell va posar a la llista de novetats: Sergiev Posad, un petit poble que és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El repte era complicat, perquè implicava agafar un tren. Dit així sembla molt senzill, però si et trobes a un país que no és el teu, que no parlen cap dels nostres idiomes i que la nostra capacitat lingüística en rus no ens ajudava gaire.

El primer que calia era trobar l'estació, bé les estacions, ja que per anar-hi ens calia agafar un tren que surt d'una estació que comparteix espai amb dues més. La dificultat era, doncs, saber quina de les tres estacions ens calia per arribar-hi, o això ens pensàvem, ja que primer calia trobar les estacions!.

Després de voltar una bona estona i rebre les, encertades, indicacions d'una venedora ambulant, vam arribar-hi!!!!.

Imatge de la primera estació

A la primera estació, enorme, ens hi vam estar ben bé mitja hora, sense èxit. Ningú semblava parlar anglès i la gentada que hi havia no ajudava i encara menys els, suposats, serveis d'informació que ens vam trobar. Vam decidir-nos a voltar per la plaça que es trobava al voltant de les dues altres estacions, òbviament amb en Lenin presidint-la!, però això no ens va ajudar i vam entrar a la segona de les estacions i la gentada també era impressionant, i el tamany encara més. I el sistema informatiu era més modern, però igual d'inútil per a nosaltres!, per tant vam optar per anar a la tercera de les estacions. Vam entrar a la tercera estació i tampoc ens en vam sortir, només vam ser capaços d'entendre que la primera estació era de rodalies (uns 300 km), la segona mitja distància i la tercera llarga distància (arribava fins a Helsinki!). Així doncs vam fracassar...

Tot plegat ja era migdia i vam decidir anar a dinar a l'apartament. Vam anar al supermercat i vam confondre la nata líquida amb la llet agre, un suculent menjar dels moscovites, però no per a nosaltres!!.

Després de dinar vam procedir a la fase de investigació de l'edifici del nostre apartament i de l'entorn. En general l'edifici tenia de tot i amb molta dignitat!. Vam pujar els 17, sí 17!!!, pisos de l'edifici amb ascensor per anar baixant a peu. Va ser divertit imaginar com era aquell edifici en la seva màxima esplendor!!!.

Els voltants de l'edifici ens van oferir petites sorpreses: la primera descobrir que el mateix edifici disposava de supermercat propi i la segona va ser descobrir que just darrere de l'edifici hi havia una ambaixada. Fins aquí cap problema, però la gràcia va ser descobrir que la bandera era de l'estat palestí!!, un estat no reconegut per la comunitat internacional i que té ambaixada pròpia a Moscou!!!.

Avui ens disposem a passar un dia al centre històric de la ciutat de Moscou.

Comencem el dia amb la visita al mausoleu de Vladimir Lenin, òbviament després d'una llarga cua, això sí endreçada i silenciosa, sota una fina pluja que obliga a obrir els paraigües. Mentre esperem podem gaudir de veure el canvi de guàrdia i així ens estalviem una espera més. Cal dir que ja som uns professionals de visitar a Lenin: sabem que no podem entrar amb bosses ni càmeres ni mòbils i que cal deixar-ho tot a la consigna, per tant ens desdoblem: una fa cua i els altres dos donem les bosses... quina professionalitat!.

La seu del KGB

La cua també ens permet veure la preparació d'una mini manifestació amb una vintena de persones que passaran el matí davant del Mausoleu de Lenin. Després del corresponent homenatge puc dir que les sensacions van ser diferents a l'any anterior: no em va semblar un espai tant ofegant, això sí, igual de solemne!.

Després vam optar per anar al Kremlin, però primer vam dinar a un japonès. L'aspecte positiu del dinar va ser que era força bo i molt econòmic, fins i tot per tractar-se d'un restaurant davant del Kremlin. I la part negativa? eren molt lents, radicalment lents!!!.

Vam entrar al Kremlin i vam fer les visites de rigor: façana del Senat, enguany sense bronca dels militars!, el gran canó del Tsar, la campana del Tsar i la plaça de les catedrals, enguany sense llaunes d'obres!!!. Una gran millora respecte l'any passat!!!. La novetat d'enguany de la visita al Kremlin va ser la visita a l'Armeria. No us enganyeu!, no és un museu d'armes, sinó que és un museu de carros de cavalls de l'època dels tsars, vestimentes i altres objectes. D'armes? ben poques... molt poques!!.

Finalment, en sortir del Kremlin vam decidir anar a Lubyanka, la seu de l'antic KGB, tot i saber que el museu encara estarà dos anys més tancat (no preveuen obrir-lo fins el 2011 o 2012).

Darrer dia a la capital russa. L'endemà seria un dia ple d'avions i trasllats.

Així doncs la Laia i jo vam passar el matí fora, vam optar per fer una visita repetida, al Platform Mark. Va ser una visita diferent, ja que no ens va sorprendre el que vam trobar, ja ens ho coneixiem!!, per això va ser més una visita de compres que de conèixer el lloc. A més, ja no ens vam perdre i això ajuda!!!. Per anar-hi vam agafar un dels autobusos alternatius on una senyora ens va preguntar d'on erem, en dir "Barcelona" ens va respondre que tenia una germana vivint a Alemanya....encara no ho entenem, la veritat!.

La fàbrica de xocolata des del riu

Després de passar el matí fora i dinar amb la Txell a l'apartament vam anar a fer una de les activitats pendents de l'any anterior: passeig en barca pel riu Moskva. Ens va costar una mica trobar-ho, però no tant com en altres casos (ja som uns perfectes moscovites). El petit vaixell que fae el passeig pel riu moscovita estava ple i ens va costar trobar lloc.

La visita no ens va aportar novetats, però sí un diferent punt de vista. Vam tornar a veure la residència presidencial, la Universitat, l'estadi olímpic, la fàbrica de xocolata, l'estàtua de Pere I el Gran, el Crist Redemptor, el Kremlin i el parc d'atraccions del Gorky Park en funcionament.

I el moment anecdòtic: un dels tripulants del vaixell ens va dir no-se-què en rus i va marxar en veure que no l'enteniem. Així que la segona opció, segon noi, va ser comunicar-se en rus!!!, no ens vam acabar d'entendre, tot i que vam intuir que ens demanava on baixaríem, ja que la ruta amb vaixell té parades!. Semblava que no volien fer el recorregut sencer i vam baixar, amb el vaixell en marxa. Això va implicar, òbviament, perdre'ns... Vam preguntar a una parelleta de joves moscovites com podiem trobar el metro i van decidir acompanyar-nos!. Una amabilitat impressionant!.

Finalment vam arribar a l'apartament... darrera nit. L'endemà tot el dia amunt i avall!.

El darrer dia de les vacances no és gaire llarg d'explicar. De fet no hi ha res a explicar més enllà de dir-vos que si teniu gana a l'aeroport de Domodedovo, l'aeroport moscovita, i voleu demanar una napolitana, no us hi mateu... heu de demanar un croissant!!!.

Com a anècdota més interessant ens va alegrar que un assistent de la companyia aèria suïssa parles un català més que correcte i que fos la primera llengua en adreçar-se al passatge!!! i això que, pel nom, el noi semblava ser un suís del cantó alemany!!.

Doncs res, amb això finalitza el nostre segon viatge a Moscou, amb la promesa que ens vam fer la Laia i jo que l'any vinent no hi tornarem... seria molt difícil explicar perquè anem tres anys seguits a Moscou, oi?. Vaja, que tornar segur que hi tornarem, però hauran de passar un bon grapat d'anys!!!.