Relat d'un viatge a la península de Kamtxatka

El primer dia volem de Barcelona a Moscou en un Airbus A-320 de l'Aeroflot. Bona part dels passatgers són russos que tornen de les vacances. El vol dura unes quatre hores i mitja fins a l'aeroport de Sheremetyevo de Moscou. Passem la nit en un hotel gairebé de luxe, en un barri perifèric de Moscou, contractat a la mateixa agència de viatges que ens ha trobat els vols.

Al dia següent, cap al migdia ja som un altre cop a l'aeroport de Sheremetyevo, en una terminal molt més petita que la d'ahir. El vol de Moscou fins a la ciutat de Petropavlovsk, ja en la península de Kamtxatka, dura unes nou hores i cal afegir-hi una diferència horària de nou hores més. El trajecte es fa sobrevolant l'àrtic.

A Kamtxatka és núvol i hi ha 12 graus de temperatura. Abans d'iniciar el descens a Petropavlovsk gaudim de magnífiques vistes dels cims nevats dels volcans sobresortint del mar de núvols. L'aeroport de Petropavlovsk conserva moltes instal·lacions militars. Posem el rellotge a l'hora local: 8.45 h.

Petropavlovsk

Gairebé a peu de pista ens esperen la responsable de l'agència russa amb qui havíem fet tota la gestió per internet i la Maria, que és la traductora.

Recuperades les motxilles, ens porten amb autobús fins a la ciutat, que és a mitja hora. Pel camí es posa a ploure. No estan tenint un bon estiu pel que fa al temps, però a l'interior és millor que no pas a la costa.

Les habitacions de l'hotel Avacha, que no és precisament cèntric, són correctes i netes, amb una lleugera olor de fumat i detalls xocants com la televisió damunt la nevera.

Un cop desfet l'equipatge creuem la carretera per visitar un extens mercat de parades de fusta. Tenen molts articles de pell, incloent-hi els típics casquets russos.

A quarts de dotze encara hi ha poca animació, però el tenen obert fins a les set de la tarda. A banda del mercat, el barri no ofereix gaires atractius. Al carrer, els autobusos són coreans, probablement de segona mà, i molts cotxes són japonesos, amb el volant a la dreta.

A tres quarts d'una tornem a l'hotel, ja que hem quedat amb el guia, el Kostya, per a una xerrada preliminar. Allà coneixem els nostres companys de viatge.

El guia ens ensenya fotos de la ruta que farem -ens sorprèn la quantitat de neu- i comenta aspectes de seguretat i d'equip necessari. Ens queda clar que si se'ns apropa un ós no li hem de mirar als ulls.

Després de dinar, ens porten a voltar amb el bus. L'excursió consisteix en visitar els monuments de Petropavlovsk, que resulten ser una avorrida i lletja col·lecció de monòlits commemoratius de personatges i guerres, amb especial protagonisme per a la de Crimea.

Al vespre notem el jetlag i el cansament.

Ens llevem amb el dia totalment tapat i boirós. La d'avui serà l'última dutxa en molts dies.

A les nou ens enfilem a un camió que ens transporta als deu viatgers, el Kostya, la Maria, la Yelena (que és la cuinera) i cinc portadors, quatre dels quals són nois molt joves. Alguns d'ells, igual que el Sergei (el conductor), porten roba militar, que és barata i resistent als mosquits.

Quan ens allunyem de la ciutat el temps millora i veiem el sol i alguns volcans. A tres quarts d'onze parem a Sokotxi, a una àrea de servei bastant precària. Circulem entre boscos de bedolls, després la vall s'eixampla i, prop de Mílkovo, la carretera torna a ser asfaltada i els camps estan cultivats. Al pont del riu Kamtxatka (que més tard tornarem a travessar amb barcassa) hi ha un control policial.

A tres quarts de dues som a Mílkovo, població petita i lletja. Dinem dins un menjador que sembla una sala de festes. L'àpat inclou una sopa típica russa, el borxt. El cafè, servit en una tassa gran, és aigualit i ensucrat. Valdrà més beure te a partir d'ara. Després de dinar caminem una mica pel poble, que també té un mercat semblant al de Petropavlovsk, però més petit. Fa calor. A les tres som de nou a la carretera i el trajecte continua molta estona per una plana boscosa.

A les cinc hem arribat al lloc on hi ha la barcassa que creua el riu Kamtxatka. Durant l'hora d'espera tenim el primer contacte amb els mosquits siberians. A la represa, es veu ja el massís del Kliutxevskoi, cap on ens dirigim.

A dos quarts de set som a Kozirievsk, anunciat com l'última botiga, que és un establiment petit on encara tenen un àbac. El poble, tot de fusta, és més graciós que els anteriors i ens recorda les pel·lícules de l'oest.

Cinc minuts més tard, quan hem enfilat per un pista forestal infame, el camió es cala. Baixem per ser rebuts per un núvol de mosquits. Cent metres més enllà establim el primer campament, tocant d'un llac. El Relec comença a córrer com l'aigua i tothom qui té mosquitera se la posa. Ens reparteixen les tendes, iglús de dues places, bastant nous. El personal dorm en una tenda gran que servirà també de menjador quan les condicions no permetin menjar a l'aire lliure (com per exemple avui, per culpa dels insectes).

No fa gens de fred. A dos quarts de deu contemplem la posta de sol i seguidament sopem: arròs, amanida i salmó. Havent sopat anem a dormir: per sort, dins les tendes no hi entren els mosquits (i els pocs que entren en obrir són fàcils d'eliminar).

Després d'esmorzar, a les nou ja ens posem en marxa. Pugem per la pista forestal escombrant les branques de bedolls. Posteriorment la vegetació canvia a coníferes i la pista és encara pitjor, però sembla que tant el camió com el conductor hi estan força avesats.

A tres quarts d'onze ens aturem al cim d'un turó, amb un vista espectacular sobre el volcà Tolbatxik. Quan la ruta deixa el bosc, les vistes són encara més impressionants.

Volcans Kopyto

En una altra parada veiem el primer suslik (Spermophilus parryi), esquirol de terra característic de la regió.

A mig quart d'una arribem al final del trajecte motoritzat, un altiplà amb un petit llac i vistes espectaculars dels volcans del voltant, que el programa anomena Kopyto mountain.

Estem a uns 1.300 m. d'alçada. Fa calor, però els mosquits no ens permeten destapar-nos gaire. Esperem mentre descarreguen el camió i fan el dinar, que a les dues ja és a punt.

Després, mentre els portadors es reparteixen el pes i s'organitzen les enormes motxilles, apareixen núvols i s'alça un airet que s'enduu bona part dels mosquits. A les quatre menys vint, finalment, ens posem a caminar, en direcció sud, a un ritme molt tranquil. Fem parades cada mitja hora.

A dos quarts de sis hem sortit a una vall des d'on es veu la resta d'etapa que farem avui i el camí de demà, tal com ens indica el Kostya. Deixem una estona les motxilles per anar a veure unes roques curioses, que són un dic de lava. Mentrestant, els portadors tenen temps d'arribar (van més lents per culpa del pes).

Poc abans de les set, després dels últims vint-i-cinc minuts de ruta i de travessar el torrent Baraniy, acampem a una plana d'herba presidida pel majestuós Tolbatxik. Aquest volcà està format per un cim més agut i una planície, que en realitat són dos volcans, l'Ostry Tolbatxik i el Plosky Tolbatxik.

Sembla que d'entrada hi ha menys mosquits que ahir, però quan sopem, avui fora de la tenda gran, ens acribillen. Ens retirem a dormir a dos quarts d'onze, quan s'acaba la llum.

A les set del matí encara no hi ha gaire mosquits i el torrent és prou a prop per poder-nos rentar. Prop del campament es poden contemplar susliks i diversos ocells, entre ells algun trencanous (Nucifraga caryocatactes).

A les vuit esmorzem una mena de crêpes farcides, que anomenen blimis. Abans de sortir, el guia comenta que anirem una mica més lluny del previst en el programa, retallant part de l'etapa de demà, i que acamparem en funció d'on trobem aigua. S'alça aire i s'emporta els mosquits. Entre que desmunten la cuina i la tenda, cremen les deixalles i es reorganitzen l'equipatge, sortim a les deu tocades.

A tres quarts d'onze fem una primera parada per fer fotos, sobretot del trio imponent que formen els cims del Kliutxevskoi, el Kamen i el Bezymianny.

Avui, les tirades són una mica més llargues (d'uns quaranta-cinc minuts). A dos quarts d'una arribem al punt on es creua el riu Studenaya. Per travessar-lo, ens deixen unes bótes de pescador i ens acompanyen del bracet, un a un.

Ja a l'altra riba, mentre preparen el dinar, fem una petita excursió fins a un engorjat relativament petit, però interessant, que hi ha més avall, on l'aigua ha foradat les roques volcàniques en un avenc profund.

Han crescut nuvolades. A tres quarts de quatre reprenem la marxa en direcció a un cim que anomenen Povorotnaya (i que és un dels cràters "fills" del Zimina).

Poc després de les cinc, acampem en una zona de tundra, a una alçada semblant a la d'ahir, uns 1.300 metres, i la bona notícia és que gairebé s'han acabat els mosquits.

Tenim temps lliure fins a dos quarts de vuit, l'hora de sopar. Després de sopar, passegem i esperem la posta de sol, que tenyeix els volcans de colors taronges i rosats. Ens fiquem a les tendes a quarts d'onze. Estem a 8ºC.

Ens llevem a 5 graus de temperatura. El Bezymianny, amb el fred, sembla que tregui més fum. L'esmorzar és a les vuit. Ens hem acostumat ja a la hot water que tant serveix per fer el te com per rentar després els plats. Sense sabó, descobrim el poder desengreixant de la sorra volcànica.

A les deu ens posem en marxa, caminem mitja hora llarga de pujada i ens aturem per fer fotos dels cims que tenim a l'esquerra: Uskovski i Kristovski. Poc després trepitgem la primera neu de la ruta i a dos quarts de dotze descansem al costat d'un riuet. En diuen Rasmuívaixni, que vol dir barranc o rambla. Més endavant trobem rastres d'óssos.

A la una parem per dinar al final d'una esplanada polsosa. Hi ha restes de pell i pelatge de rens i força rastres d'ós. El sol s'ha amagat i fa un aire fred. Mentre preparen l'àpat caminem fins a unes interessants formacions de basalt que anomenen palinitza, que significa capses de llumins. Veiem de prop una marmota.

El cel s'ha tapat cada cop més i, quan tornem a caminar, a un quart de tres, ja plou. Enfilem a bon pas la collada de Bezymianny. De baixada veiem, de lluny, un ós travessant la vall que queda a mà dreta.

Després de travessar encara un altre petit coll de sorra negra, arribem a les cinc a Plotina, camp base a 1.431 metres. Hi ha un petit refugi que serveix de cuina, menjador i dormitori de l'equip. Nosaltres plantem les tendes. Mentrestant ha sortit un sol indecís.

Sopem a dos quarts de vuit dins la cabana, que resulta acollidora de cara a poder fer una mica de sobretaula. El Kostya explica que demà pujarem el Bezymianny. A les nou es posa a ploure altre cop i ens retirem a les tendes.

Pujant al cim del Bezymianny

Durant la nit ha plogut, però mentre ens mengem els ous remenats de l'esmorzar es va obrint. Ens donen un petit paquet de provisions per a la pujada (bàsicament galetes) i a les vuit i vint tirem amunt, a pujar el cim del Bezymianny.

El ritme és suau però constant, igual en pla que en pujada, i en una hora avancem força, abans de la primera parada.

Després travessem terreny variat: tartera de grans roques, alguna clapa de neu dura, i la sorra i grava volcànica.

A les onze menys vint, en una nova parada, el cim ja es veu emboirat, però per sota encara podem contemplar paisatge.

Segons l'altímetre estem a 2.100 metres. Fem un mos. Puja boira a glopades. A les dotze fem una nova parada, quan ja fa estona que trepitgem neu barrejada amb la sorra.

Una hora més tard fem cim, a més de 2-800 metres, però no es veu res per culpa de la boira. Bastant frustrant, després d'haver vist la fumarola els dies anteriors.

Fa fred, i per això al cap de deu minuts ja tirem avall. Ho fem enmig d'una petita tempesta de neu, però per sort el terreny és còmode per baixar-lo com una tartera, clavant els talons.

A un quart de tres deixem la boira enrere i quinze minuts després parem, amb el temps més encalmat i més vista, a fer un mos. A partir d'aquí no seguim el mateix camí de la pujada i travessem un tram pintoresc de roques abans de fer un altre descans a tres quarts de quatre.

Arribem al campament a tres quarts de cinc, sota la pluja. La sort que havíem tingut amb el temps, avui finalment ens ha abandonat. Ens espera un àpat amb amanida d'algues i sopa de verdura.

Xerrem una estona i ens comenten els diversos plans per als propers dies, en funció del temps. Si demà millora farem l'excursió a la falda del Zimina, però el Kostya és pessimista. En tot cas, demà passat deixarem Plotina.

A un quart de set sortim i encara plou. Descansem a les tendes fins a dos quarts de nou, quan fem un sopar que més aviat és un esmorzar (cereals i llet). Després de la sobretaula encara plou, i ens retirem a dormir a les deu.

Ha plogut tota la nit i segueix plovent quan ens llevem. Les tendes no calen però la humitat comença a condensar-s'hi. Esmorzem a les vuit el sopar d'ahir, pasta i una mena de pernil cuit. La Maria diu que el clima és aquí molt plujós per influència oceànica.

La gent es dispersa una estona. No para de ploure i a les onze ja som tots a la cabana, prenent te i matant el temps. A les dues dinem ensaladilla i sopa d'ordi. Encara plou.

A quarts de quatre tothom es retira a fer migdiada o passar el temps a les tendes. A dos quarts de vuit sopem puré, salsitxes tipus Frankfurt i, de postres, una mena de bunyols fregits anomenats lipioixki, que suquem en melmelada.

Mentrestant, a fora, no solament segueix plovent sinó que ha baixat la boira, força densa. Per acabar-ho d'adobar s'embussa la xemeneia del refugi i s'omple de fum.

Quan aconsegueixen desembussar-la, enfilant-se a la teulada, continuem la sobretaula fins a tres quarts de deu. Hem tingut trenta hores seguides de pluja, però sembla que està parant.

Tota la nit ha aguantat sense ploure, però a dos quarts de vuit un ruixat ens recorda que encara som a Plotina. Recollim les tendes sota el plugim i la boira, amb el dits que queden balbs de tocar el metall fred dels pals. Quan som a punt de sortir, però, apareix un retall de cel blau.

La boira va alçant-se o, més ben dit, l'anem deixant enrera mentre avancem per la vall on l'altre dia vam veure l'ós, ja que no sortirem per la collada de Bezymianny sinó per la de Plotina. A dos quarts de dotze fem un descans abans d'enfilar el pas.

A dos quarts d'una fem una nova parada, després d'haver vist, lluny a la dreta, Palinitza. La nuvolada ens persegueix però el paratge és preciós, amb el cràter Júpiter com a principal atractiu. A un quart de dues parem a dinar a una mena de petit mar de cendra, esquitxat de petites illes amb vegetació, un indret realment pintoresc.

Dinem una densa i reconfortant sopa de fideus i a les tres, sense temps lliure, ens tornem a enfilar cap a una nova collada, la Tolbatxinsky. A l'esquerra tenim el Zimina, que se'ns havia amagat els dies anteriors. Després veiem dues marmotes. A mesura que baixem fa menys fred i apareix algun mosquit, però no gaires.

A dos quarts de cinc fem una parada i el guia decideix acampar aquí mateix, a l'altra banda del turó. És el lloc més accidentat on hem plantat tendes, costa trobar dos pams sense bonys. Es mantenen núvols baixos però l'aire asseca bastant ràpid les tendes i tot el que estenem.

Gaudim de temps lliure mentre passen nuvolades i, de tant en tant, un raig de sol (i també alguna gota).

Sopem a dos quarts de vuit a la tenda gran. Ens donen, acompanyant el tall, una plat de fajol Els russos en diuen grixca i el porten assecat en unes bosses que posen directament a bullir. Mentrestant es posa a ploure altre cop, però para de seguida.

Havent sopat ens porten d'excursió fins a una cascada propera.

Ens despertem amb núvols, alguna clapa blava, vista de l'Udinà i fred viu. Mentre esmorzem ens informen que passarem la propera nit a Tolud i les tres següents a Lunokhodxikov.

A tres quarts de deu sortim, per recórrer un terreny bàsicament herbós i ondulat. Està tapat, però a la dreta s'obre una finestra de cel blau.

Campament al Tolud

La cuinera es dedica a collir bolets per al sopar.

A les onze surt el sol. El camí va pujant progres-sivament, travessant freqüents torrenteres, i fem diverses parades abans d'arribar dalt del llarg coll de Tolud, on parem a dinar a tres quarts de dues.

A les quatre comencem a caminar de nou, però al cap de tres quarts d'hora fem un stop for second lunch aprofitant la gran quantitat de nabius que hi ha.

Passades les cinc, veiem els primers arbusts en molts dies i també les primeres persones. A mesura que augmenta la vegetació, tornen a aparèixer alguns mosquits, però res greu.

A les sis i vint, després d'haver caminat una bona estona pel fons d'una de les torrenteres i d'haver vist petjades d'ós recents, arribem a la cabana de Tolud (el nom és format per les primeres lletres de Tolbatxik i Udinà).

Aquí acampa també el grupet de gent que hem vist abans, una parella i el seu guia, amb els quals coincidirem també els propers dies. Fa sol i bona temperatura, que ens permet baixar a rentar-nos al riu, un plaer després de tants dies.

La cabana és més gran que la de Plotina. Aquí cuinen a fora, amb llenya. També hi ha molts nabius pel voltant del campament. Sopem a les nou, a la cabana, un suculent plat combinat que inclou els bolets collits al matí. Diuen que avui hem caminat 17 quilòmetres.

A les deu els volcans Tolbatxik i Zimina s'han deixat veure, finalment, els mosquits han desaparegut del tot i els russos fan tertúlia a la vora del foc.

Fa un dia esplèndid i, després d'esmorzar, pleguem tendes i motxilles amb el sol apareixent sobre l'Udinà i un cel quasi totalment blau.

Sortim a les deu, quan acaben de cremar les deixalles. Tan bon punt guanyem alçada, la vegetació comença a desaparèixer i tornem a un paisatge semblant al que teníem camí de Plotina. Fins a les onze i vint no fem la primera parada.

Passades les dotze el terreny és de sorra negra amb herba i algunes flors que destaquen sobre el color de cendra. Després es va fent més desèrtic. A un quart de dues fem un mos, perquè avui dinarem tard.

A les tres i deu arribem a la base de Lunokhodxikov, que oficialment rep el nom de Leningradska i on, anys enrera, havien provat el primer vehicle lunar soviètic, el Lunokhod-1. Consta de diverses cases de fusta.

El grupet que hi havia a Tolud planta tendes al costat de les nostres i, al cap d'una estona, apareix fins i tot un camió amb turistes, canalla inclosa. Comparat amb els dies anteriors, això sembla la Rambla!.

La placidesa de la tarda és aprofitada per passejar, pintar, fer fotos i descansar, segons les preferències de cadascú.

A les nou gaudim d'una llum de posta increïble, amb els raigs de sol filtrats pels núvols damunt la taiga llunyana i una tonalitat vermella intensa sobre el campament i les persones, que permet fer fotos de portada de disc.

Ens despertem animats per un cel netíssim, amb 5 graus de temperatura i un plat de spaghetti per esmorzar. A mig quart de vuit ja tirem amunt cap al Tolbatxik. Anem a bon ritme i no parem fins a dos quarts de deu, passat el primer con de grava.

Anem fent parades de deu minuts i tirades d'una hora. A les dotze ja estem en zona de neu, s'ha ennuvolat i comença a nevar. Quan, deu minuts abans de la una, tornem a parar per reagrupar-nos i menjar una mica, deixa de nevar i la boira comença a obrir-se.

Aviat el sol pica de valent i, poc després d'engegar de nou, hem de parar un moment per treure'ns roba. Tenim el cim a la vista, ja.

Cràter del Tolbatxik

Entre dos i tres quarts de tres arribem al cim del Tolbatxik, per trobar-nos amb un immens cràter que talla l'alè.

Som a uns 2.900 m. d'alçada i, quan els núvols tapen el sol, notem el fred i comprovem que estem lleugerament sota els zero graus. Aquest cop, però, ens estem a dalt una bona estona, aprofitant una millor visibilitat que no pas el dia del Bezymianny (de tota manera, avui tampoc veiem la vall).

A les 15:30 iniciem el descens, que té trams nevats on gairebé esquiem. Fem una primera parada a les 16:45 i la següent, ja a les sis, on havíem fet la primera pujant.

Poc abans de les set arribem a la base. Han estat més d'onze hores, uns 1.600 metres de desnivell i, segons el Kostya, més de 28 km de recorregut.

Sopem a dos quarts de vuit. A les deu anem a dormir, després de gaudir encara una estona del capvespre.

El camió va arribar ahir a les onze de la nit i ens durà, després d'esmorzar, d'excursió als cons volcànics nous, apareguts arran d'una erupció l'any 1975. Mitja hora de trajecte per un paisatge marcià. Parem al costat d'un petit monument format per una gran bomba volcànica amb una placa que recorda els vulcanòlegs morts durant l'erupció.

A dos quarts de dotze ens hem enfilat al Cràter nº 2, que realment fa olor de nou. Els vapors sulfurosos surten de diversos forats i, mentre fem la volta completa a l'avenc, malgrat el pas constant de núvols baixos, podem gaudir de l'espectacle de colors, dominant el vermell i el groc. El termòmetre que clavem a terra, s'enfila de seguida fins als 130 graus.

Després pugem al cràter del costat, el Gorxkova. Aquest, rebentat per l'explosió i amb el riu de lava que baixa fins al límit del bosc, transmet molt més la sensació de violència natural desfermada. A dalt, l'aire que surt de les esquerdes és tan calent que no s'hi pot mantenir la mà més que uns pocs segons.

A les dues, després de deu minuts de camió, parem per dinar a una zona de pícnic enmig d'un bosc mort. Els arbres es van assecar, fa trenta anys, enterrats sota uns quants metres d'escòria volcànica.

L'indret està força equipat aprofitant l'abundor de fusta, fins i tot hi ha una comuna. La sensació de picnic in hell és reforçada per la instal·lació artística d'un tros d'helicòpter que s'havia estavellat a les rodalies.

El passeig entre els troncs morts permet veure com la nova vegetació va colonitzant el terreny.

Després fem deu minuts més de trajecte en camió, entre els turons de bosc mort, autèntiques muntanyes russes, fins a un cràter que anomenen l'Estrella, ja prop del límit de la taigà.

És un volcà petit i té la particularitat de conservar els tubs de lava, túnels i coves en els quals podem entrar, encara que, malauradament, no duem les llanternes.

A Lunokhodxikov tenim temps lliure fins a l'hora de sopar. Fa poc sol, però, i més fred que ahir i abans d'ahir. Ens expliquen que demà esmorzarem i marxarem d'hora per assegurar-nos el ferry de les onze.

Hi ha boira i fa fred. Després de plegar les tendes, mentre ens escalfem a la foguera, el cim del Tolbatxik se'ns apareix, fantasmagòric, per dir-nos adéu.

A un quart de nou el camió s'engega per emprendre una baixada distreta amb muntanyes russes, travessa de rius i pèrdua de fragments del paraxoc. Fem només dues parades breus, a la segona de les quals podem fer fotos de comiat amb el trio de volcans Ortxovtsky, Kliutxevskoy i Kamen.

A les onze menys deu som a la cua de la barcassa, però com que hi ha molts vehicles no podem creuar fins al segon viatge, al cap d'una hora. Fa molta calor.

A l'altra banda del riu ens espera un altre vehicle amb provisions i, allà mateix, aprofitant una taula de pícnic, fem un àpat abundant i variat on podem gaudir de verdura i fruita fresca.

A la una i vint-i-cinc som de nou al camió, camí d'Esso. L'altre vehicle torna a Petropavlovsk amb dos dels viatgers i tot l'equip del trekking excepte la traductora, que es queda amb nosaltres.

Fem una parada curta al costat del riu Bystraya, en un paisatge que s'assembla molt més al pirinenc, i a un quart de quatre arribem al poble d'Esso. És un nucli format per casetes de fusta, amb els carrers sense asfaltar.

Una de les casetes, amb gallines al pati, és el nostre private hotel i l'ocupem sencera. L'interior és molt acollidor, tot encatifat (cal entrar-hi descalç) i amb la calefacció engegada tot el sant dia. La tenen gratuïta: l'aigua termal escalfa tot el poble.

Després de dutxar-nos, sortim a passejar pel poble, que amb les seves cases i empostissats de fusta recorda, en algunes zones, un decorat de pel·lícula de l'oest.

Els jardins, molt florits, són d'estil salvatge, amb mates de fruites del bosc. Passem pel costat del museu, algunes botigues, un parell de bars i la piscina termal, on hi ha gent banyant-se.

A les vuit, de nou a l'hotel, coneixem el nostre guia local, el Dennis, que també és el bibliotecari i parla un anglès correctíssim. Ens explica coses del poble (segona reserva mundial d'aigua canalitzada després d'Islàndia), de l'excursió de demà i d'opcions alternatives, entre les quals la possibilitat de llogar un helicòpter.

El sopar, on recuperem l'ús de la forquilla, és excel·lent i inclou un deliciós salmó fumat. També hi ha cervesa i vodka comprats aquesta tarda. Ens n'anem a dormir cap a les onze.

A les vuit tenim a punt l'esmorzar que, com el sopar d'ahir, és de luxe. Tenim la sensació d'haver tornat a la civilització.

Ós prop d'Esso

Després d'una aproximació amb el camió, a les deu menys vint comencem a caminar pel bosc, riu amunt. Està núvol i hi ha mosquits.

El Dennis és capaç d'interpretar, a partir d'una foguera, que els nadius hi han estat el dia abans, cap on han anat i que han pescat salmons.

També ens parla de les plantes que trobem, entre elles deliciosos fruits morats que ell anomena en anglès honeysuckle (xuclamel).

De nabius n'hi ha tants, que antigament a Kozirievsk els destil·laven per fer-ne vi. Descobrim com es pesquen els salmons amb parany i veiem un esquirol negre.

La sorpresa del matí, però, és un ós que veiem a només una cinquantena de metres. El primer sorprès és el propi guia, que, bengala en mà, ens ordena agrupar-nos. Per sort, l'ós s'allunya. Sembla que és un exemplar jove, d'uns cinc anys.

A un quart d'una parem a un lloc obert on fa més vent i, per tant, no hi ha mosquits, tot i que és a tocar del riu. Ho aprofitem per dinar.

La conversa gira en part entorn de la possibilitat de muntar a la regió una indústria turística en condicions. Sembla que un dels problemes és la falta d'inversió pública en infrastructures (segons el Dennis, deguda en bona part a la corrupció política), que se suma a la dificultat de trobar inversors privats i a la falta de tradició associativa.

A dos quarts de dues ha començat a plovisquejar i tirem avall. En lloc de tornar pel riu, però, ho fem per la pista, on trobem les petjades de l'ós d'abans.

Continua la descoberta de la botànica local, com l'amanita muscaria, que aquí els indígenes utilitzen habitualment a l'hivern com a al·lucinogen (substituint l'alcohol, que no poden assimilar).

Hem de creuar un riu que de pujada havíem travessat amb el camió. Ho fem pel sistema local de les bótes d'aigua, aquí llençades de banda a banda ja que el riu és més estret i menys cabalós.

A un quart de sis arribem de nou a Esso. Després de sopar ens porten a un workshop que resulta ser d'un (ex)caçador que ens ensenya els seus trofeus i algunes artesanies, que se suposa que vol vendre, amb una llarguíssima i avorrida explicació sobre caça i pesca tradicional.

Abans d'anar a dormir, alguns veiem un vídeo sobre els evens (un dels pobles nadius) i les seves danses, presentat pel director del museu d'Esso, que visitarem demà.

Després d'esmorzar blimis i altres requisits, sortim a quarts de deu cap al museu. Ens rep l'Alexander, el director, tocant el pandero, però la visita comentada ens la fa una noia de faccions indígenes.

El museu d'Esso, que és exclusivament etnogràfic, parla sobretot de les cultures koriak i even, pobles indígenes que viuen a Kamtxatka. La visita és interessant i inclou una reconstrucció a mida natural d'una vivenda koriak.

A les dotze som a la biblioteca, on ens acull el Dennis. La biblioteca és pública, però des de fa uns anys ha deixat de rebre diners de l'estat i s'ha d'autofinançar, a través del lloguer de vídeos, organització d'activitats i un petit Museu de l'Ós. Veiem un vídeo del fotògraf rus Vitali Nikolaienko, especialista en óssos i una de les víctimes il·lustres d'aquests animals (l'altra és un fotògraf japonès que va ser atacat dins la seva tenda).

Evens d'Anavgai

Havent dinat sortim cap al poble d'Anavgai, per visitar un poblat even. Es troba a mitja hora en camió en direcció nord.

Una noia indígena, amb vestit típic i xancletes de color rosa, ens passeja per l'assentament mentre ens explica algunes tradicions.

Els nens tenen un campament apart dels adults, que ells mateixos han arranjat.

Sembla que les instal·lacions no són només per ensenyar-les als turistes, sinó que un grup té la intenció de passar-hi l'hivern, a la manera tradicional. Habitualment viuen a un poble modern, a l'altra banda del riu.

Actuen alternativament dos esbarts, un de grans (Nurguenek) i un de nens (Nuriakan).

Els balls són divertits i interessants, reprodueixen escenes de la vida quotidiana - caça, pesca, jocs tradicionals - i alguns imiten animals. Molts porten acompanyament només de pandero i els dansaires canten monosíl·labs o, en algun cas, fan petar la llengua.

Després de les danses prenem te i pastes dins un tipi, i una àvia ens contesta les preguntes que fem. Sembla que la intenció de tornar a viure a la manera tradicional inclou també la recuperació de la llengua pròpia, que els avis encara parlen però els pares han perdut. A la regió hi ha 1.400 evens i en total a Sibèria són uns 17.000.

El vol amb helicòpter estava previst a les sis però al final es posposa fins després de sopar. Encara fa una mica de sol i tot. Com ens havia dit el Dennis, volar en un helicòpter soviètic és una unforgettable experience (van ser els primers helicòpters amb pilot automàtic).

En tornar anem a la piscina termal. És una instal·lació pública i gratuïta que sempre està oberta, però el manteniment és mediocre. Ens hi quedem fins que ja s'ha fet de nit. És una sensació agradable i relaxant. Compartim l'espai amb diversos habitants del poble.

A les nou del matí marxem d'Esso, després dels corresponents adéus. Està núvol.

El viatge de tornada a Petropavlovsk es fa pesat, perquè ja coneixem la ruta. A un quart d'onze arribem a la carretera principal, que va cap al sud. Dues hores més tard trobem l'asfalt que anuncia Milkovo, a 300 km de Petropavlovsk. Dinem a la mateixa sala de ball que a l'anada.

Arribem a l'hotel de Petropavlovsk a les set. A les vuit tenim el sopar a punt al Colosseum, el restaurant-casino annex a l'hotel. A la mateixa sala estan celebrant dos banquets de casament simultàniament.

A dos quarts de vuit ens desperten. Després d'esmorzar, ens escapem un moment al mercat a comprar llaunes de salmó, caviar i cranc de Kamtxatka.

A les nou sortim en autobús cap a l'aeroport. A tres quarts de deu som a la primera cua, control d'equipatges. Embarquem puntualment i, després d'una estona llarga a la pista, ens enlairem a les dotze.

Avui, un cop ens allunyem de Petropavlovsk, no hi ha tants núvols, i podem veure el paisatge muntanyós de la part occidental de la península.

A un quart de dues, quan ens porten el dinar, hem creuat el mar d'Okhotsk i sobrevolem la Sibèria Oriental.

Toquem terra a l'aeroport de Sheremetyevo de Moscou poc abans de les nou del vespre nostres. L'hora de Moscou són les 11:55 del matí i fa sol.

A la una, recuperat per fi l'equipatge, sortim per esbrinar on hi ha el Shuttle que porta gratuïtament d'una terminal a l'altra, a uns quatre quilòmetres. Un cop a la terminal 2, tenim una llarga espera fins al vol següent (però almenys no haurem de fer nit a Moscou, com a l'anada).

Ens envolem a les vuit i deu del vespre, i toquem terra al Prat a dos quarts d'una, les 22:35 hora catalana.