Guia i diari d'un viatge de 12 dies a l'illa d'Irlanda

El vol de Ryanair va sortir puntualíssim de Barcelona i a les 9:50 hores (hora irlandesa, una menys que aquí) ja erem a l'aeroport de Dublín. Va costar una mica orientar-se per trobar la zona on estan els cotxes de lloguer, però ja se sap que totes les arribades a un lloc nou despisten molt.

Ja amb el cotxe vam posar rumb cap al nord, a la zona anomenada The Gobbins, una sèrie de penya-segats que es poden recórrer a través d'un pont a sobre del mar.

La idea inicial era fer la visita que comença a les 14:30 hores, l'última del dia, i en teoria hi havia temps de sobra per arribar perquè des de l'aeroport són 186 milles i en poc més de dues hores era factible fer-ho.

Tanmateix, vaig preferir no arriscar-me a comprar les entrades, ja que els primers moments de conducció per l'esquerra podien ser traumàtics i no volia afegir-hi els nervis per arribar puntuals, així que al final va ser aventurar-nos, si arribàvem a l'hora i hi havia lloc ens apuntaríem i si no faríem una volta a peu.

Va ser una bona pensada perquè ens vam entretenir més del previst i per quan vam arribar ja havia començat la ruta. El que jo no sabia era que la zona no es pot recórrer per lliure perquè es tracta d'un espai protegit, així que ens vam quedar sense veure-ho tampoc des de dalt.

A canvi en l'oficina d'informació del Parc ens van suggerir anar fins a Whitehead on, en teoria, el paisatge també era molt maco, però vam fer una volta per allà que no em va acabar d'entusiasmar. Em va saber greu perdre'm aquest espectacle natural, però era impossible fer-ho un altre dia perquè l'endemà ja estaríem molt lluny d'aquí.

Investigant per diferents webs vaig trobar que desviant-nos només una mica, a mig camí del següent destí, hi havia un lloc famós per haver sortir en la sèrie Joc de Trons: The Dark Hedges.

La veritat és que aquesta sèrie només la conec per referències, però les fotos que vaig veure em van ajudar a decidir-me a passar ni que fos una estona per allà. Com havíem de dormir de camí vaig trobar l'hotel The Hedges, a només cinc minuts de la carretera arbolada, en la població d'Stranocum.

Això també ens va permetre visitar The Dark Hedges després de sopar i l'endemà abans d'esmorzar, moments en els quals vam estar pràcticament sols, a diferència del que vaig llegir que passa a les hores centrals del dia, quan amb dificultats s'arriba a veure res per culpa de la gentada que fins aquí arriba a fer-se la foto de rigor i seguir camí.

La famosa avinguda de faigs de Dark Hedges (The Dark Hedges, comtat d'Antrim, Irlanda del Nord)

La veritat és que em va agradar molt aquesta carretera arbolada, té un encant i un misteri insuperables, sobretot de bon matí, el moment més aconsellable per passar-s'hi.

Després d'un esmorzar típicament irlandès (visca el colesterol !!), ens vam dirigir cap al nord en un trajecte que no va durar més de quinze minuts per travessar el Carrick-a-rede, un pont de corda de 20 metres que uneix terra ferma amb la illeta de Carrick i, un cop aquí, fer una petita volta.

La gràcia del lloc, apart de paisatgística, està en el fet que aquest petit pont es balanceja sovint i, segons sembla, no és apte per a tothom. He de dir que jo vaig passar-m'ho bé i no vaig veure a ningú que girés cua, però qui pateix de vertìgen millor que no s'acosti. I també suposo que si el temps no acompanya el deuen tancar perquè molt segur no semblava.

La tarifa per passar aquest pont i deixar el cotxe a l'aparcament és de 15,5 lliures per persona i s'ha d'escollir una franja horària d'arribada, però després un es pot quedar el temps que vulgui.

Nosaltres vam estar-hi més o menys dues hores, entretenint-nos tot el que vam voler i, sobretot, esperant que escampés la boira que, si bé per una banda li va donar un aire misteriós al pont i als penya-segats que l'envolten, per l'altra també va ser una mica empipadora perquè no vam poder gaudir totalment de les meravelloses vistes i de les extraordinàries formacions naturals. Però ja se sap que per aquelles latituds aquest clima és el normal.

Després de l'experiència del pont ens vam dirigir cap a la Calçada del Gegant, que està només a un quart d'hora en cotxe. Aquest lloc és sense dubte espectacular i va ser declarat Patrimoni de la Humanitat gràcies a les seves 40.000 roques de forma hexagonal que s'han de veure per creure que poden existir en la realitat.

En resum, un lloc imprescindible d'Irlanda del Nord i que justifica per si sol conduir fins aquí.

El preu de l'aparcament i les entrades és de 16,5 lliures per persona. Aquí també s'ha de escollir la franja horària d'arribada i està inclosa una audioguia on expliquen amb molta gràcia la llegenda del gegant que va causar aquestes formaciones i també la realitat cientìfica que, encara que no tan divertida, també és força interessant.

Les rutes per recórrer la zona són variades i, fins i tot, hi ha un autobús que porta des del Centre de Visitants fins al bell mig de la Calçada. Nosaltres vam baixar caminant en un agradable passeig.

Aquest va ser un dels llocs on vam notar la massificació turística, potser perquè eren les hores centrals del dia i els autocars procedents d'altres punts del país ja havíen tingut temps d'arribar. Al final la molèstia no és tanta, l'únic que després s'ha de tenir paciència per borrar la gent de les fotos.

Segons vaig llegir l'espai natural no el tanquen i és possible anar fora de les hores en que obra el Centre de visitants, però desconec si es pot aparcar allà mateix o, en cas contrari, on fer-ho.

Les curioses formacions rocoses de la Calçada del Gegant (The Giant's Causeways, comtat d'Antrim, Irlanda del Nord)

Una de les rutes més interessants és la que va vorejant els penya-segats i així es pot veure la Calçada des de dalt i també tenir una visió més àmplia del paisatge. Com que puja una mica no és molta gent la que puja i amb això també es guanya en tranquil·itat, però en realitat no és gens exigent i és apte per a tothom.

Entre caminades i fotos ens vam entretenir bastant i quan vam arribar al Castell de Dunluce, a només 10 minuts de la Calçada del Gegant, ja havíen tancat. Jo no tenia interés en visitar-lo, només en veure'l per fora i fer un parell de fotos en el seu entorn, però tot el recinte tanca i des de fora no es veu gairebé res.

A canvi el mirador de Magheracross, a només 2 minuts, ens va regalar unes vistes espectaculars del nord de la costa nord-irlandesa, amb uns penya-segats tan macos com els de la Calçada.

Acabades les visites del dia vam fer cap a l'hotel reservat a Portrush, una ciutat costanera amb unes platges enormes i un ambient molt familiar. Després de fer una bona volta vam intentar sopar, però a les 8 de la tarda ens vam trobar que ja no ens deixaven entrar a cap restaurant perquè era massa tard. A partir d'aquest dia a les set ja estàvem entaulats.

Aquest dia vam abandonar Irlanda del Nord i vam posar rumb cap al sud, ja en territori d'Irlanda, fins arribar a l'abadia de Kylemore. És una bona tirada de 212 milles i estimada en gairebé cinc hores de conducció, per la qual cosa sense entretenir-nos després d'esmorzar vam tirar cap allà.

La actual Abadia de Kylemore va ser concebuda com el castell d'una família adinerada del mitjans del segle XIX i, després de passar per diferents mans, durant la Primera Guerra Mundial la van agafar les monges benedictines que encara estan allà.

La visita a tot el recinte, jardins inclosos, val 17 euros per persona i són diners ben pagats perquè el lloc és una autèntica meravella.

Vista de l'Abadia de Kylemore (Connemara, comtat de Galway, Irlanda)

Es visita amb una audioguia l'interior del castell, on vivia aquesta família, amb un munt d'objectes tal i com estàven a la època. L'espai visitable no és gaire gran i es va fer molt agradable de recórrer.

Després ens vam acostar fins a la petita església neogòtica que, maularadament, estava en obres, i fins al mausoleu on estan enterrats els primers propietaris.

La història d'aquesta església està molt lligada a algunes llegendes sobre el lloc, ja que la va fer construir Mitchell Henry, el cap de família, després de la prematura mort de la seva dóna en un viatge per Egipte. És evident que aquesta història tan romàntica haurà provocat contes i fàbules a dojo, com ara els fantasmes del llac.

Per acabar ens vam acostar fins els jardins, un espai preciós i molt ben cuidat on fer un passeig és tot un plaer per la vista. D'anada vam agafar l'autobús gratuït perquè desconeixiem la distància però la tornada la vam fer a peu per una bonica carretera arbolada.

Tot plegat va ser una visita molt completa per passar un bon dia al que vam afegir el punt dolç amb el deliciós brownie fet per les monges.

Entre els kilòmetres de cotxe i la visita a tot el recinte de l'abadia de Kylemore no ens quedava res més a fer que anar cap a l'hotel, situat a Clifden, una ciutat propera que no em va semblar res de l'altre món, però a canvi és plena de bars i restaurants, així que era impossible quedar-se sense sopar com el dia anterior.

Una atra bona tirada de gairebé dues hores de carretera ens separava del següent destí estrella d'Irlanda: els penya-segats de Moher. De camí havíem de passar pel Castell de Dunguaire i ens vam parar una estona a fer unes quantes fotos i una volta pel recinte sense entrar a visitar-lo.

Segurament l'espai natural dels penya-segats de Moher és el lloc més conegut de l'illa irlandesa, juntament amb la Calçada del Gegant. Funciona de la mateixa manera: s'ha de reservar dia i hora per l'aparcament i el preu depèn de l'hora d'arribada, siguent les hores centrals del dia uns 10 euros per persona.

La il·lusió i l'expectació per visitar aquest lloc eren tan grans com l'alçada dels propis penya-segats. Malauradament, el segon dia de mal temps i boira que vam tenir durant el viatge va coincidir justament aquí, ja és mala sort. A estones també plovia, és a dir un dia de gossos que tampoc va impedir que estigués a petar de gent.

Com nosaltres, aquell dia passàvem per allà i era l'única oportunitat per a veure els penya-segats. Ho vam intentar i ens vam quedar fins i tot a dinar, però no hi va haver manera de que escampés.

A estones es veia una miqueta, però la tònica general va ser una boirada important. No nego l'aire misteriós que pot provocar la boira, però no era el millor moment ni el millor lloc perquè aparegués.

Els penya-segats de Moher en un dia emboirat (Cliffs of Moher, comtat de Clare, Irlanda)

Per sort en el Centre de Visitants hi ha una petita sala on projecten un documental fet amb drons on es poden apreciar els penya-segats des de tots els punts de vista i és tan realista que, fins i tot, acabes xop. No és el mateix, però va ser bonic de veure.

També diuen que aquest és un bon lloc per a veure frarets (frailecillos), però òbviament no en vaig trobar ni un donades les circumstàncies.

Totalment decebuts vam marxar de Moher (a l'aparcament no hi havia ni gota de boira) cap a l'hotel de Bunratty, on ens esperava un B&B meravellós i un sopar en el poble, amenitzat amb música celta.

Aquest dia estava prevista una sortida en vaixell des de la ciutat de Dingle per fer un avistament de dofins amb la companyia Dingle Dolphin Boat Tours, però el dia abans ja ens havien avisat que no seria possible fer-la per culpa del mal temps, donant-nos a canvi una volta pel port i tornant-nos la diferència de preu immediatament.

El passeig en barca va ser correcte, però no vam veure res que donés ganes de repetir-lo.

També a Dingle comença l'Slea Head Drive, una ruta panoràmica d'aproximadament 48 kilòmetres que voreja tota la península de Dingle i que proporciona unes vistes meravelloses de tot el litoral escarpat.

Al llarg d'aquest recorregut hi ha alguns aparcaments-miradors on es pot deixar el cotxe i fer rutes a peu per immenses prades que donen directament al mar. Realment val la pena dedicar-li una tarda sencera.

Vista sobre la costa de la península de Dingle (Dunmore Head, comtat de Kerry, Irlanda)

Després de fer tot el recorregut i tornar al punt de partida de Dingle vam tirar cap a l'hotel reservat a Castlemaine i a sopar alguna cosa abans de retirar-nos a descansar.

Vam dormir a Castlemaine perquè està a poca distància del punt d'inici del famós Anell de Kerry (Ring of Kerry), una carretera panoràmica que voreja tota la península d'Iveragh, en la costa occidental irlandesa.

Aquest recorregut escènic, de 179 km de longitud, és molt més llarg que l'Slea Head Drive, de 48 km i que havíem recorregut el dia anterior.

Per això dedicar-li la jornada sencera a l'Anell de Kerry semblava, fins i tot, una mica just, però es por fer perfectament si no es visiten les illes Skellig, un lloc segurament fascinant, però que vaig descartar per manca de temps.

Així, vam començar la ruta a Killorglin, on amb penes i treballs vam trobar un lloc obert on poder esmorzar. La particularitat més destacada d'aquesta petita ciutat és que cada any celebren una festa on coronen a una cabra com a reina de la ciutat i fins i tot té una estatua al costat del riu. No vam coincidir amb aquesta insòlita festa, però per nosaltres va ser el punt d'inici de la ruta per l'Anell de Kerry.

Vaig marcar els punts on parar-me basant-me en diferents diaris i blocs de viatge, i el primer d'ells va ser la platja de Rossbeigh. Aquí no vaig trobar res destacable. El següent van ser les ruïnes del castell de Ballycarbery, molt maques des de lluny però totalment inaccesibles i no visitables.

El següent destí era l'illa de Valentia, on vam arribar en ferri des de Reenard Point i agafant billet d'anada i tornada perquè no sabia en aquell moment que a l'altra banda de la illa hi ha un pont per tornar.

En qualsevol cas, aquesta illeta va ser el millor de l'Anell perquè vam deixar el cotxe a l'aparcament de Bray Head i des d'aquí vam fer una passejada pel camí senyalitzat fins a la punta, on es disfruta d'unes vistes espectaculars.

Vista sobre la costa des de Bray Head (Bray Head, illa de Valentia, comtat de Kerry, Irlanda)

Tornant pel pont Valentia Bridge i seguint per la carretereta anomenada Skelling Ring, amb alguna parada intermitja per contemplar el paisatge, vam arribar fins a Waterville, un poble dedicat a la memòria de Charles Chaplin.

En aquest poblet costaner l'actor i director anglès s'hi va fer una casa i va passar algunes vacances. Una estàtua al passeig i alguns murals més o menys remarcables recorden aquest fet.

Per mirar de no arribar massa tard a l'hotel i a sopar, des d'aquí només vam fer una parada més en el poble d'Sneem, on tampoc vaig trobar el motiu de que s'anomenès com a pun interessant.

De camí cap a la ciutat de Killarney, on teníem l'hotel vam travessar el Parc Nacional de Killarney, veient en algunes paradetes un paisatge meravellós que segur que val la pena visitar amb més temps.

Com a resum, puc dir que l'Anell de Kerry em va decebre bastant. Potser no vaig saber trobar els punts interessants o no em vaig informar suficientment abans d'anar-hi, perquè no entenc la fama que té com a una de les zones imprescindibles d'Irlanda. A mi em va agradar molt més la ruta d'Slea Head Drive que havíem fet el dia anterior.

El Ross Castle és un altre castell en ruines a pocs kilòmetres de la ciutat de Killarney. De fet, si haguéssim tingut temps hauríem pogut anar-hi fent un passeig, però altres visites ens esperaven després i no volíem entretenir-nos.

Vam fer una volta per fora i tant el castell en si com el lloc que l'envolta eren realment macos.

On si vam entrar és a Muckross house (l'entrada costa 9 € i 16 si s'afegeix la visita a la granja tradicional). Es tracta d'una mansió victoriana majestuosa per fora i interessant per dins, amb tot el mobiliari de l'època molt ben conservat.

Edifici principal de la Muckross House (Killarney, comtat de Kerry, Irlanda)

El que va ser una presa de pèl i totalment desaconsellable és la visita a la granja tradicional de Muckross House. Ho venen com si fos un museu a l'aire lliure per mostrar els diferents oficis i activitats de la vida rural d'abans, però, a part de dues casetes de camperols i uns quant animals engabiats (això va ser el pitjor), no hi havia cap demostració ni pràcticament ningú que expliqués res.

Des d'aquí vam anar fins a Cork, una de les poques ciutats (a més de Dublin) on vam dormir i passar un dia.

Tenia bastantes ganes de conéixer Cork per la seva fama, però haig de dir que em va decebre moltíssim i no vaig trobar-li res especial. Més aviat puc dir que em va semblar, fins i tot, una ciutat lletja després de la volta pel casc històric que vam fer aquella mateixa tarda.

L'ambient universitari es notava encara que era finals de juliol, però personalment no destacaria res més.

Pel matí d'aquest dia havia reservat entrades per anar a la antiga presó de Cork (11 euros). Gràcies a l'audioguia que proporcionen la visita es fa molt amena, encara que a estones esgarrifa saber com vivien els presos i, sobretot, els motius pels quals complien condemna i que avui dia ens semblen inversemblants.

De camí cap a Cobh ens vam parar al castell de Blackrock que, a més, és un observatori astronòmic. Preciós per fora i meravellosament ubicat a la desembocadura del riu Lee, el qual travessa Cork. Una altra visita que em vaig saltar perquè vaig preferir passar el dia a Cobh.

Cobh és una petita i preciosa ciutat, famosa perquè va ser l'última escala que va fer el transatlàntic Titanic abans del desastre (en aquella època Cobh es deia Queenstown). Aquest fet es recorda a cada cantonada i hi ha un museu dedicat, el Titanic Experience, però del qual no puc opinar perquè no el vaig visitar.

La foto més típica de Cobh és la de la filera de cases de colors amb la Catedral de St. Colman al fons. Vaig trobar el carrer en pendent des d'on es fan les fotos (hi ha diferents panells per la ciutat on s'indica la ubicació), però haig de dir que si bé el lloc és molt fotogènic a mi no em va quedar gaire bé.

M'agrada més la que vaig fer des del port que també té els mateixos ingredients: filera de cases de colors i catedral.

Cases de colors en la població costanera de Cobh (Cobh, comtat de Cork, Irlanda)

Ens va acompanyar un esplèndid dia i potser perquè va coincidir en diumenge la ciutat estava molt animada, amb concerts de música a places i bars i un ambient festiu immillorable.

Havíem arribat al sud d'Irlanda i ara tocava pujar un altre cop cap al nord, amb destinació final a Dublín. Però abans un parell de paradetes, la primera d'elles a Kilkenny, l'únic lloc de l'interior del país on ens vam parar, fins i tot, a dormir.

Kilkenny és una ciutat molt agradable i amb recons que val la pena explorar.

El seu lloc més emblemàtic i el motiu pel qual vam parar aquí és el castell de Kilkenny (8 euros) que em va semblar una meravella, tant per dins com per fora i em va estranyar perquè comparada amb altres l'entrada era molt econòmica i en canvi va ser un dels llocs que més em va agradar.

Les seves estances estan molt ben conservades amb un mobiliari d'època preciós i també l'entorn i el jardí, encara que petitó, estan molt ben cuidats.

De camí cap a Dublín encara vam tenir temps de visitar un altre meravellós lloc: la Powerscourt House. La casa en si no és visitable en el seu estat original perquè han fet una mena de centre comercial amb botigues i restaurants.

El que es pot veure aquí són els jardins, amb un preu gens barat, 13.5 € per persona. Si s'afegeix la cascada s'han de sumar 7,50 euros, més però aquí ja no vam arribar.

Segons la revista National Geographic es tracta del tercer millor jardí del món i aixó li dóna una fama que no se l'acaba. S'ha de dir que és realment espectacular i el nivell de cura és extraordinari. Per això penso que el títol en aquest rànking és totalment merescut. Impossible que passejar per aquest preciós indret pugui decebre a ningú.

Imatge dels jardíns de Powerscourt House (Enniskerry, comtat de Wicklow, Irlanda)

Per no haver d'anar amb presses i nervis al tornar el cotxe de lloguer vaig preferir dormir a prop de Powerscourt House, concretament a la turística ciutat de Bray, i l'endemà amb calma acostar-nos fins a l'aeroport per cumplir amb el tràmit.

Per a mi Bray no tenia més interès que la proximitat amb la última visita i a Dublín, però vam passar una velada agradable i vam descobrir una platja plena de cignes que va ser una autèntica sorpresa.

El que quedava del viatge fins que sortís l'avió cap a casa, dos dies i mig (dues nits) les vam passar a Dublín, la capital de país. Després de tornar sense cap contratemps el cotxe de lloguer a l'aeroport i respirar alleujats perquè la conducció per l'esquerra va sortir millor de l'esperat, vam agafar l'autobús fins a l'hotel reservat.

Per començar a explorar aquesta ciutat ens vam acostar fin a la Catedral de Saint Patrick (10 euros amb audioguia). Gràcies a les explicacions va ser una visita més profunda del que solen ser aquesta mena de llocs que sovint es miren només per sobre i així es justifica també el preu de l'entrada.

La veritat és que és tan maca per dins com per fora i encara que ens vam liar una mica amb les diferents branques del protestantisme i les seves reformes va resultar d'allò més interessant.

Per a primera hora de la tarda havia agafat les entrades per a la Kells Experience (25 euros), una modalitat de visita que em va semblar que complementava la biblioteca del Trinity College que ara està mig buida.

Lamento dir que aquest preu no em va semblar justificat. Ja sabíem que estan treient els llibres de la biblioteca mentre fan tasques de neteja i això pot ser comprensible, però ni el llibre de Kells tan famós ni la posterior experiència immersiva (ara ja no existeixen les visites normals, tot són experiències, arreu) em van agradar massa.

El llibre està exposat en una vitrina i obert per una pàgina sense ni un dibuix malgrat que en la exposició prèvia havíem vist que tenia il·lustracions magnífiques. Amb la cua i la gentada que hi havia crec que no ens vam poder parar ni cinc segons davant d'ell.

Per acabar, la experiència immersiva estava molt treballada, tot s'ha de dir, però no vaig veure cap relació ni amb el llibre ni amb l'edifici que l'acull. Potser hi era i no la vaig entendre.

Sortint d'aquí i després de fer una volta per les instal·lacions del Trinity College ens vam endinsar un altre cop per la ciutat, que vaig trobar bastant agobiant, per cert, amb un tràfic del dimoni i sense pràcticament zones de vianants.

En la zona de Temple Bar, on està el pub homònim, com era de suposar no hi cabia ni una agulla. De fet aquesta àrea va estar totes les vegades que ens vam acostar pleníssima de gent, a qualsevol hora del dia. Animació no falta a Dublín.

Per sort, a l'estiu es fa de nit bastant tard i, després de sopar, encara vam tenir temps de fer un últim passeig vora el riu Liffey i passant pel Ha'penny Bridge, un pont peatonal conegut perquè quan es va construir, l'any 1816, s'havia de pagar mig penic per passar i d'aquí el seu nom.

El segon dia complet a Dublín va començar amb un bon passeig fins al Phoenix Park, a uns tres quarts d'hora caminant aproximadament, a la recerca de les daines que allà viuen en total llibertat. El parc Phoenix té més de 700 hectàrees i és el parc urbà més gran d'Europa.

No puc afirmar si el vam recórrer tot perquè al final vaig perdre la noció de les distàncies, però una hora ben bona buscant els cèrvols la vam passar. No hi havia ni rastre ni tampoc ningú que ens donés informació fiable, cosa d'altra banda normal perquè si estan en llibertat ara es troben en un lloc i al cap de deu minuts en un altre. De fet, aquesta és la seva gràcia principal, que poden fer el que volen.

Al final, quan ja tornàvem resignats ens vam trobar un ramat d'uns 10 exemplars, tan tranquils, envoltats de gent que els fotografiava i al costat d'un camp de fútbol.

Després de tota aquesta caminada en un dia assolellat i calorós vam tornar al centre de la ciutat, també caminant.

Per tercer cop vam intentar entrar en el Temple Bar i per miracle vam aconseguir dos tamborets. Fita aconseguida. Els preus de les begudes, els més cars de tot Dublín (11 euros una copa de vi), però és gairebé obligat entrar-hi quan es passa per aquesta ciutat. Molta gent, molt ambient i música en directe a totes hores el fan un espai interessant.

Tot seguit ens vam dirigir cap al Merrion Square Park per buscar l'estàtua del poet i novel·lista Oscar Wilde, que al final vam trobar amb alguna dificultat donat que hi havia obres i estava una mica amagada.

Jo tenia intenció de fer unes fotos nocturnes des del pont Tom Clarke, al final del riu i a tocar de la seva desembocadura. Per això, la resta de la tarda vam descansar una mica per recuperar forces.

Així, després de sopar, un altre bon passeig fins a aquest punt que, si bé en principi vaig pensar que podria ser una mica insegur perquè tot són oficines i no hi ha vivendes, al final va resultar tot el contrari, ja que era ple de gent passejant. La zona em va agradar molt i suposo que està encara en fase de rehabilitació.

Entenc que en el passat devia ser una zona bastant degradada donada la seva situació al costat del port, però ara, amb tanta arquitectura moderna, es deu estar revaloritzant i molt.

Imatge nocturna de la part nova de Dublín des del pont Tom Clarke (Dublín, Irlanda)

Encara que l'endemà l'avió sortia cap a les 8 del vespre el matí tampoc ens va cundir massa. Els darrers passejos per alguna zona i alguns carrers famosos per on encara no havíem passat, un café al bar on acostumava a escriure James Joyce i les últimes fotos a l'estàtua de Molly Malone va ser tot el que va donar de si aquell matí.

L'anècdota final del viatge va passar a l'aeroport de Dublín, on ens vam estar fins les 23:30 hores esperant que sortís l'avió. Era previsible siguent l'1 d'agost i última hora de la tarda. De fet, en la nostra situació hi havia un munt més de vols. La bona notícia és que la reclamació a Ryanair va fer efecte i ens van tornar 500 euros per aquest retard, amb la qual cosa vam recuperar pràcticament el que ens havia costat el vol d'anada i tornada.