Qui porta les armes? Un viatge al Iemen

Sayu'n és una població del sud iemenita, no mancada d'encant, que acostuma a ser la base d'operacions adequada per visitar les properes poblacions de Tarim i Shibam, les veritables joies del Hadramaut, una extensa zona desèrtica que s'estén al sud-oest de la península aràbiga, concretament a l'est del Iemen.

El bany a la piscina de l'hotel As Salam oferia un refrescant colofó a una llarga jornada. Aquesta havia començat a Marib a les quatre de la matinada. Teníem per davant 385 quilòmetres travessant el desert de Ramlat Assabatan.

La polsegosa pista que quan encara era negra nit ens portava cap a les portes del desert, ens va oferir un espectacle que semblava extret d'un somni. En mig de la foscor, quan el sol tot just apuntava la seva sortida, un reflex de foc i llum va decorar el cel a la llunyania.

Les notes de la cançó Pritourize Planinata del Misteri de les Veus Búlgares, que casualment sonava en el walkman, semblava programada expressament per acom- panyar un espectacle com aquest. Al principi, confós per la son i la sorpresa, no era capaç d'esbrinar l'origen de la imatge. Abdul, amb la seva serenitat habitual, va precisar que es tractava del reflex de les flames que sortien dels camps petrolífers que es trobaven força quilòmetres al nord. Iemen ens havia regalat, un cop més, amb una imatge difícil d'oblidar.

Després d'encallar el cotxe tres vegades, punxar una roda i un frugal pic-nic, arribarem a Say'un a les cinc de la tarda. La travessa havia estat, com a mínim, espectacular. Un primer tros amb veritables mars de dunes, on es feia difícil pensar que el vehicle pogués passar, va ser seguit de desenes de quilòmetres de desert pedregós i pla. Durant tot el trajecte tenia una sensació de pèrdua, de no saber on era, d'haver superat amb escreix qualsevol mapa. Però no importava. Les temperatures van anar pujant a mesura que avançava el dia, però el plaer de sentir la sorra fresca de primera hora del matí sota uns peus nus, compensava cada gota de suor que queia per totes les parts del cos. Les imatges de verdor o qualsevol tipus de vida van ser molt escasses al llarg del camí. Tot just unes tendes de beduïns, on ens varem aturar una estona i se'ns va oferir el té que cap àrab nega mai a ningú, ja sigui fidel o infidel.

Malgrat la sequedat del terreny, quan comencem a apropar al Hadramaut apareixen els primers ramats, sobretot de cabres, i els primers nuclis habitats. Els pastors porten un barret força original. De palla i cònic, em transporta a la infància i als inevitables contes de bruixes que l'acompanyaren.

Un cop arribem a l'hotel de Say'un, la visió d'una suggerent piscina provoca una veritable cursa contra el temps per prendre ràpida possessió de l'habitació i posar-nos el vestit de bany. L'ambient calorós, en contrast amb la frescor de l'aigua provocava veritables calfreds. Per uns moments ens varem oblidar d'on érem, i fins i tot del cansament provocat per la llarga travessa, tot i que l'espectacle del que s'havia gaudit havia deixat un agradable regust a descoberta. Digne de ser assaborit glop a glop, lentament.

En mig del bany, de sobte, va aparèixer un home abillat amb la típica vestimenta de les tribus del nord del país: pantaló ample, camisa, armilla i turbant, portant a l'esquena amb completa naturalitat un fusell d'assalt AK-47, el famós kalàixhnikov. Era una imatge que no em podia sorprendre. L'havia vist multitud de vegades en les setmanes que portàvem al país.

Sense anar més lluny, el xofer del 4x4, un militar en excedència que s'estava pagant un substitut a l'exèrcit, mentre es guanyava un sobresou treballant amb turistes, en portava un. I cada vegada que ens havíem aturat al mig del desert per gaudir del paisatge amb tranquil·litat, tenia l'habilitat d'esgarrar el moment insistint de forma reiterada perquè m'exercités en l'ús de la màquina: un dòlar, una bala. Immutable a les reiterades negatives, no deixava d'intentar aconseguir uns ingressos atípics intentant cridar l'atenció disparant trets a qualsevol roca que es trobés a una distància prudencial.

En una altra ocasió, sortint d'una cafè en mig del no res, un client que caminava darrere meu, em va fer aixecar un pam de terra quan va deixar anar un parell de trets a l'aire per cridar l'atenció d'un conegut que passava a uns dos-cents metres. Fins i tot al fascinant i intricat basar de Taiz, havia tingut que insistir amb fermesa que la pistola que m'oferien amb insistència no m'interessava gens, tot i reconèixer que el preu, menys de 100 euros al canvi actual, era una veritable ganga.

Amb aquest context es pot dir que estava habituat a la visualització constant d'armes llargues, si es que algú es pot habituar a una situació com aquesta. Però malgrat aquest fet, en aquell context falsament occidentalitzat, la imatge va aparèixer com anacrònica, com fora de lloc, tot i que no hi ha indret més adient per la mateixa que Iemen, probablement al costat d'Afganistan i les zones tribals de Pakistan. L'home va passar impertorbable per davant d'una l'escena que oferien uns pocs estrangers, i només imaginable al Iemen en el marc d'un hotel: homes amb el tors nu, dones en vestit de bany, compartint l'estona d'oci amb altres que a l'immediat bar bevien discretament glops de JB, que era curosament extret d'una ampolla de gel de bany, camuflada a la vegada dins d'una bossa del Caprabo. Mentre ell caminava per la vora de la piscina i jo l'observava vaig trobar la mirada de l'encarregat del bar.

Un home alt i de tall elegant, vestit a l'occidental com tot el personal de l'hotel, que sense que li donés peu se'm va adreçar per preguntar: «at your cauntry, who carry the weapons?». Vaig contestar, suposo que donant un to obvietat a la frase, «the police and the army», afegint a continuació el pertinent «of course». Per arrodonir l'intercanvi de frases, el cambrer va afegir «like here, before they arrived», mentre acompanyava la marxa del portador de l'arma en direcció cap el lobby de l'hotel amb una expressió a la cara, que era una barreja de menyspreu i incredulitat. En la seva frase, i especialment en el they hi havia tot un compendi de la història recent i no tant recent del Iemen. Un país d'història agitada i gent de gest sever, on la tradició recull un lema que no deixa marge al dubte: «El que es pugui arreglar amb sang, que no s'arregli amb paraules».

Els avantpassats del actuals iemenites van entrar a la Història gràcies a l'encens, una goma-resina que s'extreu dels arbres. A partir d'aquí s'obren segles d'una evolució sempre convulsa, amb episodis tant mítics com l'encontre de la reina de Sabà i Salomó o l'origen del cafè entre les seves. Els egipcis ja van mostrar interès per l'esmentat producte en una data tan llunyana com el segle XVI a.c., i el territori va conèixer un primer esplendor amb l'aprofitament del camell en les caravanes que portaven l'encens, entre d'altres productes com la mirra, a Pròxim Orient -de l'actual litoral iemenita a Gaza en dos mesos- i l'àrea del mediterrània.

Diversos regnes van florir al voltant d'aquest comerç durant segles, el més important el de la reina de Sabà Bilquis, que va existir durant catorze segles des d'aproximadament l'any 1100 a.c. En el Segon Llibre de les Cròniques de l'Antic Testament es recull la visita que Bilquis va fer al rei Salomó, en el segle X a.c. I presenta la seva arribada a Jerusalem amb les següents paraules: «Venia revestida de puixança i seguida d'una gran caravana de camells carregats d'aromes, or en abundància i pedres precioses», per afegir més endavant, «Va donar al rei cent vint talents d'or i gran quantitat d'aromes i pedres precioses. Mai més es van veure en el futur aromes semblants als que va rebre Salomó de la reina de Sabà». La tradició àrab, afegeix que d'una relació entre ambdós reis va néixer Menelik, rei d'Aksum i fundador d'una nissaga etíop, la salomònica dels negus, que va perdurar fins al segle XX.

L'antiga capital del regne de Saba Maryab, ara Ma'rib, ofereix avui dia al visitant uns pobres restes, que per a res deixen entreveure l'esplendor d'aquell primer gran regne iemenita. La base de la seva fortalesa era l'esmentat comerç i el cobrament de taxes a les caravanes que fluïen cap occident, però tot això no hagués estat possible sense una obra d'enginyeria encara visible: una gran presa que fou construïda al segle VIII a.c. Gràcies a un gran mur de sorra de vora set-cents metres d'amplada, es contenien les aigües del wadi que regava la zona i fluïa per una escarpada gorja. Així es permetia el cultiu d'un territori suficientment ampli com per alimentar a una població estable de vora 50.000 habitants.

El caminar entre l'espectacle dels seus restes, amb un mur que va assolir una alçada màxima de setze metres, i el passatge circumdant, només dóna una minsa imatge del que havien de ser aquells camps plens de cultius i palmeres. La presa va deixar d'estar en us durant el període de dominació etíop el 570, després d'un primer col·lapse trenta-vuit anys abans. Aquest va fer necessari l'esforç de 20.000 treballadors per reparar-la, de forma insuficient davant les riuades i les pluges torrencials que la van acabar per inutilitzar en la data esmentada. Un cop la presa va deixar de funcionar els habitants de l'antiga capital sabatea es varen dispersar per la península Aràbiga, i encara avui el cognom Yamani indica que els avantpassats dels seus portadors procedien d'aquesta zona d'antic esplendor.

Les seves funcions les fa actualment una nova presa que fou construïda, en un paratge de plena muntanya que contrasta amb el paratges travessats per arribar a Ma'rib, en els anys vuitantes del segle passat gràcies a un donatiu de l'emir d'Abu Dhabi -amb avantpassats a la zona-, que va permetre la contractació d'enginyers suïssos i de 400 treballadors turcs per realitzar el projecte.

A part de la presa, d'aquell passat només són visibles pel viatger les restes de dos palaus que despunten en mig de la sorra, Arsh Bilquis (el Tro de Bilquis, però també conegut com el temple de la Lluna) i Mahram Bilquis (el temple de Bilquis o bé el temple del Sol). Poca cosa es pot veure a part d'un seguit de pilars. Als anys cinquanta es varen portar a terme un conjunt d'excavacions, que van deixar bona part de les seves estructures a l'aire lliure, però aviat l'hostilitat dels habitants de l'indret va aturar el treball dels arqueòlegs. Les seves supersticions associaven l'aflorament a la superfície dels antics restes amb un seguit de possibles desgràcies.

Poc s'ha fet en aquest sentit des de llavors i el desert, inexorablement, s'ha cobrat el seu tribut. La imatge d'aquests pilars és prou coneguda i ha estat abastament fotografiada i reproduïda, sovint amb la inclusió d'un grapat d'infants que quan veuen la càmera fotogràfica dels viatgers sortir de la bossa, ràpidament s'enfilen entre elles, cames en una, esquena en l'altra, per arrodonir una imatge present d'un passat llunyà.

Quan es va desenvolupar el comerç marítim, el regne de Sabà, basat en el terrestre va decaure, i un seguit de nous dominadors es van fer amb el control de l'actual Iemen. Entre ells els romans, que el 25-24 a.c. van intentar conquerir l'anomenada Aràbia Fèlix -una denominació que fa fortuna avui dia entre els tour-operadors locals-, els etíops i els himyarites, procedents del nord. Els etíops eren cristians i els himyarites es van convertir al cristianisme i al judaisme, amb la qual cosa l'encens va deixar de tenir la importància que havia tingut fins aquell moment, en rebutjar el cristianisme l'ús de fragàncies rituals, fet que era considerat pagà.

El 575 a.c. van arribar els perses i aviat l'islamisme, a partir de la conversió a aquesta religió del governador persa del Iemen el 628, seguida per tots els caps de tribu locals, que portava aparellat el de tots els seus membres. En conseqüència, la nova religió es va entendre amb una extraordinària rapidesa. Durant força segles, tant amb omeies com amb els abbassís, Iemen esdevingué una província més de l'imperi, en mig de constants insurreccions i lluites pel poder.

El 819 una d'elles fou encapçalada per Muhammad ibn Ziyaddonà, qui va fundar una altra de les poblacions mítiques del Iemen actual, Zabib, que va esdevenir capital d'un estat semi-independent. Però la importància d'aquest fet no és política, sinó cultural, ja que la ciutat es va convertir en un dels centres més importants d'ensenyament del sunnisme de tot el món musulmà durant segles, a partir de les més de 200 escoles coràniques i 5.000 estudiants que existien en el moment del seu màxim esplendor al segle XIV.

Fins quatre segles més tard van seguir gaudint d'aquest protagonisme, encara que avui dia ben poc queda d'aquell oasi de cultura. De tota manera, Pier Paolo Pasolini va retre homenatge a aquest passat en incloure la població a principis del setanta entre els escenaris on es va filmar Les mil i una nits (1973), conjuntament amb altres a l'Iran, l'Aràbia Saudí i el Nepal. Una obra que completava la seva Trilogia de la vida al costat de les anteriors El Decameró (1971) i Els contes de Canterbury (1972).

Zabib és avui una vil·la polsegosa, amb escàs interès per un visitant que busca per tots els racons imatges que el transportin segles enrere. Una magna plaça ben ombrejada, serveix de preàmbul a una ciutadella que ha conegut temps molt millors. Des d'una porta tancada a tort i a dret es poden veure els restes d'una mesquita i un palau. En molt millor estat es troba, a l'altra punta del poble la mesquita de Mustafà Pasha, però tampoc reflecteix el paper jugat per la ciutat segles enrere. Entre la ciutadella i la mesquita, carrers migs buits, cases que miren cap endins i uns decrèpits cafès, on especialment ancians fumen amb pipes d'aigua, coneguda com mada'a, i xerren del pas del temps mentre prenen té darrere té, shai darrere shai.

A finals del segle IX un descendent de Mahoma va fundar una de les nissagues que varen perdurar més temps, la zaidita, amb capital a Sa'da i que va controlar durant vora mil anys amplis territoris al voltant de la seva capital, al nord del país. Un territori que des del final de la I Guerra Mundial fins a la revolució del 1962 fou conegut com Iemen. De forma paral·lela als zaidites, diversos reialmes van anar apareixent i desapareixent a la resta de territoris que configuren l'estat iemenita avui. Entre ells cal fer esment a un que reuneix l'excepcionalitat d'haver estat governat per una dona -recordem que estem en territori musulmà-. Aquest regne va tenir lloc al muntanyós sud-oest del territori. Una zona d'una extraordinària bellesa natural i que a més té l'encís de tres poblacions que varen formar part d'aquest regne: Ibb, Taiz i Jibla.

Aquesta darrera localitat va esdevenir a mitjans del segle XI la capital d'un regne fundat per un pietós fatimida, branca ismaelita del xiisme, de nom Ali as-Sulaihi va estendre la seva influència per la zona, en dura competència amb altres tribus. El fet excepcional que esmentàvem es va produir el 1067, quan Arwa bint Ahmad, la vídua d'un monarca salaihita va accedir al tro, romanent en ell fins la seva mort setanta-un anys més tard, quan en tenia 92. La mesquita de Jibla encara porta el seu nom avui dia. Les cròniques parlen d'una dona culta i amb sentit de la justícia, que va governar amb mà ferma i encert, el suficient com per donar a la zona un nivell de vida superior a altres contrades iemenites.

Recorrent els carrers de Jibla és fàcil traspassar les barreres del temps i imaginar com el palau reial, avui en runes, era el centre d'una vida lluminosa i plàcida. L'indret hi convida. Des del turó on està situat el poble, el verd de les muntanyes i les terrasses ben conreades ens fa oblidar que ens trobem a la península Aràbiga, i la fresca de les seves ombres, inclòs en ple dia, marquen un punt d'inflexió amb la climatologia de bona part de la resta del viatge. L'ombra i un ambient que convida a quedar-se, a gaudir de la tranquil·litat que traspua el poble seria un tret ben distintiu de Jibla, a part de les moltes belleses que atresora.

La construcció més destacada és l'esmentada mesquita, on es troba enterrada la reina i on encara és ben visible la fe i el respecte amb la que se la venera. Podrem entrar a la mesquita en funció de si s'està portant a terme una pregària o no, però passejant pels costeruts carrers del lloc també tindrem l'oportunitat d'apreciar l'harmonia de la construcció des de diversos angles, amb els seus esvelts minarets i un pati central immaculadament blanc.

Per un altre aspecte que difícilment podrem oblidar de Jibla, és per les seves edificacions, en un país com Iemen on l'arquitectura no deixarà de meravellar-nos dia a dia. Les cases estan feta de pedra, sòlidament, i destaquen per la seva esveltesa i la imatge de solidesa que tenen. Carrer darrere carrer, admirant el tall de les portes i les vidrieres multicolors que adornen moltes llars, arribarem a la part més alta del poble, on ens saluden els restes del palau reial.

Però aquí el veritable regal és la panoràmica que se'ns obre davant nostre, on tots els colors del verd són presents. I és que ens trobem a la zona del Iemen on la pluviometria és més alta, no menys que deu vegades que a la ja coneguda i seca Marib, de la que parlàvem abans. Una pluja que cau entre maig i setembre a unes terres que es troben a una alçada mitja d'uns 1.500 metres, sempre sota l'atenta vigilància dels 3.350 metres de la muntanya més alta que domina aquestes valls.

Un cop abandonem Jibla, sempre a contracor -quants secrets ens hauran quedat per descobrir en els seus racons?-, ens podem dirigir a la propera Ibb. També a una alçada considerable, 1.850 metres sobre el nivell del mar, igualment gaudeix d'una ubicació privilegiada. El poble modern s'estén per la vall muntanya a vall, però a nosaltres d'Ibb ens interessa la seva ciutat emmurallada. En el tradicional laberint de carrers d'aquest tipus de ciutadelles, el temps sembla no haver transcorregut des del temps de la reina Arwa. Els vilatans segueixen amb el seu fer quotidià, sense immutar-se per la presència d'estrangers.

Cada racó ofereix una imatge, una sorpresa diferent. Des de ferrers treballant artesanament, amb forges i grans manxes, a teteres que preparen el beuratge en mig del carrer, uns tes sense els qui és impossible entendre l'ordenació del temps en aquestes contrades. Les finestres d'alabastre ens criden l'atenció pel seu acurat treball, a la vegada que les portes -sorprenentment petites- ens tornen a delectar amb les seves filigranes. En tot moment tenim la percepció de trobar-nos en un lloc especial, on el temps discorre d'una altra manera, en un poble que bé pot ser considerat com un exemple de les vil·les d'alta muntanya iemenita.

El nostre periple per les terres de la reina Arwa no seria complet si no ens arribéssim a Taiz, només 65 quilòmetres al sud. Encara que aquesta població va assolir el seu màxim esplendor un cop extingida la nissaga que representava la reina Arwa, ja que des de mitjans del segle XIV fins a mitjans del segle següent va esdevenir la capital d'un altre regne, el dels rasulides. Si estem a l'estiu i arribem a la població per la tarda, ben segur que el poble ens rebrà amb l'habitual pluja de poc després del migdia. Tot i que Taiz té unes dimensions molt més importants que les dues esmentades amb anterioritat i que bona part del seu disseny és modern, també compta amb suficients atractius per atraure la nostra atenció. Posats a destacar, em quedaria amb la mesquita d'Al-Ashrafiya i el mercat de bestiar que té lloc a primera hora del matí a la vora de la ciutat.

La mesquita va ser construïda als segles XIII i XIV, i ressalta per la seva ubicació, destacant a la part alta de la ciutat vella. No es troba en ús, sinó com a escola corànica, però és igualment visitable seguint els preceptes habituals de treure's les sabates i portar les dones el cap i braços coberts. L'interior ofereix un enteixinat delicat en la seva execució multicolor, però el millor està per arribar.

Un cop es puja a un dels seus dos minarets bessons que la coronen, se'ns ofereix una panoràmica esplèndida de la ciutat, esquitxada de minarets per tot arreu, i de les terres que l'envolten. Si a més, la llum acompanya i és l'hora de l'oració, la invitació a la mateixa per parts dels muetzins ens acabaran d'arrodonir una imatge un cop més inoblidable.

El mercat de Taiz es porta a terme dos cops per setmana en un indret, en principi poc adequat per una activitat d'aquest tipus: en el llit d'un torrent, on a primera hora del matí encara queden petits basalts d'aigua de la pluja caiguda la tarda anterior. L'espectacle és complert. Centenars de persones amb els seus animals ocupen de forma completament irregular l'espai, on té lloc la compra venda de camells, cabres, vaques i xais. Al costat d'aquesta activitat principal, portada a terme per homes, s'aixequen improvisades micro botigues on camperoles vestides de forma diferent, en funció de la seva tribu, i quasi bé sempre de forma colorista, posen a la venda els productes dels seus cultius. Sovint només una petita pila de naps o patates.

Un tret que ens crida forçosament l'atenció són els feixos de bitllets, de rials, que els venedors i compradors d'animals exhibeixen a les seves mans. La cridòria és absoluta, acompanyada per una barreja d'olors i colors impactant. Quan em desplaço a un dels marges del llit del torrent i malgrat el fang aconsegueixo pujar a qualsevol petit turó lateral, la panoràmica del conjunt és impossible de retenir en la seva totalitat, no només captar-la amb l'objectiu de la càmera fotogràfica, sinó pels nostres mateixos ulls, incapaços d'encabir l'allau d'imatges i de colors que se li ofereixen.

Un altre aspecte que permet gaudir de l'indret amb tota la seva veritable dimensió, és el fet que els vilatans estan tan immersos en la seva activitat mercantívola, que ignoren de forma quasi bé total a l'intrús, donant a aquest una facilitat i tranquil·litat de moviments amb la qual cosa tots els sentits es poden abocar en retratar amb els ulls i els nostres sentits tot el que tenim a davant.

Al costat d'aquestes dues grans atraccions de Taiz, també la ciutat antiga mereix una passejada. Un excel·lent kebab, comprat a preu testimonial, em serveix per agafar forces i endinsar-me per uns carrers enfangats on es troba el basar. Hi entro per Bab al Kabir, la Gran porta, i aviat l'oferta d'armes, curtes i llargues, i tot tipus de cartutxeres i cananes em crida l'atenció, però si algun racó mereix especial deteniment és el dels argenters. Amb els seus productes pudorosament exposats, en unes botigues immaculades, que semblen ignorar el complicat i caòtic laberint on es troben. Els entesos diuen que en aquestes botigues es poden trobar les mateixes peces que a la capital, Sana'a, i a un preu considerablement inferior.

El viatger també podrà apreciar peix procedent del no gaire llunyà mar Roig, a la vegada que un ampli mostrari de fruites subtropicals que es cultiven a les valls veïnes. Evidentment, estem al Iemen!, l'oferta de cat, la droga nacional del país, també és àmplia i de bona qualitat, no debades ens trobem al racó més verd del país.

Si parlem del Iemen, hem de parlar del cat. Per un occidental el món que envolta a la planta coneguda com Catha edulis és difícil de comprendre. Els iemenites, especialment els del nord, li tenen una veritable devoció, a l'igual que altres pobles com els habitants de Djibouti i els etíops de confessió musulmana.

Cap el migdia, arreu del país comencen a parèixer indrets on es ven l'herba, tant en els mercats com en llocs improvisats, des de la part posterior d'una camioneta o un grapat de branques posades a sobre un paper de diari a qualsevol racó. La compra del producte ofereix quasi bé sempre escenes de gran cridòria i de fort regateig entre venedors i compradors. Aquests darrers acostumen a fer evident amb els seus gestos i crits un alt estat d'excitació, mentre cerquen les fulles més adequades i ajusten el preu que estan disposats a pagar per elles. A partir de primera hora de la tarda podríem dir que el país «es tanca», ja que bona part de la població masculina es dedica a mastegar les fulles, especialment les més tendres de l'arbust, formant grans boles del volum d'una pilota de tennis a una de les galtes.

Reconec que abans de viatjar al Iemen desconeixia completament qualsevol aspecte relacionat amb el cat, i tot una primera informació llegida en algun llibre abans d'arribar-hi, mai m'hagués imaginat que la meitat d'una boca pogués tenir les dimensions que adquireix quan està plena d'aquesta droga, ja que així la considera l'Organització Mundial de la Salut. Pot semblar risible, però la primera imatge que vaig tenir d'un home mastegant cat a Sana'a -les dones també ho poden fer, però no en públic-, vaig creure que aquest patia una inflació bucal de dimensions mai vistes.

Els iemenites atribueixen al cat un seguit de virtuts que van des de les seves qualitats com a astringent i estimulant fins, des d'un punt de vista místic, millorar la capacitat de comunicar-se amb Déu, passat per altres com millorar el rendiment sexual i facilitar la comunicació i la conversa, que habitualment es porta a terme en el mafraj, la sala comuna de les cases iemenites. També té efectes sobre la sensació de fam, que es veu reduïda de forma molt notable. Tot i ser un veritable narcòtic, no presenta efectes secundaris al no ser físicament addictiu.

El cert és que, sobretot per les tardes, el cat esdevé un objecte de consum massiu amb la conseqüent relaxació de tot tipus d'activitat. El seu consum està ben vist des d'un punt de vista social, plenament acceptat, i fins i tot en els bitllets d'un rial la seva imatge és reproduïda, fet que contrasta amb les dures mesures existents contra qualsevol altre tipus de droga i les begudes alcohòliques.

Aquestes només es poden trobar quan s'està disposat a pagar un preu desorbitat per una llauna de cervesa, entrada de contraban, al racó d'algun hotel o bé a la rebotiga d'una estació de servei. L'explicació rau en que l'Alcorà prohibeix consumir productes tòxics que alterin l'estat anímic, però el cat no és cap droga elaborada, és senzillament un vegetal. Així ens trobarem des de controls militars a les carreteres amb els soldats i oficials amb la pertinent bola a la boca, amb petits trossos d'herba serpentejant sobre les dents, a taxistes, barbers, artesans i tot tipus de botiguers, que mentre en relaxen estirats a l'entrada del seu petit negoci, van degustant un full darrere un altre. Quasi bé sempre amb una ampolla d'aigua al costat, ja que la set acostuma a ser un efecte immediat del seu consum.

Aquest hàbit ha esdevingut avui dia un greu problema per l'economia del país. No només per la manca d'activitat a partir d'una hora determinada, sinó per l'alt percentatge del pressupost familiar que es dedica a la seva compra -d'un 25 a un 40 per cent-, així com pel constant abandó de cultius menys rendibles, com el cafè i els fruiters, i la seva substitució per cat.

La planta del cat té el seu origen a les muntanyes de l'est d'Àfrica, creix a zones altes, millor entre 1.500 i 2.500 metres, i necessita poca cura en el seu procés de creixement, però sí força aigua per assolir una alçada que pot arribar als deu metres. Un cop recollida va perdent paulatinament els seus efectes, i després de dos dies ja és completament inservible.

Els fulls més tendres és consideren els de més qualitat, i en conseqüència el seu preu és més alt. Així el nivell social de cada comprador determinarà el tipus de fulles que s'adquireixin. Els de poder adquisitiu més alt compraran les branques, anomenades rubta, més tendres, la resta s'hauran de conformar amb les de categoria inferior, a no ser que es tingui prou paciència com per esperar a les darreres hores de la tarda, quan els venedors, coneixedors de la caducitat del producte, baixen dràsticament el seu preu.

Per a qualsevol persona no habituada al seu consum, l'operació de mastegar vegetals de forma continuada i sense trobar cap efecte immediat, produeix un considerable cansament de mandíbules a la vegada que, així em vaig sentir jo, un cert complex de conill. Els locals afirmen que cal un cert hàbit i sobretot paciència per arribar a percebre els seus efectes. Però cal pensar que aquesta droga no tindria gaire èxit en el món occidental, posats a consumir-la, la pressa que ens persegueix a tota hora i fins i tot les inevitables consideracions de caire estètic, farien fracassar una hipotètica voluntat d'importar aquest hàbit o vici, digueu-li com vulgueu.

Si reprenem el fil de la convulsa història iemenita, que hem deixat de banda quan enraonaven de la reina Arwa i del Taiz dels rasulides, ens tornem a trobar amb un altre període accidentat, amb la formació de diversos efímers reialmes, fins arribar a principis del segle XVI, quan s'inicia al Iemen un llarg període caracteritzat per la presència de potències estrangeres. Primer varen ser els mamelucs egipcis, després els otomans turcs, que varen desenvolupar la producció i exportació del cafè a gran escala, esdevenint l'avui decrèpit port de Moka l'epicentre d'aquest prosper negoci. Des del 1636 fins el 1849 els zaidis es varen tornar a fer amb el control de bona part del territori, i fou precisament durant aquest període quan la producció de cafè va començar a declinar com a conseqüència de l'inici de la seva plantació al Brasil i Indonèsia, posant punt i final a una pròspera activitat econòmica que havia perdurat segles.

Igualment fou sota aquesta nissaga quan es va produir un fet cabdal en la història iemenita: a principis del segle XVIII la zona costanera d'Aden, en definitiva el sud, es va independitzar, donant el primer pas cap a una divisió entre nord i sud que ha estat una constant de la seva Història fins a dates ben recents. Un nord tribal i muntanyós, ells segons l'indignat cambrer de l'hotel de Say'un, i un sud molt més obert al comerç i les influències foranies, tot i que aquestes es van produir més per la voracitat colonialista de les potències europees que pel propi tarannà del país.

Així a mitjans del segle XIX la primera potència mundial del moment, el Regne Unit, va començar a mostrar interès pel territori d'Aden, en entendre'l com una bona base per potenciar el comerç amb la joia de la corona, l'Imperi de l'Índia. Aviat els britànics van imposar als solans diversos tractats de «pau i amistat», fins arribar a formar el territori conegut amb el nom de Protectorat d'Aràbia del Sud que passà a formar part de l'imperi de sa Graciosa Majestat.

Quan els turcs es varen tornar a fer amb el control del nord del Iemen el 1849, posant punt i final al regne zaidita, els límits dels dos iemens van començar a quedar clarament establerts. Tant britànics com turcs van haver de lluitar contra nombroses insurreccions de les respectives poblacions autòctones, accentuant-se cada vegada més un tarannà bel·licós dels iemenites que feia segles que els acompanyava. De fet, la mateixa construcció a les zones rurals posa de manifest un passat guerrer, tal com es pot veure per tot arreu recorrent les carreteres del país: pobles fortificats per tot arreu, quasi a cada turó, d'esquenes al seu veí, mostrant mitjançant els seus alts murs la voluntat de defensar aferrissadament la seva independència.

En aquesta línia, cal no oblidar que les línies aèries iemenites són les úniques del món que permeten als seus ciutadans accedir als seus avions armats amb una jambiya. És aquest un ganivet de forma corba i de dimensions variables, d'un pam pels infants i adolescents a uns 40 centímetres pels adults, que es porta frontalment a l'alçada de la cintura. De caire cerimonial i identitari, el ganivet pot ser vist per tot arreu a les cintures dels homes, encara que de forma especial en el nord. En els basars trobarem un pròsper comerç de les mateixes, amb botigues on llueixen desenes de jambiyes perfectament ordenades pel seu format, sovint acompanyades d'uns artesanats i ornamentats cinturons de cuir. La seva qualitat serà un tret distintiu del seu portador, en funció del seu nivell social, ja que aquest peculiar i vistós ganivet pot arribar a estar decorat amb or i argent.

Com és prou conegut, la Primera Guerra Mundial va significar la desintegració de l'Imperi Turc (qui no ha vist l'esplèndida pel·lícula de David Lean Lawrence d'Aràbia més d'una vegada?). La desfeta va comportar la pèrdua de les seves possessions al Pròxim Orient i la península Aràbiga, la qual cosa va permetre el naixement al nord del regne del Iemen, amb unes fronteres amb Aràbia Saudí similars a les actuals. Aquest estat aviat es va caracteritzar pel seu tancament i aïllament respecte a l'exterior, que es va perllongar fins els anys cinquanta del segle XX.

El país no tenia cap fàbrica, ni escoles a excepció de les coràniques, i per tota llei tenia la Sharia basada en l'Alcorà. Quan es va produir la revolució el 1962, Iemen era un estat encara enclavat a l'Edat Mitjana. El setembre d'aquest any un grup d'oficials que s'inspiraven en el nacionalisme panarabista que impulsava el president egipci Nasser, varen donar un cop d'estat que va donar peu al naixement de la República Àrab del Iemen, que l'any següent fou reconeguda internacionalment i va ingressar a les Nacions Unides.

La nova etapa va néixer també de forma convulsa, ja que els monàrquics es van fer forts a les muntanyes del nord i va començar una cruenta guerra civil amb important participació internacional -Aràbia Saudí i els britànics fent costat als monàrquics i la URSS i Egipte als republicans- que no va finalitzar fins 1970, amb la victòria d'aquests darrers. Precisament una de les visites que es realitza en tot periple al país té com a rerefons aquest conflicte.

A Marib, a part dels comentats restes del regne de Sabà, també es pot conèixer el poble conegut amb el nom de Vell Marib. És un indret que bé es pot qualificar com de fantasmagòric. Situat sobre un petit turó no gaire lluny d'on es troba el poble nou, s'aixequen un grapat de cases d'estreta base i força alçada, construïdes en pedra i bastant derruïdes. La imatge del conjunt és espectral.

La vila fou durament bombardejada pels egipcis durant la guerra civil, i sembla que aquest fet és produís abans d'ahir. Els munts de pedres, les cases mig o completament derruïdes, contrasten en un gris conjunt amb les cases que tenen un millor estat i que permeten entendre que estan habitades per les seves portes entreobertes i la tènue llum que ofereix alguna de les seves finestres. Quatre infants miren encuriosits als forasters, i aquest no es pot sentir còmode en un context de tanta depauperació i tristesa.

Vaig visitar la localitat a darrera hora de la tarda, amb una llum que s'anava apagant lentament. Aviat un polsegós vent del desert que es va aixecar de cop em va convidar a abandonar el Vell Marib, mentre un munt de preguntes de difícil resposta venien a la meva ment.

Si la violència, explicitada mitjançant la guerra civil, fou una constant al nord del país durant els anys seixanta, al sud les coses no van anar gaire millor. El territori havia assolit el 1937 l'estatut oficial de colònia britànica, sense que això hagués representat que el territori experimentés cap tipus de progrés més enllà de servir de base privilegiada a l'imperialisme britànic. Arribats al 1962, les convulsions entre republicans i monàrquics al nord van servir d'estímul a un moviment republicà, que aviat va passar a actuar mitjançant guerrilles agrupades al voltant del Front d'Alliberament del Iemen del Sud Ocupat, format indistintament per marxistes i nacionalistes.

Davant de l'accentuació de la tensió, finalment els britànics van decidir concedir la independència del territori. Així el 29 de novembre de 1967 naixia la República Popular de Iemen del Sud, després denominada República Democràtica Popular del Iemen, estat que aviat va comptar amb el suport del llavors anomenat bloc de l'est i Xina.

Les relacions entre ambdós Iemen foren conflictives des de bon principi, amb constants incidents armats a la frontera, que es combinaven amb poc creïbles intents d'aconseguir la unitat entre ambdós estats. Les diferències entre ells eren més que notables. Un nord de base tribal, on no hi havia sistema de partits i la llei era d'arrel islàmica, contrastava amb un sud que intentava aplicar les doctrines marxistes en un país musulmà -únic cas en la Història-, en una societat laica i on, per exemple, la dona gaudia d'una situació que es trobava a anys lluny de la que tenia al nord.

Iemen del Nord tenia quatre vegades més població que el sud, però els índexs socioeconòmics d'aquest eren clarament superiors als del nord pel que fa, per exemple, al grau d'alfabetització o bé a l'esperança de vida. Durant els anys vuitanta, amb el col·lapse econòmic de l'economia soviètica, els ajuts al Iemen del Sud van davallar dràsticament i el camí de la unitat es va reprendre.

Un factor gens marginal es va afegir a aquest procés. En aquells anys es van descobrir importants jaciments petrolífers en el territori fronterer entre ambdós estats, la qual cosa implicava que calia anar a una nova guerra o bé establir acords de cooperació i d'explotació conjunta. Una nova font de riquesa que al llarg del meu periple pel país, vaig tenir en força ocasions l'oportunitat de comprovar el molt que il·lusionava als iemenites. El petroli era vist com l'oportunitat de que el país sortís del pou d'evident subdesenvolupament on es trobaven. La frase que més vaig escoltar al respecte feia referència a que «aviat serem com Aràbia Saudí», país que pels iemenites representa un lògic mirall des d'un punt de vista econòmic, sense tenir en compte el detestable règim polític que impera en aquest estat. Però les peremptòries necessitats del dia a dia, determinaven aquest comprensible emmirallament saudí.

Finalment, la unitat entre Iemen del Nord i Iemen del Sud es va portar a terme el 22 de maig de 1990. Els primers acceptaven la legalització de partits polítics i els segons l'economia de mercat. Sana'a esdevenia la seva capital política i Adén l'econòmica. La màxima oposició a la unificació va venir dels sectors religiosos del nord, que s'escandalitzaven de les costums laiques d'un sud on les dones no portaven vel i es podia consumir alcohol, i reclamaven el manteniment de la llei islàmica per sobre de la nova constitució que fou aprovada un any després de la unificació.

La població del sud, a la més petita ocasió, posava de manifest una clara oposició a aquest procés d'unificació, ja que més que un procés d'aquestes característiques era interpretat com una annexió per part del nord. Argumentaven que l'exèrcit del sud havia estat subornat i posaven de manifest el retrocés que havia significat el canvi a partir de dos exemples constantment reiterats: quan van arribar ells, el primer que van fer va ser cremar les fàbriques de cervesa i les dones es van haver d'acostumar una altra vegada al vel. Igualment i per escàndol de molts -el nostre cambrer entre ells-, es tornaven a veure pel carrer homes armats amb fusells d'assalt.

Un cop als territoris de l'antic Iemen del Sud i a partir de l'endemà del refrescant bany amb el que començàvem aquest relat, ens disposarem a conèixer un dels racons més especials d'un país que no pot merèixer un altre adjectiu que el de fascinant. Em refereixo a les tres joies que atresora el Wadi Hadramaut: Tarim, Shibam i Say'un, la nostra base d'operacions.

Un denominador comú de les tres visites és la calor. Un sol dur i contundent, que amara de suor i fa necessària una rehidratació constant. Però potser sigui aquesta la millor forma de conèixer una zona per definició desèrtica i aspre. D'una altra manera es podria entendre que la visita està adulterada. Així es pot entendre millor com és la vida de la seva gent, com ha estat al llarg dels darrers segles.

L'ampli wadi que és l'eix central del territori ens recorda que, quan és l'època de pluges, les aigües poden baixar fins i tot de forma torrencial, posant en perill la mateixa seguretat de les poblacions, especialment la de Shibam que en lloc de trobar-se a un dels seus marges, es situa majestuosament en mig del seu cabal, sobre un petit promontori de no més d'una desena de metres. Com si volgués desafiar amb les seves altes i esveltes construccions la força de les aigües.

Shibam és coneguda com la «Manhattan del desert», en una nova mostra de l'escassa imaginació occidental per definir allò que s'allunya dels seus estandarditzats paràmetres culturals. De totes formes, és difícil trobar adjectius per a Shibam sense caure en el tòpic: única, màgica, inesborrable...., tots s'hi escauen, però tots són insuficients.

El delit de passejar pels seus bigarrats carrers, per sota dels cinc centenars de veritables gratacels que formen la població, o bé la majestuosa panoràmica del conjunt de la ciutat des de qualsevol turó a l'altra banda del wadi -especialment al capvespre-, esdevindran aviat un patrimoni del qual el viatger es negarà a desfer-se per sempre més.

Shibam ocupa un àrea no més gran de mig quilòmetre quadrat, on hi viuen unes 7.500 persones. Si relacionem aquesta població amb el nombre d'edificis esmentats amb anterioritat, entendrem que els carrers han de ser forçosament estrets i ombrejats, a excepció de la plaça que ens dóna la benvinguda quan creuem la porta principal de la muralla. Els edificis estan construïts sobre una base de pedra a partir de l'ús de maons de fang i travesses de fusta, quasi artesanament, i d'aquesta manera s'eleven majestuosament fins una alçada mitjana d'uns set pisos, és a dir, una trentena de metres. Un passeig pels seus carrers i carrerons és un viatge al segle XVI, quan la major part de cases foren construïdes, encara que la majoria foren refetes tres-cents anys després.

L'alçada dels edificis astora i cada una de les seves portes, moltes d'elles magníficament treballades, convida a utilitzar el picaporta, entrar-hi i així poder endinsar-se en el misteri que semblen amagar al seu darrere. Pocs habitants es veuran pels seus carrers si la visita es fa a l'hora de la canícula, només unes quantes ombres caminant de pressa. Normalment dones, rigorosament tapades i vestides de color negre, que porten a les seves llars aigua o llenya. Poc més, a no ser d'una munió de gallines, ases i xais que es troben per tots els racons, i molt especialment un veritable exèrcit de cabres, que pujant per tot arreu semblen voler posar davant de l'objectiu de la nostra càmera. La missió d'aquests animals en els pobles iemenites no és menor. Fan d'escombriaires, ja que la fortalesa del seu estómac i la fam fan que siguin capaces de fer unes neteges força completes, ja que poden amb tot a excepció del plàstic.

Malgrat la duresa de visitar la població a més d'una quarantena de graus, no és un passeig del tot desaconsellable, sempre i quan s'ingereixi aigua de forma constant. Deixar-se anar pels carrers de Shibam en aquestes condicions pot oferir unes imatges molt especials, degudament emmarcades per la soledat i el silenci. Així la vaig viure jo, i reconec que em va impressionar, com poques vegades ho ha fet qualsevol altre poble arreu del món. En aquesta ocasió les pedres i la seva capacitat d'evocació d'un passat llunyà són el millor company de viatge.

Tarim també ens va rebre amb calor i una llum aclaparadora. Si Shibam es trobava a una desena de quilòmetres a l'oest de Say'un, Tarim es troba uns 35 quilòmetres a l'est. És el punt més oriental del viatge. Les seves dimensions són quasi bé el doble de les de Shibam i no es troba ni emmurallat ni compta amb una trama urbana tan compacta, però la seva visita és igualment de gran interès.

La població ens rep rodejada de palmeres, i aviat dóna mostres d'una passat esplendorós, quan al segle XVII va esdevenir un important centre d'ensenyament sunita i comptava amb més de tres-centes mesquites. Però si alguna cosa fa diferent Tarim de qualsevol altre indret del Iemen, és l'aportació de l'important contingent de naturals d'aquestes terres que varen emigrar al sud-est asiàtic. Aquests, un cop retornats a casa, van portar amb ells l'estil arquitectònic d'allà on es van instal·lar, molt especialment l'illa de Java a Indonèsia. Així els seus carrers ofereixen, sense solució de continuïtat, una original combinació de construccions d'estil javanès al costat d'una munió de mesquites amb els seus elegants minarets, destacant per sobre de qualsevol altre el de la mesquita d'al-Mudhar, de més de cinquanta metres. També cal dir que en lloc de Iemen vaig poder veure tants camells aparcats pels seus carrers.

Finalment, la darrera etapa de la nostra estada a l'Hadramaut ens porta a la capital no oficial de la zona, Say'un. És amb diferència el seu poble més gran, al comptar amb uns 30.000 habitants. Coneguda com la ciutat «del milió de palmeres» gràcies a un verd i immens oasi, compta amb prou vestigis del passat com per donar a entendre ben aviat que el temps no va passar per ella en va.

A part d'una proliferació d'edificis que responen al tipus de construcció habitual a la zona, a partir de maons de fang, i de notables mesquites, si algun edifici destaca per sobre del seu interessant conjunt urbanístic és el palau del Soldà. Construït a sobre un petit turó que domina la vida del centre del poble, amb el seu mercat i la pertinent parada de taxis, si algun adjectiu el pot qualificar és el de ser una construcció massiva. Les seves dependències són visitables, oferint les diferents sales una exposició de caire antropològic, des d'artesanies o tot tipus d'objectes relacionats amb els costums locals. A la paret un rètol recorda als visitants de forma prou original la prohibició de fumar: una cigarreta enganxada sobre un full i tatxada amb una creu vermella, amb el clàssic no smoking al costat. Un ús de l'anglès que contrasta amb les fitxes que informen del contingut del museu, escrites en iemenita, lògic, i en rus, herència d'un temps en que la URSS mantenia relacions fraternals amb el Iemen del Sud. Dos estats que avui només formen part de la Història.

Però si algun regal té guardat per nosaltres el palau-museu, és sense cap mena de dubte les diferents panoràmiques del palmeral i de la ciutat que ens ofereixen totes i cada una de les seves finestres. Les vistes són tot un compendi del que hem trobat a aquestes contrades de l'Aràbia Fèlix: desert, palmeres i un patrimoni arquitectònic únic al món.

Arribats a aquest punt, el viatge s'apropa a la seva fi. El retorn a la capital serà fent una mica de volta. Recorrerem els 320 quilòmetres que separen l'Hadramaut de l'oceà Índic, i des d'aquest creuarem les muntanyes del sud-oest fins Sana'a.

La baixada cap el mar es fa durant la primera part del trajecte per un ampli i sec wadi, que ofereix una superfície rocallosa on és difícil i incòmode conduir. Penjats de les parets que fan de marge del Wadi Dat, van apareixent pobles, alguns de difícil identificació ja que la seva arquitectura sovint es mimetitza amb el paisatge. L'alta temperatura fa feixuc el descens, però l'espectacularitat del marc és innegable. A mig camí s'abandona el wadi i es puja sobre un dels seus escarpats marges. Ara les vistes seran d'amunt a baix, i aviat la carretera començarà a oferir-nos llargues rectes descendents que només poden tenir com a final el mar.

La sensació que es té davant la contundència del blau del mar després de dies en paisatges desèrtics és molt especial. El color és més intens que mai, i sempre apareix un cert gest infantil davant d'allò que sembla que no s'ha vist mai. Després d'uns quilòmetres de conducció paral·lela a la costa s'arriba al poble d'al-Mukalla, un important port que vist a la llunyania i producte del color blanc majoritari en les seves cases, té un cert aire mediterrani.

La millor manera de gaudir del que és el darrer dia del viatge abans de fer camí cap l'aeroport de Sana'a, és passejar amunt i avall per al-Mukalla i deixar que els ulls i els sentits vagin captant les darreres imatges d'aquest món que he tingut la sort de conèixer. Perquè Iemen més que un país o un destí on viatjar, és un veritable nou món que impacta en tots i cada un dels teus sentits.

Recorrent el llarg espigó observo una darrera escena que paga la pena comentar. En un parc infantil els nens i nenes juguen, exactament igual com ho fan tots els nens del món. Les diferències estan en l'absència de pares acompanyant-los, i sobretot en les mares. Vestides de negre de cap a peus, només una estreta franja els hi dóna el suficient camp de visió per poder tenir cura dels seus fills. Potser elles, en les seves converses, trobin una estona per enyorar-se d'un temps no gaire llunyà, quan no era obligatori vestir com ho feien i el seu paper a la societat, si més no per llei, no era el de postració que tenien llavors. Però malauradament, això ja corresponia a un altre temps, abans de que «ells» vinguessin.